Mostrando las entradas para la consulta mérit ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mérit ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 10. Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capítul X.

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.


Capsots los pares, tontos los mestres, badocs los veíns, mes valdríe no naixe, o no estudiá res y viure sol o anassen als montes si un sapiguere que allí habíe de topetá en una compañera de trate confortán y recreatiu. Dichós de Pedro Saputo, que encara que se va trobá en mols abatuts va sabé librás de ells y fels la figa. Yo, fora de mon pare... No vull di lo demés. Sobre que ting amics y amigues del alma que a pun estic de tratáls de idiotes, com a creure homens de pro als faramalles, charlatans, engañadós y hipócrites que mo se venen per Licurgos tocats per la Providensia pera remediá la España y reformá lo món.

Habíe lo nostre chiquet pintó sentit parlá al mestre Artigas de autós y llibres del art, y li va suplicá al siñó mossen que li faiguere portá tots los que trobare; y en dos o tres mesos va tindre los que mes se coneixíen allabonses. Se va ficá a estudiáls en molta afissió y no menos constansia, y per los matins y les velades passáe casi tot lo tems en alló, sense olvidá al mateix tems los atres ejercicios, alternán después lo traball per hores y hasta per díes segons lo humor o la disposissió, perque teníe per máxima lo no violentás may ni cansás fen ejercicio. Conque estudiabe, dibuixabe, pintabe, esculpíe, tornejabe, repassabe la solfa, y tocáe los diferens instrumens que sabíe. A sa mare li va di que no anare mes a rentá roba de atres, sino que bonamen serviguere a casa a les persones de mes estat del poble que li pareguere; y encara aixó li díe lo cor que duraríe poc tems, y mentrestán se anare tratán en algo mes de estima y dessensia.

Lo niu

Per capricho va pintá a un taulonet un niu de oronetes al momén de arribá la mare en lo minjá, ya escomensán a traure ploma los minudets, y la va enclavá per la nit desde una finestra a una fusta de les que formáen lo ráfec de la teulada, que no ere alt; y pel matí mol prontet ya lo estáen codolechán los sagals del carré enfadanse perque no podíen sisquera fé fugí a la mare, y cridanla oreneta bruixa perque habíe fet allí lo niu sense vóreu ells. U va sentí Pedro Saputo, y va eixí y va traure lo taulonet, quedán los sagals avergoñits per una part, y per l'atra enriénsen de ells mateixos. 

Va corre la veu y van vindre a vore la pintura infinites persones; pero ell los va di que no podíe vores de prop, sino al ráfec y desde lo carré; y així la va torná a ficá al seu puesto, y tot lo poble veníe a vore aquell prodigio de un chiquet de catorse añs. 

Si no s'haguere perdut después de mort, haguere pugut sé un atre Yalisso, que va fé un goz pintat a un cuadro en tal perfecsió, que pareixíe hasta rabiós, y va costá guerres per tíndrel, y al final, después de mol tems, va sé portat del Asia a Roma y dedicat per Augusto César al Capitolio.

Va pintá aquell añ dos sales, una de un benefissiat ric, y l'atra del hidalgo pare de Eulalia, qui, pera acabá de borrá la memoria de les paraules que va di a sa mare de Pedro Saputo, li fée mes favor que ningú al poble. Y en verdat, encara que lo chiquet ere tan generós, no podíe olvidá del tot les dos raderes expresions que va fé aná contra nell y sa mare; y aixó que no compreníe encara tota la malissia que portáen. Va morí desgrassiadamen lo hidalgo cuan estáe pintán lo radé lienzo de la seua sala. La va acabá, pero afegín a dal dos angels en ademán de estendre sobre lo cuadro un vel blang de crespón en orla negra. Y va ficá encara allí un atre primor; y va sé que an aquells angels va fé lo retrato de Eulalia y lo seu, ixíen tan be que pareixíe que los hagueren tallat los caps y los hagueren apegat als cossos despullats dels angels.

