Pleonasme - Plovilar

 

Pleonasme, s. m., lat. pleonasmus, pléonasme.

Vol dire pleonasmes aytan cum sobrehabondansa e sobrefluitatz de dictio e de paraula. Leys d'amors, fol. 106.

Pléonasme veut dire autant comme surabondance et superfluité de mot et de parole.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Pleonasmo.

Pleurezis, s. f., lat. pleuresis, pleurésie.

Apostema apelada pleurezis. Eluc. de las propr., fol. 50. 

Apostème appelé pleurésie.

En la malautia de pleuresi. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Dans la maladie de pleurésie.

(ESP. Chap. Pleuritis: inflamassió de la pleura.)

2. Plevezi, s. m., lat. pleuritis, pleurésie.

De febre e de plevezi. V. de S. Alexis. 

De fièvre et de pleurésie.

3. Pleurezia, s. f., pleurésie. 

Val specialment contra pleurezia. Eluc. de las propr., fol. 211.

Vaut spécialement contre pleurésie.

CAT. Pleuresia. ESP. Pleuresía. IT. Pleurisia. 

(chap. Pleuresía o pleuressía.) 

4. Pleuretic, adj., lat. pleuriticus, pleurétique, de pleurésie.

En cauzas reumaticas, pleureticas. Eluc. de las propr., fol. 86.

En causes de rhumes, de pleurésie. 

CAT. Pleuretic. ESP. (pleurético) PORT. Pleuretico. 

(chap. Pleurétic, pleuretics, pleurética, pleurétiques.)

Plevir, Plivir, v., promettre, garantir, engager. 

Hom era crezutz ses sagramen,

Ab sol la fe, si la volgues plevir.

P. Cardinal: Tot atressi. 

Homme était cru sans serment, seulement avec la foi, s'il voulait la promettre.

Ieu vos plevisc e us afi

Que vostre soi endomenjatz.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Je vous garantis et vous assure que je suis votre tenancier.

Subst. Si 'l jurars e 'l plevirs de nos dos.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Si le jurer et le promettre de nous deux. 

Part. prés. Revendedor, obrier e menestral 

Iran a Dieu, si lor o vol sofrir, 

Ab car vendre et ab pliven mentir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Revendeurs, ouvriers et manœuvres iront à Dieu, s'il veut le leur permettre, avec vendre cher et avec garantissant mentir.

Part. pas. Vostr' om sui juratz e plevitz. 

B. de Ventadour: Pels dols chan. 

Je suis votre homme juré et engagé.

Ricx hom, que per aver traire, 

Sec torneyamen plevitz, 

Per penre sos vasvassors, 

Non l' es honors.

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Homme puissant qui, pour acquérir richesse, suit les tournois promis, afin de surprendre ses vavasseurs, ce ne lui est pas honneur.

ANC. FR. Chescun l' a par sa main è plévie è jurée. 

Roman de Rou, v. 2702. 

Ce vos plevis, puis entrerons. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 359. 

Li frères lor jurèrent e lor fei lor plévirent 

Ke jà ne lor fauldront è cil altretel firent. 

Roman de Rou, v. 813.

2. Pliu, s. m., garantie, promesse, engagement.

Loc. En aquest cinc, senz pliu, 

Nais proeza e reviu.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Dans ces cinq, sans engagement (en toute liberté), naît prouesse et s'avive.

3. Plevensa, Plivensa, s. f., promesse, garantie, confiance.

Mas en so n' ai plevensa.

Aimeri de Bellinoy: Era m destreing. 

Mais en cela j'en ai garantie.

Vostr' amor fug e desvoill, 

Qu' ieu non ai plivensa.

Lantelm: Lanfranc. 

Votre amour je fuis et dédaigne, vu que je n' ai pas garantie.

On avion lur plevensa.

P. Vidal: Pus tornatz. 

Où ils avaient leur confiance.

4. Plevi, Plevit, s. m., garantie, promesse, serment.

No m' aten plevi ni covinenza.

