Mostrando las entradas para la consulta espill ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta espill ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA. Fresco, neboda, espill

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

Fresco li aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

 

La historia contada per Filostrato primé va fé saltá la vergoña als cors de les siñores que escoltaben, sels va ficá la cara roija y aixina sels va notá; y después, miránse la una a l’atra, apenes puguén contindre la rissa, la van escoltá enriénsen de amagatons. Pero después de acabás, la reina, giránse cap a Emilia, li va maná que continuare, y ella, com si se acabare de eixecá del llit, suspirán, va escomensá:

Atractives jovenetes; com un llarg pensamén me ha tingut un bon rato lluñ de aquí, per a obeí a la nostra reina, tos contaré una curta historia, aon se conte cóm corregix un tío a una neboda un error, en unes ingenioses paraules, pero que ella no va entendre be.

Ñabíe un tal Fresco de Celático que teníe una neboda, de nom cariñós Cesca; esta, encara que siguere mol pita y mol guapa de cara, sin embargo no ere de aquelles angelicals que moltes vegades veém, pero tan maja y noble se reputabe que habíe pres per costum censurá als homens y a les dones y totes les coses que veíe sense mirás an ella mateixa, que ere mes fastidiosa, cansina y enfadosa que cap atra, perque al seu gust no se podíe fé res; y tan pujadeta ere, ademés de tot aixó, que si haguere sigut filla del rey de Fransa encara u haguere sigut massa. Y cuan anabe pel carré tan li putíe a sucarrat que no fée mes que fé mala cara, com si li arribare la pudina de aquells als que vee o se trobáe. Dixán datres moltes costums seues desagradables y fastidioses, va passá un día que, habén tornat a casa, aon estáe son tío Fresco, y sentánse frente an ell, no fée mes que suspirá, per lo que Fresco li va preguntá:

- Cesca, ¿qué es aixó, que sén avui festa has tornat tan pronte a casa?
Y ella, melindrosa, li va contestá:

- Es verdat que men hay entornat pronte perque no crec que may an esta siudat haiguen sigut los homens y les dones tan fastidiosos y pudens com avui, y no ña dingú al carré que no me desagrado com la mala ventura; y no crec que ñague cap dona al món a qui mes fastidio vore a la gen desagradable que a mí, y per no vórela men hay entornat tan pronte.

Fresco, a qui li desagradáen mol les maneres de la neboda, va di:
- Filla, si tan te molesten los fastidiosos com dius, si vols viure contenta, no te miros may al espill.

Pero ella, mes toba que una caña y pensánse que se igualáe a Salomón en inteligensia, igual que si fore un borrego va entendre les assertades paraules de Fresco; va contestá que li agradáe mirás al espill, com als demés; y aixina va seguí en la seua ignoransia, y encara porte la mateixa seguida.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 12. Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

Capítul XII.

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!

Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.

Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:

- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.

Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.

Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:

- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...

- Y onse díes justos, va di.

- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.

- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill. 

¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?

- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.

- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.

- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.

- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.

- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.

- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.

- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé. 

Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:

- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.

- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego. 

Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.

- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.

Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.

Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.

timó, tomillo

Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.

Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades. 

Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.

Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.


Original en castellá:

Capítulo XII.

De los remedios contra el mal de viuda que reveló a una Pedro Saputo.

¡Ah de la honra!, decía con voz rota una vieja pateando el suelo y meneando la cabeza. ¡Oh válgame Dios, si esto hubiera pasado en mi tiempo! ¡Las desolladas! Y, ¿qué era? Que vio una moza hablando con un mozo en la puerta de la calle a la luz del día, y a vista y tolerancia de sus padres y de todo el barrio; y en su tiempo, si habían de hablar con ellos, tenían que esconderlos por corrales, cuartos y sótanos, y abrirles de noche, y hacerlos saltar bardas, tejados y ventanas, mientras ellas los aguardaban tal vez en la cama, o salían a recibirlos descalzas, y de puntillas y mal rebujadas, y aun les daban la mano para ayudarles. Esto, sin embargo, para aquella envidiosa maldita vieja no era nada, y el hablar en la calle de día o a la puerta de casa (con honra y cortesía, como dicen ellas) era mucho y cosa de desesperarse el que lo veía. ¡Cuánto distan los setenta de los veinte!

Introdújose esta moda en los lugares que frecuentaba Pedro Saputo por una ocasión muy sencilla. Él no podía ni quería ir a todas las casas; y todas las mujeres, lo mismo viejas que jóvenes, solteras que casadas, querían verle de cerca y hablarle; y para esto, cuando le veían venir, se bajaban disimuladamente a la puerta de la calle, y al pasar él las saludaba, se solía parar alguna vez y hablaban un rato. Y de aquí pasó a ser uso y costumbre en Almudévar y Santolaria, y después en otros muchos, pasando de unos a otros la moda. Y era lo que no podían sufrir las viejas; ¡una cosa tan inocente!, ¡y más en las aldeas!, y lo que ellas hacían, que todo era casi infamia, sólo porque se guardaban de ser vistas, era lo bueno y lo sano. Y lo que es por hablar con Pedro Saputo no sólo bajaban a la puerta, sino que todo era buscar achaques con que ir a las casas donde estaba. ¡Era tan guapo! ¡Hablaba tan bien! ¡Tenía unos ojos! Pero entre las que lo fueron a ver merece especial mención una de Santolaria.

Estaba un día comiendo en casa de su tía, y se presentó una viuda cargada de bayetas, lagrimosa, ojerosa, encogida y suspirando; y después de limpiarse los ojos y sonándose las narices, y saludado que hubo a todos con grandes ímpetus de llanto, exclamó dando un muy hondo suspiro: - ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sois de tener en casa un hombre tan sabio! Mirad, aquí vengo sólo por desahogarme y que me diga algo para ver si me consuela un poco y descansa mi corazón, porque todo el santo día no hago sino llorar, y la noche más, y si me duermo algún ratico, sueño y me asusto; y estoy... estoy muy afligida, mucho, y muy desconsolada! Y diciendo esto rompió a llorar tan adrede que otra vez se anegó de lágrimas y mocos. Limpióse, abrió y cerró los ojos tres o cuatro veces, se tornó a limpiar y sonar, y dio un suspiro tan de abajo y relleno, que pareció se había reventado por el ombligo, o que se le escapaba el alma por la boca; y desde su silla en que sólo hincaba una esquina de nalga como de puro humilde o vergonzosa, miraba a Pedro Saputo esperando la respuesta y consejo que buscaba.

Él, naturalmente compasivo y más con las mujeres, le dijo: - El mejor médico de vuestro mal es el tiempo, no diciéndoos nada de la razón, porque tal vez se nos va de casa. No obstante, se puede hacer mucho con el auxilio de otros remedios. Hace dos meses... - Y once días justos, dijo. - Pues sí, continuó Pedro Saputo, dos meses y esos días que murió vuestro marido; y aunque podría deciros mucho sobre esta desgracia, no quiero sino ir al grano. Tenéis dos criados para el campo y una criada para casa, y por ahora no necesitáis más hombres ni más parientes a vuestro lado. Sólo que la criada la habéis de mudar porque es muy joven, y (aquí para entre nosotros) no podéis mirarla con buenos ojos, agora aún menos que cuando teníades marido; y debéis buscar una mujer de juicio. - Y me parece bien, dijo ella, porque aquella moza sólo piensa en devaneos y golondrinas. - Pues, ya lo decía yo, continuó Pedro Saputo; eso, lo primero. Después no habéis de llorar cada y cuando se os antoje; sino tener horas deputadas para ese oficio, que por agora serán dos cada día, una por la mañana y otra por la tarde, llorándola entera sin parar más que el tiempo de rezar un pater noster y una ave maría con requiem en medio y al fin de cada una. Y después del llanto de la mañana habéis de lavaros, peinaros, asear y atildar la cabeza y toda vuestra persona como día de fiesta y mirándoos al espejo. ¿Estáis en esto, buena Gertrudis? - Sí estoy, respondió ella; mas yo no sé por qué he de mirarme al espejo si no es para espantarme de verme tan desastrosa y horrífica. - Por eso mismo, dijo Pedro Saputo, os receto el ejercicio del espejo, porque así veréis el daño que estáis haciendo a vuestro rostro, el cual habéis destruido de modo que no os conozco, siendo así que antes no había joven más linda en el lugar, aunque casada. Y si no os lo dije, fue por eso mismo, porque érades casada, cuyo estado respeto yo mucho. Mas agora, si me dais licencia, iré a veros alguna vez, aunque sólo sea para quitaros ese tedio de la vida. - Siempre que queráis, saltó ella muy despabilada. - Acepto vuestra cortesía, dijo Pedro Saputo; iré a veros, y quede esto así, ya que estamos conformes. Pero mirad que os encuentre como he dicho. - Eso no sé si podrá ser, contestó ella, acabando de sentarse en la silla. - Sí podrá ser, dijo él, y será, amable Gertrudis; porque en fin, aún estáis lejos de los cuarenta. - Treinta y dos años hice al marzo, respondió ella, sino que este golpe... - Dejad el golpe ya, dijo Pedro Saputo, y ved de restituir el color y la gracia a ese rostro que denostáis infelizmente, y la vivieza y la ternura a esos ojos hundidos y apagados. Pero no he acabado todavía. Mañana, sin más diferillo, enviad un criado a Huesca y que os traiga apio, rábanos y mostaza, y comed apio en ensalada para postre en la comida y cena, rábanos con sal para merendar, y la carne del puchero con mostaza que adobaréis muy bien, como supongo sabéis hacello. Avergonzóse aquí un poco la viuda y aun vino así como a ofenderse, teniéndolo por pulla; mas se reprimió y dijo: - Eso, si yo bien lo alcanzo, más parece remedio para una doncella opilada que para una viuda afligida. - No lo entendéis, Gertrudis, no lo entendéis, replicó Pedro Saputo. No digo que el remedio no convenga a quien decís, pero por eso no deja de ser muy propio y eficaz en nuestro caso. Hacedlo y os irá bien; en la inteligencia que si no lo hiciéredes, no adelantaréis nada en vuestra mejoría, ni yo podré ir a visitaros. Creedme, Gertrudis; el mal de viuda se va por la orina. Conque quedamos en lo dicho. Llorar primero una hora, después mucho peine y mucho espejo, y lo demás que os encargo. Y si dudáis de la virtud del remedio, yo iré pasado mañana por la tarde, y me diréis lo que quisiéredes; pero os lo prometo con la condición que habéis de poner por obra cuanto acabo de ordenaros para vuestro bien y el de vuestra casa y amigos, entre los cuales, si os dignáis admitirme, hermosa Gertrudis, me cuento yo desde este día. - Sí, señor, sí, señor, dijo ella; con el corazón y el alma.

