Mostrando las entradas para la consulta zaga ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta zaga ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.

3. 7. De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.

Capítul VII.

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.


Restituít a casa seua, no lo dixaben viure preguntanli pel seu gran viache; y pera satisfé a tots a la vegada va fé pregoná que acudigueren a la plassa; van acudí, y desde lo balcó va di: 

"Si tot lo que hay vist y me ha passat haguera de referitos, en un mes no acabaría. Pero algunes coses particulás les aniré contán als amics, y ells les contarán a datres, y així les sabréu tots. Atres no les diré ni an ells ni a dingú, perque no vach demaná llissensia pera publicales y lo món es mol mal pensat.»

Sabéu pos, amics y compatrissis meus, que a tot arreu hay trobat homens espabilats, y homens tontos; de éstos mes que de aquells; homens que se creurán lo que se 'ls diu als chiquets, que lo sel es de seba y que los faríeu combregá en rodes de molí. Aixó tos u dic pera que veigáu en quina raó podrán di per neixos pobles veíns que sou los mes tontos del món. ¡Cuáns ne ña que u són mes que vatres!, perque encara que es verdat que vau aná al planet de Violada a cavá ixos forats buscán tessoros amagats, pero aixó u han fet y u fan mols atres que se tenen per mol espabilats, y troben lo mateix que vatres, que es la terra fresca y lo fron suat. Pero dingú de Almudévar ha anat a vórem pegá lo salt de Alcolea, perque ya tos figurabeu que ere pera fótretos lo pel, cuan hi han anat mols doctós de la Universidat de Huesca, y hasta colegials de Santiago y de San Vissén, alguns canonges, mols caballés y dames prinsipals, y totes les sing pes de la copla. De Barbastro, pos, no dic res; hi van aná de tres parts les dos, sén los que en mes llargs nassos se van quedá veén volá l'áliga del meu gabán desde la Ripa. Y nomenantos a Huesca y Barbastro, no ña pera qué mensioná a Fraga, Monsó, Binéfar, Tamarit y tota la Litera o Llitera, Graus, Benabarre, Fonz, Estada, Estadilla o Estadella, Sariñena, Ayerbe, Loarre, Bolea, ni los pobles de la Hoya, ne van aná mes que al jubileu del añ san; com igualmén del Somontano y Sobrarbe o Superarbe. Conque be podéu consolatos y no tíndretos per mes tontos que atres, perque no u sou com estáu sentín.

  La Llitera no e Cataluña,tshirt,camiseta

Pos respecte al meu viache, hau de sabé que hay recorregut lo Prinsipat de Cataluña, lo Regne de Valensia, los cuatre de Andalusía y les Castelles; y total hay vist lo que vatros veéu sense móuretos de casa, apart dels rius, montes, siudats y datres coses que tamé són com les que vatres teniu vistes de lluñ o de prop. Així mateix a tot arreu lo sol ix per lo matí y se pon per la tarde, y sempre la lluna fa llum de nit y a les dotse es michdía menos a la Cort, que michdía es a les cuatre de la tarde, y micha nit es a les sis del matí.

Perque a les terres aon es de día cuan aquí de nit, hivern cuan aquí estiu, y estiu cuan aquí hivern, yo no hi hay estat, perque hay que caminá mol cap al frente o a la zaga, a la dreta o a la zurda.

De les costums dels pobles ña mol que di. Pero miréu; que porton la robeta mes o menos llarga, enaigüetes a modo de calses, montera, gorra, boina o barretina a modo de sombrero; que amorson figues y panses, o migues y sopes de oli, y berenon gazpacho o be pa en tomata y formache; a la postre homens y dones són tots, y tots lo mateix que vatres se maten per nelles y per los dinés; y a tot arreu ñan rics y pobres, y lo mes tonto es lo alcalde y lo mes sego lo que los guíe. Per lo demés a Cataluña me vach vore una mica apuradet; a Valensia me va aná be; y a Andalusía vach guañá lo que vach volé, y vach di y fe lo que vach voldre, y tot su van creure y tot u donáen per be, remitinme a les probes. A Cataluña vach vore comersians y marinés; a Valensia artistes, volatines y gaités; a Andalusía comares y matons mes femelles encara que les comares. A Castilla es la gen de un modo que pareix que ara ixquen del ou y que no han ubert los ulls.

Pel meu gust, aniría a Castilla per nessessidat, a Andalusía per curiosidat, a Barselona o Barchinona hi viuría tres mesos, a Valensia un añ, y a Saragossa tota la vida. Y aixó que Valensia es un món abreviat, perque lo que ha vist tot lo món y lo que sol ha vist Valensia, lo mateix han vist la un que l’atre, y encara mes potsé lo segón que lo primé.

Va escomensá en aixó a ploure una mica, y va di: Lo tems no vol que acaba la meua relassió, pero ya estáe mol abansada. Una cosa vull que entengáu sobre tot; y es, que aon vullgue que vach procuro doná honra a la meua patria. Perque tos fach sabé que al meu cor ñan dos grans amors, lo de la meua bona mare y lo vostre, enrecordanmen sempre de lo mol que per nella y per mí hau fet desde lo meu naiximén.

¡Viva Pedro Saputo!, va cridá lo poble: ¡Viva lo nostre fill y veí! 

¡Viva la gloria de Almudévar! Y se va dispersá la gentada alabán y beneín a Deu, que tan sabé y tanta virtut habíe donat al fill de la pupila.

Dins a la sala estáen lo justissia, los jurats y los prinsipals del poble, y lo bon Sisenando, a qui li caíe la baba de gust. Allí lo van agassajá o convoyá en un vermutet y después en un gran sopá o sena a la que casi los va agarrá lo día assentats.

sábado, 11 de noviembre de 2023

Tome sixième, Grammaire comparée. Chapitre VII. Adverbes, prépositions, conjonctions.

Chapitre VII.

Adverbes, prépositions, conjonctions.

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Avant de comparer en détail les adverbes, les prépositions et les conjonctions qui offrent des rapports d' identité dans les diverses langues de l' Europe latine, j' examinerai les adverbes qui ont la désinence spéciale MENT.

Une forme de ces langues par laquelle le caractère d' un type primitif et commun se manifeste de la manière la plus évidente, c' est sans doute la formation de ces adverbes composés, qui, par l' adjonction de la désinence MENT ou MENTE au féminin des adjectifs, les modifie en adverbes.

Dans les éléments de la grammaire avant l' an 1000, j' ai expliqué comment cette forme avait été empruntée à la langue latine.

