Mostrando las entradas para la consulta reduí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta reduí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

viernes, 26 de julio de 2024

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

viernes, 23 de febrero de 2024

Lexique roman; Estrassar - Estruma

  

Estrassar, v., déchirer, détacher.

Cruzelmens los estrassa.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salv.

Cruellement les déchire.

(chap. Cruelmen los destrosse; estrossa, destrossa.)

Part. pas. Son estrasat siei cabel,

Que luzison contra 'l solel

Aisi con fa fis aurs brunitz, 

Que sai e sai son espanditz.

Roman de Jaufre, fol. 60. 

Sont détachés ses cheveux, qui luisent contre le soleil ainsi que fait fin or poli, vu que çà et là ils sont épandus. 

ESP. Estrazar. IT. Stracciare.

Estrementir, v., frémir, tressaillir, retentir, s'ébranler.

Ho faray, 

Si cell m' aduzes que ieu auzi 

Cridar, don totz estrementi,

Per sol la vos que nos auzim,

De pahor totz estrementim;

Que farem doncs cant ell venra?

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Je ferai cela, si tu me conduis celui que j'entendis crier, dont tout retentit.

Seulement par la voix que nous entendîmes, de peur tous nous tressaillîmes; que ferons-nous donc quand il viendra?


Estrena, Estrenha, s. f., lat. strena, étrenne, présent. 

Per estrenas II sols.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Pour étrennes, deux sols.

Fig. Don m'en un bais d'estrena, 

E segon servizi, 'l mays.

Arnaud de Marueil: Bel m'es cant. 

M'en donne un baiser d'étrenne, et le plus, selon le service.

Ha! il no sap qual estrena

M'a dada, ni com m' adesca.

Rambaud d'Orange: Un vers farai. 

Ah! elle ne sait pas quelle étrenne elle m'a donnée, ni comme elle m'amorce.

Loc. Roma, 'l glorios

Que sufri mort e pena

En la croz per nos,

Vos don la mala estrenha.

G. Figueiras: Sirventes. 

Rome, le glorieux qui souffrit mort et peine en la croix pour nous, vous donne la male étrenne.

Quan vi lo coms del jorn la prima estrena.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71. 

Quand le comte vit la première étrenne (pointe) du jour.

ANC. FR. De harens frès; à bone estraine 

Mengié en a une dozaine... 

Tele pénitence emprendront 

Qu'il en mangeront à estraine 

Char toz les jors en la semaine. 

Roman du Renart, t. I, p. 150, et t. III, p. 355. 

Car sa beautés et sa très grant vaillance 

M'ont cent soupirs le jour doné d'estraine. 

Le Roi de Navarre, chans. LIX.

Dès le bien matin, à l' estrainne.

G. Guiart, t. 1, p. 176.

CAT. ESP. Estrena. PORT. Estrêa. IT. Strenna.

2. Estrenar, v., étrenner, gratifier.

Ieu morrai, si no m'estrena 

D' un dous bais.

(chap. Yo (me) moriré, si ella no me (gratifique, regale) un dols beset.)

Bertrand de Born: Casutz sui de. 

Je mourrai, si elle ne me gratifie d'un doux baiser.

Que m don s'amor e d'un baizar m'estre.

G. Adhemar: Non pot esser.

Qu'elle me donne son amour et m' étrenne d'un baiser.

Anc en re no us volc dar parier, 

Quar de totz bes vos estrenet.

Deudes de Prades: Ancmais hom.

Oncques en rien il ne voulut vous donner pareil, car il vous gratifia de tous biens. 

ANC. FR. Dieu tout-puissant te doint pour t' estrener 

Les quatre coins du monde gouverner.

Clément Marot, t. II, p. 98. 

J'ai des premiers de ceux du mestier dont je suis 

Osé vous estrener de ce peu que je puis.

Œuvres de Du Bellay, fol. 562. 

CAT. ESP. Estrenar. PORT. Estrear.

(chap. Estrená no té lo significat de gratificá, regalá, sino de fé aná per primera vegada: estreno, estrenes, estrene, estrenem o estrenam, estrenéu o estrenáu, estrenen; estrenat, estrenats, estrenada, estrenades.)


Estrenher, Estreigner, v., lat. stringere, étreindre, serrer, presser,

grincer.

Estrenha vas me 

Son cors blanc, gras e le.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Que j' étreigne vers moi son corps blanc, gras et délicat.

