champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.
Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:
- ¿Vau entendre lo meu papé?
- No, siñó, va contestá ella.
- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes!
Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell:
- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts.
- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.
Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.
Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.
Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública.
- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.
- No ting cap instrumén.
- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.
Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.
Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano.
- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.
Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:
- Raro humor seríe lo de eixe sagal.
- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.
- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.
Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:
O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres.
Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di:
- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:
- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.
Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.
Fort es sempre lo bon ejemplo, y mes cuan ve de persones de autoridat o de mol favor al poble, o mol volgudes o de compañs. Pero cuan som chiquets tot u fem per imitassió perque mos falte lo auxilio de la reflexió y de la experiensia, y se vol fé tot lo que se veu, sen per atra part la nostra espessie natural y essensialmén imitadora. Lo perillós ejemple que Pedro Saputo donáe als sagals del poble puján als tellats y parets va sé caussa de algunes desgrassies, sense que les pugueren evitá en prevensions ni castics ni los pares mes selosos. Als chiquets en passá de cuatre o sing añs ningú los guarde, una vegá la han cavilat ya han fet una travessura o malesa, y ningú pot tampoc previndre ni adiviná los perills als que se exposen aon y com menos se pense.
Estáen un domenche per la tarde codolejángossos a les eres uns cuans sagals, entre ells Pedro Saputo, y ñabíe una turba de sagales cantán y triscán a un atra era; cuan de repén se va pará tot aquell estrapalussi y se va vore escapá a les sagales cap al poble, no sentinse cap gos ni cap veu mes que los plos de una criada del hidalgo de la plassa (lo de la cantonera). Ella, desesperada y toquiñanse los pels, cridáe demanán auxilio. Van aná allá los sagals, y una filla del hidalgo de uns nau o deu añs de edat, mol traviessa o carnussa y arriesgada, s´habíe estossolat caén del tellat de una pallissa, y pegán en lo cap a unes pedres s´habíe quedat morta de la caiguda. En cuan van sentí 'está morta', van arrencá tots los sagals a corre dixán sol a Pedro en la criada que invocabe a tots los sans y virgens del sel, no tan pera que tornaren a la vida a la chiqueta, com pera que la liberaren de vore lo semblán rigurós y vengatiu dels seus amos.
Pedro va fé en la sagala lo que habíe vist fé atres vegades pera recuperá als que patíen algún desmayo, pos va vore que sol estáe estamordida, y poc a poc va aná tornán en sí. Escomensáe la pobra a queixás en tals crits, que la criada va pensá que teníe chafats tots los ossos del seu cos: y plorán y dessichanli la mort sen va aná cap a casa de sons pares (que eren del poble) y se va quedá ell sol en la chiqueta... No teníe asclats tots los ossos del seu cos, ni la mitat, pero sí un bras, aboñat y ubert lo cap, queixoses atres moltes parts. Lo compasiu Pedro la va aná tentán pera alsala, y al final en sumo tiento y suavidat la va agarrá y se la va emportá a casa seua entre molta gen que per curiosidat y llástima lo van seguí pels carrés. No estáen sons pares a casa, que habíen eixit a passejá per un atre camí; pero lo ven los va portá la notissia y al momén estáen al costat de sa filla y en ells lo facultatiu. Va ñabé mols ays y plos, va ñabé desmayos; al final a dures penes y crits pelats que partíen lo cor, va quedá curada, emparchada y apedassada, y se van assossegá tots pera plorá mes desahogadamén y informás de les sircunstansies de la desgrassia y del descuido de la criada a qui habíen encomanat a la chiqueta. En tot va fé Pedro lo milló que va pugué: y com lo hidalgo va vore que en mich de la relassió se li bañáen los ulls, va dixá ell corre libremen les seues llágrimes, y juntamén en la seua dona li va doná les grassies per aquell bon ofissi que habíe fet a sa filla, oferinli casa y favor, y roganli que no olvidare a la pobreta de Eulalia, que la vinguere a vore pera donali forses y consolals a tots. Pedro estáe tendre y se rentáe la sang que portáe a les mans y a la roba. La mateixa siñora de casa va di entre llágrimes, ¡ay sang de la meua filla!, ¡ay sang de la meua filla!, se va despedí cortés y afablemen perque ere ya tart, y sen va aná a casa de sa padrina aon sa mare habíe dit que vinguere.
