Mostrando las entradas para la consulta moure ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta moure ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

miércoles, 3 de julio de 2024

Mot - Acomorder, Acomordre


Mot, s. m., gr. *, mot, parole. 

Voyez Denina, t. III, p. 52.

A penas podian sospirar, 

Ni motz non podian formar.

Passio de Maria. 

A peine ils pouvaient soupirer, ni mots ne pouvaient articuler.

Ieu ai motz mascles auzitz... 

E motz femenis pauzatz.

Qu' elh aprenda de tu los motz e 'l so. 

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

J'ai mots masculins ouïs... et mots féminins posés. 

Qu'il apprenne de toi les paroles el l'air. 

Loc. Bon mot per rire.

(chap. Bona paraula per a riure; enríuressen.)

P. de Bussignac: Sirventes. Var.

Bon mot pour rire.

ANC. FR. Il faut avoir toujours le petit mot pour rire.

Œuvres de Du Bellay, fol. 121. 

E 'l plan e la montanha 

Nos tolo 'ls Turc, e Dieus non vol dir motz.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.

Les Turcs nous enlèvent et la plaine et la montagne, et Dieu ne veut dire mot. 

ANC. FR. Bien l' aparchéu, mot n'en dist. 

Roman de Rou, v. 7045. 

Son crozat, e d' anar mot no fan.

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Sont croisés, et d'aller ne font mot. 

IT. Alessandro non li fece motto niente. Cento Novelle antiche, n° 3.

Dels autres no son mot.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Des autres je ne sonne mot. 

ANC. FR. Bien sout donc co li vint, mez nul mot n'en sona.

Roman de Rou, v. 3459. 

Tant redoutoient la fourssenerie Frédégonde que nus n'osoit mot sonner. Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 220. 

Adv. comp. Lo translatet Jeromia de ebraic en lati de mot a mot.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 48. 

Jérôme le translata de l'hébreu en latin de mot à mot.

ANC. FR. Contom li l' ovre mot à mot.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 158.

El ver salm que comensa: 

Credo, cre tot de mot en mot. 

Lanfranc Cigala: En chantan d'aquest. 

Au véritable psaume qui commence par Credo, je crois entièrement de mot en mot.

- Chant, chanson, genre de poésie.

Er ai cor que m' assai

De far nous motz ab son guai.

Pierre de Maensac: Trop ai estat. 

Maintenant j'ai désir que je m'essaie de faire nouveaux chants avec son agréable. 

A lieys o deuria grazir 

Si ja fas bos motz ni guai so.

Elias de Barjols: Mas comjat. 

A elle cela devrait plaire si je fais jamais bons chants et son agréable. CAT. Mot. ESP. (palabra) PORT. Mote. IT. Moto. 

(chap. Paraula, paraules; palaura, palaures.)

De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.

2. Motir, v., déclarer, indiquer. 

Part. pas. Lo solelh es gravatz de saturnus en jorns motitz.

Liv. de Sydrac, fol. 125 bis.

Le soleil est grevé de saturne à jours indiqués.

ANC. FR. Se la charretée du barenc en banne se deffaut de plus de trois cens et demy que il ne l' aura moti au vendre, le barenc de la charretée est acquis au roy. Ord. des Rois de Fr., 1258, t. II, p. 576.


Moucos, adj., lat. mucosus, muqueux

Quan humiditats moucosas so efundudas. Trad. d'Albucasis, fol. 8. 

Quand humidités muqueuses sont répandues. 

CAT. Mocos. ESP. Mocoso. PORT. IT. Mucoso. 

(chap. Mocós, mocosos, mocosa, mocoses; moc, mocs; v. mocá, mocás; mocadó, mocadós.)

Natxo Sorolla Amela, Ignacio Sorolla Vidal


Mover, Movre, v., lat. movere, mouvoir, agiter, remuer, ébranler.

Quan vey l' alaudeta mover

De joi sas alas contra 'l rai.

B. de Ventadour: Quan vey. 

Quand je vois l'alouette mouvoir de joie ses ailes contre le rayon.

La ciutatz se vueia, 

E movon lor carros. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

La cité se vide, et ils meuvent leur char. 

Termes moven 

De lor logal o transmudan, 

E l' autruy terra occupan.

Brev. d'amor, fol. 127. 

Remuant ou transposant les termes de leur emplacement, et occupant la terre d'autrui.

- Bouger, détacher.

