champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
jueves, 27 de noviembre de 2025
Post - Possa, Poussa
sábado, 27 de julio de 2024
2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.
Capítul XV.
Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.
Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.
Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!
Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.
- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.
Un de ells al poc rato li va di:
- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.
- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.
- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?
- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.
- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres?
- No, li van contestá.
- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.
Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.
Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.
Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes.
- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.
Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.
¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!
¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!
Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.
No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.
Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.
Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.
A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.
Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!
Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.
Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.
Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.
No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.
Original en castellá:
Capítulo XV.
Sabe Pedro Saputo de fray Toribio, el del guijarro, y se restituye a su pueblo.
Lo mismo fue perder de vista el lugar de Morfina, que le volvió a cargar la pesadilla de los alguaciles, sólo con pensar que caminaba hacia su pueblo en donde sin duda le aguardaban para prenderle. Con todo le iba dando la izquierda así como por instinto, y si no se apartaba tampoco se acercaba; además de haber adelantado muy poco en los tres días que llevaba de marcha desde la despedida de sus compañeros, porque todo era equis y marros lo que hacía.
La mañana siguiente alargó el paso con intención nada menos de lanzarse por los montes de la sierra de Guara y pasar si era menester el Pirineo; cuando sobre las nueve poco más o menos vio venir por otro camino a la derecha una multitud de gente que por las señas era una procesión o romería. Allá van, dijo y allá voy yo también; un estudiante donde quiera es bien recibido, y este traje me libra de sobresaltos. Dejó pasar la procesión y fue a juntarse con los rezagados, que eran jóvenes que se curaban muy poco de la religión de la fiesta, y mozuelas muy alegres que también se hallaban mejor con aquella compañía que con los que iban delante rezando rosarios y letanías. Pensó en el penitente de Barbastro y dijo: ¡cuántos harán hoy para igual penitencia!
Quisieron divertirse con él como gente de poco seso; pero sus respuestas eran tan agudas, sus palabras tan cortantes, que a pocas pruebas se le declararon amigos, y tres de ellos, le convidaron a comer en su rancho. - Si nos han de hacer compañía estas muchachas, dijo él, acepto el convite, si no, no. Ya sabéis que la mujer es la gracia de la vida y la gloria de la fortuna, sin ellas está muerto el mundo y la fortuna es casi igual próspera o adversa. Cada vez que hablaba se prendaban más de él aquellos mozos.
Uno de ellos a poco rato dijo: - Agora pienso yo que el caballo de Roldán, que saltó aquellas peñas de una a otra (las estaba mirando de frente), había de ser bien saltador y ligero. - Yo estuve una vez allí, dijo otro, desde Santolarieta; y lo menos que hay de una a otra es un largo tiro de bomba. - ¿Y sabéis vosotros, dijo Pedro Saputo, lo que sucedió después de dar el caballo tan grande salto? - Nosotros, respondieron, no sabemos más sino que Roldán saltó aquellas peñas huyendo de Oliveros de Castilla. - Pues bien, dijo Pedro Saputo, yo os diré lo demás. El caballo se reventó al caer en la otra parte, y Roldán echó a correr a pie, y llegando de peña en peña al Huevo de San Cosme se subió a lo alto, y a Oliveros, que se quedó en otra peña mirando y con tres palmos y medio de narices, le hizo doscientas sesenta y ocho higas y cuatrocientos noventa y siete cortes de manga. ¿Sabíais esto vosotros? - No, le respondieron. - Pues tampoco no sabréis, continuó él, otra cosa que sucedió aún más peregrina que el salto. Al caballo, al tiempo que atravesaba por el aire, se le cayeron las sobras en el río Flumen por arte y maleficio de un encantador; el Flumen las llevó a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, el Cinca al Segre, el Segre al Ebro, el Ebro al mar, el mar se alborotó y de ola en ola fueron las piezas a parar a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí nació una mata, la cual sacó tres flores muy hermosas, una blanca, otra negra, otra morada; y llegando una yegua en calor se comió las flores y la mata; y parió luego tres caballos de los mismos colores cada uno del suyo; los cuales caballos fueron tan veloces, que corrían y saltaban treinta y dos veces más que el ciervo más ligero de la sierra de Ontiñena.
Absortos, embebidos, elevados, bobos de dentro y de fuera estaban aquellos jóvenes y mozuelas oyendo contar al burlón de Pedro Saputo aquel maravilloso cuento; y sin sentir se les acercó la ermita y llegaron. Descansaron un poco, y echando un puntal de magras de tocino, se principiaron los oficios, o sea, la misa.
Estaba Pedro Saputo en la iglesia con sus nuevos amigos, y vio subir al predicador al púlpito. ¡Oh casualidad! ¡Oh frío que le dio al verle y conocerle! Era el mismo padre prior de los carmelitas de Huesca; el que había ajustado la pintura de la capilla. Pero pensó en su disfraz de estudiante, y se aseguró de borrasca.
Llegó la hora de comer y se fue a su rancho, en el cual reinó la franqueza y la alegría, y también quizá con algún exceso de libertad. Duró tanto el comer y el beber, y el reír, que tuvo lugar un tío de uno de aquellos mozos que había comido en la mesa del predicador, de venir adonde ellos estaban y contarles un caso muy gracioso que había referido su paternidad comiendo. Y les cuenta punto por punto el suceso de Pedro Saputo con la pintura de la capilla y el rebato y manera con que cerró la boca al fraile que iba a provocarle todos los días. - Para un mes, añadió, dice que tuvo que curar fray Toribio, lleno de bizmas y fajas. Y el padre predicador dice que se reía mucho contándolo, y que sólo sentía que no volviese Saputo a continuar la pintura, pues no quería que otro pusiese las manos en ella. En oyendo que oyó Pedro Saputo, dijo entre sí; pues escapó el fraile, seguro puedo ir a mi pueblo, y seguro entrar en Huesca y aun visitar al padre prior si viene a mano.
Caía la tarde aprisa; y reunida la gente dispersa formaron la procesión y marcharon. Pedro Saputo se despidió de sus amigos y torció hacia su lugar con gran deseo de ver a su madre y entregarle el caudal que había allegado. Mas para que no se supiese que anduvo de tuna con los estudiantes, queriendo tener disimulado esta parte de sus aventuras por estar demasiadamente unida con lo del convento, fue por Huesca, se hizo un traje nuevo de caballero, y se dirigió y llegó a su pueblo por el mismo camino que había salido. ¡A su pueblo! ¡Y niño aún casi! ¡Y tanto tiempo ausente!
