Mostrando las entradas para la consulta predicá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta predicá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 28 de noviembre de 2025

Preda, Predicaire

Preda, s. f., lat. praeda, proie. 

Lor preda et vianda, es carn.

Eluc. de las propr., fol. 64.

Leur proie et nourriture, c'est chair. (N. E. El francés actual usa viande como carne.)

viande, chair, carne, carn, ah qué carneta!


IT. Preda. (ESP. Presa; v. apresar; chap. Presa, preses; v. apresá, cassá : apreso, apreses, aprese, apresem o apresam, apreséu o apresáu, apresen; casso, casses, casse, cassem o cassam, casséu o cassáu, cassen. La presa es tamé lo caldo que ix al bullí ossos, verdures, etc.)

2. Preador, s. m., lat. praedator, ravisseur, pillard.

Cel que lor tol alcuna chausa sobremonta la crueltat de toz preadors.

Trad. de Bède, fol. 40.

Celui qui leur enlève aucune chose surpasse la cruauté de tous pillards.

ANC. FR. Le sage parlant nous ottroie

Que le predeur deviendra proie.

Ysopet, I, fab. 61. Robert, t. II, p. 46.

IT. Predatore. (ESP. Predador, predadores, predadora, predadoras; ladrón, que comete pillaje, rapiña; asaltador) 

(chap. Predadó, predadós, predadora, predadores; cassadó, cassadós, cassadora, cassadores; lo llibre de Deudes de Prades, Auzels cassadors, que ix moltes vegades an este Lexique Roman; muixons predadós, cassadós, com falcó, esparbé, águila, etc.).

 

Predicar, Prezicar, v., lat. praedicare, prêcher, réprimander, publier, annoncer. 

Predicar devon lo poble. La nobla Leycson (Leyczon).

Ils doivent prêcher le peuple.

Prezicava soven, l' an,

Los grans miracles del cors san.

V. de S. Honorat. 

Il prêchait souvent, (dans) l'année, les grands miracles du corps saint.

Qui s vol far dels autres predicaire, 

Deuria se predicar eissamen.

Pons de Capdueil: So qu' hom. 

Qui se veut faire des autres le prêcheur, devrait se prêcher également.

Degran mielhs prezicar a las gens.

R. Gaucelm: Ab grans trabalhs

Ils devraient mieux prêcher aux gens.

CAT. ESP. Predicar. PORT. Prégar. IT. Predicare. (chap. Predicá : predico, prediques, predique, prediquem o predicam, prediquéu o predicáu, prediquen; predicat, predicats, predicada, predicades; predicaría; predicaré; si yo predicara.)

2. Predic, Prezic, s. m., prêche, sermon, prédication, remontrance.

Ab forsa, ab predic 

Et enoi a fastic. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Avec force, avec prêche et ennui à dégoût. 

Roma, grans fasticx 

Es d'auzir e d' entendre

Los vostres prezicx.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Rome, grand dégoût c'est d'ouïr et d'entendre les vôtres sermons.

Senher, ni prezic ni sermo

Non aia mais entre nos dos: 

Si m' es amic, amiga us so.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Seigneur, ni remontrance ni sermon qu'il n'y ait plus entre nous deux: si vous m'êtes ami, amie je vous suis.

3. Predicatio, s. f., lat. praedicatio, prédication, publication.

Tu no vols demostrar ta predicatio

En gleyza.

(chap. Tú no vols demostrá ta (la teua) predicassió a la iglesia.)

Izarn: Diguas me tu. 

Tu ne veux pas développer ta prédication en église.

Per lur predicatio convertiron lo mon. 

(chap. Per la seua predicassió van convertí lo món - o mon).

V. et Vert., fol. 36.

Par leur prédication ils convertirent le monde.

ANC. CAT. Predicació. ESP. Predicación. PORT. Prégação. IT. Predicazione.

(chap. Predicassió, predicassions; sermó, sermons.)

4. Predicansa, Prezicansa, s. f., prédication.

Ab galiamen

De falsa predicansa.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. Var. 

Avec tromperie de fausse prédication. 

Sermonarz ni prezicansa 

Non val un ou de gallina.

(chap. Ni (lo) sermonejá ni (lo) predicá valen un ou de gallina.)

Marcabrus: Per savi 'l.

Le sermoner ni prédication ne vaut pas un oeuf de poule. 

IT. Predicenza (predicanza?). (chap. Lo predicá, predicassió.)

5. Predicaire, Predicador, Predicator, Prediquador, Prezicayre, Prezicador, s. m., lat. praedicator, prédicateur, prêcheur.

Fols es lo prezicayre

Que ben dits e vuelha mal far.

P. Cardinal: Tans ricx.

Fou est le prédicateur qui dit bien et veuille mal faire.

Predicator

Tenc per meillor 

Quan fai l' obra que manda far. 

(Chap. Predicadó ting (tinc) per milló cuan fa l'obra que mane fé.) 

P. Cardinal: Predicator.

Prédicateur je tiens pour meilleur quand il fait l'oeuvre qu'il commande de faire. 

Aquist fals prezicador 

An mes lo segl' en error.

G. Figueiras: No m laissarai.

Ces faux prédicateurs ont mis le monde dan l'erreur.

Adjectiv. Be m' enueia ...

... D' avol clergue predicaire.

Le moine de Montaudon: Be m' enueia. 

Bien il m'ennuie... *de méchant clerc prédicateur.

- En parlant des religieux Dominicains. 

Prior provincial dels prediquadors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 199.

Prieur provincial des prêcheurs.

CAT. ESP. Predicador. PORT. Prégador. IT. Predicatore

(chap. Predicadó, predicadós; a Beseit lo barrang dels Predicadós, aon está l'acueducto : los pons, mol prop del assut. Vicente Ferrer ere dels Predicadós, Dominicos, de San Domingo de Guzmán - pero no San Domenge, sí Dominicus en latín o llatí. Son germá Bonifacio, Bonifaci Ferrer, de la cartoxa, cartuja, cartujo, cartussiá. Va traduí la Biblia a la llengua valensiana; sol quede la radera fulla aon u fique ben cla. “la qual fon trelladada de aquella propia que fon arromançada en lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer bonifaci ferrer doctor en cascun dret e en facultad de sacra theologia: e don de tota la Cartoxa: germa del benaventurat sanct vicent ferrer del orde de predicadors: en la qual translació foren altres singulars homens de sciencia.”)

Beceite, Beseit, acueducto, acequia mayor, barranc dels predicadors


Pregar

viernes, 26 de julio de 2024

2. 6. Pedro Saputo al convén.

Capítul VI.

Pedro Saputo al convén.

Pedro Saputo al convén.


No va pendre lo hábit de monja, com volen di alguns y creu lo vulgo ignorán, que hasta han arribat a afirmá que va professá y va viure tres añs al convén. Tot es fals, tot inventos y donaire de homens destalentats, burlons y faltons. ¿Y pera qué? pera acabá en un cuento absurd, infame y asquerós que fa vómit y vergoña. Res de indessén, res de negre ni de mulato va passá an aquell convén; de grassiós y amable, sí, mol, perque no cabíe datra cosa a la edat y miramén de Pedro Saputo, ni a la amabilidat y virtut de aquelles siñores.

