Gañolá , gañol,
Plorá , plo, ploriquejá
GANYOLAR v. intr.
Udolar, llançar crits de dolor o d'impaciència un gos o un llop; cast. aullar, gañir. Ganyolar: Gannire, Esteve Eleg., h 2 vo. Lo gos ratero... com ganyole quan veu vindre al seu amo en lo gamber al coll!, Pascual Tirado (BSCC, i,141).
Fon.: gaɲolá (Vall d'Àneu, Cardós, Balaguer, Urgell, Ribera del Sió, Priorat, Tortosa, Morella); gaɲoláɾ (Cast.).
Etim.: del llatí *gannŭlare, derivat de gannīre, mat. sign.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
miércoles, 13 de septiembre de 2017
Remugá
REMUGAR v. tr.
|| 1. Tornar mastegar els aliments aquells animals herbívors que tenen estómac compost de diversos departaments, com els bous, les ovelles i les cabres; cast. rumiar. Natura dóna al bou que culla la erba e puxes que la remuc e la mastec, Llull Cont. 282, 28. Les ovelles remuguen l'erba pasturada,Rosselló Many. 114.
|| 2. per ext.: a) Moure els morros el cavall mentres beu o menja; cast. bocezar, bocear.—b) Mastegar lentament i sense obrir la boca; menjar sense gaire gana i amb molt poc moviment (or., bal.).
|| 3. Parlar entre dents; pronunciar confusament i en veu baixa, generalment en senyal d'enuig o contrarietat; cast. rezongar, refunfuñar. La Tuyas ho digué a sa filla, remugà un xich aquesta, Pons Auca 42. Beneeixen sa sopa remugant en llatí, Ignor. 38. a) Fer amb la boca un soroll confús, semblant al d'un home que parla entre dents; es diu dels gossos (Bal.), dels bous (Aín) i dels coloms (Aín); cast. gruñir, mugir. Es ca no s'aturava de remugar ensumant-mos ventant sa coua, Ignor. 44.
|| 4. fig. Pensar, considerar lentament i amb atenció; cast. rumiar. Aquests mots... al gust y al ohir axí delitables..., però no'ls coneix qui bé no'ls remuga, y axí la finor d'aquells tan poch senten, Brama llaur. 246. Un mestre vell... se n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades, Ruyra Pinya, ii, 10.
Refr.
—«El qui d'estiu no sua, d'hivern no remuga»: significa que el qui no treballa quan n'és temps, no pot menjar quan no pot treballar (val.).
Fon.: rəmuɣá (or., bal.); remuɣá (occ.); remuɣáɾ (val.); rəmuʝá (Palma, Manacor, Pollença).
Etim.: del llatí rumĭgare, mat. sign. ||1, amb metàtesi vocàlica afavorida per la influència del prefix re-, tan adequat a la idea de ‘repetir la masticació’.
|| 1. Tornar mastegar els aliments aquells animals herbívors que tenen estómac compost de diversos departaments, com els bous, les ovelles i les cabres; cast. rumiar. Natura dóna al bou que culla la erba e puxes que la remuc e la mastec, Llull Cont. 282, 28. Les ovelles remuguen l'erba pasturada,Rosselló Many. 114.
|| 2. per ext.: a) Moure els morros el cavall mentres beu o menja; cast. bocezar, bocear.—b) Mastegar lentament i sense obrir la boca; menjar sense gaire gana i amb molt poc moviment (or., bal.).
|| 3. Parlar entre dents; pronunciar confusament i en veu baixa, generalment en senyal d'enuig o contrarietat; cast. rezongar, refunfuñar. La Tuyas ho digué a sa filla, remugà un xich aquesta, Pons Auca 42. Beneeixen sa sopa remugant en llatí, Ignor. 38. a) Fer amb la boca un soroll confús, semblant al d'un home que parla entre dents; es diu dels gossos (Bal.), dels bous (Aín) i dels coloms (Aín); cast. gruñir, mugir. Es ca no s'aturava de remugar ensumant-mos ventant sa coua, Ignor. 44.
|| 4. fig. Pensar, considerar lentament i amb atenció; cast. rumiar. Aquests mots... al gust y al ohir axí delitables..., però no'ls coneix qui bé no'ls remuga, y axí la finor d'aquells tan poch senten, Brama llaur. 246. Un mestre vell... se n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades, Ruyra Pinya, ii, 10.
Refr.
—«El qui d'estiu no sua, d'hivern no remuga»: significa que el qui no treballa quan n'és temps, no pot menjar quan no pot treballar (val.).
