Mostrando las entradas para la consulta nosa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta nosa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 30 de marzo de 2025

Sandra Danés, no acabaran mai amb nosaltres

Sandra Danés, no acabaran mai amb nosaltres. Al llarg de 304 anys hem desenvolupat una mutació genètica que perpetuará la nostra espècie.

 
Sandra Danés , no acabaran mai amb nosaltres. Al llarg de 304 anys hem desenvolupat una mutació genètica que perpetuará la nostra espècie.
 
No sois mutantes, solo sois mutontos (muy tontos)
 
 
//
 
Sandra Danés, no acabarán nunca con nosotros. A lo largo de 304 años hemos desarrollado una mutación genética que perpetuará nuestra especie.
 
//
 
Sandra Danes, Sie werden uns nie beenden. Über 304 Jahre haben wir eine genetische Mutation entwickelt, die unsere Spezies weiterführen wird. 
 
Ihr seid keine Mutanten, du bist nur dumm (mutontos)
 
//
 
Sandra Danes, they will never defeat us. Over 304 years we have developed a genetic mutation that will perpetuate our species.
 
//

Sandra Danes, nunca nos acabará. Ao longo de 304 anos, desenvolvemos uma mutação genética que perpetuará nossa espécie.

///

Sandra Danes, non ci finirà mai. Oltre 304 anni abbiamo sviluppato una mutazione genetica che perpetuerà la nostra specie.

///

Sandra Danes, nu ne va încheia niciodată. Peste 304 de ani am dezvoltatmutație genetică care ne va perpetua specia.

//

Sandra Danes, nunca nos terminarán. Nos últimos 304 anos desenvolvemos unha mutación xenética que perpetuará a nosa especie.

//

Sandra Danesek. ez du inoiz gurekin amaituko. 304 urte baino gehiago genituen mutazio genetikoa garatu genuen, gure espeziea iraungo duen.

martes, 6 de agosto de 2024

Nov - Enic

 

Nov, s. m., lat. novem, neuf.

Aprop nov jorn que seran nat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Neuf jours après qu'ils seront nés. 

ANC. FR. La diesme en feseient turner, 

E li testes as nof colper.

Roman de Rou, v. 9850. 

ANC. ESP. Una niña de nuef años a oio se paraba. 

Poema del Cid, v. 40. 

CAT. Nov. ESP. MOD. Nueve. PORT. IT. Nove. (chap. Nou.)

2. Noven, Nove, adj., neuvième.

Al noven jorn. Los XV signes de la fi del mon. 

Au neuvième jour. 

Substantiv. El noves es En Raimbautz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le neuvième est le seigneur Raimbaud.

CAT. Nové. ESP. PORT. Noveno. (chap. Nové o noveno.)

3. Novena, s. f., neuvaine.

A la novena de la oracio. Trad. des Actes des apôtres, ch. 3. 

A la neuvaine de l'oraison.

CAT. ESP. PORT. IT. Novena. (chap. Novena, novenes; per ejemple la novena del Pilá, cuan los chiquets traíen la campaneta y la passejaben per lo poble per a invitá a la gen a aná a resá. Com ere al tems del lladons, a vegades acribillabem a les beates.)

4. Novenal, adj., novenal, de neuf, composé de neuf.

X cicles o celcles novenals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 143. 

Dix cycles ou cercles novenaux.

5. Novenament, adv., neuvièmement.

Novenament, requier, etc. Eluc. de las propr., fol. 15.

Neuvièmement, requiert, etc.

6. Novembre, s. m., lat. novembrem, novembre.

Novembres es l' onzes nomnat. Brev. d'amor, fol. 48. 

L'onzième est nommé novembre.

CAT. Novembre. ESP. Noviembre. PORT. Novembro. IT. Novembre.

(chap. Novembre; valensiá: nohembre. Abans ere lo mes número 9, septembre lo 7, octubre lo 8, desembre lo 10.)

7. Non, adj., lat. nonus, neuvième.

Entorn l'ora nona. V. de S. Honorat. 

Environ la neuvième heure.

Meidia fon ben passatz, 

E fon pres ja ben d' ora nona.

Roman de Jaufre, fol. 2.

Midi fut bien passé, et il fut déjà bien près de la neuvième heure. 

ESP. PORT. IT. Nono. (chap. Nona, hora novena, la sexta es la hora de la michdiada: siesta.)

8. Nonanta, s. m., lat. nonaginta, nonante.

L' an de nostre senhor .M. e nonanta .VI. 

Lo nonanta e cinque emperaire.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 146 et 176.

L'an de notre Seigneur mil et nonante sis. 

Le nonante et cinquième empereur.

(chap. Noranta.)

9. Nonas, s. f. pl., lat. nonas, nones. 

En las nonas de januari.

