Mostrando las entradas para la consulta vissi ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vissi ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 11 de julio de 2026

Taca, Tacca - Pertanher, Pertaynher

Taca, Tacca, s. f., de l'arabe taca, tache, souillure.
Voyez Aldrete, p. 366; Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 109.
Joachim pres un aynell
Sens taca que ac blanca pell.
Trad. d'un Évang. apocr.
Joachim prit un agneau sans tache qui eut blanche peau.

Joachim pres un aynell Sens taca que ac blanca pell.

Sella taca que a el peitz e 'l ventre.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Cette tache qu'il a à la poitrine et au ventre.
Fig. Aquest don osta tota ordura de l' arma, e la deneia perfechamens de totas tacas, e specialmens de la taca del peccat de luxuria. V. et Vert., fol. 84.
Ce don ôte toute ordure de l'âme, et la nettoie parfaitement de toutes taches et spécialement de la tache du péché de luxure.
CAT. Taca. ESP. Taca, tacha (mancha). PORT. Tacha. IT. Tacca, taccia.
(chap. Taca, taques.)

2. Taqueta, s. f. dim., petite tache, petite souillure.
L' enfantayritz non a taqueta
De sang, mais es pura e neta.
Trad. d'un Évang. apocr.
Celle qui enfante n'a pas petite tache de sang, mais elle est pure et nette
(chap. Taqueta, taquetes.)

3. Tacamen, Tecament, s. m., tache, marque.
La luna,...
Alcus dizon qu' el tacamen
De l' umbra de la terra pren.
Brev. d'amor, fol. 34.
La lune,... aucuns disent que la tache elle prend de l'ombre de la terre.
Vinha... en terra... salsuginoza, sa razitz pren tecament.
Eluc. de las propr., fol. 226.
La vigne... en terre... salsugineuse, sa racine prend tache.
(chap. Tacamén, tacamens.)

4. Tacos, adj., taché, sale, souillé.
Vostre vestir sian talhat
E fait azaut e benestan,
E no sian lag ni tacos.
P. Vidal: Abril issic.
Que vos vêtirs soient taillés et faits convenablement et bienséants, et qu'ils ne soient laids ni sales.
(chap. Tacat, tacats, tacada, tacades.)

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.

5. Tacar, Tachar, v., tacher, souiller, salir, maculer.
Tacha sos bels vestimentz.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Tache ses beaux vêtements.
Fig. Cant ac totz los fraires tacatz 
De follors e de malvestatz.
V. de S. Honorat.
Quand il eut tous les frères souillés de folies et de méchancetés.

Blas Flare, Black Friday

Part. pas. La carn del filh vezia tacada. Passio de Maria.
La chair du fils elle voyait maculée.
Fig. En vostra cort non pot intrar, so cre,
Nuills hom tachatz de nuilla laia re.
Cadenet: Ben volgra.
Dans votre cour ne peut entrer, cela je crois, nul homme taché de nulle laide chose.
CAT. ANC. ESP. Tacar. ESP. MOD. (manchar) PORT. Tachar. IT. Tacciare.
(chap. Tacá, tacás : yo me taco, taques, taque, taquem o tacam, taquéu o tacáu, taquen; tacat, tacats, tacada, tacades; tacaré; tacaría; si tú estigueres tacat : tingueres un tumó o tumor : si tingueres cáncer.)

6. Entacar, Entachar, Entecar, v., entacher, souiller.
Qui tocha la pez s' en entacha. Trad. de Bède, fol. 35.
Qui touche la poix s'en souille.
Part. pas. Tug n' em per engal
Enqueras entecat.
Nat de Mons: Si Nat de Mons.
Tous nous en sommes également encore entachés.
ANC. CAT. Entacar. IT. Intaccare.

Tafur, adj., de l'arabe dahur, perfide, déloyal, fripon, joueur, trompeur.
Del rei tafur,
Mais am sa cort e son atur.
Bertrand de Born: Pus lo gens.
Touchant le roi déloyal, davantage j'aime sa cour et son appui.
Avol gens tafura.
G. Faidit: Ab cossirier.
Méchante gent perfide.
Fig. Tans talans tafurs.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera.
Tant de désirs perfides.
Subst. Juret sanh Marti lo bon tafur.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.
Le bon fourbe jura saint Martin.
Vilana, tafura,
Plena d' enjan e d' uzura.
Bertrand de Born: Mout mi plai.
Vilaine, trompeuse, pleine de fraude et d'avarice.
ANC. FR. Ainçois querroit un grant tafur.
Roman du Renart, t. III, p. 310.
CAT. Tahur. ANC. ESP. Tafur. ESP. MOD. Tahúr. PORT. Taful. (chap. Tafur, tafurs, tafura, tafures; tahur, tahurs, tahura, tahures; desleal, engañadó, mentirós, roín, trampós als jocs de cartes.)

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo; Tafur, adj., de l'arabe dahur, perfide, déloyal, fripon, joueur, trompeur.

Tahinar, Tainar, Taynar, v., différer, retarder, tarder, chagriner.
E 'l desme de t' eira e de ton troil no tainar redre; car, si o tainas, es pechaz. 
Trad. de Bède, fol. 46.
Et la dîme de ton aire et de ton treuil ne pas différer de rendre; car, si tu diffères cela, c'est péché.
Perdon lur chan per l' ivern qu' els taina.
Guillaume de Berguedan: Can vey.
Perdent leur chant par l'hiver qui les retarde.
On plus es deziratz grans jays
Mais val, e quan plus tahina. 
P. Camor: Iratz chant.
Où plus est désirée grande joie plus elle vaut, et quand davantage elle tarde.
Loc. Messatgier, mot me tayna,
Quar tost non hiest lay.
B. de Ventadour: E manht.
Messager, moult il me tarde, parce que tôt tu n'es pas là.
(chap. Tardá, retrasá, retrasás. Gabriel Rufián es tan retrasat com Tardà del mateix partit, ERC, Esquerra Republicana de Catalunya. Yo tardo, tardes, tarde, tardem o tardam, tardéu o tardáu, tarden; tardaré; tardaría; si yo tardara.)