¡Oh montes de mi lugar! ¡Oh peñas, fuentes, valles, río, ambiente, cielo, nubes y celajes conocidos! ¡Oh sol y luna que hace propios el horizonte, y bañáis de la misma línea de él los mismos objetos siempre, los mismos collados y laderas, los mismos edificios, el mismo suelo, y siempre del mismo modo! ¡Ay, todo aquí me conoce y me abraza, todo es amor recíproco, todo cariño, dulzura, descanso, paz, confianza y seguridad! ¡Los ecos tan familiares; las aves hijas del país, su canto acostumbrado, su vuelo sabido, sus sitios frecuentados! ¡Los árboles que vi de niño y de los cuales si desapareció alguno especial o notable siente el corazón su falta y no se consuela de no verlo! ¡Oh vana, engreída y engañosa filosofía, que este humano instinto has querido negar y trabajaste bárbara y necia en destruir esta sensibilidad, este amor a la patria, la coexistencia necesaria, precisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no llama suyo el cielo que vio nacer, que le mira con indiferencia! ¡Echadle de mi lado, pero lejos, sí, muy lejos, pues no le quiero por amigo, ni será, si puedo, mi compañero en la paz ni en la guerra!
Alborozado y con un júbilo que le sacaba de sí y arrasados los ojos de ternura vio Pedro Saputo después de esta primera ausencia de siete a ocho meses el horizonte de su lugar, el monte de edificios que levantaba a la vista, y cruzar y remontarse las alondras que parece le saludaban con su canto. No hay allí río, no hay valles, no hay fuentes, no hay otros grandes y señalados objetos particulares; pero halló el mismo amado cielo, el mismo amado suelo, la misma amada campiña, los mismos caminos, avenidas y ejidos que de niño recorría; y era, en fin, su lugar, era su pueblo, era su patria; y allí estaba su cuna y su casa donde se crió tan dulcemente; y allí sobre todo estaba su buena madre y las demás personas de su eterno primer amor, que también le amaban tiernamente y le habían de amar toda su vida.
Mas quiso entrar de noche por evitar que se amotinasen los vecinos a verle; y se fue deteniendo y haciendo tiempo, saboreando en su imaginación la sorpresa y alegría de la llegada. Y porque no era seguro encontrar a su madre en casa a aquella hora fue a la de su madrina y acertó, porque estaba allí; yéndose los dos luego que acabaron de abrazarle y enternecerse; y de cenar también, pues no les dejaron ir sin que cenasen. Preguntáronle ansiosamente dónde había estado y qué había hecho en tanto tiempo, y él respondía que correr mundo, y ver mundo, y prometiéndoles cuentos largos para más de espacio.
Visitáronle por la mañana todas las personas visibles del lugar, y antes y primero que nadie sus dos amigas Rosa y Eulalia con mucha franqueza y cordialidad; y todos se admiraban de verle tan crecido y tan hombre.
A los pocos días recibió una carta del prior del Carmen en que le daba la bienvenida y le decía que no habiendo querido que otro pintor continuase la obra de la capilla, le suplicaba viniese a concluirla, puesto que lo de fray Toribio no fue cosa de cuidado; y que en todo caso él haría que ni este fraile ni otro alguno le molestase. Con el mismo propio respondió Pedro Saputo al prior, que iría la próxima semana a verse con su paternidad o en dejando que dejase bien encaminado un remiendo que estaba haciéndose en su casa, porque quiso repararla un poco y renovarla interiormente. Con efecto así que tuvo hecho lo que más urgía, pasó a Huesca, y entendió con mucho gusto de boca del prior lo escarmentado que quedó fray Toribio, a quien sin embargo se le mandó bajo pena de santa obediencia que ni una sola vez hablase con el pintor ni entrase estando él en la capilla. Continuó, pues, su obra, lo que permitió la estación hasta que caló con fuerza el invierno, cuyos meses de más crudeza los pasó en Almudévar dedicado al estudio y a la música.
Vino la primavera: la primavera, ¡ay! estación tan apacible y deseada, estación tan placentera y amable, y que para nosotros ha desaparecido del año. El mundo físico padece al par del moral y político. ¡Oh tiempos que hemos alcanzado! ¡Qué diréis de nosotros, futuras generaciones!
Vino, como decía, la primavera; dio orden en lo que había de hacer en su casa, viviendo en tanto con su madre en la de su madrina, y fue a dar cabo a la obra de la capilla, pasando todas las semanas a ver y dirigir la suya porque no se fiaba de los albañiles.
Y una y otra se concluyeron a un tiempo, trayéndose las quinientas libras de la de Huesca y un buen regalo que le hizo el prior, porque en el patriarca san Elías había hecho disimuladamente su retrato.
Las dos salas que dejó pintadas en el pueblo merecieron tantos elogios de los forasteros que las veían, y algunos de ellos con inteligencia, que el buen anciano del cura quiso que también le pintase algo en su casa, y le dio gusto y lo hizo gratuitamente por el amor tan tierno que le debía. Y a otro rico pintó asimismo la sala del estrado. Prevínole Eulalia que no hiciese cosa mejor que su sala, porque se enojaría; y él le respondió: aunque quisiera no podría, porque hay en la tuya un ángel que me inspiraba.
Excusado es decir que no acudió a la cita de los estudiantes; ellos sí, y tan puntualmente que por minutos llevaban la hora. Burlados en su esperanza, visitaron a don Severo; y disimulando Morfina, y llevando recomendación del padre para traer al compañero del año pasado, torcieron a la izquierda y pasaron la vía recta a Navarra por si daban con él, creyéndole siempre navarro. Él bien supo del paso de ellos, pero se aguantó y rió; y porque sintió no volver siquiera a un buen pasagonzalo de tuna, cargó más al amor de Eulalia unos días para consolarse y resistir aquella llamada tan fuerte y retozona.
sábado, 30 de marzo de 2024
Genh, Geinh, Gien, Gienh, Ginh - Agensar
Genh, Geinh, Gien, Gienh, Ginh, s. m., lat. genium, génie, art, adresse, ruse.
Ben dei chantar pus amors m'o ensenha,
E m dona gienh cum sapcha bos motz faire.
Peyrols: Ben dei.
Je dois bien chanter puisqu' amour me l'enseigne, et me donne génie comment je sache bons mots faire.
Pus no i val arditz, valgues nos geinhs.
B. de Ventadour: Quant erba.
Puisque n'y vaut hardiesse, que nous valût ruse.
Pus del partir non ai ginh ni saber.
Peyrols: Mot m'entremis. Var.
Puisque du partir je n'ai moyen ni savoir.
