Sens, Senes, Ses, Sans - Sersela

Sens, Senes, Ses, Sans, prep., lat. sine, sans.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 269, et t. III, p. 72.

Nulhs homs non pot ben chantar

Sens amar.

E. Cairels: Estat ay dos.

Nul homme ne peut bien chanter sans aimer.

Hom ditz que gaugz non es senes amors.

Arnaud de Marueil: Hom ditz.

On dit que joie n'est pas (n'existe pas) sans amour.

Dos jorns estem ses beure, ses manjar.

(chap. Dos díes estem sense beure, sense minjá o minchá.)

Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.

Deux jours nous demeurâmes sans boire, sans manger.

Sans logre de ton aver. Titre de 1139.

(chap. Sense lucro de ton habé o haber : lo que tens.)

Sans lucre de ton avoir.

ANC. FR. Qui senz fin vit et senz fin règne.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 113.

ANC. CAT. Senes. CAT. MOD. Sens. ANC. ESP. Senes, sen. ESP. MOD. Sin. PORT. Sen, sem. (chap. Sense.)

Sentina, s. f., lat. sentina, sentine.

Ayssi com cove soven esponjar la sentina de la nau de las gotas de l' aiga que soven hy ressordon. V. et Vert., fol. 70.

Ainsi comme il convient de souvent éponger la sentine du navire des gouttes de l'eau qui souvent y suintent.

Fig. Es sentina de tuit li mal. Doctrine des Vaudois.

Elle est sentine de tous les maux.

CAT. ESP. PORT. IT. Sentina. (chap. Sentina, sentines.)

Sentix, s. f., lat. sentis, ronce, églantier.

Sentix, es herba ab fuelhas aspras.

Eluc. de las propr., fol. 223.

Ronce, c'est herbe avec feuilles rudes.

Sepia, s. f., lat. sepia, sèche, sorte de poisson.

Mesclan cendre de salvia et d' os de sepia.

Eluc. de las propr., fol. 184.

Mêlant cendre de sauge et d'os de sèche. 

ANC. CAT. Sepia. CAT. MOD. Sipia, cipia. ESP. Sepia, jibia. IT. Seppia.

(chap. Sepia, sepies; a Beseit viu lo Sepi, que té un nas gran, y lo que té bon nas, té bon tristrás. Porte un chiringuito al aparcamén del Parrissal. Antes portabe lo del assut, que se va desmantelá.)

Sequestrar, v., lat. sequestrare, séquestrer.

Li senhor, ab lo cosselh dels cossolhs, podon sequestrar.

(chap. Los siñós, en lo consell dels consuls, poden secuestrá.)

Coutume de Condom.

Les seigneurs, avec le conseil des consuls, peuvent séquestrer.

Ni sequestraran los bes ni las causas.

(chap. Ni secuestrarán los bens ni les coses.)

Cout. de Furnel (Fornel), de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 137.

Ni (ne) séquestreront les biens ni les choses.

ESP. Secuestrar. PORT. Sequestrar. IT. Sequestrare. (chap. Secuestrá: secuestro, secuestres, secuestre, secuestrem o secuestram, secuestréu o secuestráu, secuestren; secuestrat, secuestrats, secuestrada, secuestrades; secuestraré; secuestraría; si yo secuestrara.)

2. Sequestre, s. m., lat. sequestrum, séquestre.

Tal que fos loc a sequestre. Coutume de Condom.

Tel qu'il fut lieu à séquestre.

ESP. Secuestro. PORT. IT. Sequestro. (chap. Secuestro, secuestros : embarc o embarg de cuentes, coses, bens; v. embargá.)

Ser, s. m., cime, sommet de mont, col, défilé dans les montagnes.

Per plan e per poig e per ser.

T. de Folquet et de Porcier: Porcier.

Par plaine et par puy et par cime de mont.

2. Sera, s. f., cime, sommet de mont, col, défilé dans les montagnes.

Vas la sera de Font-Aubert.

Tit. de 1244. Arch. du Roy., comtes de Toulouse.

Vers le col de Font-Aubert.

ANC. FR. Tout raençonne; clef ne serre

Ne le tient jusqu'à Baionne.

Eustache Deschamps, p. 158.

CAT. Serra. ESP. Sierra. PORT. IT. Serra. (chap. Serra, serres; serreta, serretes;  coll, colls.)

Ser, s. m., lat. sero, soir, tard.

L' om l' a al ma, miga no l' a al ser. Poëme sur Boèce.

L'homme l'a au matin, mie ne l'a au soir.

De josta 'ls breus jorns e 'ls loncs ser.

Pierre d'Auvergne: De josta.

A côté des jours courts et des longs soirs.

Fig. Jorns, ben creyssetz a mon dan!

E 'l sers

Auci m' e sos loncx espers.

G. Riquier: Ad un fin.

Jour, bien vous croissez à mon dam! et le soir m'occit et ses longs espoirs. 

Loc. Ieu non dorm matin ni ser.

B. de Ventadour: Tuit sels.

Je ne dors matin ni soir.

Per que m' en deg esforsar jorn e ser.

G. Riquier: Ieu cuiava.

C'est pourquoi je dois m'en efforcer jour et soir.

Del ser al mati

No m pot ren melhurar.

Giraud de Borneil: Leu chansoneta.

Du soir au matin rien ne peut s'améliorer pour moi.

Loc. fig. Qui despen tot son pretz en un ser,

Pueis, de cent jorns, no 'n pot tan recobrar.

H. Brunet: Pus lo dous.

Qui dépense tout son mérite en un soir, puis, de cent jours, n'en peut autant recouvrer.

Adv. comp. Pueys apres remembra que fort fos bon lo vi d' ar ser.

V. et Vert., fol. 25.

Puis après il rappelle que fut fort bon le vin d'hier soir.

ANC. FR. Mais quand je la revi arsoir.