La langue romane a employé MENT, et le français l' a conservé.

Le portugais et l' italien (1: Les patois de la haute Italie rejettent l' E final.) ont pris l' E final euphonique, et ont ainsi ajouté MENTE au féminin des adjectifs. 

Il existe des preuves nombreuses que l' ancien espagnol se servait du MENT roman.

El te Deum laudamus fue altament cantado. Mil. de N. Sra, cob. 847.

En el fuego bravament encendido. Mil. de N. Sra, cob. 363.

Empezó a plorar tant aturadament. Vida de S. Domin., cob. 392.

La fonta que ficiéron carament la compraban. Vid. de S. Millán, cob. 444.

Estaba el cativo durament espantado. Vida de S. Domin. cob. 654.

Empezó la á lidiar muy denodadament. Vid. de S. Millán, cob. 290.

Respondienle las virgines dulcement organando.

Vid. de S. Domin. cob. 524.

De escura manera escurament dictadas. 

Poema de Alexandro, cob. 1106.

Fueron con estas nuevas ferament espantados.

Vid. de S. Millán, cob. 411.

Empezó de sus ojos gravement a plorar. Mart. de S. Lor. cob. 63.

Desmassen en agosto lealmient su cevera. 

Vid. de S. Domin. cob. 464.

Derramaba lo suyo largament é sin tiento. Mil. de N. Sra, cob. 629.

Como qui yace preso luengament en cadenas.

Vid. de S. Domin. cob. 415.

As todas tus yentes malment aontadas. Poema de Alexandro, cob. 442.

Conduchos adovados maravillosament. Mil. de N. Sra, cob. 699.

Ca era grand facienda noblement celebrada. Mil. de N. Sra, cob. 701.

Ixie á los de fuera ondradamient guarnido. Sacr. de la Misa, cob. 137. 

El palacio bien rico ricament parciado. Poema d' Alexandro, cob. 2444.

Sirvieli un ministro santamient doctrinado. Vid. de S. Millán. cob. 144.


On trouve aussi dans le Fuero Juzgo la preuve de l' emploi de cette désinence romane. De nombreuses variantes, fournies par quelques manuscrits, présentent plusieurs exemples; le manuscrit de l' Escurial n° 3 prend MENT dans tous les adverbes composés. (1) 

Dans quelques Fueros on en trouve aussi des exemples. 

Non-seulement les langues de l' Europe latine ont formé l' adverbe composé par l' adjonction caractéristique de MENT, mais encore lorsqu' elles ont employé deux ou trois adverbes rapprochés, elles n' ont placé quelquefois le signe adverbial, MENT, qu' à la suite de l' un des adjectifs. Je crois convenable d' ajouter quelques exemples à ceux qui ont été fournis dans les éléments de la grammaire romane avant l' an 1000.

(1) “Esc. 3. Mansamient y con esta terminación constantemente se escriben los adverbios en MENTE como piadosament, etc.”

Fuero Juzgo, I, I, not. var. 34.


Roman.

Mans Roger Bernatz parla suau e dousament. G. de Tudela.

Dona non deu parlar mas gent

E suau e causidament...

Anatz suau e bellament.

Anonyme: Seinor vos que.


Mostret lur grans reliquias

Qu' avia lonc temps guardat

Sanctament e devota.

Vid. de s. Honorat, XVII.

E Guarintz respondet

Follament et irada.

Vida de S. Honorat, XLVI. 

“Els fan lo humiliat fenchament e falsa.”

Libre de Vicis e de Vertutz.


Français:

Cette forme se trouve, mais rarement, dans les anciens auteurs français. 

Son chief trecie moult richement, 

Bien, et bel et estroitement. 

Roman de la Rose, v. 502.


Espagnol:

Los trata cortes y amigablemente.

Cervantes, D. Quix. l. 2, c. 12.


Franjas texidas bella y sutilmente. Luis de Léon, prov. de Salomón, v. 75. 


Portugais: 

“Onde sotil é artificiosamente estava lavrada e esculpida toda a maneira de sua vida.” Palmeirim de Inglaterra, t. 1, p. 131.


Italien: 

“Non vederete antica o novamente esser divenuto.” 

Guit. d' Arezzo, lettr. XIV, p. 42.

“Quanto prudente e giudiziosamente n' ammaestró Aristotile.” 

Ben. Varchi, Ercolano.


Les langues qui primitivement employaient des adjectifs communs auxquels ne s' attachait pas la désinence caractéristique du féminin, avaient formé leurs adverbes composés avec ces adjectifs. Quand elles admirent ensuite les différences de genre, plusieurs adverbes conservèrent l' invariabilité de l' adjectif qui entrait dans leur composition. L' ancien français en fournit beaucoup d' exemples. 

J' en citerai quelques-uns.

“Si le vestent imperialment.” Villehardouin, p. 73.

Loyalment et bien l' amera. Fabl. et Cont. anc., t. 4, p. 66.

“N' a pas grantment és chroniques lisoye.” 

Œuvres d' Alain Chartier, p. 261.

Li chevaliers lui dist brefment. 

Marie de France, t. 2 p. 432.

Qui peche mortelment, il ocist Dieu son mestre.

Testam. de J. de Meung.

“Que tu n' aies souffert paines en la sainte croiz corporelment pour nous.” Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de France, t. V, p. 275.) 

“Se rebellerent contre li trop cruelment.” Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 310.) 

“Que il se dampnent perpetuelment.” Chron. de France. (2: Ib. t. V, p. 286.)

Quel duel ont li loial amant

Que l' en refuse si vilment.

Roman de la Rose, v. 1474.

“Et pourtant rencontra fort gentilment le philosophe Arcesilaus.”

Amyot, Trad. de Plut. œuvres mor. t. IV, p. 234.

Sire, li miens Deus, magnifiez iez fortment.”

Trad. du ps. 103, psaut. de Corbie.


L' adverbe composé gentiment est resté dans la langue française.

A ces observations sur les adverbes j' ajouterai que toutes les langues dont j' examine les rapports ont admis et conservé l' usage de la langue latine qui employait souvent l' adjectif neutre comme adverbe; ainsi on dit, frapper fort, parler bas, etc.

Dans la comparaison de quelques adverbes, prépositions et conjonctions dont l' usage est commun aux langues de l' Europe latine, je me bornerai à un choix, qui, par l' évidence des rapports identiques, prouvera d' une 

manière toujours plus incontestable, l' origine, la formation commune de ces langues.


