Mostrando las entradas para la consulta serra ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta serra ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 20 de febrero de 2025

Antoni Maria Alcover Sureda

Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.


Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.

Nació en Santa Cirga, finca situada entre Manacor y Porto Cristo, hijo de labradores acomodados. Tras estudiar latín y cultura clásica se trasladó, a los quince años de edad a Palma para estudiar en su seminario

Muy rápidamente se dio a conocer como polemista intransigente, puesto que su carácter recio le hizo intervenir en furiosas polémicas.

Su vocación literaria se despertó primero en español, y a partir del 1879 en catalán y mallorquí. A partir de este año inició la tarea de recoger en el mallorquín coloquial de Mallorca las fábulas, que empezó a publicar el 1880 con el pseudónimo de "Jordi d'es Racó". La primera fábula aparece en la revista La Ignorancia. En 1885 publica Contarelles, un recuento de narraciones de tema popular. En 1886 fue ordenado presbítero. Fue vicario de la parroquia de Manacor, y en 1888 obtuvo la cátedra de Historia Eclesiástica del Seminario. Más adelante llegaría a ser vicario general y canónigo de la Sede de Mallorca.

En 1906, por iniciativa suya, y bajo su presidencia se celebró el Primer Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Cuando se constituyó la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes fue nombrado presidente. Debido a la feroz disputa que mantuvo con los miembros del Instituto, esta relación terminó pronto. Claro, con catalanistas no se puede juntar uno.

Su obra magna fue el Diccionario Catalán Valenciano Balear, que no vio terminado, y que acabó su colaborador Francesc de Borja Moll

Fuertemente enfrentado a Pompeu Fabra (Pompeyo) por su gramática de laboratorio,​ Alcover llegó a afirmar que Fabra había sido uno de los gramáticos más funestos que había tenido jamás la lengua catalana, que había pretendido imponer una ortografía exótica y que había creado un estado de violencia entre los estudiosos del catalán, haciendo de la lengua una bandera de separatismo y de odio contra España

Entre otros, tuvo el cargo de corresponsal de la Academia de Buenas Letras de Barcelona y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona.

En política fue uno de los principales promotores del partido integrista en Mallorca. Inicialmente dio apoyo al movimiento autonomista de la Solidaridad Catalana. Jodó con la solidaridad catalana, dinero para el proceso, millones de euros que no van a los pobres o enfermos.

No obstante, tras su intensa pelea con el Instituto de Estudios Catalanes y la Liga Regionalista hacia finales de la década de 1910, se opuso al catalanismo político y se hizo maurista

Su producción literaria, dirigida a la investigación lingüística, la historia, la descripción de costumbres populares, la recogida de materiales folclóricos, cuando no se dedica a la polémica, es de pocos artificios, prosa sin voluntad estética, se reduce a la Recopilación de Rondallas Mallorquinas de Jordi des Racó, algunas biografías, como la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa, una novela de tono costumbrista (Arnau), y los dietarios de sus viajes.

Fue impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear, obra lexicográfica que recoge el conjunto del léxico catalán, mallorquín, valenciano en todos los dialectos y todas las épocas. Los tres son idiomas muy próximos al aragonés y occitano antiguo.

http://dcvb.iec.cat/results.asp

seguramente está más que manipulado, no es como el original, aparece País Valencià, por ejemplo, dudo mucho que Alcover escribiese o dijese País Valencià.

  1.  Laínz Fernández, Jesús (2012). Desde Santurce a Bizancio: El poder nacionalizador de las palabras. Encuentro. p. 405. ISBN 978-84-9920-095-8.
  2. Massot i Muntaner, Josep (1985). Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. p. 49. ISBN 84-7202-745-7.
  3.  Mayurqa, n.º 23. Universitat de les Illes Balears. 1990-96. p. 112.