- Façon, manière.
E manht genh se volv' e s vira
Mos talans, e ve e vay.
B. de Ventadour: E manht genh.
En mainte façon se roule et se tourne mon désir, et va et vient.
- Lien, jet.
Ayssi com hom rete l' austor o lo esparvier ab lo gien que no s' envole, sinon a la volontat de son senhor. V. et Vert., fol. 103.
Ainsi comme on retient l'autour ou l'épervier avec le jet qu'il ne s'envole, sinon à la volonté de son seigneur.
Fig. Que hom lo retenga, e que li meta gien de fe e d'amor de Dieu.
V. et Vert., fol. 103.
Qu'on le retienne, et qu'on lui mette jet de foi et d'amour de Dieu.
- Engin, machine de guerre.
Matran va pregar K. que fes sessar los giens. Philomena.
Matran va prier Charles qu'il fît cesser les engins.
CAT. Geni, giny. ESP. PORT. IT. Genio. (chap. Genio, genios; ingenio, ingenios: máquina de guerra com la catapulta, fonévol, manganell, etc.)
2. Genier, s. m., enjôleur, fourbe, trompeur.
Pus semblet genier amors,
E guardet vas doas partz,
Et renhet si cum rainartz.
Serveri de Girone: Pus semblet.
Depuis qu'amour sembla un trompeur, et regarda vers deux côtés, et se gouverna ainsi comme renard.
ANC. CAT. Ginyer.
3. Ginhos, Gignos, adj., adroit, ingénieux.
Mas l' autr' arquier defors es plus ginhos.
P. Vidal: Quant hom onrat.
Mais l'autre archer dehors est plus adroit.
En totz afars sui savis e ginhos.
Rambaud de Vaqueiras: Savis e folhs.
En toutes affaires je suis prudent et adroit.
- Trompeur.
Amors non vol que ja us sia gignos.
Folquet de Marseille: Ja non cuig.
Amour ne veut que jamais je vous sois trompeur.
ANC. FR. Voient enfant bel et gignos.
Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 14.
Luy et les siens sont hardis et génieux en armes.
Monstrelet, t. III, fol. 61.
4. Gignoset, adj. dim., fin, délié, effilé.
E 'ls cils gignosetz e petitz.
Folquet de Romans: Domna ieu.
Et les cils déliés et petits.
5. Ginhosamens, adv., ingénieusement.
Establi nueg e jorn ben e ginhozamens.
Tot ginhosamens
Menar mon adversari a desconfezimens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Établit la nuit et le jour bien et ingénieusement.
Tout ingénieusement mener mon adversaire à déconfiture.
6. Ginhozia, s. f., adresse, tromperie.
Autres son ypocritas, sotils e ginhos de falsa ginhozia, que se entendon enoblezir e muntar en autas et en grans dignitatz. V. et Vert., fol. 9.
Autres sont hypocrites, subtils et ingénieux de fausse tromperie, qui tendent à s' ennoblir et à monter en hautes et grandes dignités.
7. Engen, Engein, Engienh, Engin, s. m., lat. ingenium, génie, adresse.
L' engin e la subtilitat. Brev. d'amor, fol. 2
L' adresse et la subtilité.
Quar el y met l' engienh e la valor.
Folquet de Marseille: En chantan.
Car il y met l'adresse et la valeur.
(chap. Ni lo sabé (la sabiduría) de Platón, ni l' ingenio de Virgilio.)
Arnaud de Marueil: Razos es.
Ni le savoir de Platon, ni le génie de Virgile.
- Engin, machine de guerre.
Ans feyron latz de corda qu'es ab l' engens tendutz.
Guillaume de Tudela.
Mais firent lacet de corde qui est tendu avec l' engin.
L' enginhayre a fait l' engienh aparelhar. Roman de Fierabras, v. 3329.
(chap. L' ingenié o ingeniero ha fet aparellá, prepará la máquina; ingenio.)
L' ingénieur a fait apprêter la machine.
ANC. FR. De lor engin les enginna.
IIe trad. du Chastoiement, conte 17, p. 124.
Miex valt engien que ne fet force.
(chap. Mes val ingenio que forsa; ESP. Más vale maña que fuerza.)
Fables et cont. anc., t. IV, p. 119.
ANC. CAT. Engeny, enginy. CAT. MOD. Ingeni. ANC. ESP. Engeño.
ESP. MOD. Ingenio. PORT. Engenho. IT. Ingegno. (chap. Ingenio, ingenios; ingeniero, ingenieros, ingeniera, ingenieres; ingenié, ingeniés.)
8. Enginhamen, Enginamen, s. m., tromperie, artifice.
Selh que van per terra, per l' enginhamen de cela estela, en aissela ora, si no s' en prendion garda, si poirion forsviar del cami.
Liv. de Sydrac, fol. 72.
Ceux qui vont par terre, par la tromperie de cette étoile, à cette heure, s'ils ne s'en prenaient garde, se pourraient fourvoyer du chemin.
Almorna de rapina non es pas mesters de merce, mas enginamens de felonia. Trad. de Bède, fol. 67.
Aumône de rapine n'est pas action de merci, mais artifice de félonie.
ANC. CAT. Engignament. IT. Ingegnamento.
9. Enginhos, adj., lat. ingeniosus, adroit, ingénieux, trompeur.
Qui a la cara... magra e jauna es artificios e enginhos.
Liv. de Sydrac, fol. 127.
Qui a le visage... maigre et jaune est artificieux et trompeur.
Peirols, si drutz enginhos,
Ben esperans e sufrens,
Fai tan c' a sa guisa vens.
T. de Peyrols et de son seigneur: Senher.
Peyrols, si galant adroit, bien espérant et patient, fait tant qu'à sa guise il vainc.
Sors, aquest hom es enginhos.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Soeur, cet homme est trompeur.
ANC. FR. Plus engignos naturelment.
IIe trad. du Chastoiement, conte 13, p. 97.
Thiébaut li quenz de Chartres fu fel e engignous.
Roman de Rou, v. 4408.
CAT. Engignos, enginyos, ingenios. ANC. ESP. Engeñoso. ESP. MOD. Ingenioso. PORT. Engenhoso. IT. Ingegnoso. (chap. Ingeniós, ingeniosos, ingeniosa, ingenioses.)
10. Enginhaire, Enginhador, s. m., ingénieur, machiniste.
Tro que venc l' enginhaire. Guillaume de Tudela.
Jusqu'à ce que vint l'ingénieur.
No s sabon captener
Nulh temps ses enginhadors.
Bertrand de Born: S' abrils e fuelhas.
