Capitol CIX. Com apres que lo senyor hague vençut la batalla los angels portaren vianda que menjas sa senyoria:

Capitol CIX. Com apres que lo senyor hague vençut la batalla los angels portaren vianda que menjas sa senyoria: la qual la sua sanctissima mare hauia aparellat.

E partit lo enemich resta lo senyor fill de deu tot sol: e los sancts angels qui eren aqui mirant la fi del seu conflicte e batalla acostaren se a sa senyoria: e agenollats dauant sa magestat cantaren ab gran melodia a gloria de la sua victoria: dient. ¶ Vicit leo de tribu iuda: deus solus iustificabiter: 7 manet inuictus rex ineternum, quis sufficit enarrare opera illius: quis enim inuestigabit magnalia eius: Volent dir. O ab quanta gloria ha vençut lo leo del trib de juda: lo nostre deu e senyor sols es justificat e glorificat en aquesta victoria: e resta rey victorios e inuencible eternalment. Qui sera sufficient a recomptar les obres sues. Qui pora inuestigar la gran magnificencia sua ne aquella sufficientment loar: ¶ E apres que hagueren cantat e ben festejat sa senyoria: digueren a sa clemencia que si manaua li portassen vianda per a menjar. ¶ E respos los que si: empero que no la volia daltre loch sino de la posada de la senyora mare sua: car sabia que lay trametria ab molta voluntat. ¶ E sanct Gabriel qui era qui: lo qual era preminent en los seruicis de sa magestat: e acostumaua tractar los secrets e dolçes missatgeries que entre sa clemencia e la senyora mare sua se menejauen: presa licencia del senyor: e feta reuerencia a sa senyoria parti d´aqui cuytadament per anar per la dita vianda. E venint a la casa hon la gloriosa staua: feta reuerencia a sa senyoria fon per aquella molt ben receptat demanantli tantost de noues del senyor fill seu: lo qual missatger li compta per orde tots los actes que sa magestat hauia fets desque parti de sa senyoria: e com hauia quaranta dies que no hauia menjat neguna vianda: e que ara delliberant pendre refectio: volia de aquelles pobres viandes que en la casa sua se acostumauen de aparellar. E la senyora hoyint aço ab lagrimes de grandissima pietat e amor desijosa de prestament seruir lo seu amat fill pres vna cistelleta: e de ses propries mans posa en aquella vnes toualletes: e vn torquaboca: e touallola de exugar les mans: e pa e fruyta seca: e vn poch de peix: car altra vianda nos trobaua en casa sua: e aço dona ab infinit plaer al missatger: queu portas al senyor fill seu: Lo qual despedit de sa senyoria: parti de aqui ab sa cistelleta: e fon prest en la muntanya: hon lo senyor era: lo qual li demana ab molt plaer de la senyora mare sua: hoynt ab gran alegria les rahons que de part de sa merce li eren recomptades. ¶ E tots los angels qui aqui eren prengueren grandissima consolacio: de la alegria que sa magestat mostraua. E prestament pararen li taula sobre vna bella pedra que aqui era: e seruienlo ab molta reuerencia. Lo hu li paraua taula: e laltre li donaua aygua mans: e los altres lo seruien en tot lo que podien: posant li dauant aquella poca e pobra vianda: que la senyora sa mare li hauia tramesa: La qual sa magestat menja ab sobiran plaer: pensant que les mans de aquella mare per ell tan amada: lauien tocada. E sobre taula tostemps parla ab los sancts angels de les excellencies de la dita senyora mare sua: car parlar de aquella li era sobiran delit. ¶ E acabat lo seu dinar: los sancts angels se despediren de sa magestat per tornar a la celestial patria. E manals sa clemencia que passasen per la senyora mare sua: tornant li la cistelleta e tot lo restant: Los dits angels tots ajustats obeint sa senyoria foren molt prest a la posada de la senyora: tornant li la vianda que al senyor sobrat hauia: dientli ab quant plaer sa magestat hauia menjat lo que de alli fallia: E que se alegras sa merce: que lo excellent fill seu molt prestament seria ab ella. E de esta noua la dita senyora se alegra infinidament. E partits los sancts angels: sa altesa se dina de aquella vianda que al amat fill seu hauia sobrada: mengant la ab sobirana deuocio per les mans que la hauien tocada.

Los sans inosséns, llibre tersé.

Llibre tersé.

La milana.

