Confirmacio, Juan I, capitols, Barchinona, consell, consellers

LXXXVIII. Reg. n. 1895, fol. 116. 25 nov. 1388.

(texto en latín mes aball.
Per qué no li diuen y escriuen Barchinona cuan se trobe tantíssimes vegades este nom als textos antics? Los catalanistes com los de la Ascuma sol volen cambiá o recuperá los noms que an ells los apetix, pero Gerona o Leyda, Ilerda, Ilerde, Lerida sense tilde o en tilde, Lérida, no los agrade. Tampoc li dirán Dertusa o Dertosa a Tortosa. O Sent Boy. O mols atres noms: Terraça, Sabadel, Martoreyes, Corro jusa, Muncada, Munbuy, etc. del Censo de Pedro IV o Pere IV o En Pere de Aragó.

Imagineutos:

Aeroport Josep Tarradellas - Lo Prat - (BCHN) Barchinona;
Porta de Barchinona a la autopista;
Festas de la Mercè de Barchinona; 
IEC de Barchinona;
Lotja de Barchinona (en 1 L, com los conductós novels o novatos); Universitat de Barchinona (UB : Uns Burros); 
Parc Güell de Barchinona;
Sagrada Familia de Barchinona;
Fòrum Barchinona;
La Seu - Catedral de Barchinona; 
Lo Palau de la Música Catalana a Barchinona (o sigue: ocsitana)
Lo Palau Real, Reyal, Reial Major de Barchinona;
Lo Monasteri de Valldonzella de Barchinona;
Lo Monasteri de Monserrat o Monserrate o Montserrat prop de Barchinona, a Monistrol;
Las Ramblas de Barchinona; sí, lo plural en catalá, dialecte ocsitá, se escribíe en a, no en e, que es mes valensiá.
Lo Call de Barchinona; La Boqueria de Barchinona; Sant Jaume de Barchinona; Lo Portal de Sant Antoni de Barchinona; Lo Palau Episcopal o del Bisbe de Barchinona; Lo Archiu de la Corona de Aragó a Barchinona, al carré dels Comtes de Barchinona; Lo Hospital u Ospital de Santa Creu de Barchinona; Lo Monestir de Valldonzella de Barchinona ont per las monjas fou rebut (Juan II) e exint al pati ab Creu processionalment ...; Lo clero de la Seu, los canonges, etc. camí de Poblet, aon se enterraben mols Reys de Aragó; Ramón Berenguer IV no haguere pugut sé enterrat allí, perque no va sé Rey de Aragó, pero sí Princeps aragonensi, Princep, Príncipe, Lo prinsipal. Lo rey ere Ramiro II, la reina Petronila, Peronella, y después Alfonso II va sé rey de Aragó, y conde de Barselona, y marqués de Provensa, Marca + Provintia.
Per sert, escribíe o dictabe mol be en llengua ocsitana o plana lengua romana o vulgar - ya se troben (Raynouard) paraules al 842 a Straßburg, Estrasburgo-, vore lo poema de Namfos (Alfonso II): "Per mantas guizas m' es datz" y vore los Serments traduíts al fransés a Archive.org:

https://archive.org/details/sermentsprtsstr01mithgoog/page/n30/mode/2up)

