Mostrando las entradas para la consulta reconeixe ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta reconeixe ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 4 de diciembre de 2025

Proar

Proar, v., lat. probare, prouver, démontrer.
Tot quan en dic entr' els fins amadors
Posc ben proar, qu' es vertatz e mesura.
Pistoleta: Sens e sabers.
Tout ce que je dis entre les fidèles amants je puis bien prouver, vu que c'est vérité et mesure.

- Éprouver, constater, vérifier.
Fornaz e 'l focz proa l' aur e l'argent. Trad. de Bède, fol. 81.
La fournaise et le feu éprouve l'or et l'argent.
Aras pot hom conoisser e proar
Que de bons faitz ren Dieus bon guizardo.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. (Raimbaud)

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut.

Maintenant on peut reconnaître et constater que de bonnes actions Dieu rend bon guerdon.
Fig. A la cocha pot hom proar
Amic de bocha.
(chap. A la nessessidat se pot probá amic de boca; cuan te fa falta ajuda, probes los amics o les amigues “de boca”; cocha ocsitá, fransés besoin, ocsitá bezonh.)

Pierre d'Auvergne: Abans que.
(chap. Abans en chapurriau : antes, abans de : antes de; abans que : antes de que; fa tems, aixó se fée abans, allacuanta.)
Au besoin l'on peut éprouver ami de bouche.
Part. pas. Non es amors, ans es engans proatz.
(chap. No es amor, sino engañ probat. Lo latín probare passe a probá; no sé per qué ni cuan va passá a v, provar.)
T. de Blacas et de P. Vidal: Peire.
Ce n'est pas amour, mais c'est tromperie prouvée.
Ayzo es cauza proada. V. de S. Honorat.
(chap. Aixó (assó, açó) es cosa probada.)
Ceci est chose prouvée.

CAT. ESP. Probar. PORT. Provar. IT. Provare.
(N. E. Cuando Raynouard escribía este Lexique Roman, aún encontraba en el dialecto occitano catalán el verbo probar, con b de Barchinona.)
(chap. Probá, probás: yo me probo, probes, probe, probem o probam, probéu o probáu, proben; probat, probats, probada, probades.)

2. Prova, Proa, s. f., lat. proba, éprouvette, sonde.

Vos lo coretz e sabetz co,

Ab una prova de lato.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous le parcourez et vous savez comment, avec une sonde de laiton.

Li qual pauzeron la proa e troberon XX passes.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 27.

Lesquels posèrent la sonde et trouvèrent vingt pas.

CAT. Proba. ESP. Prueba. PORT. IT. Prova, pruova. (chap. Proba, probes.)

3. Proazo, Probatio, s. f., lat. probatio, épreuve, essai.

Parti se de la folla proazo que avia faita.

V. de Pons de Capdueil.
Il se départit de la folle épreuve qu'il avait faite.
Pas a damnament, mas a probatio. Trad. de Bède, fol. 30.
Pas à damnation, mais à épreuve.
ANC. FR. La probation de vraye amour gist en fait.
Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bib. bibl. Ms., p. 1390.

CAT. Probació. ESP. Probación. PORT. Provação. IT. Probazione, provazione, provagione.

4. Proansa, Probansa, Provansa, s. f., preuve.

Proansa, so es leials demostransa d' aquela causa dont es doptes.

Trad. du Code de Justinien, fol. 27.
Preuve, c'est loyale démonstration de cette chose dont est doute.

De falsa carta o de falsas probansas.
For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 129.
De faux actes ou de fausses preuves.

Aras diguam d' aquelas provansas que son faitas per estruments.
(chap. Ara diguem (parlem) d'aquelles probes que són fetes per instrumens.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 29.
Maintenant parlons de ces preuves qui sont faites par instruments.

ANC. FR. Par le prouvanche des anchiens escrips.
Cartulaire 21 de Corbie. Carpentier, t. III, col. 406.
Mostrèrent du fet la provance.
Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 316.
ESP. Probanza. PORT. Provança. IT. Provanza.

5. Proaire, s. m., essayeur, examinateur.

La toisos de la lana...
Don fo Gedeons proaire.

Pierre de Corbiac: Domna dels.
La toison de la laine... dont Gédéon fut essayeur.
ESP. Probador. PORT. Provador. IT. Provatore.
(chap. Probadó, probadós, probadora, probadores.)

6. Provament, s. m., épreuve, essai.
Lo provament de l' obra es compliment de l' amor.

Doctrine des Vaudois.
L'épreuve de l'oeuvre est complément de l'amour.
IT. Provamento.

7. Aproar, Aprobar, v., lat. approbare, approuver.

Los quals enten aproar l' avesques de Caortz.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. XVIII, fol. 78.
Lesquels entend approuver l'évêque de Cahors.
CAT. ESP. Aprobar. PORT. Approvar. IT. Approvare.
(chap. Aprobá: aprobo, aprobes, aprobe, aprobem o aprobam, aprobéu o aprobáu, aproben; aprobat, aprobats, aprobada, aprobades; aprobaría; aprobaré; si yo aprobara.)

- Éprouver, essayer.
Part. pas. fig. No fo anc bos cel que non es aproat per la aspredat dels mals. Trad. de Bède, fol. 65.
Ne fut jamais bon celui qui n'est pas éprouve par l'âpreté des maux.
(N. E. Observen aspredat occitano, âpreté francés de tiempos de Raynouard, más antiguo “aspreté”; chapurriau aspredat, aspró.)

Valhen... et aprobat en bonas vertus.
(chap. Valén... y aprobat en bones virtuts.)

Genologia dels contes de Tholoza, p. 3.
Vaillant... et éprouvé en bonnes vertus.

8. Aprobatiu, adj., approbatif.
Que aprobatiu. Leys d'amors, fol. 77.
Que approbatif.

ESP. Aprobativo. (RAE: aprobatorio, https://www.rae.es/tdhle/aprobativo)

9. Comprobar, v., lat. comprobare, prouver, approuver.
Part. pas. Om comprobat qu' en fossetz... per batailla.

Titre de 960.
(chap. Home comprobat que ne foreu... per batalla. Ojo com cambie lo ocsitá del añ 960 en lo chapurriau de 2025; sol han passat 1065 añs desde entonses y yo u enteng perfectamen. No crec que los catalans dels añs 960 anigueren a enseñáls a parlá als Francos y caudillos de la época.)
Homme prouvé que vous en fussiez... par bataille.

Parecidos razonables, Francisco Franco Bahamonde

- Éprouver.
Subst. Al comprobad o per batala venend o que combatre no n' aus.

