Índice, tomo V, Ordonacions, Pedro IV de Aragón, Ceremonioso

ÍNDICE de los documentos y demás materias que comprende este tomo.

Advertencia.

 

Ordonacions fetes per lo molt alt senyor en pere terç rey Darago (Pere IV de Aragó, terç com a Comte de Barchinona) sobra lo regiment de tots los officials de la sua cort.

 

// Nota de Ramón Guimerá Lorente: Estos textos están redactados en lengua valenciana, parecen escritos para la Corte del Reino de Valencia. Hay muchos rasgos que lo indican: artículos, vocabulario, y ausencia de palabras puras occitanas u occitanismos que se encuentran todavía en textos muy posteriores de Barcelona, pongamos de Cataluña, como este de 1505 donde aún usan HOC : sí. Algunos de los textos NO los encuentro en esta web (Monchosoft) para enlazar, no sé si los tengo en otro sitio. Para los investigadores, acudan al original editado por Bofarull, o a las diversas copias que debe haber, más o menos manipuladas.)

 

Dels Majordomens. 

Dels Copers. 

Dels Boteylers majors. 

Dels Boteylers comuns. 

Del Portant aygua a la boteylaria. 

Dels Panicers majors. 

Dels Panicers comuns. 

Del Pastador. 

Dels Escuders davant nos tallar ordonats. 

Dels Sobrecochs. 

Dels Coyners mayors. 

Del Argenter de la nostra cuyna. 

Dels Cochs comuns.

Del Moseu.

Del Manucier. 

Dels Argenters de la cuyna comuna. 

Del Portador daygua a la cuyna.

Dels Escuders portants lo taylador real. (aquí dudo si pone le, o lo)

Del Comprador. 

Dels Cavalleriçes.

Del Menescal.

Dels Homens de la escuderia. 

Del Falconer major. 

Dels Falconers. 

Dels Caçadors o Guarda de cans. 

Del Sobreazembler e Sotsazembler. 

Dels Azemblers. 

Dels Juglars. 

 

AÇI COMENÇA LA SEGONA PART DEL LIBRE E PRIMERAMENT DEL OFFICI

 

Dels Camarlenchs. 

Dels Escuders de la cambra. 

Dels Ajudants de la cambra. 

Del Barber. 

Dels Meges de phisica.

Dels Meges de Cirurgia. 

Dels Escrivans secretaris. 

Del Armador real. 

De la guarda de les tendes. 

Del Sartre et sos coadjutors. 

De la Custurera et de la coadjutora. 

Del Apothecari. 

Dels Rebosters majors. 

Dels Rebosters comuns. 

Del Escombrador del palau e lavador del argent.

Dels Uxers darmes. 

Dels Porters de massa.

Dels Porters de porta forana.

Del Posader.

Dels Algutzirs. 

Dels Homens del offici del Algotzir. 

 

AÇI COMENÇA LA TERCERA PART DEL LIBRE. 

 

Del Canceller. 

Del Vicecanceller. 

Del offici del Prothonotari tinent los segells. 

Dels Scrivans de manament de la nostra scrivania.

Dels Ajudants de la nostra Scrivania.

Dels Missatges de verga de la cancellaria. 

Del Calfador de la cera perals segells pendents. 

Offici dels Sagelladors de la scrivania. 

Dels Promovedors.

Dels Endreçadors de la conciencia.

Dels Oydors.

Dels Escrivans dels Oydors. 

Dels Porters o sotsporters que son liurats als Oydors.

Del Confessor.

Del Abbat de Sanctas Creus.

Dels Monges de la cappella. 

Del Escolan de la cappella. 

Dels Almoyners. 

Del Escolan de la Almoyna. 

Del Servidor de la Almoyna. 

Dels Correus. 

 

AÇI COMENÇA LA QUARTA PART DEL LIBRE E PRIMERAMENT 

 

Del Maestre racional. 

Del Lochtinent e Scrivans del Maestre racional.

Del Tesaurer. 

Del Lochtinent e Scrivans de Thesaurer. 

Del Escriva de Racio. 

Del Lochtinent et scrivans de Racio. 

Dels Convits. 

De les viandes. 

De la manera de dar racions. 

Dels frens e altres apparellaments de cavals.

De les vestidures e altres ornaments.

De les oblacions. 

Dels honors a alcuns con se pertanyen faedors.

De les fruytes en la taula ministradores.

De la illuminacio de la Cort Real.

De la illuminaria quant per defunts se celebra.

Del argent de la cort nostra. 

Dels Consellers nostres.

De la manera del seer e proposar en consell nostre.

Dels serveys. 

