Mostrando las entradas para la consulta plens ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta plens ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 26 de septiembre de 2024

Plen

 

Plen, adj., lat. plenus, plein, rempli.

Li vaysell tro al bondon

Foro plen de vin bell e bon.

Foron plenas de froment.

V. de S. Honorat.

Les vaisseaux jusqu'à la bonde furent pleins de vin bel et bon.

Qui furent pleines de froment.

Fig. De tot joy fora mos cors ples.

Arnaud de Marueil: Cui que fui.

De toute joie serait mon coeur rempli.

Tant em ple d' erguelh e de bauzia.

Folquet de Lunel: Bona dompna.

Tant nous sommes remplis d'orgueil et de tromperie.

Loc. Viron los Sarrasins venir a plenas velas. V. de S. Honorat.

Virent les Sarrasins venir à pleines voiles.

En parlant de la lune:

Ella es plena e perfeicha.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Elle est pleine et parfaite. 

ANC. CAT. Plen. CAT. MOD. Ple. ESP. Pleno, lleno. PORT. Pleno. IT. Pieno.

(chap. Ple, plens, plena, plenes; plenet, plenets, pleneta, plenetes.)

2. Plener, Plenier, adj., lat. plenarius, plénier, entier, complet, accompli.

D'una legua plenieyra los a hom ben auzis. Roman de Fierabras, v. 340.

(chap. D' una legua sansera los ha hom ben escoltats, sentits; se 'ls ha ben escoltat, sentit.)

D'une lieue entière on les a bien entendus. 

Car s' eu l' estau lonc lei un an plener, 

No m tenria tot l' an un jorn enter.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton.

Car si je suis à côté d'elle un an complet, je ne tiendrais pas tout l'an (pour) un jour entier. 

Sel qu' entr' els ricx a gran ricor pleneyra.

T. des deux Guillaume: Guillem prims.

Celui qui entre les riches a grande richesse entière. 

Son plus plasen e de sabor plenier.

T. de Henri et d'Aruer: Amic Aruer. 

Sont plus agréables et de saveur accomplis.

Fig. Dieus, per sa pietat, trames son don plenier. V. de S. Honorat. 

Dieu, par sa miséricorde, transmit son don plénier. 

El ac bona vertut e de saber pleniera. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87. 

Il eut bonne vertu et de savoir accomplie. 

Loc. Vos ai amad', e us am de cor plenier.

B. Carbonel: Aisi m'a. 

Je vous ai aimée, et je vous aime de coeur entier. 

Doni vos plenier e franc poder. Tit. de 1274. Arch. du Roy., K. 17.

Je vous donne plein et franc pouvoir.

ANC. ESP. Plenero. ESP. MOD. Llenero (entero, completo).

(chap. Sansé, sansés, sansera, sanseres; sanseret, sanserets, sansereta, sanseretes; complet, complets, completa, completes.)

3. Plenetat, Plentat, Plendat, Plantat, s. f., quantité, abondance, plénitude.

Car dedins en la vila es bes e plenetatz

De totas las viandas qu' els agrada ni 'ls platz. Guillaume de Tudela.

Car dedans en la ville il y a bien et abondance de toutes les subsistances qu'il leur convient et leur plaît. 

Dieus dona, mantas vetz, als mals 

Gran plantat de bes temporals.

Brev. d'amor, fol. 17. 

Dieu donne, maintes fois, aux méchants grande abondance de biens temporels.

Dels arquiers e dels autres lay ac mot gran plentat.

Roman de Fierabras, v. 389.

Des archers et des autres là il y eut moult grande quantité. 

Pueys li gitet desus de peyras gran plendat. V. de S. Honorat.

Puis lui jeta dessus grande quantité de pierres. 

Per so que Dieus li don plantat 

De mondana prosperitat.

Brev. d'amor, fol. 61. 

Pour ce que Dieu lui donne plénitude de mondaine prospérité.

ANC. FR. Li duz à la planté de la chevalerie. 

Roman de Vacce. Du Cange, t. V, col. 576. 

La terre est la plented de li. Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 23.

Qui tant avoit or et argent, 

Plenté forment et planté dras.

Fables et cont. anc., t. III, p. 2. 

Car il avoit de tous biens à planté. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 133, 

La plénité de la royal puissance.

Stat., an. 1254. Carpentier, t. III, col. 317.

(ESP. Plenitud. Chap. Plenitut, plenituts.)

4. Plendos, adj., comblé de biens.

Ad Arles fon uns homps que era ricx e plendos. V. de S. Honorat.