Saint-Gelais, p. 69.

2. Sera, s. f., soir.

Venc si c' una sera el venc a Javiac.

V. de Pierre de Barjac.

Il advint qu'un soir il vint à Javiac.

Loc. Des la sera tro lo mati. Trad. d'un Évang. apocr.

Dès le soir jusqu'au matin.

IT. Sera.

3. Aserar, v., faire tard, être tard.

La nueg, on plus s' asera.

Raimond de Miraval: Qui bona.

La nuit, où plus il se fait tard.

ANC. FR. La nuit, kant fud bien asseri. Roman de Rou, v. 5528.

Cele nuit, al aserier,

Devions le vessel brisier.

Roman du Renart, t. 1, p. 322.

4. Seren, s. m., du lat. serotinus, serein.

Es en Ardena ab lo seren. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.

Il est en Ardenne avec le serein.

Loc. Escravantet lo mort el plan seren. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 8. 

Il le renversa mort au plein serein.

ANC. FR. Del matin tresk' al serain.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 768.

CAT. Seré. ESP. PORT. IT. Sereno. (chap. Lo sereno, los serenos; a la serena, serenes; al tardet; de nit.)

5. Serena, s. f., sérénade, sorte de poésie. 

Serena d' En Giraud Riquier.

Titre de la pièce de G. Riquier: Ad un fin.

Sérénade du seigneur Giraud Riquier.

(chap. Serenata, serenates. ESP. Serenata.)

Seraphin, Serafin, s. m., lat. seraphim, séraphin.

Del orde de seraphin. Brev. d'amor, fol. 9.

De l'ordre de séraphin.

Tuh lh' autre... angels et archangiels, cherubyn et seraphin.

Liv. de Sydrac, fol. 9.

Tous les autres... anges et archanges, chérubin et séraphin.

CAT. Serafí. ESP. Seraphin (serafín). PORT. Seraphim, serafim. IT. Serafino. 

(chap. Serafín, serafins.)

Serbe, s. m., sénevé, sorte de moutarde.

De serbe, XXX gras entiers.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De sénevé, trente grains entiers.

Serbige, adj., aquatique, de marais, de rivière.

Carns de auzels serbiges. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Chairs d'oiseaux aquatiques.

Seren, Sere, adj., lat. serenus, serein, pur.

Vei lo temps clar e sere.

B. de Ventadour: Quan par.

Je vois le temps clair et serein.

Tota la nueg serena.

(chap. Tota la nit serena.)

Arnaud de Marueil: Belh m' es.

Toute la nuit sereine.

Fig. Qu' en totas maneiras sos entendemens sia seres. Trad. de Bède, fol. 18.

Qu'en toutes manières son entendement soit serein.

CAT. Seré. ESP. PORT. IT. Sereno. (chap. Sereno, serenos, serena, serenes. Se aplique a la nit y al día : tranquil; está sobrio, sense beure alcohol.)

2. Serena, Cerena, s. f., lat. serenum, beau jour.

Domna, jamais esparvier

No port, ni cas ab cerena.

T. de la Comtesse de Die et de Rambaud d'Orange: Amicx.

Dame, que jamais épervier je ne porte, ni ne chasse avec beau jour.

CAT. Serena. (chap. Día bo, sereno, que fa bon hora.)

3. Serenitat, s. f., lat. serenitatem, sérénité, temps serein.

Serenitat del ayre. Eluc. de las propr., fol. 112.

Sérénité de l'air.

CAT. Serenitat. ESP. Serenidad. PORT. Serenidade. IT. Serenità, serenitate, serenitade. (chap. Serenidat, serenidats.)

4. Serenar, v., lat. serenare, être, devenir serein, faire beau.

Pel temps qu' esclaira e serena. 

B. Zorgi: Sitot.

Par le temps qui brille et est serein.

Quan serena 'l matis.

Giraud de Borneil: Quant creis.

Quand il fait beau le matin.

ANC. FR. Eut appaisé la mer et serené les cieux.

Ronsard, t. II, p. 1274.

Je voy d'Illiers, je voy serener la tempeste.

Œuvres de Du Bellay, fol. 413.

CAT. ESP. PORT. Serenar. IT. Serenare. (chap. Serená, serenás: sereno, serenes, serene, serenen o serenam, serenéu o serenáu, serenen; serenat, serenats, serenada, serenades; serenaré; serenaría; si yo me serenara; serénat! asserénat!)

5. Aserenar, v., être, devenir serein, être beau.

Ill nueit aserena.

B. Martin: Amar deg.

La nuit est sereine.

Vei qu' el temps s' aserena.

G. Adhemar ou Lamberti de Bonanel: Puois vei.

Je vois que le temps devient serein.

CAT. PORT. Asserenar. IT. Asserenare. (ESP. Aserenar, serenar. Chap. Asserená, asserenás.)

Serena, Syrena, s. f., lat. siren, sirène.

Syrena,... peyshos maris que han forma de femna.

(chap. Sirena,... peixos marins que tenen forma de femella : dona.)

Eluc. de las propr., fol. 258.

Sirène,... poissons marins qui ont forme de femme.

Lauzenguiers e malsdizens son de 1 escola, e so semblans a serenas de mar.

V. et Vert., fol. 23.

Flatteurs et médisants sont de même école, et sont semblables à sirènes de mer.

- Sorte de serpent.

En Arabia ha serpens am alas, ditas syrenas. 

Eluc. de las propr., fol. 258.

En Arabie il y a serpents avec ailes, dits sirènes.

CAT. Serena, sirena. ESP. PORT. Serea, sirena. IT. Serena, sirena.

(chap. Sirena, sirenes; tamé les que fan soroll pera avisá de algún perill, etc.)

Seringar, v., du grec *gr, seringuer, clystériser.

Part. pas. Fon amb ela seringada,

E pueys subtamen sanada.

Carya Magalon., p. 48.

