jueves, 20 de febrero de 2025

Antoni Maria Alcover Sureda

Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.


Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.

Nació en Santa Cirga, finca situada entre Manacor y Porto Cristo, hijo de labradores acomodados. Tras estudiar latín y cultura clásica se trasladó, a los quince años de edad a Palma para estudiar en su seminario

Muy rápidamente se dio a conocer como polemista intransigente, puesto que su carácter recio le hizo intervenir en furiosas polémicas.

Su vocación literaria se despertó primero en español, y a partir del 1879 en catalán y mallorquí. A partir de este año inició la tarea de recoger en el mallorquín coloquial de Mallorca las fábulas, que empezó a publicar el 1880 con el pseudónimo de "Jordi d'es Racó". La primera fábula aparece en la revista La Ignorancia. En 1885 publica Contarelles, un recuento de narraciones de tema popular. En 1886 fue ordenado presbítero. Fue vicario de la parroquia de Manacor, y en 1888 obtuvo la cátedra de Historia Eclesiástica del Seminario. Más adelante llegaría a ser vicario general y canónigo de la Sede de Mallorca.

En 1906, por iniciativa suya, y bajo su presidencia se celebró el Primer Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Cuando se constituyó la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes fue nombrado presidente. Debido a la feroz disputa que mantuvo con los miembros del Instituto, esta relación terminó pronto. Claro, con catalanistas no se puede juntar uno.

Su obra magna fue el Diccionario Catalán Valenciano Balear, que no vio terminado, y que acabó su colaborador Francesc de Borja Moll

Fuertemente enfrentado a Pompeu Fabra (Pompeyo) por su gramática de laboratorio,​ Alcover llegó a afirmar que Fabra había sido uno de los gramáticos más funestos que había tenido jamás la lengua catalana, que había pretendido imponer una ortografía exótica y que había creado un estado de violencia entre los estudiosos del catalán, haciendo de la lengua una bandera de separatismo y de odio contra España

Entre otros, tuvo el cargo de corresponsal de la Academia de Buenas Letras de Barcelona y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona.

En política fue uno de los principales promotores del partido integrista en Mallorca. Inicialmente dio apoyo al movimiento autonomista de la Solidaridad Catalana. Jodó con la solidaridad catalana, dinero para el proceso, millones de euros que no van a los pobres o enfermos.

No obstante, tras su intensa pelea con el Instituto de Estudios Catalanes y la Liga Regionalista hacia finales de la década de 1910, se opuso al catalanismo político y se hizo maurista

Su producción literaria, dirigida a la investigación lingüística, la historia, la descripción de costumbres populares, la recogida de materiales folclóricos, cuando no se dedica a la polémica, es de pocos artificios, prosa sin voluntad estética, se reduce a la Recopilación de Rondallas Mallorquinas de Jordi des Racó, algunas biografías, como la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa, una novela de tono costumbrista (Arnau), y los dietarios de sus viajes.

Fue impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear, obra lexicográfica que recoge el conjunto del léxico catalán, mallorquín, valenciano en todos los dialectos y todas las épocas. Los tres son idiomas muy próximos al aragonés y occitano antiguo.

http://dcvb.iec.cat/results.asp

seguramente está más que manipulado, no es como el original, aparece País Valencià, por ejemplo, dudo mucho que Alcover escribiese o dijese País Valencià.

  1.  Laínz Fernández, Jesús (2012). Desde Santurce a Bizancio: El poder nacionalizador de las palabras. Encuentro. p. 405. ISBN 978-84-9920-095-8.
  2. Massot i Muntaner, Josep (1985). Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. p. 49. ISBN 84-7202-745-7.
  3.  Mayurqa, n.º 23. Universitat de les Illes Balears. 1990-96. p. 112.



