Mostrando las entradas para la consulta servell ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta servell ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

martes, 18 de junio de 2024

Lexique roman; Metropolitan - Michmah


Metropolitan, adj., lat. metropolitanus, métropolitain.

Que la glyeia metropolitana agues la tersa partida.

(chap. Que la iglesia metropolitana (haguere) tinguere la tersera part; 1/3, un ters.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112.

Que l'église métropolitaine eut la tierce partie.

Subst. XX metropolitas que avia sotz se.

Negu metropolita o arcivesque.

(chap. Cap metropolitá o arzobispo.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112 et 18.

Vingt métropolitains qu'il avait sous soi.

Nul métropolitain ou archevêque.

(chap. Metropolitá, metropolitans, metropolitana, metropolitanes; p. ej. les iglesies (seus, catedrals) de Narbona, Tarragona, etc. Seu del arzobispo: archiepiscopo, arquebisbe, etc.)

2. Metropolital, adj., métropolitain.

Aix... ni Aux... no so eschrichas en las autras ciotatz metropolitals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112.

Aix... ni Auch... ne sont écrites parmi les autres cités métropolitaines.

3. Metropolial, adj., métropolitain, provincial.

Del concili metropolial. Cat. dels apost. de Roma, fol. 213. 

Du concile provincial.


Mezel, s. m., lat. misellus, ladre, lépreux.

Avia malautia de mezel. V. de S. Honorat.

Avait maladie de lépreux.

Dezempareron totas lurs honors, e doneron se a servir los mezells.

V. et Vert., fol. 78.

Abandonnèrent tous leurs domaines, et se donnèrent à servir les lépreux.

Tain se ben la malsana al mezel.

(chap. Se entenen be la malsana y lo leprós.)

T. de Taurel et de Falconet: Falconet.

Se convient bien la malsaine au lépreux.

ANC. FR. Que tes oreilles estoupas

Au mesel pauvre pélerin

Lazaron, sans qui tu soupas.

Le Reclus de Molliens, Gl. sur Joinville.

Li sainz rois demanda audit chevalier lequel il voudroit miex ou avoir fait un péchié mortel ou estre mesel, et li chevaliers respondi que il vodroit mies avoir fet trente péchiez mortex que ce que il fust mesel.

V. de S. Louis, à la suite de Joinville, p. 335.

Adject. A cui a 'l bisbatz mesels sa filla morta.

Guillaume de Berguedan: Un sirventes.

A qui l'évêque lépreux a tué sa fille.

ANC. FR. Viex est lor vie orde et mesele.

Fables et cont. anc., t. I, p. 309.

2. Mezella, s. f., lépreuse.

Meynhs val qu'una mezella.

(chap. Val menos que una leprosa.)

Marcabrus: Dirai vos senes.

Moins vaut qu'une lépreuse.

ANC. FR. Ostez, fet-il, ceste mesele.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 30.

3. Mezelia, s. f. lèpre.

De que ve mezelia ni tinha. (N. E. Tiña; lebrosia; lepra.)

(chap. De que ve lepra y tiña.)

Aquest enguens es de tal vertut que el gueris de mezelia.

Liv. de Sydrac, fol. 28 et 43.

De quoi vient lèpre et teigne.

Cet onguent est de telle vertu, qu'il guérit de lèpre.

4. Mezellaria, Mezelaria, s. f., léproserie.

A la mezellaria del castel. Tit. de 1225. DOAT, t. CXIV, fol. 53.

A la léproserie du château.

- Lèpre.

Era estatz... gueritz corporalmen de mezelaria, e esperitalmen de peccat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 38.

Avait été... guéri corporellement de lèpre, et spirituellement de péché.


Miau, s. m., miau, le miaulement, le cri du chat.

De miau atressi, miular. Leys d'amors, fol. 132.

(chap. De miau igualmen, maulá. Luisico Rajadell de Valderrobres, catarret catalaniste, coneix mol be esta paraula. Com es catalaniste espero que faigue aná la paraula miol de cuan en cuan.)