Titre de 1025.

(chap. Al comprobat o per batalla vinén o que combatre no n'ose; no osá : no tindre collons, no atrevís; v. combatre, o combatí: combatixgo o combatixco, combatixes, combatix, combatim, combatiu, combatixen; combatut, combatuts, combatuda, combatudes; combatit, combatits, combatida, combatides.)
A l'épreuve ou par bataille venant ou qui combattre n'en ose.

CAT. ESP. Comprobar. PORT. Comprovar. IT. Comprobare.
(chap. Comprobá, comprobás: yo me comprobo, comprobes, comprobe, comprobem o comprobam, comprobéu o comprobáu, comproben; comprobat, comprobats, comprobada, comprobades; comprobaría; comprobaré; si yo comprobara.)

10. Esproar, Esprohar, v., éprouver, vérifier, reconnaître.

En Guillen dis qu' el o volia esproar. V. de Guillaume de Balaun.
(chap. Mossen Guillén (Guillermo, Guillem, Guiem) va di que ell u volíe probá : verificá, reconeixe.)
Le seigneur Guillaume dit qu'il voulait éprouver cela.

Lo fuocs esproa lo fer. Trad. de Bède, fol. 45.
(chap. Lo foc probe lo ferro, lo fierro.)
Le feu éprouve le fer.
Fig. A la cocha pot hom son amic esproar.
Roman de Fierabras, v. 720.
Au besoin on peut éprouver son ami.

Part. pas. Si non es premieyramens ben esprohatz.
Coma bona moneda ben esprohada.

V. et Vert., fol. 83 et 59.
S'il n'est premièrement bien éprouvé.
Comme bonne monnaie bien éprouvée.
ANC. FR. Al besuin est truved l'ami e épruved.
Philippe Than, Liv. des Créatures.

11. Esproadamens, adv., d'une manière éprouvée, avérée, certainement. Mot esproadamens. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 1.
Moult certainement.
(chap. Probadamen, de una manera probada, verificat, averiguat, sertamen.)

12. Esproa, s. f., épreuve.

Per sas bonas armas, las quals el ben sap de bona esproa.

Arbre de Batalhas, fol. 77.

Par ses bonnes armes, lesquelles il sait bien de bonne épreuve.

13. Esproansa, Esprovanza, s. f., épreuve, essai.

Pos de Capduelh fon lo plus alegres homs del mon, e dis que mais no faria esproansa. V. de Pons de Capdueil.
Pons de Capdueil fut le plus allègre homme du monde, et dit que davantage il ne ferait épreuve.

Comtet li tot l' isquern e com o fes per esproansa.

V. de Guillaume de Balaun.
(N. E. Creo que isquern tiene algo que ver con escarnio.)
Il lui conta toute la plaisanterie et comment il le fit pour essai.

Non las jutges doncs per semblanza,
Mas per ver e per esprovanza.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Que tu ne les juges donc pas par ressemblance, mais par vérité et par épreuve.

14. Esproaire, s. m., essayeur, examinateur.

Ieu sui assatz esproaire.

Marcabrus: El son.
Je suis assez examinateur.

ANC. FR.

Quelque morceau d'esprouveur de triacle.
J. Marot, t. V, p. 85.

15. Reproar, Reprovar, v., lat. reprobare, réprouver.
Provi, aprovi, reprovi. Leys d'amors, fol. 90.
(chap. Probo, aprobo, reprobo.)
Je prouve, j'approuve, je réprouve.

Subst. Que non caia en reproar.

Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée.
Qu'il ne tombe pas dans le réprouver.
Part. pas. Mas aquest sian reproat.

Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée.
Mais que ceux-ci soient réprouvés.
Mays volgra esser morts que si 'lh fos reprovat.

Roman de Fierabras, v. 1379.
Davantage il vaudrait être mort que s'il fut réprouvé.

CAT. ESP. Reprobar. PORT. Reprovar. IT. Riprovare.
(chap. Reprobá: reprobo, reprobes, reprobe, reprobem o reprobam, reprobéu o reprobáu, reproben; reprobat, reprobats, reprobada, reprobades; reprobaría; reprobaré; si yo reprobara.)

16. Repropche, s. m., reproche, blâme.
Ses negun orguelh e ses negun repropche. Liv. de Sydrac, fol. 37.
Sans nulle insolence et sans nul reproche.
No ti fassa aver reproche. Trad. de Bède, fol. 70.
Qu'elle ne te fasse avoir reproche.
ESP. Reproche. (chap. Reproche, reproches.)

17. Reprochier, s. m., reproche, outrage.

De reprochiers sadolatz.
(chap. De reproches saturat.)
Passio de Maria.
Rassasié d'outrages.

18. Reprochament, s. m., reproche, blâme.

Apres ma mort n' auran reprochament,
Si sai mi laisson pres.

Richard Coeur-De-Lion: Ja nuls.
(N. E. Sí, Ricardo Corazón de León también hablaba y escribía en occitano. Sus textos son los favoritos de Ignacio Belanche y Silvia Dilla, filólogos de inglés en el instituto de Valderrobres. Ambos de la CHA.)
Après ma mort ils en auront reproche, si ici ils me laissent prisonnier.

Per que Dieus lo tornet en grans reprochamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.
C'est pourquoi Dieu le tourna en grands reproches.

19. Repropchar, v., reprocher.
No m pot dir nuls hom, ni repropchar
Qu' anc, en guerra, m volgues de vos lunhar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.
Ne me peut dire nul homme, ni reprocher que oncques, en guerre, je voulusse m'éloigner de vous.
ESP. Reprochar. (chap. reprochá: reprocho, reproches, reproche, reprochem o reprocham, reprochéu o reprocháu, reprochen; reprochat, reprochats, reprochada, reprochades; reprocharé; reprocharía; si yo reprochara.)

20. Reprochier, Reprovier, Reproier, s. m., proverbe.

Vers es lo reprochier c' om di:
Tal se cuia calfar que s' art.

Amanieu des Escas: Dona per.
Est vrai le proverbe qu'on dit: Tel se croit chauffer qui se brûle.

Del reprovier mi sove:
Qui non contraditz autreia.
(N. E. El que calla, otorga; quien no contradice, otorga.)

Peyrols: Nuls hom.
Du proverbe il me souvient: Qui ne contredit octroie.

E 'l reproiers es vertatz:
Del cal seignor tal mainada.
T. du Dauphin d'Auvergne et de Bertrand de la Tour: Mauret.