P. Vidal: S' ieu fos. 

Ne me tient serment ni promesse. 

Ab cui el ven el camp e ses plevitz.

(Ralmens) Ralmenz Bistors: Aissi col fort. 

Avec qui il vint au champ et sans garantie. 

ANC. FR. Car moi, por vostre garison

Poes, dist-il, metre en prison 

Por plévines ou por ostages. Roman de la Rose, v. 8123.

5. Plevizo, s. f., assurance, promesse. 

Tuit l' autre baro 

Que m feron pleviso.

Bertrand de Born: Ges no. 

Tous les autres barons qui me firent promesse.

Pliades, s. f. pl., lat. pleiades, pléiades.

Part los planetas sobredig 

Trobam ...

... Arturus et Orio 

E cap e coa de drago, 

Dalfis, signes e bootes 

E sageta e pliades.

Brev. d'amor, fol. 37. 

Par delà les planètes susdites nous trouvons.... Arture et Orion et tête et queue de dragon, dauphin, cygne et bouvier et sagette et pléiades. 

Las stelas ditas pliades. Eluc. de las propr., fol. 110. 

Les étoiles dites pléiades. 

CAT. Pleiades. ESP. (chap) Pléyades. PORT. Pleiadas. IT. Pliade.

Plom, s. m., lat. plombus, plomb.

Ilh son pus pezan que plom.

Pierre de la Mula: De joglar.

Ils sont plus pesants que plomb.

Ai lo plom e l' estanh recrezut, 

E per fin aur mon argent cambiat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

J'ai le plomb et l'étain dédaigné, et pour fin or mon argent changé.

Loc. Tot o mena a plom et a livell et a drecha linha. V. et Vert., fol. 59.

Il le mène tout à plomb et à niveau et à droite ligne.

Loc. fig. Non avia cor de plom,

Sec e malvat, mas fi e bo. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

N' avait point coeur de plomb, sec et méchant, mais fidèle et bon.

ANC. FR. Et y appliquent toutes choses avec le plomb et la règle de la raison. Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. II, p. 249.

CAT. Plom. ESP. Plomo. PORT. Chumbo. IT. Piombo. (chap. Plom, ploms.)

2. Plumbenc, adj., plombé, couleur de plomb.

Han estranha color, cara plumbenca. 

De cara falbela et en color plumbenca.

Eluc. de las propr., fol. 100 et 101. 

Ont étrange couleur, face plombée. 

De face blême et en couleur plombée.

(chap. Plomís, del coló del plom, plomisos, plomisa, plomises.)

3. Plombar, v., lat. plumbare, plomber, garnir de plomb.

Elh daurara so que mantha gens plomba.

(chap. Ell dorará lo que molta gen plome : cubrix de plom.)

Guillaume de Durfort: Quar say.

Il dorera ce que mainte gent plombe.

Loc. fig. En Oc e No conois qu' un datz mi plomba.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je connais que le seigneur Oui et Non me plombe un dé.

- Par extens. Plonger, pêcher, jeter le plomb.

Quo 'l pescaire que plomba 

En la mar, e pren ab l' esca 

Lo peisson que sauta.

E. Cairels: Era non vey.

Comme le pêcheur qui jette plomb en la mer, et prend avec l'appât le poisson qui saute. 

Part. pas. Ab un datz

Menut plombatz 

Nos a trichatz.

P. Vidal: Tan me. 

Avec un dé plombé menu nous a trichés.

Ab sagetas plombadas. Eluc. de las propr., fol. 202.

Avec flèches plombées. 

CAT. ESP. Plomar. PORT. Chumbar. IT. Piombare. 

(chap. Plomá: plomo, plomes, plome, plomem o plomam, ploméu o plomáu, plomen; plomat, plomats, plomada, plomades. 

Plomada, plomades : plom lligat a un cordell pera trassá la línia recta vertical. Plom pera peixcá, com lo que fée aná lo agüelo de la novela de Ernest Hemingway, lo agüelo y lo mar, traduít al chapurriau per mí.)

