Mostrando las entradas para la consulta horta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta horta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 16 de junio de 2018

Puigventós de la figuereta , Horta de Sant Joan

Puigventós de la figuereta , Horta de Sant Joan

http://www.ebre.com/es/horta-de-sant-joan/historia-completa-d-horta/



La conformación del nombre del pueblo de Horta de San Juan ha sido larga y compleja. La designación en las épocas medieval era de Orta, comenzando en el siglo XVIII llamándose Horta. En 1919, el consistorio municipal precedido por Onofre Pallarés, le añadió “de Sant Joan“. Intelectuales e historiadores comarcales han defendido el restablecimiento del topónimo originario, opinión mantenida también por la Asociación de Vecinos de Orta y el centro de estudios de la Terra Alta.


Hotel , Miralles, Horta , delicias de Lledó, Crial
Hotel , Miralles, Horta , delicias de Lledó, Crial

La etimología de Horta podría derivar de un origen ibérico que significaría cima, punto elevado. Los defensores de la H, sostienen que el nombre puede derivar de unas tierras de cultivo de este tipo, de las que hay muy pocas en el término municipal, o de Fuerte (fortaleza), forta, en rememoranza de sus fortificaciones. 

Otra teoría más reciente sugiere que el nombre procede de una mujer que habitaba el Mas de Miralles, Francisca Fortuño, de un solo ojo, "la torta", ya que perdió el ojo cogiendo olivas en el Parot en el año 1018.  

Pablo Picasso, tot el que sé ho he après a Horta
ho va dir en català amb lleuger accent de Màlaga

Los orígenes históricos de Horta no se pudieron precisar con certeza, aunque tendremos que suponer su presencia de yacimientos prehistóricos. Las excavaciones han sacado a la luz numerosos restos prehistóricos que se remontan al periodo de la edad de hierro. Si que tenemos constancia de la presencia de vestigios ibéricos-ilercavons asentados en la zona más alta del pueblo y coincidiendo con lo que se denomina “el castillo”.
A partir del siglo II a C. Con la romanización de la península, Horta se encontraba situada cerca de una vía secundaria que se apartaba de Tortosa y atravesaba los puertos hacia la meseta, por el camino que luego sería Aragón hacia Castilla, siendo probable que en este momento el núcleo urbano no sufriera modificaciones.
No volvemos a tener noticias documentales de la población hasta la época musulmana. En este periodo y dado el impulso económico Tortosino debemos suponer la existencia de un castillo (documentado hasta el 1153 como fronterizo) sobre el antiguo poblado íbero. Se trataría de un recinto fortificado de dimensiones desconocidas ya que no ha llegado a nuestros días ningún vestigio, por haberse excavado y construido el depósito municipal de aguas en el emplazamiento del antiguo castillo, documentalmente dependiendo del castillo de Miravet . Podemos suponer también en esta parte alta la extensión de un sistema de murallas por las calles del Castillo y de Grau.
Los historiadores sitúan la reconquista de Horta de San Joan el 1097, antes que la de Tortosa, cuando según la documentación, Ramón Berenguer III tras fallar el primer intento de conquistar esta, dirigió a los castillos de Horta y Miravet, arrasando el primero completamente hasta que fue abandonado y perdiendo incluido el calificativo del lugar, reducido a “Puigventós de la Figuereta” por el fuerte viento que había, y puig, lugar elevado, como Puig Demont. Reconquistada Tortosa en 1148 y Miravet en 1153, se repuebla toda esta gran zona. La repetición de las cartas de población revela la dificultad que comportaba poblarla por su amplitud, siendo un proceso que se extiende hasta el siglo XII.
La primera carta de población de Horta de San Joan de 1165 es dada por el monarca Alfonso I, y una segunda de 1192 por Ponce de Reginaldo, del orden de templarios, los habitantes del lugar procedentes la mayoría de Lleida, dado que Horta había sido cedida por Alfonso II a los templarios (1177) a perpetuidad. 

