Elucidari de las proprietatz de totas res naturals; palaytz de savieza, Guasto, compte de Foysh

Elucidari de las proprietatz de totas res naturals.

Bibliothèque Sainte Geneviève 1523- 5/4 (1580). 

I. Début du poème dédicatoire, Denkmäler der provenzalischen Litteratur p. 57-59. 

II. fol. 72 d, 75 d et 164. Cf. Appel, Zeitschrift fur rom. Philologie XIII (1889), p. 225 ss. - Grdr. § 57, p. 91. St. p. 69.

I. 

Comensa le palaytz de savieza fayt a istancia del noble princep Guasto, compte de Foysh. (Gaston, Foix)

X. Que ve le comte dins le palaytz.

Dins un palaytz mi sezen l'autre dia

bel donzel vi garnit de gran cundia,

libre legent, entendre no l podia:

per fort dezir de saber tot ardia.

Gen m'avize de sa phizonomia:

semlec ordit per la philozophia;

mantel portec gent foldrat d'azautia,

d'armas senhal, sembel de valentia.

De cor humil l'englozec son vizagge,

e m dissh: "L'estil del libre m'es salvagge,

escur, subtil; yeu requier declaragge.

Sera m util, expres en mon lenguagge."

Quan yeu auzi sa corteza requesta,

estranh mi fo, novel mot e de festa.

A mon avis jorn semlec de tempesta,

tot eviro m'anet rodan la testa.

Ma dona vic le donzel a la porta,

hurtan, cridan, et non ges ab votz morta,

ses trig, me dissh que baysses la conporta:

"Intre dedins, quar nostras armas porta."

Savieza depinh las proprietatz del comte.

"Ceptre d'honor, corona de nobleza,

castel segur, columpna de fermeza,

font de dossor et fluvi de franqueza,

cintel d'amor et anel de proeza.

De drech capdel, flor de cavalaria,

amic fizel, miralh de cortezia,

saphir de pretz, cedre de galhardia,

liri glars netz, tenor de melodia.

Thesaur s'acuelh de valor et s'atura

en son capduelh, aysso l ve per natura.

El vens erguelh, ab humils ha junctura,

per que l recuelh dedins nostra clausura."

Que ve le comte dins le palaytz.

El dins que fo remirec le caragge

de la dona, que parec de paragge.

Emperial semlec son senhoragge,

libre portec et ceptre d'avantagge.

Linx no fo par a lies en gardadura,

ni le solelh, mas semlec nuech escura.

Talh cert no hac ni dex en sa statura;

al sieu voler mermec, crec sa mezura.

A vetz son cap les cels passec d'auteza,

mi no sobrec ad horas de grandeza.

Sa rauba fo partida, be larc teza,

balagtz robis no si fan de beleza.

Mot fo subtil et prima la textura,

uzar no s pot ni rumpre sa costura.

D'estox, retalhs, de scindens' es segura,

per colp de dart, de flecha no peiura.

El sieu miralh vi totas creaturas,

dels elemens lors virtutz et mixturas,

herbas, peyras, metalhs, ni quals naturas

han cels, mars, mons et totas lors mezuras.

Ela mi dissh, auzi de mas aurelhas:

“Guasto de Foyssh, mostrar t'e, per que vuelhas:

no 's tan plazent ambra ni l frug d'abelhas;

lunh temps no vist tan grandas maravelhas."

II.

De las cauzas pertenens ad humanal conservacio.

Resta apres le tractat de las cauzas intrans en humanal compozicio, que digam de las cauzas pertenens adz humanal conservacio. Entre aquestas 

prumier direm de la vianda, quar de l'ayre tractarem en son loc. 

De vianda o aliment. Costanti. Vianda o aliment es substantia convertibla, al corrs donant noyriment, creysshement et sostenement,

ses conversio del qual aliment le corrs per accio de calor soptament si degastaria et a corrupcio vendria, quar aquo que tot jorn si degasta, restauracio no pendria. Mas prumier que aytal converssio si fassa, cove que la vianda sia preparada, apres que sia maschada, apres que el loc de digestio sia alogada; apres cove que sia digerida, et la partida pura de la no pura separada, apres que sia distribuida et ves (enves) quascu membre trameza et destinada, apres que per accio de natura en semlansa dels membres sia transmudada, quar autrament en lor substancia no poyria estre encorporada. Et apres tot aysso si fa sa conversio et sa incorporacio talment que aquo que en la vianda es caut et humit si convertissh en natura de sanc et de carn, aquo que es freg et sec, en natura de nervis et d'osses, et semlantement de (de) las autras 