Plorar, v., lat. plorare, pleurer, gémir, lamenter, larmoyer. 

Si 'l moria 

A totz dic a prezensa 

Qu' il no 'l ploraria.

P. Bremon Ricas Novas: Lo bel. 

S' il mourait à tous elle dit publiquement qu'elle ne le pleurerait pas.

Las lagremas que Jhesu Crist ploret. V. et Vert., fol. 36. 

Les larmes que Jésus-Christ pleura. 

Ieu chant que deuria plorar 

D' ira d' amor que m fai languir.

B. de Ventadour: En abril. 

Je chante (alors) que je devrais pleurer de chagrin d'amour qui me fait languir.

Quant lo vi, elh se pres a plorar. Philomena.

Quand il le vit, il se prit à pleurer. 

Adoncs se ploret lo rei de so filh. V. de Bertrand de Born. 

Alors le roi se lamenta sur son fils. 

Fig. El cors m' art e dels hueil plor..., 

Eissamens com fa la vertz leigna 

Qu' al fuoc arden

Plora soven.

G. Faidit: Lonratz (L' onratz) jauzens. 

Le corps me brûle et des yeux je pleure..., également comme fait le bois vert qui au feu ardent pleure souvent.

Subst. Mais val d' amor, si non es angoissos,

Un belh plorar no fan quatorze ris. 

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Davantage vaut un beau pleurer d'amour, s'il n'est pas angoisseux, que ne font quatorze ris.

ANC. FR. Par les oilz fere assez plorer. 

Mainte chaude lerme plorer 

I fist, quant ele s' en ala. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 78 et 89. 

Là véissiez mainte lerme plorer. Villehardouin, p. 152.

Sire, jo plur pur nostre amur. Marie de France, t. 1, p. 128.

Nous plorions jour et nuict Jérusalem destruite. Bertaut, p. 24.

CAT. Plorar. ESP. Llorar. PORT. Chorar. IT. Plorare.

(chap. Plorá: ploro, plores, plore, plorem o ploram, ploréu o ploráu, ploren; plorat, plorats, plorada, plorades.)

2. Plor, s. m., lat. ploratus, pleur, gémissement, larme. 

Ve nicx qu' an afilatz lurs becx,

E 'ls pros cortes adreg fan plors e gems, 

Quar pretz es mortz.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Je vois sots qui ont affilé leurs becs, et les preux courtois francs font pleurs et gémissements, parce que mérite est mort. 

Anc non ayc joi que no m costes un plor.

Arnaud de Marueil: Hom ditz. 

Oncques je n'eus joie qui ne me coûtât un pleur.

Aquel chaitius, cui tu o as tolt, plora, e Dieus aus son plor.

Trad. de Bède, fol. 83.

Ce malheureux, à qui tu l' as ôté, gémit, et Dieu entend son gémissement.

ANC. FR. Dunc crust li dols, dunc li crust plors. Roman de Rou, v. 15229. 

Mais lessiés ester vostre plor. Roman de la Rose, v. 16513. 

Le grant pleur que ilz menoient devant leur fut, par leur venue, tourné en joye. Roman de Giron-le-Courtois, fol. 82. 

Mi plor, mes larmes, mi désir. 

Roman de Parthonopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 47.

ESP. Lloro. PORT. Choro. ANC. IT. Ploro. (chap. Plo, plos; plorera, ploreres; ploramiques catalanista com Carlos Rallo Badet.)

3. Ploramen, s. m., affliction, désolation.

Es de gens menudas lo dol e ploramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Est pour les petites gens le deuil et affliction. 

ANC. FR. Duel i ot grans et ploremens.

Vie de J.-C. Carpentier, t. III, col. 322.

(chap. Ploramenta, ploramentes.)

4. Plorador, s. m., lat. plorator, pleureur.

Li falliran plorador.

P. Cardinal: D'Esteve. 

Lui manqueront les pleureurs. 

