Mostrando las entradas para la consulta tancada ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tancada ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de mayo de 2026

Sarrar, Serrar, Serra, Serradura

Sarrar, Serrar, v., lat. serare, serrer, fermer, enfermer, rétrécir, presser, embarrasser.
Quan lo vescoms s' en aperceup..., fes fort serrar e gardar la domna.
V. de B. de Ventadour.
Quand le vicomte s'en aperçut... il fit fort enfermer et garder la dame.
Serreron las portas per lo sieu mandamen. V. de S. Honorat.
(chap. Van tancá les portes per lo seu manamén.)
Fermèrent les portes par le sien commandement.
Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.
Avant que la mort lui rétrécisse le visage.
Fig. Si se sarreron ensems per qu'il se deffendesson d' al com Richart.
V. de Bertrand de Born.
Ils se serrèrent ensemble pour qu'ils se défendissent du comte Richard.
Malvestatz estreing e serra e lia.
Bertrand du Pujet: De sirventes.
Méchanceté étreint et serre et lie.
Part. pas. Si era la porta... sarrada. Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.
(chap. Si estabe la porta... tancada.)
Si la porte était... fermée.
Es tot entorn claus de fossatz
Ab lissas de fortz pals serratz.
Bertrand de Born: Be m play.
Est tout à l'entour clos de fossés avec palissades de forts pieux serrés.
Fig. No y a cors tan serrat d' erguelh
C' Amors, si s vol, dedins non renh.
A. Daniel: Ab plazer.
Il n'y a coeur si pressé d'orgueil qu'Amour, s'il veut, ne règne dedans.
Torna serratz e cortz.
Nat de Mons: Sitot non es.
Il devint serré et mesquin.
ESP. PORT. Cerrar. IT. Serrare. (chap. Tancá. Serrá es tallá en una serra, en un tronsadó o “pa tú pa mí”.)

2. Serra, s. f., serre, défilé, colline.
En plan o en serra.
(chap. Al pla o a la serra.)
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.
En plaine ou en colline.
Que m pendon en una serra.
(chap. Que me penjon a una serra : a un desfiladero. Guillermet del Berguedá ne trobaríe alguna per la seua terra.)
Guillaume de Berguedan: Talans m' es.
Qu'ils me pendent dans un défilé.
ESP. Sierra. PORT. IT. Serra. (chap. Serra, serres.)

3. Serradura, s. f., du lat. sera, fermeture, serrure.
Pessa portas e serradura. V. de S. Honorat.
Brise portes et serrure.
Fig. Quan trais la man de son gan,
Trais del cor la serradura.
(chap. Cuan trau la ma de son guán, trau del cor lo forrollat.)
Aimeri de Bellinoy: Per Crist.
Quand elle tire la main de son gant, elle tire du coeur la serrure.
CAT. Cerradura. IT. Serratura. (ESP. Cerradura, cerrojo. Chap. Forrollat, forrollats; ferro va passá a forro.)

Fardar; Farga, forja, Forges, Fraguas, herrar es humano, errar

4. Serrailha, Serralha, Sarralha, s. f., serrure, fermeture, enceinte, clôture.
Las sarralhas en las portas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 117.
(chap. Los forrollats a les portes.)
Les serrures dans les portes.
Fermar las sarralhas per que, dins mayzo, totas cauzas sio plus seguras.
(chap. Tancá los forrollats pera que, a dins de casa, totes les coses estiguen mes segures.)
Eluc. de las propr., fol. 127.
Fermer les serrures pour que, dans maison, toutes choses soient plus sûres. 
Loc. Lai on sentes raustir moutos,
Vos fas del intrar plus cochos
Qu' al pal ni a la serrailha. 
Bertrand de Born: Maitolin.
Là où vous sentez rôtir mouton, vous vous faites de l'entrer plus empressé qu'à la palissade et à la fermeture.
Fig. Conoissenza e largueza
Son las claus de proeza,
Poder es la serralha.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Connaissance et largesse sont les clefs de prouesse, pouvoir (en) est la serrure.
ESP. Cerraja (cerrojo). IT. Serraglia.

5. Serralh, s. m., arsenal, enceinte, clôture.
Fig. Tot mon sen ten dins mon serralh.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Tout mon sens je tiens dans mon arsenal.
Metrai lo chan en serralh.
Garins d'Apchier: Mos Cominals.
Je mettrai le chant en clôture.
IT. Serragliò.

6. Sarramen, s. m., rétrécissement.
Contra sarramen 
De nars, faitz autre guerimen.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Contre rétrécissement de narines, vous faites autre remède.
ESP. Cerramiento. IT. Serremento. (chap. Tancamén, tancamens; obstrucsió, obstrucsions; tapamén del nas, tapamens dels nassos.)

7. Sarradamen, adv., serrément, étroitement, d'une manière serrée, en ligne 
serrée.
Son se comensat de retirar... sarradamen.
Chronique des Albigeois, col. 38.
Ils se sont commencé de (se) retirer... en ligne serrée. 
(chap. Estretamen o estrétamen; tancadamen o tancádamen; apretadamen o apretádamen.)

8. Dessarrar, Deyssarrar, Deyssarar, Desserrar, Deysserrar, Deyserrar, v., desserrer.
Albarestas et arcs deysserar e destendre. (arbalestas)
D' albarestas mantes claus
Et estreyner e deyssarrar.
Lo vestir de son cors deysserra.
V. de S. Honorat.
Arbalètes et arcs desserrer et détendre.
D'arbalètes maintes clefs et étreindre et desserrer.
Le vêtir de son corps il desserre.
- Déployer.
Fai sonar las trombas e fai desserrar los sieus confanos.
(chap. Fa soná les trompes (trompetes) y fa desplegá los seus estandarts.)
V. de Bertrand de Born.
Fait sonner les trompettes et fait déployer les siens gonfanons.
 - Descendre, venir. 
Co folzer can del cel dessera.
Los XV Signes de la fi del mon.
Comme la foudre quand du ciel elle descend.
 - Jeter, lancer.
Brandir lansas e bordos
E cayrels dessarrar espes.
Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 
Brandir lances et piques et dards lancer épais.
- Accomplir, délier.
Fetz son vot, e lo ventz deysserrar. V. de S. Honorat.
Fit son voeu, et le vint délier.
- Se lever, souffler.
Meton s' en mar, lo venz deyserra. V. de S. Honorat.
Ils se mettent en mer, le vent soufle.
IT. Disserrare, diserrare.