Principales prépositions communes aux langues de l' Europe latine.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

A, à, á (a) a, a.

De, de, de, de, de.

En, en, en, en, en.

Per, per, per (por) per, per.

Avan, avant, avant (ante) avante, avante.

Entre, entre, entre, entre, entro.

Aprop, apres; après, auprès; apres (después); apres, apresso. 

Sobre, seure, sobre, sobre, sopra, sovra.

Senz, ses, senes; sans, sens; senes, sen (sin); sem, senza. 

Segun, second, selon, segunt, según, secundo, secondo.

Pos, pois, pueis; puis; pues, pos, poi.

Fors, foras; fors, foras, for. 

Oltra, ultre, ultra, ultra, oltra.


A. 

La préposition A se trouve dans toutes les langues de l' Europe latine.

Il serait superflu de comparer les diverses acceptions dans lesquelles elle est employée.

Mais il est une acception particulière qui mérite d' autant plus de fixer notre attention, qu' elle n' a pas été fournie par la langue latine.

Pour exprimer le sens de la préposition CUM, latin, avec, français, la langue des troubadours employait ordinairement la préposition AB, modifiée quelquefois en A et restée, sous cette dernière forme, dans les autres langues.

Ce vestige roman est un des plus remarquables; en voici des exemples.


Français:

“Les prophètes ki d' amunt vendrunt a estrumens, psaltérie, tympans, frestels e harpe, si prophetiserunt.”  Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 11.

Poi me porrai mès soustenir

Fors A baston ou A potence. 

Roman de la Rose, v. 12949.


“La verge, li ceptres de ton regne A que tu baz et chasties cels que tu eimes.” Com. sur le psalt. Fol. 95. (1: Glossaire sur Joinville, A.)

“Et furent reçu A grant feste et A grant joie.” Villehardouin, p. 21.

Deduistrent soi privéement

AU bon vin cler et AU piment.

Le Castoiement, cont. 9.

Son vis A ses ongles depiéce. 

Fabl. et Cont. anc., t. 3, p. 126.

“Vez-cy ung vaissel d' argent plain d' ung merveilleux boire que j' ai fait A mes mains.” Roman de Tristram.

A deul et A corroux se part. Fabl. et Cont. anc. t. 4, p. 325.

“Il fut recueilly A grand gloire et grand obéissance.” 

Comines, liv. I, p. 91.

Dechire l' ennemi AUX ongles et AUX dents.

Joachim du Bellay, fol. 186.

“Sans que nulle autre ville ou pays puissent ne doyent draper AU semblable marque et lisiere.”

Ordon. des Rois de France (1435), t. 3, p. 31.

“Il faisoit lors gloire envers ces sages hommes là, de se passer A peu sobrement.” Amyot, trad. de Plut., œuvres mor. t. 3, p. 51.


Espagnol: 

La cinta fue obrada a muy grant maestría. Poema de Alexandro, cob. 80.

Quien a hierro mata, a hierro muera. Refranes. (N. E. a hierro muere.)

Clamando: fiio, fiio, a una grand pressura. Duelo de la virgen. Cob. 36.


Portugais:

Vão correndo é gritando a boca aberta. Camõens, os Lusiadas, 4, 21.


Italien: 

“Un suo orto, che egli lavorava a sue mane.”

Boccaccio, Decameron, VIII, 2. 

Quai ingegno a parole

Potria agguagliar il mio doglioso stato?

Petrarca: che debb' io.

Bateansi a palme, e gridavan sì alto. Dante, Inferno, IX.

“Furo ricevuti tutti a grandissimo honore.” Giov. Villani, IV, 33, p. 96.


DE.

Cette préposition latine passa dans chaque langue et même dans l' italien qui aujourd'hui emploie DI.

On retrouve DE, devant les articles italiens LO, LA, GLI, etc., et même ailleurs.

Fu cantator de lo Spirito santo. Dante, Paradiso, XX.

Signor de la mia fine e de la mia vita. Petrarca, Sest. chi è fermato.

Sotto 'l velame de gli versi strani. Dante, Inferno, VI.

Ma de la temperanza e pietate

La misericordia sì ne è nata.

Jacopone da Todi, cant. 2, p. 95.

Eo Bonifacio de tanta potenza...

De mi dotaron et ebeno paura...

La strucion crudele de Florenza.

Butto Messo da Florentia. (1: Allacci, Raccolta de' Poeti ant., fol. 191.)

Che par florin d' or et è de recalco...

Sol cor de Bichina fosse diamante...

Amor mi fa envagir de si gran ladre...

S' altre de mi se fosse reclamato...

E de morir quando lo mar fie sico,

Falo deo per strazzo de mi esser sano.

Cecco di M. Angiolieri. (2: Ib. fol. 203 - 206.) 


EN.

La langue romane dit EN au lieu de l' IN latin.

Le seule langue italienne se sert encore d' IN, mais autrefois elle a employé EN ainsi que le français, l' espagnol, et le portugais, qui l' ont conservé.

“En le cose del seculo avere letitia.” Guit. d' Arezzo, lett. III, p. 15.

“Se tutto en auro è.” Guit. d' Arezzo, lett. XXXVI, p. 83.

“En li suoi vietò terrena grandezza.”

Guit. d' Arezzo, lett. I, p. 5.

En aspra e gran religione. Jacopone da Todi, lib. I, sat. I.

Li fusse offerto en cotal povertade. Jacopone da Todi, lib. 4, cant. 28.


PER.

L' ancien français a, comme la langue romane, employé PER dans l' acception que PAR exprime aujourd'hui.

“Une autre assaillie firent per une porte de fors... et de si grand essil furent torné à si grant haltesce per Dieu avant et per les pelerins après.” 

Villehardouin, p. 65 et 73.


Espagnol:

Luego vio per ù podría aver meior passada.

Poema de Alexandro, cob. 2342.

Fablar curso rimado per la quaderna vía.

Poema de Alexandro, cob. 2.

Cuemo se partel mundo per treb partición.

Poema de Alexandro, cob. 254.

Portugais: 

“Afinado toto per o afinador.” Doc. da Torre de Moncorvo, 1405. (1: Elucidario t. I, p. 385.)

E non forem per eles punidos. Liv. Vermeilho, n° I, p. 399.


La langue italienne a toujours employé PER. 


ENTRE. 

Cette préposition romane est la même en français, en espagnol et en portugais.

L' italien a seulement changé l' E final en O.


PROP, APROP, PRES, APRES, AUPRÈS.