Fruto de esta donación será la existencia de la Comanda de Horta de la que dependían Prat del Compte, Bot, Arnes, y Caseres.
A finales del siglo XII se inicia un periodo a la vez que repoblador, reformador. La recuperación, aunque muy lenta, tal y como demuestra que el año 1296 no se consiguiera aprobar los costums en el denominado “Consentuds” de Horta, se atribuida a la repoblación del lugar bajo dominio templario hasta su extensión en el siglo XIV. En este siglo deberíamos contar la presencia de los hospitalarios y el hecho de que la Comanda de Horta pasó a depender de la Castellanía de Amposta, uniéndose al resto de los pedidos de Aragón y Valencia, por lo que se vio desvinculada por un tiempo de Cataluña. / Cataluña era de la Corona de Aragón, no se podía desvincular del rey /
En el siglo XIII-XIV cuando se inicia la construcción de la iglesia parroquial de San Juan Bautista, a la vez que se construía el Convento de San Salvador fuera del casco urbano, así como la Torre del Prior (o de Galindo), todos ellos nos aparecen documentados coetáneamente y presentan características estructurales y estilísticas comunes.
La situación geopolítica de proximidad con Castilla del núcleo urbano en determinó su enmurallament en el siglo XIV durante el reinado de Pedro el Ceremonioso (1336 a 1387). En el mismo siglo deberemos suponer un crecimiento continuado, una densificación en el interior del recinto fortificado, la construcción de los principales edificios y la configuración de la Plaza Mayor (s.XIV-XV) frente a la iglesia. También lo son gran parte de las casas que la forman (con soportales de arcos apuntados y rebajados).
Documentalmente constatamos un aumento de población en el número de fuegos (de 43 en 1358 a 81 en 1378), siendo una prueba de este crecimiento generalizado, continuando en los siglos XV y XVI. De estos periodos será posteriormente el Ayuntamiento (s. XVI), la casa del Delme, sede de los hospitalarios en Horta. Habrá que contar, también, con la construcción del hospital (1580), muy próximo a la muralla.
El siglo XVII supondrá un freno importante al crecimiento de Horta debido a diversos factores (gran parte serán las consecuencias derivadas de los conflictos de la Guerra de los Segadores). La defección de Horta, que se puso de lado de los castellanos, comportó el asalto y el saqueo para impedir el paso del enemigo hacia Cataluña.



El siglo XVIII será el inicio de un nuevo periodo de prosperidad, creciendo la población espectacularmente en el curso de este siglo y la primera mitad del siglo XIX tal como lo desprenden los censos: 460 habitantes en 1718; y 2.316 en 1860 
La estancia de Picasso en dos ocasiones: 1898 y 1909, particularmente fértil al inspirar más de doscientas obras entre dibujos y pinturas, es uno de los elementos dinamizadores de la economía turística de Horta que como todas las poblaciones de la Tierra Alta sufre una fuerte regresión demográfica y económica.
Actualmente Horta tiene una población de 1.240 habitantes (según el último padrón), pero cuando llega el fin de semana la afluencia de visitantes es muy grande, debido al atractivo turístico y cultural de esta población, y también a la gran cantidad de servicios que se pueden ofrecer.
http://www.ebre.com/es/horta-de-sant-joan/convent-de-sant-salvador-dhorta/


Història complerta del Convent de Nostra Senyore dels Angels.

La construcció del convent pròpiament dit no se sap molt bé quan se va iniciar. Segurament els templers i posteriorment els hospitalers van aixecar alguna construcció de tipus residencial o agropecuària de la qual en resten pocs indicis. Probablement hi residí algun frare servent amb la missió de custodiar l’església. Poc desprès, quan el patronatge de la parròquia d’Horta passà al bisbe i fins a l’arribada dels franciscans, va quedar a cura de la comunitat de preveres de la población d’ Horta de Sant Joan, els quals celebraven missa molt sovint a l’església.
Aquest el trobem situat al peu de la muntanya de Santa Bàrbara.
Els Franciscans van arribar dos segles desprès, l’any 1517, per iniciativa del magistrat d’ Horta de Sant Joan,  però ben aviat s’en va anar sense saber massa bé perquè. Després d’uns anys d’abandó, els governadors d’Horta, aprofitant una estada de Carles I a Montsò, on estava reunit amb les Corts Catalanes, li ven demanar que intercedís davant el Provincial dels franciscans amb l’objectiu que
tornessin al convent, aleshores buit. La petició va fructificar i els franciscans tornaren l’any 1542.
Puigventós de la figuereta , Horta de Sant Joan,convent
convent des de baix
Llegeix més sobre el convent a història dels Catars d’Horta.