 
  • https://web.archive.org/web/20010814220339/http://www.terra.es/personal6/scabello/cope1.htm Además de describir el fenómeno de la popularidad de los programas de radio incluye un catálogo de las Rondallas publicadas y las grabaciones.
  • http://rondalles.uib.es/ Biblioteca virtual de la Universidad de les Illes Balears dedicada a las Rondallas Mallorquinas
  • http://www.uoc.edu/lletra/obres/rondaies/index.html 
    Un artículo de crítica literaria de Josep A. Grimalt en las páginas de la Universitat Oberta de Catalunya, UOC
 
 
Josep Massot Muntaner, nascut a Palma el 1941, es va llicenciar en Filologia romànica a la Universitat de Barcelona i és monjo de Montserrat des de 1962. Des de 1971 dirigeix les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És director també de les revistes Serra d’Or, Randa i Llengua i Literatura, i codirector de la Catalan Historical Review. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vicepresident de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i responsable de publicacions de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Ha publicat una seixantena de llibres i més de mil articles, pròlegs i ressenyes extenses sobre temes de llengua, literatura i història dels inexistents Països Catalans. És doctor honoris causa per la Universitat de ses Illes Balears i ha rebut un bon nombre de premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 2012.

Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través de l'espistolari d'A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras (Textos i Estudis de Cultura Catalana)

Narcís Iglésias Franch

El Diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver)

Maria Pilar Perea Sabater

viernes, 4 de octubre de 2024

Poizo, Poyzon - Polguar


Poizo, Poyzon, s. m., lat. potionem, potion, breuvage.

(N. E. Acordaros de la potion magique, la poción mágica de Panorámix, el druida, brebaje que bebía Astérix y todo el pueblo bretón para luchar contra los locos romanos; excepto Obélix, que se cayó en la marmita de pequeño y no le daban, pese a insistir. Carlos Rallo Badet se cayó en la marmita de la gilipollez en Calaceite.)

Eixecacóduls, haciendo escuela, Moncho, pedrolo, piedra, roca

Pueis gitara

La poizo e la malautia.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Puis il jettera la potion et la maladie.

A fag far poyzons, un dia, 

D' alcunas herbas que sabia.

(chap. Ha fet (va fé) fé possions, un día, d' algunes herbes que sabíe, coneixíe.)  

V. de S. Honorat.

A fait faire breuvages, un jour, d'aucunes herbes qu'il connaissait.

ANC. FR. Que je vos ai la poison quise

Qui bone est contre vostre mal. 

Vez la poison ci en present, 

Je l' aportai por vos garir. 

Roman du Renart, t. II, p. 358 et 359.

ESP. Poción. IT. Pozione. (chap. Possió, possions, per ejemple la possió mágica de Panorámix.)

2. Poizonar, v., donner des potions, abreuver, médicamenter, empoisonner, enivrer.

Mas el es soen en paor et en doptansa de poizonar o de beure la mort.

Liv. de Sydrac, fol. 107.

Mais il est souvent en crainte ou en incertitude de s'empoisonner ou de boire la mort. 

Fig. Ab sos belhs huoills amoros 

De qe m poizona e m faitura

Silh que m' a joya renduda.

B. de Ventadour: Aitantas bonas. 

Avec ses beaux yeux amoureux dont m'empoisonne et m'enchante celle qui m'a rendu la joie. 

Part. pas. Can l' auretz aisi poizonat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand vous l'aurez ainsi médicamenté.

PORT. Peçonhentar. (chap. Medicá, medicás, medicamentá, medicamentás; tamé envenená, envenenás.)

3. Empoizonar, Enpoyzonar, v., empoisonner.

Qui tol ni trais ni men

Ni aucis ni empoizona.

P. Cardinal: L'arcivesque.

Qui prend et arrache et ment et tue et empoisonne.

Part. pas. Ni ja de lunh (: nulh) veri non er enpoyzonat.

Roman de Fierabras, v. 2031.

Ni jamais d'aucun venin ne sera empoisonné.

PORT. Empeçonhentar. (chap. envenená, envenenás)


Pol, s. m., lat. pullus, poulet, coq.

La natura del pol es que canta lo vespre... e 'l mati.

