Mostrando las entradas para la consulta nugo ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta nugo ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 1 de agosto de 2024

Nosa, Noysa, Nausa, Nauza - Denozar

 

Nosa, Noysa, Nausa, Nauza, s. f., lat. noxia, noise, querelle, dispute.

Entendet la nosa et la crior. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.

Il entendit la noise et la clameur.

Ni guerra, ni batalha, 

Ni nauza, ni tensos.

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Ni guerre, ni bataille, ni noise, ni contestation.

- Bruit, tapage, gazouillement. 

Fazen... noysa. Arbre de Batalhas, fol. 55. 

Faisant... tapage.

El temps qu'el rossignol faz nausa,

Que, de nueit e de jorn, no pausa.

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

Au temps que le rossignol fait gazouillement, que, de nuit et de jour, 

il ne cesse. 

ANC. FR. Sans faire bruit ne nose. Roman de Galyen le Rethoré, fol. 90. Pour ce que... il faisoient noise au prestre, je leur alai dire que il se téussent. Joinville, p. 64. 

S'en aloit l' iaue aval, fesant 

Une noise douce et plesant.

Roman de la Rose, v. 1398.

Voyez mover.

ANC. CAT. ANC. ESP. Noxa. 

(chap. Nosa, noses: fé nosa : estorbá : molestá. Lo significat antic es: 

fé nosa, fé soroll, disputá. Cuánta gen tenim que sol fan nosa, per ejemple la Ascuma de Calaseit y tota la brossada catalanista.)

2. Nauzos, adj., lat. noxiosus, querelleur.

Fig. Ivreza es nauzosa. Trad. de Bède, fol. 45.

Ivresse est querelleuse.

ANC. FR. Les gens qui sont si fort noiseux.

Poëme à la louange de la dame de Beaujeu.

Ne soyez point de luxure amateurs,

Noiseux, gormans et moins blasphémateurs.

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 80.

3. Naugar, v., noiser, quereller.

Us fols ...

Que s nauga e i s tartalha.

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Un fou... qui se querelle et s'y chamaille.

ANC. FR. On brouille, on cliquette, on noise. Coquillart, p. 147.


Not, No, s. m., lat. nodus, noeud. 

Martiriatz de correjas ab notz.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot. 

Martyrisé de courroies avec noeuds.

Totz nutz, fon correjatz ab notz.

Gui Folquet: A te Verge. 

Tout nu, il fut frappé de courroies avec noeuds. 

Tu, fay un nos a la corda. Trad. du Tr. de l'Arpentage, 1re part. c. 35.

Toi, fais un noeud à la corde. 

Prov. El mal no del albre deu hom fichar mal clavel.

Trad. de Bède, fol. 29. 

Au mauvais noeud de l'arbre on doit ficher mauvais clou.

ANC. FR. Pour délacer le moindre de mes nouds. Ronsard, t. I, p. 7.

- Boule.

La dicha partizos, que sia gitad' a sortz, so es a saber, a notz, que, segon aquels notz, escara cascuna partz a aquel que s' avenra.

Tit. de 1270, de la famille Gasc.

Que ledit partage, soit jeté à sort, c'est à savoir à boules, en sorte que, selon ces boules, échoira chaque part à celui qu'elle adviendra.

(N. E. Estas “boules, notz”, son los redolins o rodolins que se usaban en algunos sorteos, por ejemplo en las suertes de las acequias, en Valencia.)

- Nodus, sorte de tumeur.

Si vostr' auzel a nos als pes.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si votre oiseau a nodus aux pieds.

No li trobarias not entier tro las cavilhas. V. de S. Honorat.

Vous ne lui trouveriez nodus entier jusqu'aux chevilles.

CAT. Nu. ESP. Nodo. PORT. Nó, nodo. IT. Nodo. (chap. Nugo, nugos.)

2. Nodos, adj., lat. nodosus, noueux.

Aloes... es... mot... nodos.

Herba nodoza es en sas vergas.

Eluc. de las propr., fol. 199 et 210. 

Aloès... est... moult ... noueux. 

Herbe est noueuse en ses verges.

PORT. IT. Nodoso. (chap. Nugós, nugosos, nugosa, nugoses: que té nugos.)

3. Nodiozitat, s. f., lat. nodositatem, nodosité.

En pes, en nodiozitat et redolencia. Eluc. de las propr., fol. 199. 

En pied, en nodosité et odeur. 

IT. Nodosità, nodositate, nodositade. (chap. Nugosidat, nugosidats.)

4. Nodacio, s. f., lat. nodatio, nouement, connexion.

Nodacio de las arterias.

Fistula, segon veritat, es nodacio feutrada, dura, blanca.

Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 44.

Nouement des artères.

Fistule, selon vérité, est connexion coagulée, dure, blanche. 

ESP. Nodación.

5. Nozador, s. m., nuque, chignon.

Sul nozador del col tal colp li a donat. Roman de Fierabras, v. 2705.

Sur la nuque du cou tel coup lui a donné.

(chap. Nuca, nuques; clatell, clatells.)

6. Nozel, s. m., noeud.

Li nozel sian apareillat. 

E 'ls nozels tro als genoills.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Que les noeuds soient appareillés. 

Et les noeuds jusqu' aux genoux.

Als nozels dels corns hom conoysh lors ans. Eluc. de las propr., fol. 242.

(chap. Als nugos dels cuernos se coneix los seus añs : a Beseit tenim salvaches en cuernos que se veuen, y datres que tenen cuernos invisibles.)

Aux noeuds des cornes on connaît leurs ans.

7. Nozelament, s. m., nouement, connexité, assemblage.

Humors... en las juncturas ajustadas, donans ad elas induziment et nozelament. Eluc. de las propr., fol. 49.

Humeurs... assemblées dans les jointures, donnant à elles enduit et connexité.

8. Nozelos, adj., noueux. 

L' aybre es mot dur, nozelos et ramos. Eluc. de las propr., fol. 213.

