champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 15 de mayo de 2026
Sen, Se - Sen, Seinh, Cen - Sentenciar, Sentensiar
lunes, 6 de abril de 2026
Ratela - Rauba - Raubir
Ratela, s. f., rate, l'un des viscères du corps.
Val contra 'l mal de la ratela. Brev. d'amor, fol. 50.
Vaut contre le mal de la rate.
Esteves a trop mala ratela.
P. Cardinal: Un sirventes.
Estève a trop mauvaise rate.
ANC. FR.
Plus la ratelle croist, plus le corps diminue. Du Bartas, p. 495.
On dit qu'elle va guérissant
Et le poulmon et la ratelle.
Remi Belleau, t. 1, p. 64.
Desopile la ratelle, soulaige les roignons.
Rabelais, liv. III, ch. 4.
(Esp. chap. Bazo.)
Rauba, s. f., robe, vêtement, tunique.
Voyez Denina, t. III, p. 65; Aldrete, p. 362.
Donon raubas e roncins e garçons.
Palais: Molt m'enueia.
Donnent robes et roussins et goujats.
Una mot bela rauba e un palafre bai
Li a fait amarvir.
Guillaume de Tudela.
Une moult belle tunique et un palefroi bai lui a fait apprêter.
- Dépouille.
Coma lo fuox que alhumna e art, e te sa calor e sa clardat de la rauba de la gen. Liv. de Sydrac, fol. 75.
Comme le feu qui allume et brûle, et tient sa chaleur et sa clarté de la dépouille de la gent.
Loc. No ti mostres misericordios de l'autrui rauba.
Trad. de Bède, fol. 35.
Ne te montre pas miséricordieux avec la dépouille d'autrui.
CAT. Roba. ESP. Ropa. PORT. Roupa. IT. Roba, ruba. (chap. Roba, robes; robeta, robetes.)
2. Raubor, s. f., pillage, ravage.
L'us a terra dos tans,
Et es, ses raubor, graziz.
T. de Guion et de Mainard: En Maenart.
L'un a terre deux fois autant, et est, sans pillage, honoré.
3. Raubaire, Raubador, s. m., dérobeur, ravisseur, voleur.
Fai diablia
Peior que negun raubaire.
P. Cardinal: Qui ve gran.
Fait diablerie pire que nul voleur.
Cen tans sabon mais d'engan
Que raubadors.
P. Cardinal: Quan vey.
Cent fois autant ils savent plus de tromperie que voleurs.
Adjectiv. Eratz glotz e raubaire.
T. d'Ogiers et de Bertrand: Bertran.
Vous étiez glouton et voleur.
Fals jutges raubadors.
Marcabrus: Pus mos.
Faux juges voleurs.
ANC. FR. Ne sofri en la terre robeor ne larron.
Ki par mer vindrent robeor.
Roman de Rou, v. 3821 et 9908.
Seront punis comme roubeurs.
Ord. des R. de Fr., de 1463, t. III, p. 29.
Ange robeur, plain de ravissement.
Eustache Deschamps, p. 6.
CAT. ESP. Robador. PORT. Roubador. IT. Rubatore.
(chap. Robadó, robadós, robadora, robadores : lladre, lladres, lladra, lladres : robaire, robaires.)
Un philologue italien a fait cette remarque au sujet du mot robbadore:
I Provenzali dissero raubador, l'au... loro l'abbiam noi convertito en o.
Tavola de' Documenti d'Amore, v° Robbadore.
4. Raubaria, s. f., pillage, volerie, soustraction.
Aucir no tem ni perjurs fals,
E viu de raubaria.
Bertrand d'Allamanon III: Del arcivesque.
Il ne craint occire ni parjures faux, et vit de pillage.
Aisso m par que valria
Mais que raubaria.
Cadenet: Aitals cum.
Il me paraît que cela vaudrait davantage qu'escroquerie.
ANC. FR. N' i a ki os embler ne fere roberie.
Roman de Rou, v. 2796.
De ce viennent et naissent roberies, larrecins, meurdres.
Anc. Tr. du Traité des Offices de Cicéron, p. 115.
ANC. CAT. Robaria, roberia. ANC. ESP. Roberia (robería). IT. Ruberia.
(chap. Robo, robos.)
