jueves, 6 de mayo de 2021

Lo Trovador Mallorquí. José Taronjí. El Trovador Mallorquín.

Lo Trovador Mallorquí.

El Trovador Mallorquín.

Poesías escritas en mallorquín literario.
Acompañadas de versión castellana;
por
D. José Taronjí.

Presbítero,

Doctor en Sagrada Teología,
canónigo de la insigne iglesia del Sacro-Monte,
Catedrático de Retórica y Poética
en el Colegio-Seminario de San Dionisio.

Palma de Mallorca.

Tipografía de Bartolomé Rotger.

1883.

Lo Trovador Mallorquí.  El Trovador Mallorquín.

Licencia del Ordinario.

Examinada por especial encargo la presente colección de poesías líricas mallorquinas, con su correspondiente versión castellana, Su Excelencia Ilustrísima, ha tenido á bien conceder permiso y licencia para que pueda imprimirse y publicarse.

Palma 9 de Setiembre de 1882.
Guillermo Puig.
Canónigo Srio.

//

Cuán mal van fé Próspero de Bofarull y Mascaró y datres catalanistes.
Encara aixina, los textos amostren mol be cóm escribíe encara al 1882 un religiós, presbítero, "Doctor en Sagrada Teología, canónigo de la insigne iglesia del Sacro-Monte, Catedrático de Retórica y Poética en el Colegio-Seminario de San Dionisio."

Lo Trovador Mallorquí.  El Trovador Mallorquín.  Poesías escritas en mallorquín literario. Acompañadas de versión castellana; por D. José Taronjí.

//

Prólogo.

Tras algunos años de espera, debidos á las circunstacias de mi accidentada vida, puede ver la luz el primer volúmen de mis versos mallorquines. En 1877, al publicar la obra sobre el Estado religioso y social de la isla de Mallorca, anuncié la publicación de LO TROVADOR MALLORQUÍ; no me ha sido posible hasta hoy realizar lo prometido. No tarda quien llega, afirma un refrán; y ménos tarda aún, como de fijo deben de asegurar los que algo entiendan del estado de nuestro comercio de libros y arte de imprimir, el que á traves de los obstáculos aludidos, llega á ver, si bien imperfectamente, efectuada la difícil empresa. Hecha esta necesaria aclaracion, tocaríame, a fuer de buen padre, enterar al público de lo que concierne á la historia y cualidades de mis poesías, pobres hijas de mi imaginacion juvenil, nacidas al calor del sentimiento patrio, iluminadas por el rayo vivificante de la Fe católica; y á guisa de prólogo, insertar largos capítulos de teoría literaria tocantes al fondo y a la forma, al medio de expresion y á los ideales de estos versos. Mas ¿para qué? Aquí están ellos mismos: hablen y respondan, sin necesidad de abogados enojosos, pues valor tienen de presentarse, sencillamente y sin pueriles temores ni vanos alardes, ante el tribunal de la crítica ilustrada.
Veinte años escasos contaría yo, cuando sentíme impulsado por la poderosa corriente de renovacion literaria, que los vientos del Mediterráneo, desde las costas de Cataluña traían á Mallorca. La voz de la antigua patria catalano-aragonesa, envuelta en los misterios y atractivos de lo pasado; el sentimiento religioso, puro, vivo, resplandeciente en mi familia y en la Isla entera, como la llama del hogar; las suaves emociones que experimentaba mi corazon, al escuchar los cantos populares de boca de las aldeanas mallorquinas, incomparable tipo de belleza, en el fondo de blancos almendrales, á orillas de *tados arroyuelos, ó a lo largo de las azules playas, cuando murmura dulcemente el mar dormido; la delicada pasion de mi alma, exhalándose en entusiastas discursos, al contemplar los muchos monumentos que el genio del Arte, por la Fe dirigido, levantó en el pequeño territorio de mi patria; todo, todo me impelía a tomar parte en la que se ha llamado la nueva cruzada; todo convidaba á sentarse en el banquete de los hijos de los dioses, todo ponía en mis manos el arpa sonorosa. La naturaleza cultivada con sus encantadoras armonías; el cielo eternamente azul, que, cual inmenso pabellon de seda, cobija las altísimas cumbres; el mar, ya sosegado, ya furiosamente revuelto contra la escollera de rocas que defiende el N. de la Isla; el derruido castillo, baluarte un tiempo de la independencia cristiana; la cabaña del leñador amparada de los vientos por el añoso ramaje de las encinas; la espesa cabellera de pinares que cubre las graciosas vertientes de los cerros: hé ahí las fuentes de mi inspiracion poética.
Al fijar la atencion en las vicisitudes de la humana vida, la complicada urdimbre de acontecimientos, prósperos y adversos, que la constituyen, levanta ó abate el espíritu; el cual se dilata en las expansiones de legítima alegría, ó se contrae bajo el peso del infortunio, ó saca, en su meditacion científica, provechosas lecciones de las alegorías é imágenes de la naturaleza . El espíritu se encuentra mecido en una onda de luz; ó vaga de pronto en menguada circulación de tinieblas.
Y, por otra parte, mirando la cruz de Jesucristo, símbolo sublime de nuestra civilizacion, coronar las esbeltas torres de las parroquias, lo mismo que el pajizo techo de selváticas ermitas, llevé mi alma á la soledad; y, en el silencio de la oracion, por el camino del deber, los ejemplos de Dios y de los mártires y santos infundiéronme ¿por qué no decirlo?, la gracia del amor, para cantar, con pobrísimos pero sentidos acentos, en mi nativo restaurado lenguaje mallorquin, ó catalan literario los afectuosos temores y esperanzas del alma cristiana, los encantos y grandezas de la Religion, la caridad heróica, nuestros destinos inmortales.
Por eso la presente coleccion de poesías se divide en tres libros, cuyos títulos indican suficientemente el asunto: Recuerdos de la patria; Las luces y las sombras; Granos de incienso.

