Mostrando las entradas para la consulta mudá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mudá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.


Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut. 

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua. 

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot. 

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.

viernes, 5 de julio de 2024

Moys, Mois, Moix - Mueis, Mueg, Mug, Muog, Mog


Moys, Mois, Moix, adj., lâche, vil, sournois.

Falz prezicx

D' omes moys ni tricx.

P. Bremond Ricas Novas: Si m ten.

Fausses prédications d'hommes lâches et trompeurs.

Tug cominalmen

Em trafeguier e moys.

Nat de Mons: Sitot non.

Tous généralement nous sommes trompeurs et vils.

Aissi quo 'l moix laire 

Son quetz e celaire.

Raimond de Miraval: Enquer.

Ainsi comme les voleurs sournois sont cois et dissimulés.

Fig. Ab lial cor, fi e pauc moys.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Avec coeur loyal, pur et peu sournois.

2. Moyssart, Moichart, adj., lâche, vil, méprisable.

Adreg e franc ses cor moyssart.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps. 

Loyal et franc sans coeur vil.

Ab moicharda machination.

Cartulaire de Montpellier, fol. 142. 

Avec lâche machination. 

Subst. Li folh e 'l fellon e 'l moyssart.

P. Cardinal: Ben tenh. 

Les fous et les félons et les lâches.

(chap. En chapurriau, al menos al poble de Arnes, moix, moixa signifique trist o triste, apagat, sensible, etc. Coneixeréu alguns a Terenci Moix.)

Algars, Algás, toll del vidre, Arnes, Tarragona, Lo Port,


Moyso, s. f., mesure.

A forma ni a moyso dessus dita. Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 85.

A forme et à mesure dessusdite.

ANC. FR. La bouche petite et grocete... 

Le col fu de bonne moison, 

Gros assez et lons par raison. 

Boutons i ot petis et clos... 

Si en i ot d'autre moison.

Roman de la Rose, v. 539 et 1649.


Mozir, v., moisir.

Part. pas. Ama locs mozitz et pudens. Eluc. de las propr., fol. 240. 

Aime lieux moisis et puants.

ANC. CAT. Mosir. ESP. Mohecer (N. E. enmohecer, cubrir de moho).

(chap. fés, criás moho, enverdí, enverdís; puestos humits y pudens.)


Mucal, s. m., bas lat. mucalis, datte.

Palma..., sos frugs... so ditz mucals. Eluc. de las propr., fol. 217.

Le palmier..., ses fruits... sont dits dattes.

(chap. Dátil, datils; palmera, palmeres; no confundí en cubalibre o palmero, que se diu aixina perque lo tubo medix mes o menos un pam. Esta l de palm no se pronunsie, se pert, com la p de psiquiatra, dels que ne fan falta un clapé per als catalanistes; la o de Lourdes, la p de psicópata com Manel Riu Fillat, etc.)


Lexique roman; Mania – Manjuiar

Mucellage, s. m., lat. mucillaginem, mucilage.

Que la femna sia cristerizada de mucellage de ptilli.

Mucellage de fenugrec am cizami. Trad. d'Albucasis, fol. 36.

Que la femme soit clystérisée avec mucilage de tilleul.

Mucilage de fénugrec avec sésame. 

ANC. CAT. Mussilage. ESP. Mucílago (N. E. Sustancia viscosa, de mayor o menor transparencia, que se halla en ciertas partes de algunos vegetales, o se prepara disolviendo en agua materias gomosas.)

PORT. Mucilagem. IT. Mucilagine, mucillagine, mucellagine.

Mudar, v., lat. mutare, changer, transporter, détourner, différer, déplacer. Ja no volgr' alhors mudar mon garnimen.

Le Comte de Poitiers: Companho.

Je ne voudrais jamais transporter ailleurs mon équipage.

An mudat lur estaje. V. de S. Honorat. 

Ont changé leur demeure.

Quascuna creatura

Pot mudar, segon natura,

Son bon esser de ben en mal.

Brev. d'amor, fol. 10.

Chaque créature peut changer, selon nature, sor bon être de bien en mal.

El fols si muda coma li luna. Trad. de Bède, fol. 37.

(chap. Lo tonto, atontat, se mude, se gire, se cambie com la lluna.