Admitixgo, pos, dins de reixes, que entonses no eren tan quisquilloses ni tan fortes ni espesses com después se van torná a tots los convens com precaussió nessessaria contra la fragilidat humana que a dins se refugie, y diénles que se díe Geminita, la van destiná per de pronte de ajudanta a la cuina, fenla sotacuinera. Pesat li va resultá, repugnán y afrentós; pero per sort, als tres o cuatre díes li va preguntá la mare priora si sabíe cusí, y va di que una mica a la moda y gust de les gens del siglo; y pera probala li va doná a cusí dos parells de cansonsillos de un reverendo ex guardián que males llengües díen que habíe sigut y ere encara lo amor mes amartellat de una germana de la priora, casada al poble y ya viuda.

Al poc rato va vore la priora que Geminita cusíe en mes primor que les mes reputades entre elles, y va amostrá la labor a les atres monges, los va pareixe tan be a totes, que per acuerdo unánime o mes be per aclamassió la van traure de la cuina y la van declará la donsella de labor de la comunidat, tratanla en mol cariño, y procurán la mayoría de elles mostrás mol seues, ya que u mereixíe tot la seua modestia, afabilidat y bona grassia.

Se van prendá de ell mol espessialmén dos novissies que ñabíe casi de la seua mateixa edat. La una perque de chiqueta caén de morros al foc ubert de lleña se va volcá damún una olla de aigua bullín y se habíe escaldat lo coll y tot un pit, van creure sons pares que siríe inútil per al món y la van incliná a sé monja, dixanse ella incliná y portá, volén o no, mol inossenmen a tot lo que li proposaben. 

Y l'atra, veína y amiga seua, la va seguí pocs díes después sol per fé lo mateix; y portáen entonses de sis a set mesos de hábit.

Estes dos sagales, pos, li van manifestá prou cariño per sé de la mateixa edat, ya que la mes gran, que ere la cremada, teníe setse añs y alguns mesets; y l'atra no mes de ixos mesos menos. 

Pera viure y parlás y tratás mes libremen van demaná a la mestra de novissies que li demanare a la mare priora la grassia de dixá dormí a Geminita al novissiat, la maestra ere blaneta, y li va parlá aquell mateix día a la priora, que pera contentá a les cuatre va consedí lo seu dessich, passán aixó a les dos semanes de está ell al convén.

En cuidadet anáe ell en tot pera no descubrís; parláe poc y sempre en oportunidat y agudesa, pero sensillamén y com si fore cosa natural y sense advertensia. De sort que sol en les seues paraules y bons modos se habíe de embutí al cor y al moll del os de totes elles; y així passáe, hasta abrassál y donali besos jovenetes y agüelotes cuan lo sentíen parlá en tanta discressió y sabiduría. Per supost, ell se dixáe abrassá y besá, pera no eixecá sospeches, pero no solíe torná estes carissies, rara vegada u feie. Se li queixáen amorosamen de sé massa aspra y fura. Les que mes se queixaben eren les dos novissies, perque tamé eren les que mes cariños li féen. Se díen elles la una Juanita, y l'atra Paulina. La Juanita ere la del pit escaldat.

Habíe tingut Paulina molta temó als morts y als duendes, y encara li durabe; aixina que la maestra de novissies les permitíe alguna vegada dormí juntes, cosa que no se usabe ni aprobabe la regla. 

Van allargá esta libertat después de entrá allí Geminita, y alguna vegada dormíen les tres juntes, dixán ell corre sempre la ignoransia de aquelles sagales.

Al final se va tindre que descubrí diénles un día, que estáe mol apenada perque al seu pareixe se tornáe home. Sen van enriure aquelles inossentes mossetes; ell va insistí en que ere verdat, y elles encara sen enríen mes y no faen cas. Su van tindre que creure, pero sense sospechá lo engañ y teninlo sol com un cas mol raro y casi milagrós. Perque dudá de que va entrá dona al convén ni sels podíe ocurrí. Conque van passá prop de dos mesos de esta manera en la mes gran sensillés y naturalidat del món, y sense cap escrúpol ni reparo.

Lo mes gran perill que va corre lo seu disfrás constanmen va sé que olvidat del papé que fée descubriguere que sabíe lligí, y anáe sobre aixó parán molta cuenta, no agarrán may cap llibre a les mans per mes que los veíe a totes les taules, be que reduíts a breviaris, diurnos y devossions cristianes; y si alguna vegada ne obríe algún lo miráe un rato y díe: aixó es o..., y esta, ele, y nombrabe tres o cuatre lletres, sempre les mateixes, de lo que sen enríen mol les novissies y les atres monges. Y ningú sen recordáe de la seua familia ni se va tratá de escriure al seu poble.

Encara va fé un atra inossentada. La organista ere una coixa, que fora de esta falta y la de una den, ere bastán grassiosa y la mes lista, pincha y atrevida de la comunidat; pobres a casa seua, la van admití per lo ofissi. Passán un día Geminita per la seua cámara va entrá y va vore que amagáe mol depressa un papé brut, y li va di: 

- Perdonéu sor Nazaria; pero eixe papé, si está escrit yo no hay de lligíl, y escrit o no, ha de mascará tot lo que toco segons hay vist.

- Pos que mascaro, va contestá la monja; lo embutixco aquí prop del cor perque es de una persona que ting apossentada al mich de les entrañes; y te u descubrixco perque eres discreta. Escolta lo que diu: "Dolsa y grassiosa colometa meua: me fan aná a predicá tres sermons, y tardaré dos siglos en torná, que dos siglos o mes significarán pera mí tindre dolén lo cor les dos semanes que estaré sense vore los teus ulls amorosos, sense sentí la teua veu encantadora, sense contemplá lo teu rostro encantadó, sense donat y ressibí aquells apassionats abrassos entesos sol per tú y per mí.

Si puc, vindré a despedím; pero per si auncás escriume esta tarde, y aplica al papé una dotsena de besets com yo los dono an éste pera que tú los arreplegos. ¡Prenda meua! ¡Ama meua! La teua imache, que sempre ting presén, sirá lo meu ídolo en esta aussensia, així com tú, aussén y presén, eres la meua vida y la meua alma. Teu. N.»

- Tendre y enamorat está fulano, va di Geminita; pero lo seu papé mereixíe mes cuidado, pareix que hau llimpiat en ell lo cresol o embolicat una butifarra de sang rostida al caliu.

- Es que, va di la monja, me l'ha enviat a dins de un pichonet guisat y farsit. Tamé yo li envío los meus en dolsaines, bizcochos, en lo que puc.

- Y, ¿qué traéu, diéume, li va preguntá, de ixos amors, no se poden vore mes que de lluñ y sempre reixa pel mich, ni tratás mes que per escrit? ¿Quín gust poden tindre uns besets que venen embolicats en un colomet guisat, fen auló a espessies y tan pringosos?

- No u entenéu, va contestá la monja; si no fore per naixó mos moriríem totes badallán. Perque has de sabé que fora de algunes de gust mol soberbio, com la priora y sor Mercedes, totes tenim cada una lo seu cada un, y tratem la una en un flare, l'atra en un benefissiat, y així, filla meua, tenim ocupat lo cor y entretingut lo pensamén. Y si ixos homens pugueren entrá... Y no es difíssil, perque yo sé cóm y per aón; pero lo meu es flare y se sabríe, que si no... Pos, com día, si pugueren entrá, totes mos pedríem, perque tot aniríe al ample. Lo nostre amor es mes violén que fora a la libertat del siglo que corre. Yo men enrecordo de que vach voldre be a un jove abans de entrá, perque vach vindre ya en vin añs y ya ne fa nou que hi estic, y aquell amor a cap desesperassió me portáe, com éste me porte a vegades, y com yo sé que los passe a les atres en los seus. Perque aquí lo que es al exterió, molta humildat y mansuetut, molta pas y tranquilidat; pero interiormen y a soles són les batalles y furors, y la brasa a les entrañes, y lo avivás lo foc, y lo estampit y cruixí de les flames que rodegen y u abrasen tot. Hasta la mare priora ha tingut los seus mals de cap, y potsé los té encara, pero u dissimule mol o per la edat ya no u sentix en tanta forsa.