Et le proverbe est vérité: Duquel seigneur tel domestique.

ANC. FR.

Ke bien savès, ja n'iert, en reprovier,
D'orgellex cuer, bone cançons cantée.
Le Roi de Navarre, chanson 14.


Probage

lunes, 5 de agosto de 2024

Nota, Noda - Ignorar

Nota, Noda, s. f., lat. nota, note, marque.

Notas ni quartas escrir.

P. Cardinal: Qui vol. 

Écrire notes et chartes. 

Fig. Honestamens uzar de vestirs ses exces e ses nota de herguell.

V. et Vert., fol. 104.

User honnêtement de vêtements sans excès et sans note d'orgueil.

Pesma noda es ergoils en tenso. Trad. de Bède, fol. 35.

(chap. Péssima nota es l' orgull en tensó : contestassió : disputa : discussió.)

Très mauvaise marque est orgueil en contestation.

- Note de musique.

En paraullas que passon per la boca o en nota de cans o de sos dissolutz. v. et Vert., fol. 88. 

En paroles qui passent par la bouche ou en note de chant ou d'airs désordonnés.

CAT. ESP. PORT. IT. Nota. (chap. Nota, notes.)

2. Notari, s. m., lat. notarius, notaire. 

Cartas que no son faitas per cominal persona, so es per notari.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Chartes qui ne sont faites par personne commune, c'est-à-dire par notaire.

De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.

Notaris que fan falsas letras, e falson los sagells, e fan libells falces e falsas cartas. V. et Vert., fol. 15. 

Javier Giralt Latorre, lingüística, canalla, fluix, merda, catalanista, brossa, Albelda

Notaires qui font de fausses lettres, et faussent les sceaux, et font des mémoires faux et de faux actes.

CAT. Notari. ESP. PORT. Notario. IT. Notaro, notaio.
(chap. Notari, notaris, notaria, notaries.)

mas de les notaries, notari, notaris, notaria

3. Notaria, s. f., notariat, office de notaire.

L'offici de notaria...; la venda de las notarias.

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 151.

L'office de notariat...; la vente des notariats.

CAT. Notaria. ESP. Notaría. IT. Notaría, notería. (chap. Notaría, notaríes.)

4. Notariat, s. m., notariat, fonction de notaire. 

Finit lo termi de lor notariat. Fors de Béarn, p. 1077. 

Le terme de leur notariat fini.

ESP. Notariato. (chap. Notariat, notariats : funsió de notari.)

5. Notatio, s. f., lat. notatio, observation, remarque.

Notatios es cant, per certz senhals, hom demostra la natura d'ome.

Leys d'amors, fol. 148.

La remarque est quand, par certains signes, on indique la nature de l'homme.

ANC. CAT. Notació. ANC. ESP. Notación. PORT. Notação.

(chap. Notassió, notassions; observassió, observassions.)

6. Notable, adj., lat. notabilis, notable.

E 'ls fags notables. Cat. dels apost. de Roma, fol. 1.

(chap. Y los fets notables.)

Et les faits notables.

Esta doctrina 

Sancta, notabla e fina.

Brev. d'amor, fol. 110. 

Cette doctrine sainte, notable et pure. 

CAT. ESP. Notable. PORT. Notavel. IT. Notabile. (chap. Notable, notables.)

7. Notablament, Notablamen, adv., notablement, honorablement.

Ditz notablamen de tres dictios. Leys d'amors, fol. 112. 

Dit notablement de trois mots. 

Lo qual me reculhic mot notablament.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Lequel me reçut moult honorablement. 

CAT. Notablement. ESP. (notablamente) Notablemente. PORT. Notavelmente. IT. Notabilmente, notabilemente. 

(chap. Notablemen; honorablemen.)

8. Notar, v., lat. notare, noter, dénoter, indiquer.

Notar... e summariamen remembrar las istorias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 2. 

Noter... et sommairement rappeler les histoires. 

L' autre jorn, per aventura,

M' anava sols cavalcan, 

Un sonet notan.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

L'autre jour, par aventure, je m'en allais seul chevauchant, notant un sonnet.

Notar quals sion las causas del nostre departiment. 

Doctrine des Vaudois.

Noter quelles soient les causes de notre séparation. 

Car la prima lettra d' amor 

Apellon a, e nota plor.

P. Milon: En amor trop. 

Car la première lettre d'amour on appelle A, et elle dénote pleur.

CAT. ESP. PORT. Notar. IT. Notare. (chap. Notá: noto, notes, note, notem o notam, notéu o notáu, noten; notat, notats, notada, notades; anotá, apuntá)

9. Denotar, v., lat. denotare, dénoter, désigner.

Aysso denota la virtut del vocable, cum simple vuelha dire ses plec. Denoto indignacio de coragge.

Eluc. de las propr., fol. 8 et 40. 

Ceci dénote la qualité du mot, comme simple veuille dire sans pli.

Dénotent indignation de coeur. 

CAT. ESP. PORT. Denotar. IT. Denotare, dinotare.

(chap. Denotá: denoto, denotes, denote, denotem o denotam, denotéu o denotáu, denoten; denotat, denotats, denotada, denotades.)

10. Notificar, v., lat. notificare, notifier.

Notificam per la tenor de las presens.

(chap. Notificam o notifiquem per la tenor de les (cartes) presens.)

Justel, Preuves de l'Hist. de la maison de Turenne, 1404.

Nous notifions par la teneur des présentes. 

Part. pas. Las benedictios... foro promulgadas et notificadas.

Eluc. de las propr., fol. 159. 

Les bénédictions... furent promulguées et notifiées. 

CAT. ESP. PORT. Notificar. IT. Notificare. (chap. Notificá: notifico, notifiques, notifique, notifiquem o notificam, notifiquéu o notificáu, notifiquen; notificat, notificats, notificada, notificades. Te notifico que no te hi ficos.)

11. Notificatiu, adj., qualificatif, indicatif.

So notificatius de las personas divinas. Eluc. de las propr., fol. 7.

Sont qualificatifs des personnes divines.

(chap. Notificatiu, notificatius, notificativa, notificatives; cualificatiu, cualificatius, cualificativa, cualificatives; indicatiu, indicatius, indicativa, indicatives.)

12. Notori, adj., lat. notorius, notoire, connu. 

A totz manifestz e notoris. Leys d'amors, fol. 118.

(chap. A tots manifest y notori.)

A tous manifeste et notoire.