Mentres la chiqueta Eulalia (que així se díe) va está al llit la visitabe tots los díes; pero cuan ya se eixecáe, cuan ya estáe mol adelantada la seua cura, que en poc tems va quedá perfectamen sana, fora de alguna dificultat (que tamé se va corregí después) al bras pera serts movimens, va pará de aná a vórela, perque les seues visites eren de sola humanidat y a part de cumplimén. Als tres o cuatre díes va enviá lo hidalgo a una criada a preguntá si teníe novedat, y sabén que no, va aná ell mateix a casa de Pedro Saputo, y com si tratare en un home de mes edat y de algún respecte li va torná a doná les grassies per lo que habíe fet en sa filla, y de part de ella, de la seua dona y de la seua li va rogá se serviguere honráls en la seua visita.
Y va afegí, tocán lo pun mes delicat, que si a sa mare li habíe fet a un atre tems una advertensia, creguere que va sé per dessich de vórel home de profit, ignorán entonses que u fore de tan. An esta satisfacsió y comedimén va contestá Pedro en un atra milló, dién al hidalgo, que lo que habíe fet en sa filla no mereixíe tantes grassies, y que ben pagat estáe en la honra que aquella humilde casa ressibíe habense ell dignat a vindre an ella. Van passá encara atres cumplimens entre ells; y pel matí en son demá va aná Pedro a visitá a Eulalia, continuán ya desde entonses; se habíe engendrat entre los dos una amistat tan íntima que en lo tems va sé un atra cosa, y ni ells ni dingú va pugué remediáu.
Pero lo que mes brilláe al chiquet Pedro Saputo ere la caridat. Tots los del poble u sabíen; y si al carré li demanáen algo los atres sagals ya se u habíen repartit tot; y a vegades sense demanáu. Als pobres los donáe cuan podíe ñabé, y hasta la roba que portáe si los veíe fets un acsiomo y fée fret. Ell mateix cuan va arribá a la edat de mes coneiximén va habé de corregí lo vissi de la seua solidaridat. Se va atreví una vegada sa mare a renegál; y ell en molta grassia li va contestá:
- Aixó es siñal de rics; lo fill de una rentadora no té que sé agarrat ni viure en l´alma arrugada. L´agarramén, siñora mare, no dixe vore la hermosura del sol ni la grandesa de la terra. Lo preto no coneix a Deu, ni Deu encara que vullgue li pot fé mersé, perque es incapás dels seus benefissis. Sense cante pera portá l´aigua, ¿a qué aniríe a la fon? ¿Sabéu mare, a quí penso yo que aburriríen los angels si pugueren despressiá an algú? Pos es als pussilánimes y als desconfiats. La rogo mol de veres que sigáu magnánima de cor, no estorbéu la generosidat del vol en que yo abarco lo món, y encara me pareix menut.
Henri Estienne, Apol. pour Hérodote, t. III, p. 532.
Journellement vous falloir... ung clystère aultrement ne poviez-vous esmeutir.
Rabelais, liv. IV, ch. 67.
IT. Smuguere.
2. Esmeutidura, s. f., fiente.
Si vostr' auzel ha poiridura,
E par be a l' esmeutidura
Que fera es e corrompuda.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau a pourriture, et cela paraît bien à la fiente qui est mauvaise et corrompue.
ANC. FR. Comme une arondelle eust jeté de son esmeut sur lui.
Amyot. Tr. de Plutarque, oeuvres mêl., t. 1, p. 405.
Esmofidar, v., se moucher, chasser les humeurs par les narines.
(chap. mocá, mocás (traure lo moc, los mocs): yo me moco, moques, moque, moquem o mocam, moquéu o mocáu, moquen; mocat, mocats, mocada, mocades; mocadó, mocadós.)
Totz auzels pueis que a pepida,
Mal manja e mal esmofida.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Tout oiseau lorsqu'il a la pépie, mange mal et chasse mal les humeurs par les narines.
Esmondegar, v., rompre.
Ella... esmondega si lo col.
V. de Guillaume de Cabestaing.
Elle... se rompt le cou.
(chap. Ella... se “esmondegue” lo coll; trenque. Voldría que se recuperare este verbo. Diém esnucá, desnucá: “esmondegá”.
Si fore que se talle lo coll, tindríe paregut en lo mondongo; pero si es per una caiguda, entonses es que se va esnucá, desnucá – tampoc diém esclatellá o desclatellá encara que diém clatell.)
Espalege, s. m., traversée.
Arriviey en Irlanda al cap de alcuns jorns de espalege.
(chap. Vach arribá a Irlanda al cap de alguns díes de travessía.)
Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.
J'arrivai en Irlande au bout de quelques jours de traversée.
Espandre, Expandre, v., lat. expandere, épandre, répandre.
Guerra vol c' om sanc espanda.
Bertrand de Born: Gent fai.
Guerre veut qu'on répande le sang.
En un moment si expan d'orien entro occiden.
Eluc. de las propr., fol. 119.