Naturas d'alcus auzels. 

La nature du coq est qu'il chante le soir... et le matin.

Anet al moli, e pres X pols que y avia bos e grosses amb una galina.

(chap. Va aná al molí, y va pendre deu pollastres que ñabíen bons y grossos en una gallina. Pol tamé pot sé lo gall.)

Philomena. 

Il alla au moulin, et prit dix poulets qu'il y avait de bons et gros avec une poule.

Il se disait en parlant des petits des oiseaux.

Ufriron doas tordolas 

Per ell e dos polz de colombas.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Ils offrirent deux tourterelles pour lui et deux petits de colombes.

Totz aucels naturalmen 

Noiris sos pols.

Brev. d'amor, fol. 51.

Tout oiseau naturellement nourrit ses petits. 

CAT. Poll. ESP. IT. Pollo. (chap. Pollastre, pollastres; poll, polls són los piojos; polla, polles : lloca, lloques, gallines ponedores que s' alloquen, cloca, cloques; cría, críes de muixons : pollet, pollets, polleta, polletes, sobre tot los de la gallina, pollastret, pollastrets, pollastreta, pollastretes; no confundí en la polleta o polla estreta de Mario Sasot, 

lo capsot franchiste de Saidí.)

2. Pola, s. f., poule.

No chant' auzels ni pola.

A. Daniel: En breu.

Ne chante oiseau ni poule.

Las polas fan atretal.

Deudes de Prades: Auz. cass.

Les poules font pareillement.

ANC. FR. Je n' ai chapon, oison ne pole.

Roman du Renart, t. II, p. 259.

CAT. ESP. Polla. (chap. Polla, polles; lloca, lloques; cloca, cloques. Vore lo nial. La polla del home, lo pene, se diu aixina perque está damún dels ous, pareix que los covo.)

3. Polhe, Polet, Pollet, s. m., poulet.

Mais volria una calha 

Estreg tener en mon se

No faria un polhe

Qu' estes en autrui sarralha.

Cercamons: Car vei.

Davantage je voudrais une caille étroitement tenir dans mon sein que je ne ferais un poulet qui fût en la clôture d'autrui.

Il se disait en parlant des petits des oiseaux.

Pelican es un auzels que ama mot sos poletz. Naturas d'alcus auzels.

Le pélican est un oiseau qui aime moult ses petits. 

Una colomba noiris los polletz de l' autra. V. et Vert., fol. 73.

Une colombe nourrit les petits de l'autre.

CAT. Pollet. ESP. Pollito. (chap. Pollet, pollets, polleta, polletes.)

4. Pollat, s. m., poulet.

L' emportet plus leu assatz

Que no fai l' aygla un pollatz.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Escudo español en el suelo de la embajada de la Santa Sede

L'emporta plus légèrement beaucoup que ne fait l'aigle un poulet. 

CAT. Pollastre. IT. Pollastro. (chap. Pollastre, pollastres; pollastret, pollastrets.)

5. Polier, s. m., poulailler, marchand de volaille.

Que cascun polier, que d'ayssi enans tenra o menara bestia, fazen lo mestier de polaria. Cartulaire de Montpellier, fol. 186.

Que chaque poulailler, qui dorénavant tiendra, ou mènera bête, faisant le métier de poulaillerie.

ESP. Pollero. (chap. Pollé, pollés : los que se encarregaben del menesté u ofissi de pollería, mercadé de pollastres y volatils o avería.)

6. Polieyra, s. f., poulaillère, marchande de volaille.

Que cascun polier e cascuna polieyra. Cartulaire de Montpellier, fol. 186.

Que chaque poulailler et chaque poulaillère.

(chap. pollera, polleres : mercaderes, venedores de avería, volatils, pollastres y demés muixons pera minjá.) 

7. Polaria, s. f., poulaillerie, commerce de volaille.

Cascun home e cascuna femena, que uze del mestier de polaria, portan gals o galinas, o pols o polas. Cartulaire de Montpellier, fol. 186.