Gabriel Rufián, la constitución española de 1978 la hicieron los fascistas, lo dice la historia contemporánea, Forges, cómic

2. Taina, s. f., retard, délai.
Que no fassas taina, e t' endormas. Trad. de Bède, fol. 80.
(chap. Que no faigues tard o tart, y t'adórmigues.) 
Que tu ne fasses retard, et t'endormes.
Als fraires reda lor dever establit ses tota taina.
Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 17.
Qu'aux frères il rende leur devoir établi sans nul retard.
(chap. Retrás, retrasos; tardansa, tardanses.)

3. Atahinar, Atainar, Ataynar, v., différer, retarder, tarder.
Loc. Lo rics pretz qu' avetz m' atahina.
La Comtesse de Die: A chantar m' er.
Le noble mérite que vous avez me tarde (me fait envie).
Lo joi que mi n' atayna.
G. Rudel: Quan lo rius.
La joie qui m'en tarde (me fait envie). 
Part. pas. L' enjanaire enemics quer a la mort los atainatz tormens.
Trad. de Bède, fol. 81.
Le trompeur ennemi cherche à la mort les tourments différés.
ANC. FR. Les membres ramponèrent 
Le ventre et s'ataïnèrent.
Ysopet II, fabl. 36; Robert, t. 1, p. 174.
Dont ma dame l'ataïna 
Et d'un chienet la rampona. 
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 323.
Je jujasse que li lechierres,
Li ribaus, li atéinez
Fust on penduz ou traïnez.
Roman du Renart, t. II, p. 341.

4. Atayna, s. f., retard, délai, attente.
Movon als pros atayna.
Marcabrus: Per savi 'l.
Suscitent aux preux retard.
Heremborc, la reyna,
Qu' as mort per atayna.
V. de S. Honorat.
Hérembort, la reine, que tu as tuée par attente. 
ANC. FR. Qui de courrous et d'ataïne
Sembloit bien estre moverresse.
Roman de la Rose, v. 140.

Tal, Tau, adj., talis, tel.
Fis ben malastruc jornal,
Qu' anc nuilhs malastrucs no 'l fetz tal. 
Rambaud d'Orange: Er no sui ges.
Je fis bien malheureuse journée, vu qu'oncques nul malheureux ne la fit telle.
De tal amor sui fins amans,
D' on duc ni comte non envey,
E non es reys ni amirans
El mon, que, si n' avia tau, 
Non s' en fezes rics cum ieu fau.
B. de Ventadour: Ges de chantar.
De tel amour je suis pur amant, d'où duc ni comte je n'envie, et il n'est roi ni émir au monde, qui, s'il en avait tel, ne s'en fit fier comme je fais.
- Quelque.
On venran tals cinc cens armat.
Bertrand de Born: Ieu chan.
Où ils viendront quelques cinq cents armés.
Tals vetz es no m puesc sufrir,
Qu' ab mi mezeus m' en azir.
Peyrols: Pus de mon.
Quelque fois il est que je ne me puis souffrir, vu qu'avec moi-même je m'en irrite.
Subst. Tals s' en fai conhtes e parliers,
E cuid' esser rics e sobriers,
De fin' amor, qu' ieu n' ai dos tans.
B. de Ventadour: Pel dols chant.
Tel s'en fait empressé et parleur; et croit être riche et supérieur de pur amour, que j'en ai deux (fois) autant.
Prov. Tal senhor, tal maynada. V. et Vert., fol. 97.
Tel seigneur, tel domestique.
Tal paraula com hom di, tal coratge mostra. Trad. de Bède, fol. 81.
Telle parole comme homme dit, tel coeur il montre.
Loc. Ieu no i sai ni tal ni qual.
B. Zorgi: Jhesu Crist per. 
Je n'y sais ni tel ni quel.
Conj. comp. Los secretz d' ome volon saber,
Per tals que miells si puescon far temer.
P. Cardinal: Ab votz d' angel.
Les secrets d'homme ils veulent savoir, afin que mieux ils puissent se faire craindre.
ANC. FR. Renart respont: Ainz n'oï tal;
Tiez se plaint n'a mie de mal.
Roman du Renart, t. 1, p. 12.
Od tals armes se cumbateient. 
Roman de Rou, v. 13736.
La langue française changeant l'A primitif de la langue des troubadours en E, conserva longtemps les deux genres à tel:
Si grant paine et si tel dolor. Marie de France, t. 1, p. 58.
Quand ils veirent qu'on leur tenoit tels manières contre eux.
Monstrelet, t. 1, fol. 200.
Ravis d'amourettes
De veoir telz fillettes.
J. Marot, t. V, p. 178.
CAT. ESP. PORT. Tal. IT. Tale. (chap. Tal, tals; de tal soca, tal ascla.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera

2. Talment, Talmen, adv., tellement, ainsi, de telle manière.
Arsenic, es aurpiment, talmen dit quar a color d' aur.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Arsenic, c'est orpiment, ainsi appelé parce qu'il a couleur d'or.
CAT. Talment. IT. Talmente. (chap. Talmen.)

