Mostrando las entradas para la consulta unflats ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta unflats ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se supo más de él. A los cuarenta o cincuenta años de su desaparición se presentó en Almudévar un mendigo de esa edad poco más o menos, quiero decir, de unos cincuenta años, diciendo que era Pedro Saputo, cuando éste debiera tener entonces, si viviera, setenta y cuatro o setenta y cinco. Pero por burla y con mucho desprecio le preguntaron de su casa y no supo decir cuál era; ni satisfacer a mil otras preguntas que le hicieron. Pidiéronle que pintase, y tocase algún instrumento; y respondió muy entonado y grave: el águila no caza moscas. Y repetía y juraba que era hijo de Almudévar y el verdadero Pedro Saputo. Como era zafio, bajo, grueso, y un borrachín torpísimo, los de Almudévar se ofendieron y le entregaron a los muchachos, que llenándolo de barro y con grande ignominia y algazara le arrastraron por las calles y sacaron del lugar medio muerto. Él se levantó, y mirando al lugar, dijo en tono profético: presto será que el cielo vengue esta ingratitud y mala obra. ¡Pueblo de Almudévar!, no sabes lo que has hecho: ya lo sabrás cuando venga sobre ti el castigo y caiga en ti la calamidad de tu pecado. Los del pueblo rieron, y hasta ahora no ha vengado nada el cielo, ni les ha sobrevenido ninguna calamidad en castigo de haber tratado a aquel asqueroso como merecía. Mas él se fue a otros pueblos, andando mucho por el pie de la Sierra y por el Semontano, llamándose Pedro Saputo. Y como hablaba con gravedad y decía muchas sentencias, aunque las más de ellas muy disparatadas, se habían atribuido algunas al verdadero Pedro Saputo; pero no en Almudévar ni por nadie de los que conocieron al grande hijo de la Pupila.

Como el lector lo está viendo desde el principio de la historia de su vida, no hubo hombre en su tiempo ni después se ha conocido que le igualase en agudeza, en talento, en discreción, en habilidad para todo, juntando a tan excelentes dotes una amabilidad que robaba el corazón a cuantos le hablaban, un aire de mucha dignidad, una presencia gallarda y hermosísima, y una gracia incomparable en todo lo que decía y hacía; y jamás se le vio hinchado ni se vanaglorió de nada. Con la misma naturalidad y facilidad trataba con los grandes que con los pequeños, sin faltar al respeto que se debía a cada uno y al decoro de las personas y de las cosas. No se hacía pequeño con unos, ni grande con otros; ni alto o desdeñoso con éstos, y bajo o servil con aquéllos.

Recibió algunas ofensas, y no vengó ninguna, dándole siempre venganza a su tiempo los mismos que le ofendieron, porque su virtud y la estimación pública, y sobre todo su generosidad, confundían muy pronto a sus enemigos.

Huyó de tener envidiosos, disimulando en lo posible su gran superioridad; y con todo en Andalucía se dice que tuvo un lance con dos émulos a quienes combatió a un tiempo y desarmó, dándoles después de bofetones por desprecio, y como notándolos de infamia por haber usado con él una villanía y acometiéndole alevosamente cuando salían al campo.

También se asegura que habiéndose hecho de él un grande elogio en cierta tertulia de Huesca, tuvo un caballerete, muy jactancioso y vano, la imprudencia de decir movido de la envidia: pero al fin es un borde. No era esto ciertamente una injuria; pero además nombró a la Pupila de Almudévar con una calificación harto fea. Súpolo Pedro Saputo y el domingo inmediato por la mañana se dirigió a la ciudad, y por la tarde a la hora que la gente principal salía a recrearse a ciertos puntos, fue al más concurrido, y vio con otro y una señora a aquel desdichado. Acercósele, y pidiendo permiso a la señora y al caballero le dijo: - Yo soy Pedro Saputo; ¿qué es lo que dijiste de mi madre el jueves en casa de N.? Turbóse el cuitado; y él le dijo con severidad: dentro de tres días he de saber yo que habéis ido a la misma casa y habéis declarado a las personas que se hallaron presentes, que no sabíais lo que decíais porque no estabais en vuestro acuerdo. ¿Lo haréis? Acusado el otro de su conciencia y con la noticia de que tenía del valor y esfuerzo de Pedro Saputo, respondió que sí. Pues en señal de amistad, y que en esto no se hablará más, dadme la mano. Diósela; y él se la apretó de modo que le magulló los dedos, estrujándoselos unos con otros; de que quedó lisiado para siempre después de estar mucho tiempo en poder de cirujanos; dio altos ayes el miserable y llamó la atención del paseo; mas Pedro Saputo le dijo: de vivo a muerto es inmensa la distancia, y eso no es nada; una leccioncita de prudencia, y una memoria del día que nos vimos en este paseo. Y muy sereno, con gentil continente, y saludando a los conocidos, se fue andando a la ciudad, y se volvió a Almudévar. Y solía decir que sus particulares injurias todas las perdonaría; pero que las que dijesen o hiciesen de su madre, le quitarían el sueño a él, y el sueño y algo más a sus autores. Se habló en Huesca de este lance, y todos le aprobaron como obra de un verdadero hijo que vuelve por la honra de sus padres.