 
  • https://web.archive.org/web/20010814220339/http://www.terra.es/personal6/scabello/cope1.htm Además de describir el fenómeno de la popularidad de los programas de radio incluye un catálogo de las Rondallas publicadas y las grabaciones.
  • http://rondalles.uib.es/ Biblioteca virtual de la Universidad de les Illes Balears dedicada a las Rondallas Mallorquinas
  • http://www.uoc.edu/lletra/obres/rondaies/index.html 
    Un artículo de crítica literaria de Josep A. Grimalt en las páginas de la Universitat Oberta de Catalunya, UOC
 
 
Josep Massot Muntaner, nascut a Palma el 1941, es va llicenciar en Filologia romànica a la Universitat de Barcelona i és monjo de Montserrat des de 1962. Des de 1971 dirigeix les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És director també de les revistes Serra d’Or, Randa i Llengua i Literatura, i codirector de la Catalan Historical Review. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vicepresident de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i responsable de publicacions de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Ha publicat una seixantena de llibres i més de mil articles, pròlegs i ressenyes extenses sobre temes de llengua, literatura i història dels inexistents Països Catalans. És doctor honoris causa per la Universitat de ses Illes Balears i ha rebut un bon nombre de premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 2012.

Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través de l'espistolari d'A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras (Textos i Estudis de Cultura Catalana)

Narcís Iglésias Franch

El Diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver)

Maria Pilar Perea Sabater

sábado, 21 de septiembre de 2024

Plaga, Plagua, Playa - Complanher, Complagner, Complaigner, Complaingner, Complanger

 

Plaga, Plagua, Playa, s. f., lat. plaga, plaie, blessure.

Plaguas me feyron mais de cen.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Plaies me firent plus de cent.

Mas que m val, s'ieu demostrar

Ja non l' aus ma mortal playa!

P. Raimond de Toulouse: Ar ai.

Mais que me vaut, si montrer désormais je ne lui ose ma mortelle plaie!

Fig. Dossamens deu homs tractar las plagas del cor e de l'arma.

V. et Vert., fol. 57. 

Doucement on doit traiter les plaies du coeur et de l'âme.

CAT. ANC. ESP. Plaga. ESP. MOD. Llaga. PORT. Chaga. IT. Piaga.

(chap. Llaga, llagues; ferida, ferides; nafra, nafres, ñafra, ñafres. 

Plaga, plagues de llangostos, sequía o sequera; peña de Valjunquera.)

2. Plagar, v., blesser, meurtrir.

Si us servs d'autrui plagara lo mieu serv.

Trad. du Code de Justinien, fol. 22. 

Si un serf d'autrui blessera le mien serf. 

Part. pas. Y fo plagatz de lansa.

R. Gaucelm: Qui vol aver. 

Y fut blessé avec lance. 

Mas si lo servs meus es plagatz. Trad. du Code de Justinien, fol. 20.

Mais si le serf mien est blessé. 

ANC. FR. Tuit furent batu et plaié.

Là ot des morz et des plaiez 

Tant que n'en sai dire le conte. 

Roman du Renart, t. II, p. 43; et t. III, 245. 

De mortel apostume navrent leurs cuers et plaient. 

Jehan de Meung, Test., v. 1067.

ANC. CAT. ANC. ESP. Plagar. ESP. MOD. Llagar. PORT. Chagar. IT. Piagare.

(chap. Llagá: llago, llagues, llague, llaguem o llagam, llaguéu o llagáu, llaguen; llagat, llagats, llagada, llagades; ferí; nafrá, ñafrá.)

3. Plagador, s. m., lat. plagiator, plagiaire.

Als plagadors, als mensongiers.

Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée.

Aux plagiaires, aux menteurs.

(chap. Plagiadó, plagiadós, plagiadora, plagiadores; llagadó, llagadós, llagadora, llagadores; feridó, feridós, feridora, feridores; nafradó, nafradós, nafradora, nafradores; ñafradó, ñafradós, ñafradora, ñafradores.)


Plais, s. m., bois, bosquet, taillis.

Ar vei vermeills, blaus, blancs e grocs 

Vergiers, plans, plais, tertres e vaus.

(chap. Ara vech roijos, blaus, blancs y grocs vergés, plans, bosquets, collets y valls, valletes.)

A. Daniel: Ar vei.

Maintenant je vois vermeils, bleus, blancs et jaunes vergers, plaines, bois, tertres et vallons.

Son sec li ram pels plais,

Que flors ni fuelha no i nais.

(chap. Están seques les rames pels bosquets, que flo ni fulla no hi naix.) 

Azalais de Porcairagues: Ar em.

Sont secs les rameaux par les bosquets, vu que fleur ni feuille n'y naît.

