JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

Fresco li aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

La história contada per Filostrato primé va fé saltá la vergoña als cors de les siñores que escoltaben, sels va ficá la cara roija y aixina sels va notá; y después, miránse la una a l’atra, apenes puguén contíndre la rissa, la van escoltá enriénsen de amagatóns. Pero después de acabás, la reina, giránse cap a Emilia, li va maná que continuare, y ella, com si se acabare de eixecá del llit, suspirán, va escomensá:

Atractives jovenetes; com un llarg pensamén me ha tingut un bon rato lluñ de aquí, per a obeí a la nostra reina, tos contaré una curta história, aon se conte cóm corregix un tío a una neboda un error, en unes ingenioses paraules, pero que ella no va entendre be.

Ñabíe un tal Fresco de Celático que teníe una neboda, de nom cariñós Cesca; esta, encara que siguere mol pita y mol guapa de cara, sin embargo no ere de aquelles angelicals que moltes vegades veém, pero tan maja y noble se reputabe que habíe pres per costum censurá als hómens y a les dones y totes les coses que veíe sense mirás an ella mateixa, que ere mes fastidiosa, cansina y enfadosa que cap atra, perque al seu gust no se podíe fé res; y tan pujadeta ere, ademés de tot aixó, que si haguere sigut filla del rey de Fransa encara u haguere sigut massa. Y cuan anabe pel carré tan li putíe a sucarrat que no fée mes que fé mala cara, com si li arribare la pudina de aquells als que vee o se trobáe. Dixán datres moltes costums seues desagradables y fastidioses, va passá un día que, habén tornat a casa, aon estáe son tío Fresco, y sentánse frente an ell, no fée mes que suspirá, per lo que Fresco li va preguntá:

- Cesca, ¿qué es aixó, que sén avui festa has tornat tan pronte a casa?
Y ella, melindrosa, li va contestá:

- Es verdat que men hay entornat pronte perque no crec que may an esta siudat haiguen sigut los hómens y les dones tan fastidiosos y pudénscom avui, y no ña dingú al carré que no me desagrado com la mala ventura; y no crec que ñague cap dona al món a qui mes fastidio vore a la gen desagradable que a mí, y per no vórela men hay entornat tan pronte.

Fresco, a qui li desagradáen mol les maneres de la neboda, va di:
- Filla, si tan te molesten los fastidiosos com dius, si vols viure contenta, no te miros may al espill.

Pero ella, mes toba que una caña y pensánse que se igualáe a Salomón en inteligénsia, igual que si fore un borrego va entendre les assertades paraules de Fresco; va contestá que li agradáe mirás al espill, com als demés; y aixina va seguí en la seua ignoránsia, y encara porte la mateixa seguida.

Lexique roman; Especia - Despers

Especia, Specia, s. f., lat. species, espèce, division du genre.

Li logicia... prendo especia coma plus especial que gendre, coma homs, leos.

Especia es elementals, so es literals compositios.

Leys d'amors, fol. 139 et 44.

Les logiciens... prennent espèce comme plus spéciale que genre, comme homme, lion.

Espèce est élémentaire, c'est-à-dire littérale composition.

La tersa specia, que es incurabla.

(chap. La tersera espessie, que es incurable.)

Eluc. de las propr., fol. 88.

La troisième espèce, qui est incurable.

CAT. ESP. PORT. Especie. IT. Specie. (chap. espessie, espessies : classe, classes.)

2. Especial, Special, adj., lat. specialis, particulier, spécial.

Per especial don. V. de S. Honorat.

(chap. Per espessial don; de Deu, que te l' ha donat.)

Par don spécial.

Tug li... baro que ero sos amics especials.

(chap. Tots los... barons que eren sons amics espessials.)

V. de Pierre Vidal. 

Tous les... barons qui étaient ses amis particuliers. 

Procuradors specials de mos senhor d'Armagnac.

(chap. Procuradós espessials de mon siñó d' Armañac. Qué bo que está lo coñac d' Armañac, fa una barbaridat de tems que no lo tasto.)

Tit. de 1378, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355.

Procureurs spéciaux de mon seigneur d'Armagnac.

Exceptios generals et specials.

(chap. Exepsions generals y espessials.)

Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 73.

Exceptions générales et spéciales.

Adv. comp. La cauza, tan be en general com en especial.

(chap. La cosa, tan be en general com en espessial.)

V. et Vert., fol. 36.

La chose, aussi bien en général comme spécialement.

ANC. FR. Que tu m'otroies especial part et planière en touz les biens que tu feras. Joinville, p. 156.

CAT. ESP. PORT. Especial. IT. Speciale, speziale. 

3. Especialmens, Specialmens, adv., spécialement, particulièrement.

Especialmens els articles et els ponhs de la fe.

(chap. Espessialmen als articuls y als puns de la fe.)

V. et Vert., fol. 102. 

Spécialement aux articles et aux points de la foi.

Honrar lo devon totas gens, 

Mas domnas specialmenz.

V. de S. Honorat. 

Toutes gens le doivent honorer, mais les dames spécialement.

ANC. FR. Espécialment vileins séremens et hérésie fai abatre à ton pooir. Douteront les privez, les estranges, de mesprendre vers toy, espécialment tes pers et tes barons. Joinville, p. 156. (N. E. pers : pairs : pares)

CAT. Especialment. ESP. PORT. Especialmente. IT. Specialmente, spezialmente.

4. Specification, s. f., spécification. 

Per obligansas generals sensa specification.

(chap. Per obligassions generals sense espessificassió.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 227. 

Par obligations générales sans spécification. 

CAT. Especificació. ESP. Especificación. PORT. Especificação.

IT. Specificazione.

5. Especificar, Especifiar, Specificar, v., lat. specificare, spécifier.

Per especificar, expondre e declarar.

(chap. Per a espessificá, expondre y declará.)

Leys d'amors, fol. 118. 

Pour spécifier, exposer et déclarer.

No los me cal especifiar.

(chap. No me los ('ls) cal espessificá.

ESP. No me hace falta especificarlos.)

Brev. d'amor, fol. 50.

Ne me les faut spécifier.

Part. pas. En la manieyra especificada.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 426.

En la manière spécifiée.

Puescan esser... interpretadas e specificadas pel juge del senhor.

Charte de Gréalou, p. 124.

Puissent être... interprétées et spécifiées par le juge du seigneur.

CAT. ESP. PORT. Especificar. IT. Specificare.

(chap. espessificá: espessifico, espessifiques, espessifique, espessifiquem o espessificam, espessifiquéu o espessificáu, espessifiquen; espessífic, espessifics, espessífica, espessífiques; espessificat, espessificats, espessificada, espessificades.)

6. Specificament, adv., spécifiquement.

Declaradament et specificament.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 47. 

Énonciativement et spécifiquement.

CAT. Especificadament. ESP. Especificadamente (específicamente). 

PORT. Especificamente. IT. Specificamente. (chap. espessíficamen.)

Especia, s. f., épice.

Qui manja, per mais beure,

Especias, no per mielhs vieure.

(chap. Qui minge, per a mes beure, espessies, no per milló viure.)

Brev. d'amor, fol. 120.

Qui mange épices pour boire davantage, non pour mieux vivre.

Ayga... flayran... las especias d'Orien. 

(chap. Aigua... flairán... les espessies d'Orién; flairá : fe bona auló.)

V. et Vert., fol. 78.

Eau... sentant... les épices d'Orient.

CAT. ESP. PORT. Especia. IT. Spezie. (chap. Espessia, espessies.)

2. Especi, s. m., épice, drogue.

Non lur tenon pro emplastres...

Ni 'ls bos especis.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve. 

Ne leur tiennent profit emplâtres... ni les bonnes drogues.

3. Espessier, s. m., épicier.

Suy espessiers trop bos.

(chap. Soc espessié mol bo.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je suis très bon épicier.

ANC. CAT. Especier. ESP. Especiero. PORT. Especieiro. IT. Speziale.

(chap. Espessié, espessiés, espessiera, espessieres.)

4. Especiayre, Especiador, Espessiador, s. m., épicier.

A Johan Baron, especiayre de Nemse, per VI torchas de lui compradas.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

À Jean Baron, épicier de Nîmes, pour six torches de lui achetées.

Jacme de Rodes, especiayre.

(chap. Jaume de Rodes, espessié; Jacme, Jaume, Jayme, Jaime, Jacobus, Iavmes al Vidal Maior, etc.)

De l' escala del dijous son espessiadors.

Ad especiadors... lo portal de Bilhon.

Cartulaire de Montpellier, fol. 103, 45 et 44.

Jacques de Rhodez, épicier.

De la troupe du jeudi sont épiciers.

Aux épiciers... le portail de Bilhon. 

Talhandier

De drap o especiador,

Joglars d'esturmens o cantor.,

Brev. d'amor, fol. 32. 

Tailleurs de drap ou épiciers, joueurs d'instruments ou chanteurs.

5. Despessier, s. m., épicier, droguiste.

Be sera bos lo metge e ricx lo depessiers.

Izarn: Diguas me tu. 

Bien sera bon le médecin et riche le droguiste.

6. Especiaria, Espessiaria, Especiairia, s. f., épicerie.

Tenran lo mestier d'espessiaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Tiendront le métier d'épicerie. 

Tota especiairia pagua dex et oeit deniers.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 151.