Fut avec elle clystérisée, et puis subitement guérie.

CAT. ESP. (jeringar) Xeringar. PORT. Seringar. IT. Sciringare.

(chap. Jeringá : punchá en una jeringa o jeringuilla; fissoná una abella, picá.)

2. Siringua, s. f., lat. syringa, seringue.

Instrument... apelat siringua. Trad. d'Albucasis, fol. 30.

Instrument... appelé seringue.

CAT. ESP. (jeringa, jeringuilla) Xeringa. PORT. Seringa. IT. Sciringa, scilinga.

(chap. Jeringa, jeringues; jeringuilla, jeringuilles.)

Sermar, v., disposer, préparer, orner.

Part. pas. D' on caion en la fossa,

On lur es sermatz

Pudens focx malvatz.

Germonde de Montpellier: Greu m' es.

D'où ils tombent dans la fosse, où leur est préparé puant feu mauvais.

Can... seran sermadas

Las viandas, er faitz l' envitz.

Folquet de Lunel: E nom de.

Quand... seront préparés les aliments, sera faite l'invitation.

2. Assermar, Asermar, Acesmar, v., préparer, apprêter, disposer, orner.

Ieu m' asserm

Quom hom ferm

Que fort fer.

Pons Fabre d'Usez: Quan pes qui.

Je me dispose comme homme ferme qui frappe fort.

Cel de la ost s' acesman per umplir los valatz.

Guillaume de Tudela.

Ceux de l'armée s'apprêtent pour remplir les fossés.

Part. pas. El cart jorn auretz asermat 

Un pouzi tant enebriat

Que no s puesca mover d' un loc.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Au quatrième jour vous aurez préparé un poulet si enivré qu'il ne se puisse mouvoir d'un lieu.

Quant el es el camp intratz,

Quascus deu esser assermatz.

Bertrand de Born: Be m play.

Quand il est au camp entré, chacun doit être disposé.

Venon denan lo rei tuh acesmat. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 102.

Viennent devant le roi tous préparés.

ANC. FR. Dames acesmer

De dras de soie et de samis.

Roman du châtelain de Couci, v. 1515.

Vées cum il est acesmés,

Cum il est biaus, cum il est gens.

Roman de la Rose, v. 3460.

3. Acermadament, adv., convenablement, à propos, à point.

Son servit ricament,

Azaut et acermadament.

Roman de Jaufre, fol. 96.

Ils sont servis richement, agréablement et convenablement.

ANC. FR. Tel chevauchent molt acesméement.

Le Roi de Navarre, chanson 36.

4. Asermament, s. m., arrangement, apprêt, ornement, parure.

No us dirai l' aresament,

Los manjars e l' asermament

Que sos hostes li fes.

Roman de Jaufre, fol. 77.

Je ne vous dirai pas l'ordonnance, les mangers et l'apprêt que son hôte lui fit.

ANC. FR. Et Champenois et Bourguegnon,

Acesmemens d'une façon

Avoient.

Roman du châtelain de Coucy, v. 1892.

Sermenha, s. f., cerfeuil.

Pueis ab lo suc de la sermenha

Destrempatz o tant que clar venha.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Puis avec le suc du cerfeuil détrempez-le tant qu'il devienne clair.

Serment, s. f., lat. sarmentum, sarment, bois de la vigne.

Fig. Hyeu soi la vera serment viva, e mon payre n' es coltivador.

Hyeu soi la serment, e vos etz los pampols.

Frag. d'une trad. de la Passion.

Je suis le vrai sarment vivant, et mon père en est le cultivateur.

Je suis le sarment, et vous êtes les pampres.

CAT. Sarment. ESP. Sarmiento. PORT. IT. Sarmento. (chap. Sarmén, sarmens.)

2. Eisermen, Issermen, s. m., sarment.

De suc d' ensens per drap colatz,

Ab lessiu d' eisermen mesclatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Coulez du suc d'encens par drap, avec lessive de sarment mêlé.

Sa maire calfava 'l forn

Et amassa l' issermen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Sa mère chauffait le four et ramassait le sarment.

Sermo, Sermon, s. m., lat. sermonem, langage, discours, narration, remontrance, propos.

Lo chastia ta be ab so sermo. Poëme sur Boèce.

L'instruit si bien avec son discours.

No farai pas lonc sermo.

Berenguer (leo Beranger) de Palasol: S' ieu sabi' aver.

Je ne ferai pas long discours.

Sermo vulguar. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

(chap. Sermó vulgar; en llengua vulgar, del vulgo.)

Propos vulgaire.

- Sermon.

Auzir volontiers la paraula de Dieu e los sermos.

Dis Jhesu Crist a sos discipols el sermo de la Cena.

V. et Vert., fol. 84.

Entendre volontiers la parole de Dieu et les sermons.

Dit Jésus-Christ à ses disciples au sermon de la Cène.

- Proverbe. 

Membret li d' aquel sermo:

“Que bous non pot contr' agullio.” 

V. de sainte Énimie, fol. 21.

Il lui souvint de ce proverbe: “Que boeuf ne peut contre aiguillon. " 

CAT. Sermó. ESP. Sermón. PORT. Sermão. IT. Sermone.

(chap. Sermó, sermons.)

2. Sermonaire, Sermonayre, s. m., sermonneur, prêcheur.

De foudat sermonaire.

Marcabrus: El son.

Prêcheur de folie.

Excellen sermonayre. Carya Magalon., p. 33.

Excellent prêcheur.

ANC. FR. Mes li chétis sermonnéor. Roman de la Rose, v. 7653. 

J'oi dire un sermonier:

Que, par vraie confession,

Qui merci crie aura pardon.

Roman du Renart, t. II, p. 129.

IT. Sermonatore. (chap. Sermonaire : sermonejadó, sermonejadós, sermonejadora, sermonejadores; Vicente Ferrer va sé mol conegut; predicadó, predicadós, predicadora, predicadores.)