Y en éstes, se presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe, pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo, Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc, gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al fogaril, pero, de repé, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua insisténsia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe, milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae, tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco, lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá, escoltat per los aullits dels mastíns, al cortijo del siñoret del Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe, nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía de lamentassións, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco, lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías, lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah, ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira, que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols, y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes, continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui diu... pero lo siñoret va moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet, sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa, dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues, tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y, passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre, compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros... ¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula, inosséns, dos sans inosséns, aixó es lo que són, pero ni la Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada, mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los guardes y los gañáns, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barróns del galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe dos cartóns de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá, acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe los cartróns y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les comissures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los cagallóns entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en passiénsia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está entretengut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels carrascals en dos cartóns carregats de conguitos, de tal forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen per damún de los muntets de cagallóns redóns, negres com volcáns menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no, Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé pera lo Azarías, pos los jardíns teníen massa abono y si sel dixáe gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe explicassións y, cada vegada que teníe dos hores libres, desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una, dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse, díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí, entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías, tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos, casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías, aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines dels ulls imploráns, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua inossénsia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y, tornán a casa, se va encará en lo Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y sangosos, hasta que san germana va pedre la passiénsia y lo va sacsá y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino, mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota la siénsia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco, lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda, rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la primavera, al Azarías li van vindre alusinassións, y a totes hores se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre, com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañáns féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí, Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó? y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías, ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta, cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula, desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que vée a son cuñat quieto, parat, se arimáe an ell, zalamero, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut, com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell, hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal, aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías, ¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano, lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet, desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet, pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure, chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día, hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen, milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe, pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae, mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés cañóns, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen los parabéns o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá, ¡qué collóns!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y, finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de impassiénsia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco, lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet, inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá, ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns, la milana me está aguardán, y estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís, hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí, per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe, la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae, díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u compréns? pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa, angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después, girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías, ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y, finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta, dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y lo Facundo, a vore, li agrren gust a la libertat, y porfiabe la Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta, hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra, als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén, va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró se va fé un silénsio expectán y de improvís, lo muixó se va llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada atónita del grupet, va fé tres amples sírculs damún de la corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una plegaria, milana bonica, milana bonica.

Lexique roman; Man, Ma

Man, Ma, s. m. et f., lat. manus, main.

Quan la blanca mas ses guan

Estrenh son amic doussamen.

T. de S. de Mauleon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm. Quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Aissi cum hom tra lo det o la ma fors de l'aiga. Liv. de Sydrac, fol. 26.

Ainsi comme on tire le doigt ou la main hors de l'eau.

Cavaliers si' aunitz que s met a domneiar 

Pus que toca dels mas motos belans.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

Que chevalier soit honni qui se met à galantiser après qu'il touche des mains moutons bêlants. 

A 'N Guio de Bergonha an be los mas liatz.

Roman de Fierabras, v. 3045. 

Au seigneur Guyon de Bourgogne ils ont bien lié les mains.

Fig. L'apostol comanda que hom leve puras mas en oratio; las puras mas son las puras e netas obras fachas ab pura conciencia.

Aquell ven am mas vueias davan Dieu que lo ve pregar ni querre, ses far prezen de bonas obras. V. et Vert., fol. 90 et 91. 

L'apôtre commande qu'on lève des mains pures en oraison; les mains pures sont les pures et nettes oeuvres faites avec pure conscience.

Celui-là vient les mains vides devant Dieu qui vient le prier et requérir, sans faire présent de bonnes oeuvres.

En man morta ni en man forsiva. 

Terrier de la confrérie du S.-Esprit, de Bordeaux, fol. 187.

En main morte ni en main ferme.

Loc. Dizem de bo pinheyre o escriva que a bona ma, so es a dire, es bos maestre en aquela art. Eluc. de las propr., fol. 48.

(chap. Diém de bon pintó o escribén que té bona ma, aixó es a di, es bon mestre en aquella art.)

Nous disons de bon peintre ou écrivain qu'il a bonne main, c'est-à-dire, il est bon maître dans cet art.

Mais volria un cordo 

Que ieu l' agues de sa man.

Hugues de S. Cyr: Aissi cum es. 

Plus je voudrais un cordon que je l'eusse de sa main.

Merce mi dons, a cui baiziey las mas.

Pons de la Garde: Farai chanson. 

Merci ma dame, à qui je baisai les mains.

El letra portara 

Al sant qu' ell meteys Karlles, de sa man,

escriura.

V. de S. Honorat. 

Il portera au saint une lettre que lui-même Charles, de sa main, écrira.

Be t fier ab la man drecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Bien je te frappe avec la main droite. 

Tut lauzan Dieu jonthas las mans. V. de S. Honorat. 

Tous louent Dieu les mains jointes.

Que s rend' a vos mas joinhs, de ginolhos.

G. Pierre de Casals: Be m plagr' ueymais. 

Qu'il se rende à vous mains jointes, à genoux. 

Mes man a son cotel per la gola tayllar. V. de S. Honorat. 

Mit main à son couteau pour la gorge couper. 

Qui met sa ma al arayre. V. et Vert., fol. 99. 

Qui met sa main à l'araire. 

Meton man a l' obra. V. de S. Honorat. 

Mettent main à l'oeuvre.

Quar si 'l metiatz en la ma, 

Per ver dir, un marabeti, 

E per mentir, un barbari, 

Lo barbari guazanhara.

P. Cardinal: Tan son valen.

Car si vous lui mettiez dans la main, pour dire vrai, un maravédis, et pour mentir, un barbarin, le barbarin gagnera.

Loc. fig. Tant am fermamen

Lieis que a e man me e mon sen. 

P. Raimond de Toulouse: Pois lo novel. 

Tant j'aime fermement celle qui a en main moi et mon sens.

Lo vers chant qui 'l sabra ses brays, 

On mot mi platz de qui mas bays.