Preludi.

LO PRIMER CANT DEL TROVADOR.

The first, the first! ...oh!
nought like it.
Our after years can bring.
(Francis Brown.)

Su baix la forta alzina
Qu´ombreja la marjada,
Y rossinyols estoja
Ab son negrench fullatje.
Un jovenet s´hi veya
Com l´auba clarejava.
¿Qué hi fa en aquestes hores?
Tant dematí ¿quí aguarda?
¿Ascolta per ventura
La suau remor de l´aygua
Del torrentol vehí
Cobert de flors boscanes?

PRELUDIO.
EL PRIMER CANTO DEL TROVADOR.

Cabe la robusta encina que se levanta en el bancal, y en su negruzco ramaje esconde nidos de ruiseñores;
A la claridad del alba, vese delicado mozo.
¿Qué hace allí á estas horas? ¿A quién busca tan de mañana?
¿Escucha tal vez el suave rumor del arroyo, que corre cerca, oculto en bosquecillo de flores?

¿Quí es lo galant jove?
Riallera té la cara,
Cabells abundantíssims
Li besan ses espatles.
Com si hagués foch intern
Inquieta n´es sa marxa,
Y axí com raig de sol
Llambrejan ses ullades.
Lo jovencell ¿qué porta,
¿Qué porta en ses mans d´ángel?
La clau de l´harmonía,

la joya d´ell: Un arpa.
Y alegre la punteja,
Mentres lo Sol dexantne
Los cims de l´alta serra,
Lo mira ab ulls de pare.
___
M´han dit en la vila
(Axí canta´l jove)
Que som un trovayre,
Que gloses sé fer;
M´han dit les donzelles
Que veu melodiosa
No hi há com la mía,
Que som llur plaher.
No sé lo que pugan
Mes veus agradarles,
No sé si mos cántichs
Ne son un tresor;
Mes sé qu´una harpeta
M´han dat, y que vibra
Gratíssimes notes
Si la polso jo.

¿Quién es ese simpático jóven? Risueña cara tiene; abundantísima cabellera flota sobre sus hombros.
Demuestra inquietud en sus pasos, como si fuego interno le aquejase; sus miradas relampaguean, como rayo de sol.
¿Qué lleva el niño, qué lleva en sus manos de ángel? La llave de la armonía, la prenda de su amor: UN ARPA.
Alegremente la hace vibrar, miéntras el Sol, abandonando las cumbres de la alta sierra, le mira con ojos de padre.
___
Y canta:
- “Dijéronme en el pueblo que soy trovador, que sé componer canciones; dijéronme las doncellas que no hay voz tan melodiosa como la mía, que yo soy su encanto.
“No sé hasta qué punto les gustan mis armonías; no sé si mis cánticos son un tesoro: pero me han dado un arpa, y ésta, cuando la pulso, despide gratísimos sones.

