Mostrando las entradas para la consulta lligat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta lligat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA OCTAVA.

Un home té sels de la dona. Ella se lligue una cordeta a un dit, per la nit, y sen arribá al seu amán. Lo home sen done cuenta, y, mentres acasse al amán, la dona fique al seu puesto del llit a un atra dona, a la que lo home pegue y li talle les trenes, y después va a buscá a los germáns de la seua dona. Estos, trobán que lo que díe no ere verdat, lo insulten.

Extrañamen malissiosa los pareixíe a tots doña Beatriz, al enfótressen del seu home y tots afirmaben que la temó de Aniquino teníe que sé mol gran, cuan, aguantánlo mol fort la Siñora, la va sentí di que ell la habíe requerit de amors.

Pero después de que lo rey va sentí callá a Filomena, giránse cap a Neifile, li va di:
- Continuéu.

Ella, sonrién, va escomensá:

Hermoses siñores, gran pes me cau si vull en una bona história donátos gust, com tol han donat aquelles que antes se han contat. En la ajuda de Deu, espero descarregám mol be. Hau de sabé, pos, que a la nostra siudat va ñabé un riquíssim viachán de nom Arriguccio Berfinghieri, que nessiamen, tal com ara fan cada día los mercadés, va pensá ennoblís casánse, y va pendre per dona a una jove Siñora noble (que mal li conveníe) de nom doña Sismonda. Esta, com ell, tal com fan los mercadés, estáe fora mol assobín per viaches de negossis, y poquet estabe en ella, se va enamorá de un jove de nom Roberto, que mol tems la habíe festechat; y habén arribat a tíndre intimidat los dos, y tenínla poc discretamen perque mol los agradáe, va passá que (o perque Arriguccio sentiguere algo, o per consevol atra raó) se va fé lo home mes selós del món, y va dixá de eixí de viache, y tots los seus demés negossis, y tota la seua solissitut la habíe ficat en guardá be a la dona, y may se adormíe si no la sentíe abans ficás al llit; per lo que la dona va sentí grandíssim doló, perque de cap manera podíe está en lo seu volgut Roberto.
Pero habén cavilat fort per a trobá algún modo de está en ell, y sén tamé mol solissitada per nell, li va víndre al pensamén de fé açó: com la seua alcoba donáe al carré, y ella sen habíe donat cuenta moltes vegades de que a Arriguccio li costabe mol adormís, pero que después dormíe profundíssimamen, va ideá fé víndre a Roberto a la porta de la casa a mijanit y aná a obríli y está en ell mentres lo seu home dormíe com un soc. Y per a sentí ella cuán arribáe per a que dingú sen acatare, va inventá tirá una cordeta fora de la finestra de la cámara que arribare ben prop de enterra, y lo atre cap portál pel pavimén y hasta lo catre, ficál per deball de los llansols y mantes, y cuan ella estiguere gitada lligássel al dit gros del peu. Después, envián a díli aixó a Roberto, li va maná que, cuan vinguere, estirare de la corda y ella, si lo seu home dormíe, la soltaríe y aniríe a obríli, y si no dormíe, pegaríe un estironet, per a que ell sapiguere que no habíe de esperás prop de la porta. Esta cosa li va pareixe be a Roberto, y anánhi moltes vegades, alguna li va passá de está en ella, y datres va fé massola.

Seguín en este artifissi de esta manera, va passá una nit que se va adormí la Siñora, y Arriguccio va notá algo raro pel llit, va tentá a la escurina y va trobá lo cordellet lligat al dit gros del peu dret de la seua dona, y se va barruntá: «Seguramen que aixó té que sé alguna estratagema».

Y veén después a la llum de un cresol que lo cordell eixíe per la finestra u va tindre per segú; va deslligá lo bensill en cuidadet del dit de la dona y sel va lligá al seu peu, y va está atento per a vore a qué portáe alló. No mol después va víndre Roberto, y estirán del cordell com acostumáe, Arriguccio u va notá, y com no sel habíe lligat be, y lo estiró habíe sigut bastán fort, Roberto se va quedá en la cordeta a la ma, entenén que teníe que esperás, y aixina u va fé.

Arriguccio, eixecánse rápidamen y agarrán les seues armes, va corre cap a la porta per a vore quí ere aquell y per a vóresseles en ell. Com Arriguccio, encara que fore viachán, ere un home fort y valén, en arribá a la porta, no la va obrí en tan cuidadet com solíe féu la dona, y Roberto, que esperabe, veénu, sen va doná cuenta de que no ere ella qui obríe, y només assomá lo nas Arriguccio, va escomensá a fugí, cametes ajudáume, y Arriguccio a acassál. Después de habé fugit Roberto un bon tros, y no parán Arriguccio de perseguíl, están tamé Roberto armat, va desenvainá la espasa y se va girá cap an ell, y van escomensá los dos a intentá ferís o matás.

La dona, al obrí Arriguccio la alcoba, se va despertá, y se va vore que no teníe lo cordellet lligat al dit, y enseguida sen va doná cuenta de que lo seu engañ se habíe descubert, y eixecánse de un bot, donánsen cuenta de lo que podíe passá, va cridá a la seua criada, que u sabíe tot, y tan li va rogá que la va ficá al seu puesto al llit, demanánli que, sense dixás vore, los cops que li foteguere Arriguccio los aguantare en passiénsia y ella lay recompensaríe tan be que no tindríe cap raó de queixás.

Y apagat lo cresol que a la alcoba cremáe, sen va aná de allí y se va amagá a un raconet de la casa, se va ficá a esperá lo que passaríe. Seguín la riña entre Arriguccio y Roberto, los veíns del barri, escoltánu tot y eixecánse, van escomensá a insultáls, y Arriguccio, per temó a sé reconegut, sense habé pogut vore quí ere lo jove ni feríl de cap manera, enfadat, lo va dixá en pas, sen va entorná cap a casa, y arribán a la alcoba, en veu forta va escomensá a cridá: - ¿Aón estás, dona roína? ¡Has apagat la llum per a que no te troba, pero te equivoques! Y anán cap al llit, creén agarrá a la dona, va agarrá a la criada, y tan com va pugué menejá mans y peus tantes puñades y patades li va fotre que li va marcá tota la cara, y per a colmo li va tallá les trenes, diénli mentres los insults mes grans que may se li han dit a una dona roína. La criada ploráe mol, y en raó, y encara que alguna vegada diguere: «¡Ay! ¡Per l´amor de Deu!» o «¡Para!», teníe la veu tan trencada per los plos y Arriguccio estáe tan sego de rabia que no podíe acatássen de que aquella dona no ere la seua.