Ne se savent gouverner en aucun temps sans machinistes.
ANC. FR. Carpentiers et engignéors.
Roman de Rou, v. 11610.
Jocelin de Cornaut estoit mestre engingneur. Joinville, p. 42.
(chap. Ingeniero, ingenié, maquiniste; ingenieros, ingeniés, maquinistes; fem. ingeniera, ingenieres, maquinista, maquinistes.)
11. Enginhar, Engeingnar, v., machiner, ingénier, tromper.
Domna, pensem del enginhar
Lausengiers, cui Dieus contranha.
B. de Ventadour: Estat ai cum.
Dame, pensons à tromper médisants, que Dieu réprime.
Mas de lieis enginha.
Pierre d'Auvergne: Rossinhol.
Mais s' ingénie à cause d'elle.
Part. pas. Pero non ai tant engignat
C' amor m'en feses anc giausir.
P. Bremond Ricas Novas: So don me.
Pourtant je n'ai pas tant ingénié qu'amour m'en fit oncques jouir.
ANC. FR. Bien l'a engingnié et déçut. Fables et cont. anc., t. IV, p. 4.
Par engin volra essaier
Se le corb purra engingnier.
Marie de France, t. II, p. 106.
Einsinc deçoit
Deables la gent et engigne.
Fables et cont. anc., t. II, p. 352.
Par li cunseil Thiébaut si bons il engigna.
Roman de Rou, v. 4336.
ANC. CAT. Engegnar. CAT. MOD. Ingeniar. ANC. ESP. Engeñar. ESP. MOD. Ingeniar. PORT. Engenhar. IT. Ingegnare. (chap. Ingeniá, ingeniás: ingenio, ingenies, ingenie, ingeniem o ingeniam, ingeniéu o ingeniáu, ingenien; ingeniat, ingeniats, ingeniada, ingeniades.)
12. Malginhos, adj., maladroit.
Prims sens fai home malginhos.
Bernard de Venzenac: Iverns vai.
Mince sens fait homme maladroit.
Genibre, Genebre, s. m., lat. juniperus, genièvre.
Prendetz la goma del genebre.
(chap. Prenéu la goma (ressina) del ginebre de La Ginebrosa o chinebre de La Chinebrosa.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Prenez la gomme du genièvre.
Sia laurs o genibres.
(chap. Sigue lloré o ginebre.)
A. Daniel: Ans qu' els.
Soit laurier ou genièvre.
Loc. prov. Camja pin per genebre.
E. Cairel: Era no vei.
Change pin pour genièvre.
CAT. Ginebre. ANC. ESP. Genebro. ESP. MOD. Enebro. PORT. Zimbro. IT. Ginepro.
(chap. Ginebre, ginebres, chinebre, chinebres; Ginebrosa, Chinebrosa, poble de Teruel. Beguda: ginebra, chinebra. Un puesto aon abunden los ginebres se diu ginebrera, chinebrera.)
Genolh, Ginolh, s. m., du lat. genu, genou.
Genolhs so on s'ajusto las cueysshas... Et so dits genolhs quar, etc.
Eluc. de las propr., fol. 60.
Les genoux sont où se joignent les cuisses... Et sont dit genoux parce que, etc.
Metiatz vos de hun ginolh en terra. Passio de Maria.
Que vous vous mettiez d'un genou en terre.
Adv. comp.
Per so 'lh suy fis e hom fizels li m ren.
Fis, de genolhs, mas jontas, humilmen.
Pons de Capdueil: Us gais conortz.
Pour cela je lui suis pur et homme fidèle je me rends à elle, pur, à genoux, mains jointes, humblement.
Mes se de ginolh denan el, e baisset sa benda per lui bayzar.
V. de Guillaume de Balaun.
Se mit à genou devant lui, et baissa son bandeau pour le baiser.
CAT. Genoll. ANC. ESP. Genojo, ginojo (MOD. Rodilla). IT. Ginocchio. (chap. Ginoll, genoll, ginolls, genolls; chinoll, chenoll, chinolls, chenolls; a ginollons, chinollons.)
2. Genolhos, Ginolhos, s. m., genou.
(de genolhos, à genoux; chap. A ginollons. Es la frasse favorita de Tomás Bosque Peñarroya y de José Miguel Gracia Zapater: A ginollons cullía codoñs, codoñs cullía a ginollons. Los dos són de La Codoñera, catalanistes saboquets. La un lo del finestró, l'atre lo de la comparativa, juglaret alusinat.)
Adv. comp.
Quan quier merce mi dons de genolhos.
B. de Ventadour: Bels Monruels.
Quand je demande merci à ma dame à genoux.
De ginolhos, lo cap vas terra.
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
A genoux, la tête vers terre.
A genolhos, sopleyan humilmen.
P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy.
A genoux, suppliant humblement.
ANC. FR. Lez lui se met en genuilluns.
Marie de France, t. I, p. 268.
Sovent se courbe à genoillons.
Fables et cont. anc., t. II, p. 41.
CAT. Genollons. IT. Ginocchione. (chap. A ginollons.)
3. Genuflexio, s. f., lat. genuflexio, génuflexion.
Oracios, genuflexios. Eluc. de las propr., fol. 3.
(chap. Orassions, genuflexions.)
Oraisons, génufexions.
CAT. Genuflexió. ESP. Genuflexión. PORT. Genuflexão. IT. Genuflessione.
(chap. Genuflexió, genuflexions: flexió de ginoll, ficá un ginoll anterra.)
4. Aginolhamen, s. m., génuflexion.
El sagramen e l' aginolhamen que hom fazia al rey.
(chap. Lo sagramén - sacramén, homenache, promesa, jura, juramén – y lo aginollamén (genuflexió) que hom (se) fée al rey.
Los mes coneguts del proto chapurriau són los del añ 842.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 205.
Le serment et la génuflexion qu'on faisait au roi.
ANC. CAT. Agenollament. IT. Agginocchiamento. (chap. Aginollamén, aginollamens; genuflexió, genuflexions.)
5. Agenolhar, Aginollar, v., agenouiller.
Per soven agenolhar. Brev. d'amor, fol. 66.
Pour souvent agenouiller.
Aginolla se davan ella. V. de P. Vidal.
(chap. S'aginolle dabán (d') ella.)
S'agenouille devant elle.
CAT. ANC. ESP. Agenollar. IT. Agginocchiare. (chap. Aginollá, aginollás: yo me aginollo, aginolles, aginolle, aginollem o aginollam, aginolléu o aginolláu, aginollen; aginollat, aginollats, aginollada, aginollades.