Sols quinze vegades,
En tota ma vida,
De la Primavera
N´he vist lo tornar;
Mes sént una espurna
De foch dintre l´ánima;
Y el cor se desperta,
Y ´m plau lo cantar.
¿Quí som? ¿Per qué ´m crida
La gent admirada?
¿Per qué de mí brollan
Suavíssimes veus?
¿Per qué conmoguda
m´ascolta ma mare?
Per qué s´en glorían
De mí ´ls parents meus?...
Tot, tot, vol parlarme.
La gaya fonteta
De dolços murmuris
Ne fa veu per mí.
¿Quí som? ¿Per qué ´ls núbols,
Les flors y les aygues,
Sa vida me contan
Per ferme sentir?
L´Altíssim tal volta
M´envía á la Terra,
Dels hòmens per calma.
De dòls per espant;
Y arreu les criatures,
Vehent m ´arribada,
Me diuen: Poeta,
Comença ton cant.

Áun sólo quince veces he visto la vuelta de la primavera; mas siento chispas de fuego en el alma; el corazon se despierta, y me gustan los cantares.
¿Quién soy? ¿Por qué me llama con cierta admiracion la gente? ¿Por qué se escapan de mi boca suavísimas palabras? ¿Por qué conmovida me escucha mi madre? ¿Por qué mis parientes hablan de mí con complacencia?
Todo quiere hablarme. La gaya fuentecilla sírvese de dulces murmullos al dirigirse a mí. ¿Quién soy? ¿Por qué las nubes, las flores y las aguas me cuentan su vida, comunicándome sus sentimientos?
Tal vez el Altísimo me envía á la Tierra, para mitigar los dolores de los mortales. Y las criaturas todas, al ver mi llegada, me dicen: Poeta, empieza tu canto.

¡ Qué hermosa es la Terra!
¡Qué bella es Natura!
M´ encisa de l´auba
Lo joch matiner.
Qué bella es l´aubada
Quant surt enllestida,
De flors primerenques
Regant lo planter.
Lo Sol qui s´axeca,
De llum les ratxades
Envía benévol
Per serres y valls.
L´oratje qui corre
sorprén les espigues.
¡Quín goig!; al sentirho
Defugen traballs...
___
Mon pit té molta d´ansia
Del goig d´esta ventura;
La gloria y la bellesa
Saltar me fan lo cor.
La mar, los cels, les aures
Me diuen tendres coses,
De santa Fe ´l tresor.
¡Oh, vull cantar! ¡No ´s pérdia
Ma veu en mes entranyes!
Ara, en ma jovenesa,
Mos lays entonaré;
Y quant les venes flonjes
Me tornin de vellesa,
Encara al mon y als hòmens
Adeu cantant diré!

¡Qué hermosa es la Tierra! ¡Qué bella es Natura! ¡Qué encantadores los juegos del alba, al aparecer ésta con su brillante atavío, rociando los planteles de tempranas flores!
El SOL se levanta; desparrama benévolamente raudales de luz por sierras y valles. Pasa la brisa matinal, sorprendiendo las espigas. ¡Qué gozo! Las penas huyen...
___
Mi corazón ansía gozar tanta ventura; mi corazon salta de contento por la gloria y la belleza. El mar, los cielos, las auras me dicen ternuras inefables; y el tesoro de la santa Fe híncheme el pecho de armonía.
¡Quiero cantar! ¡No vaya a perderse la voz en mis entrañas! Ahora, en la juventud, entonaré mis cantares. Y cuando la vejez afloje mis venas, todavía cantando diré adios al mundo y á los hombres!

¿Sentíu la cantoría
Que ´s pert per l´enramada?
Dolcíssima ressona
Com los gemechs del ayre.
N´es la cançó primera
Que n´ix del fons d´un ánima;
Del Home d´harmonía
N´es lo suspir del auba.
Primicies del Ingeni,
Preludi d´entussiasme;
Del jove Trovador
N´es la primer cantada.

Abril de 1872.


¿Oís el eco, que se pierde por la espesura? Resuena dulcísimo como los gemidos del aire.
Es la canción primera, que sale del fondo de un alma. Es el suspiro de alborada del Hombre del Ritmo.
Primicias del ingenio, preludio de entusiasmo; primera cantata del jóven Trovador.