A Arles fut un homme qui était puissant et comblé de biens.

5. Plendensa, s. f., quantité, abondance.

Adv. comp. Car de totz autres bens avian a gran plendenza.

V. de S. Honorat. 

Car de tous autres biens ils avaient en grande quantité.

6. Pleneza, s. f., plénitude, abondance, quantité.

De sa pleneza nos omplira. V. et Vert., fol. 46.

De son abondance nous emplira.

En tota la pleneza de Dieu. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Ephésiens.

En toute la plénitude de Dieu. 

IT. Pienezza.

7. Plendor, s. m., quantité, espace, étendue.

L' escut lhi fendet un gran plendor.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 55. 

L'écu il lui fendit un grand espace.

8. Plenega, s. f., des deux mots latins plenus et aqua, pot à l'eau.

Plenega per aiguiera. Leys d'amors, fol. 69. 

Pot à l'eau pour aiguière.

9. Plenir, v., remplir. 

Lors fums pleno lo cap. Eluc. de las propr., fol. 270.

Leurs fumées remplissent la tête. 

Part. pas. Plenit de sa lei. Trad. de Bède, fol. 31. 

Rempli de sa loi.

(chap. Plená; omplí, umplí.)

10. Pleneiramen, Plenieyramens, adv., entièrement, pleinement.

En Jhesu Crist foron totas las gracias e las virtutz plenieyramens, ses mesura. V. et Vert., fol. 45.

En Jésus-Christ furent toutes les grâces et les vertus entièrement, sans mesure.

Non ai ges totas tocadas 

Pleneiramen lurs qualitatz.

Brev. d'amor, fol. 51. 

Je n' ai point toutes touchées entièrement leurs qualités.

ANC. ESP. Pleneramente. ESP. MOD. PORT. Plenariamente.

(chap. plenamen, sanseramen.)

11. Emplir, Omplir, Umplir, v., lat. implere, emplir, remplir.

Ab que non aia grineza

Mas d' emplir sa pansa.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Pourvu qu'il n' ait souci que d' emplir sa panse. 

Fetz omplir detz concas d' aigua. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 22. 

Fit remplir dix conques d'eau.

Fetz lo umplir d' aiga. Liv. de Sydrac, fol. 6. 

Le fit emplir d'eau.

Part. pas. Laqual coronda fo omplida de sanctas reliquias. Philomena.

(chap. La cual columna estabe plena (omplida) de santes reliquies.)

Laquelle colonne fut remplie de saintes reliques.

CAT. Umplir. IT. Empiere. (chap. Omplí, umplí: ómpligo, omplis, ompli, omplim o umplim, ompliu o umpliu, omplin; omplit o umplit, omplits o umplits, omplida o umplida, omplides o umplides (ple, plens, plena, plenes.) 

12. Ahumplir, v., accomplir, exécuter. 

Sera sircumcis per ahumplir la ley. Liv. de Sydrac, fol. 119. 

(chap. Sirá sircunsidat (sircunsís) pera cumplí la ley.) 

Il sera circoncis pour accomplir la loi.

13. Ademplir, Adimplir, Adumplir, Aemplir, Azemplir, v., remplir, accomplir, achever.

S' ill voletz ben servir, 

Ni sos talans ademplir. 

T. de Bernard et de Gaucelm: Gaucelm. 

Si vous voulez bien la servir, et ses désirs remplir. 

Despendon e gaston, per lurs golas adimplir, so de que motz paubre poyrian esser revengutz e sadollatz. V. et Vert., fol. 21.

Dépensent et gâtent, pour leurs gosiers remplir, ce de quoi de nombreux pauvres pourraient être ranimés et rassasiés. 

Fig. Li adumplisca son poder. V. de S. Honorat.

Qu'il lui accomplisse son pouvoir. 

Part. pas. Cant lo temps fo aemplit. Trad. d'un Évangile apocryphe. Quand le temps fut accompli. 

IT. Adempiere, adempire.

14. Aumplimen, Aumplimens, s. m., accomplissement, terme.

L' aumplimen de la lei, es bona amors.

L' aumplimens de sciencia.

Trad. de Bède, fol. 23 et 31.

L' accomplissement de la loi, c'est bon amour. 

Le terme de science.

IT. Adempimento. (chap. Cumplimén de un terme, de un tems.)

15. Remplir, v., remplir.

Jehus vos fassa 'l sieu servir

El cel, clar paradis, remplir.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis.

Jésus vous fasse remplir le sien servir dans le ciel, clair paradis.

16. Replenir, v., remplir.

Odors del ences replenis l' aer. Trad. de Bède, fol. 54. 

