Mostrando las entradas para la consulta mossetes ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mossetes ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 6. Pedro Saputo al convén.

Capítul VI.

Pedro Saputo al convén.


No va pendre lo hábit de monja, com volen di alguns y creu lo vulgo ignorán, que hasta han arribat a afirmá que va professá y va viure tres añs al convén. Tot es fals, tot inventos y donaire de homens destalentats, burlons y faltons. ¿Y pera qué? pera acabá en un cuento absurd, infame y asquerós que fa vómit y vergoña. Res de indessén, res de negre ni de mulato va passá an aquell convén; de grassiós y amable, sí, mol, perque no cabíe datra cosa a la edat y miramén de Pedro Saputo, ni a la amabilidat y virtut de aquelles siñores.

Admitixgo, pos, dins de reixes, que entonses no eren tan quisquilloses ni tan fortes ni espesses com después se van torná a tots los convens com precaussió nessessaria contra la fragilidat humana que a dins se refugie, y diénles que se díe Geminita, la van destiná per de pronte de ajudanta a la cuina, fenla sotacuinera. Pesat li va resultá, repugnán y afrentós; pero per sort, als tres o cuatre díes li va preguntá la mare priora si sabíe cusí, y va di que una mica a la moda y gust de les gens del siglo; y pera probala li va doná a cusí dos parells de cansonsillos de un reverendo ex guardián que males llengües díen que habíe sigut y ere encara lo amor mes amartellat de una germana de la priora, casada al poble y ya viuda.

Al poc rato va vore la priora que Geminita cusíe en mes primor que les mes reputades entre elles, y va amostrá la labor a les atres monges, los va pareixe tan be a totes, que per acuerdo unánime o mes be per aclamassió la van traure de la cuina y la van declará la donsella de labor de la comunidat, tratanla en mol cariño, y procurán la mayoría de elles mostrás mol seues, ya que u mereixíe tot la seua modestia, afabilidat y bona grassia.

Se van prendá de ell mol espessialmén dos novissies que ñabíe casi de la seua mateixa edat. La una perque de chiqueta caén de morros al foc ubert de lleña se va volcá damún una olla de aigua bullín y se habíe escaldat lo coll y tot un pit, van creure sons pares que siríe inútil per al món y la van incliná a sé monja, dixanse ella incliná y portá, volén o no, mol inossenmen a tot lo que li proposaben. 

Y l'atra, veína y amiga seua, la va seguí pocs díes después sol per fé lo mateix; y portáen entonses de sis a set mesos de hábit.

Estes dos sagales, pos, li van manifestá prou cariño per sé de la mateixa edat, ya que la mes gran, que ere la cremada, teníe setse añs y alguns mesets; y l'atra no mes de ixos mesos menos. 

Pera viure y parlás y tratás mes libremen van demaná a la mestra de novissies que li demanare a la mare priora la grassia de dixá dormí a Geminita al novissiat, la maestra ere blaneta, y li va parlá aquell mateix día a la priora, que pera contentá a les cuatre va consedí lo seu dessich, passán aixó a les dos semanes de está ell al convén.

En cuidadet anáe ell en tot pera no descubrís; parláe poc y sempre en oportunidat y agudesa, pero sensillamén y com si fore cosa natural y sense advertensia. De sort que sol en les seues paraules y bons modos se habíe de embutí al cor y al moll del os de totes elles; y així passáe, hasta abrassál y donali besos jovenetes y agüelotes cuan lo sentíen parlá en tanta discressió y sabiduría. Per supost, ell se dixáe abrassá y besá, pera no eixecá sospeches, pero no solíe torná estes carissies, rara vegada u feie. Se li queixáen amorosamen de sé massa aspra y fura. Les que mes se queixaben eren les dos novissies, perque tamé eren les que mes cariños li féen. Se díen elles la una Juanita, y l'atra Paulina. La Juanita ere la del pit escaldat.

Habíe tingut Paulina molta temó als morts y als duendes, y encara li durabe; aixina que la maestra de novissies les permitíe alguna vegada dormí juntes, cosa que no se usabe ni aprobabe la regla. 

Van allargá esta libertat después de entrá allí Geminita, y alguna vegada dormíen les tres juntes, dixán ell corre sempre la ignoransia de aquelles sagales.

Al final se va tindre que descubrí diénles un día, que estáe mol apenada perque al seu pareixe se tornáe home. Sen van enriure aquelles inossentes mossetes; ell va insistí en que ere verdat, y elles encara sen enríen mes y no faen cas. Su van tindre que creure, pero sense sospechá lo engañ y teninlo sol com un cas mol raro y casi milagrós. Perque dudá de que va entrá dona al convén ni sels podíe ocurrí. Conque van passá prop de dos mesos de esta manera en la mes gran sensillés y naturalidat del món, y sense cap escrúpol ni reparo.

Lo mes gran perill que va corre lo seu disfrás constanmen va sé que olvidat del papé que fée descubriguere que sabíe lligí, y anáe sobre aixó parán molta cuenta, no agarrán may cap llibre a les mans per mes que los veíe a totes les taules, be que reduíts a breviaris, diurnos y devossions cristianes; y si alguna vegada ne obríe algún lo miráe un rato y díe: aixó es o..., y esta, ele, y nombrabe tres o cuatre lletres, sempre les mateixes, de lo que sen enríen mol les novissies y les atres monges. Y ningú sen recordáe de la seua familia ni se va tratá de escriure al seu poble.

Encara va fé un atra inossentada. La organista ere una coixa, que fora de esta falta y la de una den, ere bastán grassiosa y la mes lista, pincha y atrevida de la comunidat; pobres a casa seua, la van admití per lo ofissi. Passán un día Geminita per la seua cámara va entrá y va vore que amagáe mol depressa un papé brut, y li va di: 

- Perdonéu sor Nazaria; pero eixe papé, si está escrit yo no hay de lligíl, y escrit o no, ha de mascará tot lo que toco segons hay vist.

- Pos que mascaro, va contestá la monja; lo embutixco aquí prop del cor perque es de una persona que ting apossentada al mich de les entrañes; y te u descubrixco perque eres discreta. Escolta lo que diu: "Dolsa y grassiosa colometa meua: me fan aná a predicá tres sermons, y tardaré dos siglos en torná, que dos siglos o mes significarán pera mí tindre dolén lo cor les dos semanes que estaré sense vore los teus ulls amorosos, sense sentí la teua veu encantadora, sense contemplá lo teu rostro encantadó, sense donat y ressibí aquells apassionats abrassos entesos sol per tú y per mí.

Si puc, vindré a despedím; pero per si auncás escriume esta tarde, y aplica al papé una dotsena de besets com yo los dono an éste pera que tú los arreplegos. ¡Prenda meua! ¡Ama meua! La teua imache, que sempre ting presén, sirá lo meu ídolo en esta aussensia, així com tú, aussén y presén, eres la meua vida y la meua alma. Teu. N.»

- Tendre y enamorat está fulano, va di Geminita; pero lo seu papé mereixíe mes cuidado, pareix que hau llimpiat en ell lo cresol o embolicat una butifarra de sang rostida al caliu.

- Es que, va di la monja, me l'ha enviat a dins de un pichonet guisat y farsit. Tamé yo li envío los meus en dolsaines, bizcochos, en lo que puc.

- Y, ¿qué traéu, diéume, li va preguntá, de ixos amors, no se poden vore mes que de lluñ y sempre reixa pel mich, ni tratás mes que per escrit? ¿Quín gust poden tindre uns besets que venen embolicats en un colomet guisat, fen auló a espessies y tan pringosos?