Y sor Mercedes, si no los té, es perque diu que lo que ha de agradali y mereixe lo seu amor ha de sé mol superlatiu, y después mol prudén pera sabé patí y callá, y no caminá fen lo enamorat y lo suspirós, y menos dién chiquillades per tot arreu. Cada una tenim lo nostre gust y les nostres aprensions.

- Yo creía, va di Pedro Saputo fense lo simple, que les monges eren totes santes.

- Y u som, va contestá ella; pero hechizas y de botarga: de les verdaderes va passá ya lo tems. Mira: diuen que lo món, lo demoni y la carn són los enemics del alma; pos yo te asseguro que a cap puesto se troben tan a gust com als claustros. Es sert que lo món no mo se oferix per plasses y palaus, no mos deslumbre en la seua pompa y vanes apariensies; ni s'apareix al estat y vida que seguim; pero ve a les nostres reixes y mos entre per nelles en totes les seues inmundissies, y mos taque encara mes que als mateixos que los porten. Aquí se pregunte y averigüe tot lo que passe al poble, y lo que gasten aquell y aquella, y de aón y cóm; y lo que parle y trate y se descuide la donsella, y lo que engañe la casada, y se desenfade la viuda; se sap per díes y hasta per hores la vida del mossen, del dotó, del caballé, del villano, de tots en una paraula, grans, michans, y menuts; y u pensam, u regiram y murmuram, y ya la enveja, ya lo juissi temerari, ya la mes refinada malissia mos consumix, mos contente y cobre venjansa. Pos entre natros (y aquí entre lo demoni), colometes sense fel, tórdoles arrulladores de la soledat, ¡ay, quina tela, va di lo sastre! ¡ah, qué carneta, va di lo carnissé! ¡ay, qué inossén, va di lo novio!; tot es motejamos, criticamos, calumniamos, ficamos a pelá; tot soberbia, passions, chismes, parladuríes, odio, bandos, riñes, sels, despiques, enveches, reconcomios; y a vegades de esta ficsió y hipocressía, dién al món perdut y relajat, donem grassies a Deu per habemos librat dels seus perills.

- Lo dimoni de la vanidat mos té mes rendides y esclavisades que a les dones mes tontes y profanes del siglo. May mos criden al locutori sense antes passamos revista y donamos tres mans al espill, pera que lo vel caigue així, volo aixá, jugo de esta manera, descanso de l'atra; y que la toca, y la correcha y la cadena y lo escapulari diguen algo al que mos mire, com si per mol que mos atildem pugam dixá de sé dones visions y hermosures de carnerari, ni mes ni menos que los flares dixá de fé pudó a sobaquina.

- Pos en cuan a la carn, ya te hay dit lo que mos passe, perque tan mal inclinada está aquí, y alguna vegada tan aveada, com allá fora, y sempre mes irritada, o al menos mes fássil y rebelde, be que menos libre y satisfeta. Pero yo, Geminita, miro totes estes coses com oreo de abanico y te dic y asseguro que si deu vegades naixquera, deu vegades me ficaría a monja, encara que fore pera passá aquí lo infern y allá lo purgatori; o al revés, y me ixíen los pans de pintadó hosties. No saben, no, les gens del món lo que passe als claustres, ni u podríen entendre sense vóreu ni experimentáu. ¡Oh, qué diferén u jusguen y u creuen tots, com u creía yo mateixa, que me imaginaba aquí la inossensia y la vida del paraís!

- Mol engañada, pos, vivía yo, va contestá Pedro Saputo; y encara que en los díes que fa que estic hay vist algo, no veía tan com tot aixó.

- Perque sou mol chiqueta y no teniu malissia, va di la coixa; creixéu, creixéu, creixéu, mudáu eixe hábit al nostre, feu la creu y nugo gordiano dels votos, y entonses voréu, y ya mu diréu si voléu di la verdat. Mira, pos, quin pun éste de la verdat. Aquí, Geminita, se mentix mes que a una fira, mes que a la tenda de un mercadé sense consiensia; y la que va en la verdat obté damún la burla y lo despressio de totes. Y ojito de fiáten de alguna, perque no se sap lo que es la lealtat, y de la caridat sol se coneix lo nom.

- En tot, va replicá Pedro Saputo, al meu pareixe hau exagerat una mica massa mols defectes ben minuts, eixecán montes al pla, com lo puch de Puigmoreno, y valletes al secá, com a Valmuel. Yo no los miro en vidres de aumén ni del coló de les passions; y vech caridat, indulgensia y bon espíritu, y no trobo ixa discordia del infern que tot segons diéu u porte a punta de llengua y dardo de escursó. Perque, ¿qué són alguns desvíos, alguna enganchada, algunes contradicsionetes? Entre germans se troben, y hasta entre pare y fills, y no per aixó dixen de sé lo que són, y después se 'ls olvide y tornen a tratás y confiás com si res haguere passat.

- Pero dixán tot aixó, si tos pareix, ¿no voldríeu enseñám a lligí y tocá lo órgano de Turull?

- Si la mare priora vol y te dixe, va contestá la monja, per mí en mol gust. Demánali la grassia; sí, sí, demánalay y sirem bones amigues. En efecte, va parlá a la priora y li va otorgá la grassia, discurrín que si a la sagala la podíen traure una mica lletrada y organista, se quedaríe de segona y la professaríen de monja de obediensia. Y va escomensá lo seu estudi adeprenén la paleta de la Jesús y teclechán contínuamen a un instrumén que teníe la coixa a la seua cámara, paregut al de Fondespala, al Matarraña. Va volé esta enseñali tamé la solfa, y ell va di que lo que importabe eren les lletres y les tecles, que aixó vindríe mes abán; y en vuit díes va fé vore que adepreníe y coneixíe totes les lletres de la primera linea de la paleta hasta la H, de lo que estáe mol orgullosa la coixa. Y uns ratos cusín, atres tecleján, y servín tamé a la priora y an alguna atra monja de les de copete, y fen lo pesolaga algún rato en les novissies, se pegáe mol bona vida.


Original en castellá:

Capítulo VI.

Pedro Saputo en el convento.


No tomó el hábito de monja, como quieren decir algunos y cree el vulgo ignorante, que hasta han llegado a afirmar que profesó y vivió tres años en el monasterio. Todo es falso, todo inventación y donaire de hombres desatentados y burlones. ¿Y para qué? Para concluir con un cuento absurdo, infame y asqueroso que da náuseas y vergüenza. Nada de indecente, nada de negro ni de mulato pasó en aquel convento; de gracioso y amable, sí, mucho, porque no cabía otra cosa en la edad y miramiento de Pedro Saputo, ni en la amabilidad y virtud de aquellas señoras.