Pierre d'Auvergne: L' airs clars. 

Qui le saura chante le vers sans cris, où moult me plaît (celle) de qui je baise les mains. 

En tas mas coman mon esperit. Liv. de Sydrac, fol. 113. 

Dans tes mains je recommande mon esprit.

Ill er ops que 'l man estenda, 

E pens de soven armar.

Bertrand d'Allamanon: Pueis.

Il lui sera besoin qu'il étende la main, et pense de souvent armer.

Tant sia ardit 

Qu' al fach man estenda.

P. Cardinal: Manz baronz. 

Tant il soit hardi qu'il étende la main au fait. 

Laicha la man al sers, e querra livreza. Trad. de Bède, fol. 74. 

Lâche la main au serf, et il cherchera liberté. 

Ni cavayer ni donzelo 

C' om agues noirit en sa man.

P. Vidal: Abril issic. 

Ni chevalier ni jeune damoisel qu'on eût nourri dans sa main. 

Los bes de son senhor que passon per sas mas.

V. et Vert., fol. 52. 

Les biens de sou seigneur qui passent par ses mains.

Prenez man e fes, fez R., qu'eu vos jur e us plevis, qe us en valrai tot mon poder. V. de Guillaume de Cabestaing.

Recevez main et foi, fit Raimond, que je vous jure et vous promets que je vous en servirai de tout mon pouvoir.

ANC. ESP.

Rachel è Vidas amos me dat las manos 

Que non me descubrades à Moros ni à Christianos.

Poema del Cid. v. 106. 

Prometre pena entre lor o en la ma del arbitre.

Quar aissi es usansa que las partz solon prometre en mas del arbitre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10. 

S' engager à satisfaction entre eux ou dans la main de l'arbitre.

Car ainsi il est d'usage que les parties ont coutume de faire promesse entre les mains de l'arbitre. 

I non recep cosseil de ma de prestre. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 68. 

Un seul ne reçut conseil de main de prêtre. 

Lo mon tenra tot sotz sa ma. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Tiendra tout le monde sous sa main. 

Proverb. Juoc de mas engenra bregas. Liv. de Sydrac, fol. 106. 

Jeu de mains engendre querelles.

Un reprochier que fort m'azauta, 

C' ab una man lav' om l' autra,

Et, ambas, los huelhs e la cara.

Amanieu des Escas: Dona per cui. 

Un proverbe qui me plaît fort, (c'est) qu'avec une main on lave l'autre, et, (avec) les deux, les yeux et la face.

Adv. comp. L' aigua s' estai d' a totas mans, 

Com si fos postat, o murs plans. 

V. de S. Honorat.

L'eau s'arrête de tous côtés, comme si (ce) fût cloison, ou mur plan.

Qu' ieu aia perdo per tas mans. Los VII gaugz de la Mayre.

(chap. Que yo tinga perdó per les teues mans.)

Que j'aie pardon par tes mains.

Anero s'en man e man essems. Cat. dels apost. de Roma, fol. 149.

(chap. S'en van aná mano a mano juns; ni diém ma a ma.) 

S'en allèrent main à main (côte à côte) ensemble. 

Ab totas mas vey clergues assajar

Que totz lo mons er lurs, cuy que mal sia. 

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

De toutes mains je vois clercs essayer que tout le monde sera leur, à qui que mal soit.

ANC. FR. Or s'an vont andui main à main.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 106. 

CAT. Ma. ESP. Mano. PORT. Mão. IT. Mano. (chap. Ma, mans; maneta, manetes.)

2. Manada, s. f., poignée.

Una manada d' isop. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10. 

Une poignée d'hysope. 

CAT. ESP. Manada (puñado). IT. Manata. (chap. Manoll de fonoll, manolls; puñ ple. Les dos mans plenes: aumosta, almosta, aumostada, almostada.)

3. Manier, Mainier, Maner, adj., qu'on porte à la main, familier, apprivoisé.

S' ieu ai mon austor anedier

Bon e volan e prenden e mainier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Si j'ai mon autour à canards bon et volant et prenant et apprivoisé.

Ieu sai d' aquels malvatz, 

E ses tota valensa, 

En aut luec poyatz 

E mainiers e privatz.

G. Faidit: Lo gens cor. 

Je connais de ces méchants, et sans aucun mérite, en haut lieu parvenus et familiers et intimes. 

Anc non vi tan salvatge, 

Mais pueys fon maniers e privatz.

Giraud de Borneil: No puesc sofrir. 

Oncques je ne vis si sauvage, mais après il fut familier et privé.

ANC. FR. Curies, targes prenent, é lor ars maniers tendent. 

Chevaliers i a bons e maniers de joster. 

Roman de Rou, v. 4088 et 4119.

ESP. Menero (manero: dicho de un azor o de un halcón: enseñado a venir a la mano.). IT. Maniero.

4. Maneiador, s. m., manieur, receveur.

Cambiador e maneiador d' argent. Eluc. de las propr., fol. 115.

(chap. Cambiadó y manejadó d' argén, plata, dinés.) 

Changeur et manieur d'argent.

5. Manual, Manal, adj., lat. manualis, manuel, qui travaille avec les mains, qui est à la portée de la main, familier.

L' obrier manual 

Son tug menestairal.