3. Aital, Aitalh, Aitau, adj., tel, pareil, semblable.
Quan parli d' aitals gens.
P. Vidal: Ges pel temps.
Quand je parle de pareilles gens.
Si voliatz de nostre pa, volontiers vo 'n darian d' aytalh co l' avem. Philomena.
Si vous vouliez de notre pain, volontiers nous vous en donnerions de pareil comme nous l'avons.
Aitals sui francs et amoros,
Car volc ma dona qu' aitals fos.
Raimond de Miraval: Dels quatre.
Tel je suis franc et amoureux, parce que ma dame voulut que tel je fusse.
ANC. FR.
Une feiz, ço dit l'en, par itel achoison. Roman de Rou, v. 781.
D'autex viandes comme il meisme estoit serviz.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 181.
ANC. CAT. Aytal. ANC. ESP. Atal.

4. Atretal, adj., égal, pareil, semblable.
Marit qui marit fai sufren,
Deu tastar d' atretal sabor.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es la.
Mari qui mari fait souffrant, doit tâter de pareille saveur.
Voyez AL.

5. Talio, s. m., lat. talio, talion, punition pareille à l'offense.
Portar la pena del talio. L'Arbre de Batalhas, fol. 239.
Porter la peine du talion.
CAT. Talio. ESP. Talión. PORT. Talião. IT. Talione, taglione. (chap. Ley del talión o talió : lo cástic igual que la ofensa : ull per ull, den per den.)

Tala, s. f., de l'arabe talah, défaut, défectuosité, vice.
Non penra ni dan ni tala.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ne prendra ni dommage ni défectuosité.
Loc. Senher Dieus, mot m' o tenc a tala. 
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Seigneur Dieu, moult je le tiens à défectuosité.
CAT. ESP. PORT. Tala. (chap. Tala, tales; taca, taques; falta, faltes; defecte, defectes; vissi, vissis. La tala dels cams se fée en tems de guerra pera dixá a la gen sense minjá. Talá o tallá un abre.)

Taleca, s. f., poche, pannetière.
Pres sa taleca.... Sa taleca al col. Abr. de l'A. et du N. Test., fol. 15.
Prit sa besace... Sa besace au cou.
El gilos qu' autr' entalec,
Ro cum camels en taleca.
Gavaudan le Vieux: Lo vers dech.
Le jaloux qu'autre entailla, ronge comme chameau en pannetière.
CAT. ESP. Talega. PORT. Taleiga. (chap. Taleca, taleques; talega, talegues.)

pobre, morral, zurrón, cuento, pedra, aigua

Talen, Talant, Talan, s. m., du grec *gr, envie, désir, volonté, goût, penchant, disposition.
Pus de chantar m' es pres talens,
Farai un vers don sui dolens.
Le Comte de Poitiers: Pus de.
Puisque de chanter il m'a pris envie, je ferai un vers de quoi je suis dolent.
Tuit a plorar repairen mei talant. Poëme sur Boèce.
Tous à pleurer reviennent mes désirs.
Non ai talan vaire.
G. Adhemar: Be m' agr' ops.
Je n'ai pas goût changeant.
Pois lo reys e 'l coms Richartz
M' an perdonat lurs mals talans. 
Bertrand de Born: Ges de far.
Puisque le roi et le comte Richard m'ont pardonné leurs mauvaises dispositions.
ANC. FR. De cumbatre orent talent. Roman de Rou, v. 12450.
Talent me prent de retorner. Fabl. et cont. anc., t. II, p. 62.
Li parduna sun mal talent. Roman de Rou, v. 7610.
Tant qu'il auroit oublié son mal talent. Froissart, t. III, p. 32.
CAT. Talent. ESP. PORT. IT. Talento. (chap. Talento, talentos; talén, talens; talante, talantes; talán, talans; enveja, dessich, voluntat, gust, dispossisió.)

2. Talentos, adj., désireux, envieux.
Anc de re no fu tan talentos ni tan desirons.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16.
Oncques de rien il ne fut si envieux ni si désireux.
Es de pretz talentosa.
Bertrand de Born: Rassa tan.
Elle est de mérite désireuse.
ESP. Talentos (talentoso, talentosos, talentosa, talentosas).
(chap. Talentós, talentosos, talentosa, talentoses: dessichós, dessichosos, dessichosa, dessichoses; envejós, envejosos, envejosa, envejoses, etc.)

Desideri Lombarte Arrufat, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins, dialecto catalán

3. Talentiu, adj., désireux, envieux.
So qu' om mi defent eu voill,
C' amor don' un cor talentiu.
H. Brunet: Ab plazers.
Ce qu'on me défend je veux, vu qu'amour donne un coeur désireux.
4. Talentar, v., désirer, être empressé.
Part. pas.
Pueis vengro li autre de ferir talentat. Roman de Fierabras, v. 2727.
Puis vinrent les autres de frapper empressés.

5. Atalentament, s. m., désir, envie.
A li auvidor done atalentament. La Barca.
Qu'aux entendeurs il donne désir.
6. Atalentar, v., faire envie, inspirer des désirs, être agréable, convenir.
Me plazetz e m' atalentatz.
Arnaud de Marueil: Dona sel que.
Vous me plaisez et me faites envie.
Si dar no li atalenta.
Raimond de Miraval: A Dieu me.
Si le donner ne lui convient pas.
- Plaire, charmer.
Per qu' es fols cel que s n' atalenta.
Lanfranc Cigala: Gloriosa sancta.
C'est pourquoi est fou celui qui s'en charme.
En trop d' orgueill s' atalenta.
B. Zorgi: Entre totz.
En trop d'orgueil il se plaît.  
ANC. FR. Et ce qui plus li atalente.
Roman du Renart, La Vallière, t. II, p. 190.
Veuil commencier, il m'atalente. 
G. Guiart, t. I, p. 25.
ANC. CAT. Atalentar. ESP. Atalantar. IT. Attalentare. (chap. Atalentá; fé goch; dessichá.)