Luisico Rajadell

De miau également, miauler.

CAT. Miol. ESP. Maullo (maúllo). (chap. miau; maulit.)

2. Miular, v., miauler.

De miau atressi, miular. Leys d'amors, fol. 132.

De miau également, miauler.

Fig. Berta del sieu mantel s' afiula,

Ta freols es qu'a penas miula.

Leys d'amors, fol. 128.

Berte de son manteau s'affuble, si faible elle est qu'à peine elle miaule.

Substant. Miulars se perte c'als catz. Leys d'amors, fol. 128.

Le miauler ne s'appartient qu'aux chats.

CAT. Miòlar. ESP. Maullar. PORT. Mear. IT. Miagolare, miagulare.

(chap. Maulá, maullá, miaulá, miaullá.)

Mica, Mia, Miga, Minga, Mingua, Minja, s. f., lat. mica, mie.

Dicta teuna, cum so tridas de micas de pa soven lavadas en ayga.

Eluc. de las prop., fol. 80.

Dite ténue, comme sont débris de mie de pain souvent lavés en eau. ANC. CAT. Micá. ESP. Miga. (chap. Mica, miques; miga, migues.)

- Adverb. Point, pas.

Quant o fait, mica no s'en repent...

L' om l' a al ma, miga non l' a al ser. Poëme sur Boèce.

Quand il le fait, mie ne s'en repent...

L'homme l'a au matin, mie ne l'a au soir.

Pero no m'en desconort mia.

B. de Ventadour: En abril.

Pourtant je ne m'en décourage point. 

Layssar m'en ai, ieu? Non mingua.

G. Adhemar: Lanquan vey.

M'en départirai-je? Non pas.

ANC. FR. Ses cuers toz tans estoit lassus,

Ne mie ès choses transitoires.

Fables et cont. anc., t. I, p. 292.

ANC. PORT. No faria miga.

Tit. de 1309, Elucidario, t. II.

Pero que nom faria mingua ha levada.

Docum. de Pendorado, 1309, Elucidario, t. II, p. 20.

ANC. CAT. Micá. IT. Mica, miga.

(chap. mica; ni mica; gens ni mica; aixó no m'agrade ni mica; 

Arturet Quintana y Font no té ni mica de servell, només té rabia, com los gossos rabiosos y gosses rabioses de la Ascuma de Calaseit.)


Micha, Mica, s. f., miche.

M' aduria, ab una micha,

San e let al cap del an.

Giraud de Borneil: Er auziretz.

Me conduirait, avec une miche, sain et joyeux au bout de l'an.

Pas barutelatz

Val be michas de claustra.

Izarn: Diguas me tu. 

Pain bluté vaut bien miches de cloître.

ANC. FR. Il ne pèsent ore une miche. G. Guiart, t. I, p. 164.

- Moelle.

Sapias que la micha del os es salva. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Sachez que la moelle de l'os est sauve.

PORT. Micha. (chap. Molla, molles; lo moll del os, la molla del pa; miga, migues. ESP. Miga del pan; médula ósea o del hueso.)


Michmah, s. m., micmac.

Aura lo reis en Fransa aquest michmah.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48. 

Aura le roi en France ce micmac.

jueves, 9 de mayo de 2024

Lexique roman; Lumtar, Lumdar, Lhumdar, Luntar, Lundar - Dilus, Diluns


Lumtar, Lumdar, Lhumdar, Luntar, Lundar, s. m., seuil, demeure.

Sus en lo lumtar son cazutz. V. de S. Honorat.

Sus en le seuil sont tombés.

Coma el desires vizitar los sanhs lhumdars dels apostols.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 106.

Comme il (desirât) désirât visiter les saintes demeures des apôtres.

Onhes en los luntars de las portas. Hist. abr. de la Bible, fol. 28.

Oignez-en les seuils des portes.

Claus e porta e lundar. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Clef et porte et seuil.