G. Riquier: Pus Dieu.

Les ouvriers qui travaillent avec les mains sont tous artisans.

En son paire ac bon sirven 

Per trair' ab arc manal d' alborn.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

En son père eut bon sergent pour tirer avec arc manuel d' aubour.

Fig. Mot no manual, so es qu'om no l'a acostumat per dire.

Leys d'amors, fol. 68.

Mot non familier, c'est-à-dire qu'on ne l'a pas accoutumé à dire.

ANC. FR. Que vous arés son gent anel

Qu' ele porte en son doit manel. 

Roman del conte de Poitiers, v. 269. 

CAT. ESP. PORT. Manual. IT. Manuale. (chap. Manual, manuals.)

6. Manualment, adv., manuellement.

Mas junthas et manualment eu so vostre hom.

Metem manualment en tenezo et en corporal possessio. 

Tit. de 1263 et de 1255. DOAT, t. CVI, fol. 209 et 129.

Mains jointes et manuellement je suis votre homme.

Mettons manuellement en jouissance et en possession corporelle.

ESP. IT. Manualmente. (chap. Manualmen: en la ma, en les mans.)

7. Manudierament, adv., manuellement, de la main à la main. 

Si pagan manudierament, et sensa neguna apodissa.

Que tals mercenaris si pagan manudierament.

Statuts de Provence. BOMY, p. 213. 

Se payent de la main à la main, et sans nulle quittance.

Que tels mercenaires se payent de la main à la main.

(chap. A la ma; pagá en ma. ESP. Pagar en mano.)

8. Manumissio, s. f., lat. manumissio, manumission.

Manumissios, so es quant alcus hom afranchis son sers.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Manumission, c'est quand quelque homme affranchit son esclave.

CAT. Manumissio. ESP. Manumisión. PORT. Manumissão. 

IT. Manumissione. (chap. Manumissió, manumissions: cuan algún home afranquix : libere lo seu sirvén o esclavo.)

9. Mancip, Massip, adj., lat. mancipatus, pubère, adolescent.

Mentre qu'es mancips e tos, 

L' eschai solatz e pretz e dos.

Giraud de Borneil: Ops m'agra. 

Tandis qu'il est pubère et jeune garçon, il lui échoit plaisirs et distinctions et dons.

Aqui ac un donzel mansip e tos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2. 

Il y eut là un damoisel pubère et jeune garçon.

- Subst. Jeune homme, garçon.

Metam lo massip en carcer, pueis direm que no vim la letra de K., et aissi serem excusatz. Philomena. 

Mettons le jeune homme en prison, puis nous dirons que nous ne vîmes pas la lettre de Charles, et ainsi nous serons excusés.

Que masip... apprentiz aia be... acabat son terme.

Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 436. 

Que garçon... apprenti ait bien... achevé son terme.

ANC. FR. Chétif comme un pauvre mancip. Blason des faulces amours.

Se donna mancipe et serf voluntaire soy et sa postérité.

Rabelais, liv. I, ch. 50. 

IT. Mancipio.

- Subst. Jeune fille.

Auzi la vos d' un pastoriu

Ab una mancipa chantar.

Marcabrus: L'autr' ier.

J'entends la voix d'un pastoureau chanter avec une jeune fille.

Aqui avian massipas negras que vestion vestimens negres, que pudion a pega e a solpre, e tenian en lors cols serpens et dragos e foc. 

Revelatio de las penas d'Ifern.

Avaient là de jeunes filles noires qui portaient vêtements noirs, qui puaient à poix et à soufre, et tenaient en leurs cous serpents et dragons et feu.

10. Mancipancion, s. f., lat. emancipationem, émancipation.

Si cum es en mancipancion, so es quant lo paire sol son filh de son poder. Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Ainsi comme il est dans l' émancipation, c'est-à-dire quand le père délie son fils de son pouvoir.

ESP. Mancipación (emancipación). (chap. Emansipassió, emansipassions.)

11. Emancipatio, Emancipation, s. f., lat. emancipationem, émancipation.

Emancipation... plus pleneirement contenguda en carta.

Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 113. 

Émancipation... plus pleinement contenue dans charte.

Que los cossols puesco... far emancipatios.

Tit. de 1287. DOAT, t. CXVI, fol. 80. 

Que les consuls puissent... faire émancipations. 

CAT. Emancipació. ESP. Emancipación. PORT. Emancipação. 

IT. Emancipazione. (chap.  Emansipassió.)

12. Emancipar, v., lat. emancipare, émanciper.

Part. pas. A vos... fill emancipat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVI, fol. 264. 

A vous... fils émancipé.

Ela es emancipada, so es issida del poder del paire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 50.

Elle est émancipée, c'est-à-dire sortie du pouvoir du père.

CAT. ESP. PORT. Emancipar. IT. Emancipare. (chap. emansipá, emansipás: emansipo, emansipes, emansipe, emansipem o emansipam, emansipéu o emansipáu, emansipen; emansipat, emansipats, emansipada, emansipades.)

13. Maneiar, Maneyar, Maniar, Manear, v., manier, palper, caresser.

Ab deniers que tenha e maney.

Pierre de Bussignac: Sirventes. 

Avec deniers qu'il tienne et manie. 

Quar no pot esser iratz 

Nuls hom lo jorn que'l mania.

Pons de la Garde: Mandat m' es. 

Car ne peut être triste nul homme le jour qu'il la caresse.

Embrass' e baiza e maneya.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Embrasse et baise et caresse.

CAT. ESP. PORT. Manejar. IT. Maneggiare. (chap. Manejá; magrejá, paupá, acarissiá.) 

14. Maniblar, Maneblar, v., mouvoir, agiter, diriger.

No' vuelh s' asemble 

Mos cors ab autr' amor,

Si qu' en manible 

Ni 'n volva 'l cap alhor.

A. Daniel: Quan chai. 

Je ne veux pas que mon coeur s'unisse avec autre amour, de manière qu'il en dirige et en détourne la tête ailleurs.

15. Mantuzar, v., manier, prendre avec la main.

Nuills hom, qu' es trop luxurios, 

A tener auzel non es bos; 

Trop gran mal li fai, si 'l mantuza. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Nul homme, qui est très luxurieux, à tenir oiseau n'est bon; très grand mal lui fait, s'il le manie.

Capitol XLVI. Qui continua lo sobre dit.

Capitol XLVI. Qui continua lo sobre dit.