7. Entalentament, s. m., désir, penchant, disposition, affection.
Per l' entalentament de charitat.
Del entalentament de pietat aven que hom aia dol estrain.
Trad. de Bède, fol. 20 et 57.
Par le penchant à charité.
De la disposition à piété il advient qu'on ait douleur étrange.
ANC. FR. Tant ont grant entalentement
D'oïr cele sentence lire.
Roman de la Rose, v. 19682.

8. Entalentos, adj., désireux, empressé.
L' entalentos penedemens. Trad. de Bède, fol. 50.
Le repentir empressé.
9. Entalentis, adj., intentionné, disposé, désireux, empressé.
Mot fo lo Sarrazi fers e mal entalentis. Roman de Fierabras, v. 627.
Moult fut le Sarrasin féroce et mal disposé.
ANC. FR. Entalentiz et appareilliez de combatre.
Entalentiz de ce faire que il avoit encommencié.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 199 et 313.

10. Entalentar, Entalantar, v., être empressé, disposer, désirer, rendre  désireux.
Part. pas.
Del intrar de Tolosa vos mi entalentatz. Guillaume de Tudela.
De l'entrer de Toulouse vous me rendez désireux.
No y a Frances no sia mot entalantatz. Roman de Fierabras, v. 79.
Il n'y a pas de Français qui ne soit moult empressé.
ANC. FR. Entalentez de ceste honte vengier.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 149.
L'amour du pays m'a fort entallenté. Légende de Faitfeu, p. 20. 
CAT. Entalentar. IT. Intalentare. (chap. Entalentá.)

11. Estalentar, v., ôter l'envie, empêcher.
Per estalentar
D' esser volontos e volans.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Pour ôter l'envie d'être volontaire et volant.

12. Sobretalan, s. m., sur-désir, désir extrême.
Ja non crezatz
Que sobretalan
Ja m' ane garan.
Giraud de Borneil: Ja m vai.
Jamais ne croyez que désir extréme jamais m'aille garantissant.
Si m forsa en re mo sen sobretalans.
Blacasset: Si m fai.
Si sur-désir me force en rien mon sens.

Talmut, s. m., Talmud.
Els Juzieus lais a lor Talmut. Brev. d'amor, fol. 84.
Les Juifs je laisse à leur Talmud.
CAT. Talmut. ESP. PORT. Talmud. IT. Talmude. (chap. Talmut, un dels llibres prinsipals de la religió judía.)

Talo, s. m., lat. talus, talon.
Ven acorren, si 'l pren per lo talo. Poëme sur Boèce.
Vient accourant, il le prend par le talon.
Lor pels anavo juscas als talos. Liv. de Sydrac, fol. 95.
Leurs cheveux allaient jusques aux talons.
Loc. Escorgeron me del cap
Tro al talo.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Elles m'écorchèrent de la tête jusqu'au talon.
Loc. fig. L' emperaire, ab lo cor al talo,
Esperonet.
Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.
L'empereur, avec le coeur au talon, éperonna.
De tot ric trobar
No m ven hom al talo.
P. Vidal: Ajostar.
En tout riche trouver homme ne me vient au talon.
CAT. Taló. ESP. Talón. PORT. Talão. IT. Tallone. (chap. Taló, talons; calcañá, calcañás.)

Guillaume IX, comte, Poitiers, Aquitaine, Aquitania

Talpa, s. f., lat. talpa, taupe.
Talpa no ve, ans a los huelz desotz lo cuer.
Naturas d'alcunas bestias.
La taupe ne voit pas, mais elle a les yeux sous le cuir.
Fel de talpa.
(chap. Fel de top.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Fiel de taupe.
CAT. Talpa. IT. Talpa, talpe. (ESP. Topo. chap. Top, tops.)
- Taupière, crevasse, cavité.
Fig. De que movo las talpas? - Las talpas venon de l' ayga que fortmen cor sotz terra. Liv. de Sydrac, fol. 51.
De quoi proviennent les cavités? - Les cavités viennent de l'eau qui court fortement sous la terre.

Tamarisc, s. m., lat. tamariscus, tamarin, arbrisseau.
Tamarisc,... sa scorsa es... medicinal. Eluc. de las propr., fol. 225.
(chap. Tamarisc,... sa crosta es... medissinal.)
Tamarin,... son écorce est... médicinale.
CAT. ESP. PORT. IT. Tamarindo. (chap. Tamarisc, tamarit, tamarindo.)

tamariz, tamarisco, taray, tamarix, tamarit, tamariu, Tamarite

Tamis, s. m., tamis, sas.
Fis estueyras e tamis.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je fis garde-mangers et tamis.
Tro sion en polvera tornat
E per tamis sotil passat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Jusqu'à ce qu'ils soient en poussière tournés et par tamis fin passés.
ANC. CAT. Tamis. ESP. Tamiz. (chap. Tamís, tamisos; sedás, sedassos; aré, arés; criba, cribes; porgadora, porgadores.)


Tampir, v., fermer, barricader.
Part. pas. Dedins a las portas tampidas.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Dedans il a les portes fermées.

2. Estampir, v., fermer, boucher.
Part. pas. A una porta passada
D' una gran sala longu' e lada,
E pueis troba n' autra petita,
Que fon barrada et estampida
Dedins.
Roman de Jaufre, fol. 31.
Il a une porte passée d'une grande salle longue et large, et puis il en trouve une autre petite, qui fut barrée et fermée dedans.