L'arbre est moult dur, noueux et rameux.

(chap. L' abre es mol du, nugós y ramut.)

9. Nozar, Nosar, Noar, v., lat. nodare, nouer, attacher.

Las noza el centre. Eluc. de las propr., fol. 239. 

Les noue au centre. 

Fig. Li fizel amador

Qui 'lh plait d' amor sabon noar,

Prezon mais l' amoros plor. 

T. de G. Faidit et d'Albert: N Albert. 

Les fidèles amants qui savent nouer le plaid d'amour, prisent davantage l'amoureux pleur. 

Part. pas. Nozatz a tort, quar lo dreitz lo deslia. 

Bertrand d'Allamanon: Ja de chantar. 

Noué à tort, car le droit le délie.

Lo fre li 'scapet qu' el tenia nozat. Roman de Fierabras, v. 1141.

Le frein, qu'il tenait noué, lui échappa.

Quatre correias 

De cuer de cer menut nosadas.

Roman de Jaufre, 61.

Quatre courroies de cuir de serpent nouées menu.

CAT. Nuar. ESP. Anudar. IT. Annodare. (chap. Fé un nugo, dos nugos: “anugá”, lligá, etc.)

- Aixó es un llas groc; lo que feu vatros són nugos.

10. Nozelar, v., nouer, attacher.

Lors corns si nozelo. Eluc. de las propr., fol. 245.

Leurs cornes se nouent.

Part. pas. Lo Sarrazi s' afica suls estrieups nozelatz.

On li duy bran pendian en l' arso nozelatz.

Roman de Fierabras, v. 1042 et 1533.

Le Sarrasin s'appuie sur les étriers noués.

Où les deux glaives pendaient attachés à l'arçon.

11. Neccio, s. f., connexion, noeud.

La forma de la neccio es que, etc. Trad. d'Albucasis, fol. 22. 

La forme de la connexion est que, etc.

12. Nectacio, s. f., jonction, attache.

La nectacio de doas dentz sanas. Trad. d'Albucasis, fol. 22. 

La jonction de deux dents saines.

13. Annexio, s. f., lat. annexio, connexion, jonction.

Per so que sia annexio engual. Trad. d'Albucasis, fol. 37.

Pour cela que la connexion soit égale.

ESP. Anexión. (chap. Anexió, anexions; v. anexioná; ajuntá, fé conexió o conexioná; cojuntá, etc.)

14. Annexe, adj., lat. annexus, annexé, attaché.

Novas rimadas annexas...; annexas son cant las razos o las materias o themas, de que tratan, termeno en nombre no par de bordos.

Leys d'amors, fol. 18.

Nouvelles rimées annexées...; elles sont annexées quand les sujets ou les matières ou thêmes, de quoi elles traitent, finissent en nombre non pair de vers.

Las partidas al cor annexas. 

Las fuelhas ha annexas.

Eluc. de las propr., fol. 58 et 199. 

Les parties au corps annexées. 

A les feuilles annexées. 

CAT. Annexo. ESP. Anexo. PORT. Annexo. IT. Annesso. 

(chap. Anexo, anexos, anexa, anexes.)

15. Connexio, s. f., lat. connexio, connexion.

Han natural unitat et connexio. 

Que amar sia unio et connexio amorosa.

Eluc. de las propr., fol. 2 et 3. 

Ont naturelle unité et connexion.

Qu' aimer soit union et connexion amoureuse.

CAT. Connexió. ESP. Conexión. PORT. Connexão. IT. Connessione.

(chap. Conexió, conexions.)

16. Connexitat, s. f., connexité.

Per que haian connexitat entre lor. Leys d'amors, fol. 13.

Pour qu'elles aient connexité entre elles.

ANC. CAT. Connexitat. ESP. Conexitad (conexidad : conexión).

17. Denozar, v., lat. denodare, dénouer, détacher.

Aquel cop denoza la 'squina. Eluc. de las propr., fol. 237.

Ce coup dénoue l'échine.

CAT. Desnuar. ESP. Desanudar (desnucar). IT. Disnodare.

(chap. Desnugá: desfé un nugo; desnucá, desnucás: yo me desnuco, desnuques, desnuque, desnuquem o desnucam, desnuquéu o desnucáu, desnuquen; desnucat, desnucats, desnucada, desnucades.)

Si això és un home – Lacomarca – Viles i gents

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.


Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut. 

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua. 

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot. 

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).

viernes, 26 de julio de 2024

2. 6. Pedro Saputo al convén.

Capítul VI.

Pedro Saputo al convén.


No va pendre lo hábit de monja, com volen di alguns y creu lo vulgo ignorán, que hasta han arribat a afirmá que va professá y va viure tres añs al convén. Tot es fals, tot inventos y donaire de homens destalentats, burlons y faltons. ¿Y pera qué? pera acabá en un cuento absurd, infame y asquerós que fa vómit y vergoña. Res de indessén, res de negre ni de mulato va passá an aquell convén; de grassiós y amable, sí, mol, perque no cabíe datra cosa a la edat y miramén de Pedro Saputo, ni a la amabilidat y virtut de aquelles siñores.

Admitixgo, pos, dins de reixes, que entonses no eren tan quisquilloses ni tan fortes ni espesses com después se van torná a tots los convens com precaussió nessessaria contra la fragilidat humana que a dins se refugie, y diénles que se díe Geminita, la van destiná per de pronte de ajudanta a la cuina, fenla sotacuinera. Pesat li va resultá, repugnán y afrentós; pero per sort, als tres o cuatre díes li va preguntá la mare priora si sabíe cusí, y va di que una mica a la moda y gust de les gens del siglo; y pera probala li va doná a cusí dos parells de cansonsillos de un reverendo ex guardián que males llengües díen que habíe sigut y ere encara lo amor mes amartellat de una germana de la priora, casada al poble y ya viuda.