L'odeur de l'encens remplit l'air.

(chap. L' auló del incienso (re-)ompli l' aire.)

Fig. Cruels chausa es que cel que a non done al non avent e no 'll replenischa sa sofraita. Trad. de Bède, fol. 84.

C'est cruelle chose que celui qui a ne donne pas au non ayant et ne lui remplisse sa disette.

Part. pas. De tal doussor sui replenitz.

B. de Ventadour: Quan lo.

Je suis rempli de telle douceur.

D' aital cuiar douz et amar 

Es totz lo segles replenitz.

Marcabrus: Doas cuidas. 

De tel penser doux et amer est tout le monde rempli. 

ANC. FR. Que tut le cors lui repleni. Marie de France, t. II, p. 469. 

La cité cerchent qu'est d' avoir replénie. Roman de Roncevaux.

(chap. reomplí, reumplí : torná a omplí.)

17. Repletio, Replecio, Repleccio, s. f., réplétion.

Es senhals de repleccio. Brev. d'amor, fol. 56.

C'est signe de réplétion.

Sia mermat de trebal o de replecio de vianda.

Sagna aquel, si es atrobada repletio manifesta.

Trad. d'Albucasis, fol. 10 et 28. 

Qu'il soit affaibli par travail ou par réplétion de nourriture.

Saigne celui-là, si est trouvée réplétion manifeste. 

CAT. Repleció. ESP. Repleción. PORT. Repleção. IT. Ripiezione.

(chap. Replessió, replessions: está ple, a cormull, fart, empachat.)

18. Replet, adj., lat. repletus, replet, rempli, plein. 

Per VII jorns de son cors tal odor n' es isida

Que tug n' eron replets aquels que la intravon. 

V. de sainte Magdelaine. 

Pendant sept jours de son corps telle odeur en est sortie, que tous en étaient remplis ceux qui entraient là.

Adonc Anna, que fon repleta 

Del Sant Esperit, es moult leta.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Alors Anne, qui fut remplie du Saint-Esprit, est moult joyeuse. 

ANC. CAT. Replet. ESP. PORT. Repleto. (chap. repleto o replet, repletos o replets, repleta, repletes.)

19. Repletiu, adj., réplétif, propre à remplir.

De las vacuitatz del corrs repletiva. Eluc. de las propr., fol. 65.

Des vides du corps réplétive.

20. Complir, v., lat. complere, accomplir.

No podon ges complir lo viatge.

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Amics.

Ne peuvent point accomplir le voyage.

Que compliscatz 

L' obr' e non la desfasatz.

Perdigon: Entr'amor.

Que vous accomplissiez l'oeuvre et ne la défassiez pas.

- Remplir.

Compliro tot lo trauc de la coronda de santas reliquias. Philomena. 

Ils remplirent tout le trou de la colonne de saintes reliques.

Fig. Gen complir m' atendensa.

G. Faidit: L'onratz jauzens. 

Gentiment remplir mon attente.

Part. pas. Esteron trenta ans complitz. Trad. d'un Évangile apocryphe. Trente ans furent accomplis.

Quar es complitz sos sabers. Brev. d'amor, fol. 12.

Car son savoir est accompli.

Sa capelha complida de libres. Philomena.

(chap. Sa capella omplida, umplida, plena de llibres.)

Sa chapelle remplie de livres.

ANC. CAT. Complir. CAT. MOD. ESP. Cumplir. PORT. Comprir. IT. Compiere, compire. (chap. Cumplí: cumplixco o cumplixgo, cumplixes, cumplix, cumplim, cumpliu, cumplixen; cumplit, cumplits, cumplida, cumplides; tamé signifique plená, omplí, umplí.) 

21. Complidament, Complidamen, adv., complètement, entièrement, parfaitement.

Chascus que us ve, domna, sap qu' es vertatz 

Que totz bons aibs avetz complidamen.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Chacun qui vous voit, dame, sait qu'il est vérité que toutes bonnes qualités vous avez entièrement.

Las! qui sabra mais tan complidamen 

Faire tot so que tanh ad home bo.

B. Carbonel: S' ieu anc. 

Hélas! qui saura davantage si complètement faire tout ce qui convient à homme bon.

Pagat complidament. Tit. de 1308. DOAT, t. XIV, fol. 296.

Payé entièrement.

CAT. Cumplidament. ESP. Cumplidamente (completamente). 

(chap. Cumplidamen, completamen, sanseramen, del tot, perfectamen.)