Traía siempre consigo el Manual de Epicteto, y decía que no le podía leer tanto, que no le abriese siempre con gusto y provecho. Y solía decir que este libro es el testamento de la raza humana, así como el Evangelio es el testamento de la sabiduría increada, conduciendo el uno (en lo posible) a la paz de la vida y el otro a la paz de la vida y a la felicidad eterna.

Yo quisiera poder quitar de la historia de su vida algunas travesuras que hizo de muchacho, en especial la de disfrazarse de mujer y meterse en el convento; pero debe considerarse su poca edad, los motivos porque lo hizo, y no juzgarle con disfavor. No fue una calaverada; fue sólo discurso del miedo, por más que a otro no le hubiese ocurrido. También a algunos parecerá que fuera mejor haber olvidado después a aquellas dos compañeras del noviciado, o que las hubiese tratado ya con menos familiaridad. Pero, ¿era esto muy posible a él ni a ellas? Si cuantas mujeres le veían y trataban un poco, lo que es por ellas, se daban luego por perdidas, ¿qué sucedería a aquellas dos que nacieron con él a la luz y conocimiento de la malicia? ¿Y de un modo tan singular y no visto?

Desde el momento que se reconoció a sí mismo y vio cuan fácilmente podía ser rico si quería, que fue cuando volvió del gran viaje por España, dijo a su madre estas hermosas palabras: «Ya, buena madre y señora mía, tenemos un estado decente, el cual Dios mediante y yo con salud no ha de faltarnos. Yo os ruego, pues, que a ningún pobre, anciano, enfermo o desvalido, y más si es mujer, dejéis que le coja la noche sin pan si no sabéis que otro le acude. Acordaos cuando lo érades vos e yo niño, acordaos de lo que sentíades cuando alguna persona os saludaba con afabilidad y os daba algo para mí o con pretexto y voz que era para mí, y os encontrábades con un día bueno tomándome en brazos o sentándome a vuestro lado. Aquel gozo que entonces sentíades le podéis renovar y tener siempre que quisiéredes, con la ventaja de ser vos misma la autora de vuestra felicidad, dando con que le sientan otros infelices. Porque si felicidad hay en este mundo, es la conciencia de los beneficios que se hacen.» Y él por su parte, aunque generalmente valiéndose de terceras personas, socorría muchas necesidades. ¿Quién con esto no le amaría, aunque no hubiese otra causa? Viendo tal caridad, le dijo una vez un eclesiástico virtuoso, que no podía dejar de ser su vida muy feliz y próspera; y él, generoso y magnánimo, respondió: ésa no es cuenta mía.

Puédese disputar si fue un bien o un mal, mirando a su sola persona, el haber encontrado a su padre. Porque sus bienes no los necesitaba; su favor tampoco, ni la dignidad de la familia; fuera de si quería casar con mujer que se deshonrase de un hombre sin linaje. Pero como él no la hubiese querido con esta vanidad, no se puede considerar como un favor de la fortuna el adornarle después con un tan ilustre apellido. El de sabio que ha merecido y llevaba era mucho más grande. Y en cuanto a mujer y esposa digna de él habíasele prevenido en la hermosa y discreta Morfina, que nacida con un entendimiento muy claro, un juicio profundo y recto, y un pecho nobilísimo, prefirió a todos sus hinchados pretendientes un hombre de dudosa cuna, pero con ilustre dictado de sabio, que llevaba sin vanidad, sin afectación ni ceño. Dignas eran también de él su hermanita y Eulalia, tan apreciables una y otra, cada una por su término.