En ch, achinollá, achinollás: yo me achinollo, achinolles, achinolle, achinollem o achinollam, achinolléu o achinolláu, achinollen; achinollat, achinollats, achinollada, achinollades.)
Genre, s. m., lat. generum, gendre.
Lo genres contra son sogre, e 'l sogres contra son genre.
(chap. Lo gendre contra son sogre, y lo sogre contra son gendre.)
Tot aco que nos avem dit del paire e del fil, si es vers del sogre e del genre.
Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 5.
Le gendre contre son beau-père, et le beau-père contre son gendre.
Tout ce que nous avons dit du père et du fils, aussi est vrai du beau-père et du gendre.
CAT. Gendre. ANC. ESP. (MOD. Yerno) PORT. Genro. IT. Genero.
(chap. Gendre, gendres : l' home de ta filla; la dona d' un fill es la nora, nores. Pobreta la nora de sa mare de Carlos Rallo Badet.)
Genre, Gendre, s. m., lat. genus, genre.
Li logicia prendon gendre coma plus general que especia, coma cors o substansa, quantitat, qualitat. Leys d'amors, fol. 139.
Les logiciens prennent genre comme plus général qu'espèce, comme corps ou substance, quantité, qualité.
Li genre de toz mals. Trad. de Bède, fol. 72.
Les genres de tous maux.
- Terme de grammaire.
Can la votz es del masculi gendre.
Gendre, nombre, persona.
Leys d'amors, fol. 4 et 146.
Quand le mot est du genre masculin.
Genre, nombre, personne.
CAT. ESP. (género) PORT. Genero. IT. Genere.
(chap. Género, géneros; sol ne ñan dos: mascle y femella; cuan un animal al naixe té los dos géneros se li diu monflorito : hermafrodita, com un choto - mascle de cabra - que vam tindre, que teníe los dos órganos sexuals. No es broma, ni tampoc ere un chotacabras. Tenía o ting fotos, ere blanc o blang.)
2. Generatio, Generacio, s. f., lat. generatio, génération, généalogie.
Tot aissi coma trespassa l' una generacios aprop l'autra.
Liv. de Sydrac, fol. 14.
Tout ainsi comme passe une génération après l'autre.
Sabia molt las generacios dels grans homes d' aquellas encontradas.
V. de Hugues de Pena.
Savait moult les généalogies des grands hommes de ces contrées.
- Extraction, race.
Hom fo de paubra generatio. V. de B. de Ventadour.
Fut homme de pauvre extraction.
Las bonas gens que naisseran de sa generatio. Liv. de Sydrac, fol. 27.
(chap. Les bones gens que naixerán de sa (la seua) generassió.)
Les bonnes gens qui naîtront de sa race.
CAT. Generació. ESP. Generación. PORT. Generação. IT. Generazione.
3. Genitura, s. f., lat. genitura, géniture, procréation.
Anc no si corrompet per la tia genitura. V. de S. Honorat.
Oncques ne se corrompit par la tienne procréation.
ANC. ESP. PORT. IT. Genitura.
4. Genitiu, s. m., lat. genitivus, génitoire, partie sexuelle.
Genitius so membres ministrans a generacio. Eluc. de las propr., fol. 58.
Génitoires sont membres servant à la génération.
(chap. Genitals són membres que servixen (per) a la generassió.)
- Génitif, terme de grammaire.
Genitius es ditz d' engendrar. Leys d'amors, fol. 57.
(chap. Genitiu es dit d' engendrá.)
Génitif est dit d'engendrer.
Li cas sun seis... genitius, etc. Gramm. provençal.
(chap. Los casos (ne) són sis... genitiu, etc.)
Les cas sont six... le génitif, etc.
CAT. Genitiu. ESP. PORT. IT. Genitivo. (chap. Genitiu, genitius, de gramática.)
5. Genital, adj., lat. genitalis, génital.
Humor... per virtut de calor natural distillada, corr als locs genitals.
Eluc. de las propr., fol. 57.
Humeur... distillée par vertu de chaleur naturelle, court aux parties génitales.
ESP. PORT. Genital. IT. Genitale. (chap. genital, genitals, de engendrá, generá, reproduí.)
6. Genitalias, s. f. pl., du lat. genitalis, génitoires.
Res non efflama en aissi las genitalias.
Lo deleiz de las genitalias sec lo ventre estendut per viandas.
Trad. de Bède, fol. 52 et 45.
Rien n'enflamme ainsi les génitoires.
Le délice des génitoires suit le ventre tendu par aliments.
ANC. FR. Si tu vols couper orendroit
Tes genitailles.
Conte d'un home qui s'ocist, etc.
(chap. Los genitals, les parts que engendren; se sol referí a les parts que se veuen: sigala, polla, chulet; figa, chona.)
7. Genitensa, s. f., partie sexuelle, génitoire.
Tem que lhi fassa tolre la genitensa.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76.
Je crains qu'il lui fasse enlever la partie sexuelle.
8. Generatiu, adj., génératif.
Virtut o potencia generativa.
Eluc. de las propr., fol. 14.
Vertu ou puissance générative.
ESP. PORT. IT. Generativo. (chap. Generatiu, generatius, generativa, generatives.)
9. Generable, adj., lat. generabilis, susceptible de génération, de procréation. (N. E. errata pro-créatoin.)
Que las cauzas compostas d'aquela materia sian generablas et corruptiblas. Eluc. de las propr., fol. 105.
Que les choses composées de cette matière soient susceptibles de génération et corruptibles.
ESP. Generable. IT. Generabile.
10. Generar, v., lat. generare, engendrer, procréer.
Mul, filh d'aze et d' ega, no pot generar.
(chap. Macho, fill de burro y de yegua, no pot generá, engendrá; cuan es una femella se li diu mula, com la desmemoriada de Desideri Lombarte.)
Eluc. de las propr., fol. 236.
Mulet, fils d'âne et de jument, ne peut engendrer.
(N. E. Hay algún Mulet en Calaceite, pero ojalá que no hubiese engendrado al rucio denominado Carlos Rallo Badet. Seguro que encuentra una mula y tiene la desgracia de engendrar un ase catalanista.)
ANC. ESP. Generar. PORT. Gerar. IT. Generare.
11. Genesi, s. f., lat. Genesis, Genèse.
Moysems, en Genesi,
Raconta lay pres de la fi.
Brev. d'amor, fol. 87.
Moïse, dans la Genèse, raconte là près de la fin.
Lo libre de Genezi.
(chap. Lo llibre del Génessis.)
Hist. abr. de la Bible, fol. 1.
