Mostrando las entradas para la consulta pugue ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pugue ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

martes, 12 de marzo de 2024

Amor als sesanta (Luis Arrufat)

 Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Amor als sesanta.
Estic convensut que ñaurá chen, molta, que sen enriurá al veure lo titul de este treball. Pues tenen que tíndre en cuenta que fa mols añs, repetisco, mol añs, tamé eise home que ara ne té sesanta, va tíndre tremolóns a la esquena, palometes a la tripa, al veure a un chica; que va aná detrás de ella; que se va pasá hores, chitat al llit, mirán al techo, ensomián en los ulls ubiarts y preguntánse si alló que sentie ere amor o cóm serie lo voldre a una chica.
Si ella li farie cas. Si cuan li habíe mirat y ella se li habíe quedat miránlo un ratet en los ulls relluens li habíe enviat algún “washapp” que ell no habíe sabut resibí.
Eise mateis sagal, ara, en un mun de añs damún, seguís ensomián, mol més, perque an estes edats se dormís menos, encara que se estigue més hores al llit.
Ya no se ensomie tan en alló que, an aquells añs chovens, tots volíem y que pocs hu díem, encara que tamé, aisó no se piart mai. Ara se ensomie més en que l’atre o l’atra seguisque están al teu costat. Que la sentisques respirá o hasta roncá de nit, lo que vol dí que está a la teua vora, que seguís en tú.
An estes altures de la vida, seguís interesán que l’atra part penso igual de tú, que lo rose de una ma te seguisque donán garrampes, que los dos vullgueu seguí vivín chuns y, arribada la hora, morí tamé chuns. No enténs la vida sense ella, sempre hau estat chuns y chuns voleu acabá.
Es un tems en que se aforre mol, dién poques paraules, com entre ells se coneisen tan, sen diuen moltes més, sense parlá, sense ubrí la boca.
Pobret qui hasque arribat a esta edat y encara no hasque sintonisat en la seua parella.
Sempre esperán la felisidat, ¿vindrá cuan fasca los devuit añs?, ¿vindrá cuan me casa?, ¿vindrá cuan tinga una casa? ¿vindrá cuan tinga fills? ¿Vindrá cuan me chubila? ¿Vindrá cuan tinga nets? Y sempre esperán ¿cuán vindrá?
Dises pasá la vida sense disfrutá de lo que ya tens, de lo que ya ha vingut y tú, no u has sabut reconeise, hu has disat pasá per seguí esperán.
Es una edat en la que se diuen moltes coses, sense díles y que se ensomie que se fan moltes coses, sense féles.
Algúns romántics sol fan que dí que los agradaríe torná a sé chovens. No se donen cuenta de que esta es una “chuventut” tamé, encara que sigue diferenta y que ña que aprofitála tamé, com l’atra. Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer
La costúm, al amor lo convertís en cariño. Encara que algúns camíns desgrasiadamén es en cansamén, en aburrimén y entonses se busquen unes atres sendes que casi mai porten a cap de puesto milló quel que se dise.
Es la confiansa que se té en la persona que porte en tú tota la vida, encara que a camíns no estigues de acuerdo, saps que ella está ahí, a la teua vora, com sempre.
Com es natural, ella y tú o tú y ella, teniu alguna tentasió. Eres persona y ensomies que podíes está en una chica chove, eises que tenen de tot, menos añs; ella pense en eisos chicots que tenen mols músculs als brasos, al pit, sense tripeta.
Pero, al despertat, l’aigua torne al mar y te chires y roses a la persona que está al teu costat, com ha estat tans añs, y te conformes y reses pa que seguisque allí, en les seues arrugues, en la seua tripeta, en lo seu genio, pero tamé en la seua compañía.
Cuan arribes al alt de la montaña, mires cap a tras, cap a vall y eres felís, te dones cuenta de que sol quedes tú y la persona que te acompañe, que ha segut la teua parella tans añs y que ara es la teua gayata y te conformes. Disfrutes mirán tot lo que hau fet, segú que tos hau equivocat algún camí, pero hau pogut arribá adal.
Desde ahí mireu los nugols, ya están prop, pronte donareu lo pas y al remat descansareu, chuns. Y cuan has pasat tantes coses, arribe un momén en que casi no importe si ña o no ña sial, tú ya l’has tingut aquí. Ya l’hau disfrutat, en ella y en tot lo que ella ha significat.
Ha significat una familia, eisa seguirá enrecordánse un tems de vatres y com es normal, pasán lo tems, se perderá la vostra memoria, es la vida.
Se viu mentres se viu y un poquet més, uns añs més en que te convertises sol en un recuerdo; per una generasió, los fills y a lo milló hasta dos, los nets,
Ahí se acabe tot, ahí te acabarás. Y pan aisó tantes preocupasións, tans patiméns.
No val la pena; ña que disfrutá tot lo que se pot mentres se está aquí y sobre tot si estás acompañat y si has tingut la sort de tindre la teua parella, lo teu amor hasta los sesanta y més allá.
Los rosés vells tamé fan flos. Amor als sesanta. // Juan Carlos Abella li escriu:
“UN PREMIO PA VALCHUNQUERA
Avuy han premiat a un amic meu
Escritó de postín, de prosa equilibrada
Mos fa arrivâ la llum de la seua tiarra
Tiarra de la que presumich per tot arreu
Escritura que penetre al cor de la chen
Igual que lo coló de la primavera es lo viart
Que la seua prosa emosione en ben siart
Y trau de natros lo milló sentimen
Mol orgullós está de sê valchunquerí
Lo meu amic te un nom, se diu Luis Arrufat
Lo seu poble al cor sempre l’ha portat
Aon ha anat, ha presumit de que ha naixcut aquí
Lo meu amic escriu en chapurriàu
Únic, tan únic, que no ne ña cap de igual
Que se pugue mantindre viu es la clau
Amic de tots, persona de gran cor
Una aldea, Luiset, y lo ágüelo sebeta
Un regalo pa natros, cada historieta
Escrites, contades, explicades en gran amor.

viernes, 16 de febrero de 2024

Lexique roman; Escosa - Escuelh


Escosa, s. f., rescousse.

A l' escosa dels, ac tal trapei.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.

A la rescousse d'eux, il y eut tel tapage.

2. Rescossa, s. f., rescousse.

A la rescossa corron, iratz coma leos. Guillaume de Tudela.

Ils courent à la rescousse, irrités comme des lions.


Escot, s. m., écot.

Voyez Muratori, Dissert. 33. 

Fig. Don pagaran mot dur escot en l'autre setgle. 

Aytal escot fay pagar soven lo dyable. V. et Vert., fol. 90 et 20. 

Dont payeront très dur écot en l'autre monde. 

Le diable fait souvent payer tel écot.

Mas so que hom a sobre tot

Coven per mezura menar;

Si non o fai, es sens escot;

L'autruy li ave segr' e cassar.

B. Martin: Farai un vers. 

Mais il convient surtout à l'homme de mener avec modération ce qu'il a; s'il ne le fait, il est sans écot; il lui advient de poursuivre et chasser le bien d'autrui. 

CAT. Escot. ESP. PORT. Escote. IT. Scoto. (chap. Pagá a escot.)


Escotar, Escoutar, v., lat. auscultare, écouter, accueillir.

Tant qu' en luec d'un ric do,

Denh' escotar ma veraia chanso.

Folquet de Marseille: En chantan. 

Tellement qu'en lieu d'un riche don, elle daigne écouter ma vraie chanson.

Sel que respon ses escotar, 

No met raso e son parlar.

Libre de Senequa. 

Celui qui répond sans écouter, ne met raison en son parler.

Si vos m' aidatz

Ni mos precs escoutatz.

Le moine de Foissan: Cor ai. 

Si vous m'aidez et écoutez mes prières.

Substantiv. Poiria nos a amdos enueiar,

A me del dire, a vos del escotar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Il pourrait nous ennuyer à tous deux, à moi du dire, à vous de l'écouter. 

Part. prés. Escotan e vezen,

Demandan et auzen.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

(chap. Escoltán y veén, demanán : preguntán y sentín.)

Écoutant et voyant, demandant et oyant. 

Part. pas. Matran, quan l'ac pro escotada... li va dir que mal o disia.

Philomena.

Matran, quand il l'eut assez écoutée... lui va dire qu'elle disait cela mal. ANC. FR. Oreille et escoute parmi

S'il se sunt léens endormi.

Roman de la Rose, v. 2537.

ANC. ESP.

Ecosta el soberbio el amor de la dueña.

Arcipreste de Hita, cop. 231. 

CAT. Escoltar. ESP. MOD. Escuchar. PORT. Escutar. IT. Ascoltare.

(chap. escoltá: escolto, escoltes, escolte, escoltem o escoltam, escoltéu o escoltáu, escolten; escoltat, escoltats, escoltada, escoltades; al meche auscultá, que se conjugue igual.

2. Escout, s. m., écoute, guet.

Molt son intrat en lonc cossir

Sels qui son al derrier escout.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.

Sont entrés en moult long souci ceux qui sont à la dernière écoute.

ANC. FR. Combien qu'il y eust quelques escoutes en chemin.

Comines, liv. I, p. 120.

Que peu faillit qu'il n'intrast en l' escoute et guet des Grecs.

Salet, trad. de l'Iliade, fol. 183.

CAT. Escolta. ESP. Escucha. PORT. Escuta. IT. Ascolta.

3. Escoutador, s. m., lat. auscultator, écouteur, espion.

Aquils fals escoutadors.

(chap. Aquells falsos escoltadós, espíes.)

Bernard Martin: Companho.

Ces faux écouteurs.

ANC. FR. Et est escouteus par oyr.

Roman du châtelain de Couci, v. 566.

ESP. Escuchador. PORT. Escutador. IT. Ascoltatore.

(chap. escoltadó, escoltadós, escoltadora, escoltadores : espía, espíes.)


Escrimir, Escremir, v., anc. all. schirmen, escrimer, exercer, garantir, échapper, soustraire.

(chap. Schirm en alemán es escut; com a verbo, escudás, protegís, escapás, etc.)

A la mort no s sap escrimir

Reys, ni coms, ni ducx, ni marquis.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 

Roi, ni comte, ni duc, ni marquis ne sait se soustraire à la mort.

Tot jorn contendi e m baralh, 

M' escrim e m defen e m coralh. 

Bertrand de Born: Un sirventes.

Tout le jour je conteste et me bataille, m'escrime et me défends et me courrouce.

D' amor tan no m' escrim. 

Aimeri de Peguilain: Ses mon apleg. 

Tant je ne m'escrime d'amour.

Qui ben no s' en sap escrimir.

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Qui ne sait bien s'en garantir.

Substantiv. Non deu hom lauzar 

Per son ben escremir.

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. 

Il ne doit louer homme pour son bien escrimer.

ANC. FR.

- Richart sout escremir o virge et o baston. 

Roman de Rou, v. 3824.

Ses oailles garda dou leu 

A son pooir et escremi.

Fables et cont. anc., t. I, p. 325. 

Que de toz vices s' escremi. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 3. 

Qui de li fait dame et amie 

E bien la sert, ge ne dot mie 

Que de pechié ne l' escremisse.

Fables et cont. anc., t. I, p. 343. 

A coups de patte il escrimoit.

Du Bellay, fol. 468.

Ou jetter la pierre au loing ou escrimer avec l'espée et rondelle.

Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. III, p. 249.

CAT. Esgrimar. ESP. PORT. Esgrimir. IT. Schermire. (chap. esgrimí.)

2. Escrima, s. f., escrime, adresse, ruse. 

Non fier colp ni s gandis a l' escrima.

Aimeri de Peguilain: Nuils hom. 

Ne porte coup ni se garantit à l'escrime.

Jox de datz et de taulas e de escrima. 

V. et Vert., fol. 17. 

Jeux de dés et de tables et d'escrime.

Per que no i puesc nul' escrima 

Trobar.

Rambaud d'Orange: Una chansoneta. 

C'est pourquoi je n'y puis trouver nulle ruse.

- Fleuret.

Saumada d'escrimas.

Cartulaire de Montpellier, fol. 115. 

Charge de fleurets. 

ANC. FR. As Engleiz rent dure escremie.

Roman de Rou, v. 13475. 

A cele foiz nel toucha mie,

Car il sot trop de l'escremie.

Roman du Renart, t. I, p. 278.

A l'escrimie se requierent, 

Es visages grans cols se fierent.

Roman de la Violette, p. 98.

Car asez set de l'escremie, 

Car en France en ot moult apris.

Roman du Renart, t. III, p. 159.

Les effroyerent tellement qu'ilz leur feirent oublier toute leur escrime.

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Pélopidas. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Esgrima. IT. Scherma.


Escrin, s. m., lat. scrinium, écrin, boîte, layette.

Escrins et archadura.

Nat de Mons: Sitot non es.

Boîte et coffre.

Trays de son escrinh un bon enguen prezat.

Roman de Fierabras, v. 2158.

Tire de sa boîte un bon onguent estimé.

Claus de bon pretz, escrinz d'onor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. Var. 

Clef de bon mérite, écrin d'honneur.

ANC. ESP.

Trovaron el escrinno do iacie so el llecho.

Milagros de Nuestra Señora, cop. 695. 

CAT. Escriny. IT. Scrigno.


Escriure, Scriure, v., lat. scribere, écrire, inscrire. 

De Boeci escriure fez lo nom. Poëme sur Boèce.

(chap. De Boeci escriure va fé lo nom.)

Fit écrire le nom de Boëce.

Amors m'a comandat escriure

So que 'l boca non ausa dire.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Amour m'a commandé d'écrire ce que la bouche n'ose dire.

A fach scriure aquest statut.

(chap. Ha fet escriure este estatut.)

Statuts de la confrairie du S.-Esprit.

A fait écrire ce statut. 

Loc. En sa carta m pot escriure.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Elle peut m'inscrire en sa charte. 

Fig. Tan me platz lor honors,

Qu' ins e mon cor las escriu.

P. Vidal: Be m pac. 

Leur honneur me plaît tant, que je les écris dans mon coeur.

Mas be par que sobr' aiga escriu.

Aimar Jordans: Paris viscom. 

Mais paraît bien que j'écris sur eau. 

Part. pas. Si com in isto pergamen es scrit. Titre de 1053.

(chap. Així com an este pergamino está escrit. Títul de 1053.)

Ainsi comme est écrit en ce parchemin.

En san Luc es script.

Nobla Leyczon. 

En saint Luc est écrit. 

A tot dreig escrig civil e canonic. 

Tit. de 1274, Arch. du Roy. sect. hist., M. 876. 

A tout droit écrit civil et canonique. 

Per cascun confrayre e confrayresa

Que sia scrich o scricha.

Statuts de la confrairie du S.-Esprit. 

Par chacun confrère et confrèresse qui soit écrit ou écrite.

CAT. Escriurer. ESP. Escribir. PORT. Escrever. IT. Scrivere.

(chap. escriure: escric, escrius, escriu, escribim, escribiu, escriuen; escrit, escrits, escrita, escrites.)

2. Escrit, s. m., lat. scriptum, écrit. 

Car plus en escrit trobat non ay. V. de S. Honorat.

Car je n'en ai pas trouvé plus en écrit. 

Loc. Pueis fo tot mes en escrit. Philomena. 

Puis tout fut mis en écrit.

Segon que l' angels lh' a dit, 

El lor vai rendre per escrit.

Brev. d'amor, fol. 146. 

Il leur va rendre par écrit, selon que l'ange lui a dit.

- Rescript, ordonnance. 

Ab l'escrit del emperador.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2. 

Avec le rescrit de l'empereur. 

CAT. Escrit. ESP. PORT. Escrito. IT. Scritto.

3. Escriptura, Scriptura, s. f., lat. scriptura, écriture, écrit, livre. 

Qui no sab escrieure non cuia que escriptura si' artz; e es plus trebalhoza que altra artz. Liv. de Sydrac, fol. 41. 

Qui ne sait écrire ne pense pas que l'écriture soit un art; et il est plus difficile qu'autre art.

De lay si trais la gesta d'una anticha scriptura.

V. de S. Honorat. De là se tire la relation d'une antique écriture.

- L'Écriture sainte.

Segon los ditz de la sainta Escriptura.

(chap. Segons los dits de la Santa Escritura.)

B. de la Barthe: Foilla ni flors.

Selon les dits de la sainte Écriture.

Segle no cug dure gaire, 

Segon que l' Escriptura di.

Marcabrus: Dirai vos. 

Je ne crois pas que le siècle dure guère, selon que dit l'Écriture.

Segon la santa Scriptura. L'Arbre de Batalhas, fol. 143. 

Selon la sainte Écriture.

CAT. Escriptura. ESP. PORT. Escritura. IT. Scrittura. (chap. escritura, escritures.)

4. Escriptori, s. m., lat. scriptorius, bureau, étude, comptoir.

Ayssi meteish pot hom trobar los rims en ori, coma: auditori, escriptori, etc. Leys d'amors, fol. 151. 

Ainsi de même on peut trouver les rimes en oire, comme: auditoire, bureau, etc. 

CAT. Escriptori. ESP. Escriptorio (escritorio). PORT. Escritorio. 

IT. Scrittoio. (chap. Escritori, escritoris.)

5. Escripturat, s. m., savant en écritures, lettré.

On es lo savis, on es l' escripturatz?

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens. 

Où est le sage, où est le lettré?

6. Scriptural, adj., à écrire, pour écrire.

Canel scriptural es canaviera de laqual antiquament uzavo per escriure.

Eluc. de las propr., fol. 203. 

Tuyau à écrire est un roseau duquel on usait anciennement pour écrire.

7. Escrivan, s. m., lat. scriba, écrivain. 

No us veirem bon escrivan.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

Nous ne vous verrons bon écrivain.

Et escrivas e taverniers.

(chap. Y escribens y tabernés; escribén; escriba, escribes tamé se fa aná.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Et écrivain et tavernier.

Los escrivas que mostron bona letra al comenssamen, e pois fan la malvayza. V. et Vert., fol. 17.

Les écrivains qui montrent bonne lettre au commencement, et puis la font mauvaise.

Utils so a escrivas et pinhedors. Eluc. de las propr., fol. 239.

Sont utiles à écrivains et peintres.

- Scribe, en parlant des Juifs.

Venc estar entr' els doctors

Et entr' els escrivains maiors.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Vint se placer entre les docteurs et entre les scribes majeurs.

CAT. Escribá. ESP. Escribano. PORT. Escrivão. IT. Scrivano.

(chap. Escribén, escribens; escriba, escribes.)

8. Escrivania, s. f., expédition, rédaction.

De pagar escrivania a escrivan per la clamor que s fara.

Cout. de Condom. 

De payer expédition à écrivain pour la publication qui se fera. 

CAT. ESP. (chap. escribanía) Escribania. PORT. Escrivania.

9. Escriptio, s. f., lat. inscriptio, inscription, légende. 

Deleite si en diversas escriptios.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Qu'il se plaise en diverses légendes. 

De tot aysso fes escriptio.

V. de S. Alexis. 

De tout ceci il fit une légende.

CAT. Inscripció. ESP. Inscripción. PORT. Inscripção. IT. Inscrizione.

(chap. inscripsió, inscripsions.)

10. Descriure, v., lat. describere, décrire.

Descriu nos las bellas joyas e 'ls bells dos que li aportet.

No ho podia miells descriure ni plus sufficienmen.

(chap. No ho podíe milló descriure ni mes sufissienmen.)

V. et Vert., fol. 45 et 43.

Nous décrit les beaux joyaux et les beaux dons qu'il lui apporta.

Ne le pouvait mieux décrire ni plus suffisamment.

Part. pas. Sesta bon' erba que us ai dicha, 

Per nom e per faisso descricha. 

Deudes de Prades. Auz. cass. 

Cette bonne herbe que je vous ai dite, décrite par nom et par figure.

CAT. Descriurer. ESP. Describir. PORT. Descrever. IT. Descrivere.

(chap. Descriure, se conjugue com escriure.)

11. Descriptio, s. f., lat. descriptio, description.

Descriptios es declaratios que claramens ditz e mostra so que s deu e s pot segre d'alcun negoci o d'alcuna causa.

Leys d'amors, fol. 145.

La description est une déclaration qui dit et montre clairement ce qui se doit et se peut suivre d'aucune affaire ou d'aucune cause.

CAT. Descripció. ESP. Descripción. PORT. Descripção. IT. Descrizione.

(chap. descripsió, descripsions.)

12. Inscrire, v., lat. inscribere, inscrire.

Part. pas. Sera inscrit en sendicat los noms.

Fors de Bearn, p. 1077. 

Il sera inscrit en syndicat les noms. 

ESP. Inscribir. PORT. Inscrever. IT. Inscrivere.

(chap. Inscriure (no inscribí): inscric, inscrius, inscriu, inscribim, inscribiu, inscriuen; inscrit (pero no inscribit), inscrits, inscrita, inscrites.)

13. Prescrieure, v., lat. praescribere, prescrire. 

Puesca prescrieure per l'espaci de vingt ans.

(chap. Pugue prescriure per lo espassi de vin añs.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 11. 

Puisse prescrire par l'espace de vingt ans. 

Part. pas. Qu' el l'aia usucapta o prescripta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 40.

Qu'il l'ait acquise par l'usage ou prescrite.

CAT. Prescriurer. ESP. Prescribir. PORT. Prescrever. IT. Prescrivere.

(chap. prescriure; prescrit, prescrits, prescrita, prescrites.) 

14. Prescriptio, s. f., lat. praescriptio, prescription. 

Sa prescriptio de temps no val.

(chap. Sa prescripsió de tems no val.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 136. 

Sa prescription de temps ne vaut. 

A cui vol opponer la prescription.

Trad. du Code de Justinien, fol. 82. 

A qui veut opposer la prescription. 

Que la cort de la cambra ameta aytal prescription. (admeta)

Statuts de Provence, BOMY, p. 11. 

Que la cour de la chambre admette telle prescription.

CAT. Prescripció. ESP. Prescripción. PORT. Prescripção. IT. Prescrizione.

(chap. prescripsió, prescripsions.)

15. Rescrich, s. m., lat. rescriptum, rescrit, ordonnance. 

Non obstant... rescrich consentit.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 432. 

Non obstant... rescrit accordé.

CAT. Rescrit. ESP. PORT. Rescripto. IT. Rescritto. (chap. Rescrit, ordenansa, manamén.)

16. Sobrescriure, Sobrescrire, v., (lat. supra + scribere) écrire avant, au-dessus, susmentionner.

Part. pas. Sobrescriut a tot devizement. (chap. Sobrescrit)

Tit. de 1198, Arch. du Roy. Toulouse, J. 328.

Susmentionné à toute division.

Ayssi cum es sobrescrig.

Cout. de Moissac. Dumaige, Voy. litt., p. 9. 

Ainsi qu'il est susmentionné. 

CAT. Sobrescriurer. ESP. Sobrescribir. PORT. Sobreescrever. 

IT. Soprascrivere. (chap. Sobrescriure, escriure a damún, sobre, del latín supra: sobrescric, sobrescrius, sobrescriu, sobrescribim, sobrescribiu, sobrescriuen; sobrescrit, sobrescrits, sobrescrita, sobrescrites.)

17. Sotzescriure, v., lat. subscribere, souscrire.

Lo deu senhar per els, so es sotzescriure.

(chap. Lo deu firmá – sellá, señá, de signum – per ells, aixó es subescriure.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 37.

Le doit signer pour eux, c'est-à-dire souscrire. 

La molher consentisca o sotsescrive.

(chap. La mullé – dona – consentixgue o consentixque o subescrigue, firmo.)

Tit. de 1244. DOAT, t. CXXXIV, fol. 68. 

Que la femme consente ou souscrive. 

Part. pas. Soschrit de nostra propra ma.

(chap. Firmat, subescrit, de nostra propia ma.)

Tit. de 1404. Justel, Hist. de la maison de Turenne, p. 136. 

Souscrit de notre propre main.

Maestre Robert notari sotzescrit.

(chap. Maestre, mestre, Robert notari firme, subescriu, escriu daball.)

Tit. de 1284. Arch. du Roy. J., 304.

(N. E. Véanse los textos de los notarios del Matarraña seleccionados y editados por el doctor Javier Giralt Latorre, Universidad de Zaragoza

y compárense con los textos occitanos.)

Maître Robert notaire souscrit.

ANC. FR. Nous ne poons pas souzescrire ne seignier la présente chartre pour la penne qui tramble en nostre main pour la maladie.

(chap. Natros (: yo) no podem subescriure – firmá - ni sellá la presén carta per la ploma que tremole a la nostra ma per la enfermedat.)

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 299.

CAT. Subscriurer. ESP. Subscribir. PORT. Subscrever. IT. Soscrivere, sottoscrivere (N. E. catalán sota : deball, devall, daball, davall).

18. Sotzescriptio, Subscriptio, Subscritio, s. f., lat. subscriptio, souscription, signature.

Que aquela sotzescriptio no valha.

Tit. de 1244. DOAT, t. CXXXIV, fol. 68. 

Que cette souscription ne soit pas valable. 

Am subscritio del sieu nom.

Leys d'amors, La Loubère, p. 48. 

Avec souscription de son nom. 

Aquesta subscriptio de ma ma.

(chap. Esta subscripsió de ma ma; lo primé ma: la meua. No confundí en mamá, com la subscripsió que tenen alguns catalanistes aragonesos de mamá la p de alguns catalanistes catalans. Alguns y algunes tenen la gola mol fonda.)

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 36. 

Cette signature de ma main.

CAT. Subscripció. ESP. Subscripción (: suscripción). PORT. Subscripção. IT. Soscrizione, sottoscrizione. (chap. Subscripsió, subscripsions, suscripsió, suscripsions.)

19. Transcriure, v., lat. transcribere, transcrire.

Las dichas cartas transcrissi de mot e mot.

(chap. Les dites cartes vach transcriure paraula a paraula; palaura.)

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 43. 

Je transcrivis lesdites chartes de mot à mot. 

Part. pas. Substant.

Continens lo transcriut de unas letras. 

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 9. 

Contenant la transcription d'unes lettres.

CAT. Transcriurer. ESP. Transcribir. PORT. Transcrever. IT. Trascrivere.

(chap. transcriure: transcric, transcrius, transcriu, transcribim, transcribiu, transcriuen; transcrit, transcrits, transcrita, transcrites.)

20. Conscriptio, s. f., lat. conscriptio, répartition, état d'impôt.

Totas las conscriptios e las petitios publicas el senhava.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 83.

Il signait toutes les répartitions et les demandes publiques.


Escrutar, v., lat. scrutari, rechercher, scruter. 

Al notari que ab el escrutara.

(chap. Al notari que en ell escrutará, investigará, buscará y rebuscará, escudriñará textos.)

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Au notaire qui recherchera avec lui.

CAT. Escrutar. ESP. Escudriñar (escrutar). PORT. Escrutar. IT. Scrutinare.

2. Escruptador, s. m., lat. scrutator, qui recherche, qui poursuit, scrutateur.

Escruptador de la viltat dels payres en los filhs tro en la tersa e en la quarta generacion. Hist. abr. de la Bible, fol. 32.

Poursuivant la honte des pères dans les fils jusqu'à la troisième et à la quatrième génération.

ESP. PORT. Escrutador. IT. Scrutatore. (chap. Escrutadó, escrutadós, escrutadora, escrutadores.)


Escudella, s. f., lat. scutella, écuelle. 

Anc no i remas aur ni argen, 

Copa ni escudella.

Roman de Jaufre, fol. 120. 

Il n'y resta oncques or ni argent, coupe ni écuelle.

En fort escudella crozada.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

En forte écuelle creuse. 

CAT. Escudella. ESP. Escudilla. PORT. Escudela. IT. Scodella.

(chap. escudella, escudelles.)

2. Escudelar, v., vider l'écuelle, disposer des choses.

Part. pas. loc.

Que venguesses quant er escudelat.

T. de G. Rainols et de sa dame: Auzir cugei. 

Que vous vinssiez quand l'écuelle sera vidée.

CAT. Escudellar. ESP. Escudillar. IT. Scodellare.

(chap. v. escudellá, buidá la escudella: escudello, escudelles, escudelle, escudellem o escudellam, escudelléu o escudelláu, escudellen; escudellat, escudellats, escudellada, escudellades.)


Escuelh, Escueyll, s. m., lat. scopulus, écueil, roc.

Donavan am ponchas et am pics sus l'escueyll.

V. de S. Honorat.

Donnaient avec pioches et avec pics sur l'écueil.

Corsari sarrasi qu' estavan aplatat 

Els escuellz de la mar.

V. de S. Honorat. 

Corsaires sarrasins qui étaient cachés aux écueils de la mer.

Fig. Sant Honoraz l'a deslivrada, 

E gardet de ta mal escueyll

La vescomptessa de Merguell.

V. de S. Honorat. 

Saint Honorat l'a délivrée, et garda de si mauvais écueil la vicomtesse de Melgueil.

ANC. CAT. Escoll. ESP. Escollo. PORT. Escolho. IT. Scoglio.

(chap. Escull, esculls, roquissals del mar, be naturals o artifissials.)

Escull, esculls, roquissals del mar, be naturals o artifissials.