Va ser llavors quan li van posar la denominació franciscana de Nostra Senyora dels Àngels i quan es va fundar oficialment el convent. Cinc anys mes tard va arribar al convent el llec franciscà, fra. Salvador, de gram fama com a miracler i que contribuí força al creixement de la comunitat i de les dependències del convent, el qual es va veure obligat a rebre a multitud de gents que arribaven d’arreu del país.
El fet que s’impartís un curs de filosofia franciscana i que s’acollia als donants, també hi va contribuir. Així, al segle XVIII la comunitat aplegava fins a 30 religiosos, i l’any 1835 quan s’arribà al seu punt culminant, va arribar a residir fins a 41 religiosos: 16 pares, 12 coristes, 9 llecs i 4 donants.
El convent va rebre nombroses donacions entre les quals destaquen de dos següents: els dos jornals d’Horta donats pel poble (1670) i les 700 lliures concedides en testament pel bisbe de Barcelona(1632).
Poc després de la marxa de Sant Salvador, van marxar del convent els franciscans de l’observança (1576) i ven venir els franciscans recol·lectes que buscaven llocs retirats i lluny de les poblacions.
A part de Sant Salvador, també hi residiren al convent altres homes sants com, per exemple, el francès fra. Antoni Mañero que va viure fins als 80 anys (s.XVI) a l’ermita de Sant Onofre; i D.
Alonso de Granada, fill del noble Marqués de Campoteja i Camporey i cavaller de Santiago, que residí com a donant (s.XVII) i que llegà dues Corones de plata (una per la verge i l’altra per al nen),
un encenser i barqueta de plata i una custòdia de plata de 141 onzes i mitja de pes.
Al llar del camí que des del poble porta fins al convent, hi havia tot un seguit d’estacions del Via Crucis –devoció típicament franciscana- que acabava a les 36 grades del convent. Aquestes estacions estaven formades per pilars quadrats de pedra amb poselles que contenen les escenes de la passió  de Crist reproduïdes en rajoles. Cada pilar de les estacions, quedava rematat per una bola, característica ornamental del s. XVII i principis del següent.
Convent de Sant Salvador d’Horta, Santa Bárbara
Convent de Sant Salvador d’Horta
Amb el regnat de Felip IV comença la decadència del convent motivat pels reiterats saquejos a que foren sotmeses les seves dependències i l’església. Primer amb la guerra dels segadors, una tropa de 60 soldats francesos van penetrar al convent amb l’excusa que allí es refugiaven tropes espanyoles. El resultat fou el saqueig general del convent i el robatori entre altres coses, del copó i de la relíquia de Sant Salvador. Amb la Guerra de la Independència, un altre cop les tropes franceses, ara comandades pel general
Musnier, van tornar a saquejar el convent i l’església.
Aquest cop es van mutilar les imatges i cremar tant la Verge com el crucifix, convertint el convent en un eventual hospital de campanya.
Un cop retirades les tropes franceses, el guardià del convent, P. Josep Rel, fill d’ Horta de Sant Joan, va reprendre l’obra de reconstrucció.
Però el saquejos no s’acabaren aquí, i així, el 22 de Juliol de 1822, els revolucionaris constitucionals del Baix Aragó entraren a sac, retenint al guardià del convent fins que no van cobrar un rescat de mil duros. El 16 d’octubre van tornar i aquest cop ho van cremar tot. Els religiosos, però, van tornar i s’instal•laren fins a l’any 1835, quan van ser expropiades les seves propietats mitjançant la desamortització.
Llavors, el convent fou comprat per un fill del poble, Joan Bta. Fornós, el qual es dedicà a vendre teules, bigues, pedres, a casa del ferrer, cullera de melis, etc. Però quan l’església va estar en perill de ser desballestada, es va instituir una comissió amb exenclaustrats fills del poble, per comprar-li el que quedava, salvant d’aquesta manera l’esglèsia. El convent, però, va patir més les conseqüents d’aquesta acció destructora, com podem observar avui dia.

Arquitectura de Convent de Sant Salvador d’ Horta de Sant Joan.

A l’Esglesia de Santa Maria dels Àngels (Convent), es distingeixen dues fases de construcció ben diferenciades i contigües en el temps, perfectament visibles en el tram més curt de la nau.
Per un altra banda, tenim la nau de l’esglesia que és d’època templera, de començaments del s.XIII; es tracta d’una artitectura d’un romànic de transició cap al gòtic emparentat amb l’arquitectura
cistercenca, obrada en un carreuat perfecte. Per una altra banda, d’època Hospitalera (XIV), pertany el cor elevat com a prolongació de la nau, juntament amb la galilea davant la porta principal.
Tot l’edifici ès de pedra talla en carreus mitjans disposats en fileres trencajuntades; d´una sola nau rectangular, rematada cap a l’est per un absis semicircular, lleugerament més estret que la nau.
Convent de Sant Salvador d’Horta, escalinata
Convent de Sant Salvador d’Horta

