champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
jueves, 27 de noviembre de 2025
Post - Possa, Poussa
lunes, 12 de agosto de 2024
Os - Ostra
Os, s. m., lat. os, os.
Non triaria pel ni os.
(chap. No triaría pell ni os.)
Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.
Je ne choisirais peau ni os.
No i a mesolla ni os,
Vena ni nervi que no 'l senta.
Roman de Jaufre, fol. 83.
Il n'y a moelle ni os, veine ni nerf qui ne le sente.
E 'l gotamens de l' aygua dona partida de la duressa de las peiras als os.
Liv. de Sydrac, fol. 10.
Et l' égouttement de l'eau donne aux os partie de la dureté des pierres.
Yeu sui hom e de carn e d' os. V. de S. Honorat.
Je suis homme et de chair et d'os.
Par extens. Cuirassas...
Ab que cobron lor os.
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.
Cuirasses... avec quoi ils couvrent leurs os.
CAT. Os. ESP. Hueso. PORT. IT. Osso. (chap. Os, ossos; osset, ossets.)
2. Ossa, Hosa, s. m., os, ossement.
Rom', als homes pecx
Rozetz la carn e l' ossa.
Guillaume Figueiras: Sirventes vuelh.
Rome, aux hommes imbéciles vous rongez la chair et l' ossement.
Que on leves la caisa en que era la hosa de Josep.
Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 10.
Qu'on levât la caisse en quoi était l' ossement de Joseph.
CAT. Ossa. (chap. Ossamenta, ossamentes : los ossos.)
3. Ossos, adj., lat. osseus, osseux.
Manja carn cauda et ossoza.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mange chair chaude et osseuse.
ESP. Ososo (huesudo). PORT. Ossuoso. IT. Ossoso.
(chap. Ossut, ossuts, ossuda, ossudes.)
4. Osseitat, s. f., osséité, qualité osseuse.
Per razo de lor nervositat et osseitat.
Eluc. de las propr., fol. 47.
A cause de leur nervosité et osséité.
![]() |
Osa, Oza, s. f., houseau, botte.
Voyez Denina, t. III, p. 43.
Grans osas afaitadas ab ros.
T. d' Ebles d' Uisel et de Gui d'Uisel: En Gui.
Grandes bottes embellies avec rouge.
Gannacha e capa folrada
Et ozas de salabier.
Bertrand de Born: Rassa mes.
Ganache et cape fourrée et bottes de peau velue.
ANC. FR. Morchuflex chauça les hueses vermoiles... si se fist empereur.
Villehardouin, p. 89.
De cortes hoses ert hosez
Et Corte-hose ert apelez.
Roman de Rou, v. 14472.
Oscar, v., entailler, ébrécher.
Part. pas. fig. No y truep baron entier
Qu' aya proeza acabada,
Qu' el mieg luoc non sia oscada,
O fracha en l' un cartier.
Bertrand de Born: Rassa mes.
Je n'y trouve baron entier qui ait prouesse achevée, qui au milieu ne soit ebréchée ou rompue en l'un quartier.
ANC. FR. Avant que le saulcier mouille les écuelles...; et celles qui auront esté ochées ne doivent pas estre comptées le lendemain.
Docum. de Philippe-le-Long. Martenne, Thes., t. I. col. 1363.
CAT. Oscar. (chap. Trencá, tallá, chafá, rompre.)
Oscle, s. m., écrin.
Lhi don de mon oscle l' auria flor.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. I.
Je lui donne de mon écrin la fleur d'or.
- Par ext. Douaire, présent de noces.
Quinse ciptat en oscle estier Proensa
Lhi dara e Viana, Arle e Valensa.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 97.
Lui donnera quinze cités en douaire outre Provence et Vienne, Arles et Valence.
ANC. FR. Privileges... octroyés à fames, et à octroyer, soit par oscle, par douaire, par mariage, etc. Tit. de 1294. Du Cange, t. IV, col. 1407.
Il est vraisemblable que ce mot est venu d' osculum, pour désigner le droit d' épouse, le prix du baiser conjugal.
Ostar, v., ôter, tirer, retirer.
Voyez Denina, t. III, p. 126.