Fuese con esto, y ¡oh poder de las palabras de un hombre sabio! Fuese con la mitad de la aflicción menos que había traído y conforme en hacer todo lo que le ordenó Pedro Saputo. De suerte que cuando éste fue a verla pasados los dos días ya era otra; porque iba muy aseada, sus paños muy bien prendidos, el habla suelta y natural, el semblante vivo, y los ojos afables y aun casi amorosos. Conoció Pedro Saputo que no lloraba llenas las dos horas, y le alivió el llanto reduciéndolo a un cuarto de hora por la mañana. Y aun le acabó de explicar lo que el primer día no le explicó del todo por haber testigos. Reparó también que la casa estaba muy barrida, limpios los muebles y todo en buen orden como en víspera de fiesta. Y en vez de tufo de cementerio se percibía un suave olor lejano de tomillo y espliego, que consolaba.

Continuó Pedro Saputo sus visitas diarias. A los cuatro días le alivió del todo el llanto, no permitiéndole llorar sino los domingos por la tarde. A los ocho días ya era la misma que antes y más, porque su rostro era todo un abril, restituido el color y la antigua viveza y alegría; a un niño de cinco años y a una niña de tres que tenía los besaba con el mismo amor que solía en otro tiempo; el luto se lo prendía con mucha prolijidad; y el corazón poseíale entero el nuevo médico de su mal, habiéndole confesado, precisamente el día octavo de su primera visita, que se tenía por dichosa de haber enviudado por conocer y tratar a un hombre como él, puesto que su anterior estado le privaba de esta gloria. Y en esto vino a parar su sentimiento, sus lágrimas y su desconsuelo.

Por lo demás, ya se sabe que las viudas han perdido el miedo a los hombres, no porque sean viudas, sino porque fueron casadas. Si me dicen que no todas son unas ni una es todas, responderé que es verdad, pero esto no venía al caso, porque ni yo las he vituperado, ni dejo de tenerles compasión, ni creo de ellas sino lo que se debe creer en buena razón y derecho.

Privaron a la viuda Gertrudis de no pocas visitas de Pedro Saputo los consultores de diferentes pueblos que venían a pedirle consejo, a proponerle dudas y conciliar pretensiones encontradas, a concluir pactos y concordias. En un día llegaron de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y llegó también el síndico de Almudévar a suplicarle que bajase para un asunto de importancia; y por servir a su pueblo se bajó inmediatamente.

martes, 25 de junio de 2024

Mirar


Mirar, v., lat. mirari, mirer, contempler, admirer, voir. 

Miratz vostra beutat gran 

En un miraill.

Ralmenz Bistors: A vos meillz.

Mirez votre grande beauté dans un miroir.

Miralhs! pois me mirei en te, 

M' an mort li sospir de preon, 

Qu' aissi m perdei, cum perdet se 

Lo bels Narcezis en la fon.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Miroir! depuis que je me mirai en toi, les soupirs m'ont tué de profond, vu qu'ainsi je me perdis, comme se perdit le beau Narcisse en la fontaine. 

Qui trop soven se mira, 

No s cug c'om per pros lo mir.

Hugues de Murel: Jes sitot. 

Qui trop souvent s'admire, qu'il ne se pense pas qu'on l'admire comme preux.

Donzel qu' e sa camba s mira. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

Damoisel qui dans sa jambe s'admire. 

Fig. Els falhimens d'autrui tanh qu' om se mir, 

Per so qu' om gart se mezeis de falhir. 

Folquet de Marseille: Ja no i s cug. 

Aux fautes d'autrui il convient qu'on se mire, pour cela qu'on garde soi-même de faillir.

Loc. Tant gent cors non cre qu' el mon se mire. 

B. de Ventadour: Be m' an perdut. 

Si gentil corps je ne crois pas qu'au monde se mire.

CAT. ESP. PORT. Mirar. IT. Mirare. (chap. Mirá, mirás: yo me miro, mires, mire, mirem o miram, miréu o miráu, miren; mirat, mirats, mirada, mirades.)

2. Miralh, Miraill, s. m., miroir, réflecteur.

Ela m fetz a mos huels vezer 

En un miralh que molt mi plai.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Elle me fit voir à mes yeux en un miroir qui moult me plaît.

Fig. Flors de beutat, miralhs d'amor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Fleur de beauté, miroir d'amour.

Hueymais non er chastiatz ni repres 

Negus, si falh, pus lo miralhs no y es. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Désormais nul ne sera châtié ni repris, s'il fait une faute, puisque le réflecteur n'y est plus. 

Fora bo que no fos oblidatz 

Tan rics mirals, qu'er breumen esfassatz. 

Guillaume de Saint-Didier: El temps quan. 

Il serait bon que ne fût pas oublié si puissant miroir, vu qu'il sera bientôt effacé. 

CAT. Mirall. IT. Miraglio. (chap. Espill, espills. ESP. Espejo.)

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

3. Mirador, s. m., miroir.

Ja no m' agr' ops fos faitz lo miradors 

On vos miratz vostre cors.

Pons de Capdueil: Aissi cum.

Il ne me serait jamais besoin que fût fait le miroir où vous mirez votre corps. 

Fig. Denant nos estai lo miradors

Que fo a totz comunalmen donatz, 

Jerusalem.

Guillaume de Saint-Didier: El temps. 

Devant nous est le miroir qui fut à tous communément donné, Jérusalem. 

ANC. FR. Son vis n' a soig de mireor. 

R. de Partonopex de Blois, not. des MSS., t. IX, p. 64.

(chap. Miradó, miradós : espill.)

4. Miraire, s. m., contemplateur, admirateur.

Vers Dieus, so m laissa vezer

En que puesc esser miraire

De mo mielhs, e sordeyaire 

De mon dan.

Pierre d'Auvergne: Gent es. 

Vrai Dieu, cela me laisse voir en quoi je puis être contemplateur de mon mieux, et contempteur de mon dommage. 

CAT. ESP. Mirador. IT. Miratore, miradore. 

(chap. Miradó, miradós, miradora, miradores; que o qui mire.)

5. Mirable, adj., lat. mirabilis, admirable, merveilleux, étonnant.

Ar ausires 1 fag mirable. 

Siei compaynon cantavan mirabla melodia.

V. de S. Honorat.

Maintenant vous ouïrez un fait admirable. 

Ses compagnons chantaient une merveilleuse mélodie.

(chap. Ara escoltaréu un fet admirable.

Sons compañs cantaben o cantáen una admirable melodía.) 

ANC. FR. D'une bonté mirable et plus grandes faveurs.

Philippe Hegemon, p. 2. 

L'un près de l'autre en mirable ordonnance. 

J. Bouchet, Triomph. de François Ier, fol. 47.

ANC. ESP. Mirable (MOD. Admirable). IT. Mirabile. 

(chap. Admirable, admirables; v. admirá.)

6. Mirablamenz, adv., admirablement, merveilleusement.

Dieus s' en venget be de lui mirablamenz.

(chap. Deu se va vengá d'ells admirablemen.) 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Dieu s'en vengea bien de lui merveilleusement.

IT. Mirabilmente. (chap. admirablemen. ESP. Admirablemente.)

7. Miranda, s. f., donjon, belvéder.

De Peitius non aura la miranda. 

Bertrand de Born: D' un sirventes no m. 

De Poitou il n' aura pas le donjon. 

Fe far una tor alh Puey de Vilarbersas am II mirandas. Philomena.