Mas quan la blanca mas ses guan 

Estrenh son amic doussamen.

(chap. Pero cuan la blanca ma sense guan aprete son amic dolsamen.)

T. de S. de Mauléon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm.

Mais quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Los traucon be, e passon un fil 

Ab que ambedos los estrenga.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Les trouent bien, et passent un fil avec quoi les serre tous les deux.

Pueyssas vezes d' aquestas gens,

Co estrenho vas me lurs dens.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Puis voyez de ces gens, comme ils grincent contre moi leurs dents.

Fig. Malvestatz estreing e serra e lia.

Bertrand du Puget: De sirventes.

Méchanceté étreint et serre et lie.

Si de larc despendre s' estrenh. 

Pierre du Villar: Sendatz vermelhs.

S'il se presse de dépenser largement. 

Subst. Ni conques ni dos

No valdran dos aguilenz

Al estreigner de las denz.

Giraud de Borneil: Jois sia. 

Ni conquêtes ni dons ne vaudront deux fruits d'églantier au serrer des dents.

- Cacher, serrer.

El fetz estrenher la vianda ad aquelhs que sobras n'avian.

(chap. Ell va fé ajustá – reduí, apretá, estretí - lo minjá an aquells que ne teníen de sobres. No li aniríe mal al jónec pressidén de la Ascuma, Juaquinico Monclús.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

Il fit serrer la nourriture à ceux qui en avaient de reste.

Part. pas. Fig. Enans qu'ieu fos de dezirier estreinhs.

B. de Ventadour: Quant erba.

Avant que je fusse étreint de désirs.

ANC. FR. Qui trop embrasse, mal estraint. Coquillart, p. 66.

(chap. Qui massa abrasse, mal aprete; ESP. El que mucho abarca (: abraza), poco aprieta.)

L' emprisonne et l' estraint en des chaisnes pesantes.

Premières œuvres de Desportes, fol. 107.

CAT. Estrenyer. ESP. Estrechar. PORT. Estreitar. IT. Stringere, stregnere.

(chap. estretí, estretís: estretixco o estretixgo, estretixes, estretix, estretim, estretiu, estretixen; estretit, estretits, estretida, estretides; estret, estrets, estreta, estretes. )

estrets, Parrissal, Beseit, Beceite, estrechos, Parrizal, gúbies

2. Estreg, Estreit, Estrech, adj., lat. strictus, étroit.

Per un cendier estrech.

(chap. Per una senda estreta, per ejemple alguna de les que porten als estrets del Parrissal, a Beseit. La empresa Senda tos pot guiá be, pero en lo tema del catalá están mol perdudets, tan Alberto, lo mes gran, com Javier, lo del mich; hotel La fábrica de Solfa. ESP. Por un sendero estrecho, por una senda estrecha.)

V. de S. Honorat.

Par un sentier étroit.

Persona que es estrecha del piehs, que alenar non pot.

(chap. Persona que es estreta del pit, que alená no pot; alená, respirá; aliento, alé.)

Liv. de Sydrac, fol. 77.

Personne qui est étroite de la poitrine, qui ne peut respirer.

Fig. El cor e 'ls cors m'a sazit, 

E mes en estrech cortil.

Azemar le Noir: Ja d'ogan. 

M'a saisi le coeur et le corps, et mis en étroit séjour.

Si no lor datz una summa d'argen,

E no lor faitz plus estreg covinen.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Si vous ne leur donnez une somme d'argent, et ne leur faites un pacte plus étroit.

- Serré, enveloppé.

Colatz o per drap estreg.

(chap. Tos explico “colatz o” per parts: verbo colá; coléu es tan imperatiu com la segona persona del plural, vatros o vatres coléu; passáu o passéu per un coladó; esta o es lo latín hoc que passe a ho, pronunsiat u. En castellá encara se escriu coladlo, colad + lo. Yo no fach aná los guions als verbos, per lo tan, u escriuré coléu u.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Coulez-le par drap serré.

Par ext. Anc negus no vi son cors;

Estrecha venc en un mantel.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Personne ne vit jamais son corps; elle vint enveloppée dans un manteau.

Adv. Mais volria una calha

Estreg tener en mo se.

Cercamons: Car vei. 

Mieux je voudrais tenir serré une caille en mon sein.

Tan cavayer tan estreg cavalgar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Tant de cavaliers chevaucher si serré.

ANC. FR. De lur ceintures e de peitrels 

Lient estreit les mainels. 