2. Plaissat, Playssat, s. m., taillis, bois, bosquet, fort.

Aug lo chan dels auzelos

Que fan los playssatz retendir.

E. Cairels: Mout mi.

J'entends le chant des oisillons qui font les bosquets retentir.

Quan son vert li plaissatz.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Quand sont verds les taillis.

ANC. FR. Sa meson sist joste un plessié, 

Parmi un plesséis de saus. 

Roman du Renart, t. I, p. 184; et t. III, p. 323.

Ne *bois hautein ne riche plesséis... (N. E. Hay un pliegue en el scan.)

Si n' *el chassièrent jusques à un plesséis.

Roman de Garin. Du Cange, t. V, col. 573.

3. Playssa, s. f., haie, bosquet, taillis.

Qu'ans fos yeu trencatz ab ayssa

Qu'es en forest ni en playssa.

G. Adhemar: Lanquan vey.

Q' auparavant je fusse coupé avec hache qui est dans forêt et dans taillis.

4. Plaissaditz, s. m., bosquet, taillis, haie.

S' esbaudeia 

Lo rossinhol e domneia 

Ab sa par per pleissaditz.

G. Faidit: Pel joi. 

Le rossignol se réjouit et s' ébat avec sa compagne à travers bosquets.

Fon justa un plaissaditz.

Giraud de Borneil: L'autr'ier.

Fut auprès d'une haie.

5. Playssadenc, s. m., haie, buisson, bouquet de bois.

E 'l gibres e 'l neus son a flocx 

Pels tertres e pels playssadencx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus.

Et le givre et la neige sont à flocons par les tertres et par les haies.

6. Playssar, v., garnir d'arbres, entourer de haies, palissader.

Fig. Selh que, per sos peccatz, riga

Sos huelhs ploran, planta e playssa, 

Don melhor frug que d' avayssa 

N' aura lay on fis gaugz canta.

B. Alahan de Narbonne: No puesc.

Celui qui, pour ses péchés, arrose ses yeux en pleurant, plante et palissade, de quoi meilleur fruit que d' avaysse il en aura là où pure joie chante.

ANC. FR. Les haies fait plaissier et enforcir.

Roman de Garin. Du Cange, t. V, col. 573. 

Tant à plesser en mes plessez... qu'à faire toutes autres besognes.

Tit. de 1445. Du Cange, t. V, col. 573.


Plan, adj., lat. planus, plan, uni, aplani, poli, plain, effilé.

E 'ls vostres detz grailes e plas.

Arnaud de Marueil:, Dona genser.

Et les votres doigts délicats et effilés.

Ausberc, lansa plana 

E bon bran d'acier.

B. Arnaud de Montcuc: Er can. 

Haubert, lance polie et bon glaive d'acier. 

Cors ben fag, delgatz e plans.

B. de Ventadour: Lonc temps. 

Corps bien fait, délié et plan.

- Direct.

Qu'aissi tengues ma via plana.

P. Vidal: Abril issic. 

Que je tinsse ici ma voie directe.

- Exact, régulier.

Cinq copdadas d'aut a, de mesura plana, 

Lo molon de la legna.

V. de S. Honorat. 

Cinq coudées de haut a, de mesure exacte, le tas de bois.

- Fig. Simple, pur.

Sias humils e non vils, 

Plans et amezuratz.

V. de S. Honorat. 

Sois humble et non vil, simple et mesuré.

Me dis en razon plana 

Que mos chantars li plai.

B. de Ventadour: Quan la.

Me dit avec ton simple que mon chanter lui plaît.

Mas il o fai, so cre, per plan essai.

B. de Ventadour: Bels m'es qu'ieu. 

Mais elle le fait, cela je crois, pour simple essai. 

Tramet lo vers en chantan

En plana lengua romana.

G. Rudel: Quan lo rius.

Je transmets le vers en chantant en pure langue romane.

Loc. E 'ls verses del compost volc tornar en vers plans. 

Sabia ben que aisso es ver plan.

V. de S. Honorat. 

Et les versets du comput voulut tourner en vers libres. 

Savait bien que ceci est vers simple.

- Adv. Uniment, simplement, également, juste.

S' ella me gualia,

Gualiador me trobara, 

E si m vai dreita via, 

Ieu l' irai pla.