3. Sermonamen, s. m., prédication, sermon.

Del fort Clodoyer que pel sermonamens…

Crezet la lei de Dieu.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Du fort Clodoyer (Clovis) qui par la prédication... crut la loi de Dieu.

ANC. FR. Sans faire long sermonnement.

Ysopet, Avionnet, épilogue, Robert, t. II, p. 522. 

4. Sermonar, v., lat. sermocinari, sermonner, prêcher.

Elh los vah sermonar et amonestar. Philomena.

(chap. Ell los va sermonejá y amonestá.)

Il les va sermonner et admonester.

La fe que vos me sermonatz.

Izarn: Diguas me tu.

La foi que vous me prêchez.

Tals gen prezich e sermona

Qu' a cors fals.

Giraud de Borneil: Tals gen.

Tel gentiment prêche et sermonne qui a coeur faux.

Part. pas. Sancta fes es sermonada

Mot, e pauc l' obra seguida.

G. Riquier: Vertatz es.

Sainte foi est prêchée moult, et peu l'oeuvre suivie.

ANC. FR. Le roy le fist sermonner; le commencement du sermon fu sur les gens de religion. Joinville, p. 137.

Faites ce qu'il sermonneront,

Ne faites pas ce qu'il feront.

Roman de la Rose, v. 11815.

ANC. CAT. ESP. Sermonar. (ESP. MOD. Sermonear) IT. Sermonare.

(chap. Sermonejá.)

5. Sermocinatio, s. f., lat. sermocinatio, sermocination, figure de rhétorique. 

Sermocinatios, es cant 1 hom alcunas paraulas atribuis et apropria ad alcuna persona, et aquelas expon e declara a comendatio et a lauzor de sa dignitat.

Leys d'amors, fol. 148.

Sermocination, c'est quand un homme attribue et approprie aucunes paroles à aucune personne, et que celles-là il expose et explique à honneur et à louange de sa dignité.

Serpent, Serpen, s. m. et f., lat. serpentem, serpent, reptile.

Plus...

... Cruels c' un serpens.

(chap. Mes cruel que una serp.)

Marcabrus: Soudadier.

Plus... cruel qu'un serpent.

Cel qui ve per una roc' anar

Una serpen.

Serveri de Girone: A greu pot.

Celui qui voit par une roche aller un serpent.

Fig. Aysso es lo serpens de ifern que tot lo mun enverina.

V. et Vert., fol. 10.

Ceci est le serpent d'enfer qui tout le monde empoisonne.

Detz als filhs d' Israel

Lach e brescha, manna e mel,

E dampnes ab serp serpens.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Vous donnâtes aux fils d'Israël lait et gaufre, manne et miel, et vous damnâtes avec le serpent les serpents.

ANC. FR. Don vilain e de la sarpent

Nus mustre ci cunfetement...

La sarpenz au vilain proia.

Marie de France, t. II, p. 267.

CAT. Serpent. ESP. Serpiente. PORT. IT. Serpente. (chap. Serp, serps; serpota, serpotes, com lo que va escriure l'ou de la serp.)

2. Serp, Ser, Cer, s. f., serpent.

Prendetz gran re de serps menudas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Prenez beaucoup de serpents menus.

A ley de cer rabiosa.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

A guise de serpent enragé.

ANC. FR. Aussi seras-tu, beste immonde,

Damné comme une mâle serpe.

Rabelais, liv. V, ch. 46.

CAT. Serp. ESP. Sierpe. PORT. IT. Serpe.

3. Serpenti, Serpentin, adj., lat. serpentinus, serpentin, tortueux, de serpent.

De la carn serpentina

Fai hom tiriaca fina.

Brev. d'amor, fol. 53.

De la chair de serpent on fait thériaque fine.

Sotil col, long e serpenti.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cou délié, long et serpentin.

Fig. Aysso no son del tot paraulas ociozas, mays paraulas serpentinas e verinosas. V. et Vert., fol. 23.

Ce ne sont pas du tout paroles oiseuses, mais paroles serpentines et venimeuses.

Cant es fayta acordansa de sillaba en sillaba, si que cascuna sillaba del premier bordo haia acordansa ab cascuna sillaba del bordo seguen, adonx aytal rim son dig serpenti. Leys d'amors, fol. 22.

Quand est fait accord de syllabe en syllabe, de sorte que chaque syllabe du premier vers ait accord avec chaque syllabe du vers suivant, alors pareilles rimes sont dites serpentines.

ANC. FR. 

Plus tost endort les langues serpentines. Cl. Marot, t. I, p. 353.

ESP. PORT. IT. Serpentino. (chap. Serpentí, serpentins, serpentina, serpentines. Un serpentí pera repartí lo pienso a la granja.)

4. Serpentina, s. f., serpentine, sorte de plante.

Adj. Del suc de l' erba serpentina.

(chap. Del suc de la herba serpentina.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Du suc de l'herbe serpentine.

ESP. PORT. IT. Serpentina. (chap. Serpentina, serpentines.)

5. Serpiginos, adj., du lat. serpere, serpentineux, qui est de la nature du serpent.

Inpetige... es dita serpige, quar es a guiza de serpent serpiginoza, cingent tot eviro. Eluc. de las propr., fol. 98.

Gratelle... est dite serpige, parce qu'elle est à guise de serpent serpentineuse, ceignant tout environ.

6. Serpige, s. f., bas. lat. serpiginem, serpige, gale.

Inpetige... es dita serpige, quar es a guiza de serpent serpiginoza.

Urina es util contra serpige.

Eluc. de las propr., fol. 98 et 57.

Gratelle... est dite serpige, parce qu'elle est à guise de serpent serpentineuse.

Urine est utile contre gale.

Serpol,, s. m., lat. serpyllum, serpolet, sorte de plante.