Fit faire une tour au Puy-de-Vilarberses avec deux donjons. 

CAT. Miranda. (Chap. Miradó, atalaya, balcó. ESP. Miranda: 1. f. Paraje alto desde el cual se descubre gran extensión de terreno. Balcón, atalaya, vistillas, descubridero, viso, mirador, miradero, divisadero.)

8. Miracle, s. m., lat. miraculum, miracle, merveille.

Dieus, tu que fis tan bel miracle.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Dieu, toi qui fis si beau miracle. 

Quant lo princes a vist los miracles tant grantz. V. de S. Honorat. 

Quand le prince a vu les miracles si grands.

CAT. Miracle. ESP. Milagro. PORT. Milagre. IT. Miracolo.

(chap. Milagre, milagres; milacre, milacres; miracle, miracles.)

- Donjon, belvéder.

Pero ilh de la vila lor an tals gens tendutz,

Qu' elh capdolh e 'l miracle son aissi combatutz, 

Que lo fust e la peira e lo ploms n'es fondutz.

Guillaume de Tudela. 

Mais ceux de la ville leur ont tendu de tels engins, que le château et le donjon sont combattus de telle sorte, que le bois et la pierre et le plomb en est fondu.

9. Miracla, s. f., lat. miracula, miracle, merveille.

Per vezer la miracla bela. V. de S. Énimie, fol. 29. 

Pour voir la belle merveille. 

Loc. Fatz esfortz, miraclas e vertutz,

Car ieu li man aiso don non ai gaire. 

B. de Ventadour: Be m'an perdut. 

Je fais efforts, merveilles et vertus, car je lui envoie ce dont je n' ai guères.

ANC. FR. Maintes miracles i demonstra puis nostres Sires par les mérites des cors sainz. 

Gestes de Louis-le-Débonnaire., Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 150.

10. Miraculos, adj., miraculeux. 

Obras meravelhozas et miraculozas.

(chap. Obres maravilloses y milagroses o miraculoses.) 

Eluc. de las propr., fol. 10. 

Œuvres merveilleuses et miraculeuses. 

CAT. Miraculos. ESP. (milagroso) PORT. Miraculoso. IT. Miracoloso. 

(chap. Milagrós, milagrosos, milagrosa, milagroses; miraculós, miraculosos, miraculosa, miraculoses.)

11. Meravelhar, Meraveillar, Meravillar, v., émerveiller, étonner.

Ben s' en dec Dieus meravillar 

Quan mi poc de mi dons partir.

B. de Ventadour: En abril quan.

Bien s'en dut Dieu émerveiller quand je me pus séparer de ma dame.

Mas ges d' aisso no m meravelh.

H. Brunet: Lanquan son li. 

Mais point de ceci je ne m'étonne. 

Be m meraveill de vos, En Raimbaut, 

Com vos es tan contra me irascutz. 

G. de Baux, Prince d'Orange: Be m meraveill. 

Bien je m'étonne de vous, seigneur Rambaud, comment vous êtes tant irrité contre moi. 

Part. pas. Nuls hom non deu esser meravelaz 

S' ieu non sui gai.

Bertrand d'Allamanon: Nuls hom. 

Nul homme ne doit être étonné si je ne suis pas gai. 

ANC. FR. Ernouf haï le duc, jo ne m'en merveil mie.

Roman de Rou, v. 2642.

Qui tot velt fere sanz conseil,

Se mal l' en vient, ne m'en merveil. 

Fables et contes anc., t. IV, p. 143. 

Moult s'esbaïssent et merveillent.

Roman de la Rose, v. 18520.

Je me merveille moult comme toy, qui es prudent et sage, deviens si forcené. Œuvres d'Alain Chartier, p. 392.

CAT. Maravellar. ESP. Maravillar. PORT. Maravilhar. IT. Maravigliare.

(chap. Maravillá, maravillás: yo me maravillo, maravilles, maraville, maravillem o maravillam, maravilléu o maravilláu, maravillen; maravillat, maravillats, maravillada, maravillades.)

12. Meravelha, Meravilla, Meravylla, s. f., merveille.

Non es meravelha s' ieu chan

Mielhs de nulh autre chantador.

B. de Ventadour: Non es.

N'est point merveille si je chante mieux que nul autre chanteur.

Meravillas vei assatz, 

Mas d' una m sui esbaitz.

Lanfranc Cigala: Pensius de cor. 

Merveilles je vois assez, mais d'une je me suis ébahi. 

Loc. Mantas gentz lo venian vezer per meravyllas. V. de S. Honorat. Maintes gens venaient le voir pour (ses) merveilles.

CAT. Maravella. ESP. Maravilla. PORT. Maravilha. IT. Maraviglia.

(chap. Maravilla, maravilles; maravella, maravelles, com la cova de Beseit.)

13. Meravelhansa, s. f., merveille.

Non es meravelhansa

S'ieu ne fas lauzor.

J. Esteve: Si m vai. 

Ce n'est pas merveille si j'en fais éloge.

14. Meravelhaire, Meravillaire, s. m., admirateur, admirant, s'étonnant, s'émerveillant.

Adj. Ja no sia negus meravelhaire,

S'ieu aiso dic.

R. Jordan, Vicomte de S.-Antonin: No puesc.

Que jamais ne soit nul s'émerveillant, si je parle ainsi.

15. Meravilhos, Meravillos, Meravillios, adj., merveilleux, étonnant, émerveillé.

Un sonje qu'ieu sognava 

Meravillios. 

T. de Jean d' Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.

Un songe merveilleux que je songeais.

Cantaire fo meravilhos.

P. Vidal: Abril issic. 

Fut chanteur merveilleux.

De mi sui plus marritz, 

Meravillos et iraz.

Lanfranc Cigala: Pensius de cor. 

Sur moi je suis plus marri, émerveillé et affligé. 

ANC. FR.

Sa fame è sa gent merveillos duil menant. 

Donc out par tote France merveillose chierté, 

E par Normendie out merveillose plenté.

Roman de Rou, v. 4847 et 4957-8. 

CAT. Maravellos. ESP. Maravilloso. PORT. Maravilhoso. IT. Maraviglioso.

(chap. Maravillós, maravillosos, maravillosa, maravilloses.)

16. Meravilhozamen, adv., merveilleusement.

Fo meravilhozamen ples de gran sanhtetat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. 

Fut merveilleusement rempli de grande sainteté.

(chap. Maravillosamen.)

17. Admiracio, s. f., lat. admiratio, admiration.

Color per sa... varietat mov admiracio.

Eluc. de las propr., fol. 264.

Couleur par sa... variété excite admiration. 

CAT. Admiració. ESP. Admiración. PORT. Admiração. IT. Admirazione.

(chap. Admirassió, admirassions. V. admirá, admirás: yo me admiro, admires, admire, admirem o admiram, admiréu o admiráu, admiren; admirat, admirats, admirada, admirades.)

18. Remirar, v., admirer, contempler, regarder.

Quan de prop la puesc remirar.

B. de Ventadour: Quan lo.

Quand de près je puis la contempler.

Quan se pot esdevenir 

Qu'ieu vos vey, dona, ni us remir. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand il se peut advenir que je vous vois, dame, et vous regarde.

Part. pas. Fos pels sieus belhs huels remiratz. 

G. Rudel: Lanquan li. 

Fut par les siens beaux yeux regardé. 

ANC. FR. Que nuit e jor en plorant la remir. 

Le Châtelain de Coucy, chanson 10. 

Toujours remir sa semblance.

Le Roi de Navarre, chanson 9. 

Et toy, mère joyeuse, et toi, père joyeux, 

Qui dedans cest enfant vous remirez tous deux.

Scévole de Sainte-Marthe, p. 36.

CAT. ESP. Remirar. IT. Rimirare. (chap. Remirá.)

19. Adremirar, v., regarder, contempler.

Merce vos ai queza 

Que no m volcsetz del tot adremirar.

Rambaud d'Orange: Si 'l cor es pres. 

Je vous ai demandé merci que vous ne me voulussiez regarder du tout.

20. Mirat, s. m., sommet, haut.

A la partida del mirat del ventre.

El mirat del ventre.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 33. 

A la partie du sommet du ventre. 

Au sommet du ventre.

(chap. Sima, punta, lo mes alt. Mirat, partissipi de mirá.) 

martes, 9 de noviembre de 2021

LO LLIBRE DELS POETAS, FRANCESCH PELAY BRIZ.

