Mostrando las entradas para la consulta hisopo ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta hisopo ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 16 de abril de 2017

saduricha

la fem aná per a les olives verdes, olives per a l'aigua, pots de olives


saduricha, ajedrea



DCVB :

SAJOLIDA SAJULIDA f.

|| 1.   Planta labiada de l'espècie Satureia hortensisanual, herbàcia, de fulles linears i blanes, flors blanques o rosades de calze acampanat; és molt olorosa i s'empra per a aromatitzar sopes, olives i altres aliments; cast. ajedrea. Los bens escarpir ells, peixent-los sajulida, Atlàntida vi. Ab quatre brotets de farigola y sajulidaVilanova Obres, xi, 70. 

|| 
2. Sajolida de bosc de muntanya: planta labiada de l'espècie Satureia montana, perenne, llenyosa a la base, de fulles coriàcies, lluents, acuminades o espinescents, flors rosades o blanques de calze tubulós; es fa per paratges montuosos i incultes; cast. ajedrea, hisopo montesino.

|| 3. Sajolida saborija borda: labiada de l'espècie Hyssopus officinalis (Flora Val. 155). V. hisop.


   Var. form.: 
sadorija (Sadoriga e de altres bones herbes, Robert Coch 18); sadoria (Les mosques fugen, escampant per la casa aigua en què sadoria e sauch sie cuyt, Tres. Pobr. 13); sajorida (Ruda, clauelina, sajorida, jazmir, Fr. Eximenis ap. Arch. Ib. Am. xxiv, 369); saborija (Aquesta pren lla mançanella de la muntanya e spígol e ysop e saboriga e sàluia e ginesta, Micer Johan 324; Saborija, herba de flor poc important però de bona olor, Agustí Secr. 21; Comparable és a la flor de la gerda saboritja, J. Verdaguer); sahorida (Sia collida sahorida en lo ple de la luna, Micer Johan 432); senyorida (Un coxí de senyorida, Riber Sol ixent 13); sadolia; saldorija; sobrija; sajolina.
    Fon.: səʒulíðə (Conflent, Cardona, Solsona, Igualada, Vallès, Barc., Penedès, Valls, Men.); saʧoɾíða (Val.); səβuɾíʒə (Empordà, Camp de Tarr.); saβoɾíʤa (Alcanar, Freginals, Benassal); saβoɾíʧa (Val.); saðoɾíʒa (Tortosa, Aiguaviva d'Aragó); saðuɾíʤa (Calasseit, Pena-roja); saðuɾíʒa (Morella); saðolíɛ (Tremp); saɫðoɾíʒa (Baix Maestrat); suβɾíʒə (Caldes de Ma.); səʒulínə (Blancafort); səɲoɾíðə (Mall.). 
Etim.: 
del llatí saturĕiamat. sign. |||| 1, 2. La forma saborija de l'analogia de sabor, senyorida de la de senyora.

sábado, 13 de abril de 2024

Lexique roman; Ira - Yemal

 

Ira, s. f., lat. ira, colère, fureur.

Meils es que hom aia la ira dels felos que lor compania.

Trad. de Bède, fol. 74. 

Il est mieux qu'on ait la colère des méchants que leur compagnie.

Fig. Mas ira del mal temps lur a frascat la vela. V. de S. Honorat. 

Mais la fureur du mauvais temps leur a déchiré la voile.

Filhs de ira e filhs de mort. V. et Vert., fol. 39. 

Fils de colère et fils de mort. 

Loc. Lo soleils no s colge sobre la vostra ira. Trad. de Bède, fol. 38.

Que le soleil ne se couche pas sur votre colère.

ANC. FR. Fut de plus en plus esmeu en ire. Monstrelet, t. I, fol. 222.

Ne vueilles pas, ô sire, 

Me reprendre en ton ire.

Clément Marot, t. IV, p. 235.

- Tristesse, chagrin.

Totz temps sec joy ir' e dolors, 

E tos temps ira jois e bes; 

E ja non crey, s' ira non fos, 

Que ja saupes hom jois que s'es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Toujours tristesse et douleur suit joie, et toujours joie et bien, tristesse; et désormais je ne crois pas, si tristesse ne fût, qu'on sût jamais ce qu'est joie.

ANC. FR. Lonc tens ai esté 

En ire sanz joie.

Auboins de Sézane. Ess. sur la Mus., t. II, p. 156. 

CAT. ESP. PORT. IT. Ira. (chap. Ira, ires; cólera, cóleres; rabia, rabies.)