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 57.

- Avare.

E 'ls Catalas estregz cortes.

(chap. Y los catalans pretos, agarrats cortesans.)

Bernard d'Auriac: Nostre reys.

Et les Catalans avares courtisans.

Ill raubador estreg, nesci, cortes.

T. d' A. de Sisteron et du Moine: Monges.

Les voleurs avares, ignorants, courtisans.

- Rigide.

Ja no 'l cal tondre, ni raire,

Ni en estreg ordre maltraire.

Pons de Capdueil: En honor.

Jamais ne le faut tondre, ni raser, ni tourmenter dans un ordre rigide.

- Privé, à court.

So fort estreg de viandas.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12.

Sont fort à court de vivres.

- Retenu, sobre.

E 'l cors tenetz segur e dretz, 

E de vilan parlar estretz.

P. Vidal: Abril issic. 

Et tenez le coeur sûr et droit, et sobre de vilain parler.

- Bref.

Tut aquel de la prima conjugazo fenissen en A estreit.

Gram. provençal. 

Tous ceux de la première conjugaison finissent en A bref.

CAT. Estret. ESP. Estrecho. PORT. Estreito. IT. Stretto.

3. Estrechamen, adv., étroitement.

Estrechamens caussas 

Pes e cambas e bras.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Chaussez étroitement pieds et jambes et bras. 

Cordatz estrechamen 

Vostres bras ben e gen.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Liez étroitement vos bras bien et gentiment.

Loc. En retener et en gardar estrechamen. 

V. et Vert., fol. 13. 

En retenir et en garder étroitement. 

Fig. Conoisson qu' estrechamen

Son lieurat ad aquel turmen.

Brev. d'amor, fol. 112. 

Connaissent qu'ils sont étroitement livrés à ce tourment.

- Sévèrement, strictement.

De tot li convenra rendre razo e comte mot estrechamens.

V. et Vert., fol. 67. 

De tout lui conviendra rendre raison et compte moult strictement. 

ANC. FR. Mult parlèrent estreitement.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 81. 

CAT. Estretament. EST. Estrechamente. PORT. Estreitamente. 

IT. Strettamente. (chap. Estretamen.)

4. Estrechura, s. f., serre, étroitesse.

Trazon lo de l' estrechura.

V. de S. Honorat.

Le tirent de la serre.

ANC. FR. A cause de la laxité et largeur des pertuis d'en hault et l' estroissure de ceux d' embas. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Œuvres mêlées, t. I, p. 134.

CAT. Estretura. EST. Estrechura. PORT. Estreitura. IT. Strettura. (chap. Estretura, estretó, tancamén, etc.)

5. Estrechiessa, Estrecheza, s. f., étroitesse.

Per la estrechiessa de la valh, es bo que ns isquam d'aissi.

(chap. Per la estretó, estretura de la vall, es bo que mon ixcam d' assí,  açí, aquí, astí.)

Philomena.

A cause de l' étroitesse de la vallée, il est bon que nous sortions d'ici.

Estrecheza de venas. Eluc. de las propr., fol. 55.

Étroitesse de veines.

ANC. ESP. Estrecheza. PORT. Estreiteza. IT. Strettezza.

6. Estreycedat, s. f., étroitesse.

De say et de lay grans montanhas,

Altas e feras et estranhas,

Et el mey de l' estreycedat

Del fluvi, a dos rancs pauzat.

V. de S. Énimie, fol. 37.

De-çà et de-là grandes montagnes, hautes et sauvages et étranges, et au milieu de l' étroitesse du fleuve, il y a deux rochers placés.

7. Estreisa, s. f., serrement.

En plor dels oils e en estreisa de dens.

Trad. de Bède, fol. 55.

En pleur des yeux et en serrement de dents.

8. Estreysshement, s. m., étroitesse. 

Fig. Per gran estreysshement del saber, no laysshe gran re de bos mots.

Leys d'amors, fol. 4.

Par grande étroitesse du savoir, qu'elle ne laisse pas grand chose de bons mots.

ESP. Estrechamiento. IT. Strignimento. (chap. Estretimén, estretimens.)

9. Extrictura, s. f., ligature. 

Sia coagulada la extrictura.

Pausa sobre aquela emplastre e pulvils e extrictura.

Trad. d'Albucasis, fol. 64 et 67.

Que la ligature soit coagulée.

Pose sur celle-ci emplâtre et coussinet et ligature. 

IT. Strignitura.