Dels salaris dels Comissaris. 

De la manera de escriure letres a diverses persones. 

De la manera de sagellar ab sagell de cera e ab bulla.

De la taxacio de les cartes e letres qui exiran de la nostra cort.

Dels beneficis donadors. 

De la ordinacio de la cappella. 

De la vigilia e de la Nativitat de Nostre Senyor.

De la festa de sent Johan evangelista. 

De la festa de la Circuncisio de nostre Senyor.

De la festa de la Epiphania. 

De la conversio de sent Paul.

De la cadira de sent Pere. 

De la festa de Ram e Palma. 

Del dijous de la Cena. 

In Parasceve de nostre Senyor. 

De la vigilia e del dia de la Resurreccio de nostre Senyor.

Del dilluns e del dimars seguents. 

De la festa de la Invencio de Sancta Creu. 

De la festa de la Ascencio de nostre Senyor. 

De la vigilia de Pentacosta e del dia e del diluns e del dimarts seguents. 

Del dicmenge de Trinitat. 

De la festa del Cors de nostre Senyor. 

De la festa de la Nativitat de sent Johan Babtista. 

De la festa de sent Pere. 

De la festa de sancta Anna. 

De la Transfiguracio de nostre Senyor.

De la festa de sent Lorenç. 

De la Corona de Jesuchrist. 

De la festa de la Exaltacio de Sancta Creu. 

De la Dedicacio de sent Michel. 

De la festa de sent Luch evangelista. 

Del dia de Tots Sants. 

De la Comemoracio dels defunts e tota hora que per defunts se faça. 

De la festa de la Passio de la ymage de Jesuchrist.

De la festa de sent Marti. 

De la festa de sancta Katarina. 

De la festa de sent Nicolau. 

De les quatre festivitats de la Mare de Deu. 

Dels Martirs. 

Dels Confessors. 

De les Verges. 

De les huytaves de les festes de nostre Senyor e de la verge Maria y de tots los altres sants. 

De les vigilies de les festes. 

Dels dies dominicals. 

Dels divendres. 

Dels dissaptes. 

Dels dies ferials. 

De les quatre tempores del any. 

De la Almoyna. 

De les Fayles e dels Missatges. 

De les loguers de les besties logades. 

Declaracio feta sobre totes les dites ordinacions. 

 

ORDINACIO FETA PER LO MOLT ALT E MOLT EXCELLENT PRINCEP E SENYOR LO SENYOR EN PERE TERÇ REY DARAGO DE LA MANERA CON LOS REYS DARAGO SE FARAN CONSEGRAR E ELLS MATEYS SE CORONARAN.

 

ORDINACIO FETA PER LO DIT SENYOR REY DE LA MANERA CON LES REYNES DARAGO SE FARAN CONSEGRAR E LOS REYS DARAGO LES CORONARAN. 

 

Fin del índice.

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino dimonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Lexique roman; Manaya - Manganel, Manguanel, Mangonelh

Manaya, s. f., merci, discrétion.

Ai mes mon cor sobrier 

En la sua manaya.

Albert de Sisteron: Ab son guay. 

J'ai mis mon coeur indépendant en la sienne discrétion.

ANC. FR. Et que soiez en ma manaye.

Roman d'Athis. Du Cange, t. IV, col. 338. 

Or vous metez du tout en la moie manaie. 

Roman de Berte, p. 81.

Manbor, s. m., mainbour, tutelle, curatelle, administration.

Totz hom que auria guarda o manbor, si hom lh' en demandava re, deu en esser creut, del moble, per son sagrament.

Charte de Monferrand, de 1240. 

Tout homme qui aurait garde ou administration, si on lui en demandait quelque chose, doit en être cru, quant au mobilier, par son serment. ANC. FR. Nos effans estans avec nous en nostre mainbournie.

Ord. des R. de Fr., 1308, t. I, p. 459.

Manc, adj., lat. mancus, imparfait, qui manque, manchot.

Vielha rica ten per manca, 

Quant a poder, e non dona.

P. Vidal: Car' amigua. 

Une vieille riche je tiens pour imparfaite, quand elle a pouvoir, et ne donne pas. 

Substantiv. Tal m' avetz tornatz, qu' a lucha 

No m defendria d'un manc.

Giraud de Borneil: Quan la. 

Vous m'avez rendu tel, qu'à la lutte je ne me défendrais pas d'un manchot.

ANC. FR. Miex vodroie estre d'un pié manc 

Que vos mesface tant ne qant.

Roman du Renart, t. 1., p. 60. 