Toute épicerie paie dix et huit deniers.

- Magasin d'épices.

Gran odor de noblas especias com en una especiaria.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Grande odeur d'excellentes épices comme en une épicerie.

ANC. CAT. ESP. (especiería) Especieria. PORT. Especiara. IT. Spezieria.

(chap. Espessiería, tenda de espessies : botiga o botica del boticari, apotecari, farmasséutic.)

Espectacio, s. f., lat. expectatio, attente.

Per la no certanedat de l'espectacio.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Par la non certitude de l' attente.

ANC. FR. Accourut tout le voisinaige en expectation de véoir.

Rabelais, liv. III, ch. 24. 

CAT. Expectació. ESP. Expectación. PORT. Expectação. IT. Aspettazione.

Espelh, Espielh, s. m., lat. speculum, miroir, glace.

Anc tan bel no s vi en espelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Jamais si beau ne se vit en miroir.

Si s mirava en espelh, 

No s prezaria un aguilen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

S'il se mirait en miroir, il ne se priserait un fruit d'églantier.

Fig. Apres ells devon esser miralh et espielh, que totz los autres s' i devon mirar. V. et Vert., fol. 97.

Après ils doivent être miroir et glace, vu que tous les autres s'y doivent mirer. 

Loc. En que totz hom pot penr' espelh.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

En qui tout homme peut prendre miroir. 

ANC. CAT. Espill (MOD. Mirall). ESP. Espejo. PORT. Espelho. IT. Specchio.

(chap. Espill, espills; espejismo se li diu a la ilusió óptica p. ej. al desert.)

2. Speculacio, s. f., lat. speculatio, spéculation, action de regarder, de considérer.

Speculacio o contemplacio... Fasga... fo mont d' especulacio et contemplacio, quar Moyzes la terra de promissio d' el previzia. 

Eluc. de las propr., fol. 22 et 159.

Spéculation ou contemplation... Le Phasga... fut un mont de spéculation et contemplation, car Moïse de lui prévoyait la terre de promission. 

CAT. Especulació. ESP. Especulación. PORT. Especulação. IT. Speculazione. (chap. Especulassió, especulassions; v. especulá: especulo, especules, especule, especulem o especulam, especuléu o especuláu, especulen; especulat, especulats, especulada, especulades.)

3. Especulatiu, adj., spéculatif. 

Entendement speculatiu. Eluc. de las propr., fol. 22.

Entendement spéculatif. 

CAT. Especulatiu. ESP. PORT. Especulativo. IT. Speculativo, specolativo.

(chap. Especulatiu, especulatius, especulativa, especulatives.)

4. Specular, adj., lat. specularis, spéculaire, transparent.

La peira dita specular es de sa natura...

(chap. La pedra dita especular (lo talco) es de la seua naturalesa... transparén, transparens, transparenta, transparentes.)

Cors specular et polit... Transparent et specular.

Eluc. de las propr., fol. 194, 120 et 135. 

La pierre dite spéculaire (le talc) est de sa nature... 

Corps spéculaire et poli... Transparent et spéculaire. 

ANC. ESP. Especular.

Espelhar, v., expliquer. (chap. explicá.)

Voy. Just. Lipsius, epist. 44, ad Belgas.

Comtet lhi son dol, e lhi espel

Cum a mort, ab sas mans, lo franc donzel.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105.

Lui conta son deuil, et lui explique comment il a tué, avec ses mains, le franc damoisel.

Vec vos del vers la fi

Qu' En Grimoartz vos espelh,

Qu' ab joi lo las e l' afina,

Si 's qui be 'l chant ni l' espelha.

G. Rudel: Lanquan.

Voici la fin du vers que le seigneur Grimoart vous explique, vu qu'avec joie il l'enlace et l'afine, tellement il est (celui) qui le chante et l'explique bien.

Espelir, v., faire éclore.

Lo coa el sablon e l' espelis.

Naturas d'alcus auzels.

Le couve dans le sable et le fait éclore.

Lo closc del huou fo 'l ventre precios

De la Verge que pueys l' huou espellic.

(chap. La clasca del ou va sé lo ventre pressiós de la Virgen que después va fé eclosioná l'ou, obrís. Me pareix que espelir ve de expellire, expelí, expulsá, traure fora, gitá fora; en este cas, pondre l'ou, en metáfora: parí lo chiquet Jesús.)

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

La coque de l'oeuf fut le ventre précieux de la Vierge qui puis fit éclore l'oeuf.

ANC. FR. Quei icel fu put espeleir

K'en vostre buche vei ardeir?

Geoffroi Gaimar, Roman d'Haveloc, v. 293.

Espelofir, v., ébouriffer, hérisser.

Part. pas. Cant lo drac vi cazer son sanc, 

Brama e sailh de ranc en ranc,

Et es se totz espelofitz, 

Cant sen qu'en aysi es feritz.

V. de sainte Enimie, fol. 35. 

Quand le dragon vit tomber son sang, il crie et saute de chute en chute, et il s'est tout hérissé, quand il sent qu'il est ainsi frappé.

(chap. Normalmén se aplique al pel, ya u diu lo propi verbo esPELofir. Erissá, erissás; erissat, erissats, erissada, erissades; esturrufá, estorrufá; estorrufat, estorrufats, estorrufada, estorrufades, esturrufat, esturrufats, esturrufada, esturrufades; algo paregut a espelussá, espelussás, espelussat, espelussats, espelussada, espelussades, que es lo mateix que despelussat, despelussats, despelussada, despelussades.)

Espera, s. f., lat. sphaera, sphère. 

Segon la forma de l' espera.

(chap. Segons la forma de l' esfera.)

V. de S. Honorat.

Selon la forme de la sphère. 

A l'espera celestial.

Brev. d'amor, fol. 38.

A la sphère céleste.

Mais de gromantia sai totz los esperimens, 

Las sortz e las esperas e los desviamens.

(chap. Pero de nigromansia sé tots los experimens, les sorts y les esferes y los desviamens.)

P. de Corbiac: El nom de. Var. 

Mais de nécromancie je sais toutes les expériences, les sorts et les sphères et les déviations.

A semblansa d'espera o de cercle. Eluc. de las propr., fol. 105.

A ressemblance de sphère ou de cercle. 

CAT. ESP. PORT. Esfera. IT. Sfera. (chap. esfera, esferes; esféric, esferics, esférica, esfériques. v. esferificá: esferifico, esferifiques, esferifique, esferifiquem o esferificam, esferifiquéu o esferificáu, esferifiquen; esferificat, esferificats, esferificada, esferificades.)

2. Emysperi, s. m., lat. hemisphaerium, hémisphère.

Fa en nostre emysperi tan loncs jorns. 

(chap. Fa al nostre hemisferi díes tan llargs.)

Eluc. de las propr., fol. 122.

Fait en notre hémisphère si longs jours.

CAT. Hemisferi. ESP. Hemisferio. PORT. Emisferio, hemisferio. 

IT. Emispero, emisperio. (chap. Hemisferi, mija esfera.)

Esperar, v., lat. sperare, espérer.

Mas sazos fon qu' el maior don d'amor

Voli' om mais esperar que tener.

H. Brunet: Pus lo dous. 

Mais le temps fut où l'on aimait mieux espérer que tenir le plus grand don d'amour.

Doncs sai ieu ben que mi dons ten las claus

De totz los bes qu' ieu aten ni esper.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis.

Donc je sais bien que ma dame tient les clefs de tous les biens que j'attends et espère.

- Attendre.

Cum per Illyrici partes barbaricus speraretur incursus.

Loi 25 du Code Théodosien. 

Simus ergo... hilares et homeristas speremus. 

Pétrone. 

Quan trob negun que m' esper,

Mort o viu, l'aven a cazer.

P. Vidal: Pus ubert. 

Quand je trouve quelqu'un qui m'attend, mort ou vif, il lui arrive de tomber.

Volia que esperessan l'autra compaynha que devia venir.

Philomena.

(chap. Volíe que esperaren al atra compañía que debíe (habíe de) vindre.)

Voulait qu'ils attendissent l'autre compagnie qui devait venir.

Part. pas. Tan lonc temps l'ay esperat

E nueg e jorn planh e plorat.

V. de S. Alexis. 

Je l'ai attendu si long-temps et plaint et pleuré nuit et jour. 

Prov. Trop car compra qui espera. V. et Vert., fol. 81.

(chap. Massa car compre (lo) qui espere.)

Trop cher achète qui attend.

Subst. Pero esperar fai la flors 

Tornar frug. 

Folquet de Marseille: Mot i fetz. 

Pourtant attendre fait la fleur devenir fruit. 

CAT. ESP. PORT. Esperar. IT. Sperare.

2. Esper, s. m., espoir, attente, retard.

(chap. Espera; esperansa.)

Donc, s' aissi muer, que m val mos bos espers?

Arnaud de Marueil: L' ensenhamens. 

Donc, si ainsi je meurs, que me vaut mon bon espoir?

Vers Dieus, on es mos espers.

G. Riquier: Aissi quon es. 

Vrai Dieu, où est mon espoir.

Loncs espers a manhs plagz destorbatz.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Long retard a troublé maints plaids. 

Loc. Vostra beutatz on ai mes mon esper. 

Le Moine de Montaudon: Aissi com. 

Votre beauté où j'ai mis mon espoir.

3. Esperansa, s. f., espérance.

Esperans' an tuit li meillor.