P. Cardinal: Ben tenh. 

Si elle me trompe, elle me trouvera trompeur, et si elle me va droit chemin, j' irai également avec elle.

Pla a l'albor de dia. Guillaume de Tudela.

Juste à l'aube du jour. 

Lur dis plan e suaumens. Fragment de la Vie de S. Georges.

Leur dit uniment et simplement.

Adv. comp. Jesu Crist l' appelam de plan. 

La donna si leva de plan. 

A l' islla de Lerins s'en intreron de plan. V. de S. Honorat. 

Jésus-Christ nous l'appelons simplement. 

La dame se lève aussitôt. 

A l'île de Lerins ils entrèrent d'emblée.

Voyez perdos.

CAT. Pla. ESP. Plano, llano. PORT. Plano. IT. Piano. 

(chap. Pla, plans, plana, planes.)

2. Plan, Pla, s. m., plaine, plateau.

Per plans e per vals.

Aicartz del Fossat: Entre dos.

Par plaines et par vallées.

Anc pus menut ayga non ploc

Cum els passon e prendo 'ls plas.

Gavaudan le Vieux: Senhors per los. 

Oncques plus menu eau ne plut comme ils passent et prennent les plaines.

Combas e plas e boscatge.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Vallons et plaines et bocage. 

Loc. Leys servir en pla ni en desert.

E. Cairels: Abril ni mai. 

La servir en plaine et en désert (en tous lieux). 

ANC. FR. Et entra en plain yver ès plainz de Lombardie. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 240. 

Si tost com il furent au plain. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 351.

Lesse le corre par le plain. Roman du Renart, t. 1, p. 296. 

Louenge aux dieux des hauts monts et des plains.

Cl. Marot, t. III, p. 303. 

CAT. Pla. ESP. PORT. Plano (llano). IT. Piano.

(chap. Pla com lo del Coco a Beseit, Pla d' En Bot, plans, plana, planes com les de Peñarroija de Tastavins.)

3. Planet, adj. dim., plain, uni, simplet.

Fig. En mon cor ai un novellet chantar, 

Planet et leu, e qu'el fai bon auzir.

Arnaud de Marueil: En mon cor.

En mon esprit j'ai un nouvelet chanter, simplet et léger, et qu'il fait bon ouïr. 

IT. Pianetto. (chap. Planet com lo carré Constitución a Beseit, planets, planeta com lo camping de Beseit y la cova de la planeta, planetes.)

4. Plana, Planha, Plaigna, s. f., plaine, pays plat.

Aras quan par lo guais termenis gens

Que fai la flor espandir per la planha.

Pons de Capdueil: Leials amics. 

Maintenant quand paraît le gai printemps gentil qui fait épanouir la fleur dans la plaine. 

Res tan no m' esbaudis 

Co ill aucellet per la planha.

Folquet de Marseille: Ja no volgra.

Rien tant ne me réjouit comme les oiselets dans la plaine.

- Page, feuille.

Vingt et sieis linhas en cascuna plana, et en cascuna linha sinc mots.

Fors de Béarn, p. 1077.

(chap. Vintissís línies a cada plana, y a cada línia sinc paraules.)

Vingt-six lignes en chacune page, et en chacune ligne cinq mots.

- Planche.

Ayas una plana de rovre. Traité de l'Arpentage, part. II, ch. 30.

Ayez une planche de rouvre.

CAT. ESP. (página) PORT. Plana. IT. Piana. 

(chap. Plana, página, planes, págines.)

5. Planissa, s. f. dim., esplanade.

Ves leis vau per la planissa.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Vers elle je vais à travers l'esplanade.

(ESP. Planicie; chap. Planissie, planissies; esplanada, esplanades.)

6. Planeza, s. f., plaine.

En las planezas de Chalo.

L' aiga... tan sobrondet que tota aquela planeza cobria.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 58 et 178.

Dans les plaines de Châlon.

L'eau... tant déborda que toute cette plaine elle couvrait.

7. Planiol, s. m. dim., petit plateau, esplanade.

Era pausat en lo sol

Aqui en un petit planiol.

El planiol asetet si.

V. de S. Énimie, fol. 30. 

Était posé sur le sol là en une petite esplanade. 

Au petit plateau elle s'assit.

8. Planar, v., aplanir, unir, polir. 

Fig. Vau un chantaret planan

De digz escurs.