3. Destapar, v., déboucher, retirer.
Lo bondonel destapa, e 'l n' a begut assatz. Roman de Fierabras, v. 1339.
Le bouchon il retire, et il en a bu assez.
CAT. ESP. PORT. Destapar. (chap. Destapá, destapás: yo me destapo, destapes, destape, destapem o destapam, destapéu o destapáu, destapen; destapat, destapats, destapada, destapades; destaparé; destaparía; si yo destapara.)

Tancar, Tanquar, v., boucher, fermer, barricader, encombrer.
Apres a fah las portas Floripar be tancar. Roman de Fierabras, v. 2593.
Après Floripar a fait bien barricader les portes.
Las portas... per ellas meteyssas si tanquan.
(chap. Les portes... per elles mateixes se tanquen.)
Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 43.
Les portes... par elles-mêmes se ferment.
Si ben la boca non tancam.
(chap. Si be la boca no tancam o tanquem.)
Serveri de Girone: Manhs ricx.
Si bien la bouche nous ne fermons pas.
Fig. Qui son cor enclau ni tanca.
Gavaudan le Vieux: A la pus.
Qui son coeur enclot et ferme.
Part. pas.
D' omes e de bestias era ple e tancat.
Venc al us de la cambra, si la trobet tancada. 
Roman de Fierabras, v. 246 et 2759.
D'hommes et de bêtes il était plein et encombré.
Il vint à l'huis de la chambre, il la trouva barricadée.
CAT. Tancar. PORT. Tanchar. (chap. Tancá, tancás : tanco, tanques, tanque, tanquem o tancam, tanquéu o tancáu, tanquen; tancat, tancats, tancada, tancades; tancaré; tancaría; si yo tancara. Si tancare la botiga Ascuma, no se pedríe res, ya que los llibres están agotats de esperá lo fin, com los Ilegales. Vore sarrar.)

Porta, puerta del vino, Alhambra, Granada

2. Tancadura, s. f., fermeture, armoire.
Mal es rauba gardada
Dins avol tancadura. 
Serveri de Girone: En mal.
Robe est mal gardée dans méchante armoire.
CAT. Tancadura. (chap. Tancadura, tancadures; armari, armaris; almari, almaris.)

3. Estancar, Estanquar, v., étancher.
Can lo nas sagna ad home e no 'l pot estancar. Liv. de Sydrac, fol. 117.
(chap. Cuan lo nas li sangre al home y no 'l pot estancá : tapá, pará la sang.) 
Quand le nez saigne à l'homme et il ne le peut étancher.
- Arrêter, contenir, calmer.
No m pot nulhs hom estancar,
Si no m fai penre o liar.
G. Adhemar: S' ieu conogues.
Nul homme ne me peut arrêter, s'il ne me fait prendre ou lier.
Tro que foron lay on estet
L' enfant, et aqui s' estanquet. 
Trad. d'un Évang. apocr.
Jusqu'à ce qu'ils furent là où se tint l'enfant, et là il s'arrêta. 
Gieta so que manja,
Que re en la gorga no s' estanca.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Il jette ce qu'il mange, de sorte que rien dans la gorge ne s'arrête.
Fig. Per qu' el desirs amoros no s' estanca.
H. Brunet: Cortezamen.
C'est pourquoi le désir amoureux ne s'arrête pas.
- Rassasier.
Noyris e sadola et estanca totz los fams. V. et Vert., fol. 42.
Nourrit et soûle et rassasie tous les affamés.
Part. pas. Tro qu' el critz es totz estancatz. Roman de Jaufre, fol. 47.
Jusqu'à ce que le cri est tout calmé.
ANC. FR. Ke il ceste dolor m'estance. 
Fabl. et cont. anc., t. I, p. 139.
CAT. ESP. PORT. Estancar. IT. Stancare. (chap. Estancá, estancás.)

4. Restancar, v., étancher.
Si tos nas ti sagna e no 'l podes restancar. Liv. de Sydrac, fol. 117.
Si ton nez te saigne et que tu ne le puisses étancher.
- Arrêter, cesser.
Fetz restancar la ost que non ane avan.
Almiran, dis Mahon, faitz l' asaut restancar.
Roman de Fierabras, v. 3915 et 3331.
Il fit arrêter l'armée qu'elle n'aille pas en avant.
Émir, dit Mahomet, faites l'assaut cesser.
Del cridar se restanquet. V. de S. Alexis.
Du crier il s'arrêta.
Qu' el fazon tirar a cavallz
Tro la plaia, sens restancar.
V. de S. Honorat.
Qu'ils le fassent tirer à chevaux jusqu'à la plage, sans arrêter.
Subst. A nos non deu far lor donars
Trop dir, ni pauc lur restancars.
P. Barba: Sirventes non.
À nous ne doit pas faire leur donner trop dire, ni peu leur arrêter.
(chap. Restancá; restanca a la sequia; fé restanques pera regá. Les Restanques es lo nom del camping del meu amic Marc, a Bauduen. Lo nom ve de les parets que ñabíen pera restancá, aguantá l'aigua cuan plou mol.)


5. Arestancar, Arestanquar, v., arrêter.
Arestanqueron se pres d' aqui.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.
Ils s'arrêtèrent près de là.
Part. pas.
Entro sus a la porta no s son arestancat.
Roman de Fierabras, v. 3252.
Jusque sus à la porte ils ne se sont pas arrêtés.