Français:

Aprop Nerun l' emperur. Trad. de l' Évangile de saint Jean. (2: Cat. of Harleiam MSS., t. II.)


Espagnol:

Apres de la verta aviéron la batalla...

Apres son de Valemia á tres leguas contadas.

Poema del Cid, V. 1234 et 1567. (N. E. Valencia)

“Apres de la prenda... aquel otro á quien lo demanda vaya apres.” 

Fuero de Oviedo. (3: Llorente, not. de las prov. vasc. t. IV, p. 101 et 106.)


Portugais:

Apres de mim. Doc. de Vairam, 1287. (1: Elucidario t. I, p. 128.) 


SOBRE.

Le SOBRE roman se retrouve en espagnol et en portugais; il n' a éprouvé en italien que le changement de l' E final en A, et autrefois l' ancien français l' a modifié en SORE, SEURE, d' où est ensuite venu SUR.

Li troi larron sore li queurent. Fabl. et Cont. anc, t. I, p. 243.

Sire, fet-il, c' est par envie

Que l' en m' a mis seure telle œuvre.

Fabl. et Cont. anc., t. 3, p. 305.

“Defors et dedens et par de seure.” Fabl. d' Aucassin et Nicolette.


SENZ, SES, SENES.


Français: 

L' ancien français a dit SENZ. 

“Si nos volons estre membre de Crist il nos covient senz dotte ensevre nostre chief.” Sermons de S. Bernard, fol. 16.

“SENZ ce que la voix des deux estats puisse conclure la tierce... SENZ aucun suspeçon.” Ordon. des Rois de France, 1355, t. III, p. 22.

Deigne tu, Sire, en cest jor, SENZ pechié nus garder.

Trad. du Te deum, psaut. de Corbie.


Espagnol: 

L' ancien espagnol avait employé SENES, SEN, romans.

Oviera senes dubda tomada mala zaga. Poema de Alexandro, cob. 518.

Como tierra sen rey é sen octoridat. Poema de Alexandro, cob. 1399.

SEN se trouve dans le Fuero Juzgo.


Portugais:

Le portugais a dit SEN, SEM, qu' il a conservé.

Italien: 

Il est évident que le senza italien a été emprunté du SENZ roman, en y ajoutant l' A final; car comment de SINE, latin, serait venu ce SENZA?


SEGUN.

Français: 

L' ancien français a employé SEGONT qui ensuite a été remplacé par SELON.

L' en doit fere le dépens segont le chastel.

Livre de Jost. et de Plet, fol. 63. (1: Glossaire sur Joinville, C.) 


Espagnol:

L' ancien espagnol a dit segunt, segund. (según) 

Mandó les que mostrassen segunt las escrituras.

Poema de Alexandro, cob. 1159.


POS, PUS, POIS.

Français:

D' après l' usage roman, l' ancien français a employé PUIS comme préposition dans le sens actuel de DEPUIS.

Puis cèle heure que elle obei à son creatour. Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 153.) 

Puis Roullant, ne puis Olivier,

N' eut en terre tel chevalier.

Roman de Rou. (2: Not. des MS. de la Bibl. du Roi, t. V, p. 70.)

Il prit de même le QUE conjonctif:

Mil ans, quatre moins ont passez

Puis que Dex fu en terre nez.

Roman de Rou. (3: Ib. p. 55.)

Espagnol: 

L' espagnol qui n' emploie aujourd'hui que PUES a employé autrefois POS et POIS roman qu' on trouve notamment dans le Fuero Juzgo. Il a aussi ajouté le DE avant POIS et l' a employé avec le QUE conjonctif et quelquefois même ce QUE est sous-entendu, comme dans la langue 

romane et dans l' ancien français.


Portugais:

L' ancien portugais a dit aussi POS, DEPOS. 

Huums depos outros. Doc. da Coll. de Coimbra, 1348. (4: Elucidario t. II, p. 89.) 

Le portugais a ajouté à DEPOIS, le QUE conjonctif.


Italien: 

POI italien est venu de POS roman, comme NOI, VOI, sont venus de NOS, VOS; il prit le QUE conjonctif et quelquefois ce QUE fut sous-entendu.


FORS, FORAS.

Français:

Qu' il n' emporta nis tant d' avoir

Dont on presist quatre festus,

Fors les dras qu' il avoit vestus...

Que nus fors Diex ne le convoie.

Fabl. et Contes anc., t. I, p. 225.

Car une odor m' entra où cors

Qui en a trait la dolor fors.

Roman de la Rose, v. 3486.

... N' avoit soussi ne esmay

De nule rien, fors seulement

De soi atorner noblement.

Roman de la Rose, v. 575.


L' ancien français a dit DE FORS et ensuite DEHORS.

E s' el vous chastie de fors 

Aiés dedanz cuer d' aïment.

Roman de la Rose, v. 4020.


Espagnol:

L' ancien espagnol a dit FORAS, roman, et FUERA; aujourd'hui fuera est seul employé.

“Foras ende ena cuita de morte.” Fuero Juzgo, I, X, p. II. 

Fuera que el obispo avie la nomnadia... Mil. de N. Sra, cob. 706.

Non osan fueras exir nin con el se ajuntar. Poema del Cid, v. 1180.


Italien:

L' italien a employé autrefois FOR.

Punge corragio

For cui lo più valente ozio aunta.

Guit. d' Arezzo, lett. XXVII, p. 71.


OLTRA.

Français: 

“Ultre le flum jurdan.” Trad. du IIe liv. de Rois, fol. 42.

“Car la chars ne puet pas prendre les choses qui sont del espir, et pore ice à la fie quant la humaine pense ultre soi est meneie.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire, liv. III, ch. 24.


Espagnol: 

Crusáron se romeros por ir en ultra mar. Mil. de N. Sra, cob. 588.

Que guía a los romeros que van en ultra mar.

Sacr. de la Misa, cob. 296.

Ultra portos est dans le Fuero Juzgo. 


Portugais:

On trouve aussi en portugais ultra mar.


Italien: 

“Oltra ogni vostro pensiero... oltra d' ogni misure.” 

Guit. d' Arezzo, lett. X, p. 27 et 28. 


Principaux adverbes communs aux langues de l' Europe latine.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien. 

Oi, ui, oi, hui, hoy, oi, oy, oi.

Ora, ore, heure, or; ora, ora, ora, or.

Dunc, adunc; dunc, adonc, doncas, ;dunqua, adunque. 