22. Complimen, Complement, s. m., lat. complementum, achèvement, terme, complément.

Ieu ja vi comensar un pon,

Ab una peira solamen, 

Que pois venc a complimen.

G. Faidit: S'om pogues. 

Je vis incessamment commencer un pont, avec une pierre seulement, qui ensuite vint à achèvement.

L' enterinamen e complement de la d. letra clauza.

Docum. de 1475. Ville de Bergerac.

L' entérinement et complément de ladite lettre close.

- Perfection.

Anc natura non formet vostra par 

Per aver cap de totz bels complimens. 

R. Menudet: Ab grans.

Oncques nature ne forma votre pareille pour avoir chef de toutes belles perfections. 

CAT. Cumpliment. ESP. Cumplimiento. PORT. Cumprimento. 

IT. Compimento. (chap. Cumplimén, cumplimens; acabamén, acabamens, completamén, completamens.)

23. Completa, s. f., complies.

Quan agron dig completa et ora nona.

Giraud de Calanson: Sitot s'es.

Quand ils eurent dit complies et heure neuvième (nones).

Que tug sian a completa.... Quan sera issit de completa.

(chap. Que tots estiguen a completa o completes... cuan sirá (haurá) eixit de completes.)

Regla de S. Benezeg, fol. 52.

Que tous soient à complies... Quand il sera sorti de complies. 

IT. Compieta. (chap. Completa, completes : la radera orassió de la liturgia de les hores canóniques.)

24. Completas, s. f. pl., complies.

Dixero vespras et en aprop completas am gran solempnitat.

(chap. Van di vespres y enseguida completes en gran solemnidat.

Philomena. 

Dirent vêpres et ensuite complies avec grande solennité.

CAT. ESP. PORT. Completas. 

(N. E. Atención al plural en AS del dialecto occitano catalán.)

25. Completiu, adj., complétif, propre à compléter.

De lors movemens completivas. Eluc. de las propr., fol. 114. 

De leurs mouvements complétives.

ANC. ESP. IT. Completivo. (chap. Completiu : que complete y plene; completius, completiva, completives.)

26. Supplir, Suplir, v., lat. supplere, suppléer, remplacer.

Cove que las supliscam per alcunas proprietatz accidentals.

(chap. Convé que les supligam (reemplassem) per algunes propiedats acsidentals.)

El latis, alcunas vetz, supplish 1 mot per dos.

Leys d'amors, fol. 145 et 95.

Il convient que nous les remplacions par aucunes propriétés accidentelles.

Le latin, aucunes fois, supplée un mot par deux.

Part. pas. Ayssi entendatz dels autres temps suplitz.

Leys d'amors, fol. 90.

Entendez ainsi des autres temps suppléés.

CAT. ESP. Suplir. PORT. Supprir. IT. Supplire. 

(chap. reemplassá; suplí: suplixco o suplixgo, suplixes, suplix, suplim, supliu, suplixen; suplit, suplits, suplida, suplides.)

27. Suplement, s. m., lat. supplementum, supplément.

O de suplement. Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 113.

Ou de supplément.

Per suplement de legitima. Fors de Bearn, p. 1088. 

Pour supplément de légitime. 

CAT. Suplement. ESP. Suplemento. PORT. IT. Supplimento.

(chap. Suplemén, suplemens; suplimén, suplimens.)

28. Supletio, s. f., supplément, supplétif.

Aytal meteysha supletio.... Aytal supletio pot hom trobar per los autres temps. Leys d'amors, fol. 90.

Pareil même supplétif.... Pareil supplétif on peut trouver pour les autres temps.

29. Expletiu, adj., lat. expletivus, explétif.

Las autras expletivas, si cum sivals. Gramm. provençal.

Les autres explétives, ainsi comme Quoique.

ESP. PORT. Expletivo. IT. Espletivo. 

(chap. Expletiu, expletius, expletiva, expletives.)


lunes, 29 de julio de 2024

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.


¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.


Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen? 

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

martes, 28 de mayo de 2024

Lexique roman; Meditatio - Semi


Meditatio, s. f., lat. meditatio, méditation.

Per bonas meditatios. Regla de S. Benezeg, fol. 29.

Par bonnes méditations.

CAT. Meditació. ESP. Meditación. PORT. Meditação. IT. Meditazione.

(chap. Meditassió, meditassions; v. meditá: medito, medites, medite, meditem o meditam, meditéu o meditáu, mediten; meditat, meditats, meditada, meditades.)

2. Meditatiu, adj., lat. meditativus, méditatif. 

Substantiv. La meditativa, coma: Yeu perpesse a legir.

(chap. La meditativa, com: yo penso en lligí o llichí al agüelo sebeta.)

Leys d'amors, fol. 73.

La méditative, comme: Je pense à lire.

CAT. Meditatiu. ESP. PORT. IT. Meditativo. (chap. Meditatiu, meditatius, meditativa, meditatives.)


Medulla, s. f., lat. medulla, moelle.

La corrupcio ja ha conseguda la medulla del os.

Trad. d'Albucasis, fol. 44.

La corruption a déjà pénétré la moelle de l'os.

- Ce qu'il y a de plus pur, fleur, en parlant de la farine.

Polvera de moli..., es medulla de la farina.

Trad. d'Albucasis, fol. 57.

La poussière de moulin..., c'est la fleur de la farine.

ESP. (médula) PORT. Medula. IT. Midolla. (chap. Médula, médules; lo moll del os; la molla del pa; la flo de la farina : la flo de les bachilleres del carré de la Muleta de Beseit.)

(chap. Médula, médules; lo moll del os.)

2. Meola, Mealha, Melha, Muelha, Mezola, Mezolla, Mezolha, s. f., moelle, centre, moitié, milieu.

Car si m' art dinz la meola 

Lo fuecx, non vuelh que s' escanta.

A. Daniel: Autet e bas. 

Car si le feu me brûle dans la moelle, je ne veux pas qu'il s'éteigne. Un Un manuscrit porte muelha.

La mezolha de la spina del dors. Eluc. de las propr., fol. 20.

(chap. La molla o médula del esquinás : espina dorsal.)

La moelle de l'épine du dos.

Merma mezolas e cervelas.

Brev. d'amor, fol. 34.

Diminue moelles et cervelles.

Fig. Comensero a tornar atras ans que fosso a la melha. Philomena. Commencèrent à retourner en arrière avant qu'ils fussent à la moitié.

La sancta arma de Jhesu Crist que fon ben plena e noyrida de la preciosa mezolla, so es de la savieza de Dieu. V. et Vert., fol. 36. 

La sainte âme de Jésus-Christ qui fut bien pleine et nourrie de la précieuse moelle, c'est-à-dire de la sagesse de Dieu.

Prop. Ieu 'lh part l' uov e la mealha.

Bertrand de Born: Un sirventes on motz.

Je lui partage l'oeuf et la moelle.

3. Mezol, Mezoll, Mezolh, s. m., moelle, centre, milieu, noyau.

Lo cor e 'l mezol d' aquest albre. V. et Vert., fol. 36. 

Le coeur et la moelle de cet arbre.

Loncs rams redons, ples d' alcu mezolh. Eluc. de las propr., fol. 222.

Longs rameaux ronds, pleins d'aucune moelle. 

Fig. Escalfon totz los mezolls del cor e lo fan escumar en luxuria.

V. et Vert., fol. 85.

Échauffent tous les noyaux du coeur et le font écumer en luxure. 

ESP. Meollo. IT. Midollo.

4. Medullar, adj., lat. medullaris, médullaire. 

Consumpcio d' humor medullar.

Eluc. de las propr., fol. 62. 

Consomption d'humeur médullaire.

(chap. Medulá, medulás. ESP. Medular.)

5. Mezolhos, adj., lat. medullosus, moelleux.

Es be mezolhos et ab pauca 'scorsa.

Humida et mezolhosa.

Eluc. de las propr., fol. 224 et 225. 

Est bien moelleux et avec mince écorce. 

Humide et moelleuse.

(chap. Que té molta molla : moll, molls, molla, molles.) 

Mei, Meg, Meig, Meitz, Meich, Miei, Mieg, Miech, Mietz, Miey, Mieig, Mieiz, adj., lat. medius, mi, demi, qui est au milieu, mitoyen. 

Voyez Denina, t. III, p. 120; et Ihre, Diss. alt., p. 255.

De meg aripin de vinea, lo cart. Titre de 987. 

De demi arpent de vigne, le quart.

Miega chanso semenarai e mieg vers. 

Savari de Mauleon: Qui bon frug. 

Je sèmerai demie chanson et demi vers. 

Van outra mar, e son en mieia via. 

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Arnaud. 

Vont outre mer, et sont à mi chemin.

Per meias las palutz. Guillaume de Tudela. 

Par les marais mitoyens.

Cet adjectif, joint à Loc, Jorn, Dia, Nuech, a formé des substantifs composés. Voyez ces mots. 

Substantiv. Lo comenzamen e la fi

Vol saber, e 'l mei atressi. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Le commencement et la fin veut savoir, et le milieu aussi.

Loc. Que mesesso las messios mieig e mieig. 

Tit. de 1203. Arch. du Roy., J. 304.

Qu'ils missent les dépenses moitié par moitié.

Adverbial. A crebar ni a miech partir.

Marcabrus: Pois s' enfulleysson.

A crever ni à mi partir.

Mietz mortz vau per un sendier.

Raimond de Castelnau: Entr' ira. 

Demi mort je vais par un sentier.

Malamen tenia Autafort, qu'era mieiz seus. 

V. de Bertrand de Born. 

Tenait injustement Hautefort, qui était moitié sien. 

Adv. comp.

N' Astorga casec el sablon de miey morta. 

V. de S. Honorat. 

Dame Astorgue tomba sur le sable à demi morte. 

De miehtz fo arabitz de mietz morais.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96. 

Fut à moitié arabe et à moitié maure.

Prép. comp. 

Anc no m gardiei, tro fui en miei la flama.

B. de Ventadour: Be m' an perdut. 

Oncques je ne pris garde, jusqu'à ce que je fus au milieu de la flamme.

Prop a guerra qui l' a en mieg del sol, 

E plus prop l' a qui l' a sotz son coychi.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Proche a guerre qui l'a au milieu du sol, et plus proche l'a qui l'a sous son coussin. 

ANC. FR. En mi-voie de son manoir.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 2. 

Il attendoit tout seul illec en mi la rue.

Arrêts d' amour, p. 82. 

L' aigua m cor denan per miei lo vis.

B. de Ventadour: Bels Monruelhs. 

L'eau me court devant au milieu du visage. 

ANC. FR. Sovent vait par mi cele rue.

Tresperce soi par mi le flanc.

Fables et cont. anc., t. II, p. 94, et t. IV, p. 349.

Mès m'a par mi la main pris. Roman de la Rose, v. 1937. 

CAT. Medi. ESP. Medio. PORT. Meio. IT. Mezzo. 

(chap. Mich, mijos, mija, miges.)

2. Mest, Mez, prép., parmi, entre.

Pueys er mest nos tot l' aurs partit.

(chap. Después sirá entre natros tot l'or partit. Mest, mez : a miges.)

Gavaudan le Vieux: Senhors per.

Puis sera entre nous tout l'or partagé.

Sai mest nos mostran gran cobeeza.

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor. 

Ici parmi nous ils montrent grande convoitise. 

Prép. comp. Es la meiller e la plus pros 

Dompna que sia de mest nos. 

Guillaume de Berguedan: Ar el mes. 

Est la meilleure et la plus vertueuse dame qui soit au milieu de nous.

Ben volgra fos say 

Aquel bos costum per mest nos.

T. de G. Rudel et de Giraud: Guiraut.

Bien je voudrais qu' existât ici cette bonne coutume au milieu de nous.

3. Meias, Meian, Mejan, adj., moyen, mitoyen, du milieu, médiateur. Alcus son, l' us autz, los autres plus bas, alcus autres meias.

V. et Vert., fol. 46.

Aucuns sont, les uns hauts, les autres plus bas, quelques autres mitoyens. 

Selarier, sacrista

Major, menor, meia.

G. Riquier: Pus Dieu.

Cellérier, sacristain majeur, mineur, moyen. 

Ric hom, quan va per carreira, 

El mena per companheira

Malvestat, que vai primeira

E mejana e derreira.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Homme puissant, quand il va par voie, il mène pour compagne méchanceté, qui va première et moyenne et dernière.

Substantiv. Als grans, als meians, als menors.

(chap. Als grans, als mijans, als menós o menors o mes menuts.)

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Aux grands, aux moyens, aux moindres.

Lo meians a rossas las alas. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le moyen a les ailes rousses. 

Adv. comp. Car Dieus non perdona a meias. V. et Vert., fol. 69. 

Car Dieu ne pardonne pas à demi. 

ANC. FR. Lesquels il pria moult d'estre ses moyens envers le roy et son conseil.

Monstrelet, t. I, fol. 106.

Et l'avoit dit au roi, auquel il plut semblablement que je fusse moyen de le faire son ami et son serviteur. Comines, liv. I, p. 353.

CAT. Media (medià : mitjà). ESP. PORT. Mediano. IT. Mezzano. 

(chap. Mijá, mijans, mijana, mijanes.)

4. Mejanament, adv., moyennement. 

Participo mejanament. Eluc. de las propr., fol. 168. 

Participent moyennement.

CAT. Medianament (: mitjanament). ESP. PORT. Medianamente. 