Com ya seguíe les regles del art y sabíe com plasmá la naturalesa, va advertí entonses mols defectes a les pintures de la capella de la Corona; y va demaná llissensia pera ficá un rótul que declarabe quí les habíe fet y la edat que teníe. Pero la obra milló, la obra de mes mérit, y u va di ell cuan ya no podíe equivocás, va sé sempre lo niu de oronetes, que alguns van volé comprá, ñabén qui li va oferí hasta coranta escuts de or, que per als coneixedós que podíe ñabé a un poble com Almudévar, ere mol, sense duda. Se va pedre, com hay dit, a la seua mort, així com atres coses de mol primor y valor que ñabíe a casa seua.

Entre los llibres de pintura van vindre tamé dos en latín y un en italiá, y va di: pos yo estes llengües hay de adepéndreles. Y en efecte se va ficá a estudiá la latina, y en una semana va adependre los nominatius y les conjugassions, perque la seua memoria ere assombrosa. Pero no li van permetre seguí este estudi les dos obres de pintura que va tindre al poble.

Sa bona mare recordabe ara moltes vegades la professía de la gitana, pero calláe per no di lo engañ en que la habíen seduít, exposanse ademés a que no la cregueren, encara que la seua honestidat y mol juissi la abonaren per al que vullguere di en defensa seua. Pero después de ben pensat u dixáe está, y resumíe totes les seues reflexions en estes cristianes paraules: 

Deu me perdono aquell fallo y no me dono tot lo be an esta vida.

miércoles, 26 de junio de 2024

Lexique roman; Molt, Mout, Mot, Motz


Molt, Mout, Mot, Motz, adv. de quantité, lat. multum, moult, beaucoup,

très.

Molt val lo bes que l' om fai e joven. Poëme sur Boèce.

(chap. Mol val lo be que lo home fa a la juventut.)

Moult vaut le bien que l'on fait en jeunesse.

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

A domna, so sapchatz,

Esta molt gent beutatz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

A dame, cela sachez, sied moult gentiment beauté. 

Mot m' entremis de chantar volontiers. 

Peyrols: Mot m'entremis. 

Moult je m'entremis de chanter volontiers. 

Vos amarai, vos plassa o us pes, 

Mas mout valgra mais que us plagues. 

Guillaume de Berguedan: Aisi com. 

Je vous aimerai, qu'il vous plaise ou vous pèse, mais il vaudrait beaucoup plus qu'il vous plût. 

Loc. Los enclinaran a motz de bes. V. et Vert., fol. 82.

(chap. Los inclinarán a mols (de) bens : a moltes coses bones.)

Les inclineront à moult de biens.

ANC. FR. Mult deit fère pur sa preière.

Marie de France, t. II, p. 61. 

Mez mult part fu cruel e mult fu envious. 

Roman de Rou, v. 4411.

Certes ge sui marrie molt. 

R. de (Parthonopex) Partonopex de Blois, not. des MSS., t. IX, p. 21. Quant Hannibal, roi de Cartage,

Eut subjugué moult de Romains.

Alain Chartier, p. 720.

Moult manque à qui moult desire.

Luc de la Porte, Trad. des Od. d'Horace, p. 85.

CAT. Molt. ESP. Mucho. PORT. Mui, muito. IT. Molto. (chap. Mol, mols, molta, moltes.)

- Adjectiv. Sanet en motos que eran treballat de diversas langors.

(chap. Ne va saná mols que estaben treballats (atormentats) de diverses enfermedats, dolensies.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 1. 

En guérit de nombreux qui étaient tourmentés de diverses langueurs.

Moutas sazos es hom plus volentos 

De so don mals e dans li deu venir, 

Que de son ben.

G. Faidit: Moutas. 

Nombreuses saisons (très souvent) l'homme est plus désireux de ce dont mal et dam lui doit venir, que de son bien.

Loc. Motas de vetz pensara hom de far be

Una causa de qui venra grans mals.