Ja no m vuelh mais de sos pes mover.

B. de Ventadour: Quan vei la flor. 

Désormais je ne me veux plus bouger de ses pieds. 

Fig. Ben a tres ans qu'anc d'un voler no y s moc. 

Augier: Per vos. 

Il y a bien trois ans qu'oncques d'un même vouloir il ne s'y mut.

Prov. No s mova qui ben estai.

(chap. (Que) no se mogue qui be está.)

Peyrols: Quoras que m. 

Ne se meuve qui est bien.

- Retirer, ôter, écarter.

E 'ls huelhs non puesc de lieis mover.

G. Faidit: Ben a Amors. 

Et je ne puis écarter d'elle les yeux.

- Fig. Commencer.

Aissi com mov mon chant, lo fenirai.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues. 

Ainsi comme je commence mon chant, je le finirai.

- Exprimer, manifester.

Per so m planc e 'n mov lanha.

Pons de Capdueil: Ben es fol. 

Pour cela je me plains et j'en manifeste affliction.

- Causer, exciter, susciter.

El ducx vol movre guerra. V. de S. Honorat. 

(chap. Lo duc vol moure guerra; exitá, insitá.)

Le duc veut exciter la guerre.

Non movas trebayll ni nauza.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Ne causes tracasserie ni noise. 

Ben es fols qui ab Turcx mov conteza.

Le chevalier du Temple: Ira e dolor.

Est bien fou qui suscite querelle avec les Turcs.

- Venir, provenir.

D' on moguis ni en que tornas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

D'où tu vins et en quoi tu retournes. 

De Dieu mov tot saber, Salamos n' es guirens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De Dieu vient tout savoir, Salomon en est garant.

- Être mouvant, relever.

Non ai dreg al fieu qu'ieu ai, 

S' al senhor don mov mals en ve.

P. Rogiers: Tant ai. 

Je n' ai droit au fief que j'ai, si au seigneur dont il est mouvant mal en vient.

Maisos ni terra que mova d'En Bernar de la Tor.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Maison ni terre qui meuve du seigneur Bernard de la Tour.

Part. prés. Los bes movables e se movens et no movables.

Tit. de 1270, de la famille de Gasc. 

Les biens mouvables et se mouvant et non mouvables. 

Part. pas. Ja no fora remazuda per nos

Esta guerra, pus qu' els faitz son mogutz. 

Bertrand d'Allamanon: Ja de chantar. 

Jamais ne serait abandonnée par nous cette guerre, puisque les faits sont suscités.

Gens contra luy moguda 

Lo fai levar en vil bruda.

G. Riquier: Anc mais. 

Gent contre lui excitée le fait élever en vile renommée.

Cor de tot joi mogut.

Hugues de Saint-Cyr: Longamen. 

Coeur écarté de toute joie. 

ANC. FR. Douloureux souspirs qui de coeur adoulé luy mouvoient.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 409. 

Ils apaisent les flots, ils mouvent les orages. 

Œuvres de P. Ronsard, t. II, p. 1029.

CAT. Mourer. ESP. PORT. Mover. IT. Movere. 

(chap. Moure, moures: yo me moc, mous, mou, movem, movéu, mouen; mogut, moguts, moguda, mogudes.)

2. Moguda, s. f., changement, départ.

Malvaza m'es la moguda

D' estiu, don val meins mos chans.

Guillaume de Saint-Didier: Malvaza.

Il m'est mauvais le départ de l'été, dont mon chant vaut moins.

- Soulèvement.

Fon grand moguda.... que l'om appelava pastorels.

Cartulaire de Montpellier, fol. 79.

Fut grand soulèvement.... que l'on appelait les pastoureaux.

(chap. Moguda, mogudes; sublevassió, sublevassions.)

3. Movemen, s. m., mouvement.

Los auzels que volon am lo movemen de lor alas.

Lo firmamen e 'l movemen e 'l cors de las planetas.

Liv. de Sydrac, fol. 46 et 97. 

Les oiseaux qui volent avec le mouvement de leurs ailes.

Le firmament et le mouvement et le cours des planètes.

Fig. Negun movemen d'ira ni de rancor. V. et Vert., fol. 57.

Nul mouvement de colère ni de rancune.

- Impulsion.

Trobars e chantars son movemens de totas galliardias. 

Gramm. provençal. 

Le trouver et le chanter sont impulsions de toutes générosités.