Al ters jorn de nonas d' aost.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 144 et 160.

En les nones de janvier. 

Au troisième jour des nones d'août. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Nonas. IT. None.

10. Nondina, s. f., lat. nundina, nondine, foire, marché. 

Las nondinas, que so fieras. Eluc. de las propr., fol. 126.

(chap. Les nondines, que són fires; fieras : feiras : firas : fires.)

Les nondines, qui sont foires.

1. Nonal, adj., nonal, de marché, de foire.

Dia nonal pren son nom de las nondinas, que son fieras.

Eluc. de las propr., fol. 126.

Le jour nonal prend son nom des nondines, qui sont foires.


Noverga, s. f., lat. noverca, marâtre.

Greu es castiatz per verga, 

Ni crey sa mala noverga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

Est difficilement châtié par verge, ni ne croit sa méchante marâtre.

ANC. FR. Rare est l'affection des parâtres, vitrices, noverces et marâtres envers les privings et enfants des défunts premiers pères et mères.

Rabelais, liv. III, ch. 42. 

IT. Noverca. (chap. Madrastra o marastra, madrastres o marastres.)


Nozer, v., lat. nocere, nuire, préjudicier. 

Tot so que val pot nozer atressi.

Folquet de Marseille: Ai quant.

Tout ce qui profite peut nuire pareillement.

No m nogua vostra rica valors.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

Que ne me nuise pas votre puissant mérite.

Si cum tenia devora lo vestiment, e 'l verms lo fust, en aissi noz tristicia al cor. Trad. de Bède, fol. 26. 

Ainsi comme teigne dévore le vêtement, et le ver le bois, par ainsi nuit la tristesse au coeur. 

Part. prés. Si 'l mal d'amor m' auci ni m' es nozens. 

Pujols: Si 'l mal. 

Si le mal d'amour m'occit et m'est nuisant.

Ja negus no m puesq' esser nozens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Que jamais nul ne me puisse être nuisant.

ANC. FR. Cil turmenz ne lui pout nuisir. Marie de France, t. II, p. 449. ANC. ESP. Nocir. IT. Nuocere. (chap. Fé nosa; normalmen se fa aná com estorbá, pero tamé pot sé perjudicá, fé mal.)

2. Noysensa, Nozensa, s. f., lat. nocencia, nuisance, préjudice. 

La non noysensa del baptisme. Doctrine des Vaudois.

La non nuisance du baptême.

Non jes per no nozensa. Trad. de Bède, fol. 7. 

Non point par non nuisance. 

ANC. FR. N' i ont ki l' en féist destorbier ne nuisance. 

Roman de Rou, v. 4296.

Quel nuisance, quel dommaige eust-il encouru?

Rabelais, Liv. III, ch. 16.

IT. Nocenza. (chap. Nosa, noses.)

3. Nozemen, s. m., tort, préjudice, dommage.

Fes aitals naturas 

Dieus d'alcunas creaturas 

Que son tot jorn a nozemens 

D'ome, aissi com es serpens.

Brev. d'amor, fol. 18. 

Dieu fit les natures d'aucunes créatures telles qu'elles existent toujours à préjudices d'homme, ainsi comme est serpent.

ANC. FR. Ainz nos avez esté toz tems en nuisement.

Roman de Rou, v. 3675. 

Si qu'il li tort à nuisement. Roman du Renart, t. II, p. 307. 

ANC. ESP. Nocimiento. IT. Nocimento.

4. Nocletat, s. f., préjudice, dommage. 

No us hi fassa forsa ni nocletat. Tit. de 1282. DOAT, t. X, fol. 143.

Ne vous y fasse force ni préjudice.

5. Nocibilitat, s. f., nuisance, malignité.

Luna... pren, per conjunctio ab las autras malignas planetas, nocibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 117.

La lune... prend, par conjonction avec les autres malignes planètes, malignité.

6. Nozedor, s. m., ennemi, adversaire, qui nuit.

Neus amaray, si us platz, mos nozedors.

Arnaud de Marueil: Tot quant. 

J'aimerai même, s'il vous plaît, mes ennemis. 

ANC. FR. Périr puisse en tel guise

Qui d'aydier fait par faintise 

Semblant, e veult nuiseur estre.

Ysopet, I, fab. 3. Robert, t. 1, p. 260. 

IT. Nocitore.

7. Nozable, adj., nuisible.

Cest nos fai perezos, nozables e ponhens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Celui-ci nous fait paresseux, nuisibles et souffrants.

Non profichables e nozables. 

Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée. 

Non profitable et nuisible.

ANC. FR. Que tel proière doit hum faire 

Qui à la gent ne seit nuisable. 

Marie de France, t. II, p. 144.

La ville d'Orléans, laquelle... leur estoit moult nuisable.

