Mostrando las entradas para la consulta patejá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta patejá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 11 de agosto de 2026

Treilla, Trelha, Trilla, Trichilia, Treillar, Trelhier, Entreillar, Entrelhar - Estrepar

Treilla, Trelha, Trilla, s. f., lat. trichila, treille.

Bel m' es quan s' azombra ill treilla.

Marcabrus: Bel m' es quan.

Il m'est beau quand s'ombrage la treille.

Lay desotz una trelha.

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Là dessous une treille.

Pres de la via,

Desotz una trilla.

G. Riquier: D' Astarac.

Près de la voie, dessous une treille.

(ESP. Trichilia es un género de plantas fanerógamas de la familia Meliaceae.)

Treilla, Trelha, Trilla, s. f., lat. trichila, treille.


2. Treillar, v., s'étendre comme la treille, s'enlacer, entrelacer, grimper, 

s'étaler.

Fig. Malvestatz treilla,

E jois torna en paissel.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Méchanceté s'étend en treille, et joie se transforme en pieu.


3. Trelhier, s. m., treillageur, faiseur de treillage ou de treillis.

A trelhiers, lo portal. Cartulaire de Montpellier, fol. 44.

Aux treillageurs, le portail.


4. Entreillar, Entrelhar, v., s'étendre comme la treille, s'élancer, grimper, s'étaler.

Fig. Aissi pueia jois e 'ntrelha. 

Hameus de la Broquerie: Quan reverdeion.

Ainsi monte joie et s'étale. 


Tremir, v., lat. tremere, trembler, frissonner, frémir.

El peneden fa temeros tremir.

G. Riquier: No puesc.

Téméraire fait trembler le pénitent.

E 'ls angels del cel tremiran. Contricio e Penas infernals.

Et les anges du ciel frémiront. 

Malautz suy, e tremi de murir.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Malade je suis, et je tremble de mourir.

ANC. FR.

Dont vous deussiez prendre vengeance 

Pour faire les aultres trémir.

Charles d'Orléans, p. 251.

ESP. (Temblar, estremecer, estremecerse) PORT. Tremer. 

(chap. Tremolá: tremolo, tremoles, tremole, tremolem o tremolam, tremoléu o tremoláu, tremolen; tremolat, tremolats, tremolada, tremolades; tremolaré; tremolaría; si yo tremolara; ¡tremola, porró!)

Para tocarte, moceta,  venimos aquí un montón,  con guitarras y laudes,  bandurrias y acordeóns.  Guitarrico, trompa y gaita,  tocaremos con ardor,  aunque tu pandero, niña  tocaríamos mejor.


2. Tremor, s. f., lat. tremor, tremblement, frisson, frémissement.

Quan endeve a alcu tremor per frey. Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Quand advient à aucun tremblement par froid.

Quant l' abbat ausic las letras de K., hac gran tremor. Philomena.

(chap. Cuan l'abat va escoltá les lletres de Carlos, va tindre gran tremoló.)

Quand l'abbé ouït les lettres de Charles, il eut grand tremblement.

ANC. FR. Por la trémor et por la dotance de l'empereor Alexis.

Villehardouin, p. 56.

En telle trémeur que je trembloye tout ainsi que les feuilles dedans les arbres.

J. Marot, t. V, p. 47.

ESP. PORT. Tremor (Temblor). IT. Tremore.


3. Tremol, s. m., tremblement, frissonnement, frémissement.

Fig. Per qu' el cor m' intra en tremol.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

C'est pourquoi le coeur m'entre en tremblement. 

CAT. Tremoló. (chap. Tremoló, tremolons.)

pixacantons, pixaracons, vado permanente, cochera


4. Tremol, s. m., lat. populus tremulus, tremble, sorte de peuplier.

De tremol l' escorsa meiana.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De tremble l'écorce moyenne.

(ESP. Álamo (chopo). chap. Chop, chops; Populus tremula, aspen, abre mol conegut a Nonasp, Nonaspe; chopera, choperes : puesto aon ñan mols chops.)

ESP. Álamo, chopo. Chap. Chop, chops

5. Tremola, s. f., tremble.

Sas fuelhas so leugieras cum de tremola. Eluc. de las propr., fol. 223.

Ses feuilles sont légères comme de tremble.

IT. Tremula.


6. Tremble, s. m., tremble.

Escut de tremble nulh ni de til. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.

Nul écu de tremble ni de tilleul.


7. Tremolar, v., trembler, frémir, frissonner.

Comenset fort a tremolar,

De gran paor non poc parlar.

(chap. Va escomensá fort a tremolá, de gran temó (paó) no podíe (va pugué) parlá.)

V. de S. Honorat.

Il commença fort à trembler, de grande peur il ne put parler.

Mi fan en aissi tremolar

Cum fai la fuelha lo fortz vens.

(chap. Me fan aixina tremolá com (li) fa (a) la fulla lo fort ven.)

Pons d'Ortafas: Aissi cum.

Me font par ainsi trembler comme fait la feuille le fort vent.

Subst. Lo tremolars s' esmov el cors. Liv. de Sydrac, fol. 79.

Le frissonner s'émeut au corps.

CAT. ESP. (Temblar) PORT. Tremolar. IT. Tremolare, tremulare. 

(chap. Tremolá. Vore la conjugassió una mica mes amún.)

carpit



8. Tremolament, s. m., tremblement, frémissement.

Tremolament dels potz en febres agudas,... es senhal de mort.

(chap. Tremolamén (tremoló) dels labios en fiebres agudes,... es siñal de mort.)

Eluc. de las propr., fol. 42.

Tremblement des lèvres en fièvres aiguës,... c'est signe de mort.

ANC. CAT. Tremolament. (chap. Tremolamén, tremolamens; tremoló, tremolons.)


9. Tremulos, adj., lat. tremulus, tremblant, frémissant, frissonnant.

Home ebrios, en sa cara es falbelos,… en las mas tremulos.

Eluc. de las propr., fol. 227.

Homme ivre, en son visage est blême,... en les mains tremblant.

ESP. Tremuloso (tembloroso). IT. Tremoloso. (chap. Tremolós, tremolosos, tremolosa, tremoloses : que tremole, que está tremolán.)


10. Tremblar, v., trembler, frissonner, frémir.

Auzel qu' el ve de paor trembla.

(chap. Muixó que lo veu de temó (paó) tremole.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Oiseau qui le voit de peur tremble.

Fig. Aissi m fai tremblar,

Ma domna, 'l cor e frire.