Ja, ja, ya, já, già.

Sempre, sempres, siempre, sempre, sempre. 

Tost, tost, tost, toste, tosto. 

Plus, plus, plus, chus, chus; plu, più, chiù. 

Mas, mais, mai; mais, más, mais, mas, mais; mai, ma.

Mens, moins, menos, menos, men.

Assaz, assez, assaz, assaz, assai.

Quasi, quasi, casi, quasi, casi, quasi. 

Tan, tant, tant, tan, tam, tanto.

Quan, quant, quant, cuan, quant, quan, quanto.

Si, si, si, si, sim, sì.

Altresi, altresi, otrosi, outrosi, altresì.

Tota via, toutes voies, todavía, toda via; tutta via.

Jos, sos, jus, sus, jus, suso, juso, sus; giuso, suso. 

Ont, on, unt, ond, onde, unde, onde. 

Dont, don, dunt, dont, dond, don, donde, donde.

O, u, ò, (o) hu, o, u.

Sai, ça, lai, la; çà, lai, là, acá, allá, çà, là, quà, là.

Hi, i, y, y, hi, y, hi, i, i, y.


OI, UI.

Français:

L' ancien français disait OI, UI, et HUY qu' il n' a ensuite employé que dans l' adverbe composé aujourd'hui. 

N' en partirez hui ne demain. Fabl. et Cont. anc., t. 3, p. 308.

“Qui hui cest jor vive.” Villehardouin, p. 16.

Guillaume bien se deffendi, 

Hui guaingna et hui perdi.

Roman de Rou. (1: Not. des MS. de la Bibl. du Roi, t. V, p. 71.)

Qu' il soit ainsi plustost huy que demain. Clément Marot, t. I, p. 333.


Portugais:

Le portugais dit hoje, mais il a employé autrefois l' OI roman.

Des OY pera todo sempre. Elucidario t. I, p. 370.


Italien:

L' italien, qui dit hoggi (oggi), a employé autrefois OI.

Tal mondo corre ancoi. Barberini, Doc. d' Am., p. 300. 



ORA.

Français:

“Barcinone est une cité qui siet en la marche d' Espaigne; une heure estoit des Sarrazins, et une heure estoit des Crestiens.” 

Chron. de France. (2: Recueil des Hist. de Fr., t. V, p. 246.)

Ore se sent fole, ore sage;

Ore pense qu' ele le volt amer,

Ore pense qu' ele s' en volt oster.

Roman de Protheslaus.

Car OR est clere, or est oscure.

Roman de la Rose, v. 4810.


Portugais:

“Mil libras d' esta moeda branca que ora corre.” Testam. De 1393. (1: Elucidario t. 1, p. 61.) 


Italien: 

Ciò che ora e nostro, altrui fù già.

Guit. d' Arezzo, lett. III, p. 13.

“Pensando ora una cosa, or' un' altra.”

Novelle inedite, p. 132.

“Or vide, or piange, or teme, or s' assecura.” 

Petrarca, canz: Di pensier.


DUNC, DONC, ADONC, DONCAS, ADONCAS.

Français: 

L' ancien français employa DUNC, DONC, ADUNC, dans le sens de TUNC, latin. (2: Voyez Cimbalum mundi, p. 191, 185 et 212:

Tunc exaltabunt omnia ligna silvarum:

Dunc loerunt tuit li fust de la lande.

Trad. du ps. 95: Cantate Domino, MS. n° I.)


Quant ele losenge et plore

Gar toi icele ore,

Kar dunc est en aguait.

Evrard, Hist. Lit. de la Fr., t, 13, p. 70.


S' ele l' eust adunc conéu, 

Retenu l' ust bonement.

Roman de Protheslaus.

Il se servit aussi de DONKES et d' ADONKES.


Espagnol: 

“Doncas faciendo derecho el rey, deve aver nomme de rey.” 

Fuero Juzgo, I, II, p. II.


Italien:

L' italien, qui dit aujourd'hui DUNQUE, a employé autrefois DUNQUA, roman.

“Dunqua di che pur piangi?” Guit. d' Arezzo, lett. XXXIX, p. 89.

Dunqua é in lor maggior virtu?

Barberini, Doc. d' Am. p. 81.

“Adonqua non peccato in richezze è.” Guit. d' Arezzo, lett. XXV, p. 66.


JA.

L' ancien français employa JA dans le sens de JAMAIS et de DÉJA, comme les autres langues.

Elle respondi à son pere:

Si m' aït Diex ne l' aurai ja. 

Ostez le moi cel vilain là...

Ja n' ere au vilain donée... 

Quar je me sui ja repentie 

D' avoir mari ainz que je l' aie.

Fabl. et Cont. anc. t. 3, p. 370 et 371.


SEMPRE.

On retrouve dans l' ancien français cet adverbe, qui est resté dans les autres langues de l' Europe latine. 

Ge gaiterai sempres le roi

Qant au mostier ira par soi.

Fabl. et Cont. anc., t. 3, p. 212.

Sempres est mol comme pelice. 

Fabl. et Cont. anc. t. 4, p. 390. 


TOST.

Il est d' autant plus remarquable que cet adverbe se trouve dans chaque langue, qu' il est difficile d' en expliquer l' origine. (1: On a prétendu que cet adverbe venait du participe latin tostus, et que le mot qui exprime la chaleur avait été emprunté pour peindre la rapidité. L' ancien français a employé la même figure lorsqu' il s' est servi de chalt pas, signifiant chaud pas, pour désigner la vîtesse, qu' il exprimait aussi par isnel le pas, c' est-à-dire rapide.

“E Samuel chalt pas vint à l' évesche.”  

Trad. du Ier livre des Rois, fol. 5.)

L' espagnol a employé autrefois TOST qu' il a ensuite rejeté.

(N. E. Se siguió usando presto, rápido)

Fue luego recapdado muy tost é corriendo.

Mart. de S. Lor. cob. 78.

Ovioronlos por forcia mui tost á conquirir. 

Poema de Alexandro, cob. 1043.


Le portugais a eu autrefois TOSTE.

“Para haverem seus servidores mais toste sem outro embargo.” Ord. Alf., liv. II, fol. 75.


PLUS.

Espagnol:

El otro plus vermeio que vino de Paralles.

Vida de S. Dom. cob. 230.

Vinien en dos caballos plus blancos que cristal.

Vida de S. Millán, cob. 438.

Chus fut employé pour plus.

Que li diessen cada año LX duennas en renda,

Las medias de lignaje, las medias chus sorrenda.

