Mostrando las entradas para la consulta venut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta venut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 5 de diciembre de 2025

Jerusalén, Vespasiano

SITIO TOMA Y DESTRUCCIÓN DE JERUSALÉN POR EL EMPERADOR VESPASIANO. (1).

Jerusalén



(1 ) Códices del monasterio de Ripoll, núm. 155, fol. 36.

Apres XL anys que Deu fo levat en creu en Jherusalem Vespesia lemperador qui fo fill de Just Sesar emperador de Roma e de la maior part de tota Lombardia e tenia en destret
Jherusalem Roma era cap de tot paganisma e lemperador creya
e adorave les idoles e feya adorar per tot son emperi
e ell era be guarnit de la riquesa dequest mon e ell
ama bona cavaleria sobre tots los altres barons del mon
e avia un fill sert e savi qui havia nom Titus e
ell stave en aquest delit (deleite) en aquesta
abundancia del segla e no pensave dals sino delitar
son cos. Deus reguarde la sua gran error car pres per
els pasio e mort. En aquell temps era mantenguda e
continnade dels
continnamens dels idoles e dels dimonis e la perdicio del
poble. E trames Deus una malaltia qui havia nom cranch
en la cara de Vespesia lemperador que tot lo nas e les
galtes li menjaven tro a les dens e caygerenli les
maxeles e la barba tot en axi com hom la li
hagues palade tota que anc noy romas pels.
Lemperador fou dolent de sa malaltia e tots los
seus barons stegeren ne fort meravelats e
feren venir metges tots los milos que hom poc
trobar e com aquels metges com mes obraven en ell lavos
ell pigorave mes si que tots los metjes lo
desenpararen e digueren que res no li podien valer mas
que lo cranch li havia donat li menya totes les galtes
e al nas e ac per tot lo cors lebrosia qui tot
lespeseiave e era ten mal adobat que nos podie
tenir als peus ans li covenia ajaure de nit e de
dia en aquel temps que Deus vench e anave ab sos
dexebles I daquells lo cual avia nom Climent fou
vengut en Roma e aquell per la malesa dels pagans e per la duresa del
emperador no gosave preycar scondidament e amegade
e un senescal del enperador qui sepelave Gays en lo
qual lemperador se fiave sobre tots los altres barons seus
veent preycar Sent Climent e les gents menudes
scoltavenlo molt volentes. E quant parti de qui vench
denant lemperador e guardalo e viulo
malament adobat e comensa a plorar greument e lemperador dixli - bel
amich no plos car los deus man
donade aquesta stremetat els lem tolran
cant los plaura e pregemlos ne fort que
sim garexen iols bastire un temple lo
pus bel que hanc bastit fos. - Senior
- so dix Gays lo senescal - no creu que agen
negun poder mas al temps de Just Sesar vostre pare hoy
preycar e dir que en Jherusalem avia un sant profeta qui avia nom
Jhesu-Christ e feya grans miracles que ell mundave los
lebrosos que eren ferits daquela maleutia e als
sechs donave lur veer e als sorts donave loyr
e als muts feya parlar e als contrets feya anar e als
morts resusitar e tots los malalts daquella maleltia
aguesen sanave e los juheus per enveya e per
miracles que li veyen fer levarenlo en creu e Pilat
lo teu prebost justicialo a mort e e hoit
preicar que al terç
jorn resusita e mes he hoit dir que qui podia
aver alguna cosa que al cors del profeta hages tocat de
qualque malaltia que agues seria guarit ab
que agues fiança e ferma fe e
ferma creença en lo profeta e
yo creu be aso que si res ne podien aver que sin
aviets que sempra seriets guarit. - So dix
lemperador - vull que digues si saps aquell profeta si creya
ni adorave los nostros deus. - Respos lo senescal e dix -
Senyor maravel me fort com podets dir que aquell
sant profeta aso agues ne adoras los deus ques
senyor major dels e de tot lo dit sant profeta - aso
dix lo senescal al emperador - e ana per la terra e avia LXXVI
dexebles qui anaven tots els e avieni daquels triats
XII qui eren de son sacret e de aquels XII avia
ni un qui havia nom Judes e aquell traylo e venel
als Juheus per XXX dines e quant aquest dexeble viu que
havia liurat a mort lo sant profeta als Juheus penedisen
e torna los dines als judeus e els nol
volgeren pendra e ell gitals al mig del
templa e puys penjas e anasen a infern
tot aso e hoit preicar. Totes aquestes demandes - so
dix lo senescal - senyor jaquits anar mas
tremetets en Jherusalem si trobarets res daquell sant
profeta o que agues tocat al cos del sant profeta car
siats sert que mantinent serets guarit
car e gran fe que trobarets alcuna cosa que ell tocade
ho tengude al seu beneyt cors axi
com he hoit preycar.
- Dix lemperador - si axi es
com tu dius nou halergem mes mas que tentost
sies aperallat per anar la e si res trobes que
mo aports e si lo sant profeta me vol
garir iol vengere per sert que aytantes
dinades fare dels juheus XXX per I diner com ell fo
venut per XXX dines. Mas aso vull que digues a
Pilat mon prebost que molt mes greu com nom ha trames
lo traut nol ma tremes que solia
trametre a mon pare com nol ma tremes sino per
tres anys e no li perdonare car per set anys lo ma
falit.
- Senyor - so dix lo senescal - be complire lo
vostro manament si a Deu plau.
- Cant lo
senescal vae le volentat de son senyor
aparellas anar al pus honradement que poch
axi com a mitsatger denperador e com ell
pretenia de fer que era noble al major quel emperador agues
mas ell no volch anar ab grans compayes ni ab gran
berga mas pres IIII caveles seus nobles axi com
pertanya aytal baro apres pres scudes e
atzembles e gran re daltre meynade e pres
comiat del emperador e van cavalcar en lus
pelafrens e van partir de Roma e vengeren per tera tro
a Berlet e aqui age feit aparellar una nau e vas
reculir ab tota sa gent e pensaren de navegar tant que
per la volentat de Deu van aribar a Nacre. E
cant foren venguts a Nacre vas reculir en un
leny e ana tro a Sesaria (Cesárea) e de Seseria
anasen en Jherusalem e elberga privadament en
selade en la ciutat ab un savi juheu qui havia nom
Jacob. Aquest Jacob era pare de Maria Jacobi e cant lo
senescal ach sejornat en la ciutat III jorns que no
sere feyt conexer a Jacob son sta lo
pres per la ma e dixli - hoste senyor noble hom parets
digats me saladement don sots ne ne
qual tera sosts
ne a que sots vengut a demanar si jous hi puch
aconselar de neguna
cosa axi com es de mercaderia jou fare molt volentes. - Lo
senescal respos - gracies oste Jacop yo son
hom del enperador e son senescal e planeix
lemperador se de mi mes que altra amich que ell
haia e car vos semblats prous hom direus
la veritat. Vespesia lemperador per lo qual Jherusalem se destreny
es sobrepres de una gran maleutia qui ha nom cranch
qui li ha menyade e guastade tota la cara e tot los
ha lebros e espeseiat que nos pot sostenir an
peus que ia ans li cove ajaure de nit e
de dia. E a ten gran ira en si matex ell e sos
barons e tota se gent que no saben ques fasen
e no poden trobar metges quil pusquen garir
cascun jorn. E jo havia hoit parlar del sant
profeta que los juheus ausieren a gran tort en aquesta
ciutat e ich pres pasio que ten grans miracles
feya en sa vida e apres sa mort que si pogesem trobar alcuna
cosa que ell agues tocade que tentost com
lemperador leuria ne le tocaria fos gorit per la
vertut del sant profeta. E sapiats que io som
asi vengut e si vos ne sabets res ni alcuna cosa de so
que io deman enseiatsmo que gran be e gran honor
vos fare aver del emperador mon senior e faraus
be en sa cort sobre tots los altres per que si sabets
coses pofitables a mon senior enseiatslesme e no les me
selets perque tentost quey anem que io no
tornare denant ell tro que aja consell trobat -
Jacop respos - mon senior lemperador creu en lo sant profeta ni
ladora. - Lo senescal respos - ell adore les idoles e
no lexeria los caltivemens de sos deus
per negune res. - Jacob respon -
amich
tornatsvosen a vostro emperador que si ell no creya
en lo sant profeta qui pres pasio que iol viu
davalar de la creu e metre al moniment a Josep
son amich puys lo viu com fo
resucitat e preicar als dexebles e dix anats
preicar a totes criatures lavangeli e digatslos qui
creura lo fil de la Verge e sera batayat salvat sera e
qui nou creura sera comdempnat. Per aço
vos dich que si ell
aso no creya e nol adorave axi com a tot poderos senyor com
ell es ja ell no pot guarir mas si ell ho vol creure el
sera tost guarit de la lebrosia (leprosia,
lepra) axi com ne son gorits daltres
molts. E io direus un eximpli de veritat. Una
fembra qui ha nom Veronica qui es de Galileya
(Galilea) era lebrosa fort que no gosave star ab
laltre gent e cant (quant) ella sabe que
Jhesu-Christ fo levat en creu e ach gran dol que ella
se pensave e avia se creensa que ell la sanas e la mundas
de sa malautia e vench a monti Calvari e
viu que los juheus agueren penyat Jhesu-Christ en creu e al
peu de la creu era la Verge Maria ab un disipol qui ha nom
Johan e Veronica nos gosave apropiar (apropar)
a la Verge Maria ne al dexeble qui era ab ella per la gran
malautia que era en ella e la Verge Maria cant viu que la fembra
plorave adresas e signali que venges a ella e
ella vench tentost e la Verge Maria pres una tovallola que la
Veronica portave en son cap e espendili la cara del seu beneyt
fil e axi demostrali tentost la cara de la presiose
ymage de nostro Senyor Jhesu-Christ e donala a la dita
Veronica e aytentost cant le Veronica tench la
tovalola on era la fas afaysonade de
Jhesu-Christ fo senade e muda de tota se
lebrosia e ella te
aquella tovallola encara. - Senyor - so dix lo senescal - tot aso
creu verament e tramatam per la fembra e manemle
a mon senyor lemperador que io se be que el creura aso
fermament e cant sera guarit tota crestiandat sera exelsade
per ell e es me fe que ell vengera la mort de
Jhesu-Christ. - Jacob lo savi juheu trames a I seu misatge
per demanar le dita Veronica que vinges denant
ell que mester levie e cant fo vengut Jacob en quina
manera era vengut de la lo senescal del emperador era
en Jherusalem queus nirets ab ell en terra de Roma per guarir
lemperador que era fort destrouit de la lebrosia quil avia
tot spenseiat e trencat que no avie membre sobre
si e ella respos que volentera hi hiria car creu
quella virtut de Deu garira lemperador e tot son poble
creura en Deu Jhesu-Christ. E Gays lo senescal ac gran
goig e aperalaranse de tornar en lur terra e lemperador
mas lo senescal se recorda e dix a Jacob - yo vull parlar ab
Pilat - E Jacob dix - jous hi segire molt volenteses
e anem hi. - E enasen abdosos a Pilat e trobarenlo
denant lo temple de Salamo lo senescal lo saluda
e dixli - Senyor Pilat yo son misatger del emperador de
Roma mon senior e vostre que es e manaus per mi que vos li
anviets lo traut (un impuesto) de VII anys e
avetsho mal fet car vos per cascun any no ley avets
trames e dixme que mal sen te per pagat empero
car sta terra stant luny nous ho
tendre en mal e trametets lo li e io
rahonar vos he ab ell e axi senyor Pilat ajats vostre
bon consel e trametets lo li per mi al vostre bon
senyor lo traut - Pilat cant ach scoltat
e entes lo senescal molt li feu lega cara e respongeli
argulosament e ab manases e dixli quen auria
consey e I maligne hom qui era del consel de Pilat el
senescal que era e avia nom Barabas (Barrabás) e dixli
ha vista de tots que li donave per consel que ia lo traut ne
lomenatge no regoneges al emperador mas ques
fes senyor de Jherusalem e de tot lo poble pus que els
los volen per senyor e lemperador que romanges senior
de Roma e de Lombardie. E per so dix Barabas a Pilat - pus
certament que si lemperador dessa vol pasar ab ses
gens noy pot venir per freytura daygua
que non ich trobaran. - E Pilat crege lo consell
que Barabas li donave e volch ausiure tentost
Gays lo senescal mas Barabas li dix que misatger no
devia mal pendra ans devia recaptarse misatgeria
al milor que pogues. Sobre aso Gays lo senescal se parti
felonament de Pilat lo primer jorn del mes de maig e pres
comiat de Jacob son oste e comanall a Deu e isquese
de Jherusalem ab Veronica e ab tota se companya enansen
dret a Sesaria. E puys dequi vingeren a Nacre e
puys reculirense en lur nau e Deus donals bon
temps e vingeren al port de Barlet ab gran goig que
ageren de venir en lur terra e sobre tots ague goig lo
senescal car ell avie *sa creensa fermament que Deus li fayia
tanta donor de sos trebays serien sans e cant foren
aribat ageren asajornats II jorns e van cavalcar
en lus palafrens e metense al cami ab lus
atzembles e vengeren sen en Roma hon era lemperador
molt destret de la maleutia. E cant lemperador hoy
le venguda de son senescal ac gran goig e fo mol
desitgos de parlar ab ell. En aquella fayso que Gays fo
vengut Vespesia lemperador avia manade se cort
ab tots los barons de son imperi axi
reyes princeps comtes e duchs e portes e
capitals e de tota laltre cavaleria
de sa los munts del emperador car ell era axi
turmentat e menyscabat de sos membres per la
gran maleutia qui era en ell e que no cuydave aver
sperança
de la benenansa e del honrament dequest segle e
vole coronar Titus son fil emperador e
que governas limperi e tots los barons.
El
segon dia que Gays lo senescal fo vengut devia eser coronat
Titus emperador. Gays vench denant lo senyor emperador e saludalo e
lemperador demanali si avia trobade alcuna cosa que li
poges donar salut e ell resposli - senior alegrauvos
e fets gracie a nostro Senyor Deus car yo
he trobade una bona fembra e santa que ha la fas
de Jhesu-Christ en una bela tovallola e aquesta
presiosa tovallola que aquesta santa fembre queus
he amanade vos en garira. Car en sta manera matexa ella
era tocade malament de lebrosie si que tota sa
cara nevie speseiade axi com vos
aveu de tot lo vostro cors e axi senyor ab que vos ajau
ferma fe e ferma creensa en Jhesu-Christ que cant veyats
la sua fas que cregats vertaderement que es ver
Deus tot poderos senyor
sobre tot quant es e aquell cregats e quel adorets
e tornarets a la sua
lig e vos serets tentost guarit e si aso
no creets tots temps starets en aquesta tristicia.