Al poc rato va vore la priora que Geminita cusíe en mes primor que les mes reputades entre elles, y va amostrá la labor a les atres monges, los va pareixe tan be a totes, que per acuerdo unánime o mes be per aclamassió la van traure de la cuina y la van declará la donsella de labor de la comunidat, tratanla en mol cariño, y procurán la mayoría de elles mostrás mol seues, ya que u mereixíe tot la seua modestia, afabilidat y bona grassia.

Se van prendá de ell mol espessialmén dos novissies que ñabíe casi de la seua mateixa edat. La una perque de chiqueta caén de morros al foc ubert de lleña se va volcá damún una olla de aigua bullín y se habíe escaldat lo coll y tot un pit, van creure sons pares que siríe inútil per al món y la van incliná a sé monja, dixanse ella incliná y portá, volén o no, mol inossenmen a tot lo que li proposaben. 

Y l'atra, veína y amiga seua, la va seguí pocs díes después sol per fé lo mateix; y portáen entonses de sis a set mesos de hábit.

Estes dos sagales, pos, li van manifestá prou cariño per sé de la mateixa edat, ya que la mes gran, que ere la cremada, teníe setse añs y alguns mesets; y l'atra no mes de ixos mesos menos. 

Pera viure y parlás y tratás mes libremen van demaná a la mestra de novissies que li demanare a la mare priora la grassia de dixá dormí a Geminita al novissiat, la maestra ere blaneta, y li va parlá aquell mateix día a la priora, que pera contentá a les cuatre va consedí lo seu dessich, passán aixó a les dos semanes de está ell al convén.

En cuidadet anáe ell en tot pera no descubrís; parláe poc y sempre en oportunidat y agudesa, pero sensillamén y com si fore cosa natural y sense advertensia. De sort que sol en les seues paraules y bons modos se habíe de embutí al cor y al moll del os de totes elles; y així passáe, hasta abrassál y donali besos jovenetes y agüelotes cuan lo sentíen parlá en tanta discressió y sabiduría. Per supost, ell se dixáe abrassá y besá, pera no eixecá sospeches, pero no solíe torná estes carissies, rara vegada u feie. Se li queixáen amorosamen de sé massa aspra y fura. Les que mes se queixaben eren les dos novissies, perque tamé eren les que mes cariños li féen. Se díen elles la una Juanita, y l'atra Paulina. La Juanita ere la del pit escaldat.

Habíe tingut Paulina molta temó als morts y als duendes, y encara li durabe; aixina que la maestra de novissies les permitíe alguna vegada dormí juntes, cosa que no se usabe ni aprobabe la regla. 

Van allargá esta libertat después de entrá allí Geminita, y alguna vegada dormíen les tres juntes, dixán ell corre sempre la ignoransia de aquelles sagales.

Al final se va tindre que descubrí diénles un día, que estáe mol apenada perque al seu pareixe se tornáe home. Sen van enriure aquelles inossentes mossetes; ell va insistí en que ere verdat, y elles encara sen enríen mes y no faen cas. Su van tindre que creure, pero sense sospechá lo engañ y teninlo sol com un cas mol raro y casi milagrós. Perque dudá de que va entrá dona al convén ni sels podíe ocurrí. Conque van passá prop de dos mesos de esta manera en la mes gran sensillés y naturalidat del món, y sense cap escrúpol ni reparo.

Lo mes gran perill que va corre lo seu disfrás constanmen va sé que olvidat del papé que fée descubriguere que sabíe lligí, y anáe sobre aixó parán molta cuenta, no agarrán may cap llibre a les mans per mes que los veíe a totes les taules, be que reduíts a breviaris, diurnos y devossions cristianes; y si alguna vegada ne obríe algún lo miráe un rato y díe: aixó es o..., y esta, ele, y nombrabe tres o cuatre lletres, sempre les mateixes, de lo que sen enríen mol les novissies y les atres monges. Y ningú sen recordáe de la seua familia ni se va tratá de escriure al seu poble.

Encara va fé un atra inossentada. La organista ere una coixa, que fora de esta falta y la de una den, ere bastán grassiosa y la mes lista, pincha y atrevida de la comunidat; pobres a casa seua, la van admití per lo ofissi. Passán un día Geminita per la seua cámara va entrá y va vore que amagáe mol depressa un papé brut, y li va di: 

- Perdonéu sor Nazaria; pero eixe papé, si está escrit yo no hay de lligíl, y escrit o no, ha de mascará tot lo que toco segons hay vist.

- Pos que mascaro, va contestá la monja; lo embutixco aquí prop del cor perque es de una persona que ting apossentada al mich de les entrañes; y te u descubrixco perque eres discreta. Escolta lo que diu: "Dolsa y grassiosa colometa meua: me fan aná a predicá tres sermons, y tardaré dos siglos en torná, que dos siglos o mes significarán pera mí tindre dolén lo cor les dos semanes que estaré sense vore los teus ulls amorosos, sense sentí la teua veu encantadora, sense contemplá lo teu rostro encantadó, sense donat y ressibí aquells apassionats abrassos entesos sol per tú y per mí.

Si puc, vindré a despedím; pero per si auncás escriume esta tarde, y aplica al papé una dotsena de besets com yo los dono an éste pera que tú los arreplegos. ¡Prenda meua! ¡Ama meua! La teua imache, que sempre ting presén, sirá lo meu ídolo en esta aussensia, així com tú, aussén y presén, eres la meua vida y la meua alma. Teu. N.»

- Tendre y enamorat está fulano, va di Geminita; pero lo seu papé mereixíe mes cuidado, pareix que hau llimpiat en ell lo cresol o embolicat una butifarra de sang rostida al caliu.

- Es que, va di la monja, me l'ha enviat a dins de un pichonet guisat y farsit. Tamé yo li envío los meus en dolsaines, bizcochos, en lo que puc.

- Y, ¿qué traéu, diéume, li va preguntá, de ixos amors, no se poden vore mes que de lluñ y sempre reixa pel mich, ni tratás mes que per escrit? ¿Quín gust poden tindre uns besets que venen embolicats en un colomet guisat, fen auló a espessies y tan pringosos?