En un moment elle se répand d'orient jusqu'en occident.
Merces vol, e Dieus o manda,
Que hom son aver espanda.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Merci veut, et Dieu le commande, qu'on répande son avoir.
Com la nivol que s' espan
Q' el solels en pert sa raia.
La Comtesse de Die: Fin joi.
Comme la nuée qui s'épand de manière que le soleil en perd son rayon.
S' espando per los membres et per las venas.
Liv. de Sydrac, fol. 35.
Se répandent par les membres et par les veines.
Fig. Ans que 'l freidura s'espanda.
(chap. Abans que la fredó s' escampo; se expandixque o expandixgue.)
B. de Ventadour: Lanquan vey per.
Avant que la froidure se répande.
Pus la cogossia s' espan.
Marcabrus: Pus s'enfulleysson.
Puisque le cocuage se répand.
- Divulguer.
Tal talent ai qu' el digua e que l' espanda.
Bertrand de Born: D'un sirventes.
Tel désir j'ai que je le dise et le divulgue.
Substantiv. Per que m play mout lo lauzars e l' espandres.
Giraud de Calanson: Los grieus.
C'est pourquoi le louer et le divulguer me plaît beaucoup.
ANC. FR. Et li vins par terre espanduz.
Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 263.
Cil que on apèle Alexandre
Recuilli por partot espandre:
Tot ot, tot prist et tot dona.
Fables et cont. anc., t. III, p. 99.
Cume Ewe sui espanduz.
Anc. trad. du Psaut., ms. n° I, ps. 21.
ANC. CAT. Espandre. IT. Spandere.
2. Espandemens, Expandiment, s. m., épanchement, expansion, effusion.
L' espandemens del sanc non es pas comdaz solament a martire.
Trad. de Bède, fol. 81.
L' effusion du sang n'est pas comptée seulement à martyre.
La mayre de Dieu pres I toalha que Veronica portava en sa testa, et espandis la davan la cara del sieu filh... et aytantost demostret s' i la emagena de la cara.
(chap. La mare de Deu va pendre una toalla que Verónica portabe al seu cap, y la va estendre dabán de la cara del seu fill... y al momén se hi va mostrá la imache de la cara.
La mère de Dieu prit un linge que Véronique portait sur sa tête, et l'étendit devant la figure de son fils... et aussitôt s'y démontra l'image de la figure.
Ve vos la ora venguda que seretz espandits... en las terras.
Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 16.
Voici l'heure venue que vous serez répandus... sur les terres.
L'oriflan sia 'spandis.
(chap. Que la or y flama, oriflama, sigue desplegada, estesa.
CAT. Esparpillar. ESP. Desparpajar. IT. Sparpagliare.
(chap. esparpillá, propagá, escampá: esparpillo, esparpilles, esparpille, esparpillem o esparpillam, esparpilléu o esparpilláu, esparpillen; lo foc se ha esparpillat, esparpillats, esparpillada, esparpillades.)
12. Esparpalh, s. m., éparpillement, dispersion.
Vuelh fassam d'els tal esparpalh...
Dieus sos enemicx abas,
E fassa d' els talh esparpalh,
On totz los vensa e 'ls trebalh.
B. de Venzenac: Iverns.
Je veux que nous fassions d'eux telle dispersion... Dieu abat ses ennemis, et qu'il fasse d'eux telle dispersion, qu'il les vaînque et les tourmente tous.
3. Espassar, lat. spatiari, promener, dissiper, disperser.
Per espassar l'ira e la dolor
C' ai dins mon cor.
(chap. Per a dissipá, dispersá, tráurem la tristesa y la doló que tinc adins del meu (mon) cor. Al ocsitá antic, ira volíe di casi sempre tristesa, pero alguna vegada es ira : rabia. Spatiari signifique tamé caminá, passejá, en alemán spazieren.)
B. Carbonel: Per espassar.
Pour dissiper la tristesse et la douleur que j'ai dans mon coeur.
ANC. CAT. ESP. Espaciar. PORT. Espaçar, IT. Spazzare.
Vi un flum mot espaventable, el cal a motas bestias diablessas.
Revelatio de las Penas dels inferns.
Je vis un fleuve moult épouvantable, dans lequel a beaucoup de bêtes diablesses.
ESP. Diablo (diablesa). IT. Diavolo.
3. Diablia, s. f., diablerie, enfer.
Fai diablia
Peior que negun raubaire.
P. Cardinal: Qui ve gran.
Fait diablerie pire qu'aucun voleur.
Si 'l me vol metre en la diablia,
Ieu li dirai: Senher, merce, no sia;
Qu'el mal segle trebaliey totz mos ans.