ANC. ESP. Lumbral (MOD. Umbral VS dintel). PORT. Lumiar. (chap. Llindá, llindás.)


Luna, Lhuna, s. f., lat. luna, lune.

En cela ora ve lo clipses de la lhuna; quar la lhuna non ren clardat mas del solelh, que fer la lhuna, e lhi fai redre clardat.

Liv. de Sydrac, fol. 51 et 52.

En cette heure vient l'éclipse de la lune; car la lune ne rend clarté excepté du soleil, qui frappe la lune, et lui fait rendre clarté.

Atressi creys cum la luna es creyssens.

Richard de Barbezieux: Lo nous mes.

Ainsi il croît comme la lune est croissante. 

Un cantel

De la luna.

Guillaume de Mur: Al avinen. 

Un quartier de la lune. 

CAT. Lluna. ESP. Luna. PORT. Lua. IT. Luna. (chap. Lluna, llunes; lluneta, llunetes; v. alluná, allunás; lo poder gravitatori de la lluna afecte al aigua, marea, y al servell : allunat com Manel Riu Fillat, allunats com los catalanistes, allunada com Carmen Junyent (QEPD), allunades com les dones de la huelga de Valderrobres: grillat, grillats, grillada, grillades; lunátic, lunatics, lunática, lunátiques o llunátic, llunatics, llunática, llunátiques.)

2. Lunamen, s. m., lunaison.

De CCC e de XXX e de V lunamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

De trois cents et de trente et de cinq lunaisons. 

ANC. CAT. Lunament. IT. Lunamento.

3. Lunacio, Lunaso, s. f., lunaison. 

Apelam una lunacio mes lunar. Eluc. de las propr., fol. 124. 

Nous appelons une lunaison mois lunaire. 

Es lunasos complida. Brev. d'amor, fol. 33. 

La lunaison est accomplie. 

CAT. Llunacio (llunació). ESP. Lunación. PORT. Lunação. IT. Lunazione.

(chap. La lunassió es una volta completa de la lluna, 28 díes, un mes lluná o lunar.)

4. Lunar, adj., lat. lunaris, lunaire. 

Us mes... lunars.

Brev. d'amor, fol. 46. 

Un mois... lunaire.

Alcunas vetz apelam an lunar aquel espazi qui ha XII lunacios.

Eluc. de las propr., fol. 122. 

Aucunes fois nous appelons an lunaire cet espace qui a douze lunaisons. De figura lunar. Trad. d'Albucasis, fol. 14. 

De forme lunaire.

CAT. ESP. PORT. Lunar. IT. Lunare. (chap. Lunar o lluná.)

5. Lunatic, adj., lat. lunaticus, lunatique.

Lunatic, adj., lat. lunaticus, lunatique.

A lhi un sieu filh presentat 

Lunatic et endemoniat.

Brev. d'amor, fol. 158. 

Lui a présenté un sien fils lunatique et démoniaque.

Substantiv. Com vezem dels lunaticx et dels epilenticx.

(chap. Com veém dels lunatics y dels epileptics.)

Eluc. de las propr., fol. 117.

Comme nous voyons des lunatiques et des épileptiques.

CAT. Lunatic. ESP. (lunático) PORT. IT. Lunatico. (chap. lunátic, lunatics, lunática, lunátiques o llunátic, llunatics, llunáticallunátiques.)

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

6. Lus, Luns, s. m., lundi.

Pueis fe lo lus e 'l mars e 'l mercres eissamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Puis il fit le lundi et le mardi et le mercredi également.

Lus e dimartz, mati e ser.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Lundi et mardi, matin et soir.

7. Dilus, Diluns, s. m., lundi.

No y guart dilus, ni dimartz, 

Ni setmana, ni mes, ni ans.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Je n'y regarde lundis, ni mardis, ni semaine, ni mois, ni ans.

Voyez dia.

domingo, 10 de marzo de 2024

Lexique roman; Flechir - Floquier


Flechir, v., lat. flectere, fléchir, plier, détourner.