Monstrelet, t. II, fol. 37.

Si noisables, si angoissus. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 23.

8. Nociu, adj., lat. noxius, nuisible.

Es nociu quan es corrumput.

Bestia nociva.

Eluc. de las propr., fol. 29 et 255. 

Est nuisible quand il est corrompu. 

Bête nuisible.

CAT. Nociu. ESP. PORT. IT. Nocivo. 

(chap. Nossiu, nossius, nossiva, nossives.)

9. Sobrenociu, adj., sur-nuisible, très nuisible.

Es sobrenociu.

Es abhominacio no voluntaria de vianda et de beuragge, sobrenociva a virtut nutritiva. Eluc. de las propr., fol. 135 et 91. 

Est très nuisible.

C'est abomination non volontaire de nourriture et de breuvage, très nuisible à vertu nutritive.

10. Innocent, Ignocen, Ignoscen, adj., lat. innocentem, innocent.

Coma efan simples et ignocens que se amon e se acompanhon voluntiers ab personas humils. V. et Vert., fol. 53. 

Comme enfants simples et innocents qui s'aiment et se familiarisent volontiers avec les personnes humbles.

Tant era innocentz. V. de S. Honorat. 

Tant il était innocent. 

Del furt es innocent.

Eluc. de las propr., fol. 150. 

Du vol est innocent.

Substantiv. Dieus lur es guirens

Cum als ignoscens.

J. Esteve: Quossi moria. 

Dieu leur est protecteur comme aux innocents.

Proverb. Sap mays us trahire

Que duy ignoscen.

P. Cardinal: Selh jorn. 

Un traître sait plus que deux innocents.

CAT. Innocent, ignocent. ESP. Inocente. PORT. IT. Innocente.

(chap. Inossén, inossens (com los Sans de Delibes traduít al chapurriau), inossenta, inossentes.)

los sans inossens, Miguel Delibes, chapurriau

11. Innocencia, Innoscencia, Ignocencia, Ignossencia, s. f., lat. innocentia, innocence.

La ignocencia que nos devem gardar l' us al autre.

V. et Vert., fol. 57. 

L' innocence que nous devons garder l'un à l'autre. 

Proar per son cors la ignossencia. Arbre de Batalhas, fol. 229. 

Prouver l' innocence par son corps. 

Dieus li promet lo vestir blanc de innocencia.

En lo estamen de innocencia, enans que hom ni femna agues negun temps peccat. V. et Vert., fol. 72 el 91. 

Dieu lui promet le vêtir blanc d' innocence. 

Dans l'état d' innocence, avant qu'homme ni femme eût en nul temps péché.

Cazec en colpa de innoscencia. Eluc. de las propr., fol. 11. 

D' innocence tomba en faute.

CAT. Innocencia, ignocencia. ESP. Inocencia. PORT. Innocencia. 

IT. Innocenzia. (chap. Inossensia, inossensies.)

12. Nueia, s. f., ennui, chagrin, importunité.

Voyez Denina, t. II, p. 276, et t. III, p. 134.

Si fort vos enueia

Son solatz, e us fa nueia.

Amanieu des Escas: En aquel.

Si fort vous fatigue son entretien et vous fait ennui.

IT. Noia. (chap. Nosa. Molestá, importuná, com lo pena de Carlos Rallo Badet, que només fa nosa per les rets sossials. Es una mosca collonera, catalaniste aragonés.)

13. Enojar, Enoiar, Enujar, Enuiar, Enuejar, Enueiar, v., ennuyer, fâcher, fatiguer, attrister.

Poiria nos a amdos enuiar,

A me del dire, a vos del escotar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Il nous pourrait à tous deux ennuyer, à moi du dire, à vous de l'écouter.

A vos non deu enueiar.

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

A vous il ne doit ennuyer.

Hom messongiers, mal e ginhos

M' enoja e trop cubeitos (cobeitos). 

Le moine de Montaudon: Amicx Robert. 

Homme mensonger, méchant et rasé et trop convoiteux m'ennuie.

Aus, tu que tos jornals loias, 

E pueis del obrar t' enoias.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Écoute, toi qui tes journées loue, et puis du travailler t'ennuie.

Quan sovinensa n' ai, m' enueg de me. 

B. Calvo: Per tot so. 

Quand j'en ai souvenance, je m'ennuie de moi. 

Part. pas. Lai for' ieu tornatz,

Si no fos cilh per qui sui enuiatz.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Là je serais retourné, si ne fût celle par qui je suis attristé.

Senher, tan m'avetz lauzada 

Que tot en soi enoiada.

Marcabrus: L' autr' ier. 

Seigneur, tant vous m'avez louée que j'en suis tout ennuyée.

ANC. CAT. Enojar, ennujar. CAT. MOD. Enujar. ESP. PORT. Enojar. 