10. Abstrenher, v., lat. astringere, astreindre.

Autres verbs havem, li qual han tres termenatios o mays en la primiera persona del prezen del indicatiu... coma... abstrenc, abstrenhs, abstrenhi. Leys d'amors, fol. 93.

Nous avons d'autres verbes, lesquels ont trois terminaisons ou plus à la première personne du présent de l'indicatif... comme... j' astreins, j' astreins, j' astreins.

ESP. Astringir. PORT. Adstringir. IT. Astrignere, astringere.

11. Contraigner, Contrenger, Contranher, Costreigner, v., lat. constringere, contraindre, opprimer, punir, estropier.

Lauzengiers cui Dieus contraigna.

B. de Ventadour: Estat ai com.

Flatteurs que Dieu punisse.

Vol penre la vila e contrenger la gen. V. de S. Amant.

Veut prendre la ville et opprimer le peuple. 

El non poc forcar o costreigner neun. Doctrine des Vaudois.

Il ne put forcer ou contraindre personne.

Part. pas. Que lo jove sia costreyt de isir d'aquesta via.

Doctrine des Vaudois.

Que le jeune soit contraint de sortir de cette voie.

CAT. Constrenyer. ANC. ESP. Constringir, constrinir. ESP. MOD. Constreñir. PORT. Constringir, constranger. IT. Constringere, constrignere, costringere, costrignere. (chap. Constreñí, com fa la boa constrictora, oprimí, apretá, estretí.)

12. Contreitament, adv., forcément.

Non contreitament. Doctrine des Vaudois.

(chap. No forsadamen.)

Non forcément.

13. Costrictiu, adj., contractif, capable de contracter. 

Calor... d'algunas materias costrictiva.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Chaleur... contractive d'aucunes matières.

ESP. Constrictivo. IT. Costrettivo. (chap. Constrictiu, constrictius, constrictiva, constrictives; que poden contraure, contractiu com lo fret a la sigala, contractius, contractiva, contractives.)

14. Contratz, adj., lat. contractus, estropié, contrefait.

Frevols com us contractz.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Faible comme un estropié.

Dompna joves ben faicha

Val cin cenz vieillas, neis s'era contracha.

(chap. Dona jove ven feta val com singsentes velles, agüeles, encara que estiguere o estare contrafeta.)

Ogiers: Era quan. 

Jeune dame bien faite vaut cinq cents vieilles, même si elle était contrefaite.

Subst. Los contrachs redressar. V. et Vert., fol. 22.

Redresser les contrefaits.

ANC. FR. Neis li povre et li contret qui assiduelment séoient aus portes de l'église. Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 245. 

CAT. Contret. ANC. ESP. Contrecto, contrecho. ESP. MOD. Contraído.

IT. Contratto. (chap. Contret, de contraure; contrafet.)

15. Constriccio, s. f., lat. constrictio, constriction, pression. 

Per constriccio de membre. Eluc. de las propr., fol. 17.

(chap. Per constricsió de membre; ej. cama, bras, etc.)

Par constriction de membre.

La tua constriccio, sobre aquela am tenalas.

Trad. d'Albucasis, fol. 21.

La tienne constriction, sur celle-ci avec tenailles.

ESP. Constricción. IT. Costrizione. (chap. constricsió, constricsions.)

16. Costrenement, s. m., contrainte.

Ni per bausia, ni per costrenement ni galiament.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 124.

Ni par tromperie, ni par contrainte ni moquerie.

ANC. FR. E senz autre constreignement.

B. de S. Maure: Chron. de Norm., fol. 64.

CAT. Constrenyiment. ANC. ESP. Constriñimento.

ESP. MOD. Constreñimiente (constreñimiento). PORT. Constrangimento.

IT. Constringimento, costringimento, costrignimento.

17. Contranhemen, s. m., contraction.

Contranhemens 

De nervis, o trop mal lur fai, 

O de creiser trop los retrai.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

La contraction de nerfs, ou leur fait beaucoup de mal, ou de croître beaucoup les retient.

18. Destrenger, Destrenher, v., lat. distringere, presser, étreindre, opprimer, réprimer.

Si el vol jurar fora de mesura, lo jutges deu destrenger lo sagrament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18. 

S'il veut jurer hors de mesure, le juge doit réprimer le serment.

Un destrier

Que fon boca durs e fellons, 

E lo destreys dels esperons.

V. de S. Honorat. 

Un destrier qui fut dur de bouche et méchant, et le pressa des éperons.