Para nada, pues, necesitaba a su padre ni de su apellido. Con todo, se alegró mucho de conocerle, aunque por su madre principalmente. Nunca él había creído liviandad ni desenvoltura el hecho de su madre, porque, sobre dar entero crédito a su relación, le conocía bastante para no dudar de su virtud, sin lo que oía a todos de su mucha honestidad y recato; pero la infeliz no podía estar satisfecha con su buena opinión, y más creyéndose engañada.

Por lo demás, parece que la suerte quiso mostrar en él que los hombres que nacen de su cuenta no deben procurar ser hijos sino de sí mismos, de su aplicación y de sus obras, pues le ocultó al mundo, sea con muerte, sea de otra manera, luego que encontró un padre que le diese estado. No era sin duda éste el que le convenía; y por eso y porque ya había perdido el otro, que era el legítimo en su condición, dejó de ser su hijo, y se perdió la luz y la gloria con que en él quiso iluminar y adornar el mundo.

Acerca del fin que tuvo nada se puede afirmar. Sospechóse por algunos y aun se quiso asegurar, que la carta y llamada a la corte fue traición de los cortesanos, que viendo al rey con deseos de hacerle venir y mostrando alegría algunas damas de las principales y más hermosas, se llenaron de envidia y discurrieron esta maldad para deshacerse de él, valiéndose luego de asesinos que le quitaron la vida en el camino, juntamente con el criado. Esto es lo que se sospechó y dijo, y lo que yo he creído siempre; pero de cierto no puede saberse. De todos modos, bien exclamó el poeta aragonés: ¡Oh corte, quién te desea!

viernes, 12 de abril de 2024

Inducias - Destruir

Inducias, s. f. plur., lat. inducias, renvoi, sursis, délai, trêve.

Quan lo plag es comensat, moltas vegadas aven que las partz queron inducias, so es respech e alongamen. Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Quand le plaid est commencé, plusieurs fois il arrive que les parties demandent renvois, c'est-à-dire répit et prolongation.

Hom deu donar a tot accuzat inducias, o temps dins lo qual se puesca avisar de respondre. Cat. dels apost. de Roma, fol. 62. 

On doit donner à tout accusé délais, ou temps dans lequel il se puisse aviser pour répondre.

ANC. FR. Comme il eust faict avecques son ennemy induces, que nous disons trêves. Anc trad. des Offices de Cicéron, p. 22.

ANC. CAT. Enducies. ESP. Inducia. PORT. Inducias. IT. Indugià. (chap. Indussia, indussies: a un juissi: retrás, aplassamén; tregua, tregües.) 

Pedro IV de Aragón, El Ceremonioso, Lo Ceremoniós; inducias

Indulgencia, Endulgencia, s. f., lat. indulgentia, indulgence.

Salv autras endulgencias e granz remissions. V. de S. Honorat. 

Sauf autres indulgences et grandes rémissions. 

So son letras de perdon e de la indulgencia. V. et Vert., fol. 75. 

Ce sont lettres de pardon et de l'indulgence. 

Lo papa pot donar indulgencias. L'Arbre de Batalhas, fol. 85. 

Le pape peut donner indulgences. 

CAT. ESP. PORT. Indulgencia. IT. Indulgenzia. (chap. Indulgensia, indulgensies: perdó de pecats o culpes; indult, indults; v. indultá: indulto, indultes, indulte, indultem o indultam, indultéu o indultáu, indulten; indultat, indultats, indultada, indultades.)

2. Endulgensa, s. f., indulgence.

El papa avia altreiada pleniera endulgensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 202.

Le pape avait octroyé indulgence plénière.

IT. Indulgenza.

 

Industria, Endustria, s. f., lat. industria, industrie. 

Per sa propria industria. L'Arbre de Batalhas, fol. 100. 

Par sa propre industrie. 

Per son estudi e per sa endustria. Cat. dels apost. de Roma, fol. 55. 