Le livre de la Genèse.
CAT. ESP. (Génesis) PORT. Genesis. IT. Genesi.
12. Genolosia, Genologia, s. f., lat. genealogia, généalogie.
Las genolosias e los probainamens. (N. E. prohainamens ?.)
Pierre de Corbiac: El nom de.
Les généalogies et les propagations.
Ensiec sy la genologia dels contes de Tholoza.
Genologia dels contes de Tholosa.
S'ensuit la généalogie des comtes de Toulouse.
CAT. ESP. (genealogía) PORT. IT. Genealogia. (chap. Genealogía, genealogíes.)
13. Generalitat, s. f., lat. generalitatem, généralité.
Generalitatz es cant hom reman en dupte et en cauza no certa per la generalitat de las paraulas. Leys d'amors, fol. 120.
Généralité est quand on reste en doute et en cause non certaine par la généralité des paroles.
Per aquesta generalitat. L'Arbre de Batalhas, fol. 158.
Par cette généralité.
CAT. Generalitat. ESP. Generalidad. PORT. Generalidade. IT. Generalità, generalitate, generalitade. (chap. Generalidat, generalidats; les generalidats eren impostos generals, o del General, que solíen administra los diputats o deputats del General, a tota la Corona de Aragó. La casa aon se arreplegaben podíe sé la Diputassió, la Casa del General, que después va passá a dís Generalidat.)
14. General, adj., lat. generalis, général.
L' habitacols es generals
La terra de totz animals.
Brev. d'amor, fol. 39.
La terre est l'habitation générale de tous animaux.
Aicho es generals regla. Gramm. provençal.
Cela est générale règle.
Reddra conte al recebedor general.
Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 423.
Rendra compte au receveur général.
Adv. comp. La causa tan be en general com en especial.
V. et Vert., fol. 36.
La chose aussi bien en général comme en spécial.
CAT. ESP. General. PORT. Geral. IT. Generale.
14. Generalment, adv., généralement.
Generalment so es vers, si es plag de causa corporal.
Trad. du Code de Justinien, fol. 15.
Généralement cela est vrai, s'il est litige de chose corporelle.
Que nos veda generalmen tot peccat.
Les X commandements de Dieu.
Qui nous défend généralement tout péché.
ANC. FR. En tous lieux si généralment.
Eustache Deschamps, p. 142.
CAT. Generalment. ESP. Generalmente. PORT. Geralmente.
IT. Generalmente. (chap. Generalmen.)
16. Generos, adj., lat. generosus, généreux, illustre.
Per lo noble e generos seignor.
Tit. du XVe siècle. Entre le seigneur et les habitants de la Roche.
Par le noble et généreux seigneur.
CAT. Generos. ESP. PORT. IT. Generoso. (chap. Generós, generosos, generosa, generoses. Antigamen no significabe que donabe, sino ilustre, noble.)
17. Engenramen, s. m., procréation, génération, production.
Engenramen d' ome e de femna. Liv. de Sydrac, fol. 82.
Procréation d'homme et de femme.
Duret l'emperis XIIII engenramens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Dura l'empire quatorze générations.
ANC. ESP. Engendramiento. IT. Ingeneramento. (chap. Engendramén, engendramens; generassió, generassions.)
18. Engenradura, s. f., progéniture, naissance.
Ama sa engenradura. Brev. d'amor, fol. 52.
Aime sa progéniture.
Loc. Jacob respondet... Si mi donas la premiera engenradura.
Hist. abr. de la Bible, fol. 8.
Jacob répondit... Si tu me donnes la première naissance (le droit d'aînesse).
ANC. FR. Ki molt nuist à engenréure.
Roman de Mahomet, v. 1824.
19. Engenraire, Engenrador, s. m., créateur, procréateur, producteur, père.
Paire
Del sieu filh et engenraire.
Brev. d'amor, fol. 9.
Père et procréateur du sien fils.
Engenrador,... lume merevilhos e grant. Lo Payre eternal.
Créateur,... lumière merveilleuse et grande.
ANC. FR. E li plus sage e li meillor
E tuit li bon engendréor
I morurent, fors vilenaille
Ne remist el règne senz faille.
B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 171.
CAT. ESP. Engendrador. IT. Ingeneratore.
10. Engenrayritz, s. f., du lat. generatrix, génératrice, mère.
Verge, de Dieu engenrayritz, sias nos huey en ajuda. Philomena.
Vierge, mère de Dieu, sois-nous aujourd'hui en aide.
IT. Ingeneratrice. (chap. Engendradora.)
21. Engenrar, Engendrar,. v., lat. ingenerare, engendrer, procréer, produire.
Cavaliers fon vostre paire,
Que us engenret.
Marcabrus: L' autr' ier jost.
Chevalier fut votre père, qui vous engendra.
Matrimonis, lo qual Deus establit a engenrar efans.
Des sept Sacrements en prov., fol. 58.
Mariage, lequel Dieu établit pour engendrer enfants.
Fig. Ples ventres no pot engenrar sotil sen. Trad. de Bède, fol. 52.
Ventre plein ne peut engendrer sens subtil.
Juoc de mas engenra bregas. Liv. de Sydrac, fol. 106.
Jeu de mains engendre querelles.
Aquest peccatz engenret la mort. Liv. de Sydrac, fol. 84.
Ce péché engendra la mort.
Adonc engendrarian collizio. Leys d'amors, fol. 3.
Alors engendreraient collision.
Part. prés. Am enguentz carn engendrantz. Trad. d'Albucasis, fol. 11. Avec onguents produisant chair.
Part. pas. Natz
Enans de temps et engenratz. Brev. d'amor, fol. 9.
Né et engendré avant le temps.
Serpent coronat,
De vibra engenrat.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Serpent couronné, de vipère engendré.
ANC. FR.
Au bon duc Aymon qui les voult engenrer.
Roman des fils d' Aymon. Bekker, p. 2.
ANC. CAT. Engenrar. CAT. MOD. ESP. Engendrar. IT. Ingenerare.
(chap. Engendrá: engendro, engendres, engendre, engendrem o engendram, engendréu o engendráu, engendren; engendrat, engendrats, engendrada, engendrades.)
22. Progenies, s. f., lat. progenies, progéniture, race, famille.
La linhada o la progenies del rey Clodovieu.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.
La lignée ou la progéniture du roi Clovis.
ESP. PORT. IT. (chap.) Progenie.
23. Progenia, s. f., du lat. progenies, progéniture, race.
Per femna francha, e tota la progenia que de ley issira.