Serpol... val contra mors venenos. Eluc. de las propr., fol. 223.

Serpolet... vaut contre morsures venimeuses.

ANC. CAT. Serpoll. ESP. PORT. Serpol. IT. Serpello, serpillo. (chap. Serpol, serpols.)

Sersela, s. f., lat. querquedula, sarcelle.

O anet veill o sersela.

La sersela penre.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ou vieux canard ou sarcelle.

Prendre la sarcelle.

CAT. Cercella. (chap. Classe de pato.)

Sarrar, Serrar, Serra, Serradura

Sarrar, Serrar, v., lat. serare, serrer, fermer, enfermer, rétrécir, presser, embarrasser.

Quan lo vescoms s' en aperceup..., fes fort serrar e gardar la domna.

V. de B. de Ventadour.

Quand le vicomte s'en aperçut... il fit fort enfermer et garder la dame.

Serreron las portas per lo sieu mandamen. V. de S. Honorat.

(chap. Van tancá les portes per lo seu manamén.)

Fermèrent les portes par le sien commandement.

Ans que la mort li serr' el vis.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.

Avant que la mort lui rétrécisse le visage.

Fig. Si se sarreron ensems per qu'il se deffendesson d' al com Richart.

V. de Bertrand de Born.

Ils se serrèrent ensemble pour qu'ils se défendissent du comte Richard.

Malvestatz estreing e serra e lia.

Bertrand du Pujet: De sirventes.

Méchanceté étreint et serre et lie.

Part. pas. Si era la porta... sarrada. Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.

(chap. Si estabe la porta... tancada.)

Si la porte était... fermée.

Es tot entorn claus de fossatz

Ab lissas de fortz pals serratz.

Bertrand de Born: Be m play.

Est tout à l'entour clos de fossés avec palissades de forts pieux serrés.

Fig. No y a cors tan serrat d' erguelh

C' Amors, si s vol, dedins non renh.

A. Daniel: Ab plazer.

Il n'y a coeur si pressé d'orgueil qu'Amour, s'il veut, ne règne dedans.

Torna serratz e cortz.

Nat de Mons: Sitot non es.

Il devint serré et mesquin.

ESP. PORT. Cerrar. IT. Serrare. (chap. Tancá. Serrá es tallá en una serra, en un tronsadó o “pa tú pa mí”.)

2. Serra, s. f., serre, défilé, colline.

En plan o en serra.

(chap. Al pla o a la serra.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

En plaine ou en colline.

Que m pendon en una serra.

(chap. Que me penjon a una serra : a un desfiladero. Guillermet del Berguedá ne trobaríe alguna per la seua terra.)

Guillaume de Berguedan: Talans m' es.

Qu'ils me pendent dans un défilé.

ESP. Sierra. PORT. IT. Serra. (chap. Serra, serres.)

3. Serradura, s. f., du lat. sera, fermeture, serrure.

Pessa portas e serradura. V. de S. Honorat.

Brise portes et serrure.

Fig. Quan trais la man de son gan,

Trais del cor la serradura.

(chap. Cuan trau la ma de son guán, trau del cor lo forrollat.)

Aimeri de Bellinoy: Per Crist.

Quand elle tire la main de son gant, elle tire du coeur la serrure.

CAT. Cerradura. IT. Serratura. (ESP. Cerradura, cerrojo. Chap. Forrollat, forrollats; ferro va passá a forro.)

4. Serrailha, Serralha, Sarralha, s. f., serrure, fermeture, enceinte, clôture.

Las sarralhas en las portas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 117.

(chap. Los forrollats a les portes.)

Les serrures dans les portes.

Fermar las sarralhas per que, dins mayzo, totas cauzas sio plus seguras.

(chap. Tancá los forrollats pera que, a dins de casa, totes les coses estiguen mes segures.)

Eluc. de las propr., fol. 127.

Fermer les serrures pour que, dans maison, toutes choses soient plus sûres. 

Loc. Lai on sentes raustir moutos,

Vos fas del intrar plus cochos

Qu' al pal ni a la serrailha. 

Bertrand de Born: Maitolin.

Là où vous sentez rôtir mouton, vous vous faites de l'entrer plus empressé qu'à la palissade et à la fermeture.

Fig. Conoissenza e largueza

Son las claus de proeza,

Poder es la serralha.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Connaissance et largesse sont les clefs de prouesse, pouvoir (en) est la serrure.

ESP. Cerraja (cerrojo). IT. Serraglia.

5. Serralh, s. m., arsenal, enceinte, clôture.

Fig. Tot mon sen ten dins mon serralh.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Tout mon sens je tiens dans mon arsenal.

Metrai lo chan en serralh.

Garins d'Apchier: Mos Cominals.

Je mettrai le chant en clôture.

IT. Serragliò.

6. Sarramen, s. m., rétrécissement.

Contra sarramen 

De nars, faitz autre guerimen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Contre rétrécissement de narines, vous faites autre remède.

ESP. Cerramiento. IT. Serremento. (chap. Tancamén, tancamens; obstrucsió, obstrucsions; tapamén del nas, tapamens dels nassos.)

7. Sarradamen, adv., serrément, étroitement, d'une manière serrée, en ligne 

serrée.

Son se comensat de retirar... sarradamen.

Chronique des Albigeois, col. 38.

Ils se sont commencé de (se) retirer... en ligne serrée. 

(chap. Estretamen o estrétamen; tancadamen o tancádamen; apretadamen o apretádamen.)

8. Dessarrar, Deyssarrar, Deyssarar, Desserrar, Deysserrar, Deyserrar, v., desserrer.

Albarestas et arcs deysserar e destendre. (arbalestas)

D' albarestas mantes claus

Et estreyner e deyssarrar.

Lo vestir de son cors deysserra.

V. de S. Honorat.

Arbalètes et arcs desserrer et détendre.

D'arbalètes maintes clefs et étreindre et desserrer.