P. Cardinal: Un sirventes.
S'il me veut mettre en enfer, je lui dirai: Seigneur, merci, que ce ne soit pas; vu que je me tourmentai dans le méchant siècle toute ma vie.
ANC. FR. Mais ançois fist grant deablie.
Roman du Renart, t. IV, p. 291.
Dunc par les regnes en i ot tanz
Que trop en sordeit diablies.
B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 80.
ESP. Diablura. PORT. Diabrura. IT. Diavoleria. (chap. diablura, diablures.)
4. Diabolic, adj., lat. diabolicus, diabolique.
Per movament diabolic. Doctrine des Vaudois.
Par mouvement diabolique.
CAT. Diabolic. ESP. (diabólico) PORT. IT. Diabolico. (chap. diabólic.)
5. Diablal, adj., diabolique.
Mas es terrenals e bestials e diablals.
Trad. de l'Épître de S. Jacques.
Mais est terrestre et bestial et diabolique.
6. Diabolical, adj., diabolique.
Unas gens diabolicals, so es semblans a diable.
Leys d'amors, fol. 142.
Unes gens diaboliques, c'est-à-dire semblables au diable.
7. Endiablar, v., endiabler.
Part. pas. Cant es tan grands malignes e tan endiablatz que non tem a far gran malignitat... Aytals gens endiabladas fan trop de mal.
V. et Vert., fol. 16 et 14.
Quand il est tellement grand méchant et tellement endiablé qu'il ne craint pas de faire grande méchanceté...
Telles gens endiablées font beaucoup de mal.
CAT. ANC. ESP. Endiablar. PORT. Endiabrar. IT. Indiavolare. (chap. endiablá; endiablat, endiablats (com los de La Portellada), endiablada, endiablades; endemoniat, endemoniats, endemoniada, endemoniades.)
8. Diantre, s. m., diantre, diable.
Deu hom dire yssamen diables, dyantres en tres sillabas.
Leys d'amors, fol. 6.
On doit dire également diable, diantre en trois syllabes.
CAT. ESP. Diantre.
Diacre, Diague, s. m., lat. diaconus, diacre.
Diacre et subdiacre.
(chap. ESP. Diácono y subdiácono.)
Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210.
Diacre et sous-diacre.
Per me o pel diague que m'estara de latz.
Izarn: Diguas me tu.
Par moi ou par le diacre qui me sera à côté.
CAT. Diaca. ESP. (diácono) PORT. IT. Diacono.
2. Archidiaque, Arquidiaque, Ardiaque, s. m., lat. archidiaconus, archidiacre.
So testimones... P. de Tribas, archidiaques de Rodes.
(chap. Són testimonis... P. de Tribas, archidiácono de Rodes.)
Tit. de 1208, Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 210.
Sont témoins... P. de Tribas, archidiacre de Rodès.
Demandet a son arquidiaque.
V. et Vert., fol. 75.
Demanda à son archidiacre.
Almornier, archipreire,
Ardiaque, presbot. (presbot : prebost)
G. Riquier: Pus Dieu.
Aumôniers, archiprêtres, archidiacres, prévôts.
CAT. Ardiaca. ESP. Arcediano. PORT. Arcediago. IT. Arcidiacono. (chap. archidiácono.)
3. Arquediaguenat, s. m., lat. archidiaconatus, archidiaconat.
La honor del arquediaguenat.
Tit. de 1206. DOAT, t. CV, fol. 163.
L'honneur de l' archidiaconat.
CAT. Ardiaconat. ESP. Arcedianato. PORT. Arcediagado. IT. Arcidiaconato. (chap. archidiaconat.)
4. Subdiacre, Sobdiague, s. m., sous-diacre.
Diacre e subdiacre.
Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210.
Diacre et sous-diacre.
Lo VI estamen hont hom deu gardar castetat es de clergues adordenatz, sobdyagues, dyagues e capellas e prelatz... sobdiague, diague e capella.
V. et Vert., fol. 96 et 5.
Le sixième état où on doit garder chasteté est de clercs ordonnés, sous-diacres, diacres et prêtres et prélats... Sous-diacre, diacre et prêtre.
CAT. Subdiaca. ESP. Subdiácono. PORT. Suddiacono. IT. Soddiacono, suddiacono.
Diadema, Dyadema, s. f., lat. diadema, diadème.
Li donec sa corona, que s'apelava diadema.
(chap. Li va doná sa corona, que se díe diadema.)
L'Arbre de Batalhas, fol. 11.
Lui donna sa couronne, qui s'appelait diadème.
Meiro una dyadema a son cap. Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.
Mirent un diadème à sa tête.
CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Diadema.