CAT. Notori. ESP. PORT. IT. Notorio. (chap. Notori, notoris, notoria, notories; manifest, manifests, manifesta, manifestes; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

13. Noticia, s. f., lat. notitia, notice, connaissance, notion.

Noms es ditz de nomnar o de noticia, so es conoysshensa.

Leys d'amors, fol. 44.

Nom est dit de nommer ou de notice, c'est-à-dire connaissance.

Noticia certa dels temps et dels momens. Eluc. de las propr., fol. 121.

(chap. Notissia serta dels tems y dels momens.)

Notion certaine des temps et des moments.

CAT. ESP. PORT. Noticia. IT. Notizia. (chap. Notissia, notissies; v. notissiá : doná una notissia : avisá, contá, fé notori.)

14. Nocio, s. f., lat. notio, notion, connaissance.

D'aquestas nocios, sapias que cascuna es una et indiviza.

Eluc. de las propr., fol. 7. 

De ces notions, sachez que chacune est une et indivise.

CAT. Noció. ESP. Noción. PORT. Noção. IT. Nozione. 

(chap. Nossió, nossions.)

15. Nocional, adj., indicatif, qualificatif, explicatif.

Algus so noms... personals, autres nocionals. 

Noms nocionals so ditz.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 7. 

Aucuns sont noms... personnels, autres qualificatifs. 

Sont dits noms indicatifs. 

CAT. ESP. Nocional. (chap. Nossional, nossionals; indicatiu, cualificatiu o calificatiu.)

16. Annotation, s. f., annotation, désignation.

La annotation de tos los bes mobles e no mobles del fugitiu.

(chap. La anotassió de tots los bens mobles y no mobles (inmobles) del fugitiu, per ejemple Carlitos Puigdemont.)

Cout. de Condom, de 1313.

La désignation de tous les biens meubles et non meubles du fugitif.

ESP. Anotación. PORT. Annotação. IT. Annotazione. 

(chap. Anotassió, anotassions; v. anotá: anoto, anotes, anote, anotem o anotam, anotéu o anotáu, anoten; anotat, anotats, anotada, anotades. Si yo tinguera una llapissera, cuántes coses anotaría.)

17. Cognicio, Cognitio, s. f., lat. cognitio, connaisance.

En sa cognicio 

Pren quecx mout gran perfeccio.

Per illuminatio 

Nos a dada cognitio.

Brev. d'amor, fol. 7 et 2. 

En sa connaissance chacun prend moult grande perfection.

Par illumination nous a donné connaissance. 

ANC. CAT. Cognició. ANC. ESP. Cognición. IT. Cognizione.

(chap. Cognissió, cognissions : coneiximén, coneiximens.)

18. Conoissensa, Conoyssensa, Conoysshensa, Conoichenssa, s. f., connaissance, savoir, distinction, avis. 

Ieu n' ai chauzit un pro e gen,... 

On es sens e conoissensa.

La Comtesse de Die: Ab joi. 

J'en ai choisi un preux et gentil,... où est sens et savoir.

Quar conoyssensa

vo' 'n fai abstenir.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Car connaissance vous en fait abstenir. 

Ieu mostrarai las conoissensas

Dels auzels.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je montrerai les distinctions des oiseaux.

- Terme de jurisprudence.

Los digs consols an... la conoychenssa de dexs... et de malasfachas.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126. 

Lesdits consuls ont... la connaissance de limites... et de méfaits.

Loc. Diguas m' en vostra conoissensa.

T. de Certan et de Hugues: N Ugo lo. 

Dites-m'en votre connaissance. 

Segon ma conoissensa.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Selon ma connaissance.

CAT. Conexensa. ANC. ESP. Conocencia. IT. Conoscenza.

(chap. Coneixensa, coneixenses, v. coneixe: coneiximén : sabiduría.)

19. Conoissimen, s. m., connaissance, avis.

Can n' aura conoissimen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Quand il en aura connaissance. 

Loc. Al mieu conoissimen,

El mon non es tan gaya.

G. Faidit: Be m platz. 

A ma connaissance, au monde il n'est si gaie. 

CAT. Conexement. ESP. Conocimiento. PORT. Conhecimento. 

IT. Cognoscimento, conoscimento. (chap. Coneiximén, coneiximens.)

20. Conoguda, Coneguda, s. f., connaissance.

Loc. A conoguda dels seus amics. Tit. de 1253. Arch. du Roy., M, 772. 

(chap. A coneguda dels seus amics : los seus amics u sabíen.)

A connaissance des siens amis. 

Fon la melhor del pais

A conoguda dels vezis.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Elle fut la meilleure du pays à connaissance des voisins.

Faill trop a ma conoguda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Elle faut trop à ma connaissance.

21. Conioisseire, Conoissedor, Conoyssedor, s. m., connaisseur. 

No t justifies davant Deu, car el es conioisseire de cor. 

(chap. No te (No 't) justificos dabán de Deu, perque ell es coneixedó del cor.) 

Trad. de Bède, fol. 39. 

Ne te justifies devant Dieu, car il est connaisseur de coeur.

Aug per qui m teno 'l conoyssedor.

G. Riquier: Fis e verays. 

J'entends pour qui me tiennent les connaisseurs. 

Per que s fan tug conoissedor 

De me, vas qual part ieu azor.

Bertrand de Born: Rassa tan. 

C'est pourquoi tous se font connaisseurs de moi, vers quelle part j'adore. ANC. IT. A ciascuno buono conoscidore. Guittone d'Arezzo, Lett. 5.

ESP. Conocedor. PORT. Conhecedor. IT. MOD. Conoscitore.

(chap. Coneixedó, coneixedós, coneixedora, coneixedores; v. coneixe, sabé.)

22. Cognitiu, adj., lat. cognitivus, appréciatif, qui connaît.

Virtut racional es potencia cognitiva. 

De las potencias de l'anima,... la una es cognitiva.

Eluc. de las propr., fol. 22. 

Vertu rationnelle est puissance appréciative. 

Des puissances de l'âme,... l'une est appréciative.

(chap. Cognitiu, cognitius, cognitiva, cognitives.)

23. Cognoscible, adj., connaissable.

Autra cauza per autre sen cognoscibla. Eluc. de las propr., fol. 15.

Autre chose connaissable par autre sens.

(chap. Coneixible, coneixibles : que se pot coneixe, sabé.

Reconeixible, reconeixibles : que se pot reconeixe, sabé qué o quí es. Contrari: inreconeixible o irreconeixible; estás irreconeixible : no te puc reconeixe. Inreconeixibles o irreconeixibles.)