5. Raubatori, s. m., volerie, pillerie.
Grevio trop fazen mant raubatori. Leys d'amors, fol. 152.
Aggravent trop en faisant mainte volerie.
(chap. Robatori, robatoris.)
6. Raubamen, s. m., pillage, volerie.
Fes altre asietgamen
Per tornar a Rhodes e per far raubamen.
Frag. de la V. de S. Amant.
Il fit autre siége pour retourner à Rodes et pour faire volerie.
ANC. FR. Et qu'ils ne facent aussi aucuns robemens ou dommages.
Monstrelet, t. I, fol. 169.
ANC. CAT. Robament. ESP. Robamiento. IT. Rubamento.
(chap. Robamén, robamens : Robatori : Robo.)
7. Raubar, v., voler, dérober, ravir.
Ar er pretz de raubar
Buous, motos e berbitz.
Giraud de Borneil: Per solatz.
Maintenant (ce) sera mérite de voler boeufs, moutons et brebis.
Vos es sel que fai donas raubar.
Rambaud d'Orange: Parliers.
Vous êtes celui qui fait dérober les dames.
Cum sel que rauba e tol e pren.
Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna.
Comme celui qui dérobe et enlève et prend.
Subst. Ans quan faill raubars, es totz dolens.
T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.
Mais quand manque le voler, il est tout dolent.
Part. pas. So melhor castel raubat e pres.
(chap. Son milló castell robat y pres.)
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 51.
Son meilleur château ravi et pris.
Subst. Om pot emendar be
Al raubat raubaria.
G. Riquier: Tant petit.
On peut bien amender au volé la volerie.
ANC. FR. Trestotz les robe.
Nouv. rec. de fabl. et cont. ant., t. 1, p. 66.
Li soucretains nous a robez.
Fabl. et cont. ant., t. IV, p. 131.
Piller, rober custodes et calices.
J. Marot, t. V, p. 56.
Prenoient et roboient ses bons et loyaulx subjects.
Monstrelet, t. 1, fol. 133.
CAT. ESP. Robar. PORT. Roubar. IT. Rubare.
(chap. Robá : robo, robes, robe, robem o robam, robéu o robáu, roben; robat, robats, robada, robades; yo robaré; yo robaría; si yo robara.)
8. Arauba, s. f., robe, tunique, vêtement.
Sas araubas... e sas joias.
Cout. de Condom.
Ses robes... et ses joyaux.
9. Arrauberia, Arraubeyria, s. f., volerie.
Am tantas arrauberias.
A far la deyta arraubeyria.
Priv. conc. par les Rois d'Angleterre, p. 24 et 22.
Avec si nombreuses voleries.
A faire ladite volerie.
10. Arraubar, v., piller, voler.
Los arrauban cascun an.
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 22.
Les pillant chacun an.
11. Deraubar, v., dérober, ravir, voler.
Derauban laicx e clers,
E prenden las heretatz.
P. Cardinal: Lo mons es aital.
Volant laïques et clercs, et prenant les héritages.
Part. pas. No 'n sai pres ni deraubat.
P. Cardinal: Ar mi pues. Var.
Je n'en suis pris ni volé.
ANC. CAT. Derrobar. IT. Dirubare.
12. Raubimen, s. m., ravissement,
Ses raubimen d' esperit.
V. de Sainte-Flore. DOAT, t. CXXIII, fol. 261.
Sans ravissement d'esprit.
13. Raubir, v., ravir, enlever, dérober.
D' Enoch que Dieu raubi, c' anc pueis no fon parvens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
D'Énoc que Dieu ravit, vu qu'oncques depuis il ne fut apparent.
Subst. No conoys que 'lh valha raubirs.
Aimeri de Bellinoy: No m laissa.
Je ne connais que lui profite le voler.
- Part. pas. Ravi, enlevé, tombé en extase.
S. Paul... que fon raubitz entro al ters cel de la Divinitat.
Es raubida e levada entro al cel a la vista de Dieu.
V. et Vert., fol. 30 et 55.
Saint Paul... qui fut ravi jusqu'au troisième ciel de la Divinité.
Elle est ravie et enlevée jusqu'au ciel à la vue de Dieu.
Loc. Esser raubitz en esperit, ayssi co fo S. Paul.