Par son étude et par son industrie.

CAT. ESP. PORT. IT. Industria. (chap. Industria, industries; aplicassió, treball; puesto aon se produíx; adj. industrial, industrials.)

 

Infern, Yfern, Enfern, Effern, s. m., lat. infernum, enfer.

Cayran lains el foc d' infern arden...

(chap. Caurán adins del foc d' infern ardén.) 

Ins en infern on seretz turmentat. 

Folquet de Romans: Quan lo dous. 

Tomberont là dedans au feu ardent d'enfer... 

Dedans l'enfer où vous serez tourmentés.

Per qu' en yfern fara de totz un mun. 

Serveri de Girone: Del mon. 

C'est pourquoi en enfer il fera un mont de tous. 

Cel que Dieu laisa e 'n enfern te, 

En enfern aura la merce.

Pierre d'Auvergne: Lo Senher. 

Celui qui Dieu délaisse et tend vers enfer, en enfer aura la récompense.

Pois met l' arma en effern. Poëme sur Boèce.

Puis met l'âme en enfer. 

Als inferns descencio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Descente aux enfers. 

ANC. FR. En enfern qui regeirat à tei?

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 6. 

Se jo descendrai à enfern tu i es.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

CAT. Infiern. ESP. Infierno. PORT. IT. Inferno. (chap. Infern, inferns.)

2. Infernal, Yfernal, adj., lat. infernalis, infernal.

Els focs yfernals

Ardretz, senes falida.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Aux feux infernaux vous brûlerez, sans faute. 

D' ont es issitz tan grans mals 

En cossir et en digz durs 

Et en fols faitz infernals.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

D'où est sorti si grand mal en pensée et en paroles dures et en folles actions infernales.

CAT. ESP. PORT. Infernal. IT. Infernale. (chap. Infernal, infernals.)

3. Infernar, Enfernar, v., damner.

Aus, tu que Gleyza governas 

E cobeitas e campernas 

L' autruy dreg! Del tort t' infernas. 

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Ouïs, toi qui gouvernes l'Église et convoites et attaques le droit d'autrui!

Du tort tu te damnes. 

Per que s destrui e s' enferna.

Bertrand de Born: Greu m' es. 

C'est pourquoi il se détruit et se damne. 

Fig. Fas sirventes per esquerna

D' amor qu' en aissi s' enferna, 

Que las joves an levada taverna.

Alb. Caille: Aras quan.

Je fais sirvente par raillerie d'amour qui se damne tellement, que les jeunes [femmes] ont ouvert taverne. 

ESP. Infernar. (chap. Inferná, infernás, aná al infern, condenás: yo me inferno, infernes, inferne, infernem o infernam, infernéu o infernáu, infernen; infernat, infernats, infernada, infernades.)

 

Infimos, adj., lat. infimus, infime, bas, enfoncé. 

Loc humit, gras, infimos. Eluc. de las propr., fol. 217. 

Lieu humide, gras, bas. 

CAT. Infim. ESP. (ínfimo) PORT. IT. Infimo. (chap. ínfiminfims, ínfima, ínfimes: baix, afonat.)

 

Inflacio, s. f., lat. inflatio, enflure.

Pren inflacio et dezinflacio.

Alguna inflacio.

Eluc. de las propr., fol. 52 et 81.

Prend enflure et désenflure.

Aucune enflure. 

ESP. Inflación. PORT. Inflação. IT. Infiagione. (chap. Inflassió, inflassions : creixcuda, aumén dels preus; unfló, unflós.)

2. Enflazon, Eflazo, s. f., enflure.

Aquella confection

Pauzatz als pes; per enflazon

Ben bona es, e petit costa.

(chap. literal: Aquella confecsió poséu als peus; per a unfló (o inflamassió) ben bona es, y poc coste.)

Deudes de Prades, Auz. cass., fol. 21.

Posez aux pieds cette préparation; pour enflure elle est bien bonne, et coûte peu.

Fig. Per eflazo d' ergoil. Trad. de Bède, fol. 45. 

Par enflure d'orgueil.

3. Enflament, Eflamen, s. m., enflure, irritation.

Aquela calors e aquel eflamens si sento e s' amortisso e esdeveno suau e pazible. Trad. de Bède, fol. 42.