Confirmacio feta per lo senyor rey dels capitols novellament ordonats per la ciutat de Barchinona e consell de aquella sobre la eleccio dels V consellers que la dita ciutat per privilegi ha acostumat de elegir cascun any en la festa de sant Andreu en e sobre lo regiment de la dita ciutat. Per ço com experiencia de fet monstra dels actes fets lur efficacia e virtut e per experiencia se sia clarament atrobat en la ciutat de Barchinona e en lo concell de cent jurats de aquella que la ordinacio en lany passat feta per lo consell de la dita ciutat e confirmada per lo senyor rey no es expedient ne profitosa en la forma que jau a la dita ciutat: per ço la dita ciutat e consell daquella compreses clarament los dits defalliments volent obviar a aquells et provehir de remey covinent ordona los capitols seguents sobre la forma de la eleccio de la consellaria e dels officials qui regexen los officis de mostaçaf e de la administracio de la casa del pes de la dita ciutat e supplica humilment al senyor rey que sia sa merce los dits capitols segons lur seria e tenor loar approbar e confirmar e en aquells interposar sa auctoritat e decret. Es conclos quel nombre de les persones a qui seran dats los rodolins sien XXIIII solament ço es VIII de cascun estament com no sia expedient que a tots aquells qui son en lo consell lo dia de sant Andreu sien dats rodolins car pot caure la eleccio en persones ineptes: les quals XXIIII persones es conclos que sien preses triades e elegides de totes aquelles qui seran en lo dit consell lo dit dia de sant Andreu en la forma seguent. Ço es quels ciutadans honrats ans de totes coses elegesquen VIII dels mercaders e apres que per la part dels dits mercaders sien elegits VIII dels ciutadans honrats e puys quels notaris especiers o aquells qui siuran en los escons qui son en la part dels mercaders elegesquen IIII dels manestrals qui sian de la part dels dits ciutadans honrats e subseguentment quels menestrals qui siuran en los escons de la part dels dits ciutadans honrats elegesquen IIII dels notaris e especiers o altres qui siuran en los escons de la part dels mercaders e que cascuns se esforcen de elegir com millors e pus enteses persones poran: e que mentre la una eleccio se fara nos procehesca en laltre mas fet per los primers eleccio ço es per los ciutadans honrats que elegesquen los segons ço es los mercaders e puys los tercers e los quarts qui son menestrals segons lorde dessus posat. E feta la eleccio dels dits XXIIII segons que dit es quels damunt dits se hagen a apartar en quatre parts ço es los VIII ciutadans honrats a una part e los VIII mercaders a laltre e los IIII de part dels notaris e speciers a laltre e los IIII menestrals de la part dels ciutadans honrats a laltre: e aço fet als dits VIII ciutadans honrats sien donats VIII rodolins eguals en forma e pes de cera ço es cascun I lo qual sia pres e tret per un infant de un baci ple daygua qui sia cubert en los quals VIII rodolins ne haje IV on haja en cascun un albera de pergami on sia escrit aquest nom elegidor e aquells a qui per lur sort vendra rodoli ab albara sien elegidors e per semblant manera sien dats VIII rodolins als VIII mercaders elegits e aquells IIII qui hauran rodoli ab albara sien elegidors e per semblant manera sien donats IIII rodolins als quatre elegits dels escons dels notaris e especiers en los quals IIII rodolins haja dos ab semblant albera com dessus es dit e aquells dos a qui vendran los rodolins ab albarans sien elegidors e aximateix sien dats IIII redolins als IIII menestrals en los dos dels quals rodolins haje semblants albarans e aquells dos a qui vendran los dits dos rodolins ab los albarans sien elegidors dels consellers del any subseguen. E hauts los dits XII elegidors per sort en la forma dessus dita apartarse han ab lo notari del consell en lo arxiu fet primerament per ells en lo consell de C jurats lo sagrament acustumat e tots XII o la major partida dells absent lo dit notari nomenaran III persones qui a lur coneguda sien bones e aptes per esser conseller en cap e lo notari appellat puys per ells scriura aquelles tres persones: e aço fet los dits XII tantost elegiran un prohom de si mateixs ço es aquell que Deus los administrara e lo dit prohom elegit en presencia de tots los XI sos companyons jur que de paraula o de continença no induesca los altres companyons seus o algun daquells de donar sa veu a certa persona ans haja a callar e star segur en sos continents dementre se fara la nominacio seguent: e tantost aço fet lo dit prohom elegit ensemps ab lo notari vagensen vers la lotja de la casa del consell e con seran a la porta del arxiu qui passa en lo verger daqui appellen un dels X elegidors qui seran romasos en lo arxiu e aquell appellat en presencia dels dits prohom e notari dins la dita lotja anomenen en conseller en cap un daquells tres qui per tots eren elegits en conseller en cap per aquell any lo qual vot de continent lo dit notari meta en scrit: e aquell qui haura dat son vot no torn a sos companyons ans sen pas en la casa del consell qui vuy se diu de XXX e apres los dits prohom e notari vinent ensemps a la dita porta del arxiu hajenne appellar altre de aquells qui son romases en lo dit arxiu e en presencia dels dits prohom e notari anomen aquell qui vijares II sera dels dits III per esser conseller en cap aquell any lo qual vot axi mateix lo dit notari scriva: e no torn aquell qui haura dat son vot a sos companyons qui seran romases en lo arxiu ans sen pas en la casa del consell demunt dita de XXX e axi sia fet de tots los altres de un a un qui seran romases en lo arxiu. E com tots hauran dats lurs vots vegen los dits prohom e notari qual dels dits III hauran mes veus e aquell qui mes veus haura sia escrit per lo dit notari per conseller en cap daquell any: e de continen los dits prohom e notari manifesten a tots los dits XI elegidors lo nom de aquell qui haura les meus veus. Pero si sesdevenia que dos dels dits III hagessen paritat de veus ço es que la un hagues V veus e laltre altres V e lo tercer una veu o en altre manera que sesdevengues paritat de veus que en aquell cas lo dit prohom qui sera stat ab lo dit notari ladonchs haja a donar la sua veu a la un daquells qui haura paritat de veus a aquell empero dels dits II qui mils II dictam sa consciencia e aquell sia haut per conseller en cap: e lo dit seu vot do lo dit prohom aximatex en secret present solament lo notari. E guardse be lo notari que con scriura lo vot dels elegidors no puxen los dits elegidors legir ne veurer lo un lo vot del altre: e en la forma dessus dita sia per los dits XII elegidors procehit en la eleccio del segon conseller e del tercer e del quart e del quint. E jatsia per la forma ja ordonada fossen tenguts los elegidors tots anys elegir en consellers III novicis ara en lo esdevenidor no sien tenguts de necessitat metre sino un novici: pero sils era viyares fos expedient de mes puxen metre fins a tres e no pus: e aquell qui sera stat conseller en qualque grau se vulla haja a vagar de esser conseller dos anys e aquells finits puxe esser tornat en conseller. Item quel prohom del qual damunt es feta mencio no haja veu en la eleccio sino en cas de paritat de veus axi com dessus es dit e lavors no pusca dar sa veu sino a la un daquells dos qui seran pars en veus. Item quel dia de santa Lucia sien elets en consell de C jurats XII persones en la forma damunt contenguda en la eleccio dels consellers los quals sien elegidors dels officis de mostaçaf e del execudor de la casa del pes los quals officis aquell jorn se fan: e lur manera e eleccio sia tal que tots ensemps concordablament o a les meus veus fet abans per ells sagrament devant lo concell elegesquen de lur bona testa sens tota sort lo nombre de les persones que per cascun dels officis en lo dit jorn fahedors hauran elegir.

(aixó anabe primé:)

Pateat universis quod nos Johannes Dei gracia etc. licet ad omnium fidelium et dilectorum nostrorum favoribus debitis prosequenda commoda et honores munificencie nostre liberalitas quadam generalitate sit habilis illis tamen quadam specialitate fit debitrix quos utilia et continuata obsequia graciis et favoribus apud culmen regium nostrum dignos reddunt utique et acceptos. Ad memoriam igitur reducentes nos annus est lapsus seu circa ad humilem et ingentem supplicacionem nostrorum dilectorum consiliariorum et proborum hominum civitatis Barchinone nonnulla capitula ordinacionem consiliariorum et aliorum officialium per vos eligendorum utilitatem rei publice civitatis prefate concernencia laudasse approbasse confirmasse et ratificasse prout in quodam privilegio per nos vobis concesso dato die XXIII mensis octobris anni MCCCLXXXVII infra monasterium de Valdonzella et clauso per fidelem consiliarium et prothonotarium nostrum Galcerandum de Ortigiis seriosius continetur: nunc autem per nuncios civitatis predicte ad curias generales Montissoni celebrandas vestri ex parte destinatos pro utilitate declaracione et confirmacione premissorum capitulorum comparentes nonnulla capitula nobis oblata fuisse denique et ostensa tenoris et continencie subsequentis.