IT. Annoiare. (chap. Fé nosa, enfadá, molestá, enrabiá.)

14. Enueja, Enueia, s. f., ennui, chagrin.

E m fai si morir d'enueia, 

Car lieys cui dezir 

Non vey ni remir.

G. Faidit: Lo rossinholet. 

Et me fait ainsi mourir d'ennui, parce que celle que je désire je ne vois ni contemple.

Ailas! cal enueia m'en ve.

B. de Ventadour: Quan vey. 

Hélas! quel ennui m'en vient.

15. Enueg, Enuet, Enuey, Enueit, Enuit, Enuoi, Enoc, Enut, s. m.,

ennui, souci, peine, chagrin.

Dieus! qual enueg

Mi fai la nueg! 

Per qu'ieu dezir l'alba.

Hugues de la Bachelerie: Per grazir. 

Dieu! quel ennui me fait la nuit! c'est pourquoi je désire l'aube.

Ab pauc ieu d' amar no m recre 

Per enueg dels lauzenjadors.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Peu s'en faut que je ne me lasse d'aimer par ennui des médisants. 

Loc. Que val viure ses amor,

Mas per far enueg a la gen?

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Que vaut vivre sans amour, excepté pour faire ennui à la gent?

Grans enueitz es e grans nauza, 

De tos temps merce clamar.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Grand ennui c'est et grande noise, de toujours merci crier.

Senher, a vos que val 

Dir enuetz ni foldatz?

T. de Gui et de Falco: Falco en dire. 

Seigneur, à vous que vaut (de) dire ennui et folie?

E 'ls enuoi alegrar.

Hugues de Saint-Cyr: Canson que. 

Et réjouir les ennuis.

Car non es dreitz, mas grans enutz.

P. Vidal: Abril issic. 

Car ce n'est pas justice, mais grand ennui. 

Be s tanh qu' ieu m luenh d' enocx 

Chantan.

P. Raimond de Toulouse: Era pus hyverns. 

Bien il convient que je m'éloigne d'ennui en chantant. 

ANC. FR. Mès duel et anui et souffraite.

Fables et cont. anc., t. I, p. 138. 

CAT. Enutg. ESP. PORT. Enojo.

16. Enujament, Enuiament, s. m., ennui, déplaisir, chagrin, fatigue.

Que tornet ad enuiament. V. de S. Honorat.

Qui tourna à chagrin. 

Complacencia ses enujament.

Eluc. de las propr., fol. 9. 

Agrément sans ennui. 

IT. Annoiamento.

17. Enojos, Enoios, Enujos, Enuios, Enueyos, adj., ennuyeux, fâcheux, fatiguant.

Enuios es preiars, pus es perdutz.

B. de Ventadour: Be m'an perdut. 

Ennuyeux est le prier, puisqu'il est perdu. 

La laid' ab ditz enojos 

Deu gardar lo maritz senatz.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

Le mari sensé doit garder la laide avec paroles fâcheuses. 

Subst. Li lauzengier e li enojos

M' enojan molt e li janglos.

Le moine de Montaudon: Amicx Robert. 

Les médisants et les ennuyeux et les moqueurs m'ennuient moult.

Soi cortes tengutz pels pros, 

E enemic dels enojos.

Deudes de Prades: En un sonet. 

Je suis tenu (pour) courtois par les preux, et ennemi des fâcheux.

Niticorac..., la lutz ad el es enujoza.

Eluc. de las propr., fol. 147. 

Le hibou..., la lumière est fâcheuse à lui. 

Quasqus per si cossir e pes 

Del segle quom es enueyos.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Que chacun par soi considère et pense touchant le siècle comme il est ennuyeux. 

CAT. Enujos. ESP. PORT. Enojoso. IT. Annoioso.

18. Enic, adj., triste, affligé, fâché. 

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica, morn, morne, triste, pensif

Roma, ieu suy enicx 

Quar vostre poders monta.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Rome, je suis triste car votre pouvoir monte. 

Si us mostrava cor felon ni enic.

La Dame Castelose: Amics s' ie us. 

La Dame Casteloze. Na Castelloza.

Si je vous montrais coeur félon et fâché. 

Vos, no m siatz enigua.

G. Adhemar: Lanquan vei. 

Vous, ne me soyez fâchée.

Subst. Amors vol gaug, e guerpis los enics. 

Pierre d'Auvergne: De Josta 'ls. 

Amour veut joie, et quitte les tristes.

jueves, 1 de agosto de 2024

Nosa, Noysa, Nausa, Nauza - Denozar

 

Nosa, Noysa, Nausa, Nauza, s. f., lat. noxia, noise, querelle, dispute.

Entendet la nosa et la crior. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.

Il entendit la noise et la clameur.