____

LLIBRE PRIMER.
RECORDANCES DE LA PATRIA.
___

I
Á MALLORCA x
---
Poesía premiada en lo certámen de Montpeller de 31 de Mars de 1875, convocat per la “Société pour l´étude des langues romanes.”
Desde ton trono escumós,
Desde ta cadira d´algues,
Reb mes tendres cantoríes,
Mes senzilles codolades.
***

Ben hajas, Illa preciosa,
Que ets per mí l´estel del auba;
Terra de les ones filla,
Mallorca mía, ¡ben hajas!
Oh sant niu de ma naxença
Jardinet de los meus pares,
Que ´l Creador fa florir
Pera la nostra alegransa.

LIBRO PRIMERO.
RECUERDOS DE LA PATRIA.
I
Á MALLORCA x
---
Desde tu trono de espu-
mas, desde tu silla de algas,
recibe mis tiernas melodías,
mis sencillos cantares.
***

Bien hayas, preciosa Isla, estrella del alba, hija de las olas; Mallorca mía, bien hayas.

Santo nido donde nací; jardin de mis padres, que el Creador hace florecer, para alegría nuestra.

En tu ma vida transcorre
Sots l´ombra de purs boscatjes,
Felís y no coneguda,
Com la llum per les montanyes.
Oh ma nina garrideta,
Que ´l trajo verdós estampas
De la mar de Catalunya
Dintre lo mirall de plata.
Dexa que ab mes cançonetes,
Ab mes tendres codolades,
Sobre ´l teu front virginal
Estampi jo un besada.
---
Voldría esser trovador
D´armoníes elevades;
Y, al portal de tos castells,
O entre ´ls rams de les cabanes,

A la claror de la lluna,
Los oratjols respirantne
Que alzinars y garriguelles
De bosch en bosch embalsaman,

Jo cantaría tes glories,
Tes antigues recordances,
Les riqueses de ton sòyl,
La bellesa de tes gracies.

Voldría esser trovador,
Y, ab l´harpa mía daurada,
Rodejat de les donzelles,
Amor lo cor meu vessantne,

En tí paso mi vida, á la sombra de frescas arboledas, feliz y no conocido, como la luz en los montes.
Graciosa niña mía, que retratas tu traje verde en el argentado espejo del mar de Cataluña;
déjame que con mis canciones, con mis tiernas codoladas, estampe un beso sobre tu frente virginal.
___

Quisiera ser trovador de levantado lenguaje; y junto á la puerta de tus castillos, ó á la sombra de los parrales que adornan tus cabañas,
al rayo de la luna, respirando las brisas embalsamadas con los aromas de encinares y bosquecillos,
cantaría tus glorias, tus antiguas tradiciones, la riqueza de tu suelo, la belleza de tus gracias.
Quisiera ser trovador; y con mi arpa de oro, rodeado de pajes y doncellas, rebosando amor de mi pecho;

De tos fills ponderaría
Gestes de l´edat passada,
De nostra Avior la noblesa,
La generosa constancia.
De tos fills admiraría
Lo seny dreturer, qu´exalça,
La paciencia, qu´enriqueix,
La fe, qu´hermosea l´ánima.
D´aquexos senzills pagesos
Que ´t colturan, bella patria,
Cantaría la fortesa,
Y les costums qu´heretaren
De sos avis de la Grecia,
Del Marroch ó de l´Italia,
Pe´ls prohoms de Catalunya,
Temps després, santificades...
¡Ay Deu de mon cor!, un día
¿Per qué no encenéu la flama
De l´inspiració en mon pit,
Y del geni la llum santa?
¿Per qué, bellesa eternal,
De poesía les ales
No té mon enginy? Ab elles
Volar podría espayantme.
De les ciutats á les viles,
De los pujols á les planes,
De la mar á los torrents,
De los cims á les marjades...
Inmensos barranchs de Lluch,
De Valldemossa ´ls paratjes,
Los taronjerals de Sóller,
¡Oh Deu!, vostra gloria cantan.