Le vêtir de son corps il desserre.

- Déployer.

Fai sonar las trombas e fai desserrar los sieus confanos.

(chap. Fa soná les trompes (trompetes) y fa desplegá los seus estandarts.)

V. de Bertrand de Born.

Fait sonner les trompettes et fait déployer les siens gonfanons.

 - Descendre, venir. 

Co folzer can del cel dessera.

Los XV Signes de la fi del mon.

Comme la foudre quand du ciel elle descend.

 - Jeter, lancer.

Brandir lansas e bordos

E cayrels dessarrar espes.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Brandir lances et piques et dards lancer épais.

- Accomplir, délier.

Fetz son vot, e lo ventz deysserrar. V. de S. Honorat.

Fit son voeu, et le vint délier.

- Se lever, souffler.

Meton s' en mar, lo venz deyserra. V. de S. Honorat.

Ils se mettent en mer, le vent soufle.

IT. Disserrare, diserrare.

9. Enserrar, Esserrar, Eserar, Essarrar, Eissarrar, Eyssarrar, Issarrar, v., enfermer, enserrer, enclore.

Dedins sos magers cofres las fetz pueys eserar.

Roman de Fierabras, v. 4999.

Dedans ses plus grands coffres les fit ensuite enfermer.

Es cum aurs esmeratz que om essera.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 36.

Il est comme or épuré qu'on enferme.

Don el n' ac gran gelosia, et enserret la en una tor.

V. de Guillaume de Cabestaing.

De quoi il en eut grande jalousie, et l'enferma dans une tour.

- Envelopper.

Aissi 'l clau e 'ls enserra 

Qu' Engolmes a per fort cobrat.

Bertrand de Born: Jeu chant.

Ainsi il les clôt et les enveloppe qu'Angoulême il a par force recouvré.

En auta votz escridan: Anem los essarrar.

Guillaume de Tudela.

A haute voix criant: Allons les envelopper.

Part. pas.

A 'N Bertrand Folc man, com hom esserat,

Per so qu' el aia de venir volontat,

Qu' el jorn, estam nos el caval armat.

Gui de Cavaillon: Doas coblas.

Au seigneur Bertrand Folc je mande, comme homme enfermé, afin qu'il ait de venir volonté, que, le jour, nous sommes sur le cheval armés.

Entre doas postz enserrada

Vos la tenretz dos jorns entiers.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Entre deux planches enfermée vous la tiendrez deux jours entiers.

Fig. Tenebras li an esseratz los oils. Trad. de Bède, fol. 23.

(chap. Tiniebles o tenebres li han tancat los ulls : lo han segat.)

Ténèbres lui ont enveloppé les yeux.

Non es tan ferm ni tan enseignatz

Qu' en aital pas non fos totz eissarratz.

Giraud de Borneil: Quant creis.

Il n'est si ferme ni si instruit qu'en pareil pas il ne fut tout enserré.

En la mar suy per lieys profundamens (o profondamens)

Eyssarratz.

Sordel: Aitan ses plus.

Dans la mer je suis par elle profondément enclos.

Tan vey que tortz s' affassa

E dreitz es esseratz.

G. Riquier: Res no m val.

Tant je vois que tort se déguise et (que) droit est enfermé.

Ancmais no fui issarratz de causimen.

Le Comte de Poitiers: Companho farai.

Oncques plus je ne fus enfermé (embarrassé) de choix.

ANC. CAT. Enserrar. ESP. PORT. Encerrar. IT. Inserrare. (chap. Tancá, embolicá, empresoná, enclaustrá, etc.)

10. Insercio, s. f., lat. insertio, ente, greffe, écusson.

Es temps de empentar e de insercio.

(chap. Es tems de empeltá y de insersió. Lo castellá té injertar, natros diém empeltá.)

Eluc. de las propr., fol. 129.

C'est temps d'enter et d'écusson.

(chap. Insersió, insersions; empel, empels; v. empeltá : empelto, empeltes, empelte, empeltem o empeltam, empeltéu o empeltáu, empelten; empeltat, empeltats, empeltada, empeltades; yo empeltaré; yo empeltaría; si yo empeltara. Mon pare ere mol bon empeltadó, yo no ne vach adependre; empeltadós, empeltadora, empeltadores.)

LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau

PERE PENYA. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.

Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.

Cursá la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos conexements especials, fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars de l'illa.

Ha pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi extraordinari d'un brot de taronger florit d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart altres accéssits.

LO PALAU ENCANTAT.

Fugint s'en va la regina

Per garrigues e pinars,

Contristada e consirosa,

La nuyt derrera de l'any.

La nuyt que n'es fosca e neyra

Com lo temps qu'esdevindrá,

Car de l'argentada luna

N'ha finit lo veyl minvant.

No mostra lo cel esteles,

Qu'enterbolides les han

Les núus de pols que levaven

De irades hosts mantz cavayls.

EL PALACIO ENCANTADO.

Acongojada y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última de diciembre.

Y fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de Mahoma.

No brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor la polvareda que levantó la caballería aragonesa.

Del cor de la beyla n'ixen

D'angoxa sospirs amarchs;

Perles de sos uyls ne cauhen,

De sos uyls de viu esguart.

N'ha motiu d'aytal tristança,

N'ha rahó de dol aytal;

Jorns de joy hagué, mas ara

Los vinents jorns son de plant.

Que n'ha estat fort trist per eyla

Açeyl jorn malavirat,

Que n'ha perduda Maylorques

Ab lo xech e son infant;

E ha vist feresta matança

De sarrhins e chrestians

Dins sa maysó que guardaven

Los guerrers pus esforçats.

Per ço futx sense pus companya

Que ses esclaues leyals,

E los pochs esclaus que pogren

Escapar d'un greu trespás.