La planta està dividida en cinc trams rectangulars per arcs diafragma de contorn apuntat que coincideixen  amb els contraforts i serveixen de suport a una coberta de fusta.
Els introdossos dels arcs diafragma, els quals arrenquen de columnes de mitja canya, estan arrodonits amb un boet, forma característica de les primeres construccions cistercenques (con les de Poblet o Santes Creus) però amb la diferència que a Orta s’insereixen, en comtes d’una estructura típicament romànica, en una estructura mecànicament gòtica.
Els arcs de diafragma permeten una solució de la coberta de tipus mixt, entre les encavalcades de fusta i la volta de pedra, que permet una construcció ràpida i econòmica. Tenen el vèrtex situat a 10 m. de terra i carreguen a 5,5m. En columnes de tipus prismàtic i disminuït, adossades als contraforts que es projecten  cap a l’exterior.
Les proporcions de columnes i capitells segueixen els mòduls d`un ordre clàssic, fet que dóna una esveltesa gòtica a la nau, que no s`havia vist abans en les esglésies del Temple.
En els trams i al mig de l’absis es van obrir finestres altes, de doble esplandit i arc de mig punt, que tot semblar de factura romànica deixen entrar un cabdal de llum propi del gòtic.
L’absis va precedit d’un arc triomfal, de mig punt, bastant més baix que els de la nau, la qual cosa va permetre situar un òcul molt lluminós a l’extradós. L’arc carrega en columnes cilíndriques, amb capitells esculturats amb motius geomètrics.
La volta de l’absis és clàssic racó de forn romànic nervat a la manera provençal, solució força estranya a Catalunya. El primer nervi arrenca de columnates aparellades amb les de l’arc triomfal, els capitells dels quals van decorats amb elements vegetals; els altres nervis descansen en cul-de-llànties ornats amb el mateix motiu ornamental.
La porta principal està situada actualment a la galilea construïda pels hospitalers, però tot fa pensar que en època dels templers ho fos la que dóna accés al claustre. Aquesta ès una portalada cap-i-alçada, que per fora te les dovelles amb l’intradòs motllurat formant una arquivolta amb columna i capitell esculturat.
Exteriorment, els contraforts de la nau i absis sobresurten uns pams dels murs i estan coronats amb cornisa. Les capelles laterals, intercalades entre els contraforts de tramuntana, són d’èpoques
més recents. Entre aquestes capelles destaca la d’estil barroc, planta quadrada i cúpula esfèrica, aixecada l’any 1711 en honor de Sant Salvador i amb motiu de la seva beatificació.
Cal fer esment que en el tram més proper a l’absis, en la banda de les capelles laterals, es distingeix el que podria haver estat la sagristia, amb un arc apuntat i més alt, que el diferencia dels arcs
que obren les capelles i que disposa d’un òcul.
Convent de Sant Salvador d’Horta
Convent de Sant Salvador d’Horta
Els murs que es corresponen a l’afegit del cor no tenen contraforts, per la qual cosa són més gruixuts que els de la nau i poder suportar d’aquesta manera l’espadanya i permetre, sota seu,
l’amplia portalada de dotze arquivoltes ogivals de secció lobulada, amb capitells que formen un fris seguit de tema floral.
L’ampliació practicada a peu de la nau està molt ben identificada des de l’interior per un tram molt curt que fa la transició entre la nau i el cor. S’inicia amb un pilar visiblement diferent als altres,
que disposa de tres columnes adossades sobre el qual descansa un arc apuntat com els diafragmes de la nau, però més alt.
Segueix el cor cobert amb una volta de creuria. El pis del cor descansa sobre un embigat i aquest en una arcada transversal.
La galilea o nàrtex és de planta quadrada i està porticat, al qual s’arriba per una àmplia escalinata que salva el desnivell per accedir a l’església. Està cobert amb fusta que s’aguanta sobre un arc
diafragma que el divideix en dos trams. Es poden observar diversos sarcòfags, un d’ells encastat a la dreta de la porta d’accés al temple que es troba mig tapat per la construcció posterior del
convent i que ens priva llegir tota la inscripció. Probablement es tracta del sarcògraf del mestre constructor de l’ampliació hospitalera si ens atenem al text llegible i als símbols o escuts heràldics
inscrits. La lletra és igual que la d’un altre sarcògraf on es pot llegir la data de 1357, època en la qual podem datar l’ampliació.
Les mesures originals de la planta, abans de l’ampliació dels hospitalers, eren de 15m. De llarg. Per 9 m d’ample, proporció que representa un càlcul basat en la secció àuria, molt comuna en les
esglésies templeres. Pel que fa referència als elements ornamentals cal destacar la severitat existent. Tota la decoració, que és insignificant en relació al conjunt, es concentra en els capitells de l’arc triomfal i cul-de-llànties dels nervis de l’absis.
Biografia de Sant Salvador d’Horta.  Millor dit, de Santa Coloma de Farners.

Biografia de Sant Salvador d’Horta.  Millor dit, de Santa Coloma de Farners. Només per estar deu o dotze anys a Orta ja és d'Orta ? Quin rigor científic més rigorós. 
Religiós franciscà i sant miracler popular, nasquè a l´hospital de Sta. Coloma de Farners, on els seus pares eren servents, l’any 1520. als catorze anys quedà orfe de pares, se n’anà al santuari de Nostra Senyora de Montserrat,on passa una llarga temporada servint com  a criat, segurament allí, sota la direcció dels monjos, s’aniria iniciant en la seva vocació.
De Montserrat passa a fer de pagès al pla de Barcelona, però als vint anys resolguè entrar a la religió del Pare St. Francesc, vestint l´hàbit dels frares menors, l´any 1541. Prompte tingueren lloc els primers senyals extraordinaris i s´estengué la fama de santedat del frare.
Desprès de la feta la professió, els superiors, tement la fama de miracler que s’anava escampant, el traslladen  al convent de Jesús (Tortosa), però els miracles continuaren i molta gent acudia per trobar remei als seus mals. Llavors cregueren convenient enviar-lo al convent Bellpuig (Urgell), on fou relegat a la cuina, perquè  no hi hagués ocasió de comunicar-se amb els de fora. D’allí l’enviaren al convent de Lleida.
Els trasllats eren decidits pels seus superiors a causa dels miracles i les curacions, cosa que atreia molta gent.  Va exercir els oficis mes humils, com porter, cuiner, etc. Cap a l’any 1547, arribà al convent d’Orta on va  restar de deu a dotze anys (marxà el 1559). Als pocs díes començaren a arribar gent de totes les parts de Catalunya, de Valencia, d’Aragó, de Provença de Flandes…Molts d’ells malalts, cecs, muts, paralitics, tambè grans personatges, prelats, sacerdots i nobles; es parla que un any va arribar a aplegar-se 4.000 persones, per alimentar tantes multituds els queviures escassejaven i anaven molt cars.
El P.Provincial fart de l’exit del frare, del moviment inacabable de gent al covent, li ordenà canviar-se de nom (fra. Alfons) i marxar a Reus, de Reus tornà a Barcelona, allí fou processat per la Inquisició a causa dels seus miracles (any 1560), sense que el poguessin castigar.
El 1565 fou tralladat al convent de Càller (Sardenya), on fèu de cuiner i continuà fent miracles; allì moria  l’any 1567. Fou beatificat el 1711 i canonitçat el 1938. Els franciscans celebren la seva festa el 17 d´abril, I l’Esglesia en general el 18 de març.

http://historiaorta.blogspot.com/2016/01/cuando-orta-perdio-su-nombre-y-paso-ser.html


http://historiaorta.blogspot.com/2018/06/la-orden-de-montesa-y-orta.html


http://historiaorta.blogspot.com/2018/04/el-granito-de-orta.html


http://historiaorta.blogspot.com/2018/04/la-inquisicion-y-orta.html


http://historiaorta.blogspot.com/2018/04/pinto-goya-orta.html


http://historiaorta.blogspot.com/2018/03/el-otigen-de-catalunya.html está tan bien escrito como el título, otigen


http://historiaorta.blogspot.com/2018/03/en-orta-la-leyenda-coincide-con-la.html

http://www.ideal.es/miugr/primeros-aldeanos-peninsula-20180313094007-nt_amp.html




domingo, 17 de junio de 2018

Timó

Timó , castellano tomillo , farigola català 

(Thymus spp) Nombre común en español con el que se conocen a diversas plantas del género Thymus, de la familia de las labiadas (Lamiales) (Lamiaceae). El más común y conocido es Thymus vulgaris, que se emplea como condimento y como planta medicinal. Los tomillos son plantas perennes, de tallo leñoso, de escasa altura, que viven en suelos pobres y pedregosos de regiones secas. Sus hojas son diminutas y poseen esencias aromáticas.




2. TIMÓ m. || 1. Farigola   https://oc.m.wiktionary.org/wiki/pòta


Del latin fericula («planta sauvatja»).

|| 1 (Solsonès, Urgell, Ll., Segarra, La Litera, Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, País Valencià); cast. tomillo.

Tot hom qui tayl timó, eura ne salse de altri, que pach de ban II sous, doc. a. 1393 (BABL, xii, 195).


Saboriga e sàluia e ginesta e orengua e timó e ruda, Micer Johan 324. Ab cendra de timons crematz, Tres. Pobr. 32. Sobre el timó i l'agrella, Carner Monj.10. || 2. Tomaní (Alt Empordà, Garrotxa, Montseny); cast. cantueso. || 3. a) Timó blanc o Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie capitatum (Horta, Corbera d'Alzira, Riba-roja).—b) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie polium (Tivissa, Horta, Corbera d'Alzira).—c) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie luteum (Berga, Garrotxa, Conca de Barbera), La mateixa subespècie s'anomena timó ver (Terra Alta, ap. Masclans Pl. 201).—d) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium aureum (Vayreda Cat. Flòr. 418). || 4. a) Timó mascle: futàcia de l'espècie Dictamnus hispanicus (Batea, ap. Masclans Pl. 201).—b) Timó reial o Timó de llei: rutàcia de l'espècie Dictamnus albus; cast. fresnillo. (V. gitam). Vore imache de gitam.


|| 5. Timó negre (Ripollès, Garrotxa) o Timó de prat (val.): serpoll

|| 6. Timó de jardí: sajolida. Etim.: del llatí *thymōne derivat de thymus, mat. sign. 


tomillo , pompadour, infusión
Timó, per a llaurá , camatimó

CAMATIMÓ m. Barra llarga que forma la part anterior de l'arada i va unida directament a l'aixanguer del jou; cast. timón.

Que tot hom... puxa tallar o fer tallar camatimons, dentals et mànechs de xada, doc. a. 1341 (BABL, xi, 411). Dos quamatimons, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Fon.: kamətimó (Vic, Barc., Igualada, Eiv.); kamatimó (Ll., Pla d'Urgell, Calasseit, Ribera d'Ebre, Maestrat). Etim.: compost de cama i timó.

http://dcvb.iecat.net/PopUpImage.asp?img=Imagefiles/b10fp286.gif


Dcvb :


Peça plana de fusta o de metall que va articulada verticalment a l'extrem de popa d'una nau o d'una altra embarcació, i que, girant a dreta o a esquerra a voluntat del qui la governa, fa que el vaixell es desviï cap a una o altra direcció; cast. timón


Barcha ab timó, doc. a. 1252 (RLR, iv, 256). Los mariners... meten a les naus e als lenys timons per tal que vajen dret per la mar, Llull Cont. 117,


2. Lo maestre qui fa la nau... si conexensa no n'avia, posaria lo timó per arbre e l'arbre per timó, Llull Cont. 266, 19. 

Nau o leny qui per fortuna de mal temps perdrà alguna exàrcia, axí com són timons e timoneres, Consolat, c. 65. Y amayna tantost fallint lo timó, Proc. Olives 610. Maneig de timó ni vela | aquell mercader no en sap, Costa Trad. 101. 

Timó de canya: el que es mou mitjançant l'arjau, sia a mà, sia amb guardins. Timó de roda: el que es mou per la rotació d'una roda proveïda de mànecs perquè el timoner la pugui moure fàcilment. Timó de caixa: que té unes peces de fusta a manera de caixó que defensen els guardins. Dos timons de caxa e lo gobern de rode, doc. a. 1433 (Arx. Patriarca de Val.). La galera de Tirant e l'altra... no pogueren prendre en la illa, ans romperen los timons de caxa, Tirant, c. 281. IV timons, ço és, II de roda e II de caxa, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.). Gira 'l govern, | ferma e baxa | timons de caxa, Spill 12754. Timó de taló: el que té la cara de proa recta i la de popa corbada. Timó de rella: el que té una prolongació a la part baixa en direcció a proa, la qual prolongació sobrepassa la línia baixa de la quilla (Val., ap. Misc. Fabra 321). Fer timó: estar un home vora la canya o la roda del timó per dirigir aquest. Canviar el timó: tirar la canya del timó a la banda oposada a aquella en què estava. Servar el timó: dirigir-lo. Servau el timó ab tanta prudència, Passi cobles 4. per anal.: 


a) Peça plana mòbil, situada a la part posterior del buc d'una aeronau, que serveix per a mantenir o modificar la direcció d'aquesta.


—b) Instrument o peça amb què es governa el moviment d'una màquina.


 || 2. Espigó de carro (Cerdanya); cast. timón. Timó forcat: Temo furcatus, Pou Thes. Puer. 57. Los dos brassos del timó de una carreta, Lacavalleria Gazoph.


 || 3. Espigó d'arada (val.); cast. timón. 


 || 4. fig. Govern, direcció d'una activitat, d'un negoci, etc. Vós l'excellent sou timó de ben viure, Trobes V. Maria [190]. Has sabut trobar el timó de la vida, Oller Febre, i, 29. 


 || 5. fig. Nas gros. ¿Quant t'han d'escapsar es nas? ¿No estàs empeguehit de passetjar aquest timó?, Roq. 14. 


Etim.: del llatí temōne, mat. sign. ||1.


lunes, 4 de junio de 2018

Léxico aragonés , H

HABARROZ. n. Guiso compuesto de arroz y habas en igual proporcion.
HABILIDOSO. n. El que tiene habilidades, ó mas bien cierta maña para operaciones mecánicas: la Academia lo incluye como prov. de Andalucía.
HABLADA, n. Locucion ó frase impropia , incorrecta ó bárbara.
HABILITADORES, n. Compromisarios, que en número de diez y ocho, nueve por el rey y nueve por los brazos de las Cortes, examinaban los poderes de los Diputados.
HACER, n, hacer leña , cortarla. — n. hacerse de pencas, resistirse á una cosa.— n. hacer vino, venderlo.— n. hacer cebada ó trigo, cribarlos en la era.
HALA, n, Esclamacion ó interjeccion equivalente á la de de ¡Vamos! ¡Arriba! / hala a cascala  !
HALDAR, n. Pieza en la falda del vestido.
HALDETA, n. Pieza que generalmente rompe en la cintura y no baja mucho de ella. En Castilla faldilla y faldeta.
HANEGA, e. Fanega.
HARTAZON. n. Hartazgo.
HECHA, a. Tributo ó censo por el riego de tierras.
HELERA. n. Friolero.  / geleres
HEMBRILLA. n. Se dice del pelo delgado y flojo que la Academia designa con el positivo hembra.— n. Trigo fino y menudo que la Academia califica de provincial de la Rioja.
HERBADA. n. Jabonera, planta.
HERBAJANTE, n. El ganado que herbajea.— n. El ganadero que tiene herbajando á su ganado.
HERBAJE, a. Tributo que se pagaba de los ganados á cada monarca al principio de su reinado.
HEREDERO. n. El que posee alguna heredad ó finca rústica.
HEREGIA. n. Cualquiera falta, abuso, esceso de precio , ó todo lo que se separa algo de lo razonable, y por eso es palabra muy usual y poco ofensiva : tambien se usa en el mismo sentido la palabra herege.
HERENCIO. n. Herencia.
HERMANDAD. n. Se llama en Aragon hermandad llana a la absoluta en todos los bienes de los cónyuges.
HERRERO. n. Ave del orden de los pájaros. Herrerillo ?
HILADILLO. c. Cinta de algodón: la Academia dice que de hilo ó seda.
HILARZA. d. Hilaza: usase en Navarra, asi como filarza é ilarza.
HILERA. a. Hueca del huso.
HILETE. c. Hilo delgado.
HILO. n. Filo: «al hilo de la espada» dice Zurita: la Academia lo pone como anticuado. — a. hilo de palomar, bramante. — n. Hilada, y asi se dice tapia de uno, de dos hilos, por los cuerpos ó firmes que tiene. / fil, filada, filera
HISTORIADO. n. Todo lo que tiene mucho ornato, ya sea mueble, prenda de vestido etc.: la Academia aplica esta voz á solo la pintara.
HOMBRES. n. El estado llano se dividía en ciudadanos honrados, hombres del signo del rey ó de lugares realengos y hombres de signo servicio ó de pueblos particulares. / homes, hómens, omnes antic aragonés - ocsitá
HOMBRIZO. n. Hombron.
HONOR. n. Ciudad, villa ó lugar que el rey daba y sobre la cual ejercía el Sr. jurisdiccion: se decia dar en honor— n. El señorío y el reino del monarca segun la traduccion que hace Briz Martínez de un documento latino de 1061. — n. caballerías de honor la nobleza que conferian los ricos-hombres. — n . Bienes inmueble».
HONRA (hacer). n. Convenir, contribuir al bienestar de une, redondearle en sus intereses, p. ej. Buena honra le hizo ti doté de su muger.  Le hará mucha honra esa herencia.
HONRADO. n. Literalmente se usa en significacion de bueno, pero empleándose constantemente en sentido contrario ó irónico, equivale siempre á malo, por ejemplo, «¡qué trigo tan honrado! ¡en qué moneda tan honrada me paga! ¡ qué funcion tan hon rada tenemos esta noche!" (1).
HORADA. n. Se usa en la expresion á la hora horada para denotar que se llega á hora precisa y sin tiempo para la pre paracion que algunos asuntos requieren.
HORCA PAJERA. a. Aviento.
HORMIGUERO. n. Pájaro zancudo de plumaje negro que «e alimenta de hormigas.
HORMIGUILLO. n. Se usa en la frase tener hormiguillo pa ra indicar de alguno queesti en continuo movimiento, ó como dice la Academia, que es un azogue.
HORNO. n. La casa ó establecimiento en que se amasa y vende el pan.
HORTALES. n. Huertos. — n. Hortalizas que en ellos se crian, y por eso se dice haber llegado el tiempo de los hortales .
HOYA. d. Terreno llano y dilatado rodeado de monte. Hoya de Huesca. 
HUEBRA. a. Barbecho.
HUEGA. d. Buega, mojon.
HUERTA. Tierra de regadío: en este sentido se usa en el Poema del Cid v. 1181, aludiendo á Valencia. / anem a l'horta, hort, Horta de Sant Joan, Huerta de San Juán
HUEVATERO, RA. n. El que vende huevos.
HUEVO EN AGUA. a. Huevo pasado por agua.
HURTA-DINEROS. a. Hucha, alcancía.

domingo, 16 de abril de 2017

Timó

Timó 


Tomillo

timó, tomillo

timó, tomillo, rama


TIMÓ m.



