Mostrando las entradas para la consulta peus ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta peus ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 30 de abril de 2026

Boecio, códice, monasterio de Ripoll

BOECIO. (1)

(1) Códice del monasterio de Ripoll, titulado Vida y milagros de Santos, n.° 113, fól 141.
La materia que encierra este fragmento tiene marcados de vez en cuando unos espacios, que serían destinados para ocuparlos con el número respectivo de los capítulos en que se divide, de lo que se olvidaría, sin duda, el escribiente, menos en los espacios quinto, séptimo y octavo, donde efectivamente se lee la palabra 
capitol con el número que, por orden, corresponde a cada uno. Advertimos, pues, que hemos llenado los espacios donde se omitieron las indicaciones referidas, con las que les correspondieran; y esto lo hacemos, tanto para que se note mejor la distribución de la materia, como porque así se deja ver claramente que el trozo que falta al principio ha de ser tan solo una pequeña parte del capítulo I°.

monasterio de Ripoll, Boecio, Boeci, Boheni



....... La qual cosa en breu los vendria en ajuda contra lo dit Theodorich el despol posseyria del regne posant falçament titol de tracio al dit Boheci per ço cor era major e pus virtuos e pus poderos quels altres. Empero era innocent en la cosa. E en absencia del dit Boeci fo promulgada sentencia contra ell que fos exiylat e mes en preso en la ciutat de Pavia on per colpa malament fenta fo malmenat e per aço car era bo e discret e coratios e no frevol axi com virtuos e bo jatsia que soferis tribulacio en lo seu cors empero temprava e vencia la sensualitat per bona raho per la qual cosa feu aquest libre en lo qual mostra que ell sentia be la tribulacio en lo cors mas empero axi com virtuos soferia valentment la fortuna contraria car humanal cosa es sentir les adversitats mas empero sil hom leva lo seu enteniment alt envers la veritat sobirana conexera clarament que nos deu del tot esmeylar ne si matex desemperar. On podets notar que en altre manera esta hom trebayllat per passions senssibles e en altra manera quant te lo enteniment exalçat envers los bens vertaders e per ço car Phylosophia qui vol aytant dir com saviesa feu levar lenteniment del hom envers los dits bens. E per aço lo dit Boheci en aquest libre posa si matex en loch de persona torbada per tribulacions e posa la Phylosophia en loch de persona qui seguex e conex veritat axi com si eren IIes persones ques rahonassen perque posa les sues dolors ab les rahons de les dites dolors e la Philosophia lo consolava anullant les rahons de les dites dolors perque lo dit libre a nom de consolacio de Phylosophia quaix que fossen II persones ço es la una malalta e laltre que fos metge e que fossen maestre e dexeble perque lo dit Boeci comença a dir planyent en axi.

Lo II capitol.

Aylas jo qui solia esser estudi he qui he feyts molts libres e diverses dictats e qui htresladats molts libres de Philosophia de grec en lati axi com la methafisicha de Aristotil e la arismeticha de Nithomachi pare del dit Aristotil mentre jo era en la flor del meu estudi estant en gran benanança aylas aram cove de fer dictats de plant e de dolor per los quals puxa mostrar la mia miseria regant ab lagremes de plor vertader la mia cara e jatsesia quem hajen tolt tot ço que jo posseya empero nom han poscudes tolre les mies sciencies ans aquelles me acompanyaran e nos pertiran de mi e aquelles soles son companyia mia. - On es notoria cosa que lo dit malvat Theodorich per la sua crueltat tolch a Boheci tota persona qui hagues ab ell privadea e negun seu amich nol gosa seguir ne li lexa negun seu conexent a son servey e part aço havial desposseyt de tot quant havia mas per ço car los bens e les riqueses de la anima no desemparen hom no poden esser toltes per mans estranyes per aquesta raho diu que les sciencies que ell se havia guanyades estegeren ab ell e no pogueren esser enpetxades per negun. E per ço dix Catho aprin alcuna sciencia a art car si per aventura se mudava e fugia la tua fortuna la sciencia tots temps romandria ab tu e not desemperaria dementre que haguesses vida. En apres Boheci fa comperacio del seu temps passat al present dient aytals peraules - ay mesqui la gloria de la mia benanança que e hauda en los temps passats e la verdor del meu jovent aram som tornats en desolacio dels meus fets en la mia triste veylesa. - Notats que compara lo jovent a verdor car axi com planta quant es be vert mostra que deu be aprofitar en fruyts axi la persona cant en son jovent comença ben faent bones obres e virtuoses es garda de mal demostra que deu esser bona e profitosa plasent a Deu e a gents. E per aquesta raho Boeci en son jovent era estat bo e virtuos e ara en se veylea se veya en tristor e havia major raho de planyer perque dehia - ara es aquest temps per los mals que sofir mes venguda soptosa veylea la qual se apar en aço car soptosament son tornat canut e magra e rugat (canoso, magro, arrugado). - Aci notats que per ço cor los mals e les tristors fan cuytar la persona a veylesa per tal quant tots los accidents de la anima exceptat goig e alegria sequen lo cors de la humiditat radical que es fonament de la vida e per aço cuyten hom a la mort per força cove de enveylir la persona per tristors. E per ço car per les engoxes de la anima lo cors pren mudament segons mes e menys per aquesta raho lo dit Boeci torna canut soptosament de la qual cosa se esdevench una gran meraveyla en Bolunya la grassa on quant I hom fos jutgat a mort li tornaren tots los cabeylls blancs dins espay de I die natural e empero non havia negun blanch. E axi mateix per ço car dolor toll a hom la sabor de les viandes per ço lo dit Boeci no podia ben menyar perque torna rugat e tremolos per ço car per defaliment de vianda la pell del hom no compleix ne la persona no pot haver força. En apres se clamava de la mort perque no venia car per la dolor que havia ne soferia la desiyave dient que la mort lavores es cruel quant ve a la persona estant ebenanança e lavores es bona quant ven a hom en temps de adversitat e de pobrea e de tristor car en aytal temps es per molts desigada e menys es temuda mas comunament fa lo contrari axi com a cruel car menysprea les pregaries e les lagrimes e los sospirs e gemechs de les persones que la desigen quant son posades en miseria e ve a aquells qui son en bona anda e han ço que volen e dix - o mort perque es axi cruel perque no vens ara quant me veus en tanta dolor e quem faries gran plaser e fugs a mi mesqui posat en gran tristor. E en apres repren los henamichs dient axi - o amichs meus quim teniets per benehuyrat e mavets moltes vegades loat veus ara que son caygut e aterrat soptosament e mes venguda mala ventura perque podets conexer que la mia benahuyrança no era ferma ans era vana perque vanament son estat loat per vosaltres. -