G. Faidit: Solatz.

Ainsi me fait trembler, ma dame, le coeur et frémir.

Part. pas.

La pelz li rua, hec lo kap te tremblant. Poëme sur Boèce.

La peau lui ride, voici que le chef tient tremblant.

ESP. Temblar.


11. Terra tremol, s. m., tremblement de terre.

Fes tan gran terra tremol

Que 'l barry tot entorn

Son cazut. 

V. de S. Honorat.

Fit si grand tremblement de terre que les remparts tout autour sont tombés.

Voyez Terra

Terra tremol, s. m., tremblement de terre.


Tremueia, s. f., trémie.

Del blat qu' era en la tremueia. Roman de Jaufre, fol. 2.

Du blé qui était daus la trémie.

Loc. fig. Per que 'l deu hom la tremueia

Totas sazos tener vueia.

Bertrand de Born: Mout mi plai.

C'est pourquoi on lui doit la trémie (en) toutes saisons tenir vide.

CAT. Tramuja. (Tremuja)

La desclofadora es la máquina que se fa aná per a desclofá, traure lo clofo, de les ameles, armeles; tramuja, tremuja


2. Trameiar, v., remuer comme la trémie, s'agiter, frétiller.

Part. pas. Ai gros cul espes e trameian.

T. d'une Dame et de Montant: Ieu venc.

J'ai gros cul épais et remuant.


Trena, s. f., tresse, filet.

Que puescon portar garlanda o trena ses tota coronadura d' aur.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Qu'elles puissent porter guirlande ou tresse sans aucun couronnement d'or.

Las trenas son lascas. Liv. de Sydrac, fol. 103.

Les filets sont lâches.

CAT. Trena. (chap. Trena, del pel, d'alls; trenes.)


2. Entrenar, v., entrelacer, tresser.

Part. pas. Corona...

D' espinas fo ponhens e de jonc entrenada.

Roman de Fierabras, v. 4972.

La couronne... d'épines fut poignante et de jonc tressée. 

CAT. Entrenar. (chap. Entrená : fé trenes, per ejemple, de jung, junc, chunc, com a Vallchunquera. Vore trenes a “Tú no eres de Fórnols si”.)


Trencar, Trenchar, Trinquar, v., lat. truncare, trancher, tailler, fendre, couper, casser, briser, rompre.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 85.

Trencar ausbercs, e sentir colps mortals.

Aicarts del Fossat: Entre dos reis.

Fendre hauberts, et sentir coups mortels.

Qui vol culhir ni trencar

Las flors.

(chap. Qui vol cullí (ni) y trencá les flos.)

Bernard d'Auriac: Nostre reys.

Qui veut cueillir et couper les fleurs.

Que jamais no rompa ni trenc.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Qui jamais ne rompe ni casse.

Fig. A gran poestat esta mal, fe que us dey, 

Que trenc treguas.

Bernard de Rovenac: Belh m' es.

A grande puissance il sied mal, foi que je vous dois, qu'elle rompe trêves.

Primeirament deu hom trenchar la cogitacio, e apres, l' obra.

Trad. de Bède, fol. 60.

Premièrement on doit trancher la pensée, et après, l'oeuvre.

Loc. prov. Tant vay lo dorc a l' ayga tro que se trenca. V. et Vert., fol. 86.

(chap. Tan va la cantrella al aigua (fon) hasta que se trenque.

ESP. Tanto va el cántaro a la fuente hasta que se rompe.)

Tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce qu'elle se brise.

Part. prés.

Lansa portet trencan, targua reonda. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 44.

Il porta lance tranchante, targe ronde.

Fig. De guerra no s pot honrar lo rey

Trencan treguas.

Bernard de Rovenac: Belh m' es.

De guerre ne se peut honorer le roi rompant trêves.

Substantiv. Al trenquan de l' espasa. Chronique des Albigeois, col. 67.

Au tranchant de l'épée.

Part. pas. Anc no 'l vi bras ni flanc

Trencat. 

Bertrand de Born: Al dous nou.

Oncques je ne lui vis bras ni flanc coupé.

El meteys s' a trinquat la lengua. L'Arbre de Batalhas, fol. 127.

(chap. Ell mateix se ha trencat (tallat) la llengua.)

Lui-même s'est coupé la langue.

Fig. Tant era de dolor trencada. Passio de Maria.

(chap. Tan ere de doló trencada. Passió de María.)

Tant elle était de douleur brisée.

Aquills que an lur castetat trencada. V. et Vert., fol. 91.

(chap. Aquells que han la seua castidat trencada - truncada, arrebatada, etc.)

Ceux qui ont leur chasteté rompue.

- En termes de versification.

Ses motz vilas e ses rima trencada.

Serveri de Girone: Totz hom deu.

Sans mots vilains et sans rime tranchée.

Motz trencatz apelam, can la una partz del mot reman en fi de verset per rima, e per l' autra part, comensa le comensamens del segon verset.

Leys d'amors, fol. 7.

Nous appelons mot tranché, quand l'une partie du mot reste à la fin d'un verset pour la rime, et que, par l'autre partie, commence le commencement 

du second verset.

ANC. FR. Trenchied ad Deus ni li règne de Israël.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 19.

CAT. Trencar. ANC. ESP. Trinchar. ESP. MOD. PORT. Trincar. IT. Trinciare.

(chap. Trencá; trinchá; truncá; tallá; capá; chafá, etc.)


2. Trencada, s. f., tranchée, traversée.

L' esparviers, ab bel semblant,

Va del pueg ves leis volant,

La longa trencada;

Pren lai sa volada.

B. Martin: Ben es dreitz.

L'épervier, avec beau semblant, va du coteau vers elle en volant, par la longue traversée; il prend là sa volée.

Tengan be las trencadas. Guillaume de Tudela.

Qu'ils tiennent bien les tranchées.

ESP. Trinchea (Trinchera). IT. Trincea. (chap. Trinchera, trincheres; trencada, trencades; mal de ventre, mal de hernia, está trencat, trencats, trencada, trencades.)

- Mal de ventre, douleur d'entrailles.

Majors trencadas auran

Que femna qu' a pena d' effan.

Brev. d'amor, fol. 113.

Plus grandes tranchées auront que femme qui a mal d'enfant.


3. Trencadura, s. f., coupure, action de canceller, cancellure. 

Charta ses razura, ses trencadura. Charte de Montferrand, de 1273.

Charte sans rature, sans cancellure.