partidas. Et encorporada la vianda en corrs joves li dona creyssho et noyriment; encorporada en corrs vielh li dona en calor natural, temprament, noyriment, duracio et restaurament, que mantas codicios (condicios) so de vianda. Et sapjas que viandas que en se han natural calor et humiditat, si convertissho de leu en sanc, quar ab el han semlansa et conformitat; mas viandas que no han ab el semlansa si convertissho ab dificultat, et algunas engendro trop sanc, autras pauc, las quals may dono greuch que noyriment. Et sapjas que aquela vianda que es de sanc subtil generativa, es may a natura convenient que autra, 

exceptat que may es convenient ad aquels qui vivo en exercici et tribalh 

vianda de gros sanc generativa. Et aten que vianda engendrant trop sanc ret pauca superfluitat, et engendrant pauc sanc tropa. 

Costanti. Et generalment segon las diversitatz de las viandas so varias las complexios dels membres, lors qualitatz et dispozicios.

Galias. Per que deves saber que megge que vol be reglar vita et sanetat corporal deu atendre la substancia de la vianda, sa qualitat, sa quantitat et si es al qui la pren proporcionada, e l temps el qual es ministrada.

De covit o del dinnar.

Vianda et beuragge a covit o a dinnar so ordenatz talment que prumier  

las viandas so preparadas, apres las personas covidadas, apeladas, les setis els redresso, taulas, toalhas meto, prumier els so lavatz, apres assetjatz.

Les hostes e l senhor so el loc principal, las donas enapres han loc especial.

Los filhs totz et las filhas han loc en lor partida, 

les sieus messagges ponch le senhor no oblida.

Cotels et saliners pauzo prumierament,

pa, tassas o enaps porto segundament. 

Apres meysshes diverses, grans et be copiozes,

porto les servidors aptes et graciozes.

Laun covida l'autre et parlo bel essems; (la un convide al atre)

per donar alegrier sono les instrumens.

Et vis et autres meysshes soven so variatz, 

especias et fruches a la fi ministratz.

Apres, quan es del tot le dinnat afinat, (lo diná)

l'ayga es tantost presta et quascu es lavat.

Gracias fan a l'hoste, mas a Dieu tot prumier, (a Deu primé)

et pueyss els porto beure al prumier et darrier. (radé)

Et quant han totz begut assatz et per talent,

retorna s'en al propri quascu alegrament.

De la cena o sopar. Yzidori. (Isidoro)

Cena es talment dita, quar cenon, don ve aquest nom, vol dire comu. 

Et antiquament fo costuma de cenar o sopar en loc patent et comunal per exquivar deshonestat. 

Papias. Mas quant als temps prezent podem dire que cena pren son nom de cenos, que vol dire umbra, cum quascu per granda avareza fassa en loc rescost et umbros sa cena, [** o es dita cena de cenos, que vol dire ca, car trops homes fan lor cena a guiza de ca] cum tota lor vianda vuelho devorar ses far adz autre partida. 

(** les mots entre crochets se trouvent à la marge, écrits d'une autre main.)

Las condicios conveniens al dinnar so conveniens a cena. Empero aquela cena es mot noblament ordenada, quan si fa en temps convenient, no trop tost ni trop tart, en loc suficient, segur, delicios et be espacios,

quan le senhor joyos dona liberalment,

quar a totz bela cara de l'hoste es plazent;

quan so ls meysshes diverses et apte ministratz,

per que de laun manje hom si l'autre no l platz;

quan les vis so plazens, aptes les servidos,

et quascu covidat a l'autre gracios,

quan so auzitz diverses muzicals instrumens,

torchas so alumnadas claras et resplandens,

viandas ministradas, leugieras, delicadas,

d'espazi prezentadas, et non ges trop cochadas; (no gens rápida)

quar vianda cochoza de ser es mot dampnoza (minjá rápit; fast food)

et non es be gauioza, quan d'escot es penoza; 

quan colchas delicadas apres so adaptadas:

aytals so aproadas cenas per totz lauzadas,

cum crida la scriptura declarant en figura

del rey Gran-Assueri qui optenc tot l'emperi.

D'Alamanha. Yzidori.