B. Carbonel: Motas de. 

Nombre de fois on pensera de bien faire une chose de qui viendra grand mal. 

CAT. Molt. ESP. Mucho. PORT. Muito. IT. Molto. (chap. Mol, mols, molta, moltes.)

2. Moltisme, adv. superl., extrêmement, excessivement.

En lui ac chavalier moltisme bo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 14. 

En lui eut chevalier extrêmement bon.

(chap. Moltíssim, moltissims, moltíssima, moltíssimes.)

3. Molteza, Mouteza, Moteza, s. f., multitude, quantité.

Molteza d' omes. Leys d'amors, fol. 53. 

Multitude d'hommes.

Ordes d' angels, es mouteza

De celestials esperitz.

Brev. d' amor, fol. 19.

Ordre d'anges, c'est multitude d'esprits célestes.

Fig. Tan grans es la moteza de la doussor que tu as rescota a tos temens. V. et Vert., fol. 55.

(chap. Tan gran es la multitut (abundansia) de la dolsó que tú has amagat o amagada a tons temens : als que te tenen temó.)

Tant est grande la quantité de la douceur que tu as cachée à ceux qui te craignent.

4. Moutaleza, s. f., abondance, quantité.

Ha de poble gran moutaleza.

Lebre... ha de pels moutaleza.

Eluc. de las propr., fol. 174 et 254.

A grande abondance de peuple.

Le lièvre... a quantité de poils.

(chap. Abundansia, cantidat, multitut, caterva, etc.)

5. Multitut, s. f., lat. multitudo, multitude.

Lo Filh de la verge Maria deyscendet delh celh am gran multitut d'  arcangilhs e d' angilhs. Philomena.

(chap. Lo Fill de la virgen María va dessendí, dessendre, baixá del sel en gran multitut d' arcangels y d' angels.)

Le Fils de la vierge Marie descendit du ciel avec grande multitude d' archanges et d'anges.

CAT. Multitut. ESP. Multitud. PORT. Multidão. IT. Multitudine, moltitudine.

(chap. Multitut, multituts; caterva, caterves; fumé, fumés; una barbaridat de gen.)

6. Multiplicamen, s. m., multiplication.

De sos doze fils los multiplicamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De ses douze fils les multiplications.

ANC. FR. Pur li multipliement del peuple (N. E. o people) Deu.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 1.

ANC. CAT. Multiplicament. IT. Multiplicamento, moltiplicamento.

(ESP. Multiplicamiento, multiplicación. Chap. Multiplicamén, multiplicamens; multiplicassió, multiplicassions. V. Multiplicá, multiplicás; reproduí, reproduís; aumentá.)

7. Multipliable, adj., lat. multiplicabilem, multipliable.

Am multipliable replicamen.

Leys d'amors, fol. 110. Avec redoublement multipliable. 

CAT. ESP. Multiplicable. PORT. Multiplicavel. (IT. Moltiplicabile; chap. Multiplicable, multiplicables.)

8. Multiplicatiu, adj., multiplicatif, augmentatif.

Rims multiplicatiu. 

Cobla multiplicativa.

Leys d'amors, fol. 22 et 21. 

Rime multiplicative.

Couplet multiplicatif. 

Vianda... es... de sanc multiplicativa. Eluc. de las propr., fol. 73. Nourriture... est... augmentative de sang.

(chap. Multiplicatiu, multiplicatius, multiplicativa, multiplicatives; multiplicadó, multiplicadós, multiplicadora, multiplicadores.)

9. Multiplicitat, s. f., multiplicité.

Per la multiplicitat que ha. Leys d'amors, fol. 143.

Par la multiplicité qu'il a. 

La multiplicitat de nostres negocis.

Priv. accordés par les R. d'Angleterre, p. 36. 

La multiplicité de nos affaires. 

CAT. Multiplicitat. ESP. Multiplicidad. PORT. Multiplicidade. IT. Multiplicità, moltiplicità, multiplicitate, multiplicitade. (chap. Multiplissidat, multiplissidats.)