Admito, pues, dentro de rejas, que entonces no eran tan quisquillosas ni tan fuertes ni espesas como después se hicieron en todos los conventos como precaución necesaria contra la fragilidad humana que dentro se refugia, y diciéndoles que se llamaba Geminita, le destinaron por de pronto de ayudanta a la cocina, haciéndole sotacocinera. Duro le fue, repugnante y afrentoso; pero a dicha, de ahí a tres o cuatro días le preguntó la madre priora si sabía coser, y dijo que un poco a la moda y gusto de las gentes del siglo; y por prueba le dio a coser dos pares de calzoncillos de un reverendo exguardián que malas lenguas decían había sido y era en el día el amor más amartelado de una hermana de la priora, casada en el pueblo y ya viuda a la sazón; lo cual, como ve el lector, maldita la cosa que tocaban a la bienaventurada monja.

A poco rato conoció la priora que Geminita cosía con más primor que las más reputadas entre ellas, y mostró la labor a otras monjas, pareciendo tan bien a todas, que por acuerdo unánime o más bien por aclamación le sacaron de la cocina y declararon la doncella de labor de la comunidad, tratándole con mucho cariño, y procurando las más de ellas mostrársele muy suyas, mereciéndolo todo su modestia, su afabilidad y buena gracia.

Prendáronse de él muy especialmente dos novicias que había casi de su misma edad. La una porque de chiquita cayéndose de bruces en el fuego del hogar se volcó encima una olla de agua hirviendo y se había quemado el cuello y todo un pecho, creyeron sus padres que sería inútil para el mundo y la inclinaron desde luego a monja, dejándose ella inclinar y llevar al fin, si querer si no querer, más de decir que sí muy inocentemente a todo lo que le proponían. Y la otra, vecina y amiga suya, la siguió pocos días después sólo por hacer lo mismo; y llevaban entonces de seis a siete meses de hábito.

Estas dos muchachas, pues, le manifestaron mas cariño por ser de su misma edad, puesto que la mayor, que era la quemada, tenía dieciséis años y meses; y la otra no más de esos meses menos. Para vivir y hablarse y tratarse más libremente rogaron a la maestra de novicias que pidiese a la madre priora la gracia de dejar dormir a Geminita en el noviciado, la maestra era de suyo indulgente, y habló aquel mismo día a la priora, la cual por contentar a todas cuatro concedió con su deseo, sucediendo esto a las dos semanas cabales que él estaba en el convento.

Con el mayor cuidado iba él en todo para no descubrirse; hablaba poco y siempre con oportunidad y agudeza, pero sencillamente y como si fuese cosa natural y sin advertencia. De suerte que sólo con sus palabras y buen modo se había de meter en el corazón y en los tuétanos de todas ellas; y así sucedía, hasta abrazarlo y darle de besos jóvenes y viejas cuando le oían hablar con tanta discreción y sabiduría. Por supuesto, él se dejaba abrazar y besar, por no dar sospecha, pero no solía volver estas caricias sino rara vez. Como que se le quejaban amorosamente de su esquivez e insensibilidad. Las que más se quejaban eran las dos novicias, porque también eran las que mas cariños le hacían. Llamábanse ellas la una Juanita, y la otra Paulina. La Juanita era la del pecho quemado.

Había tenido Paulina mucho miedo a los muertos y a los duendes, y aún le duraba; como que la maestra de novicias les permitía alguna vez dormir juntas, cosa que no se usaba ni aprobaba la regla. Alargaron esta libertad luego que estuvo allí Geminita, y alguna vez dormían las tres juntas, dejando él correr siempre la ignorancia de aquellas muchachas.

Al cabo se hubo de descubrir diciéndoles un día, que estaba muy triste porque a su parecer se volvía hombre. Riéronse aquellas inocentes niñas; él insistió en que era verdad, y ellas en reírse y no hacer caso. Pero como por eso no dejaban de llamarle como antes, lo hubieron de creer, pero sin sospechar el engaño y teniéndolo solamente por un caso muy raro y casi milagroso. Porque dudar que entró mujer en el convento ni aun ocurrirles podía. Conque pasaron cerca de dos meses de esta manera con la mayor sencillez y naturalidad del mundo, y sin el menor escrúpulo ni reparo.

El mayor peligro que corrió su disfraz constantemente fue el que olvidado del papel que hacía descubriese que sabía leer, y andaba sobre esto muy advertido, no tomando nunca ningún libro en las manos por más que los veía en todas las mesas, bien que reducidos a breviarios, diurnos y devociones cristianas; y si alguna vez abría alguno lo miraba un rato y decía: esto es o..., y ésta, ele, y nombraba tres o cuatro letras, siempre las mismas, de lo que se reían mucho las novicias y las otras monjas. Y nadie se acordaba de su familia ni se trató de escribir a su pueblo.

Aún hizo otra inocentada. La organista era una coja, que fuera de esta falta y la de un diente, era bastante graciosa y la más lista y atrevida de la comunidad; pobre de su casa, y a quien admitieron por el oficio. Pasando un día Geminita por su celda entró y vio que ocultaba muy aprisa un papel sucio, y le dijo: - Perdonad sor Nazaria; pero ese papel, si está escrito yo no he de leerle, y escrito o no, ha de untar todo lo que toque según he visto. - Mas que unte, respondió la monja; le meto aquí cerca del corazón porque es de una persona a quien tengo aposentada en medio de mis entrañas; y te lo descubro porque eres discreta. Oye lo que contiene: «Dulcísima y graciosísima paloma mía: me hacen ir a predicar tres sermones, y tardaré dos siglos a volver, que dos siglos y más serán para mi enfermo corazón dos semanas que estaré sin ver tus ojos amorosos, sin oír tu voz encantadora, sin contemplar tu rostro hechicero, sin darte y recibir aquellos aspirados abrazos de ti y de mí solos entendidos. Si puedo, iré a despedirme; pero por si acaso escríbeme esta tarde, y aplica al papel una docena de besos como yo los doy a éste para que tú los recojas. ¡Prenda mía! ¡Dueño mío! Tu imagen, que siempre tengo presente, será mi ídolo en esta ausencia, así como tú, ausente y presente, eres mi vida y mi alma. Tuyo N.» - Tierno y enamorado está el sujeto, dijo Geminita; pero su papel merecía otro cuidado, que no dirán sino que habéis limpiado con él la lámpara o envuelto una morcilla asada. - Es, dijo la monja, que me lo ha enviado dentro de un pichón cocido y relleno. También yo le mando los míos en dulces, en bizcochos, en lo que puedo. - Y, ¿qué sacáis, decidme, le preguntó, de esos amores no pudiendo ver sino de lejos y siempre reja en medio, ni trataros sino por escrito? ¿Qué gusto pueden tener unos besos que vienen envueltos con todo un pichón guisado, oliendo a especias y tan pringosos? - No lo entiendes, respondió la monja; si no fuera esto nos moriríamos todas de bostezos y encharcamiento. Porque has de saber que fuera de algunas de gusto muy soberbio, como la priora y sor Mercedes, todas tenemos cada una su cada uno, y tratamos cuál con un fraile, cuál con un beneficiado, cuál con otro que se le previene, y así, hija mía, tenemos ocupado el corazón y entretenido el pensamiento. Y si esos hombres pudieran entrar... Y no es difícil, porque ya yo sé cómo y por dónde; pero el mío es fraile y se sabría, que si no... Pues, como decía, si pudiesen entrar, todas nos perderíamos, porque todo iría a barrisco. Nuestro amor es más violento que fuera en la libertad del siglo. Yo me acuerdo que quise bien a un joven antes de venir, porque vine ya de veinte años y hace nueve que estoy, y aquel amor en ninguna desesperación me ponía, como éste me pone a veces, y como yo conozco que les sucede a otras con los suyos. Porque aquí lo que es al exterior, mucha humildad y mansedumbre, mucha paz y tranquilidad; pero interiormente y a solas son las batallas y furores, y el arder de las entrañas, y el consumirse el fuego, y el estallido y rumor de las llamas que envuelven y abrasan todo. Aun la madre priora ha tenido sus quebraderos de cabeza, y quizá los tiene en el día, pero lo disimula mucho o por la edad no siente ya con braveza. Y sor Mercedes, si no los tiene, es porque dice que el que ha de gustalle y merecer su amor ha de ser muy superlativo, y después muy prudente para saber sufrir y callar, y no andar haciendo el enamorado y el suspiroso, y menos diciendo niñerías trasminándose por todas las junturas. Cada una tenemos nuestro gusto y nuestras aprensiones.