9. Enserrar, Esserrar, Eserar, Essarrar, Eissarrar, Eyssarrar, Issarrar, v., enfermer, enserrer, enclore.
Dedins sos magers cofres las fetz pueys eserar.
Roman de Fierabras, v. 4999.
Dedans ses plus grands coffres les fit ensuite enfermer.
Es cum aurs esmeratz que om essera.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 36.
Il est comme or épuré qu'on enferme.
Don el n' ac gran gelosia, et enserret la en una tor.
V. de Guillaume de Cabestaing.
De quoi il en eut grande jalousie, et l'enferma dans une tour.
- Envelopper.
Aissi 'l clau e 'ls enserra 
Qu' Engolmes a per fort cobrat.
Bertrand de Born: Jeu chant.
Ainsi il les clôt et les enveloppe qu'Angoulême il a par force recouvré.
En auta votz escridan: Anem los essarrar.
Guillaume de Tudela.
A haute voix criant: Allons les envelopper.
Part. pas.
A 'N Bertrand Folc man, com hom esserat,
Per so qu' el aia de venir volontat,
Qu' el jorn, estam nos el caval armat.
Gui de Cavaillon: Doas coblas.
Au seigneur Bertrand Folc je mande, comme homme enfermé, afin qu'il ait de venir volonté, que, le jour, nous sommes sur le cheval armés.
Entre doas postz enserrada
Vos la tenretz dos jorns entiers.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Entre deux planches enfermée vous la tiendrez deux jours entiers.
Fig. Tenebras li an esseratz los oils. Trad. de Bède, fol. 23.
(chap. Tiniebles o tenebres li han tancat los ulls : lo han segat.)
Ténèbres lui ont enveloppé les yeux.
Non es tan ferm ni tan enseignatz
Qu' en aital pas non fos totz eissarratz.
Giraud de Borneil: Quant creis.
Il n'est si ferme ni si instruit qu'en pareil pas il ne fut tout enserré.
En la mar suy per lieys profundamens (o profondamens)
Eyssarratz.
Sordel: Aitan ses plus.
Dans la mer je suis par elle profondément enclos.
Tan vey que tortz s' affassa
E dreitz es esseratz.
G. Riquier: Res no m val.
Tant je vois que tort se déguise et (que) droit est enfermé.
Ancmais no fui issarratz de causimen.
Le Comte de Poitiers: Companho farai.
Oncques plus je ne fus enfermé (embarrassé) de choix.
ANC. CAT. Enserrar. ESP. PORT. Encerrar. IT. Inserrare. (chap. Tancá, embolicá, empresoná, enclaustrá, etc.)

10. Insercio, s. f., lat. insertio, ente, greffe, écusson.
Es temps de empentar e de insercio.
(chap. Es tems de empeltá y de insersió. Lo castellá té injertar, natros diém empeltá.)
Eluc. de las propr., fol. 129.
C'est temps d'enter et d'écusson.
(chap. Insersió, insersions; empel, empels; v. empeltá : empelto, empeltes, empelte, empeltem o empeltam, empeltéu o empeltáu, empelten; empeltat, empeltats, empeltada, empeltades; yo empeltaré; yo empeltaría; si yo empeltara. Mon pare ere mol bon empeltadó, yo no ne vach adependre; empeltadós, empeltadora, empeltadores.)

Insersió, insersions; empel, empels; v. empeltá : empelto, empeltes, empelte, empeltem o empeltam, empeltéu o empeltáu, empelten; empeltat, empeltats, empeltada, empeltades; yo empeltaré; yo empeltaría; si yo empeltara. Mon pare ere mol bon empeltadó, yo no ne vach adependre; empeltadós, empeltadora, empeltadores.

miércoles, 26 de noviembre de 2025

Porta

Porta, s. f., lat. porta, porte.

Donen quada jorn, a la porta, a paubres pelegris.

(chap. (ells, elles, flares, monjos, monges) donen cada día, a la porta, als pobres pelegrins, peregrins : peregrinos.)

Philomena.

Ils donnent chaque jour, à la porte, à de pauvres pélerins.

En una maizo hont totas las portas seran clausas.

(chap. A una casa aon totes les portes estarán tancades : closes.)

Liv. de Sydrac, fol. 121. 

En une maison où toutes les portes seront closes.

Porta, puerta del vino, Alhambra, Granada


Fig. La porta

De salvatio 

Don era la claus torta.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

La porte de salut dont était la clef tortue. 

Porta del cel, via de salvamen.

(chap. Porta del sel, vía de salvamén; a vore si sabéu cóm se diu en rumano: la porta de fora; pos igual, sol que la o la pronunsien y escriuen “oa”; seguramen que van aná los catalans a enseñáls o amostráls a parlá, ja ja ja!)

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Porte du ciel, voie de salut.

Prov. Qui bell presen porta, segurs sone a la porta.

V. et Vert., fol. 74.

Qui beau présent porte, hardiment sonne à la porte. 

CAT. ANC. ESP. Porta. ESP. MOD. Puerta. PORT. IT. Porta. (chap. Porta, portes; porteta, portetes; v. portejá, cuan la porta se tanque pel ven o no está ben tancada, está entreuberta: portejo, porteges, portege, portegem o portejam, portegéu o portejáu, portegen; portejaré; portejaría, etc. portechá)

2. Portal, s. m., portail.

En son palaitz, lai on s' en vai jazer, 

A cinc portals.

Giraud de Calanson: A lieys cui. 

En son palais, là où elle s'en va reposer, il y a cinq portails.

Fan portals e bestors

De caus e d'arena ab caire.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Font portails et tours de chaux et de sable avec pierre de taille.

- Trouée.

En las lissas farai portal.

Raimond l'écrivain: Senhors. 

Dans les palissades je ferai trouée. 

Loc. fig. Raso semblaria

Si a Amor plazia, 

Que m' amenes a portal. 

Un troubadour anonyme: Ges ancara. 

Il semblerait raison, s'il plaisait à Amour, qu'il m'amenât à terme.

ANC. FR. Haussez vos testes, grands portaux, 

Huys éternels, tenez-vous bants, 

Si entrera le roy de gloire.

Cl. Marot, t. IV, p. 266.

Se retraïrent au palais, au chastel et sur les portaulx de ladite ville.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 185.

CAT. ESP. PORT. portal. (IT. Portale; chap. Portal, portals, portalet, portalets.)

3. Portel, s. m., guichet, petite porte, porte dérobée.

Lo portel obri demanes.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Le guichet il ouvrit soudain.

An portels tras lor repaire 

Per on intran li cofraire.