(y aixó después:)

- Nobis humiliter supplicando quod dicta capitula et contenta in eis laudare approbare et confirmare de nostra solita clemencia dignaremur nos dictis supplicationibus inclinati benigne comodumque ac utilitatem civitatis prefate omnimode affectantes concernentesque dicta capitula et contenta in eis prefate civitati fore utilia ac etiam opportuna: tenore presentis nostri privilegii per V annos proxime et continue secuturos ac postea ad nostre regie dignitatis beneplacitum duraturi predicta capitula et contenta in eis laudamus approbamus ratifficamus et nostre confirmacionis presidio roboramus: et casu quo elapsis dictis V annis tempore dicti beneplaciti nostri durante dicta capitula voluerimus revocare volumus et presentis serie consentimus ac mandamus quod privilegium et capitula ante presentem concessionem super dicta ordinacione prefate civitatis facta in ejus valore ac robore permaneant presenti privilegio in aliquo non obstante. Mandantes per eandem universis et singulis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris vel dictorum officialium locatenentibus quatenus presens nostrum privilegium et in eo contenta firmiter teneant pariter et observent et inviolabiliter observari faciant et in aliquo non contraveniant nec aliquem contravenire permittant aliqua racione. In cujus rei testimonium presentem fieri et sigillo nostro pendenti jussimus comuniri.
Data in Montesono die XXV novembris anno a nativitate Domini MCCCLXXXVIII regnique nostri secundo. - Sig+num Johannis Dei gratia etc. - Rex Johannes. - Testes sunt infans Martinus dux Montisalbi Garcias archiepiscopus Cesarauguste Gastonus de Montechateno Antonius de Vilariacuto Eximinus Petri de Arenosio milites.

lxxxix-reg-n1895-fol-158-4-feb-1389

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

 

Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.

Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?

Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.

Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López

30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!

Y natres: acoquinats, acotets.

Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.

Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.

Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

“PETRONILA

30 Ene 2024 13:11

No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:

“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”

Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.

Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.

Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.

Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.

Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, Poitou, Poitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.

Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.

Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.

Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.

Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.

Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.

¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.

Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.

A camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.

No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.

Per un atra part

“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.

Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.

En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.

 

Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.

Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.

 

“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.

Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.

Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.

Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.

Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.

Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.

En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.

Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.

Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

LA MÔRGA DEI VINHAS, etc.

 Tres recercas:

LA MÔRGA DEI VINHAS,
MITOLOGIA LUCERAMENCA,
PRELIMINARIS A LA CERCA DAL VILATGE DE BRAU

http://gavotina-dal-palhon.over-blog.com/tres-recercas-la-m%C3%94rga-dei-vinhas-mitologia-luceramenca-preliminaris-a-la-cerca-dal-vilatge-de-brau

Publié le 12 Août 2013 in Articles istorics

PRESENTACIEU

Lai cercas qu'ai entamenàias sus lai nôstras valàias son lòngas e me màncon encara quarquas precisieus per que pôsco publicar de vertats asseguràias. Mas, en camin, faguero un molon de descubertas que presénton un interés istoric, lingüistic ò sociologic e que se pôlon acapir a despart. Per aquò, despí quarques ans ai decidit d'editar sota la forma d'articles cen que pôl portar de rensenhaments utiles e precises, que pôsquon ajuar l'accieu culturala, economica ò politica.

Es ensin qu' en 2008, publiquero donca lo primier volume de Varia, recuelh d'articles escrichs quarques ans en darnier, que fuguet pas tròup mal aculhit per aquels que capísson la lenga nôstra. Lai mieus cercas contúnhon pura e d'autres articles s'alestisson.

Vequí lo segont volume de Varia que compren tres articles sus de problemàticas localas : espero que serà utile ai cercaires, al manco li luceramencòfònes...

Sabo que l'escritura en la lenga limita lo nombre dei legeires potencials, mas cerco pas de vendre, vôlo pusleu rendre un servici als istorians, lingüistas e autres cercaires. Coma sieu segur qu'es impossible de tratar de l'istòria d'un país sensa conóisser la sieu lenga, demando ai legeires de faire un esfôrs indispensable : seria pas moral de tot reçaupre sensa ren donar. De mai, refusar de parlar luceramenc seria mespresar la gent d'aquí : penso pas que quarqu'un auge se presentar coma un prepotent.

Tantot'un, acapir la lenga es pas malaisat : basta liéger a auta votz e tot ven clar. Totplen pàrlon de lengas forestieras, emparàias a l'escòla ò en lo país : seria malaurós que s'en vargon ren d'acapir - e milhor : de parlar - la lenga dal luec d'ont es que vívon.

Bôna leitura.

Luceram, Mai 2011

UNA ORIGINALITAT LUCERAMENCA?

LA MÔRGA DEI VINHAS

1) LO REGLAMENT LUCERAMENC

Lo país nôstre conoisse despí totjorn la môrga dal gran, es de dire un ensemble de camps d'ont s'aplicàvon de reglaments precises concernant subretot le preséncia dei bèstias per laurar ò dei feas per pàisser.

Las arquivas de Luceram nen dónon un text qu'ai jamai retrobat en minga autre vilatge. Se pôl liéger en los estatuts campestres redegits vers la mitat dal segle XIV (Arquivas Comunalas AA1). La nocieu desfolopàia es aquela de Môrga dei vinhas. Anam probar de determinar de que s'agisse en editant lo text original, en lo revirant en lenga nôstra e en ne'n faguent un comentari lingüistic e istoric.

2) LO TEXT

Estatuts de Luceram, AA1, p. VI r°

- de dampnis vinearum et morguis ordinandis.

Item ordinaverunt et statuerunt quod ubi dampna aliqua facta uel comissa inveniantur in vineis uel ortis tam per gentes quam per avere. dampnum et bannum solvatur per illam personam seu avere qui magis dampnum stetisse vel continuasse invenietur. Et cum sint ab antiquo per sex partes seu morgas divise vinee dicti castri, ordinaverunt et statuerunt quod ille qui primitus invenietur dampnum facientem seu comitentem in aliqua parte dictarum morgarum solvere teneatur bannum supra ordinatum. et nichilominus emendam de toto dampno dato usque ad illam horam in ipsa morga vinearum . et triplum solvat de emenda extimata de vinea in qua vel quibus principaliter inventus fuerit. Et idem intelligatur de emenda triplicata (?) quoque (?) ad extraneos.

Infra nominantur partes seu morgue dictarum vinearum.

Primo morga vinearum sitarum in morga et clauseto.

Item morga vinearum de plano et de podio.

Item morga vinearum de casenesa et de galiberto.

Item morga vinearum de podio longo - valle de plantatis.

Item morga vinearum de serreto et de puselleriis.

Item morga vinearum de morgueta et de mortizono.

 

Traduccieu

« - Sus li dans en lai vinhas e l'organisacieu dei môrgas.