Vida de S. Millán, cob. 370.


Portugais:

L' ancien portugais a usé aussi de CHUS pour PLUS.

“Pera comprir delles mhas mandas e pera fazer chus prol de mha alma.” 

Testam. de 1273. (1)

“E se vinhas fizerdes dar de nos o quarto e lagaradiga e non chus.” 

Docum. de Pendorada, 1290. (2)

“E vos devedes a dar estas cousas bem e entregadamente e non chus.” 

Prozo das Salzedas, 1295. (3) 



Italien: 

“Perchè erano de li chiu poveri.” Mat. Spinelli. (4)

“Lo capo e lo chiu vecchio de la famiglia.”

Ann. di lud. Monaldesco. (5) 

(1) Elucidario, t. 1, p. 382.

(2) Ib. p. 273. 

(3) Ib. p. 405.

(4) Muratori, Rer. ital. Script., t. VII, col. 1093.

(5) Ib. col. 530.

Testo d' un' altra ch' è plu menutina. Barberini, son.

“Attemperanza la plu alta.” Tratt. Virt. Moral.

L' italien a changé l' L en I; et, supprimant l' S final, il a marqué l' U d' un accent grave qui indique cette suppression.


MAIS, MAS, MAI.

L' ancien français a souvent laissé à MAIS l' acception primitive de MAGIS, c' est-à-dire, plus, davantage.

De son ostel pou se mouvoit

Quar ne pooit chevauchier mais.

Fables et Cont. anc. t, I, p. 169.

Mais je ne puis MAIS haut crier. Fabl. et Cont. anc. t. I, p. 124.

Se gentis homs mais n' engenroit,

Ne jamais louve ne portoit

Et grant cheval ne fust jamais,

Tout le monde vivroit en paix.

Le Renard contrefait. (1: Not. des MS. de la Bibl. du Roi, t. V, p. 335.)

Il est resté dans la langue actuelle l' expression familière: N' en pouvoir mais, c' est-à-dire davantage.

Dans le Fuero Juzgo on trouve souvent MAIS.

L' espagnol et le portugais disent aujourd'hui mas. (más)

L' italien a MA et MAI.


MENS.

Italien:

Quegli che men sapevano di lui. Boccaccio, Decameron, IV, 5.

Almen, se puoi, farai. Barberini, Doc. d' Am,, p. 111 (o III). 


ASSAZ.

L' espagnol ne se sert plus d' ASSAZ, qu' il avait employé autrefois.

Assaz quisiera Dario en el campo fincar. (N. E. El rey de Persia Darío.)

Poema de Alexandro, cob. 1260.

Avie en el un monge asaz mal ordenado. Mil. de N. Sra, cob. 160.


L' ASSAI italien prouve que cette langue a souvent fait des modifications très importantes aux désinences des mots pour les accommoder à l' euphonie locale.


QUASI.

Cet adverbe est identique dans les diverses langues.


TAN, QUAN.

Espagnol:

De los sos oios tan fuerte mientre lorando. 

Poema del Cid, v. I.

Asi como yo las prendo de quant como si fóse delant.

Poema del Cid, v. 2147.



Portugais: 

Tam digna e tam necessaria. 

Chron. d' El Rey Affonso, V, t. I, p. 202.

E eu vi quan fremosa falava.

Canc. MS do real Collegio dos Nobres, fol. 67.


SI, ALTRESI.

Français: 

E si ne sai se j' en ai dit folie. Le Roi de Navarre, chans. VII. 

“Ensi com il fu devisé, si fu fait.” Villehardouin, p. 33.

Quant Diex dist qu' on amast son prisme comme si, 

Il ne dist mie mains ne plus, mès autresi.

Testam. de J. de Meung.

“Se devons garder que altressi ne nos aviegne.”

Villehardouin, p. 106.

Le blasmoient moult si ami

Et toute la gent autressi.

Fabl. et Cont. anc. t. 3, p. 1.


TOTA VIA. 

Français: 

“Mais toutes voies rapareilla-il bataille après contre eulz.” 

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr. t. III, p. 157.) 


Espagnol:

“Deve amar justicia, é si la amar, deve fazer la todavía.” 

Fuero Juzgo, II, I, 2.



Portugais:

“E todavia a ssa ordinhaçom seer estavil.” Doc. da Guarda, 1298. 

(2: Elucidario, t. II, p. 125.) 


Italien:

“Ma tutta via in somma dico voi che male è solo quello lo qual dispiace a Dio.” Guit. d' Arezzo, lett. I, p. 5. 


JOS, SOS. 

L' ancien français a employé JUS et SUS, romans.

Ses oilz turnat e sus e jus. Marie de France, t. 2, p. 439.

Li rossignols chante tant

Ke mors chiet de l' arbre jus.

Le roi de Navarre, chans. XV.

SUS est resté dans le composé DESSUS.


Espagnol:

“Avie de jus las peñas cuevas fieras sobeio.” Vid. de S. Millán, cob. 28.

Buscando suso et juso atanto andidieron.

(N. E. Suso, yuso, partes del monasterio de San Millán de la Cogolla. Arriba y abajo.)

Mil. de N. Sra, cob. 83.


Le composé DESUSO, DESUS, fut en usage.

Desuso las lorigas tan blancas como el sol. Poema del Cid, v. 3085.

Dessuso la loriga blanca cuemo christal. Poema de Alexandro, cob. 430.

A DESUS se trouve encore dans le dictionnaire de l' académie espagnole. 



Portugais:

“E des alri á juso...” Elucidario, t. 1, p. 350.

“De juso da sina do Miramolino.” (1: Europa Portuguesa, t. III, p. 378.) 

“Da quintaá aa suso... Assi como de suso dito é... E des hy á suso... 

De lo comaro á suso. Elucidario, t. I, p. 463; t. II, p. 223, 254, 397.


Italien:

E conoscan per uso

Quanto va suso e juso.

Barberini, Doc. d' amore, p. 258.


De JUS, SUS, romans, la langue italienne a formé GIU, SU, par la même modification qui de PLUS a fait PIU.


ONT, ON, DONT, DON.

Français: 

“A une viz par unt l' um muntad à l' estage meien.” 

Trad. du IIIe liv. des Rois, fol. 86.

Et cil li demande son nom

Dont il est et de quele terre.

Fabl. et Cont. anc., t. 4, p. 294.

“Voilà dont vient qu' il a tant escrit.” 

Amyot, Trad. de Plut., M. Cato, p. 454.