- No u entenéu, va contestá la monja; si no fore per naixó mos moriríem totes badallán. Perque has de sabé que fora de algunes de gust mol soberbio, com la priora y sor Mercedes, totes tenim cada una lo seu cada un, y tratem la una en un flare, l'atra en un benefissiat, y així, filla meua, tenim ocupat lo cor y entretingut lo pensamén. Y si ixos homens pugueren entrá... Y no es difíssil, perque yo sé cóm y per aón; pero lo meu es flare y se sabríe, que si no... Pos, com día, si pugueren entrá, totes mos pedríem, perque tot aniríe al ample. Lo nostre amor es mes violén que fora a la libertat del siglo que corre. Yo men enrecordo de que vach voldre be a un jove abans de entrá, perque vach vindre ya en vin añs y ya ne fa nou que hi estic, y aquell amor a cap desesperassió me portáe, com éste me porte a vegades, y com yo sé que los passe a les atres en los seus. Perque aquí lo que es al exterió, molta humildat y mansuetut, molta pas y tranquilidat; pero interiormen y a soles són les batalles y furors, y la brasa a les entrañes, y lo avivás lo foc, y lo estampit y cruixí de les flames que rodegen y u abrasen tot. Hasta la mare priora ha tingut los seus mals de cap, y potsé los té encara, pero u dissimule mol o per la edat ya no u sentix en tanta forsa.

Y sor Mercedes, si no los té, es perque diu que lo que ha de agradali y mereixe lo seu amor ha de sé mol superlatiu, y después mol prudén pera sabé patí y callá, y no caminá fen lo enamorat y lo suspirós, y menos dién chiquillades per tot arreu. Cada una tenim lo nostre gust y les nostres aprensions.

- Yo creía, va di Pedro Saputo fense lo simple, que les monges eren totes santes.

- Y u som, va contestá ella; pero hechizas y de botarga: de les verdaderes va passá ya lo tems. Mira: diuen que lo món, lo demoni y la carn són los enemics del alma; pos yo te asseguro que a cap puesto se troben tan a gust com als claustros. Es sert que lo món no mo se oferix per plasses y palaus, no mos deslumbre en la seua pompa y vanes apariensies; ni s'apareix al estat y vida que seguim; pero ve a les nostres reixes y mos entre per nelles en totes les seues inmundissies, y mos taque encara mes que als mateixos que los porten. Aquí se pregunte y averigüe tot lo que passe al poble, y lo que gasten aquell y aquella, y de aón y cóm; y lo que parle y trate y se descuide la donsella, y lo que engañe la casada, y se desenfade la viuda; se sap per díes y hasta per hores la vida del mossen, del dotó, del caballé, del villano, de tots en una paraula, grans, michans, y menuts; y u pensam, u regiram y murmuram, y ya la enveja, ya lo juissi temerari, ya la mes refinada malissia mos consumix, mos contente y cobre venjansa. Pos entre natros (y aquí entre lo demoni), colometes sense fel, tórdoles arrulladores de la soledat, ¡ay, quina tela, va di lo sastre! ¡ah, qué carneta, va di lo carnissé! ¡ay, qué inossén, va di lo novio!; tot es motejamos, criticamos, calumniamos, ficamos a pelá; tot soberbia, passions, chismes, parladuríes, odio, bandos, riñes, sels, despiques, enveches, reconcomios; y a vegades de esta ficsió y hipocressía, dién al món perdut y relajat, donem grassies a Deu per habemos librat dels seus perills.

- Lo dimoni de la vanidat mos té mes rendides y esclavisades que a les dones mes tontes y profanes del siglo. May mos criden al locutori sense antes passamos revista y donamos tres mans al espill, pera que lo vel caigue així, volo aixá, jugo de esta manera, descanso de l'atra; y que la toca, y la correcha y la cadena y lo escapulari diguen algo al que mos mire, com si per mol que mos atildem pugam dixá de sé dones visions y hermosures de carnerari, ni mes ni menos que los flares dixá de fé pudó a sobaquina.

- Pos en cuan a la carn, ya te hay dit lo que mos passe, perque tan mal inclinada está aquí, y alguna vegada tan aveada, com allá fora, y sempre mes irritada, o al menos mes fássil y rebelde, be que menos libre y satisfeta. Pero yo, Geminita, miro totes estes coses com oreo de abanico y te dic y asseguro que si deu vegades naixquera, deu vegades me ficaría a monja, encara que fore pera passá aquí lo infern y allá lo purgatori; o al revés, y me ixíen los pans de pintadó hosties. No saben, no, les gens del món lo que passe als claustres, ni u podríen entendre sense vóreu ni experimentáu. ¡Oh, qué diferén u jusguen y u creuen tots, com u creía yo mateixa, que me imaginaba aquí la inossensia y la vida del paraís!

- Mol engañada, pos, vivía yo, va contestá Pedro Saputo; y encara que en los díes que fa que estic hay vist algo, no veía tan com tot aixó.

- Perque sou mol chiqueta y no teniu malissia, va di la coixa; creixéu, creixéu, creixéu, mudáu eixe hábit al nostre, feu la creu y nugo gordiano dels votos, y entonses voréu, y ya mu diréu si voléu di la verdat. Mira, pos, quin pun éste de la verdat. Aquí, Geminita, se mentix mes que a una fira, mes que a la tenda de un mercadé sense consiensia; y la que va en la verdat obté damún la burla y lo despressio de totes. Y ojito de fiáten de alguna, perque no se sap lo que es la lealtat, y de la caridat sol se coneix lo nom.