Ni guerra, ni batalha, 

Ni nauza, ni tensos.

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Ni guerre, ni bataille, ni noise, ni contestation.

- Bruit, tapage, gazouillement. 

Fazen... noysa. Arbre de Batalhas, fol. 55. 

Faisant... tapage.

El temps qu'el rossignol faz nausa,

Que, de nueit e de jorn, no pausa.

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

Au temps que le rossignol fait gazouillement, que, de nuit et de jour, 

il ne cesse. 

ANC. FR. Sans faire bruit ne nose. Roman de Galyen le Rethoré, fol. 90. Pour ce que... il faisoient noise au prestre, je leur alai dire que il se téussent. Joinville, p. 64. 

S'en aloit l' iaue aval, fesant 

Une noise douce et plesant.

Roman de la Rose, v. 1398.

Voyez mover.

ANC. CAT. ANC. ESP. Noxa. 

(chap. Nosa, noses: fé nosa : estorbá : molestá. Lo significat antic es: 

fé nosa, fé soroll, disputá. Cuánta gen tenim que sol fan nosa, per ejemple la Ascuma de Calaseit y tota la brossada catalanista.)

2. Nauzos, adj., lat. noxiosus, querelleur.

Fig. Ivreza es nauzosa. Trad. de Bède, fol. 45.

Ivresse est querelleuse.

ANC. FR. Les gens qui sont si fort noiseux.

Poëme à la louange de la dame de Beaujeu.

Ne soyez point de luxure amateurs,

Noiseux, gormans et moins blasphémateurs.

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 80.

3. Naugar, v., noiser, quereller.

Us fols ...

Que s nauga e i s tartalha.

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Un fou... qui se querelle et s'y chamaille.

ANC. FR. On brouille, on cliquette, on noise. Coquillart, p. 147.


Not, No, s. m., lat. nodus, noeud. 

Martiriatz de correjas ab notz.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot. 

Martyrisé de courroies avec noeuds.

Totz nutz, fon correjatz ab notz.

Gui Folquet: A te Verge. 

Tout nu, il fut frappé de courroies avec noeuds. 

Tu, fay un nos a la corda. Trad. du Tr. de l'Arpentage, 1re part. c. 35.

Toi, fais un noeud à la corde. 

Prov. El mal no del albre deu hom fichar mal clavel.

Trad. de Bède, fol. 29. 

Au mauvais noeud de l'arbre on doit ficher mauvais clou.

ANC. FR. Pour délacer le moindre de mes nouds. Ronsard, t. I, p. 7.

- Boule.

La dicha partizos, que sia gitad' a sortz, so es a saber, a notz, que, segon aquels notz, escara cascuna partz a aquel que s' avenra.

Tit. de 1270, de la famille Gasc.

Que ledit partage, soit jeté à sort, c'est à savoir à boules, en sorte que, selon ces boules, échoira chaque part à celui qu'elle adviendra.

(N. E. Estas “boules, notz”, son los redolins o rodolins que se usaban en algunos sorteos, por ejemplo en las suertes de las acequias, en Valencia.)

- Nodus, sorte de tumeur.

Si vostr' auzel a nos als pes.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si votre oiseau a nodus aux pieds.

No li trobarias not entier tro las cavilhas. V. de S. Honorat.

Vous ne lui trouveriez nodus entier jusqu'aux chevilles.

CAT. Nu. ESP. Nodo. PORT. Nó, nodo. IT. Nodo. (chap. Nugo, nugos.)

2. Nodos, adj., lat. nodosus, noueux.

Aloes... es... mot... nodos.

Herba nodoza es en sas vergas.

Eluc. de las propr., fol. 199 et 210. 

Aloès... est... moult ... noueux. 

Herbe est noueuse en ses verges.

PORT. IT. Nodoso. (chap. Nugós, nugosos, nugosa, nugoses: que té nugos.)

3. Nodiozitat, s. f., lat. nodositatem, nodosité.

En pes, en nodiozitat et redolencia. Eluc. de las propr., fol. 199. 

En pied, en nodosité et odeur. 

IT. Nodosità, nodositate, nodositade. (chap. Nugosidat, nugosidats.)

4. Nodacio, s. f., lat. nodatio, nouement, connexion.

Nodacio de las arterias.

Fistula, segon veritat, es nodacio feutrada, dura, blanca.

Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 44.

Nouement des artères.

Fistule, selon vérité, est connexion coagulée, dure, blanche. 

ESP. Nodación.

5. Nozador, s. m., nuque, chignon.

Sul nozador del col tal colp li a donat. Roman de Fierabras, v. 2705.

Sur la nuque du cou tel coup lui a donné.

(chap. Nuca, nuques; clatell, clatells.)

6. Nozel, s. m., noeud.

Li nozel sian apareillat. 