E lemperador respos - certes jou creu be tot
aso que tum dius e si ell me fa tanta de grasia
e de honor que ell me do sanitat jo
venjare la sua mort e fetsme venir la fembra e
aport la tovallola santament axi com si tanye. - Senyor
- dix lo senescal - quant tota le baronia sera ajustade
jo fare aparellar la santa fembra e farele venir denant
vos e tota la baronia veura lo gran miracle e creura tuyt
mils Jhesu-Christ e vos senior porets coronar vostro
fil Titus. - E lemperador crech aso que son senescal li
dix e dix lemperador - a pler de Deu sia fet. - E son
senescal sen torna en son alberch e lemperador romas
en son palau. - E cant lo senescal fo vengut troba la santa dona
Veronica e dixli - dema vol mon senyor lemperador que vos anets
a ell e pregarets nostro Senyor que li demost
miracle en ell per tal que tot lo poble crega en tot lo poderos Deus.
- E la bona de dona hoy e gitas en oracio e
prega molt devotament nostro Senior Jhesu-Christ en
aytal manera - Senyor Deus qui volguist exalsar
lo teu sant nom e ell benenuyrat Pere e ell benenuyrat
Pau e en tots los teus dexebles posist la tua
vertut els donist poder de sanar les gens
e de encalsar los diables tu sana aquest gentil hom per
tal quel crega en sol Deus vertader per tal quell
poble vinga a sant batisma. Senyor Deus salvalo
axi com salvist a mi per la tua gracia e per honor de
la tua presiosa mare quem dona la tua
fas.
- Mentre orave e pregave Deus fortment un
dexeble de nostro Senior Jhesu-Christ pasa denant la
porta e Veronica giras e viulo e conechlo e
dixli - not temes ne aias pahor
que santa crestiendat sera exelsade per tu e tu nom
coneys gens sino to deya sapies te que io son
aquella fembra qui era lebro en Galilea e cant
yo hoy dir que Jhesu-Christ fo levat en creu animen
la hon era e la sua benenuyrade mare pres Ia
tovallola que io portave en mon cap e mostrala denant
la fas de nostro Senyor e mantinent hi fo feta en la
tovallola la sua fayso e la sua semblança
del seu presios vull e eytentost com lagui
tocade io fuy tota garida e ara son
venguda en sta terra per manament del emperador e vos anats ab
mi e fets vostro sermo de nostro Senyor Jhesu-Christ -
Lo dicipol conech que per lordonament de
Deu sera feyt - mas vuul quem diges com
as nom. - E la dona li dix - yo e nom Veronica. - E lo
dicipol pres comiat de Veronica e vasen. E cant vench
lemperador no volch adorar sos deus que solia adorar
car noy havie ferma creensa per aso que li dix
lo senescal e cant vench lendema en tota
la terra e tota la cort e tots los barons foren ajustats per
coronar Titus emperador e Vespesia lemperador feu ajustar la hon era
la baronia e feu si portar un noble lit e puys
feu se venir son senescal e Veronica e Sent Climent vench ab ella e
Veronica porta la tovalola en la ma dreta e liurala
denant tots a Sent Climent e cant foren denant lemperador Veronica lo
saluda - Senior entenam lo sermo e apres lo
sermo rebrets sanitat dequest sant hom qui fo dexeble
de Jhesu-Christ - E lemperador feu fer manament a tota la sua gent e
baronia que hom lescoltas benignament e sens brugit
e apres Sent Climent puiasen en un alt cadafal e
comensa a
preycar e preica de la incarnacio de nostro
Senior e de la nativitat e de la circunsicio e del batisma
e com volch esser bataiat en flum Jorda e de la
quarentena quant lo diable lo volch temptar en
lo desert e com Judes lo trahi ell vene
per XXX dines als judeus e de la pasio com lo
puiaren en creu e com Pilat lo jutga a mort en
Jherusalem e com Josep I gentil cavaller lo mes al sepulcre e
el deyeble de la creu e com spolia linfern
en trague lomanal linage e de la resureccio
e de la asensio e cant sen puia als cels
e puyes com trames lo sant sperit sobre los
apostols e com deuen venir al derer jorn jutgar
los vius e als morts. E cant ac longament
preycat ell feu son sermo e dix - amen.- Apres se
jonola (s´aginolla) e reclama a Deu e a Santa
Veronica e atresi e cant foren levats de la orasio
ell desplega la tovallola a veent de tots e apropias a lemperador e feuli adorar la fas e tentost
lemperador ague tocade la tovalola ell fo gorit
e mundat de tota se maleutia en aytal
manera que anch clapa ne altra cosa no ague ne
parech que sobre son cos agues aut altre mal axi
fo bel e mudat. Cant fo gorit lemperador e curat de sa
malaltia no poch aver maior goig ell e sa
baronia e en axi deliurantment e poderosa com si no agues
aut negu mall nec re e fo
ayten leuger com negun dels altres cavales.
Cant lemperador ab tota se baronia agueren fetes grasies
e lahos a nostro Senyor Jhesu-Christ axi com Sent
Climent los adoctrina els ansenia e lendema
lemperador lo sentdema corona son fil Titus emperador
molt honradament e Sent Climent qui preyca a lemperador e a tots sos
barons e lescoltaren ab gran devosio e diligentment
volentes e cant ac dit son sermo ell dix
a hoint de tuit a lemperador
- Senior si
Jhesu-Christ vos a fayta gracia de la vostra malautia de queus
a gorit de la qual vos erets fort destret
plasieus per la vostra beneyta amor queus fasats
bataiar (batejar) a la sua santa lig
(ley, llei) e axelserem crestiandat e fets ho
saber a tota vostra gent ques fasen batayar e
negu qui batayar se vulla no li sia
contrastat. - Aso respos lemperador - jo deig donar
gran galardo en aquesta santa dona que ses trebalade per mi. -
Apres parlali - dona prenets de mon enperi tot
so queus vullats que ious he do
sien viles sien castels sien siutats
fora Roma que es mon cap de tot mon imperi de tot
laltre que io aia prenetsne so
queus placia. - E Veronica respos - gracies a Deu de
tot so quem volets dar mas donats
ho a la santa fas de Jhesu-Christ car vos vets que io
mi son donade e comanade a ella. - E
lemperador dix - jous ho atorch. Clama Sent Climent.
Senior vos e aquesta dona prenets so queus
vuulats de mon inperi. - E Sent Climent dixli -
Senyor de vos avem tant queus bataiets eus fasats
bataiar e tota vostra gent - E lemperador respos - senyer
yo vuull que siats apostoli tot
primerament e siats cap de crastiandat e preicats
e fets preycar per tota la terra la santa fe e tot
aquells quey porets tornar molt me pleurie mas sapiats
senyer que io nom batayare entro que aia
vegade la mort de Jhesu-Christ mas comvench tentost com
yo sere tornat de lla si plau a Deu yom batayare e a nostro
Senyor e tots los barons e tota la gent de ma terra mas primerament
si plau a nostro Senyor Jhesu-Christ que ma faita tanta de
honor pendre venjance de la sua mort e tro que
laye vengade yo no aure gran alegria car
ell pres pasio a tort - Lemperador leva Sent
Climent apostoli e puys feu fer una sgleya de
Sent Simon Justus e sus en laltar ell mes la
tovallola entre dos pilas e aqui ses encare. E
cant lesgleya fo fayta e stablides les fonts
Sent Climent bataya Santa Veronica e no li cambia son
nom e sovent la preicave en part vayros e molts
batajavense e cant tot aso fo feyt Gais lo
senescal vench denant Vespesia lemperador e dixli - Senyor gran goig
devets aver car vos sots ten be garit de
vostra maleutia e vul vos comtar de Pilat
vostre prebost com me respos com li digui queus trametes lo
traut ell feume lega care e respos me
argulosament e dix que iames nous
en trametria ni en res nous conexia en la siutat e dic vos
que si io res li agues tornades noves volentat avie quem ausies
e io de gran goig que havie per ço
com avie trobat so per que hi era vengut nom volgui contrestar
ab ell mas lo el manasi de part vostra e cant jo
havie ab ell aquestes noves ab ell se leva I savi juheu e
profetiza denant Pilat e dix que ten gran carestia auria e tendrie
poch de temps en Jherusalem que la mare menjaria son fill de
fam quey aurie. E un judeu qui havie nom Isach dix
atresi que verament Jhesu-Christ ho havie dit de sa
boca que en breu temps vendria la destreccio de Jherusalem que
noy romandria pedra sobre pedra e auria leyns ten
gran carestia e ten gran fam que la mara mataria son
infant. E Pilat quant hoy fo fort
despegat e dixlos que si mes ne parlaven ell los
faria justiciar. E dix - Senior veiats vostre prebost
com vos es leyal. - Cant lemperador ho hoy ach
gran maravella e mana cridar ses ots (osts, hosts,
huestes) per tota la terra que vingesen tuit en
Roma. Mantinent fo complide sa volentat
e tots los barons e altres vingeren aperallats
al pus honradament que pogueren pasar en
Jherusalem aqui vingeren reis comtes duchs
marquesos
e potestats e capitans sens comta ab tanta cavalaria
que be ni ach CC milia cavales part laltre gent.
Lemperador ac son navili aperalat
entre naus lenys e galeas eren XX milia e
feren vele ensemps a cap de V setmanes vingeren
a Nacre I dia mayti cant lo sol exia
e aytentost aquels qui staven en Acre
reteren la vila a lemperador a sa volentat
e cant agueren aqui refrescat anaren en I castel
qui avie nom Jafel aquest castel era molt
gran e forts e tenienlo juheus e cant
veren que ten gran gens eren ajustades
per els a destrouir els se reteren
volentes si lemperador los volges pendra a merce
e cant lost fo entrade en torn del castell
nostro Senior trames tante de neu
e tan gran
vent que apenes poch durar nul hom en la ost. E
ell castel fo be bestit que un
savi juheu lo feu bastir qui fo de
Natseret (Nazaret) qui avia nom Jafell
qui era cosin germa de Jacob lo noble
cavaller qui mes nostro Senior al seu sepulcre
aquest senior del castell era molt bo
cavaller e noble e savi hom de gerra e dix a lemperador quel preses
a merce e lemperador dixli que ia merce no li aurie e
cant vench apres poch de temps lemperador pres lo castell e feu
ausiura tots los juheus levats deu quis amagaren en una
cova sua ab Jafell qui era dins lo castell e aqui stegeren
amagats III jorns e cant veren que morir los covenia
aqui de fam los VIII juheus enprengueren queus
osisiesen los uns als altres ab los coltels
salvant Jafell e un seu cosi qui nou volgeren fer e
cant los VIII juheus se foren morts Jafel dix a
son cosi - io era senior dequest castell era
tengut per molt savi gran folia seria si axins lexam
morir iscam de si e anem a lemperador clamar
merce que cant sabra que som nos nons ausiura
lemperador.
Pilat e lo rey Arquilaus fan cridar per la
ciutat cant tots se foren desermats que tuit que
portasen pedres o cantals sus per los
descenys e per les bastides dels murs los quals era be guarnit
Jherusalem e ab aytant foren LX milia e mes que
tots aporten pedres e cantals per garnir los
murs de la ciutat. E Pilat e lo rey Argilaus puiaren
sus al mur ab X cavallers sens pus. E Pilaut
e lo rey Arquilaus foren en cors e cascu ac
vestit un brial de faxe de un vermel sisclato.
E Pilat tench en la ma un basto pelat e Vespesia
lemperador ab Jafel e ab Gais son senescal e ab XV cavalles
que manave vench al mur de la ciutat la on viu Pilat e lo rey
Arquilaus e demana a Gais son senescall qual dequels
era Pilat e Gais li dix que aquell qui tenia la verga pelade
qui stave sobre la bastida del mur e Vespesia lemperador
comensa de rahonar ab Pilat e dixli - lo meu noble pare Just
Sesar te comana Jherusalem que le li gordases be e
volch que foses son prebost e que guardases tota la terra per ell e
quant tu sabist que fo mort no regoneguist traut
ni senyoria per III anys era stat VII anys que ans gens
no men as volgut trametra e Gais mon senescal
cant jol te tramis reposistli
argulosament e diguistli que no temes res per mi
mas que yo gordas be Roma que tu gordaries
be Jherusalem de mi e de tots tos anamichs e que nom
regonexies traut ne senyoria e per so
vuul que tum fases obrir les portes de Jherusalem que
vull fer mes volentats de tu e de tots aquels qui de
dins son.
- E aquesta paraula resposli Pilat e dixli que
aurien son consell. E feu venir tots sos barons e lo rey
Arquilaus dixli que no li calia aver por de les manases
que lemperador li fayia car ell se podie be defensar a
ell encara que ell havie tanta de bona cavalleria e seria gran onta
si nos nos retiem al emperador per fer ses volentats e
mananli a qui aquest consell nos donara. Apres que lo rey Arqailaus
ac parlat se leva en peu Barabas un conseller de Pilat
lo qual creya molt fort e dix - lo rey Arquilaus vos dona bon consell
e creetslon per tal que mils Ion cregats
e direus e fareus conexer com lemperador no pora
conquerir ni pendra la ciutat de Jherusalem car sapiats
que ell no inch pot star gayre ab sa
baronia al pus luny de dos mesos
entreges que els com vos sabets no han aygua
ne le poden aver sino van mes de miga
jornade so es al flum (río, riu, flumen)
del diable la on periren dues ciutats Sedoma
e Samagora (Sodoma y Gomorra) e serienlos luny
pertret a tanta gent e per so creu lemperador noy pora
molt star entorn de nos perque ious do per
consell queus desiscats del rey Arquilaus - E tots los
cavalles tengerenho a bon consell. E Pilat partis
del consel ab lo rey Argilaus e vengeren la hon
lemprador Vespesia los tenia ab sos barons. E Pilat respos comensa a
parlar al emperador e dixli - Senior emperador tornatsvosen e
guardats be vostra terra e io gordare aquesta be
de vos e de tots mos anamichs e sapiats que la ciutat
nous retria mas asos consel que no
volgesets vos ne vostra gent asi star e queus entornasets.

- Tornar – dix lemperador - non me manets
tornar mas aso vuul quem digues sim
retrets la ciutat axi com aquell qui som axi
com a senyor lo cual tu no la deus tenir en aytal
manera que tu ne hom qui leyns sia non pendre a merce. - E Pilat li
dix - molt parlats argulosament sapies que la
ciutat not retria gens ans de aquesta ora anant
vos acuyde que io fare pits de vos que vos no
cuydats fer de mi e fets tot vostro poder que
nous enpreu un diner. - Lemperador se partex de qui
henasen ves lost e comtaho a Titus son fill e Titus age
gran goig e dix - beneyt ne sia Jhesu-Christ car
ell no vol que lo treydor de Pilat venga a nostra merce
que io avie dupte que vos li agesets merce e vuy mes no
pot esser que ia merce pusque trobar pus que Jhesu
Christ no la trovade ab ell.
- Senior emperador - so dix Titus -
entendets be que Deus ho vol per veritat que axi sia car Pilat
soferi la tresio de Jhesu-Christ que ell hi consenti e
ell ne sera destrouit e tota la ciutat ne sera enderocade
e tota la gent ne sera liurade a mort. - Cant aso ac
dit Titus vingeren los trotes qui pensaven dels cavals
e dels palafrens e dels atzembles e digueren al emperador - Senyor
que farem que dasa a XV miles no trobam aygua
per abeurar vostres bisties ne res que mester nos
es sia e nos no podem durar que cant som mogots en
lalba es mes dora nona ans que siam
tornats e no trobam aygua
sino al flum dels diables on periren II siutats Sadoma e
Samagora. E sapies que la ost no porets sostenir sino avets
aygua pus prop. - Lemperador ach molt gran meravella e
demana a Jafel de Jafe quin consell li donaria e ell dix que lo li
donare bo. - Senior – ço dix
Jafell - vos aurets gran bestiar de bous e de vaques e de
brofols e de camels e fetsho tot scorxar
e salar e puys fetsho be adobar los cuys e cosir
be los uns ab los altres fort e ferm e fetne encuyrar tot lo
val de Josofas e puys aurets moltes atzembles e
fara hom portar aygua cascun jorn del flum del diable. - E cant
lemperador hoy aso a bon consell bo crech o feu scorxar bous e vaques
e brofols e camels be LX milia e feulos salar e
adobar tots los cuys e cosir fort la I ab laltre e feulos
tenir e feu encuyrar tot lo val de Josofas. E cant la val fo
encuyrade e sponjade be e aparallade lemperador
dix a Jafel de Jafe que pensas de omplir lo val. E
Jafel feu aparellar II milia atzembles cascun portaven aygua del
flum del diable entro que agueren complida tota
la val de ras a ras e tenchse ayten be
com si fos sisterna e vole Deus que layga se tench
ten bona e ten fresca com si fos flum corrent.
Pilat e al rey Arquilaus ageren gran maravella e tots sels
de Jherusalem cant veren la vall de Josofas ten
gran ajustament dayga e albirasen que Jafel de
Jafe ho avie trectat e feit car sapien
que molt era hom savi e de gran engin e cant viu Pilat ten
gran ajustament avien daygua lus anamichs
imajinarense fort e volgeren eser fora la ciutat ab un
peu e penedis fort com la ciutat no havie retude al
emperador cant loy dix per fer a totes ses
volentats asasi que no saben ques facen ten fort
sesmayave. Lo rey Arquilaus e Barabas qui li havien donat lo
consell volgeren confortar Pilat e diguerenli - perqueus
smayat que si lemperador avie stat ab tota sa gent VII anys
sobre la ciutat no la aurie pressa per forsa e ell no
pot asi star tant temps e no ajats por que tots ne
serem honrats. - Cant Jacob hoy aso molt ho tench a gran folia e dix
a Pilat - Senior molt me do gran maravella com podets creure so que
aquests vos dien car sapies per cert que nos nons podem tenir contra
lemperador nostro senior mas jous donaria bon consell si vos lo
volets creure. - E Pilat volch saber quin consell ly
donaria e dixli Jacob - Senyer trametets al emperador
vostro ardit que vos li retrets la ciutat per fer ses
volentats e axi jo creu e e fe que ell
vos aura bona merce. - Pilat respos - tu est condempnat e as
renegade nostra lig e not deu hom creure tu ne ton consell car si
lemperador avie aquesta ciutat aytentost creuries en la lig que es
pega e per ço deute hom creure meins car se que tu li emviist la
malvade fembre Veronica sorterra del diable que ab sort la
garit e axi jo pendre be venjançe
de tu. - E axi feulo pendra e ligar ab I cadena e feulo metre en I
volta soterranya sots lo palau maior.
Cant Jacob fou en Ia preso scura molt reclama Jhesu-Christ que ell
per sa merce nol jaques aqui morir. Sancta Maria Jacobi qui era sa
filla hoy dir que son pare ere pres en la preso e que era mal menat
per Pilat reclama fort Jhesu--Christ e dix en axi - Senior Deus pare
glorios regarde lo meu pare ton amich qui
es en la preso per tu quels seus anamichs no li puxen
dan tenir quel deliurets de preso de Pilat can
los malvats juheus lageren enclos per
justiciarlo e tu per te merce deliurel de les
mans de sos anamichs e axi sia te merce que
deliures mon pare de la preso e de les mans de Pilat. -
Cant ague fayta se oracio I angel vench
a la porta on stave pres Jacob e trobal abocat
que dormia e langell apalalo per son nom e
Jacob se leva e reguardalo e viu gran claredat
e ac gran pahor e langel dixli - no ages
por car io son misatge de
Jhesu-Christ quet vench deliurar de tes
penes per son manament car tu e ta filla Maria
Jacobi lo reclamas de bon cor e ara am tremes
asi quet deliura. - So dix Jacob -
Deus naie gracies car no ma volgut oblidar. - E langell dix a
Jacob - deliurat de les cadenes e seguexme. - E ell dix
que no ho podie fer.
- Respos langel - leve tes
cames e tots tos brasos. - E aytentost leva
e caygerenli les cadenes e langel lo pres per la
ma e veenho les guardes traclon si que negunes de les
guardes nos pogueren veure aytenpoch com si fosen tots
ligats e manalsen per amia res al papalo
de Vespesia lemperador e ab aytant desenperal e anasen e Gays
lo senescal isque del papalo hon lemperador era
e anas decosta Jacob e tentost com lo vee lo
conech e val abrasar e besar e menal al emperador
Vespesia e dixli - Senior aquest es Jacob quim ensenya
Veronica per amor de vos. - E lemperador vali demanar com era
exit de Jherusalem que hoit avie dir que Pilat
levia mes en presso. E Jacob comtali tot per orda
com era stat ne com Pilat levie mes en
presso e per qual raho ne com Jhesu-Christ li
tremes langell quel avia desliurat
del mal de Pilat e tot lo poder dels juheus. Lemperador
cant ac parlat ab Jacob molt lonra e li
porta gran amor e volch que fos de son consell ab Jafel
de Jafe e ab Gais son senescal. Lemperador Vespesia trames quarir
son fill Titus emperador ell lo pres ab I
depart a consel e feu venir Jafel de Jafe e Jacob e XXX
barons qui foren del secret e lemperador Vespesia comensa a
parlar primerament denant aquests e dixlos - segons per
so vos he dit e fets venir e ajustar que aiem consell
com fasam nostres afes (afers)
dequesta ciutat e vull quell me do
primerament Jacob a qui nostre Senior a fayta (ha fet,
feta) tanta de honor que li tramis son angel
quel deliuras de les mans de Pilat e de sa preso
ell mana asi hon es en loch segur. E axi Jacob
digats vos com se capte
Pilat dins ne al rey Arquilaus ne laltre poble qui de dins es ne quin
parlament tenen per nos ne com es ne com no. - Senyor - respos Jacob
- jous dire la veritat per sert. Sapiats que
dins no ha gayre viande nes poden gayre
tenir es ten fort smayat Pilat per la gran gent que dins es
que en tota aquesta terra no ha romas juheu que tots no sien
venguts a tenir la festa en Jherusalem qui es cascun any e cant fos
vengut eus fes mes entorn Jherusalem ab la ost ans
puys negu non poch exir e per aso
son fort smayats e destrets de viandes
perque nos poden tenir longament mas per alcunes
parts creu que sen porien exir si mester los era. E per
aso fets fer entorn la ciutat gran vals e amples e pregons que
no pusquen exir negun juheu sens vostro
voler e cant le viande los falra
els se retran que ia per forsa
negun temps no serie presa per quen do per consel
que so que ious dich no sia pus alongat
mas que sia fet tentost. - Lemperador ab son
fil tengerenho a bo so que Jacob ach dit e tots los
XXX barons qui eren al consell e cant vench lendema ell feu
cridar per la ost que tots los manestrals que sabesen
valegar que vengesen al papalo de Vespesia
lemperador e tantost hi foren e comtal hom que eren be
V milia e lemperador e son fil manaren que tots fesen entorn
Jherusalem grans vals e manaren a Jacob e a Jafell quels ne
fesen caps e ministrados dequella obra e els
respongeren que molt volentes farien son
manaments. E aytantost Jacob e Jafell de Jafe pensaren
desmanar la hon ferien los vals he
manarenhi los obres e vanlos fer comensar
e feren de XV colses de pregont e XXX dample e
manaren ab lus menestrals XXX milia arques escudats
e be garnir per gordar los valajados e
axi obraren axi com Jacob e Jafell de Jafe los manaven obrar. Cant
Pilat viu que axi ten stretament los
asetjaven ac son consell ab lo rey
Arquilaus e ab Josep Abenemacia e un savi juheu Josep dix a
Pilat - Senyer de so quen podem nos alre fer que ious
dire lo malor consell que io hi se si vos me
volets creura com vendra dema mati nos nos alre fer tot
los cavalles (cavallers) e tots los balestes
(ballesters) e tots los servens (servents) e
sils podem svenir creu que els auran talent de
lexarnos e de asatgar ten prop de nos. - Lo consel
tench Pilat e lo rey Arquilaus a bon consell e feren
cridar lo vespre que al mati en lalba fosen tots armats
que vingesen tots denant lo templa de
Salamo (Salomón)
e cant vench lendema en lalba fo
feyt axi com Pilat ac manat e aperallaren
be los balestes e trobaren que XX milia cavelles foren
a caval be aperallats e LX milia entre lanses
e balestes e Pilat mana que saviement isquesen
en la batalla e que degu nos desenrecasen mas
que stigesen tots saviement axi com hom los avie
menat. Pilat e al rey Argilaus capdelaren
los XX milia cavelles e comensaren exir per la
porta de la ciutat e un dels guardes que staven en los vals
veeren que grans gens exiren de dins armats de la
siutat tentost puia a un cavall e brocha
e corech al papalo de Vespesia lemperador e trobal
que jayia encara lo sol no ere exit e comtali
com Pilat era armat ab tota sa gent per combatre e cant
lemperador hoi trames tentosts per Titus son fil
e per Jacob e per Jafel e menals tentost que fesen
cridar per tota la ost armes armes e encontinent
fo fet e gant oiren los cavalles gran
goig negeren (n´hagueren) e els sirvens
e als balestes e demantinent sermaren
(s´armaren) tots e lemperador comtals com lemperador venia
contra els ab tota sa gent e asinestrals
com ordonasen e stablisen la batalas. E cant
lemperador fo armat Titus son fil e tots los cavelles e tota laltre
gent foren tans entre a caval e a peu que nols
pogera armar hom. E cant foren venguts la on la ost
era de Pilat fo be tersia (hora de tercia) e encara no
era exit tot la ost de Pilat de Jherusalem mas
quant foren tots exits de Jherusalem e les batales
foren arengades per amdues les parts els se
mesclaren e ferirense de ten gran poder ab lus
armadures forts que tenien de cade part que la primera batalla
muriren de la ost de Pilat e del rey Arquilaus IIII milia entre
cavalles e sirvens e dequels del emperador DCCC e dura la batalla
fins a hora nona. Apres aquesta batalla tirarense
atras endues les osts e cant se foren
reposats un poch la batalla torna de cap e dendues les
parts en axi que IIII milia DCC moriren de la part de Pilat e del rey
Arquilaus e de la part de Vespesia e de son fill emperador MCC e dura
la batalla entro al vespra quel sol sen volch
entrar mas nostro Senior Deus que volc
que la sua mort fos vengade feu aqui gran miracle que
cant se cuydaven abdues les parts quel
sol fos post e sen tornaven cascun a lus posades
lo sol isque tantost e fo tornat a orient on
solia exir per la volentat de Deu axi com lo
mati fo e lo sol comensa a luir e fer bella matynade.