On hom plus n' ostaria
Guarnizos,
Plus en seria enveyos.
Bertrand de Born: Cazutz sui.
Où plus homme en ôterait d' ajustements, plus il en serait envieux.
Lo sanc de sus vos n' ostaretz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Le sang de dessus vous en ôterez.
Fig. Aquest don osta tota ordura de l' arma.
Ostan e derazigan d'arma los VII peccatz mortals.
V. et Vert. fol. 84 et 48.
Ce don ôte toute ordure de l'âme.
Otent (ôtent) et arrachent de l'âme les sept péchés mortels.
Fig. et moral.
No los fasson ostar del bon prepausament. V. de S. Honorat.
Ne les fassent ôter du bon propos.
De solatz e de chansos,
E de plazers far e dire
Cugei ostar mon cossire.
Azemar le Noir: De solatz.
D' entretiens et de chansons, et de faire et dire des plaisirs je faillis à retirer ma pensée.
- Diminuer, retrancher.
Non devem ren ostar ni mais metre. Gramm. provençal.
Nous ne devons rien retrancher ni mettre davantage.
Qui de Fabre volgues ostar
La quarta letra, fora bo,
Qu' adoncx lo pogratz apellar
En Guillen fa be per razo.
Bernard d'Auriac: En Guillem.
Qui de Fabre voudrait retrancher la quatrième lettre, (ce) serait bon, vu qu'alors vous pourriez l'appeler par raison le seigneur Guillaume fait-bien.
Part. pas. S' es de mi e de bon pretz ostada.
T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m diguatz.
Elle s'est de moi et de bon mérite séparée.
En prezensa us diran alcun plazer
Et ostat vos, diran mal per ver.
G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.
En présence ils vous diront aucun plaisir, et vous retiré, ils diront du mal en vérité.
ANC. FR. Ne nus qui oste ne qui met.
Se me faites de ci oster.
Partenopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 19 et 22.
Qui avoit ostet tel membre. Chronique de Cambrai.
2. Ostamen, s. m., retranchement.
Per ostamen de la derniera letra. Leys d'amors, fol. 60.
Par retranchement de la dernière lettre.
3. Forostar, v., mettre dehors, chasser, exiler.
Part. pas. fig. Era fag Desonors tot qu' anc volc faire,
Qu' a forostada Honor de son paes.
Aimeri de Peguilain: Totas honors.
Maintenant Déshonneur fait tout ce que oncques il voulut faire, vu qu'il a chassé Honneur de son pays.
(chap. Forostar, de fora + ostar, ôter, oster : foragitá, gitá fora, expulsá, exiliá; tamé vomitá.)
Ostiari, s. m., lat. ostiarius, portier.
Volia que premieramen fos ostiaris. Cat. dels apost. de Roma, fol. 29.
Il voulait que premièrement il fut portier.
CAT. Ostiari. ESP. IT. Ostiario. (chap. Ostiari : porté: eclesiástic que obríe y tancabe la iglesia, y la custodiabe. )
Ostra, s. f., lat. ostrea, huître.
De ostras, de thon. Carta Magalon.
D' huîtres, de thon.
lunes, 29 de julio de 2024
4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.
Capítul VII.
Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.
De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.
A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.
Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.
Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.
Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.
Va passá dabán y va arribá al Abadiat.
- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.
Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.
¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?
Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.
No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.
Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.
Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.
- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.
- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.
- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás.
Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.
Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna.
Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.
- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat.
- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:
- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?
- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.
Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.
En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.
- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós.
Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes.
¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles!
En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.
Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball?
Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.
Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull). 
Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.
lunes, 1 de abril de 2024
Lexique roman; Girgo - Esglandar
Girgo, s. m., jargon.
Qui prega Dieu sses devotio de cor li parla en girgo, e non es per entendre. V. et Vert., fol. 88.
Qui prie Dieu sans dévotion de coeur lui parle en jargon, et n'est pas pour entendre.
ANC. CAT. Gergon. IT. Gergo. (ESP. Jerga. Chap. Jerga, jergues.)
Giro, s. m., ceinture, frange, côté, pan de robe.
Voyez Leibnitz, p. 60.
Per dos sols, serai meillz accollitz,
Si 'ls port liatz en un de mos giros,
Que per cent vers ni per dozens cansos.