2. Iror, Yror, s. f., rancune, fureur, frénésie.

Ab belhs digz plazentiers, ses yror, 

Torno 'ls erratz desviatz en la fe.

Guillaume de Montagnagout: Del tot vey. 

Avec beaux discours agréables, sans colère, ils ramènent les égarés déviés de la foi.

Mais hom qu' es fol, so dizon li auctor, 

Non er jujatz tro que 'l ten be iror.

P. Raimond de Toulouse: Si cum l'enfas. 

Mais homme qui est fou, ce disent les auteurs, ne sera jugé tant que le tient bien la frénésie.

- Tristesse, chagrin.

Per l' aura freida que guida

L' invern, q' es tant ples d' iror

L' auzeill.

Marcabrus: Per l'aura.

A cause du vent froid qui guide l'hiver, vu qu'est si plein de tristesse l'oiseau.

ANC. FR. Prinst l'escu, traist l' espée é poinst par grant iror.

Roman de Rou, v. 4620. 

Moult ot en son cuer grant iror. Roman du Renart, t. II, p. 288. 

Et en si grant ireur t'a mis. Fables et cont. anc., t. 1, p. 354.

3. Irasos, s. f., colère, fureur.

Aquo fo dans e tala et irasos. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76. 

Ce fut dommage et taille et fureur.

4. Iracibilitat, s. f., irascibilité, irritabilité.

Iracibilitat et autras passios colericas.

(chap. Irascibilidat o irritabilidat y datres passions colériques.)

Eluc. de las propr., fol. 115.

Irritabilité et autres passions colériques. 

IT. Irascibilità, irascibilitate, irascibilitade. (chap. Irascibilidat, irritabilidat. ESP. Irascibilidad, irritabilidad.)

5. Irament, s. m., colère, fureur.

Harditz et orgoillos e de leus iramentz. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Hardis et orgueilleux et de faciles colères. 

IT. Iramento.

6. Iraissensa, Iraisensa, s. f., colère, emportement.

Folzers es iraissensa abitans am prince.

En bona pessa, es breus memoria d' iraisensa.

Trad. de Bède, fol. 5 et 4. 

La colère habitant avec prince, c'est la foudre. 

En bonne pensée, la mémoire de colère est courte.

ANC. ESP. Irascencia.

7. Iros, adj., furieux, courroucé, colère, fâché.

Pus per sa terra non es iros, 

Membre 'l sa sor e 'l marit ergulhos 

Que la laissa, e non la vol tener.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi. 

Puisque pour sa terre il n'est pas courroucé, qu'il lui souvienne de sa soeur et du mari orgueilleux qui la laisse, et ne la veut garder. 

Mala molher es... iroza. Eluc. de las propr., fol. 71. 

Femme méchante est... colère. 

ANC. FR. Jamès n'ere vers lui iros. Roman du Renart, t. I, p. 211.

Et il ert mult fel et iros. Roman de Brut, t. I, p. 210.

- Triste.

De la bella que m fai estar iros.

P. Vidal: Assi m'ave. 

De la belle qui me fait être triste. 

Fig. Propchan si vai lo jorns iros.

Bernard de Venzenac: Iverns vai. 

Le jour triste s'en va approchant. 

ANC. FR. Et n'estoit nul à qui il ne fist feste, 

Sans estre aux gens ireux ne desdaigneux. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 29. 

L'un court après tout ireux, 

L'autre défend sa despouille.

Ronsard, t. I, 467.

ANC. CAT. Iros. PORT. IT. Iroso.

8. Iraissos, adj., irascible, colérique, irritable.

Hom iraissos apella tensos.

Hom iraissos es torbaz per las cogitacios d'ira.

Trad. de Bède, fol. 38 et 39. 

Homme irritable appelle disputes. 

Homme irascible est troublé par les pensées de colère.

9. Iraissable, adj., lat. irascibilem, irascible, colérique.

Mais val hom seglars pazibles, que morgues iraissables.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Plus vaut homme séculier paisible, que moine irascible.

Subst. Orazos d' iraissable es abominaz ences. 

Trad. de Bède, fol. 38. 

Prière de colérique est abominable encens.

CAT. ESP. Irascible. PORT. Irascivel. IT. Irascibile. (chap. Irascible, coléric, irritable, irascibles, colerics, irritables.)

10. Iracitiu, adj., irritatif, propre à irriter.

Virtut iracitiva per la qual hom s' iraysh. Eluc. de las propr., fol. 18.