- Yo creía, dijo Pedro Saputo haciendo el simple, que las monjas eran todas santas. - Y lo somos, respondió ella; pero hechizas y de botarga: de las verdaderas pasó ya el tiempo. Mira: dicen que el mundo, el demonio y la carne son los enemigos del alma; pues yo te aseguro que en ninguna parte se la llevan tan de calle como en los claustros. Es cierto que el mundo no se nos ofrece por plazas y palacios, no nos deslumbra con su pompa y vanas apariencias; ni se parece en el estado y vida que seguimos; pero viene a nuestras rejas y se nos entra por ellas con todas sus inmundicias, y nos mancha aún más que a los mismos que le componen. Aquí se pregunta y averigua cuanto pasa en el lugar, y lo que gastan aquél y aquélla, y de dónde y cómo; y lo que habla y trata y se descuida la doncella, y lo que engaña la casada, y se desenfada la viuda; sabiendo por días y aun por horas la vida del clérigo, del facultativo, del caballero, del villano, de todos en una palabra, grandes, medianos, y chicos; y lo pensamos, y lo revolvemos y murmuramos, y ya la envidia, ya el juicio temerario, ya la más refinada malicia nos consume, nos contenta y da venganza. Pues entre nosotras (y aquí entra el demonio), palomitas sin hiel, tórtolas arrulladoras de la soledad, ¡ay, qué tela, dijo el sastre!; ¡ay, qué inocente, dijo el novio!; todo es motejarnos, criticarnos, calumniarnos, desollarnos; todo soberbia, pasiones, chismes, odio, bandos, riñas, celos, despiques, envidias, reconcomios; y a vueltas de esta ficción e hipocresía, llamando al mundo perdido y relajado, y haciendo que damos gracias a Dios por habernos librado de sus peligros.

- El demonio de la vanidad, que si otra cosa no topase pegará a una verruga, nos tiene más rendidas y esclavillas que a las mujeres más tontas y profanas del siglo. Nunca nos llaman al locutorio, que no nos pasemos revistas y demos tres manos en el espejo, para que el velo caiga así, vuele asá, juegue de esta manera, descanse de la otra; y que la toca, y la correa y la cadena y el escapulario digan algo al que nos mira, como si por mucho que nos atildemos podemos dejar de ser mujeres visiones y bellezas de carnerario, ni más ni menos que los frailes dejar de heder a sobaquina.

- Pues en cuanto a la carne, ya te he dicho lo que nos sucede, porque tan mal inclinada está aquí, y alguna vez tan avezada, como allí fuera, y siempre más irritada, o al menos más fácil y rebelde, bien que menos libre y satisfecha. Mas yo, Geminita, miro todas estas cosas como oreo de abanico y te digo y aseguro que si diez veces naciera, diez veces me pondría a monja, dado que fuese para pasar aquí el infierno y allá el purgatorio; o al revés, y me salían las hogazas hostias. No saben, no, las gentes del mundo lo que pasa en los claustros, ni lo podrían entender sin vello ni esperimentallo. ¡Oh, qué diferente lo juzgan y lo creen todos, como lo creía yo misma, que me imaginaba aquí la inocencia y la vida del paraíso!

- Muy engañada, pues, vivía yo, respondió Pedro Saputo; y aunque en los días que hace que estoy he visto algo, pero no tanto como todo eso. - Porque sois muy niña y no tenéis malicia, dijo la coja; creced, creced, creced, mudad ese hábito en el nuestro, haced la cruz y nudo gordiano de los votos, y entonces veréis y me lo diréis si queréis decir la verdad. Mira, pues, qué punto éste de la verdad. Aquí, Geminita, se miente más que en una feria, más que en la tienda de un mercader sin conciencia; y la que trata verdad, segura tiene encima la burla y el desprecio de todas. Y cuidado de fiarte de alguna, porque no se sabe lo que es la lealtad, y de la caridad sólo se conoce el nombre.

- Con todo, replicó Pedro Saputo, a mi parecer habéis ponderado un poco muchos defectos harto ligeros, levantando montes en el llano. Yo no los miro con vidrios de aumento ni del color de las pasiones; y veo caridad, indulgencia y buen espíritu, y no encuentro esa discordia del infierno que todo según decís lo lleva a punta de lengua y dardo de víbora. Porque, ¿qué son algunos desvíos, alguna contienda, algunas contradiccioncillas? Entre hermanos se ven, y aun entre padre e hijos, y no por eso dejan de ser lo que son, y luego se les olvida y vuelven a tratarse y confiarse como si nada hubiera pasado.

- Mas dejando todo esto, si os parece, ¿no queríades enseñarme a leer y tocar el órgano? - Si la madre priora quiere y te deja, respondió la monja, por mí con mucho gusto. Pídele la gracia; sí, sí, pídesela y seremos buenas amigas. Con efecto, habló a la priora y le otorgó la gracia, discurriendo que si a la muchacha la podían sacar un poco letrada y organista, se quedara de segunda y la profesarían de monja de obediencia. Y dio principio a su estudio aprendiendo la paleta de la Jesús y tecleando continuamente en un instrumento que tenía la coja en su celda. Quiso ésta enseñarle también la solfa, y él dijo que lo que importaba eran las letras y las teclas, que eso vendría más adelante; y en ocho días hizo que aprendía y conocía todas las letras de la primera línea de la paleta hasta la H, de que estaba muy vana la coja. Y unos ratos cosiendo, otros tecleando, y sirviendo también a la priora y a alguna otra monja de las de copete, y traveseando algún rato con las novicias, se daba muy buena vida.

martes, 6 de febrero de 2024

Disciple - Dol

Disciple, Discipol, s. m., lat. discipulus, disciple.

Non es disciples sobre so maistre. Trad. de Bède, fol. 80.

Le disciple n'est pas au-dessus de son maître. 

... Pueys ressors confortiest per amor 

Tos dissipols, Senher, dona ns sabensa.

G. Riquier: Cristian son. 

... Puisque ressuscité tu reconfortas par amour tes disciples, Seigneur, donne-nous science. 

Fig. Lo derrers jorns es disciples del premeir. Trad. de Bède, fol. 5.

(chap. Lo radé día es dissípul del primé.)

Le dernier jour est disciple du premier.

ESP. (discípulo) PORT. Discipulo. IT. Discepolo. (chap. dissípul o discípul, dissipuls o discipuls; dissípula o discípula, dissípules o discípules.) 

Disciple, Discipol, disciple; dissípul o discípul, dissipuls o discipuls; dissípula o discípula, dissípules o discípules

2. Discipola, s. f., lat. discipula, disciple, écolière.

Una discipola fon en Jafa. Trad. des Actes des apôtres, ch. 9. 