Diafan, adj., du gr. *, diaphane.
I lampea... diafana. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 44.
Une lampe... diaphane.
CAT. ESP. (diáfano) PORT. IT. Diafano.
Dialectica, s. f., lat. dialectica, dialectique.
Per dialectica sai molt razonablamens
Apauzar e respondre.
P. de Corbiac: El nom de.
Par dialectique je sais moult raisonnablement apposer et répondre.
CAT. ESP. (chap. dialéctica) PORT. Dialectica. IT. Dialettica.
Diarria, Dyarria, s. f., lat. diarrhoea, diarrhée.
Dyarria es simple cors de ventre... Greviat... per... diarria.
Eluc. de las propr., fol. 94 et 54.
Diarrhée est simple cours de ventre... Affecté... par... diarrhée.
CAT. ESP. PORT. IT. Diarrea. (chap. diarrea, diarrees; cagarrina, cagarrines, está escargarsat, escargarsats, escagarsada, escargarsades.)
2. Dyasretic, adj., diarrhétique.
Tremor dita cardiaca... ha doas especias: una es dita dyasretica, so es a dire aperitiva, quar totz temps es ab apericio dels pors.
Eluc. de las propr., fol. 87.
Le tremblement dit cardiaque... a deux espèces: une est dite diarrhétique, c'est-à-dire apéritive, car toujours elle est avec ouverture des pores.
Diaspe, Diaspre, s. m., diaspre, sorte d'étoffe précieuse.
Dans la basse latinité, diasprus a indiqué panni pretiosioris speciem; on trouve aussi diaspra.
Tunica de diaspra alba.
Tit. de 1218. Du Cange, t. II, col. 1470.
Tug harsso foro de jaspe
E la sotz cela d'un diaspe.
P. Vidal: Lai on cobra.
Tous arçons furent de jaspe et la housse de diaspre.
Un diaspre vestic que lutz e flameya.
Roman de Fierabras, v. 4355.
Il revêtit un diaspre qui luit et flamboie.
ANC. FR. D'un bon diaspre frésé menuement
Estoit couvers. Roman de Gaydon. Du Cange, t. II, col. 1470.
Dic, s. m., digue, rempart.
Tan que si no fos N Albricx
El marques, que es tos dicx,
Nulhs hom no t' alberguaria.
Hugues de Saint-Cyr: Messonget.
Tellement que si ne fut le seigneur Albéric le marquis, qui est ton rempart, personne ne t'hébergerait.
ESP. PORT. Dique. IT. Diga. (chap. dique, muro de pantano.)
Dictar, Ditar, v., lat. dictare, dicter, enseigner, composer.
Dans le prologue de la loi salique, on lit:
“Dictaverunt salicam legem proceres ipsius gentis qui tunc temporis apud eamdem erant rectores.”
Eccard, dans son commentaire, s'explique en ces termes:
“Verbum vero dictare hic adhibetur, pro componere et in scripto referre.”
Marculfe, dans la préface de ses Formules, dit:
“Viros eloquentissimos ac rhetores et ad dictandum peritos.”
L'allemand a conservé dichten, faire des vers, etc. (N. E. Dichter : poeta.)
El dicta et jutja si que tug l'an entes.
Guillaume de Tudela.
Il dicte et décide tellement que tous l'ont entendu.
VII notaris, liqual lhi ajudavo a escrire quant el dictava.
(N. E. Esta frase la tendría que comparar un aragonés catalanista alucinado - Javiercico Giralt Latorre, profesor de la universidad de Zaragoza, nido de ratas catalanistas con muy poquica letra, - con los textos notariales que ha seleccionado de archivos del Matarraña, por ejemplo Fuentespalda.
En chapurriau se escriu: Set notaris, los cuals li ajudaben a escriure cuan ell dictabe.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 23.
Sept notaires, lesquels lui aidaient à écrire quand il dictait.
Giraud de Calanso
Que dictet la chanso.
G. Riquier: Als subtils.
Giraud de Calanson qui composa la chanson.
Substantiv. Non es maistres bos
Per sol dictar apellatz,
Si 'ls faitz no fai cabalos.
G. Riquier: Cristian.
Il n'est pas appelé bon maître à cause du seul enseigner, s'il ne fait pas des actions distinguées.
Part. prés. De sapiencia anava en ditan. Poëme sur Boèce.
J'allais composant sur la sagesse.
- Ordonner.
Segon que dicto et mando. Eluc. de las propr., fol. 9.
(chap. Segons lo que dicten y manen.)
Selon ce qu'ils ordonnent et commandent.
ANC. FR. M'aviez fait entendre que si j'entreprenois dicter en vers françois la vie de la glorieuse vierge sainte Catherine, vous y prendriez bien plaisir. F. P. Crespet, Vie de sainte Catherine.