___

- ¿Perqué tant ploratz, regina? -

L' hi claman tuyt los esclaus,

Esvahida es l'illa vostra,

Obs n'es ja qu'el briu eus salv.

Amargos suspiros se exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos, lágrimas que anublan su ardiente mirada.

No es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó días de ventura, de duelo serán los que le restan;

Que ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.

Y desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.

Por eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos leales que lograron escapar a una muerte cruel.

____

- ¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos. Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.

- Ay! no plor, no, mon reyalme

N'el captiuatje d'en Sayd,

Que plor la mort que li espera

A mon fiyl, lo douç infant;

Tramés l'han de l'Almudayna,

Pres a mans d'un rey estrany:

¡Mal verí que occís en Jacme!

¡Sa corona fongue un lamp! -

¡Trista! la mora camina

Per vinyes e oliverás,

Ab lo pit las que respira

De greu dol ultrapassat.

Es ja l'alba y no 's detura;

Luny de la ciutat s'en va;

Perdudes ha ses armilles,

Trossetjat son manteyl blanch.

Vola al vent sa cabeylera,

N' ha los peus ensanchnentats,

Y en la terra ses petjades

Hi lexan sagell de sanch.

Corren los chrestians tras eyla,

Via dreta a haverla van,

Que saben que la regina

N'es rica e gentil de faç;

- No lloro, no, mi reino perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a mi hijo, al dulce hijo de mi amor.

Arrancado le han de la Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -

Triste avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho, traspasado por el dolor.

Despunta ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad. Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.

Ondea al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.

Persíguenla sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es rica y que es hermosa.

E lá al Capdepeyra dien

Qu'eyla n'ha encantat palau,

Tot ple d'aur e de riquea,

Abscondut enfre penyals. (entre)

Debades corretz, debades;

Gents d'Aragó, cathalans;

No hauretz aur, de la regina

No veuretz, no, lo palau.

Que es fada la noble fembra,

E sols la via eyla sap

Del palau, e per aubrirlho

Les paraules del encant.

Bataylers, liuratzvos d'eyla,

Liuratzvos de sos mals arts,

Qu'iratjós son cor respira

Venjament de los chrestians.

_____

Ja s'acosta la regina,

A la mes lunyana vall;

Ja del albor la lum rotja

Guarneix les núus de levant:

Enfre los pins qu'escomouen

Les ones è lo mestral

Appar lo viarany que mena

A son palau encantat.

Y dicen que escondido entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.

En vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su palacio.

Es hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus puertas.

Guárdaos de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón herido respira sediento de venganza.

__

Ya se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de oriente la luz rojiza del alba.

Por entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento, serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.

Los árbres semblan fantasmes

Que 's levan dels arenals,

E 'l xeloch que los enclina

Dona 'ls formes de gegant.

Enfre un badaluch de roques

Veuse lo pregon portal

De 'l palau, e les arpeyles

A esbarts hi volan denant.

¡Oh, qué beyla arquitectura!

¡Oh, qué richs filigranats!

¡Qué n'está de ben guarnida

La porta de lo palau!

Barons, que de la montanya

Anatz baxant vers lo pla,

Corretz tuyt, passatz cuytosos

Les fredes aygues del prat.

Si voletz soptar riquees

Al som tenitzles ja lá;

N'es lassa ades la regina

Si d' haverla ne sotz gays.

La regina clama y s'obre

Lo gentil, lo beyl portal.

Torna clamar la regina

E s'enlumina lo ermás.

Los árboles semejan fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán sus ramas y les da formas gigantescas.

Ábrese el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.

Oh! ¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán delicadas esculturas en las puertas del palacio!

Barones que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad presurosos las frías aguas del prado.

En vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo; abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.

Llama la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se ilumina el palacio misteriosamente.

Per les roques ja s'endreçan

A ferfoylons los chrestians,

Donant clams de gran follia,

Vesent maraveyla aytal;

Tras de la regina corren;

Nengú d'eyls l'atenyerá,

Car de lo sol a l'exida

Ha arribat a son palau.
___

Fora los esclaus ne restan

Ab açagayes armats,

Les esclaues dins les sales

Cuydan los tresors que hi ha.

A mils de pilars maçisos

D'aur, d'argent e de crestayl,

E ganfanons e senyeres,

Armes, escuts e turbants.

A betsef joyels e robes,

Paveylons, coxins broidats

Ab margarides e peyres

De gran preu dessus sendat.

Mantz drap-rasos, alcatifes,

Taules d'ivori e corayl,

Safilis e belles perles,

E caramulls de diamants.

A centenares los cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores al descubrir tal prodigio de belleza.

Todos corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque llegó ya a su alcázar a la salida del sol.

Fuera quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas cuidan de los encantados tesoros.

Millares de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y pendones, armas, escudos y turbantes.

Alhajas de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.

Cortinas de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y montones de diamantes.

Ja hi arriban, ja hi arriban

Los chrestians agosarats:

Los esclaus volen occiure,

Les espahes van brandant.

Esvahir la porta volen

Com a barons esforçats,

Mas fortment lluytan e feren

De la regina 'ls esclaus.

Ja es levada la cortina

De la gran cambra reyal,

Ont s'hi ouen sons melodiosos

E d'oçells estranys lo cant.

Ja 'n va a passar la regina

A darlot son rich lindau,

Quant òu lo brugit de lançes

E de colteyls guerretjant.

Sos esclaus veu que cedexen

P'els chrestians environats.

¡Ay! ¡còm sent la gentil fada

No poder fadar chrestians!

No 'l' cal intentarho ab ira,

No n'ha força ton esguart:

Oli sant senyá lurs testes,

E crotz roijes lurs pits han.

Ya se acercan animosos los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los esclavos.

Intentan forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina resisten con fiereza.

Álzase ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso canto de aves mil traídas de extrañas regiones.

A pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de los hierros y el clamor de los combatientes.

