4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat. 

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).



Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Capítul XIV.

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.

Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:

- ¿Vau entendre lo meu papé?

- No, siñó, va contestá ella.

- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes! 

Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell: 

- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts. 

- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.

Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.

Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.

Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública. 

- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.

- No ting cap instrumén.

- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.

Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.

Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano. 

- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.

Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:

- Raro humor seríe lo de eixe sagal.

- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.

- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.

Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:

O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres. 

Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di: 

- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:

- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.

Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.

2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.

Lexique roman; Jupa - Jus

 

Jupa, s. f., jupe, cotte, pourpoint.

Sai far jupas e jupelhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais faire jupes et jupons.

Anc l' entresenh faitz ab benda 

De la jupa del rey d'armar, 

Que ilh baillet, no lo poc guizar. 

Bertrand de Born: Quan vey pels. 

Oncques l'enseigne qu'il lui donna, faite avec une bande du pourpoint du roi d'armes, ne le put diriger.

CAT. Jupa. (chap. Jupa, jupes, chupa, chupes, del árabe clássic ǧubbah. Jupota, jupotes, chupota, chupotes. ESP. Chupa, chaqueta, chaquetilla, cazadora, chompa, chumpa, loc. poner a alguien como chupa de dómine. No es del verbo chupá.)

2. Jupelh, s. m., jupon.

Sai far jupas e jupelhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais faire jupes et jupons. 

ANC. FR. Un juppel que avoit vestu icellui Pierre. 

Lett. de rém. de 1448. Carpentier, t. II, col. 953.

3. Jupon, Jupio, s. m., jupon, tunique. 

Gastan o affolan jupons o autres obratges.

Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. 

Gâtant ou détériorant tuniques ou autres ouvrages. 

So de vermelh pali lor jupio. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 3. 

Sont de drap de soie vermeil leurs tuniques. 

ESP. Jubón. PORT. Gibão. IT. Giubbone.

4. Jupier, s. m., jupier, qui fait des jupes.

A jupiers, lo portal. Cartulaire de Montpellier, fol. 44.

(chap. Als jupés, lo portal; jupé: home que fa jupes, chupes.)

Aux jupiers, le portail.

Jupiter, s. m., lat. Jupiter, Jupiter, planète.

Jupiter, segon planetas. Brev. d'amor, fol. 30. 

Jupiter, seconde planète. 

La seconda planeta a nom Jupiter. Liv. de Sydrac, fol. 53. 

La seconde planète a nom Jupiter.

CAT. ESP. (chap. Júpiter) PORT. Jupiter.

Jur, s. m., lat. juramentum, serment. 

Pus Ventedorn e Comborn e Segur 

E Torena e Monfort e Guordon 

An fag acort ab Peiregorc e jur.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Puisque Ventadour et Comborn et Ségur et Turenne et Montfort et Gourdon ont fait accord avec Périgord et serment.

Pois ment sos jurs.

Raimond de Miraval: Contr' amor. 

Puisqu'elle dément ses serments. 

CAT. ANC. ESP. (juramento, sacramento, homenaje) PORT. Jura.

2. Jurament, Juramen, s. m., lat. juramentum, serment.

Juraments de fidelitat. Tit. de 1468. Hist. de Languedoc, t. V, pr., col. 37. Serments de fidélité. 

Apres lo sobre dig juramen fag. Cartulaire de Montpellier, fol. 127. 

Après le susdit serment fait.

Si vol gardar sa fidelitat ni son juramen. L'arbre de Batalhas, fol. 79. 

S'il veut garder sa fidélité et son serment.

CAT. Jurament. ESP. PORT. Juramento. IT. Giuramento. (chap. Juramén, juramens; homenache, homenaje; sagramén : juramén de fidelidat. 

Los mes antics en proto chapurriau són del 842.)

3. Juraire, Jurador, s. m., lat. jurator, jureur, blasphémateur.

Jurayres de Dieu e dels sans. Leys d'amors, fol. 37.

(chap. Blasfemadós de Deu y dels sans.)

Jureurs de Dieu et des saints.

Adjectiv. So son fals jutges raubador, 

Fals, molheratz e jurador.

Marcabrus: Pus mos coratge.

Ce sont faux juges voleurs, faux, efféminés et blasphémateurs.

Hom juraire es ples de felonia. Trad. de Bède, fol. 59. 

Homme jureur est plein de félonie.

CAT. ESP. PORT. Jurador. IT. Giuratore. (chap. Juradó, juradós, juradora, juradores; blasfemadó, blasfemadós, blasfemadora, blasfemadores;  despenjassans, que diu blasfemies contra Deu o los sans, que se cague en tots los sans.)