CAT. Plorador. ESP. Llorador (plañidero). PORT. Chorador.

(chap. Ploradó, ploradós, ploradora, ploradores.)

5. Ploros, adj., éploré, désolé.

Deu esser totz lo pobles ploros.

G. Riquier: Ples ne. 

Doit être tout le peuple éploré.

Tot ploros, la levet d' aqui. Passio de Maria. 

Tout éploré, it la leva de là.

Plorosa e cays en desperatio. Carya Magalon., p. 14.

Éplorée et quasi en désespération.

ANC. FR. Que pensis e ploros esteit. 2e Trad. du Chastoiement, cont. 13.

Ne mais por vous 

N' averai jà iex plorous.

Romancero français, fol. 89. 

Sans estre murmurans ni pleureus ni plaintifs. 

La Boderie, Hymnes eccl., fol. 75. 

CAT. Ploros. ESP. Lloroso. PORT. Choroso. 

(chap. Plorós, plorosos, plorosa, ploroses.)

6. Plorios, adj., douloureux, désolant, déplorable.

Abiz vils e plorios. Trad. de Bède, fol. 50. 

Abîme abject et déplorable.

7. Plorilvoment (plorivolment), adj., lamentablement.

Plora plorilvoment. Doctrine des Vaudois. 

Pleure lamentablement.

Plovilar, v., plonger.

Tro lai on lo soleils plovil.

A. Daniel: Lancan son. 

Jusque là où le soleil plonge.

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa, 

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra, 

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.

No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

Guerau de Montmajor, Gaspar. Grau.

Guerau de Montmajor, Gaspar.

N.° 1082 I H S. Breu discriptio dels mestres que anaren a besar les mans a sa magestat del Rey D. Phelipp Al Real de la ciutat de Valencia a 8 de febrer any 1586.

6 hojas útiles, excepto la 1.a a 2 col.s y 40 líneas. - Papel 0,200 alto X 0,135 ancho: caja escritura 0,171 X 0,090. - Letra S. XVI.

Título. - Texto. - P. en bl.

Rústica.

Mayans en su Vida de Vives, Fuster, Salvá, Nevot (Nebot) y Serrano Morales, se refieren a dos copias conocidas de esta sátira, las cuales tenían al final indicación de pie de imprenta, seguramente apócrifo. 

El presente MS. debe ser el original.

Guerau o Grau, que era natural de Onteniente (Valencia), graduóse de Maestro en Artes y Doctor en Teología; ejerció en la Universidad Valentina la cátedra de Retórica y Oratoria, de la cual fue destituido, repuesto y vuelto a expulsar, pasando a Alcalá, donde murió (como profesor de Retórica).

Véanse las dos curiosas notas proporcionadas por nuestro queridísimo amigo D. José Rodrigo Pertegás (N. E. o Pertegaz), que, según nuestra modesta opinión, ocupa el número uno entre los bibliófilos valencianos: 

Requisicións ante el Justicia Civil, año 1585. - Mano 15, folio 1.° a 15.

En una información testifical ante el Justicia promovida a instancia del Rector, en 18 de Marzo de este año presta declaración como testigo lo Reverent mestre Joan Joachim Mijavila entre otras cosas dice:

“... e aixi mateix essent ell dit testimoni ara ultimament rector a un mestre en arts dit mestre grau cathedratich de rethorica per diverses quexes que de aquell hi havia li feu proces del qual fonch escriva miquel andreu notari de la dita universitat y per lo que de dit proces resulta los magnifichs Jurats qui tunc eren lo privaren de la cathedra y classe il remeteren á ell testimoni pera que lo castigas e aixi maná al lochtinent 

del Justicia criminal lo portas pres a les presons del dit estudi general e dit lochtinent ab efecte lo prengue en la plaça de Sent Nicholau fora del territori del estudi e porta a mig jort (sic) publicament pres a dit estudi e per orde del dit testimoni fonch possat en lo cep y detengut molts dies de hon en apres sen fuyggue...” (Sigue otro asunto).