Esbatusánla, pos, en tot lo dret y tallánli lo pel, va di: - Mala dona, no te tocaré de atre modo, aniré a buscá als teus germáns y los contaré les teues bones obres; y después que vinguen a per tú y que faiguen lo que creguen que correspón al seu honor y te se emporton de aquí, que an esta casa pots está segura de que no hi estarás may mes. Y dit aixó, eixín de la alcoba, la va tancá per fora y sen va aná a casa dels cuñats. Cuan doña Sismonda, que tot u habíe sentit, va sentí que lo home sen habíe anat, va obrí la alcoba y, ensenén la llum, va trobá a la seua criada tota machacada, plorán. Com milló va pugué la va consolá y la va portá a la seua cámara, aon después de amagatóns la va fé cuidá y curá, y la va recompensá mol be, y ella se va quedá contenta. Después de dixá a la criada a la seua habitassió, rápidamen va arreglá lo llit y va ordená la alcoba, y pareixíe que dingú se habíe gitat allí aquella nit, va torná a ensendre lo cresol, se va vestí y arreglá, com si encara no se haguere gitat; y prenén unes teles, se va assentá a cusí, esperán a vore en qué parabe alló.

Arriguccio, al eixí de casa, lo mes rápit que va pugué sen va aná a la casa de sons cuñats, y va pegá tans cops a la porta que lo van sentí y li van aubrí. Los germáns de la dona, que ne eren tres, y sa mare, sentín que ere Arriguccio se van alsá tots, y fen ensendre les llums van aná a ressibíl, y li van preguntá qué buscáe an aquelles hores y sol. A lo que Arriguccio, escomensán pel cordell que habíe trobat lligat al dit del peu de doña Sismonda, los u va contá tot; y per a donáls testimoni de lo que habíe fet, los va ficá a les mans les trenes que creíe habéli tallat a la seua dona, afegín que anigueren a per nella y que li faigueren lo que cregueren que corresponíe al seu honor, perque ell no pensáe tíndrela mes a casa. Los cuñats, mol enfadats de lo que habíen sentit y tenínu per sert, van fé ensendre antorches, en la intensió de ajustáli les cuentes a san germana, y en Arriguccio se van ficá en camí y van arribá a la casa. La mare, plorán detrás de ells, ara a un ara al atre los anáe demanán que no se cregueren aquelles coses sense vóreu ni sabé res mes, perque lo home podíe está enfadat en ella per alguna raó y habéli fet mal, y ara díls alló per a excusás, dién ademés que ella se extrañáe mol de cóm podíe habé passat alló, perque coneixíe be a la seua filla, perque la habíe parit y criat desde menudeta, y moltes atres coses los díe.

Entrán a dins de la casa, van escomensá a pujá los escalóns, y sentínlos víndre doña Sismonda, va di:

- ¿Quí es?

A lo que un dels germáns va contestá:

- Be u sabrás tú, dona roína, quí som.

Va di entonses doña Sismonda:

- ¿Pero qué voldrá di aixó? ¡Siñó, ajúdam! - Y ficánse de peu, va di -: germáns meus, sigáu ben vinguts; ¿qué anéu buscán an estes hores los tres aquí dins?
Ells, habénla vist assentada y cusín y sense cap marca a la cara, cuan Arriguccio los habíe dit que la habíe dixat baldada, se van extrañá y van refrená lo ímpetu de la seua ira, y li van preguntá cóm habíe sigut alló de lo que Arriguccio se queixabe de ella, amenassánla mol si no los u díe tot.

La dona va di:

- No sé qué tos hay de di, ni de qué se pot queixá de mí Arriguccio. Arriguccio, al vórela, la mirabe com idiotisat, enrecordánsen be de que li habíe futut potsé mil puñades a la cara, la habíe esgarrapat, li habíe fet totes les maleses del món, y ara la veíe com si no haguere passat res de alló. En ressumen, los germáns li van di lo que Arriguccio los habíe dit del cordell y de los cops y de tot.

La dona, giránse cap a Arriguccio, va di:

- ¡Ay, home meu! ¿Qué es lo que séntigo? ¿Per qué me fas tindre per roína cuan no u soc, y a tú per home roín y cruel, cuan no u eres? ¿Cuán has estat esta nit a casa, no ya en mí? ¿Cuán me has pegat? Per lo que a mí respecte, no men enrecordo.
Arriguccio va escomensá a di:

- ¿Cóm, roína dona, no mon vam aná al llit juns? ¿No hay tornat después de habé estat encorrén al teu amán? ¿No te hay futut toba y te hay tallat les trenes?
La dona va contestá:

- An esta casa no te vas arrimá anit, pero dixem aixó, que no puc doná datre testimoni que les meues paraules verdaderes, y anem a lo que dius que me vas pegá y tallá lo pel. A mí no me has pegat may, y los que esteu aquí, y tú tamé, fixéuton en mí, si a cap tros del cos ting alguna siñal de palissa; ni te aconsellaría que fores tan atrevit de ficám la ma damún, que, per la creu de Cristo te fotría un bon bufeteo. Y si me vas tallá lo pel, yo no u hay notat ni u hay vist, pero potsé u vas fé sense que men donara cuenta; díxam vore si los ting tallats o no. Y traénse lo vel del cap, los va amostrá que los teníe ben sansés, ajuntats en dos trenes; veén aixó y sentínu los germáns y la mare, van escomensá a díli a Arriguccio: - ¿Qué dius, Arriguccio? Aixó no concare en lo que mos has vingut a di que habíes fet; y no sabem cóm pots probá lo que quede per sabé.

Arriguccio estabe com si ensomiare, y volíe parlá; pero veén que lo que creíe que podíe probá no ere aixina, no se atrevíe a di res.

La dona, adressánse a sons germáns, los va di:

- Germáns meus, vech que ha estat buscán que yo faiga lo que no haguera fet may, aixó es, contátos les seues miseries y la seua maldat; y u faré. Crec firmemen que lo que tos ha contat li ha passat, escoltéu cóm. Este home de pro, o prohome, al que per al meu mal me vau entregá per dona, que se diu viachán y que vol sé respetat y que hauríe de tíndre mes templansa que un mossen y mes honestidat que una donsella, poques són les nits que no ronde y se engatine per les tabernes, y se va entenén ara en una ramera, ara en un atra putarranca; y a mí me se fa hasta mijanit y a vegades hasta la matinada esperánlo cusín, com me hau trobat. Estic segura de que esta nit, anán ben calén, sen ha anat en alguna pelandusca y an ella, al despertás, li ha trobat un cordell lligat al peu y después ha fet totes estes gallardíes que diu, y va torná aon ella, li va pegá y li va tallá lo pel; y no habénse serenat encara, se ha cregut, y estic segura de que su creu encara, que estes coses me les habíe fet a mí; y si ton fixéu be en la seua cara, encara va mich torrat. Tot aixó que ha dit de mí no vull que lay tingáu en cuenta, ya que són coses de un borracho, y com yo lo perdono lo perdonaréu vatros tamé. Sa mare, sentín estes paraules, va escomensá a abalotás y a di: - Per la crez del Siñó, filla meua, aixó no u faré, se hauríe de penjá an este gos, gat y desconsiderat, que no es digne de tíndre a una bona mossa com eres tú. ¡Ni encara que te haguere arreplegat del fang! ¡Que lo partixgue un rellámpec! No tens que aguantá les podrides paraules de un comersianot ple de merda de burro que ve del campo, dels que ixen de les solls vestits de pardillo en les calses de campana y en la ploma al cul, y en cuan tenen tres perres volen a les filles dels gentilhomens y de les bones dames per dones, y porten armes y diuen: «Soc de los tals» y «Los de casa meua van fé aixó y alló». Be voldría que los meus fills hagueren seguit lo meu consell, que tan honorablemen te podíen habé colocat a casa de los condes Guido per un corrusco de pa; y en cambi van volé donát an esta valiosa joyeta que, sén tú la milló mossa de Florencia y la mes honesta, no se ha avergoñit de di a mijanit que eres una puta, com si no te coneguerem; pero a fe que si me faigueren cas se li donaríe un escarmén que lo podriríe. - Y giránse cap als seus fills, los va di -: Fills meus, be tos día yo que aixó no podíe sé. ¿Hau sentit cóm lo vostre cuñat trate a vostra germana, eixe viachantot de cuatre al cuart? Que, si yo fora vatros, habén dit lo que ha dit de ella y fen lo que fa, no estaría contenta ni satisfeta mentres no mel haguera tret de en mich; y si yo fora home en ves de dona no voldría que datre per mí u faiguere. ¡Siñó, fes que li peso, borracho asquerós pocavergoña!