4. Jurat, s. m., lat. juratus, jurat, administrateur municipal.

Senhors juratz tenens jurada en la deyta maison.

Usatge de far jurats. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 477 et 634.

Seigneurs jurats tenant jurade en ladite maison. 

Usage de faire des jurats. 

CAT. Jurat. ESP. PORT. Jurado. IT. Giurato. (chap. Jurat, jurats: homens que teníen este ofissi.)

5. Jurada, s. f., jurade, assemblée, réunion de jurats.

No ausan far jurada... al prejudici del senhor. Charte de Gréalou, p. 108.

N'osent faire jurade... au préjudice du seigneur. 

Nos, sotz mayer et juratz sus deytz, en jurada estans,... fasem las ordonnansas. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475. 

Nous, sous-maire et jurats susdits, étant en jurade,... faisons les ordonnances.

6. Juratiu, adj., lat. jurativus, qui sert à jurer, affirmatif.

Jurativas, coma: Certas, veramen. Leys d'amors, fol. 99. 

Affirmatives, comme: Certes, vraiment.

7. Juratory, adj., lat. juratorius, juratoire.

Ab caution juratory. Fors de Béarn, p. 1087. 

Avec caution juratoire.

8. Jurar, v., lat. jurare, jurer, promettre.

Ieu li juraria, 

Per lieys e per ma fe, 

Qu' el bes que m faria 

No fos saubutz per me. 

B. de Ventadour: Lanquan vey.

Je lui jurerais, par elle et par ma foi, que le bien qu'elle me ferait ne serait divulgué par moi.

Jurero la mort de Sydrac. Liv. de Sydrac, fol. 6.

Jurèrent la mort de Sydrac.

- Fiancer.

Avia una mout bella filla... la qual avia faita jurar En Richartz a 'N Ugo lo Brun. V. de Bertrand de Born le fils. 

Avait une moult belle fille... laquelle le seigneur Richard avait fait fiancer au seigneur Hugues le Brun.

- Prêter serment.

Jurar non es autra cauza mays trayre Dieus en testimoni.

V. et Vert., fol. 24. 

Jurer n'est autre chose que prendre Dieu à témoin. 

Loc. Jura contra sa conciencia. V. et Vert., fol. 2. 

Jure contre sa conscience. 

Juran... en las mas, etc. 

Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 356. 

Jurent... entre les mains, etc.

- Faire des jurements.

Blasfemar e jurar de Dieu. V. et Vert., fol. 17.

Blasphémer et jurer de Dieu. 

Juron e renegon, e jogon a tres datz. 

P. Cardinal: Un estribot. 

Jurent et renient, et jouent à trois dés.

- Conjurer, se liguer.

El vescoms de Ventedorn e 'l vescoms de Comborn... e 'l vescoms de Torena se jureron ab lo comte de Peiregors. V. de Bertrand de Born. 

Le vicomte de Ventadour et le vicomte de Comborn... et le vicomte de Turenne se liguèrent avec le comte de Périgord. 

Fig. Deslialtatz si jura

Contra Lialeza.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Déloyauté se ligue contre Loyauté.

- Part. pas. Juré, lié par serment, fiancé, feudataire, vassal.

E 'l coms d' Engolesma l' avia jurada la filla a moiller, e recebut per fill.

V. de Bertrand de Born le fils. 

Et le comte d' Angoulême lui avait fiancé la fille pour femme, et (l'avait) reçu pour fils. 

Sos homs plevitz e juratz. 

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas. 

Son homme engagé et lié par serment. 

Substantiv. Anc no fui vostre juratz.

Le Dauphin d'Auvergne: Rey pois.

Oncques je ne fus votre vassal.

CAT. ESP. PORT. Jurar. IT. Giurare. (chap. Jurá: juro, jures, jure, jurem o juram, juréu o juráu, juren; jurat, jurats, jurada, jurades.)

9. Conjur, s. m., supplication, invocation.

Mas no m valon precx ni conjur,

Si Merces no la m conjura.

Deudes de Prades: De lai on.

Mais ne me valent prière ni supplication, si Merci ne me la supplie pas.

- Conjuration, enchantement.

Venc al us de la cambra, si la trobet tancada, 

Et a dit son conjur; tota s' es desfermada. 

Roman de Fierabras, v. 2760. 

Vint à la porte de la chambre, il la trouva fermée, et il a dit sa conjuration; elle s'est toute ouverte.

Quan l' encantaire la vol gitar de sa fobia ab sos conjurs.