(N. E. Ramón Vidal de Bezaudun, Besalú, 1196-c 1252, era catalán, y usaba portel, portels, con una l; qué lengua usaba pues, si Raynouard dice que en catalán - moderno - se escribe portell? Pues la única que tuvieron los catalanes, la plana lengua romana, el occitano o lengua de Oc, och, hoc, òc : sí en occitano. Lo mismo pasa con los reyes de Aragón de esa época, Alfonso II, Pedro II y Jaime I. De Pedro II hay un bando ya famoso de 1196, als presentz...)

Ramón Vidal de Bezaudun, Besalú, 1196-c 1252, era catalán

 

B. Carbonel: Tans ricx.

Ont des portes dérobées derrière leur demeure par où entrent les confrères.

CAT. Portell. ESP. Portillo. PORT. Portêlo. IT. Portello. (Aragonés portiello; chap. Portell, portells, portellet, portellets; La Portellada, Portellá.)

4. Portela, s. f., portelle, guichet.

Per denant la portela es lo glotz arestat. 

Roman de Fierabras, v. 4014. 

Par devant le guichet s'est arrêté le glouton.

CAT. Portella. PORT (ESP?). Portela. PORT. Portêla. IT. Portella. 

(chap. Portella : portell.)

5. Posterlla, s. f., poterne, petite porte.

Per una posterlla s' en son tuit cinc enblat. 

V. de S. Honorat. 

Par une poterne s'en sont tous cinq enfuis. 

IT. Postierla. (ESP. Poterna : f. Mil. En las fortificaciones, puerta menor que cualquiera de las principales, y mayor que un portillo, que da al foso o al extremo de una rampa. Chap. poterna, poternes: a les fortificassions, porta mes menuda que consevol de les prinsipals, y mes gran que un portell, que done al fosso o al extrem de una rampa.)

6. Portegue, s. m., lat. porticus, portique.

Jhesus anava el temple, el portegue de Salomo.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 10.

Jésus allait au temple, au portique de Salomon.

(Chap. Jesús anabe al temple o templo, al pórtic de Salomó, Salomón.)

Entro dedins lo portegue del sobeira preveire.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 14.

Jusque dedans le portique du souverain prêtre.

CAT. ESP. (pórtico) PORT. IT. Portico. (chap. Pórtic, portics.)

7. Porge, Porgue, s. m., porche, portique.

Aquest dos fo fait el porge de la claustra.

Cartulaire du Bugue, fol. 29. 

Ce don fut fait au porche du cloître.

Lo porgue de Sanh Peyre que hom apela ciotat Leonina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109. 

Le portique de Saint-Pierre qu'on appelle cité Léonine.

(chap. Porche, porches : pórtic, portics.)

8. Portier, s. m., lat. portarius, portier, guichetier. 

En cort de rei mi baton li portier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

(A la cort de rey me esbatussen, me baten o batixen, los portés o porteros, los guardes de la porta. Bertrán de Born, Yo me amago.)

En cour de roi me battent les portiers.

Fuy portiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus portier.

Fig. Lo don de temor es portiers de la gran mayso.

(chap. Lo don de temó (de Deu), po, es lo porté o portero de la gran casa.)

V. et Vert., fol. 46. 

Le don de crainte est portier de la grande maison.

Adj. La sirventa portieira 

Li obri.

(chap. La sirventa portera li obri. Ojo com ha cambiat lo chapurriau respecte al ocsitá de 1288 - 1292, cuan Matfre Ermengaud de Béziers va escriure lo Breviari d'amor.)

Brev. d'amor, fol. 162.

La servante portière lui ouvrit.

CAT. Porter. ESP. Portero. PORT. Porteiro. IT. Portiere. 

(chap. Porté, portero, portés, porteres; tamé de la portería del fútbol; portera, porteres.)

9. Portenier, s. m., portier.

S' el porteniers non dis de no. (N. E. entonces dice hoc, òc, oc, och : sí)

(chap. Si lo porté no diu que no; port + tenier : tinent : teniente, que té lo domini sobre la porta; com lochtinent : lugarteniente; tinença, tinensa de Benifassá, Benifazá, Benifaçá.)

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Si le portier ne dit de non.

10. Portar, v., lat. portare, porter, transporter, supporter.

Coma l' aze del moli que porta aytan volontiers lo blat del paure coma del ric.

(chap. Com lo burro, ruc - Artur Quintana Font - del molí, que porte tan voluntariamen - en voluntat - lo blat del pobre com lo del ric.)

V. et Vert., fol. 54.

Comme l'âne du moulin qui porte autant volontiers le blé du pauvre comme du riche. 

La sentura mesclaia 

Qu' ieu solia senchar, 

Lassa! non l' aus portar.

P. Basc: Ab greu cossire.

La ceinture mêlée que je soulais ceindre, malheureuse! je n'ose la porter.

Que tot hom, que pogues portar armas, vengues ad elh.

(chap. Que tot home, que puguere portá armes, vinguere an ell; acudire, acudiguere; me pregunto si Ramiro II entendríe esta frasse.)

Philomena.

Que tout homme, qui pût porter armes, vînt à lui. 

Fig. Negus non portara la pena del autre.

(chap. Dingú, ningú (no) portará la pena del atre - datre, d'atre, de un atre. En chapurriau no se fa aná esta doble negassió “negus non”. En fransés tamé se diu “nul ne”, “aucun ne”.)

Liv. de Sydrac, fol. 67.

Nul ne portera la peine de l'autre.

Pois Amor mi vol honrar 

Tant qu' el cor vos mi fai portar.

Folquet de Marseille: En chantan.

Puisqu'Amour me veut honorer tant que dans mon coeur il me fait vous porter. 

Non aurem, negus, plus de cabal,

Ni 'n portarem escrit el nostre brieu 

Ad aysselh jorn que rendrem comt' a Dieu. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nous n'aurons, nul, plus de cheptel, ni n'en porterons d'écrit sur notre bref en ce jour que nous rendrons compte à Dieu. 

Loc. Hom volpilh que porta baneyra.

Le moine de Montaudon: Be m'enueia. 

Homme lâche qui porte bannière. 

Segrai tant c' om me port a la tomba. 

A. Daniel: Si m fos amors. 

Je suivrai tant (jusqu'à ce) qu'on me porte à la tombe.

- Supporter.

Qu'en patz portes son mal.

V. de S. Honorat.

Qu'en paix il supportât son mal.

- Comporter, conduire.

Se portet fort valentament lo dit conte jove.

(chap. Se va portá, comportá mol valentamen lo dit comte, conde, jove; comte, conde : de comité, un manat, encarregat; compte, cuenta, de computo, computare, contá.)

Chronique des Albigeois, col. 102.

Se comporta fort vaillamment ledit comte jeune.

- En parlant de la gestation. 