- No u entenéu, va contestá la monja; si no fore per naixó mos moriríem totes badallán. Perque has de sabé que fora de algunes de gust mol soberbio, com la priora y sor Mercedes, totes tenim cada una lo seu cada un, y tratem la una en un flare, l'atra en un benefissiat, y així, filla meua, tenim ocupat lo cor y entretingut lo pensamén. Y si ixos homens pugueren entrá... Y no es difíssil, perque yo sé cóm y per aón; pero lo meu es flare y se sabríe, que si no... Pos, com día, si pugueren entrá, totes mos pedríem, perque tot aniríe al ample. Lo nostre amor es mes violén que fora a la libertat del siglo que corre. Yo men enrecordo de que vach voldre be a un jove abans de entrá, perque vach vindre ya en vin añs y ya ne fa nou que hi estic, y aquell amor a cap desesperassió me portáe, com éste me porte a vegades, y com yo sé que los passe a les atres en los seus. Perque aquí lo que es al exterió, molta humildat y mansuetut, molta pas y tranquilidat; pero interiormen y a soles són les batalles y furors, y la brasa a les entrañes, y lo avivás lo foc, y lo estampit y cruixí de les flames que rodegen y u abrasen tot. Hasta la mare priora ha tingut los seus mals de cap, y potsé los té encara, pero u dissimule mol o per la edat ya no u sentix en tanta forsa.

Y sor Mercedes, si no los té, es perque diu que lo que ha de agradali y mereixe lo seu amor ha de sé mol superlatiu, y después mol prudén pera sabé patí y callá, y no caminá fen lo enamorat y lo suspirós, y menos dién chiquillades per tot arreu. Cada una tenim lo nostre gust y les nostres aprensions.

- Yo creía, va di Pedro Saputo fense lo simple, que les monges eren totes santes.

- Y u som, va contestá ella; pero hechizas y de botarga: de les verdaderes va passá ya lo tems. Mira: diuen que lo món, lo demoni y la carn són los enemics del alma; pos yo te asseguro que a cap puesto se troben tan a gust com als claustros. Es sert que lo món no mo se oferix per plasses y palaus, no mos deslumbre en la seua pompa y vanes apariensies; ni s'apareix al estat y vida que seguim; pero ve a les nostres reixes y mos entre per nelles en totes les seues inmundissies, y mos taque encara mes que als mateixos que los porten. Aquí se pregunte y averigüe tot lo que passe al poble, y lo que gasten aquell y aquella, y de aón y cóm; y lo que parle y trate y se descuide la donsella, y lo que engañe la casada, y se desenfade la viuda; se sap per díes y hasta per hores la vida del mossen, del dotó, del caballé, del villano, de tots en una paraula, grans, michans, y menuts; y u pensam, u regiram y murmuram, y ya la enveja, ya lo juissi temerari, ya la mes refinada malissia mos consumix, mos contente y cobre venjansa. Pos entre natros (y aquí entre lo demoni), colometes sense fel, tórdoles arrulladores de la soledat, ¡ay, quina tela, va di lo sastre! ¡ah, qué carneta, va di lo carnissé! ¡ay, qué inossén, va di lo novio!; tot es motejamos, criticamos, calumniamos, ficamos a pelá; tot soberbia, passions, chismes, parladuríes, odio, bandos, riñes, sels, despiques, enveches, reconcomios; y a vegades de esta ficsió y hipocressía, dién al món perdut y relajat, donem grassies a Deu per habemos librat dels seus perills.

- Lo dimoni de la vanidat mos té mes rendides y esclavisades que a les dones mes tontes y profanes del siglo. May mos criden al locutori sense antes passamos revista y donamos tres mans al espill, pera que lo vel caigue així, volo aixá, jugo de esta manera, descanso de l'atra; y que la toca, y la correcha y la cadena y lo escapulari diguen algo al que mos mire, com si per mol que mos atildem pugam dixá de sé dones visions y hermosures de carnerari, ni mes ni menos que los flares dixá de fé pudó a sobaquina.

- Pos en cuan a la carn, ya te hay dit lo que mos passe, perque tan mal inclinada está aquí, y alguna vegada tan aveada, com allá fora, y sempre mes irritada, o al menos mes fássil y rebelde, be que menos libre y satisfeta. Pero yo, Geminita, miro totes estes coses com oreo de abanico y te dic y asseguro que si deu vegades naixquera, deu vegades me ficaría a monja, encara que fore pera passá aquí lo infern y allá lo purgatori; o al revés, y me ixíen los pans de pintadó hosties. No saben, no, les gens del món lo que passe als claustres, ni u podríen entendre sense vóreu ni experimentáu. ¡Oh, qué diferén u jusguen y u creuen tots, com u creía yo mateixa, que me imaginaba aquí la inossensia y la vida del paraís!

- Mol engañada, pos, vivía yo, va contestá Pedro Saputo; y encara que en los díes que fa que estic hay vist algo, no veía tan com tot aixó.

- Perque sou mol chiqueta y no teniu malissia, va di la coixa; creixéu, creixéu, creixéu, mudáu eixe hábit al nostre, feu la creu y nugo gordiano dels votos, y entonses voréu, y ya mu diréu si voléu di la verdat. Mira, pos, quin pun éste de la verdat. Aquí, Geminita, se mentix mes que a una fira, mes que a la tenda de un mercadé sense consiensia; y la que va en la verdat obté damún la burla y lo despressio de totes. Y ojito de fiáten de alguna, perque no se sap lo que es la lealtat, y de la caridat sol se coneix lo nom.

- En tot, va replicá Pedro Saputo, al meu pareixe hau exagerat una mica massa mols defectes ben minuts, eixecán montes al pla, com lo puch de Puigmoreno, y valletes al secá, com a Valmuel. Yo no los miro en vidres de aumén ni del coló de les passions; y vech caridat, indulgensia y bon espíritu, y no trobo ixa discordia del infern que tot segons diéu u porte a punta de llengua y dardo de escursó. Perque, ¿qué són alguns desvíos, alguna enganchada, algunes contradicsionetes? Entre germans se troben, y hasta entre pare y fills, y no per aixó dixen de sé lo que són, y después se 'ls olvide y tornen a tratás y confiás com si res haguere passat.

- Pero dixán tot aixó, si tos pareix, ¿no voldríeu enseñám a lligí y tocá lo órgano de Turull?

- Si la mare priora vol y te dixe, va contestá la monja, per mí en mol gust. Demánali la grassia; sí, sí, demánalay y sirem bones amigues. En efecte, va parlá a la priora y li va otorgá la grassia, discurrín que si a la sagala la podíen traure una mica lletrada y organista, se quedaríe de segona y la professaríen de monja de obediensia. Y va escomensá lo seu estudi adeprenén la paleta de la Jesús y teclechán contínuamen a un instrumén que teníe la coixa a la seua cámara, paregut al de Fondespala, al Matarraña. Va volé esta enseñali tamé la solfa, y ell va di que lo que importabe eren les lletres y les tecles, que aixó vindríe mes abán; y en vuit díes va fé vore que adepreníe y coneixíe totes les lletres de la primera linea de la paleta hasta la H, de lo que estáe mol orgullosa la coixa. Y uns ratos cusín, atres tecleján, y servín tamé a la priora y an alguna atra monja de les de copete, y fen lo pesolaga algún rato en les novissies, se pegáe mol bona vida.

2. 3. Aventures del camí de Barbastro.

Capítul III.

Aventures del camí de Barbastro.

Aventures del camí de Barbastro.


No anáe per lo camí real o triscat temén que lo flare s'haguere mort y lo estigueren acassán, sino per sendes y voreres per culpa de la temó que lo guiabe.

Se va topetá en un llauradó que ajudat de dos mossos fills seus estáe fen uns forats com a fosses y li va preguntá pera qué los faien. Li van contestá que pera plantá una viña, y que a cada forat ficáen dos sarmens. Va mirá ell un rato y va di:

plantá una viña

- Bons llauradós, ¿no siríe milló en ves de ixos forats obrí una sanja tan llarga com la tira de viña, y u faríeu en mes fassilidat, y después de orejada y solejada ficáreu los sarmens atravessats y los enterráreu en la terra ya curada que vau traure primé? 

Y va di lo mes mosso dels fills:

- Yo crec, pare, que este sagal té raó.

Pero lo pare va contestá:

- Ni tú ni ell la teniu; aixina me va enseñá lo vostre yayo, mon pare, a plantá la viña, y aixina tos u enseño yo a vatres.

- Y ¿no donaréu datra raó, bon home?, li va di Pedro Saputo. ¿Conque moro mon pare y moro hay de morí yo? Pos en verdat que si sempre faiguerem lo que van fé los nostres pares y allacuanta féen ya los antics, sempre lo món estaríe com al primé día. 

Y dieume, ¿Cuán donará fruit aquella atra viña?

- Eixa, va contestá lo llauradó, se va plantá l’añ passat y encara tardará a doná fruit, perque ara creix y arraíle, después se pode a ran, degolle o escamoche, pera tráureli los chupons inutils, y después torne a rechitá, llansá, y són ya los sarmens que han de formá lo sep; y al cuart añ de plantada fa lo primé raím.

Va mirá Pedro Saputo la viña de mes a prop, va mirá les atres y se va girá al llauradó y li va di:

- Yo crec que dixá llansá al seu aire a la viña ha de tráureli forses del seu arrailamén, y que siríe milló podala com lo primé añ, o al menos llimpiala mol be, y podala lo segón, cuan ya tindríe que doná alguns carrolls. Perque... 

- No ña perque ni per cuán, lo va tallá lo llauradó; sou un mosset que encara put a la lleit de sa mare, ¿y veniu donanme llissons y volén enseñám modes noves? Caminéu, fill de puta, y seguiu lo vostre camí, si es que sabéu aón está, que yo, per sert, no tos hay cridat.

- Men vach, sí, men vach, va contestá Pedro Saputo, pero tos dic, home fals, y chafaré sen llanses sobre aixó, que la viña que no done fruit y bo, encara que no mol abundán, lo segón añ, o no va naixe pera viña o es filla de burro.

- ¿L'hau sentit al insolén? Va di lo llauradó a sons fills; y los mossos van arremetre contra nell eixecán les seues caveguetes. 

Ell anáe ya a probá un atra vegada la puntería del seu bras en un parell de coduls contra los mossos, cuan, enrecordansen del flare preguntón, los va dixá caure als peus; pero se va enfrentá al primé que veníe, y agarranlo de costat va esquivá lo cop de la eixadella, li va saltá damún y lo va tombá an terra, mentrestán va arribá l’atre y va fé en ell lo mateix. Bregáen per eixecás, y ell los marejáe com un ratolí al gat, hasta que pera acabá li va fotre una puñada al mes gran al muscle y li va estamordí un bras, y al mes menut de una cossa li va empaná los nassos, fenli saltá un riu de sang; y li va di al pare que veníe cap an ell mol furién:

- Vech canes al vostre cap y no li vull ficá les mans a damún, cap de suro, que si no teníu mes dicha en atres coses que tindre fills valens, miréu la cara que porten. Torqueuli los mocs an eixe mosso que se embrute la cara y la camisa, y an eixe atre lligueulo curt, si ne sabéu, que be u ha de menesté, y donéu memories de la meua part al albéitar del poble. Y en aixó los va dixá y va tirá cap abán.

Atravessán plans, y baixán y puján barrangs, alguns mol fondos, passán rius y no tocán cap poble, perque se desviabe de tots, va vindre la nit y no sabíe aón se trobáe, habíe perdut lo tino y estáe baldat. Va trobá un collet coronat de un edifissi cuan miráe cap al sel perque ñabíe molta oscurina; y a má dreta allá lluñ sentíe algunes campanes. Este collet y este edifissi, va di, be podríe sé la ermita famosa de Nostra Siñora del Puch y eixes campanes que séntigo siríen de la siudat de Barbastro. Y així ere en verdat. Y fen alto y mirán a la ermita díe: ahí té que ñabé per lo menos un capellá en la seua casera; pero es hora sospechosa, y primé contestarán los morts dels sementeris y se eixecarán al juissi de Deu, que contestarán ixos solitaris ara y me obrirán la porta. La siudat, segons lo eco de les campanes, no pot está mol lluñ y vech una faixa blanca que deu sé lo caminet, la senda. Dormiu en pas, guardes del santuari; no vull estorbá lo vostre descans ni donatos cap susto sense profit. Y dién aixó va empendre lo camí de la siudat.

A les poques passes y entre una gran espessura de abres que faen del tot fosc lo puesto de un costat al atre del camí, va sentí remugá, y después va topetá en un home que li va preguntá sobressaltat: 

- ¿Quí va?, ¿sou cosa de este món o del atre?

- De éste y del atre, va contestá Pedro Saputo; y vosté, ¿quí sou? 

- Yo, va di lo home en veu tremolosa, soc un penitén, y totes les nits ixco de la siudat a les nou, y en los peus descalsos y resán lo rosari ving a la ermita, reso a la porta a ginollons set credos y tres salves, y men entorno cap a casa. De nou díes men falten tres, avui es lo sexto de la novena.

- ¿Y quin pecat hau cometut, li va preguntá Pedro Saputo, pera fé tan extraña penitensia? Y va contestá lo home: 

- Un domenche que va aná molta gen al Puch vach está yo un rato per eixes caigudes del monte en algunes mossetes y vach seduí a una de elles.

- Pos, amic, va di Pedro Saputo, si tots los que seduíxen donselles als santuaris o van an ells a demostrá los seus amors, segons ting sentit y prediquen per ahí los flares, hauríen de fé esta penitensia que vosté fa, me pareix a mí que totes les ermites del món hauríen de sé mes visitades de nit que de día.

- Es que yo, va di lo penitén, li vach doná paraula, y ara ha eixit de sing y no vull casám en ella, sino en un atra.

- ¡Hostia!, va di Pedro Saputo; esta ya es mes grossa. Pero has de entendre, mosso engañat, que en la teua penitensia no satisfarás a la mosseta, perque ella, creén en la paraula que li vas doná se va entregá a la teua voluntat, y la has burlat. La deuda de la teua paraula sempre estará viva; aquell deute sempre es lo mateix; lo dret es de ella y sol de ella, y si no sedix, la vostra persona tota no es la vostra, sino seua.

¿Qué feu als passeos de nitet a la ermita, y en los credos y salves? Encara que vingueres tota la teua vida, en ves de sol nou nits, no enmendaríes la mala obra que li vas fé ni li tornaríes la honra que li has pres, ni redimiríes la obligassió que tens en ella. No vas be, mosso, no vas be; y lo confessó que te ha imposat ixa penitensia es un ignorán que tos porte a la perdissió en eixe engañ que vols fé a Deu y has fet al món y a la sagala. Yo te dic, y creume: si vols viure en pas de la teua alma, y no sé desgrassiat an este món y condenat al atre, cumplix primé la penitensia, ya que te la han imposat, y después la paraula an aquella simple inossén mosseta. Yo sé que ella te vol, y com la vas engañá, cada día demane a Deu que te castigo. ¡Y te castigará!... ¡Y ara mateix! ¡Aquí mateix y per la meua má!... Si no te arrepentixes inmediatamen y vas demá a demanali perdó y oferili la teua má. ¿U entens?... Va di estes paraules en gran forsa y severidat, y lo mosso estáe ya tan acollonit, que al sentiles va caure an terra de ginolls y va di tremolán y plorán:

- U faré, siñó ángel, u faré; ¡no me matéu!, ¡no me faiguéu mal, per Deu! - ¡Sí que u faré! - ¡Ay, Siñó!, ¡Dixeume aná a demanali perdó a la Virgen Santíssima!...

- Ves en hora bona, va di Pedro Saputo en la mateixa seriedat; pero has de tindre entés que si no cumplixes, si demá mateix no vas a casa de la mosseta, y quedes conforme, te trauré la vida de repén en una espasa invissible que porto sempre en mí. Perque, ¡villano!

- ¡Siñó, siñó!, va gañolá lo mosso mich mort de po.

- Camina, malaventurat; seguix lo teu camí, y demá mos vorem aquí o a un atra part. Y dién aixó lo va agarrá del bras y de una espolsada lo va eixecá y lo va aventá camí abán en tal furia, que al infelís li va pareixe que lo remate siríe obrís la terra daball dels peus y caure al mes fondo dels abismos del infiarn. Va aná entropessán deu o dotse passes caigo o no caigo y bramán:

- Virgen Santíssima, ¡perdó!, ¡perdónam!, tot escagarsataterrorisat, en temó de que sel emportaren los dimonis. La escurina los va separá y arribán lo mosso a la porta de la capella va fé mols actes de contricsió y va está dos hores allí en la boca seca demanán misericordia a Deu y a María Santíssima. Y en son demá a la matinada va aná a vore a la dels sing (mesos), li va di que ya volíe casás en ella, y en efecte va portá cap abán lo negossi en tanta actividat que abans de acabás lo mes estáen casats, y mol contén ell de pugué aná al sel en una dona que ben mirada valíe tan com un atra, apart de habela conegut en lo sentit bíblic, que no done ni trau poca cosa.

viernes, 10 de mayo de 2024

Lexique roman; Magn, Manh - Maia

 


MagnManh, adj., lat. magnus, grand.

Voyez Denina, t. III, p. 196.

Valor magna,

En que s bagna.

Augier de S. Donat: Ses alegratge. 

La valeur grande, en quoi elle se délecte.

Menor joy ni pus manh

No vuelh c'ab lieys m' en remanh.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Moindre joie ni plus grande je ne veux pas qu'avec elle il m'en reste.

ANC. FR. Si li a dist: Rois magnes, que fais-tu?

Monin, Dissert. sur le Roman de Roncevaux, p. 50. 

ESP. IT. Magno. (chap. Magno, magnos : gran, grans.)

Ramón Sistac Vicén

2. Majer, Mager, Maier, Major, Maior, Maire, adj. compar., lat. major, plus grand.

Voyez la Grammaire romane, p. 149.

Car maiers es sa merces 

Qu'el mieus grans peccatz non es.

Cadenet: Ben volgra.

Car sa merci est plus grande que n'est grand le mien péché.

Que sos poders magers sia. Brev. d'amor, fol. 16.

Que son pouvoir son plus grand.

Aquist es majers el regn del cel. Trad. du N.-Test., S. Matthieu, ch. 18.

Celui-ci est plus grand au royaume du ciel.

Qual vos par que sion maior,

O li ben o li mal d' amor.

T. d'Albert Marquis et de Gaucelm: En Gaucelms.

Quels vous paraît que soient plus grands, ou les biens ou les maux d'amour.

Sol que 'l plagues qu' ieu la servis, 

No volgra guazardos maiors.

Arnaud de Marueil: Belh m'es lo. 

Seulement qu'il lui plût que je la servisse, je ne voudrais récompenses plus grandes.

- Majeur, plus considérable, principal. 

Que corn' ades lo corn major. Roman de Jaufre, fol. 97.

Qu'il sonne actuellement le cor principal. 

A joc maior jogatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

A jeu plus considérable jouez. 

Lor cosin, que d' els es maire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59. 

Leur cousin, qui est plus considérable qu'eux.

Avec l'article ou un pronom possessif, il devient superlatif:

Car de las grans foudatz que son, 

Es ben la majors, qui s'enten 

Segre son dan ad escien.

G. Faidit: S'om pogues. 

Car des grandes folies qui existent, c'est bien la plus grande, qui s'attache à suivre son dommage sciemment.

Mos majers pessamens... 

Es tot per far vostre plazer.

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Ma plus grande pensée... est toute pour faire votre plaisir.

A tot bon veiaire,

Es dels bons pretz lo maire.

G. Faidit: L'onrat jauzens. 

A tout bon avis, c'est des bons mérites le plus grand.

- Subst. Maire, chef.

Fet sagrament al major et als cossols. Titre de Périgueux, de 1386. 

Fit serment au maire et aux consuls. 

Lo fez major de son palays. V. de S. Honorat. 

Le fit maire de son palais.

Totz los mals que las gens fan, raconto alegramen a lor major en efern.

Liv. de Sydrac, fol. 97. 

Tous les maux que les gens font, ils les racontent joyeusement à leur chef en enfer.

Aquel que si part de la batalha contra lo mandamen de son senhor o de so major. L'Arbre de Batalhas, fol. 95. 

Celui qui se sépare de la bataille contre le commandement de son seigneur ou de son chef.

- Subst. pl. Aïeux, ancêtres, grands. 

Om non ausa dels maiors 

Aissi dir verais desonors, 

Com fai mensongieras lauzors.

Pons Barba: Sirventes. 

On n'ose des grands ainsi dire véritables déshonneurs, comme on fait mensongères louanges. 

So que pot esser proat 

Per escritz de nostres majors, 

De felosophes o doctors.

Un troubadour anonyme: Non aurai. 

Ce qui peut être prouvé par les écrits de nos ancêtres, des philosophes ou docteurs. 

ANC. FR. Se nos fuson major ou per. Roman du Renart, t. I, p. 121. Mena Panurge au temple major.

Rabelais, liv. V, ch. XLIV. 

Plus grant chose vos puis ne maire 

Offrir, promettre ne doner. 

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 65. 

Le prevost doit dire au mayeur: Maires, je vous dy par la loi, etc.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 408. 

En cela peuvent-ils bien encore aujourd'hui ensuivre leurs majeurs, et se rendre semblables à eulx. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. III, p. 165.

C'est un ancien dire nos majeurs. Nicolas Rapin.

Mez poiz ke li peres fu morz, 

Lobier, li maire, li plus forz, 

Vout à sis frères tot tolir.

Roman de Rou, v. 301.

CAT. Major. ESP. Mayor. PORT. Maior. IT. Maggiore. (chap. Mes gran, mes grans; prinsipal, prinsipals; majó, majós, com la festa o festes; agüelo, agüelos, agüela, agüeles; yayo, yayos, yaya, yayes; antepassat, antepassats.)

3. Majordome, Maiordome, s. m., majordome. (lat. major + domus)

Ne fes son majordome. Abr. de l'A. el du N.-T., fol. 7.

En fit son majordome.

En ayssi que te fay majordome. Leys d'amors, fol. 46. 

Par ainsi qu'il te fait majordome. 

CAT. Majordom. ESP. Mayordomo. PORT. Maiordomo. IT. Maggiordomo.

(chap. Mayordomo, mayordomos : lo home prinsipal de una possessió; lo significat ha cambiat una mica, se ha rebaixat a criat de una casa rica.)

4. Sotz-mayer, s. m., sous-maire.

Nos, sotz-mayer et juratz. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475.

Nous, sous-maire et jurés.

(chap. Sub mayordomo; teniente o tinén de alcalde, lo segón en rango.)

5. Majorment, Magerment, Maiorment, adv. compar., principalement, plus grandement.

De valer deu esser mais voluntos,

E de tot so que fassa 'ls pros grazir, 

E maiorment de dar.

B. Calvo: Ab gran dreg. 

Il doit être plus désireux de valoir, et de tout ce qui fasse honorer les preux, et principalement de donner.

Quant hom, per si honrar,

Da 'l sieu, e n' es desonratz,

No s pot maiorment desfar.

B. Calvo: Qui ha talen.

Quand un homme, pour s' honorer, donne le sien, et en est déshonoré, il ne peut plus grandement se perdre.

CAT. Majorment. ESP. Mayormente. PORT. Maiormente.

IT. Maggiormente. (chap. Prinsipalmen.)

6. Majoral, Maioral, s. m., supérieur, principal.

Fort onrava sos majorals,

Accordans fo ab sos egals.

Brev. d'amor, fol. 92.

Honorait fort ses supérieurs, fut facile avec ses égaux.

Sirventes non es leials, 

S'om no i ausa dir los mals 

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Un sirvente n'est pas loyal, si on n'ose y dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des supérieurs.

Los XII pars et totz los maiorals. Philomena.

Les douze pairs et tous les principaux.

A Carcassona ne fes pendre XI dels majorals de la vila.

Cartulaire de Montpellier, fol. 74.

A Carcassonne il en fit pendre onze des principaux de la ville. 

CAT. Majoral. ESP. Mayoral. PORT. Maioral. (chap. Mayoral, mayorals o majoral, majorals; prinsipal, prinsipals; se diu del ganadé de bovino, de bous o vaques, capatás, cap, jefe (chef en fransés), lo mes gran, lo majó.)

7. Majoret, Maioret, adj. compar. dim., plus grandelet.

L'autre son un petit majoret.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les autres sont un peu plus grandelets.

(chap. Mosso, mosset, mossos, mossets, mosseta, mossetes; granet, grandet, granets, grandets, graneta, grandeta, granetes, grandetes.)

8. Majoritat, Maioritat, s. f., majorité, supériorité.

Engaltat, o majoritat. Leys d'amors, fol. 119.

Égalité, ou majorité.

ESP. Mayoridad. PORT. Maioridade.

9. Majoria, Maioria, s. f., supériorité.

Sobr' els majors a una majoria.

Aimeri de Peguilain: Selh qui.

Au-dessus des plus grands il y a une supériorité. 

Li majors an majoria. Brev. d'amor, fol. 19. 

Les plus grands ont supériorité.

- Mairie.

Aver VIII cossols, e ne ostar la majoria.

Docum. de 1475. Ville de Bergerac. 

Avoir huit consuls, et en ôter la mairie.

ESP. Mayoría. PORT. Maioria. IT. Maggioria. (chap. Majoría, majoríes; mayoría, mayoríes : la majó part.)

10. Majoransa, Maioransa, s. f., majorité, plus grande partie.

Auretz del dampnatge la majoransa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48. 

Vous aurez du dommage la plus grande partie. 

ANC. IT. Che per lo senno o maioranza, o possa.

Barberini, Docum. d'amore, p. 54. 

IT. MOD. Maggioranza.

11. Majestat, Maiestat, s. f., lat. majestatem, majesté.

Quan be se dreca, lo cel a pertusat, 

E ve lainz tota la majestat.

Poëme sur Boèce. 

Quand bien se dresse, le ciel a percé, et voit léans toute la majesté.

Dignes de vezer Dieu en sa majestat.

V. et Vert., fol. 84.

Digne de voir Dieu dans sa majesté.

Mas Dieus de majestat los puni mantenent. V. de S. Honorat. 

Mais le Dieu de majesté les punit aussitôt. 

Loc. Accusatz de falsa moneda o de crim de (lesa) majestat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28. 

Accusé de fausse monnaie ou de crime de lèse majesté.

CAT. Magestat. ESP. Magestad (majestad). PORT. Magestade.

IT. Magestà, magestate, magestade. (chap. Majestat, majestats; lo rey, la reina, los reys, les reines; lo infán, los infans, la infanta, les infantes; lo príncipe o prínsep, los príncipes o prinseps, la prinsesa, les prinseses.)

12. Majestral, Maestral, Maistral, adj., lat. magistralis, excellent, supérieur, suprême.

Las domnas qu' entendian los sieus maestrals ditz de las soas cansos.

V. de Giraud de Borneil.

Les dames qui entendaient les siens excellents mots des siennes chansons.

Fig. Maistrals vertuz qui nos fai istar ab Deu. Trad. de Bède, fol. 80.

(chap. Magistral virtut que mos fa está en Deu.)

 Suprême vertu qui nous fait être avec Dieu.

ESP. Maestral (magistral). IT. Maestrevole. (chap. Magistral, magistrals; maestral, maestrals : de maestre o mestre, latín magister.)

13. Maistralmen, adv., habilement, ingénieusement.

Li sieu dechat, ben faitz maistralmen, 

Mostron que ieu non puesc dir lauzor pro. 

B. Carbonel: S' ieu anc. 

Les siens ditiés, bien faits habilement, montrent que je ne puis dire assez de louange.

ESP. Maestramente (magistralmente). IT. Maestrevolmente. 

(chap. Magistralmen, maestralmen.)

14. Maestril, adj., supérieur, excellent.

Qui bon' art e belh' e maestril ha 

Per far obra be fort e maestril.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Qui bon et bel et supérieur art a pour faire oeuvre bien forte et supérieure.

Si be s so 'l mot maestril, 

Leu seran d' entendr' a unquec.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Si les mots sont moult excellents, ils seront faciles à entendre pour un chacun.

15. Majestrilmen, Maestrilmen, adv., savamment, habilement. 

Atressi m pren com fai al joguador 

Qu' al comensar jogua maestrilmen.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Tout ainsi il me prend comme fait au joueur qui, au commencer, joue habilement.

Des manuscrits portent majestrilmen.

16. Majestre, Maiestre, Mayestre, Maestre, Maistre, Mestre, 

s. m., lat. magistrum, maître, savant, expert dans un art. 

Fo apellatz maestre dels trobadors. V. de Giraud de Borneil. 

Fut appelé maître des troubadours. 

K. apelec Filomena lo maestre de la estoria ses mesorga. Philomena.

Charles appela Philomena le maître de l'histoire sans mensonge.

Si non a l' amajestramen

D' Amor, qu'es majestre lials.

Aimeri de Peguilain: D'aisso don. 

S'il n'a la leçon d'Amour, qui est maître loyal. 

Fig. Es mortz Guillems Malespina, marques, 

Que fo miralhs e mayestre dels bes. 

(chap. Está mort Guillermo Malespina, marqués, que va sé espill y maestre, mestre dels bens.)

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Est mort Guillaume Malespine, marquis, qui fut miroir et maître des biens.

- Celui qui enseigne quelque science, quelque art.

Neguna arz non es apresa ses maistre. Trad. de Bède, fol. 80.

Nul art n'est appris sans maître.

- L'artiste lui-même.

Si quo 'l maiestre vai prendre 

Lo jaspi lai on l' a vist.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Ainsi comme le maître va prendre le jaspe là où il l' a vu.

- Titre attaché à certaines dignités, à certains emplois.

Aquel que es mestre de la milicia. Trad. du Code de Justinien, fol. 97.

(chap. Aquell que es maestre - mestre - de la milissia; gran maestre del Temple, o de atres milissies religioses.)

Celui qui est maître de la milice.

- Titre donné aux membres de certaines corporations.

Al bon metge, majestre Frederic.

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps. 

Au bon médecin, maître Frédéric. 

- Adj. Esser mayestre tutor.

(chap. Sé mestre tutó.)

Aimeri de Peguilain: Li folh e 'l put. 

Être maître tuteur.

Aquest so mayestres usuriers. V. et Vert., fol. 14. 

Ceux-ci sont maîtres usuriers.

ANC. FR. Ce conte mestre Wace ki escrit a trové.

Roman de Rou, v. 1193. 

ANC. CAT. Maestre, maistre. CAT. MOD. Mestre. ANC. ESP. Mestre, mestro. ESP. MOD. Maestre, maestro. PORT. Mestre. IT. Maestro. 

(chap. Mestre, maestre, mestres, maestres, mestra o maestra, mestres o maestres.)

- Mistral, vent qui souffle sur la Méditerranée.

(N. E. Apellido además de Joseph Étienne Frédéric Mistral, autor en provenzal, lengua occitana. 1830-1914. Entre otros, el diccionario provenzal - francés: Lou Tresor dou Felibrige y variantes.)

Los principals aissi nomnam

En nostra lengua romana,

Levan, grec, e trasmontana, 

Maestre, ponent e l' abeg, 

Mieg jorn, issalot.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Les principaux ainsi nous nommons dans notre langue romane, levant, grec et tramontane, mistral, couchant et sud-ouest, midi, eyssiroc 

(N. E. siroco, Scirocco, como el Volkswagen).

ANC. FR. Le maistral... siffler à travers nos antennes.

Rabelais, liv. IV, chap. XVIII.

CAT. Mestral. ESP. Maestral (cierzo). IT. Maestrale. (chap. Mistral : sers.)

Ce vent, appelé mistral par les Provençaux, est le même que le cercius, dont parlent les auteurs anciens. Auguste, lors de son séjour dans les Gaules, érigea un temple à cette étrange divinité; les habitans de Narbonne et ceux de plusieurs endroits de la Provence le nomment encore le cers; Aulugelle a dit que ce vent renversait les hommes et les chars; il produit encore aujourd'hui les mêmes effets. 

Voyage fait dans le Levant, Notes, p. 10 et 11.

17. Majestra, Mayestra, Maistra, Maystra, s. f., maîtresse, savante, experte dans un art.

Ieu suy maystra d' aquell' art. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Je suis maîtresse de cet art. 

Fig. Ociozetat es mayestra de motz de mals. V. et Vert. fol. 86. 

L'oisiveté est maîtresse de beaucoup de maux.

Adj. Cortesa fo et enseignada, avinens e fort maistra, e saup trobar.

V. de la dame Tiberge. 

Elle fut courtoise et enseignée, avenante et fort savante, et sut trouver.

CAT. Mestra. ESP. Maestra. PORT. Mestra. IT. Maestra. (chap. Mestra, maestra, mestres, maestres. Esta mestra no mos enseñe res.)

18. Majestria, Maestria, Mayestria, s. f., maîtrise, habileté, science, industrie, capacité.

Grans afans es lo conquerers, 

Mas lo gardars es maestria.

P. Fabre d'Uzès: Luecx es. 

Grande peine est le conquérir, mais le garder est science.

Faita per tal maestria,

Ses totz mals, mas ab totz bes.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Faite par telle industrie, sans tous maux, mais avec tous biens. 

Fig. Vos que avetz de preiar maestria,

Voill que preietz. 

T. de H. de LA Bachelerie et de B. de S. Félix: Digatz. 

Vous qui avez la science de prier, je veux que vous priiez.

- Dignité, gravité, sévérité. 

Quan vei vostra fresca color, 

Avinen ses majestria.

Cadenet: Ai son.

Quand je vois votre fraîche couleur, avenante sans sévérité.

ANC. FR. Renart qui tant sot de mestrie. 

Que nus ne puet, ce poise mi, 

Aujourd'hui venir à maistrie, 

Se il ne set de renardie. 

Roman du Renart, t. I, p. 5, et t. IV, p. 123. 

CAT. ANC. ESP. Mestria. ESP. MOD. (maestría) IT. Maestria. 

(chap. Maestría, maestríes.)

19. Majestratge, Maestratge, s. m., supériorité, hauteur.

Bella, ses majestratge.

Blacasset: Be m play. 

Belle sans hauteur.

Un manuscrit porte maestratge.

ANC. ESP. Maestrage (maestraje: oficio de maestro de una embarcación).

20. Magistral, adj., lat. magistralis, magistral.

Diffinicio magistral. Eluc. de las propr., fol. 13.

Définition magistrale.

CAT. ESP. PORT. Magistral. IT. Magistrale. (chap. Magistral, magistrals.)

21. Magistrat, s. m., lat. magistratus, magistrat.

Li preveyre e li magistrat. Trad. des Actes des apôtres, ch. 4. 

Les prêtres et les magistrats.

CAT. Magistrat. ESP. PORT. Magistrado. IT. Magistrato. (chap. Magistrat, magistrats, magistrada, magistrades.)

22. Magisteri, s. m., lat. magisterium, maîtrise, magistrature.

De fe, de savieza, de magisteri, de honor, de sciencia.

Eluc. de las propr., fol. 112.

De foi, de sagesse, de maîtrise, d'honneur, de science.

CAT. Magisteri. ESP. PORT. Magisterio. IT. Magisterio, magistero.

(chap. Magisteri, magisteris : carrera universitaria. Alguns mestres de chiquets no se mereixen este nom o títul, perque són mes burros que Platerolo burro de Juan Ramón Jiménez.)

23. Majestrar, Maestrar, Maistrar, Maystrar, Maestreiar, Maistreiar, Maystreiar, Maestriar, v., faire, arranger avec art, façonner, travailler en maître, élaborer, maîtriser, dominer, exceller.

Vas pretz non an cor clar, 

E maystreion las proezas.

P. Vidal: Abril issic.

Vers mérite ils n'ont pas le coeur pur, et dominent les prouesses.

Part. pas. Ja non auran pro botos...

Ni seran ja pro lavadas...

Ni lur cabelh pro maestrat.

Brev. d'amor, fol. 129. 

Jamais elles n'auront assez de boutons..., ni ne seront jamais assez lavées..., ni leurs cheveux assez arrangés avec art.

Un estribot farai que er mot maestratz 

De motz novels e d'art e de divinitat.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot qui sera moult façonné de mots nouveaux et d'art et de divinité. 

Fes cansos maestradas. V. de Giraud de Calanson. 

Fit chansons excellentes. 

Coblas e baladas

D' azaut maistreiadas.

G. Riquier: El nom de. 

Stances et ballades parfaitement faites avec art. 

Adzaut e non trop maystrat 

Vostre vestir sian talhat.

P. Vidal: Abril issic. 

Que convenablement et non trop façonnés vos vêtements soient taillés.

De pauca odor, si non es maestriat.

Eluc. de las propr., fol. 199. 

De faible odeur, s'il n'est élaboré. 

ANC. FR. Si avoit baucié le pié destre; 

Desus la gorge li volt metre,

Qar miex l'en cuidoit mestroier.

Roman du Renart, t. I, p. 190. 

Nus ne vos sauroit si gouverner et si maistrer com ge que vostre sire sui.

Villehardouin, p. 25.

Comme le suppliant ne povoit maistrier ledit cheval.

Lett. de rém. de 1390. Carpentier, t. II, col. 1116. 

ANC. ESP. Maestrar. ESP. MOD. Maestrear (amaestrar). IT. Maestrare. (chap. Amaestrá, domá; dominá; sé mestre en algo.)

24. Amajestrar, Amayestrar, Amaestrar, v., disposer, dresser, élaborer, préparer.

Cant hom amayestra la causa, que non deu pezar, de guisa que sia plus pezans. V. et Vert., fol. 17. 

Quand on dispose la chose, qui ne doit pas avoir le poids, de manière qu'elle soit plus pesante.

Aqui esdeve sulpres, e pueis las gens lo trazo e l' amaestro per lo sen, e 'n fan gan re de medecinas. Liv. de Sydrac, fol. 47. 

Là survient soufre, et puis les gens le retirent et l' élaborent comme de raison, et en font beaucoup de médecines.

Part. pas. Can soi armat n' el destrier... 

E quan es ben amajestrat. 

Aimeri de Peguilain: Can qu' eu fezes. 

Quand je suis armé et sur le destrier... et quand il est bien dressé. 

ANC. CAT. ESP. Amaestrar. IT. Ammaestrare. (chap. amaestrá: amaestro, amaestres, amaestre, amaestrem o amaestram, amaestréu o amaestráu, amaestren; amaestrat, amaestrats, amaestrada, amaestrades : domat, domats, domada, domades : dominat, dominats, dominada, dominades.)

25. Amajestramen, Amaiestramen, s. m., enseignement, leçon, éducation.

Si non a l' amajestramen 

D'Amor, qu' es majestre lials.

Aimeri de Peguilain: D'aisso don. 

S'il n'a la leçon d'Amour, qui est maître loyal. 

ANC. CAT. Amaestrament. ESP. Amaestramiento. IT. Ammaestramento.

(chap. Amaestramén, amaestramens; doma, domes; dominassió, dominassions.)

26. Enmaystrit, adj., habile.

Sest son enmaystrit

Que, d' un pauc de valor,

Cuian far cobertor

A totz los falhimens.

Nat de Mons: Al bon rey.

Ceux-ci sont habiles qui, d'un peu de mérite, pensent faire couverture à toutes les fautes.

27. Magnificencia, s. f., lat. magnificentia, magnificence. 

Magnificencia, so es far nobles fagz e noblas obras. V. et Vert., fol. 64. Magnificence, c'est faire de nobles faits et de nobles oeuvres.

CAT. ESP. PORT. Magnificencia. IT. Magnificenzia. (chap. Magnifissensia, magnifissensies.)

28. Magnific, adj., lat. magnificus, magnifique.

Lo magnific et poyssant senhor. Rég. des États de Provence, 1401. 

Le magnifique et puissant seigneur.

CAT. Magnific. ESP. (magnífico) PORT. IT. Magnifico. 

(chap. Magnífic, magnifics, magnífica, magnífiques.)

29. Magnificar., v., lat. magnificare, célébrer, glorifier, honorer, exalter. 

El sieu san nom magnificar. Brev. d'amor, fol. 79.

(chap. Lo seu san nom magnificá, selebrá, glorificá, honorá, exaltá.)

Le sien saint nom glorifier.

Quant lo Senhor magnifiquet sa misericordia. 

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 1.

Quand le Seigneur exalta sa miséricorde.

- Développer, agrandir, gonfler.

La major vena de las sieuas si dilata, laqual dilatada, totas las autras d' el procedens si magnifico. Eluc. de las propr., fol. 55. 

La principale veine des siennes se dilate, laquelle dilatée, toutes les autres procédant de lui se gonflent.

Part. pas. Aquest fo magnificatz per Jhesu-Crist.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. 

Celui-ci fut glorifié par Jésus-Christ.

Si es tardada la sua inscizio entro que sia magnificat. 

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Si son incision est retardée jusqu'à ce qu'il soit gonflé.

ANC. FR. Pour magnifier sa victoire, Hannibal envoya en Cartage trois muis des anneaulx d'or qui avoient esté prins.

Alain Chartier, p. 429. 

Louant et magnifiant sa vertu.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Brutus.

Sire Deus, tu es magnified.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 49. 

ESP. PORT. Magnificar. IT. Magnificare. (chap. Magnificá: magnifico, magnifiques, magnifique, magnifiquem o magnificam, magnifiquéu o magnificáu, magnifiquen; magnificat, magnificats, magnificada, magnificades.)

aquimequedo

Magneta, s. f., lat. magnetem, magnète, pierre magnétique. 

La peyra dita magneta.

(chap. La pedra dita magnetita : imán.)

Magneta es peyra en color ferrenca... de ferr es atractiva.

Eluc. de las propr., fol. 184 et 189. 

La pierre dite magnète.

La magnète est une pierre de couleur de fer... de fer elle est attractive.

ANC. FR. Magnete trovent Troglodite

En Inde, e precieus est ditte; 

Fer ressemble, e si le trait 

Altressi cum l'aimant fait.

Marbode, de Gem., art. 19, col. 1656 (Roquefort, t. II, p. 109, col. 2). PORT. IT. Magnete. (ESP. Magnetita; piedra imán. Chap. Magnetita, pedra imán; magnétic, magnetics, magnética, magnétiques; magnetisme, v. imantá: imanto, imantes, imante, imantem o imantam, imantéu o imantáu, imanten; imantat, imantats, imantada, imantades; magnetisá: magnetiso, magnetises, magnetise, magnetisem o magnetisam, magnetiséu o magnetisáu, magnetisen; magnetisat, magnetisats, magnetisada, magnetisades.)


Magre, Maygre, adj., lat. macrum, maigre.

Pot leu son auzel gras baissar, 

O, s'es trop magres, engraissar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Peut facilement diminuer son oiseau gras, ou, s'il est trop maigre, l' engraisser.

Maygres si tenia. V. de S. Honorat.

Maigre se tenait.

Subst. No sent la nafra, si no atenh al magre. 

Eluc. de las propr., fol. 156. 

Ne sent pas la blessure, si elle n'atteint au maigre.

ANC. FR. Li roncis est magres e las,

Magre sont andui de mesaise.

Roman de Partonopeus, t. 1, p. 27.

- Adj., aride, sec.

Fructifica plus en magra terra qu'en grassa. V. et Vert., fol. 75.

Fructifie davantage en maigre terre qu'en grasse.

Fig. Ab son magre chantar dolen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Avec son maigre chanter dolent.

CAT. Magre. ESP. PORT. IT. Magro. (chap. s. m. Magre, magres; cuixot, cuixots; pernil, pernils; magreta, magretes; encara que se diu magre, porte bona cansalada, grassa, greix, tossino. Adj. prim, prims, prima, primes; arguellat, arguellats, arguellada, arguellades; chupat, chupats, chupada, chupades; sec, secs, seca, seques.)

2. Magret, adj. dim., maigrelet.

Prendetz una jove galina

Non ges magreta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous prenez une jeune poule non point maigrelette.

ANC. FR. Autant me plaist la grassette,

Comme me plaist la maigrette.

Ronsard, t. II, p. 1307.

ESP. Magrito. IT. Magretto. (chap. Primet, primets, primeta, primetes; sequet, sequets, sequeta, sequetes; arguelladet, arguelladets, arguelladeta, arguelladetes; magret, magrets, magreta, magretes.)

3. Magreza, Maigreza, s. f., maigreur.

De magreza inductiva. Eluc. de las propr., fol. 25.

Productive de maigreur.

Maigreza en chara es honors a morgue. Trad. de Bède, fol. 62.

Maigreur en visage est honneur à moine.

ANC. FR. Ne de paleur ne de megrece. Roman de la Rose, v. 297.

Et, qui plus est, par faulte d'avoir bledz,

De toute part sont pauvres assemblez, 

Crians, plorans par carrefours et rues: 

Mesgresse fait ainsi ses escourues.

Faitfeu, p. 4.

L'envie aux bigles yeux, grasse de la maigresse 

De ses plus grans amis.

Du Bartas, p. 125. 

CAT. ANC. ESP. PORT. Magreza. IT. Magrezza.

4. Magrir, v., maigrir.

Per ma dona magris e sec.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem.

Pour ma dame je maigris et sèche.

(chap. Amagrís : aprimás, secás, arguellás, chupás.)

5. Magrezir, v., lat. macrescire, maigrir, amaigrir.

Ben vei e sai e crei qu' es vers

Qu' amors engraiss' e magrezis,

L' un ab trichar, l' autr' ab dir vers.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.

Je vois bien et sais et crois qu'il est vrai qu'amour engraisse et amaigrit l'un avec le tricher, l'autre avec le dire vrai.

E m vey tot dia magrezir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera.

Et je me vois chaque jour maigrir.

Per qu' en magrezisc e sec.

Giraud de Borneil: Er auziretz.

C'est pourquoi j'en maigris et sèche.

ANC. CAT. Magrezir. ANC. ESP. Magrescer. (chap. Aprimás, secás, arguellás.) 

6. Amagrezir, v., amaigrir, maigrir.

Quar tan nos fan amagrezir 

Plangz, pessamens, badalhs, sospir. 

Brev. d'amor, fol. 20.

Car tant nous font maigrir plaintes, soucis, bâillements, soupirs.

N' amagrezisc a sobrier.

Amanieu des Escas: Dona per. 

J'en maigris à l'excès. 

CAT. Amagrir. ESP. Amagrecer.

7. Emagrezir, v., amaigrir, maigrir. 

Bestia, si no pren son noyriment de sanc, si emagrezissh.

Continuament emagrezish. 

Eluc. de las propr., fol. 29 et 92. 

Une bête, si elle ne prend sa nourriture de sang, s' amaigrit.

Continuement maigrit.

CAT. Enmagrir. ESP. PORT. Enmagrecer. IT. Immagrire.

8. Esmagrezir, v., amaigrir, maigrir. 

Deu mot dompdar et esmagrezir sa carn. V. et Vert., fol. 95.

Doit moult dompter et amaigrir sa chair. 

ANC. FR. Emmaigrissant son corps par faulte de prendre suffisante nourriture. Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Antoine. 

IT. Smagrire.

9. Macerar, Mazerar, v., lat. macerare, macérer, mater, tourmenter.

Macerar e tener en caytivitat. Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 10.

Tourmenter et tenir en captivité. 

Part. pas. Charns sia macerada per abstinentia. Trad. de Bède, fol. 53.

Que la chair soit matée par abstinence.

Violas ab sucre mazeradas. Eluc. de las propr., fol. 228.

(chap. Violetes en sucre masserades.)

Violettes macérées avec sucre.

CAT. ESP. PORT. Macerar. IT. Macerare. (chap. Masserá; matá; maurá, marsí, com les olives maurades o marsides.)

10. Marcit, adj., lat. marcidus, flétri, fané, épuisé.

De herbas marcidas.

De cauzas per freior mortas o marcidas vivificativa.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 24.

D' herbes flétries.

Vivificative de choses mortes ou flétries par frayeur.

ANC. CAT. Marcit. IT. Marcido. (chap. Marsit, marsits, marsida, marsides;  maurat, maurats, maurada, maurades.)

11. Marcesir, Marcezir, v., lat. marcescere, flétrir, faner, languir.

Tu yest lums que no s' escantis, 

Tu yest flors que no s marcezis.

G. Folquet: Escrip trop. 

Tu es lumière qui ne s'éteint pas, tu es fleur qui ne se fane pas.

Tan tost marceziss coma la flor del camp. V. et Vert., fol. 31. 

Se flétrit aussitôt comme la fleur du champ. 

Fig. Fai marcesir l' enjen de la pessa. 

Sofraita de vianda fai lo ventre marcezir.

Trad. de Bède, fol. 53 et 54. 

Fait flétrir la faculté de la pensée.

Privation de nourriture fait languir le ventre.

(chap. Marchitá, marchitás: marchito, marchites, marchite, marchitem o marchitam, marchitéu o marchitáu, marchiten; marchit, marchits, marchita, marchites. Semá, semás: yo me semo, semes, seme, semem o semam, seméu o semáu, semen; semat, semats, semada, semades.)

12. Marcezible, adj., flétrissable, altérable. 

Eretat non coronpabla e non orezada e non marcezibla.

Trad. de la 1re Épître de S. Pierre. 

Héritage non corruptible et non contaminé et non flétrissable.


Mai, May, s. m., lat. maius, mai. 

Dona, la genser creatura 

Que anc formes el mon natura..., 

Pus bela que bels jorns de may..., 

Roza de may, pluia d' abrieu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, la plus belle créature qu'oncques formât au monde nature..., plus belle que beaux jours de mai..., rose de mai, pluie d'avril. 

Si cum abrils e mays 

Es d' autres temps plus guays.

Arnaud de Marueil: Mout eran dous. 

Ainsi comme avril et mai est plus gai qu'autres temps.

ANC. CAT. Mai. ESP. Mayo. PORT. Maio, mayo. IT. Maggio. (chap. Mach.)

2. Mai, adj., de mai, qui appartient au mois de mai.

Tro a kalenda maia.

(chap. Hasta les calendes de mach.)

T. d'Ebles et de Gui d'Uisel: En Gui.

Jusqu'aux calendes de mai.

(chap. De mach.)

3. Maia, s. f., mai, arbre planté devant l'habitation, ou rameau attaché à la porte de quelqu'un, en signe d'honneur ou d'affection, le premier jour de mai.

Ni planton albre, ni fasson ramadas per occasion de maias.

Que d' aissi enan negus hom ni deguna femna no fassa maias en Monpeslier. Cartulaire de Montpellier, fol. 145.

Ni ne plantent arbre, ni fassent ramées à l'occasion des mais.

Que d'ici en avant nul homme ni nulle femme ne fasse mais dans Montpellier.

(ESP. El mayo, los mayos; calendas de mayo. Chap. Los mayos: abres que se plantaben al entrá lo mes de mach. Aquí dal fique que se plantabe un abre o una rama a la porta de algú, per honor o afecte.)