10. Multiplicatio, s. f., lat. multiplicatio, multiplication, augmentation.

Multiplications de candelas. Doctrine des Vaudois.

Multiplication de chandelles.

CAT. Multiplicació. ESP. Multiplicación. PORT. Multiplicação. 

IT. Multiplicazione, moltiplicazione. (chap. Multiplicassió, multiplicassions.)

11. Multiplicar, Multipliar, v., lat. multiplicare, multiplier, augmenter,

propager.

Jhesu Crist cant... ac fatz motz de miracles, de multiplicar los V pas e los  dos peyssos.

(chap. Jessucristo cuan... habíe fet mols milagres, de multiplicá los sing o sinc (5) pans y los dos (2) peixos.)

Lo borzes enten... a multiplicar son aver.

V. et Vert., fol. 55 et 63.

Jésus-Christ quand... il eut fait moult de miracles, de multiplier les cinq pains et les deux poissons.

Le bourgeois entend... à augmenter son avoir.

Fig. Viron multiplicar aicela gran folia. Guillaume de Tudela.

Virent propager cette grande folie.

Multiplicar messorgas e vanas paraulas. V. et Vert., fol. 17.

Multiplier mensonges et vaines paroles.

Malvestatz

Mais multiplia

Deves totz latz.

Jean Esteve: Cossi moria. 

Méchanceté plus se multiplie devers tous côtés.

Apres, Dieus, quan los ac formatz, 

Ditz: Creissetz e multiplicatz.

Brev. d'amor, fol. 56.

Après, quand il les eut formés, Dieu dit: Croissez et multipliez.

- Terme de mathématiques.

Creisser, multiplicar e mermar dividens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Additionner, multiplier et amoindrir en divisant.

Part. pas. Entruey que fosso multipliadas pel mon.

(chap. Hasta que elles foren multiplicades pel món.)

Liv. de Sydrac, fol. 116.

Jusqu'à ce qu'elles fussent multipliées par le monde.

ANC. FR. Sire, purquei sunt multipliet mi enemi?

(chap. Siñó, per qué se han multiplicat los meus enemics?)

Lingua Occitana. Catalaunensis : Chaalons, Châlons.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 3. 

Sur gravele seient multipliet.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

CAT. ESP. PORT. Multiplicar. IT. Multiplicare, moltiplicare.

(chap. Multiplicá: multiplico, multipliques, multiplique, multipliquem o multiplicam, multipliquéu o multiplicáu, multipliquen; multiplicat, multiplicats, multiplicada, multiplicades.)


Molto, Mouto, Moto, s. m., mouton, bélier. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ar es pretz de raubar 

Buous, motos e berbitz.

(chap. Ara es mérit lo robá bous, cordés (borregos) y ovelles.)

Giraud de Borneil: Per solatz.

Maintenant c'est mérite de dérober boeufs, moutons et brebis.

El pres 1 molto, e tolc lhi la testa. Livre de Sydrac, fol. 4.

(chap. Ell va pendre un cordé, y li va traure lo cap; la testa.)

Il prit un mouton, et lui enleva la tête.

Proverbial. Es plus necis que moutos.

(N. E. Le va al pelo a Arturico Quintana Font y a sus acólitos. No creo que ninguno de ellos necesite el traductor para entender esta frase en occitano. En chapurriau: Tú eres mes tonto que un borrego, cordé.)

Bertrand de Born: Maitolin.

Tu es plus niais que mouton.

Loc. fig. Trop ai estat sotz coza de mouton

Qu'eu non chantiei de ma dompna, ma sogra.

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat. 

J'ai trop été sous la queue de mouton (resté coi) que je ne chantai de ma dame, ma belle-mère. 

ANC. FR. Ot la gresse des agnels e dels multuns. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 75. 

Come mutuns serez tuez.

Roman de Rou, v. 6303. 

ANC. ESP. Que XXIIII lobos comerian un moton.

Poema de Alexandro, cop. 100. 