Fon.: rəmuɣá (or., bal.); remuɣá (occ.); remuɣáɾ (val.); rəmuʝá (Palma, Manacor, Pollença).
Etim.: del llatí rumĭgare, mat. sign. ||1, amb metàtesi vocàlica afavorida per la influència del prefix re-, tan adequat a la idea de ‘repetir la masticació’.
Gemegá
Gemego, gemegues, gemegue, gemegam o gemeguem, gemegau o gemegueu, gemeguen.
Gemech, gemec.
Me va prometre (o prometí) uns díes de turisme rural sense pará... Y va y me porte a cullí olives, lo mol fill de la gran puta !
DCVB:
GEMEGAR (i ant. i dial. gemecar). v. intr.: cast. gemir.
|| 1. Fer gemecs (de dolor, de pena). Sospira e jamega per les injúries que a tu són fetes, Genebreda Cons. 71. Souint lo qui's riu gemeca y sospira, Passi cobles 34. No us cal gemegar ab llàgrimes falses, «Cancion muy gentil» (Cançon. Sat. Val.) 49. La muller de Xantus, plorant y gemegant entrà en la cambra, Isop Faules 11. a) usat com a tr. en aquesta frase: Ell gemega sa desditxa, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. Fer soroll planyívol, com semblant a un gemec de dolor. Corbs e molts altres aucells gemegants agrament, Metge Somni iii. Damunt l'esberla que més fort gemega, Canigó ix. La palanca cruixia com gemegant al pas de tanta carn, Pons Auca 189. Y arbre y entenes van gemegant, Salvà Poes. 143.
|| 3. fig. Sentir-se oprimit. Anys fa que Palestina, minvant, sota l'assot de la secor, gemega, Alcover Poem. Bíbl. 71.
Refr.
—«Qui gemega, ja ha rebut»: es diu al·ludint al qui es queixa d'una desgràcia ja consumada, que no té remei.
Fon.: ʒəməɣá (or., bal.); ʤemeɣá (occ.); ʤemekáɾ (Cast.); ʧemekáɾ (Val.); ʒəməʝá (Palma, Manacor, Pollença).
Etim.: del llatí *gemĭcare, mat. sign. // suspiramus gementes
Gemech, gemec.
Capitol. VIII. Com pujant la Senyora los.*.mes alts graons. dix los darres.*.psalms del canticum gradum continuant la dita suplicacio.
Muntant la senyora lo onzen scalo fon dauant ella la sua amada donzella humilitat. e ficant lo genoll dix a sa altesa. O ma senyora escoltau y hoyreu los dolorosos crits de aquells qui a vos reclamen e dien. ¶ Exules filij eue ad te suspiramus gementes et flentes in hac lacrimarum valle. Car los fills de Eua (Eva) exellats e lançats en aquesta vall de lagrimes ab plors e ab gemechs suspiren e demanen lo adjutori vostre: socorreu los senyora. ETC...
Me va prometre (o prometí) uns díes de turisme rural sense pará... Y va y me porte a cullí olives, lo mol fill de la gran puta !
DCVB:
GEMEGAR (i ant. i dial. gemecar). v. intr.: cast. gemir.
|| 1. Fer gemecs (de dolor, de pena). Sospira e jamega per les injúries que a tu són fetes, Genebreda Cons. 71. Souint lo qui's riu gemeca y sospira, Passi cobles 34. No us cal gemegar ab llàgrimes falses, «Cancion muy gentil» (Cançon. Sat. Val.) 49. La muller de Xantus, plorant y gemegant entrà en la cambra, Isop Faules 11. a) usat com a tr. en aquesta frase: Ell gemega sa desditxa, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. Fer soroll planyívol, com semblant a un gemec de dolor. Corbs e molts altres aucells gemegants agrament, Metge Somni iii. Damunt l'esberla que més fort gemega, Canigó ix. La palanca cruixia com gemegant al pas de tanta carn, Pons Auca 189. Y arbre y entenes van gemegant, Salvà Poes. 143.
|| 3. fig. Sentir-se oprimit. Anys fa que Palestina, minvant, sota l'assot de la secor, gemega, Alcover Poem. Bíbl. 71.
Refr.
—«Qui gemega, ja ha rebut»: es diu al·ludint al qui es queixa d'una desgràcia ja consumada, que no té remei.
Fon.: ʒəməɣá (or., bal.); ʤemeɣá (occ.); ʤemekáɾ (Cast.); ʧemekáɾ (Val.); ʒəməʝá (Palma, Manacor, Pollença).
Etim.: del llatí *gemĭcare, mat. sign. // suspiramus gementes
Els malnoms felanitxers contemporanis
)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)