___

En el mismo día presta declaración Matheu balaguer vedell del Studi general de Valencia habitador de la present ciutat y dice:

“Que en lo any MDLXXXI essent vedell del estudi Lorens gostanti oncle de la muller del dit testimoni un dia de diumenge anant ell dit testimoni a dit estudi a vesitar dit gostanti troba en la plaça del dit estudi al lochtinent del Justicia criminal de la present ciutat nomenat alegre y demanantli all testimoni de hon venia aquell i dix que de portar un pres al estudi per orde del Rector de aquell y aci entrantsen ell testimoni en la casa del dit gostanti la cual esta dins lo estudi general troba com aquell estava en guarda de un mestre en arts nomenat grau y tenia cuydado y pena per lo que lo dit mestre grau deya que no volia muntar al cep ni a les presons y aci al cap de moltes rahons que ell testimoni passa juntament ab lo dit gostanti al dit mestre grau muntaren aquell pres y posaren en lo cep ahon ell testimoni lo veu tenir per alguns dies fins tant que entengue que cen era fugit de dites presons y aci per dits respecte com per altres entengué ell testimoni que lo Reverent mestre Mijavila qui llavors era Rector del dit estudi bandeja aquell...” (Sigue otro asunto).

(Archivo Regional del Reino de Valencia). 

La sátira que originó la desgracia de nuestro autor, es como sigue:

Yo mestre Grau del mes agut

a qui mes plau del corral brut

ser lo bochi de les escoles

del Rey paschi de beceroles

y lo fiscal gran nuuolada

pera dir mal e caualcada

vul de mondit (mon dit)  de cada trip

dexar escrit al Rey phelipp

lo besamans ne fan viage

quels mestres vans que may pasage

an fet al Rey de arenes viu

per que en la ley passar lo riu

en que yo vixch que tant duras

dest modo em reixch         el fonch bell pas

riurem de tot Dos grans maces

y dir un mot fins areries

duen per guia ell fa de cel

tantost venia coua de ladres:

un trist mesqui per be que ladres

en un roci Vicent Garcia

coxo grammatich ab gallonia

un poch lunatich y molt gralleges

lo bon pomares e bachilleges

moço de frares no te se escusa

fonch en son temps. que en caperusa

ab ell ensemps tambe no rebes

ve Figuerola tu fart de sebes

gran laguiola e de tonyna

pareix vulca          es gran moyna

tant coxo va veuret lo hergul

de un negre peu. la veu de trul

Al jubileu del lop menor

no y falta Gil lo cap menor

capdell de fil sentint les gens

sens sentener: puix un nas tens

veli darrer dich que tens nas

un mestre Seua que si fa lcas ('l cas) 

que tostemps neua phisonomia

per ser tant fret: en sodomia

ya sentremet has de parar

Agesilau a tot liurar 

que tot li escau almanguenat

si nol saber: del leonat

Lo mercader trau inuentio

del bon Torrella lo uil capo

sil porta sella gentil diuisa

tambe la porta com en camisa

ab gepa torta no paregue

com los demes:     mespanta ha fe

Seguia apres lo Vicent Blay

mestre Real lo papagay

vent fals y mal de les escoles

per un diner no marcha a soles

al barater tambe adorna

lo cambias esta gran sorna

al seu compas: un Castanyeda

ve Ripolles cruxint la seda

pesat poll es diu cada pas

com ques apega         Sancto Thomas

a la gent lega es de mi parte

simple sens fel primera parte

questione prima pareix un drach

tantost intima destopa ple

lo que no sap: darrere ve

mes chic que nap Antoni Andreu

un forcadell qui tot ho veu

ningu com ell y tot ho llig

mestre chiquet y a tot afig

pareix fillet y res no sap

de mestre en arts per altre cap

a totes parts va mestre Roca

seua girant quant mala y poca

petit infant doctrina allega:

dix un fadri en esta sega

que per meni ab gran herror

pensa restar lo laurador

a visitar de Villa Franca

al princep nostre tant poca y manca

laltre ques mestre molt tes de coll

mestre Palau pensas lo foll

preten y cau ser archebisbe

y no so sent un syllogisme

pensaua ardent         que saber fer

ser catredatich (: catedratich) e Lucifer

qui bon gramatich guito de peige

no crech que sia. portaua un meige

apres seguia o dos del loch

un mestre Alberro vestits de groch

digne sancerro color de gualles

daquest ramat a les espales.

ben entrañat Adell la hu

sobre ser roig que no ningu

feume mal goig lo Catala

mestre Ferrer cozin germa

de tireter sols tenen venes

propri martell pera morenes

pareix ausell Seguix pasqual

en campanar ques ell mes mal

a mes anar quels mals que cura

ve frare mas de la oradura.

un pegomas Anaua lo physich

semblaua entrells etich y tisich

al pas dels vells del mal mateix 

trota Cardona Rodrig el leix

legia persona si nou sabeu

descosit sach laltre que veu 

Arbriscio es diu un be mereix

entrant lestiu daquell bon loch

lo salaran que fonch un poch

ques porch tan gran home de be

de gros no puda puix lo mig te

tot se de muda de homens viciosos.

lo Boninfant anant pomposos

veuse galant per mig del pont

be uol lo leig estant de front

que lo paseig ja del Real

duras un any. com un tabal

Aquell tacany fent aualot

aquell traues uenia al trot

de cordoues lo doctor Garcia

espadachi e tant corria

venint alli que tal se creu

lo gran doctor que fos correu

Cosar menor de les escoles

que ca mos talla flos y violes

com ves y talla nesta dient

lo mal dient del mancament

en seguiment que fet li an

ve lo Segarra en est Sen juan

que ve que charra falta Almenara

mes tot ho borra no sap encara

ab tant que gorra lo seu treball

auisitar. la rambla auall

Polo me par ab vesta groga

segons lo viu no crech que ploga

groch cloch y piu diuen que dix 

escagassat tant imprimix

pernoriat un mal capell

venir deuia diu que puix ell

tant li seria micer Miro 

lo esclafament ab capiro

que lo trist sent y borles verdes

de tanta fusta sobre ses serdes

com tostemps gusta de jauali

al seu costat lo deu mari

porta a Salat em paregue

que per desig tant vert ixque

venia en mig quel vert de coll

del Segarra lo gira sol

raym de parra la baluerna

penjat pareix ram de tauerna

tot ell me sembla entre coloms

en altra adsembla dos corps mesclats

ve mestre Blanes dells diuisats

unflat ab ganes va mestre Aldana

de ser tengut que tot ho agrana

lo pet agut y tot ho vol

per molt donos cul de muçol

sent enujos tambe Monço

a Deu y a tots mestre en raco

en los seus mots fet en tinebles

escola legia y te decexbles

molt li bestiegia qui nuna ho fon

la cara fe[r]a tot o confon 

passar carrera ab contra puns

un mestre peres         sent tots los puns

que en totes veres de calçater

vol ser hebreu ve molt darrer

mas qui nou creu? lo Blay Nauarro

Veli vehi pesat com carro

lo gran Marti tot ert cosit

vehi li fonch pareix lo sit

pare que fonch apres de mort

nat en la sella lligat ben fort

quina parella? sobre la sella

ell y lo Gil tota Castella

doctor sotil no te tant vent

gelliceras per conseguent

com un cedas ve lo Ferrus

te lo ceruell que la jesus

qui cern ab ell pareix no sap

sols trau cego tant baix de cap

La processo que toca als peus

mes vogit te prim con fideus

Asscensi ve tot esmortit

lo que tant sap etich podrit

que ja no cap figa batut

en aquest mon tot espremut

dos frares son ve lo traydor

Salon y Estela del gran rector

que en esta tella mestre pasqual

tambe campege que res no val

ab puns de drets y val quant pot

fastijo sets ab beguinot

pesats com plom lo vant seguint

en aquest mon a peu grunint

molta canalla altres restaren

e gran farfalla que no anaren

de machucons la groça anguila

com en perdons de Mijavila

en badalits que diu ques cast

vent los vestits y home bast

dels mascarats en sermonar

ells son penats com sol cridar