Cette chaleur et cette enflure se sentent et s'amortissent et deviennent douces et paisibles.

Fig. Que per aventura... detracions, enflament, departiment non sian entre vos. Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Que par hasard... détractions, irritation, sédition ne soient entre vous.

4. Inflatiu, adj., gonflatif, propre à enfler.

(chap. inflamassió, inflamassions, v. inflamá, inflamás; unfló, unflós.)

Viandas grossas et inflativas. Eluc. de las propr., fol. 81.

Aliments grossiers et gonflatifs.

ESP. Inflativo (N. E. que hincha o infla. Chap. unflatiu, unflatius, unflativa, unflatives : que fa unflá, com los sigronsfesols, col, etc.).

5. Enflar, Eflar, Uflar, v., lat. inflare, enfler, gonfler.

So es gota que pels pes pren,

Et azoras los fai enflar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

C'est goutte qui par les pieds prend, et aussitôt les fait enfler. 

Fig. Scientia efla, charitaz edifia. Trad. de Bède, fol. 35. 

Science enfle, charité édifie. 

Part. pas. Esperitz te lo cors uflat. Brev. d'amor, fol. 8. 

Le souffle tient le corps enflé.

CAT. ESP. Inflar. IT. Infiare. (chap. Unflá, unflás: yo m' unflo, unfles, unfle, unflem o unflam, unfléu o unfláu, unflen; unflat, unflats, unflada, unflades.)

6. Dezinflacio, s. f., désenflure.

Pren inflacio et dezinflacio.

Eluc. de las propr., fol. 52.

Prend enflure et désenflure.

(chap. Desunfló, desunflós.)

7. Desenflar, Deseflar, v., désenfler, dégonfler.

Tos ventres deseflaria.

Lo ventre sy desenflara per la boca.

Liv. de Sydrac, fol. 79 et 101.

Ton ventre désenflerait. 

Le ventre se désenflera par la bouche.

CAT. Desinflar. (ESP. Desinflar, deshinchar. Chapurriau desunflá, desunflás: desunflo, desunfles, desunfle, desunflem o desunflam, desunfléu o desunfláu, desunflen; desunflat, desunflats, desunflada, desunflades.)

8. Roflamen, s. m., ronflement, explosion.

Fig. La freida vianda endursis los nervis e las venas e lo coratge e la servela, e esmov lo roflamen de las malvasas humors.

Liv. de Sydrac, fol. 33.

La nourriture froide endurcit les nerfs et les veines et le coeur et la cervelle, et excite l'explosion des mauvaises humeurs.

 

Infligir, v., lat. infligere, infliger.

Part. pas. La pena infligida. Fors de Béarn, p. 1089. 

La peine infligée. 

ESP. PORT. Infligir. (chap. Infligí: infligixco o infligixgo, infligixes, infligix, infligim, infligiu, infligixen; infligit, infligits, infligida, infligides.) 

 

Inhilar, Enilhar, Endillar, v., lat. hinnire, hennir.

Cavals inhila. Leys d'amors, fol. 128.

(chap. Lo caball relinche.)

Le cheval hennit.

El cavals es totz enrabiatz... 

Brama, crida et endilla.

Roman de Jaufre, fol. 84. 

Le cheval est tout enragé... il brame, crie et hennit. 

Part. prés. Poli ama mot sa mayre et la siec on que ane, et si la pert sona la enilhan. Eluc. de las propr., fol. 246.

Le poulain aime beaucoup sa mère et la suit où qu'elle aille, et s'il la perd il l'appelle hennissant.

(chap. Relinchá: relincho, relinches, relinche, relinchem o relincham, relinchéu o relincháu, relinchen; relinchat, relinchats, relinchada, relinchades; s. m. relincho, relinchos : sonido dels caballs, mules, potros, potres.) 

 

Inpetige, s. f., lat. impetiginem, gratelle.

Inpetige es corrupcio d'humor intercutanea ab pruzor.

Eluc. de las propr., fol. 98.

Gratelle est corruption d'humeur intercutanée avec démangeaison.

IT. Impetigine, impetiggine.

(chap. Sarna, tiña, picassó; en fransés gratelle, de gratar : rascá.)

 

Insidia, s. f., lat. insidias, embûches, piéges.