E 'ls nozels tro als genoills.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Que les noeuds soient appareillés. 

Et les noeuds jusqu' aux genoux.

Als nozels dels corns hom conoysh lors ans. Eluc. de las propr., fol. 242.

(chap. Als nugos dels cuernos se coneix los seus añs : a Beseit tenim salvaches en cuernos que se veuen, y datres que tenen cuernos invisibles.)

Aux noeuds des cornes on connaît leurs ans.

7. Nozelament, s. m., nouement, connexité, assemblage.

Humors... en las juncturas ajustadas, donans ad elas induziment et nozelament. Eluc. de las propr., fol. 49.

Humeurs... assemblées dans les jointures, donnant à elles enduit et connexité.

8. Nozelos, adj., noueux. 

L' aybre es mot dur, nozelos et ramos. Eluc. de las propr., fol. 213.

L'arbre est moult dur, noueux et rameux.

(chap. L' abre es mol du, nugós y ramut.)

9. Nozar, Nosar, Noar, v., lat. nodare, nouer, attacher.

Las noza el centre. Eluc. de las propr., fol. 239. 

Les noue au centre. 

Fig. Li fizel amador

Qui 'lh plait d' amor sabon noar,

Prezon mais l' amoros plor. 

T. de G. Faidit et d'Albert: N Albert. 

Les fidèles amants qui savent nouer le plaid d'amour, prisent davantage l'amoureux pleur. 

Part. pas. Nozatz a tort, quar lo dreitz lo deslia. 

Bertrand d'Allamanon: Ja de chantar. 

Noué à tort, car le droit le délie.

Lo fre li 'scapet qu' el tenia nozat. Roman de Fierabras, v. 1141.

Le frein, qu'il tenait noué, lui échappa.

Quatre correias 

De cuer de cer menut nosadas.

Roman de Jaufre, 61.

Quatre courroies de cuir de serpent nouées menu.

CAT. Nuar. ESP. Anudar. IT. Annodare. (chap. Fé un nugo, dos nugos: “anugá”, lligá, etc.)

- Aixó es un llas groc; lo que feu vatros són nugos.

10. Nozelar, v., nouer, attacher.

Lors corns si nozelo. Eluc. de las propr., fol. 245.

Leurs cornes se nouent.

Part. pas. Lo Sarrazi s' afica suls estrieups nozelatz.

On li duy bran pendian en l' arso nozelatz.

Roman de Fierabras, v. 1042 et 1533.

Le Sarrasin s'appuie sur les étriers noués.

Où les deux glaives pendaient attachés à l'arçon.

11. Neccio, s. f., connexion, noeud.

La forma de la neccio es que, etc. Trad. d'Albucasis, fol. 22. 

La forme de la connexion est que, etc.

12. Nectacio, s. f., jonction, attache.

La nectacio de doas dentz sanas. Trad. d'Albucasis, fol. 22. 

La jonction de deux dents saines.

13. Annexio, s. f., lat. annexio, connexion, jonction.

Per so que sia annexio engual. Trad. d'Albucasis, fol. 37.

Pour cela que la connexion soit égale.

ESP. Anexión. (chap. Anexió, anexions; v. anexioná; ajuntá, fé conexió o conexioná; cojuntá, etc.)

14. Annexe, adj., lat. annexus, annexé, attaché.

Novas rimadas annexas...; annexas son cant las razos o las materias o themas, de que tratan, termeno en nombre no par de bordos.

Leys d'amors, fol. 18.

Nouvelles rimées annexées...; elles sont annexées quand les sujets ou les matières ou thêmes, de quoi elles traitent, finissent en nombre non pair de vers.

Las partidas al cor annexas. 

Las fuelhas ha annexas.

Eluc. de las propr., fol. 58 et 199. 

Les parties au corps annexées. 

A les feuilles annexées. 

CAT. Annexo. ESP. Anexo. PORT. Annexo. IT. Annesso. 

(chap. Anexo, anexos, anexa, anexes.)

15. Connexio, s. f., lat. connexio, connexion.

Han natural unitat et connexio. 

Que amar sia unio et connexio amorosa.

Eluc. de las propr., fol. 2 et 3. 

Ont naturelle unité et connexion.

Qu' aimer soit union et connexion amoureuse.

CAT. Connexió. ESP. Conexión. PORT. Connexão. IT. Connessione.

(chap. Conexió, conexions.)

16. Connexitat, s. f., connexité.

Per que haian connexitat entre lor. Leys d'amors, fol. 13.

Pour qu'elles aient connexité entre elles.

ANC. CAT. Connexitat. ESP. Conexitad (conexidad : conexión).

17. Denozar, v., lat. denodare, dénouer, détacher.

Aquel cop denoza la 'squina. Eluc. de las propr., fol. 237.