G. Magret: Non valon.
Pour deux sous, je serai mieux accueilli, si je les porte liés en un de mes côtés, que pour cent vers et pour deux cents chansons.
ANC. FR. Ceignent espées au senestre giron.
Roman de Garin. Du Cange, t. III, col. 1018.
Aux esperons tot li giron en trainent.
Roman de Guillaume au Court Nez. Dict. étym., t. I. p. 675.
ESP. (Giron) Jirón. IT. Gherone.
2. Geronar, v., gironner, terme de blason.
Part. pas.
Ab tan veus Sarrazis, et an los desarmat...
Olivier romas nutz en blizaut geronatz,
Totz fo descoloritz, car trop avia sancnat.
Roman de Fierabras, v. 1958.
En même temps voici des Sarrasins, et les ont désarmés... Olivier demeure nu en bliau gironné, tout il fut décoloré, car trop il avait saigné. ANC. FR.
Tous li est derompus ses bliaus gironné.
Roman de Fierabras en vers français.
ESP. Gironar (jironar, hacer jirones).
Giscle, s. m., pousse, jet, verge, gaule, branche.
Pels fuels, pels rams e pels giscles.
E m paron fulhat li giscle.
No i val bastons ni giscles.
Rambaud d'Orange: Ar s' espan.
Par feuilles, par rameaux et par pousses.
Et me paraissent feuillées les branches.
N'y vaut bâton ni gaule.
Git, s. m., git, pellicule qui recouvre l'amande.
L' enteruscle de l' amela,
C' om clama git per autre nom.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Le zeste de l'amande, qu'on appelle git par autre nom.
(chap. La pell de l' amela tendra.)
Gitar, Gietar, Getar, v., jactare, jeter, lancer, abandonner.
Voyez Denina, t. II, p. 271.
En un potz ses tot' aigua un jorn lo vai gitar.
(chap. A un pou sense gens d' aigua un día lo va gitá : tirá, aviá.)
V. de S. Honorat.
En un puits sans aucune eau un jour le va jeter.
Qui es ses peccat, giete la primieyra peyra. V. et Vert., fol. 79.
(chap. Qui está sense pecat, que gito – tiro – la primera pedra.)
Qui est sans péché, qu'il jette la première pierre.
- Répandre.
Si quo 'l solelhs, nobles per gran clardat,
On plus aut es, gieta mais de calor.
P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l.
Ainsi comme le soleil, renommé par sa grande clarté, où plus haut il est, plus il répand de chaleur.
- Pousser, conduire.
La mars enporta la nau, e 'l vens la espenh tant que la geta a terra.
Liv. de Sydrac, fol. 26.
La mer emporte la nef, et le vent la chasse tant qu'il la pousse à terre.
Fig. Mans sospirs corals en get.
Deudes de Prades: Ancmais hom.
Maints soupirs de coeur j'en pousse.
Coven li gitar un gran sospir. Liv. de Sydrac, fol. 104.
Il lui faut pousser un grand soupir.
- Mettre hors, délivrer, tirer, extraire.
A la preyson s'en van, de trigar non an cura,
E giteron Sebilia de la carcer escura.
V. de S. Honorat.
A la prison s'en vont, de tarder n'ont pas souci, et mirent Sibilie hors de la prison obscure.
- Chasser, exclure.
Nueg e jorn plora la blanca tors
Per vostr' aigla, qu' en gitet us voutors.
Peyrols: Pus flum Jordan.
Nuit et jour pleure la blanche tour pour votre aigle, qu'en chassa un vautour.
Cels que gitez de lor maisos. Trad. de Bède, fol. 83.
Ceux que vous chassâtes de leurs maisons.
Fig. Un dous baisar de fin' amor coral
Que i meta joy e 'n giet ira mortal.
B. de Ventadour: Quan par la flors.
Un doux baiser de pur amour intime qui y mette joie et en chasse tristesse mortelle.
Gitat m' a de la paubr' esperansa.
P. Vidal: Quant hom.
M'a exclu de la pauvre espérance.
ANC. ESP. Sea jetado de la Iglesa de los christianos.