Ceste ardeur et allégresse d'esprit qui naturellement excite les poètes, et sans laquelle toute doctrine leur seroit manque et inutile. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 24. 

Il sera trouvé manque et imparfait. Du Bartas, p. 344.

CAT. ESP. PORT. IT. Manco. (chap. Manco, mancos, manca, manques; normalmén que li falte un bras o una ma.)

2. Mancamen, s. m., manquement, faute.

Purament se confesso sencza alcun mancament. La nobla Leiczon. Simplement se confessent sans aucun manquement.

CAT. Mancament. ESP. Mancamiento (falta). IT. Mancamento. 

(chap. Falta.)

3. Mancar, Manquar, v., manquer, faire défaut.

Ja no cug traspas ni manc.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

Je ne pense pas que jamais il trépasse ni manque.

Non li mancara ren per null temps. Poëme de S. Trophime.

Ne lui manquera rien par nul temps.

Part. pas. L' aiga lor es manquada.

Chronique des Albigeois, col. 26.

L'eau leur est manquée.

CAT. ANC. ESP. Mancar (faltar). IT. Mancare. (chap. Faltá. A la llengua valensiana diuen ni mes ni manco : menos.)

Mandibula, s. f., lat. mandibula, mandibule, mâchoire. 

Bestia ab dens en cascuna mandibula. Eluc. de las propr., fol. 254.

(chap. Bestia en dens a cada mandíbula.)

Bête avec dents en chaque mandibule. 

La continuatio de la mandibula.

Las mandibulas.

Trad. d'Albucasis, fol. 3 et 14. 

La continuation de la mandibule. 

Les mandibules. 

ESP. (mandíbula) PORT. Mandibula. (chap. Mandíbula, mandíbules; les barres.)

Mandragora, s. f., lat. mandragora, mandragore.

Mandragora fay dormir. Brev. d'amor, fol. 5. 

(chap. La mandrágora fa dormí.)

La mandragore fait dormir.

Trobo, en loc rescot, mandragora. Eluc. de las propr., fol. 250. 

Trouvent, en lieu caché, mandragore. 

CAT. ESP. (chap. mandrágora) PORT. Mandragora. IT. Mandragola.

2. Mandragori, adj., de mandragore.

Oli mandragori. Eluc. de las propr., fol. 216. 

Huile de mandragore.

Mandurcar, Mardurgar, v., jouer de la mandore.

Sistolar

E mandurcar.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Jouer du sistre et jouer de la mandore.

Un autre Ms. porte mardurgar.

La mandore s'appelle en CAT. et en ESP. bandurria, en PORT. bandurra, en IT. mandola (mandolina). (chap. Bandurria, bandurries; mandurria, mandurries; cagamandurries, cagabandurries.)

Manes, adv., promptement, sur-le-champ, soudain.

Aqui l' an manes mort en un sablo. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82. 

L'ont tué là soudain sur une grève.

ANC. FR. Quant Honoreit estoit escherniz de ces paroles, manès el convive défalit aigue et service. 

Trad. des Dialogues de S. Grégoire, Hist. litt., t. XIII, p. 10.

Le poing li fait voler maneis. Geoffroi Gaimar. Arch. brit., t. XVII, p. 97.

2. Demanes, adv., incontinent, à l'instant, soudainement.

Mant colp ferir demanes.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Frapper maint coup incontinent.

Lo portel obri demanes. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Ouvrit soudainement le guichet.

ANC. FR. Ki près furent, vindrent demaneis.

Roman de Rou, v. 8540. 

Lors s'en issi tout demanois.

Fables et cont. anc., t. III, p. 54.

3. Amanoir, v., être prompt, s'empresser.

Part. pas. Voill c' om s' egaill

De proessa, que non tresaill,

E que n' estia amanoiz 

Aissi cum s' era 'l temps erbutz.

Marcabrus: Al prim Comens. 

Je veux qu'on s'égalise de prouesse, qu'elle ne passe pas outre, et qu'on en soit empressé ainsi comme si c'était le temps herbu.

CAT. Amanir. (chap. Amaní, amanís; donás pressa; prepará, preparás.)

4. Amanavir, v., être prompt, s'empresser. 

Part. pas. Ieu lhi respondic amanavitz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59. 

Je lui répondis empressé. 

ANC. FR. Maintenant l'ait saisi,

Et de joster fut bien amanevis. 

Roman de Gérard de Vienne, v. 820. 

Qui d'armes sont amenevi. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 684.

Manescal, Manescalc, s, m., maréchal.

Voyez Denina, t. III, p. 49 et 174; Leibnitz, Coll. étym. p. 62; et J. Lipse, Epist. ad Belgas, 44.