LO LLIBRE DELS POETAS

CANSONER DE OBRAS RIMADAS 

DELS SEGLES XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVII Y XVIII

ACOMPANYAT DE NOTAS Y DE UN PRÒLECH (tos agrade la Y griega? Aquí fique pròlech, y mes avall prólech, a vore si tos aclariu en les tildes, assompats)

PER

FRANCESCH PELAY BRIZ.

https://es.wikipedia.org/wiki/Francesch_Pelay_Briz

FRANCESCH PELAY BRIZ. LO LLIBRE DELS POETAS  CANSONER DE OBRAS RIMADAS   DELS SEGLES XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVII Y XVIII   ACOMPANYAT DE NOTAS Y DE UN PRÒLECH

No confundí o confondre en lo gallego Ramón María del Valle-Inclán, que va naixe al 1866 a Villanueva de Arosa, Vilanova de Arousa (carallo, Vilanova, como la de la Geltrú)

No confundí o confondre en lo gallego Ramón María del Valle-Inclán, que va naixe al 1866 a Villanueva de Arosa, Vilanova de Arousa (carallo, Vilanova, como la de la Geltrúu)


BARCELONA

ESTABLIMENT TIPOGRÁFICH-EDITORIAL DE SALVADOR MANERO

Rambla de Sta. Mónica, núm. 2, - Ronda 128. 

1867. 

ES PROPIETAT. 

AL MESTRE EN GAY SABER 

EN VÍCTOR BALAGUER 

«Qui be estima 

may oblida.» 

F. P. Briz.

Septembre de 1867. 

OBRAS DEL MATEIX AUTOR. 

LA MASÍA DELS AMORS, poema en XII cants. 

LO BROT D'ACHS, rimas. 

CANSONS DE LA TERRA, cants populars catalans; 2 volums. 

MIREYA, traducció en vers. 

LAS SET BALADAS.

AUSIAS MARCH, reimpressió de las obras d'est poeta. 

LO LLIBRE DE LES DONES, de Jaume Roig, reimpressió. (L'Espill)

CALENDARI CATALÁ (anys 1865, 1866 y 1867), escrit per los mes coneguts poetas catalans mallorquins y valencians. 

LO LLIBRE DELS ANGELS, en vers. 

LA CREU DE PLATA, drama en 3 actes. 

QUI S'ESPERA 'S DESESPERA, comedia en 1 acte. 


EN PREPARACIÓ.

CANSONS DE LA TERRA: 3.r volum. 

(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: comentarios entre paréntesis y cursiva. En el texto html no están en cursiva. En el libro editado no estarán. )


PRÓLECH. 

En los segles XII, XIII y part del XIV se pot ben dir que la verdadera literatura catalana no existia. Be es cert que hi havia aquí en Catalunya infants, prínceps y fins reys (de Aragó) que componian trobas, be es veritat que imitavan á aqueixos un aplech de cavallers tots ells de clarejant ingeni y molta inspiració; emperó precís es confessar que no passavan de ser uns trists imitadors de la escola provençal que llavoras s'havia ensenyorit de las principals corts y de casi totas las liras dels poetas del mitjorn de la França, Italia, Espanya y quelcuns de Inglaterra. No mancá tampoch un emperador (1: Frederich Barbarroja) que compongués en esta llenga aquella tan coneguda cansó que diu aixís: «Plasmi cavaller francés - e la dona catalana...» Los trobadors catalans prenian dels de mes enllá del Pirineu, formas, llenga, estil y fins moltas vegadas tambè lo argument de sos cants. 

(
Frédéric Ier, empereur. On lui a attribué les vers suivants, qui ne se retrouvent dans aucun de nos manuscrits:

Platz mi cavalier frances,

E la donna Catalana

E l' onrar del Ginoes

E la cort de Castellana,

Lo cantar provensales

E la danza trevizana

E lo corps aragonnes

E la perla julliana,

Las mans e caras d' Angles

E lo donzel de Thuscana.

Nostrad. 28. Crescimbeni, 16. Bastero, 82.)


(
Senes breu de parguamina,

Tramet lo vers en chantan,
En 
plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.)

Aixó no podia crear per sí sols una literatura verament catalana, mes podia influir molt y molt en que eixa literatura comensás á péndre peu.
Y aixís fou. Las ganas de imitar á tot lo que 's feya en Provença, portá als fills del nostre pais á la lloable imitació de las festas literarias que, aprop de las Alpinas, eran conegudas ab lo nom de corts d'amor. Un rey poeta ó, mes ben dit, un poeta rey fou qui, cridant á Barcelona á dos dels que jutges havian estat á Tolosa, feu naixe en la ciutat dels comptes los certámens que tants bons fruits havian de dar y tant havian de ferhi en la, mes que regeneració, vera creació de la literatura de la nostra llenga. En efecte á Joan primer se déu la verdadera naixensa de la escola catalana; en aquells certámens s'hi troba ja á poetas que volentse desfer dels lligams que á son pensament posava lo tindre que parlar en una llenga sávia, trencant casi del tot ab la tradició literaria, prenen á la llenga de la terra (por cierto, muy parecida a la occitana, por mucho que la hayan maquillado, manipulado y robado de lenguas próximas) y la aixecan al igual de la que fins llavors s'havia cregut ser la única digne de espressar en rimas los pensaments dels trobadors, la provençal

Be es veritat que est cambi no 's poguè fer de una manera que res que desitjar deixés, be es cert que molts provençalismes vingueren á enlletgir á la llenga (ja ja !!) que, fins llavoras parlada solzament pèl poble y cantada pèls jutglars, anava á ferse escoltar de tot un regne y á dictar lleys, un segle desprès, á la que avuy anomenan dolsa parla castellana. (ja ja!) Los modismes del Provençal y moltas paraulas que, perque los consideressen vulgars ó mal sonants en la nostra propia, van péndre dels trobadors de Provença los nostres poetas, vingueren á figurar entre los mots de la llenga de nostre pais. Esta barreja deslluhí alguna mica la dolsura dels lays y sparsas dels trobadors catalans, emperó considerant lo pas que acabavan de donar mirantlo des de abans del segle XIV y no de desprès en çá, trobarém que ben, ben contents devem estar de aquells provençalismes, terminacions y defectes, perque ells eran com lo boll que tapava 'l grá, boll que mes tart lo vent del bon gust podia arrebassar, si no del tot en la major part. 

Lo que mes crida la atenció entre 'ls trobadors de aquell temps es la originalitat en la forma. Veyémlos rompre quasi del tot ab las rimas per parellas (que sols guardaren per la codolada); veyémlos escullir com á metro predilecte la vintena en bordons de onze sílabas, trencadas per l'accent en la quarta, y trobém las endressas y tornadas que es lo que mes carácter de originalitat dona á llurs obras. 

Aquesta llavor es la que ixqué (no escribe surtí? qué cosa más rara!) dels «Jochs florals» creats per Joan I. Aquesta llavor devia donar fruit, y 'l donguè en lo segle XV. 

Lo segle que acabém de nomenar es lo segle d'or de nostra literatura. (se pasa de imbécil este tío, lo normal en la Renaixença) 

En ell figuran los noms de nostres mes coneguts poetas, en ell se escriu en tota classe de metros, en ell pren forsa lo geni literari catalá y llansa al mon unas esparsas que guanyan á son autor lo títol de príncep dels poetas catalans, y un llibre que pavre ve á ser de la novela picaresca. Ausias March, Jaume Roig, Roiç de Corella, Fenollar, Rocabertí y tants altres coneguts y respectats noms son los que omplan de cap á cap tot lo espay d'est segle (el siglo de oro de la literatura valenciana, por supuesto). Ben bè de planye es que tanta sava poética com hi hagué llavors (en el reino de Valencia), no servís per donar fi á la bona obra que 'ls poetas del segle XIV havian comensat, y per esborrar lo desig de fer imitacions, desig que privava als trobadors lo esse del tot original. Lo travall dels poetas de las darrerías del catorzé segle fou del tot perdut. Fins lo mes privilegiat dels trobadors de aquella época no 's desdenyá de abeurarse en la font de la poesía italiana, (como los catalanes de la provenzal, copiones embusteros) essent aixís que de mes apropiada á la sanch de sas venas (en el catalán moderno post Pompeyo Fabra, de les seves venes) n'haguera trobat en sa mateixa terra. Sí (hoc en catalán antiguo, dialecto OCcitano); fins Ausias March, lo mes inspirat del poetas catalans (era valenciano, hasta la wikipedia o wikitrolas no miente en esto, y usaba la lengua valenciana), no pogué lliurarse de la malaltía aquesta y arribá á traduhir en vers las passions de son cor, del mateix modo com ho havia fet abans qu'ell lo gran Petrarca. 

(Y muchos otros poetas antiguos, pedazo de alcornoque) 

Y no content ab aixó, encara va fer mes. Sos martiris de amor nasqueren lo mateix jorn en que van naixe los del poeta italiá (1). 

(1) Era 'l giorno ch' al sol si scoloraro... (Sonet III. - Petrarca.) 

(Verdaderamente, cuesta leer tantas imbecilidades del alucinado catalanista Briz. Giorno : jorn : jour : día, dia)

No es aixó voler menysprear al gran trobador, ço es planyes' de un mal. Lo dir que 'l sol tè tacas no es dir que sia lleig, es fer entendre que fora mes hermòs si no 'n tingués cap (tú si que estás tacat). 

La prova de que Ausias fou un geni, nos la dona lo mateix rey dels poetas castellans de sa centuria. Lo dòls Garcilaso, lo qui diuhen creador del endecasílabo; aquest tan alabat poeta, no s'envergonyí de péndre per mestre á nostre Ausias (no ere vostre, ere valensiá, cap de soca), y feu mes que imitarlo, fins lo traduhí en quelcunas parts: qui d'aixó dupte, llegesca la tornada del cant XLIX (49 pera los de la Cup) de Ausias March y 'l sonet XXVII de Garcilaso (1).