Que sean getados del regno.
Nenguno non osme de jetar los del regno si non per derecha culpa. Fuero Juzgo, lib. I, tit. IX, §. 9, et tit. XVII, §. 14.
- Semer.
Com cel que geta en l' arena
Lo blat.
Lamberti de Bonanel: Pois vei.
Comme celui qui sème le blé dans le sable.
- Produire.
Non gieta sinon ortigas e cardos et espinas. V. et Vert., fol. 95.
Ne produit sinon orties et chardons et épines.
Ni la terra fruh non gitaria. Liv. de Sydrac, fol. 55.
Ni la terre ne produirait fruit.
- Rejeter, vomir.
(chap. Una dona que se va criá als masos entre Arnes y Beseit me va di que ells díen gitá per vomitá, o sigue, expulsá, traure, fora gitá, aviá, etc.)
Vomit, es cant a pro manjat,
E pueis o gieta mal son grat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Vomissement, c'est quand il a beaucoup mangé, et puis il le rejette malgré lui.
Loc. Gieton cristias a glay.
G. Anelier de Toulouse: Ara farai.
Jettent chrétiens à douleur.
Cant ac gitat totas sas sorts. V. de S. Honorat.
Quand il eut jeté tous ses sorts.
Si be s gieta l' ancora.
Perdigon: D'amor no m puesc.
Bien qu'il jette l'ancre.
Pus mieus es Montferratz e Milas,
A mon dan giet Alamans e Ties.
P. Vidal: Ara m' alberc.
Puisqu' est mien Montferrat et Milan, à mon dam je jette (je brave) Allemands et Thiois.
Gieta lenga e fai bossi.
Aimar de Rocaficha: No m lau.
Tire la langue et fait la moue.
Part. pas. Las lobas noyrisson los efans gitatz. V. et Vert., fol. 73.
Les louves nourrissent les enfants abandonnés.
L'arsivesque a los clavels de la caycha gitatz.
Roman de Fierabras, v. 4984.
L'archevêque a extrait les clous de la caisse.
Leva la porta en enpegnent,
Si que dels ganguils l'a gitada.
V. de S. Honorat.
Lève la porte en poussant, de telle sorte que des gonds il l'a jetée.
ANC. FR. Prions nostre Seigneur que il nous gete de ce péril.
Joinville, p. 44.
Vous qui de ce péril nous avez getté.
Hist. de Gérard de Nevers, v. 69.
CAT. Gitar. ESP. Jitar, jetar (expulsar, sacar, vomitar). IT. Gittare, gettare.
(chap. Gitá, tan de tombás, dormí, com expulsá, traure, vomitá: gito, gites, gite, gitem o gitam, gitéu o gitáu, giten; gitat, gitats, gitada, gitades.)
2. Giet, s. m., lat. jactus, jet, action de jeter.
Al primier giet perd' ieu mon esparvier.
Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. Var.
Au premier jet que je perde mon épervier.
- Rejeton, pousse.
Yeu suy la vit, vos es li giet... L'avol giet non remanra en la vit.
Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 15.
Je suis la vigne, vous êtes les rejetons... Le mauvais rejeton ne restera pas en la vigne.
ANC. CAT. Git. IT. Gitto, getto. (chap. Rechito, sarmén, brot.)
3. Getament, s. m., jet, vomissement, déjection.
Val contra getament de sanc e dissenteria.
Getament d'humors et de vianda fora l'estomach.
Eluc. de las propr., fol. 212 et 92.
Vaut contre déjection de sang et dyssenterie.
Vomissement d'humeurs et de nourriture hors de l'estomac.
ANC. CAT. Gitament, getament. IT. Gitamento, getamento.
4. Desgitar, Desgietar, Degitar, Dejetar, v., rejeter, renverser, abaisser. Totas obras... diabolicals desgitar.
V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 258.
Toutes œuvres... diaboliques rejeter.
Ieu non desgieta la gracia de Dieu.
Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.
Je ne rejette pas la grâce de Dieu.
Elacios dejeta los alts. Trad. de Bède, fol. 65.
Orgueil abaisse les élevés.
Part. pas. Vencut e degitat per orazo. Trad. de Bède, fol. 28.