IT. Mezzanamente. (chap. Mijanamen.)

5. Mejanier, adj., médiateur, entremetteur.

Ac entre lor motz tractamens per alqunas personnas mejaneyras.

(chap. Va ñabé entre ells molt trates per algunes persones mijaneres : mediadores.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114. 

Il y eut entre eux beaucoup de traités par aucunes personnes médiatrices.

CAT. Medianer. ESP. Medianero. PORT. Medianeiro. (chap. Mijané, mijanés, mijanera, mijaneres: mediadó, mediadós, mediadora, mediadores. Cuan se trate un matrimoni: casamenté (celestino), casamentés, casamentera (celestina), casamenteres.)

6. Mejanenc, adj., mitoyen, moyen.

Pel intratge mejanenc. Cartulaire du Bugue, fol. 13. 

Par l'entrée mitoyenne.

7. Mejansenc, adj., moyen, mitoyen.

Col drech et mejansenc. Eluc. de las propr., fol. 148.

Cou droit et moyen.

8. Mejancier, adj., mitoyen, moyen, du milieu, médiateur.

Quar ades son plenier et ades mejanciers. Leys d'amors, fol. 24.

(chap. Ya que tan pronte están plens com a miges.)

Car tantôt ils sont pleins et tantôt moyens.

Manieras

Bonas e mejancieras

E vils e malestans.

G. Riquier: Pus Dieus.

Manières bonnes et moyennes et viles et malséantes.

Mejancier entre estiu et yvern. Eluc. de las propr., fol. 122.

Moyen entre été et hiver.

Substantiv. Per so que el fo majanciers...,

Receup la pagua sobre se,

Car el avia pro de que.

Brev. d'amor, fol. 171.

Parce qu'il fut médiateur..., il reçut le paiement sur lui, car il avait assez de quoi.

ANC. FR. Par euls li requéroit que il fust moienierres de la paix entre lui et le roi Challemaine. Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 241.

Les parlemens de France qui se disent moyenneurs entre le prince et les sujets. Contes d'Eutrapel, fol. 13.

9. Mejancieramen, adv., moyennement.

N sona molamen, so es mejancieramen. Leys d'amors, fol. 73.

N sonne mollement, c'est-à-dire moyennement.

10. Mejanszanier, adj., mitoyen.

La paretz es mejanszaneira per totz temps.

(chap. La paret es migera o mijanera per tots tems.)

Tit. de 1205, Arch. du Roy., J, 323. 

La muraille est mitoyenne pour toujours.

11. Mejansar, Megansar, Meyanssar, v., moyenner, partager, diviser.

Part. prés. S' acordero, entre lor tractans e megansans.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 224.

S' accordèrent, traitant et moyennant entre eux.

Adverbial. S' aordeno leumen... am nominatiu mejansan aquest adverbi.

Mejansan aquest vocatiu expressat o entendut. 

Leys d'amors, fol. 49 et 57.

S'accordent aisément... avec le nominatif moyennant cet adverbe.

Moyennant ce vocatif exprimé ou sous-entendu.

Meyanssan seyrament. Tit. de 1448. DOAT, t. XCVI, fol. 186.

Moyennant serment.

12. Mediator, s. m., lat. mediator, médiateur. 

Per lo mediator Jesus Christ. Doctrine des Vaudois.

(chap. Per lo mediadó o mijané Jesucristo.)

Par le médiateur Jésus-Christ.

CAT. Mediador. ESP. (Mediador) PORT. Mediator. IT. Mediatore.

(chap. Mediadó, mediadós, mediadora, mediadores; mijané.)

13. Medietad, s. f., lat. medietatem, moitié.

La medietad de las dominicaturas.

(chap. La mitat de les dominicatures : dels dominis.)

Tit. de 1067. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 261.

La moitié des domaines.

ANC. FR. Selon la première proportion et medieté, que nous appellons arithmétique. Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. I, p. 442.

IT. Medietà, medietate, medietade.

14. Meitat, Mitat, s. f., moitié, partage.

Tant es vera vostra lauzors

Que la meitat no 'n sai comtar. 

Bertrand de Born le fils: Quan vei lo. Var. 

Tant est vraie votre louange que je n'en sais raconter la moitié.

Pero s'ieu pogues

Far la mitat de so qu' ieu pes.

B. de Ventadour: Estat ai. 

Pourtant si je pouvais faire la moitié de ce que je pense.

D' amor no m par qu' om puesca far meitat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

D' amour il ne me paraît pas qu'on puisse faire partage.

Ren no val cors de doas meitatz.