(chap. Esperansa tenen tots los millós.)

Folquet de Marseille: Si cum sel.

Tous les meilleurs ont espérance. 

El deu metr' esperansa en Dieu.

L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

Il doit mettre espérance en Dieu. 

Loc. Prometes mi bon' esperansa.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Promettez-moi bonne espérance.

Per qu' es fols qui, ses fermansa, 

Met en amor s' esperansa.

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

C'est pourquoi est fou qui, sans assurance, met en amour son espérance.

- Espérance bretonne.

Allusion à l'espoir qu'avaient les Bretons du retour d'Artus, qu'ils croyaient n'être pas mort et devoir reparaître parmi eux.

(N. E. Más o menos como la esperanza ascumita, de la asociación catalanista del Matarraña, Ascuma: el retorno de Artur Quintana con una boina roja encasquetada. Cuando se muera, que no vuelva por el Matarraña ni Aragón; trajo la rabia catalanista, y esta no se acabará cuando muera el perro.)

S'il plai qu' ab lieis no m fos

L' esperansa dels Bretos.

G. Faidit: Com que mos.

S'il lui plaît qu'avec elle ne fut pour moi l'espérance des Bretons.

Servirs qu'om no guazardona 

Et esperansa bretona 

Fan de senher escudier.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne font d'un seigneur un écuyer.

- L'une des vertus théologales.

Las tres vertutz theologicals, que so fe, caritatz, esperansa.

(chap. Les tres virtuts teologals, que són fe, caridat y esperansa. 

En castellá se les adeprén un “fé, esperanza y caridad.”)

Brev. d'amor, fol. 5.

Les trois vertus théologales, qui sont la foi, la charité, l'espérance.

CAT. Esperansa. ESP. Esperanza. PORT. Esperança. IT. Speranza.

(chap. Esperansa, esperanses; esperansat, esperansats, esperansada, esperansades; v. esperansá, esperansás: yo me esperanso, esperanses, esperanse, esperansem o esperansam, esperanséu o esperansáu, esperansen.)

4. Espera, s. f., attente, retard. 

Ay fag tan long' espera

Que aysi m degues murir. 

(chap. Hay fet tan llarga espera que aixina me deguera morí.)

Rambaud d'Orange: Una chansoneta.

J'ai fait si longue attente qu'ainsi je dusse mourir.

Non hi vueill gaire d' espera.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je n'y veux guère de retard.

- Terme.

En luoc de far usuras

Fan baratas ad espera.

(chap. En ves de fé usures fan mercats d' empeños: te donen dinés per algo y si no los tornes en un tems fixat, pactat, se “ho” queden y u revenen. Este “ho” ve del latín hoc + verbo, p. ej “hoc facit”, se pronunsie u y se escriu u; als textos antics tamé se trobe “o”.)

Brev. d'amor, fol. 125.

Au lieu de faire usures ils font marchés à terme.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Espera. IT. Spera.

5. Esperamen, s. m., espoir.

Ieu no mi vuel de vos dezesperar,

Ans ai en vos mon bon esperamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Je ne me veux désespérer de vous, mais j'ai en vous mon bon espoir.

ANC. ESP. Esperamiento.

6. Esperaire, s. m., qui espère, qui attend.

Si de vos dizetz que m desesper, 

Dona, no sai de qui m sia esperaire. 

Berenger de Palasol: Bona domna.

Si vous dites que je me désespère de vous, dame, je ne sais de qui je sois espérant.

D'aitan suy ben esperaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

D'autant je suis bien espérant. 

ESP. Esperador. (chap. Esperadó, esperadós, esperadora, esperadores.)

7. Desesperar, v., lat. desperare, désespérer.

Qui essenia lo covers ses suavetat plus pot lo desesperar que chastiar.

(chap. Qui enseñe al convers sense suavidat mes lo pot desesperá que corregí; chastiar, de lat. castigare, es corregí; castigá.)

Trad. de Bède, fol. 30.

Qui enseigne le convers sans bonté le peut plus désespérer que corriger.

No vos qual dezesperar.

Marcabrus: A la fontana.

Se vous faut désespérer.

De las domnas mi desesper,

Jamais en lor no m fiarai.

(chap. De les dones me desespero, may mes d' elles no men fiaré.)

B. de Ventadour: Quan vei la laudeta.

Je me désespère des dames, jamais en elles je ne me fierai.

Per gran mal nulhs homs no s desesper.

(chap. Per gran mal (que) cap home se desespero. Nulhs y no són dos negatius, al chapurriau se consentren en una paraula: “cap”, que vol di 0, nulo, ademés d' atres significats, del lat. caput, etc.)

P. Rogiers: Non sai don.

Pour grand mal nul homme ne se désespère.

C' om se deia per tan desesperar.

G. Faidit: Tot atressi. 

Qu'on se doive pour tant désespérer.

Part. pas. No vuelh dezesperatz languir. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne veux languir désespéré. 

Subst. Se aucis esperitalmens coma desesperat.

(chap. Se mate espiritualmen com a desesperat.)

V. et Vert., fol. 13.

Se tue spirituellement comme désespéré.

Fig. Es arbres senes razitz

De tot frug desesperatz.

(chap. Es abre sense arraíl o arraíls, de tot fruit desesperat.)

G. Riquier: Aissi pert. 

Est arbre sans racines désespéré de tout fruit.

CAT. ESP. PORT. Desesperar. IT. Disperare.

(chap. Desesperá, desesperás: yo me desespero, desesperes, desespere, desesperem o desesperam, desesperéu o desesperáu, desesperen; desesperat, desesperats, desesperada, desesperades.)

8. Desesper, s. m., désespoir.

Mains peccadors fai desespers morir. 

(chap. Lo desespero (la desesperansa) fa morí mols pecadós.)

T. de R. de Vaqueiras et de Coines: Senher Coines.

Le désespoir fait mourir maints pécheurs. 

Loc. Car trop tarzar en domney es folhia,

Que mans amicx ne ven en desesper. 

Guillaume de Montagnagout: No sap. 

Car trop tarder en galanterie est folie, vu que maint amant en vient en désespoir.

ANC. CAT. Desesper.

9. Desesperansa, s. f., désespoir.

Cum viurai, ieu que tan coral sospir 

Fas nueg e jorn ab gran desesperansa?

Hugues de S.-Cyr: Tres enemics. 

Comment vivrai-je, moi qui fais nuit et jour tant de soupirs de coeur avec grand désespoir?

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit es desesperansa.

(chap. Lo segón pecat contra lo Espíritu San es la desesperansa.)

V. et Vert., fol. 10.

Le second péché contre le Saint-Esprit est désespoir.

E 'lhs cardenals elegiro lo papa coma per dezesperansa.

(chap. Y los cardenals van triá (elegí) al Papa com per desesperansa, desesperansats. Natros los chapurriaus tenim al cardenal Omella, que podríe arribá a Papa, de fet, ya té un blog per si auncás: lopapaparlechapurriau.blogspot.com)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.

Et les cardinaux élurent le pape comme par désespoir.

Loc. Ella se mes en desesperansa.

V. de Guillaume de Balaun. 

Elle se mit en désespoir.

ANC. FR. Plains de doleur et de désespérance.

Eustache Deschamps, p. 88.

Car je les vy près de désespérance.

(chap. Ya que los vach vore prop de la desesperansa. 

Depossisió, declarassió, testimoni, atestat (de testigo), de Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard, com lo pastís; fill de Ricardo Primé “lo sense temó”, valén, s' assemelle a 'N Artur Quintana Font.)

Déposition de Richard II.

Rous fa en tel désespérance.

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Normandie, fol. 25.

ANC. CAT. Desesperança. ANC. ESP. Desesperanza (MOD. Desespero). 

IT. Disperanza. (chap. Desesperansa.)

10. Desesperatio, s. f., désespoir.

Desesperatios es grans peccatz que Dieus ayra molt...

Totz hom que sera pres en desesperatio sera dampnatz.

(chap. La desesperassió es un gran pecat que Deu odie mol;

ayra : FR. hait : EN. hates : all. hasst.)

Liv. de Sydrac, fol. 128.

Désespoir est grand péché que Dieu hait beaucoup... 

Tout homme qui sera pris en désespoir sera damné.

Tombar en lo peccat de desesperacio.

(chap. Tombá, caure al pecat de desesperassió.)

V. de s. Fors, DOAT, t. CXXIII, fol. 255.

Tomber dans le péché de désespoir. 

CAT. Desesperació. ESP. Desesperación. PORT. Desesperação. 

IT. Disperazione. (chap. Desesperassió.)

11. Desperamen, s. m., désespoir.

Dires lo secrez de son amic es desperamens d'arma.

(chap. Di lo secret de son amic es desesperamén de l'alma.)

Trad. de Bède, fol. 75.

Dire le secret de son ami c'est le désespoir de l'âme.

12. Despers, adj., désespéré, désespérant, désolé, désolant.

Sui plus despers

Per sobramar,

Que naus que vai turban per mar, 

Destrecha d' ondas e de vens.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz. 

Je suis plus désespéré par excessivement aimer, que nef qui va errant par mer, pressée d'ondes et de vents.

Sera mot fers,

Mot angoyssos e mot despers. 

Los XV signes de la fi del mon.

Sera très rude, très angoisseux et très désolant.