Ce coup dénoue l'échine.

CAT. Desnuar. ESP. Desanudar (desnucar). IT. Disnodare.

(chap. Desnugá: desfé un nugo; desnucá, desnucás: yo me desnuco, desnuques, desnuque, desnuquem o desnucam, desnuquéu o desnucáu, desnuquen; desnucat, desnucats, desnucada, desnucades.)

Si això és un home – Lacomarca – Viles i gents

domingo, 28 de julio de 2024

4. 3. Relassió del pare de Saputo.

Capítul III.

Relassió del pare de Saputo.


Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:

ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.

Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.

Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.

Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa. 

La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.

Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:

"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»

Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella. 

- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.

Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá: 

- ¿Aón anéu, don Alfonso?

- A casa vostra, li vach contestá.

- ¿Sabéu lo que passe an ella?

- U sé y an aixó vach.

- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:

- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di: 

- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.

Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.

- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell. 

- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:

- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones. 

- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.

3. 15. Del pleite al sol.

Capítul XV.

Del pleite al sol.


Este capítul, discreto lectó, no voldría que lo llixgueres, perque dirás: trufa, trufa: y ya veus que aixó es contra lo meu crédit y la estimassió del llibre. Be me hay dit a mí mateix, que no debía escríureu; pero me hay contestat, que yo no ting la culpa de que la tradissió haigue conservat este fet. Y pera descárrec de la meua consiensia ting que manifestá que yo, u crega o no u crega, si ha passat, potsé no va sé a Almudévar, pos ña qui u atribuíx a datres pobles. Anem al cas.

Diuen, pos, que mentres Pedro Saputo va está a la Cort, van ficá los del seu poble un pleite al sol, y que cuan va arribá de Saragossa y después que lo van saludá tots, lo van cridá un día a la plassa aon estáe ajuntat lo poble, y li va di un del consell:

- En mol dessich, oh fill, lo nostre Pedro Saputo, esperabem la teua vinguda a la vila pera donát cuenta de una cosa que ham fet y que tú en la teua molta agudesa y sabiduría mos has de ajudá a portá a bon terme y final cumplimén. Has de sabé que fará un mes vam ficá un pleite al sol... tal com va sentí aixó Pedro Saputo, va di:

- ¡Pleite al sol! Y va contestá un de la plassa: 

- Pleite al sol, sí, pleite al sol; perque sempre mos ferix de frente al camí de Huesca. ¿Anem cap allá? Mos ferix la cara; ¿Tornem de allá?, mos torne a ferí la cara. Y l’atre día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas los va passá que de tan feríls lo sol se van quedá segos; y com aixó ya ha passat atres vegades no volem que mos passo a tots, avui un, demá dos, perque después los de atres pobles mos farán momos y mos dirán ullets, garchos y guiñosos. Per naixó ham ficat un pleite al sol, y hasta que lo guañem y no mos ferixque mes de cara al camí de Huesca, no ham de pará. Y ya pots, tú que eres tan espabilat y tan aquell, mirá de fé que aixó no se pergue y traballá en los juches y lletrats, que be los paguem, que yo vach doná l’atre día una ovella mamia que me va tocá per als gastos.

- Pero, siñós, va di Pedro Saputo: ¿es possible que haigáu caigut a la mengua que estáu dién? ¿Pleite al sol hau ficat? ¿Qué dirán los atres pobles?

- Que diguen lo que vullguen, va contestá un atre bárbaro de la gentada; mes val que diguen aixó que no tornamos cèlios com aquell de Tortosa que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes, y después no valgam pera res mes que fé bona música y fandangos, y mos faiguen la figa y no u veigam. Y ya pots traballá, sinó a volá d'icho puesto, que pareix que desde que has estat a la Cort del Rey ya no te coneixem. Y an estes paraules ne van seguí datres mes altes, acaloranse la gen de modo que Pedro Saputo va habé de sedí, y fen siñal de volé parlá, se van assossegá y van callá, y ell los va di:

- Yo tos dono paraula que lo pleite se acabará pronte, que no durará ni una semana, y que lo guañarem.

- ¡Be! ¡Be! ¡Viva Pedro Saputo! Y se va desfé la junta. Va preguntá quí ere lo lletrat que defeníe a Almudévar, y va aná a vores en ell y les demés pesses de aquell ajedrez.