Vertu irritative par laquelle on s'irrite.

11. Irar, v., irriter, fâcher. 

Part. pas. substantiv. Irasc m' ab los iratz. 

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Je m'irrite avec les irrités. 

ANC. FR. Quand ce oïrent li bourgeois si furent trop iret.

Chronique de Cambrai, fol. 40. 

E quant il plus i perdent et il plus s'en irent. 

Roman de Rou, v. 1692. 

ANC. ESP. PORT. Irar. IT. Irare. (chap. Enfadá, enfadás; cabrejá, cabrejás; mosquejá, mosquejás; enfurruñá, enfurruñás.)

12. Irascer, Iraisser, Irasser, v., lat. irasci, s'irriter, se fâcher.

No sias isnel a iraisser. Trad. de Bède, fol. 38.

Ne sois pas prompt à t' irriter. 

Atressi cum lo leos 

Que es tan fer quant s' irais. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Tout ainsi comme le lion qui est si féroce quand il s'irrite.

Substantiv. Irasser contra mal non es peccatz. V. et Vert., fol. 11. S'irriter contre le mal n'est pas péché. 

Part. prés. Enueios, trist et iraissens. Brev. d'amor, fol. 55.

Ennuyeux, triste et se fâchant. 

Part. pas. Totz temps vuelh que li ric baro 

Sion entre lor irascut. 

Bertrand de Born: Lo coms m' a. 

Je veux que toujours les puissants barons soient irrités entre eux.

Domna, si us etz irascuda

Vas me, ges no us me defen.

Hugues de S. Cyr: Longamen. 

Dame, si vous êtes fâchée envers moi, je ne me défends pas contre vous. 

ANC. FR. Iraissez e ne vuillez péécher.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 4.

Renart en est moult irascuz... 

Moult fu dolenz et irascuz.

Roman du Renart, t. I, p. 86 et 100. 

Trestoz penssis et irascus. Fables et cont. anc., t. III, p. 331.

ANC. CAT. Irascir.

13. Iradamen, adv., avec colère, furieusement, tristement. 

Pres comjat d' ela iradamen. V. de G. Faidit. 

Prit congé d'elle avec colère. 

Si negus hom tra cotel iradament. 

Cout. de Moyssac, du XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 6. 

Si nul homme tire couteau avec colère. 

ANC. FR. Si li a dit iréement.

Roman du Renart, t. III, p. 3.

CAT. Iradament. ESP. Airadamente. IT. Iratamente.

Manuel Riu Fillat insulte a amics del chapurriau, Ignacio Sorolla li riu les poques grássies

14. Air, s. m., colère, haine.

Pour ce mot et les composés suivants, voyez azir.

Qar totas autras amistatz 

Met per vostr' amor en air.

Sordel: Dompna meillz.

Car toutes autres amitiés je prends en haine pour votre amour.

15. Airamen, Adziramen, s. m., colère, haine, calomnie, injure.

Quar cors qu'es ples d' airamen 

Fai ben faillir boca soven.

P. Vidal: Amors pres sui. 

Car coeur qui est plein de colère fait bien faillir bouche souvent.

Lauzengiers volon mon dan d'amor, 

E diran li ben leu adziramen.

B. de Ventadour: Be m cugey de. 

Les médisants veulent mon dam en amour, et lui diront peut-être injure. ANC. ESP. Airamiento. IT. Adiramento.

16. Airos, adj., fâché, colère, susceptible.

Pauc ama qui non es airos.

G. Adhemar: Al chant d' auzel.

Peu aime qui n'est pas susceptible.

Com en servir met plus m' entencios, 

Eu mai los trob ves me plus airos.

P. Milon: Aissi m' aven. 

Comme à servir, je mets plus mon intention, je les trouve plus haineux envers moi. 

ESP. Airoso. IT. Adiroso. (chap. Airós no vol di ni enfadat ni triste, sino “sense mal”, eixí airós de un acsidén, etc. Airós, airosos, airosa, airoses.)  

17. Airar, Ahirar, Azirar, v., irriter, fâcher, haïr.

L'un fenho, l' autre volon mal dire 

De las melhors, per qu'es dregz qu' ieu m' azire. 

Pons de Capdueil: Tant m' a. 

Les uns feignent, les autres veulent mal dire des meilleures, c'est pourquoi il est juste que je m'irrite.

Ieu no vuelh manentia, 

D' on tota gens m' ahir.