(chap. Desesperán, desesperadó, desesperans, desesperadós.)

LO LLIBRE DELS POETAS, FRANCESCH PELAY BRIZ.

LO LLIBRE DELS POETAS

CANSONER DE OBRAS RIMADAS 

DELS SEGLES XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVII Y XVIII

ACOMPANYAT DE NOTAS Y DE UN PRÒLECH (tos agrade la Y griega? Aquí fique pròlech, y mes avall prólech, a vore si tos aclariu en les tildes, assompats)

PER

FRANCESCH PELAY BRIZ.

https://es.wikipedia.org/wiki/Francesch_Pelay_Briz

No confundí o confondre en lo gallego Ramón María del Valle-Inclán, que va naixe al 1866 a Villanueva de Arosa, Vilanova de Arousa (carallo, Vilanova, como la de la Geltrú)

BARCELONA: 

ESTABLIMENT TIPOGRÁFICH-EDITORIAL DE SALVADOR MANERO, 

Rambla de Sta. Mónica, núm. 2, - Ronda 128. 

1867. 

ES PROPIETAT. 

AL MESTRE EN GAY SABER 

EN VÍCTOR BALAGUER 

«Qui be estima 

may oblida.» 

F. P. Briz.

Septembre de 1867. 

OBRAS DEL MATEIX AUTOR. 

LA MASÍA DELS AMORS, poema en XII cants. 

LO BROT D'ACHS, rimas. 

CANSONS DE LA TERRA, cants populars catalans; 2 volums. 

MIREYA, traducció en vers. 

LAS SET BALADAS.

AUSIAS MARCH, reimpressió de las obras d'est poeta. 

LO LLIBRE DE LES DONES, de Jaume Roig, reimpressió. (L'Espill)

CALENDARI CATALÁ (anys 1865, 1866 y 1867), escrit per los mes coneguts poetas catalans mallorquins y valencians. 

LO LLIBRE DELS ANGELS, en vers. 

LA CREU DE PLATA, drama en 3 actes. 

QUI S'ESPERA 'S DESESPERA, comedia en 1 acte. 

EN PREPARACIÓ.

CANSONS DE LA TERRA: 3.r volum. 

(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: comentarios entre paréntesis y cursiva. En el texto html no están en cursiva. En el libro editado no estarán. )

PRÓLECH. 

En los segles XII, XIII y part del XIV se pot ben dir que la verdadera literatura catalana no existia. Be es cert que hi havia aquí en Catalunya infants, prínceps y fins reys (de Aragó) que componian trobas, be es veritat que imitavan á aqueixos un aplech de cavallers tots ells de clarejant ingeni y molta inspiració; emperó precís es confessar que no passavan de ser uns trists imitadors de la escola provençal que llavoras s'havia ensenyorit de las principals corts y de casi totas las liras dels poetas del mitjorn de la França, Italia, Espanya y quelcuns de Inglaterra. No mancá tampoch un emperador (1: Frederich Barbarroja) que compongués en esta llenga aquella tan coneguda cansó que diu aixís: «Plasmi cavaller francés - e la dona catalana...» Los trobadors catalans prenian dels de mes enllá del Pirineu, formas, llenga, estil y fins moltas vegadas tambè lo argument de sos cants. 

(Frédéric Ier, empereur. On lui a attribué les vers suivants, qui ne se retrouvent dans aucun de nos manuscrits:

Platz mi cavalier frances,

E la donna Catalana

E l' onrar del Ginoes

E la cort de Castellana,

Lo cantar provensales

E la danza trevizana

E lo corps aragonnes

E la perla julliana,

Las mans e caras d' Angles

E lo donzel de Thuscana.

Nostrad. 28. Crescimbeni, 16. Bastero, 82.)

(Senes breu de parguamina,

Tramet lo vers en chantan,
En plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.)

Aixó no podia crear per sí sols una literatura verament catalana, mes podia influir molt y molt en que eixa literatura comensás á péndre peu.
Y aixís fou. Las ganas de imitar á tot lo que 's feya en Provença, portá als fills del nostre pais á la lloable imitació de las festas literarias que, aprop de las Alpinas, eran conegudas ab lo nom de corts d'amor. Un rey poeta ó, mes ben dit, un poeta rey fou qui, cridant á Barcelona á dos dels que jutges havian estat á Tolosa, feu naixe en la ciutat dels comptes los certámens que tants bons fruits havian de dar y tant havian de ferhi en la, mes que regeneració, vera creació de la literatura de la nostra llenga. En efecte á Joan primer se déu la verdadera naixensa de la escola catalana; en aquells certámens s'hi troba ja á poetas que volentse desfer dels lligams que á son pensament posava lo tindre que parlar en una llenga sávia, trencant casi del tot ab la tradició literaria, prenen á la llenga de la terra (por cierto, muy parecida a la occitana, por mucho que la hayan maquillado, manipulado y robado de lenguas próximas) y la aixecan al igual de la que fins llavors s'havia cregut ser la única digne de espressar en rimas los pensaments dels trobadors, la provençal. 

Be es veritat que est cambi no 's poguè fer de una manera que res que desitjar deixés, be es cert que molts provençalismes vingueren á enlletgir á la llenga (ja ja !!) que, fins llavoras parlada solzament pèl poble y cantada pèls jutglars, anava á ferse escoltar de tot un regne y á dictar lleys, un segle desprès, á la que avuy anomenan dolsa parla castellana. (ja ja!) Los modismes del Provençal y moltas paraulas que, perque los consideressen vulgars ó mal sonants en la nostra propia, van péndre dels trobadors de Provença los nostres poetas, vingueren á figurar entre los mots de la llenga de nostre pais. Esta barreja deslluhí alguna mica la dolsura dels lays y sparsas dels trobadors catalans, emperó considerant lo pas que acabavan de donar mirantlo des de abans del segle XIV y no de desprès en çá, trobarém que ben, ben contents devem estar de aquells provençalismes, terminacions y defectes, perque ells eran com lo boll que tapava 'l grá, boll que mes tart lo vent del bon gust podia arrebassar, si no del tot en la major part. 

Lo que mes crida la atenció entre 'ls trobadors de aquell temps es la originalitat en la forma. Veyémlos rompre quasi del tot ab las rimas per parellas (que sols guardaren per la codolada); veyémlos escullir com á metro predilecte la vintena en bordons de onze sílabas, trencadas per l'accent en la quarta, y trobém las endressas y tornadas que es lo que mes carácter de originalitat dona á llurs obras. 

Aquesta llavor es la que ixqué (no escribe surtí? qué cosa más rara!) dels «Jochs florals» creats per Joan I. Aquesta llavor devia donar fruit, y 'l donguè en lo segle XV. 

Lo segle que acabém de nomenar es lo segle d'or de nostra literatura. (se pasa de imbécil este tío, lo normal en la Renaixença) 

En ell figuran los noms de nostres mes coneguts poetas, en ell se escriu en tota classe de metros, en ell pren forsa lo geni literari catalá y llansa al mon unas esparsas que guanyan á son autor lo títol de príncep dels poetas catalans, y un llibre que pavre ve á ser de la novela picaresca. Ausias March, Jaume Roig, Roiç de Corella, Fenollar, Rocabertí y tants altres coneguts y respectats noms son los que omplan de cap á cap tot lo espay d'est segle (el siglo de oro de la literatura valenciana, por supuesto). Ben bè de planye es que tanta sava poética com hi hagué llavors (en el reino de Valencia), no servís per donar fi á la bona obra que 'ls poetas del segle XIV havian comensat, y per esborrar lo desig de fer imitacions, desig que privava als trobadors lo esse del tot original. Lo travall dels poetas de las darrerías del catorzé segle fou del tot perdut. Fins lo mes privilegiat dels trobadors de aquella época no 's desdenyá de abeurarse en la font de la poesía italiana, (como los catalanes de la provenzal, copiones embusteros) essent aixís que de mes apropiada á la sanch de sas venas (en el catalán moderno post Pompeyo Fabra, de les seves venes) n'haguera trobat en sa mateixa terra. Sí (hoc en catalán antiguo, dialecto OCcitano); fins Ausias March, lo mes inspirat del poetas catalans (era valenciano, hasta la wikipedia o wikitrolas no miente en esto, y usaba la lengua valenciana), no pogué lliurarse de la malaltía aquesta y arribá á traduhir en vers las passions de son cor, del mateix modo com ho havia fet abans qu'ell lo gran Petrarca. 

(Y muchos otros poetas antiguos, pedazo de alcornoque) 

Y no content ab aixó, encara va fer mes. Sos martiris de amor nasqueren lo mateix jorn en que van naixe los del poeta italiá (1). 

(1) Era 'l giorno ch' al sol si scoloraro... (Sonet III. - Petrarca.) 

(Verdaderamente, cuesta leer tantas imbecilidades del alucinado catalanista Briz. Giorno : jorn : jour : día, dia)

No es aixó voler menysprear al gran trobador, ço es planyes' de un mal. Lo dir que 'l sol tè tacas no es dir que sia lleig, es fer entendre que fora mes hermòs si no 'n tingués cap (tú si que estás tacat). 