CAT. Trencadura. (chap. Trencadura, trencadures : canselasió, canselasions.)

repartiment, llibre, liber


4. Trencamen, Trenquemen, s. m., taille, entaille, coupure, cassure, rupture.

En aquesta batalha fo... tans trenquemens de caps e de membres, que lonc seria de comtar. Philomena.

Dans cette bataille il fut (y eut)... si grandes tailles de chefs et de membres, qu'il serait long à compter.

Si com, ses trencamens faire,

Intra 'l bel rais, quan solelha,

Per la fenestra veirina.

Pierre de Corbiac: Domna dels angels. Var.

Ainsi comme, sans faire de cassures, entre le beau rayon, quand le soleil luit, par la fenêtre de verre.

Fig. Integritat de cor ses trencamen e ses corruptio carnal.

Trencamens de vot simple.

V. et Vert., fol. 95 et 93.

Intégrité de coeur sans entaille et sans corruption charnelle.

Rupture de voeu simple.

CAT. Trencament. (chap. Trencamén, trencamens; trencadissa, trencadisses.)

Rompre, Rumpre, v., lat. rumpere, rompre, casser, déchirer, détruire, séparer, se détacher, entrecouper.


5. Trenchet, s. m.; tranchant, fil.

Lo trenchet de l' espasa. Chronique des Albigeois, col. 11.

Le tranchant de l'épée.

CAT. Trinxet. ESP. Trinchete, tranchete. PORT. Trinchete. IT. Trincetto. 

(chap. Lo trinchet o fil de la espasa; trinchets o fils.)


6. Trenso, Trenson, s. m., tranchoir.

Dartz e cairels, sagetas e trenso,

Lansas e brans e cotels e fausso.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Dards et carreaux, flèches et tranchoirs, lances et glaives et couteaux et fauchons.


7. Trencason, s. f., brisure, cassure, rupture.

El a los engens estortz de trencason. Guillaume de Tudela.

Il a les engins délivrés de brisure.


8. Trencador, s. m., trancheur, coupeur. 

Fig. Nostre senhor lo rey de Fr., tercier et trencador et sobiran.

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 11. 

Notre seigneur le roi de France, tiers et trancheur et souverain.


9. Detrencar, Destrencar, v., pour-fendre, trancher, hacher, mettre en pièces.

Detrencan e talhan e fan tal chapladitz. Guillaume de Tudela.

Tranchent et taillent et font tel carnage.

Part. pas.

An mos companhos aucitz e detrencatz. Roman de Fierabras, v. 2307.

Ils ont mes compagnons occis et mis en pièces.

ANC. FR.

Les met à mort, les déchire et détranche.

Salet, trad. de l'Iliade, fol. 174.

L'ont fait choir sur la poudre où son corps détranché

De la chambre roiale a rougi le planché.

Bertaut, P. 197.


10. Entrencar, v., briser, casser, rompre, couper.

Er quan s' embla 'l fuelh del fraisse,

E 'l sim s' entrencon pel som.

Rambaud d'Orange: Er quan s' embla.

Maintenant quand s'envole la feuille du frêne, et les cimes se cassent par le sommet.


11. Entrencamen, s. m., bris, cassure, rupture, coupure.

Per lo gran entrencamen que s han. Leys d'amors, fol. 134.

Par la grande rupture qu'ils ont.


12. Estrencar, v., séparer, retrancher.

Fig. Ieu no sai que s' es amistatz,

Per que m luenh de vos e m' estrenc. 

Gavaudan le Vieux: Dezemparatz.

Je ne sais quoi se est (est à soi) amitié, c'est pourquoi je m'éloigne et me sépare de vous.


Trepar, v., lat. tripudiare, trépigner, folâtrer.

Pel sieu joi trep' e sauta.

A. Daniel: Autet e bas.

Pour le sien plaisir je trépigne et saute.

Part. prés. Tro que trobet en una val

Trepant e jugant so caval.

V. de S. Honorat.

Jusqu'à ce qu'il trouva dans une vallée son cheval trépignant et jouant.

Piuscella,

Tozeta benestan,

Trepan. 

P. Cardinal: Un sirventes.

Pucelle, jeune fille accomplie, folâtrant.

ANC. FR. E cilz de joie tripe et saut.

Roman du châtelain de Coucy, v. 3133.

Des Grâces troupe gent

D'un pied tour à tour trépant.

Luc de La Porte, trad. des Odes d'Horace, liv. I, fol. 8.

CAT. ESP. PORT. Trepar. (chap. Trepá : palsigá, calsigá; potejá, patejá.)


2. Trep, s. m, danse, gambade, folâtrerie.

Sabon de domney,

De trep e de bordey.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Savent de courtoisie, de danse et de behourdie. 

Ab donas fas mon trep e mon joc.

P. Vidal: Baron de mon.

Avec dames je fais ma folâtrerie et mon jeu.


3. Trepador, s. m., endroit foulé par les pieds, promenade, allée, cours.

Estem tot lo dia la fora al trepador. Guillaume de Tudela.

Nous fûmes tout le jour là dehors au cours.

ESP. PORT. Trepador.


4. Trepejar, Trepeiar, v., trépigner, folâtrer, caracoler.

Part. prés. Caval... alegre et trepejant de pes. Eluc. de las propr., fol. 246.

Cheval... gai et trépignant des pieds.

CAT. Trepitjar. IT. Tripudiare. (chap. Palsigá, calsigá.)


JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo


5. Estrepar, v., fouler aux pieds, écraser.

Lhi mostrarai d' armas tan gran audei

No lhi remanra vinha no la estrepei,

Ni fontana ni potz que no'l cansei.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 36.

Je lui montrerai d'armes si grande audace qu'il ne lui restera vigne que je ne la foule aux pieds, ni fontaine ni puits que je ne lui détruise.

sábado, 7 de septiembre de 2024

Pe - Pebraria

Pe, s. m., lat. pes, pied.

Al terz caussiga 'l pe rizen.

T. de Savari de Mauleon, de G. Faidit et de Hugues de LA Bachelerie: Gaucelm.

Au troisième elle presse le pied, en riant.

E 'l liuretz las mas e 'ls pes.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Et vous lui délivrâtes les mains et les pieds.

Maria Magdalena que sezia als pes de Jhesu Crist.

V. et Vert., fol. 83.

Marie Madelaine (Magdelaine) qui était assise aux pieds de Jésus-Christ. Loc. Seus soi del pe tro la cima.

A. Daniel: Ab guay so.

Je suis sien des pieds jusqu'à la tête. 

A ome a pe non val re.