Giraud de Borneil: Tot suavet.

Je vais polissant un petit chant de paroles obscures.

IT. Pianar.

9. Planamen, adv., entièrement, complètement.

Per que conosc qu' aucir m' a planamen, 

Si 'n breu vas me non domda son coratge. 

Cadenet: Ab leyal. 

C'est pourquoi je connais qu'elle me tuera complètement, si en peu à mon égard elle n' adoucit son coeur.

Fauta de vezer planamen las estorias. Arbre de Batalhas, fol. 63.

Faute de voir entièrement les histoires.

PORT. Planamente. IT. Pianamente. (chap. Planamen.)

10. Aplanar, v., aplanir, unir, niveler, combler.

Fes tantost aplanar los valhatz.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 19.

Fit aussitôt combler les fossés. 

Aplanar los fossatz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 165. 

Combler les fossés.

- Fig. Caresser, cajoler, dorloter, adoucir, flatter.

Un gosset li fasia festa... lo aplanava, e lo payssia de sas viandas.

V. et Vert., fol. 61. 

Un petit chien lui faisait fête... il le caressait, et le nourrissait de ses mets.

Com l' austor qu'es pres en l' aranh, 

Qu' es fer tro s' es adomesjatz; 

Pueis torna maniers e privatz 

S' es qui be 'l tenga ni l' aplanh.

P. Vidal: Neu ni gel. 

Comme l'autour qui est pris dans le filet, qui est farouche jusqu'à ce qu'il soit apprivoisé; puis il devient maniable et familier s'il est (quelqu'un) qui bien le tienne et le flatte.

Ap bel dig pot hom son deptor

Gen aplanar et apaiar.

T. de G. Gasmar et d'Ebles de Signe: N Eble.

Avec belle parole on peut son débiteur gentiment adoucir et apaiser.

Sitot se penh ni s mira ni s' aplanha.

P. Vidal: Jes pel temps.

Quoiqu'il se peigne et se mire et se dorlote. 

Tals se pimpa e s' aplanha 

Cui malvestatz serra e lia.

H. Brunet: Lanquan son.

Tel se pomponne et se dorlote que méchanceté serre et lie.

ANC. FR. La cerfve moult aplanicha.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 321.

Quant lor enfant lavent et baingnent 

Qu' el les debaisent et aplaingnent.

Roman de la Rose, v. 6972. 

Si tu n' applanis les passions de ton âme. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 234.

- Polir.

Fig. E 'l rossinholet el ram

Volt e refranh, et aplana 

Son dous chantar e l' afina.

G. Rudel: Quan lo rius.

Et le rossignolet sur le rameau fredonne et cadence et polit son doux chanter et l'épure.

CAT. Aplanar. ESP. Aplanar, allanar. PORT. Aplainar. IT. Appianare.

(chap. Aplaná: aplano, aplanes, aplane, aplanem o aplanam, aplanéu o aplanáu, aplanen; aplanat, aplanats, aplanada, aplanades.)

11. Aplanir, v., aplanir, combler.

Far aplanir los valatz. Traité de l'Arpentage, part. II, ch. 24. 

Faire combler les fossés.

(chap. Aplaní; t' aplaniré.) 

12. Esplanar, v., unir, polir, expliquer, donner l'explication, interpréter.

En Nicolet, d'un songe qu'ieu sognava

Miravilios, una noit, quan mi dormia,

Voill m' esplanes.

T. de Jean d'Aubusson et de Nicolet: En Nicolet. 

Seigneur Nicolet, d'un songe que je songeais merveilleux, une nuit, quand je dormais, je veux que vous me donniez l'explication.

CAT. Esplanar, explanar. ESP. Explanar (explicar). PORT. Esplanar, explanar.

IT. Spianare. (chap. Explicá; explaná : fé pla : fé fássil.)

13. Explanatio, s. f., lat. explanatio, explication.

En la explanatio de las ditas paraulas. Leys d'amors, fol. 126. 

Dans l'explication desdites paroles. 

CAT. Explanació. ESP. Explanación (explicación). PORT. Explanação. 

IT. Spianazione. (chap. Explicassió, explicassions; explanassió, explanassions.)

14. Complanacio, s. f., nivellement, aplanissement.

Equalitat et complanacio. Eluc. de las propr., fol. 27.