Alamanha es nobla a (e) glorioza regio en Europa, que pren aytal nom del fluvi dit Alaman, pres del qual aquel poble fe prumier rezidentia. Autrament es dita Germania, quar es en gens germinoza et mot populoza. Deves orient ha le fluvi dit Danubi; deves miech jorn le fluvi Reni; deves occident et septentrio la mar maior. Et es una Germania nauta que dura entro ls mons Ripheis et entro la mar mediterranea;

l'autra es de ssa le fluvi Reni. Cascuna es mota rica a glorioza et en gens d'armas fortz numeroza. Grandas so de statura, ardidas per natura, so grans cassadors et trebalhadors; de cara graciozes, alegres et gauiozes,

han saurs pels en color, so liberal de cor. Mas les Saxos entre els en totas aquestas cauzas han maior excellencia, qui so ditz Saxos, quar ayshi 

cum saxum, qui es peyra, contra lors enemics so durs et fortz batalhan, per mar et per terra. Mas sobre totz autres pobles valo en mar. Autras proensas ha en cascuna Germania mot excellens, cum es Austria et Bavaria, pres del Danubi, Suevia et Alzacia pres del Rene, et tropas autras. Dels Saxos Germas les Angles descendero, le linagge dels quals en Bretanha la maior persevera, et ressemlo de longura et costumas segon que ditz Beda.

Aiso son las naturas d'alcus auzels e d'alcunas bestias.

Aiso son las naturas d'alcus auzels e d'alcunas bestias.

Del pol. 

La natura del pol es que canta lo vespre, can sent venir la nuech, pus soven; e l mati, can sen venir lo jorn, canta pus soven; e vas la mieia nueg engrueissa sa vot e canta pus larc e pus clar.

- De l'aze. 

La natura de l'aze es que canta, cant a fam et on mais se trebalha. 

- Del lop. 

La natura del lop es que, can ve hom' enans c'om lo veya, el li tol lo parlar. E si l'ome lo ve enans, l'ome li tol la forsa. Et a l col tan rot que no l pot plegar. E so que cassa va fort luenh de sa lobeyra; e cant vol intrar en cortal, va fort suau, e can mena segle ab sos pes, el pren son pe a mors fort e rege, et aysi s'en venja.

- Del grilh.

Lo grilh a tal natura que tant ama son cantar e tan s'en delecha que no s percassa de vianda e mor cantan.

- Del signe. 

Lo signes a tal natura que, can deu morir, canta tan clar que, si hom li ve denan ab esturmens, el si acordara ab los esturmens; adoncx conoys hom que deu morir.

- Del ca. 

Lo ca, cant a manjat et es sadol e ples, el geta so que a manjat; e cant a fam, o torn' a manjar.

- De la vibra. 

La vibra, can ve home nut, ela non l'auza regardar de paor; e cant lo ve vestit, no l preza re e sauta li desus. 

- Del simi. 

Lo simi vol centrafar (contrafar) tot cant ve far. E cant hom lo vol penre, hom se met en loc que lo veya, e caussa unas sabatas ab corregas e pueys laissa las sabatas e va s metre a una part. E l simi va e fay aital; 

e cant es caussatz, hom lo pren. 

- Del corp. 

Lo corp, cant a sos corbatos, que son ses pluma e no semblan paire ni 

mayre, ja non lur donara clam ni cosselh, tro que an pluma e que ls semblo. E cant troba home mort, premieiramen li manja los huelhs e per los huelhs lo servel.

- Del leon. 

Can lo leon a preza e home li passa denan, ja no l tocara, que passar y pot set vetz, sol que l'home no l regarde. Mas si l'ome lo garda, el es tan senhorilh que cui' esser deceubutz, car esgart d'ome es tan senhoril, e per so el laisa la cassa e cor vas hom e l cofon. E cant hom lo cassa que ve que no s pot defendre e l'aven a fugir, el cobri sas pezadas ab la coa dereire, per so c'om no veya son esclau. E can la leonessa a leonat, el nais mort; e tres jorns lo paire crida e rugis sobre el e fay lo vieure.

- De la mostela. Can la mostela a son mostelon qu'es natz, ela l muda per paor c'om no lo y emble; e si hom lo y men' a mort, ab c'om lo y rendes, ela l revieu. 

- Del calandri. 

Si l calandri porta hom denan un malaute et hom lo geta sul lieg, e lo calandri gara lo malaute en la cara, senhal es de guerir; e si l gira la coa, es senhal de mort.

- Serena canta tan dossamen que tot hom que l'auia, ven vas ley, e non pot estar que no s'adorma; e cant es adormit, ela l met mort. 

- De aspis. 

Aspis es la serp que garda lo basme; e cant hom vol aver del basme, hom lo adormis ab esturmens, e pren hom del basme; e can ve que es enganatz, el se clau la una aurelha ab la coa e freta tan l'autra per terra, tro que tota l'a clauza, per so que non auia los esturmens e velha.