Deudes de Prades, Auz. cass.

A homme à pied il ne vaut rien. 

El cap derrier e 'ls pes avan 

Los coven dels palaitz issir.

Marcabrus: Emperaire per.

Le chef derrière et les pieds en avant il convient de les sortir des palais.

Li dei tos temps estar als pes.

Rambaud d'Orange: Peire Rogiers. 

Je lui dois toujours être aux pieds. 

Deu hom comandar al ric d' estar em pes aissi cum lo paure.

Liv. de Sydrac, fol. 39. 

On doit commander au riche d'être sur pieds ainsi comme le pauvre.

Hom non deu far pas lo paure estar d' em pes e far seire lo ric.

Liv. de Sydrac, fol. 39. 

On ne doit pas faire le pauvre être sur pieds et faire asseoir le riche.

Quan sui en pes, cazer mi lais.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

Quand je suis sur pieds, je me laisse choir. 

Archilaus se levet en pes.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8 bis. 

Archilaüs se leva sur pieds. 

ANC. FR. Contre eles s' est levés en piez. 

Marie de France, t. I, p. 208. 

Toute l'assistance du peuple se leva en pieds. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Pélopidas.

Martius se levant en pieds, reprit adonques aigrement ceulx qui en cela vouloient gratifier à la commune. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Coriolan.

Fig. Metre los delietz de sa carn sotz los pes.

Met totas las autras cauzas sotz sos pes. V. et Vert., fol. 85 et 48.

Mettre les délices de sa chair sous les pieds. 

Met toutes les autres choses sous les pieds.

ANC. FR. Il mettoit soubz les piedz toutes les calumnies.

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de M. Caton.

Los avia passat a pe sec. Liv. de Sydrac, fol. 26. 

Les avait passés à pied sec. 

Quant el vi que venia, 

Salh en pes per far m' onor.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

Quand il vit que je venais, il saute sur pieds pour me faire honneur.

El no 'l sec ni no 'l pot s' a pe non fazia. 

L' Évêque de Clermont: Peire de.

Il ne le suit pas ni ne le peut, s'il ne le faisait à pied. 

No se pot sostener sobre pes. V. et Vert., fol. 22. 

Ne peut se soutenir sur pieds.

El luec on ilh te ssos pes 

M' es mil aitans per vezer plus plazens. 

Giraud d'Espagne: S'ieu en pascor. 

Le lieu où elle tient ses pieds m'est mille fois aussi agréable à voir.

Meravil me com puesc en pes tener. 

Izarn Rizols: Aylas tan. 

Je m'étonne comment je puis tenir sur pieds.

Fig. Per tener en pes son bon ressos.

Guillaume de Mur: D'un sirventes. 

Pour tenir en pieds sa bonne réputation.

Si tu vas a pe coma sirvens. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 65.

Si tu vas à pied comme sergent. 

Adv. comp. Ieu nueg e dia,

De genolhs e de pes,

Sancta Maria

Prec vostr' amor mi des.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous cossire.

Moi, nuit et jour, à genoux et à pieds, je prie sainte Marie que vous me donniez votre amour. 

Ar son abduy el camp pe e pe ajustat. Roman de Fierabras, v. 1407.

Maintenant ils sont tous les deux sur le champ (de bataille) ajustés pied à pied.

- Par extension. Il sert à désigner la partie inférieure d'une montagne, d'un édifice, etc.

Un flum que a nom Gaura, lo quals passa al pe de Niort.

V. de Bertrand de Born.

Un fleuve qui a nom Gaure, lequel passe au pied de Niort.

Al pe d' una gran roca. V. de S. Honorat.

(chap. Al peu d' una gran roca.) 

Au pied d'une grande roche.

Loc. fig. Mentre elh monestier sia em pes. Philomena.

Pourvu que le monastère soit en pieds.

- Mesure d'étendue.

Los valhatz agron XXX pes de preon e LX pes d' ample.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14. 

Les fossés eurent trente pieds de profond et soixante pieds de large.

Fan sacrifici far en un taulier alt de tres pes o plus.

Liv. de Sydrac, fol. 31. 

Font faire sacrifice sur un tréteau haut de trois pieds ou plus.

Lo bran ...

A terra s' es ficatz pus d' un pe mesurat. Roman de Fierabras, v. 4806.
Le glaive... à terre s'est fiché plus d'un pied mesuré. 

ANC. CAT. Pe. CAT. MOD. Peu. ESP. Pie. PORT. Pé. IT. Piede.

(chap. Peu, peus; pevet o peuet, pevets o peuets.)

2. Pezada, s. f., empreinte, trace de pied.

Per vezer si trobaran ni pezada ni tast

De nulla creatura que passes per lo gast.

V. de S. Honorat.

Pour voir s'ils trouveront ni empreinte de pied ni vestige de nulle créature qui passât par le désert. 

Set s'en anet per 1 montanha gran, 

E segui las pezadas de son paire Adam. 

Chronique d'Arles.

Seth s'en alla par une montagne grande, et suivit les traces de son père Adam. 

CAT. Petjada. ESP. PORT. Pisada. 

(chap. Patejada, potada, huella, patejades, potades, huelles.)

3. Pezo, Peon, s. m., lat. pedonem, piéton, fantassin.

Foro rengat cavalier e pezo. 

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Furent alignés et fantassins.

Pois l' aucis uns peons.

V. de Guillaume de Berguedan. 

Puis l'occit un fantassin.

X milia homes en cavals, e de peos ses nombre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215. 

Dix mille hommes à cheval, et de piétons sans nombre.

ANC. CAT. Peo, penon. ESP. Peón. PORT. Peão, pião. IT. Pedone.

(chap. Peó, peons.)

4. Peonet, s. m. dim., pion, au jeu des échecs.

Ans que ...

Fass' hueymais, de son peonet, fersa.

E. Cairels: Abril ni mais.

Avant que... il fasse désormais, de son pion, dame.

(chap. Peonet, peonets; peó del ajedrez.)

5. Pezonier, Pessonier, s. m., piéton, fantassin.

Pezoniers et sergens e mot gran compagnia. V. de S. Honorat. 

Piétons et sergents et moult grande compagnie. 

II M cavayers et XXX M pessoniers. Philomena.

Deux mille cavaliers et trente mille piétons.

ANC. FR. Li mandat pur ses chevaliers 

Pur geldrons e pur péoniers.

G. Gaimar, Haveloc, v. 648.

6. Pezatge, Peatge, Peage, s. m., péage.

Qui m fizava la renda e 'l pezatge.

P. Cardinal: El mon. 

Qui me donnait à foi la rente et le péage.

Degu mal peatge el camis no prendan. Guillaume de Tudela. 

Que nul mauvais péage au chemin ils ne prennent, 

Levar neguns peages ni vectigal.

Statuts de Provence. BOMY, p. 225.

Lever nuls péages ni impôt.

CAT. Peatge. ESP. Peage (peaje). IT. Pedaggio. (chap. Peache, peaches.)

7. Peatgier, Peatguier, Peagier, Pezatgier, Pezatguier, s. m., fermier de péage, péager.

L' autr' es batles o peagiers.

Folquet de Lunel: E nom del. 

L'autre est bailli ou péager.

Se fan rendier e pezatgier.

Brev. d'amor, fol. 125. 

Se font receveurs de rentes et péagers.

Adject. L' estrada peatguieira.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., K. 17.

L' estrade péagère.

ESP. Peagero (peajero). IT. Pediagiere. 

(chap. Peaché, peachés, peachera, peacheres : encarregat del impost de peache; baile, batlle, batle : bajulus o baiulus.)

8. Peatjar, v., lever un péage, soumettre au péage, rançonner.

Peatjava los peleris que anavo otra mar.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 188. 

Rançonnait les pélerins qui allaient outre mer.

9. Peazo, Peaso, s. f., empreinte de pied, fondement, base.

Las peasos... donadas al chami. Charte de Montferrand, de 1248. 

Les empreintes de pieds... données au chemin.

Fig. Basticam doncx, en ferma peazo,

El pretz que i s ten, quan l' autra vai cazen.

Folquet de Marseille: Hueimais no.

Bâtissons donc, sur ferme base, le mérite qui s'y consolide, lorsque l'autre va tombant.

- Domicile, fixation de demeure.

Si hom i prent peazo, deu i bastir dins 1 an.

Charte de Montferrand, de 1248.

Si homme y prend domicile, il doit y bâtir dans un an.

10. Pedas, s. m., cheville, remplissage.

Pedas, es ajustamen de paraulas vueias que no fan re cant a la sentensa.

Mostram qu' es pedas o quaysh pedas.

Pauzo soen aytals pedasses o quaysh pedasses.

Leys d'amors, fol. 152, 1 et 149. 

Remplissage, c'est ajustement de paroles vides qui ne font rien quant à la pensée.

Montrons ce qu'est cheville ou quasi cheville.

Posent souvent pareilles chevilles ou quasi chevilles.

11. Pedassar, v., remplir de chevilles, faire du remplissage.

Part. pas. Son quaysh pedassadas. Leys d'amors, fol. 150.

Sont quasi remplies de chevilles.

12. Pedilhar, Pezilhar, Pezillar, s. m., pôle.

Gira s' en II pedilhars.

Lo zodiacus no s' esten

Als pezilhars del fermamen.

Brev. d'amor, fol. 28 et 29.

Se tourne en deux pôles.

Le zodiaque ne s' étend aux pôles du firmament.

13. Contrapes, s. m., contrepied, rebours.

On jovens mor totz cofondutz

E tornat en tal contrapes.

Marcabrus: Pois l'iverns.

Où grâce meurt toute confondue et tournée en tel contrepied.

(chap. Contrapeu, contrapeus. Esp. Contrapié.)

14. Suppeditar, v., lat. suppeditare, mettre sous les pieds, assujétir, écraser.

Donc deu hom be ab largueza 

Suppeditar avareza.

Brev. d'amor, fol. 228.

Donc on doit bien avec largesse écraser avarice.

ANC. FR. Suffisans à suppediter le monde.

Hist. maccaronique, t. II, p. 331.

CAT. Suppeditar. ESP. Supeditar. 

(chap. Supeditá: ficá daball dels peus, aguantá, vense: supedito, supedites, supedite, supeditem o supeditam, supeditéu o supeditáu, supediten; supeditat, supeditats, supeditada, supeditades.)

15. Trepiar, v., fouler, trépigner. 

Part. pas. Lo bon draps d' escarlata tan soven es trepiatz als pes dels paradors. V. et Vert., fol. 66. 2e Ms.

Le bon drap d'écarlate est si souvent foulé aux pieds des apprêteurs. CAT. Trepitjar. (chap. Patejá, potejá, palsigá, calsigá.

Yo patejo, pateges, patege, pategem o patejam, pategéu o patejáu, pategen; patejat, patejats, patejada, patejades. Yo palsigo, palsigues, palsigue, palsiguem o palsigam, palsiguéu o palsigáu, palsiguen; palsigat, palsigats, palsigada, palsigades; calsigo, calsigues, calsigue, calsiguem o calsigam, calsiguéu o calsigáu, calsiguen; calsigat, calsigats, calsigada, calsigades; potejo, poteges, potege, potegem o potejam, potegéu o potejáu, potegen; potejat, potejats, potejada, potejades.)

16. Quadrupedi, adj., lat. quadrupedem, quadrupède, à quatre pieds.

Bestias quadrupedias. Eluc. de las propr., fol. 61. 

Bêtes à quatre pieds.

CAT. ESP. (cuadrúpedo) Quadrupedo. PORT. IT. Quadrupede.

(chap. Cuadrúpedo, cuadrúpedos, cuadrúpeda, cuadrúpedes : que té cuatre potes, com los burros, rucs, ases de la Ascuma.)

Lo burro mort.

17. Quadrupedal, adj., quadrupède. 

Bestias que quadrupedals so.

(chap. Besties que són cuadrúpedes.) 

Eluc. de las propr., fol. 61. 

Les bêtes qui sont quadrupèdes.

18. Semipes, adj., lat. semipes, semipède, qui n' a qu'un pied au lieu de deux. 

Son semipes,... non han mas 1 pe. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 3.

Sont semipèdes,... n'ont qu'un pied.

19. Antipodes, s. f. pl., lat. antipodes, antipodes.

Ha antipodes, so es dire gens que teno les pes contra nos.

Eluc. de las propr., fol. 168.

A antipodes, c'est-à-dire gens qui tiennent les pieds contre nous. 

CAT. ESP. (Antípoda, Antípodas) PORT. Antipoda, IT. Antipodi.

(chap. Les Antípodes, antípoda.)

20. Empedimen, Inpedimen, s. m., lat. impedimentum, empêchement, difficulté, obstacle.

Accen lati, e dels empedimens d'aquel.

Leys d'amors, fol. 1. 

L'accent latin, et des difficultés de celui-là.