Eluc. de las propr., fol. 238.

Quand l' enchanteur veut la chasser de sa retraite avec ses conjurations. CAT. Conjur. ESP. Conjuro. (chap. Conjur, conjurs: paraules mágiques, encantamén, encantamens. Al Decamerón en chapurriau ne podéu trobá bastans ejemples.)

10. Conjuration, s. f., lat. conjurationem, conjuration, enchantement.

En nigromantia, conjurations. La Confessio. 

En nécromancie, enchantements.

CAT. Conjuració. ESP. Conjuración. PORT. Conjuração. IT. Congiurazione.

(chap. Conjurassió, conjurassions.)

11. Conjurador, s. m., enchanteur.

Adject. Alcu dels Juzieus conjuradors... assajeron de gitar orres esperitz.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 19. 

Quelques uns des Juifs enchanteurs... essayèrent de chasser les esprits immondes.

ESP. Conjurador. IT. Congiuratore. (chap. Conjuradó, conjuradós, conjuradora, conjuradores.)

12. Conjurar, v., lat. conjurare, conjurer, supplier.

Ans quan la prec, me semon et m conjura 

Que m lays de lieys.

G. Faidit: Molt a pugnat. 

Mais quand je la prie, elle me somme et me conjure que je m'éloigne d'elle.

Pueis dis l'evesque, conjuran 

Lo filh de Dieu e demandan: 

“Ieu te conjuri, per Dieu meu, 

Que m diguas si es filh de Dieu.” 

Brev. d'amor, fol. 163.

Puis le pontife, conjurant et interrogeant le fils de Dieu, dit: “Je te conjure, par mon Dieu, que tu me dises si tu es fils de Dieu.” 

Car frayres, conjuri vos que... vos abstengas. V. et Vert., fol. 103. 

Chers frères, je vous conjure que... vous vous absteniez. 

CAT. ESP. PORT. Conjurar. IT. Congiurare. (chap. Conjurá: conjuro, conjures, conjure, conjurem o conjuram, conjuréu o conjuráu, conjuren; conjurat, conjurats, conjurada, conjurades.)

13. Esconjurar, v., conjurer, supplier. 

Ans fug on plus l' esconjura.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

Mais elle fuit où plus il la supplie.

- Faire des conjurations.

Lo traval que avia mes l' an passat per esconjurar lo temps.

Tit. de 1498. DOAT, t. CXXVII, fol. 268.

La peine qu'il avait mise l'an passé pour conjurer le temps.

ANC. FR. La veue et le ressentiment de nos propres maux ne nous peut esmouvoir à esconjurer ceste tempeste.

Camus de Belley. Diversités, t. II, fol. 347.

PORT. Esconjurar. IT. Scongiurare.

14. Abjurament, s, m., abjuration, renonciation.

Mas aquest abjurament. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.

Mais cette abjuration.

- Délaissement, terme de jurisprudence.

Aquest absolvement et aquest abjurament.

Tit. de 1277. DOAT, t. CVII, fol. 6. 

Cette décharge et ce délaissement.

(chap. Abjuramén, abjuramens; abjurassió, abjurassions; renunsia, renunsies; renunsiassió, renunsiassions; abdicassió, abdicassions.)

15. Perjur, s. m., lat. perjurium, parjure.

No tem... perjurs fals,

E viu de raubaria.

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.

Ne craint... les faux parjures, et vit de vol.

(chap. Perjur, perjurs: que han perjurat o jurat en fals. V. perjurá.)

16. Perjuri, s. m., lat. perjurium, parjure.

Fan perjuris e grans tracios. Poëme sur Boèce.

Font parjures et grandes trahisons.

Nos chazem el crim de perjuri. Trad. de Bède, fol. 59. 

Nous tombons au crime de parjure.

CAT. Perjuri. ESP. PORT. Perjurio. IT. Pergiuro, pergiurio. 

(chap. Perjuri, perjuris : juramén en fals.)

17. Perjuria, s. f., parjure.

No m platz perjuria

Ni nulh malvatz perchatz.

T. de J. Lag. et d'Ebles: Qui vos dara.

Ne me plaît parjure ni nul mauvais profit.

18. Perjurament, s. m., parjure.

Si lo vol accusar de perjurament. L'Arbre de Batalhas, fol. 240.

Si le veut accuser de parjure.

(chap. Perjuramén, perjuramens: juramén en fals: perjuri, perjuris.)

19. Perjur, adj., lat. perjurus, parjure.

E 'n Tolza 'l tenon per perjur.

Bertrand de Born: Pois lo gens. 

Et dans Toulouse le tiennent pour parjure. 

Substantiv. Li perjur, li blasmador. Liv. de Sydrac, fol. 98. 

Les parjures, les blasphémateurs. 

ANC. FR. Et se j'en sui parjurs à escient.

Le Roi de Navarre, ch. 17. 

Aurunt esté vers tei parjur. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 63. 

CAT. Perjur. ESP. PORT. Perjuro. IT. Spergiuro. (chap. Perjur, perjurs.)

20. Perjurar, v., lat. perjurare, parjurer.

Ar an melhurat lur afar 

De mentir et de perjurar.

P. Cardinal: Un decret. 

Maintenant ont amélioré leur affaire du mentir et du parjurer.

Mas per ren que sia, 

Yeu no m perjuraria.

(chap. Pero per res que sigue, yo no me perjuraría : yo no juraría en fals.)

T. de J. Lag et d'Ebles: Qui vos dara. 

Mais pour rien qui soit, je ne me parjurerais. 

Part. pas. Vas mi son perjurat 

Trei palazi. 

Bertrand de Born: Ges no m. 

Envers moi sont parjurés trois palatins. 

Vostra fes 

Qu' avetz cent vetz per aver perjurada. 

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz. 

Votre foi que vous avez cent fois parjurée pour richesse.

CAT. ESP. PORT. Perjurar. IT. Spergiurare. (chap. Perjurá: perjuro, perjures, perjure, perjurem o perjuram, perjuréu o perjuráu, perjuren; perjurat, perjurats, perjurada, perjurades.) 

21. Forjurament, s. m., abjuration, renonciation.

Recebens aquest absolvement et forjurament per la gleya denant dicha.

Tit. de 1277. DOAT, t. CVII, fol. 5.

Recevant cette décharge et renonciation pour l'église devant dite.

22. Forjurar, v., abjurer, renoncer.

Forjuret la error que avia manteguda.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 160. 

Abjura l' erreur qu'il avait maintenue.

(chap. Abjurá, renunsiá, abdicá, com lo Rey Juan Carlos I de España, bon cassadó de elefans y femelles.)

23. Desperjur, adj., cessant, qui cesse d'être parjure.

Si be la vielha desperjura,

Jurava que mon dreg havia.

Leys d'amors, fol. 120.

Si bien la vieille cessant d'être parjure, jurait qu'elle avait mon droit.

Jus, s. m., jus, suc.

Los jus e las sabors e las odors de las viandas. V. et Vert., fol. 21.

Les jus et les saveurs et les odeurs des aliments.

Pren jus de jusquiam. Coll. de Recettes de médecine.

Prends suc de jusquiame.

ESP. Zumo (jugo). (chap. Suc, sucs; v. suquejá: suquejo, suqueges, suquege, suquegem o suquejam, suquegéu o suquejáu, suquegen; suquejat, suquejats, suquejada, suquejades. Traure suc, destilá suc.)

Lexique roman; Ira - Yemal

 

Ira, s. f., lat. ira, colère, fureur.

Meils es que hom aia la ira dels felos que lor compania.

Trad. de Bède, fol. 74. 

Il est mieux qu'on ait la colère des méchants que leur compagnie.

Fig. Mas ira del mal temps lur a frascat la vela. V. de S. Honorat. 

Mais la fureur du mauvais temps leur a déchiré la voile.

Filhs de ira e filhs de mort. V. et Vert., fol. 39. 

Fils de colère et fils de mort. 

Loc. Lo soleils no s colge sobre la vostra ira. Trad. de Bède, fol. 38.

Que le soleil ne se couche pas sur votre colère.

ANC. FR. Fut de plus en plus esmeu en ire. Monstrelet, t. I, fol. 222.

Ne vueilles pas, ô sire, 

Me reprendre en ton ire.

Clément Marot, t. IV, p. 235.

- Tristesse, chagrin.

Totz temps sec joy ir' e dolors, 

E tos temps ira jois e bes; 

E ja non crey, s' ira non fos, 

Que ja saupes hom jois que s'es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Toujours tristesse et douleur suit joie, et toujours joie et bien, tristesse; et désormais je ne crois pas, si tristesse ne fût, qu'on sût jamais ce qu'est joie.

ANC. FR. Lonc tens ai esté 

En ire sanz joie.

Auboins de Sézane. Ess. sur la Mus., t. II, p. 156. 

CAT. ESP. PORT. IT. Ira. (chap. Ira, ires; cólera, cóleres; rabia, rabies.)

2. Iror, Yror, s. f., rancune, fureur, frénésie.

Ab belhs digz plazentiers, ses yror, 

Torno 'ls erratz desviatz en la fe.