Los joves, vistes y sentides estes coses, se van encará en Arriguccio y li van di les mes grans males paraules que may se li han dit a cap malvat, y encara li van espetá:
- Esta te la perdonam perque encara vas gat, pero cuídaten de que en tota la teua vida de aquí abán no sentigám mes notíssies de estes, que si alguna mos arribe als oíts per sert que mo les pagarás per nesta y per aquella.

Y dit aixó, sen van aná.

Arriguccio, que se va quedá assompat, no sabén ell mateix si lo que habíe fet ere verdat o si u habíe ensomiat, sense di res va dixá a la seua dona en pas. Y ella, no sol en la seua inteligénsia se va escapá del perill inminén, sino que se va obrí camí per a fé en lo tems lo que li donáe la gana o les ganes, sense cap temó del home.

martes, 16 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XVIII. + Taula

SEGLE XVIII. 
Balart, Francisco. - Eura, Agustí. - Ferreras, Ignaci. - Puig y Blanch, Ignaci. 
- *Ribera, Bernat. - Serra y Postius, Pere. 

FRANCISCO BALART. 

Jesu-Christ la Passió vostra 
tots la devem contemplar; 
al manco la de Sant Pere (al menos la de San Pedro)
quant sentí lo Gall cantar. 
Christians lo que 'us diré: 
creuréu de la Passió 
dels Apóstols y deixebles, 
de Jesu-Christ Nostre Senyor: 
y de tota la conversa 
que entre ells va passar; 
al manco la de Sant Pere 
quan sentí lo Gall cantar. 
Un Dijous Sant de cap vespre 
com estava ordenat, 
digué Jesus als Deixebles 
que vajan á la Ciutat: 
allí trobaréu un home 
ab un canter d' ayga en má,
seguíulo fins á la porta 
de ahont veuréu que entrará. 
Los Deixebles humilment 
fan lo que el Mestre 'ls ha dit, 
vanse á Jerusalem 
perque Dèu n'era servit. 
Allí entrant á la Vila, 
davant d' ells se demostrá 
un home ab gran alegría, 
ab un canter d' ayga en má. 
Diréu al amo de casa, 
que jo vos hi he enviat, 
que vull celebrar la Pasqua, 
puig lo temps es arribat. 
Demanaréu una Taula, 
comensáula de parar, 
esta nit los meus Deixebles 
ab vosaltres vull sopar. 