Espagnol:

Una visión vidó por ond fue confortado. Vid. de S. Domin., cob. 226.

Issió, como que pudo, ont jacie escondida. Mil. de N. Sra, cob. 401.

Al tercer día don yxó y es tornado. Poema del Cid, v. 945.


O.

Français: 

U? en cele tente. L' Ordene de Chevalerie.


Espagnol: 

Adelinó pora San Pero ó las duenas estan. Poema del Cid, v. 1400. 

En la carrera ó los omnes suellen passar. Fuero Juzgo, VIII, IV, 23.


Portugais: 

“Estar nos lugares hu vos mandaredes... Per u a parede foi fundada.” 

Elucidario, t. 1, p. 84, et t. II, p. 397.


Italien:

“Non e male alcuno u non peccato ha dispiacente Dio, ne bene o non merto piacendo lui.” Guit. d' Arezzo, lett. I, p. 5. 

Tu homo o ti se' miso?

Jacopone da Todi, lib. II, cant. XXVI.


SAI, LAI, ÇA, LA.

Français: 

“Lai si estoient mis seiz vaissel de pierre... les disciples Nostre Signer lai où il en vait és noces.” Sermons de S. Bernard, fol. 88.


Portugais: 

“De la morteydade áo ça.” Doc. de Paço de Sousa, 1351. (1: Elucidario, t. II, p. 157.)


Italien:

Qual qua e qual la. Boccaccio, Decameron, II, 3.

I, HI, Y.

Cet adverbe n' existe plus qu' en français, tandis qu' autrefois il a été employé par chaque langue.


Espagnol: (N. E. Pongo tildes.)

“No sé si entraré Y más en todos los míos días.” 

Poema del Cid, v. 220.

I nació Sant Millan. Vida de S. Millán, cob. 3.


Portugais:

Com aquellas coussas que hy sun en Santarem.

Doc. de Bostello, 1329. (1: Elucidario, t. II, p. 229.)

Com todolos dereitos que nos hy avemos. Doc. de Arouca, 1316. (2: Ib. p. 30.)


Italien: 

Les Italiens, qui ne se servent plus que d' IVI, ont dit autrefois I, Y.

Ed una scritta I metti...

Che inanzi I va servire.

Barberini, Doc. d' Am. p. 265 et 345.

Per due fiammette che I vedemmo porre. Dante, Inferno, VIII.

Che, s' io volesse, Y scender non potrei. Cecco di M. Angiolieri. (3: Allacci, Raccolta de' Poeti ant., fol. 201.)



CONJONCTIONS, NÉGATIONS, etc.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien. 

Com, com, com, (como) como, com.

Quan, quand, quand (cuando) quan, quando; quando.

Mentre; endementre; mientre (mientras);mentres, mentre.

Anz,  ant; ainz, anz; ant (ante); ante, anzi.

Avan, avant, avant, avant, avan, avante.

Et, e, et, e, et, e, (y, i) e, e.

O, ou o, ou, o, ou, o.

Si, si, si, sim, si.

Ni, ne, ni, ni, nem, nè.

Non, non, non (no), nom, non.


COM.

Français: 

L' ancien français employa COM, roman, sans prendre l' E muet final qui aujourd'hui s' y trouve joint.

“Ensi com Dieu plaist.” Villehardouin, p. 13.

Si com je sai et com je croi. Bible Guiot, v. 160.


Espagnol:

La langue espagnole, qui aujourd'hui dit como, s' est servie autrefois de COM, roman, ainsi que de CUEMO.

Esto como cuntiera com non eran certeros...

Santigaron se todos com ó por quel manera

Fincó en el mar vivo una ora sennera...

Dissóli fuertes vierbos com qui con fellonia.

Mil. de N. Sra, cob. 104, 1605 et 777.


Italien:

Com più mi giro e rimiro d' attorno...

Tanto lo intende com fa petra mola.

Com vuol raggion...

Barberini, Doc. d' am. p. 157, 162, 316.

Com val poco! Guit. d' Arezzo, lett. XXXVI, p. 82.


QUANT, QUAN.

Espagnol:

Da quand vaya comigo cuedo qu' el avrà pro. 

Poema del Cid, v. 2140.

El bisbo, quant lo vió, tovó se por guarido... (N. E. obispo; bisbe)

Sant Millan, quant la vió, ovó d' ella dolor...

El sucio alevoso, quant se vió aceitado...

Vida de S. Millán, cob. 79, 156 et 196.


Portugais:

Ca mia sennor, quan muey gran coita ten,

No coraçon faz le dizer tal ren

A que non sabe pois consell aver.

Cancioneiro MS. do coll. dos nobres, fol. 65.


MENTRE, avec le QUE exprimé ou sous-entendu.


Français:

Peindre un petit les me covient

Endementres qu' il m' en sovient. 

Fabl. et Cont. anc., t. I, p. 308.


“Endementres que ce avent.” Gestes de Louis le Débonnaire. (1: Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 131.)

Endementiers k' il iluec sunt

Al meistre dient ço k' il funt.

Marie de France, t. 2, p 492.


Espagnol:

L' espagnol dit aujourd'hui mientras.

“Mientre que el príncipe vive.” Fuero Juzgo, II, I, 7.


Portugais:

Le portugais n' emploie plus aujourd'hui cette conjonction.

“Mentres á quiser comer no moesterio.” Doc. de Almoster., 1287. (1: Elucidario, t. II, p. 129.) 


Italien: 

“Mentre ella parlava, furon lagrime sparse.”

Boccaccio, Decameron III, 9.


ANZ, ANT, AVAN.

Français: 

“Anz fu assi... ANZ serai, dist-il, semblanz al haltisme.” 

Sermons de Saint Bernard, fol. 33 et 36.

“E corent as vasiaux qui ains, ains, qui mielx, mielx.” 

Villehardouin, p. 193.

Que je n' ai mais de bien nule esperance, 

Ains sui tosjors par parole menez.

Le roi de Navarre., chans. XXIX.

Moult lor convient soffrir dolor

Ains que gens lor doignent du lor.

Roman de la Rose, v. 8020.


Espagnol:

Ant quisó á Dios una oración facer. Poema de Alexandro, cob. 107.

“E mandó que los dichos avant homes mios.” Fuero de Llanes. (1: Llorente, Not. de las prov. vasc. t. IV, p. 192.) 

Que ant sabe la cosa que ome la comida. Vida de S. Millán, cob. 69.