Elephant... porta dos ans son concebement.

Eluc. de las propr., fol. 247.

L'éléphant... porte deux ans sa conception.

- Produire, engendrer.

Las autras fan portar efans a las femnas mas qu' en bevo.

Liv. de Sydrac, fol. 55. 

Les autres font porter enfants aux femmes pourvu qu'elles en boivent.

Loc. Lo frug que porta l' albre de sobrietat.

(chap. Lo fruit, la fruita, que porte l' abre, albre, de sobriedat.) 

V. et Vert., fol. 102. 

Le fruit que porte l'arbre de sobriété. 

Ieu suy aitan malastrucx

Que de malastre port la flor.

Rambaud d'Orange: Er no sui. 

Je suis autant malheureux que de malheur je porte la fleur.

- Emporter.

Alexandres, que tot lo mon avia, 

No 'n portet ren mas un drap solamen. 

Pons de Capdueil: Er nos. 

Alexandre, qui avait tout le monde, n'en emporta rien excepté un linceul seulement.

- Diriger, conduire.

Fig.: El cor non m' i port.

G. Riquier: A Sant Pos.

Le coeur ne m'y porte pas.

- Avoir, faire paraître.

Tan feras caras portatz.

(chap. Tan fieres cares portéu : vatros, vatres.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16. 

Tant farouches faces vous portez.

Loc. S' ieu portes a Dieu tant lial fe,

Elh m' agra fag plus aut d' emperador.

Paves: Ira e. 

Si je portasse à Dieu si loyale foi, il m'aurait fait plus élevé qu'empereur.

Obediensa deu portar

A motas gens qui vol amar.

Le Comte de Poitiers: Pus vezem.

Obéissance doit porter à nombreuses gens qui veut aimer.

Tug li gran senhor e baro li portavan mot gran onor.

V. de Guillaume de Saint-Didier. 

Tous les grands seigneurs et barons lui portaient moult grand honneur.

Que 'l pro e 'l conoyssen 

Vos porton senhoria.

Pons de Capdueil: Ja non er. 

Vu que les preux et les connaisseurs vous portent seigneurie (rendent hommage).

Aquilh que porto testimoni fals.

Liv. de Sydrac, fol. 41.

Ceux qui portent témoignage faux. 

Loc. fig. Ges hom no pot portar a fil 

Ni a bon talh totas amors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

On ne peut point porter à fil ni à bon tranchant toutes amours.

Atretan m' en portaria 

Col plus rics reis qu' el mon sia. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us. 

Pareillement je m'en porterais comme le plus puissant roi qui au monde soit. 

Part. prés. Evesques e abbatz portans crossas.

Philomena.

Évêques et abbés portant crosses.

Albre bell e autz e portan motz de bells frutz. 

V. et Vert., fol. 56. 

Arbre beau et élevé et portant moult de beaux fruits. 

Part. pas.

Tan gran peril que tan leu fo portatz.

Giraud de Borneil: Al honor Dieu. 

Si grand péril qui si légèrement fut supporté. 

ANC. FR. Le trésor de l'Église qu'il avoit mauvaisement portet.

Chronique de Cambray.

Voyez Armas, Bras, Fe, Fil, Pols, Testimoni, Vida.

CAT. ESP. PORT. Portar. IT. Portare.

(chap. Portá: porto, portes, porte, portem o portam, portéu o portáu, porten; portat, portats, portada, portades; portaría; si yo portara; portaré.)

11. Port, s. m., agrément de la vie, contentement.

Del gran port e del plazer 

Qu' eu soil aver lo jorn e 'l ser.

B. Calvo: Enquer. 

Du grand contentement et du plaisir que j'ai coutume d'avoir le jour et le soir.

- Port, manière, maintien.

En sos portz servar temprament.

Eluc. de las propr., fol. 71.

En ses manières garder retenue.

En tot ton gienh, en tot ton port, 

D' erguel mostrar te garda fort.

Libre de Senequa.

En toute ta façon, en tout ton maintien, de montrer orgueil garde-toi fort.

CAT. Port. ESP. PORT. (chap.) Porte. IT. Porto.

12. Portamen, s. m., habitude, coutume, façon. 

Noyritz et enformatz en bonas costumas et en bells portamens.

Garda mezura e tempramen en totz sos portamens.

V. et Vert., fol. 76 et 105.

Nourris et instruits en bonnes coutumes et en belles habitudes.

Il garde mesure et tempérament dans toutes ses habitudes.

ANC. FR. L'y envoyoit tant pour les visiter 

Que pour sçavoir de leur bon portement. 

Philippe Hegemon, p. 53.

Resta en joye et seureté du bon portement de son fils.

Rabelais, liv. IV, ch. 3. 

Nous aultres jeunes chevaliers y feymes grant portement et y soustenîmes mains cops mortels.

(N. E. Obsérvese el “nous aultres” de Rabelais comparado con el dialecto occitano catalán “nosaltres”, nos altres, nos autres.)

Ils ne disent pas que tu n'eusses fait bon portement. 

Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. I, ch. 4 et 5. 

CAT. Portament. PORT. IT. Portamento.

13. Portadura, s. f., portée, progéniture.

Ben m'a presa desaventura

C' aia perdut ma portadura.

V. de S. Honorat.

Bien m'a prise désaventure que j'aie perdu ma progéniture.

Dieus non vol, segons natura, 

Que verges porte portadura.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Dieu ne veut pas, selon nature, que vierge porte progéniture.

ANC. FR. Lasse! dolente! quel portéure ai-je faite? 

Pourquoi tendi-je onques mes mameles à iceulz?

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 187.

(N. E. mameles : ver Popa.)

IT. Portatura.

14. Portador., s. m., porteur, nouvelliste.

Portador e mostrador d' aquest public estrument.

(chap. Portadó y mostradó d'este públic instrumén. Correu, corriau, que corre.) 

Tit. de 1281. Arch. du Roy., J. 330.

Porteur et producteur de cet instrument public.

Palafres ambladors, 

Beus e plans portadors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Palefrois ambleurs, beaux et doux porteurs.

L' un portador, l' altre castiador.

Trad. de Bède, fol. 48. 

L'un nouvelliste, l'autre grondeur.

CAT. ESP. PORT. Portador. IT. Portatore. (chap. Portadó, portadós, portadora, portadores; les portadores pera les banastes.)

15. Portaselh, s. f., porte-seau. 

Ab son magre chantar dolen

Qu' es chans de vielha portaselh.

Pierre d'Auvergne: Cantarai.

Avec son maigre chanter dolent qui est chant de vieille porte-seau.