ponderaría las hazañas de tus preclaros hijos en la pasada edad, la nobleza y generosa constancia de nuestros abuelos;
admiraría de tus hijos el juicioso buen sentido que levanta á los pueblos, la paciencia que los enriquece, la fe que hermosea el alma.
De esos sencillos aldeanos, que tus campos cultivan, bella patria, cantaría la fortaleza y las buenas costumbres,
heredadas de sus antepasados griegos, italianos ó mauritanos, purificadas y santificadas, en la época de la reconquista, por los prohombres catalanes...
¡Dios de mi alma! ¿Por qué algun día no encendéis en mi frente la llama de la inspiración, la sagrada luz del genio?
¿Por qué, Belleza eterna, mi espíritu no tiene las alas de la poesía? Con ellas podría dilatarme por los espacios.
De las ciudades á los pueblos, de las montañas á las llanuras, de las orillas del mar á las orillas de los torrentes, de las altas cumbres á los bancales de los huertos...
Los inmensos barrancos de Lluch, los pintorescos sitios de Valldemosa, los naranjales de Sóller, tu gloria cantan, ¡oh Dios mio!




Continuará aquí....

repartimiento Mallorca

miércoles, 5 de mayo de 2021

Capitol XLVI. Qui continua lo sobre dit.

Capitol XLVI. Qui continua lo sobre dit.