Tandius, adv., lat. tandiu, aussi longtemps que.
Il était corrélatif de quandius.
Tandius sera lo poble ses peril quandius saubra fre de santor sofrir.
Trad. de Bède, fol. 8.
Aussi longtemps le peuple sera sans péril qu'il saura longtemps souffrir le frein de sainteté.
ANC. FR. Tandis la nuit s'en va, ses lumières s'éteignent.
Malherbe, liv. I.
Tandis com ils furent à ce siége.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 136.

Tanher, v., convenir, être nécessaire, appartenir.
A cel que pus li pot tanher.
Bertrand de Born: Mout mi plai.
À celui qui plus lui peut convenir.
De totas avetz la flor,
Dompna, mas merces hi tanh.
Giraud le Roux: A ley de.
Sur toutes vous avez la fleur, dame, mais merci y est nécessaire. 
En mans luocs s' ave
Qu' el mal taing qu' el bes vensa.
Guillaume de Cabestaing: Ancmais no.
En maints lieux il advient qu'il convient que le bien vainque le mal.
Plus ric joy ai conquis
Qu' a mi no s tanhia.
Peyrols: Quoras.
Plus noble joie j'ai conquise qu'à moi il n'appartenait.
ANC. CAT. Tanyer. ANC. ESP. Tañer. (chap. Pertocá, tocá, del latín tangere.)

2. Tanhedor, s. m., proche, ami.
Esteve non a tanhedor,
Quan sera pendutz, que ja 'l plor.
P. Cardinal: D' Esteve.
Estève n'a pas de proche, quand il sera pendu, qui jamais le pleure.

3. Atanher, Ataingner, v., lat. attinere, convenir, appartenir.
Ges tan ric joi no m' atanh.
Guillaume de Balaun: Mon vers.
Point si noble joie ne m'appartient. 
Al sieu marit volgr' ieu un pauc atanher.
Aimeri de Bellinoy: Mot es greus.
Au sien mari je voudrais un peu convenir.
Tot so qu' a amor s' ataing. 
Hugues de Saint-Cyr: Anc enemics.
Tout ce qu'à amour il convient.
ANC. CAT. Atanyer. ANC. ESP. Atañer. IT. Attenere.

4. Pertanher, Pertaynher, v., lat. pertinere, appartenir, convenir.
Pueis auretz so quo pertanh
A bon pretz et a ricor.
Giraud le Roux: A ley de.
Puis vous aurez ce qui appartient à bon mérite et à vertu.
Se pertaynha a fair so que las humanalhs personas devian fair.
Philomena. 
Qu'il convienne de faire ce que les humaines personnes devaient faire.
CAT. Pertanyer. ESP. Pertenecer. PORT. Pertencer. IT. Pertenere. 
(chap. Perteneixe : pertocá : convindre. Yo perteneixco o perteneixgo, perteneixes, perteneix, perteneixem, perteneixéu, perteneixen; perteneixcut, perteneixcuts, perteneixcuda, perteneixcudes; perteneixeré; perteneixería; si yo perteneixquera o perteneixguera.)

viernes, 26 de julio de 2024

1. 8. Humanidat y caridat de Pedro Saputo.

Capítul VIII.

Humanidat y liberalidat (caridat) de Pedro Saputo.

Humanidat y liberalidat (caridat) de Pedro Saputo.; Amor als sesanta (Luis Arrufat)

Fort es sempre lo bon ejemplo, y mes cuan ve de persones de autoridat o de mol favor al poble, o mol volgudes o de compañs. Pero cuan som chiquets tot u fem per imitassió perque mos falte lo auxilio de la reflexió y de la experiensia, y se vol fé tot lo que se veu, sen per atra part la nostra espessie natural y essensialmén imitadora. Lo perillós ejemple que Pedro Saputo donáe als sagals del poble puján als tellats y parets va sé caussa de algunes desgrassies, sense que les pugueren evitá en prevensions ni castics ni los pares mes selosos. Als chiquets en passá de cuatre o sing añs ningú los guarde, una vegá la han cavilat ya han fet una travessura o malesa, y ningú pot tampoc previndre ni adiviná los perills als que se exposen aon y com menos se pense.

Estáen un domenche per la tarde codoleján gossos a les eres uns cuans sagals, entre ells Pedro Saputo, y ñabíe una turba de sagales cantán y triscán a un atra era; cuan de repén se va pará tot aquell estrapalussi y se va vore escapá a les sagales cap al poble, no sentinse cap gos ni cap veu mes que los plos de una criada del hidalgo de la plassa (lo de la cantonera). Ella, desesperada y toquiñanse los pels, cridáe demanán auxilio. Van aná allá los sagals, y una filla del hidalgo de uns nau o deu añs de edat, mol traviessa o carnussa y arriesgada, s´habíe estossolat caén del tellat de una pallissa, y pegán en lo cap a unes pedres s´habíe quedat morta de la caiguda. En cuan van sentí 'está morta', van arrencá tots los sagals a corre dixán sol a Pedro en la criada que invocabe a tots los sans y virgens del sel, no tan pera que tornaren a la vida a la chiqueta, com pera que la liberaren de vore lo semblán rigurós y vengatiu dels seus amos.