Quan Jesus fou en la Taula 
en casa Simeon Leprós, 
humilment li presentaren 
aquell menjar tant preciós. 
Digué Jesus estas paraulas, 
comensantse á contristar: 
ab gran desitg esperava 
de menjar aqueix sopar. 
Quan Jesus fou en la Taula, 
segons escriu Sant Matheu, 
esta nit los meus Deixebles 
hu de vosaltres me trahiréu. 
Ja fugirán las Ovellas 
quan lo Pastor pres será, 
los Soldats tots á la una 
deixarán llur Capitá. 
Lo qui á mí me trahirá 
posará la má al meu plat, 
y ell se'n portará 'l bocí 
que per mí está reservat. 
Y vindrá lo Fill del home, 
puix així promés está, 
crucificat será lo Home, 
Dèu clarificat está. 
Miráu quanta amistat porta 
Jesu-Christ á n' al traydor, 
posant junts la má al plat, 
qu' es voluntat del Senyor. 
Per veure si 's penediria 
no 'l volgué escandalisar, 
perque portava la bossa 
del vendre y del comprar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, may vos deixaré, 
avans moriré per Vos, 
Senyor, que no fugiré. 
Y si algú se escandalitsa 
escandalitsat será, 
que jo 'l ne perseguiré 
ab lo coltell en la má. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
mira en esta santa nit, 
antes que lo Gall no cante 
jurarás que no m' has vist: 
y totas las teuas obras (“i totes les teves obres” en catalán inventado)
ab mi vindrás á ignorar, 
fins dir no coneixes l' Home 
que es lligat en lo Pilar. 
Encara dich mes avant, 
mira, Pere, que farás, 
antes que lo Gall ne cante 
tres voltas me negarás. 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
comensá de contristar, 
volgué entendrer lo Misteri 
que en la Taula se va obrar. 
Acabadas estas paraulas (Acabades aquestes paraules)
acabaren de sopar; 
Jesus pren la tovallola, 
la bacina en l'altre má. (palangana, bacín)
Per mostrarnos la Doctrina 
los peus los volgué rentar, 
á fins y los peus de Judas 
Jesu-Christ se va inclinar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, vos no 'm rentaréu; 
tú no rebrás lo meu Cos 
si jo no 't rento los peus. 
No, Senyor, los peus á solas, 
que las mans me vull rentar; 
lo que ja está net, Pere, 
no fretura de rentar. 
Deixebles, tots sou mòlt nets 
de culpas y de pecats, 
si no es aquell mal enterch 
Deixeble tant desditxat. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
tot passa en veritat, 
valdria mes que en la terra 
un home tal no fos nat. 
Jesus may fa ninguna obra 
sinó ab gran cumpliment, 
va posar la tovallola. 
y ordená 'l Sant SAGRAMENT: 
Qui menjará de la Carn mia, 
y de la mia sanch beurá, 
si es mort cobrará vida, 
si es viu bè morirá. 
Judas també combregá, 
possehit ja del Dimoni, 
Jesu-Christ li va parlar: 
vesten acabar ta obra. 
Ningú d'ells may entengueren 
lo que Jesus va parlar, 
pensant podé li dolia 
quan Judas se va penjar. 
Quan Judas se 'n fou anat 
Jesu-Christ feu un Sermó, 
haja pau entre vosaltres 
y no hi haje mes rencor: 
lo que lo mes petit vulla 
lo mes gran també ho voldrá, 
que jo pregaré al meu Pare 
vos tinga tots de sa má. 
Un poch estaré ab vosaltres, 
mes tantost me 'n aniré, 
teniu ferme esperansa 
que al ters dia tornaré: 
de Adam la gran cayguda 
Jo la tinch de reparar, 
y las Ovellas cautivas 
aniré Jo á rescatar. 
Allí ahont Jo aniré 
valtres no podeu venir, (vosaltres: valtres; vatres, vatros; vosotros)
que per conservar la Fé 
haveu de restar assí. (aquí; açi, açí, astí en La Litera; ici francés)
Quan se vindrá la jornada 
Jo vos vindré á cercar, 
y vos donaré una vida, 
la qual sempre durará. 
Quan aniréu per lo Mon 
predicant la Santa Fé, 
Deixebles, ab lo meu nom 
destruiréu a Llucifer: 
y en mostrarli la Creu mia 
ahont me posarán demá, 
ahont se vulla que sia, 
ab lo meu nom fugirá. 
Contempláulo dins del hort 
com estava agenollat, 
aguardant la trista mort 
ab tanta humilitat. 
Los Sants Pares y Profetas 
may cessavan de clamar: 
Jesus, puig lo temps se acosta, (pues, ya que; puix)
veníunos á llibertar. 
La segona oració 
que va fer lo Fill de Déu, 
lo Calzer de passió (cáliz)
li aportá San Miquel. 
Acceptáulo, Jesus Dèu, 
que aquesta ha de passar 
la Vostra Santa Persona, 
si lo mòn voléu salvar. 
Quan Jesus hagué acceptat 
lo Calzer de passió, 
se girá á sos Deixebles, 
que dormian de tristor: 
esta nit los meus Deixebles, 
tots me voliau ajudar, 
ara solament una hora 
ab mí no podeu vetllar. 
Despertáu los meus Deixebles 
y direm Oracions, 
que Dèu nos do paciencia 
en nostras tribulacions. 
Lo enemich del Fill del Home 
esta nit no dormirá, 
per guiar que 'l Fill del Home 
lo pugan crucificar. 
Lo enemich may ha sabut, 
ni entés perfectament, 
que Jo sia la virtut 
del Pare Omnipotent; 
ni entendre lo Misteri 
de la Santa Trinitat 
á fins que lo meu Deixeble 
falsament me haurá besat. 
Ja se acostan las tenebras, 
pero anemsen aviat, 
que ja sento las cadenas 
ab que tinch de ser lligat: 
qui tindrá coltell ó gladi 
bè lo podrá guardar, 
perque tots son gent de armas 
los que 'm venen á cercar. 
Llavors Judas arribá 
ab los Jueus ab grans crits, 
Jesu-Christ los va parlar: 
¿qué cercáu los meus amichs? 
Ells llavors cauhen en terra 
en sentir Jesus parlar, 
fins que plagué á Jesus 
ningú d' ells se va aixecar. 
Diumenge era ab vosaltres 
que 'm feyau mòlt gran honor,
ara veniu tots ab armas, 
com si fos un malfactor. 
Ell los diu veniume á pendre 
que 'us ne dono llibertat, 
cumplit se han las Profecías 
del que está profetisat. 
Llavor Judas lo besa 
á la galta preciosa; 
prestament se va acostar 
aquella gent rabiosa: 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
volguels fer tornar atrás, 
y va tallar la orella 
á Malcos, criat de Caifás. 
Torna lo teu coltell, Pere, 
á son lloch acostumat; 
qui de coltell feriria, 
de coltell será nefrat. 
En tocant Jesus la orella 
prestament la va curar, 
quan veren semblant Misteri 
mes se varen indignar.
En casa de Anás portaren 
á Jesus pres y lligat, 
perque la anyada passada 
tenia 'l Pontificat. 
Dintre de una gran sala 
aquella nit va passar 
Christo ab las mans lligadas 
arrimat en un Pilar. 
Diu Sant Pere á Sant Joan 
seguim tots á Jesu-Christ, 
ara no 'ns coneixerán, 
perque es obscura la nit. 
A dins de aquella sala 
los dos se varen entrar, 
perque Sant Joan de casa 
era mòlt familiar. 
Quan Sant Pere va sentir 
maltractavan al Senyor, 
la sirventa li va dir: 
¿tú ets de aquell Malfactor? 
No 'l conech, digué Sant Pere, 
innocent me fas tornar: 
dicte que n' ets Galileo, 
jo 't conech ab lo parlar. 
La sirventa may callava 
perque es cap de pecat: 
dicte que tú ets Deixeble 
de aquell endemoniat! 
No 'l conech, digué Sant Pere,
ignocent me fas tornar; 
dicte que ets Galileo, 
se 't coneix ab lo parlar. 
Respon un criat de casa 
servidor del Sacerdot: 
aquest perseguia á Malcos 
quant eram dintre del Hort. 
No l' conech, digué Sant Pere, 
ab jurament ho afirmá; 
tant prest com la Fe li falta
lo Gall se posa á cantar. 
Jesus mira á Sant Pere 
quan lo Gall hagué cantat, 
prestament hisqué de casa 
á plorar lo seu pecat. 
Diu la Santa Escriptura, 
que es cosa de contemplar, 
que 'ls ulls de la sua cara 
pareixian una mar. 
Humilment ne respongué 
Jesu-Christ al Pontífice:
digas, ¿per qué me interrogas 
de mos costums y Doctrina? 
A los de la Sinagoga 
davant tots he predicat, 
interroga tot lo Poble 
que dirá la veritat. 
Llavors Malcos lo ingrat, 
oblidat del benefici, 
un bofet li va pegar: (bofetada, bufetada)
¿axí parlas al Pontífice?
Portantne la ma armada 
fortament li va pegar: 
en aquella cara sagrada, 
quels ángels miran de grat. 
Respongué mòlt humilment 
Jesu-Christ a ne 'l criat: 
si mal parlo al Pontífice, 
digas ¿ab qué he errat? 
Y si bè, ¿per qué me pegas 
sens trobar en mí error? 
Contemplém com maltractavan 
a Jesus nostre Senyor. 
Lo divendres quant fou dia 
portárenlo á Pons Pilat; 
perque era President 
del Emperador enviat. 
Llavors en aquella hora 
que 'l hagué interrogat 
Jo enviá al Rey Herodes, 
que 's trobava en la Ciutat. 
Quan Herodes lo vegé,
digué als cavallers seus: 
per cert ne trobo gran pler 
de veure al Rey de Jueus. 
Miréu de qué me ha servit 
lo senyor de Pons Pilat; 
eram mòlt grans enemichs, 
y ara cobram amistat. 
Herodes lo interrogá, 
mes Jesus no respongué, 
y veyent no li parlava 
mòlt admirat ne estigué. 
Dient que pot ser la causa 
que Jesus no li ha parlat 
era perque el Rey Herodes 
estava excomunicat. 
Herodes per menysprearlo 
ja de blanch lo feu vestir, 
á casa Pilat tornáulo, 
puig á mí res no m' vol dir. 
Jo no sé la causa sua, 
ell ab mí no ha parlat, 
digáuli las mans li beso 
per la nova amistat. 
Los Jueus altre vegada 
prengueren al Fill de Dèu, 
davant Pilat tots cridavan 
muyra, muyra, vaje en Creu. 
Crucificáulo vosaltres, 
los respongué Pons Pilat, 
perque may entre Escripturas 
jo tal Lley no he trobat. 
Pons Pilat li preguntava: 
digas ¿ets rey dels Jueus? 
Jesu-Christ li va parlar: 
puig que 'u dius, ¿per qué no 'u creus? 
Assó no es lo meu regne, 
ni may lo he aministrat; 
dicte que ets Rey de Judea, 
diu Pilat ab veritat. 
Diu Pilat no trobo causa, 
que sia causa de mort, 
si ell vos ha fet agravi, 
jo 'l faré assotar mòlt fort. 
Pensant que així estaria 
tot lo Poble acontentat; 
pero ab grans crits cridavan 
que sia crucificat. 
Ab gran furia assotaren 
los Jueus al Fill de Dèu, 
cinch mil assots li donaren 
ab diferents instruments. 
Tot lo cos li maltractaren 
per pagar nostre pecat, 
plorém com plorá Sao Pere 
quan veu lo Gall ha cantat. 
Puig que Rey es aquest Home. 
així ho diuhen los Rabins, 
fassamli una Corona 
de puntas de jonchs marins.
Y dos de la Sinagoga 
se 'n anaren al mercat 
á comprar una Corona 
per posarli en son cap. 
Quan tingueren la Corona 
al sant cap li han ficada, 
per afligir sa Persona 
ab bastons li han apretada. 
La cara li han tapada, 
saludantlo ab deshonor, 
de setanta y dos espinas 
coronaren al Senyor. 
Mòlt volia Pons Pilat 
que Jesus ne prengués mort; 
així 'l trau á la finestra 
per rebre algun conort. 
Dient: veus aquí lo Home 
que m'haveu encomanat, 
y miráu entre vosaltres 
si será prou castigat. 
Quan Pilat sentí la gent 
que cridavan tol-le, tol-le: 
per cert que sou mólt dolents 
de fer morir aquest Home. 
Puig que vostra lley ordena 
que un home se llibertás, 
llibertém pues á Jesus, 
y sentenciám á Barrabás. 
Deixa estar á Barrabás, 
tot lo poble responguè, 
crucificáu á Jesus, 
que aixís al poble convé. 
Y muyra donchs aquest Home 
per guardar algun excés; 
diu Pilat no li veig causa, 
ni abasta tot son procés. 
Dos testimonis cercaren 
falsos per testificar, 
perque Pilat á las horas 
lo hagués de condemnar. 
pero entengué la mentida, 
aygua vol pera las mans, 
dient, jo no tinch la culpa, 
cayga sobre vostres sanchs. 
Ab gran furia cridaren 
tots los Jueus ab un crit: 
vinga ja sobre nosaltres 
la sanch de aquest inich. 
Y no sols sobre nosaltres, 
nostres fills volém posar, 
condempna prest aquest Home, 
que 'l volem crucificar. 
Lo endemá era festa; 
mòlt tardava als Jueus 
que la sentencia fos dada 
per carregarli la Creu. 
Essent ella tant pesada, 
temeren no 'ls desfallís, 
que no li caygués en terra, 
per lo camí no morís. 
Quan los Jueus varen veure 
que rossegava la Creu, 
férenli posar darrera 
á ne 'l Simon Cirineu: 
no per pietat alguna, 
que bè 'l ne varen pagar, 
sino perque temian 
que no hi pogués arribar. 
En lo carrer de Amargura 
vostre Mare os encontrá, 
plena de molt gran tristura 
prestament vos abrassá. 
Ningú d 'ells la va tocar 
que 's voluntat del Senyor; 
caminant al mont Calvari 
sentíreu mòlt grant dolor. 
Quan allí fou arribat, 
aquella gent inhumana, 
mòlt prest vos han despullat 
de vostra roba sagrada. 
La sanch de nou vos brollava, 
que eixia per tot lo Cos, 
y los sayons prest jugaren 
sobre del vestit la sort. 
Després de haverhos clavat 
en la preciosa Creu, 
los Jueus tots á la una 
vos feyan burla y menyspréu. 
pero Vos al vostre Pare 
los havéu encomenat, 
que 'ls tinga misericordia, 
y los perdone llur pecat. 
Sobre la Creu vos posaren, 
així hu diguè Pons Pilat, 
la causa de vostre agravi, 
ab aquell Títol honrat. 
De tres llenguas lo ha dictat, 
que així tots ho entendrém, 
dient lo que el Títol deya: 
Jesus Nazareth, Rey de Jueus. (INRI)
No poguè estar ocultat 
en vos lo diví amor, 
perdonant en aquell lladre 
que 'us confessá per Senyor. 
Perdonant lo que devia 
y tot altre pecat: 
perque en vostra má dreta, 
en Creu estava posat. 
A vostre mare diguereu: 
Dona, aquí está vostre fill, 
á sant Joant la donareu
com á clar y net Espill. 
Sant Joan la pren per Mare, 
puig que Jesus ho ha manat, 
que may tals cambis se veren 
ab temps tan abreviat. 
Quan Jesus se véu clavat 
y obert tot lo sèu cos, 
cridant está á son Pare 
li done algun socós. 
Ja que ell mort per amor 
de beure ha demanat, 
portárenli fel y vinagre; 
no 'l vol quant lo ha gustat. 
Consumatum est exclama 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
quan la mort se acosta 
tractanlo ab gran rigor. 
Cumplit ha las Profecías
que de ell estava parlat, 
sens faltar una paraula 
del que Dèu ha ordenat. 
Bè savem perfectament, 
que als inferns devallá, 
y deslliurá als Sants Pares. 
y de allí se 'ls ne portá 
donantlos la sua vista 
de gloria ab cumpliment, 
aná á veurer á sa mare 
ab tant rich acompanyament. 
Perdona nostre pecat, 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
si en res habem errat 
en la mort y Passiò. 
Y la humil Verge María 
que nos vulla ajudar 
y en Sant Jaume de Galicia 
per tots ne vulla pregar. 