Menos Carlos Rallo Badet, que es lo mes sompo de tot Aragó, que se va quedá girat cap a la lluna catalanista desde que ere un chiquet que corríe per la bassa. Sol li falte abrassá la mija lluna del Islam y que li tallon la punteta de la sigala. Milló siríe que lay tallaren sansera; total, la fa aná menos que Arturico Quintana Font. San germana y sa mare me van escriure al Carallibre - cuan encara lo tenía - per a defensál, com si un home nessessitare que lo defenguen, y mes online. Mes dropo, cagat, insultadó, aragonés catalanista y ploramiques no ne ña a cap puesto.)

Carlos Rallo Badet, Calaseit, disseñadó de coches

Le fou se change comme la lune.

Los quals quatre mestres, cascun an, se mudaran.

(chap. Aixó hauríen de fé los pressidens de la Ascuma, que ni són mestres ni u sirán may, cada añ, cambiá, pera vore quín es lo mes inútil de tots.) 

Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475.

Lesquels quatre maîtres, chaque année, se changeront.

Tro 'l nom d'amans 

En drut se muda.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda maia.

Jusqu'à ce que le nom d'amant se change en favori.

Loc. Aoras non aus mudar

Qu'ieu no chant al vostre somos.

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui d'Uiselh

Maintenant je n'ose différer que je ne chante à la votre invitation.

Non mudarai deserenan

Qu'ieu non despley 

Un son novelh qu'els esbaudey.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Je ne différerai pas désormais que je ne déploie un nouvel air qui les réjouisse.

- Muer.

Deu hom son auzel aguizar 

Aissi que meills deia mudar. 

Dirai co si deu mudar 

Auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

On doit affaiter son oiseau ainsi qu'il doive mieux muer.

Je dirai comment se doit muer oiseau.

Part. prés. A senhor mudan, so es assaber a abbat moren.

Tit. de 1287. DOAT, t. CXXX, fol. 158. 

A seigneur changeant, c'est à savoir à abbé mourant.

Part. pas.

Volrai lo donc mal mudat, guallinier.

Gras, debaten, que non puesca volar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Je le voudrai donc mal mué, gelinier, gras, se débattant, qu'il ne puisse voler.

ANC. FR. Sans vostre amor ne m'a vie mestier; 

Ne je ne vuil tot lo siegle en muer. 

Le Châtelain de Couci, chanson 8. 

Bien me revint son gracieux langaige, 

Et tost muey mon propos et coraige.

Charles d'Orléans, p. 4.

Ou sont-ce honneurs qui font muer les meurs. Cretin, p. 232.

Ceux-là sont incontinent muez d'amour en haine et de haine en amour.

Comines, liv. I, p. 73. 

D'un visage constant et sans muer de couleur. 

Amyot, Tr. de Plutarque. Vie de Sylla.

CAT. ESP. PORT. Mudar. IT. Mutare. (chap. mudá, mudás, mutá (cambiá): yo me mudo, mudes, mude, mudem o mudam, mudéu o mudáu, muden; mudat, mudats, mudada, mudades.)

2. Muda, s. f., mue.

Si vostr' ausels, avan la muda,

A tota la coa perduda.

(chap. Si lo vostre muixó, abans de la muda, ha tota la coa perduda.)

Deudes de Prades: Auz. cass.

Si votre oiseau, avant la mue, a toute la queue perdue.

CAT. ESP. PORT. IT. Muda. (chap. Muda, mudes; v. mudá, mudás; mutá,  cambiá, cambiás.)

3. Mudamen, s. m., changement.

Senes lunh mudamen en se. Brev. d'amor, fol. 35.

Sans nul changement en soi. 

L'orde de mudamen del enperi. Cat. dels apost. de Roma, fol. 102. 

L'ordre de changement de l'empire.

Tota la solfa sai e los set mudamens.

(chap. Tota la solfa sé y los set mudamens; solfa : solfeo : do, re, mi, fa, sol, la, si. Sol + Fa : solfa.)

coral, Beceite, Alberto Moragrega, Margarita Celma Tafalla

Pierre de Corbiac: El nom de.

Je sais tout le solfége et les sept changements.

ANC. FR. Par muement de lieu en autre.

Joinville, p. 149.

CAT. Mudament. ESP. Mudamiento. PORT. Mudamento. IT. Mutamento.