- Del merle. 

Merles noiris hom volontiers; e non canta mas tres mes de l'an, e fa l pus plazen can que auzel que sia.

- De l'huelh de veire. Huelh de veire es un petitet auzel blanc e vert, et a la pus sotil vista que res que sia, que be veiria tras un paret.

- De la talpa.

Talpa no ve, ans a los huelhs desotz lo cuer, e sen pus fort d'autra bestia, e vieu de pura terra.

- Del pluvier. 

Pluvier vieu de pur aire del cel. 

- De la salamandra. 

Salamandra vieu de pur foc; e de son pel fa hom un drap que foc no l pot cremar. 

- De l'eranh. 

Eranh vieu de pur' aiga.

- De la trida. 

Can la trida a sos cadels, e ls cassadors la casson que l volon emblar sos tridos, els meton miralhs per aqui on els van e prendo sos tridos; e cant 

la trida a perdutz sos cadels, ela torna forssenada e sec per esclau los cassadors e troba los miralhs e mira se, et a tal gaug, can se ve, que tota sa dolor pert et aisi s'oblida de sos tridos. 

- De l'unicorn.

Hunicorn es la pus salvatja bestia que sia, que non es res que l'auzes 

esperar, ab un corn que a sul cap; et a ta gran plazer de flairor de pieuzela e de verginitat que, cant los cassadors lo volo penre, els li meton el pas una pieussela; e can la ve, el s'adorm e sa fauda, et adoncx es pres. 

- De la pantera. La pantera a tan dous ale e tan be flairan, que tot' autra bestia, pueys que l'a vista, no s vol d'ela partir, tro qu'es morta, per la flairor de l'ale.

- De las gruas. Gruas an tal natura que s'ajuston en grans tropels; e lur natura fa las trop dormir, e la una fay la garda, can las autras dormo; e per tal que la garda no s'adorma, ela met a sos pes de petitas peiretas, per tal que non puesca estar ferma, car lur natura es que dormon en pes.

- Del paon. 

Paon, tota la garda que a, es en regardar sa coa.

- De l'argus. 

Argus es homs que a cen huelhs, e dorm de dos en dos huelhs, et enaisi velha tostemps. 

- De la randola. 

Randola, qui trazia los huelhs a sos randolos e ls y tornava, la maire los 

fay revezer; e no manja ni pais mas en volans, e non a paor d'auzel de cassa.

- Del pellica.

Pellicans es us auzel que ama mot sos poletz; e cant sos pols lo senton venir, els baton lurs alas e donon ne al pellican per los huelhs; e l  pellican es tan ergulhos e de tal natura que totz los aussi; e cant ve que son mortz, el a gran dol e leva l'ala et ab lo bec obri son costat et arroza ls de son sanc, e tornon vieus. 

- Del castor.

Lo castors es una bestia que a un membre que porta medecina, e per aco lo cassa hom; e can ve c'om lo cassa, a gran paor de mort e sap que per lo membr' es cassatz, c'aital es sa natura; et el lo pren ab las dens et arraba lo s e laissa l cazer el sol, e ls cassadors venon aprop e, can vezon lo membre, prenon lo e laisso l anar; enpero d'an en an remet lo membre. 

- Del pic. 

Pic a aital natura que fai son nis en albre cavat, e cant hom li tapa son nis ab que que sia, el va per una erba e toca lo n, e tantost es hubert.

- De l'erisso. 

Erisso a tal natura que se met en las grans bartas et en las grans rodas d'espinas que no l puesca hom penre, que per totas partz ponh; e garda que sia en loc pres de pomier, que dins de la barta puesca manjar. 

- De la cocodrilla. 

Cocodrilha es una bestia mala; e can ve hom, ela l devora tot, e cant lo a manjat, ela lo plora totz los temps que vieu. Et estalva se que una serp, que a nom idre, ven vas la cocodrilla e fa se adormitz; e can la cocodrilla ve que l'idres dorm, ela l devora en un morcel; e can lo idre ve qu'es el ventre de la cocodrilla, el li trauca los costatz e va fora gauzens, e la cocodrilla mor.

- De l'idre. 

Idre es una serp que, cant hom li talha una testa, el ne met doas; e d'aquel idre s'a paor la cocodrilla. 

- De la vibra.

Can la vibra vol aver paria de sa par, el met son cap en la boca bayan de 

la femela; e la femela estrenh li tan fort lo bec e l cap al mascle que 

mantenen mor; e la femela reman prenhs de doas vibras, mascle e feme; e can devon naysser, els salhon per l'esquina, e la maire mor; et enaisi el mon non son mas dos. 