16. Portacarn, s. m., porte-chair, pourvoyeur.

Portacarn e galiot.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Portechair et forban.

17. Aportar, v., lat. aportare, apporter, amener.

Avia fach aportar candelas e susari.

(chap. Habíe fet aportá (portá, amaní) candeles y (un) sudari.)

V. de S. Honorat.

Avait fait apporter chandelles et suaire.

Fig. Assatz aportera razos.

Giraud de Borneil: A ben chantar.

Assez j'apporterais de raisons. 

No n' escapero mais IIII que aportero las novelhas.

Philomena.

N'en échappèrent que quatre qui apportèrent les nouvelles.

- Conduire, guider.

Dieus m' aport' a bona fi.

P. Vidal: Abril issic.

Dieu me conduise à bonne fin.

Part. pas. Car el lo degra aver aportat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 44.

Car il devrait l'avoir apporté.

CAT. ANC. ESP. Aportar. IT. Apportare. (chap. Aportá; portá, amaní : aporto, aportes, aporte, aportem o aportam, aportéu o aportáu, aporten; aportat, aportats, aportada, aportades; amanixco o amanixgo, amanixes, amanix, amanim, amaniu, amanixen; amanit, amanits, amanida, amanides; amanida : ensiam amanit : “ensalada”)

18. Comport, s. m., conduite.

Cel que ben se recort 

Ades pot miels blasmar vostre comport.

Bertrand de Born: Atornat m'er. 

Celui qui bien se souvient incessamment peut mieux blâmer votre conduite.

- Action, intensité, force. 

Vey caut e freyt entremesclar, 

Ab l' un pot l' autre amortar, 

E son abdui d' engal comport.

Rambaud de Vaqueiras: Los frevols.

Je vois chaud et froid entremêler, avec l'un peut l'autre se mitiger, et ils sont tous deux d'égale intensité. 

CAT. Comport. ESP. Comporte (comportamiento). IT. Comporto.

(chap. Comportamén, comportamens; v. comportá, comportás: yo me comporto, comportes, comporte, comportem o comportam, comportéu o comportáu, comporten; comportat, comportats, comportada, comportades, compórtat!; comportaré; si yo me comportara; comportaría.)

19. Cumporta, s. f., comporte, sorte de tour ou de réduit placé au-dessus d'une porte pour en défendre l'accès.

Desus fo la cumporta de grans cayros talhatz.

Roman de Fierabras, v. 3999. 

Dessus fut la comporte de grands quartiers taillés.

(chap. Comporta, comportes, com les de un pantano.)

20. Comportancza, s. f., santé, réussite, végétation.

Non poya far fruc ni bona comportancza.

L'Avangeli de li quatre semencz.

Ne puisse produire fruit ni (avoir) bonne réussite.

21. Comportamen, s. m., conduite. 

Que fassam comportamen et hobras segon lo sieu mandamen.

(chap. Que faigam bon comportamén - bona conducta - y obres segons lo seu manamén.)

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 2.

Que nous fassions conduite et œuvres selon le sien commandement.

Lauzet fort lurs personas e lur comportamens.

Hist. de la Bible en prov., fol. 21. 

Loua fort leurs personnes et leur conduite.

22. Comportar, v., porter, compenser.

Part. prés. A rason de IX florins per marc... hun comportant l' autre.

Rég. des États de Prov., 1401.

A raison de neuf florins par marc... l'un portant l'autre. 

CAT. ESP. PORT. Comportar. IT. Comportare. (chap. Comportá : compensá : compenso, compenses, compense, compensem o compensam, compenséu o compensáu, compensen; compensat, compensats, compensada, compensades.)

23. Deportar, v., lat. deportare, amuser, divertir, déporter.

S' en van per deportar lonc ribiera de mar.

V. de S. Honorat. 

S'en vont pour s'amuser le long du rivage de mer.

Per qu' om adoncx mot voluntiers 

S' en vai defora deportar.

Brev. d'amor, fol. 47. 

C'est pourquoi alors moult volontiers on s'en va divertir dehors.

Mas qui ab vielha s deporta 

Suavet sojorna e jay.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert. 

Mais qui avec vieille se déporte doucement s'amuse et gît. 

Subst. Cui jois non platz ni deportar.

Giraud de Borneil: Ops m'agra.

A qui joie ne plaît ni le divertir.

ANC. FR. Ki à une vile prucheine 

Voleit aler pur déporter.

Marie de France, t. II, p. 90.

En la forest de Compiegne chaça et se deporta en tel deduit jusques vers l'entrée de l'yver.

En chaces de bois se deporta une pièce de tens.

Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec des Hist. de Fr., t. VI, p. 150 et 152. As tables vont aucuns jouer

Ou aus eschés pour déporter.

(N. E. eschés : escacs, ajedrez, Schach, chess.)

eschés : escacs, ajedrez, Schach, chess

 

Roman du Châtelain de Couci, v. 480.

ANC. CAT. ESP. Deportar. IT. Diportare.

(chap. entretindres, divertís, fé deport. Deportá es enviá fora, foragitá: deporto, deportes, deporte, deportem o deportam, deportéu o deportáu, deportem; deportat, deportats, deportada, deportades.
No confundí en Anna Gabriel en pilotes es “de portada” de la Interviú. Suiza ha deportat a la fugitiva a España, Bélgica ha deportat al fugitiu a España.)

24. Deport, s. m., amusement, passetemps, divertissement.

Ieu no pretz un denier

Autre deport ni autra benanansa.

T. de Sordel et de Bertrand: Bertrans. 

Je ne prise un denier autre amusement ni autre bien-être.

Lo vostre bel deport.

G. Riquier: L'autr'ier. 

Le votre beau divertissement.

ANC. FR. Par solas et par deport.

Roman de la Rose, v. 4596.

ANC. CAT. Deport. ESP. Deporte. IT. Diporto. (chap. Deport, deports.)

(N. E. el catalán moderno inventado usa esport, por lo que el verbo sería esportar.)

25. Emportar, Enportar, v., emporter, enlever.

Li angel l' emportavan

Sus el cell dreita via.

(chap. Los angels sel emportaben cap al sel dreta vía. Sus : dal, cap a dal, en fransés tamé sus, dessus : a dal.)

V. de S. Honorat. 

Les anges l'emportaient sus au ciel directement.

El diable l' emporta

Ins al foc d' ifern.

(chap. Lo diable, dimoni, sel (se 'l) emporte a dins al foc d'infern.) 

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Le diable l'emporte dedans au feu d'enfer.

- Vaincre, surpasser, avoir le dessus.

Pieg que Richartz l' enporta

E plus aunidamen.

Montan Sartre: Coms de Tolosa. 

