Mostrando las entradas para la consulta labios ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta labios ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 11 de agosto de 2024

Onix - Oratori

 

Onix, s. f., lat. onyx, onyx, sorte de pierre précieuse.

Onix es peyra. Eluc. de las propr., fol. 190.

Onyx est pierre.

CAT. Oniquel. ESP. Onique (ónix, ónice). PORT. Onix. IT. Onice.

(chap. Ónix.)

Ónix, onix, onyx, onique, ónice, oniquel


Onocrotali, s. m., lat. onocrotalus, butor, sorte d'oiseau aquatique.

Onocrotali es auzel ab dos ventres, un per reculhir vianda, et autre per digerir. Eluc. de las propr., fol. 147.

Le butor est oiseau avec deux ventres, un pour recueillir la nourriture, et l'autre pour digérer. 

ESP. (pelícanoalcatraz) PORT. Onocrótalo.


Onomothopeya, Omothopeia, s. f., lat. onomatopaeia, onomatopée. Onomothopeya es una figura que s fay can la dictios pren votz del so.

Prozopopeya... e omothopeia. 

Leys d'amors, fol. 132 et 143. 

L' onomatopée est une figure qui se fait quand le mot prend voix du son.

Prosopopée... et onomatopée.

(ESP. Chap. Onomatopeya.)


Onsa, s. f., lat. uncia, once, sorte de poids.

Mil onsas d'aur ben aya.

G. Figueiras: Un nou. 

Que j'aye bien mille onces d'or.

- Phalange du doigt.

Per las onsas dels detz tot en brevadamens 

Poiria comtar d'un rei totz los despensamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Par les phalanges des doigts tout brièvement je pourrais compter toutes les dépenses d'un roi.

- Division du temps.

Momens en XII partz partitz;

Quascuna partz onsa se ditz.

Brev. d'amor, fol. 43.

Moment divisé en douze parties; chaque partie once se dit. 

CAT. Unsa. ESP. Onza. PORT. Onça. IT. Oncia. (chap. Onsa, onses: tipo de pes. Onsa, onses, femella y femelles de onso, onsos : animal, latín ursus (ESP. Oso.)

Desperten onso pardo hivernán cova dona Beseit


Ont, Hon, On, o, adv., lat. unde, où. 

Quan me dis: ont anaria?

B. de Ventadour: En abril. 

Quand elle me dit: Où irais-je? 

Dix K.: Veyaz hon sera elh monestier. Philomena. 

Dit Charles: Voyez où sera le monastère.

Lo mas o intra ins es en gran claritat. Poëme sur Boèce.

La demeure où elle entre dedans est en grande clarté.

CAT. On. ANC. ESP. (MOD. Donde) PORT. IT. Onde. (chap. Aon, aón?)

Adv. comp. On mais n' a, plus l' en cove.

Giraud le Roux: Auiatz la.

Où davantage elle en a, plus il lui en convient.

Mais vos am on plus me desesper.

Arnaud de Marueil: Si m destrenh.

Je vous aime davantage où plus je me désespère.

Ni sai d' on ven ni on van.

Pons d'Ortafas: Si ai perdut.

Ni je ne sais d'où je viens ni où je vais.

Qui proeza dezira

Fols es qui non cossira

D' on nais e don soste.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Qui désire prouesse est fou s'il ne considère d'où elle naît et de quoi elle se soutient.

Es vos en tal razon mes

D' on ieu issirai.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx N Albert. 

Vous vous êtes engagé dans matière d'où je sortirai.

Pois d'amor no m cal,

No sai d' on ni de que chan.

Folquet de Marseille: Chantars. 

Depuis que je ne me soucie d'amour, je ne sais d'où ni de quoi je chante.

Lai on Amors vol renhar, 

Razos non pot contrastar.

Aimar de Rocaficha: No m lau. 

Là où Amour veut régner, raison ne peut résister.

Vau lai o 'l cors mi mena.

Bertrand de Born: Cazut sui. 

Je vais là où le coeur me mène.

Ieu vauc m' en lai a selui 

On merce claman pellegrin. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Je m'en vais là à celui où les pélerins crient merci.

Layssatz un trauc per on puisqua intrar. Philomena. 

Laissez un trou par où puisse entrer.

Ans es pus ferms on qu' ieu an ni m' estia.

Pierre d'Auvergne: Ab lial cor. 

Au contraire il est plus ferme où que j'aille et je sois.

ANC. FR. D' ont estes-vous? Je sui d'Artois. 

Fables et cont. anc., t. I, p. 363. 

E fu mis là d' unt il chaï. Roman de Rou, v. 5627.

Responds-moi, d' ond es-tu? Rabelais, liv. II, ch. 6.

On demandoit un jour d' ont ceste coustume avoit pris son commencement. Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 337.

ANC. ESP. Al tercer dia d' on yxo y es tornado.

Poema del Cid, v. 946.

ESP. MOD. De onde (de dónde). PORT. IT. Donde. (chap. De aón.)

2. Don, pron. rel. indét., lat. de unde, dont, de qui, de quoi.

De domna ab bellas faichos

Don tot lo mons es enveios.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

De dame avec belles manières dont tout le monde est désireux.

Don chantarem ieu ni 'l coms de Proensa?

Pujols: Si 'l mal. 

De quoi chanterons-nous moi et le comte de Provence?

Amic a don no s partria. 

T. de G. Faidit et d'Hugues de La Bachelerie: N Uc.

Elle a ami de qui elle ne se séparerait pas. 

ANC. FR. Cent paroles a fait acroire

Dont il n' i avoit nule voire. 

Roman du Renart, Gloss. sur Joinville.


Onzen, Honzen, Onze, adj. num., lat. undecimus, onzième.

Venc l' onzen jor.

Pierre d'Auvergne: Lauzat sia. 

Vint le onzième jour.

Al honzen jorn sorzeran. Fragment de trad. de la Passion. 

Au onzième jour ils ressusciteront.

Epacta onzena. Cat. dels apost. de Roma, fol. 160. 

Épacte onzième.

L' onzes es Guiraudetz lo Ros,

Que sol viure d'autrui cansos.

Le moine de Montaudon: Pus Peire.

Le onzième est Giraudet le Roux, qui a coutume de vivre de chansons d'autrui. 

CAT. Onsé. ESP. Onceno (undécimo). PORT. Onzeno. IT. Undecimo.

(chap. Undéssim, onsé; número onse, 11.)

samaruc, teatre, ONCE


Opinio, Opinion, s. f., lat. opinionem, opinion, avis. 

Cazon en errors et en falsas opinios contra la fe. V. et Vert., fol. 26. Tombent en erreurs et en fausses opinions contre la foi.

El era d' opinion que mandessen lors amics.

Chronique des Albigeois, p. 5.

Il était d' avis qu'ils mandassent leurs amis.

CAT. Opinió. ESP. Opinión. PORT. Opinião. IT. Opinione.

(chap. Opinió, opinions.)

2. Opinar, v., lat. opinare, opiner.

Part. pas. Lo dit evesque avia dit et opinat.

Chronique des Albigeois, p. 56.

Ledit évêque avait dit et opiné.

CAT. ESP. PORT. Opinar. IT. Opinare.

(chap. Opiná: opino, opines, opine, opinem u opinam, opinéu u opináu, opinen; opinat, opinats, opinada, opinades.)


Opion, s. m., lat. opium, opium.

Papaver... del qual distilla suc, dit pels phizicias, opion.

(chap. Roellaruella (ababolamapola)... de la cual destile suc, dit pels fisics o meches, opio.)

Eluc. de las propr., fol. 218.

Pavot... duquel découle suc, dit par les physiciens, opium.

CAT. Opi. ESP. PORT. (chap.) Opio. IT. Oppio.

ababol, rosella, roella, ruella, amapola


Opportun, adj., lat. opportunus, opportun.

Consentir letras opportunas. Tit. de 1391. Bailliage de Sisteron.

Consentir lettres opportunes.

CAT. Oportú. ESP. Oportuno. PORT. IT. Opportuno.

(chap. Oportú, oportuns, oportuna, oportunes.)

2. Opportunitat, s. f., lat. opportunitatem (oportunitatem), opportunité.

Si avia loc ni temps ni opportunitat. Les X Commandements de Dieu.

S'il y avait lieu et temps et opportunité.

CAT. Oportunitat. ESP. Oportunidad. PORT. Opportunidade. 

IT. Opportunità, opportunitate, opportunitade. 

(chap. Oportunidatoportunidats.)


Ops, Obs, s. m., lat. opus, besoin, utilité, secours, aide, appui. Ensenhamens e pretz e cortezia 

Trobon en vos lurs obs e lur vianda.

Arnaud de Marueil: Aissi com cel.

Éducation et mérite et courtoisie trouvent en vous leur aide et leur nourriture.

Loc. Ja non es obs foc i ssia alumaz. Poëme sur Boèce. 

Jamais il n'est besoin que feu y soit allumé.

Mot l' es ops, sapcha sofrir,

Qui vol a gran honor venir.

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Moult lui est besoin qu'il sache souffrir, qui veut parvenir à grand honneur.

Ades m'agra ops, sitot s' es bos, 

Mos chans fos mielhers que non es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Incessamment il me serait besoin, bien qu'il soit bon, que mon chant fût meilleur qu'il n'est. 

Ops m' auria us ans entiers.

B. de Ventadour: Pels dols chant. 

M' aurait besoin un an entier.

A mos ops chant et a mos ops flaviol,

Car hom, mas eu, non enten mon lati.

P. Cardinal: Las amairitz. 

Pour mon besoin je chante et pour mon besoin je flageole, car homme, excepté moi, n'entend mon langage.

Si tot no 'l say a mos ops retenir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Quoique je ne le sais retenir à mes besoins. 

Al vostre ops n' ai eu vergoigna.

Bertrand de Born: Seingner En coms. 

Pour le votre besoin, j'en ai vergogne. 

Cre 

Qu' ad ops de leis me fe Deus. 

Guillaume de Cabestaing: Ancmais no. 

Je crois que Dieu me fit pour le besoin d'elle.

Parlar per ops e quan n' es ops calhars. 

Raimond de Miraval: Dels quatre. 

Parler par besoin et, quand il en est besoin, se taire.

ANC. FR. Dure Atropos à ops l' a faict soubmettre 

Pour luy descripre en lay, ballade, ou mettre 

Quelques secrets des infernaux palus.

J.. Marot, t. V, p. 388.

ANC. CAT. Ops. 

ANC. ESP. Bien los mandó servir de quanto huebos han. 

Bien casariemos con sus fijas pora huebos de pró.

Poema del Cid, v. 1887 et 1383.

IT. Uopo. (chap. falta, utilidat, socorro, ajuda, apoyo).


Optatiu, Obtatiu, s. m., lat. optativus, optatif.

L' optatiu conoysh hom, can desira cauza presen, passada o endevenidoyra. Leys d'amors, fol. 75. 

On connaît l'optatif, quand on désire chose présente, passée ou à venir. Obtatius es aquel, quar desira. Gramm. provençal. 

Celui-là c'est l' optatif, car il désire.

CAT. Optatiu. ESP. PORT. Optativo. IT. Ottativo.

(chap. Optatiu, optatius, optativa, optatives; que se pot triá entre al menos dos coses, per ejemple, les assignatures.)

Optic, Obtic, adj., lat. opticus, optique.

Un nervi en la anothomia apelat optic. Eluc. de las propr., fol. 14. 

Un nerf en l'anatomie appelé optique.

CAT. Optic. ESP. (óptico) PORT. Optico. IT. Ottico.

(chap. Óptic, optics, óptica, óptiques : del ull, dels ulls; nervi óptic.)


Option, s. f., lat. optionem, option. 

Lo senhor... a option. Fors de Béarn, p. 1086. 

Le seigneur... a option.

CAT. Opció. ESP. Opción. PORT. Opção. (chap. Opsió, opsions.)


Opulencia, s. f., lat. opulentia, opulence.

La terra es apelada Ops, per razo de sa opulencia. (Orbe)

Eluc. de las propr., fol. 114. 

La terre est appelée Ops, par raison de son opulence.

CAT. ESP. PORT. Opulencia. IT. Opulenza. 

(chap. Opulensia, opulensies; opulén, opulens, opulenta, opulentes. 

Ña un vi rumano que se diu opulent. Se pot trobá al Aldi. Ix un home gort, fart, opulén, que se vol minjá una vaca, s' apareix a Juaquinico Monclús, lo presidén de la Ascuma de Calaseit.)

Ña un vi rumano que se diu opulent. Se pot trobá al Aldi. Ix un home gort, fart, opulén, que se vol minjá una vaca, s' apareix a Juaquinico Monclús, lo presidén de la Ascuma de Calaseit.


Orar, v., lat. orare, prier, intercéder, supplier.

Ieu vos or entre mos bratz,

Que no i sai far autr' orazon.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Je vous prie entre mes bras, vu que je n'y sais faire autre prière.

Davant l'autar de Nostra Dona orar. Philomena. 

Prier devant l'autel de Notre-Dame. 

Orar devem de cor non pas de lavras. Trad. de Bède, fol. 27.

(chap. Orá (resá) debem de cor, no de (en los) labios.)

Nous devons prier de coeur non pas de lèvres. 

Part. pas. Si anc s'averet oratz

Dieus! aquest me si' autreiatz. 

Guillaume de Berguedan: Mais volgra. 

Si oncques Dieu se reconnut adoré! que celui-ci me soit octroyé.

ANC. FR. Li oratoires... c'est que en i doit orer. 

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 138. 

Au main vont au moustier orer. Roman du Renart, t. IV, p. 245.

Quant Richart leva al jur cler, 

A Saint-Oen ala urer. 

Roman de Rou, v. 5641. 

Devant la Virge aloit orant. Fables et cont. anc., t. 1, p. 273. 

CAT. ESP. PORT. Orar. IT. Orare. (chap. Orá, resá: oro, ores, ore, orem u oram, oréu u oráu, oren; orat, orats, orada, orades; orat : loco deu vindre de oratge, orache, allunat, grillat com Manel Riu Fillat.)

2. Oratio, Oraso, Oration, Orazon, s. f., lat. orationem, oraison, prière.

La oratio del pater noster passa totas autras oratios. V. et Vert. fol. 38. La prière du pater noster passe toutes autres prières.

Tres jorns en orazon estet. 

Com deiam servir Dieu, e far orations. 

V. de S. Honorat. 

Resta trois jours en oraison.

Comment nous devions servir Dieu, et faire des oraisons.

CAT. Oració. ESP. Oración. PORT. Oração. IT. Orazione.

3. Orador, s. m., lat. orator, orateur, prédicateur.

Dieus regarda lo cor del orador plus que las paraulas. 

Trad. de Bède, fol. 27.

Dieu considère le coeur du prédicateur plus que les paroles.

CAT. ESP. PORT. Orador. IT. Oratore. (chap. Oradó, oradós, oradora, oradores; resadó, resadós, resadora, resadores.)

- Oratoire, chapelle.

Intra en l' orador … Justa l' orador 1 fontaina avia. 

V. de Sainte Magdelaine. 

Entre dans l' oratoire.... Près de l'oratoire il y avait une fontaine.

Quant es en gleiza, ho denant orador.

R. Jordan: No puesc.

Quand il est en église, ou devant oratoire.

4. Oratori, s. m., lat. oratorium, oratoire. 

D' enfra son oratori un jorn li appareys. V. de S. Honorat. 

Du fond de son oratoire lui apparaît un jour. 

En l' oratori no sia facha autra obra..., mas orasos.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 26. 

En l' oratoire ne soit faite autre oeuvre..., excepté oraison. 

CAT. Oratori. ESP. PORT. IT. Oratorio. 

(chap. Oratori, oratoris: capella, capelles, capelletacapelletesreclinatori, reclinatoris.) 

lunes, 29 de julio de 2024

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 11. Aon se prosseguix lo escomensat.

Capítul XI.

Aon se prosseguix lo escomensat.


Va arribá la hora, y abans de eixí se van asseá los estudians lo milló que van pugué. Pedro Saputo va traure la funda de la gorra, se va ficá un coll nou mol risat y va quedá fet un caballé, y per lo jove y guapo, un Amor vestit, un Adonis en traje español y de tall, y acompañats del huésped, de un cuñat, una filla de deu añs y una neboda de quinse, en alguns veíns que se van pendre la libertat de pujá mentres sopáen, se van encaminá a la casa portán detrás una gentada, mes gen que va aná may al sermó de la galtada. Van arribá, van saludá mol cortesmen an aquelles siñores y a datres que elles habíen convidat; y don Severo al vorels tan cortesans, tan atentos y ben parlats se va alegrá mol y va di en veu baixa a la dona y filla:

- ¿Veéu, gloria meua, quin porte y qué ben criats? No dirás mes que són fills de grans caballés: y alguns de ells u sirán, perque mentres seguixen los estudis ñan mols als que los agraden les aventures y libertat de esta vida a les vacassions, y cuan se reincorporen al curs repartixen los profits als compañs mes pobres. En aixó la mare y la filla los trataben en miramén, y al mateix tems los mostraben afabilidat y confiansa. La gen del poble que los habíe seguit va sé tamé admitida a dos grans sales que estáen una a cada costat de la del sarao y va di lo caballé:

- An esta rogo que dingú entro sense la meua llissensia; a les atres que s' acomodon los que puguen en orden y bons modos. Ara, siñós, cuan vullgáu, va di als estudians, podéu escomensá la música.

Primé van tocá un rato pera amostrá la seua habilidat, y después van preguntá a don Severo si se habíe tratat de que ballaren. 

Va contestá que sí, y los va suplicá que obrigueren dos de ells lo ball, pos així tamé u dessichaben aquells joves caballés. Entonses dixen los instrumens lo de la pandereta y lo del pito, y trauen a ballá lo primé a la filla de la casa, y lo segón a un atra donsella que ere cusina de Morfina, agarrán mentrestán Pedro Saputo la pandereta. La destresa y grassia que los estudians van ostentá al ball va agradá a tots, y no menos la dessensia, que sempre y en tot es importán. Ya no eren ixos estudians vestits en cuatre draps; eren uns verdadés caballés ben naixcuts, y finamen educats, de lo que s' alegrabe 

l'amo del convit y no dixáe de medíu la seua dona y atres siñores prinsipals que ñabíe. Se van retirá y van agarrá los instrumens, dixán la part del ball als joves que van vindre convidats.

Van ballá totes y tots, la festa se va correspondre en la magnifissensia que en tot se usabe a la casa. 

Lo del pito li va di al home de la casa:

- Ara, don Severo, si li pareix a vostra mersé, lo meu compañ Paquito y yo predicarem un sermó a la plebe de les antessales, los dos a un tems, y cada un a una sala desde la porta pujats a uns púlpitos que sirán dos taules.

- Está be, va di lo caballé, ¿y a tú, Mariquita?, va preguntá a la dona. Va contestá ella que sí. Y parades les taules y saltán an elles los oradós, escomensen a soltá chorros de disparates, que cada minut teníen que pará y doná tems a la rissa que a les tres sales va arrencá mil novedats als cossos ya una mica fluixos. Les dames y caballés de la del mich podíen sentí al un o al atre, no paráen de riure y apretás les barres y pegás als ginolls en les dos mans y hasta puñades a les parets. Lo mateix don Severo va pedre la seua seriedat, y va tindre que recuperala, tapanse los oíts pera pugué dils: 

- ¡Prou, siñós, prou!, que mos morirem tots. Pero ells embriagats de elocuensia ni paraben ni podíen encara que vullgueren. Hasta que van agarrá los instrumens los atres y van fé soná la música, y esta per fin va tallá l'enchís. Paren ells y pare tamé la música, y saludán los dos a les siñores y caballés en una gran cortessía, va estampí un aplausso de mans tan estrepitós y llarg, que se va comunicá a les antessales y pareixíe que anáen a sorsís.

Se van volé ficá a ballá per segona vegada, y no va sé possible. 