CAT. Moltó. IT. Moltone. (chap. Cordé, cordés, cordera, corderes; borrego, borregos, borrega, borregues.)

- Bélier, l'un des signes du zodiaque. 

Lo solhel...,

Quan passa per la regio 

Del dih signe nomnat moto.

Brev. d'amor, fol. 26. 

Le soleil..., quand il passe par la région dudit signe nommé bélier.

(chap. Signo o signe Aries del Zodiaco; es un cordé, borrego.)

2. Moutonet, s. m. dim., petit mouton, agneau.

Raubetz dels moutonetz velutz.

Torcafols: Comunal en. 

Que vous dérobassiez des petits moutons velus.

(chap. Corderet, corderets, cordereta, corderetes; borreguet, borreguets, borregueta, borreguetes.)

La chiqueta María teníe un corderet

3. Mutonin, adj., de mouton, moutonnier.

No trobo carn mutonina.

Bestias caudas et humidas com so mutoninas.

Eluc. de las propr., fol. 237 et 233.

Ne trouvent chair de mouton.

Bêtes chaudes et humides comme sont les moutonnières.

4. Motonier, s. m., vendeur, marchand de moutons. 

Mazelliers aion V rutlos, so es assaber... dos, motoniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45. 

Que les bouchers aient cinq suffrages, c'est à savoir... deux, les vendeurs de moutons.

5. Moltonina, Motonina, s. f., peau de mouton.

La dotzena de moltoninas.

Dotzena de motoninas afaitadas, 1 d.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114 et 113.

La douzaine de peaux de moutons.

La douzaine de peaux de moutons apprêtées, un denier.

(chap. Pell de cordé.)


Moment, s. m., lat. momentum, moment, l'une des divisions du temps. Us pons es d'ora quarta partz;

De quascus dels ponhs issamens,

La dezena part es momens.

Momens en XII partz partitz,

Quascuna partz onsa se ditz.

Brev. d'amor, fol. 43.

Un point est la quatrième partie d'une heure; de chacun des points également, la dixième partie c'est un moment.

Le moment en douze parties partagé, chaque partie once se dit.

Las onsas e 'ls momens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les onces et les moments.

CAT. Moment. ESP. PORT. IT. Momento. (chap. Momén, momens.)


Monestar, v., du lat. monere, avertir. 

Ce verbe se trouve dans la liste que la Grammaire provençale donne des verbes de la première conjugaison en AR.

Montar, monestar. Gramm. provençal.

Monter, avertir.

Enduire deu e monestar....

Monestar, es mostran blanden

Zo don pot pueis far mandamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Doit induire et avertir.... Avertir, c'est montrant en caressant ce dont il peut après faire commandement.

(chap. Monestá, admonestá, amonestá: avisá, anunsiá; se fa aná a la iglesia per a anunsiá una boda futura.)

2. Monition, Monicion, s. f., lat. monitionem, monition, avertissement, avis, remontrance.

Per monitions et censuras ecclesiasticas. Fors de Béarn, p. 1073.

Par remontrances et censures ecclésiastiques. 

En alcunas sieuas monicios. Trad. d'Albucasis, fol. 1. 

En aucunes siennes monitions.

CAT. Monició. ESP. Monición (amonestación). IT. Monizione.

(chap. Monissió, admonissió, admonestassió, anunsi, anunsiamén, anunsiassió, advertensia.)

3. Monitori, adj., lat. monitorius, monitoire.

Letras monitorias. Fors de Béarn, p. 1086. 

(chap. Lletres, cartes monitories, admonestatories, anunsiadores, anunsiatories, avisatories, avisadores.)

Lettres monitoires.

CAT. Monitori. ESP. IT. Monitorio. (chap. Monitori, monitoris, monitoria, monitories; avisatori, avisatoris, avisatoria, avisatories, avisadó, avisadós, avisadora, avisadores; anunsiadó, anunsiadós, anunsiadora, anunsiadores; anunsiatori, anunsiatoris, anunsiatoria, anunsiatories.)