Pire que Richard il l'emporte et plus honteusement.

- Porter avec soi.

Part. prés. Dieus... tot so que pot esser el pot far, sino faitz... inportans imperfectio. 

Eluc. de las propr., fol. 5.

Dieu... tout ce qui peut être il peut faire, sinon faits... emportant imperfection. 

Loc. Venra 'N Artus, sel qu' emportet lo catz.

P. Cardinal: Al nom del. 

Viendra le seigneur Artus, celui qui emporta le chat. 

IT. Importare. (chap. Emportá, emportás)

26. Reportar, v., lat. reportare, remporter, rapporter.

Reporton la nueg escura

Totz los frugz amagadamen.

(chap. Arrepeten a la nit oscura, fosca, tots los fruits de amagatontes, amagadamen.)

Brev. d'amor, fol. 127.

Rapportent (pendant) la nuit obscure tous les fruits secrètement.

Ab algunas mercadarias venia, et reportava aur, argent.

(chap. En algunes mercansíes veníe, y portabe or, plata.)

Eluc. de las propr., fol. 161.

Avec aucunes marchandises il venait, et remportait or, argent.

Plus tost puesca reportar cascun dictat.

Leys d'amors, fol. 2.

Plus tôt puisse rapporter chaque composition.

CAT. ESP. PORT. Reportar. IT. Riportare. (chap. Reportá : fé un report, contá; arrepetá (“Reporton la nueg escura”); yo reporto, tú reportes, reporte, reportem o reportam, reportéu o reportáu, reporten; report, reports; reportat, reportats, reportada, reportades.)

27. Supportar, Suportar, v., lat. supportare, supporter, endurer.

Non podian endurar ni suportar las grands alarmas que fasia.

(chap. No podíen aguantá ni soportá les grans alarmes que fée, faie; estragos, cabalgades, escaramussa, escaramusses.)

Chronique des Albigeois, col. 43.

Ils ne pouvaient endurer ni supporter les grandes alarmes qu'il causait.

Supporton grands despensas.

(chap. Soporten grans gastos; gastá : despendres de dinés.)

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350.

Supportent de grandes dépenses.

- Fig. Avoir sur les bras.

Egiptias los suportavon formen.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10.

Les Égyptiens les avaient sur les bras fortement.

CAT. Suportar, soportar. ANC. ESP. Soportar (al revés). ESP. MOD. Suportar. PORT. Supportar, soportar. IT. Sopportare.

(chap. Soportá: soporto, soportes, soporte, soportem o soportam, soportéu o soportáu, soporten; soportat, soportats, soportada, soportades; soportaría; si yo soportara; soportaré.)

28. Supportatiu, adj., supportatif, propre à faire supporter.

Votz... es... d' amor exitativa..., de tribalh supportativa, de enuech expulsiva.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Voix... est... d'amour excitative..., de tribulation supportative, d'ennui expulsive. (chap. “tribalh, tribulation” : treball, tribulassió : tripalium, be u saben los de la Ascuma de Calaseit.)

29. Supportacio, s. f., supportation, qualité de supporter, support. Membres... los basses so dels nautz supportacio, cum les pes.

Eluc. de las propr., fol. 33. 

Membres... les bas sont des hauts supportation, comme les pieds. 

ESP. Suportacion (soporte). IT. Sopportazione. 

(chap. Soport, soports. Membres... los de baix són soport dels de dal.)

30. Sobreportar, v., surmonter, dominer, subjuguer.

Aitals amors me sobreporta.

Roman de Jaufre, fol. 86.

Pareil amour me surmonte.

La ira que lo sobreporta lo turmenta.

V. et Vert., fol. 11. 

La colère qui le surmonte le tourmente.

31. Sotzportar, v., supporter, tolérer.

Mas vos, sotzportant tota cura.

Trad. de la 2e Épître de S. Pierre.

Mais vous, en supportant tout souci.

32. Transportar, Trasportar, v., lat. transportare, transporter, transférer.

Que l' emperi dels Grex ostes,

Et als Latins lo trasportes.

V. de S. Honorat.

Que l'empire des Grecs il ôtât, et aux Latins le transportât. 

En autra persona transportar per donacio. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 132.

En autre personne transporter par donation.

- Se rendre en un lieu.

Se transporton d' aquest realme en los autres realmes.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. 

Se transportent de ce royaume dans les autres royaumes.

Part. pas. Foron trasportat en Sichem.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 7. 

Furent transportés en Sichem.

CAT. Transportar. ESP. Transportar, trasportar. PORT. Transportar. 

IT. Trasportare. (chap. Transportá: transporto, transportes, transporte, transportem o transportam, transportéu o transportáu, transporten; transportat, transportats, transportada (cárrega), transportades (cárregues))

33. Transport, s. m., transport.

Sino que y aya mandamen de transport.

Fors de Béarn, p. 1075. 

Sinon qu'il y ait commandement de transport.

CAT. Transport. ESP. Transporte, trasporte. PORT. Transporte, IT. Trasporto. (chap. Transport, transports.)

34. Transportamen, Trasportamen, s. m., translation, transposition.

Per aquel trasportamen.

V. de sainte Énimie, fol. 43.

Par cette translation.

Transportamen de paraulas.

Leys d'amors, fol. 132.

Transposition de paroles.

CAT. Transportament. ESP. Trasportamiento (transposición).

IT. Trasportamento. (chap. Transportamén, transposissió.)

35. Transportacio, Transportatio, s. f., lat. transportatio, translation, transport.

De la qual... transportatio parla la decretal.

(chap. De la cual... transportassió (traslassió, transport, traducsió) parle la decretal.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

De laquelle... translation parle la décrétale. 

Non obstant aquela transportacio.

Arbre de Batalhas, fol. 112. 

Nonobstant ce transport.

- Traduction.

Se fay per... transportatio de grec en lati.

Leys d'amors, fol. 44.

Se fait par... translation de grec en latin.

CAT. Transportació. ESP. Transportacion, trasportacion (transportación, traslación, traducción, transposición). PORT. Transposição. 

IT. Trasportazione. (chap. Transportassió, traslassió, transport, traducsió, transposissió.)


Portulaca

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Loarre, (Alerre al llibre de aon hay traduít)
aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

Alerre, De Ayerbe va aná cap a Alharre

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.


Original en castellá:

Capítulo VII.

Sigue el registro de las novias. Fiesta y baile de una aldea.

De Ayerbe fue a Loharre, donde llevaba otra, pero la halló tan berroqueña de genio, que parecía cortada de las peñas de la sierra vecina.