Empero brega e tinelh 

Vuel aver tos temps ab eys, 

Tro que del mal dir se fleys.

Folquet de Lunel: Si quon la.

C'est pourquoi je veux en tout temps avoir dispute et querelle avec lui-même, jusqu'à ce qu'il se détourne du mal dire. 

Part. pas. Coma genols flex.

(chap. Com ginolls, genolls flexionats.)

Leys d'amors, fol. 69. 

Comme genoux fléchis.

2. Flechecir, Flegezir, v., fléchir, plier, détourner.

Devem orar e flechesir lo cors, e deu s' om tornar vers Deu.

No si deu hom pas flechesir de l'amor de Dieu.

Trad. de Bède, fol. 27 et 20. 

Nous devons prier et fléchir le corps, et on doit se tourner vers Dieu.

On ne se doit pas détourner de l'amour de Dieu. 

Part. pas. Car totz ginols sera flegezitz a el.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Car tout genou sera fléchi devant lui.

3. Flexibilitat, s. f., lat. flexibilitatem, flexibilité. 

Es de grossa flexibilitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 48. 

Est de grossière flexibilité

CAT. Flexibilitat. ESP. Flexibilidad. PORT. Flexibilidade. IT. Flessibilità, flessibilitate, flessibilitade. (chap. Flexibilidat, flexibilidats.)

4. Fleissar, v., relâcher, dessangler. 

Es vengut en un bel prat, 

E deissent, e pueis a fleisat 

Son caval, et a 'l tout lo fren.

Roman de Jaufre, fol. 53. 

Est venu en un beau pré, et descend, et puis a dessanglé son cheval, et lui a ôté le frein.

5. Fleis, s. m., soumission.

Pueis lo fleis no m'es grazit.

Guillaume de S. Didier: D'una don' ai; ou P. Durand: Una dona ai. Puisque la soumission ne m'est pas agréée.

6. Aflegezir, v., fléchir, plier. 

Part. pas. Que totz ginols sia aflegezitz.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Philippiens. 

Que tout genou soit fléchi.

7. Affliction, s. f., lat. afflictionem, génuflexion, affliction, pénitence. Cove y a far nov afflictios a honor de Dieu. Liv. de Sydrac, fol. 65.

(chap. Convé féhi nou aflicsions, genuflexions, a honor de Deu.)

Ageinouia, Agenouia, Aginoulha, Agenuia, Ajuniha, Ajouniha, Ajoulina, Ajulina, Aginoula, Ajanoulha, Agenulha, Adenoulha, Janoulha, Ajulha, Ajunla, aginollá, aginollás, aginollat, aginollada, aginollats, aginollades, a ginollóns

Il y convient de faire neuf génuflexions en l'honneur de Dieu.

Dolor ac et affliction.

Martiriar sa carn, e dar afflictions. 

V. de S. Honorat. 

Il eut douleur et affliction. 

Martyriser sa chair, et donner pénitences.

CAT. Aflicció. ESP. Aflicción. PORT. Afflicção. IT. Afflizione. (chap. Aflicsió, aflicsions; genuflexió, genuflexions; penitensia, penitensies.)

8. Reflectir, v., lat. reflectere, réfléchir, recourber. 

Part. prés. Cors specular et polit, reflectent... lum recebut.

Eluc. de las propr., fol. 120.

Corps spéculaire et poli, réfléchissant... la lumière reçue. 

Part. pas. En aquels que so reflectits.

- Trad. d'Albucasis, fol. 24. 

En ceux qui sont recourbés. 

Lum dit reflex.

(chap. Llum dita reflejo.)

Per razo del col lonc et reflex.

Auzels qui han unglas reflexas.

Eluc. de las propr., fol. 120, 145 et 141. 

Lumière dite réfléchie. 

En raison du cou long et recourbé. 

Oiseaux qui ont ongles recourbés.

CAT. ESP. PORT. Reflectir. IT. Riflettere. (chap. Reflejá, reflejás.)