24. Conoscer, Conoiscer, Conoisser, v., lat. cognoscere, connaître, prendre connaissance.

Us orbs o poiria conoisser

Que vos m' avetz pres e lazat.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Un aveugle pourrait cela connaître que vous m'avez pris et lacé.

No sai si m conoissia.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Je ne sais si elle me connaissait. 

Ieu conosc ben sen e folhor,

E conosc ancta et honor.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que.

Je connais bien sens et folie, et je connais honte et honneur.

Qui 'l conoisseria, 

Juglars es. 

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels. 

Qui le connaîtrait, il est jongleur. 

Lo jutges deu conoisser del plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Le juge doit connaître du plaid.

- Reconnaître, avouer.

Conogron que del vescomte teniun tot quant aviun. Titre de 1168.

Reconnurent qu'ils tenaient du vicomte tout ce qu'ils avaient.

- Connaître charnellement.

Tot hom que, per violensa, conogues fema. Charte de Gréalou, p. 100. Tout homme qui, par violence, connût femme. 

Part. prés. Mas vos, amicx, etz ben tan conoissens 

Que ben devetz conoisser la plus fina.

La Comtesse de Die: A chantar m'er. 

Mais vous, ami, vous êtes bien tant connaissant que bien vous devez connaître la plus fidèle. 

Las unas son plazens,

Las autras connoissens.

Arnaud de Mareuil (Marueil): Razos es. 

Les unes sont agréables, les autres connaissantes. 

Subst. Ajudar puesc a mos conoissens.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je puis aider à mes connaissances. 

Part. pass. Ben dei chantar pus Amors m' o ensenha... 

Quar s' ilh no fos, ja non fora chantaire 

Ni conogutz per tanta bona gen.

Peyrols: Ben dei. 

Bien je dois chanter puisque Amour me l'enseigne... car s'il ne fût, jamais je ne serais chanteur ni connu par tant de bonne gent.

CAT. Conexer. ANC. ESP. Conoscer. ESP. MOD. Conocer. PORT. Conhecer. IT. Conoscere. (chap. Coneixe: conec o coneixco, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneixen; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

25. Aconoysser, v., reconnaître. 

Apren hom a mal afugir et aconoysser... tot pecat. V. et Vert., fol. 28.

On apprend à fuir le mal et reconnaître... tout péché.

26. Desconoissensa, Desconoyssensa, s. f., ingratitude, ignorance, folie.

Tan que quecx la desampara

Per desconoyssensa.

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Tant que chacun l' abandonne par ingratitude. 

Us mal essenhatz

Ab gran desconoissensa.

G. Faidit: Lo gens cors. 

Un mal enseigné avec grande ignorance. 

Qui, apres ben, dis mal, 

Fai gran desconoissensa.

Aimeri de Peguilain: Per razon. 

Qui, après bien, dit mal, fait grande folie. 

ANC. FR. De grant descongnoissance sunt li hoir par usage.

J. de Meung, Test., v. 429.

En racomptant le fait qu'ils congnoissent à l'oeil, ilz demeurent en descongnoissance de la cause. Œuvres d'Alain Chartier, p. 405. 

ANC. CAT. Desconexença. IT. Disconoscenza. (chap. Desconeixensa, desconeiximén, ingratitut (desreconeiximén), ignoransia, tontina, etc.)

27. Desconoyssement, Desconoissemen, s. m., ingratitude.

Si non lo servia tos temps mays,

Gran desconoyssement seria.

V. de S. Honorat.

S'il ne le servait toujours plus, grande ingratitude (ce) serait.

Per avols faitz savais 

Que fai desconoissemen. 

Gaubert, moine de Puicibot: Pres sui. 

Par lâches faits méchants que produit ingratitude. 

A gran desconoissemen.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

A grande ingratitude. 

ESP. Desconocimiento. PORT. Desconhecimento. IT. Sconoscimento.

(chap. Desconeiximén, ingratitut.)

28. Desconoissedor, s. m., mauvais connaisseur, ignorant.

S' entr' els desconoissedors 

E donas de mals talans, 

Sovendeiava mos chans.

Raimond de Miraval: S' adreg fos.

Si entre les mauvais connaisseurs et les dames de mauvaises volontés, je répétais souvent mes chants.

(chap. Desconeixedó, ignorán, desconeixedós, ignorans, desconeixedora, ignorán o ignoranta, desconeixedores, ignorans o ignorantes, com les dones de la huelga del 8M a Valderrobres, donetes, sagales, chiquetes.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

29. Desconoscer, Desconoisser, Desconoysser, v., méconnaître.

Cossi fassa hom desconoisser

Autrui auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Comment on fasse méconnaître oiseau étranger. 

Ieu non o puesc far desconoisser,

Qu' us orbs o poria conoisser.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Je ne puis faire méconnaître cela, vu qu'un aveugle le pourrait connaître.

Om per complir son plazer,

Desconoys dreg e dever.

G. Riquier: Vertatz.

Homme pour accomplir son plaisir, méconnaît droit et devoir.

Desconogui d' Amor, qu' anc no m fes be. 

G. Faidit: De solatz. 

Je méconnus d'Amour, vu qu'oncques il ne me fit bien.

Part. prés. Cels que, per conten

Q' avetz mest vos, si van desconoisen.

B. Calvo: Ges no m'es. 

Ceux qui, pour contestation que vous avez parmi vous, se vont méconnaissants. 

Subst. Tot aiso 'n fan li ric desconoissen.

H. Brunet: Puois l' adreitz. 

Tout cela en font les riches méconnaissants (ignorants).

Mas diran tut li desconoissen 

Que cel es fols qu' am' autrui mais que se. 

Jordan de Bonels: S' ira d'amor. 

Mais tous les méconnaissants (ingrats) diront que celui-là est fou qui aime autrui plus que soi. 

Amors falset mon sen

Tan qu' una desconoyssen 

Amiey.

Gaubert, moine de Puicibot: Be s cujet. 

Amour faussa mon sens tant qu'une ingrate j'aimai. 

Part. pas. Befatz desconogutz.

Hugues de S. Cyr: Nulha res.

Bienfaits méconnus.

ANC. FR. Pour lui desconnoistre, son vis

Oint d'une erbe que blans ne bis

Ne fu, mais entre deus couleurs.

Roman du Renart, t. IV, p. 180.

Mais descognoissent leur cas et leur péril.

Tes descongnoissans acointez que tu as servis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 322 et 268. 

Gerard et sa compaignie, afin d'estre descogneus, furent couverts et houssez de blanc. Hist. de Gerard de Mons, p. 101. 

CAT. Desconexer. ESP. Desconocer. PORT. Desconhecer. IT. Disconoscere.

(chap. Desconeixe : desconec o desconeixco, desconeixes, desconeix, desconeixem, desconeixeu, desconeixen; desconegut, desconeguts, desconeguda, desconegudes; no coneixe, no sabé, ignorá.)

30. Enconogut, adj., inconnu.

Subst. Mais amatz deniers e paubr' arnes

Qu' enconogutz l'amor de Na Falcona. 

Guillaume de Baux: Be m meraveill. 

Vous aimez davantage deniers et pauvre harnais qu' inconnu l'amour de dame Falcone.

31. Mesconioisensa, Mesconoisencza, s. f., ingratitude, ignorance.

Mesconioisensa es nuirissa de vices. Trad. de Bède, fol. 43.

Ingratitude est nourrice de vices.

La mesconoisencza lo fai mot fort errar. Lo Novel sermon.

L'ignorance le fait moult fort errer.

ANC. FR. Vos injustes courroux, votre mesconnoissance

Par qui je me suis veu tout espoir retranché.

Premières Œuvres de Desportes, p. 38.

32. Mesconoisser, Mesconoysser, v., méconnaître.

Voyez Denina, t. III, p. 118. 

Frayre, ieu non volh mesconoysser. 

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Romains. 

Frères, je ne veux pas méconnaître.

IT. Mesconoscere, misconoscere.

33. Precognicio, s. f., lat. praecognitio, préconnaissance, connaissance anticipée.

Presciencia o precognicio de las iniquitats. 

De las causas... venturas ha precognicio.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 9. 

Prescience ou préconnaissance des iniquités. 

Des choses... à venir a préconnaissance.

(chap. Precognissió, preconeixensa, preconeiximén, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon.
Per ejemple, los roigets de avui en día están demanán torná a sé carn pera aboná les cunetes y les malves. Yo ya u vach vore vindre fa añs, y al 2013 m'en vach aná cap a Alemania, que es una república.)

Karl Cerff, Catalunya, Nazi, catanazis

34. Preconoyshensa, s. f., préconnaissance, connaissance anticipée.

De guerra han alguna preconoyshensa. Eluc. de las propr., fol. 149.

De guerre ont aucune préconnaissance.

IT. Preconoscenza, precognoscenza. (chap. preconeixensa,  preconeixenses, precognissió, precognissions, preconeiximén, preconeiximens, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon. Preconeixe, prevore, presentí.)

35. Reconoissensa., Reconnoissensa, Regonoyssensa, s. f., reconnaissance, ressouvenance, aveu.

Be m dei far bona chanso,

Sivals per reconoissensa.

P. Vidal: Pus tornatz.

Bien je dois faire bonne chanson, du moins par reconnaissance.

Non a reconnoissensa

De sa vilania.

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels.

N' a ressouvenance de sa vilenie.

Veraya confessio es repentimens de cor e recgnoyssensa de boca.

V. et Vert., fol. 13.

Véritable confession est repentance de coeur et aveu de bouche.

Las reconoisensas que premieramen n' avian.

Tit. de 1278. Charte de Capdenac.

Les reconnaissances que premièrement ils en avaient. 

PORT. Reconhecença. IT. Riconoscenza. 

(chap. Reconeixensa : reconeiximén; record o recuerdo.)

36. Reconnoissement, Reconoyssemen, s. m., reconnaissance. 

Aissi valra son ric pretz per un cen, 

Si acuelh Dieu hueimais per companho,

Qu' elh no vol re, mas reconoyssemen.

Folquet de Marseille: Hueimais no y. 

Ainsi vaudra son puissant mérite cent pour un, s'il accueille Dieu désormais pour compagnon, vu qu'il ne veut rien, excepté reconnaissance.

Far omenatge e reconnoissement.

(chap. Fé homenache (juramén de fidelidat) y reconeiximén.)

Tit. de 1166. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 116.

Faire hommage et reconnaissance.

ANC. FR. IIII deniers en reconoisement

Que de vos tiegne trestot son chasement.

Roman d'Agolant, fol. 188. Bekker, p. 181.

ESP. Reconocimiento. PORT. Reconhecimento. IT. Riconoscimento.

(chap. Reconeiximén, reconeiximens.)

37. Recognoscer, Reconoscer, Reconnoisser, v., lat. recognoscere, reconnaître, payer de retour.

D' aquel be

Que m' a volgut 

Reconosc que s vira.

Giraud de Borneil: M' amiga. 

De ce bien qu'elle m'a voulu je reconnais qu'elle se détourne.

Glorios Dieus, tramet me lum...,

E reconosca 'ls tieus sendiers.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Glorieux Dieu, transmets-moi lumière..., et que je reconnaisse les tiens sentiers.

Que lo traut non reconogues al emperador. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3. 

Qu'il ne reconnût pas le tribut à l'empereur. 

Recognoc l' amor que son popble li portava..., e donet plusors dons et libertatz. Genologia dels contes de Tholoza, p. 15. 

Reconnut l'amour que son peuple lui portait..., et accorda plusieurs dons et libertés. 

Reconoissen que aquels bes 

Dieus lo paires li a trames.

Brev. d'amor, fol. 105. 

Reconnaissant que Dieu le père lui a transmis ces biens.

Part. pas. Ans que s fosso reconogutz. Philomena. 

Avant qu'ils se fussent reconnus. 

ESP. Reconocer. PORT. Reconhecer. IT. Riconoscere. 

(chap. Reconeixe: reconec o reconeixco, reconeixes, reconeix, reconeixem, reconeixeu, reconeixen; reconegut o reconeixcut,  reconeguts o reconeixcuts, reconeguda o reconeixcuda, reconegudes o  reconeixcudes.)

38. Pronosticacio, s. f., pronostication, action de pronostiquer. 

Usatz en la curacio de totz vostres malautes de pronosticacio e indicatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Usez dans le traitement de tous vos malades de pronostication et indication.

CAT. Pronosticació. ESP. Pronosticación (pronóstico). PORT. Pronosticação. IT. Pronosticazione. 

(chap. Pronosticassió, pronosticassions; pronóstic, pronostics.)

39. Pronosticar, v., pronostiquer.

Pronosticar ni juggar del mudament ni del terme de malautia.

Eluc. de las propr., fol. 117.

Pronostiquer et juger du changement et du terme de maladie. 

Part. pas. Coma papa Clement avia pronosticat.

(chap. Com lo papa Clemente habíe pronosticat.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 195. 

Comme le pape Clément avait pronostiqué. 

CAT. ESP. PORT. Pronosticar. IT. Pronosticare.

(chap. Pronosticá: pronostico, pronostiques, pronostique, pronostiquem o pronosticam, pronostiquéu o pronosticáu, pronostiquen; pronosticat, pronosticats, pronosticada, pronosticades.)

40. Ignorantia, Ignorancia, Ignoransia, s. f., lat. ignorantia, ignorance. Ignorancia non los escuza en aquest cas. V. et Vert., fol. 76. 

Ignorance ne les excuse pas en ce cas. 

Sel que aytal ignoransia aura, sera dampnatz. Liv. de Sydrac, fol. 129. Celui qui aura telle ignorance, sera damné.

Certa es l' ignorantia de nostra fi. Trad. de Bède, fol. 82. 

Certaine est l' ignorance de notre fin.

CAT. ESP. PORT. Ignorancia. IT. Ignoranzia. 

(chap. Ignoransia, ignoransies.)

41. Ignoransa, s. f., ignorance.

Per ignoransa, o per nocalensa. Leys d'amors, fol. 7. 

Par ignorance, ou par nonchalance. 

IT. Ignoranza.

42. Ignoranment, s. m., ignorance.

Ignoranment del fayt me poyria excusar. Arbre de Batalhas, fol. 111.

Ignorance du fait pourrait m'excuser.

43. Ignorans, adj., lat. ignorans, ignorant.

Seray bos clercz, si be m soy ignorans. Leys d'amors, fol. 79. 

Je serai bon clerc, bien que je suis ignorant. 

Ignorans es cel que pogra saber la fe de Dieu si s volgues.

Liv. de Sydrac, fol. 129. 

Ignorant est celui qui pourrait savoir la foi de Dieu s'il voulût. 

Substantiv. A destructio dels ignorans. La Crusca provenzale, p. 95. 

A destruction des ignorants.

CAT. Ignorant. ESP. PORT. IT. Ignorante. (chap. Ignorán, ignorans, ignorán o ignoranta, ignorans o ignorantes.)

44. Ignarr, adj., lat. ignarus, ignare, ignorant.

Ignarrs, so es a dire ses narrs, per defauta de juggament.

Eluc. de las propr., fol. 40.

Ignare, c'est-à-dire sans narines, par défaut de jugement.

45. Ignorar, v., lat. ignorare, ignorer.

Part. pas. Cauza... fort ignorada. Leys d'amors, fol. 9. 

Chose... fort ignorée.

CAT. ESP. PORT. Ignorar. IT. Ignorare.

(chap. Ignorá: ignoro, ignores, ignore, ignorem o ignoram, ignoréu o ignoráu, ignoren; ignorat, ignorats, ignorada, ignorades. 

Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría.)

Ignacio Sorolla Vidal. Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se supo más de él. A los cuarenta o cincuenta años de su desaparición se presentó en Almudévar un mendigo de esa edad poco más o menos, quiero decir, de unos cincuenta años, diciendo que era Pedro Saputo, cuando éste debiera tener entonces, si viviera, setenta y cuatro o setenta y cinco. Pero por burla y con mucho desprecio le preguntaron de su casa y no supo decir cuál era; ni satisfacer a mil otras preguntas que le hicieron. Pidiéronle que pintase, y tocase algún instrumento; y respondió muy entonado y grave: el águila no caza moscas. Y repetía y juraba que era hijo de Almudévar y el verdadero Pedro Saputo. Como era zafio, bajo, grueso, y un borrachín torpísimo, los de Almudévar se ofendieron y le entregaron a los muchachos, que llenándolo de barro y con grande ignominia y algazara le arrastraron por las calles y sacaron del lugar medio muerto. Él se levantó, y mirando al lugar, dijo en tono profético: presto será que el cielo vengue esta ingratitud y mala obra. ¡Pueblo de Almudévar!, no sabes lo que has hecho: ya lo sabrás cuando venga sobre ti el castigo y caiga en ti la calamidad de tu pecado. Los del pueblo rieron, y hasta ahora no ha vengado nada el cielo, ni les ha sobrevenido ninguna calamidad en castigo de haber tratado a aquel asqueroso como merecía. Mas él se fue a otros pueblos, andando mucho por el pie de la Sierra y por el Semontano, llamándose Pedro Saputo. Y como hablaba con gravedad y decía muchas sentencias, aunque las más de ellas muy disparatadas, se habían atribuido algunas al verdadero Pedro Saputo; pero no en Almudévar ni por nadie de los que conocieron al grande hijo de la Pupila.

Como el lector lo está viendo desde el principio de la historia de su vida, no hubo hombre en su tiempo ni después se ha conocido que le igualase en agudeza, en talento, en discreción, en habilidad para todo, juntando a tan excelentes dotes una amabilidad que robaba el corazón a cuantos le hablaban, un aire de mucha dignidad, una presencia gallarda y hermosísima, y una gracia incomparable en todo lo que decía y hacía; y jamás se le vio hinchado ni se vanaglorió de nada. Con la misma naturalidad y facilidad trataba con los grandes que con los pequeños, sin faltar al respeto que se debía a cada uno y al decoro de las personas y de las cosas. No se hacía pequeño con unos, ni grande con otros; ni alto o desdeñoso con éstos, y bajo o servil con aquéllos.

Recibió algunas ofensas, y no vengó ninguna, dándole siempre venganza a su tiempo los mismos que le ofendieron, porque su virtud y la estimación pública, y sobre todo su generosidad, confundían muy pronto a sus enemigos.

Huyó de tener envidiosos, disimulando en lo posible su gran superioridad; y con todo en Andalucía se dice que tuvo un lance con dos émulos a quienes combatió a un tiempo y desarmó, dándoles después de bofetones por desprecio, y como notándolos de infamia por haber usado con él una villanía y acometiéndole alevosamente cuando salían al campo.