timó, fusta, barco

|| 1.   Peça plana de fusta o de metall que va articulada verticalment a l'extrem de popa d'una nau o d'una altra embarcació, i que, girant a dreta o a esquerra a voluntat del qui la governa, fa que el vaixell es desviï cap a una o altra direcció; cast. timón.
Barcha ab timó, doc. a. 1252 (RLR, iv, 256). Los mariners... meten a les naus e als lenys timons per tal que vajen dret per la mar, Llull Cont. 117, 2. Lo maestre qui fa la nau... si conexensa no n'avia, posaria lo timó per arbre e l'arbre per timó, Llull Cont. 266, 19. Nau o leny qui per fortuna de mal temps perdrà alguna exàrcia, axí com són timons e timoneres, Consolat, c. 65. Y amayna tantost fallint lo timó, Proc. Olives 610. Maneig de timó ni vela | aquell mercader no en sap, Costa Trad. 101. Timó de canya: el que es mou mitjançant l'arjau, sia a mà, sia amb guardins. Timó de roda: el que es mou per la rotació d'una roda proveïda de mànecs perquè el timoner la pugui moure fàcilment. Timó de caixa: que té unes peces de fusta a manera de caixó que defensen els guardins. Dos timons de caxa e lo gobern de rode, doc. a. 1433 (Arx. Patriarca de Val.). La galera de Tirant e l'altra... no pogueren prendre en la illa, ans romperen los timons de caxa, Tirant, c. 281. IV timons, ço és, II de roda e II de caxa, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.). Gira 'l govern, | ferma e baxa | timons de caxa, Spill 12754. Timó de taló: el que té la cara de proa recta i la de popa corbada. Timó de rella: el que té una prolongació a la part baixa en direcció a proa, la qual prolongació sobrepassa la línia baixa de la quilla (Val., ap. Misc. Fabra 321). Fer timó: estar un home vora la canya o la roda del timó per dirigir aquest. Canviar el timó: tirar la canya del timó a la banda oposada a aquella en què estava. Servar el timó: dirigir-lo. Servau el timó ab tanta prudència, Passi cobles 4. per anal.: a) Peça plana mòbil, situada a la part posterior del buc d'una aeronau, que serveix per a mantenir o modificar la direcció d'aquesta.—b) Instrument o peça amb què es governa el moviment d'una màquina.
|| 2. Espigó de carro (Cerdanya); cast. timón. Timó forcat: Temo furcatus,Pou Thes. Puer. 57. Los dos brassos del timó de una carreta, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. Espigó d'arada (val.); cast. timón.
|| 4. fig. Govern, direcció d'una activitat, d'un negoci, etc. Vós l'excellent sou timó de ben viure, Trobes V. Maria [190]. Has sabut trobar el timó de la vida, Oller Febre, i, 29.
|| 5. fig. Nas gros. ¿Quant t'han d'escapsar es nas? ¿No estàs empeguehit de passetjar aquest timó?, Roq. 14.
    Etim.: del llatí temōne, mat. sign. ||1.

2. TIMÓ m.

|| 1. Farigola || 1 (Solsonès, Urgell, Ll., Segarra, La Litera, Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, País Valencià); cast. tomillo. Tot hom qui tayl timó, eura ne salse de altri, que pach de ban II sous, doc. a. 1393 (BABL, xii,195). Saboriga e sàluia e ginesta e orengua e timó e ruda, Micer Johan 324. Ab cendra de timons crematz, Tres. Pobr. 32. Sobre el timó i l'agrella, Carner Monj.10.
|| 2. Tomaní (Alt Empordà, Garrotxa, Montseny); cast. cantueso.
|| 3. a) Timó blanc o Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie capitatum (Horta, Corbera d'Alzira, Riba-roja).—b) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie polium (Tivissa, Horta, Corbera d'Alzira).—c) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie luteum (Berga, Garrotxa, Conca de Barbera), La mateixa subespècie s'anomena timó ver (Terra Alta, ap. Masclans Pl. 201).—d) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium aureum (Vayreda Cat. Flòr. 418).
|| 4. a) Timó mascle: futàcia de l'espècie Dictamnus hispanicus (Batea, ap. Masclans Pl. 201).—b) Timó reial o Timó de llei: rutàcia de l'espècie Dictamnus albus; cast. fresnillo. (V. gitam).
|| 5. Timó negre (Ripollès, Garrotxa) o Timó de prat (val.): serpoll.
|| 6. Timó de jardí: sajolida. Saduricha
    Etim.: del llatí *thymōne derivat de thymus, mat. sign. ||1.

Thymus es un género con alrededor de 1500 especies[2] de plantas aromáticas herbáceas y perennes, conocidas comúnmente como tomillo, de la familia de las teneadas (Lamiaceae). Son nativas de las regiones templadas de Europa, África del Norte y Asia. Varios miembros del género, entre los cuales el más conocido y especie tipo es Thymus vulgaris, se cultivan como condimento y planta ornamental