« Parierament ordonèron e decidèron que d'ont seria descubert que de dans son agut fachs ò « comesses en de vinhas ò d'ôrts, tant per la gent que per un aver, lo dan e lo ban serà[n] « pagat[s] per la persona que serà agut trobàia aver fach ò contunhat la mai de dan. E, coma « lai vinhas d'aquel vilatge son estat divisàias despí lonctemps en siei parts, ordonèron e « decidèron qu'aquel que serà trobat lo primier a faire ò cometre lo dan en quarqua part dei « dichas môrgas sigue tengut de pagar lo dan decidat aquí subre e pasmens l'amenda de tot « lo dan comés fins a-n-aquela ora en aquela môrga dei vinhas. E que pague lo triple de « l'amenda estimàia per la vinha en la quala ò en lai qualas serà estat principalament « descubert. E que sigue acapit parierament de l'amenda triplàia per li forestiers. »

 

Nòta 1 : per que l'amenda triplàia s'acapisse, calria que principaliter augue lo sens de regulariament ; es pas impossible, ja que Ducange dona per traduccieu de principaliter : praecipue, potissimum; aquel darnier mòt a tanben lo sens de : de preferéncia. Seria l'aplicacieu a la recidiva dal principi ben conoissut : errare humanum est, perseverare diabolicum.

Nòta 2 : sovent los estatuts municipals son mai severes quora d'avers forestiers fan de degalhs ai culturas, es lo cas a Còntes, per eisemple.

 

« Aquí sota son nomàias lai parts ò lai môrgas dei dichas vinhas.

« D'en primier, la môrga dei vinhas situàias a la Môrga e al Clauset

« Parierament la môrga dei vinhas dal Plan e dal Poei

« Parierament la môrga dei vinhas de la Cainea e de Garibert

« Parierament la môrga dei vinhas dal Pilònc e de la Val dei Plantàias

« Parierament la môrga dei vinhas dal Sarret e dei Puseliers

« Parierament la môrga dei vinhas de la Morgueta e dal Mortisson »

 

3) LA NOCIEU DE MÔRGA

A l'Atge Mejan trobam de môrgas en la màger part dei vilatges. Per la comuna de Pelha, li còntes comunals dal segle XVI li fan totplen referéncia. A Luceram, la veem ja citàia en lo 1303.

 

a) La sieu etimologia.

En la sieu tesi de toponimia, J.M. Ricolfi a compendit cen que n'en dion G. Rossi, W. von Wartburg, J.U. Hubschmid, ensin que lo diccionari savoiart de Constantin e Desormaux. Doi sens se comblèton, aquel de confin, limita, e aquel de clapàs, molon de peiras. Es pas estonant, vist que li mont-jòia servíon sovent a delimitar de proprietats ò de pasturas. S'agisseria donca a l'origina de terras delimitàias.

 

b) La sieu natura.

S'agisse de terras per cultivar lo gran. Per laurar, fèia besonh d'assostar per la nuech li bòus en un estable. De jorn, pasturàvon lo restoble, e, d'invern, quora èron a l'assosta, li donàvon de palha. Ben segur, lo sieu fem engraissava lo camp.

La môrga pôl estre plena (semenàia) ò vuèia (en gerp). Quora es semenàia, es en defens; quora es en gerp, es permés de li menar pasturar lai feas. Aquels que vènon trabalhar en la môrga plena an drech de menar de bèstias de bast mas en li gardant estacàias.

Cada comunitat avia de reglaments que precisàvon lai datas, las ecceicieus,las amendas.

 

4) LA NOCIEU DE VINHA

Devem nos malfiar davant un toponime vinha, vinhal, vinheta de non mesclar doi mòts d'origina diferenta.

- Sembla ben qu'augue eisistit una reis *V-N (Ven/Vin) en una lenga pre-latina, embe un sens oronimic. Rostaing li dona lo sens tròup general de montanha. A cen que pareisse s'estudiam li sitis dal país nôstre, s'agisseria de planistels al mitan d'una penta (cf. lo Vinhal de Còntes, la Vinha de Melania, sus lo camin dal Mortisson ò encara la Vinha sota Côla Bassa).

- L'autre sens es aquel dal niçard plantier (de socas). Se lo mòt vinha es conservat en d'espressieus coma « vai cagar a la vinha e pôrta-me la clau », es ver que s'emplega pas totplen en lo lengatge corrent d'ont es sovent remplaçat per lo plantier ò lai socas. Encara que l'ancian quartier luceramenc dei vinhas dal planpôsque ben desinhar un plantier de socas, noterem pura qu'es sempre estat escrich al plural.

- En que políon consistre aquelai vinhas? Segurament que devíon produrre de reim, mas d'arbres fruchiers li èron en general plantats, non siguesse que per sostenir li gavels, d'un temps que poavon lònc e que fèion montar la soca sus un arbre en plaça li nôstres escarrassons. Lo mòt mai recent en toponimia de verger, emplegat tant a l'Escarena coma a Luceram, li convendria segur de mai.

- L'òulivier era pas totplen desfolopat a l'atge mejan en lai nôstras valàias un pauc frèias (subretot al pichon atge glaciari). Li primiers testimònis de l'eisisténcia de deficis a Luceram remónton pas plus aut que 1500. Quora lo plantèron al nôstre, fuguet justament en aquelai môrgas dei vinhas en remplaçament dei socas e arbres fruchiers, sovent sensa arrancar los autres arbres, ja que praticàvon pas la monocultura intensiva.

 

5) LOCALISACIEU E ETIMOLOGIAS

Una remarca estranha es qu'aquelai vinhas son citàias per doas, non teno rason perqué. Calria suspausar que li era minga espaci vuei entra lai doas.

 

a) D'en primier a la Môrga e al Clauset.

- La Môrga debuta a la pôrta Nòrt dal vilatge al quartier de l'Iera, es de dire lo luec d'ont batíon lo gran. Segont lo regretat Loís Michel era un camp en penta fins tant que son pai(re)grand li augue bastit d'aberges. Devíon donca aver de problemas per remontar la terra en laurant, subretot quora conoissíon que l'araire. Le preséncia d'una colombiera es normala en una môrga d'ont laissàvon sortir li colomps après la misson. La vinha se trobava segurament un pauc plus aut, vers la Vinheta e lo nai de Lanteri.

Per l'etimologia, n'ai ja parlat plus aut.