Dels impedimens d' aquest sen. Eluc. de las propr., fol. 16.

Des empêchements de ce sens.

CAT. Impediment. ESP. PORT. IT. Impedimento. 

(chap. Impedimén, impedimens.)

21. Impeditiu, adj., impéditif, propre à empêcher, nuisible.

Cum sia de digestio impeditiva.

De votz impeditiva.

Eluc. de las propr., fol. 25 et 26. 

Comme elle soit impéditive de digestion. 

De voix impéditive.

CAT. Impeditiu. ESP. IT. Impeditivo.

(chap. Impeditiu, impeditius, impeditiva, impeditives.)

22. Impedir, Inpedir, v., lat. impedire, empêcher.

Ni deu impedir los ditz juratz en lor jurisdiction. Fors de Béarn, p. 1074.

Ni ne doit empêcher lesdits jurats dans leur juridiction.

CAT. ESP. PORT. Impedir. IT. Impedire.

(chap. Impedí: impedixco o impedixgo, impedixes, impedix, impedim, impediu, impedixen; impedit, impedits, impedida, impedides. Impedit es sinónim de paralític.)

23. Empedegar, v., empêcher.

Per aco que moutas causas me poirian empedegar qu'ieu non la prendria. Trad. du Code de Justinien, fol. 75.

Pour cela que de nombreuses choses me pourraient empêcher que je ne la prendrais.

24. Expeditio, Expedicio, s. f., lat. expeditio, élimination.

Expeditios, es cant, de diverses membres recitatz,... hom conferma o nega... 1 d'aquels, e layssha los autres. Leys d'amors, fol. 146.

Élimination, c'est quand, de divers membres rapportés,... on confirme ou nie... un de ceux-là, e laisse les autres.

- Expédition.

En remembransa de lor expedicio, quan foro partitz de Egypte.

Eluc. de las propr., fol. 129.

En souvenir de leur expédition, quand ils furent partis d'Égypte.

CAT. Expedició. ESP. Expedición. PORT. Expedição. IT. Spedizione.

(chap. Expedissió, expedissions.)

25. Expedient, Expedien, adj., lat. expedientem, expédient, utile.

Per declarar quals es plus expedient.

Trad. du Tr. d' Arpentage, 1re part., c. 38. 

Pour déclarer lequel est plus expédient. 

Era plus expedien... aver VIII cossuls. 

Docum. de 1475. Ville de Bergerac.

Il était plus expédient... d'avoir huit consuls. 

CAT. Expedient. ESP. PORT. Expediente. IT. Espediente.

(chap. Expedién, expediens, expedienta, expedientes.)

26. Espedir, v., lat. expedire, expédier.

Pels negocis commus expedir. Charte de Gréalou, p. 79.

Pour les affaires communes expédier.

ANC. CAT. Espedir. ESP. PORT. Expedir. IT. Espedire.

(chap. Expedí: expedixco o expedixgo, expedixes, expedix, expedim, expediu, expedixen; expedit, expedits, expedida, expedides.)


Pebre, s. m., (lat.) piperem, poivre. 

Sercaretz un pauc de pebre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous chercherez un peu de poivre. 

I auretz a metre del pebre e de la sal. Guillaume de Tudela.

Vous aurez à y mettre du poivre et du sel.

Loc. fig. Que sa valor senta pebre.

E. Cairels: Era non vey.

Que sa valeur sente poivre.

CAT. ESP. (pimienta) Pebre. IT. Pepe.

(chap. Pebre, pebres; pot sé de diferens colós: negre, vert o verd, roch; se trobe en forma de gra y se pot moldre o machacá. Fa picá mol lo nas y estornudá.)

2. Pebrada, Pevrada, s. f., poivrade.

Fes lo cor raustir e far pevrada. V. de Guillaume de Cabestaing.

Fit le coeur rôtir et faire poivrade.

Proverb. Aital salsa, aital pebrada.

R. Vidal: En aquel.

Telle sauce, telle poivrade.

CAT. ESP. Pebrada. PORT. Pevirada. IT. Peverada.

(chap. Pebrada : salsa a la que lo ingredién prinsipal es lo pebre.)

3. Pebrier, s. m., poivrier, marchand de poivre.

Pebriers e candeliers.

A pebriers, lo portal de la blancaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 186 et 44.

Poivriers et chandeliers.

A poivriers, le portail de la tannerie.

(chap. Pebré : mercadé de pebre - y espessies, espessié -, pebrés, pebrera, pebreres. Pebré o pebrera es aon se fique lo pebre per a la taula, com lo salé o salero.)

4. Pebraria, s. f., poivrerie, commerce de poivre.

Non recepia escolar que vuelha appenre lo mestier de pebraria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 187.

Qu'il ne reçoive pas apprenti qui veuille apprendre le métier de poivrerie.

(chap. Pebrería, pebrería : comers de pebre - y espessies, espessiería, espessieríes.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Jaime II de Aragón, el Justo, Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.


Original en castellá:

Capítulo V.

Sale Pedro Saputo al registro de novias. Sariñena.- Almudévar.

De ahí a algún tiempo, que empleó en hacer los retratos de todos los de casa, es decir, de los padres y su hermano y Juanita, le preguntó su padre si había pensado en tomar estado y vivir como hombre de otras obligaciones. Respondió que alguna vez había pensado, pero ligeramente; que ahora, sin embargo, le parecía que debía tratarlo con seso y resolución, aunque la edad no le apremiaba. Manifestóle entonces su padre que así él como su madre deseaban verle casado; y cuando lo determines, dijo, aquí tengo todavía la lista que formé para tu hermano de todas las doncellas que en tierra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me pareció que había a propósito. Apartóse poco de casa, porque en el segundo pueblo que visitó encontró ya quien le paró, que fue Juanita. Algunas se han casado, y están borradas, otras he añadido estos días porque han llegado a la edad que entonces no tenían. Tomó Pedro Saputo la lista, fue leyendo nombres y notas, porque cada una llevaba la suya de la edad, dote que les podían dar, y cualidades personales. Vio entre ellas algunas de las que conoció de estudiante, y a Morfina Estada, que era la que él buscaba, con un elogio que ninguna otra le igualaba; y al fin estas palabras: pero no quiere casarse ni recibe galanteos ni obsequios de nadie.