No us dulhatz plus qu' ieu mi duelh, 

Qu' ieu sai qu'om vos destrenh per me. 

B. de Ventadour: Quan par.

Ne vous chagrinez pas plus que je me chagrine, vu que je sais qu'on vous opprime pour moi. 

Part. pas. Aissi cum la naus en mar

Destrecha d' ondas e de vens. 

Pons d' Ortafas: Aissi cum. 

Ainsi comme la nef en mer pressée des ondes e des vents.

Fig. Anc, de l' hora qu' ieu fuy natz, 

Mais no m destreys amistatz.

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas.

Oncques, depuis que je fus né, l'amitié ne m' étreignit. 

Fig. Mon cor per aquest vers destrenh.

Marcabrus: Pus mos.

Je réprime mon coeur par ce vers.

- Concentrer.

Fig. Que sa grans valors

Tan vas mi s destrenha. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Que son grand mérite autant vers moi se concentre.

ANC. FR.

Et son cler vis qui trop m'i fet destraindre. 

Le Roi de Navarre, chans. X. 

Tant le destraint et assailli 

Que Guillaume vint à merchi 

Nuz piez, une selle à son col.

Roman de Rou, v. 7603. 

Que Jhesu Cris souffri en crois 

Au jour k' il fut de mort destrois... 

Des esperons le destraingnoit.

Roman du Renart, t. IV, p. 187, et t. I, p. 9. 

Li oisel furent si destroit de fain et de froidure, que on les prenoit sus la noif aus mains, sans nul engin.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 196. 

ANC. CAT. Destrenyer. IT. Distringere, distrignere.

19. Destrechament, adv., expressément, strictement.

Vedam destrechamentz e mandam.

(chap. Vedam (prohibim) estrictamen y manam.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867.

Nous défendons expressément et mandons. 

Destrechamens comandam.

Cartulaire de Montpellier, fol. 52. 

Nous commandons strictement. 

ANC. CAT. Destretament.

20. Destreyt, Destret, Destreg, Destrech, s. m., détroit, défilé.

Al destreg d'un passatge an los Francxs encontrat.

Per desotz lo destreyt dichendo en un prat.

Roman de Fierabras, v. 260 et 4464.

Ils ont rencontré les Francs au détroit d'un passage. 

Ils descendent dans un pré par dessous le défilé.

- District.

De la vila sua de Grialou e del destrech e de las apartenensas.

Charte de Gréalou, p. 60.

De la ville sienne de Gréalou et du district et des appartenances.

Del territori del destreg.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 78. 

Du territoire du district.

Dins la castellania et dins lo destret de la baronia de Milhau.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 110. 

Dans la châtellenie et dans le district de la baronnie de Milhau.

CAT. Destret. ESP. Distrito. PORT. Destricto. IT. Distretto.

21. Destrey, s. m., étreinte, contrainte.

Yssaudun a fag jurar ab sey

Lo reys Henrics e mes en son destrey.

Bertrand de Born: Pus li baron.

Le roi Henri a fait jurer avec soi et mis dans son étreinte Issoudun.

ANC. FR. Agathocles lui trenchoit vivres de tous costez et le tenoit si à destroit que ses gens ne s'ozoient nullement escarter du camp. 

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Démétrius.

22. Destressa, Detreissa, s. f., détresse, misère, tourment. 

Ailas! tan detressa m fai 

De lei vezer tor e mur.

R. Jordan: Lo clar. 

Hélas! tour et mur me fait tant de détresse de la voir.

Ilh remeran lor peccatz por destreissa de cors.

Liv. de Sydrac, fol. 68. 

Ils rachèteront leurs péchés par tourment de corps. 

ANC. FR. Dunt tenir les puisse en destrece.

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 255.

23. Destrenhemen, Destreynemen, s. m., embarras, contrainte. 

Ses destruccio e ses destrenhemens... de lors membres.

Cout. de Moissac. Du Mege, voy. litt., p. 10. 

Sans destruction et sans contrainte... de leurs membres.

No met, si pot, destreynemen 

Tal que no fazon nozemen. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ne met, s'il peut, embarras tel qu'ils ne fassent préjudice.

IT. Distrignimento, distringimento.

24. Destreisetat, s. f., contrainte, peine, détresse.

Moutas tribulacions e destreisetatz de cor.

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Nombreuses tribulations et peines de coeur.