Égalité et nivellement.

(chap. Nivellamén, nivellamens; anivellassió, anivellassions; aplanamén, aplanamens; explanassió, explanassions.)


Planca, Plancha, Planqua, s. f., lat. planca, planche.

Ab frevol planca. 

Gavaudan le Vieux: A la pus. 

Avec fragile planche.

- Petit pont de bois.

Loc. S'ieu ai passatz pons ni planchas

Per lieis.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Si j'ai passé ponts et planches pour elle.

Loc. fig. De selhs de qui fetz planqua e pon. 

G. Anelier de Toulouse: Ara farai. 

De ceux de qui il fit planche et pont. 

Lai on merce li fai planca e pon.

R. Gaucelm: A penas vauc.

Là où merci lui fait planche et pont.

CAT. Planxa, palanca. ESP. Plancha. PORT. Plancha, prancha.

(chap. Palanca, palanques; plancha, planches de ferro.)

Ramón Guimerá Caballé, Ángeles Lorente Sánchez, Mercedes Guimerá Lorente, Tomás Guimerá Lorente, mas de Lluvia, Parrizal, palanca

2. Plancat, s. m., plancher.

Totas las clausuras e 'ls plancatz desfaretz. Guillaume de Tudela.

Toutes les clôtures et les planchers vous déferez.


Planch, Plan, Plang, Plain, s. m., lat. planctus, plainte, gémissement, lamentation.

Gavaudas non pot fenir

Lo planch ni 'l dol qu' el fa martir.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia. 

Gavaudan ne peut finir la plainte ni la douleur qui le fait martyr.

Lagremas e plans e plors, 

So son, a l' arma, frutz e flors.

Folquet de Marseille: Senher Dieu. 

Larmes et gémissements et pleurs, ce sont, pour l'âme, fruits et fleurs. ANC. FR. Et après a jeté un plaint. Roman du Renart, t. III, p. 187. Proufiter ne me peuvent mes plains. Charles d'Orléans, p. 105.

Cessez, mes vers, cessez ici vos plaincts. 

Cl. Marot, t. III, p. 303.

Faire mes plaintz vers vostre majesté. Cretin, p. 180.

- Complainte, sorte de poésie.

Plangz es us dictatz qu' om fay per gran desplazer e per gran dol.

Leys d'amors, fol. 41.

La complainte est une composition qu'on fait par grand déplaisir et par grande douleur.

Lo plainz qu' En Bertrans de Born fetz del rei jove.

V. de Bertrand de Born. 

La complainte que le seigneur Bertrand de Born fit sur le roi jeune.

CAT. Plant. ANC. ESP. Planto (llanto, lamentación). PORT. Pranto. 

AQUEST ES LO PLANT DE SENT ESTEVE, San Esteban, protomártir, el primer mártir, Sant Esteve, Stephanus

IT. Pianto. (chap. Gemec, gemecs; lamentassió, lamentassions; plo, plos; plorera, ploreres.) 

2. Planher, Plagner, Plaigner, Plaingner, Planger, Plainer, Planer, v., lat. plangere, plaindre, regretter. 

Tota Guiana plaing

Lo rei Richart.

Bertrand de Born le fils: Quan vei.

Toute la Guienne regrette le roi Richard. 

Aissi quon hom planh son filh e son paire 

E son amic, quan mortz lo y a tolgut, 

Planc ieu los vius que sai son remazut, 

Fals, deslials, fellons.

P. Cardinal: Aissi quon. 

Ainsi comme l'homme regrette son fils et son père et son ami, quand la mort le lui a enlevé, moi je plains les vivants qui sont demeurés ici, faux, déloyaux, félons.

Plan se sos dols e sos menuz pecaz. Poëme sur Boèce.

Il plaint à soi ses fautes et ses menus péchés.

- Gémir, soupirer.

Auzi plainer et ronflar 

Un cavallier e sospirar.

Roman de Jaufre, fol. 9. 

Il entendit gémir et râler un chevalier et soupirer. 

Quant ieu cug chantar, 

Planh e sospir.

Claire d'Anduse: En greu.

Quand je crois chanter, je gémis et soupire.

- Lamenter, désoler.

No s deu plaigner d' afan 

Ni dire sa dolor.