Lo IIIe capitol.

Mentre ques penssava en les dites coses ab dolor e hagues callat e estigues tot consiros en son lit aperechli una dona a la part dreta del seu cap la qual havia la cara molt bella e digne de gran reverencia e havia los huylls flamajants e molt avists la color de la sua cara era tota viva e frescha en senyal de bona compleccio e de benignitat. Aquela dona havia molt gran força e era ten antiga e veylla que no poria jo dir la sua hedat de dies e de ayns. La granesa del seu cors era molt duptosa car alscunes vegades era axi minua com les altres persones e a vegades era ten alta que del cap tochava al cel e sil volia I poch alçar trespassava lo cel. Les sues vestadures eren fetes de filadura molt prima e delicade e molt soptilment e eren de tal materia que nos porien corrompre les quals vestadures la dita dona havia texides e fetes per aximatexa. La color de las dites vestadures era semblant a negror de fum que roman en les pintures ennegrides per veylesa e per fum e en les estremitats de les dites vestadures eren texides dues letres ço es P e T la P era baix en les faldes e la T era entorn del cabeç e de la P entro a la T havia pintura a manera de grasons. La dita vestadura era esquinçada en alcuns lochs per ço cor alscuns robadors la volien pendre per força perque la havien rompuda e esquinçada ab les mans car fugi e no la prengueren. La dita dona tenia en la sua man dreta libres en la ma esquerra un ceptra


Lo IIII capitol.

Aquesta dona era la Philosophia la qual es dita dona per ço car axi com a dona se pertany segons la sua condicio de nodrir lom. E per ço naturalment ordonada axi la Philosophia fa lom perfeyt e acabat nodrint e informant aquell nedeameat ab ella.
E estava sobre lo seu cap per ço cor havia torbat lo seu enteniment per la ira que havia no la posa en lo cap lo qual es lo seu loch car ira empatxa lenteniment que no pot conexer la veritat clarament. Aquesta dona fou mare dells savis antichs perque Plato e Demostenes dixeren que havien haudes dues mares ço es natura e philosophya e dehien que natura los havien feyts materials e philosophia los havia denegats de vicis e informitats de virtutz. La dita dona havia la sua cara molt bella e digne de gran reverencia es deguda a persona virtuosa la qual cosa ço es que alcun sia virtuos segons los phisonomichs se demostra mes en la cara que en neguna altra pertida de la persona segons un proverbi qui diu axi la vostra cara mostra quina es la condicio vostra car per la cara conex hom en alguna manera la condicio de la persona. Encara mes la dita dona havia los huyls flamejants per ço cor la persona savia conex clarament e soptil veritat e bonesa e no pot esser tost enganada car gardes de engan. E la color de la cara sua mostrave benignitat car saviesa e fe fan esser hom benigne. La sua hedat de dies era molt antiga per ço car ja era en lo començament del mon perque diu Salamo en lo libre dels proverbis en lo VIIIe capitol quant Deus aparaylava los cels ja era ab Deu ordonant totes coses per la sua estatura duptosa. Dona entendre que a la persona savia se pertany que hage cura de les coses altes e axi matex algunes vegades de les coses baxes ço es de les celestials e terrenals. Per les vestadures Ion enteses les sciencies car axi con les vestadures comprenen e encloen dins si la persona vestida axi les sciencies encloen dins si saviesa e la embeleexen los fils prims son los principis e les regles que son en cascuna sciencia los quals aparen e son soptills mas quant son be ordonades donen compliment a la sciencia los quals principis la Philosophia avia texits car a saviesa se pertany de fer e ordonar les dites regles. Mas per ço car los entichs savis feeren molts e diverses libres de philosophia molt escurament per ço car perlaren per semblances posa que la color de les vestadures eran semblants a ymages fumoses e veylles. Per les dites letres ço es P e T son enteses dues coses ço es principi e terme e la I deu esser ab laltre car poch valria començar la cosa si no la termanava hom. E axi com aquell qui vest es comença a vestir les faldes e puis vest lo cabeç e axi vest tota la vestadura quant de les faldes es vengut al cabeç tot en axi del principi ab grasons ço es poch apoch aconseguex hom lo terma ço es a saber començant obres virtuoses e meylorant en aqueles havent conexensa de les coses en guisa que depuis finalment puxa pujar a la contemplacio divinal on aura clara conexença sens miga e sens triga. La dita vestadura era estada esquinçada forcivolment. Aços diu per molts qui soptosament e per força volen saber les sciencies e prenenne de la Ia I poch e de laltre altre poch e finalment non han neguna empero volen esser comtats entre els savis. Per los libres que tenia son enteses les sciencies les quals deu ensenyar persona scient e les quals ell ha apreses per los libres mes que per altra cosa. Per lo ceptra es entesa correccio car al hom savi se pertany de corregir e de castigar los homens fols. Aquestes dues coses ço es ensenyar e corregir no poden esser fetes sens saviesa. Los filosops pintaven la dita Philosofya en altres e diverses maneres car alscuns la pintaven jahent en I lit per ço que la anima reposant conquer saviesa e pintaven IIII donzeles que aportaven lo lit. La primera havia nom amor la segona trebayl la terça cura la quarta vigilia car per amor obraz e trebaylant obran e acaban e ab cura provehim e veytlant nos guardam de coses contrarioses. Altres la pintaven estant en los portals dels temples e sobre lo seu cap scrivienhi aytals peraules – usatge ma engenrada memoria ma infantada avorresch los fols e les obres vanes. - Aquests breument dehien en quina manera a hom saviesa e ço de ques deu gardar tota persona savia. Altres les pintaven en los lochs de les justicies axi com a regina seent en cadira e als seus peus estaven II homens entichs qui tenien la I genoyl baix en terra e xuclavenli les mameles cascun la sua e ella estenia los seus braces sobre els per la qual cosa es entes que veritat e bonea de justicie e de jutgement es feta e formada e nodrida ab let de philosophya e per aquella es fortificada e perfeta e acabada.

Lo Ve capitol.
En apres posa que feu la Philosophya on devets notar que per aço car havia compassio e pietat de Boeci tench manera de persona qui vol donar consolacio. E primerament li lunya ço que li donava tristor e depuys posay que li devia donar consolacio perque fo I poch comoguda car persona savia nos deu fortment enfelonir. E quant hac vistes les rahons de la sua dolor les quals lo agrevyaven e nol lexaven tornar al dret juy de raho dix de aqueles - qui a lexades acostar a aquest malaut aquestes putanyones soylades les quals per manera de medicina li donen veri lo qual fa les sues dolors crexer perque no pot garir ans se agreuge quant mes va mes. - On devets notar que persona savia no deu retenir ab si los pensaments que torben la raho mas deulos lunyar de si matexa. E per ço car seguir mes la volentat que la raho fa hom esser quaix bestial e sutze e per aquesta raho la Philosophia dix de les cogitacions seguens la volentat que eren putanyones soylades car aytals cogitacions moven hom a coses sutzes afalagant ab coses plasents axi com fan les putes giten los homens de raho els fan delitar en sutzures. En apres giras deves les cogitacions dienlos felonament - anatsvosen en mala ventura car sotz axi com les serenes de la mar que cantant dolçament maten les gents. - Diuse en les faldes que les dites serenes son en forma de fembres les qualls canten molt dolçament e tiren les naus faent faent adormir los homens per la dolçor de lur cant e puis aucienlosAxi aytals cogitacions paren plasents mas fan crexer la dolor en tant que fan venir hom a desesperacio si molt les aturave ab si. E quant aço ach dit les dites cogitacions se pertiren de Boeci ab gran confusio e no pogren respondre axi com a malmirentsE apres la Philosophya posa aqui les sues dozelles ço es les rahons virtuoses e bones per ço que guarissen Boeci qui havia los huyls ploroses e la pensa aterrada lo qual quant hac viste la dita dona e hac vist ques era axi ensenyorida com no la conegues e estech tot meraveylat e gira los seus huyls e la viste fortment envers la terra e espera que faria la dita dona. Notats quel hom qui es sotsmes a la sensualitat per avols pensaments ans ques puxa de tot levar per la lum de la raho ha primerament batayla dins en si entre la sensualitat e lenteniment fort trenca hom los ligams de la sensualitat regonexent si matex. En apres la Philosophya acostas en lo lit de Boeci e asigues sobre lespona. Aquest lit es lenteniment del hom e la espona es la sciencia especulativa en la qual se posa la Philosophya. En apres parla reprenent Boeci e dix
- o Deus e tan gran dolor es aquesta car la pena daquest baro es soptosament enderrochada pregon per vens terrenals de la fortuna e esli crescuda forment cura e ancia molt dampnosa e ha soptosament perduda la sua propia lum e es caygut en escures tenebres. - Aquest hom qui era virtuos e franch de totes ancies pegues e solia gardar e remirar lo cel axi com sil vees ubert es pensava en los moviments dels cels e del sol e de la luna e de les altres planetas e axi mateix de les esteles es pençaba en los mudaments dels elaments e de la mar e dels vents e de totes les dites coses vol saber raho pensaves encara en los sperits qui mouen los cels e per quina fin e com e encara en tots los temps e en les natures e en tot ço ques feya en la terra e en lo cel e en la migania e perque era habundancia o freytura de les coses ara veus aquest aytal com jau e quaix te apagada la lum de la sua pença e premut efexugas e greus de tristor e de dolor e te la sua cara baxa. O e ten gran estranyedat es que aquest qui ab ten gran pleser solia contemplar les coses celestials e ara es forçat de gardar la terra nescia e folla car per ella ço es per les coses terrenals moltes persones fan follies e nescieses e lexen estar vertadera saviesa.

Lo VIe capitol.

Mas de huy mes temps es que prenga alcuna saviesa e medicina de bon metge. On devets notar que la Philosophya tench manera de bon metge qui demana e vol saber lo conençament de la malauthia interrogant lo malaut e per aço fa interrogacions e demandes a Boeci cortesament. E axi com lo metge per les respostes del malaut revella e mostra al malalt alcunes coses que ell no sabia nes pensave perque lo malalt conex mils lo seu mal en es pus obedient al metge. E axi com lo metge comença a donar al malalt medicines leugeres e en apres les dona pus forts segons que a obs per ço car les forts farien mudaments massa soptoses per aquesta raho la Philosofya tench semblant manera en guarir Boeci consolantlo de les sues peraules començal a rependre suau e leugerament guardantlo en la cara e dix - no es tu aquell qui eres nodrit ab la nostra leyt ço es ab la nostra doctrina e es crescut e vengut a perfeccio per les nostras sciencies e qui eres escapat a les persones de la sensualitat e eres posat en gran fortalea de virtuts al qual nos haviem dades moltes bones armes les quals sino haguesses lançades e desemperades te hagren virtuosament defensat e no fores estat vençut. Diguesme tu al qual tantes gracias havem fetes coneysme perque cales parla ab mi. Demante si calles per vergonya o per esgleyament car certes mes amaria que calasses per vergonya car la vergonya no tol la raho ne lo seny. Esgleyament empatxa lo sen el enteniment mas segons que jo conech a tu pren axi espaordiment. -

Lo VIIe capitol.

E quant la Philosofya vee estar Boeci axi mut e quaix peria que no hagues lenga posali les sues mans ço es conaxença del seu defaliment als seus pits aço es quant hom torna a regonexença de si matex e lavors jatsesia que la raho sia carregada empero no es de tal vençuda ne aterrada perque dix Philosofya quant lo hac toquat - aquesta malalthia no es periylosa car es litargia que es exir de dret e de juy e de rahoExoblidades li son - dix ella - les armes que nos li haviem dades mas leugerament les cobrara sins pot conexer e per ço quens conega tochar liem los seus huyls qui estan cuberts de gran foscura de les coses terrenals. - En apres torchas los huyls ço es la raho e lenteniment ab la sua vestadura delicada los quals eren carregats de lagremes ço es de volentats terrenals e fosques car levali les sues turbacions e felonies de la sua pença e lavores lexaren les tenebres de turbacio e tornali quecom de la prima vigor ço es que lo seu enteniment fo illuminat.

Lo VllIe capitol.