25. Districtio, s. f., lat. districtio, rigueur, rigidité, sévérité.

Que ab grant cura sia aquil districtios amesurada... 

La fervor de districtio. Trad. de Bède, fol. 56.

Que cette rigidité soit mesurée avec grand soin... 

La ferveur de rigidité. 

ANC. CAT. Districció.

26. Destrecha, Destreicha, Destressa, s. f., obligation, rigueur, austérité. Franc... de tota destrecha publica o privada.

(chap. Franc... de tota obligassió pública o privada.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867. 

Franc... de toute obligation publique ou privée. 

La destressa de la regla. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 19. 

La rigueur de la règle.

Am gran destreicha de vida. Cat. dels apost. de Roma, fol. 204. 

(chap. En gran austeridat de vida; en vida mol austera.)

Avec grande austérité de vie.

IT. Destrettezza.

27. Destric, s. m., embarras, trouble, peine.

Quar si destricx m'en ven, al mieu tort s'es. 

Giraud le Roux: Nulhs temps.

Car si peine m'en vient, elle est à mon tort. 

Car mon enans me par destricx, 

E totz mos magers gaugz dolors.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Car mon succès me paraît embarras, et ma plus grande joie douleur.

ANC. CAT. Destrich.

28. Restrenher, v., lat. restringere, serrer, restreindre.

Per qu'om deu lo delieg carnal

restrenher.

Brev. d'amor, fol. 66. 

C'est pourquoi on doit restreindre le délice charnel.

Restrenh tos deziriers. 

Que tu gardes lo tieu e lo restrenhas. 

V. et Vert., fol. 103 et 21.

Restreins tes désirs. 

Que tu gardes le tien et le serres.

CAT. Restrenyer. ESP. Restriñir. IT. Ristringere, ristrignere.

29. Restringir, v., lat. restringere, resserrer.

Substantiv. Medecinas de las quals la vertut es restringir.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Médecines desquelles la propriété est de resserrer. 

ESP. PORT. Restringir. (chap. Restringí.)

30. Restrictiu, adj., qui resserre, réprime, contracte.

Nas... per atraccio d' ayre, del pulmo ampliatiu et restrictiu.

Calor... d'autras materias restrictiva et indurativa cum la terra.

Las lacremas restrenher ab causas restrictivas.

Eluc. de las propr., fol. 40, 24 et 82.

Le nez... par attraction d'air, dilatant et resserrant le poumon.

La chaleur... contractant et durcissant d'autres matières comme la terre.

Réprimer les larmes avec des choses réprimantes.

ESP. Restrictivo. IT. Restrittivo. (chap. Restrictiu, restrictius, restrictiva, restrictives.)

31. Restrictori, s. m., compresse. 

Far restrictoris sobr' el front et sobr' els tens.

Eluc. de las propr., fol. 83.

Faire compresses sur le front et sur les tempes.

32. Restrengement, s. m., rétrécissement, resserrement.

La region cordial pren restrengement.

Eluc. de las propr., fol. 22.

La région cardiaque prend rétrécissement. 

CAT. Restrenyiment. ESP. Restriñimiento. IT. Ristrignimento, ristringimento. (chap. Restreñimén, restreñimens; paregut a estreñimén, estreñimens.)

33. Restriccio, s. f., lat. restrictio, resserrement, réclusion.

En sa restriccio respira, ayre trameten.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Respire en son resserrement, transmettant l'air. 

De la restrictio dels cardenals par la election del papa.

(chap. De la reclussió dels cardenals per a la elecsió del Papa.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

De la réclusion des cardinaux pour l'élection du pape.

CAT. Restricció. ESP. Restricción. PORT. Restricção. IT. Restrizione.

(chap. Restricsió, restricsions, no signifique lo mateix que reclussió, reclussions, tancamén, tancamens.)


Estreup, Estrieu, Estriub, s. m., du lat. stapes, étrier. 

Voyez Denina, t. III, p. 22.

Si que 'ls estreups perdet amdos.

Roman de Jaufre, fol. 10. 

Tellement qu'il perdit les étriers tous deux. 

Lo pe met en estriub corossos e irat.

Guillaume de Tudela. 

Courroucé et irrité, il mit le pied en l' étrier.

Fig. So m dizon siey companhon,

Tos temps segran vostr' estrieus.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos. 

Cela me disent ses compagnons, toujours ils suivront votre étrier.

CAT. Estreb. ESP. PORT. Estribo.