O senyora que altra malaltia haueu a guarir molt dolorosa e poch planguda: qui ha nom puagre: qui significa los inconstants e no ferms en les obres sues: Aquesta malaltia senyora sera per vostra merce molt planguda e ab summa diligencia curada: Car vos sabeu quants perills en si porta: Aci senyora amprareu los guants guarnits de vert mouent los a speranca dels bens esdeuenidors: los quals nos atenyen si no per treballs continuats: seguint lo exemple dels sancts que fins a la fi han perseuerat: E perço vostra senyoria los dira. ¶ Si vis saluari semper studeas imitari vitam iustorum: fugiens exempla malorum. Volent dir a cascu dels malalts: O miserable puagros que ades tens la dolor en hun loch ades en altre: mudant souint de proposit en proposit: e de obra en obra sies cert que sit vols saluar es necessari ab gran studi penses e treballes en imitar e seguir la vida dels justs: e fugir a aquells de qui pots hauer mal exemple de vida: Car los flachs e que facilment se muden: no poden hauer res pus perillos que conuersar ab persones vicioses: ne res pus profitos que praticar ab persones virtuoses e constants: e tenir sobre si gran custodia. ¶ Quia vbi non est sepes: diripietur posessio. Car la hon noy ha tanca facilment se destroeix la possessio E aximateix nou molt al home a no perseuerar en lo be començat presumpcio en confiança de sa propria virtut: E perço es dit. ¶ Qui de virtutibus suis extolliter (extolli + t en ganchet) quasi de medicamento vulnerater (vulnera + extolli + t en ganchet): Car qui de ses propries virtuts se exalça: es axi com aquell que ab la medicina de salut es nafrat e mort. E perço diu salamo. Fili superbia nunquam ascendat in corde tuo ab ipera (i + p en virgulilla + a) enim sumpsit initium omnis perditio. Volent dir: Que cascu se deu molt guardar que superbia ne presumptio no regne en lo seu cor: car ensemps ab ella ve tota natura de perdicio: Es molt necessari al home qui vol perseuerar en vida virtuosa que haja pau e repos dins la sua consciencia: e defora ab totes les creatures: Car per ço es scrit. ¶ Pacem cum hominibus habeas: bellum cum vitijs. Car ab tots deuem hauer concordia e pau: e solament brega (guerra) ab los propris vicis: Car benignitat e dolçor conseruen la anima en tot bon proposit: segons posa Salamo dient. ¶ Simplicitas iustorum diriget eos: et iustitia rectorum liberabit eos. Car la simplicitat dels iusts endrecara a ells en tota virtut: la justicia dels qui son drets e sancers de cor delliurara aquells de tot cayment perillos: O senyora que ab aquestes medicines e empastres (emplastos; emplastes) guarreu axi los dits malalts que prestament los fareu sortir del lit e trobant se sans e forts ab gran goig diran a vostra senyoria. ¶ Vbi (ubi) vis paremus tibi comedere pascha: Volent dir: O senyora excellent en quina manera de virtuts voleu quens exercitem: per que vos venint a nosaltres per amor e caritat portant nos la gracia diuina: pugau fer pascua e gran festa ab nosaltres: alegrant vos de la nostra salut. O senyora que encaraus haureu a exercitar en guarir vna altra malaltia que per natura es incurable. E diuse ceguedat significada per los qui no coneixen: de la qual malaltia vostra merce aura molta pietat: e posant vos en les vostres excellents mans aquells guants guarnits de argent tocarlos eu los vlls del enteniment: dient a cascu d´ells. ¶ Si cognouisses 7 tu: Volent dir O miserable cech e si tut conexies: la malaltia tua seria facil de guarir: car ignorancia fa les poques malalties venir a esser mortals: per que en lo començament no prenen la medicina deguda: axi fills meus duptau vos e no stigau axi encegats. ¶ Timete dominum et date illi honorem quem venit hora iuditij eius. Hajau gran temor de nostre senyor deu e donau a ell honor e gloria coneixent e confessant les culpes vostres Car prestament vendra la hora del seu rigoros juhi: En lo qual los vostres peccats seran vists e coneguts: e siau certs. ¶ Quia dies domini sicut fur in nocte veniet. Car lo dia que lo senyor vendra a jutiar sera axi amagat e secret com del ladre que ve de nit: E guardau no hajau a hoir en aquell estret juhi de boca del jutge. ¶ Propter multudinem (multitudinem) iniquitatis tue et propter dura peccata tua feci tibi hoc. Volent dir Siau certs vosaltres cechs: que per la gran multitut de les iniquitats vostres e per la durea dels peccats per vosaltres no coneguts yous he fet aço: que siau dampnats eternament: e coneguts per totes les creatures e per aquelles menyspreats: puix dauant mi nous sou coneguts ni humiliats: E axi aterrats per gran temor vendran en coneixença de sa gran error: e diran a vostra senyoria. ¶ Illumina occulos meos ne vnquem obdormiam in morte ne quando dicat inimicus meus preualui aduersus eum. Volent dir cascu per si: O excellent senyora e metgessa nostra: Illuminau los meus vlls de vera coneixença per que nom adorma en la mort ignorant los peccats meus: e de aquells hauent poca cura: E que en aquell cars lo Diable enemich meu no puga dir yo he vençut e aterrat: O senyora que la vostra caritat sera tanta que a nengun malalt no direu de no: E per ço senyora vendran a vostra clemencia los forts qui es malaltia molt auorrida sens sperança de salut significada per los indurits e obstinats en peccat: Aci senyora haueu mester hun gran esforç (esforc) e metre les mans dins les entramenes de aquests malalts ab los guants guarnits de groch qui es color clara e resplandent e moureu lo cor de aquells a coneixença clara del perill en que stan: e que nengu nols pot ajudar si ells mateixos ajudar nos volen: E dir los ha vostra merce. ¶ Qui te fecit sine te: non te saluabit sine te. Volent dir: O vosaltres qui continuament stau e perseuerau en peccat