Guillaume de Montagnagout: Del tot vey. 

Avec beaux discours agréables, sans colère, ils ramènent les égarés déviés de la foi.

Mais hom qu' es fol, so dizon li auctor, 

Non er jujatz tro que 'l ten be iror.

P. Raimond de Toulouse: Si cum l'enfas. 

Mais homme qui est fou, ce disent les auteurs, ne sera jugé tant que le tient bien la frénésie.

- Tristesse, chagrin.

Per l' aura freida que guida

L' invern, q' es tant ples d' iror

L' auzeill.

Marcabrus: Per l'aura.

A cause du vent froid qui guide l'hiver, vu qu'est si plein de tristesse l'oiseau.

ANC. FR. Prinst l'escu, traist l' espée é poinst par grant iror.

Roman de Rou, v. 4620. 

Moult ot en son cuer grant iror. Roman du Renart, t. II, p. 288. 

Et en si grant ireur t'a mis. Fables et cont. anc., t. 1, p. 354.

3. Irasos, s. f., colère, fureur.

Aquo fo dans e tala et irasos. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76. 

Ce fut dommage et taille et fureur.

4. Iracibilitat, s. f., irascibilité, irritabilité.

Iracibilitat et autras passios colericas.

(chap. Irascibilidat o irritabilidat y datres passions colériques.)

Eluc. de las propr., fol. 115.

Irritabilité et autres passions colériques. 

IT. Irascibilità, irascibilitate, irascibilitade. (chap. Irascibilidat, irritabilidat. ESP. Irascibilidad, irritabilidad.)

5. Irament, s. m., colère, fureur.

Harditz et orgoillos e de leus iramentz. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Hardis et orgueilleux et de faciles colères. 

IT. Iramento.

6. Iraissensa, Iraisensa, s. f., colère, emportement.

Folzers es iraissensa abitans am prince.

En bona pessa, es breus memoria d' iraisensa.

Trad. de Bède, fol. 5 et 4. 

La colère habitant avec prince, c'est la foudre. 

En bonne pensée, la mémoire de colère est courte.

ANC. ESP. Irascencia.

7. Iros, adj., furieux, courroucé, colère, fâché.

Pus per sa terra non es iros, 

Membre 'l sa sor e 'l marit ergulhos 

Que la laissa, e non la vol tener.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi. 

Puisque pour sa terre il n'est pas courroucé, qu'il lui souvienne de sa soeur et du mari orgueilleux qui la laisse, et ne la veut garder. 

Mala molher es... iroza. Eluc. de las propr., fol. 71. 

Femme méchante est... colère. 

ANC. FR. Jamès n'ere vers lui iros. Roman du Renart, t. I, p. 211.

Et il ert mult fel et iros. Roman de Brut, t. I, p. 210.

- Triste.

De la bella que m fai estar iros.

P. Vidal: Assi m'ave. 

De la belle qui me fait être triste. 

Fig. Propchan si vai lo jorns iros.

Bernard de Venzenac: Iverns vai. 

Le jour triste s'en va approchant. 

ANC. FR. Et n'estoit nul à qui il ne fist feste, 

Sans estre aux gens ireux ne desdaigneux. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 29. 

L'un court après tout ireux, 

L'autre défend sa despouille.

Ronsard, t. I, 467.

ANC. CAT. Iros. PORT. IT. Iroso.

8. Iraissos, adj., irascible, colérique, irritable.

Hom iraissos apella tensos.

Hom iraissos es torbaz per las cogitacios d'ira.

Trad. de Bède, fol. 38 et 39. 

Homme irritable appelle disputes. 

Homme irascible est troublé par les pensées de colère.

9. Iraissable, adj., lat. irascibilem, irascible, colérique.

Mais val hom seglars pazibles, que morgues iraissables.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Plus vaut homme séculier paisible, que moine irascible.

Subst. Orazos d' iraissable es abominaz ences. 

Trad. de Bède, fol. 38. 

Prière de colérique est abominable encens.

CAT. ESP. Irascible. PORT. Irascivel. IT. Irascibile. (chap. Irascible, coléric, irritable, irascibles, colerics, irritables.)

10. Iracitiu, adj., irritatif, propre à irriter.

Virtut iracitiva per la qual hom s' iraysh. Eluc. de las propr., fol. 18.

Vertu irritative par laquelle on s'irrite.

11. Irar, v., irriter, fâcher. 

Part. pas. substantiv. Irasc m' ab los iratz. 

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Je m'irrite avec les irrités. 