Estreb, Estribo, Estreup, Estrieu, Estriub



2. Estrubieira, s. f., étrier.

Ela m tenc a l' estrubieira, 

Pois dis me: “Per qual dreissieira

Vengues? ni d' on es issitz?”

Giraud de Borneil: L'autr' ier. 

Elle me tint à l' étrier, puis me dit: “Par quelle direction vîntes-vous? 

et d'où êtes-vous sorti?” ESP. Estribadera. PORT. Estribeira.

3. Estribar, Estrubar, v., soutenir, appuyer, étayer.

Aras veirem parer fenhen et afachan, 

Anar d' artelh a pe, e poiar estruban. 

Sordel: Sel que m' afi. 

Maintenant nous (le) verrons paraître feignant et se déguisant, aller sur l'orteil à pied, et monter s' appuyant.

Part. pas.

Ieu o dic per Dieu, qu'en sia plus amatz,

E pus mal estribatz clergues.

P. Cardinal: Un estribot.

Je le dis pour Dieu, afin qu'il en soit plus aimé, et le clergé plus mal soutenu. 

CAT. Estrebar. ESP. PORT. Estribar.


Estribot, Stribot, s. m., estribot, sorte de poésie.

Vers, estribot, ni sirventes

Non es, ni nom no 'l sai trobar.

Rambaud d'Orange: Escotatz.

Ce n'est vers, estribot, ni sirvente, ni je ne lui sais trouver un nom.

Un estribot farai.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot.

Chanso, ni sirventes, 

Ni stribot, ni arlotes, 

Non es, mas quan licharia.

B. Martin: D' entier vers. 

N'est chanson, ni sirvente, ni estribot, ni arlote, mais seulement libertinage.

Le Dictionnaire catalan, au mot estribillo, dit qu'il sert dans les compositions lyriques, et le définit versus intercalaris.

Le même mot signifie encore, en catalan, parole dont, par habitude, on se sert trop fréquemment; il est défini dans ce sens: Répétition importune de phrase. La même définition se retrouve dans le Dictionnaire espagnol, qui porte en outre: Versus aut stropha intercalaris in carmine saepe rediens.

ANC. ESP. De cavalleros andantes 

Leer hystorias y libros, 

La silla y los estribos 

A la gala concordantes.

Lope de Estúñiga, Canc. gen., fol. 41. (StúñigaZúñiga)

ANC. IT. Strambotto, poésie che si canteno degl' innamorati.

Redi, Annot. in ditirambo, p. 87. 

Il dit que ce genre n'a plus été cultivé, et ajoute: 

Tra' Provenzali non ne trovo esemplo.


Estridor, Stridor, s. f., lat. stridor, bruit aigre, aigu, grincement. 

On seran plors et estridors de dens.

Aimeri de Peguilain: Ara parra.

Où seront pleurs et grincements de dents.

Carbo... premut fa estridor o clamor.

Fa aquela stridor semlantment qu'el fer rozent escantit en l'ayga.

Eluc. de las propr., fol. 132 et 138.

Charbon... pressé fait grincement ou cri.

Fait ce bruit aigre semblablement que le fer rougissant éteint dans l'eau. ESP. PORT. Estridor. IT. Stridore.


Estrilhar, v., étriller, tracasser. 

Quar molt traiz mal e s'afana

Selhui qui estrilha.

Marcabrus: El mes.

Car prend moult mal et se peine celui qui étrille. 

Fig. Lo mal que soven m' estrilla.

Marcabrus: Lanquan cor. 

Le mal qui souvent me tracasse.

CAT. Estrijolar. ANC. ESP. Estrillar. IT. Stregghiare, stregliare.


Estris, s. m., débat, lutte, combat.

Per so moc grans la guerr' e li estris. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32. 

Pour cela éclata grande la guerre et le débat.

ANC. FR.

Mais tant estoit poisaus et enforchiés d'amis,

C' on n'en osoit ver lui esmouvoir nuls estris...

C' uns princhez d' Allemaingne esmut I grant estris.

Poëme d' Hugues Capet, fol. 9.


Estront, s, m., lat. struntus, étron.

En penriatz un estront de saumeira

Astretan leu com una figa neira.

E us met us estront ben per milgrana.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En.

Vous en prendriez un étron de bête de somme aussi facilement qu'une figue noire.

Et vous met bien un étron pour grenade. 

IT. Stronzo.


Estru, s. m., rapidité, vitesse, promptitude, vivacité.