destes escholes aualotant

portant estoles e palmejant

de puritat per exes trones

lo graduat espanta dones

y qui no u es gran plorador

Basta no mes de la moneda

ploma a retraure esta vereda

no vulles caure no vol seguir

per molt bolar per presehir

ques rebentar del gafarro

passar per tot mestre Monço

dich de rebot mestre Galant

y de mon dit ques vell infant

ho dexe escrit tot melindros

yo mestre Grau tot puagros

a qui mes plau tot mort de fam

ser lo bochi lo fill de Adam

del Rey paschi mes desdichat

e lo fiscal no sa trobat

pera dir mal en la pastura

segons dit es. la vil criatura

Finis. mestre Cordero  

ab son sombrero

(Feta la present descriptio a e barret fort

8 del mes de febrer any 1586). que de la mort

es adjutor

Dels que no anaren. lo portador

al degollar

Y no viu mes y sententiar

estant present los desdichats

de aquesta gent esquarterats

ques poca y mala fins al suplici

semblant canalla resta en son vici

puix se mostraren mestre Oromi

e pasejaren gros colomi

com agotats empapussat

arraconats de roin blat

casi fugits

trists y marchits

de formentera no volgue ter

gran bestia fera lo capiro

ensuperbit gran sens raho

molt engrehit lo desdijat

per ques lector tant subjectat

reformador al vezitar

de gent gallofa y mosejar

menjant garrofa al bon bou vermell

Calbo resta ques burla dell

que no gaza terriblement

comprar ceti lo impertinent

ans sen fugi confus boçal

per no venir brut animal

ans vol morir pomar falta

que no gastar que diu ana

mes viu faltar [a] vizitar 

en lo aualot pera donar

lo tararot lo mig del guany

doctor Reguart al roig vehi

que deu men guart no accedi

per deu exir lo trasullat

se senti dir cantos criat

tot diuisat de la miseria

com a orat perque ab lazeria

en primauera no pot comprar

es la albufera lo que gastar

arros ben fret li convenia

lo mes quinet tampoch venia

del doctor Plaça lo mallorqui

sens embaraça o alarbi

en cascun any dich lo doctor

ple de malany gran curador

e de unflors des cotiflats

y grans dolors puix les maldats

pagant peccats del meje suares

per ell causats no vol exerir

en son jouent nol puch sufrir

home imprudent gran guañador

murmurador no per doctor

y prouador mes per beato

de medicines fa gran barato

dexant les fines per sis dines

y les prouades va tres carres

falta pujades no per vezita

que sa muller en esta crita

falta Roqueta un millonar

criatureta de cagaferros

que va enconant terribles erros

phylosophant mercadejar

fins a patraix y vizitar

per fer lo encaix tot juntament

ab sa muller la pobra gent

ab son diner asi falta

mig homenet qui may guanya

lo cariestret fama ni nom

cara de pega un honrat hom

exuta y negra Bosch tant espes

Calbo falta que may ixques

que nos troba dell cosa bona

ab lo diner mala persona

pera fer fer de tota gent

lo capiro gran maldient

lo gran Masco si ell fora mut

volgue faltar y Montagut

y no anar son preceptor

per no tenir fora millor

ab que cobrir lo Martorell

son mal cosas moro borracho

animalas resta per macho

Capella armeno y en veritat

que de Galeno per gran orat

sol molt parlar restar pogues

y coblejar basta no mes

en la velea ploma a retraure

que mal se emplea no vulles caure

lo meije roig per molt bolar

no li feu goig ques rebentar

aquesta empreça passar per tot 

al tort monteza dich de rebot.

que tot lo dia Finis.

ell consumia (Facta a 8 de febrer any 1586.)

en fer pesar