ANC. FR. Quand ce oïrent li bourgeois si furent trop iret.

Chronique de Cambrai, fol. 40. 

E quant il plus i perdent et il plus s'en irent. 

Roman de Rou, v. 1692. 

ANC. ESP. PORT. Irar. IT. Irare. (chap. Enfadá, enfadás; cabrejá, cabrejás; mosquejá, mosquejás; enfurruñá, enfurruñás.)

12. Irascer, Iraisser, Irasser, v., lat. irasci, s'irriter, se fâcher.

No sias isnel a iraisser. Trad. de Bède, fol. 38.

Ne sois pas prompt à t' irriter. 

Atressi cum lo leos 

Que es tan fer quant s' irais. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Tout ainsi comme le lion qui est si féroce quand il s'irrite.

Substantiv. Irasser contra mal non es peccatz. V. et Vert., fol. 11. S'irriter contre le mal n'est pas péché. 

Part. prés. Enueios, trist et iraissens. Brev. d'amor, fol. 55.

Ennuyeux, triste et se fâchant. 

Part. pas. Totz temps vuelh que li ric baro 

Sion entre lor irascut. 

Bertrand de Born: Lo coms m' a. 

Je veux que toujours les puissants barons soient irrités entre eux.

Domna, si us etz irascuda

Vas me, ges no us me defen.

Hugues de S. Cyr: Longamen. 

Dame, si vous êtes fâchée envers moi, je ne me défends pas contre vous. 

ANC. FR. Iraissez e ne vuillez péécher.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 4.

Renart en est moult irascuz... 

Moult fu dolenz et irascuz.

Roman du Renart, t. I, p. 86 et 100. 

Trestoz penssis et irascus. Fables et cont. anc., t. III, p. 331.

ANC. CAT. Irascir.

13. Iradamen, adv., avec colère, furieusement, tristement. 

Pres comjat d' ela iradamen. V. de G. Faidit. 

Prit congé d'elle avec colère. 

Si negus hom tra cotel iradament. 

Cout. de Moyssac, du XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 6. 

Si nul homme tire couteau avec colère. 

ANC. FR. Si li a dit iréement.

Roman du Renart, t. III, p. 3.

CAT. Iradament. ESP. Airadamente. IT. Iratamente.

14. Air, s. m., colère, haine.

Pour ce mot et les composés suivants, voyez azir.

Qar totas autras amistatz 

Met per vostr' amor en air.

Sordel: Dompna meillz.

Car toutes autres amitiés je prends en haine pour votre amour.

15. Airamen, Adziramen, s. m., colère, haine, calomnie, injure.

Quar cors qu'es ples d' airamen 

Fai ben faillir boca soven.

P. Vidal: Amors pres sui. 

Car coeur qui est plein de colère fait bien faillir bouche souvent.

Lauzengiers volon mon dan d'amor, 

E diran li ben leu adziramen.

B. de Ventadour: Be m cugey de. 

Les médisants veulent mon dam en amour, et lui diront peut-être injure. ANC. ESP. Airamiento. IT. Adiramento.

16. Airos, adj., fâché, colère, susceptible.

Pauc ama qui non es airos.

G. Adhemar: Al chant d' auzel.

Peu aime qui n'est pas susceptible.

Com en servir met plus m' entencios, 

Eu mai los trob ves me plus airos.

P. Milon: Aissi m' aven. 

Comme à servir, je mets plus mon intention, je les trouve plus haineux envers moi. 

ESP. Airoso. IT. Adiroso. (chap. Airós no vol di ni enfadat ni triste, sino “sense mal”, eixí airós de un acsidén, etc. Airós, airosos, airosa, airoses.)  

17. Airar, Ahirar, Azirar, v., irriter, fâcher, haïr.

L'un fenho, l' autre volon mal dire 

De las melhors, per qu'es dregz qu' ieu m' azire. 

Pons de Capdueil: Tant m' a. 

Les uns feignent, les autres veulent mal dire des meilleures, c'est pourquoi il est juste que je m'irrite.

Ieu no vuelh manentia, 

D' on tota gens m' ahir.

P. Vidal: Mout viu ab gran. 

Je ne veux richesse, d'où toute gent me haïsse. 

Part. pas. Mauret, una m det son anel, 

De qu' ie us trobei trop airat. 

Boniface de Castellane: Era pueis. 

Moret, une (dame) me donna son anneau, de quoi je vous trouvai fort fâché. 

ESP. Airar. IT. Adirare.

18. Air, Ahir, v., haïr, refuser dédaigneusement.

Part. prés.