Vespesia lemperador e son fil lemperador novel veren
aquest gran miracle ageren gran goig e pensarense que
encare Deus no volie que encara isquesen
del camp e axi van capdelar lur gent e aminestrar
e van ferir ves els e dura la batala tro hora nona baxa
e muriren de la part de Pilat e del rey Arquilaus MCCL qui de
uns e daltres e de la part del emperador ML na moriren qui de
caval qui de peu las osts foren fort scalfats la una
contra laltre e foren molt lasos e cant vench
entorn vespres els tomaren al cap de cascuna part e
dura la batala entro quel sol sen entrave e
muryren de la part de Pilat II milia CCL entre tots e de la
part del emperador moriren CCCL e axi moriren de la part den Pilat
entre totes aquestes batalas XIII milia e de la part del
emperador II milia e de entre cavales e altres gens
darmes (gendarmes,
gen d´Arnes).
E axi vanse e leva lo camp lemperador daquestes batales
ab ses gens encalsaren tro al portal de
la ciutat e cant se feu lencals ausierenhi
un home que tots jorns hi havie cridat vina Vespesia a
Jherusalem per tal quel poble vaie a gran despagament
car alcuns creyen que aso fos profeta
e fon nafrat Josep ab una lansa per les
cuxes non ac tequa. Pilat e lo rey
Arquilaus foren molt lasos e ageren gran despagament
de la perdua que fayta avien e manaven per tota la
ciutat gran doll que anch no fo fet. Lemperador ab son
fil ab ses gens sen tornaren en lur tendes e
papalons (papalo: pabellón) e posarense tant
eren molt lasos e menjaren e refrescaren e cant vench
lendema Pilat e al rey Arquilaus no ageren volentat
de tornar en la batalla e ageren per consel que guardasen be la vila
que prou hi havien fet ab gordar solament. Lemperador e ab
Titus cant se foren levats veeren les gens
per la ost e veren que Pilat nols volia tenir gens camp
feu venir Jacob e Jafel que pensasen de fer los vals e els per tost
anantar ageren mes obres e agueren XV milia qui tots
obraven an poch de temps els ageren fait
lo vall entorn la ciutat si que hanc de leyns
non poch hom exir los vals ageren
XXX peus de pregont e LX dample e quant Pilat viu que de
Jherusalem negun hom non podie exir desconortas fort e tots
los barons de la ciutat uns e altres cridaven e deyen - aquell
que tot oyses cridave e deia vina Vespesia en
Jherusalem es mort e nos creem que alo era profeta
contra nos. Pilat mal consey aguist com la ciutat no
retist a lemperador. Ara veem quel temps se proisma
de so que haquell hom profetitsave. - Cant Pilat hoy
lo cridament de les gens feyen ten gran doll ac son
consell ab lo rey Arquilaus e ab Josep e Josep respos - Senier
que pot hom fer daso mas que hom fasa calar
la gent als noy se milor e que hom fasa
dos carnes en que meta hom tots los morts qui
apres no sien que gran pahor e farea
seria de nos que no aquesem
gran pudor e iria a ventura que nos no agesem
gran enfermetat en la ciutat e axi stigam be e saviement e
fets streier tota la viande que sapiats que fort
pocha nich ha e aynch pus de XXX milia
homens stranges queygeren venguts a la festa ni
gitar ni enviar nols hich pot hom per loync que
ynch sia perque cascu serie ops e guardar
so que ha de viande. E com aço
ac dit Josep e Pilat li comana que fees a sa guisa
axi com ell tindria per bo e tantost Josep feu fer fore
los murs de santa ciutat II grans carnes e
gitarenli los morts e ac inch per comte XIII mil
en apres ell feu streier la viande e gardar aquells
quin avien. E cant vench a poch de temps
ague ten gran carstia en la ciutat que noy
romas erba salvatge a menjar que aver la pogesen
e les bisties que morien menjavenles totes fosen cavals
o palafrens o altres bisties car ten gran
era la fam e la carestia que ali era entre le
gent stranya que noy havie comta car nous
podien aver duyta viande. E cant vench
apres poch de temps les gens cridaven et
ploraven per les carreres e morien a grans clapes de
fam que avien e tantost portavels hom en aquels
II carnes. Cant Pilat viu que ten grans gens morien de
fam que sol un jorn ne trobaren de morts CCCLX e ac
molt gran doll tenchse fort per destruch e feu
cridar per la ciutat que tot hom qui no ages que menjar quen prenges
en tot loch on ne trovasen ab tant la pobre gent ac gran goig e
tentost verets anar per les carreres a grans compaies
les pobres gens qui mes colps ne pus stusidament
podia aydar a barajar aquell que valia mes anaven
spiant e scoltant e holent per les carreres
als alberchs dels promens e aytentost com fumar
hi veyen entravensen dintre era tot robat e tolt
e axi an poch de temps fo gostade la viande
solament e anch res ni trobaren que meniar que totes
les portes de Jherusalem eren encuyrades de cuys de
brufols e les gens curien e descuyraven
les portes e coyen los cuys e menjavenlo e en la
ciutat costave I pa LX basans (besans, besantes) e I
poma I basant e I ou V basans e cant vench quel barex
fo fet de les viandes anch noy troba hom res a vendre per aver ne per
argent ans cant trovaben les rates les menjaven los
melos que i fosen e era ten gran la carestia e lo
destret de la fam que sens comta moriren les gens per les
carreres. E al temps de Jhesu-Christ quant fo levat en creu lo
rey Dafrica mori e cant fo mort la regine sa muller
no volch pendre marit ans volch servir Deu e lexa tot son regisme
e ab I filla que avie entrasen en Jherusalem e feuse batajar e
ac nom Maria e manave una richa dona per compaiona ab si qui aquestes
dones soven pregaven Jhesu-Christ que fort avien gran fe que
la regina nach jequida tota sa terra per
servir Jhesu-Christ. Aquesta dona regina ab laltre dona qui la servia
prou viandes meses en Jherusalem per lus ops axi com
pertanyiia a regina e los juheus qui lavien robades totes les
viandes aguerenleli robades e toltes que no lin
ageren res lexat mas sol les erbes de I jardi qui era en son alberch
et aquelles eles les coyen les menjaven. Cant totes les
erbes foren menyades e la filla de la regina fo molt aflebbida
de fam si que mori sens altre malaltia. Cant la donzela fo
morta la regina ague gran dol e comensa a plorar e lo fil de la dona
qui era compaiona de la regina era atresi mort de fam e
cant lo fil fo mort les dones no saberen ques fesen mas que manaren
gran doll e ageren tal fam que apenes se pogueren sostenir. Cant la
compaiona de la regina viu que la dona manave ten gran doll dixli -
dona lexem aso star e prengam mon
fil e trenquemlo. - E cant la regina ho ac hoyt de
farea que ague cayge smortida en terra. Ab
aytant I angell vench en lalberch e confortala e dixli - dona
Deus vos mana per mi que meniets del infant. - Ab aytant fo
complit so que Deus dix als jorns dels rams palmarum
cant ell entrave en Jherusalem ab sos dexebles. - En aquesta
generacio - so dix Jhesu-Christ - sera pastilencia de fam en
Jherusalem que la mara menjara son infant de fam
que auran e sera destrouida la ciutat e noy romandra
pedra sobre pedra sobre altra e la occasio del poble e la dolor dels
sera complida. - E per so dix langel - menjats e sera complit
so que Deus dix que no pot esser als. - Langel se parti
deles e anasen e les dones romangueren plorant e
prengueren linfant e trencarenlo per lo costat dret
ab laspatla e meterenho a rostir e rostirenlo
axi com si fos altra carn e axi com se rostia axia del
alberc tan bona aulor que tota la carrera
confortave aquels quin sentien. Pilat e al
rey Arquilaus anaven per les carreres e gordaven e
regonexien que porien fer e aturarense prop
dequi hon era lalberch de la regina on rostia
linfant e venchna a Pilat ten bona odor
nave - e digats a elles de qui es que men tremeten que
anch de res no agui maior talent. - Los
servens van holent per la carrera e sentiren hon se
rostia la carn e vengeren al alberch de la regina
e tocaren a la porta e la dona obrilos e tentost e cant
foren leyns saludaren molt les dones e digeren a les
dones - Pilat vostre senyor vos diu eus mana que li enviets
de la vostra carn dast que anch no fo ten
volenteros de res a meniar ne ten
desiyos. - E la dona companyona de la regina dixlos
- per Deu amich darvos nem molt volentes.- E
apropias al infant don fo mogut ha lo que rostien e
pres un coltell e dixlos - tenit daltra
part que trametemlin de cru e ell fasellse coure
a sa guisa. - Los servents com veren linfant
spasaiat e que els lo volien spasagar mes
per trametre a Pilat hageren ten gran pahor que ab poch
nos isqueren de lur seny e anch no sen
cuydaren esser tornats vengeren denant Pilat spaordits. E
Pilat los dix - com venits vosaltres axi que ten
fera color avets perque del ast nom avets
aportat. - E els comensaren a parlar com Ia
dona avie speseiat son infant - e rostienlo que
devien menjar e com vos en volien tremetre I poch e nos cant
ho veem agem ten gran fareha que hanc
ten gran no la hagem e vingemnosen per la gran
fareha que hagem. - Pilat com aso entes tenchho
a gran farea e anasen sus al palau e gitas sus
al lit de gran tristor que anch. Les dones foren
romases e comensaren a menjar del infant plorant e llamantagant
cant los covenia a menjar del infant a cascuna
blastomas a la taula tres vegades mentre que menjaven del
infant mas cor Deus ho havie ordenat manat et dit de sa
boca no podie esser alra. Cant lageren tot
menjat menjaren la filla de la regina dona Maria. Aqui hach
maior dol cant la regina comensa a parlar o a menjar de sa
filla e qui veia les dones plorar e fer ten gran desconort era
una pietat que negu quiu ves nos
abstingere de plorar. Cant Pilat ac stat III jorns dins son
alberch yrat e trist axi dequi e vench al rey
Arquilaus denant lo temple de Salomo e feu venir tots
sos barons a si e ach son consell aqui. E Pilat dixlos - senios
no veig que puscam pendre consell contra aquest emperador ne
ses gens e nos som fort destrets de viandes e Ia gran
maravella a sdevenguda en aquesta ciutat que les
mares menjen los infants e axi jo vull e do
per consell que retam la ciutat al emperador e sim vol
destrouir faseu que mes am que jo muyre
que si aquest poble tot lo morie que sab be lemperador
que negu non mer mal dequest fet sino io
e creu que ell aura merce de tots vosaltres. - Cant els
hoyren aquest consel
molt foren dolents e digueren - ay Deus que ferem de
nostro bon senior e de nostro lonch
senior governador. - Los plos e los crits se
levaren ten grans per tota la ciutat que hanch
ten gran desconort no fo fet per negunes gens
que aquells qui eren en la ost ho podien be hoir era
maior la dolor per ço com de dins morien uns ab altres
pus de CCCC persones de fam e Pilat dix que en totes gises
se fes so que ell avie dit e armas e al
rey Arquilaus ab V milia cavales e vengerensen
al vals de la ciutat on era lemperador. E Pilat apella
les companyes del enperador que li fesen que ab
ell volien parlar. Cant lemperador ho sabe feu venir Titus son
fill ab X milia cavalles e ab Jacob e ab Jafell e entren tots
la on Pilat los esperave. Cant lemperador fo
vengut la on era Pilat e lo rey Arquilaus
Pilat comensa a parlar ab lemperador e son senyor e dixli
-
Senior emperador aiats misericordie de mi e de tot
aquest poble si a vos plau e prenets vostra ciutat e tot cuant
hi ha e lexatnos anar a nostres terres e exelatsnos de
tot lo mon. - Lemperador respos e dixli - si tum vols
retre la ciutat ab tu e ab aquels qui
dins son per fer totes mes volentats jou fare a me
guisa que ia e dite e no en altre.
- Aso
respos lo rey Arquilaus e dix - Senior emperador
io fuy fil del rey Erodes senior
de Galileya e cant se mori romas a mi son
regisma e prenetsme a merce e nom vullats
destrouir que anch io ne mon pare
no fom contra vos. - Repos Vespesia lemperador e dix -
qui merce no haura merce no trobara. Cant ton pare ausis
Jhesu-Christ profeta que los juheus ausieren a tort
en Jherusalem tots los infants que anch pot
trobar que eren en son regisma qui eren de II anys
avall que anc negu nom troba merce e
foren per comte CLX milia e per ço
- dix lemperador - tu deus compra la sua iniquitat. -
Cant lo rey Arquilaus hoy aso que lemperador
li dix yradement dexendet de son cavall e
desermas tot e quant fo desermat ell trage
lespase e dix al emperador - ia Deus lo
gran no vulla que vos ne vostres gens paganes
vos puscats venar de me mort - e messe
lespasa sots la mamele (mamella, de mamar,
teta) e donali una gran empenta que tota sen entra per la squena
en axi que passa un gran palm de laltre part e
mantinent caech mort dins en lo vall.
Cant lo rey Arquilaus fo mort en axi fo
molt dolent e irat Pilat e los juheus qui ab
els eren e tornarensen en la ciutat e aqui verets
molt gran doll e grans plos per los cavalles
de rey Arquilaus e per totes ses gens tots
sesquinsaren es dolien fortment e plangielo tot
lo poble de la ciutat feya atretall que anch
sa par dolor no fo vista ne hoida en neguna ciutat. E cant vench
lendema Pilat feu venir Josep Barabam son senescal e
tots sos cavelles e tot lo poble e voch aver
consell dels e dix - senyos be vets que
nos nons podem tenir molt que Deus nos ha tots
hoplidats (oblidats, olvidados) e no avem viande
que anch mes neguna siutat no fo en maior
tribulasio quem consallats que fasa. -
Senior - so dix Josep - a so quin consell
volets que nol vos podem donar que lemperador nous
vol pendre a merçe bon
consel vos dona sell quius dona
per consell queus levasets contra lemperador car
be podiets saber que contra ell no podiets aver
forsa ni mens podem molt tenir. - Pilat respos - io
no se als quen fasam mas en aquesta ciutat a
gran tresaur daur e dergent (d´or, de
oro, d´argent, de plata) e de pedres presioses. E
lemperador e totes les gens cuydenho haver tot e io
consell que ia res non auran e fasam
polvora de tot lo veer en mortes
(morteros, morters) de coure (cupfer, cobre) e
fasamlo menut fortment
e tot mengemlo e quant laiam menjat ia nol poran
trobar que aytan bona merce trobaran com avien
lo tresaur. - Cant lo consell fo donat tots ho
tingueren a bon consell e amaren mes meniar lo
trasaur que si romanges al emperador ne a sa
gent tentost se partiren dequi e anarensen
a lus alberchs e cascu pren son aur e son
argent e tridarenlo (trit, triturar) e menjarenlo
e sels que no ne avien donavelsne hom
prou per ço que
tost fos menjat e destrouit. Cant aso fo fet
vengeren denant Pilat e digueren - Senior vostro
manament avem fet e nos ha romas aur ne
argent ne pedres presioses que tot avem
menjat e destrouit. - Apres aso digueren -
manatnos que fasam. - Pilat cant hoy molt
comensa a plorar e desconortar si matex denant
tots dix - vosaltres senios mevets
(m´havets)
stablit senior que volges que io fos vostre
governador de vuy *mes de si avant non puch
eser per amor de Deu perdonaume si anch vos fiu
res quius desplages que mo perdonets. -
Cant los juheus hoiren aso molt se
desconortaren e noy ach negu qui
no ploras de gran yra no li pogeren
respondre mas tots ensemps se ploraven es
playien car se pensave que serien destrouits.
E Pilat lur senior los dix - anemnos
retra a merce del emperador que mes val que si morim de fam
que no es negun jorn que en sta ciutat no muyren
CCC persones de fam perque val mes que nos nos retam que
qualcu nescapara e axi non scaparie I que tots
no morisem de fam. Cant aquet consell fo fet Pilat ab
tota se gent isque de la ciutat e vench tro
al vall qui ere fet entorn la ciutat e Titus lemperador novell anave
cavalcant alent ab sos cavalles e Pilat conechlo
en les armes ab sagal daguila e sonalo ab ses
gens e cant Titus ho viu vench corrent ab sos
cavalles la hon Pilat era e Pilat comensa a parlar a dix -
Senior Titus sia vostra merce quem scoltets e pregats
mon senyor lemperador vostre pare queus aie a merce e
misericordie sobre tot aquest poble que axius prega
plorant senior emperador no gordets les nostres malisies
ne les nostres iniquitats mas la vostra bonea e aie
merce de nos. - Com Titus hoi aso que Pilat le dix
trames dos cavalles a son pare lemperador
que li comptasen tot aso. Cant lemperador hoy aso
mana tots sos cavalles armar e vas armar
lemperador de ses nobles armadures e vench a Titus son fill quell
sperave sus al canto del val e Pilat fo
de la una part e Titus de la altre e lemperador son
pare de la altre part e Titus comensa a parlar al emperador -
a Pilat senior ses acordat que volen vos retra
la ciutat mas quell prengats a merce.
- E
respos Vespesia lemperador - bel fil no es ara hora de demanar
merce car ell la demanade e mes no pot. - E lemperador
Vespesia dresas ves (vers, versus) Pilat e dixli
- si tum vols retra la ciutat ab tots quans dins
son per fer totes mes volentats iom so aperellat
de pendre e dicte (te dic) que ayten poch
revem merce com de tots los altres com vosaltres ages merce de
Jhesu-Christ cant lo jutgas a mort e ell penias en la
creu a tort. E fasvos asaber que la sua mort
sera vengade an vosaltres que ia merce de nos no
trobarets. - Pilat cant hoi aso fo molt despagat
e irat fortment ell e tot lo seu poble.
E lemperador no
sabiem altre que fesem mas Pilat dix al emperador - Senier
prenets nostra ciutat e tots cuants som e fetsne
a vostre pler (plaer) asi com a senyor.
-
Cant lemperador viu que Pilat li volch retra
la siutat fou aytentost cesar los vayls
de la ciutat e aytentost com fo feit ell trames IIII
milia cavelles be armats que entrasen en la
ciutat e que tencasen (tancaren, tanquessin, cerrasen)
be les portes si que negu non pogue exir. E Titus lemperador
novell entra dins ab els e Jacob e Jafell e cant foren entrats
en la ciutat Titus pres Pilat e comanall a deu cavalles
quel guardasen e Jacop pres Josep e puis
entra Vespesia ab tota sa gent quant fou entrat feu manament que tots
los juheus prenguesen hom e los ligas e hom los
li manas presos denant e feu aparellar sos cavalles e dixlos
- barons aquesta ciutat avem en nostre poder e axi vull pendre e fe
mercat dels juheus car ells feren mercat de nostre Senyor
Jhesu-Christ lo cual ma garrit e curat mon cors
de la lebrosia de la cual era destret malament e exi
ells lo veneren (vendre, vender) per XXX diners
e io darne dels XXX per un diner e quin volra comprar vinga
anant. - E ab aytant I cavaller vench denant lemperador e dixli -
Senior jou volria. - E aytentost fon fet e feuli liurar e cant lo
caveller ac pres XXX judeus e ac pagat son
diner va trer lespase e vench denant los judeus que ac
comprats e ferin I ab lespasa e isque de la altre
part un palm e tentost caech mort e lo cavaller tira
lespasa del cos e ell tirar quen feu van exir per la nafre
del aur e del argent que avien menjat et lo cavaller ac
gran maravella cant tot ho viu que tot era ple daur e dergent
e pres I daquels juheus per la ma e desligalo e tragelo
a I depart e dixli - diguesme aquesta maravella si o saps com
es dequest juheu que axi era ple daur e dergent.