- De la simia.

La simia fay dos simos; e cant hom la cassa, ela met sel que mens ama sul col, e tenga se, si s vol; e sel que mays ama, lo maior, met entre sos bras, e fug ab dos pes. E cant ve que non li val re, per tal que puesca mielhs fugir ab catre pes, ela laissa sel que mays ama, e fug s'en ab lo menor.

Gui Folqueys. Aquestz gautz dechet mo senh'en. Les sept joies de Notre Dame.

Gui Folqueys.

Les sept joies de Notre Dame.

Aquestz gautz dechet mo senh'en Gui Folqueys, e donet cen jorns de perdon, qui los dira, can fon apostolis.

Escrig trop, et aisi es vers,

que de Dieu ven totz bos sabers,

e no val tan argen ni aurs

co sabers, qu'es us rics thezaurs,

ab que gen sia despendutz;

car qui pro n'a e n'esta mutz

no s pot esdir de cobezeza;

e sel que l despen en vaneza

non es larcx, ans es degalhiers:

per que s tanh c'om lo men estiers.

E car hom l'a e l ten de Dieu,

dretz es c'om li'n serva so fieu,

e que despenda son saber

en luy amar, en luy temer,

en lui lauzar, en lui servir,

en lui onrar et obezir.

Et yeu, si tot m'en ai petit,

sai que del pauc l'ai mal servit;

e no m'es lunhs razonamens,

car cascus del mais o del mens

li deu servir segon que n'a;

et es forfaitz qui non o fa.

Mais el qu'es totz ples de merce,

li plai, qui sas falhas reve.

Per qu'ieu en so que mot li play,

mon cor e mon sen pleyarai,

so es en sa maire lauzar.

E lauzan volrai la preguar

per me; e qui o legira,

si s vol, per si preguar poira.

A te, verge sancta Maria,

me ren e m coman nueg e dia,

e prec te que pregues per me,

car mos precx no val re ses te.

Tan m'an lunhat li miey peccat

de ton filh que ai mescabat

parlan, pessan e cossenten,

e tan son gran miey falhimen

qu'ieu non cug atrobar perdo,

si tu non prendes ma razo.

Razo ai dig. Donc es razos

que de lui me vengua perdos?

Oc, razos, car el a promes

que ja no falha sa merces

a sels que querre la volran,

ja tan forfaitz non li seran.

Et enaisi o preziquet

et en escrig nos o laisset,

e det nos en senhal certan,

can perdonet al publican.

E si fetz a la Magdalena,

c'adoncx era de peccat plena,

et al layro, que merce l quis,

promes e donet paradis;

et a sant Peyre perdonet

si tot tres vetz lo reneguet.

Tot aiso sai et ai legit.

Et enqueras ay may auzit

que sant Paul volc tirar a se,

si tot no l fazia per que.

Be sai donc qu'el deu perdonar,

qui l sap ni l vol merce clamar,

e par qu'en sia pus tengutz,

depus qu'en ton cors fon vengutz,

qu'enans era nostres creaires; 

d'aqui enant fon nostres fraires.

E si nosens nos fa falhir,

deu nos o pus leumen partir.

Pero car a tu tanh trop pus

el qu'es tos filhs, so sab cascus,

e mos entendemens sertas,

qu'ieu aia perdo per tas mas.

Dir de non a te non pot ges,

car si tot s'es Dieus, tos filhs es.

E cel que mandet mair' onrar,

ges en te non o pot bercar. 

E pus lunh' autra tan no val

ni aguist anc par ni engal,

aisi, dona, com vales may,

magers poders cre que t'eschay. 

Jes ieu no m vuelh de tan gabar,

qu'ieu saupes tas lauzors comtar,

ni per temensa de pauc dir

no m vuelh ni m deg del tot giquir.

Al mielhs donc que dir o sabrai,

de te lauzar m'entremetrai.

Legit ai qui fo Moyzes,

e plac a Dieu que li mostres

un boisso de foc escompres, (romiguera de foc que no se cremabe)

pero no s'en gastava res.

Encar ai may apres ligen, (encara hay mes adeprés lligín)

con lo fraire de Moyzen

ac una vergua c'om pauzet

ab d'autras on Dieus li mandet,

e de la verga viron tug

que portet flor e fuelh' e frug;

so vi lo pobol d'Israhel. 

Pueis volc Dieus ad Ezechiel

autra meravilha mostrar,

per nostra fe mielhs cofermar.