Une disciple fut à Jaffa. 

ESP. (discípula) PORT. Discipula. IT. Discepola.

3. Disciplina, s. f., lat. disciplina, discipline, enseignement.

Qui la te en dissiplina.

(chap. Qui la té en dissiplina o disciplina.)

B. de Ventadour: E manht.

Qui la tient en discipline.

Car nulhs non a doctrina

Ses autrui disciplina.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Car nul n'a doctrine sans enseignement d'autrui.

- Discipline, instrument de pénitence.

Tal disciplina,

Com ell lur dara sus l'esquina.

V. de S. Honorat.

Telle discipline, comme il leur donnera sur l'échine. 

CAT. ESP. PORT. IT. Disciplina. (chap. dissiplina o disciplina, dissiplines o disciplines.)

4. Disciplinar, v., lat. disciplinare, discipliner, instruire, commander, punir par la discipline.

Per la carn disciplinar. Brev. d'amor, fol. 66.

Pour discipliner la chair.

Cui mauvestatz disciplina.

Marcabrus: Per l'aura. 

A qui méchanceté commande.

Part. pas. Te sos efans disciplinatz. Brev. d'amor, fol. 229.

(chap. Té sons fills dissiplinats o disciplinats; filles dissiplinades o disciplinades.)

Tient ses enfants disciplinés.

Hom sabis e disciplinaz no murmura. Trad. de Bède, fol. 48.

(chap. Home sabio, sabut com Pedro Saputo, y dissiplinat o disciplinat no murmure.)

Homme sage et discipliné ne murmure pas.

Vida de Pedro Saputo, chapurriau, pubilla, chiquet

Negus no s'enardisca de contendre ab son abat, e qui o fara, sia disciplinatz.

Trad. de la règle de saint Benoît, fol. 6.

Que nul ne s'enhardisse à disputer avec son abbé, et qui le fera, qu'il soit puni par la discipline.

CAT. ESP. PORT. Disciplinar. IT. Disciplinare. (chap. dissipliná o discipliná: dissiplino, dissiplines, dissipline, dissiplinem o dissiplinam, dissiplinéu o dissiplináu, dissiplinen; disciplino, disciplines, discipline, disciplinem o disciplinam, disciplinéu o disciplináu, disciplinen.)

5. Disciplinable, adj., disciplinable, apte à apprendre.

Home qui ha aytal cervel es be disciplinable, et soptamen ve a granda sciencia. Eluc. de las propr., fol. 36.

Homme qui a tel cerveau est bien apte à apprendre, et vient soudainement à grande science. 

ESP. Disciplinable. PORT. Disciplinavel. IT. Disciplinabile. (chap. dissiplinable o disciplinable, apte per a adependre, dissiplinables o disciplinables, val tan per a mascle com per a femella.)

6. Endisciplinar, v., punir par la discipline.

Part. pas.

Si non s'en esmenda, sia endisciplinatz.

(chap. Si no s'en corregix, que sigue dissiplinat o disciplinat.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 17.

S'il ne s'en corrige, qu'il soit puni par la discipline.

Discretio, Discrecio, s. f., lat. discretio, discrétion, équité, discernement, droiture. 

En aysso deu hom aver discretio e razo. V. et Vert., fol. 60.

En cela on doit avoir discrétion et raison.

Naturals discrecios 

De causir entre be e mal.

Brev. d'amor, fol. 54.

Naturel discernement de choisir entre bien et mal. 

Fig. Discrecios es maire de totas vertutz.

(chap. La discressió es la mare de totes les virtuts.)

Regla de S. Benezeg, fol. 75. 

Discrétion est mère de toutes vertus. 

CAT. Discreció. ESP. Discreción. PORT. Discrição. IT. Discrezione.

2. Discret, adj., lat. discretus, discret. 

En tas responsios 

E savis e discretz.

V. de S. Honorat. 

Et sage et discret en les réponses. 

Triar deu cascus persona

Ad amar discreta e bona.

Brev. d'amor, fol. 3. 

Chacun doit trier personne discrète et bonne pour aimer.

- Titre de respect.

Venerables et discrets senhors.

Tit. de 1490. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Vénérables et discrets seigneurs.

CAT. Discret. ESP. PORT. IT. Discreto. (chap. discret, discrets, discreta, discretes com les de Queretes.)

3. Discretiu, adj., lat. discretivus, distinguant, séparatif.

Virtut gustativa que es discretiva et aprehensiva de sabors... Sen comu qui es perceptiu, discretiu, judicatiu de cauzas visiblas. 

Eluc. de las propr., fol. 14 et 17.

Vertu dégustative qui est séparative et appréhensive de saveurs... 

Sens commun qui est perceptif, distinguant, jugeant les choses visibles.

4. Discretamen, adv., discrètement. 

Fassa discretamen e drechurieramen so que fara.

(chap. Que faigue discretamen y a dretes lo que fará.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 5. 

Fasse discrètement et honnêtement ce qu'il fera.

CAT. Discretament. ESP. PORT. IT. Discretamente.

5. Indiscretio, s. f., indiscrétion. 

Alcunas vetz ve de indiscretio o de folla devotio.

V. et Vert., fol. 13. 

Aucunes fois vient d'indiscrétion ou de folle dévotion.

CAT. Indiscreció. ESP. Indiscreción. PORT. Indiscrição. IT. Indiscrezione. (chap. indiscressió, indiscressions.)

6. Secret, s. m., lat. secretum, secret. 

Es mutz, 

E ja per el nostre secret

Non er saubutz.

(chap. Es mut, y ya per nell lo nostre secret no sirá sabut.)

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Il est muet, et jamais notre secret ne sera su par lui.

Tu non deves descubrir ton secret a nulh home.

(chap. Tú no deus descubrí ton (lo teu) secret a cap home; nulh: nul: 0)

Liv. de Sydrac, fol. 79.

Tu ne dois découvrir ton secret à nul homme. 

Adjectiv. 

Aysso es us dels secretz concelhs de Dieu.

(chap. Aixó, aissó, açó, assó es un dels secrets consells de Deu.)

V. et Vert., fol. 53.

Ceci est un des secrets conseils de Dieu.

Adv. comp. Que hom l'amonesta una vetz o doas a secret.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 14.

(chap. Que hom lo amonesto una vegada o dos en secret.)

Qu'on l'admoneste une fois ou deux en secret.

Se rescon en lo secret, en la ombra de la peira.

V. et Vert., fol. 55. 

Se cache dans le secret, à l'ombre de la pierre. 

CAT. Secret. ESP. PORT. IT. Secreto. (chap. secret, secrets, secreta, secretes; se diu tamé secreto, secretos per castellanisassió.)

7. Secretamen, Secretament, adv., secrètement.

Deu tramettre secretamen alcus dels fraires savis.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15. 

Doit transmettre secrètement aucuns des frères instruits.

Per que Karlles secretament

A tapin se met en la via.

V. de S. Honorat. 

C'est pourquoi Charles se met en chemin secrètement en tapinois.

Puigdemont va fugí al galop; Waterloo; Per que Karlles secretament A tapin se met en la via

CAT. Secretament. ESP. PORT. IT. Secretamente. (chap. secretamen)

8. Secreta, s. f., secrète, sorte d'oraison.

Ajustet en la secreta de la messa sanhtas paraulas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Il réunit en la secrète de la messe de saintes paroles. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Secreta. IT. Segreta.

9. Secretari, s. m., lat. secretarius, secrétaire.

Si m recebetz am vostre secretari. Leys d'amors, fol. 152.