Lo trobador valenciá fou sens disputa lo primer poeta de son temps, mes ab tot no fou lo mes original; precís es confessarho. Creyém de bona fe que aquest va ser Mossen Jaume Roig, lo autor del Libre de les dones (lo spill, Espill, no miray ni mirall ni miralh, l'Espill, speculum latín). 

Be es veritat que en cambi tè est poeta molts defectes que no enlletjeixen (qué palabra más fea!) á las obras d'Ausias, com son paraulas afrancesadas (y de dónde viene este plural paraulas y adjetivo afrancesadas? De Francia, cabeza de chorlito, de la lengua occitana) y algunas presas (algunes preses, de prendere latín; tomadas, prestadas; el castellano usa -as al final, como el dialecto catalán pre Pompeyo Fabra) del castellá; (y escribe castellá, con tilde á y no à, y no escribe español o espanyol) 

no cap pas (muy francés este pas apoyo de la negación, lo están intentando eliminar actualmente del catalán nuevo para que no se parezca tanto al occitano, ni al francés, ni al castellano, ni etc) 

cap mica de dupte de que hi ha alguns provençalismes en lo spill; (pues claro, también hay provenzalismos en el dialecto catalán del 2021; quien dude, que lea algún texto en occitano; por ejemplo, lou tresor dóu Felibrige de F. Mistral) mes ab tot y aixó, la naturalitat, dolsesa, gracia (sin tilde à) y facilitat, fan á n'aquest poeta, si no 'l primer de la centuria, lo mes catalá de son temps. (Este idiota también se debía pensar que era el más catalán de su tiempo, pero en 2021 seguimos teniendo los mismos idiotas, quizás alguno más) 

La riquesa de consonants, la dolsa manera de lligar las frases, lo fons de ciencia (al autor le falta un gran fondo de ciencia, pero lo disimula bien) que hi ha en cada capítol, la amarganta doctrina que encobreixen sos riallers versos, la variada y profitosa descripció de costums de sa época, fan de son llibre una joya de inapreciable valor. Si val ó no, ho proban las moltas edicions que del mateix s'han fet (2). 


(1) Amor, amor un hábito he vestido 

del traje de tu tienda bien cortado, 

al vestir le hallé ancho y holgado (se encuentra i latina en castellano)

pero despues estrecho y desabrido. 


(2) S'ha imprés en 1531 - 1532 - 1564 (o se duplica el 1564, o el primero es 1561) - 1562 - 1735 - y derrerencament (darrerament; últimamente) en 1865 l'ha donat á la estampa lo llibreter Joan Roca y Bros, Argentería, n.° 44. 

(1) La Comedia de la gloria d'amor. 

(2) La dama Sans merci, d'Alain Xartier. 

(3) En efecte, des del segle XVI en avant se pot dir que fuig de Catalunya (Puigdemont y datres al segle XXI) l'esperit catalá. Totas las composicions mes que originals semblan traduccions castellanas. 

(4) Sens dupte un dels bons poetas que en aquest espay de temps se distinguí fou Guerau de Montmajor. En ell s'hi veu renaixe l'esperit catalá y 'l geni de Jaume Roig, Llegéscanse las mostras qu'en posém en lo cos del Cansoner. També 's deuhen citar ab algun respecte y com escepció del mal gust de la época Boschá, Serafí, y alguns altres. 

Ara be, si aqueixos dos poetas no 's saberen lliurar del contagi (el mermado este no supo librarse del contagio catalanista), del desig de imitar á italians y francesos, com ja 's pot soposar, molt menys se 'n lliuraren los altres que no tenian tanta representació en las lletras catalanas. (les lletres catalanes en el catalán inventado, que por cierto, es una pura copia de la lengua valenciana

Perçó veyém á Rocabertí (Vezcomte de Rocaberti), lo qui fou general de las tropas del rey En Joan II, (Juan II de Aragón, padre del príncipe de Viana, situada en el reino de Navarra; después de morir se sigue llamando primogénito a Fernando II de Aragón, el católico, Ferran, Ferrán, Ferdinando, etc. ) compondre un poema (1) y robar títol, metro, esperit y fins certas descripcions al gran poeta florentí Dant. 

(Dante, autor de la divina commedia, y “de vulgari eloquentia”, donde escribe sobre las lenguas vulgares, la lengua de “oc”, la que se habla todavía en Cataluña, pero prescindiendo del oc, hoc, òc: sí afirmativo 

- excepto en el aranés - para que no se note demasiado el parentesco del dialecto catalán con la lengua OCcitana. Además, esta gente suele quitar letras a algunos nombres, para ahorrar tinta: Octavio, como Serret de Valderrobres, Octavi; Boecio, Boeci - alguna obra traducida al romanç catalanesch; Arturo, como Quintana y Font, Artur; Abundio, Abundi

Trobém á Francisco Oliver traduhint á un poeta francés (2). A un Romeu Lull (y lo escribe bien, Lull, con L y ll al final) que troba en italiá, y á molts altres que en les (antes se encuentra: las) darrerías del segle XV y comens del XVI fins comensan á imitar als poetas que algun dia havian sigut imitadors de la escola catalana). (me pixo de riure en este home) 

En va alguns, com Bernat Fenollar, Roiç de Corella, Gazull y altres tractaren de deturar (aturar) la corrent que al mal gust los duya. 

Lo riu que ple de sava é inspiració eixit havia de Ausias March, desprès de algunas paradas de mes ó menys bona recordansa (4), se deturá en lo estany (com lo de Bañoles, Banyoles, Banyolas) del mal gust del segle XVII, representat pel grosser, corromput y gens natural poeta Vicens García. Des d'aqueix ençá sols trobém dos que pugan cridar la atenció de la gent de bon criteri, y son Geroni Ferrer de Guisona y Fontanella. 

Per çó nos havem estés tant y tant en nostre cançoner en dar mostra dels trobadors del segle XV y passém tan de llarch per sobre 'ls poetas dels segles XVI, XVII y XVIII. Apar mentida que après de tanta ufana, arribés á tanta miseria nostra historia literaria. (Pos espérat a vore lo catalá al 2050)

___


Ara devem parlar una mica del ordre que havém seguit al arreglar nostre cansoner. (arriba cansoner, aquí cançoner, s, ç)

Hem comensat pèl segle XII perque creyém que si be las obras que en ell se van compondre no son escritas en la llenga del pais, ho son los qui las escrigueren, 

(yo voy a hacer un libro de la lengua sevillana con autores nacidos en Sevilla y otro de la lengua manchega con autores nacidos en La Mancha, aunque sean de lugares de cuyo nombre no quiero acordarme; y otro de la lengua canaria con autores canarios, como Ángel Guimerá, nacido en Santa Crotz de Tenerife, el 6 de maig de 1854) 

y sent aixís deuhen esse coneguts com á trobadors fills de Catalunya. 

(Pepe Rubianes es compatriota de Francesch Franch Bahamonde, Rajoy, Fraga Iribarne, Rosalía de Castro, Manuel Rivas, etc...) 


De tots quants hem trobat poesías n'hem publicat, no pera fer una colecció completa de rimas, sí sols pera que tothom puga haver á las mans una mostra del estil dels principals autors. De cada segle hem citat los noms dels poetas (els noms dels poetes) mes coneguts. 

Dels que van senyalats ab una estrella (caray, no harían eso los Nazis, NationalsoZIalisten, socialistas alemanes de Ataúlfo, Adolfo, Adolf Hitler, unos 60 años después de publicarse este libro?) no n'hem publicat mostras, ó be perque no las hem trobadas, ó be perque las qu'han vingut á nostras mans están despossehidas de tota classe de mérit. Hem publicat molt de certs poetas (se lee poetás) com Fenollar, Scrivá, Corella, Stela y alguns altres del segle XV, perque, que nosaltres sabém, no n'han vist molts trossos lo comú de la gent. 

Dels que ja tenen las obras publicadas, com March, Roig, Lull y algun altre, no mes ne doném una petita mostra, tota vegada que será fácil á qualsevol que llegirlos vulga lo tindrels desseguida. Los hem colleccionat per segles y per ordre de abecedari, perque sia mes fácil trobar al poeta que 's desitja: aixó 'ns ha fet incorre en la falta de posar mes al davant poetas que devian anar mes al derrera, l'ordre cronológich n'ha rebut, emperó hi ha guanyat la claretat: á mes tingas en compte que 'l llibre que avuy oferim al públich se titola «Cansoner» y no «Estudi sobre 'ls poetas catalans.» Lo que fora indispensable á eix últim, no es necessari al primer. Acompanyém cada mostra de cada poeta d'algunas notas y una taula de totas las altras obras (totes les altres obres post Pompeyo) que del mateix coneixém. Aixó, que sembla res, posa en camí de trobar totas las rimas de cada trobador, y es una taula que algun dia pot servir per fer un verdader y complert cansoner catalá, (tendréis que añadir los poemas en gallego, que se parece mucho al catalán, tanto moderno como antiguo) que Deu vulla que 's fassa com mes aviat millor! 