Le sans hom comta que vezia

una porta que no s'obria,

e dis li Dieus: "Clauza sera

tos temps, que hom no i intrara,

mai solamen le rey dels reis

que la retenc a si mezeys."

En tres cauzas que dichas ay,

s'enten aisi com yeu dirai,

co fust maire de Jesu Crist

e tostemps verge remazist.

Aisi co l boissos no fon ars,

si tot le foc y fo espars,

per ver fon ta vergenetatz

salva, can Dieus y fon intratz.

Aisi co la verga flori

ses tot' humor que non senti,

aguist tu frug que ses semensa

d'ome venc a vera naissensa.

E la porta, que l sans hom vi, (Ezequiel)

que a lunh home no s'obri,

mas al gran Senhor solamen,

yest tu, dona, certanamen.

Maire fust e verges ades,

adonc et enans et apres,

e ja degus non an doptan,

co verges poc aver efan.

Car qui sap lo poder del filh

ja del naisser no s meravilh.

Ben pot naisser de verge pura

cel c'a poder sobre natura.

Et aisi co vezem del rai

que d'otra per lo veire vai, (que traspasse lo vidre)

ses tot dan al veire tener,

aisi fo del tieu filh per ver,

qu'intret en te per sa vertut,

que anc re no y ac corumput; (corromput)

e per vertut tot atressi

ses ren corumpre si n'isi, (sense res corrompre sen va eixí)

et es fals e fora de fe

qui fermamen aiso no cre.

Chanson de la Croisade Albigeoise (Murel, Muret)

Chanson de la Croisade Albigeoise.

Histoire de la croisade contre les hérétiques Albigeois, écrite en vers provençaux, publiée par M. C. Fauriel, Paris 1837, p. 212-224, v. 2970-3139 (F). La chanson de la croisade contre les Albigeois p. p. P. Meyer, Paris 1875/79, I, 133-140 (M). Le passage choisi raconte la bataille de Muret (1213). Cf. L. Kraack, Ueber (über) die Entstehung und die Dichter der Chanson de la croisade contre les Albigeois, Marburg 1884. 

Grdr. § 16, p. 16. St. p. 38.

Li donzel van tost diire al conselh principal

qu'els fassan de Murel issir l'ost comunal

e que no i trenquen plus ni bareira ni pal, (barreira : barrera)

mas que ls laisso lains estar totz de cabal,

e que s'en torn cascus als traps per son cabal, (traps : tendes)

que l bos reis lor o manda ab cor emperial;

qu'en Simos i vindra avan de l'avespral, (Simón de Monfort, Montfort)

e vol lo lains pendre mais qu'en autre logal.

E ls baros, cant o auzo, eisson tuit comunal 

e van s'en per las tendas, cascus vas son fogal,

e manjuio ne bevon, li pauc e l maioral.

E cant agron manjat, viron per un costal

lo comte de Montfort venir ab so senhal

e mout d'autres Frances, que tuit son a caval.

La ribeira resplan co si fosso cristal

dels elmes e dels brancs, qu'eu dig, per sant Marsal,

anc en tan pauca gent no vis tan bon vassal.

E intran a Murel per mei lo mercadal

e van a las albergas com baron natural

e an pro atrobat pa e vi e carnal.

E pois a l'endema, can viro lo jornal,

lo bos reis d'Arago e tuit li seu capdal (Pedro II, al 1213)

eison a parlament defora en un pradal,

e lo coms de Tholoza e l de Foih atertal, (Toulouse; Foix; atretal)

e lo coms de Cumenge ab bon cor e leial

e mout d'autres baros, en Ugs, lo senescal,

e ls borzes de Toloza e tuit li menestral: (burguesos de Toulouse)

e l reis parlet primers.

Lo reis parlet primers, car el saup gent parlar.

"Senhors", so lor a dit, "auiatz que us vulh monstrar.

Simos es lai vengutz e no pot escapar.

Mas pero eu vos vulh d'aitant asabentar,

que la batalha er abans de l'avesprar.

E vos autres siats adreit per capdelar (vos autres : vosaltres; vatres)

e sapjatz los grans colps e ferir e donar,

que, si eran detz tans, si ls farem trastornar."

E lo coms de Toloza se pres a razonar:

"Senher, reis d'Arago, si m voletz escoutar,

eu vo n diirei mo sen ni que n'er bo per far. (yo vos diré mon señ)

Fassam entorn las tendas las barreiras dressar,

que nulhs om a caval dins non posca intrar.