G. Faidit: Chant e deport. 

Rien ne vaut coeur de deux moitiés.

ANC. FR. La meited de l' aver à laron.

Lois de Guillaume-le-Conquérant, XXXI.

En dous meitez le cuer li fent.

Geoffroi Gaimar: Poëme d'Haveloc, v. 212.

CAT. Meytat. ESP. Mitad. PORT. Metade. IT. Metà, metate, metade.

(chap. Mitat, mitats.)

15. Meitadar, v., mi-partir, partager par moitié, mitiger, pourfendre.

(chap. Partí pel mich.) 

Per qu' eu dei mon chant meitadar.

Bertrand d'Allamanon ou P. Bremon Ricas Novas: Pos tan volon.

Par quoi je dois mi-partir mon chant. 

Lo coms de Montfort a los sieus meitadatz. Guillaume de Tudela.

Le comte de Montfort a mi-parti les siens. 

Meitadatz

Sens ab foudatz,

C'om trop senatz

Entr' els presatz

Non val gaire.

Raimond de Miraval: Fornier per. 

Mitigez sagesse avec folie, vu qu'un homme trop sensé entre les gens de mérite ne vaut guère. 

Part. pas. Manta carn perida e mant cap meitadat. Guillaume de Tudela. Mainte chair périe et mainte tête pourfendue.

Fig. Sui aissi meitadatz,

Que no m desesper

Ni aus esperans' aver.

Folquet de Marseille: Uns volers.

Je suis ainsi partagé, que je ne me désespère ni ose avoir espérance.

ANC. FR. Totes les bestes escorchées

Unt fendues e meitées.

Plus ert de la nuit météiée.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 47 et 57.

16. Mitigar, v., lat. mitigare, mitiger, adoucir.

Mitiga la una sillaba que no sona tan fort cum l' autra.

Leys d'amors, fol. 111. 

Adoucit l'une syllabe (de sorte) qu'elle ne sonne pas si fort comme l'autre.

Brevian, atrempan o mitiguan.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 45.

Abrégeant, tempérant ou mitigeant.

CAT. ESP. PORT. Mitigar. IT. Mitigare. (chap. Mitigá: mitigo, mitigues, mitigue, mitiguem o mitigam, mitiguéu o mitigáu, mitiguen; mitigat, mitigats, mitigada, mitigades.)

17. Mitigatiu, adj., lat. mitigativus, propre à mitiger, à adoucir, adoucissant, lénitif.

Mitigativa es dicha, quar mitiga la una sillaba. Leys d'amors, fol. 111.

Elle est dite adoucissante, car elle adoucit l'une syllabe.

ESP. PORT. IT. Mitigativo. (chap. Mitigatiu, mitigatius, mitigativa, mitigatives; mitigadó, mitigadós, mitigadora, mitigadores.)

18. Mediocritat, s. f., lat. mediocritatem, médiocrité, moyenneté.

En si non a mediocritat.

Am temprament o mediocritat.

Eluc. de las propr., fol. 265. 

En soi il n'a pas médiocrité.

Avec tempérament ou moyenneté.

ANC. CAT. Mediocritat. ESP. Mediocridad. PORT. Mediocridade.

IT. Mediocrità, mediocritate, mediocritade.

(chap. Mediocridat, mediocridats.)

19. Demi, adj., lat. dimidius, demi.

De lonc dura la ost una legua demia. Roman de Fierabras, v. 77.

De long s'étend l'armée une lieue (et) demie.

20. Demiey, Dimeis, adj., demi.

Un demiey jorn cremet ses tot defayllimen. V. de S. Honorat.

Un demi jour elle brûla sans nulle interruption.

Dejuns ses almorna es dimeis bes. Trad. de Bède, fol. 52.

(chap. Dejú o dijú sense almoina es mich be.)

Jeûne sans aumône est demi bien.

21. Entremech, adj., moyen, mitoyen, du milieu.

La mar, per forsa, rumpec l' espazi entremech.

Eluc. de las propr., fol. 180.

La mer, par force, rompit l'espace mitoyen.

(chap. Entremich. Entremés : alimens que se servixen entre dos plats prinsipals. Al teatro tamé es lo mateix.)

22. Semi, adj., lat. semi, semi, demi. 

Per tons e 'n semi tons.

P. de Corbiac: El nom de.

Par tons et en semi-tons.

CAT. ESP. IT. Semi. (chap. Semi : mich; semitono o semi tono, la mitat de un tono; Francisco Celma Tafalla no es semi idiota, es idiota sansé, aragonés y catalanista.)