4. Amonestar, v., avertir, admonéter, réprimander.

L' archivesque prec, de cui es Toleta,

Qu' amoneste lo bon rey d' Arago.

Guillaume de Mur: D'un sirventes. 

Je prie l'archevêque, à qui est Tolède, qu'il avertisse le bon roi d'Aragon.

Ramón Mur

Ieu vey als fals los fis amonestar.

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

Je vois aux faux les fidèles admonéter.

Part. pas. Per razo e per essemple es amonestada. 

Trad. de Bède, fol. 58.

Par raison et par exemple elle est avertie. 

ANC. FR. Elle vous prie et amoneste; 

Ne refusés pas sa requeste.

Roman de la Rose, v. 3325.

Par telles paroles me amonestoit.

Alain Chartier, p. 278. 

CAT. ESP. Amonestar. PORT. Admoestar. 

(chap. Admonestá, amonestá: amonesto, amonestes, amoneste, amonestem o amonestam, amonestéu o amonestáu, amonesten; amonestat, amonestats, amonestada, amonestades.)

5. Amonestable, adj., capable de persuader, prévenant.

En amonestablas paraulas. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens. En paroles prévenantes.

6. Amonestanza, s. f., avertissement, réprimande.

Li fai amonestanza, e li promet perdon. La nobla Leyczon.

Lui fait réprimande, et lui promet pardon.

7. Amonestassio, s. f., admonition, avis, instigation.

Lo fermamen de son coratge orrezet per amonestassio del serp.

Declaramens de motas demandas.

La fermeté de son coeur il souilla par l'instigation du serpent.

CAT. Amonestació. ESP. Amonestación. PORT. Admoestação.

(chap. Amonestassió, admonissió, avís, reprimenda, instigassió, sugestió.) 

Carabasa m'han donát. José María Juan García

8. Amonestamen, s. m., admonition, avertissement, suggestion.

Per bos e sans amonestamens. V. et Vert., fol. 76.

(chap. Per bons y sans amonestamens.)

Par bons et saints avertissements.

El fo desseubutz per l' amonestamen del diable. Liv. de Sydrac, fol. 13. 

Il fut déçu par la suggestion du diable. 

ANC. ESP. Amonestamento, amonestamiento. 

(chap. Amonestamén, amonestamens.)

9. Amonicio, s. f., lat. admonitio, admonition, avertissement.

Hy deu hom metre los enguens e los emplautz de dossas amonicios.

V. et Vert., fol. 57.

On y doit mettre les onguents et les emplâtres de douces admonitions.

ANC. FR. Adam fut pris en péchié par ton amonicion en un jardin.

Modus et Ratio, Ms., fol. 202.

Estouppez voz oreilles à toutes bonnes amonitions.

Alain Chartier, p. 413.

IT. Ammonizione.

10. Desamonestar, v., détourner.

Los enclinaran a motz de bes, e los desamonestaran motz de mals.

V. et Vert., fol. 82. 

Les inclineront à moult de biens, et moult les détourneront de maux.

ANC. CAT. Desamonestar.

11. Comonir, Cumunir, v., lat. commonere, avertir.

Tu cumuniras..., cumunir me faras.

(chap. Tú comonirás o cumunirás..., comoní o cumuní me farás; advertí.)

Per quantas vez nos en comonirez.

Titre de 960.

Tu avertiras..., avertir me feras. 

Par combien de fois vous nous en avertirez.

Entro lo comonesca. Titre de 1053. 

Jusqu'à ce qu'il l' avertisse.

12. Comonrar, Commonrar, v., avertir. 

M'en commonras..., et.... qui per te me comonra aut comonrar m' en volra. Titre de 1066. 

Tu m'en avertiras..., et... qui pour toi m' avertira ou avertir m' en voudra.

Si tu, Hermengards..,, me comons. Titre de 1068. 

Si toi, Hermengards..., m' avertis.