(chap. Mudamén, mudamens.)

4. Mutatio, Mutacio, Mudazo, s. f., lat. mutatio, mutation, changement. Dieus no pren mutatio. 

Segon diverses movemens 

E mutacios.

Brev. d'amor, fol. 9 et 32. 

Dieu ne prend point de changement.

Selon divers mouvements et mutations. 

Greus es sopdosa mudazos. Trad. de Bède, fol. 30.

Changement subit est pénible. 

CAT. Mutació. ESP. Mutación. PORT. Mutação. IT. Mutazione. 

(chap. Mutassió, mutassions.)

5. Mutabilitat, s. f., lat. mutabilitatem, mutabilité, mobilité, inconstance.

Mutabilitat, sensibletat.

Granda mutabilitat.

Eluc. de las propr., fol. 1 et 117.

Mobilité, sensibilité. 

Grande mobilité.

CAT. Mutabilitat. ESP. Mutabilidad. PORT. Mutabilidade. IT. Mutabilità, mutabilitate, mutabilitade.

(chap. Mutabilidat, mutabilidats; inconstansia, inconstansies, sensiblería, sensibleríes, com al italiá “la donna è mobile...”, “la dona es mutable com una ploma al ven”.)

6. Mudayritz, s. f., muable, changeuse.

Luna... es mudayritz del ayre. Eluc. de las propr., fol. 116. 

La lune... est changeuse de l'air.

7. Mutable, Mudable, s. f., lat. mutabilis, mobile, changeant, muable. 

Fa hom mutable de loc en autre. Eluc. de las propr., fol. 117. 

Fait l'homme changeant de lieu en autre. 

Alqu mot so mudable. Leys d'amors, fol. 68.

Quelques mots sont muables.

Tota creatura es mudabla per sa natura. V. et Vert., fol. 40.

Toute créature est changeante par sa nature. 

CAT. ESP. Mudable. PORT. Mudavel. IT. Mutabile. 

(chap. Mudable, mudables, mutable, mutables; contrari: inmutable, inmutables, que no se inmute, que no mude, que no cambie.)

8. Commutatio, s. f., lat. commutatio, commutation, changement, figure de rhétorique.

Commutatios... apelada anthimetabola, se fay can son doas sententias que la una es adversaria a l'autra, et hom fay del mot derrier premier e del primier derrier. Leys d'amors, fol. 146. 

La commutation.... appelée antimétabole, se fait quand deux phrases sont dont l'une est contraire à l'autre, et qu'on fait du mot dernier le premier et du premier le dernier.

CAT. Commutatió. ESP. Conmutación. PORT. Commutação.

IT. Commutazione. (chap. Conmutassió, conmutassions; v. conmutá.)

9. Comutatiu, adj., commutatif, changeable, variable.

O son.... comutativas. Leys d'amors, fol. 26. 

Ou elles sont... commutatives. 

CAT. Commutatiu. ESP. Conmutativo. PORT. IT. Commutativo.

(chap. Conmutatiu, conmutatius, conmutativa, conmutatives. 

Propiedat conmutativa de les matemátiques.)

conmutatiu, conmutatius, conmutativa, conmutatives. Propiedat conmutativa de les matemátiques






10. Inmutar, v., lat. immutare, changer. 

Part. prés. Requier lutz inmutant.

Segon la qualitat de la vapor inmutant la cella phantastica.

Eluc. de las propr., fol. 15 et 78. 

Requiert lumière changeante.

Selon la qualité de la vapeur changeant le siége fantastique.

Part. pas. Els inmutatz, l' esperit animal corr. Eluc. de las propr., fol. 16.

Eux changés, l'esprit animal court. 

CAT. Immutar. ESP. Inmutar. IT. Immutare. (chap. Inmutá, inmutás: inmuto, inmutes, inmute, inmutem o inmutam, inmutéu o inmutáu, inmuten; inmutat, inmutats, inmutada, inmutades.)

11. Immutacio, Inmutacio, s. f., lat. immutatio, changement.

Desordenada inmutacio. 

De immutacio receptivas.

Eluc. de las propr., fol. 34 et 114. 

Changement désordonné. 

Susceptibles de changement. 

CAT. Immutació. ESP. Inmutación. IT. Immutazione. 

(chap. Inmutassió, inmutassions; v. inmutá, inmutás.)