- Senior - so dix lo juheu - si tum asegures de
mort que tu nom ausies io to dire.
-
Ell cavaller aseguralo ell comtali com Pilat los
avie fet menjar lo tresaur de Jherusalem axi com era aur e argent
e pedres presioses e tota la vaxella daur e dargent que
en la ciutat fose si que res noy romas per tal que
lemperador ne ses gens no pogesen mes valer. - e axi senyor com fo
gostat e partit e tota la gent cominalment que aquels qui non
avien hom les ne donave prou e axi menyas e destrouis tot lo tresaur
que res noy romas. 

- Cant lo cavaller hoy aso ac molt gran
maravella e crida a dos scudes seus e manals quel XXVIII
juheus quels tolgesen lo cap que anc noy romas sino aquell que
ach asegurat e tots feulos fendre ab coltell per
lo mig dels ventres e feune tirar tot laur e largent.E tentost
fo sebut per lost quels judeus avien meniat lo
tresaur e que neren plens e axi vench gran re de gent
al emperador e diguerenli cascuns quels ne fes dinade e feune
lemperador liurar a tots los cavalles quin
volgesen a cascun dinade e aytentost com los avien auts
els los ausien e fenienlos per lo ventre tot per lo tresaur
que avien al cors. Mal consell los dona Pilat que gran res ne
moriren per lo tresaur que meniat avien que nos moriren si meniat
nol agesen. Cant lemperador viu que tans compradors
avie als juheus e tans nevien comprats sos barons e viu
que tots los ausien feu comtar quans ni havie romasos e comtarenlos e
noi trobaren dels judeus sino VI dinades que tots los
avien venuts o morts lemperador dix que non volie pus vendre e que
ell los se volie retenir a sos ops. La occasio
fo faita tan gran en Jherusalem dels judeus que foren venuts
XXX per I diner que foren de VI milia que ia per la siutat no pogere
hom anar sino per morts que tots eren sbaconats axi com quils
volges salar perque mala menjaren lo tresaur que Pilat los
consela. Cant la mort fo fayta lemperador los feu aportar
tots als carnes e apres ell feu enderocar los murs de
la ciutat si que anc res noi romas pedra sobre pedre
mas ten solament lo temple de Salomo e la Tora
de Dauvi que Deus no volie que senderocas. Ab aitan
fo complit so que Deus avie dit de sa bocha e al ramis
palmarum Titus lemperador novell ana per la ciutat e feu pendre
totes les armadures e los elm e les cubertes dels cavals
e les spases e tots los altres garniments dels cuals era be
garnida la ciutat e tots los drapes de seda els porpres
els samits els vayrs els gris
que ne avie gran moltitut e molt gran riquea e
feuho tot pendre e ajustar mas negu altra tresaur noy
trobaren car los juheus lageren tot menjat per
lo consell de Pilat. Mal consell fo aquell ops dels que tots
ne foren morts levats les Vl dinades perque lemperador
sen retench a sos ops la regina Drafiga e
la dona na Clarysa que era ab ella de la cual avets
hoit dir contar axi com demunt es scrit trobarenles mortes
ella e sa companyona en lur alberch e daltres
fembres e infants e gent manude molta per tota la
ciutat que tots eren morts de fam axi que noy avie comta. Cant
la ciutat fo destrouide e enderocade e la mortaldat fo
faita dels judeus lemperador sen voch tornar en sa terra
ell e ses gens e menasen Pilat e les sis dinades dels
judeus presos e ligats e vingeren a Nacra. Cants
lemperados ageren saiornat a Nacre IIII jorns Vespesia
lemperador feu aperellar III naus e mes en cascuna nau
LX judeus e ferenlos traure del port de Nacre. E cant vench que foren
denant lo castell qui a nom Cayfas e aqui feren
vele les naus e lexals hom anar a Deus e a sa ventura
mas els no hageren pa ni vi ni ayga ni homens que
sabesen governar les naus ni regir e per la volentat de Deu
car Jhesu-Christ volch que tots temps remenbradre
fos la sua pasio que fosen aspies de nosaltres
quels juheus que avien de lur temps vingeren aribar (riba,
arribar) a Narbona de les tres naus la IIa venc
a Bordeu (Bordeaux, Burdeos) e la terça
vench aribar a Taltra e tots vengeren sans e
saus en les terres de que ageren gran goig e cuidarense
que Deus ho ages fet per amor dells e ell nou feu gens mas volch que
tots temps los reptas hom de la sua pasio e los juheus son
aribats. Lexemlos star e lemperador e parlem
dels emperados qui son a Nacre ab lus gens e volensen tornar
en lur terra e Vespesia lemperador mana a son senescal e a Jacop e a
Jafel que fesen aperellar lur navili e lus marines
e feerenho tentost e levaren aygua e
bescuyt (biscuit) ous e farina e galines e carn
salade e fruita e tot alo que mester avien.
Cant les naus foren agiades de lus viandes que mester les era
feren reculir lus cavalles e les atzembles e
meterenhi tots lus garniments e lus armadures e cant ho ageren
tot recolit los emperados ab totes ses gens se
van recolir en ses naus axi com fo
ordonat e van exir del port e fan vella (vela)
Deus donalls (donals) bon temps e vingeren
navegant e a cap de X jorns a port de Barleta
sans saus e sens que no sajornaven e vengerensen
tentost a Roma. E cant lapostoli sent Climent
sabe quels emperados venien ab totes lurs
gens feusi a carrera ab los clerges
ab gran profaso e ab gran alegria reberenlos
ab gran goig que ach en Roma. E cant lemperador
viu lepostoli venir e ell ab ten gran profaso e ab ten
gran alegria vanse abrasar e basar. E lemperador
novel feu atretall e vasen entrar en Roma
ab gran alegria e pagament que fou en la ciutat per los emperadors
que ageren venjade la mort de Jhesu-Christ nostre
Senyor e son tornats ab lus gens sans e saus e sent Climent
predicave cascun jorn al emperador e a ses gens. Cant
fo vengut ell e sos barons quel scoltaven volentes e cant lemperador
ac seiornat VIII jorns e Sent Climent levas
deves ell e dix - nostre Senior Jhesu-Christ nos ha
fayta gran honor quens ha honrat de vostres enemichs
e nostres. E axi senyer les covinences que avets
fetes en nostre Senior promes atenetslesli
ab bon cor e ab bona volentat alegrament. - E
lemperador dix que era bo. E lepostoli dix ques bataias
(batejare, batejàs, bautizase) com lavie promes. E
lemperador respos - a pler de Deu sie
fet jous ho atorch e fetsho aperallar les
fonts. - Lepostoli sent Climent se parti del emperador
apres IIII jorns ach faytes aperallar les
fonts e comensa a bataiar lemperador Vespesia en nom del pare
e del fil e del sant sperit e anch no li cambia
son nom. E apres el bataia Titus lemperador
novel atresi e apres Jacop e Jafell e Josep e lo senescall
e apres los comtes e als duchs e als merqueses e
totes les altres gens que ali fosen. Cant tota
le cavalerie fo batajade e lo poble veren quels
cavelles seren batajats van dir a sent
Climent quels bataias a la fe de Jhesu-Christ. Cant
sent Climent hoy quell pobles queria batajar
ac gran goig e feu gracias a Jhesu-Christ e feu cumplir
(omplir) C tines daiga e seials e dix al
poble que entrase en layga en nom del pare e del fil
e del sant sperit - e serets batayats. - Cant lo
poble ach entes cascun sana metre a batayar
ab ferma creença
que ageren en Jhesu-Christ e cant negu malalt se
batajave de qualque mal agues mantinent era
gorit. E cant tot lo poble fo bataiat e mostra los
miracles dels malalts no crege hom per tota la terra de Roma
en les ydoles mas sol en Jhesu-Christ. E los temples
qui eren malignes dels dimonis abaterenlos
tots si que anch negu noy romas ans
enderocaven los fonaments per ço que res de mal
noy romanges. Cant le cort se parti e los
barons sen tornaren en lus terres que ageren pres
comiat dels emperados e de sent Climent cascu portave la
creença de Jhesu-Christ nostre
Senyor com es la fe catolica e al credo in Deum
e cascun feu batajar los homens de sa terra e
apres tremes per les terres a preicar e a xelsar
(ensalzar) lo seu sant nom glorios. E axi per tota la
terra del emperador fou convertida e gitada de la error
dels idoles e no les adoraven mas solament Jhesu-Christ
pare + e fil + e sant + sperit +. Lemperador Vespesia feu
venir son fill Titus novell emperador e foren al palau un dia
mati cant ageren oida lur missa que sent Climent ac cantade a
lemperador trames misatje als senados (senadors,
senadores) de Roma. E cant foren venguts denant lemperador ell
vals manar que justificasen Pilat segons que era mal senior.
Els senados tragerense apart a consell e veren
lo fet e digerenli - nos senior que a mort servida
en Roma per tal com a Just Cesar honorable pare vostre stabli
que asis fesen les justicies
e nos que fosem
en aquest jutyament que sia jutiat (jutjat)
e mort. - Cant lemperador oy que a mort levien jutiat
mana a XXX cavelles quil tenien en garda que ans
sens alongament lo manasen a Viane
la siutat. E ells cavelles feeren tentost
lur manament e portarenli scrita la sentencia quells
senados del emperador de Roma ageren donade. E
cant foren a Viane los burgesos saberen que aquells
cavelles eren misatges del emperador honrarenlos
fort e reberenlos ab gran honor e ab gran alegria los
cavelles prengeren Pilat de part del emperador e
liurarenlo a la justicya de Viana e donaren la
sentencia scrita quells senados li ageren donade contra Pilat
demantinent lo prengeren ell meteren en un pou pregont prop
layga havie una cadira hon hom lasege puyes
vench una barra ample tornaiade
(tornejada, torneada) de so qui era encastade en la
cadira e mesleli hom sobre los pits e tencay hom
ab cadenat e anch no ach poder ques moges e puys hi mes
hom unes grans pots en ques sostinges los
peus e aqui stech de nit e de die e donali hom a
menjar pa e aigua ben poch que mes ne menjare la
meytat. En aquesta dolor visque II anys e a cap de II
anys la justicia Ion trage e trencaren les pots
axi que fo mes que catiu que anch nos pot sostenir e era ten
palos que no li paria uls ne cara la
justicia lo pres e feulo lavar en un rosi
(llevar en un rocín ?) luny part per lo pont de
Roser el los feu portar. E aqui al flum
(flumen, río, riu) avie una casa en que hom matyia
tots aquells qui avien faita tresio (traició,
traición) e Roser ere environat entorn tota la
casa que noy podie hom entrar mas ab un berqueta
ab aquells quil manaven quel metesen dins e feren obrir la
porta e vanhi metre Pilat e tentost com Pilat fo dins
la casa comensa malament a tremolar e decantas tota la casa e
la justicia cant o viu e tots los altres ageren gran
pahor e fugiren e meterense en la berqueta e noy
gosaren estar. Cant foren de fora la casa sen fo entrade
en abis si que anch no viu hom pedre sobre altre ne
sebe hom que sesdevench mas encara hi conex
hom lo loch en que era la casa e veuhi hom tornajar
layga. Axi com avets hoit dir fo venjade
la mort de Jhesu-Christ per Vespasia lemperador e per Titus
lemperador novel e Jafell de Jafe scrivi tot aquest fet
per consell de Jacop e de Josep que staven en Jherusalem tro
que la ciuta fo presa e ells feren tots aquests fets e tots
tres dictarenho de lur boca axi com fo la
veritat e Jafell scriviho.

Finito libro sit laus gloria Christo
Qui scripsit scribat semper cum Domino vivat.

martes, 24 de junio de 2025

Amic, Publicació quinzenal esplai soldat català Exèrcit República

AMIC.

Amic, Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República

Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República editada pels Serveis de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat.

(N. E. El formato en columnas del original no se mantendrá. Alguna tilde de la í es dudosa, dada la mala calidad del scan en algunos sitios.)

EDITORIAL. (a la izquierda)

Aquest periòdic, soldat català de l'Exèrcit de la República, és la primera expressió que t' arriba a les mans de les activitats dels "Serveis de Cultura al Front".

Aquest organisme, creat per al teu servei per la Conselleria de Cultura del Govern de la Generalitat, ve a realitzar vora teu una missió essencial en la lluita que venim sostenint (.) No és que aquesta missió hagués estat fins ara negligida; des que empunyares les armes en els dies ja llunyans del juliol memorable, fins avui, la Conselleria de Cultura ha vingut treballant perquè no et manquessin els mitjans d'esplai digne i de cultiu espiritual a què tenies dret, un dels drets que defensaves amb l'arma al braç i amb l'esperit tens d'emoció. Avui, creat aquest Exèrcit formidable i exemplar, restava facilitada l'organització regular d'uns serveis que, en la improvització dels primers temps no podia arribar a una coordinació adequada. Els "Serveis de Cultura al Front" han vingut a coordinar aquelles iniciatives disperses que fins avui s'havien realitzat, a  crear-ne moltes d'altres de noves i a donar una unitat al seu funcionament. 

El periòdic era un nexe insubstituïble per a *tots els serveis, i a la vegada un mitjà de comunicació i un enllaç directe entre tu i l'organisme propulsor. D'ací a molt pocs dies ja rebràs altres mostres de la nostra activitat. Diversos llibres, realitzats expressament per a tu, d'acord amb l'hora que estem vivint, vindran a fer-te companyia en aquestes terres on deixes la teva suor i el teu esforç. Però, entretant, a través d'aquest primer full, ja hauràs tingut ocasió de conèixer els nostres propòsits i de contribuir a la seva realització amb el teu ajut. Perquè encara que l'organisme que et parla des d'aquest periòdic hagi estat creat exclusivament per al teu servei, per a millor realitzar la seva missió necessita també del teu ajut. En aquest periòdic hi hem de conviure tots; vosaltres i nosaltres. I de vosaltres, tant els que lluiteu a Aragó com a l'Alcàrria, a Madrid com a Andalusia.

El títol que hem escollit per al periòdic ha de tenir per a tu un ressò molt significatiu. Volem que arribis a considerar-lo com un amic, com un enllaç directe amb la teva terra, que et dugui la mateixa emoció que deuen dur-te les cartes dels teus amics i dels teus familiars.

Els "Serveis de Cultura al Front" vénen prop teu a recordar-te constantment la veritable naturalesa d'aquesta guerra; és una lluita de la cultura que es defensa contra l'opressió, una lluita de l'esperit, que vol ésser lliure, contra els que pretenen privar-li la volada. Que al final, a l'hora de la victòria, al costat de la victòria de les armes i de les idees col·lectives, puguis proclamar també aquella altra victòria individual del teu esperit: la victòria damunt tu mateix. Que cada pam de terreny conquistat a l'enemic per les teves armes dugui paral·lela la conquesta d'una major llum en la teva intelligència. Sense aquestes petites victòries individuals, la gran victòria de l'Exèrcit de la República perdria el millor dels seus sentits.

 

Companys, Franco

 

Els "Serveis de Cultura al Front" vénen a contribuir, a primer rengle, a què es realitzin l'una i l'altra.   

 

     

OBEIR. (a la derecha)

Pocs seran els soldats de l'Exèrcit de la República que uns anys enrera haurien cregut que l'atzar de la seva vida els destinaria a les funcions militars. Les seves idees i sentiments, la pròpia formació professional no els encarrilava cap a les activitats bèl·liques. Es per això que són molts els que senten una profunda sorpresa en veure's convertits en soldats, en formar part d'aquest gran organisme disciplinat que és un Exèrcit.

Voldriem dir amb senzilles paraules a aquests amics, com poden sentir l'íntim i noble orgull, - ells, homes lliures – de servir com a soldats.

No és l'afany de domini, ni l'ambició rencorosa, ni la crueltat venjativa, que els han fet prendre les armes, i lluitar amb coratge fins el darrer sacrifici. Es (És) precisament l'exigència superior de defensar la dignitat de l'home lliure, la que els obliga com un suprem imperatiu moral, a obeir. La voluntat humana no pot prendre una major altesa que en aquesta aparent paradoxa de servir per a la llibertat. Per a conservar el dret d'ésser lliures com a catalans, com a espanyols, com a homes, els soldats de l'Exèrcit de la República, lluiten i obeeixen amb la disciplina de soldats.

Necesssitat i orgull de la República ha estat la formació de l'Exèrcit regular. Necessitat, perquè es veié (es va veure) obligada a defensar-se d'altres Exèrcits que l'atacaven, oposant enquadrament, organització i disciplina a la dels enemics. Orgull, perquè ha pogut organitzar amb esforç  voluntariós un Exèrcit cada cop tècnicament més perfecte, en el qual l'obediència no és deguda a l'automatisme passiu o a la servitud imposada, sinó a la conformitat en el propòsit i en la intenció voluntàriament consentida.

No podia ésser d'altra manera en homes de pensament i de cor, que comprenen el sentit de la lluita i saben com ha estat inexorablement forçós defensar-se dels que volien apagar aquella sagrada flama íntima de la llibertat de l'home, en la qual es conté tota la dignitat de l'ànima i la mateixa raó de l'existència. Saben, els soldats que lluiten, com és dolorosament necessari defensar Espanya - l'Espanya que els enemics es posen als llavis mentre la destrueixen i enrunen – de l'allau de tropes mercenàries i extrangeres, que amb la seva invasió han convertit la lluita en guerra d'independència. I saben, com a catalans, que en defensar la Llibertat, la República i Espanya, defensen la terra i l'ànima de Catalunya.

Perquè comprenen l'exigència indeclinable de la guerra, practiquen l'alta virtut militar d'obeir. D'obeir, amb una disciplina conscient, que superi tots els impulsos, reaccions i sofriments. I aquell que més senti els anhels de llibertat, més meritori i exemplar és que els subjecti i els refreni, que comprengui que servint és com millor els serveix. 

Han d'ésser sobretot els que tenen l'ànima tivant d'ideals oberts i generoses rebel·lies, els que senten la profunda dignitat de l'home lliure, aquells que per a defensar-los s'han de sotmetre voluntàriament a una disciplina més abnegada i més severa. Perquè avui, el primer deure dels que estimen la llibertat és el d'obeir.

(en el centro.)

Elegia a tots els soldats catalans morts en defensa de les llibertats.

 

Dia dels Morts, grisor de la matèria

sota la llum que ja pressent l'hivern!

Cremen en pau, al port del cementiri,

totes les llànties, plany etern

del repòs vacil·lant, de la carn morta

que no accepta del tot el negre oblit,

perquè sap que els estels vetllen en l'aire

i els sentinelles en la nit...

Oh, vides rectes, joventuts caigudes

per amor a l'honor dels catalans!

Quina suprema voluntat defensa

l'amor cordial entre germans?

Més enllà d'aquests límits de carn viva

patiu encar pel jurament d'enyor,

i les despulles sota flors conserven

el sagrament del vell dolor...

Noms esborrats, cadàvers dintre l'ombra,

vetllen la flama del silenci pur,

Oh, forces mudes que forgeu per sempre

la Catalunya del futur!

A. Esclasans. (Un poco más y se llama ascla sants.)

A. Esclasans. (Un poco más y se llama ascla sants.)

 

La cultura catalana.
1) Període inicial.
 
1) Concepte de la cultura catalana. - 
Sota la denominació de Cultura catalana comprenem ací totes les manifestacions culturals, literàries, científiques o docents, que s'han produït en llengua catalana o que, havent-se produït en una altra llengua, han estat suscitades o inspirades per un esperit autènticament català. Aquest esperit no es manifesta plenament sinó quan Catalunya té consciència de la seva personalitat col·lectiva, però viu i panteixa en altres èpoques, quan Catalunya no forma encara una unitat política o quan, després d'haver-la format, sofreix un llarg període de decadència.
 
2) Orígens. - Com totes les cultures dels pobles neo-llatins, la cultura de Catalunya es fonamenta en la cultura llatina, i, específicament, en la cultura cristiana occidental. En els primers temps de la Catalunya comtal, durant la Reconquesta, la cultura catalana es produeix en llatí i és exclusivament eclesiàstica, puix que només els clergues eren lletrats. Aquesta cultura no ofereix a Catalunya característiques pròpies. Hi havia, com en tota l'Edat Mitjana, un divorci cultural absolut entre l'element eclesiàstic, que monopolitzava el saber, i l'element no eclesiàstic, o sigui la resta de la societat, incloent-hi els nobles i els rics, que era illetrada i ignorant.
Per tant, la cultura es confinava als convents i la monopolitzaven els clergues lletrats, els quals, amb llurs escoles i llurs escriptoris o sales on els llibres eren copiats, formaven un feliç contrapès, com observa Nicolau d'Olwer, a l'absorció aristocràtica, puix que els clergues eren reclutats en tots els estaments socials. Això no vol dir que els clergues parlessin sempre llatí, puix que els predicadors, quan s'adreçaven al poble, ho feien en llengua vulgar, que era l'única que la gent entenia.
Nicolau d'Olwer

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3) El període trobadoresc. - Al segle XIII, l'organització feudal s'estabilitza i la societat no solament divideix en clergues i llecs, sinó que aquests darrers es divideixen en cortesans i vilans. Aquesta divisió escampa entre els cortesans el
sentiment cavalleresc, a favor del qual neix una poesia galana i sovint conceptuosa, que té el seu màxim exponent en els trobadors. El poble, però, conserva els seus cants religiosos que moltes vegades són versions catalanes de cants litúrgics llatins, i segueix repetint, en llengua vulgar, cançons satíriques i amatòries, llegendes i narracions que constitueixen un fons cultural inapreciable que, per repetir-se per tradició oral, han deixat molt poc rastre en el folklore català.
La poesia trobadoresca, com la cultura eclesiàstica, es produeix a Catalunya al marge de la llengua del país, puix que els trobadors catalans no empren en llurs composicions el català, sinó una llengua molt germana, però diferent, la provençal, i això fins a les darreries del segle XIII. Però, aviat la poesia catalana accepta un llenguatge híbid (híbrid), com observa Nicolau d'Olwer, “i en el segle XV prevé a despullar-se de les darreres formes provençals que damunt d'ella graviten.”  
El fet que els primers poetes cultes d'un poble es manifestin en una llengua forastera no és específic a Catalunya; el mateix esdevé a Castella, on la poesia culta depèn en els seus orígens de la poesia galaico-portuguesa.

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio
 
4) Naixença de la cultura específicament catalana. 
- La cultura específicament catalana neix amb l'eclosió del geni de Ramon Llull (Ramón Lull, como él mismo escribe, que era mallorquín), veritable enciclopedista del seu temps. Llull resumeix la cultura catalana en el moment que Catalunya ja ha allunyat de les seves fronteres els musulmans i ha conquerit les Balears i València, on la llengua catalana assoleix nous dominis. En certa manera, Llull resumeix i tot la cultura
universal de tots els països cristians (i no catalans), la qual cosa vol dir que en aparèixer al món de la cultura, Catalunya hi representa tot d'una un dels papers més brillants, puix que hi aporta el saber i les obres d'un home que fou una de les primeres figures del seu temps.
Simultàniament a l'aportació cultural de Llull, el qual encara reserva la llengua llatina per a les especulacions filosòfiques, Arnau de Vilanova realitza una intensa labor científica amb traduccions i obres originals, mentre els primers cronistes catalans il·lustren la prosa narrativa amb un gènere que serà l'orgull de les lletres catalanes, per bé que la història pròpiament dita, que fins aleshores s'havia produït exclusivament en llatí, continuï produint-s'hi en bona part. El llatí és de mica en mica arreconat dels afers públics, i així veiem que Jaume I el substitueix pel català en les escriptures i els debats judicials del regne de València.
Així mateix comença a florir l'oratòria en els debats de les Corts catalanes.
 
5) Ramon Llull. - La figura gegantina de Ramon Llull omple un període cultural de mig segle. Nat a Mallorca el 1235, mor als vuitanta anys, deixant una obra formidable, tant pel seu volum com per la seva qualitat. Ramon Llull és el primer en data dels clàssics catalans. En la seva joventut escriví poesies en provençal, a la moda trobadoresca.
I fou, a més de poeta, filòsof, teòleg, predicador, moralista, jurista, metge, matemàtic i químic (como Pompeyo Fabra, el de la gramática catalana en castellano).
 
Com a pensador no es va contentar de separar-se de la filosofia d'Aristòtil, sinó que va tendir a substituir la dialèctica aristotèlica per un sistema que abreugés els mitjans de recerca i posés la ciència a l'abast de tothom. Va cercar, en totes les coses, les lleis d'unitat i d'harmonia i escriví l'Ars magna generalis, on s'eleva a les alçades de la teologia i davalla a les minúcies de l'anàlisi química. Llull es servia de les fórmules didacto-simbòliques, de l'apòleg, del proverbi i del diàleg.
 
La química moderna el considera com un precursor, car va descobrir diverses lleis de la matèria i va preveure el millorament dels metalls.
A més de moltes obres científiques en llatí, va produir molt en català. Per obra de Llull el català fou la primera llengua romànica que hagi estat emprada en filosofia. Però, Llull fou, a més, el creador de la literatura catalana, amb les seves obres místiques i didàctiques, com el Libre de l'ordre de la cavayleria, el Libre de mil proverbis, el Libre del gentil i el seu famós Blanquerna, que és la primera novel·la biogràfica de les literatures occidentals.
Pel conjunt de la seva vida agitadíssima d'apòstol i de savi i de la seva obra de pensador i de moralista, Llull ha estat anomenat el Doctor Il·luminat (N. E. No confundir con Artur Quintana Font).
 
6) El dret. - El dret civil català, com el dret civil de gairebé tots els països de l'Europa occidental, té per fonaments directes el dret romà, el dret canònic i el dret feudal.
 
El primer monument jurídic específicament català són els Usatges, la promulgació dels quals, feta a Barcelona a mitjans del segle XI, no va derogar la primitiva llei visigoda que regia en el comtat de Barcelona i en els altres comtats independents de Catalunya. (N. E. Independientes, pero con un rey Franco; ruego que no fumen lo que fuma esta gente.)
 
Des del punt de vista cronològic, els Usatges són la primera compilació legal d'Europa.
(N. E. Vean ustedes el código de Justiniano, su traducción al provenzal, de la que hay varios extractos en las obras de Raynouard
El Libre del Consolat de Mar, on s'inspiraren la majoria dels codis marítims de l'Edat Mitjana, és un altre monument jurídic català de l'època nacional.
Un jurisconsult eminent, Vidal de Canyelles, compilava, al segle XIII, les lleis particulars dels regnes d'Aragó i de València.
Una altra autoritat jurídica en matèria de dret canònic, fou Sant Ramon de Penyafort, autor del famós Codi eclesiàstic, conegut amb el nom de Decretals de Gregori IX. (N. E. Gregorio IX, 1170-1241.)
Finalment, el dret polític era constantment elaborat pels municipis de les ciutats i per les Corts catalanes, que foren en matèria jurídica i política les més democràtiques i més avançades de tots l'Edat Mitjana.

 

 
Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

 

7) L'Art. - Durant l'època de la Reconquesta, Catalunya, s'havia omplert de temples romànics d'una arquitectura simple i severa, que més d'un cop era ornada amb pintures imitades de l'art bizantí. Però, no triga a formar-se una escola artística, característicament catalana, que produeix remarcables pintures murals, i sobre fusta i interessantíssimes escultures ornamentals, directament influenciades per la iconografia dels miniaturistes i per l'art religiós del Migjorn francès, tot conservant reminiscències de l'art musulmà, que lligaven perfectament amb els seus orígens bizantins.
Es (és) en aquest període quan comença a aparèixer l'art gòtic que, quan passarà les fronteres del país s'harmonitzarà i conviurà sovint amb l'art romànic i no deixarà de nacionalitzar-se ben aviat.
La Catalunya rebel a tota opressió, sempre en peu de guerra per a la defensa de les llibertats dels homes, assenyala amb la gesta d'Indíbil i Mandoni la ruta i l'esperit de tota la seva història futura.
Hanníbal, el general cartaginès, havia ja dominat Catalunya per la força de les armes i havia continuat la seva ruta, Pireneu enllà, cap a Itàlia, per tal d'abatre la República romana.
Els cartaginesos havien assolit ja grans victòries en els camps de batalla d'Itàlia, quan els romans decidiren emprendre la conquesta de la península ibèrica, iniciant-la a Catalunya, convençuts que la conquesta del nostre territori podia ésser decissiva en la lluita contra l'enemic cartaginès. I així fou. Les legions romanes desembarcaren a Empúries, i després d'una lluita sagnant i cruelíssima reeixiren a foragitar els cartaginesos. Catalunya fou, doncs, teatre de la lluita més gran de l'antiga Història: la de Roma contra Cartago. Els pobladors de Catalunya, que havien hagut de lluitar, successivament, en l'un i l'altre bàndol, arrossegats per la força dels dos exèrcits invasors, no van acceptar mai la servitud. Amics de la llibertat, no van voler sotmetre's a la dominació estrangera sense oposar tota la seva resistència i tota la seva força.
 
(centro, página anterior, 2)
El Ballester i el Parador.
El Ballester i el Parador.
 
Blanquerna, castellano, Raymundo Lulio, 1521, valenciano, lemosin, lemosina, lengua castellana, 1749
(N. E. Hay muchas versiones de textos antiguos, en especial los de Ramón Lull. Él escribía su apellido con una L al principio, o sea, Lull. Todas estas manipulaciones, copias, errores, etc, dan pistas para diferenciar las lenguas que este magnífico autor dominaba.
En su tiempo no se diferenciaban tanto estas lenguas y dialectos.)

OBRAS RIMADAS DE  RAMON LULL,  ESCRITAS EN IDIOMA CATALAN-PROVENZAL, PUBLICADAS POR PRIMERA VEZ CON UN ARTÍCULO BIOGRÁFICO, ILUSTRACIONES Y VARIANTES, Y SEGUIDAS DE UN GLOSARIO DE VOCES ANTICUADAS POR GERÓNIMO ROSSELLÓ.  PALMA.  IMPRENTA DE PEDRO JOSÉ GELABERT. AÑO 1859.

Amable fill – dix Evast (a Blanquerna) -: vull que'm respongau ad esta qüestió: En un castell, prop d'esta ciutat, lo qual és al entrant de hun gran boscatge, se sdevengué que hun ballester anà a caçar al bosc cervos e cabirols i altres semblants bèsties salvatges, segons que havia acostumat. Esdevengué's que ell ferí hun cervo amb huna sageta, que segui'l tot aquell dia, e no'l pogué atènyer ni trobar. Mentres que'l ballester se'n tornava en vers la ciutat, encontrà's ab hun parador, lo qual portava la sageta en la mà. Dix lo ballester al parador que de hon havia haguda aquella sageta, la qual era estada sua. Respòs lo parador que en hun cervo la havia trobada, lo qual havia trobat mort e havia'l venut a hun carnicer. Qüestió fon, entre'ls dos, de qui devia ésser lo preu que'l parador havia hagut del cervo, perquè lo ballester deya que ell lo havia mort, e que, si ell no'l agués ferit, lo parador no'l haguera trobat mort. Lo parador deya que ventura lo-y havia donat, e que lo ballester se era ja desconfiat de trobar lo cervo, puix que se'n tornava a la ciutat. Cascú, per sa part – dix Evast -, feya moltes y grans rahons la hu contra l'altre. Ara vuy jo saber com tu, fill Blanquerna, jutjaràs a qual de ells aquest cervo deu ésser jutjat, o si deu ésser dels dos.
Blanquerna respòs a son pare Evast, e dix: - Senyor pare: vós sabeu bé que ocasió és més fort cosa que ventura, perquè en la ocasió és la final intenció per la qual lo cervo fon ferit e mort, a la ventura és cosa que no ha intenció a si mateixa ni a altri. E perquè lo parador trobà de ventura lo cervo, e lo cervo fon mort per occasió, e la occasió se convé ab aquell qui matà lo cervo, per ço, segons dret e justícia, per conservar la majoritat que occasió té sobre ventura, deu ésser lo cervo jutjat al ballester; car si era jutjat al parador, injúria seria feta a occasió, e ventura seria honrada de la honor que no li convé. Per la qual rahó, jo de  tot en tot jutge al ballester lo preu del cervo, emperò que'l ballester dega  primer provar la sageta ésser sua; car possible cosa és la sageta poder ésser de altre ballester que hagués mort lo cervo, e no de aquell qui diu que ell lo ha mort.
Ramon Llull. (N. E. Repito, Lull.)
 
Afirmacions. (en un rectángulo a la izquierda)
Potser t'hauràs fet algunes vegades aquesta pregunta. Es segur que la teva mateixa raó i sentiment te l'han contestada. Volem, però, concretar els imperatius de la nostra guerra en unes veritats fonamentals, clares i rotundes, com afirmacions incontrovertibles.
Lluites, soldat de Catalunya i d'Espanya:
Per a defensar-te dels militars traïdors a la seva paraula, que volgueren fer servir per a esclavitzar el poble, la força i les armes que el mateix poble els havia donat.
Per la independència d'Espanya, atacada cruelment per tropes i armes de guerra de països estrangers, els quals no havien rebut cap greuge ni cap dany d'Espanya.
Per Catalunya, amenaçada en la seva manera d'ésser, per l'odi que senten els teus enemics per a tot allò que en qualsevol aspecte deixa traspuar el sentiment de l'ànima catalana.
Per la República que Espanya s'havia donat lliurement com a règim polític, que permetés decidir dels seus destins per la sobirana voluntat del poble.
Per un règim de progrés econòmic i de justícia social, obert a totes les possibilitats, que asseguri el benestar col·lectiu, fonamentat en la pau i en el treball.
Per la Llibertat, escarnida i violada pels règims d'opressió feixista, que no reculen davant de cap virulència per a esclavitzar els homes i els pobles, i sometre'ls el seu jou.
Perquè cadascú de vosaltres pugui conservar la pròpia dignitat de l'home, l'ànima que és vostra i l'esperit que és lliure; per a poder tenir el dret d'ésser com sou...
No lluites, soldat de l'Exèrcit de la República, per l'afany de dominar els altres; combats amb tot el teu voler i coratge per a defensar-te del domini que els altres volen tenir damunt teu.

Indíbil i Mandoni.

Dos grans herois de la llibertat. (En el centro)
 
I foren dos germans, prínceps ilergetes, de Lleida, l'ànima principal de les revoltes. Les seves tribus són les que més bravament lluitaren contra els romans. Eren Indíbil i Mandoni.
Van alçar-se en armes dues vegades, i la lluita sostinguda per la independència fou coratjosa i sagnant.
(N. E. Si la primera vez los derrotaron, y la segunda también, ¿me puede explicar alguien dónde está ese heroísmo de ploramiques que siempre han perdido todas las batallas? Y siguen llorando, y maman.)
A la força de Roma, les tribus ilergetes oposaven un braó i una decisió fermíssims.
En la darrera de les revoltes, Indíbil trobà la mort en el camp de batalla. I la sageta enemiga que se li clavà el pit fou causa de la fugida i de la desbandada.

(N. E. Así de valientes eran. Ahora viene Àngel Guimerà con su febril imaginación y acento canario.
Mi hermano también se llama Ángel Guimerá, yo soy Ramón Guimerá Lorente.)

El nostre gran Guimerà, que ha escrit una tragèdia i un poema sobre les gestes dels primers defensors de la nostra llibertat, conta així la batalla i la mort d'Indíbil:
Es nit encara: els pobles ilergetes
rera el fort estacat a munts reposen:
soldats ja vells la fosquedat regiren
o amb l'orella en la pols callats escolten. 
(N. E. Y unos siglos después pretenden que los de Lérida repoblaron Valencia y otros territorios con unas mujeres que parían como conejas.)
Retruny un corn, i un altre, i ja és el cercle
gavell d'espigues que el mestral fa moure:
les tendes cauen, els cavalls renillen...
ja l'ample estol cap a la vall s'aboca.
- A mort – Indíbil va cridant feréstec,
i amb ell Mandoni, comandant les tropes
envers les aigles que a la llum del dia (N. E. No era el águila de Franco)
entre núvols de pols xisclant s'acoten.
I s'ou el ferro massegar els arnesos, (N. E. s'ou : s'escolte, s'escolta.)
els dards, brunzint, en els pitrals rebotre,
les carns obrir-se al tall de les espases,
cruixir les llances i xiular les fones.
Ençà els nafrats agonitzants, s'unglegen,
i cecs i folls abraonats rodolen,
i enllà pels peus arrossegant cadàvers
poltres orats la lluita giravolten.
I alçant les piques ensagnades testes,
i el pes dels morts esllavissant les roques,
carros i bous i màquines de guerra
de timba en timba els rierals s'emporten.
Mes, ai! tot d'una els ilergetes callen:
ni avancen ja, ni al colpejar responen.
El noble Indíbil del cavall rellisca,
clavada al pit la fulla d'una escona!
- Avant, mos fills! - esglaiador s'aixeca
de Mandoni abraçat, mirant sos pobles.
Avant! Avant! - i arrabassant-se el ferro
el llença altiu als centurions que el volten.
Oh, déus! La testa sobre el pit decanta,
sa veu s'apaga, son esguard es torba,
i a caure en braços dels companys en lluita
per sempre més l'han revoltat les ombres!
Un crit d'esglai en el combat s'aixeca,
i allà van sos guerrers, fugint sens ordre,
arreu seguits de les potents centúries
que amb sang de lliures els camins emporpren.
(N. E. Es una manera muy poética y forzada de llamar a unos cobardes de la actual Lérida, en desbandada, héroes. No sólo pasa en Ángel Guimerá, sino en otros alucinados de su tiempo, muchos de ellos mallorquines. La renaixença de los mitos catalanes, muy poca historia, muchos cuentos, como sigue pasando en la actualidad, 7.3.2024.)

POESÍAS FANTÁSTICAS   EN MALLORQUÍ  PER  D. TOMÁS AGUILÓ.

Concurs literari de Amic. (derecha, abajo.)
Amic obre un Concurs al qual podran concórrer exclusivament els soldats que lluiten als Fronts de la llibertat.
S'adjudicaran tres premis i sis accèsits.
1. Un premi de 500 pessetes a la millor narració d'un fet bèl·lic de l'Exèrcit republicà, preferentment viscut pel narrador.
Dos accèsits de 300 i 200 pessetes a les narracions que segueixin en mèrits a la premiada.
2. Un premi de 500 pessetes a la millor poesia de tema de guerra.
Dos accèsits de 300 i 200 pessetes a les poesies que segueixin en mèrits a la premiada.
3. Un premi de 500 pessetes a la millor anècdota de guerra, preferentment contada per un dels seus protagonistes.
Dos accèsits de 300 i 200 pessetes a les anècdotes que segueixin en mèrits (a) la premiada.  
Els originals han d'ésser escrits en una lletra llegidora i tramesos abans del dia 15 de febrer del 1938, als “Serveis de Cultura al Front”, Diagonal, 411, primer, amb la indicaci' (indicació): “Per al Concurs del periòdic AMIC”.
El jurat dictaminarà dintre els quinze dies següents al tancament del termini d'admissió
 
Soldat català de l'Exèrcit de la República: (centro, abajo)
 
Tens obertes les pàgines d'aquest periòdic a la teva col·laboració. El nostre desig fóra destinar-hi una pàgina sencera cada quinzena; envia'ns narracions d'episodis bèl·lics que hagis viscut, o anècdotes que t'hagin ocorregut, a tu o als teus companys, o simplement coses d'imaginació. Procura ésser breu i tingues la certesa de veure el teu nom en aquestes columnes. Assabenta'ns també de les vostres necessitats particulars i de les dificultats d'organització que puguin sobrevenir en la difusió de les nostres publicacions, i no vacil·lis a suggerir-nos iniciatives per a millorar constantment aquest AMIC teu. 
 
Carnet de guerra.
Primeres hores de la tarda – tarda d'octubre - en un poble aragonés. 
Als afores del poble unes hortes taquen de verd el siena del paisatge. Després, tot és pols i pedres. Ni un arbre, ni uns matolls. Res. És a dir, sí: en algun pujol la grisor d'unes farigoles, que els homes arrenquen, - no hi ha altre combustible per a encendre la llar en les llargues nits
d'hivern, que en aquestes terres deuen ésser terribles, car un vell m'ha dit: "Aquí padecemos nueve meses de invierno y tres de infierno".
Ací la tarda no té la pompositat, la policromia meravellosa que té en terres catalanes: les boscúries del Montseny que tenen perfum de llegenda, el Vallès de color de palla, les terres tarragonines que, vora la mar, tenen una bella austeritat de paisatge clàssic, el Pireneu, que té sentors de rondalla, la Cerdanya que és com una pintura de Corot, l'Empordà, que recorda els vells mites de Silèn i Amfítrite. Ací tot és igual: terra, terra, terra. De tant en tant, un petit bony en el llençol de terra: un poble.
I, no obstant, quina bellesa! Pressentiu que en aquest paisatge adust, clos, el somriure desentonaria. Es un paisatge greu, sever; la vida hi devia transcórrer sòbria. Sòbria, però bella, com les terres, com la
llum, com els pobles...
Aquest on sóc, - on recordo que era avui - és Azuara. Hi ha cases
baixes, cases ombrívoles, mancades de finestres, talment com si els que les habiten temessin l'entrada de l'aire i de la llum. Les cases on viuen les humanes criatures són pobres i de dimensions reduïdes; l'església és d'un barroc vergonyant i mesquí, que hauria indignat el Vasari. I hi ha
dues o tres cases de rics, sense cap gust, sense cap confort.
***
Des de primeres hores del matí – apuntava l'alba, subratllada per cants de perdius i cogullades - els soldats de la República ataquen Fuendetodos, el poble on naixia Goya, el més genial dels pintors espanyols. Arriba, clar, el terrabastall del combat. Hom distingeix perfectament sota l'ampla i espaiada veu del canó, l'espetegar de la fuselleria i el repiqueteig inconfusible de les metralladores. Les noies de la casa on he dinat, en bona companyia d'uns soldats catalans, van i vénen, posseïdes d'una gran angoixa, d'una por pànica que en el combat guanyin els feixistes. Saben, per evadits de Fuendetodos, d'Aguilón, de Villanueva del Huerisa, les crueltats que cometen. Aquestes noies, Guadalupe i Conxita, no saben imitar la vella que les ajuda en les feines de la casa i que, per a fer-se passar la por, es dedica al vi amb un gran entusiasme. Sortosament, l'alegria d'aquests soldats les tranquil·litza un xic.
A mitja tarda m'acomiado dels companys i m'adreço a Fuendetodos
El viatge no és massa llarg: uns dinou quilòmetres, però aquesta vegada resulta un xic accidentat. El xòfer, Lluís, no ha vist un clavegueró obert a la carretera, ni ha vist, per a evitar-lo, un camí provisional, i, gràcies que marxàvem a gran velocitat, car si no hagués estat així tal vegada no ho contaria. Hem saltat el clavegueró, però s'ha averiat el cotxe i arribem amb moltes moltes dificultats a les línies dels atacants. La remor del combat és eixordadora. Fuselleria, morters, metralladores, canons. I crits i tocs de clarins que esquincen l'aire espès de pols i fum. El poble és una cabellera de fum i de foc, que el vent despentina. Entre el fum flamegen banderes: en els nostres rengles la de Catalunya, que és com un raig de sol, i la de la República. Dalt la torre de l'església de Fuendetodos, la de Falange. L'església és l'últim reducte que al poble tenen els facciosos; tots els altres els han estat presos pels nostres soldats. Una bateria del 7,5 fa foc contra l'església i, al cap de quatre o cinc canonades, a la façana s'obre un esvoranc negre, talment com una boca fètida, desdibuixant-se en un badall enorme. L'Exèrcit de la República lluita, ja, als carrers del poble. Els rebels cauen o fugen. De sobte, un soroll terrible: part de l'església s'acaba d'esfonsar, soterrant els defensors. El poble és nostre.
Davant l'església hi ha, en una placeta plena de llum blava de capvespre, el monument a Goya: un cap del meravellós escultor català Juli Antoni. L'església s'ha esfondrat, i, en canvi, les bales han respectat el monument.
Els primers moments de l'ocupació d'un poble són sempre marejadors: cal posar les guàrdies, distribuir les forces, cercar allotjament per a l'oficialitat, improvisar un hospital de sang.
El xòfer em diu que l'averia és més greu del que ell pensava – s'ha trencat l'eix del cotxe – i que haurem de passar la nit al poble.
Per a dormir no s'amoïni – em diu un minyó de l'escorta -, que ja li hem trobat lloc.
M'acompanyen a una casa en un carrer estret i costarut. Una entrada espaiosa però, no massa alta de sostre. Una escala s'obre a la dreta. A dalt, en una sala que una no massa gran finestra obre al carrer, dues alcoves com dos nínxols. Un llit, d'estil barroc, a cada nínxol. En un d'aquests llits, sense despullar-me – pel fred i per si l'enemic contraatacava – hi he dormit. L'endemà, en llevar-me, m'ha estranyat l'aspecte abandonat de la casa: pols i brutícia per arreu i vidres trencats.
I m'ha estranyat veure les parets ornades amb reproduccions de pintures i gravats de Goya. En eixir (N. E. y no sortir) al carrer i pujar al cotxe que m'havien enviat d'Azuara, he sabut que havia dormit – molt malament, per cert – a la casa on havia nascut Goya, sord i genial com el músic gloriós dels quartets i de les simfonies (N. E. Beethoven).
Lluís Capdevila (cap de soca). 
 
Com parla l'anti-Catalunya.
 
L'odi ferotge que senten els facciosos contra Catalunya, és un dels mòbils més importants que els impulsà a la rebel·lió. S'han passat anys i anys enrarint l'ambient a base de campanyes rabioses contra tot el que era català; (N. E. ¿Le suena a alguien esto, pero de Cataluña contra España?) i han reeixit a suggestionar alguna ànima primària a base de fer-li creure que totes les desventures que sofria Espanya naixien de les activitats o del caràcter dels catalans. (N. E. Espanya ens roba pero al revés, Cataluña nos roba.)
L'odi que senten contra tot el que és nostre, culmina principalment en la cultura i en l'idioma. La nostra llengua – que sempre anomenen despectivament "dialecto" (N. E. occitano, por cierto) - els és un constant motiu per a desfogar la seva bilis.
Ara, d'ençà de la guerra civil, l'aversió anti-catalana ha arribat a adquirir aparences patològiques. Mentre cerquen captar-se la simpatia dels indecisos organitzant emissions de ràdio en català, el subconscient els traeix amb les constants vexacions de que fan objecte - o creuen fer
objecte - el nostre idioma.
No cal que parlem de Queipo de Llano, que en les seves xerrameques dedica cada dia floretes a la nostra terra; que ha arribat a dir - i fa molt pocs dies - que a ell "hasta le gustaban las mujeres catalanas si no hablaban catalàn (catalán).” Perquè per bé que són "guapas", quan per parlar es posen a fer "ti, ti, ti, ti" (textual), "si supieran lo feas que resultan!”. (N. E. Igual se refería a las de la CUP actual.)
Però, sobre les coses que digui el bufó de la guerra civil no cal insistir, perquè la nostra premsa les reprodueix molt sovint i ja són a bastament conegudes. No obstant, ja que hem parlat del general de Sevilla, no serà inoportú que reproduïm un retall d'una nota en lletres molt grosses com
un anunci, que publicava un diari d'aquella ciutat – l' “A B C” - el dia 21 del darrer octubre. Diu així:
 
El único idioma de la unidad nacional.
 
Don Alfonso Sala es un catalán que habla siempre en el idioma nacional
único, en el que une y no separa. De don Alfonso Sala deben tomar ejemplo, aquí en Sevilla y en toda la España liberada, los catalanes – muchos por desgracia – que se muestran reacios a arriar su antipático prurito de herir los sentimientos de unión nacional y persisten tercamente en el uso público y a voces! del dialecto regional, en las presentes circunstancias de una impertinencia notoria.
Creemos oportuno insistir en nuestra exhortación a todos los catalanes, para que no desentonen, con disidencias idiomáticas que pueden inducir a juicios de sospecha, del fecundo momento de fusión española pura, sin reservas y sin condiciones, que vivimos.
Això és fort, innegablement. Però, encara queden altres exemples força convincents. L' “Heraldo de Aragón” publicava, el 13 de novembre passat, un article titulat: “Hacia el imperio. - Por la Cultura y el Idioma” on, per començar, ja es deia això: 
En el período de preparación e implantación de la odiosa Constitución Republicana uno de los episodios más bochornosos fué (fue) sin duda, el de la exaltación del separatismo regional, bajo la forma bien poco encubierta de autonomías y estatutos.
El ciclo era bien notorio; dar oficialidad a los dialectos para desespañolizar, deshispanizar, para descatolizar, en definitiva truncar, la sagrada unidad de la Patria, hiriéndola en doble filo en su conciencia, en su idioma, para dejar España convertida en un “puzzle” sin la menor cohesión espiritual.
¡Qué necio empeño separatista el del estancamiento de las diversas hablas regionales, como si el provincialismo y aún el ruralismo pudieran conducir a otra cosa que al aislamiento y a la decadencia!
Cundo (cuando) en Cataluña se desterraba el idioma español, suave y armónico, musical y vario, sacrificándolo al dialecto regional, se multiplicaban en todos los países las cátedras, donde miles y miles de alumnos se preparaban para hablar y escribir nuestra lengua.
Com pot veure's, la fòbia anticatalana de l'autor d'aquest article no té límits. Perd els estreps i es llença a les afirmacions més grotesques; tal, per exemple, la que diu que el fet de donar oficialitat el que ell anomena “dialectos”, tingués per objectiu descatolitzar Espanya. Es extraordinari, però encara no és tot. En aquest article ja s'estableix el programa per al demà (sempre comptant amb la victòria, és clar). Diu, textualment, que: Habrá de prohibirse el uso de los dialectos, no tan sólo con una finalidad oficial, esto queda descartado, sino con afanes de propaganda, o de exhibición anti-española.
Això de l'exhibició antiespanyola és molt elàstic, és clar. I per a un home com l'autor d'aquest article, per al qual l'oficialitat dels “dialectos” vol dir afany de descatolitzar Espanya, antiespanyol ho deurà ésser, per exemple, l'edició de llibres catalans. Això com a mínim.
Però, seguim, seguim:
Empleo constante del español en todos los grados de la enseñanza; pero fundamentalmente y sin excepción alguna, en la escuela primaria, donde la inteligencia tiene mayor receptividad para el hábito y para la asimilación. (N. E. Eso lo saben bien los que adoctrinan) Uso constante y exclusivo del idioma común en todos los actos de la vida oficial y de la relación pública. Sin olvidar la predicación y la catequesis, muy interesantes a este respecto. Y desde luego, en la radiodifusión.
Cuando todos los ciudadanos de nuestra Patria conozcan el español desde la infancia y estén en condiciones de hablarlo correctamente, como lo que es, como lengua madre, su propio interés les llevará normalmente a usarlo.
Es ben clar, no? Doncs, per si encara no basta, heus ací el text d'un ban del governador de Sant Sebastià:
Preocupación de toda autoridad debe ser el eliminar causas que tiendan a desunir a los gobernados. Y si esto debe hacerse en épocas normales, mucho más debe serlo en las anormales en que nos hallamos.
Para nadie es un misterio las diferencias que han existido entre algunas regiones de España, y, sin meterme a analizarlas, sí considero de mi deber aprovechar estos momentos de convivencia en esta población de personas de todas las regiones para suavizar esas diferencias y que, por la buena voluntad de todos, vayan fundiéndose en un exaltado amor a la madre España en apretado abrazo de sus hijos, hermanos de las diferentes regiones. Para ello, uno de los mejores medios de demostrar esa compenetración de cariño y de ideas es emplear el idioma común, sobre todo cuando se dispone, como nosotros, de uno tan hermoso como el castellano para poder expresar lo mismo nuestro cariño de hermanos, como los enardecidos gritos guerreros, propios de los momentos que atravesamos.
Como ésto en nada indica menosprecio de los idiomas regionales, sino una exaltación patria que nos apiñe en las manifestaciones de nuestro entusiasmo, espero del patriotismo de todos contribuyan a ello, sin que tenga que corregir resistencia alguna.
San Sebastián, 16 de abril de 1937.
El gobernador militar, Alfonso Velarde.
El governador prega, és suau. Però, espera que no haurà de corregir. No és prou clar?
¡I pensar que aquests bans els puguin signar homes que han fet que a la zona per ells dominada els idiomes més parlats *siguin l'italià i l'alemany! Però, el veritable rècord de l'anticatalanisme de la facció el bat el ja esmentat “A B C” de Sevilla, que amb un gran luxe tipogràfic, com és costum d'aquest (N. E. errata: aqusat) diari sempre que parla de les nostres coses, publicava el següent entrefilet:
Hay en la zona nacional numerosos catalanes. Nosotros no decimos que son rojos. Pero lo parecen cuando tienen la desfachatez de utilizar entre ellos su odioso dialecto. Hay que acabar con esa porquería. En España se habla español y nada más. Y el que no lo comprenda así en la cárcel está haciendo falta.
Que cadascú hi faci el seu comentari.
 
Els contes de l'AMIC.
 
Després de dos mesos seguits de vida de trinxera es tenien ben guanyats uns quants dies de repòs en aquell poble de la reraguarda del front. Sempre se'ls veia junts tots tres. A la companyia se'ls donava el motiu dels “germans Tam Tam”. La simpatia inicial que els ajuntà a la caserna, abans de sortir cap al front, es convertí, per la convivència en els perills i atzars de la campanya, en una entranyable i profunda amistat, en una solidaritat que anul·lava els egoismes individuals.
Havien tingut la sort de poder allotjar-se tots tres a la mateixa casa. Eren molt ben tractats per la senzilla família camperola. El pare era un home d'una seixantena d'anys, eixut de carns, espigat i vigorós encara. El seu rostre, solcat d'arrugues, semblava fet d'una mescla d'atzabeja i bronze. Enraonava poc i sense gesticular, la qual cosa donava a les seves paraules una fermesa i seguretat particulars. Vivia amb la seva dona i una filla soltera, ja granada. En tenien una altra, la gran, casada a Barcelona amb un negociant de fruita. Cap dels tres no havia estat mai a Catalunya. A vegades, el vell Fermín treia un paquet de postals amb vistes de Barcelona, i Lebrau i Bosc - que n'eren fills - les "explicaven" amb tota classe de detalls. Vila, quan la cosa durava massa, intervenia amb bromes i preguntes contínues, fins que el vell agafava les postals i les desava. Lebrau era de pare francés i mare catalana. Sobre el seu pare n'hi havien pervingut unes vagues referències de vida turbulent i d'una mort obscura al Canadà, on se n'havia anat alguns mesos abans que ell nasqués. La seva mare tornà a casar-se, i als setze anys, Lebrau, no podent suportar més temps l'ambient de la família, se n'anà de casa. Llogà una habitació al carrer del Paradís, el balcó de la qual donava enfront mateix de l'absis de la catedral. Des del seu llit estant podia veure bé les gàrgoles i els alts finestrals. Els matins treballava de delineant a casa d'un arquitecte i les tardes les dedicava a les seves aficions. Li agradava la música i la poesia. S'havia après de memòria òperes italianes senceres. Detestava Wagner. Era un home totalment
urbà, o millor, barceloní. Sentia la seva ciutat com una cosa viva. Acostumava dir que no havia estat mai més enlaire del Tibidabo ni més enllà d'Horta, barri on havia tingut un "cavall blanc" – segons expressió seva -, un embolic sentimental. Era baix i grassonet, cabells negres i ulls
vius, que esguardaven amb una certa fixesa insolent. Es movia amb brusquedat, com si sempre tingués quelcom urgent a fer.
Bosc era un minyó franc i expansiu. Podia estar explicant facècies durant una setmana sense esgotar-les. La seva vida havia transcorregut sempre entre llibres de comptabilitat, campionats d'escacs i excursions. Tenia uns peus enormes i fumava en pipa. Quan Lebrau tenia ganes de molestar-lo només havia de fer que posar-se a contemplar-li els peus, movent lleugerament el cap en admiració mofeta, sense dir ni una sola paraula, fins que, esgotada la capacitat de paciència, Bosc exclamava: "El que a mi em sobra de peus a tu et falta d'alçada, impertinent
esquitx". Per fi, esclataven a riure tots dos.
Vila era el més jove dels tres i semblava el més gran.
Impressionava per la seva còrpora ingent de gegant apacible.
Era fill d'un poble prop d'Olot, Sant Joan de les Fonts. La seva viva curiositat infantívola divertia molt Bosc, qui no deixava perdre ocasió d'explotar-la, fent interminables les facècies que li contava.
De totes maneres, Vila no estava mancat d'una certa murriesca ni certer discerniment.
Feia estona que, aquell vespre, Lebrau i Vila havien sopat. Bosc era fora. Havia sortit a primeres hores de la tarda i encara no havia tornat. 
El llum d'oli de damunt la taula pampalluguejava sense parar. A fora el vent brunzia amb fúria. El vell Fermín dormitava en una cadira. Lebrau es passejava amunt i avall, fumant. Cada vegada que passava per davant la porta de la cuina pegava una furtiva mirada a la filla, que hi feinejava. “Es lletja, tanmateix – pensava -, però té encara un cos esvelt i uns ulls tristos, molt bells. Un cavall gris, vaja! La deu haver besada mai ningú?"
Vila plegué el sobre d'una carta que havia acabat d'escriure. Respirà amb alleujament, satisfet d'haver-la acabada, i esguardà un paquet que hi havia en un recó, prop seu. De sobte, adreçant-se a Lebrau, digué:
- Vols dir que Bosc és al polvorí? Trobo estrany, si és així, que no estigui ja de tornada.
- Quan poses la banya en un forat... - contestà Lebrau sense aturar-se -. No t'he dit ja deu o dotze vegades que el capità l'ha cridat per anar a fer no sé quin recompte de material! El que passa és que tu tens unes ganes boges de saber què és el que hi ha dins el paquet que ha arribat per a ell.
- Caram, noi, ets d'una penetració genial! I amb un to burleta, afegí: 
I tu tens unes ganes d'entrar a la cuina!... Entra-hi, home; ja faré veure que no ho veig. 
Lebrau s'arronçà d'espatlles. Callaren durant alguns minuts.
- T'enganyes - féu Lebrau, aturant-se davant el seu amic -, si et penses que el paquet conté menjar. Sé positivament que no.
- Tu què saps. Què vols que hi hagi, doncs?
- No ho sé; però no hi ha res del que et penses.
- T'ho deu haver dit un ocellet. O el deus haver ensumat molt bé. 
Però, com ho saps, a veure?
Lebrau somrigué.
- Sempre que ha rebut paquets amb menjar venien de casa seva, els hi enviava la seva mare, i la lletra del nom i l'adreça d'en Bosc era tremolosa i mal feta, d'una persona que no sap gaire d'escriure. 
En canvi, la targeta d'aquest paquet és segura i elegant. Aquest paquet,
doncs, no l'envia la seva mare: és d'un amic o dels companys de treball.
- Això que acabes de dir podrà provar que no és de la seva mare, però no prova de cap manera el que no hi ha dins.
- Ja ho veurem.
- De bona gana l'obriria - féu Vila -.
Què hi dius, tu? No som tots uns?
- Ens guardarem ben bé prou de tocar-lo! T'agradaria que t'ho féssim a tu?
- Em seria igual - digué. I una idea súbita el feu rire -. Estaria bé que hi
haguessin mitja dotzena de jocs d'escacs!
En aquell moment Bosc entrà. Mentre deixava el capot damunt un escambell arrambat a la paret, Vila anà a cercar el paquet i el posà triomfalment damunt la taula.
- Ja has sopat, Bosc? - preguntà Lebrau.
- Sí, ho he fet amb el capità. I, esguardant el paquet: Ah, ja ha arribat!
- Magnífic! - exclamá Vila -. Sabies que arribaria i no ens havies dit res, eh?
- Pero, si he rebut la carta aquesta mateixa tarda, en sortir d'ací!
- Bé! i què conté?
- Obre'l tu mateix, apa!
Vila no s'ho féu repetir. Començà a tallar el cordill de l'embalatge, sense pressa, amb una lentitud estudiada, com si ja no li importés. Per fi, després dels encenalls i paper, va aparèixer la caixa d'un petit fonògraf i un àlbum amb plaques. Quan anava a destapar una rodona capseta de cartó, Bosc la hi prengué de les mans:
- Compte! Ací hi ha el diafragma. Si es trenqués no podríem tocar. Deixa'm, ja muntaré jo l'aparell. Què et sembla, t'agrada el regal?
- Sí, és molt interessant - digué Vila amb un cert desmenjament -, però, què vols que et digui, trobo que hi haurien pogut posar també alguna cosa de torna: una ampolla de conyac, tabac, què sé jo.
- Deixa'l cantar a aquest - digué Lebrau -. És incurable. Posa una placa, que sentirem com toca.
Atrets per la música entraren alguns soldats dels que s'hostatjaven a la casa veïna. I després d'altres. Examinaven el petit aparell, preguntaven si hi havia determinat disc i, després d'escoltar durant més o menys estona, acabaven per posar-se a enraonar ells amb ells. Adhuc, alguns començaren a cantar cançons del seu repertori particular, amb la consegüent protesta dels que escoltaven el fonògraf.
Lebrau agafà una nova placa, passejà l'esguard per damunt els seus companys i somrigué amb una estranya dolçor. La cançó començà:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor...
Tothom emmudí. S'anaren apropant lentament vers l'aparell, com si volguessin estar més a prop de la cançó enyorívola.
… qui de tu s'allunya...  
Tots se sentien agermanats per una mateixa emoció. Les notes de "L'Emigrant" els parlaven de la pàtria llunyana, aixecaven records i sentiments en llurs ànimes. La música, com una correntia entre terres de silenci, els portava cap a retrobaments interiors, cada vegada més pregons, cada vegada més intensos. Acudien a llurs esperits, fent més viva l'enyorança dintre el cor, flots d'imatges d'un passat de llum i de vida. I ells s'hi abandonaven, posseïts d'una inefable sensació de frescor i d'ingravidesa, desitjant d'una manera obscura no aturar-se enlloc, continuar... Venien remembrances de paisatges oblidats, d'escenes d'infantesa i d'adolescència; s'hi il·luminaven rostres femenins de promeses, germanes i mares; records de muntanyes, de perfils tan familiars i sabuts com els dels rostres dels éssers estimats; de camins que hom havia fet moltes vegades i en què cada pedra i cada arbre eren fites emotives; d'una veu que cridava el vostre nom en una casa on havíeu viscut anys i anys, i no sortíeu del lloc on estàveu amagat de por
de no sabíeu què; records de ciutats, de pobles, de carrers, de crepuscles dolcíssims prop del mar, de núvols... I, tota aquesta riquesa íntima eixia d'un fons de nostàlgia activa, perdia els trets individuals, i s'amplificava en un sentiment molt més profund, molt més vast, més
total. En cada ànima s'estremia la pàtria...
La cançó cessà. Però ningú no es mogué. Una veu digué a Lebrau, que anava a desar la placa:
- Torna, torna a posar-la.
I tots assentiren. Qui amb la mirada, qui amb el gest.
Lebrau canvià l'agulla, posà de nou la placa al plat i començà a donar corda. Però, una volta a la maneta donada amb massa força feu trabucar el fonògraf i la placa va caure a terra, trencant-se en molts bocins.
Vila s'ajupí a collir-ne els trossos i restà amb ells a la mà, sense saber qué fer-ne. Una idea feliç il·luminà el seu rostre. N'allargà un tros al company que tenia més a la vora, i un altre al següent, i a l'altre, fins que no li'n quedà cap.
- Guardeu-lo com a record. No ha estat cap desgràcia irreparable que
s'hagi trencat; ja n'enviarem a cercar una altra.
Quan tots hagueren marxat, el vell Fermín se li acostà:
- “No le ha quedado ningún trocito para mí?”
No, no li n'havia quedat ni un. Els havia repartits tots. Lebrau, que es donà compte de l'escena, feu tres trossos del seu i en donà un a cada un.
A fora el vent continuava udolant.
A. B.
 
Els humoristes catalans explicaran als soldats de l'Exèrcit de la República l'acúdit (sic) que els ha fet més gràcia.
 
La idea no és pròpiament nostra. Un gran humorista català, tan gran com jove, és qui la va tenir. Nosaltres l'hi robem i l'apliquem a l'hora actual. Però, com a cadascú el que sigui seu, declarem des d'ací que la idea pertany a Pere Calders, que és el gran humorista jove que hem al·ludit. Fa prop de cinc anys que Pere Calders va iniciar aquesta enquesta en un periòdic barceloní. Va quedar frustrada perquè aquell periòdic va veure interrompuda la seva vida. Però ja n'hi havia prou amb el sol inici, perquè hom pogués adonar-se de les grans possibilitats de l'enquesta. Aleshores, és clar, l'enquesta no tenia el caràcter que té ara. Els humoristes contaven els acudits al gran públic normal; avui els contaran a un públic gran i excepcional; els soldats del nostre Exèrcit. Aleshores hi havia qui posava dificultats. Hi havia qui considerava que la cosa era poc important i se la prenia d'una manera frívola. En Calsina, per exemple, que és un dels artistes més extraordinaris que té Catalunya, no és precisament que s'ho prengués d'una manera frívola, però es veu que s'arronsava d'espatlles. Segons ens conta Pere Calders, en Calsina tractava de subornar-lo. El volia convèncer per tal que fos ell qui li expliqués un “xisto” que estés bé, i deia que ja l'autoritzaria a publicar-lo. Però, davant la seva intransigència es va haver de resignar. I, després de fer un petit comentari sobre l'humor anglès, que és el que ell troba d'una millor qualitat, - n'hi ha prou amb què un acudit sigui anglès perquè provoqui la seva hilaritat, segons diu – va explicar-li l'acudit següent – anglès, és clar – que realment és d'antologia:
“Són dos exploradors que s'han perdut en el desert i es troben en un punt des d'on només es veuen horitzons de sorra, plans, desolats, sense la més petita mostra de vegetació. I un dels exploradors diu a l'altre:
- Perdoni, voldria parlar un moment a soles amb vostè...”
Ricard Opisso ja tractava l'afer d'una manera diferent. El tractava amb una gravetat profunda, i després d'una estona de reflexionar, exclamava:
“Sí, home, sí! Si no en sabia d'altre...
El xisto de l'antiquari!
Imagineu-vos un individu que necessita un rellotge de paret, i es dirigeix a casa d'un antiquari. 
- Voldria que m'ensenyéssiu un bon rellotge de paret...
L'antiquari n'hi ensenya uns quants de vulgars, i per fi, el porta davant d'un gran rellotge de caixa, i diu:
- Ací en teniu un de magnífic. Va molt bé, però s'ha d'entendre. Quan assenyala les deu i toca les cinc, són dos quarts de nou”.
Hi havia, també, qui descobria en l'enquesta unes grans possibilitats educatives, com en Bofarull.
- Jo trobo preferibles, deia, els acudits que tenen un sentit educatiu.
I va contar aquest, que deia que li agradava molt:
“Dues amigues es troben al carrer, i, l'una diu a l'altra:
- Mira, em trobo en un conflicte, per al qual no veig la solució. Demà passat és el sant del meu promès i no sé pas què regalar-li.
- Regala-l'hi un llibre, dona...
- Ca!... Abans hi havia pensat en això, però resulta que ja en té un...”
Hem començat ja els treballs a la captura de respostes. I, ja en tenim diverses, totes elles molt bones. Hem demanat, també, que si volen les il·lustrin amb un ninot. I això als escriptors sembla que els ha agradat molt. Es possible que surti alguna revelació i tot.
Gairebé tots ells han acollit la idea amb una gravetat de molt to. Afirmen que consideren que una de les coses més serioses que es pot fer per als soldats, és proporcionar-los distracció. I s'han posat mans a l'obra amb veritable entusiasme.
En el número vinent començarem a publicar les respostes. Però, volem aprofitar aquest preàmbul per advertir als nostres humoristes, que en l'Exèrcit de la República no hi ha unitats alemanyes. Així és, que els preguem que no contin als nostres soldats un acudit que, segons en Mora, fa riure extraordinàriament. Es un acudit alemany, que ell va sentir contar en una penya d'alemanys. No el va entendre, naturalment, però diu que tots reien tant i tant de gust...
Bé, que no el conti ningú, perquè els nostres soldats tampoc no l'entendrien...           
(izquierda arriba)
- Estic aclaparat de saber que heu enterrat la vostra dona.
- Sí, però què volíeu que féssim si estava morta.
 
Coses de mariners.
 
En una taverna del port, dos mariners torrats entren a tomballons. S'apuntalen prop d'una taula, es miren, i s'abracen.
Es desfan de l'abraçada i comencen a cridar:
- Ola, Pere!
- Ola, Joan!
- Quant de temps sense veure'ns! No et recordes de l'última vegada que ens vam trobar a Marsella? Quin daltabaix vam moure! Erem els amos de la ciutat.
- Oh, sí! Totes les noies estaven per nosaltres i no hi va haver taverna que no buidéssim.
- Brindem?
- Brindem!
I es van asseure. Després d'uns quants gots es començaren a ensopir. Passà un quart d'hora i un d'ells comença a eixorivir-se; amb una grapada agafà l'espatlla del company i va sacsejar-la.
- Ep! ep! minyó! Perquè ho sàpigues jo no em dic Pere ni m'he trobat mai amb tu a Marsella.
I l'altre, amb els ulls entelats, respongué:
- Jo tampoc em dic Joan i l'ase em fum si t'he vist mai.
- Aaaah! Doncs devien ésser uns altres mariners.
Es van tornar a ensopir, i al cap d'una estona, el que no es deia Joan s'aixecà. I, ondulant i fent brandades, com un vaixell en plena borrasca, se n'anà vers la porta.
- Escolta! - li cridà el que no es deia Pere -. Si te'n vols anar, a fora trobaràs dos taxis. Agafa el segon, que el primer no hi és.
 
(viñeta: mujer mirando un círculo de agua con algunas burbujas)
- Amor meu, no siguis pesat. Fa més de deu minuts que et prego de no jugar a fer bombolles a sota l'aigua.
 
Amor meu, no siguis pesat. Fa més de deu minuts que et prego de no jugar a fer bombolles a sota l'aigua.
 
Un cavall massa educat.
 
Kosciusco, l'heroi polonès, desitjava enviar algunes ampolles de bon vi a un seu amic de Soleure; donà l'encàrrec a un xicot dels seus, anomenat Zeltner, i va voler que prengués el cavall que ell mateix solia cavalcar. Quan retornà Zeltner, digué a Kosciusco que no volia cavalcar més el seu cavall, si al mateix temps no li donava la seva bossa. Kosciusco va voler saber per què, i el minyó va respondre:
- Quan un pobre per la carretera es lleva el capell i demana caritat, el cavall s'atura immediatament, i no vol tornar a marxar fins que he donat quelcom al mendicant; i quan jo no tenia diners em veia obligat a fer veure que donava almoina a fi de poder deixar el cavall satisfet.
 
(derecha, arriba, cartel: “Barber” visto desde dentro, al revés.)
- Com és que sempre teniu aquest gos a la porta?
- Què hi vol fer? No podem esquivar-lo d'ençà que li vaig donar l'orella d'un client.
 
Enginy contra enginy.
 
Els lleons del desert estaven esveradíssims. Havia arribat un caçador tan destre que no errava un sol tret. I veieu el sistema que tenia: caçava sempre de nits. I, quan veia els ulls d'un lleó fulgurar en la tenebra, pam! i els encertava en mig del front.
Els lleons del desert es van reunir per posar fi a aquell desastre. I, veus ací el que van acordar: tots els lleons, de nit anirien a parelles i amb un ull aclucat. I va ésser la salvació. Quan aquell prodigi es creia fer blanc, la bala passava en el buit, entre la parella de lleons.
 
(viñeta: ladrón y dueño apuntándole con una pistola.)
- Ja us deixaré escapar, us en dono paraula però primer m'heu de dir com ho heu fet per obrir l'armari on la meva dona tanca el wisky.
 
Ja us deixaré escapar, us en dono paraula però primer m'heu de dir com ho heu fet per obrir l'armari on la meva dona tanca el wisky.
 
L'espectre.
 
Un pobre home va comparèixer davant del seu veí, amo d'un castell, i amb la cara tota esblaimada, li va dir que havia vist un fantasma.
- Quan i on? - li va preguntar el veí.
- La nit passada. Caminava prop del vostre castell, i dalt d'una paret he llucat un espectre.
- I en quina forma se us ha aparegut? - preguntà el senyor.
- Era una cosa així com una mena d'ase molt gran.
- Aneu, aneu-vos-en a casa i no ho conteu a ningú. Sou un ximplet, i us heu espantat de la pròpia ambra (sic, ombra.)
 
(viñetas: pescador)
Pesca major o sorpreses de vida marinera.
 
Pesca major o sorpreses de vida marinera.
 
      
L'última voluntat.
 
Quan Rabelais estava en el seu llit de mort, uns quants metges van ésser cridats a consulta.
- Estimats cavallers – digué el geni als seus doctors, traient entre els llençols la seva cara esllanguida -, deixeu-me morir de mort natural!
 
Un peix ben pagat.
 
Lord Firestone, passava la lluna de mel en un castell d'Itàlia, i estava a punt de celebrar la capvuitada del seu casament.
El temps era esplèndid. El palau tot engalanat. Els rebosts plens. L'olor de rostit s'escapava de les cuines. Tot feia esperar que la festa seria magnífica.
Només l'oceà semblava que tingués interès a deslluir-la.
Tota la vigília havia estat tan oratjós que no hi havia hagut manera de pescar ni un sol peix. I això era un gros contratemps, perquè el senyor hi era molt aficionat.
No obstant, el dia de la festa, de bon matí, un pobre pescador aparegué amb un llobarro tan formidable, que semblava creat per a aquella ocasió.
L'alegria corregué per tot el castell, i el pescador fou introduït en el saló, on el lord li preguntà quant volia d'aquell peix, que tot seguit li seria pagat.
- Cent fuetades a la meva esquena, és el preu del meu peix - respongué el pescador - i no vull perdre ni un sol cop.
Lord Firestone i els seus convidats van quedar atònits, però el nostre home estava resolut, i era en va contradir-lo.
- Bé, bé, el company és un humorista, i com que el peix ens convé, colpegeu-lo lleugerament, i que el preu li sigui pagat en presència nostra.
Quan li van haver administrat cinquanta fuetades, el pescador exclamà:
- Prou! Prou! Tinc un soci en aquest afer i és just que rebi la seva part.
- Com! És possible que hi hagi dos ximplets com aquest en el món?
Digueu qui és i que vingui de seguida.
- Bé – respongué el pescador; el trobareu a la vostra porta; és el vostre propi porter que no em volia deixar entrar si no era amb la condició que li donaria la meitat del que tragués del meu llobarro.
- Oh! exclamà el senyor -. Porteu-me'l tot seguit, que rebrà la seva part amb estricta justícia.
I quan aquesta cerimònia fou acabada, destituí el porter, i recompensà amplament el pescador.  
 
(viñeta: hombre delgado con un bombín, con un reloj de pared bajo el brazo y un pato como mascota, al que lleva atado. Otro personaje gordo, también con un sombrerito plano.)
- Què passa que fa una colla de dies que aneu amb el rellotge de paret sota el braç?
- Veureu, tinc el de butxaca a adobar...
 
- Què passa que fa una colla de dies que aneu amb el rellotge de paret sota el braç? - Veureu, tinc el de butxaca a adobar...
 
Inexorable.
 
Un cavaller que molt sovint era molestat per un visitant llauna, ordenà al
seu criat de no deixar-lo entrar més, i d'avisar-lo amb tota cortesia. 
No va passar molt de temps que l'empipador subjecte es va presentar, 
i preguntà si el senyor era a casa.
- No – respongué el criat -, ha sortit.
- Voldria veure la senyora, he de dir-li quelcom.
- També és fora, - replicà el servent.
- Bé, ja l'esperaré. Però com que fa fred, m'agradaria seure vora del foc, en el saló.
El foc també se n'ha anat – respongué l'inexorable servent.
 
 
L'automobilista. - Quants kilòmetres hi han d'ací al poble, seguint la carretera nova?
El peó caminer. - Per ara cap, perquè encara no han posat les indicacions.
 
(centro, arriba, viñeta, Hitler, hombre tras un telón.)
 
Ai, ai, ai! que ja torna a estar “uber alles”
 
Furor teutonicus.
- Dantzig, l'Anschluss i Colònies, per començar!
- Ai, ai, ai! que ja torna a estar “uber alles” …! (über alles : sobre tot) 
(viñeta: hombres jugando al ajedrez.)
 
Dantzig, l'Anschluss i Colònies
 
Una resposta xocant.
 
Frederic el Gran sofrí una formidable desfeta a Kolín. Passà el temps, i un dia, en una revista, s'encarà amb un soldat que tenia una profunda cicatriu a la galta, i li va preguntar:
- Amic, en quina baralla de taverna t'has fet aquesta esgarrinxada?
- Me la vaig fer – respongué el soldat – a Kolín, on Vostra Magestat pagà el beure.
 
(viñeta: nieta y abuelo con la pierna escayolada y un lazo (no amarillo) en la pierna. La alfombra merece la pena estudiarla. Yo veo un martillo, hoz, quizás banderas. Está en blanco y negro, pero los detalles son interesantes.)
- M'haurà de perdonar, avi, però avui tenim visites de compromís i hem de mirar que la casa faci un cert goig.
 
M'haurà de perdonar, avi, però avui tenim visites de compromís i hem de mirar que la casa faci un cert goig.
 
En el restaurant.
 
- Ecolteu (escolteu) cambrer. Tinc molta gana, i vull fer un bon dinar. Preneu la propina per endavant, i a veure què em recomaneu?  
-::-
En una altra taula, un pagès s'entretenia mastegant l'escuradents.
- No siguis mal educat – li va dir el seu company -. Això no es menja, només es xucla.
 
Consells de mare.
 
- Desenganya't, filla meva; no en treuràs res de tan llegir. Als homes no els agraden les dones sàvies. Més s'estimen que siguin ben ases.
- Pero, mamà; que et penses que tots són com el papà els homes?
(viñeta: pobre con pulgas saltando en una tienda, y tendera.)
 
Em darà 20 cèntims de pólvors insecticides
 
- Em darà 20 cèntims de pólvors insecticides.
- Sí senyor. ¿Que els vol en una capseta?
No, no cal, tiri-me'ls vostè mateixa per sobre.
 
Una vegada passa...
 
Un senyor va deixar vint-i-cinc pessetes a un amic seu per dos o tres dies. Com que estava segur que no les hi tornaria es va proposar de no deixar-n'hi mai més.
Però, veus ací que l'home va tenir una gran sorpresa en veure que les pessetes li eren retornades puntualment.
Passat un mes, el mateix amic tornà. I aquesta vegada necessitava una forta quantitat.
- Ah, no! - li va dir el nostre home -. Que m'enredéssiu una vegada pot passar, però dues, no.
 
Els poetes de la guerra.
 
Tren de soldats.
 
I. - Tarda.
 
va passant, a glops, la tarda.
 
El lluny apar que s'animi
sota el fum brut de la màquina
que agita mocadors negres
que fan adéus al paisatge.
I nosaltres fem adéus
dintre el silenci de nacre:
com enyorem la ciutat,
els nostres germans i els pares!
 
L'estació que és darrera
fa voleiar una campana
que es fon, com en boira fina
es perd el senyal d'un astre.
 
Retornarem altre cop?
Els meus companys ja no canten.
Quina enyorança us ha mort
els coloms de la paraula? 
 
Podrem retornar tots quan
la guerra sigui acabada?
 
la teva marxa, que llarga!
 
(El tren fuig i deixa enrera
l'escalf d'una foradada
on el silenci musica
la seva oda inacabada).
 
Ai, silenci pastoral
del camp! Què deuen fer a casa?
La mare deu mirar el cel
mentre renta roba blanca.
 
Per la finestra del tren
va passant, a glops, la tarda.
 
II. - Crepuscle.
 
Mai llisquessis, visió:
tren-hospital que creuaves
amb els ferits plens de benes,
entre un ponent de magrana.
 
Vares anar-te'n molt lluny,
vers la ciutat estimada.
Com us envejo, ferits:
veureu els fanals i els arbres.
 
Tots els companys han callat:
n'hi havia un que plorava.
La mort, amb cara de lluna,
espiava des dels aires.
 
III. - Nit.
 
Ferroviari, què tens
que sembles pres de basarda?
Sota una nit de carbó
tens clavells blancs a les galtes.
 
Enyores anar pels rails
d'argent de la via làctea
o bé el disc blanc de la lluna
no dóna pas a tes ànsies?
La vida és tot un enyor:
enyor de les enyorances.
 
Ramon Bech.
 
(Accèssit al millor poema de guerra. Concurs de l' Agrupació d'Escriptors Catalans).
 
Elles.El tren ja no es veu. Han quedat a les andanes
 
Elles.
 
El tren ja no es veu. Han quedat a les andanes
de l'estació totes les dones. Hom diria
que el món ha perdut les baranes
i que s'ha estimbat la pena i l'alegria.
Ells viatgen cap a temudes distàncies
de morts verticals,
de plom furiós, de ressonàncies
de terra ofesa i d'apocalipsis d'hospitals.
Poques, molt poques han plorat.
A voltes estigué a punt de trair-les un sanglot,
que prompte fou ofegat
per una rialla absurda del tot.
Són les germanes, les esposes, les mares.
Les de llavi que vol i de cor que no sap;
les de pit madur i de mans no avares;
les de faldes profundes i de mocador al cap.
La mateixa obscura por gregària
del ramat perdut
en la muntanya
les ajunta sobre el brut
paviment. Són una muda pregària
d'ànima i d'entranya.
Romanen immòbils com un fris
esculpit amb pedra nocturna
i silenci gris
de cendra d'urna.
Tenen agonies de coloms en llurs cares marcides,
campanes de boira es gronxen en els seus rulls,
gèlides llums les ronden, com feres amansides,
i esquelles de llàgrimes pesen en els seus ulls.
La ciutat les espera amb els seus febrils tumultes,
amb la taula escassa de pa,
amb les nits de sirenes ocultes
i un ocell mort a la mà.
I se n'hi van. Se n'hi van, a poc a poc, totes juntes,
ajudant-se la passa, sostenint-se el cos.
Arrosseguen un llast d'esperances i preguntes
i trepitgen del dia les últimes flors.
Són les germanes, les esposes, les mares.
Les de llavi que vol i de cor que no sap;
Les de pit madur i de mans no avares;
les de faldes profundes i de mocador al cap.
 
 
(Premi de l' “Agrupació d'Escriptors Catalans” al millor poema de guerra).  
Germà que vas a la guerra...
 
Adéu, germà. Te'n vas – el rostre franc, 
l'esguard inofensiu -
quan l'octubre va ofegant els rastres
del fressar càlid de l'estiu
i al cel el bellugueig dels altres
es torna pensatiu.
Te'n vas, i rera teu,
aquell carrer que t'ha vist néixer
va repartint bocins del teu adéu.
I el record teu comença a créixer
com un Déu.
Germà: pels arbres la tardor va espolsant l'ambre
d'un sol convalescent i fi.
Jo penso en tu, perdut dintre ma cambra
immaculada de fadrí.
Penso en tu i viatjo aquell viatge
infinit per l'Ideal 
i m'estenc, com ahir, damunt la platja.
I vibra, al teu record, mar i sorral.
(La nostra mar llatina
profanada per noves i tràgiques fragates
i aquesta sorra fina
regada amb sang per l'odi d'uns pirates).
Esguardo el món i estimo més la nostra 
terra,
escollida com enclusa d'una nova
humanitat,
i et veig anar cap a la guerra
amb els ulls oberts i càndids vers la
immortalitat.
Te'n vas
i viuràs tot l'horror del clima
de trinxera, d'obús i de gas,
el dia pesant, la nit prima...
Però el nostre clima,
germà, l'enyoraràs?
Tu no pots enyorar-lo. Tu tens
aquell aire formal
del qui porta enganxada a les dents
la victòria final.
Sota un cel foraster
la metralla, el martiri,
et seran com la llum del carrer
que et recorda tan pur com el lliri.
I en les hores de dol, quan la glassa
del fum envaeix tot l'ambient
i es fa lenta la passa,
tu seràs el ressò més potent
i el més brau combatent
de la raça.
Tornaràs amb uns ulls de perfum
i un fusell de brillants a les mans,
i la Pàtria et dirà que ets la llum
i entraràs en el cor dels infants.
I un bon dia
- germà, jo el veuré -
quan enfilis el llarg del carrer
de la nostra alegria,
el carrer et serà un càlid, perenne llorer
que et farà companyia.
Oh, germà! Si pogués lluitar amb tu,
donar el pit i la sang pel nou món...
Si pogués tenir el braç com el teu, tan segur...
Els malalts... ¡si ens volguessin al front!
Lluitador d'una causa sagrada,
davant teu m'agenollo, germà.
Catalunya et contempla, abrandada.
Glòria a tu, vencedor del demà!
 
AMIC
Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República editada pels Serveis de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Adreça: Avinguda del 14 d'Abril, 411, 1r.
Tel. 72006 – Barcelona
Núm. 1. 1 de gener del 1938.