Vaincu et renversé par oraison.
ANC. FR. Dégectez de leurs héritaiges.
Doctrinal de Cour. Not. des mss., t. V.
Ils appelèrent à justice ceulx qui les avoient dejettez par outrages.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 361.
Favorisant les sots qui ne méritent rien,
Et dejettant souvent ceux qui sont gens de bien.
Scévole de Sainte-Marthe, p. 16.
Denz reguigner, bras degeter.
Roman de Rou, v. 588.
5. Esgitar, v., injecter.
Ans en las nars no l' esgitetz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mais dans les narines que vous ne l' injectiez point
6. Regetar, v., ruer, rejeter.
Destrier
Que mort e regeta e fer.
T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.
Destrier qui mord et rue et frappe.
Lo caval...
Regeta dels pes enviro per totz latz.
Roman de Fierabras, v. 3595.
Le cheval... rue des pieds à l'entour par tous côtés.
ANC. CAT. Regitar. PORT. Rejeitar. IT. Rigettare.
7. Reget, s. m., ruade, regimbement.
Reget de vedel.
P. Cardinal: Sel que fes.
Ruade de veau.
8. Forgitar, v., jeter hors, rejeter.
Non devem pas forgitar so que recebem de gracia.
Trad. de Bède, fol. 52.
Nous ne devons pas rejeter ce que nous recevons de grâce.
(chap. Fora gitá : expulsá, rechassá, etc.)
9. Foragiet, s. m., avancement.
Aquel foragiet que... avian fach dels cabiros de la maio.
Tit. de 1284. Arch. du Roy., J. 318.
Cet avancement que... ils avaient fait des chevrons de la maison.
10. Porgitar, Porregitar, v., jeter à l'écart, dissiper.
Part. pas. Vi l' escal' a una part
Que sos maritz ac porgitada.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Vit à une part l'échelle que son mari avait jetée à l'écart.
Fig. Totz los bes de son senhor... ha despendutz e porregitatz e metz ad un azar. V. et Vert., fol. 67.
Tous les biens de son seigneur... a dépensés et dissipés et mis à un hasard.
11. Trasgitar, Tragitar, v., bateler, jongler, barioler, entremêler.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Non saps balar
Ni trasgitar
A guisa de juglar gascon.
Giraud de Cabriera: Cabra juglar.
Tu ne sais danser ni bateler à guise de jongleur gascon.
Subst. Sels que trasgitar
Es lor us, ses als far.
G. Riquier: Pus Dieus.
Ceux à qui le jongler est leur usage, sans faire autres choses.
Part. pas.
Quar li ponh son de veire trasgitat.
Giraud de Calanson: A lieys cui am.
Car les points sont de verre bariolé.
Denan al peitral
Bels sonalhs tragitatz.
Arnaud de Marsan: Qui comte vol.
Devant au poitrail belles sonnettes entremêlées.
ANC. FR. Frein ot à or richement tresgeté. Roman d'Agolant, p. 163.
Sour I faudestuef sist à fin or tresgeté.
Roman de Fierabras en vers français.
IT. Tragittare, tragettare.
12. Trasgiet, s. m., batelage, jonglerie.
Trasgietz non vos er bels ni bos.
Bertrand de Born le fils, ou Le Dauphin d'Auvergne: Pos sai es.
Batelage ne vous sera beau ni bon.
13. Trasgitament, s. m., batelage, jonglerie.
Las arts e 'ls artificis e los trasgitamens
Ni las illusios d'aquels decebemens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Les arts et les artifices et les jongleries et les illusions de ces déceptions.
14. Trasgitaire, Trasgitador, s. m., charlatan, bateleur.
Tans ricx clergues vei trasgitar
En aissi col trasgitaire.
B. Carbonel: Tans ricx.
Tant de riches clercs je vois bateler tout ainsi comme le bateleur.
Per cert el es gran barataire,
Trasgitador et enganaire.
Un troubadour anonyme: El nom de.
Pour certes il est grand fripon, charlatan et trompeur.
PORT. Trageitador. IT. Tragittatore, tragettatore.