Be se esforsaben los musics, pero ningú podíe fé mes que riure y torná als disparates dels sermons. Se ficáen en actitut de ballá, pero algú soltáe una carcañada y ya tots se retiráen, caén a les cadires y fen pasmos y exclamassions.

Entretán corríe la nit, y mirán don Severo la hora, va vore que eren les onse y micha, y va di:

- Siñós, esta micha hora que falte hasta les dotse, perque de micha nit no passen les festes a casa meua, tots la nessessitem pera templamos y disposamos a dormí. Siñós llissensiats: ting barruntos de que vostés volen passá an este poble vuit díes per lo menos; yo per la meua part espero que lo dimecres per la nit tornon an esta casa.

- Demá, va di un jove caballé, me ha manat mon siñó pare que los rogara se dignaren vindre a la meua.

- Y a casa vostra, va contestá don Severo, tamé anirán les meues siñores dona y filla. Li va doná les grassies lo caballé, y parán los cumplimens se van oferí los estudians a les ordens de don Severo, y als peus de aquelles siñores, y se van despedí de tots los convidats.

Cada nit va sé la funsió a una casa diferenta, y tamé los estudians variaben les invensions passán los matins en ordenales, sense descuidás de visitá a les persones que mes los honraben y se u mereixíen, com don Severo. 

La nit de la segona funsió a casa de éste se va presentá Pedro Saputo disfrassat de dona y va engañá a tots, mes particularmen a Morfina, la va obligá a confessá lo seu amor guañanse lo cor y vensén la seua resserva. ¿Cóm resistiríe la infelís per advertida, per reportada, per serena, profunda y circunspecta que fore? 

No ere possible. Y així ell, lograt lo seu objectiu, va dixá caure lo disfrás, rién tots mol del engañ y selebrán la donosura de la forastera; después va continuá ya la funsió com totes les nits.

Lo radé día en lo bon pareixe de don Severo, perque tot lay comunicaben y consultaben, van fé un atra ronda pels carrés, y van fé tanta plega que casi los va pareixe massa; cosa impossible per als estudians. Daball del balcó de don Severo van pará y van cantá un rato. Per la nit van aná de tertulia a casa seua y don Severo los va doná sis escuts de or, suplicanlos que si no se apartaben mol a un atra direcsió tornaren per allí al retirás als seus estudis, y lay van prometre.

Pel matí van eixí del poble, passán aposta, encara que donáen volta, pel carré de Morfina, y a la porta se van pará a tocá lo himno de despedida. Van eissí don Severo y les seues siñores a sentils; y Pedro Saputo, que anáe previngut, va cantá en los seus compañs y mol ben acompañat de la música, unes lletres que portáe pensades, de les que la primera diebe:

Pos me dixo lo cor

¿Me emportaré un pensamén?


Morfina en mol dissimulo va fé seña que sí; y van cantá la segona, que teníe per final:


Pos te vach entregá, cor, 

¿Aón te guardarán?


Y Morfina a se va tocá y señalá lo pit en dissimulo. 

La tersera acababe:


¿Te trobaré, cor,

cuan torna, aon estarás?


Va incliná Morfina una mica lo cap y los ulls y per cántic de gloria y conclusió díen los radés versos de la radera lletra:

Pos influí ya no pot

sino be la estrella meua.


Y en aixó se va acabá lo can y se van despedí. Morfina, com se va alegrá de vorels encara un atra vegada, no va pugué evitá que se li bañaren los ulls, ixquere un suspiro, aufegat pel decoro, y corregueren per les seues rosades galtes dos llágrimes de mes valor que tot l'or que teníe son pare, al menos per al que les va vore corre y que va pugué di meues són cuan caíen y arreplegales en los seus labios y passales al cor en l'amor que les derramabe.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.

lunes, 1 de julio de 2024

Mordre - Morgoil


Mordre, v., lat. mordere, mordre.

Semblon mastis que layron a totz, e mordon aquelh que podon.

V. et Vert., fol. 25.

Ressemblent à mâtins qui aboient à tous, et mordent celui qu'ils peuvent.

Qui de parlar trassauta,

Dreitz es qu'en la lengua s morda.

(chap. Qui de parlá se passe, dret (just) es que la llengua se mossego.)

A. Daniel: Autet e bas.

Qui outrepasse de parler, il est juste qu'à la langue il se morde.

Lai on no mort, ilh lecha 

Pus aspramens no fai chatz.

Marcabrus: Dirai vos. 

Là où elle ne mord, elle lèche plus âprement que ne fait chat. 

Prov. Qui mort sas lavras, pessa mal. Trad. de Bède, fol. 34. 

(chap. Qui se mossegue sons labios, pense mal; malpense.)

Qui mord ses lèvres, pense mal. 

ANC. FR. Jusqu'en la vive char l' a mors. 

Roman du Renart, t. II, p. 264.

Des moutons qui ont esté mors du loup.

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 109. 

Délivre la, que du chien ne soit morse. Cl. Marot, t. IV, p. 262.

ANC. CAT. Mordre, mordrer. ESP. PORT. Morder. IT. Mordere. 

(chap. Mossegá, mossegás: yo me mossego, mossegues, mossegue, mosseguem o mossegam, mosseguéu o mossegáu, mosseguen; mossegat, mossegats, mossegada, mossegades.)

2. Mors, s. m., lat. morsus, morsure.

A mors fort e rege. Naturas d'alcunas bestias.

A morsure forte et rude.

Mordon... co fay serpen, et enverinon III personas en 1 mors.

(chap. Mosseguen... com fa la serp, y envenenen tres persones en un mos; en una mossegada.)

V. et Vert., fol. 24.

Mordent... comme fait serpent, et enveniment trois personnes en une morsure. 

ANC. FR. Adans nous a, par un seul mors, 

Si malement honnis et mors.

Roman de Mahomet, v. 707. 

Ce fu par le mors de la pomme. Fables et cont. anc., t. IV, p. 194. 

Tot le manga à un sol mors. Roman du Renart, t. II, p. 302.

ANC. ESP. Que non tragó peor muerso nin Judio nin Pagano. 

Poema de Alexandro, cop. 1210.

IT. Morso. (chap. Mos, mossos; mossegada, mossegades; mosset, mossets.)

El mordisco catalán a Aragón, Ricart Garcia Moya,

3. Morsura, s. f., morsure.

Morsura de serpen. Brev. d'amor, fol. 50. 

Morsure de serpent.

El poyria dampnatgar, per sa morsura, manhtas gens o bestias.

Liv. de Sydrac, fol. 29.

Il pourrait endommager, par sa morsure, maintes gens ou bêtes.

IT. Morsura.

4. Mordement, s. m., morsure.

Mordement de bestia venenoza. Eluc. de las propr., fol. 98. 

Morsure de bête venimeuse.

ESP. Mordimiento. IT. Mordimento.

5. Mordedura, s. f., morsure.

Contra mordedura de ca ravios.

(chap. Contra mossegada de gos rabiós; per ejemple, Artur Quintana Font, que los va apegá la rabia a uns cuans aragonesos; alguns encara babegen o trauen espuma per la boca, com los de la Ascuma.)

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

Mordedura de vipra.

(chap. Mossegada, picotada de víbora, escursó.)

Eluc. de las propr., fol. 191 et 145. 

Contre morsure de chien enragé.

Morsure de vipère.

ESP. PORT. Mordedura.

6. Mordicament, s. m., picotement, tiraillement.

Val contra mordicament et arsura d' estomach. 

Eluc. de las propr., fol. 212.

Vaut contre tiraillement et irritation d' estomac.

IT. Mordicamento. (chap. Picassó, malestá, coissó, exitassió.) 

7. Mordicacio, s. f., lat. mordicatio, excitation, picotement.

Senta la mordicacio de la medecina.

Las medecinas que fan cessar flux de sang ses mordicacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 5 et 35. 

Sente l' excitation de la médecine. 

Les médecines qui font cesser le flux de sang sans excitation.

ESP. Mordicación. PORT. Mordicação. IT. Mordicazione.

8. Mordedor, s. m., mordant, satirique.

Fig. Son ja li mordedor

Per un de nos, duy de lor. 

Aimeri de Peguilain: Li folh. 

Déjà les mordants sont pour un de nous, doux des leurs. 

ESP. (mordaz) PORT. Mordedor. IT. Morditore. 

(chap. Mossegadó, que mossegue, mossegadós, mossegadora, mossegadores; mordás, mordassos, mordassa, mordasses; satíric, satirics, satírica, satíriques.) 

9. Mordicatiu, adj., lat. mordicativus, excitatif, mordicatif, qui cause des picotements.

Aquela ayga es dels sieus budels mordicativa. 

De budels lavativa et mordicativa.

Eluc. de las propr., fol. 144 et 273. 

Celle eau est excitative des siens boyaux. 

De boyaux lavative et mordicative. 

ESP. IT. Mordicativo.

10. Mordificar, v., picoter, être mordicant.

Part. prés. Sal... mordifican les budels. Eluc. de las propr., fol. 193. 

Sel... mordicant les boyaux.

(chap. Picá, doná picassó, urticá com fa la ortiga.)

JM Virgili i Ortiga

11. Mordificatiu, adj., piquant, mordicatif, excitatif.

Ayga salada... cum sia mordificativa.

Eluc. de las propr., fol. 75. 

Eau salée... comme elle soit mordicative.

12. Morcel, Morsel, Morseus, s. m., morceau.

Fan thesaur de bos morcels e de lor lecarias.

Liv. de Sydrac, fol. 129. 

Font trésor de bons morceaux et de leurs friandises.

De carn de vacha faitz morsels.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De chair de vache faites des morceaux. 

Adiós, Cordera.

Amon dinz lur maizos 

Mais bos vis e bos morseus, 

C' ab afan penre casteus.

B. Calvo: En luec.

Aiment davantage dans leurs maisons bons vins et bons morceaux, qu'avec peine prendre châteaux.

Prov. Ab semblan de bon morsel

Se prenon li glot auzel.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Avec apparence de bon morceau se prennent les gloutons oiseaux. 

ANC. FR. Ki del morsel fu estranglez. Roman de Rou, v. 10728.

N' avez cure de tel morsel.

Roman du Renart, t. II, p. 256.

IT. Morsello. (chap. Mosset; trosset.)

13. Remordre, v., lat. remordere, martyriser, déchirer, bourreler.

Fig. No s tanh las jens remordas,

Car peccas y mortalmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Il ne convient pas que tu déchires les gens, car tu y pèches mortellement.

La predicatio li remort la cociencia de son peccat.

(chap. La predicassió li remort (: remossegue) la consiensia de son pecat; té remordimens.)

V. et Vert., fol. 49.

La prédication lui martyrise la conscience à cause de son péché.

Sa consciencia l'en remordia. Tit. de 1286. DOAT, t. XLI, fol. 76.

Sa conscience l'en bourrelait.

ANC. FR. Ne ce dont conscience le reprent et remort.

Jehan de Meung, Test., v. 316.

Dont conscience vous remorde. Farce de Pathelin, p. 138.

CAT. Remordir. ESP. PORT. Remorder. IT. Remordere. (chap. Remossegá.)


Morenas, s. f. pl., hémorrohïdes (hémorroïdes).

Estopacis verais per cert 

Val mot ad home que sanc pert...,  

E val encontra morenas.

Brev. d'amor, fol. 40. 

La topase vraie certainement vaut moult à homme qui perd son sang..., et vaut contre hémorrhoïdes. 

CAT. Morenas (con artículo occitano plural las). ESP. Almorranas.

PORT. Almorreimas. IT. Morice, morici. (chap. Morenes, almorranes.)

CAT. Morenas (con artículo occitano plural las). ESP. Almorranas.  PORT. Almorreimas. IT. Morice, morici. (chap. Morenes, almorranes.)


Morgoil, s. m., du lat. mergus, plongeon.

Morgoil......

Que hom apella corpmari.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Plongeon... qu'on appelle cormoran.

ESP. Somorgujo (somormujo). PORT. Mergulhão. IT. Mergo.

(N. E. Ver Merguli más arriba.)

Merguli, s. m., lat. mergus, plongeon, oiseau aquatique