e axi voleu viure: Siau certs que aquell senyor quius ha creats e fets sens ajuda vostra: nous saluara james sens voluntat e treballs vostres: E lo temps de mereixer sols es en la present vida: e si aquest despeneu en vicis e peccats queus resta sino la pena per ells meritada: Car scrit es. ¶ Que enim (e+i nassal+3 o Z) seminauerit hom (h+o en virgulilla: hon, hom): hec et meter. Car segons les obres quel home fara axi sera pagat. Filioli recordamini q3 nouissima hora est: E per ço recordau vos fillets que ja sou a la derrera hora: esforçau (se llich ben cla: efforçau) vos a fer bones obres: car certament vos dich. ¶ Bonorum ergo laborum gloriosus est fructus. Car dels bons treballs glorios es lo fruyt: E a cascu d´aquells qui virtuosament haura obrat sera dit en lo pas de la mort per nostre senyor deu. ¶ Date ei de fructu manuum suarum. et laudent eum in portis opera eius. Volent dir. Sia dat a aquest del fruyt de les sues propries mans: ço es lo gran premi que mereix per sos treballs: e sia lohat de les sues bones obres en la porta: çoes en lo eximent de la mortal vida: E ab aquestes medicines senyora fareu cobrar la hoida als sorts: e cascu d´ells lançantse als peus de vostra senyoria: dira. ¶ Domina audiui auditionem tuam et timui Volent dir. O senyora yo hoint les amonestacions de vostra senyoria so vengut en coneixença de la mia error e obstinacio e tem molt la rigor del diuinal jutge: Per que soplich a vos senyora metgessa que de aquesta malaltia maueu guarit: me doneu alguna medicina per a vsar que no torne en la dita malaltia: E vostra merce respondra ab molt plaer dient. ¶ Serua mandata. q3 breues dies hois sunt. Volent dir: Fills meus no es cosa nenguna que axius preserue de tot mal com es seruar los manaments diuinals: e tot ço a que lome es obligat: Car los dies de la vida dels mortals son tan breus que nengu nos deu enujar de qualseuulla treball que porte: puix sab que tan poch te a durar car la mort es fi de tots treballs de aquesta vida: E qui be viu e ordenadament la fi ha segura: segons es scrit dient. ¶ Non potest male mori qui bene vixerit: car no pot mal morir qui be ha vixcut: E aquestos senyora molt contents de les vostres medicines e bon regiment sotsmetranse tots a la hobediencia de nostre senyor deu e vostra: guardantse de tornar en la primera malaltia: O senyora clement que altra manera de malalts vendran a vostra senyoria: los quals ab signes demanaran ajuda: car son muts e parlar no poden: Aquells senyora son entesos per los qui mal regeixen la lengua e no donen a nostre senyor deu la lahor que deuen: E vostra merce rebent los ab molta pietat entendreu solicitament en la curacio d´ells: E tenint en les vostres precioses mans aquells guants guarnits de morat: qui es color foscha e molt honesta: Tocar los ha vostra merce en lo cor escalfant aquell ab les vostres propries mans: Car la fredor del cor fa cessar la lengua de son virtuos exercici: e d´aqui senyora fareu sortir la foscha e amagada deuocio: E apres tocar los eu la lengua purgant aquella: e fareu publicar la dita deuocio per paraules manifestes dient a aquelles. ¶ Loquimini et clamate: quia volo vos orare in omni loco leuantes puras manus sine ira et disceptatione: Volent dir: Puix per lo tocament meu sou guarits: parlau e cridau: car la voluntat mia es que oreu en qualseuulla loch queus trobeu leuant les mans al cel ab puritat de conscientia sens ira nenguna ne contencio: ans ab vera humilitat e pacificacio. Car tals oradors vol lo pare eternal. E perço dix Dauid. ¶ Respexit in orationem humilium: et non spreuit precem eorum. Volent dir. Que nostre senyor deu mira e aproua les oracions dels humils: e no menysprea james les pregaries d´aquells. ¶ Quia oratio humiliantis se nubes penetrat. Car la oracio de aquell que se humilia penetra les nuus. ¶ E aquest exercici de lohar vostre deu y creador vull que proceeixca de cor. Car dich vos certament. ¶ Si cor non orat in vanum lingua laborat. Que si lo cor no es atent en la oracio en va treballa la lengua. ¶ Quia deus non aspicit verba orantis: sed attendit cor deprecantis. Car lo senyor no mira les paraules del qui ora: ans aten al cor e a la affectio ab que es pregat. ¶ O senyora que aquests muts hauent cobrada la paraula per mija de vostra senyoria: e trobantse desijosos e inflamats de continuar e perseuerar en la lahor diuina diran a vostra merce. ¶ O inclita senyora sia de vostra merce darnos algun orde ab que perfetament pugam seruir e lohar aquell senyor fill vostre: segons per vostra altesa som amonestats. E vos senyora dir los eu. ¶ Fills meus. la preparacio vostra per a ben perseuerar e obtenir lo que demanau ha de esser aquesta. ¶ In sanctitate et justitia coram ipso omnibus diebus vestris. Car es necessari siau sancts dins en lo cor: e defora en les obres: e que siau axi justificats que nengun peccat en vosaltres no puga aturar per sols vn moment: e queus esforçeu de star en la presencia diuina continuament: ço es en gracia sua. Car nengu no li sta dauant sino aquells qui posseeixen la dita gracia: e en aço perseuerareu tots los dies de la vida vostra: auorrint lo mon e totes les coses sues. Car dich vos certament. ¶ Longe est mens illius a deo: cui hec vita dulcis est. Co es que es molt luny de nostre senyor deu la pensa de aquells a qui la vida present es dolça e plaent. ¶ E los dits malalts senyora molt inflamats de la resposta de vostra senyoria esforçar san a posar per obra lo per vostra merce manat. Axi senyora veus açi los guants vostres a que han a seruir. E la senyora ab molt plaer accepta los dits guants e comanals a vna de ses donzelles nomenada prudencia: dientli quels tingues prests per a quant vendrien los malalts a esser curats.