O senyora que altra malaltia haueu a guarir molt dolorosa e poch
planguda: qui ha nom puagre: qui significa los inconstants e no ferms en les obres sues: Aquesta malaltia senyora sera per vostra merce molt planguda e ab summa diligencia curada: Car vos sabeu quants perills en si porta: Aci senyora amprareu los guants guarnits de vert mouent los a speranca dels bens esdeuenidors: los quals nos atenyen si no per treballs continuats: seguint lo exemple dels sancts que fins a la fi han perseuerat: E perço vostra senyoria los dira. ¶ Si vis saluari semper studeas imitari vitam iustorum: fugiens exempla malorum. Volent dir a cascu dels malalts: O miserable puagros que ades tens la dolor en hun loch ades en altre: mudant souint de proposit en proposit: e de obra en obra sies cert que sit vols saluar es necessari ab gran studi penses e treballes en imitar e seguir la vida dels justs: e fugir a aquells de qui pots hauer mal exemple de vida: Car los flachs e que facilment se muden: no poden hauer res pus perillos que conuersar ab persones vicioses: ne res pus profitos que praticar ab persones virtuoses e constants: e tenir sobre si gran custodia. ¶ Quia vbi non est sepes: diripietur posessio. Car la hon noy ha tanca facilment se destroeix la possessio E aximateix nou molt al home a no perseuerar en lo be començat presumpcio en confiança de sa propria virtut: E perço es dit. ¶ Qui de virtutibus suis extolliter (extolli + t en ganchet) quasi de medicamento vulnerater (vulnera + extolli + t en ganchet): Car qui de ses propries virtuts se exalça: es axi com aquell que ab la medicina de salut es nafrat e mort. E perço diu salamo. Fili superbia nunquam ascendat in corde tuo ab ipera (i + p en virgulilla + a) enim sumpsit initium omnis perditio. Volent dir: Que cascu se deu molt guardar que superbia ne presumptio no regne en lo seu cor: car ensemps ab ella ve tota natura de perdicio: Es molt necessari al home qui vol perseuerar en vida virtuosa que haja pau e repos dins la sua consciencia: e defora ab totes les creatures: Car per ço es scrit. ¶ Pacem cum hominibus habeas: bellum cum vitijs. Car ab tots deuem hauer concordia e pau: e solament brega (guerra) ab los propris vicis: Car benignitat e dolçor conseruen la anima en tot bon proposit: segons posa Salamo dient. ¶ Simplicitas iustorum diriget eos: et iustitia rectorum liberabit eos. Car la simplicitat dels iusts endrecara a ells en tota virtut: la justicia dels qui son drets e sancers de cor delliurara aquells de tot cayment perillos: O senyora que ab aquestes medicines e empastres (emplastos; emplastes) guarreu axi los dits malalts que prestament los fareu sortir del lit e trobant se sans e forts ab gran goig diran a vostra senyoria. ¶ Vbi (ubi) vis paremus tibi comedere pascha: Volent dir: O senyora excellent en quina manera de virtuts voleu quens exercitem: per que vos venint a nosaltres per amor e caritat portant nos la gracia diuina: pugau fer pascua e gran festa ab nosaltres: alegrant vos de la nostra salut. O senyora que encaraus haureu a exercitar en guarir vna altra malaltia que per natura es incurable. E diuse ceguedat significada per los qui no coneixen: de la qual malaltia vostra merce aura molta pietat: e posant vos en les vostres excellents mans aquells guants guarnits de argent tocarlos eu los vlls del enteniment: dient a cascu d´ells. ¶ Si cognouisses 7 tu: Volent dir O miserable cech e si tut conexies: la malaltia tua seria facil de guarir: car ignorancia fa les poques malalties venir a esser mortals: per que en lo començament no prenen la medicina deguda: axi fills meus duptau vos e no stigau axi encegats. ¶ Timete dominum et date illi honorem quem venit hora iuditij eius. Hajau gran temor de nostre senyor deu e donau a ell honor e gloria coneixent e confessant les culpes vostres Car prestament vendra la hora del seu rigoros juhi: En lo qual los vostres peccats seran vists e coneguts: e siau certs. ¶ Quia dies domini sicut fur in nocte veniet. Car lo dia que lo senyor vendra a jutiar sera axi amagat e secret com del ladre que ve de nit: E guardau no hajau a hoir en aquell estret juhi de boca del jutge. ¶ Propter multudinem (multitudinem) iniquitatis tue et propter dura peccata tua feci tibi hoc. Volent dir Siau certs vosaltres cechs: que per la gran multitut de les iniquitats vostres e per la durea dels peccats per vosaltres no coneguts yous he fet aço: que siau dampnats eternament: e coneguts per totes les creatures e per aquelles menyspreats: puix dauant mi nous sou coneguts ni humiliats: E axi aterrats per gran temor vendran en coneixença de sa gran error: e diran a vostra senyoria. ¶ Illumina occulos meos ne vnquem obdormiam in morte ne quando dicat inimicus meus preualui aduersus eum. Volent dir cascu per si: O excellent senyora e metgessa nostra: Illuminau los meus vlls de vera coneixença per que nom adorma en la mort ignorant los peccats meus: e de aquells hauent poca cura: E que en aquell cars lo Diable enemich meu no puga dir yo he vençut e aterrat: O senyora que la vostra caritat sera tanta que a nengun malalt no direu de no: E per ço senyora vendran a vostra clemencia los forts qui es malaltia molt auorrida sens sperança de salut significada per los indurits e obstinats en peccat: Aci senyora haueu mester hun gran esforç (esforc) e metre les mans dins les entramenes de aquests malalts ab los guants guarnits de groch qui es color clara e resplandent e moureu lo cor de aquells a coneixença clara del perill en que stan: e que nengu nols pot ajudar si ells mateixos ajudar nos volen: E dir los ha vostra merce. ¶ Qui te fecit sine te: non te saluabit sine te. Volent dir: O vosaltres qui continuament stau e perseuerau en peccat