Il vaut trop mieux en un lieu solitaire,
En champs, en bois pleins d'arbres et de fleurs,
Aller dicter les plaisirs ou les pleurs
Que l'on reçoit de sa dame chérie.
C. Marot, t. 1, p. 328.
L'art de dictier et de fère chansons, balades, etc.
Eustache Deschamps, p. 261.
CAT. ESP. PORT. Dictar. IT. Dittare. (chap. dictá: dicto, dictes, dicte, dictem o dictam, dictéu o dictáu, dicten; dictat, dictats, dictada, dictades. Cuan lo mestre dicte y tú has de escriure, diém lo dictado.)
2. Dictat, s. m., composition, oeuvre d'imagination.
En autres dictatz
Qu'avem desus nomnatz.
G. Riquier: Sitot s' es.
En d'autres compositions que nous avons dessus nommées.
Calque bel dictat
Gent e be maistrat.
G. Riquier: Si m fos.
Quelque belle composition agréable et bien arrangée.
Car greu pot hom de bas loc belhs dictatz
Far, per que m suy tant aut enamoratz.
Izarn Marquis: S'ieu fos.
Car difficilement on peut faire belles compositions de bas lieu, c'est pourquoi je me suis épris si haut.
- Jugement, décision.
Per cuy nostre dictatz
Er vist et entendutz.
Nat de Mons: Al bon rey.
Par qui notre jugement sera vu et entendu.
Falsat non ay lo dictat.
T. de G. Riquier, de Caudelet et de Michel: A 'N Miquel.
Je n'ai pas faussé le jugement.
A ditz als autres: Entendetz est dictat. Guillaume de Tudela.
Il a dit aux autres: Entendez cette décision.
ANC. FR. Dist assés bien, en son ditié,
Que veut amis, ce veut l'amie...
Rimez en ai, é fait ditié.
Marie de France, t. 1, p. 492 et 44.
J'ay escouté
Et bien noté
Vostre musique,
Dont le dicté
N'a pas esté
Fort autentique.
Blason des faulces amours, p. 221.
PORT. (ESP.) Dictado. IT. Dittato.
3. Dictamen, s. m., jugement, opinion.
Anc tant durs sofismes ni tan clus dictamens
No foron ditz ni fait, ni tant grans sobresens.
Guillaume de Tudela.
Jamais si durs sophismes, ni si aveugles jugements, ni si grands contresens ne furent dits ni faits.
- Ordre, commandement.
Per lor emperi e dictamen... No fan lors operacios per emperi de voluntat ni segon dictamen de razo. Eluc. de las propr., fol. 9 et 23.
Par leur puissance et commandement... Ne font leurs opérations par empire de volonté ni selon l'ordre de raison.
CAT. ESP. Dictamen. PORT. Dictame. IT. Dettamento.
4. Dictayre, Dictador, s. m., auteur, compositeur.
L'entendemen del dictayre. Leys d'amors, fol. 21.
L'entendement de l'auteur.
Li subtil dictador e trobador.
Leys d'amors, La Loubère, p. 13.
Les subtils auteurs et troubadours.
- Prôneur.
De far l'obra son trop li dictador
De drechura, e pauc li fazedor.
G. Riquier: Jamais non er.
Les prôneurs de faire l'oeuvre de droiture sont nombreux, et peu les faiseurs.
Tenez à la diète l'oiseau qui se jette volontiers en l'eau.
La noyrissa deu tener dieta convenient. Eluc. de las propr., fol. 68.
La nourrice doit tenir diète convenable.
Fig. Mas d'una ren vau trop doptan,
Si m fai trop dieta tenir...
... Paor ai l'arma s'en an.
P. Raimond de Toulouse: Enquera m vau.
Mais je vais redoutant beaucoup une chose, si elle me fait beaucoup tenir la diète... J'ai peur que l'âme ne s'en aille.
CAT. ESP. PORT. IT. Dieta.
Digerir, Degerir, v., digerere, digérer.
So plus... durs per digerir... Manja fer e 'l digerish.
(chap. Són mes... dus per a digerí... Minge ferro y lo digerix o paíx. Com veéu, la provensal fée aná sh : x : digerish, convertish, y tamé digeris : que se escriuríe en chapurriau digerís : digerix.)
Fig. La calor del solelh... digeris la humor et convertish la en dossor.
Eluc. de las propr., fol. 277, 148 et 129.
Sont plus... durs pour digérer... Elle mange le fer et le digère.
Fig. La chaleur du soleil... digère l'humeur et la convertit en douceur. Part. pas. Que la vianda sia degerida en l'estomac.