CAT. Moviment. ESP. Movimiento. PORT. IT. Movimento. 

(chap. Movimén, movimens.)

4. Mobilitat, s. f., lat. mobilitatem, mobilité.

Per donar temprament a sa mobilitat.

En sas partidas a mobilitat.

Eluc. de las propr., fol. 36 et 156. 

Pour donner proportion a sa mobilité. 

Dans ses parties a mobilité.

CAT. Mobilitat. ESP. Mobilidad (movilidad). PORT. Mobilidade. IT. Mobilità, mobilitate, mobilitade. (chap. Movilidat, movilidats.)

5. Movabletat, s. f., mutabilité.

La non movabletat del sieu conselh. 

Trad. de l'Épître. de S. Paul aux Hébreux. 

La non mutabilité du sien conseil.

(chap. Mutabilidat, mutabilidats.)


6. Movedor, adj., mouvable, remuable.

De causas non movedoiras.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 704.

De choses non mouvables.

7. Movable, adj. du lat. mobilis, mobile, mouvable.

Uelhs de mantas colors et mot movables. Eluc. de las propr., fol. 252. Yeux de maintes couleurs et moult mobiles. 

Ilh son bestias e creaturas movablas. Liv. de Sydrac, fol. 30.

Ils sont bêtes et créatures mouvables. 

La mar movabla e bruzens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

La mer mobile et bruyante. 

ANC. FR. Comme gens qui par nature sont legier et mouvable. 

Gest. de Louis le Déb., Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 130. 

Selonc ce que movables furent. Roman de la Rose, v. 16961.

- Qui est mouvant, qui relève.

Los bes movables e se movens e no movables.

Tit. de 1270, de la famille de Gasc.

Les biens mouvables et se mouvant et non mouvables.

(chap. Móvil, movils; que se poden moure; inmóvil, inmovils : inmoble.) 

8. Mocio, s. f., lat. motio, émotion, agitation.

Per que aia granda mocio. Eluc. de las propr., fol. 17. 

Pour qu'il ait grande agitation.

CAT. Moció. ESP. Moción. PORT. Moção. IT. Mozione. 

(chap. Mossió, mossions, com les de censura; agitassió, agitassions; emossió, emossions.)

9. Motiu, adj., mouvable, agitable. 

Als nervis sensitius et motius. Eluc. de las propr., fol. 48.

Aux nerfs sensitifs et agitables.

- Moteur, qui fait mouvoir.

La virtut motiva. Eluc. de las propr., fol. 18. 

La force motrice.

CAT. Motiu. ESP. (motriz) PORT. IT. Motivo. 

(chap. Motrís, com la forsa del aigua que mou lo molí.)

Réquiem per un llauradó español.

10. Amover, Amovre, v., lat. amovere, faire mouvoir, diriger, conduire.

Ja no cuh en batalha nulhs om l'esper, 

Ni que auze en sa terra ost amover.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47. 

Jamais je ne pense qu'en bataille nul homme l'attende, ni qu'il ose sur sa terre faire mouvoir armée.

ESP. Amover. (chap. Amoure : fé moure, conduí, dirigí, portá, guiá.) 

11. Commocio, Comocio, s. f., lat. commotio, commotion.

Per forsa de comocio de vens contraris.

Toneyre... el cervel fa comocio.

Eluc. de las propr., fol. 138.

Par force de commotion de vents contraires. 

Tonnerre... au cerveau fait commotion.

Commotio de dentz. Trad. d'Albucasis, fol. 60. 

Commotion de dents.

CAT. Commoció. ESP. Conmoción. PORT. Commoção. IT. Commozione.

(chap. Conmossió, conmossions; v. conmoure, conmoures: yo me conmoc, conmous, conmou, conmovem, conmovéu, conmouen; conmogut, conmoguts, conmoguda, conmogudes.)

12. Comot, s. m., commotion, agitation, bruit.

Doncx, si be l'angel son per tot,

En nulh logal no fan comot.

Brev. d'amor, fol. 19. 

Donc, bien que les anges soient partout, en nul lieu ils ne font bruit.

(chap. Brugit, soroll.)

13. Esmover, Esmovre, v., lat. amovere, agiter, avancer, élancer.

Silh que so assalhitz son plus ardih que cilh que los assalho, e no si volo esmovre contra els. Liv. de Sydrac, fol. 58.

Ceux qui sont assaillis sont plus hardis que ceux qui les assaillent, et ne se veulent pas élancer contre eux.