V. et Vert., fol. 55.
Être ravi en esprit, ainsi comme fut saint Paul.
Pavors,
Temors
D'aquels raubitz
Lur es dregz niens.
J. Esteve: Quossi moria.
Substantiv.
Peur, crainte de ces extasiés leur est vrai rien.
viernes, 6 de febrero de 2026
25 OCTUBRE, 1349. Tomás Aguiló Forteza
EL 25 D'OCTUBRE
1349.
https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Lluchmayor
Asseguda dins la cambra,
La cambra de mes endins,
Dona Costança, l'esposa
D'en Ramon de Sant Martí,
Demunt un coxí molt rich,
S'aguantava el front, enveja
Dels llíris de son jardí.
Deu del cel! qui l' hagués vista
Aquell vespre malehit,
En que li estavan devora
Trists com ella els seus dos fills!
EL 25 DE OCTUBRE
1349.
Sentada junto a una mesa, en su más apartado retrete, Doña Constanza, la esposa de Ramón de Sant Martí.
Apoyado el codo en riquísima almohada, sosteníase la frente, cuya blancura envidiaran los lirios de su jardín.
Dios del cielo! quién la viera aquella malhadada noche, cuando, como ella tristes, rodeábanla sus dos hijos!
A tres anys un no arribava,
No arribava l'altre a cinch,
Y per cert que tots dos eran
Com dos ángels de garrits.
El mes grandet la tenia
Agafada p'el vestit,
Esglayat la se mirava
Demunt sa falda el petit.
¡Pobre mare que no feya
Jochs y festes als seus nins,
Perque plena d'amargura
Sols pensava en son marit!
Pensava qu'en aquella hora
Se trobava en gran perill,
Y ja a dolses esperançes
No gosava doná' abrig.
Els seus ulls li espiretjavan,
De son cor treya suspirs,
Y per molt que fés esfòrsos
No 'l tenia gens tranquil.
De ciutat havia exit,
Y en son estol, gent valenta,
S'hi contavan molts de mils.
En los tres años frisaba el uno, el otro no llegaba a cinco, y eran los dos tan bellos que semejaban dos ángeles.
Teníala el mayorcito cogida de la falda de su brial, y en su regazo el pequeño mirábala aturdido.
¡Pobre madre, que no hacía mimos ni fiestas a los hijos de su amor, porque llena de amargura pensaba sólo en su marido!
Pensaba que en aquellos instantes hallábase en terrible riesgo, y no osaba dar albergue a lisonjeras esperanzas.
Asomó el llanto a sus ojos, exhalaba dolientes gemidos, y a pesar de sus esfuerzos no conseguía recobrar el perdido sosiego.
Gilaberto de Centellas había salido de la ciudad, y componíase su mesnada de muchos millares de valientes.
La llum del sol apagada,
S'anava el cel enfosquint,
Y a la cambra un esclau mòro
Ab un ciri entra summís.
- No guaytavas a la torre?
- En vench, senyora.- ¿Y qu'has vist?
- Ran de mar fòchs que servexen
Per doná' a ciutat avís.
- ¿Y res mes?- Fayes enceses
De Lluchmajor p'el camí.
- Y dius ver? Mon còr s'esclata,
Mon còr no'm cab dins el pit.
- De pols una nigulada
S'hi veya abans, y ferits
Del sòl los férros de llansa
Hi llambretjavan sovint.
- Ah! son ells, son ells que tornan,
Son els nostres inimichs;
¿Es que venen victoriosos
O s'en venen fugitius.
Y, digués, ¿son lluny encara?
- A retronar fins aquí
No 's tardará moltes hores
La remor del seus clarins.
Apagada ya la luz del sol, ennegrecíase el cielo; y con una vela en la mano entró humildemente en la cámara un esclavo moro.
- ¿No velabas en la torre? - De allí vengo señora. - ¿Y qué viste? - Orillas del mar grandes hogueras que deben ser aviso para los de la ciudad.
- ¿Nada más? - Antorchas encendidas camino de Lluchmayor. -
¿Es cierto? Se me rompe el corazón que no cabe, no, dentro mi pecho.
- Descubríase antes espesa nube de polvo, y los hierros de las lanzas reflejaban los rayos del sol poniente.