13. Inmutabilitat, s. f., lat. immutabilitatem, immutabilité. 

Han inmutabilitat. 

Inmutabilitat ses transmutacio.

Eluc. de las propr., fol. 1 et 4. 

Ont immutabilité. 

Immutabilité sans transformation. 

CAT. Immutabilitat. ESP. Inmutabilidad. PORT. Immutabilidade. 

IT. Immutabilità, immutabilitate, immutabilitade. (chap. Inmutabilidat, inmutabilidats.)

13. Inmutatiu, adj., immutatif, changeant.

Virtut inmutativa.

So dels elemens inmutativas.

Eluc. de las propr., fol. 19 et 114. 

Vertu changeante. 

Sont immutatives des éléments. 

ESP. Inmutativo. (chap. Inmutatiu, inmutatius, inmutativa, inmutatives.)

14. Permutar, v., lat. permutare, permuter.

Desempari e doni e permuti de mi en vos.

(chap. Yo desamparo y dono y permuto de mí en vos.)

Tit. de 1275. Arch. du Roy. Toulouse, J. 321.

Je désempare et donne et permute de moi à vous.

CAT. ESP. Permutar. PORT. Permudar. IT. Permutare.

(chap. Permutá: permuto, permutes, permute, permutem o permutam, permutéu o permutáu, permuten; permutat, permutats, permutada, permutades. Encara se fan permutes de dos possessions entre dos persones. Permuta : cambi.)

15. Permutatio, s. f., lat. permutatio, permutation, changement.

Cofermi aquesta permutatio. 

Tit. de 1275. Arch. du Roy. Toulouse, J. 321. 

Je confirme.... cette permutation.

Permutatios de letra o de sillaba. Leys d'amors, fol. 121. 

Permutation de lettre ou de syllabe. 

CAT. Permutació. ESP. Permutación (permuta). PORT. Permutação. 

IT. Permutazione. (chap. Permutassió o permuta, permutassions o permutes.)

16. Permuta, s. f., échange, troc.

Non ha loc en permutas simplas. Fors de Bearn, p. 1085.

N'a pas lieu en échanges simples.

CAT. ESP. IT. (chap.) Permuta.

17. Permutador, s. m,, troqueur.

Los autres.... permutadors. Cout. de Condom.

Les autres... troqueurs.

IT. Permutatore. (chap. Permutadó, permutadós, permutadora, permutadores.)

18. Permutable, adj., lat. permutabilis, permutable, changeable. Permutabla per sa condicio.

Prepausan... las que han inmutabilitat a las permutablas.

Eluc. de las propr., fol. 8 et 1.

Permutable par sa condition.

Préfèrent... celles qui ont immobilité aux changeables. 

IT. Permutabile. (chap. Permutable, permutables.)

19. Permutatiu, adj., permutatif, propre à permuter.

O son.... permutativas. Leys d'amors, fol. 26. 

Ou elles sont.... permutatives.

Dels cors d'aquels qui la auzo permutativa. Eluc. de las propr., fol. 46.

Permutative des corps de ceux qui l'entendent. 

IT. Permutativo. (chap. Permutatiu, permutatius, permutativa, permutatives. )

20. Remudar, Remuiar, v., lat. remutare, remuer, changer, bouger, séparer.

Parlar ni remudar no i s pot. Liv. de Sydrac, fol. 16.

Parler ni remuer ne s'y peut.

Pero si s remuda

Malautes, quan mielhs cuda

En autra part guerir.

Peyrols: Pus de mon.

Pourtant aussi se remue le malade, quand il pense en autre part mieux guérir.

Mas que per aisso no m remut.

Rambaud d'Orange: Er quan. 

Pourvu que pour cela je ne me remue. 

Sol non polsa ni remuia.

Roman de Jaufre, fol. 44.

Seulement ne souffle ni remue.

Fig. Doz cavaliers prezans

Don largueza no s remuda. 

T. de Guion et de Maenard: En Maenard. 

Deux chevaliers prisés dont générosité ne se sépare pas.

Subst. A son remudar si eversa la maire. 

Liv. de Sydrac, fol. 65. 

A son remuer se renverse la matrice.

CAT. ESP. Remudar. IT. Rimutare. (chap. Remudá, remudás, sorollá, sorollás, com Ignacio Sorolla, moures mol, no está coto o quieto, no tartí.)