P. Vidal: Mout viu ab gran. 

Je ne veux richesse, d'où toute gent me haïsse. 

Part. pas. Mauret, una m det son anel, 

De qu' ie us trobei trop airat. 

Boniface de Castellane: Era pueis. 

Moret, une (dame) me donna son anneau, de quoi je vous trouvai fort fâché. 

ESP. Airar. IT. Adirare.

18. Air, Ahir, v., haïr, refuser dédaigneusement.

Part. prés.

Primas me amen, pois me van aissent. Poëme sur Boèce. 

D' abord m' aiment, puis me vont haïssant.

Part. pas. So qu' ieu vuelh m' es tant ahis. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ce que je veux m'est si dédaigneusement refusé.

(chap. Odiá; aburrí, detestá, no soportá, no pugué ni vore.)

19. Enazirar, v., détester, haïr. 

Part. pas. Malastrucs, per totz tengutz...

Enaziratz.

Esperdut: Qui non. 

Malotru, tenu par tous... haï.


Iris, Yris, s. m., lat. iris, iris, sorte de plante.

L' iris es, per natura,

Mout bos contra cremadura.

(chap. L' iris es, per naturalesa, mol bo contra cremada.) 

Brev. d'amor, fol. 50.

L'iris est, par nature, moult bon contre brûlure. 

IT. Iride.

- Arc-en-ciel.

Las colors de l'arc celeste dit yris.

(chap. Los colós del arc o arco celeste o seleste dit iris, l' arcoiris. Nom de un grupo de empreses que va escomensá en lo Guco o lo cuco: Ganadería unida comarcalComarca del Matarraña.) 

Grupo Arcoiris, Valderrobres, Teruel, ciudad de la carne, Bayona, Guco

Eluc. de las propr., fol. 189. 

Les couleurs de l'arc céleste dit iris.

- Sorte de pierre précieuse.

En metalhz et peyras preciozas copioza, qual es yris, qui, al rach del solelh pauzada, forma l' arch celeste.

Eluc. de las propr., fol. 172.

Abondante en métaux et pierres précieuses, comme est iris, qui, placé au rayon du soleil, forme l'arc céleste.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Iris. IT. Iri, iride.


Ironia, s. f., lat. ironia, ironie.

*gr est tropus per contrarium quod conatur ostendens, ut: Egregiam vero laudem et spolia ampla refertis.

Donatus, de Tropis, col. 1777. Putsch.

Ironia es una figura per la qual hom pronuncia una cauza, e 'l contrari enten. Leys d'amors, fol. 136.

L'ironie est une figure par laquelle on prononce une chose, et on entend le contraire. 

CAT. ESP. (ironía) PORT. IT. Ironia. (chap. ironía, ironíes: figura per la cual hom pronunsie una cosa, y lo contrari entén.)


Irritar, v., du lat. irritus, annuler, rendre nul, révoquer, infirmer. 

Cassa, irrita et annulla de tot en tot la dicha donation, e no vol que aia efficacia. Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207. 

Casse, révoque et annulle de tout en tout ladite donation, et ne veut qu'elle ait efficacité. 

Part. prés. Irritans et annulans de tot en tot autre orden, testamen e codicille. Tit. de 1252. DOAT, t. XLIV, fol. 12.

Révoquant et annulant de tout en tout autre disposition, testament et codicille. 

Part. pas. Cassat, revocat, irritat. Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 12.

Cassé, révoqué, infirmé.

CAT. ESP. PORT. Irritar. IT. Irritare. (chap. Irritá, referit a anulá o revocá un documén. Antigamén se féen aná los verbos cassá, irritá. 

Irritá signifique mes coses, enfadá, enfadás, irritás la pell.)


Isla, Illa, Ilha, s. f., lat. insula, île.

Ilha es terra per mar o per fluvi tot eviro clauza.

(chap. Isla es terra per mar o per riu tot al voltán tancada; terra rodejada de aigua. Peñíscola ere una península.)

Eluc. de las propr., fol. 173.

Île est terre tout autour par mer ou par fleuve close. 

Meseron l' en l' isla on a de serpentz tant. V. de S. Honorat. 

Le mirent dans l' île où il y a tant de serpents

Estranhas terras, illas e dugat.

(chap. Extrañes terres, isles y ducats.)

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Terres étrangères, îles et duchés.

CAT. (MOD. illa) ESP. Isla. PORT. Ilha. IT. Isola. (chap. Isla, isles; mallorquí: ses illess' illa : MallorcaMenorcaIbizaFormenteraCabrera.)


Isnel, adj., all. schnell, prompt, léger, alerte.

Le francique, l'anglo-saxon disaient snoel.

Meill prenden son e plus isnel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Sont mieux prenants et plus prompts.

Era verges e bella;

En tota la ciptat non era plus ysnella. V. de S. Honorat.

Était vierge et belle; en toute la cité n'était pas plus alerte.

Fig. No sias isnels a iraisser.

Isnela confessios fai isnela medicina.

Trad. de Bède, fol. 38 et 49. 

Ne sois pas prompt à t'irriter. 

Prompte confession fait prompt remède.

ANC. FR. Les saetes sunt mult isneles,

Mult plus tost vunt ke arondeles

Roman de Rou, v. 13013. 

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

Tu sembles un esclair, et tes troupes isnelles 

Serves de ton vouloir, n'ont des pieds, ains des ailes.

Du Bartas, p. 419.

Servir de cueur gent et ysnel. Villon, p. 65.

2. Isnelament, Ysnellament, adv., légèrement, promptement, vivement. Obri mos huelhs isnelamen.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

J'ouvre mes yeux vivement.

An li dig ysnellament

Tot lo fag.

V. de S. Honorat. 

Lui ont dit promptement tout le fait. 

ANC. FR. Il s'en foüit isnellement de la cité de Paris.

Monstrelet, t. 1, fol. 63.


Isop, Ysop, s. m., lat. hyssopus, hysope.

Adoncx sui claus, cubertz e sis 

D' amor, plus que de flor ysops.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey.

Alors je suis environné, couvert et ceint d'amour, plus qu' hysope de fleur.

CAT. Hisop. ESP. Hisopo. PORT. Hysopo. IT. Isopo. (chap. Hissopo, hissopos; pot sé lo cáliz de una flo o lo de missa.)

- Goupillon.

Pus a la boca venra 'l fis, 

Ni 'l preires secodra l' isop.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 

Puis à la bouche viendra la fin, et le prêtre secouera le goupillon. 

ESP. Hisopo. PORT. Hysope.


Iterar, v., lat. iterare, répéter, redoubler, réitérer. 

Lahoras itera la tua medecina. Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Alors redouble la tienne médecine. 

CAT. ESP. Iterar. IT. Iterare. (chap. Iterá o reiterá: doblá, redoblá, repetí, continuá, seguí, etc.)

2. Iteratio, s. f., lat. iteratio, répétition, redoublement, réitération. 

Non es necessaria iteratio. Trad. d'Albucasis, fol. 45.

N'est pas nécessaire le redoublement.

- Répétition, figure de mots.

Iteratios, es cant hom retorna una meteysha sentensa.

Leys d'amors, fol. 118. 

La répétition, c'est quand on reproduit une même pensée.

CAT. Iteració. ESP. Iteración. IT. Iterazione. (chap. Iterassió, reiterassió, repetissió, continuamén o continuassió, redoblamén.)


Ivernal, Ivernail, s. m., lat. hibernalis, hiver.

En lo Cranc se fai l' estivals

Et en Capricorn, ivernals.

Brev. d'amor, fol. 29.

Dans le Cancer se fait l'été, et dans le Capricorne, l'hiver.

Al prim comens del ivernail.

Marcabrus: Al prim. 

Au premier commencement de l'hiver. 

ANC. ESP. Ivernal, invernal. PORT. Invernal. (chap. Invernal, de invern o ivern.)

2. Ivern, Yvern, s. m., lat. hibernus, hiver.

Penr' yvern per bel temps de pascor. 

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo. 

Prendre hiver pour beau temps de printemps. 

Si que chans ni flors d' albespis 

No m valon plus qu' yverns gelatz. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Tellement que chant ni fleur d'aubépine ne me valent pas plus qu'hiver glacé.

CAT. Ivern, hivern. ESP. Invierno. PORT. IT. Inverno. (chap. Invern, ivern.)

3. Ivernar, Yvernar, v., lat. hibernare, faire froid, geler.

En estiu, e quant iverna. 

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret. 

En été, et quand il fait froid.

Manjar ses foc, cant fort yverna. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enuya (enueia). 

Manger sans feu, quand il gèle fort.

- Hiverner, passer la saison d'hiver.

Agron concelh que annessan ivernar al port de Creta.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 27. 

Ils eurent conseil qu'ils allassent hiverner au port de Crète.

CAT. ANC. ESP. Ivernar. ESP. MOD. PORT. Invernar. IT. Invernare.

(chap. Iverná, inverná; no se diu en lo sentit de fé fret, gelá, sino en lo de passá l' ivern, com los onsos de Beseit.)  

Iverná, inverná; no se diu en lo sentit de fé fret, gelá, sino en lo de passá l' ivern, com los onsos de Beseit.

4. Abivernar, v., tirer de l'hiver, séparer de l'hiver.

Torna l' arditz en paor,

Quan lo clar temps s' abiverna.

Bertrand de Born: Greu m'es. Var. 

Tourne l'audace en peur, quand le clair temps se sépare de l'hiver.

5. Yemal, adj., lat. hiemalis, d'hiver. 

Cercle sosticial yemal. Eluc. de las propr., fol. 108.

Cercle solsticial d'hiver. 

ESP. PORT. Hiemal. IT. Iemale.

viernes, 3 de diciembre de 2021

DVA, Borao, G

GABARDA. a. Mosqueta silvestre, planta. (mol pareguda al picaesquenes: escaramujo : Hagebutte alemán; punche com la gabarrera, garrabera, gavarrera, garravera, y com la romiguera)

GABARDA, Mosqueta silvestre, picaesquenes, escaramujo, Hagebutte, punche com la gabarrera, garrabera, gavarrera, garravera, romiguera


GABOTE. d. Volante o rehilete, juego. (Flecha pequeña con una púa en un extremo y un papel o plumas en el otro que se lanza por diversión para clavarla en un blanco.

Juguete de niños que consiste en una vara o palo en cuyo extremo va sujeta una rueda o estrella de papel que gira impulsada por el viento.)

GABOTE, volante, rehilete, juego, Flecha pequeña con una púa en un extremo y un papel o plumas en el otro que se lanza por diversión para clavarla en un blanco. Juguete de niños que consiste en una vara o palo en cuyo extremo va sujeta una rueda o estrella de papel que gira impulsada por el viento


GAFARRÓN. n. Ave. - n. Se dice del que habla mucho, principalmente con alusión a los niños.

GAFETE, c. Corchete. (Gafet, gafets; gafetá).

GAJO. d. Porción de manzana, naranja etc. (Gall, gallet)

GALACHO. d. Hoyo o cortadura que dejan las avenidas o aguas derrumbadas. (Galachos de Juslibol en Zaragoza.)

GALAFATÓN (coger en). n. Coger a uno infraganti.

GALCE. n. Marco o aro y también rebajo. (Galse)

GALDRUFA. a. Peonza. (Baldrufa, trompina)

GALERA. c. Casa de corrección para mujeres.

GALGUEADO. n. El animal que ha sufrido persecución de galgos consiguiendo superarla.

GALLINA-CIEGA. n. Ave, caprimulgus europaeus.

GALLINERO. c. Cazuela, localidad de teatro.

GALLIPUENTE. a. Puente que, llevando una acequia, sirva a la vez de paso. (Gallipóns; gallipont)

GALLOFA. p. Añalejo. (Añalejo es una especie de calendario para los eclesiásticos, que señala el orden y rito del rezo y oficio divino de todo el año, según las rúbricas del misal y breviarios romanos. ... En el reino de Aragón era conocido esta especie de calendario con el nombre de Gallofa, y en otras provincias con distintos nombres.)

GALLÓN. a. Césped arrancado de los prados, para hacer paredes, márgenes, bancos u otras construcciones: no se halla en las últimas ediciones de la Academia, aunque sí como castellano su derivado gallonada tapia fabricada con céspedes.

GALLOS (A). n. Se usa en la frase hervir a gallos para expresar un hervor muy fuerte.

GANA. d. Darle o no darle a uno la gana, querer o no querer. - a. estar de mala gana, hallarse indispuesto. - a. mala gana, congoja.

GAÑA. d. Extremos de herradura, reja o azada.

GARAPATILLO. n. Insecto hemíptero - n. Enfermedad de los trigos ocasionada por aquel insecto.

GARBA. a. Gavilla de mieses.
GARBAR. GARBEAR. a. Formar las garbas o recogerlas.

GARGOL. p. Batueco o huevo huero.

GARITA. n. Cubierto de madera en donde se vende pescado: también las hay de quincalla, juguetes etc. (garita de soldado para la guardia; garde; ward; Wart)

GARMAYA. n. Gramalla, toga que usaron los jurados de Zaragoza, úsalo Bagés.

GARNACHA. a. Uva y vino de cierta especie.

GARRAMPA. Calambre. (Rampa. Fa rampa, done rampa.)

GARRAPATA. n. Se dice de la sección más joven o más desaplicada en las escuelas de niños, y por extensión de la parte menos distinguida en cualquier reunión.

GARRAS. n. Piernas delgadas: usa esa voz el Fuero general de Navarra (el mss., no el impreso) para denotar en general las piernas. (Les garres. Lo trill a les garres: tindre lo perill mol prop.)

GARRASPA. d. Escobajo.

GARREAR. n. Patalear. (Garrejá; garrejo, garrejes, garreje, garrejam o garrejem, garrejáu o garrejéu, garrejen; estirá la garra)

GARROFA. p. Algarroba. (Garrofé lo abre).

GARRÓN. a. Calcañar, y así al que lleva las medias caídas se le dice que las lleva al garrón. (Lo garró, part de la garra; cuixot: cuan se acabe lo magre, quede lo garró).

GARROSO. d. Patituerto.

GARUFO. d. Garifo.

GARULLADA. n. Gurullada, garulla o conjunto desordenado de gentes: en la Fábula de Fineo y las arpías, que se halla recogida por Lezaun en uno de sus tomos mss. se lee
y toda la garullada de los Dioses del Olimpo.

GASÓN. a. Césped.

GATAMUSA. n. Mojigata, hipócrita. Mujer redomada: tiene alguna analogía con la voz gatatumba que en castellano significa simulación de obsequio reverencia o dolor.

GATARIA. n. Galera, planta nepeta cataria. (N. E. alemán Katzenminze, Katze : gata, gato Kater.)

GATARIA. n. Galera, planta nepeta cataria.

GATATUMBA. n. Hacer la gatatumba hacerse el muerto. La Academia admite esa voz con significación algo diferente.

GATUÑADA. n. Arañada. (De gato)

GAVIA. n. Expresión metafórica para motejar a uno de loco, travieso o calavera.

GAVIÑO. d. Pretil.

GAY O GAYO. d. Arrendajo, ave. (gacho)

GAYA. n. Pieza triangular de tela que se pone en las camisas y en otras prendas del traje para dar ensanche hacia la parte que el cuerpo lo requiere.

GAYATA, a. Cayada o cayado. (Gayata o gallata. Bastón)

GENERAL. d. Rentas generales, antic.

GENERALERO. a. Aduanero.

GENERALIDAD. a. Comunidad. - a. Contribución que se adeuda en las aduanas.

GENERALIDADES. a. Contribuciones públicas.

GERIBEQUES. n. Gestos, guiños, visajes, contorsiones.

GEROVA (ir a la), d. Ejercer el oficio o industria de gerovero. (gerobero)

GEROBERO. n. La persona que en los pueblos de corto vecindario se destina a acarrear de las ciudades o poblaciones más próximas las provisiones y demás objetos necesarios y convenientes: se usa en las localidades rayanas con Navarra.

GETA. a. Grifo, espita. - c. Labios gruesos, boca y aun mejillas:- d. hinchar a uno la jeta darle de mojicones.

GETAR. n. Arrojar, lanzar: dícese también gitar y es anticuado (anticulado): defínelo Rosal en su diccionario y lo deriva de agitare. (fora + gitar: foragitar; en Beceite aún se usaba como vomitar : arrojar. Ahora gitá, gitás es tumbar, tumbarse)

GETAZO. d. Bofetón (jeta, jetazo).

GIGUENTENA. d. Multa o pena por abuso en los riegos.

GIMENZAR. d. Sacudir a golpes la simiente del lino o cáñamo.

GINJOL. d. Azofaifa. (gínjol)

GIROLITOS. n. Se usa en la frase "no me venga V. con girolitos" y equivale a "no me venga V. con vanas disculpas, no me embrome V."

GOBERNUDO. n. Se dice de la persona de mucho gobierno o de la que se afana en hacérselo todo.

GORDARIA. n. Grosor.

GORGOJO. n. Nombre que se aplica a los niños para denotar su pequeñez o su viveza.

GORITO. d. Ruin.

GORRINERA. a. Choza en que se encierran los cerdos. (Com la soll, zolle)

GORRINILLA. n. Cucaracha, insecto.

GORRINO. p. Puerco o cochino: En Castilla puerco de aún no cuatro meses.

GORRÓN. n. Ave muy conocida durante el verano en la laguna de Gallocanta.


GOSAR. n. Atreverse, osar, decidirse a una cosa: el poeta Leonardo de Sors dice
No gos mostrar sua volentat.
Car be no gos mostrar ne dir
Com no goso dir lo mal que sent.

GOTITO. n. Traguito; también se dice, y con más frecuencia, gotico. La Academia no incluye esta palabra ni la de gota, pero otros diccionarios ponen gota, gotita y gotilla.
(Anem a fé un gotet, un traguet; got : tassa)

GRADO. n. Se llamaban grados de bóveda los que devengaban la mitad de las propinas, según se ve en los Gestis del siglo pasado.

GRAMAYA. n. Gramalla: se lee en Andrés de Uztarroz y en las Ordinaciones de Zaragoza.

GRAMÁTICO. n. Notario o secretario del rey, según parece en Blancas.

GRAMEN. d. Grama. (Lo gram)

GRANDARIA. n. Grandor, magnitud: se usa en lenguaje agrícola. (Grandeza)

GRATAR. d. Rascar suavemente: Rosal lo deriva de grato cosa dulce y gustosa.

GREQUE: n. Calificativo de cierta especie de uvas de color dorado.

GREUGE. a. Queja que daba cualquiera en las Cortes contra el agravio que se hubiera hecho a los fueros en general o en particular a su persona: en documentos de la historia de Navarra hemos leído grieves. (Síndic, sindich de greuges, greujes)

GRILLA. n. Mentira.

GRILLARSE. n. Empezar a perderse algunos frutos vegetales. (La pataca se grille, la seba, li ixen grills, está grillada)

GRIPIA. n. Reptil. - d. Mujer díscola y pendenciera.

GRIS. p. Tiempo frío, vientecillo fresco.

GRITA. a. Llamamiento a los interesados en el juicio de Aprehensión: se decía también cartel de gritas.

GRITAR. d. Reprender, reconvenir. (Cridá; crit. Yo crido, crides, cride, cridem o cridam, cridéu o cridáu, criden; quirdá)

GRUENZA. d. Tolva.

GRUÑÓN. n. Gruñidor.

GUAJAR. d. Echar muchas espigas.

GUAJO. d. Pie de trigo o cebada con más de una espiga.

GUANTAZO. d. Guantada, bofetón.

GUARA. n. Viento norte, así llamado por la sierra de Guara de donde procede.

GUARÁN. c. Garañón.

GUARDA. GUARDIA. d. Adula.

GÜELLAS. d. Ovejas. (ouellas, ovelles, ovella; ovis)

GUERRA. n. En el juego de dominó el jugar tres o más, cada uno para sí.

GUIJA. p. Amosta, legumbre. (almorta; guixa, guixes. En elles se fa la farina de farinetes.)

GUIJONES. d. Especie de guisantes. (Será la guija)

GUILINDUJES. n. Adornos superfluos o impropios en el traje de la mujer: Rosal define dingandujes por dijes, de donde probablemente se ha derivado la voz guilindujes.

GUINGORRIA (a la.) d. Con descuido, de cualquiera manera: dícese, sobre todo, de las prendas de vestir.

GUIÑOTE. d. Brisca real o tute, juego de naipes. (Lo guiñot)

GUIPAR. n. Atisbar, en lo antiguo avispar: también significa divisar, brujulear, descubrir, apercibirse de algo, por ejemplo, le he guipado una seña, le he guipado el as de oros. (Guipá. Hay guipat algo)

GUIRLACHE. n. Turrón compuesto de azúcar y almendra sin machacar.

GUISOPO. n. Hisopo: la Academia admite el diminutivo guisopillo.

GUITARRO. n. Se dice de uno que es de la marca de los guitarros, cuando tiene menos estatura de la que corresponde a su edad.

GUITO. a. Mulo, macho, asno y en general toda caballería de carga que es coceadora o espantadiza: la Academia, conviniendo en la idea, sólo califica como falso al animal guito. (Guit, que fot cosses)

GUITÓN. n. Término cariñoso equivalente al de picarillo o picaruelo.

GURGÚ. n. Abubilla. (Put put, poput)

GUSANADO. n. Lo que está dañado o agujereado por los gusanos. (Cucat. Agusanado.)

GUSANARSE. n. Perderse u horadarse las frutas o árboles a causa de los gusanos. (Agusanarse; cucás)


GUSANERA. d. Herida hecha en la cabeza.