e axi voleu viure: Siau certs que aquell senyor quius ha creats e fets sens ajuda vostra: nous saluara james sens voluntat e treballs vostres: E lo temps de mereixer sols es en la present vida: e si aquest despeneu en vicis e peccats queus resta sino la pena per ells meritada: Car scrit es. ¶ Que enim (e+i nassal+3 o Z) seminauerit hom (h+o en virgulilla: hon, hom): hec et meter. Car segons les obres quel home fara axi sera pagat. Filioli recordamini q3 nouissima hora est: E per ço recordau vos fillets que ja sou a la derrera hora: esforçau (se llich ben cla: efforçau) vos a fer bones obres: car certament vos dich. ¶ Bonorum ergo laborum gloriosus est fructus. Car dels bons treballs glorios es lo fruyt: E a cascu d´aquells qui virtuosament haura obrat sera dit en lo pas de la mort per nostre senyor deu. ¶ Date ei de fructu manuum suarum. et laudent eum in portis opera eius. Volent dir. Sia dat a aquest del fruyt de les sues propries mans: ço es lo gran premi que mereix per sos treballs: e sia lohat de les sues bones obres en la porta: çoes en lo eximent de la mortal vida: E ab aquestes medicines senyora fareu cobrar la hoida als sorts: e cascu d´ells lançantse als peus de vostra senyoria: dira. ¶ Domina audiui auditionem tuam et timui Volent dir. O senyora yo hoint les amonestacions de vostra senyoria so vengut en coneixença de la mia error e obstinacio e tem molt la rigor del diuinal jutge: Per que soplich a vos senyora metgessa que de aquesta malaltia maueu guarit: me doneu alguna medicina per a vsar que no torne en la dita malaltia: E vostra merce respondra ab molt plaer dient. ¶ Serua mandata. q3 breues dies hois sunt. Volent dir: Fills meus no es cosa nenguna que axius preserue de tot mal com es seruar los manaments diuinals: e tot ço a que lome es obligat: Car los dies de la vida dels mortals son tan breus que nengu nos deu enujar de qualseuulla treball que porte: puix sab que tan poch te a durar car la mort es fi de tots treballs de aquesta vida: E qui be viu e ordenadament la fi ha segura: segons es scrit dient. ¶ Non potest male mori qui bene vixerit: car no pot mal morir qui be ha vixcut: E aquestos senyora molt contents de les vostres medicines e bon regiment sotsmetranse tots a la hobediencia de nostre senyor deu e vostra: guardantse de tornar en la primera malaltia: O senyora clement que altra manera de malalts vendran a vostra senyoria: los quals ab signes demanaran ajuda: car son muts e parlar no poden: Aquells senyora son entesos per los qui mal regeixen la lengua e no donen a nostre senyor deu la lahor que deuen: E vostra merce rebent los ab molta pietat entendreu solicitament en la curacio d´ells: E tenint en les vostres precioses mans aquells guants guarnits de morat: qui es color foscha e molt honesta: Tocar los ha vostra merce en lo cor escalfant aquell ab les vostres propries mans: Car la fredor del cor fa cessar la lengua de son virtuos exercici: e d´aqui senyora fareu sortir la foscha e amagada deuocio: E apres tocar los eu la lengua purgant aquella: e fareu publicar la dita deuocio per paraules manifestes dient a aquelles. ¶ Loquimini et clamate: quia volo vos orare in omni loco leuantes puras manus sine ira et disceptatione: Volent dir: Puix per lo tocament meu sou guarits: parlau e cridau: car la voluntat mia es que oreu en qualseuulla loch queus trobeu leuant les mans al cel ab puritat de conscientia sens ira nenguna ne contencio: ans ab vera humilitat e pacificacio. Car tals oradors vol lo pare eternal. E perço dix Dauid. ¶ Respexit in orationem humilium: et non spreuit precem eorum. Volent dir. Que nostre senyor deu mira e aproua les oracions dels humils: e no menysprea james les pregaries d´aquells. ¶ Quia oratio humiliantis se nubes penetrat. Car la oracio de aquell que se humilia penetra les nuus. ¶ E aquest exercici de lohar vostre deu y creador vull que proceeixca de cor. Car dich vos certament. ¶ Si cor non orat in vanum lingua laborat. Que si lo cor no es atent en la oracio en va treballa la lengua. ¶ Quia deus non aspicit verba orantis: sed attendit cor deprecantis. Car lo senyor no mira les paraules del qui ora: ans aten al cor e a la affectio ab que es pregat. ¶ O senyora que aquests muts hauent cobrada la paraula per mija de vostra senyoria: e trobantse desijosos e inflamats de continuar e perseuerar en la lahor diuina diran a vostra merce. ¶ O inclita senyora sia de vostra merce darnos algun orde ab que perfetament pugam seruir e lohar aquell senyor fill vostre: segons per vostra altesa som amonestats. E vos senyora dir los eu. ¶ Fills meus. la preparacio vostra per a ben perseuerar e obtenir lo que demanau ha de esser aquesta. ¶ In sanctitate et justitia coram ipso omnibus diebus vestris. Car es necessari siau sancts dins en lo cor: e defora en les obres: e que siau axi justificats que nengun peccat en vosaltres no puga aturar per sols vn moment: e queus esforçeu de star en la presencia diuina continuament: ço es en gracia sua. Car nengu no li sta dauant sino aquells qui posseeixen la dita gracia: e en aço perseuerareu tots los dies de la vida vostra: auorrint lo mon e totes les coses sues. Car dich vos certament. ¶ Longe est mens illius a deo: cui hec vita dulcis est. Co es que es molt luny de nostre senyor deu la pensa de aquells a qui la vida present es dolça e plaent. ¶ E los dits malalts senyora molt inflamats de la resposta de vostra senyoria esforçar san a posar per obra lo per vostra merce manat. Axi senyora veus açi los guants vostres a que han a seruir. E la senyora ab molt plaer accepta los dits guants e comanals a vna de ses donzelles nomenada prudencia: dientli quels tingues prests per a quant vendrien los malalts a esser curats.