Non doptan los aguah ni las insidias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 194. 

Ne redoutant les aguets ni les piéges. 

ANC. ESP. PORT. IT. Insidia. (chap. Insidia, insidies.)

2. Insiador, s. m., lat. insidiator, qui tend des embûches, insidiateur, trompeur, malfaiteur.

Insiadors publics. Priv. concile par les R. d'Angleterre, p. 17. 

Insidiateurs publics.

ESP. PORT. Insidiador. IT. Insidiatore. 

(chap. Insidiadó, insidiadós, insidiadora, insidiadores.)

3. Encidiar, v., lat. insidiari, dresser des embûches, insidier, épier, surprendre.

Part. pas. Lo qual fo encidiatz e aguachatz per son sogre, e mortz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 30. 

Lequel fut insidié et guetté par son beau-père, et tué. 

CAT. ESP. PORT. Insidiar. IT. Insidiare. (chap. Insidiá: insidio, insidies, insidie, insidiem o insidiam, insidiéu o insidiáu, insidien; insidiat, insidiats, insidiada, insidiades.)

 

Instigar, Istiguar, v., lat. instigare, instiguer, exciter, pousser, animer.

Per instigar lor a conversio. Eluc. de las propr., fol. 6.

(chap. Per a instigáls a conversió.)

Pour instiguer eux à conversion. 

Clotari los enduh e 'ls istiguet de far los mostiers.

(chap. Clotari los va induí y los va instigá de fé los monasteris.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 84.

Clotaire les induisit et les excita à faire les monastères.

CAT. ESP. PORT. Instigar. IT. Instigare. (chap. Instigá: instigo, instigues, instigue, instiguem o instigam, instiguéu o instigáu, instiguen; instigat, instigats, instigada, instigades.)

2. Istiguatio, s. f., lat. instigatio, instigation, excitation, incitation. 

Per la istiguatio del demoni.

Per la istiguatio de la reyna.

(chap. Per la instigassió del dimoni o demoni.

Per la instigassió de la reina o reyna.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50 et 80.

Par l'instigation du démon. 

Par l'instigation de la reine.

CAT. Instigació. ESP. Instigación. PORT. Instigação. IT. Instigazione.

(chap. instigassió, instigassions.)

3. Istiguador, s. m., lat. instigator, instigateur.

Lo qual era istiguador d' aquela malvada doctrina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 85. 

Lequel était instigateur de cette mauvaise doctrine.

CAT. ESP. PORT. Instigador. IT. Instigatore, istigatore. (chap. Instigadóinstigadós, instigadora, instigadores. Artur Quintana Font va sé l' instigadó de la rabia catalanista al Matarraña y arreu d'Aragó

Se morirá lo gos pero la rabia continuará en los atres gossos y gosses infectats e infectades.)

Artur Quintana Font

4. Istigament, s. m., excitation, picotement.

Ve als ronhos, els quals engendra aigu istigament et pruziment.

Eluc. de las propr., fol. 62.

Vient aux rognons, auxquels engendre quelque picotement et démangeaison.

ANC. CAT. Instigament. IT. Instigamento, istigamente (istigamento). (chap. Instigamén, instigamens: exitassió, exitassions.)

ASCUMA, junta, presidente, Joaquín Monclús

 

Instructio, s. f., lat. instructio, instruction. 

Necessari a comuna instructio. Eluc. de las propr., fol. 156. 

Nécessaire à commune instruction.

A instructio e a memoria. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 40. Pour instruction et pour mémoire. 

CAT. Instrucció. ESP. Instrucción. PORT. Instrucção. IT. Instruzione, istruzione. (chap. Instrucsió, instrucsions.)

2. Istruidor, s. m., lat. instructor, instructeur, maître, guide.

So nostres istruidors en dubietat, liberadors de captivitat.

Eluc. de las propr., fol. 13. 

Sont nos maîtres en doute, libérateurs de captivité.

ANC. CAT. ANC. ESP. (MOD. Instructor) PORT. Instruidor. IT. Instruttore. (chap. Instructó, instructós, instructora, instructores; instruidó, instruidós, instruidora, instruidores.)

3. Instrument, Instrumen, Estrument, Estrumen, Esturmen, s. m., lat. instrumentum, instrument, outil.

Portan los esturmens cascus

Qu' el poguesson desclavelar.