qnant (quant) Boeci se fo I poch regonagut e hac aclarit lo seu enteniment volch asseiar si conexeria la dona. E quant hac alçats los huyls deves ella conech que aquela dona era Philosofya nodriça sua ço es conexença del sobiran be lo quall era lo derrer e milor de la sua consolacio les esteles de la qual Boecii havia molt sovinyades. E quant la hac coneguda dixli - o maestre de totes virtuts qui es enviada en terra e avellada del sobiran be ço es de Deu qui la tremet a diverses e a moltes persones com ses fet aço que tu sies venguda en aquesta solitut e preso del meu exiyll es tu matexa axi com jo falçament acusada. - Resposli la Philosofya en axi - o especial amich meu e com seria aço que jot desemparas specialment ara com per amor de mi sofers ten gran trebayl per mantenir la mia doctrina ço es que tot philosof deu mantenir sobre totes coses veritat e bonea e deu menysprear tota tribulacio qui li vinga per aquesta raho. E per aço nom estaria be que jo desemperas les persones ignoscens qui per amor mia soferen mal. Lo teu afany prench jo per meu ell vuyl ab tu soferir. E not pens que jom meraveyl del teu trebayll car a mi nom es novell empero ben saps tu que los antichs filosofs per conservar les nostras doctrines e per amor de veritat han sofertas moltes tribulacions. Car bet deu remembrar ço que has vist ço es que saviesa es molt menyspreada e avilada entre males persones car tots temps les persones folles contrasten a les savies e a les discretes. E no saps tu que ans que fos Plato amich nostre ja haviem haudes bataylles per los savis qui foren ans que ell dells qualls alscuns foren exillats e les altres hageren a fogir e alscuns prengueren mort. Ben saps tu que vivent lo dit Plato amich nostre Socrates maestre seu fo molt injustament perseguit e en presencia nostra pres mort per mantenir veritat. On devets notar que Socrates maestre de Plato feu I libre de unitat de Deu en lo qual prova per manifestes rahons que no devia hom fer honor ne reverencia divinal sino tensolament ha I Deu per la qual cosa foren somaguts contra ell los sacerdots de les ydoles qui preycaven molts deus. E acusarenlo ab lo princep de Athenes dient que ell havia dit mal dels deus per la qual cosa havia esser jutgat a mort en tant que fos sentenciat que begues I anap de veri en nom daquell deu que el creya la qual cosa ell no rebuja confiantse en Deu. E quant lo hac begut no li feu mal negun segons que diu I doctor per nom Macer. En apres fo forçat quen begues altre anap en nom de tots los deus de Athenes e ell protestant que per aço moria lo qual quant lach begut tentost mori per lo qual fo irat tot lo pobla qui aqui era present. E levarense contra los dits sacerdots e ocierenlos tots. E prengueren lo cors de Socrates e ab gran honor soterrarenlo en lo templa axi com aquell qui era amich de Deu vertader. E apres la mort de Socrates los seus dexebles se depertiren en diverses oppinions e jatsesia que alscuns mantinguessen alscunes errors empero aytembe mantenien alcuna pertida de veritat e per aquella soferien molts trebays jatsesia que fossen fols en altres. E si a tu no baste la fuyta de Anagaras ne lo veri de Socrates ne los turmens de Zeno per ço com eren grechs e estranys de la tua nacio empero deuriat menbrar de Cani e de Senecha e de Sora car tots aquests foren molt excellents philosops romans axi com tu metex e tots hagueren molts e bons dexebles e tots han soferts diverses turments per amor de veritat e de bonesa. Car Senecha segons ques comte en la istoria dels romans fo mestre de Nero quant fo feyt emperador e faes I die gran convit estant en la sua emperial magestat e vees Senecha maestre seu qui era en lo palau remembrali com moltes vegades lo havia ferit per nodrir e per castigarlo e soptosament mogut de gran ira feulo venir denant e dixli que elegis en quina mort volia morir car daqui avant no podia mes viure e mana quel matassen denant ell en aquella mort que ell mes elegiria lo qual forçat elegi que fos sagnat de dos brassos e posat en I bayn. E an axi nodri corp qui li tolch la vida e mori. Donchs aquest e los altres damunt dits sofariren mort per los castichs que donaven a les persones malvades volentlos nodrir e sostengren moltes e diverses tribulacions empero es romasa excellent e digna memoria de ells e no havia molt temps passat que eren estats morts e no foren morts axi ne tentost sino per ço cor eren molt savis en sciencies e en custumes de les males persones perque foren perseguents car tots temps fo que les bones custumes son perseguides per aquells qui tenen mala vida. Donchs no veig raho perque tu lot deges meraveylar si los bons homens estant en la mar salada e tempestuosa daquest mon soferen amergures e tempestats per les ondes grans qui hi son. E axi com la mar es amergosa e salade e tempestuosa axi es la vida de les gents mentre son en lo mon e jatsesia que les bones persones soveny sofiren tribulacions e persecucions per los mals per ço car les bones persones son poques e les males son moltes e quaix sens fi ques mouen mes bestialment seguint la lur propia voluntat que no rahonablament seguint lo dret juy de raho e per aço perseguexen los bons en moltes maneres empero per ço car saviesa venç malicia e bonea sobrepuge a malesa e la intencio e lo proposit dels savis e dels bons homens es aytal que no deuen aver anchia dels desplers dels mals homens ans los plau quels sien desplasents per raho jatsesia que les males persones sien moltes e molt poderoses per poder mundanal empero no deuen esser temuts per aquests car les dites males persones no han ab si regidor qui les govern car defall-los la raho qui deu regir e governar les gents ans son axi com la nau sens thimo e sens govern en la tempesta qui nos pot regir ans esta en gran periyll e per aquesta raho si ells se ajusten contra aquels quils donen les bataylles no poran haver victoria dels bons cor fermanse en aquella cosa qui no ha en si fermetat e los bons son regits per la virtut intellectiva que es regidora dels savis e informals de bonesa e de veritat e menals a la gran força e a la forts torra del sobiran e vertader ben hon han plasent contemplacio possehint los grans tresors de saviesa perques poden traure escarn dels fols los qualls han lexat lo vertader be e sonse occupats en coses qui res no valen ne poden profitar verament cor son transitories e decaybles e leugeres e frevols e altes e vallayades de molts bens. E axi o dix Enpodocles segons que recomte Theofautus en lo començament del libre de plantes qui diu que III coses son qui per lur excellencia sobrepugen totes les altres en aquesta vida. La primera menyspreu de la honor terrenal e de fortuna. La segona es desig de la benanança eternal. La terça es illuminacio del enteniment e de la volentat. La primera es ten bona que no es altre pus honesta e per res non es hom ten benehuyrat com per la segona e no es res que tant hom faça a conseguir les dites II com la tercera. E per ço car la torra es força dess... ta es ben garnida de les dites III coses per aquesta raho no ha pahor de res. E posar tene eximplis naturals en coses manifestes hon un hom qui ha lenteniment clar axi com lo cel com es ben sere posa sots los peus tota fortuna contraria menyspreant aquella e aquel jutge be e dreturerament qui per fortuna contraria nos lexa decaure e per fortuna de benanança no exalça lo seu cor aquest aytal pot ben tenir sens temor la cara ferma contra tota adversitat e no li calra haver paor de les ones tempestuoses mundanals per torbades e irades qui vinguen ne sera sobrat per la tempestat de la mar mundanal ne sera enderrochat per enpenta de vent ne cremat per ardor de foch ne aterrat per colp de pedra de giny ne sera mogut de son loch axi com para la furor del poble a moviment de mar e la envege dels henamics lagoters a vent e la ira dels senyors mundanals a foch e al colp de pedra de giny les quals coses temen vanament les gents folles e per aço son vençudes leugerament mas les persones savies no les qual tembre. Seguexse en apres o mesquins de homens e perque havets temor e estats espaordits e meraveyllats de les ires malignes e cruels dels mals senyors car sius en prenets be esgart no han ab si regidor ne capita perque no deuen esser temutz car no han força ne vigor. E per aquesta....  

lunes, 2 de febrero de 2026

LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau

PERE PENYA. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.


Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.

Cursá la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos conexements especials, fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars de l'illa.

Ha pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi extraordinari d'un brot de taronger florit d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart altres accéssits.

Palau, Beceite, vista posterior, delantera, eras, dibujo antiguo

LO PALAU ENCANTAT.


Fugint s'en va la regina

Per garrigues e pinars,

Contristada e consirosa,

La nuyt derrera de l'any.


La nuyt que n'es fosca e neyra

Com lo temps qu'esdevindrá,

Car de l'argentada luna

N'ha finit lo veyl minvant.


No mostra lo cel esteles,

Qu'enterbolides les han

Les núus de pols que levaven

De irades hosts mantz cavayls.


EL PALACIO ENCANTADO.

Acongojada y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última de diciembre.

Y fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de Mahoma.

No brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor la polvareda que levantó la caballería aragonesa.


Del cor de la beyla n'ixen

D'angoxa sospirs amarchs;

Perles de sos uyls ne cauhen,

De sos uyls de viu esguart.


N'ha motiu d'aytal tristança,

N'ha rahó de dol aytal;

Jorns de joy hagué, mas ara

Los vinents jorns son de plant.


Que n'ha estat fort trist per eyla

Açeyl jorn malavirat,

Que n'ha perduda Maylorques

Ab lo xech e son infant;


E ha vist feresta matança

De sarrhins e chrestians

Dins sa maysó que guardaven

Los guerrers pus esforçats.


Per ço futx sense pus companya

Que ses esclaues leyals,

E los pochs esclaus que pogren

Escapar d'un greu trespás.

___


- ¿Perqué tant ploratz, regina? -

L' hi claman tuyt los esclaus,

Esvahida es l'illa vostra,

Obs n'es ja qu'el briu eus salv.


Amargos suspiros se exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos, lágrimas que anublan su ardiente mirada.

No es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó días de ventura, de duelo serán los que le restan;

Que ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.

Y desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.

Por eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos leales que lograron escapar a una muerte cruel.

____

- ¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos. Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.


- Ay! no plor, no, mon reyalme

N'el captiuatje d'en Sayd,

Que plor la mort que li espera

A mon fiyl, lo douç infant;


Tramés l'han de l'Almudayna,

Pres a mans d'un rey estrany:

¡Mal verí que occís en Jacme!

¡Sa corona fongue un lamp! -


¡Trista! la mora camina

Per vinyes e oliverás,

Ab lo pit las que respira

De greu dol ultrapassat.


Es ja l'alba y no 's detura;

Luny de la ciutat s'en va;

Perdudes ha ses armilles,

Trossetjat son manteyl blanch.


Vola al vent sa cabeylera,

N' ha los peus ensanchnentats,

Y en la terra ses petjades

Hi lexan sagell de sanch.


Corren los chrestians tras eyla,

Via dreta a haverla van,

Que saben que la regina

N'es rica e gentil de faç;


- No lloro, no, mi reino perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a mi hijo, al dulce hijo de mi amor.

Arrancado le han de la Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -

Triste avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho, traspasado por el dolor.

Despunta ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad. Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.

Ondea al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.

Persíguenla sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es rica y que es hermosa.


E lá al Capdepeyra dien

Qu'eyla n'ha encantat palau,

Tot ple d'aur e de riquea,

Abscondut enfre penyals. (entre)


Debades corretz, debades;

Gents d'Aragó, cathalans;

No hauretz aur, de la regina

No veuretz, no, lo palau.


Que es fada la noble fembra,

E sols la via eyla sap

Del palau, e per aubrirlho

Les paraules del encant.


Bataylers, liuratzvos d'eyla,

Liuratzvos de sos mals arts,

Qu'iratjós son cor respira

Venjament de los chrestians.

_____

Ja s'acosta la regina,

A la mes lunyana vall;

Ja del albor la lum rotja

Guarneix les núus de levant:


Enfre los pins qu'escomouen

Les ones è lo mestral

Appar lo viarany que mena

A son palau encantat.


Y dicen que escondido entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.

En vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su palacio.

Es hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus puertas.

Guárdaos de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón herido respira sediento de venganza.

__

Ya se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de oriente la luz rojiza del alba.

Por entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento, serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.


Los árbres semblan fantasmes

Que 's levan dels arenals,

E 'l xeloch que los enclina

Dona 'ls formes de gegant.


Enfre un badaluch de roques

Veuse lo pregon portal

De 'l palau, e les arpeyles

A esbarts hi volan denant.


¡Oh, qué beyla arquitectura!

¡Oh, qué richs filigranats!

¡Qué n'está de ben guarnida

La porta de lo palau!


Barons, que de la montanya

Anatz baxant vers lo pla,

Corretz tuyt, passatz cuytosos

Les fredes aygues del prat.


Si voletz soptar riquees

Al som tenitzles ja lá;

N'es lassa ades la regina

Si d' haverla ne sotz gays.


La regina clama y s'obre

Lo gentil, lo beyl portal.

Torna clamar la regina

E s'enlumina lo ermás.


Los árboles semejan fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán sus ramas y les da formas gigantescas.

Ábrese el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.

Oh! ¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán delicadas esculturas en las puertas del palacio!

Barones que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad presurosos las frías aguas del prado.

En vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo; abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.

Llama la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se ilumina el palacio misteriosamente.


Per les roques ja s'endreçan

A ferfoylons los chrestians,

Donant clams de gran follia,

Vesent maraveyla aytal;


Tras de la regina corren;

Nengú d'eyls l'atenyerá,

Car de lo sol a l'exida

Ha arribat a son palau.
___


Fora los esclaus ne restan

Ab açagayes armats,

Les esclaues dins les sales

Cuydan los tresors que hi ha.


A mils de pilars maçisos

D'aur, d'argent e de crestayl,

E ganfanons e senyeres,

Armes, escuts e turbants.


A betsef joyels e robes,

Paveylons, coxins broidats

Ab margarides e peyres

De gran preu dessus sendat.


Mantz drap-rasos, alcatifes,

Taules d'ivori e corayl,

Safilis e belles perles,

E caramulls de diamants.


A centenares los cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores al descubrir tal prodigio de belleza.

Todos corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque llegó ya a su alcázar a la salida del sol.

Fuera quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas cuidan de los encantados tesoros.

Millares de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y pendones, armas, escudos y turbantes.

Alhajas de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.

Cortinas de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y montones de diamantes.


Ja hi arriban, ja hi arriban

Los chrestians agosarats:

Los esclaus volen occiure,

Les espahes van brandant.


Esvahir la porta volen

Com a barons esforçats,

Mas fortment lluytan e feren

De la regina 'ls esclaus.


Ja es levada la cortina

De la gran cambra reyal,

Ont s'hi ouen sons melodiosos

E d'oçells estranys lo cant.


Ja 'n va a passar la regina

A darlot son rich lindau,

Quant òu lo brugit de lançes

E de colteyls guerretjant.


Sos esclaus veu que cedexen

P'els chrestians environats.

¡Ay! ¡còm sent la gentil fada

No poder fadar chrestians!


No 'l' cal intentarho ab ira,

No n'ha força ton esguart:

Oli sant senyá lurs testes,

E crotz roijes lurs pits han.


Ya se acercan animosos los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los esclavos.

Intentan forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina resisten con fiereza.

Álzase ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso canto de aves mil traídas de extrañas regiones.

A pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de los hierros y el clamor de los combatientes.

Conoce que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y ¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los cristianos!

No vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus pechos.


Mas tost clama la smarrida

Regina - “Per fat e fat

Que me encomaná ma mare

Que ver diga e veritats,


E un punt mes. Que 's torn de màrbre

Tot mon encantat palau,

De màrbre 'ls tresors que acluca,

De màrbre tuyt mos esclaus.” -


Dix, e dessots la cortina,

Que cau feta màrbre ja,

Despareix la noble fembra

De tristança sanglotant.


Encercantla van cuytosos

Los chrestians desperançats;

Peyres e mes peyres troban

Dins totes les sales grans;


Son de guix les alcatifes,

Les senyeres son de sal,

Codols son perles e joyes,

E los coxins son de fanch.


Los mil pilars d'aur son roques,

Munts de grava los brillants,

Mes tot ha forma e semblança

De lo que fonch pauch temps ans.


Mas luego prorrumpe la afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y se cumpla lo que voy a decir:

Conviértase en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -

Dijo, y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la noble dama, sollozando llena de mortal angustia.

Buscándola van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas encuentran solamente piedras y más piedras.

Son de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y joyas, y de arcilla los ricos almohadones.

Los pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo conserva la figura misma de lo que fue antes.


Lo pavelló de la cambra

De la fada es màrbre blanch,

E 'ls chrestians qu'entrar hi volen

Ja no lo poden levar.


Absconduda la regina

No 's lexa de planyer may,

Cobejant lo jorn que a moros

Maylorques regne retrá.


Sis setgles n'ha fet que plora.

¡Qué n'es de trist lo seu plant!

Jo l'he sentit e 's levaren

Mos cabeyls dessus lo cap.


Per los murs e les arcades

Del palau vessantne están

Les lágremes de la fada

Qu'anyora son fill aymat.


E enquer huy los que penetren

Entro ceyl loch de trespás,

Aytanta beylea esguardan

Dins son encantat palau.


Los esclaus e esclaues toquen

E les perles e diamants

Convertits en peyra viva

Que 's diu la cova d'Artá.


El camarín de la reina es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los cristianos que intentan penetrar en él.

Retirada allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.

Seis siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto! erizáronse al oírle mis cabellos.

Por los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz princesa, que suspira por su hijo amado.

Y Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran los portentos de belleza del encantado palacio.

Tocar pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo que llaman la Cueva de Artá.


//

REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA

(Un)

Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.

(Tots)

- D'on són? - D'on!
de la Sala. - Bons sons són.
- Tambors
que fan honors
als senyors Regidors.

- Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
pintats
i desfressats de rat-penats.

Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.

Elet net
per decret de dret estret,
que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.

Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
el floc
color de foc, retxat de groc.

La gent sent
que és valent, i el gran talent,
ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.

Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.

Tenim prim
el saïm, patim de llim;
beguem
i si porem tornarem, tocarem.

Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.

Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.

Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.

Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.

Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.

Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.

Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.

Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
Meiam com
mos ho partim. Tant per hom per tothom.


//

WIKItroles en dialecte occità catalá:

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.

Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.

Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.

En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).

llengua més arcaïtzant


Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.

El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya NicolauMiquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.

Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.

Vària

Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)

Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)

Guía manual de las Baleares (1891)

La industria mallorquina (1884)

La cuina mallorquina (1886)

Obra literària

Poesia

Records i esperances (1885)

Poesies en mallorquí popular (1892)

Teatre

El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.

Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.

La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Catalina Tomàs (1890)

La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)

Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]

Narrativa

Cuentos mallorquins (1884)

La gota d'aigo (1893) [novel·la]

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemes-solts/penya.html


  1.  «Pere d'Alcàntara Peña i Nicolau». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana..
  2. «PEÑA I NICOLAU, PERE D'ALCÀNTARA». Visat. PEN Català. [Consulta: març 2019].
  3. Josep, Massot i Muntaner. «Pere d'Alcàntara Penya i la llengua catalana». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Volum 1. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 139-160. ISBN 9788472026803.
  4.  «Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau». poesia.cat. [Consulta: març 2019].
  5. Ferrà, Miquel «En Pere d'A. Penya». La Nostra Terra, núm. 3, març 1928, pàg. 78-82.
  6.  «Cronologia de les Illes Balears del segle xx. La restauració borbònica 1901-1923». UIB. Universitat de les Illes Balears. [Consulta: març 2019].
  7.  Alcover i Maspons, Joan. Don Pedro de Alcántara Peña, hijo ilustre de Mallorca: discurso leído en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1910. Palma: Impr. de J. Tous, 1911.
  8.  «Sessió del "Teatre dels Poetes" a l'Ateneu Barcelonès, dedicada a En Pere d'Alcàntara Penya». La Publicitat, 02-03-1928, pàg. 6.
  9.  Lladó i Rotger, Francesc «Pere d'Alcàntara Penya al Teatre dels Poetes». S'esclop. Quadern cultural, núm 25, 2006, pàg. 30-33.
  10.  «Memòria Activitats 2007». UIB. Universitat de les Illes Balears, 31-12-2007. [Consulta: març 2019].
  11. Mas i Vives, Joan. Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484158325.
  12. «Pere d'Alcàntara Peña Nicolau». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 13. Palma: Promomallorca, p. 44-46. ISBN 84-8661702-2.
  13. Miralles i Monserrat, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears: Segle XIX. L'Abadia de Montserrat, 2007.
  14. Font Poquet, Miquel dels Sants. Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906): vida i obra. Palma: Miquel Font Editor, 2006 (Evast e Aloma, 26). ISBN 9788479671143.
  15. Serra I Busquets, Sebastià; Pujals I Mas, Margalida. L'obra de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau. Edicions Cort, 2001 (Els ullals). ISBN 9788475355016.
  16. PONS PASTOR, Antoni. Don Pere d'Alcàntara Penya. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788492703005
  17.  Mas i Vives, Joan. «Pere d'Alcàntara Penya». Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. [Consulta: març 2019].