Retrato de Jaime I, por Jaume Mateu. Museo de Arte de Cataluña.

Chaque homme et chaque femme, qu'il use du métier de poulaillerie, portant coqs ou gelines, ou poulets ou poules.

ESP. Pollería. (chap. Pollería, comers de pollastres, volatils, avería, muixons pera minjá.)

8. Pouzi, Polzi, s. m., poussin, poulet.

Prendetz la carn d'un auco tenre

O de vacca o de pouzi.

(chap. Prenéu la carn d' una oca tendra o de vaca o de pollastret, pollet; tamé pot sé lo pollet del colom, un colomet o pichó. Yo ne vach minjá bastans de chiquet y de sagal.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Prenez la chair d'un oison tendre ou de vache ou de poulet.

Si las peiras eran pa... 

E li pueg bacon e pouzi.

(chap. Si les pedres foren pa... y los puchs (collets) cuixots y pichons. Siríe tanta la gloria que 'n parlaríe la historia...)

P. Cardinal: Tan son.

Si les pierres étaient pain... et les coteaux jambons et poulets.

Il se disait en parlant des petits des oiseaux.

Pan' al auzel son pouzi.

Marcabrus: Soudadier per. 

Vole à l'oiseau son petit. 

ANC. FR. Les poules... avec quelle diligence et sollicitude traitent-elles leurs poulcins étendant leurs aeles. 

Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. II, p. 129. 

IT. Pulcino.

9. Polin, Poli, s. m., poulain.

Aras naiso dui poli

Bel e borden, ab saura cri.

Marcabrus: Dirai vos.

Maintenant naissent deux poulains beaux et bondissants, avec blonde crinière.

Ieu doney a son senhor polin paissen.

Le Comte de Poitiers: Companho.

Je donnai à son seigneur poulain paissant.

CAT. Pollí. ESP. Pollino. PORT. Poldro. IT. Poledro, puledro.

(chap. Pollino, pollinos, cría del burro, ruc, ase, acémila, burret, ruquet, aset, com lo fill que tingue Carlos Rallo Badet.)

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa,


Polce, Pouse, Polzer, Pauzer, Poze, Pous, Poutz, s. m., lat. pollicem, pouce.

Fa m batre 'ls polces

Cum li martel can fero sus l' enclutge. 

Leys d'amors, fol. 20.

Me fait battre les pouces comme les marteaux quand ils frappent sur l'enclume.

Vi 1 polzer de trop gran blancor. 

Tres gotas de sanc ichiro tantost del poze.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 80. 

Vit un pouce de fort grande blancheur. 

Trois gouttes de sang sortirent aussitôt du pouce.

Metre pogratz per la nar

Amdos los pouses, ses mal far.

Roman de Jaufre, fol. 12.

Mettre vous pourriez dans la narine les deux pouces, sans mal faire.

Segon la longitut del dit pous. Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Selon la longueur dudit pouce. 

Premier apelam... poutz. Eluc. de las propr., fol. 49.

Le premier nous appelons... pouce. 

Pouzer a nom l' arteill premers.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Pouce a nom l'orteil premier.

- Ergot.

Pouze, talo et arteill gros.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ergot, talon et gros orteil.

CAT. Polse. IT. Pollice. (chap. Pols, polsos; pulsera, pulseres (tamé patilla, patilles); lo dit gros se diu pulgar (pun 2 y 3) perque té pols, se note la intermitensia de la sang o sanc; un púlsar es paregut.)

2. Polga, s. f., pouce.

Premier apelam polga. Eluc. de las propr., fol. 49.

Le premier nous appelons pouce.

3. Polguar, s. m., pouce.

Tota la ley qu'el plus de las gens au

Escriuri' eu en un petit de pelh,

En la meitat del polguar de mon guan.

P. Cardinal: Tos temps.

Toute la loi que le plus des gens ont, j' écrirais sur un peu de peau, sur la moitié du pouce de mon gant.

ESP. Pulgar. PORT. Polgar, polegar.