Conoce que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y ¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los cristianos!

No vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus pechos.

Mas tost clama la smarrida

Regina - “Per fat e fat

Que me encomaná ma mare

Que ver diga e veritats,

E un punt mes. Que 's torn de màrbre

Tot mon encantat palau,

De màrbre 'ls tresors que acluca,

De màrbre tuyt mos esclaus.” -

Dix, e dessots la cortina,

Que cau feta màrbre ja,

Despareix la noble fembra

De tristança sanglotant.

Encercantla van cuytosos

Los chrestians desperançats;

Peyres e mes peyres troban

Dins totes les sales grans;

Son de guix les alcatifes,

Les senyeres son de sal,

Codols son perles e joyes,

E los coxins son de fanch.

Los mil pilars d'aur son roques,

Munts de grava los brillants,

Mes tot ha forma e semblança

De lo que fonch pauch temps ans.

Mas luego prorrumpe la afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y se cumpla lo que voy a decir:

“Conviértase en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -

Dijo, y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la noble dama, sollozando llena de mortal angustia.

Buscándola van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas encuentran solamente piedras y más piedras.

Son de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y joyas, y de arcilla los ricos almohadones.

Los pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo conserva la figura misma de lo que fue antes.

Lo pavelló de la cambra

De la fada es màrbre blanch,

E 'ls chrestians qu'entrar hi volen

Ja no lo poden levar.

Absconduda la regina

No 's lexa de planyer may,

Cobejant lo jorn que a moros

Maylorques regne retrá.

Sis setgles n'ha fet que plora.

¡Qué n'es de trist lo seu plant!

Jo l'he sentit e 's levaren

Mos cabeyls dessus lo cap.

Per los murs e les arcades

Del palau vessantne están

Les lágremes de la fada

Qu'anyora son fill aymat.

E enquer huy los que penetren

Entro ceyl loch de trespás,

Aytanta beylea esguardan

Dins son encantat palau.

Los esclaus e esclaues toquen

E les perles e diamants

Convertits en peyra viva

Que 's diu la cova d'Artá.

El camarín de la reina es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los cristianos que intentan penetrar en él.

Retirada allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.

Seis siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto! erizáronse al oírle mis cabellos.

Por los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz princesa, que suspira por su hijo amado.

Y Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran los portentos de belleza del encantado palacio.

Tocar pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo que llaman la Cueva de Artá.

//

REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA

(Un)

Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.

(Tots)

- D'on són? - D'on!
de la Sala. - Bons sons són.
- Tambors
que fan honors
als senyors Regidors.

- Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
pintats
i desfressats de rat-penats.

Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.

Elet net
per decret de dret estret,
que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.

Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
el floc
color de foc, retxat de groc.

La gent sent
que és valent, i el gran talent,
ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.

Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.

Tenim prim
el saïm, patim de llim;
beguem
i si porem tornarem, tocarem.

Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.

Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.

Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.

Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.

Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.

Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.

Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.

Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
Meiam com
mos ho partim. Tant per hom per tothom.

//

WIKItroles en dialecte occità catalá:

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.

Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.

Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.

En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).

Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.

El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya Nicolau. Miquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.

Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.

Vària

Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)

Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)

Guía manual de las Baleares (1891)

La industria mallorquina (1884)

La cuina mallorquina (1886)

Obra literària

Poesia

Records i esperances (1885)

Poesies en mallorquí popular (1892)

Teatre

El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.

Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.

La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Catalina Tomàs (1890)

La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)

Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]

Narrativa

Cuentos mallorquins (1884)

La gota d'aigo (1893) [novel·la]

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemes-solts/penya.html

1.  «Pere d'Alcàntara Peña i Nicolau». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana..
2. «PEÑA I NICOLAU, PERE D'ALCÀNTARA». Visat. PEN Català. [Consulta: març 2019].
3. Josep, Massot i Muntaner. «Pere d'Alcàntara Penya i la llengua catalana». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Volum 1. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 139-160. ISBN 9788472026803.
4.  «Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau». poesia.cat. [Consulta: març 2019].
5. Ferrà, Miquel «En Pere d'A. Penya». La Nostra Terra, núm. 3, març 1928, pàg. 78-82.
6.  «Cronologia de les Illes Balears del segle xx. La restauració borbònica 1901-1923». UIB. Universitat de les Illes Balears. [Consulta: març 2019].
7.  Alcover i Maspons, Joan. Don Pedro de Alcántara Peña, hijo ilustre de Mallorca: discurso leído en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1910. Palma: Impr. de J. Tous, 1911.
8.  «Sessió del "Teatre dels Poetes" a l'Ateneu Barcelonès, dedicada a En Pere d'Alcàntara Penya». La Publicitat, 02-03-1928, pàg. 6.
9.  Lladó i Rotger, Francesc «Pere d'Alcàntara Penya al Teatre dels Poetes». S'esclop. Quadern cultural, núm 25, 2006, pàg. 30-33.
10.  «Memòria Activitats 2007». UIB. Universitat de les Illes Balears, 31-12-2007. [Consulta: març 2019].
11. Mas i Vives, Joan. Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484158325.
12. «Pere d'Alcàntara Peña Nicolau». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 13. Palma: Promomallorca, p. 44-46. ISBN 84-8661702-2.
13. Miralles i Monserrat, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears: Segle XIX. L'Abadia de Montserrat, 2007.
14. Font Poquet, Miquel dels Sants. Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906): vida i obra. Palma: Miquel Font Editor, 2006 (Evast e Aloma, 26). ISBN 9788479671143.
15. Serra I Busquets, Sebastià; Pujals I Mas, Margalida. L'obra de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau. Edicions Cort, 2001 (Els ullals). ISBN 9788475355016.
16. PONS PASTOR, Antoni. Don Pere d'Alcàntara Penya. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788492703005
17.  Mas i Vives, Joan. «Pere d'Alcàntara Penya». Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. [Consulta: març 2019].