- En tot, va replicá Pedro Saputo, al meu pareixe hau exagerat una mica massa mols defectes ben minuts, eixecán montes al pla, com lo puch de Puigmoreno, y valletes al secá, com a Valmuel. Yo no los miro en vidres de aumén ni del coló de les passions; y vech caridat, indulgensia y bon espíritu, y no trobo ixa discordia del infern que tot segons diéu u porte a punta de llengua y dardo de escursó. Perque, ¿qué són alguns desvíos, alguna enganchada, algunes contradicsionetes? Entre germans se troben, y hasta entre pare y fills, y no per aixó dixen de sé lo que són, y después se 'ls olvide y tornen a tratás y confiás com si res haguere passat.

- Pero dixán tot aixó, si tos pareix, ¿no voldríeu enseñám a lligí y tocá lo órgano de Turull?

- Si la mare priora vol y te dixe, va contestá la monja, per mí en mol gust. Demánali la grassia; sí, sí, demánalay y sirem bones amigues. En efecte, va parlá a la priora y li va otorgá la grassia, discurrín que si a la sagala la podíen traure una mica lletrada y organista, se quedaríe de segona y la professaríen de monja de obediensia. Y va escomensá lo seu estudi adeprenén la paleta de la Jesús y teclechán contínuamen a un instrumén que teníe la coixa a la seua cámara, paregut al de Fondespala, al Matarraña. Va volé esta enseñali tamé la solfa, y ell va di que lo que importabe eren les lletres y les tecles, que aixó vindríe mes abán; y en vuit díes va fé vore que adepreníe y coneixíe totes les lletres de la primera linea de la paleta hasta la H, de lo que estáe mol orgullosa la coixa. Y uns ratos cusín, atres tecleján, y servín tamé a la priora y an alguna atra monja de les de copete, y fen lo pesolaga algún rato en les novissies, se pegáe mol bona vida.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 6. De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Iguals en lo essensial y diferens en lo acsidental va fé als homens la naturalesa. Y encara que es sert que an eixa desigualdat se contenen les causes del orden primitiu general de la sossiedat, y hasta de la condissió dels individuos en particulá, pero lo que es la autorisassió no prové de ixes causes sino de les que fan al pare digne del respecte del fill, al agüelo per al jove, y al magistrat per al siudadá; sen tot lo demés ussurpasió, pressunsió, orgull, soberbia.

Ramón Guimerá Caballé, escuela, colegio

Cap autoridat representabe lo hidalgo pera empendre a la pubilla; y la caridat, si per la caridat u haguere fet, parle y obre de un atra manera. Sobre tot pera avassallá, pera ofendre, pera insultá y afrentá al pobre, al desgrassiat, al infelís, cap ley done dret; y es lo orgull tan grave ofensa del sel, que rara vegada dixe de castigál, fenmos vore tart o pronte humillat al soberbio, així com exaltat al humilde.

Entre tan ya va castigá com va pugué lo chiquet Pedro la insolensia en que lo hidalgo va parlá a sa mare, y encara se resserváe mes gran vengansa com donáen a entendre les seues paraules.

Va arribá a casa de sa padrina, pos la trobada de la plassa no lo va distraure del seu propósit y la va trobá ocupada cusín unes teles y fen cuentes pera uns vestits que habíen de fes, ya que tindríe allí al sastre en son demá. Al sentí aixó Pedro Saputo se va alegrá y va di: - Mol be, siñora padrina, mol be me ve; perque en esta ocasió escomensaré demá a adependre lo ofissi de sastre. Matinaré y vindré abans que lo maestre pera vore totes les seues operassions. Li va pareixe be a la padrina, perque res del seu fillol li podíe pareixe mal, pero li va chocá que vullguere adependre aquell ofissi habén ella consebut coses mes altes.
Va callá, empero, temén la resposta de Pedro, que tan fassilmen confoníe a tots.

En son demá va aná a casa de la padrina mol abans que lo maestre sastre, y així que se va presentá éste y se va ficá al ofissi, va mirá en molta atensió cóm preníe la mida a la mare, cóm estenén la tela a una taula aplicán la mida y fen puns y rayes blanques y dixán siñalat lo cos, les mánegues y demés pesses; cóm después va empleá la estisora y les va tallá una a una. Va pendre enseguida la mida al home, y va aná fen lo mateix part per part. Y cuan va aná a pendre la mida a una chiqueta que teníe nau añs, va di Pedro:

- Dixeume, siñó mestre, que an esta li vull tallá yo lo vestit per la meua má. 

- Sí, fill meu, va di la padrina. Pero lo mestre espantat va di: 

- ¿Hau perdut lo entenimén, siñora? ¿voléu quedatos sense la pessa y lo mocadó? 

- No vull aixó, va contestá ella; pero si lo meu fillolet Pedro erre lo tall y me fa malbé lo vestit, ya está pagat. 

- Es verdat, va contestá lo home, que tamé volíe vore la proba. 

- Y después, va continuá la dona, ting un atra pessa al arca, y a Huesca micha dotsena de botigues a la meua disposissió y a la dels meus doblés. Conque fill meu, pren la mida a tan germaneta y tállali lo vestit segons lo teu bon juissi y entenimén. Pedro entonses mol confiat va pendre la mida, va aná fen tot lo que va vore fé al mestre; y cuan va tindre siñalades les pesses a la roba, y endressades y corregides, va di al mestre: 

- Miréu si me ha iluminat avui bona llum; ¿qué diéu de eixes rayes? 

- Dic, va contestá lo mestre, lo que vosté vullguéu y cumplix a la meua confusió Per la memoria de mon pare a qui sol vach coneixe ya mort, que eixes pesses están marcades com si les haguere dibuixat lo mateix mestre Lorda Azufre de Huesca. Venga, tira les estisores y vorem. Va tirá Pedro la estisora, va tallá les pesses amostranles al mestre y a la padrina tal com les anáe retallán, y acabada la operassió va di: ara veigam lo que es cusí. 

- No fill meu, va contestá lo mestre; ara vorem lo que es jalá; que la siñora Salvadora se ha olvidat del nostre amorsá en la contemplassió de la teua habilidat.