Ab tan l'angels es avengutz, 

Et a li dit per gran estru: 

“Johan, Johan! e! dormes tu?”

E respon per molt gran estru:

“Nomine Patris, qui es tu?”

V. de sainte Énimie, fol. 54. 

Alors l'ange est arrivé, et lui a dit par grande vivacité. “Jean, Jean! Hé! dors-tu?” Et il répond par moult grande vivacité: “Au nom du Père, qui es-tu?”

Adv. comp. Pueys li a dich: “E! qui es tu, 

Que aissi passas ad estru?

V. de sainte Énimie, fol. 9. 

Puis lui a dit: “He! qui es-tu, qui passes ainsi rapidement?”

ANC. FR. Kar le pueple tot à estrus

Quant mal de vus dire purreit, 

De legier contre vus serreit. 

Les Enseignes d'Aristote, Roquefort, t. I, p. 554.

Quant il veit à estrus ki cel jur murra. 

Roman de Horn, fol. 19.

2. Estros (A), adv, comp., à l'instant, aussitôt, sur-le-champ. 

Ieu, mai que mai, 

Ma domna, ieu sai 

Que vos mi donatz joy et pretz; 

E vuelh mais morir a estros

Ja 'l sapcha negus hom mas vos.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Moi, de plus en plus, ma dame, je sais que vous me donnez joie et plaisir; et j'aime mieux mourir sur-le-champ qu'aucun homme jamais le sache excepté vous.

Soy preyatz per autra ad estros 

Aytan bela et aytan avinens. 

T. de P. Torat et de G. Riquier: Guiraut. 

Je suis prié par une autre sur-le-champ aussi belle et aussi avenante.

El foc es mortz tot ad estros.

Arnaud de Carcasses: Dins un vergier. 

Le feu est mort tout aussitôt.

Tug responderon ad estros: 

“Volem sia levatz en cros.”

Trad. de l' Évangile de Nicodème. 

Tous répondirent à l'instant: “Nous voulons qu'il soit élevé en croix.”

ANC. FR. Lors lou fiert messire Gauvains 

A estrox, que tote s'espée 

Li embat jusqu'en la corée... 

“Sire, dit-elle, dites vos 

Que mon fraire aurai à estros.”

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 24 et 11.


Estru, Estrut, s. m., lat. struthio camelus, autruche. 

Cant l' estrus a post son huou, el lo laissa estar.

(chap. Cuan l' avestrús ha post son (lo seu) ou, ella lo dixe está.)

Naturas d'alcus auzels. 

Quand l'autruche a pondu son oeuf, elle le laisse ester (l'abandonne).

Tot atressi cum l' estrus per natura, 

Que de son huou gardan, lo fai coar. 

P. Espagnol: Entre que. 

Tout ainsi comme l'autruche, qui, par sa nature, regardant son oeuf, le fait couver. 

Gals tantz grans con I estrutz.

(chap. Un gall tan gran com una, un avestrús.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 11.

Coq aussi grand comme une autruche. 

ANC. CAT. Esturs. ESP. Avestruz. PORT. Abestruz. IT. Struzzo. (chap.  avestrús. Al Matarraña sol ne hay vist a La Portellada.)

2. Estruci, Struci, s. m., autruche. 

Durs a digerir quals so uous d'estruci.

(chap. Dus de digerí, paí, com son los ous d' avestrús.) 

Regio es on naisho dragos, estrucis. 

Struci... no pot volar.

(chap. L' avestrús no pot volá.) 

Eluc. de las propr., fol. 277, 174 et 148. 

Durs à digérer, comme sont oeufs d'autruche. 

C'est région où naissent dragons, autruches. 

Autruche... ne peut voler.


Estruma, Struma, s. f., bosse, tumeur, loupe.

El fron li 'n sors un' estruma

Que li er jasse, mentre viva, parvens.

Alegret: Ara pareisson. 

Au front lui en sort une bosse qui lui sera désormais apparente, tant qu'il vive. 

Val contra struma o inflacio de gola. Eluc. de las propr., fol. 212.

(chap. Val contra tumó - tumor o gaburro - o unfló – inflamassió - de gola.)

Vaut contre tumeur ou enflure de gosier.

2. Estrumos, adj., bossu, enflé.

Quar dejus mento la gent es estrumoza et gutrinoza.

Eluc. de las propr., fol. 173.

Car sous le menton la gent est enflée et goîtreuse.

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús