champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
De beautés elle illumine le beau jour, et rend claire la nuit noire.
Enca nuh la reina en cercha vai.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89.
Cette nuit la reine va en recherche.
Loc. Fan de la nueg jorn, et del jorn nueg.
V. et Vert., fol. 20.
Font de la nuit le jour, et du jour la nuit.
Ni noit ni dia no faz que mal pensar. Poëme sur Boèce.
(chap. Ni nit ni día no fach mes que malpensá o mal pensá o pensá mal. Estes negassions ya no se fan aná, se diu: Tan de nit com de día no fach mes que malpensá.)
Ni nuit ni jour je ne fais que mal penser.
Nuech e jorn planc, sospir e plor.
Gavaudan le Vieux: Crezens.
Nuit et jour je gémis, soupire et pleure.
Tota nuoit chanta sotz la flor.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx Bernatz.
CAT. ESP. PORT. Nocturno. IT. Notturno. (chap. Lo caro es nocturn o nocturno, los ducs són nocturns o nocturnos, la chuta es nocturna, les chólipes són nocturnes.)
5. Nocturnal, Noitornal, adj., nocturne, de nuit.
Las nocturnals vigilias sian dichas. Regla de S. Benezeg, fol. 32.
(chap. Les vigilies nocturnals o nocturnes siguen dites.)
Les veilles de nuit soient dites.
Per la noitornal illusio. Trad. de Bède, fol. 81.
Par l'illusion nocturne.
CAT. ESP. (chap.) Nocturnal.
6. Noytal, adj., nocturne, de nuit.
Despolhadors noytals de ostals et de camps.
Priv. concéd. par les R. d'Angleterre, p. 17.
Spoliateurs nocturnes d'hôtels et de champs.
7. Noctiluca, s. f., ver luisant.
Ugutio noctilucam vermem esse ait sic dictum quod noctu luceat.
Du Cange, t. IV, col. 1195.
Noctiluca... es pauca bestiola. Eluc. de las propr., fol. 255.
(chap. Lo cuc de llum... es una bestiola menuda; en castellá luciérnaga : que luce en la noche.)
Le ver luisant... est petite bestiole.
8. Noctilipe, s. m., lat. nictalopem, nyctalope, qui voit mieux la nuit que le jour.
Sana noctilipes clarifican lor vista. Eluc. de las propr., fol. 230.
Guérit nyctalopes en éclaircissant leur vue.
9. Noctilepa, s. f., nyctalopie.
Val contra noctilepa. Eluc. de las propr., fol. 194.
Vaut contre nyctalopie.
10. Nuchola, s. f., chouette, hibou.
Auzels nocturns com so nucholas.
Autrament es dit nuchola, quar la nuech ve... mas no de jorn.
Eluc. de las propr., fol. 127 et 147.
Oiseaux de nuit comme sont hiboux.
Autrement est dit chouette, car il voit la nuit... mais non de jour.
11. Niticorac, s. m., chouette, hibou.
Uous de niticorac... a uous de corp so semlans, e dizo que valo a epilentics.
Niticorac o nuchola... la nuech quer sa vianda.
Eluc. de las propr., fol. 278 et 147.
Oeufs de chouette... à oeufs de corbeau sont semblables, et ils disent qu'ils valent à épileptiques.
La chouette ou hibou... cherche sa nourriture la nuit.
12. Nuachol, adj., qui n'y voit que la nuit.
Subst. Lo solelh clar
No pot lo nuachols remirar,
Ni ve re tro que s' anuchis.
Brev. d'amor, fol. 77.
Celui qui n'y voit que la nuit ne peut admirer le soleil brillant, ni ne voit rien jusqu'à ce qu'il fait nuit.
13. Equinocci, s. m., lat. aequinoctium, équinoxe.
Equinocci vernal... equinocci autumpnal.
Dos solsticis, dos equinoccis.
Eluc. de las propr., fol. 109 et 121.
Équinoxe du printemps... équinoxe d'automne.
Deux solstices, deux équinoxes.
CAT. Equinocci. ESP. PORT. Equinoccio. IT. Equinozio. (chap. Equinocci o Equinoccio, equinoccis, equinoccios. A Valldesgorfa, Valdealgorfa, se veu lo sol a través del túnel.)
Meils es que hom aia la ira dels felos que lor compania.
Trad. de Bède, fol. 74.
Il est mieux qu'on ait la colère des méchants que leur compagnie.
Fig. Mas ira del mal temps lur a frascat la vela. V. de S. Honorat.
Mais la fureur du mauvais temps leur a déchiré la voile.
Filhs de ira e filhs de mort. V. et Vert., fol. 39.
Fils de colère et fils de mort.
Loc. Lo soleils no s colge sobre la vostra ira. Trad. de Bède, fol. 38.
Que le soleil ne se couche pas sur votre colère.
ANC. FR. Fut de plus en plus esmeu en ire. Monstrelet, t. I, fol. 222.