Primas me amen, pois me van aissent. Poëme sur Boèce. 

D' abord m' aiment, puis me vont haïssant.

Part. pas. So qu' ieu vuelh m' es tant ahis. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ce que je veux m'est si dédaigneusement refusé.

(chap. Odiá; aburrí, detestá, no soportá, no pugué ni vore.)

19. Enazirar, v., détester, haïr. 

Part. pas. Malastrucs, per totz tengutz...

Enaziratz.

Esperdut: Qui non. 

Malotru, tenu par tous... haï.

Iris, Yris, s. m., lat. iris, iris, sorte de plante.

L' iris es, per natura,

Mout bos contra cremadura.

(chap. L' iris es, per naturalesa, mol bo contra cremada.) 

Brev. d'amor, fol. 50.

L'iris est, par nature, moult bon contre brûlure. 

IT. Iride.

- Arc-en-ciel.

Las colors de l'arc celeste dit yris.

(chap. Los colós del arc o arco celeste o seleste dit iris, l' arcoiris. Nom de un grupo de empreses que va escomensá en lo Guco o lo cuco: Ganadería unida comarcal. Comarca del Matarraña.) 

Eluc. de las propr., fol. 189. 

Les couleurs de l'arc céleste dit iris.

- Sorte de pierre précieuse.

En metalhz et peyras preciozas copioza, qual es yris, qui, al rach del solelh pauzada, forma l' arch celeste.

Eluc. de las propr., fol. 172.

Abondante en métaux et pierres précieuses, comme est iris, qui, placé au rayon du soleil, forme l'arc céleste.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Iris. IT. Iri, iride.

Ironia, s. f., lat. ironia, ironie.

*gr est tropus per contrarium quod conatur ostendens, ut: Egregiam vero laudem et spolia ampla refertis.

Donatus, de Tropis, col. 1777. Putsch.

Ironia es una figura per la qual hom pronuncia una cauza, e 'l contrari enten. Leys d'amors, fol. 136.

L'ironie est une figure par laquelle on prononce une chose, et on entend le contraire. 

CAT. ESP. (ironía) PORT. IT. Ironia. (chap. ironía, ironíes: figura per la cual hom pronunsie una cosa, y lo contrari entén.)

Irritar, v., du lat. irritus, annuler, rendre nul, révoquer, infirmer. 

Cassa, irrita et annulla de tot en tot la dicha donation, e no vol que aia efficacia. Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207. 

Casse, révoque et annulle de tout en tout ladite donation, et ne veut qu'elle ait efficacité. 

Part. prés. Irritans et annulans de tot en tot autre orden, testamen e codicille. Tit. de 1252. DOAT, t. XLIV, fol. 12.

Révoquant et annulant de tout en tout autre disposition, testament et codicille. 

Part. pas. Cassat, revocat, irritat. Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 12.

Cassé, révoqué, infirmé.

CAT. ESP. PORT. Irritar. IT. Irritare. (chap. Irritá, referit a anulá o revocá un documén. Antigamén se féen aná los verbos cassá, irritá. 

Irritá signifique mes coses, enfadá, enfadás, irritás la pell.)

Isla, Illa, Ilha, s. f., lat. insula, île.

Ilha es terra per mar o per fluvi tot eviro clauza.

(chap. Isla es terra per mar o per riu tot al voltán tancada; terra rodejada de aigua. Peñíscola ere una península.)

Eluc. de las propr., fol. 173.

Île est terre tout autour par mer ou par fleuve close. 

Meseron l' en l' isla on a de serpentz tant. V. de S. Honorat. 

Le mirent dans l' île où il y a tant de serpents. 

Estranhas terras, illas e dugat.

(chap. Extrañes terres, isles y ducats.)

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Terres étrangères, îles et duchés.

CAT. (MOD. illa) ESP. Isla. PORT. Ilha. IT. Isola. (chap. Isla, isles; mallorquí: ses illes, s' illa : Mallorca, Menorca, Ibiza, Formentera, Cabrera.)

Isnel, adj., all. schnell, prompt, léger, alerte.

Le francique, l'anglo-saxon disaient snoel.

Meill prenden son e plus isnel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Sont mieux prenants et plus prompts.

Era verges e bella;

En tota la ciptat non era plus ysnella. V. de S. Honorat.

Était vierge et belle; en toute la cité n'était pas plus alerte.

Fig. No sias isnels a iraisser.

Isnela confessios fai isnela medicina.

Trad. de Bède, fol. 38 et 49. 

Ne sois pas prompt à t'irriter. 

Prompte confession fait prompt remède.