Saill en enans, esmov las mans e 'ls bratz. 

G. Raynol (Rainols) d'Apt: A tornar m'er. 

Je saute en avant, j' agite les mains et les bras. 

Part. pas. La servela lor es tota esmoguda per lo vi.

Liv. de Sydrac, fol. 58.

La cervelle leur est toute agitée par le vin.

14. Esmovemen, s. m., agitation, remuement, mouvement.

Entendra l' esmovemen de l'aygua. Liv. de Sydrac, fol. 123.

Entendra le remuement de l'eau.

ANC. FR. En ce temps là fu crolles et esmouvement de terre si grans. Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 176. 

Car ce tant seullement il feit pour esmouvement d'envie et de convoitise.

Monstrelet, t. I, fol. 63.

15. Escomover, Escomovre, v., émouvoir, exciter.

Escomoc los Sarrazis contra Karle. Cat. dels apost. de Roma, fol. 95. Excita les Sarrasins contre Charles. 

Prov. Aspra paraula escomov forceneria. V. et Vert., fol. 31. 

Apre parole excite violence.

Part. pas. La regina, quan vic son frayre mort, fo escomauguda de gran dol. 

Escomaugutz de pietat, elhs ploreron. Philomena. 

La reine, quand elle vit son frère mort, fut émue de grande douleur.

Émus de pitié, ils pleurèrent.

ANC. FR. Il ne vit onques le benoiet roi lors irié ne escomméu pour ce.

V. de Saint-Louis, à la fin de Joinville, p. 362.

(chap. Escomoure : exitá o excitá, insitá; escomogut, escomoguts, escomoguda, escomogudes.) 

16. Escomocio, s. f., commotion, agitation.

Prov. Vis trop begus fai ira e escomocio. Trad. de Bède, fol. 45. 

Vin trop bu fait colère et commotion.

17. Escomovemen, s. m., émotion, agitation, soulèvement.

Gran escomovemen se levet contra Loys, l'emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 115. 

Grande émotion se leva contre Louis, l'empereur. 

Escomovemens de las reduptansas de la terra. Calendrier provençal. Agitations des puissances de la terre.

18. Inmobilitat, s. m., lat. immobilitatem, immobilité.

Ha escurtat et inmobilitat. Eluc. de las propr., fol. 106. 

A obscurité et immobilité. 

CAT. Immobilitat. ESP. Inmovilidad. PORT. Immobilidade. IT. Immobilità, immobilitate, immobilitade. (chap. Inmovilidat, inmovilidats.)

19. Promover, Promovre, v., lat. promovere, promouvoir.

Vol promovre en plus aut loc. Regla de S. Benezeg, fol. 71. 

Veut promouvoir en plus haut lieu.

Part. pas. Era rey promogutz. 

Fo promogutz en l' emperi.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 166 et 176. 

Était roi promu. 

Fut promu à l'empire. 

CAT. Promourer. ESP. PORT. Promover. IT. Promuovere.

(chap. Promoure: promoc, promous, promou, promovem, promovéu, promouen; promogut, promoguts, promoguda, promogudes.)

20. Promotio, s. f., lat, promotio, promotion.

A la promotio dels cossols. Tit. de 1368. DOAT, t. CXXXI, fol. 23. 

A la promotion des consuls.

CAT. Promoció. ESP. Promoción. PORT. Promoção. IT. Promozione.

(chap. Promossió, promossions; promossioná: promossiono, promossiones, promossione, promossionem o promossionam, promossionéu o promossionáu, promossionen; promossionat, promossionats, promossionada, promossionades.)

Y Saragossa va respóndre

21. Remover, Removre, v., lat. removere, renouveler, recommencer.

Que fassa esta guerra mai remover.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105.

Qu'il fasse plus renouveler cette guerre.

- Remuer, déplacer, retirer.

Remova et oste tot aquel bastiment. Tit. de 1269. Arch. du Roy., K. 17. Qu'il déplace et ôte tout ce bâtiment. 

Part. pas. D'aquest loc ma carn non fon anc remoguda.

V. de Sainte Magdelaine.

De ce lieu ma chair ne fut oncques remuée.

CAT. Remourer. ESP. PORT. Remover. IT. Rimovere.

(chap. Remoure en lo sentit de moure un atra vegada; en lo sentit de retirá, traure, cambiá de puesto no se fa aná. En inglés es to remove.)