E si venoi lh Frances, que vulhan asautar,

e nos ab las balestas les farem totz nafrar.

Cant auran les cabs voutz, podem los encausar (los caps girats)

e poirem los trastotz aisi desbaratar."

So ditz Miquel de Luzia: "Jes aiso bo no m par

so que ja l reis d'Arago fassa cest malestar.

E es mout grans pecatz, car avetz on estar,

per vostra volpilhia us laichatz deseretar."

"Senhors," so ditz lo coms, “als non pusc acabar.

Ers sia co us vulhatz, c'abans de l'anoitar

veirem be cals sira darriers al camp levar.”

Ab tant cridan: "Ad armas!" e van se tuit armar,

entro sus a las portas s'en van esperonar

si que an los Frances trastotz faits ensarrar.

E per meia la porta van las lansas gitar,

si que l d'ins e l de fora contendon sul lumdar

e s gieten dartz e lansas e s van grans colps donar,

d'entrambas las partidas ne fan lo sanc raiar,

que trastota la porta veiratz vermelheiar.

Can aicels de la fora no pogron dins intrar,

dreitament a las tendas s'en prendo a tornar;

ve ls vos asetiatz totz ensems al dinnar!

Mas Simos de Montfort fai per Murel cridar,

per trastotz los osdals, que fassan enselar

e fassan las cubertas sobre ls cavals gitar,

que veiran dels de fora si ls poiran enganar.

A la porta de Salas les ne fan totz anar.

E cant foron de fora pres se a sermonar:

"Senhors, baro de Fransa, no us sei nulh conselh dar,

mas qu'em vengutz trastuit per nos totz perilhar.

Anc de tota esta noit no fi mas perpensar,

ni mei olh no dormiron ni pogron repauzar.

E ai aisi trobat e mon estuziar

que per aquest semdier nos covindra passar,

c'anem dreit a las tendas com per batalha dar;

e si eison de foras, que ns vulhan asaltar,

e si nos de las tendas no ls podem alunhar,

no i a mas que fugam tot dreit ad Autvilar."

Ditz lo coms Baudois: "Anem o esaiar; (le compte Bauduen)

e si eisson de fora, pensem del be chaplar,

que mais val mortz ondrada que vius mendigueiar." (honrada)

Ab tant Folquets l'avesques los a pres a senhar, (Folquet de Marsella)

Guilheumes de la Barra los pres a capdelar

e fe ls en tres partidas totz ensems escalar

e totas las senheiras el primer cap anar; (y totes les señeres, siñals)

e van dreit a las tendas.

Tuit s'en van a las tendas per meias las palutz,

senheiras desplegadas e ls penos destendutz,

dels escutz e dels elmes on es li ors batutz,

e d'ausbercs e d'espazas tota la plasa'n lutz.

E l bos reis d'Arago, cant los ag perceubutz,

ab petits companhos es vas lor atendutz.

E l'ome de Tolosa i son tuit corregutz,

que anc ni coms ni reis no n fon de ren creutz.

E anc non saubon mot tro ls Frances son vengutz,

e van trastuit en la on fo l reis conogutz.

El escrida: "Eu so l reis?" Mas no i es entendutz

e fo si malament e nafratz e ferutz

que per meia la terra s'es lo sancs espandutz;

e loras cazec mortz aqui totz estendutz.

E l'autri, cant o viro, teno s per deceubutz;

qui fug sa, qui fug la, us no s'es defendutz.

E li Frances lor corro e an totz los destrutz

e an les malament de guiza combatutz,

c'aicel que vius n'escapa se te per ereubutz.

Entro sus al Rivel es lo chaples tengutz,

e l'ome de Tolosa, c'als traps son remazutz,

estero tuit ensemps malament desperdutz.

E'n Dalmatz d'Enteiselh es per l'eiga embatutz (l'aiga : aigua)

e crida: "Deus, aiuda! grans mals nos es cregutz,

que l bos reis d'Arago es mortz e recrezutz,

e tant baro dels autres que so mortz e vencutz:

ja mais tan grans dampnatjes non sera receubutz.

Ab tant es de Garona fors de l'aiga issutz,

e l pobles de Toloza, e lo grans e l menutz,

s'en son trastuit ensems ves l'aiga corregutz,

e passon cels que pogon, mas mouts n'a remazutz,

l'aiga qu'es rabineira n'a negatz e perdutz,

e remas ins el camp trastotz le lor trautz:

don fo lo grans dampnatges per lo mon retendutz,

car mans om i remas totz mortz e estendutz,

don es grans lo dampnatges.