La prova de que Ausias fou un geni, nos la dona lo mateix rey dels poetas castellans de sa centuria. Lo dòls Garcilaso, lo qui diuhen creador del endecasílabo; aquest tan alabat poeta, no s'envergonyí de péndre per mestre á nostre Ausias (no ere vostre, ere valensiá, cap de soca), y feu mes que imitarlo, fins lo traduhí en quelcunas parts: qui d'aixó dupte, llegesca la tornada del cant XLIX (49 pera los de la Cup) de Ausias March y 'l sonet XXVII de Garcilaso (1).

Lo trobador valenciá fou sens disputa lo primer poeta de son temps, mes ab tot no fou lo mes original; precís es confessarho. Creyém de bona fe que aquest va ser Mossen Jaume Roig, lo autor del Libre de les dones (lo spill, Espill, no miray ni mirall ni miralh, l'Espill, speculum latín). 

Be es veritat que en cambi tè est poeta molts defectes que no enlletjeixen (qué palabra más fea!) á las obras d'Ausias, com son paraulas afrancesadas (y de dónde viene este plural paraulas y adjetivo afrancesadas? De Francia, cabeza de chorlito, de la lengua occitana) y algunas presas (algunes preses, de prendere latín; tomadas, prestadas; el castellano usa -as al final, como el dialecto catalán pre Pompeyo Fabra) del castellá; (y escribe castellá, con tilde á y no à, y no escribe español o espanyol) 

no cap pas (muy francés este pas apoyo de la negación, lo están intentando eliminar actualmente del catalán nuevo para que no se parezca tanto al occitano, ni al francés, ni al castellano, ni etc) 

cap mica de dupte de que hi ha alguns provençalismes en lo spill; (pues claro, también hay provenzalismos en el dialecto catalán del 2021; quien dude, que lea algún texto en occitano; por ejemplo, lou tresor dóu Felibrige de F. Mistral) mes ab tot y aixó, la naturalitat, dolsesa, gracia (sin tilde à) y facilitat, fan á n'aquest poeta, si no 'l primer de la centuria, lo mes catalá de son temps. (Este idiota también se debía pensar que era el más catalán de su tiempo, pero en 2021 seguimos teniendo los mismos idiotas, quizás alguno más) 

La riquesa de consonants, la dolsa manera de lligar las frases, lo fons de ciencia (al autor le falta un gran fondo de ciencia, pero lo disimula bien) que hi ha en cada capítol, la amarganta doctrina que encobreixen sos riallers versos, la variada y profitosa descripció de costums de sa época, fan de son llibre una joya de inapreciable valor. Si val ó no, ho proban las moltas edicions que del mateix s'han fet (2). 

(1) Amor, amor un hábito he vestido 

del traje de tu tienda bien cortado, 

al vestir le hallé ancho y holgado (se encuentra i latina en castellano)

pero despues estrecho y desabrido. 

(2) S'ha imprés en 1531 - 1532 - 1564 (o se duplica el 1564, o el primero es 1561) - 1562 - 1735 - y derrerencament (darrerament; últimamente) en 1865 l'ha donat á la estampa lo llibreter Joan Roca y Bros, Argentería, n.° 44. 

(1) La Comedia de la gloria d'amor. 

(2) La dama Sans merci, d'Alain Xartier. 

(3) En efecte, des del segle XVI en avant se pot dir que fuig de Catalunya (Puigdemont y datres al segle XXI) l'esperit catalá. Totas las composicions mes que originals semblan traduccions castellanas. 

(4) Sens dupte un dels bons poetas que en aquest espay de temps se distinguí fou Guerau de Montmajor. En ell s'hi veu renaixe l'esperit catalá y 'l geni de Jaume Roig, Llegéscanse las mostras qu'en posém en lo cos del Cansoner. També 's deuhen citar ab algun respecte y com escepció del mal gust de la época Boschá, Serafí, y alguns altres. 

Ara be, si aqueixos dos poetas no 's saberen lliurar del contagi (el mermado este no supo librarse del contagio catalanista), del desig de imitar á italians y francesos, com ja 's pot soposar, molt menys se 'n lliuraren los altres que no tenian tanta representació en las lletras catalanas. (les lletres catalanes en el catalán inventado, que por cierto, es una pura copia de la lengua valenciana) 

Perçó veyém á Rocabertí (Vezcomte de Rocaberti), lo qui fou general de las tropas del rey En Joan II, (Juan II de Aragón, padre del príncipe de Viana, situada en el reino de Navarra; después de morir se sigue llamando primogénito a Fernando II de Aragón, el católico, Ferran, Ferrán, Ferdinando, etc. ) compondre un poema (1) y robar títol, metro, esperit y fins certas descripcions al gran poeta florentí Dant. 

(Dante, autor de la divina commedia, y “de vulgari eloquentia”, donde escribe sobre las lenguas vulgares, la lengua de “oc”, la que se habla todavía en Cataluña, pero prescindiendo del oc, hoc, òc: sí afirmativo 

- excepto en el aranés - para que no se note demasiado el parentesco del dialecto catalán con la lengua OCcitana. Además, esta gente suele quitar letras a algunos nombres, para ahorrar tinta: Octavio, como Serret de Valderrobres, Octavi; Boecio, Boeci - alguna obra traducida al romanç catalanesch; Arturo, como Quintana y Font, Artur; Abundio, Abundi) 

Trobém á Francisco Oliver traduhint á un poeta francés (2). A un Romeu Lull (y lo escribe bien, Lull, con L y ll al final) que troba en italiá, y á molts altres que en les (antes se encuentra: las) darrerías del segle XV y comens del XVI fins comensan á imitar als poetas que algun dia havian sigut imitadors de la escola catalana). (me pixo de riure en este home) 

En va alguns, com Bernat Fenollar, Roiç de Corella, Gazull y altres tractaren de deturar (aturar) la corrent que al mal gust los duya. 

Lo riu que ple de sava é inspiració eixit havia de Ausias March, desprès de algunas paradas de mes ó menys bona recordansa (4), se deturá en lo estany (com lo de Bañoles, Banyoles, Banyolas) del mal gust del segle XVII, representat pel grosser, corromput y gens natural poeta Vicens García. Des d'aqueix ençá sols trobém dos que pugan cridar la atenció de la gent de bon criteri, y son Geroni Ferrer de Guisona y Fontanella. 

Per çó nos havem estés tant y tant en nostre cançoner en dar mostra dels trobadors del segle XV y passém tan de llarch per sobre 'ls poetas dels segles XVI, XVII y XVIII. Apar mentida que après de tanta ufana, arribés á tanta miseria nostra historia literaria. (Pos espérat a vore lo catalá al 2050)

___

Ara devem parlar una mica del ordre que havém seguit al arreglar nostre cansoner. (arriba cansoner, aquí cançoner, s, ç)

Hem comensat pèl segle XII perque creyém que si be las obras que en ell se van compondre no son escritas en la llenga del pais, ho son los qui las escrigueren, 

(yo voy a hacer un libro de la lengua sevillana con autores nacidos en Sevilla y otro de la lengua manchega con autores nacidos en La Mancha, aunque sean de lugares de cuyo nombre no quiero acordarme; y otro de la lengua canaria con autores canarios, como Ángel Guimerá, nacido en Santa Crotz de Tenerife, el 6 de maig de 1854) 

y sent aixís deuhen esse coneguts com á trobadors fills de Catalunya. 

(Pepe Rubianes es compatriota de Francesch Franch Bahamonde, Rajoy, Fraga Iribarne, Rosalía de Castro, Manuel Rivas, etc...) 

De tots quants hem trobat poesías n'hem publicat, no pera fer una colecció completa de rimas, sí sols pera que tothom puga haver á las mans una mostra del estil dels principals autors. De cada segle hem citat los noms dels poetas (els noms dels poetes) mes coneguts. 

Dels que van senyalats ab una estrella (caray, no harían eso los Nazis, NationalsoZIalisten, socialistas alemanes de Ataúlfo, Adolfo, Adolf Hitler, unos 60 años después de publicarse este libro?) no n'hem publicat mostras, ó be perque no las hem trobadas, ó be perque las qu'han vingut á nostras mans están despossehidas de tota classe de mérit. Hem publicat molt de certs poetas (se lee poetás) com Fenollar, Scrivá, Corella, Stela y alguns altres del segle XV, perque, que nosaltres sabém, no n'han vist molts trossos lo comú de la gent. 

Dels que ja tenen las obras publicadas, com March, Roig, Lull y algun altre, no mes ne doném una petita mostra, tota vegada que será fácil á qualsevol que llegirlos vulga lo tindrels desseguida. Los hem colleccionat per segles y per ordre de abecedari, perque sia mes fácil trobar al poeta que 's desitja: aixó 'ns ha fet incorre en la falta de posar mes al davant poetas que devian anar mes al derrera, l'ordre cronológich n'ha rebut, emperó hi ha guanyat la claretat: á mes tingas en compte que 'l llibre que avuy oferim al públich se titola «Cansoner» y no «Estudi sobre 'ls poetas catalans.» Lo que fora indispensable á eix últim, no es necessari al primer. Acompanyém cada mostra de cada poeta d'algunas notas y una taula de totas las altras obras (totes les altres obres post Pompeyo) que del mateix coneixém. Aixó, que sembla res, posa en camí de trobar totas las rimas de cada trobador, y es una taula que algun dia pot servir per fer un verdader y complert cansoner catalá, (tendréis que añadir los poemas en gallego, que se parece mucho al catalán, tanto moderno como antiguo) que Deu vulla que 's fassa com mes aviat millor! 