13. Comoniment, Commoniment, s. m., avertissement.

Del comoniment no m' en vedarei. Titre de 960. 

De l' avertissement je ne m' en défendrai. 

Si per dreit commoniment non fa. Titre de 1053. 

Si par droit il ne fait avertissement.

(chap. Comonimén, comonimens : advertensia, anunsi, avís, etc.) 

14. Semondre, Somondre, Semonre, v., lat. submonere, semondre, avertir, inviter, convier, semoncer. 

Ieu pauc sap servir e semondre.

(chap. Yo poc sé (sápigo) serví y semondre : invitá, convidá.)

P. Vidal: No m fay.

Je sais peu servir et semondre.

Nostre Senher somonis el mezeis

Totz los arditz e 'l valens.

Bertrand de Born: Nostre Senher. 

Notre Seigneur invite lui-même tous les hardis et les vaillants.

Hom non somona

Mas selhs qu' an aondansa

De vin e d' anona.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Qu'on ne convie que ceux qui ont abondance de vin et de blé.

No nos defina de somonre e de repenre. V. et Vert., fol. 33. 

Ne finit de nous semoncer et de nous reprendre. 

Part. pas. Per que totz hom deuri' aver gran cura

De gen parlar, cant se sen somogut

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

C'est pourquoi tout homme devrait avoir grand soin de bien parler, quand il se sent averti. 

Doncs, pus quascus n'es preguatz e somos.

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Donc, puisque chacun en est prié et invité.

- Substant. Avertissement, invitation.

Tot chant cuiava laissar, 

Mas aoras non aus mudar 

Qu' ieu no chant al vostre somos. 

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui d' Uiselh. 

Tout chant je pensais laisser, mais maintenant je n'ose m' empêcher que je ne chante à la votre invitation.

Que hom fassa la gaita per lo cors, al somos que lo cominals lh' en faria.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Qu'homme fasse le guet par le cours, à l' invitation que la commune lui en ferait. 

Al somos que l' en faria. Charte de Montferrand, de 1240. 

A l' invitation qu' il lui en ferait.

ANC. FR. Li roiz Loeis fist semondre son ost.

Roman de Rou, v. 3646.

De bien faire les ad sumuns.

Marie de France, t. 1, p. 414. 

Sans l'avoir deffié ni semons de rien.

Comines, liv. 1, p. 140. 

J' y fus aussi semond entre les autres. 

Amyot, trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 390.

15. Somonsa, s. f., semonce, avertissement.

A la somonsa et a la requesta.

Tit. de 1291. DOAT, t. XI, fol. 218. 

A l' avertissement et à la requête.

16. Semosta, Somosta, s. f., invitation, offre, démonstration.

Domnas, ses semosta, 

Y venon de totz latz.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Les dames, sans invitation, y viennent de tous côtés.

De deniers e d' aver li fazia gran somosta. 

Fai denant lo sancts somostas e sembels. V. de S. Honorat. 

De deniers et d'avoir lui faisait grande offre. 

Fait devant le saint démonstrations et parades.

17. Somossa, s. f., exhortation, semonce, invitation, offre.

A be far als paures, et a bonas gens far prezens e somossas.

Liv. de Sydrac., fol. 73.

A bien faire aux pauvres, et à bonnes gens faire présents et invitations.

18. Sostmonir, v., requérir, avertir, mander.

Part. pas. A Rossilho vai K. ab gen privada 

Que non ac sostmonida ni lonh mandada.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

Charles va à Roussillon avec gent privée qu'il n'eut requise ni mandée de loin.

19. Somonemen, Somonoment, s. m., requête, réquisition.

Ab los prozoms de la villa et a lur somonemen.

(chap. En los prohomens de la vila y al seu somonemén : manamén : requerimén.) 

Cout. d'Alais, Arch. du Roy., K, 867. 

Avec les prud'hommes de la ville et à leur requête.

A so somonoment li rendrai sos deniers. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 131.

A sa réquisition je lui rendrai ses deniers.