- Lo Clauset es encara ben conoissut e s'agisse encara de bônas terras per liumes e fruchas, subretot que li manca pas d'aiga. Lo sieu nom ven dal fach que devia estre enclaus per esquivar li degalhs dei feas que passàvon pas luenh per s'en montar pasturar (al som dal Clapon se ve encara un passatge tracier). Lo Clauset es donca un pichon enclaus. Lo cal destriar dal clòt qu'es un planistel cultivat, eisemple los clôts de Còntes. En lo cadastre dal 1626 trobam : « al Clauset ».

 

b) Lo Plan e lo Poei.

- Lai vinhas dal Plan son ben conoissuas, ja citàias al segle XII : « in plano 5 vineas » ! Parierament : « 1473 : ad vineas de plano « (DD 1). Sembla que fuguésson al Som de Vila; lo quartier dal Plan era - e es encara - la part la mai plana dal nôstre vilatge. Lo Plan es un luec plat; a Còntes a sovent lo sens de plaça dal vilatge. Se siguesse lo cas a Luceram, desmonstreria l'ancianetat dal vilatge sotran tanben (coma lo creo personalament).

- Lo Poei es aquela côla d'òuliviers en fàcia dal vilatge. Farai doai remarcas :

* Lo Poei ven dal latin podium; a Niça díon lo puei, en d'autres dialeites es lo puech, lo pueg, lo piòch, eca. Un pichon poei es un puget ò un poget; lo pujòl (a Niça lo Piòl) es un planistel. Li revendrem a prepaus dal Pilònc.

* Al contrari d'una côla qu'es reona, un poei es alongat. Avem a Luceram una ecceicieu, Poei reont (Podium Rotundum), sovent citat a l'Atge Mejan e que calrà descurbir e estudiar un jorn...

* Veem ben aquí que lai socas e los arbres fruchiers son agut remplaçats per d'òuliviers.

 

c) La Cainea e Garibert.

- Luec ben localisat e òira plantat d'òuliviers, la Cainea es la caineda (ancianament la cadeneda) es de dire un luec plantat de caes (juniperus oxycaedrus). Aquel arbre es diferent dal ginebri (juniperus communis) que fa una frucha plus pichona que sierve en la coina. D'un temps, n'en destilàvon lo bôsc per òutenir d'òli de caeque servia d'antiseptic per lo bestiari. Totplen de noms de luecs plantats d'arbres d'una espècia dominanta son formats emb'al sufíx -eda (al nôstre, levant dei valàias de Palhon, -ea) : pinea, rorea, albarea, cainea, vernea, eca. En la zòna d'ont -ada ven -au (la màger part dal País dich niçard) -eda dona -iè : la Piniè, la Verniè.

- Garibert sembla venir d'un nom d'òme que n'ai ja parlat en la mieu edicieu dal poema de Deforesta sus la torre de Luceram. Cuento revenir sus aquel ponch en un autre trabalh. Lo toponime actual concerna un pichon masatge al mitan de faissas estrechas; me demando se ancianament auria pas integrat tanben la Blaquiera.

 

d) Lo Pilònc e lai Plantàias.

- Podi[um] Long[um] es la forma latina de Pilònc, es de dire lo poei alongat. Pi es la contraccieu en toponimia dal poei. N'avem d'autres eisemples :

* a Luceram, Plembart es la contraccieu de Poei Lombart => Pi Lombart (cadastre dal 1626);

* a l'Escarena, Piforquier es tamben la contraccieu de Poei Forquier (Podium Forquerii).

Li deurem pensar quora cerquerem a localisar l'ancian siti de Podium rotundum qu'a deugut donar *Poei redon, pi *Poei reon, Pirreon e enfin *Pireu, coma Mont redon a donat Moreu.

Lo Pilònc a gardat en la lenga lo sieu article, cen que fa veire qu'es encara sentit coma un nom comun (= lo Poei lònc). La sieu forma alongàia laissa minga plaça a discutia e lo sieu sens es segur. Arremarco, un còup de mai, que lai socas èron mesclàias als òuliviers, figuieras e cereigiers.

- Lai Plantàias (a l'origina, las Plantadas, cf. cadastre dal 1626 : allas Plantadas/allas Plantaias) es un participi passat feminin plural qu'es agut pi desformat en Splantaye, per aglutinacieu d'una part dal sieu article plural ancian : las Plantadas -> las Plantàias -> la Splantàia -> le Splantaye. Se lo luec es ben conoissut, es ligat en aquel text a-n-un valon que me valo ren d'identificar (a mens que lo mòt Val augue un autre sens...).

Ajusterai qu'a Berra, en lo cadastre (dich napoleonian) dal 1866, se tròba un nom de quartier ortografiat : plantaja.

Lo sieu sens sembla vesin d'aquel de Plantier; s'agisseria

* de plantacieus recentas,

* fachas d'un còup solet,

* sovent de socas,

* ò, de còups que li a, per servir de pimpinieras.

- Una remarca : sembla pas faire referéncia a la Vinha sota Côla Bassa, que pôl estre ne dal Pilònc, ne dai Plantàias. Aquò confirmeria qu'aquela vinha auria un sens oronimic ligat a la reis *V-N (cf. supra). De mai aquel planistel me sembla tròup bel (largas faissas) per que sigue estat plantat d'una cultura reservàia a de terras de qualitat inferiora.

e) Lo Sarret e li Puseliers.

- Lo Sarret (ancianament lo Serret encara en lo cadastre dal 1626) es un pichon serre, es de dire una côla que rompe una penta al ponch de formar un pichon planistel. Per ben l'acapir, lo cal regarjar dal subre e ren dal camin despartimental. Lo mòt serre vendria d'una reis prelatina que retrobam per eisemple en la Ròca-Serra, mas lo mòt es passat en la lenga vernaculària, coma d'autres d'origina prelatina (la Plastra, lo clap e li sieus derivats, clapier, clapàs, clapon). La preséncia de l'article davant lo toponime fa veire qu'es sentit coma nom comun : anam al Sarret, al Pilònc, a la Plastra.

- Li Puseliers son subre dal Mortisson. Sembla qu'aquel nom sigue lo result d'una contraccieu, mas en mancança de formas mai ancianas la sieu etimologia 'sta escura. Noterem en lo cadastre dal 1626 la forma «als Peuselies » (donca un nom comun).

 

f) La Morgueta e lo Mortisson.