Pera que sia mes fácil lo trobar un determinat poeta, á la cua del llibre hi há (como el burro o ase catalán: iá, iá) una taula de autors per ordre alfabétich ab la página en que 's troban las obras de quiscun 

d'ells. 

Aquest es lo treball que oferim al públich despossehit de mérit, mes plé de vers desigs de que servir puga als que tenint mes forsas que nosaltres, pensin un dia en enriquir la nostra llenga ab una bona, llarga, profitosa, y ben escrita historia de la literatura catalana. 

F. P. B. (Francesch Pelay Briz, el iluminado catalanista)

OBRAS QUE S'HAN TINGUT AL DAVANT AL FER EST LLIBRE. 

Las obras que han servit pera arreglar est Cansoner son las següents: 

Lo jardinet d'Orats. 

Artículos sobre 'l cancionero de Zaragoza, per En Víctor Balaguer. 

Crónica de R. Muntaner, edició publicada per En Anton de Bofarull. 

Notas al Canto del Turia. 

Los Trovadores en España, per En M. Milá. 

Jochs florals de 1865. 

Obras rimadas de Ramon Lull, edició complerta publicada per En G. Rosselló. (He editado este libro de Gerónimo, Geroni o Geróni Rosselló; pone “idioma catalan-provenzal”; disponible en regnemallorca.blogspot.com y en Amazon)

Historia de la literatura catalana, per M. Pers. 

Historia de Cataluña, per V. Balaguer. 

Diccionario de Autores catalanes, per T. Amat. 

Obras poéticas de Vallfogona. 

Gramática catalana de Ballot. 

Ensaig sobre la historia de la literatura catalana, per F. R. Camboliu. 

Relato de las fiestas para la canonización de S. Raimundo de Peñafort, publicat per Rebullosa. 

Y á mes alguns manuscrits del segle XVI, y algunas copias del cansoner de Zaragoça que tè 'l señor Balaguer y que de tot grat nos ha deixat pera poder trauren'lo que 'ns servís. 

SEGLE XII. 

Anfós II. - Bergadan, Guillem de. - Cabrera, Guerau de. - Mataplana, 

Huch de. - Vidal, Ramon. 

LO LLIBRE DELS POETAS. 

ANFÓS II. 

(Alfonso II de Aragón, Alfons, N'Anfos, Ildefonso, Adefonso; Huesca, 1157 - Perpiñán, 1196; rey de Aragón: 1164 (Petronila hace la donación del reino de Aragón - 1196. 

https://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n#/media/Archivo:Testimonio_documental_del_nacimiento_de_Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n_en_Huesca.jpg

Le sucede Pedro II de Aragón, que también dictaba bandos en occitano de Aragón, “als presentz”. Algunos hablan del “catalán de Aragón”: es como hablar del “Manchego de Segovia”) 

Per mantas guizas m'es datz 

joys e deport e solatz; 

que per vergiers e per pratz, 

e per fuelhas e per flors, 

e per temps qu'es refrescatz, 

vei alegrar chantadors: 

mes al meu chan neus ni glatz 

no m'ajuda, ni estatz, 

ni res, mas Dieus et amors. 

E pero ges no-m desplatz 

lo belh temps, ni la clardatz, 

ni 'l dous chans qu'aug pels playssatz, 

dels auzelhs, ni la verdors; 

qu'aissí-m suy ab joy lassatz 

ab una de la melhors 

qu'en lieys es sens è beutatz; 

per qu'ieu li don tot quan fatz, 

e joys e pretz et honors. 

En trop ricas voluntatz 

s'es mos cors ab joy mesclatz, 

mas no sai si s'es foudatz, 

o ardimens, o paors, 

o grans sens amezuratz, 

o si s'es astres d'amors; 

qu'anc, de l'hora qu'ieu fuy natz, 

mais no-m destreys amistatz, 

ni-m senti mal ni dolors. 

Tan mi destrench sa beutatz, 

sa proeza e sa bondatz, 

qu'ieu n'am mais sofrir en patz 

penas e dans e dolors, 

que d'autra jauzens amatz 

grans bes faitz e grans secors; 

sos homs plevistz e juratz 

serai adés, s'a lieys platz, 

denan totz autres senhors. 

Quan mi membra dels comjatz 

que pres de lieys totz forzatz, 

alegres suy e iratz; 

qu'ab sospirs mesclatz de plors 

me dis: «- Belhs amics, tornatz 

per mercé, vas me de cors;» 

per qu'ieu tornaray viatz 

vas lieys, quar autre baysatz 

no m'es delietz ni sabors. 

GUILLEM DE BERGADAN. 

Al temps d'estiu quan s'alégron l'ausel 

e d'alegrer cánton dolz lais d'amor, 

e ill prat s'alégron que 's véston de verdor, 

e carga 'l fuoill e la flor e 'l ramel, 

s'alegran cill qui an d'amor lor voill; 

mas eu non ai d'amor si ben l'a 'm voill, 

ni pos, ni dei aver nuill alegratge 

quar eu ai perdut leis per mon solatge 

e s'anc fui gais ara sui d'ira ples. 

Et ai dret qu'ab ira me capdel 

e que jamais non dezir foill ni flor 

qu'anc hom de carn non ac ira major 

et adés creis quan venc al temps novel, 

et es ben dret se 'm ir ni 'm plaing ni 'm doill, 

pos la gensor iraz laisei, so 'm duoill, 

pogués vezer, don per pauc non euratge; 

mas non m'ir tan qu'en lais son seignoratge 

ni 's loinc de leis mos cor ni ma fes. 

Quar si tot sui loing del sieu cor cortés 

per ma foudat qu'eu non poc lei vezer 

que fai son prez plus loing d'autra saber 

eu teing vas lei los (ueils?) del cor amdós; (uèlhs; ulls; ojos, güellos)

quar on om plus s'en loing ni sel s'en part 

de loing s'en fai plus pres en tota part; 

taing s'espan de mi dons (es?) saubut 

lo seu ric prez qu'a mon cor retengut, 

que quan ill n'es plus lonc meill li sui de pres. 

Per drez lei prez mos cors e ma razós 

qu'aprés mainz mals jauzir d'un bon esper... 

_____

Chansoneta leu e plana 

leugereta, ses ufana 

farai e de mo marqués 

del trachor de Mataplana 

qu'es d'engans frasitz e ples. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frasitz e ples. 

Marqués ben áion les peiras 

a Melgurs de pres Someiras 

on perdés de las denz tres; 

ni ten dan que las primeiras 

i son e no i páron ges. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frazitz e ples. 

Del bratz no 'us pretz una figa 

que cabrella par de biga 

e portatz lo mal estés, 

obs i auriatz ortiga 

que 'l nervi vos estengués. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frasitz e ples. 

__

ALTRAS OBRAS d'EST POETA. 

I. Quant vei lo temps camjar é refredir. 

II. Lai on hom melluyr' e revé. 

III. Mais volgra chantar a plazer. 

IV. De Bergadan, d'estas doas razós. 

V. Amics sénher no 'us ho cal dir. 

VI. Juglars no-t desconortz. 

VII. Un sirventés ai encor a bastir. 

VIII. E fetz una mespreison. 

IX. Ben ai auzit per cals rasós. 

X. Amichs marqués, enquera no n'a gaire. 

XI. Talans m'es prés d'En Marqués. 

XII. Cossirós cant é plang é plor. 

XIII. Bernatz ditz de Baisseill. 

XIV. Ara mens que la neu e l'frei. 

XV. Trop ai estat de corna de mouton. 

XVI. Eu no 'n cuidava chantar. 

XVII. Chanson ai comensada. 

XVIII. Un sirventés mieu voill far. 

XIX. Mal o fe lo bisbe d'Urçel. 

XX. Ben fo ver qu'En Berguedan. 

XXI. Un trichaire, preste laire. 

XXII. Reis, s'anc nuls tems fos francs ni larc donaire. 

GUERAU DE CABRERA. 

Cabra juglar, 

non puesch mudar 

qu'eu non chan, pos a mi sab bon; 

e volrai dir 

senes mentir, 

e contarai de ta faison: 

mal sabs viular 

e pietz chantar 

del cap tro en la fenizon, 

non sabs finir, 

al mieu albir, 

á tempradura de Breton. 

Mal t' ensegnet 

cel que 't mostret 

los datz a menar ni l'arson. 

Non saps balar 

ni trasgitar 

a guisa de juglar Guascon. 

Ni sirventesc 

ni balaresc 

non t' auc dir e niulla fazon; 

bons estribotz 

non tiers pel potz, 

retroencha ni contenson. 

Ja vers novel 

bon d'En Rudel 

non cug que 't pas sotz lo guingnon, 

de Markabrun 

ni de negun 

ni d'En Anfos ni d'En Eblon. 

Jes gran saber 

non potz aver, 

si fors non ieis de ta rejon. 

Pauc as après 

que non sabs jes 

de la gran jesta de Carlon, 

con en transportz 

per son esfortz 

intret en Spaingna abandon, 

de Ronsasvals (Roncesvalles)

los colps mortals 

que fero 'l dotze compaignon, 

com foron mort 

e pres a tort, 

trait pel trachor Gonelon 

al amirat 

per gran pechat 

et al bon rei Marselion. 

Del Saine cuit 

e' ajas perdut 

et oblidat los motz e 'l son. 