Ne vueilles pas, ô sire,
Me reprendre en ton ire.
Clément Marot, t. IV, p. 235.
- Tristesse, chagrin.
Totz temps sec joy ir' e dolors,
E tos temps ira jois e bes;
E ja non crey, s' ira non fos,
Que ja saupes hom jois que s'es.
B. de Ventadour: Ja mos chantars.
Toujours tristesse et douleur suit joie, et toujours joie et bien, tristesse; et désormais je ne crois pas, si tristesse ne fût, qu'on sût jamais ce qu'est joie.
ANC. FR. Lonc tens ai esté
En ire sanz joie.
Auboins de Sézane. Ess. sur la Mus., t. II, p. 156.
12. Irascer, Iraisser, Irasser, v., lat. irasci, s'irriter, se fâcher.
No sias isnel a iraisser. Trad. de Bède, fol. 38.
Ne sois pas prompt à t' irriter.
Atressi cum lo leos
Que es tan fer quant s' irais.
Richard de Barbezieux: Atressi cum.
Tout ainsi comme le lion qui est si féroce quand il s'irrite.
Substantiv. Irasser contra mal non es peccatz. V. et Vert., fol. 11. S'irriter contre le mal n'est pas péché.
Part. prés. Enueios, trist et iraissens. Brev. d'amor, fol. 55.
Ennuyeux, triste et se fâchant.
Part. pas. Totz temps vuelh que li ric baro
Sion entre lor irascut.
Bertrand de Born: Lo coms m' a.
Je veux que toujours les puissants barons soient irrités entre eux.
Domna, si us etz irascuda
Vas me, ges no us me defen.
Hugues de S. Cyr: Longamen.
Dame, si vous êtes fâchée envers moi, je ne me défends pas contre vous.
ANC. FR. Iraissez e ne vuillez péécher.
Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 4.
Renart en est moult irascuz...
Moult fu dolenz et irascuz.
Roman du Renart, t. I, p. 86 et 100.
Trestoz penssis et irascus. Fables et cont. anc., t. III, p. 331.
ANC. CAT. Irascir.
13. Iradamen, adv., avec colère, furieusement, tristement.
Pres comjat d' ela iradamen. V. de G. Faidit.
Prit congé d'elle avec colère.
Si negus hom tra cotel iradament.
Cout. de Moyssac, du XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 6.
Si nul homme tire couteau avec colère.
ANC. FR. Si li a dit iréement.
Roman du Renart, t. III, p. 3.
CAT. Iradament. ESP. Airadamente. IT. Iratamente.
14. Air, s. m., colère, haine.
Pour ce mot et les composés suivants, voyez azir.
Qar totas autras amistatz
Met per vostr' amor en air.
Sordel: Dompna meillz.
Car toutes autres amitiés je prends en haine pour votre amour.
15. Airamen, Adziramen, s. m., colère, haine, calomnie, injure.
Quar cors qu'es ples d' airamen
Fai ben faillir boca soven.
P. Vidal: Amors pres sui.
Car coeur qui est plein de colère fait bien faillir bouche souvent.
Lauzengiers volon mon dan d'amor,
E diran li ben leu adziramen.
B. de Ventadour: Be m cugey de.
Les médisants veulent mon dam en amour, et lui diront peut-être injure. ANC. ESP. Airamiento. IT. Adiramento.
16. Airos, adj., fâché, colère, susceptible.
Pauc ama qui non es airos.
G. Adhemar: Al chant d' auzel.
Peu aime qui n'est pas susceptible.
Com en servir met plus m' entencios,
Eu mai los trob ves me plus airos.
P. Milon: Aissi m' aven.
Comme à servir, je mets plus mon intention, je les trouve plus haineux envers moi.
ESP. Airoso. IT. Adiroso. (chap. Airós no vol di ni enfadat ni triste, sino “sense mal”, eixí airós de un acsidén, etc. Airós, airosos, airosa, airoses.)
(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: se sustituyen las palabras à o á por a; è o é por e; ò u ó por o.
Se añaden entre paréntesis algunas correcciones o comentarios, pero se deja el texto igual que está en el original en pdf que estoy trabajando, el de la segunda impresión o edición.
El pdf tiene 121 páginas, en odt, doc se queda en 49).
A LA
SOBERANA EMPERATRIU
DE CEL, Y TERRA
NOSTRA SENYORA
DELS
DESAMPARATS,
VENERADA
en sa Lealissima Ciutat de
Valencia, de la qui es
Patrona.