Portugais: 

On trouve dans des mots composés portugais, la preuve de l' existence de AVAN dans la langue.

“Sobre lo departimento dos davanditos termos.”

Doc. de Aguiar, du Beira, 1268. (2: Hist. Litt. de la France, t. XIII, p. 117.)


Italien:

“Lor morte permettendo ante lor viso.” 

Guit. d' Arezzo, lett. XIV, p. 43.

“E misse avante lui bene e male.” Guit. d' Arezzo, lett. III, p. 17.

L' anzi italien est évidemment l' anz roman, auquel la voyelle finale euphonique I a été ajoutée.


ET, E.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien. 

Et, e, et, e, et, é, (i, y) é, e.

L' ancien français a employé E soit en vers soit en prose.

A richesces E a honurs ascont,

E dunc ert fort E de plus de poer

A nuir les autres E grever.

Pierre de Vernon. (1: Hist. Litt. de la France, t. XIII, p. 10.)

“E quand il valoit de si grande conversation e soi ja restraindroit meismes d' oisouse parole, e mult sa char dontoit par abstinence.” 

Trad. des Morales de S. Grégoire, fol. 8. 

L' espagnol, qui aujourd'hui préfère Y pour conjonction, a employé primitivement E, ET.

A mio Cid É a los suyos abastóles de pan É de vino.

Poema del Cid, v. 66.

Dans l' ancien poëme du Cid, et dans d' autres monuments anciens de la langue espagnole, on trouve seulement E.


O, OU, disjonctifs.

Français: 

Qu' autrui richesce o mesestance. Marie de France, t. 2, p. 94.


SI.

Chaque langue a employé SI comme terme d' affirmation.

(N. E. Me resulta extraño que Raynouard no hable aquí del oc, òc, hoc : sí en lengua romance, langue romane, plana lengua romana; 

tampoco habla del oïl, oil : oui francés.)

El dialecto occitano catalán todavía usaba el òc en 1461, 1462, resposta de hoc o de no y hay evidencias posteriores.)

“Celle où les méchants n' ont point authorité de commander et les bons SI.” Amyot, Trad. de Plut. mor. t. 3, p. 66.


NI.

Chaque langue employa NI ou NE comme expression disjonctive.

Un caractère particulier de la langue romane, fut d' employer NI dans le sens conjonctif d' ET.

On trouve en français et en italien des vestiges de cette acception.

“Et vos vos conseillerois se vos le porrois faire NE soffrir.” 

Villehardouin, p. 8.

“Pristrent lor fames et lor enfanz et que il en porent traire del feu NE escamper.” Villehardouin, p. 82.

Or t' ai dit comment N' en quel guise

Amant doit faire mon servise.

Roman de la Rose, v. 2589.

Comment vit hons et comment dure

En tele poine N' en tel ardure. 

Roman de la Rose, v. 2600.

Dès que Diex fist Adan NE Eve. Fabl. et Cont. anc. t. 4, p. 137.

Du marchié NE de la paumée

N' avon nos pas béu le vin?

Fabl. et Cont. anc, t. 4, p. 117.

Robers de Blois i fist escrire

Ce qu' il i pot pensser NE dire.

Le Chastiement des dames, v. 759.

N' est pas honorez li mostiers

Où itiez gent chante NE bruit.

Bible Guiot, v. 974.

“Vise doncques quel parti tu dois eslire, NE quelle consolation ou adresse tu espères en telle perplexité.” Œuvres d' Alain Chartier, p. 272.

Dites moi où NE en quel pays

Est Flora la belle romaine.

Villon, p. 23.


Italien: 

Se gli occhi suoi ti fur dolci NE cari. Petrarca, canz., Che debb' io.


NON, NO.


NON fut adopté et se retrouve encore dans toutes les langues de l' Europe latine. 

(N. E. en castellano, “los pimientos de Padrón, unos pican y otros non”. En castellano se usa NO. En galego, gallego, NON.)

La langue romane, pour exprimer la conjonction SI NON, dans le sens d' excepté, séparait souvent SI et NON, et NON était rejeté à la fin du membre de phrase pour lequel si servait précédemment de conjonction.

Cette forme toute particulière, et très caractéristique, fut beaucoup en usage dans l' ancien français, et on en trouve aussi des exemples dans les autres langues.


Français:

“On n' i puet passer SE par un pont de pierre NON...” 

“Et dedenz Andrenoble n' avoit SE les Grex NON.”

Villehardouin, p. 62 et 191.

“Il ne parle SE de toi NON.” Chron. de France. (1: Rec. des Hist. de Fr. t. VI, p. 165.) 


Maintes gens dient que en songes

N' a SE fables NON et mensonges.

Roman de la Rose, v. 2.

 

Hantez d' ome qui fust en vie

SE de lui NON tant seulement.

Fabl. et Cont. anc., t. I, p. 168.

Ne li pooit d' el souvenir

SE de ce NON qui l' angoissoit.

Fabl. et Cont. anc., t. I, p. 188.

Je n' en istrai SE morte NON. Marie de France, t. I, p. 276.

N' arai mais amie ne fame 

SE vous NON, bele douce dame.

Fabl. et Cont. anc., t. 2, p. 422.

Tant qu' il fu de si grant renom

Qu' en ne parloit SE de lui NON.

Fabl. et Cont. anc. t. 4, p. 393.

Moustiers est meson d' oroison;

N' i doit parler SE de Dieu NON.

Le Chastiement des dames, v. 404.

Si n' avoit barbe ne grenon,

SE petiz peus folages NON.

Roman de la Rose, v. 822.

Que je n' i os parler de raençon,

Ne d' ostage, s' en bele guise non.

Le roi de Navarre, chans. XXXII.


Espagnol:

De al no li membraba SI de esto solo NON.

Mil. de N. Sra, cob. 776.


Portugais:

SE per vosso mandado NON...

Por que non ei

Eu poder no meu coraçon

D' amar, mia sennor, SE vos NON.

Canc. MS do coll. dos nobres, fol. 42 et 53.


Italien:

Nullo è buono s' ello è buon NO. Barberini, Doc. d' Am., p. 163.

“A niun altro s' ha da attribuire la causa SE alle donne NO.”

Castiglione corteg. lib. 3.


Cet accident grammatical serait très remarquable, quand même il existerait seulement dans une des langues de l' Europe latine. Que penser, quand on le trouve dans toutes? Peut-on ne pas reconnaître, à de telles conformités, la preuve, toujours plus évidente, d'une origine commune, d' un type primitif?