Como el padre y el hijo eran muy activos empleó aquél dos días en escribir cartas, dióselas a Pedro Saputo y salió éste a verificar el registro de aquellas doncellas con presupuesto de divertirse mucho y comparando aquella expedición a la de los estudiantes. Por de pronto y antes de ver a ninguna, eran tres las que le ocupaban el pensamiento: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera tenía el mérito de haberle amado con mucha constancia, y de haber dicho mil veces públicamente que por Pedro Saputo despreciaría al mayor príncipe del mundo con su cetro y su corona real. La segunda estaba también en su corazón, pero más como hermana que como amante, pareciéndole imposible amarla de otra manera. Morfina, que por su hermosura, educación, talento, discreción y virtudes era la que prefería entre todas, hacía cerca de siete años que no la había visto, ni le escribió nunca por dudar de su suerte y no atreverse a vivir con ella en el país ni llevarla a la ventura a otra provincia; y temía que le hubiese olvidado o pensase en él con indiferencia, por ser prueba a que ningún amor puede resistir faltando la esperanza, o la comunicación, que es la que le sostiene. Es de pecho más profundo que todas, se decía a sí mismo; la de mejor entendimiento; la que tratándome menos me ha conocido más y ofreciéndoseme con más inteligencia y estimación de mí y de su persona; su amor, si todavía existiese, el más antiguo también; y ¡con qué firmeza y prendas fue fundado y asegurado! ¡Pero seis años, siete años sin saber de mí, fuera de la visita no lograda de su padre, siete años sin saber si yo pienso en ella! Nadie los resistió en el mundo no mediando necesidad u obligación pública o secreta, pero cierta y eficaz, y en rigor no media de esta calidad entre nosotros.

Con estas reflexiones llegó al primer pueblo de la lista, y pasó como quien entra en una casa conocida a tomar un vaso de agua y hacer una visita; la enregistrada no le pareció digna de más. Continuó la vereda; y aunque no se tiene el itinerario sino una nota de los pueblos que visitó, que no se sabe quién la ha formado, quiero poner algún orden en la relación, pues veo a Sariñena al lado de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juntos, y otros así no menos disonantes. Y llegase en un día o en dos, o en tres, o en más o menos, quiero comenzar por Sariñena, ya que la hemos nombrado.

No había cosa de gusto, y eso que llevaba tres en la lista; porque la una era fea y presumida, que es decir necia; y parecía acostumbrada a tratar con mercaderes de mulas, o con las mulas mismas; la otra, muy crítica y sabijonda (sabihonda), apretaba los labios para hablar y coleaba con el moño; y la tercera, entre boba y maliciosa, hermana de la tercera orden, supida y leída también, fajaba con mucha naturalidad a los niños de su cuñada, y parecía destinada para el oficio de componer la cofia a las paridas.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Mas la ocasión, que, si no se ofreciera de suyo, la hubiera él buscado, le despertó el deseo que siempre tuvo de ver a sus antiguas monjas. De que se infiere que el dichoso convento que él honró de muchacho, fue el de Sariñena. Y todavía en esta historia, si se lee con cuidado, se encontrarían otras pruebas a favor de Sariñena, y contra Tamarite por consiguiente, cuyas monjas presumen haber sido las favorecidas del filósofo, por una descripción del convento donde estuvo que conviene a las dos como asimismo la situación en su pueblo respectivo: y villa también es Tamarite como Sariñena, aunque se cree que ésta dejará de serlo. Yo por lo menos, que si no he sido monja en ninguno de estos conventos, sé grandes secretos de algunas de las que se encerraron en ellos, voto resueltamente por el de la villa de las grandes ferias. Y quiero decir lo que ahora sucedió, y no antes ni después, según mis notas a que me refiero.

Encaminóse, pues, al convento. Vio el edificio, miró aquellas paredes, aquellas ventanas misteriosas y oscuras, por las cuales fijando bien la vista a ciertas horas se ven de cuando en cuando pasar como sombras las tristes que dentro habitan, y acercarse a mirar, tal vez con la envidia en el corazón y las lágrimas en los ojos, la libre luz del sol, y la tierra y el mundo que ya no es para ellas. Y dijo: dentro están: ¿cómo las encontraré después de tantos años? ¡Si aguardarán semejante visita! ¿Qué les sucederá cuando me vean? Estaba ya cerca de la puerta y detuvo el paso. Tres veces movió hacia ella, y tres veces se paró, no queriendo los pies ir adelante; y dudaba, y le latía el corazón al paso que se acercaba o determinaba llegar. Parecía que acabase de leer el falso billete de Juanita en Zaragoza. Pisó en fin el umbral, entró, y se acordó de cuando llegó allí otra vez disfrazado de mujer tan cargado de embustes como de miedo, y se espantó de aquel arrojo y temeridad. Pero esta misma memoria le dio valor, y llamó, y preguntó por la antigua priora y sor Mercedes. Bajaron al locutorio, no sin darles un salto el corazón de verse llamadas las dos a un tiempo.

Saludólas con naturalidad y les entregó un papel que decía: «El caballero que tenéis delante es el que hace ocho años estuvo en esta casa en traje de mujer y con el supuesto nombre de Geminita, llamándose Pedro Saputo...» Al llegar aquí se sobresaltaron y levantaron la cabeza a mirarle: él sonriéndose amablemente, les hizo seña que continuasen. Continuaron y leyeron: «Pero hace cuatro meses he encontrado mi verdadero nombre habiendo conocido por una feliz causalidad a mi padre, que es el caballero don Alfonso López de Lúsera, viudo de su primera mujer, y ahora casado legítimamente con mi madre, la cual tengo el consuelo de ver señora de aquella casa y adorada de su esposo e hijos políticos. Así que, y para servir a mis dos apreciables amigas de otro tiempo, cuya amabilidad jamás he olvidado, me llamo Don Pedro López de Lúsera.»

Leído el papel y mudándoseles el color y las faltas de voz para hablar, se pusieron a mirarle entre alegres y vergonzosas. Caíanseles los ojos a tierra, y no sabían qué hacer ni qué decir. Socorriólas él advertido y discreto, diciéndoles con algo de intención, pero templado y risueño: mejor recibido pensaba ser; ¿me habrá de pesar el haber venido?... ¿Se temerá que en mí falte honor, prudencia, reserva, circunspección y conocimiento de las cosas, no habiendo faltado en edad que generalmente no conlleva sino imprudencia y mal recado? Alentáronse ellas con esto un poco y se serenaron de la turbación y vergüenza primera. Pero ¡oh, lo que en aquel breve rato padecieron! Levantaron al fin los ojos y le miraron sin empacho, hablaron con libertad y recordaron con gusto y con dolor, bien que en términos muy generales aquellas inolvidables escenas de los últimos días, quedándoles ya sólo el alborozo que era natural, y la suspensión y pensamiento que debía excitarles la vista de un hombre a quien tan dulce e impensadamente estrecharon de más mozo en sus brazos. Miraron después el papel de nuevo, y dijeron que según el nombre del padre debió encontrar el joven de nuera en casa a su compañera de noviciado, Juanita. - Sí, señoras, respondió él; efectivamente es Juanita agora mi cuñada, y está como el ángel del amor y de la alegría en aquella casa feliz, si felices hay en la tierra.