Pera que sia mes fácil lo trobar un determinat poeta, á la cua del llibre hi há (como el burro o ase catalán: iá, iá) una taula de autors per ordre alfabétich ab la página en que 's troban las obras de quiscun 

d'ells. 

Aquest es lo treball que oferim al públich despossehit de mérit, mes plé de vers desigs de que servir puga als que tenint mes forsas que nosaltres, pensin un dia en enriquir la nostra llenga ab una bona, llarga, profitosa, y ben escrita historia de la literatura catalana. 

F. P. B. (Francesch Pelay Briz, el iluminado catalanista)



OBRAS QUE S'HAN TINGUT AL DAVANT AL FER EST LLIBRE. 


Las obras que han servit pera arreglar est Cansoner son las següents: 

Lo jardinet d'Orats. 

Artículos sobre 'l cancionero de Zaragoza, per En Víctor Balaguer. 

Crónica de R. Muntaner, edició publicada per En Anton de Bofarull. 

Notas al Canto del Turia. 

Los Trovadores en España, per En M. Milá. 

Jochs florals de 1865. 

Obras rimadas de Ramon Lull, edició complerta publicada per En G. Rosselló. (He editado este libro de Gerónimo, Geroni o Geróni Rosselló; pone “idioma catalan-provenzal”; disponible en regnemallorca.blogspot.com y en Amazon)

Historia de la literatura catalana, per M. Pers. 

Historia de Cataluña, per V. Balaguer. 

Diccionario de Autores catalanes, per T. Amat. 

Obras poéticas de Vallfogona. 

Gramática catalana de Ballot. 

Ensaig sobre la historia de la literatura catalana, per F. R. Camboliu. 

Relato de las fiestas para la canonización de S. Raimundo de Peñafort, publicat per Rebullosa. 

Y á mes alguns manuscrits del segle XVI, y algunas copias del cansoner de Zaragoça que tè 'l señor Balaguer y que de tot grat nos ha deixat pera poder trauren'lo que 'ns servís. 



SEGLE XII. 


Anfós II. - Bergadan, Guillem de. - Cabrera, Guerau de. - Mataplana, 

Huch de. - Vidal, Ramon. 



LO LLIBRE DELS POETAS. 


ANFÓS II. 

(Alfonso II de Aragón, Alfons, N'Anfos, Ildefonso, Adefonso; Huesca, 1157 - Perpiñán, 1196; rey de Aragón: 1164 (Petronila hace la donación del reino de Aragón - 1196. 

https://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n#/media/Archivo:Testimonio_documental_del_nacimiento_de_Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n_en_Huesca.jpg

Le sucede Pedro II de Aragón, que también dictaba bandos en occitano de Aragón, “als presentz”. Algunos hablan del “catalán de Aragón”: es como hablar del “Manchego de Segovia”) 


Per mantas guizas m'es datz 

joys e deport e solatz; 

que per vergiers e per pratz, 

e per fuelhas e per flors, 

e per temps qu'es refrescatz, 

vei alegrar chantadors: 

mes al meu chan neus ni glatz 

no m'ajuda, ni estatz, 

ni res, mas Dieus et amors. 


E pero ges no-m desplatz 

lo belh temps, ni la clardatz, 

ni 'l dous chans qu'aug pels playssatz, 

dels auzelhs, ni la verdors; 

qu'aissí-m suy ab joy lassatz 

ab una de la melhors 

qu'en lieys es sens è beutatz; 

per qu'ieu li don tot quan fatz, 

e joys e pretz et honors. 


En trop ricas voluntatz 

s'es mos cors ab joy mesclatz, 

mas no sai si s'es foudatz, 

o ardimens, o paors, 

o grans sens amezuratz, 

o si s'es astres d'amors; 

qu'anc, de l'hora qu'ieu fuy natz, 

mais no-m destreys amistatz, 

ni-m senti mal ni dolors. 


Tan mi destrench sa beutatz, 

sa proeza e sa bondatz, 

qu'ieu n'am mais sofrir en patz 

penas e dans e dolors, 

que d'autra jauzens amatz 

grans bes faitz e grans secors; 

sos homs plevistz e juratz 

serai adés, s'a lieys platz, 

denan totz autres senhors. 


Quan mi membra dels comjatz 

que pres de lieys totz forzatz, 

alegres suy e iratz; 

qu'ab sospirs mesclatz de plors 

me dis: «- Belhs amics, tornatz 

per mercé, vas me de cors;» 

per qu'ieu tornaray viatz 

vas lieys, quar autre baysatz 

no m'es delietz ni sabors. 



GUILLEM DE BERGADAN. 


Al temps d'estiu quan s'alégron l'ausel 

e d'alegrer cánton dolz lais d'amor, 

e ill prat s'alégron que 's véston de verdor, 

e carga 'l fuoill e la flor e 'l ramel, 

s'alegran cill qui an d'amor lor voill; 

mas eu non ai d'amor si ben l'a 'm voill, 

ni pos, ni dei aver nuill alegratge 

quar eu ai perdut leis per mon solatge 

e s'anc fui gais ara sui d'ira ples. 


Et ai dret qu'ab ira me capdel 

e que jamais non dezir foill ni flor 

qu'anc hom de carn non ac ira major 

et adés creis quan venc al temps novel, 

et es ben dret se 'm ir ni 'm plaing ni 'm doill, 

pos la gensor iraz laisei, so 'm duoill, 

pogués vezer, don per pauc non euratge; 

mas non m'ir tan qu'en lais son seignoratge 

ni 's loinc de leis mos cor ni ma fes. 


Quar si tot sui loing del sieu cor cortés 

per ma foudat qu'eu non poc lei vezer 

que fai son prez plus loing d'autra saber 

eu teing vas lei los (ueils?) del cor amdós; (uèlhs; ulls; ojos, güellos)

quar on om plus s'en loing ni sel s'en part 

de loing s'en fai plus pres en tota part; 

taing s'espan de mi dons (es?) saubut 

lo seu ric prez qu'a mon cor retengut, 

que quan ill n'es plus lonc meill li sui de pres. 

Per drez lei prez mos cors e ma razós 

qu'aprés mainz mals jauzir d'un bon esper... 

_____


Chansoneta leu e plana 

leugereta, ses ufana 

farai e de mo marqués 

del trachor de Mataplana 

qu'es d'engans frasitz e ples. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frasitz e ples. 


Marqués ben áion les peiras 

a Melgurs de pres Someiras 

on perdés de las denz tres; 

ni ten dan que las primeiras 

i son e no i páron ges. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frazitz e ples. 


Del bratz no 'us pretz una figa 

que cabrella par de biga 

e portatz lo mal estés, 

obs i auriatz ortiga 

que 'l nervi vos estengués. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frasitz e ples. 

__




ALTRAS OBRAS d'EST POETA. 


I. Quant vei lo temps camjar é refredir. 

II. Lai on hom melluyr' e revé. 

III. Mais volgra chantar a plazer. 

IV. De Bergadan, d'estas doas razós. 

V. Amics sénher no 'us ho cal dir. 

VI. Juglars no-t desconortz. 

VII. Un sirventés ai encor a bastir. 

VIII. E fetz una mespreison. 

IX. Ben ai auzit per cals rasós. 

X. Amichs marqués, enquera no n'a gaire. 

XI. Talans m'es prés d'En Marqués. 

XII. Cossirós cant é plang é plor. 

XIII. Bernatz ditz de Baisseill. 

XIV. Ara mens que la neu e l'frei. 

XV. Trop ai estat de corna de mouton. 

XVI. Eu no 'n cuidava chantar. 

XVII. Chanson ai comensada. 

XVIII. Un sirventés mieu voill far. 

XIX. Mal o fe lo bisbe d'Urçel. 

XX. Ben fo ver qu'En Berguedan. 

XXI. Un trichaire, preste laire. 

XXII. Reis, s'anc nuls tems fos francs ni larc donaire. 



GUERAU DE CABRERA. 


Cabra juglar, 

non puesch mudar 

qu'eu non chan, pos a mi sab bon; 

e volrai dir 

senes mentir, 

e contarai de ta faison: 

mal sabs viular 

e pietz chantar 

del cap tro en la fenizon, 

non sabs finir, 

al mieu albir, 

á tempradura de Breton. 

Mal t' ensegnet 

cel que 't mostret 

los datz a menar ni l'arson. 


Non saps balar 

ni trasgitar 

a guisa de juglar Guascon. 

Ni sirventesc 

ni balaresc 

non t' auc dir e niulla fazon; 

bons estribotz 

non tiers pel potz, 

retroencha ni contenson. 

Ja vers novel 

bon d'En Rudel 

non cug que 't pas sotz lo guingnon, 

de Markabrun 

ni de negun 

ni d'En Anfos ni d'En Eblon. 

Jes gran saber 

non potz aver, 

si fors non ieis de ta rejon. 