Fuy manescalc de cavalhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus maréchal de chevaux.

Semblet manescal en forja.

Roman de Blandin de Cornouailles.

Ressembla à maréchal en forge.

CAT. ESP. Mariscal. IT. Maniscallo. (chap. Mariscal, mariscals del ejérsit; menescal, menescals : veterinari, veterinaris.)

Maneira, Manieira, Maniera, Manera, s. f., goth. Maner, manière, sorte, forme, façon. 

Voyez Muratori, Diss. 33; Mayans, Orig. de la Lengua esp. t. II, p. 224; et Aldrete, p. 362.

L' esser e la maneira 

Dels avols e dels pros.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

L'être et la manière des lâches et des preux. 

D' aquest dreg naisson doas manieiras d'amor. Brev. d'amor, fol. 4. 

De ce droit naissent deux sortes d'amour. 

Loc. No us serai, per mon grat, 

Pro femna de maneira.

G. Riquier: A Sant Pos. 

Je ne vous serai pas, de mon gré, prude-femme de (bonne) manière.

Adv. comp. Enueia m de fort maneira

Hom volpilhs que porta baneyra. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

M'ennuie de forte manière homme lâche qui porte bannière.

En tal manera que cascun pague.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 154. 

De telle manière que chacun paye. 

No faire re oltra maneira folament. Trad. de Bède, fol. 78. 

Ne faire rien outre façon follement.

CAT. ESP. Maner. PORT. Maneira. IT. Maniera. (chap. Manera, maneres de viví, de Leño - Rosendo.)

Manga, Mangua, Mancha, Marga, s. f., lat. manica, manche, bracelet, poignet.

Mangas, cordos et orfres. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Manches, cordons et orfrois. 

Que portes 

Anels e manchas per s' amor.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Qu' il portât anneaux et bracelets pour son amour. 

Us met un estront ben per milgrana, 

E mangua per lebre, leissa sol non glata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Vous met bien un étron pour grenade, et manche pour lièvre, seulement que la lice ne glapisse. 

1 marga del vestir de sant Marti. Philomena. 

(chap. Una mánega del vestit de san Martín o Martí.)

Une manche du vêtement de saint Martin. 

Las margas de fin aur ero. Vie de sainte Fides d'Agen. 

Les poignets étaient de pur or. 

ANC. FR. Las de soie, mance ou anel.

Roman du châtelain de Couci, v. 647. 

N'y ot aubert, faude ne mange 

Où demourast anel ne maille. 

Trad. de la Consol. de Boèce, liv. IV. Carpentier, t. III, col. 1149.

CAT. Manega. ESP. PORT. Manga. IT. Manica. (chap. Mánega, mánegues; manegueta, maneguetes; puñeta, puñetes, com les de los de Queretes.)

2. Manco, s. m., manchon, fourrure.

Non per aver ni per mancos

Ni per cavalhs ni per bezans.

G. Adhemar: S' ieu conogues.

Non pour richesse ni pour fourrures ni pour chevaux ni pour besants. ANC. FR. D' une viez chape senz majoz.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 174.

3. Margue, s. m., manche.

Aquest margues es d' evori. Leys d'amors, fol. 58.

Ce manche est d'ivoire.

Saumada de margues d' aissadas, 1 margue.

(chap. Cárrega de manecs d' aixades, 1 mánec.) 

Cartulaire de Montpellier, fol. 115.

La charge de manches de haches, un manche.

(chap. Mánec, manecs.)

Manganel, Manguanel, Mangonelh, s. m., grec *gr, mangoneau. Mangana, quae proprio vulgi libitu vocitantur, 

Saxa quibus jaciunt ingentia. 

Abbon, Poëme sur le siége de Paris, liv. 1, v. 364.

Voyez Aldrete, p. 271. 

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel, 

Pogratz aver, e man castel.

E. Cairel: Pus chai la. 

Vous pourriez avoir, sans pierrier et sans mangoneau, le royaume de Thessalonique et maint château. 

Faitz li tolre elh cap, e de membre e membre, ab los mangonelhs, gitaran lo lains a la ciutat. Philomena.

Faites-lui enlever la tête, et de membre en membre, avec les mangoneaux, ils le jetteront léans en la cité. 

ANC. FR. Drecier a fet meint mangonel,

Meint trébuchet et meint chaable. 

Roman du Renart, t. III, p. 259. 

Qui fu feruz d'une pierre de mangonel al front. Villehardouin, p. 163.

IT. Mangano, manganello. (chap. Manganell, com una catapulta o fonévol. Mote o apellit de un home que teníe autobusos a Valderrobres.)