TORNADA. 

Jesu-Crist la Passió vostra 
tots la devém contemplar, 
al manco la de Sant Pere 
quant sentí lo Gall cantar. 


AGUSTÍ EURA. 

Lo morir es tan injust 
y tan superfluo l'espant, 
que segons l' Esperit Sant 
morir es cosa de gust. 
Quant mor y acaba lo just, 
dolcíssimament s'adorm; 
lo lance fatal y enorm 
de Lázaro 'n dará fé; 
puix Cristo en sa mort diguè 
nostre amich Lázaro dorm. 
…...

Si fos ta desgracia igual
á la de un brut y una flor 
que quan moren tambe mor 
l' ánima material, 
podria saberte mal 
la mort fatal alashoras: 
pero tu, oh home, no ignoras 
que l' ánima no fineix; 
antes quan del cor parteix 
logra notables milloras. 

Alsa la imaginació 
y mira que no es aquí 
sinó en lo Empíreo, lo fí 
de la hermosa creació.

La nostra conversació 
al cel está dirigida. 
Esta ditxosa partida 
no 't deu costar ni un sospir; 
puix millor que no morir 
ve á ser, conmutar de vida. 

¿Quí pot estar trist lo dia 
que ix llibre de una presó? 
Quí, al pendrer possessió 
de la herencia que apetía? 
Quí ha tingut melancolía 
lo dia de sa victoria? 
Quí, al fecundar la memoria 
de la Benaventuransa? 
Y quí, lo dia que alcansa 
una corona de gloria? 