- Ah! son ellos los que vuelven; son sin duda nuestros enemigos: mas ¿es que vienen victoriosos o es que huyen derrotados?
Y, di, ¿están lejos todavía? - Dentro de breves horas se oirá desde aquí el sonido atronador de sus clarines.
- Vés, puja, puja a la torre,
Y si 's cumpleix mon desitj,
Si mon plant el cel escolta,
No serás ja mes catiu. -
D'exir lo esclau acabava,
Quant la dama exhala un crit,
Perque 's veu devant un frare
Que l'abrassa ab frenesí.
De fèrro una cervellera,
Un arnés mitj desguarnit,
Uns esperons sanguinosos,
Cubria el ropatje humil.
Espassada la sorpresa:
- Ramon! Esposa! qu'estim...
- ¿Y el Rey? - Amor de ma vida,
¿No estavas pensant en mí?
- El Rey?... Callas, y a la boca
l'' acòstas plorant el dit?
- En Centellas comandava
No soldats, sino botxins.
- ¿Qué vols dir? - Caygut en terra...
- ¡Pobre Don Jaume! Felis,
Qu'entre el desterro o l'afronta
No ha tengut temps d'elegir.
- Ve, sube, sube a la torre, y si mis anhelos se cumplen, si escucha el cielo mis suspiros, no seras ya cautivo. -
Acababa de salir el esclavo cuando lanzó la dama un grito de terror, al ver entre sus brazos a un fraile que la estrechaba con frenesí.
Cubría el humilde ropaje un acerado yelmo, un arnés desguarnecido y unas espuelas mojadas en sangre.
- Ramón! exclamó la dama, desvanecida su sorpresa. - Esposa adorada!.... - ¿Y el rey? - Amor de mi vida, ¿no estabas pensando en mí?
- El rey... Callas y llorando me impones silencio? - Los de Centellas no eran soldados sino verdugos.
- ¿Qué dices?- Caído en tierra... - Pobre Don Jaime! - Feliz, pues no pudo escoger entre el destierro y la afrenta.
- Deu etern! ¿y la justicia
Consent tan horrible crim?
- ¿Y ha de viure sens corona
Qui en son cap corona ha vist?
- Ingrata, ingrata Mallorca!
Y l'infant? - Está ferit.
- Tot perdut! - Tot, fòra l'honra
Guanyada aquex dematí.
- Els traydors tan valerosos!
Y els faels...- Mes qu'ells ardits,
Y per cada tres dels nostres
Ne duya en Centellas vint!
Tres llansades he rebudes...
- Ah!... - Mon cavall mes de sis.
Còps d'espasa, ¿quí los conta?
Sols sé que masell n'estich.
De la sang qu'ara 'm degota
N'está aquex trispol homit;
Ja 'l veurás com vermeyetja,
Ja 'l veurás demá matí.
Venturós si a les galeres
Viu encara jo hi arrib,
Y un poch de terra sagrada
Pot esser mon derrer llit. -
- Dios eterno! ¿y tu justicia consiente tan horrible crimen? - ¿Y puede vivir sin corona quién la llevó en su cabeza?
- Ingrata, ingrata Mallorca! ¿Y el infante? - Está herido. - Perdióse todo! - Todo, menos la honra alcanzada en este día.
- Los traidores tan valientes! y los leales... - Más esforzados que ellos; por cada uno de los nuestros llevaba Centellas veinte!
Tres lanzadas recibí... - Ah! - Mi caballo más de seis. Golpes de espada, ¿quién pudo contarlos?
Con la sangre que mana mi cuerpo humedécese el pavimento, a la luz de la mañana le verás todo enrojecido.
Dichoso si puedo llegar con vida a las galeras, y cubre mis huesos un puñado de tierra bendecida! -
Dona Costança esmortida
No sent ja lo que li diu,
Y als nins, Don Ramon abrassa
Plorant també com un nin.
El front gelat de sa esposa
Besa ja p'el derrer pich,
Y sortint d'aquella cambra
De sang dexa un regalim.
___
Desvanécese Doña Constanza y no oye ya la voz de su marido. Don Ramón estrecha contra su corazón a sus hijos llorando como un niño.
Besa por última vez la frente helada de su esposa, y al salir de aquella cámara deja en el suelo un reguero de sangre.