- La Morgueta es ben localisàia; a l'origina s'agissia bensai d'una pichona môrga dal gran. Aquels toponimes (Môrga, Morgueta) desmônstron que la môrga dal gran es anteriora a la môrga dei vinhas. La cultura cerealiària a pi deugut remontar vers la Plastra d'ont los ancians qu'ai conoissuts anàvon missonar, encara dal temps de la guerra dal 39-45. Donca, vers la mitat dal segle XIV lo gran li era ja remplaçat per la viticultura e los arbres fruchiers. Òira es l'oleïcultura coma en totas lai môrgas dei vinhas.

- Lo Mortisson tanben es localisat e citat despí lo segle XII (« al Mortizonem 9 sesteradas »), emai lo mèton òira al plural, coma lo Mont, per faire « banlega » (les Monts, les Mortissons, les Madones, coma lesMinguettes). Los inhorants li ajúston tanben un -t (les Mortissonts). Comenceria donca après lo Sarret e li Puseliers.

Lo nom es atestat despí lo segle XII! A l'Atge Mejan es sempre escrich embe un -z- cen que correspônde bensai pas a-n-una prononciacieu. Lo sieu sens es estat discutit. La possibletat seria que fague referéncia a de lônas d'aiga môrta.

6) LA LENGA

Li noms de luecs son latinisats e la sieu escritura es pas probanta d'un estat de la lenga. Noterem pura :

- de Serreto (anciana prononciacieu : lo -e- es pas encara transformat en -a- : òira díon lo Sarret); es arribat lo parier a la serreta (ancianament avia de dents) vengüa a Luceram la sarreta; noterai tanben Ròcaniera, prononciat òira Racaniera.

- de Casenesa (retrobam una forma intermediària entre Cadeneda e Cainea = nos laisseria pensar que la perdua dal -d- intervocalic en lai valàias seria passàia per l'estadi intermediari d'una transformacieu dal -d- en -s- coma en provençal sudar => susar).

 

7) BIBLIOGRAFIA

Ch. Rostaing : Essai sur la toponymie de la Provence. P. 1950. in-8°; 480 p. 1 carte.

 

Joseph Pastoris : Etude sur les anciens règlements de Sospel. Nice-Historique 1938, p. 174; 1940, p. 41; 1942, p. 97; 1944, p. 73; 1945, p. 1.

 

Ricolfis, Jean-Marie : Essai de philologie, de toponymie et d'anthroponymie françaises : les noms de lieux du Pays niçois / Jean-Marie Ricolfis. Vol:01. - Lille (Nord) : Atelier reproduction des thèses, Université de Lille III,1980;Paris:H. Champion, 1980. - 2 vol. (1210 p.[en pagination continue]) ill.; 24cm. Thèse : Paris IV : 1974.

 

Ricolfis, Jean-Marie : Essai de philologie, de toponymie et d'anthroponymie françaises : les noms de lieux du Pays niçois : remarques / Jean-Marie Ricolfis. Vol : 02. Lille (Nord) : Atelier reproduction des thèses,Université de Lille III,1980 ; Paris : H. Champion, 1980. - 2 vol. (1210 p. [en paginationcontinue]) ; 24 cm. Thèse : Paris IV : 1974.

Òutobre 2010

 

 

MITOLOGIA LUCERAMENCA : BARRALIS E TEMPLARIS

 

I) INTRODUCCIEU

L'istòria de Luceram es mal (eufemisme!) conoissua. Segurament es parier per d'autres vilatges de la valàia, mas aquò es ren una consolacieu. Quora veo lai còntra-vertats (mai un eufemisme!) que sèmblon s'en contentar articles ò sitis internet, sieu pilhat d'espavent e aujo parlar de mites, sensa basi istorica.

Pilherai aquí que dos eisemples :

- li Barralis, familha la mai anciana de Luceram, èron senhors dal luec e menèron li sieus sujets ai crosàias;

- li Templaris èron instalats a Luceram e li bastissèron li molins;

Vorrio aquí corriéger aquelas errors e restabilir la vertat.

 

II) LI BARRALIS SENHORS

A) LA TESI

- Li Barralis seríon estat li senhors dal vilatge e auríon pilhat part ai crosàias.

 

B) ORIGINA DE LA TESI

- Lo primier còup que trobam una referéncia a la sieu noblessa, es en 1913 dintre lai nòtas sus Luceram de Jòusèp Bres :

« L'Alizeri (1), parlando di Lucerame, dice che « n'ebbero i Cotta la signoria, dopo loro gli « Asdenti di Taggia, ma innanzi di questi e di quelli i Baralis... ». Il Deorestis (2) dice i « Barralis signori di Castelnuovo, di Pigna e Peglione con la stessa arme; ai quali feudi io « credo sia da aggiungere quello di Coaraza, avendo essi, come più sopra fu detto, prestato « giuramento nel 1731 per terre di detto territorio; ma non saprei per quale titolo sia loro « appartenuta la signoria de Lucerame ed a quale epoca risalga l' infeudazione; certo si è « che la loro nobiltà era molto antica; infatti la loro arme già figura sul quadro dell' altare « Barralis nella chiesa di Lucerame, quadro ordinato dagli eredi del nob. Ambrogio « Barralis nel 1566.

« L'arme con tre fasce e tre lune crescenti col casco in cima e florami all'intorno la « riscontrai menzionata in più atti e, curioso a dirsi, il sigillo con l'impronta di detta arme « veniva talvolta adoperato per sigillare testamenti o per chiudere appartamenti da « inventoriare che non concernevano punto la famiglia Barralis.

« L'ultima volta che lo vidi adoperato fu per il testamento del medico Domenico Barralis « presentato il 20 Gennaio 1791. »

« (1) Vol. 2° Pittura appendice, pag. VII.

« (2) La Noblesse Niçoise. »

 

- En lo 1913 parierament, Salvetti di ren de la nobilitat dei Barralis en lo sieu libre « Lucéram, paroisse - Commune ».

 

- Totjorn en lo 1913, Jòusèp Deforesta, en lo sieu « Hommage à la tour lucéramoise », parla dal « vassalBarralis », sensa dire qu'era senhor.

 

- Lai nomenàias de quarquas familhas Barralis, coma « lo Sinhor » ò « lo Marquís » son bensai pas totplen vielhas. Aquels títols concèrnon tanben de familhas que son pas de Barralis, coma « lo Còmte » (Dallo).