Pedro va fé en la sagala lo que habíe vist fé atres vegades pera recuperá als que patíen algún desmayo, pos va vore que sol estáe estamordida, y poc a poc va aná tornán en sí. Escomensáe la pobra a queixás en tals crits, que la criada va pensá que teníe chafats tots los ossos del seu cos: y plorán y dessichanli la mort sen va aná cap a casa de sons pares (que eren del poble) y se va quedá ell sol en la chiqueta... No teníe asclats tots los ossos del seu cos, ni la mitat, pero sí un bras, aboñat y ubert lo cap, queixoses atres moltes parts. Lo compasiu Pedro la va aná tentán pera alsala, y al final en sumo tiento y suavidat la va agarrá y se la va emportá a casa seua entre molta gen que per curiosidat y llástima lo van seguí pels carrés. No estáen sons pares a casa, que habíen eixit a passejá per un atre camí; pero lo ven los va portá la notissia y al momén estáen al costat de sa filla y en ells lo facultatiu. Va ñabé mols ays y plos, va ñabé desmayos; al final a dures penes y crits pelats que partíen lo cor, va quedá curada, emparchada y apedassada, y se van assossegá tots pera plorá mes desahogadamén y informás de les sircunstansies de la desgrassia y del descuido de la criada a qui habíen encomanat a la chiqueta. En tot va fé Pedro lo milló que va pugué: y com lo hidalgo va vore que en mich de la relassió se li bañáen los ulls, va dixá ell corre libremen les seues llágrimes, y juntamén en la seua dona li va doná les grassies per aquell bon ofissi que habíe fet a sa filla, oferinli casa y favor, y roganli que no olvidare a la pobreta de Eulalia, que la vinguere a vore pera donali forses y consolals a tots. Pedro estáe tendre y se rentáe la sang que portáe a les mans y a la roba. La mateixa siñora de casa va di entre llágrimes, ¡ay sang de la meua filla!, ¡ay sang de la meua filla!, se va despedí cortés y afablemen perque ere ya tart, y sen va aná a casa de sa padrina aon sa mare habíe dit que vinguere.

Mentres la chiqueta Eulalia (que així se díe) va está al llit la visitabe tots los díes; pero cuan ya se eixecáe, cuan ya estáe mol adelantada la seua cura, que en poc tems va quedá perfectamen sana, fora de alguna dificultat (que tamé se va corregí después) al bras pera serts movimens, va pará de aná a vórela, perque les seues visites eren de sola humanidat y a part de cumplimén. Als tres o cuatre díes va enviá lo hidalgo a una criada a preguntá si teníe novedat, y sabén que no, va aná ell mateix a casa de Pedro Saputo, y com si tratare en un home de mes edat y de algún respecte li va torná a doná les grassies per lo que habíe fet en sa filla, y de part de ella, de la seua dona y de la seua li va rogá se serviguere honráls en la seua visita.

Y va afegí, tocán lo pun mes delicat, que si a sa mare li habíe fet a un atre tems una advertensia, creguere que va sé per dessich de vórel home de profit, ignorán entonses que u fore de tan. An esta satisfacsió y comedimén va contestá Pedro en un atra milló, dién al hidalgo, que lo que habíe fet en sa filla no mereixíe tantes grassies, y que ben pagat estáe en la honra que aquella humilde casa ressibíe habense ell dignat a vindre an ella. Van passá encara atres cumplimens entre ells; y pel matí en son demá va aná Pedro a visitá a Eulalia, continuán ya desde entonses; se habíe engendrat entre los dos una amistat tan íntima que en lo tems va sé un atra cosa, y ni ells ni dingú va pugué remediáu.

Pero lo que mes brilláe al chiquet Pedro Saputo ere la caridat. Tots los del poble u sabíen; y si al carré li demanáen algo los atres sagals ya se u habíen repartit tot; y a vegades sense demanáu. Als pobres los donáe cuan podíe ñabé, y hasta la roba que portáe si los veíe fets un acsiomo y fée fret. Ell mateix cuan va arribá a la edat de mes coneiximén va habé de corregí lo vissi de la seua solidaridat. Se va atreví una vegada sa mare a renegál; y ell en molta grassia li va contestá: 

- Aixó es siñal de rics; lo fill de una rentadora no té que sé agarrat ni viure en l´alma arrugada. L´agarramén, siñora mare, no dixe vore la hermosura del sol ni la grandesa de la terra. Lo preto no coneix a Deu, ni Deu encara que vullgue li pot fé mersé, perque es incapás dels seus benefissis. Sense cante pera portá l´aigua, ¿a qué aniríe a la fon? ¿Sabéu mare, a quí penso yo que aburriríen los angels si pugueren despressiá an algú? Pos es als pussilánimes y als desconfiats. La rogo mol de veres que sigáu magnánima de cor, no estorbéu la generosidat del vol en que yo abarco lo món, y encara me pareix menut.


Original en castellá:

Capítulo VIII.

Humanidad y liberalidad de Pedro Saputo.

Fuerte es siempre el buen ejemplo, y más cuando viene de personas de autoridad o de mucho favor en el pueblo, o muy queridas o de compañeros. Pero en la niñez todo lo hacemos por imitación porque falta el auxilio de la reflexión y de la experiencia, y si se quiere hacer todo lo que se ve, siendo por otra parte nuestra especie natural y esencialmente imitadora. El peligroso ejemplo que Pedro Saputo daba a los muchachos del pueblo subiendo tejados y paredes fue causa de algunas desgracias, sin que las pudiesen evitar con prevenciones ni castigos aun los padres más celosos. A los niños en pasando de cuatro o cinco años nadie los guarda, porque a una vuelta de cabeza han concebido y hecho una travesura, y nadie puede tampoco precaver ni adivinar los peligros en que se ponen donde y como menos se piensa.