Mout fo grans lo dampnatges e l dols e l perdemens,

cant lo reis d'Arago remas mort e sagnens,

e mout d'autres baros, don fo grans l'aunimens

a tot crestianesme et a trastotas gens.

E ls omes de Tholosa, totz iratz e dolens,

aicels qui son estortz, que no son remanens,

s'en intran a Tolosa dedins los bastimens.

E'n Symos de Montfort, alegres a jauzens,

a rentengut lo camp, don ac mans garnimens,

e mostra e retra trastotz sos partimens.

E lo coms de Tolosa es iratz e dolens

ez a dig al capitol, ez aquo bassamens,

que al mielhs ques els poscan fassan acordamens,

que el ira al papa far sos querelhamens,

qu'en Simos de Montfort ab sos mals cauzimens

l'a gitat de sa terra ab glazios turmens.

Poih issic de sa terra e sos filhs ichamens;

e ls homes de Tolosa, cum caitius e dolens,

s'acordan ab Simo e li fan sagramens,

e redo s a la gleiza a totz bos cauzimens.

E l cardenals trames a Paris ichamens

al filh del rei de Fransa c'ades venga correns.

Ez el i es vengutz, bautz e alegramens,

ez intran a Toloza trastot comunalmens

e perprendo la vila e los albergamens

ez albergon ab joia dedins los pazimens.

E ls omes de la vila dizon: "Siam suffrens;

suffram so que Deus vol trastot paziblamens;

que Deus nos pot aidar que es nostre guirens."

E l filhs del rei de Fransa, qu'es de mal consentens,

Simos e l cardenals e'n Folcs mescladamens

an dig en lor secret c'an lo barreiamens 

per trastota la vila e pois lo focs ardens. 

E'n Simos se perpensa, que es mals e cozens,

que, si destrui la vila, non er sos salvamens;

que mais val sia seus totz l'aurs e totz l'argens.

E poih fo entre lor aitals emprendemens

ques umplan los valatz, e nulhs om defendens

no si posca defendre ab negus garnimens,

e trastotas las tors e ls murs e ls bastimens,

que sian derrocatz e mes en fondemens.

Aisi fo autreiatz e dig lo jutjamens,

e'n Simos de Montfort remas terra tenens

de trastotas las terras ques eran apendens

al comte de Tholosa ni als seus ben volens,

qu'el es dezeretatz ab fals prezicamens;

e l reis torna s n'en Fransa.

Mosenher En Peire, Reis d'Arago, Peire Salvatge, Lo Coms de Fois. Peire Salvatg' en greu pessar

Mosenher En Peire, Reis d'Arago; Peire Salvatge; Lo Coms de Fois.

7225-6.

Peire Salvatg' en greu pessar

Me fan estar dins ma maizo

Las flors que sai volon passar,

Senes guardar dreg ni razo.

Don prec aicels de Carcasses

E d'Agenes,

Et als Gascos prec que lor pes

Si flors me fan mermar de ma tenensa:

Mas tal cuja sai guazanhar perdo,

Que perdos l'er de gran perdicio.

E mos neps que sol flors portar

Vol cambiar, don no m sap bo,

Son senhal; et auzem comtar

Que s fai nomnar rei d'Arago.

Mas cui que plass' o cui que pes,

Los meus jaques

Se mesclaran ab seus tornes,

E volha dieus que'l plus dreituriers vensa;

Qu'ieu ja nul temps per bocel de Breto

No laissarai lo senhal del basto.

Si midons quez a cors cortes

Ples de totz bes,

Salvatge, valer mi volgues

E del sieu cors me fes qualque valensa;

Per enemics no m calgra garniso,

Ab sol qu'ieu vis la sua plazen faisso.

Resposta de Peire Salvatge.

Senher, reis' qu'enamoratz par

Non deu estar ab cor felo

Contra flors, ans deu arbirar

Com posca far al bon resso

Culhir las flors en aquel mes

On l'estiu es

E las flors naisson plus espes:

E'ls culhidors sian d'aital valensa,

Qu'en poig ni plan, en selva ni boisso

No laisson flor de sai Monmelio.

Lo Coms de Fois.

7225.

Mas qui a flor se vol mesclar

Ben deu gardar lo sieu baston,

Quar Frances sabon grans colps dar

Et albirar ab lor bordon.

E nous fizes en Carcasses

Ni en Genes,

Ni en Gascon, quar no l'amon de res

De pos vas mi ai faita la falhensa.

En breu de temps veirem mos Brogoignon

Cridar Monjoi; el criden Aragon.