21. Remudamen, s. m., remuement, mouvement, agitation, changement.

Per la vanetat del dih sanc e de son remudamen. Liv. de Sydrac, fol. 104.

Par la légèreté dudit sang et de son agitation. 

Al remudament no fassa barat. Arbre de Batalhas, fol. 130. 

Au changement qu'il ne fasse pas tromperie. 

ESP. Remudamiento. IT. Rimutamento. (chap. Remudamén, remudamens; agitassió, agitassions; sorollamén, sorollamens.)

22. Transmudar, Trasmudar, v., lat. transmutare, transmuer, transporter, changer.

Virar e transmudar los motz. Leys d'amors, fol. 14. 

Changer et transporter les mots. 

Laurador termes moven

De lor logal o trasmudan.

Quan l' onor a Dieu deguda 

En creatura transmuda.

Brev. d'amor, fol. 127 et 74.

Laboureurs remuant ou transportant les limites de leur local.

Quand il transporte à la créature l'honneur dû à Dieu.

Part. pas. Las dichas dictios son transmudadas. Leys d'amors, fol. 108. Les dits mots sont transportés. 

ANC. FR. Destruisit le royaume de Assur et en transmua la seigneurie aux Persans, et aux Mèdes. Alain Chartier, p. 295. 

Vous qui m'avez en rocher transmué. 

Premières Œuvres de Desportes, p. 253. 

CAT. ESP. Transmutar, trasmudar. PORT. Transmutar, transmudar. 

IT. Trasmutare, tramutare. (chap. Transmudá, transmutá, trasmudá, trasmutá.)

23. Transmutacio, Trasmutacio, s. f., lat. transmutatio, transformation. Entro que es digerida et ha presa transmutacio.

En trasmutacios de metalhs.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 240. 

Jusqu'à ce qu'elle est digérée et a pris transformation.

En transformations de métaux. 

CAT. Transmutació, trasmutació. ESP. Transmutación, trasmutación, trasmudación. PORT. Transmutação, trasmudação. IT. Trasmutazione, trasmutagione, tramutazione, tramutagione. (chap. Transmutassió, transmutassions; trasmutassió, trasmutassions; transmudassió, transmudassions; trasmudassió, trasmudassions. La mes coneguda es la transmutassió a la eucaristía.)

24. Transmudamen, Trasmudamen, s. m., transformation, permutation, bouleversement, changement.

Lo qual transmudamen o transpositio. Leys d'amors, fol. 108. 

Lequel changement ou transposition. 

Fai d' umors gran transmudamen 

La luna merman e creissen.

(chap. Fa de humors (aigües) gran transmudamén la lluna mermán y creixén.)

Brev. d'amor, fol. 34.

Fait grand bouleversement d'humeurs la lune diminuant, et croissant.

ANC. ESP. Trasmudamiento. IT. Trasmutamento, tramutamento.

(chap. Transmudamén, transmudamens; trasmudamén, trasmudamens; transformassió, permutassió, cambi. Ya se sap o sa sabíe que la lluna afecte mol a les aigües, desde les marees hasta al hora de llimpiá la sequia, o regá, o plantá, etc. en lluna nova o lluna vella. Aixó u saben mol be los allunats com Manel Riu Fillat, Carlos Rallo Badet, Ignacio Sorolla Vidal y alguns atres aragonesos catalanistes com los de la Ascuma.)

25. Transmudable, Trasmudable, adj., transmutable.

Ses comensamen e ses fi,

Non transmudables atressi.

Brev. d'amor, fol. 2. 

Sans commencement et sans fin, non transmutable pareillement.

ESP. Trasmutable. PORT. Transmutavel. IT. Trasmutabile.

(chap. Transmudable, transmudables; trasmudable, trasmudables.)


Mueis, Mueg, Mug, Muog, Mog, s. m., lat. modius, muid.

Richartz metra a mueis et a sestiers

Aur et argent.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Richard dépensera à muids et à setiers or et argent. 

Tu li donaras X sols, o XX mugz de blatz chascun an.

Trad. du Code de Justinien, fol. 39. 

Tu lui donneras dix sous, ou vingt muids de blé chaque année. 

PORT. Modio. IT. Moggio.