Passio de Maria.

(chap. literal: Portán cadaú los instrumens (ferramentes) per a que lo pugueren desenclavá. Passió de María. Jessús a la creu.)

Portant chacun les instruments pour qu'ils le pussent déclouer.

Te han dejado hecho un Cristo

- Instrument de musique.

Veian si s' acordon gen 

L' auzelh e nostre estrumen.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Qu'ils voient si s'accordent bien les oiseaux et nos instruments.

Ab trompas et ab corns et ab d'autres esturmens. Philomena. 

Avec trompettes et avec cors et avec d'autres instruments.

Fig. El temps es esturmens 

Ab que la vida fa.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Le temps est instrument avec quoi la vie agit.

- Acte public.

Ara digam d'aquelas provansas que son faitas per estrumentz, so es per cartas. Trad. du Code de Justinien, fol. 29. 

Maintenant parlons de ces preuves qui sont faites par instruments, c'est-à-dire par titres. 

De aysso receub instrumen. Tit. de 1391, de Périgueux. 

De cela reçut acte.

En lo present instrument son contengudas.

Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 356.

Dans le présent instrument sont contenues.

ANC. ESP. Nin estrument nin lengua, nin tan claro vocero. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 9. 

CAT. Instrument. ESP. MOD. PORT. Instrumento. IT. Strumento.

(chap. Instrumén, instrumens.)

4. Instrumental, Istrumental, adj., instrumental, qui sert d'instrument.

V sens corporals qui han membres instrumentals defora.

Cors... organizat e format ab membres istrumentals.

Eluc. de las propr., fol. 17 et 13.

Cinq sens corporels qui ont membres instrumentaux au dehors.

Corps... organisé et formé avec membres instrumentaux.

CAT. ESP. PORT. Instrumental. IT. Strumentale. (chap. Instrumental, instrumentals.)

5. Istrumentalment, adv., instrumentalement.

Virtut natural obrant per calor istrumentalment.

(chap. Virtut natural obrán per caló instrumentalmen.)

Eluc. de las propr., fol. 68. 

Vertu naturelle opérant par chaleur instrumentalement.

CAT. Instrumentalment. ESP. Instrumentalmente. IT. Strumentalmente. (chap. instrumentalmen.)

6. Instructiu, adj., instructif.

Instructiva informacio. Eluc. de las propr., fol. 1.

(chap. Instructiva informassió.)

Instructif enseignement.

ESP. PORT. Instructivo. IT. Instruttivo. (chap. Instructiu, instructius, instructiva, instructives.)

7. Estruyre, v., lat. instruere, instruire.

Entro 'l jorn que intron los novels, los cossols vielhs los devon estruyre et enformar de totas las cosas. Cartulaire de Montpellier, fol. 191.

(chap. Hasta 'l día que entron los nous, los consuls vells los deuen instruí e informá de totes les coses.) 

Jusqu'au jour qu'entrent les nouveaux, les anciens consuls doivent les instruire et informer de toutes les choses.

CAT. ESP. PORT. Instruir. IT. Instruire, istruire. 

(chap. Instruí, instruís: yo m' intruixco o instruixgo, instruíxes, instruíx, instruím, instruíu, instruíxen; instruít, instruíts, instruída, instruídes.) 

8. ConstructioCostructio, s. f., lat. constructio, construction, structure.

Sobre la costructio dels murs. Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221.

Sur la construction des murs.

baldosas, antideslizante, al revés, cemento cola

- En terme de grammaire.

A penas sap hom on se comensa la constructios. Leys d'amors, fol. 134.

(chap. Apenes sap hom (se sap) aon escomense la construcsió.)

A peine sait-on où se commence la construction.

CAT. Construcció. ESP. Construcción. PORT. Construcção. IT. Costruzione. (chap. Construcsióconstrucsions.)

Chiringuito, Azud, Assut, Beceite, Beseit

9. Constructiu, Costructiu, adj., constructif, propre à construire.

O son... costructivas.

Constructiva, construens.

Leys d'amors, fol. 27 et 39. 

Ou sont... constructives. 

Constructive, construisant.

(chap. Constructiu, constructius, constructiva, constructives.)