 

C) DISCUTIA

1) Ancianetat dei Barralis a Luceram.

Se Tisserand parla de Barralis a Niça alentorn dal 1229, n'i es minga a Luceram, ne en los estatuts de Frejus en lo 1235, ne en l'enquesta de Carlo 1er d'Anjau en lo 1252, ne en li juraments dal 1271 (d'ont lai familhas son totas mencionàias), en tant qu'en lo 1282, a Coarasa, una Astruga es dicha « esposa de Peire Barralis ». La primiera referéncia luceramenca, la polem descurbir en lo 1298 : « ...ante domum Raybaudi Barrali ». S'agisse d'un act notariat firmat « davant la maion de Raibaud Barrali(s) », e encara se siam d'acòrdi embe l'equacieu Barral = Barralis, ja que lo genitiu latinisat Barrali pôl suspausar un nominatieu Barral pusleu que Barralis. Donca la familha Barralis es ren la mai anciana de Luceram.

 

2) La senhoria

A l'epòca d'ont pareisson li Barralis luceramencs, fa lonctemps que li es plus minga senhor (segurament denant lo 1235, senon vers la fin dal segle XII). La familha Barralis risca gaire d'aver menat li luceramencs ai crosàias. Aquò vôl pas dire qu'a l'epòca dei primieras crosàias li seria pas estat un senhor, mas era pas un Barralis.

 

3) La noblessa

Sembla que de brancas de la familha Barralis (que donet totplen de notaris e de notables) sigon estat anoblias al segle XV per li còmtes de Savòia. Es cen que pretèndon Cais de Pierlas e Dom Martel en li sieus libres sus Casternòu.

Per eisemple, en lo 1443, un Bartomieu Barralis seria cò-senhor de Casternòu. Parierament, en lo 1518, la comuna de Casternòu cròmpa la part de Francés Barralis per 225 florins.

De Barralis èron tanben (cò-?) senhors de Pelhon e de Pinha.

Un Barralis crompet tanben li drechs dei Marquesans sus Coarasa e lo sieu blason es integrat al barri de la glèia d'aquel vilatge.

 

4) Li sieus drechs a Luceram.

- En lo Liber Niger de las arquivas despartimentalas, lo document 2G184 parla de l'ajudicacieu a nòble Onorat Barralis dal 1/20 dei produchs de Luceram : s'agisseria donca bensai de drechs crompats e ren de senhoria (drechs enfiteutics?).

- Un autre document de las arquivas comunalas, li còntes dal 1689 (CC3), fa referéncia a-n-una senhoria :

« 1589 (sic)- Conte del sindicato delli s. cobb. Antonio Barralis et Giô Ant^ Gallo sindici

« nell' anno 1689 : in qual' anno non consta nelli libri della cômta d alcun dellibera^mto et « cio per diffito del fu Nott° Imperial Barralis all' hora Sigñ se bene si fussero delliberati « et la vigesima de grani et soliti imposti si ano redditi come consta per un conto « presentato da Mr Francó Gaspare Segondo figliolo del fu Mr Mario apaltatore di quelli « ch'e' dal tenor seguente fatto dal fu Sigr Onorato Galli, conte quitto originali. »

Se porria donca qu'en lo segle XVII un notari Barralis sigue estat investit dal feud de Luceram, en següa a la falhita financiària de la municipalitat en las annàias 1630. Ensin seria justificàia la frasa de l'Alizeri. Se sabem ren quora devenguèron sinhors, polem dire qu'en lo 1697, li Cotta de Niça paguèron la soma importanta de 12000 ducats per estre investits d'aquel feud que vendèron pi en lo 1703 ai Asdenti di Taggia.

Per cen que concerna l'emplec dal segil (lo sinhe manual), ben conoissut, dei Barralis, es normal ja que aquela familha donet totplen de notaris.

 

 

 

 

D) PER ACABAR

Ensin, polem conclure que

- la familha Barralis es ren la mai vielha de Luceram;

- a l'atge mejan, èron pas sinhors e posguèron pas menar li luceramencs ai crosàias;

- plus tardi, de brancas de la familha fuguèron anoblias e crompèron de drechs en quarques vilatges;

- lo vilatge de Luceram a posgut li estre infeudat quarques ans, alentorn dei annàias 1680, mas s'en pôl ren dire de mai per lo moment.

 

III) LI TEMPLARIS

A) LA TESI

- Li templaris se seríon instalats a Luceram d'ont auríon bastit la Madòna e li molins.

 

B) ORIGINA DE LA TESI

- Durante, en lo 1847, pretende que

« Les Templiers y avaient une église, dont on ne voit plus que les principales murailles. »

- En lo 1913, ne Bres, ne Salvetti, ne Deforesta n'en pàrlon.

- Porria s' apontelar sus la descuberta a la Madòna d'una crotz de Malta (interpretàia coma « crotz templiera ») que fuguet pi integràia en un barri de la maion Moriez.

 

C) DISCUTIA

1) Avem minga document que l'afortisse. Pura un òrdre militari era ben estabilit a Luceram : los Espitaliers de Sant Joan de Hieroshalaim. La sieu maion se trobava a Sant Laurent de Luceram en lo luec dich - justament - l'Espital. En lo 1272, un arbitratge condemna l'espital de Brau a pagar a la comunitat de Luceram una part dei talhas e quistas (impôsts); mas paguerà ren per la construccieu de la glèia e dei barris.

 

2) La Madòna es sempre estat proprietat de l'abadia de Sant Pôns despí al manco lo 1075. La revolucieu francesa la li leverà e la venderà ai Tommasi coma ben nacional.

 

3) Li molins son mencionats despí lo segle XII. Son estats crompats plan-planin per la comuna al segle XVI, pi venduts en lo 1639 a l'òrdre de Malta (successor dals Espitaliers) que contunherà de n'en bastir d'autres. Coma la familha Tommasi li crompet tanben, son mesclats en la memòria dal monde embe la Madòna, mas li es minga ligam entra Madòna e molins.

 

D) PER ACABAR

Lo ròtle dei Templaris es, per la màger part dei vilatges « niçards » un mite, coma aquels dei Sarrasins ò de la Regina Joana que son sovent invocats mas qu'explícon pas grand'causa.