Ren non dizetz 

ni non sabetz; 

pero no i ha meillor chanson. 

E de Rotlan (la Chanson de Roland; Rolando)

Sabs atretan 

coma d'aisó que anc non fon. 

Conte d'Arjús 

non sabes plus 

ni del reprojer de Marcon 

ni sabs d'Ajolz 

com anet solz 

ni de Marchari lo felon; 

ni d'Aufelis 

ni d'Anseís 

ni de Guillermes lo baron. 

De Florisen 

non sabs nien 

ni de las ganas de Milon; 

del Loerenc 

non sabs co venc

…. 

Ni sabs d'Erec 

com conquistec 

l'esparvier for de sa rejon. 

Ni sabs d'Amic 

com si guaric 

Ameli, lo sieu compaignon; 

ni de Robert 

ni de Gribert 

ni del bon Alvernatz Ugon, 

de Veziá 

non sabs co-s va, 

ni de Guondalbon lo Grizon, 

del duc Augier 

ni d'Olivier 

ni d'Estout ni de Salomon, 

ni de Loer 

ni de Rainier 

ni de Girart de Rossillon, 

ni de Daví, 

ni de Raí, 

ni de Berart, ni de Bovon. 

De Constantí 

non sabs que dí, 

de Roma ni de Prat Neiron, 

de Gualopin, 

ni de Guarin, 

ni de Sanguin, 

ni d'Olitia, ni de Dovon; 

de Guajeta 

ni d'Aigleta 

ni de Folcueis ni de Guion; 

ni de Aimar, 

ni de Guasmar, 

ni de Faquele, ni d'Orson; 

del orgoillós 

non sabés vos 

de Cambrais ni de Bernison; 

ni de Darnais 

non sabés mais 

com n'Aimeric en fos lo don. 

Mon-Melian 

vas oblidan 

on Carles fon mes en preizon. 

Ja de Mauran 

Om no 't deman 

ni de Daurel ni de Beton. 

Jes non saubés 

si m'ajut fes, 

del setge que a Troja fon. 

d'Antiochá 

non sab res ja 

ni de Milida la faison. 

Ni de Saurel 

non sabs qu'el pel 

ni de Valflor, ni de Merlon; 

Ni de Terric 

non sabs, so-t dic. 

Ni de Rambaut ni d'En Aimon. 

Ni d'Esimbart 

ni de Sicart 

ni de Albaric lo Borguognon; 

ni de Bernart 

ni de Girart 

de Viviana ni de Bovon, 

Ni de Jausbert 

non sabés cert 

ni de Folquier ni de Guion; 

ni de Guormon 

qui tot lo mon 

cuidava conquerre per son; 

ni d'Aguolan 

ni de Captan, 

ni del rey Braiman l'esclavon; 

ni del beu rei 

non sabs que 's fei, 

d'Alixandre fil Filipon, 

d'Apoloiné 

non sabés re 

qu'estors de man de Perizon; 

de Daire ros 

que tan fou pros 

qu 's defendet de traizon. 

Ni d'Olivier 

non sabs chantier, 

ni de Verdun ni de Vosprezon 

Ni de Cardueill, 

ni de Marcueill, 

ni d'Aimol, ni de Guion: 

ni sols d'Itís, 

ni de Biblís 

ni de Caumús nuilla faisson; 

de Piramús 

qui for los murs 

Sofri, per Tibes possion; 

ni de París, 

ni de Florís 

ni de Bell'Aia d'Avignon; 

Del Formanés. 

ni del Danés 

ni d'Antelmen, ni de Frizon; 

de Rainoal 

ab lo tival 

non sabs ren, ni del gran baston, 

ni de Marcueill 

con perdet l'oill 

á la porta d'un aguillon, 

ni de Bramar 

non sabs chantar, 

de l'auca ni d'En Auruzon; 

ni del vilan 

ni de Tristan 

c' amaba Icent a lairon, 

ni de Gualvaing 

qui ses compaing 

fazia tanta venaison, 

ni d'Aldaer 

ni de Rainer 

ni d'Eranberg ab lo furguon; 

ni de Rainier 

ni de Folquier 

ni del bon vassall Aubion; 

de Lionás 

ja non sabrás 

ni de Tebas ni de Caton 

de Nersisec 

d'Arumalec 

ni de Calcan lo rei felon, 

de Fideús 

ni de Formús 

que sofrí tanta passion, 

del cavalier

ni del liurer 

que sus en la garda mort fon; 

ni de Riqueut 

ni de Mareut 

ni d'Arselot la contençon. 

No saps upar 

mot guariar 

en glieiza ni dedinz maizon. 

Va, Cabra boc, 

quar be 't conoc 

qui te envia urtar al mouton. 

___

HUCH DE MATAPLANA. 

Cometre us vull, Reculaire, 

pois vestirs no 'us dura gaire 

de paubretat es confraire 

als bons omes de leon 

mas de feis non semblas un 

que cos es fols e zugaire 

e de (dones?) cortejaire. 

En Huguet, auzit ai retraire 

qu'uns temps er, co m'es vezaire, 

que il or fin é il vaire e 'l vaire 

n'irant ab lo fum tot un; 

per qu'ieu non ai mon astrun 

en aves, don soi burlaire, 

e chascuns degr' issí faire. 

Reculaire, fols seria 

toz hom qui d'acó 'us creiria: 

vos cuidatz que be 'us estia 

quant a juoc vos despoillatz; 

e quant fai freg tremolatz 

e cridatz «¿qui 'm prestaria 

son mantel, qu'ieu lo i rendria? 

N'Uguet, be sai s'eu moria 

qu'atrestan m'en portaria 

co 'l plus rics reis qu'el mon sia, 

per qu'ieu sec mas voluntatz, 

e jogui ab los tres datz, 

e pren ab los ponz paria 

e 'z ab bon viu on qu'ieu sia. 

Reculaire, qui 'us donava 

cinc soulz, e pois en jitava 

autre cinc soulz en la grava, 

desz soulz auria perdutz. 

Tant quant assi viuretz nutz 

vos cuiatz si be 'us anava 

qu'eus presés qui 'us encontrava. 

N'Uguet, be paraula brava 

disez mi con si os costava 

mos juoc, e s'ieu amassava 

tal aver, don fus perdutz 

lo speritz ni deceubutz, 

dirion que mal estava 

bon home de Calatrava. 

Reculaire z' eu soi drutz 

de tal, si dire o ausava, 

qu'es la génser qu'om mentava. 

N'Uguet esz ieu vai si nutz 

que laire si m'encontrava 

no 'm tolria si no 'm dava. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

Un sirventés que comensa: D'un sirventesc m'es pres talent 

y una tensó ab Blacasset. També 's dona per feta d'ell un diálech que comensa: Arondeta de ton chantar m'aer. 

RAMON VIDAL DE BEZAUDUN. 

Abril issí e mais intrava (eixí, ixí; salir; sortir; intrar : entrar)

e cascús dels auzels chantava 

josta sa par que aut que bas; 

e car remanion atrás 

vas totas partz neus e freidors, 

venion frugz, venion flors 

e clar temps e dossa sazós. 

E yeu m'estava cossirós 

e per amor un pauc embronex, 

sové 'm que fò matí adonex 

en la plassa de Bezaudun, (plaza; plaça) 

e anc ab me non ac negun, 

mas amor e mon pensamen 

avion m'aisí solamen, 

c' albors no 'm podia virar 

ni yeu, que non o volgra far. 

s'autres no me 'n fos ocaizós. 

Mas vers Dieu dos e poderós, 

e sel que totz fizels adzora, 

volc e 'm donet qu' en eysa ora 

que yeu m'estav' aisí pessatz 

venc vas mi vestitz e canssat, 

us joglaretz a fort del temps 

on hom trobava totz essemps 

justa 'ls barós valor e pretz

…... 

E si be 'm fuy aperceubutz 

a so venir, que fos joglars; 

si 'm volgui saber sos afars 

per mi meteus et el me dis: 

«Sénher, yeu soy un hom aclís 

joglaria de cantar, 

e say romans dir e cantar 

e novas motas e salutz 

e autres comtes espandutz 

vas totas partz azautz e bos, 

e d'En G. vers e chansós 

e d'En Arnaut de Maruelh mays 

e d'autres vers e d'autres lays 

que ben deuri' en cort caber; 

mas er son vengut vil voler 

e fraitz a far homes malvatz 

que van per las cortz asseymatz 

á tolre pretz entre las gens; (las gentes; les gents)

perqu'ieu ni nulhs hom avinens 

ni savis non es aculhitz, 

ans on pus venc josta 'ls chauzitz, 

on cujaria trobar loc, 

ades truep mays qui 'm torn en joc 

e en soan so que vuelh dir; 

e vey los jangladors venir 

e 'ls homes hufaniers de sen 

a penre solatz mantenen, 

nessis e ses tot bon esgar;

et yeu c' om no 'm vol escotar 

ni vol entendre mon saber, 

vau m'en ad una part sezer 

aichí com homs desesperatz, 

aichí soi vengutz et anatz 

per cos vezer entro aisí.» 

E yeu per so car ora 'n vi 

e sazós me ofri coratje 

li dis: «Amicx, ses tot messatje 

vuelh que 'ns anem adés disnar 

Apres si res voletz comtar 

dire o pauc o trop o mout, 

ieu soi sel que ses cor etsout 

vos auzirai mot voluntiers.» 