Lo lletrat, despert com un mussol, li va di que efectivamen li habíen demanat los de Almudévar que los escriguere una demanda y querella contra lo sol, perque los feríe de cara cuan veníen cap a Huesca y cuan sen entornáen al poble, y que li volíen ficá un pleite; que primé los va di que ere un disparate, pero que no va pugué disuadíls; que después los va volé acolloná en los gastos que vindríen, y que an aixó habíen contestat que no faltaríen dinés; y que en efecte después habíe sapigut que se escotaben y reuníen una cantidat mol considerable. Per esta relassió va vore Pedro Saputo que no ñabíe estafa o malissia; sen va enriure en lo lletrat, y se va está passeján per allí dos díes, y al tersé per la tarde sen va entorná cap a Almudévar discurrín lo modo de eixí del pas, dixán als del seu poble per sabocs hasta la consumassió dels siglos.

Va convocá al poble per lo matí, y los va di desde unes pedres que habíen sigut los solamens y lo peu de una creu: 

- Fills de Almudévar, tos partissipo que ham guañat lo pleite al sol... No tos abalotéu; escoltéu: ya no tos tornaréu segos, ni tos podrán di ullets o garchos, perque no u siréu mai mes. La cosa ha passat de esta manera. Después de vore lo que se va alegá de la nostra part y lo que va contestá la contraria, vach aná a la justissia y li vach parlá llárgamen de la tirria que mos té lo sol, de lo tossut que es, mos ferix sempre de cara; y a forsa de les meues reflexions ha sentensiat al nostre favor; y yo, agarrán una copia de la sentensia, me la vach ficá an esta burchaqueta secreta del meu gabán, y diu aixó:

(¡Cóm van eixecá lo cap y obríen la boca pera sentíu!):

"A la siudat de Huesca, als set díes del mes de novembre del añ a Nativitate mil y tans deu catorse, yo la justissia, alcalde, corregidó, tribunal y definidó de causes, pleites y querelles de la terra y los planetes del sel; a la instansia que se seguix per lo consell y vila de Almudévar contra lo procuradó Benito Camela nomine y de part del sol de España; atento al que per les dos parts se ha alegat, y remitínme al prossés en tot cas tam in preses quam in futurum, declaro y fallo a justissia, ley, consiensia, y raó, y a nom y veu de la católica Majestat del Rey lo nostre Siñó (que Deu lo guardo), que lo consell y vila de Almudévar no demane cap gollería ni lo que diuen cotufas al golfo, peres al olm, sino lo que fa mols añs y hasta siglos que van pugué demaná en lo mateix dret y justissia que ara, y que lo sol de dabán no sigue osat de feríls de cara cuan vaiguen cap a Huesca y cuan sen entornon per lo matí...»

Aquí no va pugué ya aguantás la multitut, y van tirá los sombreros al aire cridán: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y va durá un rato la alifara y selebrasió de la victoria.

Així que se habíen desfogat, va continuá Pedro Saputo y los va di: 

- Ara de eixes perres que hau arreplegat, que segons hay calculat passe de mil libres jaqueses, se podríe fé un pou de pedra pera tindre aigua abundán y bona a tot hora y tems, en una bassa, de la que se podríe passá l'aigua del sel después de aclarida y desenterbolida, com al Mas de Torubio de Queretes.

Mas de Torubio, pozo, pou, finca, Cretas, Queretes, viña, viñedo

- ¡No, no!, va cridá una veu de la turba. ¿Aigua dius? Hasta la del sel mos fa nosa. Si hagueres dit una fon o un pou manantial de vi, entonses sí que hagueres assertat; pero d'aigua, ¡mal empleades perres! 

En un atra cosa u podem empleá. Escoltéu lo que passe: per ahí se están sorsín los muros y arruinanse a tota pressa, y día y nit tenim lo poble ubert; que se reforson los muros y faiguem unes portes ben fortes pera tancá de nit pera que no entron los lladres y no torno a passá lo fet de la semana passada, que van entrá a micha nit, van matá gossos, van assustá a la comare y al forné vell, y se van emportá a la filla de Jorge Resmello, a la Resmella, pos ya la coneixíeu; y la tornarán, sí, gora un rasco, o la dixarán que no valdrá pera res. Aixó es lo que ham de fé en eixes perres. Y van aplaudí tots al que aixó va di; y Pedro Saputo va callá, va eixecá los muscles, y sen va aná cap a casa seua, imaginán la ligeresa y fassilidat del vulgo, que igual aclamáe en vives com amenassáe de mort.

Pero, en efecte, lo lectó té que atindres al que hay dit al prinsipi: 

a sabé, que este fet es puro cuento, perque tanta simplissidat, tanta gran tontería, no cap a homens que caminen en dos peus y tenen los ulls a la cara. Ña qui assegure que van sé los de Loharre los del pleite al sol, uns atres diuen que los de Beseit, al Matarraña; yo dic lo mateix. Y tamé u hay sentit de un poble de Galissia y de dos de Andalusía. Pero de éstos y de tots, lo dit, dit. Conque lo lectó se servirá tindre este capítul per no escrit; de lo contrari lo acuso de roín y burlón y enemic de la pas dels pobles.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.