9. Reflexio, s. f., lat. reflexio, réflexion.

Quan la semblansa de la causa vista ve al miralh, et del miralh al uelh per reflexio. Eluc. de las propr., fol. 15. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Quand l'image de la chose vue vient au miroir, et du miroir à l'oeil par réflexion. 

CAT. Reflexió. ESP. Reflexión. PORT. Reflexão. IT. Riflessione. 

(chap. Reflexió, reflexions.)

10. Reflexiu, adj., réflexif, flexible.

De las mas et dels pes reflexiva.

Gola... de diversas cartillages es composta per que sia plus forta, et per que a formar votz et variar plus aptament sia reflexiva. 

Eluc. de las propr., fol. 26 et 46.

Réflexive des pieds et des mains.

La gorge... est composée de divers cartilages pour qu'elle soit plus forte, et pour qu'elle soit plus convenablement flexible pour former et varier la voix. 

CAT. Reflexiu. ESP. PORT. Reflexivo. IT. Riflessivo. (chap. Reflexiu, reflexius, reflexiva, reflexives.)

11. Circumflec, adj., lat. circumflexus, circonflexe.

Accens circumflecz. Leys d'amors, fol. 9.

(chap. Acento circunflejo : â).

Accent circonflexe.

CAT. Circumflexo. ESP. (chap.) Circunflejo. PORT. Circunflexo. IT. Circonflesso.


Flecme, s. m., lat. phlebotomum, lancette, flamme.

Un pauc de sanc ne trazetz

Ab un flecme ben sotilet.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous en tirez un peu de sang avec une lancette très fine. 

ESP. Fleme.

2. Fleubotomia, Flaubotomia, Fleuvatomia, s. f., lat. phlebotomia, phlébotomie, art de saigner, saignée.

Aprop itera la fleubotomia. 

La fissura que es fayta en flaubotomia. 

Trad. d'Albucasis, fol. 53 et 16. 

Après réitère la saignée. 

L'ouverture qui est faite en saignée. 

L'art de surgaria et de fleuvatomia.

Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 437. 

L'art de chirurgie et de phlébotomie. 

ESP. (chap. Flebotomía) PORT. IT. Flebotomia.

3. Fleubotomi, s. m., lat. phlebotomum, lancette, flamme.

Am fleubotomi lat.

Aquest fleubotomi es de menor latitut e de pus subtil extremitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 51 et 52.

Avec lancette large.

Cette lancette est de moindre largeur et d'extrémité plus aiguë.

4. Fleubotomador, s. m., phlébotomiste.

Cove qu' el fleubotomador sia fermat e sia sollicit en totas aquestas causas. Trad. d'Albucasis, fol. 53.

Il convient que le phlébotomiste soit assuré et soit soigneux en toutes ces choses.

5. Fleubotomar, Flecbothomar, v., lat. phlebotomare, phlébotomiser,

saigner.

Las venas per las quals corr costuma de fleubotomar. 

Fleubotoma la cephalica.

Trad. d'Albucasis, fol. 50 et 41. 

Les veines par lesquelles court la coutume de saigner.

Saigne la (veine) céphalique. 

Part. prés. subst. Cove al fleubotomant que sia sobre temor.

Trad. d'Albucasis, fol. 52.

Il convient au phlébotomisant qu'il soit au-dessus de crainte. 

Part. pas. subst. Medecina comanda no dormir als flecbothomatz.

Eluc. de las propr., fol. 76. 

La médecine commande aux phlébotomisés de ne pas dormir.

ESP. Flebotomar (flebotomizar). PORT. Flebotomisar. IT. Flebotomare. (chap. Flebotomisá; flebotomisat, flebotomisats, flebotomisada, flebotomisades. Sangrá; sangrat, sangrats, sangrada, sangrades.)


Flegma, Flecma, Flamma, Flemma, s. f., lat. phlegma, flegme.

Es senhals senes duptansa

Qu' el a d'umors aondansa

De flegma especialmens.