Guillaume de Cabestaing: Ancmais no.

Ne se doit plaindre de souffrance ni dire sa douleur.

Denan lor no s' en planc.

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Devant eux il ne s'en plaint.

Prov. No sens, es cosselh demandar 

Ad home de so que no sap, 

Et es pauc planh de son mescap 

Qui, ses cosselh, vol gran fag far.

Nat de Mons: Al bon rey.

Non sens, c'est demander conseil à homme sur ce qu'il ne sait pas, et peu est plaint, de son méchef, qui, sans conseil, veut grande affaire faire. 

ANC. FR. Et faut que mes vers plaignent 

La dure mort de la mère du roy. 

Cl. Marot, t. II, p. 101. 

On dit que le plaindre allége la douleur. 

Comines, liv. I, p. 399. 

De cest oiseau prendray le blanc pennage 

Qui en chantant plaint la fin de son aage. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 64.

J'ay beau plaindre et beau soupirer. Malherbe, liv. V. 

ANC. CAT. Planyer. IT. Piangere. 

(chap. gemegá, lamentá, lamentás, plorá.)

3. Complancha, Complansa, s. f., complainte, plainte.

El ne fasia complancha al payre..., e lo payre ne fasia justicia.

Arbre de Batalhas, fol. 65.

Il en faisait plainte au père..., et le père en faisait justice.

Son totz enlassatz els lasses del dyable, so es em plachtz et en complanchas. V. et Vert., fol. 60.

Ils sont tous enlacés aux lacs du diable, c'est-à-dire en procès et en plaintes.

ANC. CAT. Complancta.

- Sorte de poésie.

Complansa, vai, senes tota bistensa,

Per lo pays, de levant al ponent.

Poëme sur la Mort de Robert, roi de Naples.

Complainte, va, sans aucun retard, par le pays, du levant au couchant.

4. Complanta, Complainta, s. f., plainte, complainte.

Clamor e complanta en sia feyta. Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 70. Réclamation et plainte en soit faite.

Que sias ses complainta e simple fil de Deu. Trad. de Bède, fol. 63. 

Que tu sois sans plainte et simple fils de Dieu. 

ANC. FR. Que que Bruns fesoit ses conplains. 

Roman du Renart, t. I, p. 349.

Si que chascun entende nos complainctz. Cretin, p. 56. 

Que nous pardonnez noz complains. Monstrelet, t. 1, fol. 322.

ANC. CAT. Complanta (complancta). IT. Compiante.

5. Complanhensa, s. f., plainte, réclamation.

En totas autras complanhensas en que hom pot menspenre e defalhir, fay hom emenda, o pren trevas. V. et Vert., fol. 32. 

Dans toutes les autres réclamations en quoi on peut se méprendre ou se tromper, homme fait amendement, ou prend délai.

Fa complanhensa d' aquel deute denant la cort.

Statuts de Montpellier, de 1212.

Fait plainte de cette dette devant la cour.

6. Complanher, Complagner, Complaigner, Complaingner, Complanger,

v., plaindre, gémir, lamenter.

Totz aquels que avian causa de si complanger.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 182. 

Tous ceux qui avaient motif de se plaindre. 

Vos prec que ges, si m complanc, no m' azir 

Vostra valors.

Arnaud de Marueil: Us joys d' amor. 

Je vous prie que point, si je me plains, ne me haïsse votre mérite.

Mas quan cel qui s complaignia 

Fag avia sa clamor.

B. Zorgi: L'autr'ier. 

Mais quand celui qui se plaignait avait fait sa lamentation. 

Prov. Membre s li qu' asatz quier qui s complaing. 

Pierre d'Auvergne: D' un bon vers. 

Qu'elle se souvienne qu'assez réclame qui se plaint.

Part. prés. subst. La persona del complanhent.

Statuts de Montpellier, de 1205. 

La personne du plaignant. 

ANC. FR. Il retournent à lui en complaignant. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 175. 

Mon oeil et moi sans nul reconfort d'âme 

Nous complaignons. Cl. Marot, t. 1, p. 336. 

Complaingnans leurs douces dolours. 

Roman du chastelain de Coucy, v. 16. 

ANC. CAT. Complanyer. ANC. ESP. Complañir. IT. Compiagnere, compiangere.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.