Trad. d'Albucasis, fol. 23.
(chap. Que lo minjá sigue digerit al estómec. Vianda significabe minjá en general, nutriens, nourriture, después en fransés signifique carn.)
Que la nourriture soit digérée dans l'estomac.
CAT. ESP. PORT. Digerir. IT. Digerire. (chap. digerí: digerixco o digerixgo, digerixes, digerix, digerim, digeriu, digerixen; digerit, digerits, digerida, digerides.)
2. Digest, adj., lat. digestus, digéré, rangé par ordre.
Uous d'estruci, d'anet e de pau no so de ta bo noyriment; mas digestz, plus tard se dissolvo; be digestz, mot coforto.
(chap. literal: Ous de avestrús, de pato (ánec, anátida, anátides) y de pavo (pau o pago) no són de tan bon nutrimén; pero digerits, mes tard se desfán; ben digerits, mol conforten.)
Eluc. de las propr., fol. 277.
Oeufs d'autruche, de canard et de paon ne sont d'aussi bonne nourriture; mais digérés, plus tard ils se dissolvent; bien digérés, ils confortent beaucoup.
Fig. Per so proar, ystorias so prestas
Trop may de mil, veras et be digestas.
Palaytz de Savieza.
Pour prouver cela, beaucoup plus de mille histoires sont prêtes, vraies et bien digérées.
ESP. PORT. IT. Digesto. (chap. digerit, digerits, digerida, digerides. v. digerí o paí.)
3. Digestiu, adj., lat. digestivus, digestif.
Maior es l'appetiment que virtuz digestiva... E de frugz plus sopte digestiva. Eluc. de las propr., fol. 74 et 24.
L'appétit est plus grand que la vertu digestive... Et plus rapidement digestive de fruits.
CAT. Digestiu. ESP. PORT. IT. Digestivo. (chap. digestiu, digestius, digestiva, digestives; una copeta d' aiguardén de herbes de Herbés después de minjá es digestiva. Un vermut de Crial de Lledó en sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat - antes o abans de diná es digestiu.
Lo fonoll escaldat en un rach de oli es digestiu. Les sopes de timó són digestives. Los pixapins del área metropolitana de Barselona li diuen farigola, y los de Lleida los diuen farigoleros per naixó, perque arrepleguen timó per les cunetes.)
4. Digestible, adj., lat. digestibilem, digestible, facile à digérer.
Uous... lo blanc es plus freg qu'el muiol et mens digestible... Sos poletz so mal digestibles. Eluc. de las propr., fol. 277 et 149.
Oeufs... le blanc est plus froid que le jaune et moins digestible... Ses petits sont mal digestibles.
ESP. Digestible. IT. Digestibile.
5. Digestio, s. f., lat. digestio, digestion.
Per confortar la digestio. Eluc. de las propr., fol. 54.
(chap. Per a confortá la digestió.)
Pour conforter la digestion.
CAT. Digestió. ESP. Digestión. PORT. Digestão. IT. Digestione.
6. Digestibilitat, s. f., digestibilité.
Lur cara de maior digestibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 140.
Leur chair de plus grande digestibilité.
7. Indigest, adj., lat. indigestus, indigeste, non digéré.
Be digestz mot coforto et indigestz grevio l'estomach.
Eluc. de las propr., fol. 277.
Bien digérés confortent beaucoup, et non digérés ils chargent l'estomac. CAT. Indigest. ESP. PORT. IT. Indigesto. (chap. no paít, que no u pots paí o digerí.)
8. Indigestio, Endegestio, s. f., lat. indigestio, indigestion.
Per indigestio sobrevenent. Eluc. de las propr., fol. 94.
Par indigestion survenant.
Que endegestios non puescha aver loc.
Regla de S. Benezeg, fol. 50.
Qu'indigestion ne puisse avoir lieu.
CAT. Indigestió. ESP. Indigestión. PORT. Indigestão. IT. Indigestione.
9. Indigestibilitat, s. f., du lat. indigestibilis (indigestibilitatem), indigestibilité.
Ayga... cum sia subtil, appar que non ha indigestibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 74.
L'eau... quoique elle soit légère, il paraît qu'elle n'a pas indigestibilité.
IT. Indigestibilità. (ESP. Indigestibilidad.)
Digne, adj., lat. dignus, digne.
Car anc nul hom dignes de merceyar,
Si la us preyet, no i laissetz fadiar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Car jamais homme digne d'obtenir merci, s'il vous la demanda, vous n'y laissâtes manquer.
6. Denhar, Deingnar, Deinar, v., lat. dignari, daigner, accueillir, approuver. Si us plagues que m denhessetz grazir.
Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.