Apres manjar en us vergiers 

sobr' un prat josta un rivet 

venguem abduy, e si no y met 

messonja, sotz un bruel flurit... 

…..... 

May sel que fon ab mi essems 
aital aissi co yeu vos dic 
me dis: «Sénher á bon abric 
vey que em aisí vengut. 
Per qu' ie'-us prec, si Dieus vos ajut 
á far tot so que vos volrés, 
c' aisí puramen m'escotés 
com s'era messatje d'amor. 
Co 'us sabetz ben qu' el chauzidor, 
cal que siam o mal o bo 
an mes chauzir en tal tensó 
c' apenas s'en sábon issir. 
Li un an chauzit ab mal dir, 
vénson poestatz e baros, 
e 'ls autres son si amorós 
e ben dizens vas totas res, 
e a n'i que, car son cortés, 
ses autrui saber son joglar,
….......

Mas aventur' e siey mestier 
que mant homes fa benenans 
vólgron, qu'ieu fos á Monferrans 
vengutz en Alvernh' al Dalfí; 
e si fon un sapte matí 
si co suy vengut de Riom; 
e si anc genta cort ni hom 
ni de bon solatz, si fon sela.
….......... 

Venguem e fom ses tot esmay 
á Monferrans sus el palatz. 
E s'anc viz homes essenhatz 
ni ab baudor, so fom aquí... 
car mo senber volc remaner 
ab un companhon josta 'l foc. 
Perqu'ieu can vi sazon ni loc, 
ai demandat so que doptava; 
vas luy mi trays sobr' una blava 
tota cuberta de samit. 
E s'anc trobey bon cor ardit 
á ben parlar, si fis yeu lay. 
perque 'l dis: «Sénher, ab esmay 
ai lonjamens estat ab vos; 
e dirai vos per cals razos, 
si-eus play que 'm escotetz adés. 
Vos sabetz be que luenh ni pres 
non es homs nats ni faitz ses paire; 
per qu'ieu n'aic un mot de bon aire 
e tal que 's saup far entre 'ls pros: 
cantaire fo maravilhos 
e comtaires azautz e ricx. 
Et yeu peytz si com En Enricx 
us reis d'Englaterra donava 

cavals e muls, e com sercava 
vas Lombardia 'l pros marqués 
e de terras doas o tres, 
on trobava barós assatz 
adreitz e ben acostumatz 
e donadors vas totas mas; 
e auzic nomnar Catalás (catalanes, catalans, Cathalunya, Cathalogne)
e Proensals mot e Gascós (gascones; gascons, de Gascuña, Gascogne)
vas donas francx et amorós; 
e fazian guerras e plays; 
per c' a mi par aital pertrays. 
Ab vostres motz me fis joglars (con vuestras palabras me hice juglar)
e ai sercat terras e mars 
e vilas e castels assatz (de castel, catlán, castellano, catalán)
vas totas partz e poestatz 
e barós que no 'us dic dos tan; 
non truep d'aquels dos de semblans 
mas mot petit, so 'us dic de ver 
…...
Per qu'ie' us vuelh, sénher, demandar, 
si eus platz, com es esdevengut (si us plau; si os place)
d'aital mescap c' aisí perdut 
an pretz e valor li baró.» 
Et el estet, si Dieu be 'm do, 
é 'l cor un pauc tot empessatz 
e al respós far fon levatz 
e sezens de jazens que era 
e dis: «Amicx, non es enquera 
á mon semblan tot son saber, 
car demandar mas a lezer 
es mot a mi e pauc als pros; 
…..........
E non es hom lials ni vers 
vas pretz si aquestz tres non a: 
noble cors fay hom sertá 
e vassalh e larcx e cortés 
e drechuriers vas totas res 
e conqueredor de regnatjes 
e adutz abrivatz coratjes 
e gentilez' a totas gens 
e fay far grans adzautimens 
e desgrazir malvat cosselh 
…....

E aquestz tres féiron N'Enric 
un rey d'Englaterra pujar, (Enrique II)
…...

E sos filhs tres que no y oblit 
Enric ni 'N Ricart ni 'N Janfré; (Godofredo, Geoffrey, Gottfried, Jofre; tuvo más hijos e hijas, )
…..

E demneys e guerras menar 
et ac sazon sel que saup far 
noblezas ni valors ni sens, 
aissí com ac us conoissens 
sarrazí ric una sazó. 
E dirái te un comte bo 
ver, pus aisí m'as a tu man. 
En Espanha ac un soudan 
valen segon sos ancessors, 
e levet sos us Almassors 
vas Marrocx adretz e valens 
e francx e larc e conquerens 
et abrivatz a totz coratges. 
El rey cuy plac sos vassalatges 
e d'aital home sos mestiers 
volc lo retener voluntiers 
a sa cort servir et onrar, 
e sel penset que o saup far, 
de son senhor a retenir 
et a onrar et á servir 
adrechamen e de bon grat. 
Aichí en son melhor estat 
e en son máger pretz qu' el vic 
á son senhor un jorn s'ofric 
co hom valens et ensenhatz, 
dis lis: «Sénher, yeu no sui natz 
ni faitz mas per vos á servir 
e a donar e a blandir 
e ses tot genh a car tener. 
E si no mi basta poder, 
no mi sofranh cor ni bos sens; 
per qu' entre 'ls autr' es onramen, 
que m'avetz faitz vos preguaria 
per so que si s'esdevenia 
qu'el mieus mescaps ni bayssamens; 

c' us jorns vos fos remembramen, 
so qu'ie' 'us ai dig de ben ni fag.» 
E 'l reis cui plago tug ben fag 
e tot onor, li dis: «Amicx, 
Almassor car e dols amicx, 
si anc sénher se dei lanzar 
de son vassalh, si deu ieu far; 
e de vos o fas veramen; 
per qu'el be fait e l'onramen 
vuelh que vos mezéys lo prenguatz.» 
E sel que es appar-el-hatz 
avia d'un tems un apel 
vermelh, azaut e gent e bel, 
(Almussa) l'apélan payan 
..… uy de vostra man 
(e) quel vos pausetz sus el caps.» 
…..
«Qu'ieu l' ay gazanhat per proeza 
e per senhal de gentileza 
e d'onramen á mon linhatje: 
e c' autr' hom non l'aus per paratje 
ni per poder portar un jorn; 
e si o fay qu'el cap lo 'n torn 
en dan de perdre sos totz pretz.» 
Aitals fo 'l dos com vos ausetz, 
com el anc sol vol demandar. 
Adenan c' aisó fetz passar 
oblit de temps e de sazó, 
venc en la terra us baró 
aitals o miélhers d'autras jens. 
El rey fon autres eyssamens 
apres seluy que vos ac dit. 
E s'anc sénher trobet ardit 
son vassalh ni cavalairós, 
ni dos, ni francx, ni amorós, 
ni valen, si fes el seluy. 
El baró atrobet ses enuy 
son sénher e franch e cortés
e qu'el fe sobre totas res 
de sa terra cap e senhor. 
E so fon un jorn en pascor 
el temps seré e vert e clar, 
que se 'l baró volc cavalcar 
e fes venir sos palafrés 
e sos cavals e sos arnés (arneses; arnesos)
e sos companhós totz jostatz. 
E aportet can fon pujatz 
un almussa d'aquel semblan 
com sela que 'l rey ac denan 
donad' ad Almassor premier.
E fetz l'a sazon (?) cavayer (hacedlo a la sazón caballero?)
per se mezéus el cap pauzar. 
Aisó fes gens meravilhar 
per la terra e paucx e grans, 
car hom auzet d'aquel semblans 
portar capel mas de linhatje 
cuy fon donatz per vassalatje: 
el linhatje que mant' honor 
e mant be e manta ricor 
ac avuda pei lo capel. 
El rey venc ab lo temps novel 
un jorn josta en sa maizó 
si com féron mant aut baró, 
e mant onrat, e man valen. 
Li disseron: «Sénher, mot gen 
e mot car nos avetz tengut, 
mas er nos es us mals cregut, 
si doncas vos no 'l castiatz. 
Us vostre barós s'es levatz 
ab almussa per si mezéys 
e non deu ésser coms ni reys 
ni lunhs autr' oms tan poderós 
que post l'almussa mas sols vos. 
¿No deya 'l cap perdre aquí? 
Aissí s'es tengut et aissí 
o gazanhet us Almassors 
que crec ab vostres ancessors 
e nos trastug co hom valens. » 
El rey aissí com conoissens 
Sénher deu far, lur dis: «Liatjes 
adreitz e cars, vostres uzatjes 
non er us jorns baissatz per me; 
ni ja non auretz tan de be 
com yeu volria, so sapchatz. 
Aquel baró, si á vos platz, 
mandaray yeu e si a fait 
vas vos vilan tort ni mesfait 
ni vas autruy, yeu ne farai 
so que ma cort esgart, so sai, 
c' aysí fait lialmen.» 
…....
…....
…....

ALTRA OBRA D'EST POETA. 

En aquel temps c' om era jais, 
e per amor fis e verays, 
guendes e d' avinen esucelh 
en lemozí part essi duelh 
ac un cavayer mot cortés... 

https://catalunyaweb.forocatalan.com/t2105-ramon-vidal-de-besalu

(Continuará, estic treballán, )