11. Remotio, s. f., lat. remotio, remuement, déplacement.

La quinta per remotio. Leys d'amors, fol. 44.

La cinquième par déplacement.

- Secousse.

Son remaugudas de lurs locs per pauca remocio.

Trad. d'Albucasis, fol. 66.

Sont remuées de leur place par petite secousse.

- Extraction, arrachement.

A las dentz.... concussio o remocio. Trad. d'Albucasis, fol. 22. 

Aux dents... choc ou arrachement.

CAT. Remoció. ESP. Remoción. IT. Rimozione. 

(chap. Extracsió, desplassamén, cambi de puesto, movimén.)

23. Removemen, s. m., remuement, déplacement.

Removemens de letra o de sillaba. Leys d'amors, fol. 121. 

Déplacement de lettre ou de syllabe.

ESP. (Removemiento) Removimiento. IT. Rimovimento.

24. Remota, s. f., trouble, remuement, agitation.

Lo fues (fuecs) e 'l vens e 'l critz fan tal remota 

Que anc non auzis major.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73. 

Le feu et le vent et les cris font tel remuement qu'oncques vous n'en entendîtes plus grand.

25. Ramut, s. m., agitation, murmure.

Gardetz no i sia fahs critz ni ramutz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 97. 

Que vous preniez garde que n'y soit fait cri ni agitation.

16. Remotiu, adj., expansif, qui se propage.

Solelh... ha virtut.... remotiva. Eluc. de las propr., fol. 115. 

Le soleil.... a vertu.... expansive.

27. Sozmover, Sozmovre, v., soulever.

Fig. El sozmov lo pobol per tota la Judea.

Hist. de la Bible en prov., fol. 62. 

Il soulève le peuple par toute la Judée. 

ANC. ESP. Todo el fervor que era somovido.

Poema de Alexandro, cop. 173.

(chap. Sublevá.)

28. Comorder, Comordre, v., émouvoir, exciter à.

Sui brus 

Et estrus 

A las autras, e 'l cor teing prems, 

Mas pel sieu joy trep e sauta; 

No vuelh c' autra m' o comorda.

A. Daniel: Autet e bas. 

Je suis sombre et fier aux autres, et le coeur je tiens comprimé, mais pour la sienne joie je trépigne et saute; je ne veux pas qu'autre m'excite à cela.

29. Comorsa, s. f., agitation, dispute, contestation.

Al comte que ton 

Los Frances, e 'ls escorsa,

E 'ls pen, e 'n fai pon, 

Quant ab luy fan comorsa.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Au comte qui tond les Français, et les écorche, et les pend et en fait pont, quand avec lui ils font contestation.

30. Acomorder, Acomordre, v., émouvoir, agiter.

Amors m' afrena la guauta,

Que fols gaps non l' acomorda.

A. Daniel: Autet e bas.

Amour m'enfrène la bouche, de sorte que folle raillerie ne l' émeuve pas.

martes, 14 de mayo de 2024

Lexique roman; Mania - Manjuiar

 

Mania, s. f., lat. mania, manie, sorte de maladie.

Engendra mania.

De mania o de frenezia.

Eluc. de las propr., fol. 51 et 78.

Engendre manie. 

De manie ou de frénésie.

CAT. ESP. (manía) PORT. IT. Mania. (chap. Manía, maníes. Manietes tamé se fa aná per a descriure a una persona que té tics, ñirviosa.)


2. Maniayc, Maniac, adj., lat. maniaticus, maniaque.

Dezigna maniaca passio. Eluc. de las propr., fol. 32.

(chap. Designe passió maniática.)

Désigne passion maniaque.

Substant. Cum vezem els maniaycs, frenetix. Eluc. de las propr., fol. 20.

(chap. Com veém als maníacos, frenetics.)

 Comme nous voyons aux maniaques, frénétiques.

ESP. (maníaco) PORT. IT. Maniaco. (chap. maníaco o maníac, maníacos o maníacs; maníaca, maníaques. Per ejemple lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao, y datres catalanistes aragonesos.) 

lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao

Manifestation, s. f., lat. manifestationem, manifestation.

La manifestation de l' execution de ley. Doctrine des Vaudois.

La manifestation de l' exécution de loi.

Manifestations d'esperit es donada.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Manifestation d'esprit est donnée.

CAT. Manifestació. ESP. Manifestación. PORT. Manifestação. 