También se asegura que habiéndose hecho de él un grande elogio en cierta tertulia de Huesca, tuvo un caballerete, muy jactancioso y vano, la imprudencia de decir movido de la envidia: pero al fin es un borde. No era esto ciertamente una injuria; pero además nombró a la Pupila de Almudévar con una calificación harto fea. Súpolo Pedro Saputo y el domingo inmediato por la mañana se dirigió a la ciudad, y por la tarde a la hora que la gente principal salía a recrearse a ciertos puntos, fue al más concurrido, y vio con otro y una señora a aquel desdichado. Acercósele, y pidiendo permiso a la señora y al caballero le dijo: - Yo soy Pedro Saputo; ¿qué es lo que dijiste de mi madre el jueves en casa de N.? Turbóse el cuitado; y él le dijo con severidad: dentro de tres días he de saber yo que habéis ido a la misma casa y habéis declarado a las personas que se hallaron presentes, que no sabíais lo que decíais porque no estabais en vuestro acuerdo. ¿Lo haréis? Acusado el otro de su conciencia y con la noticia de que tenía del valor y esfuerzo de Pedro Saputo, respondió que sí. Pues en señal de amistad, y que en esto no se hablará más, dadme la mano. Diósela; y él se la apretó de modo que le magulló los dedos, estrujándoselos unos con otros; de que quedó lisiado para siempre después de estar mucho tiempo en poder de cirujanos; dio altos ayes el miserable y llamó la atención del paseo; mas Pedro Saputo le dijo: de vivo a muerto es inmensa la distancia, y eso no es nada; una leccioncita de prudencia, y una memoria del día que nos vimos en este paseo. Y muy sereno, con gentil continente, y saludando a los conocidos, se fue andando a la ciudad, y se volvió a Almudévar. Y solía decir que sus particulares injurias todas las perdonaría; pero que las que dijesen o hiciesen de su madre, le quitarían el sueño a él, y el sueño y algo más a sus autores. Se habló en Huesca de este lance, y todos le aprobaron como obra de un verdadero hijo que vuelve por la honra de sus padres.

Traía siempre consigo el Manual de Epicteto, y decía que no le podía leer tanto, que no le abriese siempre con gusto y provecho. Y solía decir que este libro es el testamento de la raza humana, así como el Evangelio es el testamento de la sabiduría increada, conduciendo el uno (en lo posible) a la paz de la vida y el otro a la paz de la vida y a la felicidad eterna.

Yo quisiera poder quitar de la historia de su vida algunas travesuras que hizo de muchacho, en especial la de disfrazarse de mujer y meterse en el convento; pero debe considerarse su poca edad, los motivos porque lo hizo, y no juzgarle con disfavor. No fue una calaverada; fue sólo discurso del miedo, por más que a otro no le hubiese ocurrido. También a algunos parecerá que fuera mejor haber olvidado después a aquellas dos compañeras del noviciado, o que las hubiese tratado ya con menos familiaridad. Pero, ¿era esto muy posible a él ni a ellas? Si cuantas mujeres le veían y trataban un poco, lo que es por ellas, se daban luego por perdidas, ¿qué sucedería a aquellas dos que nacieron con él a la luz y conocimiento de la malicia? ¿Y de un modo tan singular y no visto?

Desde el momento que se reconoció a sí mismo y vio cuan fácilmente podía ser rico si quería, que fue cuando volvió del gran viaje por España, dijo a su madre estas hermosas palabras: «Ya, buena madre y señora mía, tenemos un estado decente, el cual Dios mediante y yo con salud no ha de faltarnos. Yo os ruego, pues, que a ningún pobre, anciano, enfermo o desvalido, y más si es mujer, dejéis que le coja la noche sin pan si no sabéis que otro le acude. Acordaos cuando lo érades vos e yo niño, acordaos de lo que sentíades cuando alguna persona os saludaba con afabilidad y os daba algo para mí o con pretexto y voz que era para mí, y os encontrábades con un día bueno tomándome en brazos o sentándome a vuestro lado. Aquel gozo que entonces sentíades le podéis renovar y tener siempre que quisiéredes, con la ventaja de ser vos misma la autora de vuestra felicidad, dando con que le sientan otros infelices. Porque si felicidad hay en este mundo, es la conciencia de los beneficios que se hacen.» Y él por su parte, aunque generalmente valiéndose de terceras personas, socorría muchas necesidades. ¿Quién con esto no le amaría, aunque no hubiese otra causa? Viendo tal caridad, le dijo una vez un eclesiástico virtuoso, que no podía dejar de ser su vida muy feliz y próspera; y él, generoso y magnánimo, respondió: ésa no es cuenta mía.

Puédese disputar si fue un bien o un mal, mirando a su sola persona, el haber encontrado a su padre. Porque sus bienes no los necesitaba; su favor tampoco, ni la dignidad de la familia; fuera de si quería casar con mujer que se deshonrase de un hombre sin linaje. Pero como él no la hubiese querido con esta vanidad, no se puede considerar como un favor de la fortuna el adornarle después con un tan ilustre apellido. El de sabio que ha merecido y llevaba era mucho más grande. Y en cuanto a mujer y esposa digna de él habíasele prevenido en la hermosa y discreta Morfina, que nacida con un entendimiento muy claro, un juicio profundo y recto, y un pecho nobilísimo, prefirió a todos sus hinchados pretendientes un hombre de dudosa cuna, pero con ilustre dictado de sabio, que llevaba sin vanidad, sin afectación ni ceño. Dignas eran también de él su hermanita y Eulalia, tan apreciables una y otra, cada una por su término.

Para nada, pues, necesitaba a su padre ni de su apellido. Con todo, se alegró mucho de conocerle, aunque por su madre principalmente. Nunca él había creído liviandad ni desenvoltura el hecho de su madre, porque, sobre dar entero crédito a su relación, le conocía bastante para no dudar de su virtud, sin lo que oía a todos de su mucha honestidad y recato; pero la infeliz no podía estar satisfecha con su buena opinión, y más creyéndose engañada.

Por lo demás, parece que la suerte quiso mostrar en él que los hombres que nacen de su cuenta no deben procurar ser hijos sino de sí mismos, de su aplicación y de sus obras, pues le ocultó al mundo, sea con muerte, sea de otra manera, luego que encontró un padre que le diese estado. No era sin duda éste el que le convenía; y por eso y porque ya había perdido el otro, que era el legítimo en su condición, dejó de ser su hijo, y se perdió la luz y la gloria con que en él quiso iluminar y adornar el mundo.

Acerca del fin que tuvo nada se puede afirmar. Sospechóse por algunos y aun se quiso asegurar, que la carta y llamada a la corte fue traición de los cortesanos, que viendo al rey con deseos de hacerle venir y mostrando alegría algunas damas de las principales y más hermosas, se llenaron de envidia y discurrieron esta maldad para deshacerse de él, valiéndose luego de asesinos que le quitaron la vida en el camino, juntamente con el criado. Esto es lo que se sospechó y dijo, y lo que yo he creído siempre; pero de cierto no puede saberse. De todos modos, bien exclamó el poeta aragonés: ¡Oh corte, quién te desea!