10. Construire, Costruire, v., lat. construere, construire, établir.

Fig. So nos retrai Marcabrus;... 

Segon qu' el nos o costrus. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Cela nous rapporte Marcabrus;... selon qu'il nous l' établit.

- En terme de grammaire.

Declinar e costruire e far derivamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Décliner et construire et faire dérivations. 

Part. prés. Constructiva, construens. Leys d'amors, fol. 39. 

Constructive, construant.

CAT. ESP. PORT. Construir. IT. Costruire. (chap. construí: construíxco o construíxgo, construíxes, construíx, construím, construíu, construíxen; construít, construíts, construída, construídes.)

11. Destruccio, Destruction, s. f., lat. destructionem, destruction, ruine.

Ar podes elegir 

La patz de la ciptat o la destruction.

V. de S. Honorat. 

Maintenant vous pouvez choisir la paix de la cité ou la destruction.

La destruccio d' aquesta ciutat. L'Arbre de Batalhas, fol. 34.

(chap. La destrucsió d' esta siudat.) 

La destruction de cette cité.

La bocha de fol es sa destructios. Trad. de Bède, fol. 43. 

La bouche du fou est sa destruction. 

CAT. Destrucció. ESP. Destrucción. PORT. Destruição. IT. Distruzione.

(chap. Destrucsió, destrucsions.)

12. Destructiu, adj., lat. destructive, destructif.

Adonx es destructiva. Leys d'amors, fol. 45.

Alors est destructive.

Naturalment es destructiva. Eluc. de las propr., fol. 26.

Naturellement est destructive.

CAT. Destructiu. ESP. Destructivo. IT. Distruttivo. 

(chap. Destructiu, destructius, destructiva, destructives.)

13. Destruzimen, Destruzemen, Destruimen, s. m., ruine, destruction. An pres dan e gran destruzimen. 

Cardinal: Ricx hom. 

Ont pris dommage et grande ruine. 

Car cel que a destruimen 

Met lo sieu.

T. d'Albertet et de Pierre: En Peire. 

Car celui qui met le sien à destruction. 

Met a totz destruzemens.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Met à toutes destructions.

ANC. FR.

De Richart vont quérant li destruiement. Roman de Rou, v. 3211.

Tant i fu li destruiemenz. B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 101.

CAT. Destruiment. ANC. ESP. Destruimiento. PORT. Destruimento. 

IT. Distruggimento. (chap. Destruimén, destruimens.)

14. Destruydor, s. m., lat. destructor, destructeur.

Enfern, yeu serai destruydor tieu. Hist. abr. de la Bible, fol. 74.

(chap. Infern, yo siré (seré) ton destructó (destruidó).) 

Enfer, je serai ton destructeur.

CAT. Destructor. ESP. (MOD. Destructor) PORT. Destruidor. IT. Distruttore. (chap. destructó, destructós, destructora, destructores; destruidó, destruidós, destruidora, destruidores.)

14. Destruir, v., lat. destruere, détruire, ruiner, consumer. 

Man que meta totz sos affics 

En destruir els pagans de lai.

P. Vidal: Pus ubert. 

Mande qu'il mette tous ses soins à détruire les païens de là.

Atressi cum la candela 

Que si meteyssa destruy

Per far clardat ad autruy.

P. Raimond de Toulouse: Atressi. 

Tout ainsi comme la chandelle qui elle-même se consume pour faire clarté à autrui. 

Fig. Per destruir enfern qu'el diables tenia.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Pour détruire enfer que le diable possédait. 

Part. prés. subst. Quar als destruzens

Deu venir destruzimens. 

P. Cardinal: Lo mons es. 

Car aux détruisants doit venir destruction.

Part. pas. Que 'l traytor seran destrut, 

E li trahit ben vengut.

P. Cardinal: Razos es. 

Vu que les traîtres seront détruits, et les trahis bien venus.

Dece qu'es destruitz destru l'autre.

Leys d'amors, fol. 47. 

Sitôt qu'il est détruit il détruit l'autre. 

CAT. ESP. PORT. Destruir. IT. Distruggere. (chap. Destruí: destruíxco o destruíxgo, destruíxes, destruíx, destruím, destruíu, destruíxen; destruít, destruíts, destruída, destruídes.) 

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.