Pauc as après 

que non sabs jes 

de la gran jesta de Carlon, 

con en transportz 

per son esfortz 

intret en Spaingna abandon, 

de Ronsasvals (Roncesvalles)

los colps mortals 

que fero 'l dotze compaignon, 

com foron mort 

e pres a tort, 

trait pel trachor Gonelon 

al amirat 

per gran pechat 

et al bon rei Marselion. 

Del Saine cuit 

e' ajas perdut 

et oblidat los motz e 'l son. 

Ren non dizetz 

ni non sabetz; 

pero no i ha meillor chanson. 

E de Rotlan (la Chanson de Roland; Rolando)

Sabs atretan 

coma d'aisó que anc non fon. 

Conte d'Arjús 

non sabes plus 

ni del reprojer de Marcon 

ni sabs d'Ajolz 

com anet solz 

ni de Marchari lo felon; 

ni d'Aufelis 

ni d'Anseís 

ni de Guillermes lo baron. 

De Florisen 

non sabs nien 

ni de las ganas de Milon; 

del Loerenc 

non sabs co venc

…. 


Ni sabs d'Erec 

com conquistec 

l'esparvier for de sa rejon. 

Ni sabs d'Amic 

com si guaric 

Ameli, lo sieu compaignon; 

ni de Robert 

ni de Gribert 

ni del bon Alvernatz Ugon, 

de Veziá 

non sabs co-s va, 

ni de Guondalbon lo Grizon, 

del duc Augier 

ni d'Olivier 

ni d'Estout ni de Salomon, 

ni de Loer 

ni de Rainier 

ni de Girart de Rossillon, 

ni de Daví, 

ni de Raí, 

ni de Berart, ni de Bovon. 

De Constantí 

non sabs que dí, 

de Roma ni de Prat Neiron, 

de Gualopin, 

ni de Guarin, 

ni de Sanguin, 

ni d'Olitia, ni de Dovon; 

de Guajeta 


ni d'Aigleta 

ni de Folcueis ni de Guion; 

ni de Aimar, 

ni de Guasmar, 

ni de Faquele, ni d'Orson; 

del orgoillós 

non sabés vos 

de Cambrais ni de Bernison; 

ni de Darnais 

non sabés mais 

com n'Aimeric en fos lo don. 

Mon-Melian 

vas oblidan 

on Carles fon mes en preizon. 

Ja de Mauran 

Om no 't deman 

ni de Daurel ni de Beton. 

Jes non saubés 

si m'ajut fes, 

del setge que a Troja fon. 

d'Antiochá 

non sab res ja 

ni de Milida la faison. 

Ni de Saurel 

non sabs qu'el pel 

ni de Valflor, ni de Merlon; 

Ni de Terric 

non sabs, so-t dic. 

Ni de Rambaut ni d'En Aimon. 

Ni d'Esimbart 

ni de Sicart 

ni de Albaric lo Borguognon; 

ni de Bernart 

ni de Girart 

de Viviana ni de Bovon, 

Ni de Jausbert 

non sabés cert 

ni de Folquier ni de Guion; 

ni de Guormon 

qui tot lo mon 

cuidava conquerre per son; 

ni d'Aguolan 

ni de Captan, 

ni del rey Braiman l'esclavon; 

ni del beu rei 

non sabs que 's fei, 

d'Alixandre fil Filipon, 

d'Apoloiné 

non sabés re 

qu'estors de man de Perizon; 

de Daire ros 

que tan fou pros 

qu 's defendet de traizon. 

Ni d'Olivier 

non sabs chantier, 

ni de Verdun ni de Vosprezon 

Ni de Cardueill, 

ni de Marcueill, 

ni d'Aimol, ni de Guion: 

ni sols d'Itís, 

ni de Biblís 

ni de Caumús nuilla faisson; 

de Piramús 

qui for los murs 

Sofri, per Tibes possion; 

ni de París, 

ni de Florís 

ni de Bell'Aia d'Avignon; 

Del Formanés. 

ni del Danés 

ni d'Antelmen, ni de Frizon; 

de Rainoal 

ab lo tival 

non sabs ren, ni del gran baston, 

ni de Marcueill 

con perdet l'oill 

á la porta d'un aguillon, 

ni de Bramar 

non sabs chantar, 

de l'auca ni d'En Auruzon; 

ni del vilan 

ni de Tristan 

c' amaba Icent a lairon, 

ni de Gualvaing 

qui ses compaing 

fazia tanta venaison, 

ni d'Aldaer 

ni de Rainer 

ni d'Eranberg ab lo furguon; 

ni de Rainier 

ni de Folquier 

ni del bon vassall Aubion; 

de Lionás 

ja non sabrás 

ni de Tebas ni de Caton 

de Nersisec 

d'Arumalec 

ni de Calcan lo rei felon, 

de Fideús 

ni de Formús 

que sofrí tanta passion, 

del cavalier

ni del liurer 

que sus en la garda mort fon; 

ni de Riqueut 

ni de Mareut 

ni d'Arselot la contençon. 

No saps upar 

mot guariar 

en glieiza ni dedinz maizon. 

Va, Cabra boc, 

quar be 't conoc 

qui te envia urtar al mouton. 

___


HUCH DE MATAPLANA. 


Cometre us vull, Reculaire, 

pois vestirs no 'us dura gaire 

de paubretat es confraire 

als bons omes de leon 

mas de feis non semblas un 

que cos es fols e zugaire 

e de (dones?) cortejaire. 


En Huguet, auzit ai retraire 

qu'uns temps er, co m'es vezaire, 

que il or fin é il vaire e 'l vaire 

n'irant ab lo fum tot un; 

per qu'ieu non ai mon astrun 

en aves, don soi burlaire, 

e chascuns degr' issí faire. 

Reculaire, fols seria 

toz hom qui d'acó 'us creiria: 

vos cuidatz que be 'us estia 

quant a juoc vos despoillatz; 

e quant fai freg tremolatz 

e cridatz «¿qui 'm prestaria 

son mantel, qu'ieu lo i rendria? 


N'Uguet, be sai s'eu moria 

qu'atrestan m'en portaria 

co 'l plus rics reis qu'el mon sia, 

per qu'ieu sec mas voluntatz, 

e jogui ab los tres datz, 

e pren ab los ponz paria 

e 'z ab bon viu on qu'ieu sia. 


Reculaire, qui 'us donava 

cinc soulz, e pois en jitava 

autre cinc soulz en la grava, 

desz soulz auria perdutz. 

Tant quant assi viuretz nutz 

vos cuiatz si be 'us anava 

qu'eus presés qui 'us encontrava. 


N'Uguet, be paraula brava 

disez mi con si os costava 

mos juoc, e s'ieu amassava 

tal aver, don fus perdutz 

lo speritz ni deceubutz, 

dirion que mal estava 

bon home de Calatrava. 


Reculaire z' eu soi drutz 

de tal, si dire o ausava, 

qu'es la génser qu'om mentava. 

N'Uguet esz ieu vai si nutz 

que laire si m'encontrava 

no 'm tolria si no 'm dava. 


ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 


Un sirventés que comensa: D'un sirventesc m'es pres talent 

y una tensó ab Blacasset. També 's dona per feta d'ell un diálech que comensa: Arondeta de ton chantar m'aer. 

RAMON VIDAL DE BEZAUDUN. 


Abril issí e mais intrava (eixí, ixí; salir; sortir; intrar : entrar)

e cascús dels auzels chantava 

josta sa par que aut que bas; 

e car remanion atrás 

vas totas partz neus e freidors, 

venion frugz, venion flors 

e clar temps e dossa sazós. 

E yeu m'estava cossirós 

e per amor un pauc embronex, 

sové 'm que fò matí adonex 

en la plassa de Bezaudun, (plaza; plaça) 

e anc ab me non ac negun, 

mas amor e mon pensamen 

avion m'aisí solamen, 

c' albors no 'm podia virar 

ni yeu, que non o volgra far. 

s'autres no me 'n fos ocaizós. 

Mas vers Dieu dos e poderós, 

e sel que totz fizels adzora, 

volc e 'm donet qu' en eysa ora 

que yeu m'estav' aisí pessatz 

venc vas mi vestitz e canssat, 

us joglaretz a fort del temps 

on hom trobava totz essemps 

justa 'ls barós valor e pretz

…... 


E si be 'm fuy aperceubutz 

a so venir, que fos joglars; 

si 'm volgui saber sos afars 

per mi meteus et el me dis: 

«Sénher, yeu soy un hom aclís 

joglaria de cantar, 

e say romans dir e cantar 

e novas motas e salutz 

e autres comtes espandutz 

vas totas partz azautz e bos, 

e d'En G. vers e chansós 

e d'En Arnaut de Maruelh mays 

e d'autres vers e d'autres lays 

que ben deuri' en cort caber; 

mas er son vengut vil voler 

e fraitz a far homes malvatz 

que van per las cortz asseymatz 

á tolre pretz entre las gens; (las gentes; les gents)

perqu'ieu ni nulhs hom avinens 

ni savis non es aculhitz, 

ans on pus venc josta 'ls chauzitz, 

on cujaria trobar loc, 

ades truep mays qui 'm torn en joc 

e en soan so que vuelh dir; 

e vey los jangladors venir 

e 'ls homes hufaniers de sen 

a penre solatz mantenen, 

nessis e ses tot bon esgar;

et yeu c' om no 'm vol escotar 

ni vol entendre mon saber, 

vau m'en ad una part sezer 

aichí com homs desesperatz, 

aichí soi vengutz et anatz 

per cos vezer entro aisí.» 