 

IV) CONCLUSIEU

Devem nos malfiar d'afirmacieus, sempre repilhàias d'un prospectus a-n-un autre, que correspôndon ren a-n-una vertat istorica. S'agisse pas d'una tradicieu orala anciana mas d'un mesclum recent compausat alentorn de tròces pegats ensem.

 

Decembre 2010

 

Vista panoramica dal Pilònc que mônstra ben la sieu forma alongàia

 

PRELIMINARIS A LA CERCA DAL VILATGE DE BRAU

 

I) PRESENTACIEU

Meno despí 45 ans de cercas sus li vilatges anteriors a l'an 1000, nomats òira, segont una espressieu de l'enquesta dal 1252, Castra dirupta. Amolono lai nòtas e lai cercas sus lo luec sensa poler me contentar dei primiers results.

Òira que sieu pensionat, aurai bensai mai de temps a consacrar ai cercas sus plaça, es de dire a-n-una arqueologia superficiala.

Editero ja quarques articles sus Loda/Beassa e Queus, coma preliminaris a de cercas mai fontas. Parierament vorrio aprofichar de la Jornàia dal Patrimòni consacràia al patrimòni escondut per faire conóisser quarques ponchs istorics que porran servir d'introduccieu a-n-un trabalh mai desfolopat que vendrà plus tardi. Ben segur, aquel text es redegit en la lenga dal país, patrimòni en lo parier temps lo mai ancian, lo mai escondut e lo mai en perdicieu (per la volontat de l'imperialisme francés).

 

II) LAI CITACIEUS

Se lo nom pareisse per lo primier còup en lo 1144 dintre lo cartulari de la catedrala de Niça per lai sieus glèias (ecclesias de Bravo, donca al manco doas) , lo troberem pi citat tot al lònc de l'istòria locala, sovent dins de documents de las arquivas comunalas dei vilatges vesins ; per aquela rason, 'sta encara malaisat de n'en propòner una tiera eisaustiva, d'aitant mai que las edicieus modernas dei cartularis tradúson sovent lo nom sota la forma atuala de Braus. Li es donca tot un trabalh d'inventari dei citacieus, non solament en li cartularis, mas en li còntes de la cort comtala de Provença e subretot en las arquivas comunalas de Luceram, Toet, Pelha, Sosper.

Cen qu'es assegurat es qu'en 1252 lo vilatge es destruch (Castrum de Brau, dirrutum, est domini comitis quicumque teneat), sabem pas despí quant de temps.

Ai segles XIII e XIV, rescontram d'aquí d'ailà una familha de Bravo.

Se siam tant ben rensenhats sus li quartiers dal terraire de Brau, es perqué li sieus vesins se son partit en un primier temps de drechs de pastura ò de boscatge, pi lo terraor entier, cen qu'entreinet de bornatges, pi de processes, deuguts a d'interpretacieus diferentas dei confins, fins al segle XIX.

 

III) LO NOM

A) CONSTATACIEU

Despí 1144, doai formas son regulariament citàias,

- la forma latina a l'ablatiu : Bravo,

- la forma occitana : Brau.

La forma Braus es mai recenta e se pôl esplicar de doai menas diferentas e magara

comblementàrias :

- sigue per una confusieu emb'al Braux d'Auta Provença, vesin d'Anòt,

- sigue per un plural ligat a l'eisisténcia de doi sitis, lo Grand Brau e lo Pichon Brau.

Tantot'un li vielhs luceramencs e toescs contúnhon de prononciar Brau.

 

B) LO SENS

L'eisisténcia d'al manco un autre toponime nos permete de creire que s'agisse d'un nom de luec ancian mas comun, ja que polem notar tanben la preséncia de l'article : lo Brau, anam al Brau.

Segont Rostaing, devem laissar de caire lo radical Brasc- (= terra banhàia) ensin que lo radical Brauc- (= lo bruc) per de rasons evidentas d'impossibletat geografica ò geologica (luec sec + terra calcària). Aquel autor apressa Brau de Brantes, Brans, Brandis e l'esplica per un radical Bren qu'eisiste en lai lengas celticas, mas tanben en país nôstre (cf. li nombroses Ventabren), cen que n'en faria un mòt preceltic, que lo sieu sens seria una forma de côla, malaisàia de precisar per lo moment.

Noterem qu'una forma anciana de Braux (d'Anòt), de Bravibus, espliqueria tanben lo passatge al plural dal nôstre Brau(s).

 

IV) ESTENDUA ANCIANA

Siam encara pas tròup mal rensenhats gràcia ai processes e bornatges diverses entra lai comunitats que se son partit lo terraor de Brau. Aquel terraire era pron estendut e bensai format de quarques masatges ò vilars, mai ò mens espantegats.

Polem ja citar una tiera de noms de quartiers qu'èron de segur en lo terraire de Brau ò que li servíon de confins :

- D'en primier, ben segur, lo siti de la baissa dal Brau e de la cima que la domina.

- Citat ancianament, l'espital, lo sieu colet e lo sieu prat, proprietat dals Ospitaliers de Sant Joan de Ieroshalaim.

- Vesins de Toet : Peirafuec, la Gràia de Bravet, lo Brec de Brau, lo Pissaor, la côla de Falavel.

- Vesins de Luceram : lo Pas de Guis, lo valon d'Esquinart, la Fônt dal Romegàs, lai Senglas dei Rocasses, la Lavina, la côla de Beta.

- Vesins de Pelha : lo bôsc dal Farguet, lo Camp de Lans.

Lo cadastre dich napoleonian, consultable sus Internet, nos permete de localisar una bôna part d'aquels toponimes.

 

V) PER ACABAR

Coma òu diguero plus aut, m'en valo ren de produrre òira un trabalh eisaustiu. Lo plus gròs 'sta encar' de faire, es de dire :

- propòner una cronologia dei citacieus e n'en tirar una mena d'istoric (aquel trabalh es en cors);

- inventoriar li diferents pôsts d'aquela comunitat d'ont es que la gent polia estaire : es malaisat, de segur, mas li fuecs (ensin que lai copas de bôsc) porríon ben aver mes al jorn d'estruturas ancianas. Lo problema principal serà alora de li datar e de destriar cen que remonta a l'epòca pre-romana (dicha ligura), cen qu'es medieval e cen que remonta a la guerra de successieu d'Austria, coma lo camp « galispan » de subre Plan Constant. Aurai de mal a menar aquel trabalh de solet.

Mai 2011