Estaban un domingo por la tarde tirando al canto en las eras unos cuantos muchachos, entre ellos Pedro Saputo, y había una turba de muchachas cantando y triscando en otra era; cuando de repente cesó todo aquel bullicio y se vio huir a las muchachas hacia el pueblo, no oyéndose más canto ni voz que los lamentos de una criada del hidalgo de la plaza (el de la reconvención a la madre de Pedro Saputo), la cual desesperada y mesándose los cabellos, daba grandes voces pidiendo auxilio. Fueron allá los muchachos, y una hija del hidalgo de unos nueve o diez años de edad, muy traviesa y arriscada, se había caído del tejado de un pajar, y dando de cabeza en unas piedras que había quedado muerta de la caída. Lo mismo fue oír de muerta, echaron a correr todos aquellos rapaces dejando solo a Pedro con la criada que invocaba a todos los santos y vírgenes del cielo, no tanto para que volviesen a la vida a la niña, como para que librasen de ver el semblante riguroso y vengativo de sus amos. Pedro hizo con la muchacha lo que había visto hacer otras veces para recordar a los que padecían algún desmayo, pues conoció que sólo estaba aturdida, y poco a poco fue volviendo en sí, comenzaba la pobre a quejarse con tales gritos, que la criada pensó que tenía rotos los huesos de su cuerpo: y llorando y deseándole la muerte se fue a casa de sus padres (que era del pueblo) y quedó él solo con la niña... No tenía rotos todos los huesos de su cuerpo, ni la mitad, pero sí un brazo, abollada y abierta la cabeza, quejosas otras muchas partes. El compasivo Pedro la fue tentando para levantarla, y al fin con sumo tiento y suavidad y formándole andas con las manos la tomó y llevó a su casa entre muchas gentes que por curiosidad y lástima le siguieron en las calles. No estaban los padres en casa, que habían salido a pasear por otro camino; pero el viento les llevó la noticia y al punto estuvieron al lado de su hija y con ellos el facultativo. Hubo muchos ayes y lloros, hubo desmayos; al fin a malas penas y vivos gritos que partían el corazón, quedó curada, emparchada y bizmada, y se sosegaron todos para llorar más desahogadamente e informarse de las circunstancias de la desgracia y del descuido de la criada a quien encomendaron la niña. A todo satisfizo Pedro lo mejor que pudo: y como el hidalgo viese que en medio de la relación se le arrasaban los ojos, dejó él correr libremente sus lágrimas, y juntamente con su esposa le dio gracias por aquel buen oficio que había hecho a su hija, ofreciéndole casa y favor, y rogándole que no olvidase a la pobrecilla de Eulalia, sino que la viniese a ver para dalle esfuerzo y consolallos a todos. Pedro, enternecido y lavándose de la sangre que había recibido en las manos y vestido, en cuyo oficio le sirvió la misma señora de casa diciendo con muchas lágrimas, ¡ay sangre de mi hija!, ¡ay sangre de mi hija!, se despidió cortés y afablemente porque era ya tarde, y se fue a casa de su madrina adonde su madre había dicho que viniese.

Mientras la niña Eulalia (que así se llamaba) estuvo en cama y de cuidado la visitaba todos los días; mas cuando ya se levantaba, cuando ya estuvo muy adelantada en su curación, que en poco tiempo quedó perfectamente sana, fuera de alguna dificultad (que también se corrigió después) en el brazo para ciertos movimientos, cesó de ir a verla, porque sus visitas eran de sola humanidad y en parte de cumplimiento. A los tres o cuatro días mandó el hidalgo una criada a preguntar si tenía novedad, y sabiendo que no, fue él mismo a casa de Pedro Saputo, y como si tratase con hombre de más edad y de algún respeto le dio de nuevo las gracias por lo que hiciera con su hija, y de parte de ella, de su esposa y suya le rogó se sirviese honrallos con su visita. Y añadió, tocando el punto más delicado, que si a su madre le habían hecho en otro tiempo una advertencia, creyese que fue por deseo de verle hombre de provecho, ignorándose entonces todavía que lo fuese de tanto. A esta satisfacción y comedimiento respondió Pedro con otro mejor, diciendo al hidalgo, que lo que hiciera con su hija no merecía tantas gracias, y que harto pagado estaba con la honra que aquella humilde casa recibía habiéndose él dignado de venir a ella. Pasaron aún otros cumplimientos entre ellos; y por la mañana al día siguiente fue Pedro a visitar a Eulalia, continuando ya siempre en adelante; de que se engendró entre los dos una amistad tan íntima que con el tiempo fue otra cosa, y ni ellos ni nadie pudo remediarlo.

Pero lo que más brillaba en el niño Pedro Saputo era la liberalidad. Regalábanle a porfía todos los del pueblo; y como en la calle le pidiesen algo otros muchachos ya se lo había repartido todo; y a veces sin pedírselo. A los pobres les daba cuanto podía haber, y aun la ropa de encima si los veía desarropados y hacía frío. Él mismo cuando llegó a edad de más conocimiento hubo de corregir el vicio de su dadivosidad, y con estudio y discreción ejercitar una virtud en que también cabe demasía y vicio verdadero. Atrevióse una vez su madre a reprendérselo; y él con mucha gracia le contestó: - Eso es señal de ricos; el hijo de una lavandera no debe ser escaso ni vivir con el alma arrugada. El encogimiento, señora madre, no deja ver la hermosura del sol ni la grandeza de la tierra. El encogido no conoce a Dios, ni Dios casi aunque quiera le puede hacer merced, porque es incapaz de sus beneficios. Sin vaso para llevar el agua, ¿a qué iría a la fuente? ¿Sabéis madre, a quién pienso yo que aborrecerían los ángeles si pudiesen aborrecer a alguno? Pues es a los pusilánimes y a los desconfiados. Ruégoos muy de veras que seáis magnánima de corazón, si no vais a acuitar mi vida, o a estorbar la generosidad del vuelo con que yo abarco el universo mundo, y aun me parece pequeño.