S'il vous plaisait que vous me daignassiez agréer.
Can vi Jaufre, sol no s deina
Movre.
Roman de Jaufre, fol. 56.
(chap. Cuan va vore a Jaufre, no se va digná a moure.)
Quand elle vit Jaufre, seulement elle ne se daigne pas mouvoir.
Per autra que t deing ni te voilla.
A. Daniel: Ans qu'els sims. Var.
Pour autre qui t'accueille et te vueille.
M'a faig dire fols motz qu'ieu non deing.
Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils.
M'a fait dire mots fous que je n'approuve pas.
CAT. ESP. PORT. Dignar. IT. Degnare. (chap. digná, dignás: yo me digno, dignes, digne, dignem o dignam, dignéu o dignáu, dignen. Dignat, dignats, dignada, dignades. No se va digná a diná en mí.)
7. Dignificar, v., remplir de dignité, honorer, dignifier.
Part. pas. Trinitat es nombre plus dignificat, nobilitat, magnificat et a Dieus apropriat. Eluc. de las propr., fol. 3.
Trinité est nombre plus dignifié, ennobli, magnifié et approprié à Dieu. ESP. Dignificar. IT. Degnificare. (chap. dignificá: dignifico, dignifiques, dignifique, dignifiquem o dignificam, dignifiquéu o dignificáu, dignifiquen. Dignificat, dignificats, dignificada, dignificades.)
8. Desdenhos, adj., dédaigneux.
Ome que s fai desdenhos
Lai on non es locs ni sazos.
Le Moine de Montaudon: Amicx Robert.
Homme qui se fait dédaigneux là où il n'y a lieu ni temps.
6. Neclechos, Negligos, adj., lat. neglectus, négligent, paresseux.
Cal que sia 'l preveire forfag o neclechos.
Izarn: Diguas me tu.
Quel que soit le prêtre coupable ou négligent.
Mas ades hom n'es negligos
Vas selh que conoys aziros.
Raimond de Miraval: Delz quatre.
Mais on en est toujours négligent envers celui qu'on connaît colérique.
7. Negligentia, Negligencia, s. f., lat. negligentia, négligence, paresse.
Per la soa negligencia, so es que el non ag tal cura en l' aministrar cum el deg.
Trad. du Code de Justinien, fol. 7.
Par sa négligence, c'est-à-dire qu'il n'eut pas en l'administrer tel soin qu'il devait.
Per emendar las negligentias que hom fa.
V. et Vert., fol. 89.
Pour réparer les négligences qu'on fait.
CAT. ESP. PORT. Negligencia. IT. Negligenzia. (chap. negligensia, negligensies.)
8. Negligensa, s. f., négligence.
Esmende totas las negligensas e los mescapz del autre temps.
Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 25.
Qu'il corrige toutes les négligences et les méchefs de l'autre temps.
IT. Negligenza. (chap. negligensa, negligenses. Si no coneixéu estes paraules es perque ha ñagut molta negligensa o negligensia en lo estudi del chapurriau; pero la cosa está cambián.)
Diluvi, Dulivi, s. m., lat. diluvium, déluge, inondation.
En autompne seran grans diluvis. Calendrier provençal.
(chap. Al otoño ñaurán grans diluvios: grans plogudes, inundassions, creixcudes de aigües. A Beseit només cal vore les riades del octubre.)
En automne seront grandes inondations.
El temps del diluvi... lo dulivi duret sobre la terra XL dias et el carantem dia comtat. Liv. de Sydrac, fol. 3 et 48.
(chap. Lo tems del diluvio (universal)... lo diluvio va durá sobre la terra coranta díes y lo coranta día contat. Carantem (caranten) siríe en chapurriau antic “coranté”; después va aná a regá Carlos Rallo Badet, y va pedre una chapa per a que no li prengueren l'aigua.)
Au temps du déluge... Le déluge dura sur la terre quarante jours et le quarantième jour compté.
ANC. FR. Tout le mont par aighe noia,
Quant le grant deluve envoia.
(N. E. ¿Alguien conoce el río Noia, Anoia? San Saturnino, Sant Sadurní. En francés, noyer es ahogar, inundar.)
Roman de Mahomet, v. 682.
CAT. Diluvi. ESP. PORT. IT. (chap.) Diluvio.
2. Esdilovi, Esdoluvi, s. m., déluge, inondation.
Motz grans plueias et seran esdiluvis. Calendrier provençal.
Moult grandes pluies et seront des inondations.
Noe apres l'esdoluvi. Declaramens de motas demandas.
(chap. Noé después del diluvio (universal). Declaramens de moltes preguntes.)