(chap. Si me ressibiu en lo vostre secretari.)

Si vous me recevez avec votre secrétaire.

Secretari de mossen Huc de Belloi.

Tit. de 1293. DOAT, t. CXXXII, fol. 201. 

Secrétaire de monseigneur Hugues de Belloi. 

CAT. Secretari. ESP. PORT. IT. Secretario. (chap. secretari, secretaris, secretaria, secretaries; secretaría, secretaríes.)

 

Disertament, s. m., enjolivement. 

Per lo disertament e per l'adobamen.

Tit. de 1257. DOAT, t. LXXXIX, fol. 34.

Pour l'enjolivement et pour l'arrangement.

 

Dissenteria, Discenteria, s. f., lat. dissenteria, dyssenterie.

Senhals de dissenteria so sanguinenca egestio, del ventre torcio, pongitiva dolor. Eluc. de las propr., fol. 94.

Les signes de dyssenterie sont évacuation sanguinolente, torsion du ventre, poignante douleur. 

De discenteria sana.

Brev. d'amor, fol. 50.

Guérit de dyssenterie.

CAT. ESP. (disentería) PORT. Disenteria. IT. Dissenteria. (chap. dissentería.)

 

Dissipar, Discipar, Decipar, v., lat. dissipare, dissiper, chasser, ruiner, détruire. 

Dissipa nivols et ploias.

Eluc. de las propr., fol. 133. 

Dissipe nuages et pluies. 

Las ciutatz qu'om decipava totas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 56. 

Les cités qu'on détruisait toutes. 

Aquelhs que agrieivon e dissipon e devoron las pauras gens.

V. et Vert., fol. 90.

Ceux qui grèvent et ruinent et dévorent les pauvres gens.

Part. pas. Em del sieu sant loc discipat. 

G. Riquier: Be m degra. 

Nous sommes chassés de son saint lieu. 

Si una vila o una ciutatz era distruida o dissipada per guerra.

(chap. Si una vila o una siudat ere destruida o dissipada per guerra.)

Leys d'amors, fol. 41.

Si une ville ou une cité était détruite ou ruinée par guerre.

CAT. Dissipar. ESP. Disipar. PORT. Dissipar. IT. Dissipare. (chap. dissipá: dissipo, dissipes, dissipe, dissipem o dissipam, dissipéu o dissipáu, dissipen.)

2. Dissipation, s. f., lat. dissipatio, dissipation, ruine. 

Van li apausar la dissipation

Dels bens de l'evescat.

V. de S. Honorat. 

Vont lui opposer la dissipation des biens de l'évêché.

Per motas cruels mortz et per motas autras dissipatios.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 34. 

Par de nombreuses morts cruelles et par plusieurs autres ruines.

CAT. Dissipació. ESP. Disipación. PORT. Dissipação. IT. Dissipazione.

3. Dissipayre, Disipaire, s. m., lat. dissipator, dissipateur. 

Exterminayre e dissipayre. Eluc. de las propr., fol. 12.

(chap. Exterminadó y dissipadó.)

Exterminateur et dissipateur.

Sanh Lops dih: E ieu lops disipaires del parc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50. 

Saint Loup dit: Et je suis loup dissipateur du parc.

CAT. Dissipator. ESP. Disipator (disipador). PORT. Dissipador. IT. Dissipatore. (chap. dissipadó, dissipadós, dissipadora, dissipadores.)

 

Distinctio, Distinzion, s. f., lat. distinctio, distinction, discernement.

Ab grant distinctio fai aquo que faras. Trad. de Bède, fol. 53. 

Fais avec grand discernement ce que tu feras.

(chap. Fes en gran coneiximén lo que farás. Distinsió, v. distinguí.)

Senes acceptio e distinctio de personas.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 34. 

Sans acception et distinction de personnes.

Loc. Segon la via de distinctio. Trad. d'Albucasis, fol. 24.

Selon la voie de distinction. 

Adv. comp. Pot ses destinzion al marit donar e laissar so que s volra.

Statuts de Montpellier de 1204. 

Peut sans distinction donner et laisser au mari ce qu'elle voudra.

CAT. Distincció. ESP. Distinción. PORT. Distinção. IT. Distinzione.

2. Distinguir, Destinguir, v., lat. distinguere, distinguer, reconnaître.

Part. prés. Distingent per capitols. Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Distinguant par chapitres.

Part. pas. Destinguit en divers libres... E 'l regne de Constantinople deu esser destinguitz maier del regne dels Romas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 156 et 110. 

Distingué en divers livres... Et le royaume de Constantinople doit être reconnu plus grand que le royaume des Romains.

CAT. Distingir. ESP. PORT. Distinguir. IT. Distinguere. 

(chap. distinguí: distinguixco, distinguixes, distinguix, distinguim, distinguiu, distinguixen; distinguit, distinguits, distinguida, distinguides.)

3. Distinctament, adv., distinctement.

Conoysh clarament e distinctament la divinal essencia... Que l'uelh distinctament no la poyria percebre... Parlar es distinctament votz formar. Eluc. de las propr., fol. 10, 15 et 45.

Connaît clairement et distinctement la divine essence... Que l'oeil ne pourrait la percevoir distinctement... Parler est former voix distinctement.

CAT. Distinctament. ESP. Distintamente. PORT. Distinctamente. 

IT. Distintamente. (chap. distintamen.)

4. Endestinctamens, adv., du lat. indistinctus, indistinctement.

Tuch deien... endestinctamens.

Tit. de 1391, bailliage de Sisteron. 

Tous doivent... indistinctement.

CAT. Indistinctament. ESP. Indistintamente. PORT. Indistinctamente. 

IT. Indistintamente. (chap. indistintamen, sense diferensia, indiferentamen, indiferénmen.)

 

Disputa, s. f., lat. disputatio, dispute. 

Denan Pharaho ac disputa.

(chap. Dabán del Faraó va ñabé disputa.)

Trad. en prose de l'Évangile de Nicodème. 

Devant Pharaon il y eut dispute.

CAT. EST. PORT. IT. Disputa. (chap. disputa, disputes.)

2. Desputar, v., lat. disputare, disputer, discuter. 

Desputar am los enchantadors.

(chap. Disputá en los encantadós.)

Trad. en prose de l'Évangile de Nicodème. 

Disputer avec les enchanteurs.

Me platz desputar una questio.

L'Arbre de Batalhas, fol. 146. 

Il me plaît discuter une question.

CAT. ESP. PORT. Disputar. IT. Disputare. (chap. disputá: disputo, disputes, dispute, disputem o disputam, disputéu o disputáu, disputen. Disputat, disputats, disputada, disputades.)

 

Divicias, s. f. pl., lat. divitias, richesses.

De totas mas divicias. Brev. d'amor, fol. 96. 

De toutes mes richesses.

PORT. Divicias. IT. Divizie. (chap. divisa, divises. De totes les meues divises, riqueses, pago primissies, la déssima, etc.)

2. Dieutat, s. f., richesse.

Anc gran rieutatz

No fon dieutatz. 

T. de Lignaure et de G. de Borneil: Ara m platz. 

Oncques grande abondance ne fut richesse.

 

Doana, s. f., douane, lieu d'entrepôt des marchandises, et où l'on paie les droits.

Si son en terra de Sarrazis, en doana o pauzon.

Statuts de Montpellier de 1258. 

S'ils sont en terre de Sarrasins, ils le posent en douane.