IGNACI FERRERAS.

(Soliloqui de Caifás á la mort de Jesuchrist.) 

¿Qué pretens agitada fantasía 
que vaga, perturbada y pesarosa 
formidables ideas me presentas, 
y l'ánimo y sentits tot m'alborotas? 
La nit que ab sa quietut al descans brinda 
funestas inquietuts me causa y dona, 
perturmantme 'l descans ab mil fantasmas 
y horribles visions de negras sombras. 
Lo llit, que per alivio de fatigas 
ab lo tou matalás de finas plomas 
la dolça son deuria conciliarme 
es pera mí catasta fatigosa. 
….

Acusa la inocencia ma malicia, 
sa mansuetut á mon furor s' oposa, 
sa doctrina confon mas ignorancias
y sa sencillés m'autoritat mofa. 
Los escarnis á ells fets en mí recauhen, 
lo cervell me traspassa sa corona, 
la creu pesada atrunca mes espatlles, 
los assots rigurosos me deshonran, 
los claus de peus y mans contra mí 's giran, 
clavantme 'l cor en creu la mes penosa; 
y 'l bot del ferro de la dura llansa 
iras, horrors y confusions aborta. 
La sanch per tantas llagas derramada 
del llibre de la vida apar que 'm borra 
y al estrepit fatal d' terramoto (terratrèmol; terremoto)
la terra bocarons profundos obra. 
No trobo puesto en que los peus afirme 
engullintme sas grutas horrorosas. 

IGNACI PUIG Y BLANCH. 

(Tros del Temple de la Gloria.) 

Rodejat de la sombra formidable 
que difundeix la mort assoladora, 
desterrat á una terra inhabitable 
que als tristos moradors cruel decora; 
¿com cantaré la llum inagotable 
del sol etern que brilla sens aurora 
que no ha vist del ocás la tomba obscura 
y derrama á torrents la ditxa pura?
 
Sentat ab los germans del cautiveri 
en la endolada y fúnebre ribera 
dels negres rius del Babiloni Imperi 
sufrint del enemichs la sanya fera 
y 'ls dardos de la burla y vituperi 
en una terra estranya y forastera, 
¿Com cantaré tan trájicas escenes 
entre grillons, manilles y cadenes?
 
O Vos! que resplandiu en las alturas 
de la Santa Sió, Dèu de grandesa, 
abisme inagotable de dolçuras 
donau vigor y aliento á ma flaquesa: 
en una mar sumergit de amarguras 
parlar de vostra gloria es árdua empresa; 
mes jo entraré en la senda peregrina 
si vostra llum preciosa m'encamina. 

Renovava una tarde la memoria 
dels héroes esforsats que reportaren 
de si mateixos la inmortal victoria, 
y ab ilustres hassanyas decoraren 
los fastos indelebles de la historia, 
y de llaurers eterns se coronaren;
quant me rendeix un sol molt apacible 
y pujo á la morada inaccessible. 

Per las regions etéreas navegava 
sens rumbo, sense carta y sense guia: 
un aura dolça y fresca respirava 
y mon cor dilatava la alegría: 
una calma benéfica reynava 
y la pálida lluna resplandia: 
y centellant las vívidas estrellas 
mars inmensos formavan de llums bellas.

Superava á las onas lluminosas
sens fatiga en ma rápida carrera
y ab forças inauditas y assombrosas 
corria los espays de l' alta esfera;
vencent en las regions esplendorosas
lo curs velós del águila llaugera
la nau que surca 'l mar arrebatada 
y del aire la saeta disparada.

Des d'aquellas diáfanas alturas 
un átomo la terra parexia, 
buscava las palmeras y planuras, 
los valls, lo mar inmens, la selva umbría, 
tantas y tan preciosas hermosuras,
y res la vista atenta descobria; 
mes fixantla del cel en la bellesa 
del Etern m' anunciaban la grandesa. 


SERRA Y POSTIUS. 

Si vas á Montsserrat ves per Sant. 		Lluch.
que no 't picará l' sol per mes que t'		toch, 
no vajes ab calés, gasta mes			poch, 
ves com Madó Guillaume sobre un		        ruch; 
Veurás allí unas perlas com un			truch, 
las esmeraldas com un plat de			foch, 
los diamants mes grossos que un gran 	        roch,
entre las llantias mira la del			duch; 
Si pujas á la hermita del bon			grech, 
com molt no fassa lo xerrich			xerrach, 
veurás pinsá que pren pinyó ab lo		bech, 
de la má del que va vestit de un		sach; 
altras cosas veurás que jo no			aplech; 
perque no caben en aquest			buyrach. 
 
TAULA. 
								Planas (se omitix)
Prólech

SEGLE XII
Anfós II
Guillen de Bergadan
Guerau de Cabrera
Huch de Mataplana
Ramon Vidal de Bezaudun

SEGLE XIII.
Arnau lo Catalá
Guillem de Cervera
Bernat d'Esclot (Desclot, d'Es clot; Asclot; Desbots)
Amanéu des Escas
Ramon Lull
Guillem de Mur
Oliver lo Templari
Pere II. - Guerau Borneil
Pere III
Pere Salvatge.
Serverí de Girona

SEGLE XIV
Pau de Bellviure
Fraderich de Sicilia
Llorens Mallol
Arnau March
Jaume March
Pere March
Bernat Miquel
Muntaner
Daude de Prades 
Pere lo Ceremoniós
Pons Huch III
Pere de Queralt
Anselm Turmeda 

SEGLE XV

Pere d'Abella
Mossen Avinyó
Na Tecla de Borja
Mossen Crespí de Valldaura
Roderich Diez 102 
Arnau d'Eril
Estanya
Francesch Ferrer
Fenollar. - Scrivá
Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa y Miquel Stela
Andreu Febrer
Joan Fogasot 
Ferrando.
Figueres
Pere Galvany
Jaume Gazull
Guillem Gibert
Martí Gralla
Martí García
Franci Guerau
Jordi de Sant Jordi
Romeu Lull
Ausias March
Pere Masdovelles
Berenguer Masdovelles
Joan Masdovelles.
Huch de Moncada
Joan Moreno
Mossen Navarro
Francisco Oliver
Perot Joan
Pestrana
Mossen Pere Puig
Jaume Roig
Lluis Requesens
Vescompte de Rocabertí 
Mossen Joan Roig de Corella
Joan Rocafort
Ramis
Lleonart de Sors
Jaume Safont
Comenador Stela
Mossen Sunyer
Mossen Bernat Serra
Serradell de Vich
Ramon Gavall (Çavall) 
Miquel Stela
Pere Torroella
Trafort (Traffort)
Lluis de Vilarasa
Anton Valmanya
Mossen Verdú
Francesch de la Via

SEGLE XVI.

Onofre Almudevar
Joan Boschá (Boscá) (Juan Boscán)
Fructuòs Bisbe y Vila
Francisco Calsa (Calça)
Joan Fernandez d'Heredia
Gabriel Leonart
Guerau de Montmajor
Pere Giberga
Ramon Havem
Ausias March 
Andreu Martí Pineda
Joan Pujol
Jeroni Pujades
Miquel Pujades
Antoni Rius
Jaume Siurana - los tres juntos -
Lluis Joan Valentí
Andreu Martí Pineda
Geroni Santpere
Pere Serafí

SEGLE XVII

Magí Casas
Pere Pau Feuria
Geroni Ferrer de Guisona
Francisco Fontanella
Vicens García
Joseph Romaguera

SEGLE XVIII.