EL CONDE DON JULIÁN, PRISIONERO Y MUERTO EN LOARRE, castillo

En Bolea había dos, la una, beata, absoluta y novelera, la otra, hija de un letrado y tan doctora como su padre. A la primera le hizo la cruz; la segunda quiso enseñarle a hablar, diciendo muy remilgada con motivo de nombrar a su abuela, no le conocí; y sobre vivir en ciudad o en aldea, que entendía la diferiencia. Alterósele el estómago a Pedro Saputo, y en tres minutos vomitó cuatro veces. Tales náuseas le dio de oírla.

Siguió al pie de la sierra donde vio algunas flores deshojadas. Y al pasar por Lierta miró a Gratal y se le antojó subir a su picota. El día por otra parte convidaba, claro, apacible y sereno, en el mes de septiembre que alguna vez es tan amable como el mayo. Llamó, pues, un paisano del pueblo, porque él ni su criado no sabían el camino; dispuso que se llevase buena comida a la deliciosa fuente del prado del Solaz, y tomó a pechos la subida. Llegado arriba, ¡qué gozo en el corazón! ¡Qué oreo tan puro! ¡Qué sol y qué cielo al mediodía! ¡Qué llanos hasta Zaragoza! ¡Cuántos pueblos sembrados en aquella noble y graciosa vega! Y a la espalda y a los lados, ¡cuántas cumbres humildes! Pero fijando su vista en Huesca, dijo: «¡Qué bien sentada estás, ciudad alta y compuesta, ciudad de las cien torres en tus muros! ¡Cuál descuella tu catedral soberana con su edificio y vistosa con sus agujas al viento! ¡Con qué señorío y grandeza reinas en tu Hoya, amor que fuiste y corona de Aragón en tus siglos, ciudad libre y gloriosa por los Sanchos, por los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántas y cuáles bellezas encerraste siempre, brillaron en ti siempre, fueron en ti siempre la envidia de Palos y de Citera! ¡Y no he de verlas ahora, en este postrer viaje de mis amores! Mas así lo ordenan los hados. Perdonad las que en mí no habéis echado menos el traje de vuestros favores, pues lo he merecido con otro. Y aún... aún... Pero no; está ahí cerrada mi suerte por un padre a quien venero. Y para de tan de paso y en los puntos ya extremos de mi libertad, no quiero sufrir el cacareo de vuestras malditas viejas trilingües.» Y con esto volvió la espalda, y se echó como quien dice a rodar monte abajo. Llamaba trilingües a las viejas de Huesca no porque hablasen o supiesen tres idiomas, que nunca supieron más que el suyo, sino porque tenían tres lenguas para hablar y hablaban con las tres a un tiempo. ¡Qué viejas aquéllas! Pasó felizmente su generación; y ya después, viejas y jóvenes, según informes que se han recibido, sólo tienen una lengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Pasó adelante y llegó al Abadiado. - Se oye cantar, dijo a los de Montearagón, y se percibe el incienso que allí queman. Vamos adelante. Conque subió a Santolaria a ver a sus parientes y a la viuda de marras, y se lanzó en el Semontano. Yo empero no hubiese pasado tan de vuelo, porque el cielo particular del Abadiado, aunque pequeño, es amable, el país jocoso, el suelo fácil y bueno, y suele criar algunas plantas especiales.

En el Semontano hizo muchas equis y eses yendo de unos pueblos a otros, porque ya se ve, no estaban todos en línea, y pasó una larga revista de doncellas contándolas casi por docenas, aunque no todas eran adocenadas. ¿En qué vega no nacen distinguidas, olorosas y lindas flores, a vueltas de las feas, vanas y vulgares? Había, pues, de todo; y si abundaba la ropa de almacén, la quincalla de esquina y los cuadros de almoneda y aun de deshecho, también se encontraba alguna que otra que fueran muy buen descanso de cualquiera peregrinación. Y yo fío a no estar preocupado de otros amores, allí quedara preso de ellos, si había entonces doncellas como algunas que conozco en nuestro tiempo, sin embargo del sin embargo. No las produce aquel país arteras, falsas, astutas, ni fingidas; y si alguna se torna es porque las obligan malamente con su doblez y engaños los que las tratan.

Hallóse en la fiesta de un lugar, y es cosa de contarse. Llegó a una aldea, y en la casa donde se hospedó había una hija y una sobrina que sólo aguardaban a levantarse de la mesa a medio día para irse a la fiesta de otro pueblo, que unos dicen era Colungo, otros Casbas, otros Abiego; y hay quien afirma que fue Adahuesca. Pero yo que lo sé bien digo que fue Colungo. Traía carta para el padre de la hija, la cual era también de las de la lista, y le propusieron que fuese con ellas. Aceptó y tomando en ancas a su Helena (que Helena se llamaba), puesto que podía muy bien llevando la maleta el criado con un mulo, fueron al otro pueblo, donde no se sabe si tenía alguna en su registro.

Por la noche y hora primera de la velada hubo más de cien personas en la casa a ver a los forasteros, y más voces, gritos, chillidos y risotadas que en una plaza de toros. Llamaron a la mesa, y se amontonó la gente de modo en ella, que estaban a media vara, y cada silla era un grupo de cuerpos, brazos y cabezas, porque en vez de seis huéspedes convidados vinieron seis seises. La cena, abundante, pero mal acondicionada y perramente servida. Aún estaban a los postres cuando sobrevino una ola de muchachas acompañadas de otros tantos mozos, que dándose empellones, chillando, tropezando y asidas de los brazos y culebreando dijeron que venían a buscar a las chicas para ir al baile de casa de N. - Sí, sí, dijo el padre; van al momento, y ya ellas se habían levantado y agarrándose de las otras. Pero no se iban, y estaban mirando como si les faltase algo. - Vamos, don Pedro, le dijo el huésped. Vuesa Merced se servirá acompañarlas y supongo bailará con Helena. - ¡Vaya!, respondió una de las de la casa, zurda, mofletuda y pecho alto; no faltaba más sino que don Pedro no viniera al baile. El cielo se le cayó encima al oír esto; y advirtiendo el capellán su perplejidad, dijo que iría también, como quiera que no podía excusarse. Bajó entonces la cabeza, conociendo por otra parte que no dejarían de llevarle, aunque se empeñara una comisión entera.