CAT. Duana, aduana. ESP. PORT. Aduana. IT. Dogana. (chap. Aduana, aduanes; aduané, aduanés, aduanera, aduaneres.)

 

Doctor, s. m., lat. doctor, docteur.

De sapiencia l'appellaven doctor. 

Poëme sur Boèce. 

L'appelaient docteur de sagesse.

Ni m tengua per doctor.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Ni me tienne pour docteur. 

Doctors de theologia.

(chap. Doctós de teología.)

Eluc. de las propr., fol. 136. 

Docteurs de théologie.

Los sants doctors de la religion crestiana.

(chap. Los sans doctós de la religió cristiana.)

V. et Vert., fol. 19. 

Les saints docteurs de la religion chrétienne. 

CAT. ESP. Doctor. PORT. Doutor. IT. Dottore. (chap. Doctó, doctós, dotó, dotós : meche, meches; doctora, dotora, doctores, dotores, mechesa, mecheses.)

Artur Quintana Font; CAT. ESP. Doctor. PORT. Doutor. IT. Dottore. (chap. Doctó, doctós, dotó, dotós : meche, meches; doctora, dotora, doctores, dotores, mechesa, mecheses.)

2. Doctrina, s. f., lat. doctrina, doctrine, science, instruction. 

Car nulhs non a doctrina 

Ses autrui disciplina.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Car nul n'a doctrine sans enseignement d'autrui. 

Es de bona doctrina.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo. 

Il est de bon enseignement. 

CAT. ESP. Doctrina. PORT. Doutrina. IT. Dottrina. (chap. doctrina, dotrina, doctrines, dotrines.)

3. Doctrinament, s. m., enseignement.

Per disciplina et doctrinament. Eluc. de las propr., fol. 258. 

(chap. Per dissiplina y doctrinamén : enseñamén : amostramén. A Cataluña ha ñagut mol adoctrinamén catalanista los radés coranta añs.

Ya sabíe Tarradellas lo que veníe en l' enano mafiós, Jordi Pujol Soley.)

Ya sabíe Tarradellas lo que veníe en l' enano mafiós, Jordi Pujol Soley

Par discipline et enseignement.

IT. Dottrinamento.

4. Doctrinador, s. m., professeur, docteur, enseignant.

Sens, per nulh doctrinador,

Ses bon cor, no pot melhurar.

Giraud de Borneil: Abans qu'el. 

Sens, par nul professeur, sans bon coeur, ne peut améliorer.

CAT. Doctrinayre. ESP. Doctrinador. PORT. Doutrinador. IT. Dottrinatore. (chap. Doctrinadó, mestre, maestre, professó, enseñadó, amostradó; doctrinadora, professora, mestra, amostradora.)

5. Doctrinal, adj., doctrinal. 

Per doctrinal enformacio...

Donar ad elas doctrinals instruccios.

Eluc. de las propr., fol. 10 et 70. 

Par information doctrinale... 

Donner à elles instructions doctrinales.

CAT. ESP. Doctrinal. PORT. Doutrinal. IT. Doctrinale. (chap. doctrinal, doctrinals.) 

6. Doctrinar, v., endoctriner, prêcher.

Deg me tres vez doctrinar.

Marcabrus: Assatz m'es.

Me dut prêcher trois fois.

Part. pas. Doctrinatz,

Emparlatz 

De bon' aventura.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut. 

Instruit, informé de bonne aventure. 

Pueis, cant las ac totas sacradas

Per mongas e gen doctrinadas.

V. de sainte Enimie, fol. 39. 

Puis, quand elle les eut toutes consacrées pour religieuses et bien endoctrinées. 

Substantiv. Non pas solamant als bos et als privaz, mas als non doctrinaz. Trad. de Bède, fol. 74.

Non pas seulement aux bons et aux privés, mais aux non instruits. 

ANC. FR. Bien le doctrine de lor ordre.

Roman du Renart, t. II, p. 206. 

Et de toz biens est doctrinée. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 29.

ESP. Doctrinar. PORT. Doutrinar. IT. Dottrinare. (chap. doctriná, predicá.)

7. Document, s. f., lat. documentum, document.

Trobet per cartas et per autres documents. 

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CLXXV, fol. 264. 

Trouva par chartes et par autres documents.

Contengut en alcuns document o documentz.

(chap. Contingut an alguns documén o documens.)

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 9. 

Contenu en quelque document ou documents. 

CAT. Document. ESP. PORT. IT. Documento.

8. Adoctrinar, v., endoctriner, enseigner, instruire.

Per c'omz se deu ab savis adonar

Et ab lials per mielhs adoctrinar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

C'est pourquoi on se doit adonner avec les sages et avec les loyaux pour mieux s'instruire. 

... Fero 'l letra essenhar, 

E saviamen adoctrinar.

V. de S. Alexis. 

... Le firent apprendre la littérature, et sagement endoctriner.

A lo a l' escola mes,

On los autres adoctrinava

Lo maystre e 'ls enseynava.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

L'a mis à l'école, où le maître endoctrinait et enseignait les autres. 

Part. pas. Mot leu fora adoctrinat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Bientôt il serait endoctriné.

En la etat 

Que dec esser adoctrinatz.

V. de S. Alexis. En l'âge qu'il dut être enseigné. 

CAT. ESP. Adoctrinar. IT. Addottrinar. (chap. adoctriná, enseñá, instruí.)

catanazis vs nazis alemanes, chiquets; troba ses diferències

9. Endoctrinamen, s. m., doctrine, enseignement.

Mostret drechamens 

La via de veritat e 'ls endoctrinamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Montra directement la voie et les doctrines de vérité.

CAT. Endoctrinament.

10. Endoctrinar, v., endoctriner, enseigner.

Volguistz nos endoctrinar

Co es neteza cara res.

Los VII gauz de la maire.

Voulûtes nous enseigner comment pureté est précieuse chose.

Han la cura de nos ensenhar et endoctrinar.

Les dix Commandements de Dieu. 

Ont le soin de nous enseigner et endoctriner. 

Part. pas. Car es enrazonatz

De rimas, de romans, et es endoctrinatz. 

Izarn: Diguas me tu.

Car tu es savant en rimes, en romans, et es endoctriné.

CAT. Endoctrinar. IT. Indottrinare. (chap. endoctriná)

 

Dogua, s. f., douve, creux, cavité.

Partida del obrage per nos fach en la dogua del valat.

Tit. de 1434, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 240. 

Partie de l'ouvrage par nous fait en la douve du fossé.

O dogas o archas.

(chap. O forats, forigons, o arques; com a Torredarques.)

Torre de Arcas, Torredarques, escudo, escut

Cartulaire de Montpellier, fol. 130.

Ou douves ou coffres.

ANC. FR. De ci qu'as doves des fossés. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 120. 

IT. Doga.

 

Dol, s. m., lat. dolus, dol, fraude.

Mas tan dol en a en la gen...

Per que valors dissen.

P. Cardinal: Qui vol aver.

Mais il y a tant de dol en la gent... par quoi valeur descend.

Per dol o per malvolenza.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XVI, p. 129. 

Par dol ou par malveillance.

(N. E. Comparen ustedes el provenzal de Francia, en 1461, con el que escribían los deputats del General de Cathalunya en ese mismo año, e incluso posteriores, resposta de hoc o de no. Más claro, el agua, ayga, aigua, aygua. Y en 1505 aún se encuentra hoc : sí.)

CAT. Dol. ESP. PORT. IT. Dolo.

Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.