14. Transjectio, s. f., lat. transjectio, transposition, figure de grammaire.
Transgressios... alcunas vetz muda las autras partz d'oratio... et adonx es nomnada transjectios. Leys d'amors, fol. 133.
Transgression... aucunes fois change les autres parties du discours... et alors elle est appelée transposition.
16. Entrasgitar, v., entremêler.
S'ieu pogues entrasgitar
Dels sieus digz cortes, amoros.
Giraud de Borneil: Razon.
Si je pusse entremêler des siens dits courtois, amoureux.
17. Conjectura, s. f., lat. conjectura, conjecture.
Mas que prendem conjectura
Qu'els mals que tramet als malvatz,
Los trameta per lors peccatz.
Brev. d'amor, fol. 16.
Pourvu que nous prenions conjecture que les maux qu'il transmet aux méchants, il les transmette pour leurs péchés.
Posca presumir et haver conjectura.
Eluc. de las propr., fol. 11.
Puisse présumer et avoir conjecture.
CAT. Conjectura. ESP. Conjetura. PORT. Conjectura. IT. Congettura. (chap. Conjetura, conjetures.)
18. Interjectar, v., lat. interjicere, interjeter.
Part. pas. Las apellations interjectadas de las sententias.
Fors de Béarn, p. 1074.
Les appellations interjetées des sentences.
19. Interjectio, s. f., lat. interjectio, interjection.
Per aytals interjectios, conoysh hom lo movemen de la pessa d'ome.
Leys d'amors, fol. 102.
Par telles interjections, on connaît le mouvement de la pensée de l'homme.
CAT. Interjecció. ESP. Interjección. PORT. Interjeição. IT. Interjezione.
(chap. Interjecsió, interjecsions.)
20. Subject, adj., lat. subjectus, soumis.
Lo filh deu esser subject al payre. L'Arbre de Batalhas, fol. 65.
(chap. Lo fill deu sé sumís al pare.)
Le fils doit être soumis au père.
CAT. Subjecte. ESP. Sujeto. PORT. Sujeito. IT Soggetto. (chap. Sujeto, gramática; sumís, sumisos, sumisa, sumises.)
21. Subjectio, s. f., lat. subjectio, sujétion, soumission.
Obligatios, subjectios et promessas.
(chap. Obligassions, sumisions y promeses.)
Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 216.
Obligations, soumissions et promesses.
En signe de subjectio.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. En signe de sujétion.
ESP. Sujeción. PORT. Sujeição. IT. Suggezione.
22. Abjectio, s. f., lat. abjectio, abjection.
De viltat et d' abjectio. Eluc. de las propr., fol. 158.
De vileté et d' abjection.
CAT. Abjecció. PORT. Abjecção. IT. Abbiezzione. (chap. Abjecsió, abjecsions.)
23. Objectio, s. f., lat. objectio, objection.
A aquesta objectio,
Respon.
Brev. d'amor, fol. 10.
A cette objection, je réponds.
CAT. Objecció. ESP. (Objeccion) Objeción. PORT. Objecção. IT. Obbiezione. (chap. Objecsió, objecsions.)
Glai, glay, s. m., lat. gladiolus, glayeul.
Pus vey parer la flor el glay.
P. Raimond de Toulouse: Pus vey.
Puisque je vois paraître la fleur sur le glayeul.
En flors de lis, en rozas et en glais.
Pons de Capdueil: De totz caitius.
En fleurs de lis, en roses et en glayeuls.
ANC. FR. E foille et flor et glai.
Jean Errars, Ess. sur la Mus., t. II, p. 190.
(chap. ESP. Gladiolo.)
2. Glaya, s. f., glayeul, sorte de plante.
Flors de glaya
No crey que m playa.
Rambaud de Vaqueiras: Kalenda.
Je ne crois pas que me plaise fleur de glayeul.
3. Glaviol, s. m., lat. gladiolus, glayeul.
Pus s'enfulleysson li verjan
E 'l glaviol de lonc la riba.
Marcabrus: Pus s'enfulleysson.
Puisque se garnissent de feuilles les vergers et les glayeuls le long de la rive.
Glay, s. m., frayeur, effroi, douleur.
Mas diray
Qu' ab esglay
Amor ay.