Ya están en la casa de baile. ¡Qué confusión! ¡Qué bahorrina! Bien era grande la sala, pero estaban como sardinas en cesto. Principió, o más bien continuó la música, la cual se reducía a un mal violín, a una peor vihuela, y a una pandereta, tan desafinados los dos instrumentos de cuerda, que hacían enfermar los oídos y por ellos el alma. Hubo de bailar sin remedio, no habiendo bailado sino otra vez en la corte desde que fue estudiante de tuna. Retiróse luego a una silla que le ofrecieron, y cuando se ponía a observar lo que veía, se le vienen topando encima disparatadas y corriendo sus dos forasteras y las otras dos muchachas de su huésped, y con la mayor desenvoltura se le sienta la creída privilegiada en las rodillas, y las otras dos encima y delante de aquélla culo con falda, sirviendo él de fundamento a toda la batería. - ¿Qué hacéis, Helena, qué hacéis?, le preguntó admirado. - ¡Otra!, respondió ella, con mucho desenfado que ya de suyo pecaba más por afable que por esquiva; lo que hacen todas, después de un canario, de una chacona o un mal trozo de otro baile, iban a sentarse en las rodillas de los mozos. Tenía cerca al capellán, y le dijo: - ¿Pero es posible que sea costumbre esta llaneza? - Sí, señor, respondió el bueno del beneficiado; aquí se hace y no se repara.

Libráronle pronto de aquel peso porque sacaron a bailar a las cuatro chicas, y él se puso a mirar la sala. Había por allí algunas madres que parecían habían ido a cuidar de sus hijas y de otras, y era en lo que menos pensaban. Sentadas en el suelo y por aquellas arcas unas se contaban los partos que habían tenido y los meses que la vecina pudo dar leche al primer niño; otras las leches que mamó el suyo; otras se dormían en un rincón; otras animaban a las muchachas tímidas; hasta que sacaron un canastillo vestido de gala con muchas randas y lleno de tortas de aceite más mohínas que una mula sorda. En este mismo punto estaba él discurriendo una treta para no bailar más, pues ya le habían intimado las chicas que querían bailar con él; y le salió perfectamente. Presentáronle el canastillo, tomó una torta se levantó para repartirla a las muchachas, que acababan de bailar; pero hizo que se le torcía un pie y como estaba tan espesa la sala, dejó inclinar el cuerpo y al fin caer encima de una pobre mujer que viéndoselo venir en peso hizo el cuerpo atrás y cayeron del todo: ella boca arriba, y él de espaldas y de lado encima saltándole la torta a donde ella quiso ir. Riéronse todos mucho; levantóse, cojeaba que era una lástima, y asido del brazo del capellán se fue a la cocina donde se mojó el pie con agua fría, por disimular, y así se libró de volver al baile diciendo que aun andar no podía.

Con todo, sobre las once salió a la sala, pidió el violín, le templó, y preguntó si sabían bailar el gitano. Dijeron que bien o mal también lo bailaban. - Salga, pues, una pareja, o dos si quieren, dijo él. Y haciendo callar al de la vihuela, y advirtiendo al del pandero que diese solamente algunos golpes y le acompañase con ruido bajo continuo, principió a tocar el fandango más rabioso que se oyó de manos de músico: unas veces alto y estrepitoso; otras blando y suave; unas picado y mordente, otras ligado y llano; ya como un río lleno y arrebatado que arrastra cuanto encuentra; ya como una corriente apacible que se remansa y parece que se oculta en la arboleda hasta que rompe un remolino, y llega y cae despeñado con grande estruendo del valle y montes vecinos. Todos se alborotaron y desasosegaron a las vibraciones de aquellos ecos tan provocadores. Al principio, sólo bailaban dos parejas; muy pronto salió otra, luego otra, luego todas; y hasta las viejas que se dormían y las comadres que parteaban se pusieron en pie y hacían meneos con el cuerpo y con la cabeza, y no podían parar, como azogadas, y se derretían y regalaban. La risa comenzaba, crecía, cundía, se hizo general; y entre el violín, y las castañuelas, y tal bullir y saltar, y tanto arrope y jadeo; y el fuego que se había encendido a todos, lo mismo viejos que jóvenes se soltó la cuerda, y todos por ojos y por boca y por todo el cuerpo echaban llamas que confundían entre sí y los abrasaban. Mirábalo Pedro Saputo, y especialmente se divertía de ver el meneo y gestos de las viejas cuando pareciéndole ya demasiado peligroso el efecto de su endemoniada música, dio una gran cuchillada al violín, y con un gorjeo de golondrinas se cortó aquel incendio y estrago, dejándose caer los bailantes por aquellas sillas y por donde podían, hechos cada uno un volcán, y procurando con la gran risa en que exteriormente cuando menos encubrían los efectos disimular algún tanto lo que les pasaba, ellas con mucha vergüenza y no menos desasosiego, ellos perdido el tino, desmandados casi a vistas y no acertando con palabra derecha. ¡Ah madres, las que queréis librar de peligros a vuestras hijas! En quince días no volvieron las pobres muchachas a su temple ordinario; con sólo pensar en el baile se volvían a destemplar y arder de nuevo. Pero lo que es la memoria duró siempre. Ya eran madres, ya abuelas, y aun bisabuelas, si no murieron las que habían asistido, y aún hablaban y nombraban el gitano de aquel año.

Y por aquella noche, ¿quién estaba ya para más obra ni baile? Para desbravar del todo el estro que tenía en tal desafuero las imaginaciones, tomó otra vez el violín y dijo: voy a tocar una cosa que compuse al dolor y lágrimas de mi madre, habiéndole dicho un traidor que yo había muerto en Cataluña. Y tocó una composición muy triste y patética, sin tener mucha cuenta con las reglas del arte porque fue idea repentina y supuesto el motivo; con lo cual por de pronto se calmaron aquellos jóvenes y volvió todo al orden. Escucharon con maravilloso silencio, no hubo quien no se dejase penetrar y enternecer de una música tan afectuosa; y algunas mujeres hasta lloraron, porque esforzó él mucho el sentido del dolor y del desconsuelo. Concluyó en fin, tocaron las madres a recoger, y se retiraron todos. Mas a la casa de Pedro Saputo se lanzó tal batería de muchachas y con tanta algazara, que no cabían por la escalera, y pensó si venían huyendo de alguna emboscada o campo de batalla, o que querían acabar de ver en qué paraba la locura y desenfreno de aquel día; pero se sosegó oyendo que venían a dormir con las forasteras y las huéspedas. Cómo se gobernaría el dormitorio para tantas no lo entendía; él hubo de partir su cama con el capellán y no pegó los ojos. Conque pudo madrugar, y despidiéndose casi a mala cara, porque querían que se detuviese todas las fiestas, y dejando inconsolables a las muchachas y más a Helena, montó a caballo y se fue, respirando así que se vio en el campo, como los de una cocina humosa en invierno se salen a recrear y tornar aliento a una sala o a la ventana.