- Teniu raó, mestre Gafo, va di ella; y en la chiqueta y la criada va traure lo amorsá per als dos mestres y tamé van fé un mosset lo home y la chiqueta.

Acabat de amorsá, y después de enríuressen y selebrá la nova grassia del chiquet Pedro, se van assentá a cusí. Va demaná un dedal lo aprendís de mestre, y com no sabíe tindre lo dit doblegat, va passá un filet per lo dedal, y embutit al dit, va fé que li lligaren lo fil per damún. Va pessigá la agulla en una hebra y sense fé pun o nugo, anáe cusín un retall perdut y passán mol depressa la agulla; y no va fé datra cosa hasta michdía. ¡Cuán sen va enriure sa padrina! ¡Cóm sen enríe y divertíe la chiqueta! Perque en tan afán y traball no resultáe costura, pespún, bordat ni cusit.

Va arribá la hora y van minjá de mol bona gana. Eixecats de la taula, va pendre Pedro lo capotillo de la chiqueta, y va cusí primé lo cos, después, les mánegues, que sol eren miches y ubertes; después les va ajuntá de hilván pera probáu. Lay va ficá a la chiqueta, y li caíe tan be, que se van admirá lo mestre y la padrina, arribán an este tems la mare de Pedro que veníe a vore cóm son fill entráe al ofissi. La chiqueta no se va volé ya traure lo capotillo hasta que vinguere son pare; y lo que faltabe, que eren les juntes del forro, la esclavina y los vivos, u va fé lo mestre en son demá, perque Pedro no va volé continuá lo ofissi dién que no ere digne de homens cabals, sino propi de geputs, coixos, enanos y monfloritos. Sol a casa seua y per an ell y sa mare va tallá y va cusí alguna vegada los vestits.

Un atre día va volé adependre de pelaire, y va aná a casa de un mestre, y va adependre a cardá y a pentiná, y abans y primé de tot a abatollá y prepará la llana. Per la nit li va portá a sa mare per mostra un vestit mol untat y un copo de estambre pentinat y acabat per nell de una dotsena que aquella tarde habíe fet. Y del ofissi va di que ere una mica despressiat, pero sano y alegre.

Lo dilluns va aná al taller de un fusté, y per la nit li va portá un marc de finestra a modo de bastidó en un enserat mol pulit y fet tot de la seua má. Pero va di a sa mare que aquell ofissi requeríe vuit díes de estudis y un mes de práctica; y que veiguere quin atre o quina dotsena de ells volíe que adeprenguere y quin preferiríe. Sa mare estáe contenta, pero no sabíe qué contestali: 

- Yo no sé, fill meu, lo que vull y lo que no vull: lo que me pareix es que sol vull lo que tú voldrás; y lo que tú faigues, tot, fill meu, tot u dono per bo, perque ya vech que te guíe una sabiduría mes alta y una llum que no arribo a entendre. Y va di ell: 

- Ya veéu, mare, cóm en poques hores hay adeprés consevol ofissi que me hay proposat. Perque hau de sabé que eixes arts y atres moltes, segons lo que yo ting observat, les sabem tots los homens naturalmén, y sol fa falta vóreles y inventá los instrumens propis si no són coneguts, y después amoldá les mans an ells, be que la perfecsió sigue cosa de la práctica y de mes tems. Pero ahí, a casa del carnissé vach vore uns papés en uns dibuixos de portes, finestrons, taules, aladres, masades, rius, bosques y montañes y me han agradat mol y voldría adependre lo art del dibuix. Si podeu aneu un día a Huesca y compreume los instrumens que fan falta, que me pareix són un llapis, dos compasos, y lo que tos diguen a la tenda, que no sirá molta cosa. Y va aná sa mare a Huesca, y li va portá tots aquells instrumens; y ell passáe después lo tems dibuixán lo que li fée goch, y va omplí lo seu cuarto de dibuixos. Después de un tems va fé lo retrato de sa mare, después lo de sa padrina, al llapis los dos; y eren tan pareguts, que tots al vorels díen: esta es la pupila, la Salvadora de Olbena.

miércoles, 26 de junio de 2024

Lexique roman; Moleste - Molleta


Moleste, adj., lat. molestus, fâcheux, incommode, chagrinant.

Murmurios e moleste e turbolent. Trad. de Bède, fol. 20.

Grondeur et fâcheux et turbulent.

ANC. FR. Si ne fut-il pas à son arrivée importun du commencement ne moleste aux Grecs. Amyot, trad. de Plutarque. Vie d'Antoine. 

L'envie, monstre horrible, abominable peste, 

Plus que tout autre mal furieuse et moleste. 

Scévole de Sainte-Marthe, p. 16. 

CAT. Molest. ESP. PORT. IT. Molesto. 

(chap. Molesto, molestos, molesta, molestes. Incordio. Molestadó, molestadós, molestadora, molestadores; cansino, cansinos, cansina, cansines; mosca collonera, mosques colloneres.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

2. Molestia, s. f., lat. molestia, ennui, embarras, contrariété. 

Garda ti de fol, que non aias molestia. Trad. de Bède, fol. 73. 

Garde-toi de fou, afin que tu n' aies pas de contrariété. 

ANC. FR. Que il ne li féist moleste.

Tot jors nos avez fet moleste. 

Roman du Renart, t. III, p. 138, et t. II, p. 168. 

Plusieurs autres honneurs ont jadis esté tornez en molestie.

G. Tory, Tr. des Politiques de Plutarque, fol. 55.

CAT. ESP. PORT. IT. Molestia. (chap. Molestia, molesties.)

3. Molestar, v., lat. molestare, molester.

Molesten lo dit abbat, sos servidors et lo dit monestier.

Tit. de 1440. DOAT, t. CXLII, fol. 220. 

Molestent ledit abbé, ses serviteurs et ledit monastère. 

Part. pas. Non puesca esser molestat.

Statuts de Provence. BOMY, p. 200. 

Qu'il ne puisse être molesté. 