Mucho se admiraron las monjas de ver las cosas que pasan en el mundo, y ya del todo serenas y tan afables como siempre, le preguntaron de la ocurrencia y diablura de fingirse mujer para ir allí y engañarlas como lo hizo. Él les contó sus aventuras desde la capilla de Huesca hasta que llegó al convento (omitiendo lo de la catedral de Barbastro). - Sois Pedro Saputo, dijo sor Mercedes, y ese nombre lo explica y lo dice todo; ya no me admiro de nada. Pero entended que aunque os hubiésedes descubierto con nosotras (después de estar dentro, como se supone y esto os lo quiero decir por una fineza que deberéis a nuestro antiguo cariño) no os hubiésemos vendido ni echado atropelladamente. Ya os acordaréis que yo no creí en la transformación que tan benditamente engulló esta nuestra buena prelada. - Es verdad, contestó ella; yo ya se ve, lo creí... Tan bien supo el señor fingilla de un modo... - E yo, continuó sor Mercedes, os dejé en vuestra fe por no meternos en aprensión, puesto que no importaba lo que fuese. Pero no os propuse que se echase del convento, y os disuadí de comunicallo a quien decíades.

Lanzadas estaban las monjas en su conversación y gratísimos recuerdos, de que suspiraban en el centro más vivo del alma, cuando se oyó a deshora una campana que las llamaba al coro. Jamás sonó tan impertinentemente; pero sonó, y no fue posible dejar de darse por entendidas. Conque se levantaron, él se despidió, y se separaron comenzando sólo a gustar el sabor de la visita, y por consiguiente poco satisfechas y con más sed de explicaciones y de desahogo. Pero sor Mercedes salió de allí muy triste; y cuando se vio sola en su celda suspiró profundamente y dejó correr de sus ojos algunas lágrimas que nadie recogió para consuelo.

Pasados tres o cuatro días llamaron a la coja, o sea, a la organista, y le dijeron lo que había de Geminita; y cuando acabó de creerlo acabó también de avergonzarse y principió a echarse maldiciones. - ¡Desasnar a Pedro Saputo!, le decían las otras con sorna y una caidica que la quemaba. Les pidió que callasen, si no se arrancaba la toca o las arañaba a ellas la cara. Y torciendo muy pronto la idea, exclamó dando una palmada: - ¡El grandísimo demonio! ¡Conque era hombre! ¡Mira por qué yo lo quería y me gustaba tanto! ¡Ah, no haberlo sabido! ¡Y con qué gazmoñería nos engañó a todas y nos embelesó la vista para que no conociésemos nada!... Sí que es verdad; hombre, hombre era; agora me acuerdo. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantas ocasiones que tuve!... Pero no os perdono, señoras madres, el no haberme llamado para velle. ¡Qué hermoso, y qué caballero debe de estar! Como otra vez no me llamen si vuelve, o me mato, o mato a las dos. Mucho se rieron las dos amigas de oír desatinar a la coja. Y después siempre que querían pasar un rato de humor, la llamaban y tocaban este registro.

De Sariñena pasó Pedro Saputo a La Naja, donde había una doncella; pero le pareció que tenía el alma pegada a la pared, y la dejó con su vela recogida y con su dote de buena cuenta. En Alcubierre casi le gustó una muchacha de diecinueve años por su inocencia; y después supo que se había jugado la flor con un mudo. Visitó otros pueblos, no se detuvo en ninguno, y fue a Almudévar para pasar al Val de Ayerbe.

Dicho se está que fue a posar en casa de su madrina, su segunda madre, y que lo hubiera sido en todos los oficios, si quedara pupilo de la suya; mujer de algún talento y de un corazón bonísimo, que no tuvo otra ambición toda su vida que la de ver a su hija Rosa casada con Pedro Saputo. Así es que dejó libre y aun fomentó la inclinación de la muchacha; pero él la miraba como hermana verdadera, y ni la razón ni la reflexión pudieron dar otro temple a su amistad. Veía que la infeliz estaba enamorada, y no sabía cómo partir para no desesperarla. Hizo su retrato y el de Eulalia en miniatura, y para darles más a su gusto los últimos retoques, las llevó una tarde a su casa a merendar, pues fuera de no haber pan, que tomaron de casa de Rosa, nada se había sacado y estaba la despensa aún repuesta de cosas buenas y regaladas. Sentólas a las dos juntas primero, después una a un lado y otra a otro; y retocó y perfeccionó los retratos. Mas mientras ellas salieron del cuarto a dar una vuelta por la casa y traer lo necesario para la merienda, se puso él a pensar en su vida y en su madre; miraba aquellos cuadros de pintura con que había adornado las paredes, miraba los muebles, recordó su niñez y primera mocedad, y cayó en una tristeza que no pudieron desvanecer del todo las dos muchachas con su presencia tan alegre; con el contento que tenían y les rebosaba por los ojos y se mostraba en todas sus palabras y movimientos. - ¿Qué tienes?, le preguntó Eulalia de ahí a un rato viéndole pensativo. - Nada, respondió él; sino que en esta casa y en este cuarto he nacido, me he criado, he sido feliz, nada me faltaba, antes bien me sobraba todo, y el mundo para mí era menos que este cuarto y que aquella suerte, que con vosotras dos, amores míos dulcísimos, llenaba mi corazón y lo regaba de gloria y alegría al lado de mi madre. - ¿Y qué piensas tú, dijo ella, que has hecho con esto? ¡Pues nos has muerto, sí, nos has muerto! Rosa, no le dejemos salir de Almudévar; unámonos, y con tus brazos y los míos, con tu cariño de hermana y el mío de amiga, formemos unos lazos que no pueda romper, y no le dejemos ir; porque me dice el corazón... ¡No le dejemos ir, Rosa mía! - Basta, dijo él; basta; no hemos venido aquí a llorar. Merendaron enseguida, y haciéndole tomar después la vihuela, un poco fueron los tres cobrando su natural alegría.