Tit. de 1225. Arch. du Roy., J. 332.
Pour femme franche, et toute la progéniture qui sortira d'elle.
Aisso es la progenia dels comtes de Bles.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 126.
Ceci est la race des comtes de Blois.
IT. Progenia.
24. Primogenitura, s. f., lat. primogenitura, primogéniture.
Dret de primogenitura. Fors de Béarn, p. 1085.
(chap. Dret de primogenitura; primo : primé, genitus : engendrat, lo primé fill, lo primogénito o primogénit.)
Droit de primogéniture. (N. E. d'aînesse, avant né.)
CAT. ESP. PORT. IT. Primogenitura. (chap. Primogenitura, primogenitures.)
25. Regeneration, s. f., lat. regenerationem, régénération.
L'Antechrist enseigna non sperar, en aiço, la regeneration, la confermation. Doctrine des Vaudois.
L'Antechrist enseigne de ne pas espérer, en ceci, la régénération, la confirmation.
CAT. Regeneració. ESP. Regeneración. PORT. Regeneração.
IT. Regenerazione. (chap. Regenerassió, regenerassions.)
26. Regenerament, s. m., régénération.
Per lo lavament del regenerament.
Trad. de l'Épître de S. Paul à Titus.
Par la purification de la régénération.
27. Regenerar, v., lat. regenerare, régénérer.
Regenerar, distribuir las gracias del Sant Esperit. Doctrine des Vaudois. Régénérer, distribuer les grâces du Saint-Esprit.
Lo cal regeneret nos.
Trad. de la Ire épître de S. Pierre.
Lequel nous régénéra.
CAT. ESP. PORT. Regenerar. IT. Regenerare. (chap. Regenerá: regenero, regeneres, regenere, regenerem o regeneram, regeneréu o regeneráu, regeneren; regenerat, regenerats, regenerada, regenerades.)
28. Homogeneos, adj., grec *gr, homogène.
Cauzas homogeneas, so es a dire semlans en natura.
Eluc. de las propr., fol. 116.
Choses homogènes, c'est-à-dire semblables en nature.
CAT. ESP. (homogéneo, homogénea) PORT. Homogeneo. IT. Omogeneo.
(chap. Homogéneo, homogéneos, homogénea, homogénies o homogénees.)
29. Etherogeneos, adj., lat. heterogeneus, du grec *gr, *gr, hétérogène. Cauzas etherogeneas et diversas en natura. Eluc. de las propr., fol. 116.
Choses hétérogènes et diverses en nature.
CAT. ESP. (heterogéneo.) PORT. Heterogeneo. IT. Eterogeneo. (chap. Heterogéneo, heterogéneos, heterogénea, heterogénies o heterogénees.)
Gent, Gen, s. f., lat. gentem, gent, nation, famille.
Tota gen crestiana
Que es desotz lo ray.
B. de Ventadour: Quan la doss' aura.
Toute gent chrétienne qui est dessous le soleil.
Anc non nasquet sai entre nos
Tan belha de neguna gen.
G. Rudel: Quan lo rossinhols.
Oncques ne naquit ici parmi nous aussi belle d'aucune nation.
- Personne, homme.
Que val viure ses amor,
Mas per far enueg a la gen?
B. de Ventadour: Non es meravelha.
Que vaut vivre sans amour, excepté pour faire ennui à la gent?
Frances no son pas gens, ans son diable nat.
Roman de Fierabras, v. 3291.
Les Français ne sont pas hommes, mais ils sont diables nés.
Loc. Los senhors prelatz et gens de gleysa.
Reg. des états de Provence, de 1401.
Les seigneurs prélats et gens d'église.
Quar aitals captenemens
No val mest las bonas gens.
Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas.
Car telle conduite ne vaut parmi les bonnes gens.
Las gens d'art. Liv. de Sydrac, fol. 73.
Les gens d'art.
Dreitz de natura fo 'l primiers,
E dreitz de gens fo 'l derriers.
Brev. d'amor, fol. 3.
Droit de nature fut le premier, et droit des gens fut le dernier.
ANC. FR. Par my le col soient-ils pendus
Telz gents qui sont si empeschables.
La Farce de Pathelin, p. 46.
Les plus gents de bien.
Amyot, Trad. de Plutarque, Œuvres mêl., t. I, p. 361.
CAT. Gent. ANC. ESP. Gient. ESP. MOD. PORT. IT. Gente. (chap. Gen, gens, chen, chens; gentada, gentades; gentola, gentoles, gestussa, gentusses.)
2. Gens, Ges, adv. nég., point, pas, nullement.
Ella s fen sorda, gens a lui non atend. Poëme sur Boèce.
Elle se feint sourde, point à lui ne fait attention.
Patz forsada no m platz ges.
Bernard de La Barthe: Foilha ni flors.
Paix forcée ne me plaît point.
CAT. Gens. (chap. Gens, gens ni mica.)
3. Gent, adj., lat. gentilis, gent, gentil, joli, agréable, gracieux.
Merce us clam, domna genta.
Arnaud de Marueil: Ses joy non es.
Merci je vous crie, dame gentille.
Cant las maisos son gentas en la vila, la vila n'es plus genta.
Trad. du Code de Justinien, fol. 86.
Quand les maisons sont jolies en la ville, la ville en est plus jolie.
Fig. Bon cosselh vos don e gen:
Amatz e cantatz soven.
Peyrols: Quant amors.
Bon et gentil conseil je vous donne: Aimez et chantez souvent.
Comparatif. Sa beutatz es, entre las gensors,
Genser, aissi cum entre foillas flors.
Aimeri de Peguilain: Totz hom.
(chap. La seua bellesa es, entre les mes gentils, la mes gentil, aixina com entre fulles la flo.)
Sa beauté est, entre les plus gentilles, plus gentille, ainsi comme la fleur entre les feuilles.
Per la gensor que anc formes
Amors, e per la plus gaya.
Arnaud de Marueil: Us gays.
Pour la plus gentille qu'oncques formât amour, et pour la plus gaie.
ANC. IT.
Che quanto gente è più mistier gensore. Guittone d'Arezzo, Lett. 30.
ANC. FR. N'en devez autruy blasmer
Que le gent corps que vous portez.
Charles d'Orléans, p. 23.
Vostre gent corps de moy se part et emble.
Clément Marot, t. I, p. 341.
Nommer le puis, c'est li plus gens. Lai d'Ignaurès, p. 11.
Sans que je puisse appercevoir
Ung seul confort ne recevoir
De vostre gracieux corps gent.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 788.
Adverb.
Mout estai gen franquez' ab gran beutat.