CAT. ESP. PORT. Molestar. IT. Molestare. (chap. Molestá: molesto, molestes, moleste, molestem o molestam, molestéu o molestáu, molesten; molestat, molestats, molestada, molestades. Incordiá.)

4. Molestation, s. f., molestation, vexation.

Preservar... de... molestations. Tit. de 1440. DOAT, t. CXLII, fol. 221. Préserver... de... molestations.


Molh, adj., lat. mollis, mou, tendre, doux, souple.

Lo pan del folh 

Caudet e molh

Manduc, e lays lo mieu frezir.

Marcabrus: D'aisso laus. 

Le pain du fou chaud et tendre je mange, et laisse le mien froidir.

Trop son espes denan, 

E mols deves lo trenchan.

Bertrand de Born: Greu m' es. 

Sont très épais devant, et mous devers le tranchant.

De cuer que sia mols e plas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De cuir qui soit souple et uni. 

Fig. Ans n' a cor plus humil e mol.

Arnaud Daniel: D'autra guisa. 

Mais en a le coeur plus humble et mou. 

CAT. Moll. ESP. Mole, muelle (mullido, blando; miga). PORT. IT. Molle.

(chap. Moll, molls, molla, molles. v. amollá : amollo, amolles, amolle, amollem o amollam, amolléu o amolláu, amollen; amollat, amollats, amollada, amollades.)

2. Molamen, adv., mollement.

Vigorosamen, 

Non de paraula molamen.

Brev. d'amor, fol. 68. 

Vigoureusement, non de paroles mollement.

ANC. CAT. Mollament. ESP. Muellemente (mullidamente, flojamente). PORT. IT. Mollemente. (chap. Mollamen, fluixamen.)

3. Molet, adj. dim., mollet.

Es pauc ampla e be moleta.

(chap. Es poc ampla y ben molleta. Mollet.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est peu ample et bien mollette.

ANC. FR. Puis nous endormirons dessus l'herbe molette.

Ronsard, t. 1, p. 164.

CAT. Mollet. (chap. Mollet, mollets, molleta, molletes.)

4. Molleza, Moleza, s. f., lat. mollitia, mollesse, douceur, souplesse.

En home deu resplandir vertut et forssa, non pas moleza de corruptio ni de frevoleza.

Molleza e tenreza de cor et de cors. V. et Vert., fol. 70 et 12.

En l'homme doit resplendir vertu et force, non pas mollesse de corruption et de frivolité.

Douceur et tendresse de coeur et de corps.

Fluzibilitat et moleza. Eluc. de las propr., fol. 275.

Flexibilité et souplesse.

ANC. CAT. Mollesa. ANC. ESP. Mollez (mullidez). PORT. Molleza. 

IT. Mollezza. (chap. Mollesa, molleses.)

5. Amollezir, Amolezir, v., amollir. 

Per amollezir vigor et fermetat. Eluc. de las propr., fol. 12. 

Pour amollir vigueur et fermeté.

La quals la fay amolezir. Brev. d'amor, fol. 87.

Laquelle la fait amollir. 

Part. pas. Dels corns al foc redressatz et amolezitz.

Eluc. de las propr., fol. 239.

Des cornes redressées et amollies au feu.

CAT. Amollir. ANC. ESP. PORT. Amollecer. IT. Ammollire. (chap. Amollá.)

6. Emolezir, v., amollir, adoucir. 

Si banha per emolezir la pel.

Trop si emolezish.

Eluc. de las propr., fol. 237 et 99.

Se baigne pour amollir la peau. 

Beaucoup s'amollit.

7. Amolegar, v., amollir, ameublir. 

Fig. El se laisset cazer als pes de Joseph per vezer si lo poyria amolegar en sa gran ira. Hist. abr. de la Bible en prov., fol. 20. 

Il se laissa tomber aux pieds de Joseph pour voir s'il le pourrait amollir dans sa grande colère.

Que non poguesson ni vezer ni auzir ni sentir cauzas delechablas al cors, per que la forssa del cor se pogues amolegar. V. et Vert., fol. 85.

Qu'ils ne pussent ni voir ni ouïr ni sentir choses délectables au corps, par quoi la force du coeur se pût amollir.

Part. pas. Coma cera amolegada per far sagel, e coma bona terra ben amolegada et aparelhada per recebre bona semensa e bonas plantas.

V. et Vert., fol. 36. 

Comme cire amollie pour faire sceau, et comme bonne terre bien ameublie et préparée pour recevoir bonne semence et bonnes plantes. ANC. FR Li pria que il refrainsist et amoliast la male volenté de son père. Mais il les sousplia et amolia leur orgueill. 

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 283 et 189.

Moult a dir coeur qui n' amolie, 

Quant il trove qui l'en suplie.

Roman de la Rose, v. 3295. 

Vous le dites pour moi amolier.

Le Roi de Navarre, chanson t\z.

8. Mollificatiu, adj., mollificatif, adoucissant, émollient, assouplissant. 

Am emplastre mollificatiu ayssi cum dyallaquilon ben fayt.

Trad. d'Albucasis, fol. 65.

Avec emplâtre adoucissant comme diachylon bien fait.

Es del estomach mollificativa. Eluc. de las propr., fol. 74. 

Est de l'estomac adoucissante.

ESP. IT. Mollificativo. (chap. Amollán, amollans, amollanta, amollantes; afluixán, afluixans, afluixanta, afluixantes.) 

9. Mollificacio, s. f., lat. mollificatio, assouplissement, élasticité, souplesse.

Dono a la carn mollificacio. Eluc. de las propr., fol. 117.

(chap. Donen a la carn elastissidat, mollesa. Afluixen, amollen la carn.) 

Donnent souplesse à la chair.

- Faiblesse, affaiblissement.

Si es necessari en la malautia de mollificacio del corps.

Trad. d'Albucasis, fol. 4.

S'il est nécessaire dans la maladie d' affaiblissement du corps.

ESP. Mollificación. PORT. Mollificação. IT. Mollificazione.