ANC. FR. Les saetes sunt mult isneles,

Mult plus tost vunt ke arondeles. 

Roman de Rou, v. 13013. 

Tu sembles un esclair, et tes troupes isnelles 

Serves de ton vouloir, n'ont des pieds, ains des ailes.

Du Bartas, p. 419.

Servir de cueur gent et ysnel. Villon, p. 65.

2. Isnelament, Ysnellament, adv., légèrement, promptement, vivement. Obri mos huelhs isnelamen.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

J'ouvre mes yeux vivement.

An li dig ysnellament

Tot lo fag.

V. de S. Honorat. 

Lui ont dit promptement tout le fait. 

ANC. FR. Il s'en foüit isnellement de la cité de Paris.

Monstrelet, t. 1, fol. 63.

Isop, Ysop, s. m., lat. hyssopus, hysope.

Adoncx sui claus, cubertz e sis 

D' amor, plus que de flor ysops.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey.

Alors je suis environné, couvert et ceint d'amour, plus qu' hysope de fleur.

CAT. Hisop. ESP. Hisopo. PORT. Hysopo. IT. Isopo. (chap. Hissopo, hissopos; pot sé lo cáliz de una flo o lo de missa.)

- Goupillon.

Pus a la boca venra 'l fis, 

Ni 'l preires secodra l' isop.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 

Puis à la bouche viendra la fin, et le prêtre secouera le goupillon. 

ESP. Hisopo. PORT. Hysope.

Iterar, v., lat. iterare, répéter, redoubler, réitérer. 

Lahoras itera la tua medecina. Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Alors redouble la tienne médecine. 

CAT. ESP. Iterar. IT. Iterare. (chap. Iterá o reiterá: doblá, redoblá, repetí, continuá, seguí, etc.)

2. Iteratio, s. f., lat. iteratio, répétition, redoublement, réitération. 

Non es necessaria iteratio. Trad. d'Albucasis, fol. 45.

N'est pas nécessaire le redoublement.

- Répétition, figure de mots.

Iteratios, es cant hom retorna una meteysha sentensa.

Leys d'amors, fol. 118. 

La répétition, c'est quand on reproduit une même pensée.

CAT. Iteració. ESP. Iteración. IT. Iterazione. (chap. Iterassió, reiterassió, repetissió, continuamén o continuassió, redoblamén.)

Ivernal, Ivernail, s. m., lat. hibernalis, hiver.

En lo Cranc se fai l' estivals, 

Et en Capricorn, ivernals.

Brev. d'amor, fol. 29.

Dans le Cancer se fait l'été, et dans le Capricorne, l'hiver.

Al prim comens del ivernail.

Marcabrus: Al prim. 

Au premier commencement de l'hiver. 

ANC. ESP. Ivernal, invernal. PORT. Invernal. (chap. Invernal, de invern o ivern.)

2. Ivern, Yvern, s. m., lat. hibernus, hiver.

Penr' yvern per bel temps de pascor. 

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo. 

Prendre hiver pour beau temps de printemps. 

Si que chans ni flors d' albespis 

No m valon plus qu' yverns gelatz. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Tellement que chant ni fleur d'aubépine ne me valent pas plus qu'hiver glacé.

CAT. Ivern, hivern. ESP. Invierno. PORT. IT. Inverno. (chap. Invern, ivern.)

3. Ivernar, Yvernar, v., lat. hibernare, faire froid, geler.

En estiu, e quant iverna. 

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret. 

En été, et quand il fait froid.

Manjar ses foc, cant fort yverna. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enuya (enueia). 

Manger sans feu, quand il gèle fort.

- Hiverner, passer la saison d'hiver.

Agron concelh que annessan ivernar al port de Creta.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 27. 

Ils eurent conseil qu'ils allassent hiverner au port de Crète.

CAT. ANC. ESP. Ivernar. ESP. MOD. PORT. Invernar. IT. Invernare.

(chap. Iverná, inverná; no se diu en lo sentit de fé fret, gelá, sino en lo de passá l' ivern, com los onsos de Beseit.)  

4. Abivernar, v., tirer de l'hiver, séparer de l'hiver.

Torna l' arditz en paor,

Quan lo clar temps s' abiverna.

Bertrand de Born: Greu m'es. Var. 

Tourne l'audace en peur, quand le clair temps se sépare de l'hiver.

5. Yemal, adj., lat. hiemalis, d'hiver. 

Cercle sosticial yemal. Eluc. de las propr., fol. 108.

Cercle solsticial d'hiver. 

ESP. PORT. Hiemal. IT. Iemale.