Arnaud de Marueil: Tot quant ieu.
Moult est gentiment franchise avec grande beauté.
Li siei belh huelh traidor
Que m'esguardavan tan gen.
B. de Ventadour: Acossellatz.
Les siens beaux yeux traîtres qui me regardaient si gracieusement.
ANC. IT. Se ne la propria mente
Genti pensieri et onesti ritiene.
Barberini, Doc. d'amore, p. 152.
Le dictionnaire de la Crusca dit sur cet adjectif:
Voce anticha venuta dal provenzale.
ANC. CAT. ANC. ESP. Gent. (ESP. MOD. Gentil. Chap. Gentil, gentils; agradable, grassiós, majo; grassiosa, maja, guapa.)
4. Gentament, adv., gentiment, agréablement. (chap. Gentilmen)
E 'l van gentamentz conortan. Roman de Jaufre, fol. 87.
Et le vont gentiment encourageant.
ANC. FR. Les verges d'or gentement esmaillées.
Jehan de Saintré, t. I, p. 146.
5. Gentet, adj. dim., gentillet.
Diminutivas coma: gentet. Leys d'amors, fol. 100.
Diminutives comme: gentillet.
Adverb. Al pus gentet que puscatz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Au plus gentiment que vous puissiez.
Gentet, rizen, joguan.
Gaubert, Moine de Puicibot: Uns joys.
Gentiment, riant, jouant.
6. Genliazos, s. f., gentillesse.
Voill que m do de sas faissos,
Que il estai genliazos.
Bertrand de Born: Domna puois.
Je veux qu'elle me donne de ses manières, vu que lui siet gentillesse.
7. Gensozia, Genseza, s. f., gentillesse.
N Aymars me don sa coyndia,
En Trencaleos
Sa gensozia.
Elias de Barjols: Belhs Guazans.
Que le seigneur Aimar me donne sa grâce, le seigneur Trencaleon sa gentillesse.
Un manuscrit porte genseza.
8. Gentileza, s. f., gentillesse, noblesse.
La nobleza e la gentileza del cors non es veraia nobleza, car totz em filhs de una mayre.
De lur gentileza, per so car so e cuion esser de gentil brac.
V. et Vert., fol. 33 et 34.
La noblesse et la gentillesse du corps n'est pas vraie noblesse, car nous sommes tous fils de même mère.
De leur noblesse, parce qu'ils sont et pensent être de noble boue.
ANC. FR. Généralement toute la seigneurie et gentillesse de ces deux parties chevaucherent devant et derrière.
Monstrelet, t. II, fol. 108.
CAT. Gentilesa. ESP. PORT. Gentileza. IT. Gentilezza. (chap. Gentilesa, gentileses.)
9. Gentil, lat. gentilis, adj., gentil, agréable, noble.
Franca e gentils e d'avinen companha.
Pons de Capdueil: Leials amics.
Franche et gentille et d'avenante compagnie.
Era joves e gaia e gentils domna.
V. de Raimond de Miraval.
Était jeune et gaie et gentille dame.
ANC. FR. Maintenant en un bel repaire
L' ammena la gentix comtesse...
Damoisele gentil et franche.
Fables et cont. anc., t. III, p. 422, et t. I, p. 176.
A poures gentilz hommes et gentilz femmes.
Joinville, p. 145.
Lequel s'estoit marié à une gentil-femme du pays du Maine.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 119.
- Substantiv. Païen.
Aquo que fazio los gentils al comensament del mes.
Eluc. de las propr., fol. 127.
Ce que faisaient les gentils au commencement du mois.
Li gentil o 'lh paya foro traitz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 82.
Les gentils ou les païens furent trahis.
CAT. ESP. PORT. Gentil. IT. Gentile. (chap. Gentil, gentils; gentil hom, gentils homens, ric hom, rico hombre, rico ome : home noble.)
10. Gentilmen, adv., gentiment.
Sabetz gentilmen servir
Las domnas.
Pons d'Ortafas: Aissi cum.
Vous savez gentiment servir les dames.
CAT. Gentilment. ESP. PORT. IT. Gentilmente. (chap. Gentilmen.)
11. Gentilar, v., se montrer gracieux, plaire.
Quar tan gen gentila.
Raimond de Miraval: Aissi m.
Parce que si gracieusement elle se montre gracieuse.
12. Gensar, v., orner, parer, embellir.
Ilh sab gensar sa faisso
Ab bels semblans et ab cuendes parvens.
Raimond de Miraval: Entre dos volers.
Elle sait embellir sa façon avec beaux semblants et gracieuses apparences.
Pus vos no las voletz gensar,
S' elhas se genson, no vos tir.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Puisque vous ne les voulez pas orner, si elles s' ornent, qu'il ne vous déplaise.
- Être beau, briller.
Ab la bela qu'entre las gensors gensa.
P. Imbert: Aras pus vei.
Avec la belle qui entre les plus belles brille.
En sa beutat gensa valors.
Arnaud de Marueil: Belh m'es.
En sa beauté brille mérite.
Per cui pretz meillura e gensa.
La Comtesse de Die: Ab joi et ab.
Par qui mérite s'améliore et brille.
Part. pas. Aissi cum es d'un fruich gensatz uns ortz.
B. Zorgi: Aissi col.
Ainsi comme d'un fruit est orné un jardin.
ANC. FR. Recognoissez les dictz de nostre maistre,
Et vous gencez pour lou remede y mettre.
Légende de Faitfeu, p. 4.
ANC. CAT. Genzar.
13. Agensamen, s. m., agencement, arrangement, accommodement.
Pueys sec se l' agensamens. Leys d'amors, fol. 4.
Puis s'ensuit l' agencement.
Per nom d' agensament.
Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355.
Sous le nom d' accommodement.
14. Agensar, v., plaire, embellir.
Toza, tant m' agensa
Vostr' amors.
G. Riquier: Gaya pastorella.
Jeune fille, tant me plaît votre amour.
Senher, cui agensa
Joys e solatz.
T. de Folquet et de Giraud: Giraud.
Seigneur, à qui plaît joie et amusement.
ANC. FR. Comme on a de coustume d'agencer les palais le jour des nopces. Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 151.
CAT. Agenzar. ANC. IT. Agenzare.
Le Dictionnaire italien d'Alberti dit sur ce verbe:
Voce anticha derivata del provenzale.
Molto m' agenzeria vostra parvenza. Monna Nina.
Di cui il meo cor gradir molto s' agenza.
Barberino (Barberini), Tav. (Tavola) de' Docum. d'amore.