10. Mollificar, v., amollir, assouplir, adoucir.

Mollificar et recurvar ab foc. 

(chap. Afluixá, ablaní, amollá y recurvá, belcá en foc.)

Ab unguens... membres mollificar.

Eluc. de las propr., fol. 62 et 82. 

Amollir et recourber avec feu.

Avec onguent... assouplir les membres. 

Part. prés. Am aygua tebeza en la qual so coytas erbas mollificants.

(chap. En aigua tibia a la cual són cuites herbes amollans, afluixans, que ablanixen.)

Trad. d'Albucasis, fol. 66.

Avec eau tiède dans laquelle sont cuites herbes émollientes.

Part. pas. Si per saliva no ero preparadas et mollificadas.

Eluc. de las propr., fol. 45.

Si par la salive elles n'étaient préparées et amollies.

La palpebra es mollificada. Trad. d'Albucasis, fol. 16. 

La paupière est assouplie.

CAT. Mollificar. ESP. Molificar. PORT. Mollificar. IT. Mollificare. 

(chap. Amollá.)


Molher, Moller, Moiller, Moillier, s. f., lat. mulier, femme, épouse. 

Portar camiz' ab aur que 'l molher cotz tot l'an.

Sordel: Sel que m. 

Porter chemise avec or que la femme coud toute l'année.

Ab las autrui moillers

Faillir non doptei gaire.

Lanfranc Cigala: Oi! maire.

Avec les femmes d'autrui de faillir je ne craignis guère.

No letz a tu aver la moller de to fraire. Trad. du N.-Test. S. Marc, ch. 6.

Il n'est pas permis à toi d'avoir la femme de ton frère.

Fig. El rey d' Arago donet per molher las cansos d'En Guiraut de Bornelh als sieus sirventes. V. de Bertrand de Born. 

Le roi d'Aragon donna pour femme les chansons de Giraud de Borneil aux siens sirventes.

- Femelle.

Passer... per sa molher guerreia. 

Gal... tant ama sas molhers que, trobada pastura, el las sona, e per que manjo. Eluc. de las propr., fol. 148 et 146.

Le passereau... guerroie pour sa femelle.

Le coq... aime tant ses femelles que, la pâture trouvée, il les appelle, et pour qu'elles mangent. 

ANC. FR. Mult out grant duil de sa muillier.

Roman de la Rose, v. 5388. 

Et vont devenir moulier,

En filer entre pucelletes.

Villon, p. 36. 

Et prendre en pacience 

A sa noble mouiller.

Molinet, p. 149.

ANC. ESP. Peor enferma moller.

Ortiz de Zúñiga, Annales de Sevilla. 

CAT. Muller. ESP. MOD. Mujer (ANT. Muger). PORT. Mulher. IT. Mogliere, moglie. (chap. Mullé, dona, esposa. Lligí al Fuero de Jaca, si alguna muller que no aia marit...)

2. Molieransa, s. f., mariage, épousaille. 

Ara digam de matremonis, so es de las mollieransas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 45. 

Maintenant parlons de mariages, c'est-à-dire des épousailles.

Liat del no de molieransa. Trad. de Bède, fol. 32. 

(chap. Lligat del nugo de matrimoni.)

Lié du noeud de mariage.

3. Molheramen, s. m., mariage.

A nossas ni a molheramens.

Izarn: Diguas me tu.

A noces ni à mariages.

4. Molherar, Moillerar, v., marier, prendre femme.

Ce mot ne se disait que pour l'homme, comme maridar ne se disait que pour la femme, l'un venant de mulierem et l'autre de marem.

Car mais val che ns mollerem.

(chap. Ya que mes val que mos casem.)

Roman de Blandin de Cornouailles. 

Car mieux vaut que nous nous mariions. 

Part. pas. Que gilozia defendatz

A totz los homes molheratz 

Que en vostra terra estan. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Que vous défendiez la jalousie à tous les hommes mariés qui sont dans votre terre. 

El coms venc en Bigorre, on a 'l filh molherat. Guillaume de Tudela. 

Le comte vint en Bigorre, où il a le fils marié. 

Adulteris, es cant homs es molheratz, o femna maridada, o ambidoy o so, e falso lor mariatge. Liv. de Sydrac, fol. 130. 

Adultère, c'est quand un homme est marié, ou une femme mariée, ou que tous deux le sont, et faussent leur mariage.

Subst. Si m vol mi dons tener vestit o nut, 

Baisan lonc se, en luoc de moillerat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

Si ma dame veut me tenir vêtu ou nu, me baisant à côté d'elle, en place de mari.

CAT. Mullerar. (chap. Casá, casás, pendre dona; se referix al home, novio, marit, espós.) 

5. Amoillerar, v., marier, prendre femme.

Venc se amoillerar a l' Isla, e Venaissi, en Proensa. 

V. de Hugues de Pena.

Il vint se marier à l' Île, en Venaissin, en Provence. 

ANC. CAT. Amoillerar. IT. Ammogliare.


Molle, s. m., moule.

De cera en molle. 

Vodet... son molle de cera. 

V. de S. Flors, DOAT, t. CXXIII, fol. 285 et 290.

De cire en moule.

Voua... son moule de cire (son cierge).

(ESP. Molde. Chap. molde, moldes. v. moldejá.)


Molleta, s. f., mollette, sorte de coiffure.

En son cap porta barreta

D' ermini, l' apellan molleta.

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

V. de S. Honorat.

Sur sa tête porte barrette d'hermine, ils l' appellent mollette.

(chap. Molleta, molletes : classe de sombrero, normalmén fet de la pell d' armini, de la familia de les musteles (mustelidae). Pot sé que vingue de mustela, musteleta.)

Lexique roman; Faina – Falgueira

Héctor Moret Coso tamé ne porte o portáe. En estes selles no li cau la suó als ulls (huelhs etc.) cuan cave la viña. Hectorcico piscinas.

Héctor Moret Coso