IT. Manifestazione. (chap. Manifestassió, manifestassions.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

2. Manifest, adj., lat. manifestus, manifeste, évident.

Voyez Denina, t. II, p. 263.

Per tal que pus manifest fos aquest miracle a totz. Philomena. 

Pour tel que plus manifeste fut ce miracle à tous. 

Error manifesta. V. de S. Honorat. 

Erreur manifeste.

Aquest se apellon usurier manifest.

V. et Vert., fol. 13. 

Ceux-ci s'appellent usuriers manifestes.

CAT. Manifest. ESP. Manifiesto. PORT. IT. Manifesto. 

(chap. Manifest, manifests, manifesta, manifestes. Sie manifesta cosa a tots homèns - Se trobe als textos de Fondespala, que lo ignorán doctoret de Albelda vol fé passá com a catalans o de llengua catalana. Com viu del catalá no dirá may que lo dialecte catalá es un mes dels dialectes de la llengua ocsitana, occitana, occitan, ocsitá, llengua de oc, och, hoc, òc.)

Javier Giralt Latorre, catalanista, doctorcico, Universidad de Zaragoza, dialecto catalán

3. Manifestatiu, adj., manifestatif, propre à manifester, productif.

D' herbas rescostas manifestatiu. 

Forma es de materia manifestativa. 

Lutz es de color manifestativa.

Eluc. de las propr., fol. 123, 130 et 263. 

Productif d'herbes cachées. 

La forme est manifestative de la matière. 

La lumière est manifestative de la couleur.

(chap. Manifestatiu, manifestatius, manifestativa, manifestatives. La forma es manifestativa de la materia. La llum es manifestativa del coló.)

4. Manifestar, v., lat. manifestare, manifester, découvrir, montrer, publier.

Deu manifestar tota la causa que lo moc a far lo peccat.

(chap. Deu manifestá tota la causa (motiu) que lo va moure a fé lo pecat.)

V. et Vert., fol. 69.

Doit manifester tout le motif qui le porta à faire le péché.

Car tan ben a manifestat 

De Maria la sanctetat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Car il a si bien découvert la sainteté de Marie.

Lo velh qu'avia emblat lur vay manifestar. V. de S. Honorat.

Le voile qu'elle avait dérobé leur va montrer.

Be manifestaras tos peccatz. Declaratio de motas demandas. 

Tu découvriras bien tes péchés. 

Part. pas. No pot esser per re celada, 

Ans fo per tot manifestada. 

V. de S. Énimie, fol. 26.

Ne put être celée par rien, mais fut partout publiée.

CAT. ESP. PORT. Manifestar. IT. Manifestare. (chap. Manifestá: manifesto, manifestes, manifeste, manifestem o manifestam, manifestéu o manifestáu, manifesten; manifestat, manifestats, manifestada, manifestades.)

5. Manifestament, Manifestamen, adv., manifestement, évidemment. Cant viro manifestament aquest miracle. Philomena.

Quand ils virent manifestement ce miracle. 

Si cum o podetz veire manifestamen. Liv. de Sydrac, fol. 48. 

Ainsi comme vous pouvez le voir manifestement.

CAT. Manifestament. ESP. Manifiestamente. PORT. IT. Manifestamente.

(chap. Manifestamen. Ara vindrá l' atontat de turno catalanista, com Carlos Rallo Badet, que me dirá que los adverbios acaben en ment. Només té que lligí aquí dal y desde lo escomensamén del lexique roman o del choix des poésies des troubadours per a trobá adverbios ocsitans en men. Aixó indique que la t final ya no se pronunsiabe a segons quines paraules y segons quins puestos. Pompeyo Fabra no u sabíe, perque ere un inútil manat.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

Manjar, v., lat. manducare, manger, dévorer, ronger.

Fes lo manjar a sa molher en semblan qu' el ne manjes.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Le fit manger à sa femme en simulant qu'il en mangeât.

Los us fai raustir, e 'ls autres fai bulhir, segon aisso que ilh so bo a manjar. Liv. de Sydrac, fol. 17.

Les uns fait rôtir, et les autres fait bouillir, selon ce qu'ils sont bons à manger.

Fig. Senhors de terra qui fan quistas e toutas e malas accios, et escorgon e raubon e manjon lurs homes. V. et Vert., fol. 15.

Seigneurs de la terre qui font questes et toltes et méchantes actions, et écorchent et dérobent et dévorent leurs hommes.