Brev. d'amor, fol. 55. 

Est signe sans doute qu'il a abondance d'humeurs, spécialement de flegmes. 

Flecma que es humor quayssh nuech cuecha.

Eluc. de las propr., fol. 28. 

Flegme qui est humeur quasi demi-cuite. 

Quan las flammas so saladas, elas ardo la carn.

En tal maneira senhorio lo corps e l'engraisso, que las flemmas so saladas.

Liv. de Sydrac, fol. 35. 

Quand les flegmes sont salés, ils brûlent la chair.

En telle manière dominent le corps et l'engraissent, que les flegmes sont salés. 

ANC. FR. Remue fleume e maint autre mal. 

Eustache Deschamps, p. 166. 

CAT. Fleuma. ESP. Flema. PORT. Flegma. IT. Flemma. (chap. Flema, flemes.)

2. Flecmatic, Fleumatic, adj., lat. phlegmaticus, flegmatique, pituiteux. Flecmatica humor occupant tota la regio del cervel.

(chap. Humor flemática ocupán tota la regió del servell – com li passe al cap aigualit de Manel Riu Fillat.)

Eluc. de las propr., fol. 27.

Humeur flegmatique occupant toute la région du cerveau.

Home fleumatic. V. et Vert., fol. 61.

Homme flegmatique.

Subst. Flecmatic es perezos et greu en movement.

Eluc. de las propr., fol. 31.

Le flegmatique est paresseux et lourd en mouvement.

CAT. Fleumatic. ESP. Flemático. PORT. Flegmatico. IT. Flemmatico.

(chap. Flemátic, flematics, flemática, flemátiques.)


Floc, s. m., lat. floccus, flocon, houppe, panache.

Viras lur selas ab flocx 

E tans autres valens arnes 

E fres daurats e palafres.

P. Vidal: Abril issic. 

Verriez leurs selles avec houppes et tant d'autres précieux harnais et freins dorés et palefrois.

E 'l gibres e 'l neus son a flocx

Pels termes.

P. Raimond de Toulouse: Era pus.

Et le givre et la neige sont à flocons par les tertres.

Loc. A flocs et a milliers.

Guillaume de Berguedan: Reis s' anc. 

A troupes et à milliers.

Biarns, Gascos, ab nos mesclatz, 

E 'ls Proensals, totz en un floc.

Gavaudan le Vieux: Senhors per.

Béarnais, Gascons et les Provençaux, avec nous mêlés, tous en une troupe.

- Froc.

Entre floc e gambais a differensa, 

Et entre egua a buou, a ma semblansa. 

P. Cardinal: Qui s vol. 

Entre froc et gambeson il y a différence, et entre jument et boeuf, à mon avis.

Per draps negres ni per floc blanc, 

No conquerran ja Dieu, s' al re no y fan.

Guillaume de Montagnagout: Del tot. 

Par habits noirs ni par froc blanc, ne conquerront jamais Dieu, si autre chose ils n'y font.

CAT. Floc. ESP. Flueco (copo). PORT. Froco. IT. Fiocco. (chap. Floc, flocs, de neu, de fusta.)

2. Floquet, s. m., petite houppe, petit flocon.

A floquet ni peintura.

Marcabrus: Auiatz del. 

A petite houppe et peinture. 

ANC. FR. Du haut pendent mille petits floquets. 

Hist. macar., t. I, p. 65.

(N. E. Floquet de neu era el nombre del gorila albino del zoo de Barcelona. Copito de nieve. También le llaman así a un Suzuki Samurai blanco que tiene mi hermano Ángel Guimerá.)

Suzuki Samurai blanco, copito de nieve

3. Floquier, s. m., marchand de laine. 

De l' escala del divenres son floquiers.

A ffloquiers lo portal de Monpeslairet.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45 et 44.

De la compagnie du vendredi sont marchands de laine.

Aux marchands de laine le portail de Monpeslairet. (: petit Montpellier)