Francisco Balart 
Agustí Eura
Ignaci Ferreras
Ignaci Puig y Blanch 
Serra y Postius


TAULA ALFABÉTICA. (Se omitix)

miércoles, 26 de junio de 2024

Lexique roman; Moleste - Molleta


Moleste, adj., lat. molestus, fâcheux, incommode, chagrinant.

Murmurios e moleste e turbolent. Trad. de Bède, fol. 20.

Grondeur et fâcheux et turbulent.

ANC. FR. Si ne fut-il pas à son arrivée importun du commencement ne moleste aux Grecs. Amyot, trad. de Plutarque. Vie d'Antoine. 

L'envie, monstre horrible, abominable peste, 

Plus que tout autre mal furieuse et moleste. 

Scévole de Sainte-Marthe, p. 16. 

CAT. Molest. ESP. PORT. IT. Molesto. 

(chap. Molesto, molestos, molesta, molestes. Incordio. Molestadó, molestadós, molestadora, molestadores; cansino, cansinos, cansina, cansines; mosca collonera, mosques colloneres.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

2. Molestia, s. f., lat. molestia, ennui, embarras, contrariété. 

Garda ti de fol, que non aias molestia. Trad. de Bède, fol. 73. 

Garde-toi de fou, afin que tu n' aies pas de contrariété. 

ANC. FR. Que il ne li féist moleste.

Tot jors nos avez fet moleste. 

Roman du Renart, t. III, p. 138, et t. II, p. 168. 

Plusieurs autres honneurs ont jadis esté tornez en molestie.

G. Tory, Tr. des Politiques de Plutarque, fol. 55.

CAT. ESP. PORT. IT. Molestia. (chap. Molestia, molesties.)

3. Molestar, v., lat. molestare, molester.

Molesten lo dit abbat, sos servidors et lo dit monestier.

Tit. de 1440. DOAT, t. CXLII, fol. 220. 

Molestent ledit abbé, ses serviteurs et ledit monastère. 

Part. pas. Non puesca esser molestat.

Statuts de Provence. BOMY, p. 200. 

Qu'il ne puisse être molesté. 

CAT. ESP. PORT. Molestar. IT. Molestare. (chap. Molestá: molesto, molestes, moleste, molestem o molestam, molestéu o molestáu, molesten; molestat, molestats, molestada, molestades. Incordiá.)

4. Molestation, s. f., molestation, vexation.

Preservar... de... molestations. Tit. de 1440. DOAT, t. CXLII, fol. 221. Préserver... de... molestations.


Molh, adj., lat. mollis, mou, tendre, doux, souple.

Lo pan del folh 

Caudet e molh

Manduc, e lays lo mieu frezir.

Marcabrus: D'aisso laus. 

Le pain du fou chaud et tendre je mange, et laisse le mien froidir.

Trop son espes denan, 

E mols deves lo trenchan.

Bertrand de Born: Greu m' es. 

Sont très épais devant, et mous devers le tranchant.

De cuer que sia mols e plas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De cuir qui soit souple et uni. 

Fig. Ans n' a cor plus humil e mol.

Arnaud Daniel: D'autra guisa. 

Mais en a le coeur plus humble et mou. 

CAT. Moll. ESP. Mole, muelle (mullido, blando; miga). PORT. IT. Molle.

(chap. Moll, molls, molla, molles. v. amollá : amollo, amolles, amolle, amollem o amollam, amolléu o amolláu, amollen; amollat, amollats, amollada, amollades.)

2. Molamen, adv., mollement.

Vigorosamen, 

Non de paraula molamen.

Brev. d'amor, fol. 68. 

Vigoureusement, non de paroles mollement.

ANC. CAT. Mollament. ESP. Muellemente (mullidamente, flojamente). PORT. IT. Mollemente. (chap. Mollamen, fluixamen.)

3. Molet, adj. dim., mollet.

Es pauc ampla e be moleta.

(chap. Es poc ampla y ben molleta. Mollet.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est peu ample et bien mollette.

ANC. FR. Puis nous endormirons dessus l'herbe molette.

Ronsard, t. 1, p. 164.

CAT. Mollet. (chap. Mollet, mollets, molleta, molletes.)

4. Molleza, Moleza, s. f., lat. mollitia, mollesse, douceur, souplesse.

En home deu resplandir vertut et forssa, non pas moleza de corruptio ni de frevoleza.

Molleza e tenreza de cor et de cors. V. et Vert., fol. 70 et 12.

En l'homme doit resplendir vertu et force, non pas mollesse de corruption et de frivolité.

Douceur et tendresse de coeur et de corps.

Fluzibilitat et moleza. Eluc. de las propr., fol. 275.

Flexibilité et souplesse.

ANC. CAT. Mollesa. ANC. ESP. Mollez (mullidez). PORT. Molleza. 

IT. Mollezza. (chap. Mollesa, molleses.)

5. Amollezir, Amolezir, v., amollir. 

Per amollezir vigor et fermetat. Eluc. de las propr., fol. 12. 

Pour amollir vigueur et fermeté.

La quals la fay amolezir. Brev. d'amor, fol. 87.

Laquelle la fait amollir. 

Part. pas. Dels corns al foc redressatz et amolezitz.

Eluc. de las propr., fol. 239.

Des cornes redressées et amollies au feu.

CAT. Amollir. ANC. ESP. PORT. Amollecer. IT. Ammollire. (chap. Amollá.)

6. Emolezir, v., amollir, adoucir. 

Si banha per emolezir la pel.

Trop si emolezish.

Eluc. de las propr., fol. 237 et 99.

Se baigne pour amollir la peau. 

Beaucoup s'amollit.

7. Amolegar, v., amollir, ameublir. 

Fig. El se laisset cazer als pes de Joseph per vezer si lo poyria amolegar en sa gran ira. Hist. abr. de la Bible en prov., fol. 20. 

Il se laissa tomber aux pieds de Joseph pour voir s'il le pourrait amollir dans sa grande colère.

Que non poguesson ni vezer ni auzir ni sentir cauzas delechablas al cors, per que la forssa del cor se pogues amolegar. V. et Vert., fol. 85.

Qu'ils ne pussent ni voir ni ouïr ni sentir choses délectables au corps, par quoi la force du coeur se pût amollir.

Part. pas. Coma cera amolegada per far sagel, e coma bona terra ben amolegada et aparelhada per recebre bona semensa e bonas plantas.

V. et Vert., fol. 36. 

Comme cire amollie pour faire sceau, et comme bonne terre bien ameublie et préparée pour recevoir bonne semence et bonnes plantes. ANC. FR Li pria que il refrainsist et amoliast la male volenté de son père. Mais il les sousplia et amolia leur orgueill. 

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 283 et 189.

Moult a dir coeur qui n' amolie, 

Quant il trove qui l'en suplie.

Roman de la Rose, v. 3295. 

Vous le dites pour moi amolier.

Le Roi de Navarre, chanson t\z.

8. Mollificatiu, adj., mollificatif, adoucissant, émollient, assouplissant. 

Am emplastre mollificatiu ayssi cum dyallaquilon ben fayt.

Trad. d'Albucasis, fol. 65.

Avec emplâtre adoucissant comme diachylon bien fait.

Es del estomach mollificativa. Eluc. de las propr., fol. 74. 

Est de l'estomac adoucissante.

ESP. IT. Mollificativo. (chap. Amollán, amollans, amollanta, amollantes; afluixán, afluixans, afluixanta, afluixantes.) 

9. Mollificacio, s. f., lat. mollificatio, assouplissement, élasticité, souplesse.

Dono a la carn mollificacio. Eluc. de las propr., fol. 117.

(chap. Donen a la carn elastissidat, mollesa. Afluixen, amollen la carn.) 

Donnent souplesse à la chair.

- Faiblesse, affaiblissement.

Si es necessari en la malautia de mollificacio del corps.

Trad. d'Albucasis, fol. 4.

S'il est nécessaire dans la maladie d' affaiblissement du corps.

ESP. Mollificación. PORT. Mollificação. IT. Mollificazione.

10. Mollificar, v., amollir, assouplir, adoucir.

Mollificar et recurvar ab foc. 

(chap. Afluixá, ablaní, amollá y recurvá, belcá en foc.)

Ab unguens... membres mollificar.

Eluc. de las propr., fol. 62 et 82. 

Amollir et recourber avec feu.

Avec onguent... assouplir les membres. 

Part. prés. Am aygua tebeza en la qual so coytas erbas mollificants.

(chap. En aigua tibia a la cual són cuites herbes amollans, afluixans, que ablanixen.)

Trad. d'Albucasis, fol. 66.

Avec eau tiède dans laquelle sont cuites herbes émollientes.

Part. pas. Si per saliva no ero preparadas et mollificadas.

Eluc. de las propr., fol. 45.

Si par la salive elles n'étaient préparées et amollies.

La palpebra es mollificada. Trad. d'Albucasis, fol. 16. 

La paupière est assouplie.

CAT. Mollificar. ESP. Molificar. PORT. Mollificar. IT. Mollificare. 

(chap. Amollá.)


Molher, Moller, Moiller, Moillier, s. f., lat. mulier, femme, épouse. 

Portar camiz' ab aur que 'l molher cotz tot l'an.

Sordel: Sel que m. 

Porter chemise avec or que la femme coud toute l'année.

Ab las autrui moillers

Faillir non doptei gaire.

Lanfranc Cigala: Oi! maire.

Avec les femmes d'autrui de faillir je ne craignis guère.

No letz a tu aver la moller de to fraire. Trad. du N.-Test. S. Marc, ch. 6.

Il n'est pas permis à toi d'avoir la femme de ton frère.

Fig. El rey d' Arago donet per molher las cansos d'En Guiraut de Bornelh als sieus sirventes. V. de Bertrand de Born. 

Le roi d'Aragon donna pour femme les chansons de Giraud de Borneil aux siens sirventes.

- Femelle.

Passer... per sa molher guerreia. 

Gal... tant ama sas molhers que, trobada pastura, el las sona, e per que manjo. Eluc. de las propr., fol. 148 et 146.

Le passereau... guerroie pour sa femelle.

Le coq... aime tant ses femelles que, la pâture trouvée, il les appelle, et pour qu'elles mangent. 

ANC. FR. Mult out grant duil de sa muillier.

Roman de la Rose, v. 5388. 

Et vont devenir moulier,

En filer entre pucelletes.

Villon, p. 36. 

Et prendre en pacience 

A sa noble mouiller.

Molinet, p. 149.

ANC. ESP. Peor enferma moller.

Ortiz de Zúñiga, Annales de Sevilla. 

CAT. Muller. ESP. MOD. Mujer (ANT. Muger). PORT. Mulher. IT. Mogliere, moglie. (chap. Mullé, dona, esposa. Lligí al Fuero de Jaca, si alguna muller que no aia marit...)

2. Molieransa, s. f., mariage, épousaille. 

Ara digam de matremonis, so es de las mollieransas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 45. 

Maintenant parlons de mariages, c'est-à-dire des épousailles.

Liat del no de molieransa. Trad. de Bède, fol. 32. 

(chap. Lligat del nugo de matrimoni.)

Lié du noeud de mariage.

3. Molheramen, s. m., mariage.

A nossas ni a molheramens.

Izarn: Diguas me tu.

A noces ni à mariages.

4. Molherar, Moillerar, v., marier, prendre femme.

Ce mot ne se disait que pour l'homme, comme maridar ne se disait que pour la femme, l'un venant de mulierem et l'autre de marem.

Car mais val che ns mollerem.

(chap. Ya que mes val que mos casem.)

Roman de Blandin de Cornouailles. 

Car mieux vaut que nous nous mariions. 

Part. pas. Que gilozia defendatz

A totz los homes molheratz 

Que en vostra terra estan. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Que vous défendiez la jalousie à tous les hommes mariés qui sont dans votre terre. 

El coms venc en Bigorre, on a 'l filh molherat. Guillaume de Tudela. 

Le comte vint en Bigorre, où il a le fils marié. 

Adulteris, es cant homs es molheratz, o femna maridada, o ambidoy o so, e falso lor mariatge. Liv. de Sydrac, fol. 130. 

Adultère, c'est quand un homme est marié, ou une femme mariée, ou que tous deux le sont, et faussent leur mariage.

Subst. Si m vol mi dons tener vestit o nut, 

Baisan lonc se, en luoc de moillerat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

Si ma dame veut me tenir vêtu ou nu, me baisant à côté d'elle, en place de mari.

CAT. Mullerar. (chap. Casá, casás, pendre dona; se referix al home, novio, marit, espós.) 

5. Amoillerar, v., marier, prendre femme.

Venc se amoillerar a l' Isla, e Venaissi, en Proensa. 

V. de Hugues de Pena.

Il vint se marier à l' Île, en Venaissin, en Provence. 

ANC. CAT. Amoillerar. IT. Ammogliare.


Molle, s. m., moule.

De cera en molle. 

Vodet... son molle de cera. 

V. de S. Flors, DOAT, t. CXXIII, fol. 285 et 290.

De cire en moule.

Voua... son moule de cire (son cierge).

(ESP. Molde. Chap. molde, moldes. v. moldejá.)


Molleta, s. f., mollette, sorte de coiffure.

En son cap porta barreta

D' ermini, l' apellan molleta.

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

V. de S. Honorat.

Sur sa tête porte barrette d'hermine, ils l' appellent mollette.

(chap. Molleta, molletes : classe de sombrero, normalmén fet de la pell d' armini, de la familia de les musteles (mustelidae). Pot sé que vingue de mustela, musteleta.)

Lexique roman; Faina – Falgueira

Héctor Moret Coso tamé ne porte o portáe. En estes selles no li cau la suó als ulls (huelhs etc.) cuan cave la viña. Hectorcico piscinas.

Héctor Moret Coso

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XI.

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.