B. Arnaud de Montcuc: Er can li.
Mais je dirai qu'avec frayeur j'ai amour.
CAT. Glay.
2. Esglai, s. m., frayeur, chagrin, douleur.
Viures m' es marrimens et esglais,
Pus morta es ma dona, N' Azalais.
Pons de Capdueil: De totz caitius.
Vivre m'est tristesse et douleur, puisqu' est morte ma dame, dame Azalaïs.
Ab ardiment apoderisc l' esglai.
Folquet de Marseille: S'al cor plagues.
Avec hardiesse je surmonte l'effroi.
CAT. Esglay. (chap. Esglay, temó, po.)
3. Esglayar, Esglaziar, Englaziar, v., effrayer, affliger, tourmenter.
El peccatz qu'els esglaia
E 'ls ten morns e tristz.
G. Faidit: Era nos.
Le péché qui les effraie et les tient mornes et tristes.
M' esglay
Lo desir qu' ieu n' ay.
B. Arnaud de Montcuc: Er can li.
M' effraie le désir que j'en ai.
- Part. pas. substantiv. Damné.
Es aversiers, hoc verament
So cre, o dels esglaziatz.
Roman de Jaufre, fol. 41.
Est démon, oui vraiment je crois cela, ou des damnés.
Dans le 2e Ms. on lit englaziatz.
CAT. Esglayar. (chap. Esglayá, esglayás: yo me esglayo, esglayes, esglaye, esglayem o esglayam, esglayéu o esglayáu, esglayen; esglayat, esglayats, esglayada, esglayades.)
Glan, Glant, s. m., lat. glans, gland.
Can plovon del bosc li glan dur.
(chap. Cuan plouen del bosque les bellotes o billotes dures.)
Marcabrus: Al prim.
Quand pleuvent du bois les glands durs.
Nég. expl. Totz non los preze un glant. Chronique d'Arles.
Que je ne les prise tous un gland.
ANC. ESP.
Novembrio secudia à los puercos las landes.
Poema de Alexandro, cop. 2401.
ANC. CAT. Glan. IT. Ghianda. (chap. Bellota, bellotes.)
2. Glandier, adj., lat. glandifer, glandifère, porte-gland.
Casser es arbre glandier. Eluc. de las propr., fol. 219.
Chêne est arbre glandifère.
CAT. Glander. ESP. Glandígero (que produce bellotas). PORT. Glandifero. IT. Ghiandifero. (chap. Billotero, com un mote de La Fresneda; que fa bellotes, com la carrasca o lo roble.)
3. Glandola, s. f., lat. glandula, glande.
Mollifica glandolas duras.
Eluc. de las propr., fol. 62.
Amollit glandes dures.
CAT. ESP. (glándula) PORT. Glandula. IT. Ghiandola. (chap. Glándula, glándules.)
4. Glandulos, adj., lat. glandulosus, glanduleux.
Es carn glanduloza.
(chap. Es carn glandulosa; té glándules, glanduls, bultos.)
Compost de materia glanduloza.
Eluc. de las propr., fol. 44 et 46.
Est chair glanduleuse.
Composé de matière glanduleuse.
ESP. PORT. IT. Glanduloso. (chap. Glandulós, glandulosos, glandulosa, glanduloses.)
5. Aglan, s. m., gland.
En lo boscatge porcx gardan,
A la pastura del aglan.
Brev. d'amor, fol. 48.
Dans le bocage gardent porcs, à la pâture du gland.
Ni 'l colp d'un aglan.
Bertrand de Born: Mon chan.
Ni le coup d'un gland.
Nég. expl. Car ses s'amor no valram un aglan.
R. Gaucelm de Beziers: A Dieu done.
Car sans son amour ne vaudrions un gland.
CAT. Agla (aglà).
6. Aglanier, adj., glandifère, porte-gland.
Roires aglaniers.
(chap. Robles billoteros : que fan bellotes o billotes.)
Leys d'amors, fol. 114.
Rouvres glandifères.
7. Esglandar, v., abattre les glands, frapper.
Fig. Cor fendre et esglandar.
Un troubadour anonyme: Ges encora.
Coeur fendre et frapper.
(chap. Abatollá les bellotes, feles caure.)