Capitol C. Com la gloriosa Anna desijosa de morir dix a la sua amada filla: que li recaptas aquesta gracia del seu fill.

Capitol C. Com la gloriosa Anna desijosa de morir dix a la sua amada filla: que li recaptas aquesta gracia del seu fill.

Com lo senyor fon de edat de.xx.anys: la gloriosa auia sua anna: qui tostemps staua reçelosa de les dolors de la senyora filla sua: dixli vn dia ab moltes lagrimes: ma filla ja lo fill vostre es de tal edat: que crech yo no passara molt que sa magestat no entre en lo conflicte de les sues dolors: placiaus suplicar lo vulla donar fi a la vida mia: segons sa clemencia ma promes: car ell sab que yo no poria durar ni veure les dolors sues ni vostres. E la senyora veent lo desig de la amable mare sua parla de aço ab lo senyor fill seu: lo qual respongue a sa senyoria que era content que la sancta auia sua ixques de la miseria de aquesta vida: e que li digues de part sua ques aparelle que passats tres dies ella retra lo deute de natura: la qual noua la senyora dix a la sua mare no sens molta dolor: recordantse que perdria la pus cara persona que tenia en lo mon: apres lo seu glorios fill. E la virtuosa anna certificada que lo seu desig prestament seria complit: alegras de vn grandissim goig. E venint lo dia que ella hauia a finar lo terme de la sua vida virtuosa: fon aqui present lo senyor net seu ab la senyora mare sua: e les altres dos germanes de sa senyoria ab sos fills. ¶ E la senyora Anna stant en lo lit: e vehentse circuida de tan cares persones: en lo seu partiment fon recomplida de singular consolacio. E ab molta amor prengue comiat de cascu. ¶ E primerament del senyor jesus net seu: qui sobre tots sens comparacio amaua: e volgues agenollar en terra ajudant li les senyores ses filles: car per la gran debilitat de sa persona nos podia tenir hi adora lo senyor com a son deu e creador: comanantse carament a la clemencia sua supplicantlo volgues reebre la sua anima e endreçarla en ajudar li en aquella derrera hora. E deyali. O senyor meu: vos sou creador e redemptor meu: en les vostres piadoses e misericordioses mans coman tota mi matexa. O rey de vida: vos sou mon net segons la humanitat vostra: coman vos senyor meu la vostra mare e filla mia: la qual yo ame carament: placiaus mitigar les dolors sues: e no permetau senyor: que apres la vostra mort ella reste molt temps en la present miseria de aquesta vida: sino que vaja prest a regnar ab vos: Car ja sabeu senyor quanta dolor ha ella passat aquells tres dies queus (qneus) perde: que fara si longament te a star absent de vos no la lexeu molt penar senyor meu yous ne supplich carament. E girantse a la senyora: dix a sa senyoria. Ma filla vos restau en la mar de les dolors: en la qual nauegareu tot lo temps de la vida vostra. Armau vos de paciencia car de vos han a pendre lum tots los tribulats: A vos senyora e cara filla puix yo men parteixch de vosaltres per mort: recoman vos vostres germanes e los fills seus: siau mare de tots: ja sabeu ma filla aquests nets yo quant los he amats specialment al pus chich qui ha nom: joan. Car perço li fiu yo posar aquest nom: perque en lo meu sperit conegui en lo naximent seu: de quanta sanctedat seria e com gracios a deu e a homens e amable e digne desser amat. e perço te lo nom conforme a la qualitat sua. aquest se acorda mes ab lo fill vostre que negu dels altres e so çerta se amen de singular amor: perço le yo tant amat e vull que vos ma filla lo ameu: e que nunqua se ptexica (p:per + texica: pertexica : perteixca, parteixca) de vo: seruint e acompanyant lo fill vostre en tota la vida sua. ¶ E la senyora respongue a la virtuosa mare sua: dient li. Senyora e cara mare: yo so molt presta d´obeir lo per vos manat: e ab piadoses lagrimes acostas sa senyora per pendre lo derrer comiat de la senyora mare sua: e besantli les mans ab molta amor demanali la sua benedictio. e la sancta mare la besa e la beney molt largament. E tenint sa senyoria per la ma no volia ques partis della: e crida les altres dos filles: e dixlos. Mes filles no siau tristes ne desconsolades de la mia mort: veus açi la vostra germana queus sera mare: Seruiula e amaula nos partixcau james della obeyula com a senyora e mare: Car seguint lo consell seu no podeu errar: car de ella e per ella aconseguireu moltes e infinides gracies e misericordies. E siau certes que tot lo mon vos haura en gran reuerencia per esser germanes de tal senyora. Car aquesta es la gloria de tota la generacio nostra. ¶ Ab molta alegria me partexch de vosaltres: dexant vos tan ben collocades en companyia tan virtuosa de mare e fill tan excellents. Als quals carament vos a coman. E les dites senyores ab vn grandissim plor: besant les mans de la senyora sa mare prengueren comiat della. E girantse a la senyora sa germana supplicaren aquella: vesantli peus hi mans les volgues pendre per filles e seruentes. Car de aqui auant nos volien partir de la obediencia e manament de sa senyoria. ¶ E apres acostarense los altres nets fills de les dos germanes per pendre comiat de la senyora auia sua: la qual los dona la sua benedictio ab molta amor: dient a ells. mos fills quanta gracia es aquesta que lo fill de deu segons la humanitat sua vos sia tan acostat parent. Pensau si haueu raho de seruirlo hi acompanyarlo en les congoxes e tribulacions sues. Special dreçaua les rahons sues la gloriosa Anna al net pus chich: qui per ella era mes amat. E feulo se pujar damunt lo lit hon ella staua. e abraçantlo ab molta amor e dolçor vesaual stretament: dient mon fill joan ja sabs yo ab quanta amor te criat: Ara quem parteixch de tu per mort te recomanat carament a la tua tia: quet haja per fill hi per seruidor. E tu joan fill meu serueix a ella e al seu fill: al qual yo he supplicat taja per recomanat. E sa magestat prenia consolacio sabent la gran amor que yot tinch ma reuelat grans coses de tu: dient me que tu seras lo seu gran secretari: e lo dexeble pus amat e fauorit en tota la cort sua e que en la vida sua nunquat partiras del seu costat: e que en la mort sua dellibera fer a tu hereu del seu inextimable thresor leixante la cosa que mes ama e estima: co es la sua sanctissima mare: manant a tu que la hajes per propria mare e a ella quet haja per propri fill. ¶ O joan nunqua pare leixa tan singular heretat a fill: de quant est obligat amar e seruir aquest senyor qui tant te vol dignificar e sobre tots exalcar: volent que sies dit fill de la mare de deu e germa del redemptor de humana natura e senyor general del cel e de la terra. Quina gloria pot fallir a tu joan: puix tan gran excellencia has atesa: sies cert fill meu que no resta tan be heretat salamo apres la mort de son pare dauid nengu dels reys de judea: com tu joan restaras apres la mort del teu senyor e mestre. E dient aquestes coses la gloriosa Anna abraçaua aquell net tan amat: donantli largament la benedictio sua. E joan resta molt inflammat en la amor del senyor: per les rahons que dites li hauia la senyora auia sua: desijant seruir sa clemencia: e james partirse de aquella.