E yeu per so car ora 'n vi 

e sazós me ofri coratje 

li dis: «Amicx, ses tot messatje 

vuelh que 'ns anem adés disnar 

Apres si res voletz comtar 

dire o pauc o trop o mout, 

ieu soi sel que ses cor etsout 

vos auzirai mot voluntiers.» 

Apres manjar en us vergiers 

sobr' un prat josta un rivet 

venguem abduy, e si no y met 

messonja, sotz un bruel flurit... 

…..... 

May sel que fon ab mi essems 
aital aissi co yeu vos dic 
me dis: «Sénher á bon abric 
vey que em aisí vengut. 
Per qu' ie'-us prec, si Dieus vos ajut 
á far tot so que vos volrés, 
c' aisí puramen m'escotés 
com s'era messatje d'amor. 
Co 'us sabetz ben qu' el chauzidor, 
cal que siam o mal o bo 
an mes chauzir en tal tensó 
c' apenas s'en sábon issir. 
Li un an chauzit ab mal dir, 
vénson poestatz e baros, 
e 'ls autres son si amorós 
e ben dizens vas totas res, 
e a n'i que, car son cortés, 
ses autrui saber son joglar,
….......
Mas aventur' e siey mestier que mant homes fa benenans vólgron, qu'ieu fos á Monferrans vengutz en Alvernh' al Dalfí; e si fon un sapte matí si co suy vengut de Riom; e si anc genta cort ni hom ni de bon solatz, si fon sela.
…..........
Venguem e fom ses tot esmay á Monferrans sus el palatz. E s'anc viz homes essenhatz ni ab baudor, so fom aquí... car mo senber volc remaner ab un companhon josta 'l foc. Perqu'ieu can vi sazon ni loc, ai demandat so que doptava; vas luy mi trays sobr' una blava tota cuberta de samit. E s'anc trobey bon cor ardit á ben parlar, si fis yeu lay. perque 'l dis: «Sénher, ab esmay ai lonjamens estat ab vos; e dirai vos per cals razos, si-eus play que 'm escotetz adés. Vos sabetz be que luenh ni pres non es homs nats ni faitz ses paire; per qu'ieu n'aic un mot de bon aire e tal que 's saup far entre 'ls pros: cantaire fo maravilhos e comtaires azautz e ricx. Et yeu peytz si com En Enricx us reis d'Englaterra donava cavals e muls, e com sercava vas Lombardia 'l pros marqués e de terras doas o tres, on trobava barós assatz adreitz e ben acostumatz e donadors vas totas mas; e auzic nomnar Catalás (catalanes, catalans, Cathalunya, Cathalogne) e Proensals mot e Gascós (gascones; gascons, de Gascuña, Gascogne) vas donas francx et amorós; e fazian guerras e plays; per c' a mi par aital pertrays. Ab vostres motz me fis joglars (con vuestras palabras me hice juglar) e ai sercat terras e mars e vilas e castels assatz (de castel, catlán, castellano, catalán) vas totas partz e poestatz e barós que no 'us dic dos tan; non truep d'aquels dos de semblans mas mot petit, so 'us dic de ver
…...
Per qu'ie' us vuelh, sénher, demandar, si eus platz, com es esdevengut (si us plau; si os place) d'aital mescap c' aisí perdut an pretz e valor li baró.» Et el estet, si Dieu be 'm do, é 'l cor un pauc tot empessatz e al respós far fon levatz e sezens de jazens que era e dis: «Amicx, non es enquera á mon semblan tot son saber, car demandar mas a lezer es mot a mi e pauc als pros; .......... E non es hom lials ni vers vas pretz si aquestz tres non a: noble cors fay hom sertá e vassalh e larcx e cortés e drechuriers vas totas res e conqueredor de regnatjes e adutz abrivatz coratjes e gentilez' a totas gens e fay far grans adzautimens e desgrazir malvat cosselh ....
E aquestz tres féiron N'Enric un rey d'Englaterra pujar, (Enrique II)
…...
E sos filhs tres que no y oblit Enric ni 'N Ricart ni 'N Janfré; (Godofredo, Geoffrey, Gottfried, Jofre; tuvo más hijos e hijas, )..
E demneys e guerras menar et ac sazon sel que saup far noblezas ni valors ni sens, aissí com ac us conoissens sarrazí ric una sazó. E dirái te un comte bo ver, pus aisí m'as a tu man. En Espanha ac un soudan valen segon sos ancessors, e levet sos us Almassors vas Marrocx adretz e valens e francx e larc e conquerens et abrivatz a totz coratges. El rey cuy plac sos vassalatges e d'aital home sos mestiers volc lo retener voluntiers a sa cort servir et onrar, e sel penset que o saup far, de son senhor a retenir et a onrar et á servir adrechamen e de bon grat. Aichí en son melhor estat e en son máger pretz qu' el vic á son senhor un jorn s'ofric co hom valens et ensenhatz, dis lis: «Sénher, yeu no sui natz ni faitz mas per vos á servir e a donar e a blandir e ses tot genh a car tener. E si no mi basta poder, no mi sofranh cor ni bos sens; per qu' entre 'ls autr' es onramen, que m'avetz faitz vos preguaria per so que si s'esdevenia qu'el mieus mescaps ni bayssamens; c' us jorns vos fos remembramen, so qu'ie' 'us ai dig de ben ni fag.» E 'l reis cui plago tug ben fag e tot onor, li dis: «Amicx, Almassor car e dols amicx, si anc sénher se dei lanzar de son vassalh, si deu ieu far; e de vos o fas veramen; per qu'el be fait e l'onramen vuelh que vos mezéys lo prenguatz.» E sel que es appar-el-hatz avia d'un tems un apel vermelh, azaut e gent e bel, (Almussa) l'apélan payan ..… uy de vostra man (e) quel vos pausetz sus el caps.»
…..
«Qu'ieu l' ay gazanhat per proeza e per senhal de gentileza e d'onramen á mon linhatje: e c' autr' hom non l'aus per paratje ni per poder portar un jorn; e si o fay qu'el cap lo 'n torn en dan de perdre sos totz pretz.» Aitals fo 'l dos com vos ausetz, com el anc sol vol demandar. Adenan c' aisó fetz passar oblit de temps e de sazó, venc en la terra us baró aitals o miélhers d'autras jens. El rey fon autres eyssamens apres seluy que vos ac dit. E s'anc sénher trobet ardit son vassalh ni cavalairós, ni dos, ni francx, ni amorós, ni valen, si fes el seluy. El baró atrobet ses enuy son sénher e franch e cortés e qu'el fe sobre totas res de sa terra cap e senhor. E so fon un jorn en pascor el temps seré e vert e clar, que se 'l baró volc cavalcar e fes venir sos palafrés e sos cavals e sos arnés (arneses; arnesos) e sos companhós totz jostatz. E aportet can fon pujatz un almussa d'aquel semblan com sela que 'l rey ac denan donad' ad Almassor premier. E fetz l'a sazon (?) cavayer (hacedlo a la sazón caballero?) per se mezéus el cap pauzar. Aisó fes gens meravilhar per la terra e paucx e grans, car hom auzet d'aquel semblans portar capel mas de linhatje cuy fon donatz per vassalatje: el linhatje que mant' honor e mant be e manta ricor ac avuda pei lo capel. El rey venc ab lo temps novel un jorn josta en sa maizó si com féron mant aut baró, e mant onrat, e man valen. Li disseron: «Sénher, mot gen e mot car nos avetz tengut, mas er nos es us mals cregut, si doncas vos no 'l castiatz. Us vostre barós s'es levatz ab almussa per si mezéys e non deu ésser coms ni reys ni lunhs autr' oms tan poderós que post l'almussa mas sols vos. ¿No deya 'l cap perdre aquí? Aissí s'es tengut et aissí o gazanhet us Almassors que crec ab vostres ancessors e nos trastug co hom valens. » El rey aissí com conoissens Sénher deu far, lur dis: «Liatjes adreitz e cars, vostres uzatjes non er us jorns baissatz per me; ni ja non auretz tan de be com yeu volria, so sapchatz. Aquel baró, si á vos platz, mandaray yeu e si a fait vas vos vilan tort ni mesfait ni vas autruy, yeu ne farai so que ma cort esgart, so sai, c' aysí fait lialmen.» ........
…....
ALTRA OBRA D'EST POETA. En aquel temps c' om era jais, e per amor fis e verays, guendes e d' avinen esucelh en lemozí part essi duelh ac un cavayer mot cortés...

https://catalunyaweb.forocatalan.com/t2105-ramon-vidal-de-besalu

(Continuará, estic treballán, )