Car autramen hom sa mort manjaria,

Qui 'l sagramen fermamen non creiria.

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

Car autrement l'homme mangerait sa mort, qui le sacrement fermement ne croirait. 

Subst. Que jamais autre manjars... no 'l tolria la sabor de la boca.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Que jamais autre manger... ne lui ôterait la saveur de la bouche.

ANC. FR. Puisque ele out mangied e beud.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 2.

Beles despensses, biaus celliers,

E buns boivres è buns meingiers.

Marie de France, t. II, p. 91.

CAT. Menjar. ESP. (comer) PORT. Manjar. IT. Mangiare. 

(chap. Minjá: minjo, minges, minge, mingem o minjam, mingéu o minjáu, mingen; minjat, minjats, minjada, minjades.)

2. Manjaire, Manjador, s. m., lat. manducator, mangeur.

Es rudes e grans manjaires. Liv. de Sydrac, fol. 127.

(chap. Es bruto y gran minjadó; per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit, que a vegades escriu lo seu apellit Montclús perque se pense que aixina pareix mes catalá.)

Est rude et grand mangeur.

Li manjador eran V milia homes. Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 6. 

(chap. Los minjadós eren sing mil homens.)

Les mangeurs étaient cinq mille hommes.

Ac i manjadors

Entorn V milhiers d' omes grans, 

Estiers femnas e paucs efans.

Brev. d'amor, fol. 157. 

Il y eut de mangeurs environ cinq mille hommes grands (faits), outre les femmes et les petits enfants. 

CAT. Menjador. IT. Mangiatore. (chap. Qui ve a minjá: minjadó, minjadós, minjadora, minjadores. Tamé lo puesto aon se minge, sobre tot les ovelles, cabres, vore lo pun 4 aquí baix.)

3. Manjamen, s. m., manducation, action de manger, consommation.

Fenheran del manjamen. Brev. d'amor, fol. 130.

Feindront de la manducation.

Una quartairada de terra qu' en podon retener per ort e per manjamen.

Cartulaire du Bugue, fol. 24.

Une quartonnée de terre qu'ils en peuvent retenir pour jardin et pour consommation.

CAT. Menjament. IT. Mangiamento. (chap. lo minjá, los minjás; la minjada, les minjades.)

4. Manjadoira, s. f., mangeoire, auge.

Aqui unt non es bous, es voida la manjadoira. Trad. de Bède, fol. 54.

(chap. Allí aon no ña cap bou o buey, está buida la minjadora.)

Là où n'est pas boeuf, la mangeoire est vide.

CAT. Menjadora. PORT. Manjadoura. IT. Mangiatoia.

5. Manjador, Mangador, adj., mangeable.

Melh creysho frugz manjador.

Guay cultiva Maracuyá huerta mayor Beceite

Re manjador no era aparelhat.

Eluc. de las propr., fol. 197 et 127.

Mieux croissent les fruits mangeables.

Rien de mangeable n'était apprêté. 

Si alcus revendeyre compra, dins la vila, causa mangadoyra.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 135. 

Si aucun revendeur achète, dans la ville, chose mangeable.

(chap. Minjable, minjables; minjadó, minjadós.)

6. Mandachura, s. f., droit de nourriture, de subsistance, mangerie. Esters las mandachuras que so del abat.

Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., J. 304.

Excepté les mangeries qui sont de l'abbé.

7. Remanjar, v., remanger, manger de nouveau, ruminer.

Lor vianda devoro ses maschar, e la vomego apres manjar, et la remanjo. Eluc. de las propr., fol. 253.

(chap. Lo seu minjá devoren sense mastegá, y la vomiten después de minjá, y la rumien - remingen : re + mingen; v. reminjá, 

rumiá: rumio, rumies, rumie, rumiem o rumiam, rumiéu o rumiáu, rumien; rumiat, rumiats, rumiada, rumiades.)

Dévorent leur nourriture sans mâcher, et la vomissent après le manger, et la ruminent.

8. Manjuiar, v., manger, mâcher, ronger.

El te dira: Manjuia e beu.

(chap. Ell te dirá: minja y beu.)

Fig. Eveia manjuia lo cors d'ome atressi coma pestilentia.

Trad. de Bède, fol. 34.

(chap. La enveja rossegue (se minge) lo cos del home igual que la pestilensia - epidemia, peste, lepra, cáncer.)

Il te dira: Mange et bois.

Envie ronge le corps d'homme pareillement comme épidémie.