Sent aqueste Tratat, Sacratissima Verge Maria, de Adages, y Refranys, y quentre estos hià hu que diu: Qui a bon arbre sarrima, bona sombra el cobri: mencontre precissat a oferirlo a vostra soberana Grandèa, perque Arbre que hatja donat fruyt mes regalat quel que Vos donareu en Bethleem nos pot encontrat (encontrar), puix yo a este macollixch; no a la sombra, quen Vos no cab, ni un atomo dobscuritat, perque tota sòu plena de Gracia,
e Inmaculada. Un altre Adage, o Refrany, hiá, que diu: Qui bè sestá nos moga: gran temeritat serìa buscar yo altre Mecènes que a Vos, Soberana Aurora, puix estich mòlt bè en Vostron auxili. La Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, que lany 1732. imprimì, jà la dediquì tambè sots la protecciò de vostra Divina Gracia, perque a la resplandor de tan rutilants raigs, no la poguèren obscurir, ni eclypsar les espesures dels nubols, que la embetja, y malicia solen per malignitat fomentar; com en efecte llogrì el aplaudiment de mòltes persones sabies. Alli jà os oferí tot mon afecte, tota ma anima, y tot mon cor, y de nou altra volta os consagre ara lo mateix, esperant veureus, y adoraros per
eternitat de eternitats en la Gloria.
Amen.
Postrat a vostres Divines Plantes
vostron mes indigne Esclau
Carlos Ròs.
PROLECH.
Charissim, y discret Lector, lo primer que yo dech previndre en aquest Prolech, per concixer (coneixer) que serà tambè lo primer ques descobrirà als ulls, es que mòlts diràn: per què no he possat en lo present Tratat de Adages, lo nom dels Inventors de ells, cosa que sería pera matjor intelligencia, y delectaciò del Lector? A lo que vull satisfer. La causa de no possar tals noticies ha estat, perque en elles abultarìa el Tratat de tal modo, que eixirìa un llibre de mòlt volumen, y no per aixo estarìa mes gustòs, puix ans bè cansaría a (al; se corta la página por la derecha) Lector: y a demès de aço, als homens lligits, o doctes, no sòn menester eixes noticies, perque jà se les saben: als no estudiants los basta el Adage sols, puix cada hu de per si diu pera que pot servir; perque sil Adage, Proverbi, o Refrany (entre altres difinicions) es una sentencia de llarch us, comparada adallo que volèm, o a les coses dels temps, quant vinga la ocasiò pot mòlt bè usar cada hu de ell, sens que li sia menester saber hon se inventà, per qui, ni el per què. Y tots
los Doctes no ignoren, quels Adages, o Refranys, sòn la Phylosophia mes antiga, mas lloada, y tenguda per mes excellent en Creta, y Lacedemonia, per ser amichs de la brevetat; puix nom poden tindre a mal, que hatja yo recopilat Adages, Refranys, o Proverbis (possant en la Prefaciò, n. 7. per la general, de hon són trets, y Valencianats) sens mes noticies, puix la mia fi de qualsevol modo es llograrà, como aixi ho confie.
Lo motiu que yo he tengut pera donar a la llum publica este breu Tratadet de Adages, o Refranys Valencians, no ha estat per volerme acreditar de home docte, en traure llibres, puix me reconech mólt ignorant; y ni en este ni en laltre llibre de Orthographia que lany 1732. imprimí, ma propie el titol de Autor, si tan sols de Recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar: ha estat la mia fi, com jà he dit, pera que tinguessen tots una extensa
practica de la llengua Valenciana, per trobarme empenyat en ella. Este assumpt dels Adages, me pareguè el millor pera llograrho, puix serà este llibret, casi com lo Catò Christià, ques dòna en les Escholes, perque asi tambè hiá doctrina pera la anima, bona criança, desenganys pera mòlts vicis, politica pera bè parlar, y norma pera lligir, y escriure en Valencià; puix los dos Diccionaris que al ultim del Tratat porte, sòn bastants pera la inteIligencia de nostra Lengua; y encara quel modo descriure en ella el facilíte en ells, puix me pareix que a Valencià algù li pot ser dificultòs, si que ans bè sense treball se pot trobar qualsevol destre; y que de asi en avant tots los Valencians lentendràn com yo,
jà per les noticies, y claritat en que la explique, com per la recta pauta, y segura quels dòne; tal volta aurìa ben poques persones, a lo menys de ma professiò, que satreviren a fer tant; puix tot discret ha de coneixer, aixì per este llibret, com per lo Tratat de ma
Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, entench nostra Lengua bè; y no es genero de jactancia, perque les obres ho diuen, puix yo a elles me referixch, en aquell Adage que diu: Callen barbes, y canten cartes; y així ab estos supots, ningù sadmire si als
Adages, Refranys, o Proverbis, no troba el per què, ni per qui.
Tambè no dubte, prudent Lector, aurà alguns, que per mocegar la obra, puix may falta qui
a tot tira quixalada, y de ordinari sol ser la boca questà sens dents, quem diràn: la Ilengua Valenciana, hui en dia, ni sestima, ni usa; y que a què pot vindre traure yo aquest Tratadet, ni cansarmen aquell Lenguatje que no servix? Responch. En estos afanys meus fas yo dos coses a un temps. La una es, acreditarme de bon Valencià, y amant de la mia Lengua, obligaciò que cada hu de per si tè, sia de la Naciò que vulla, puix dèu aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje, encara que no tinga pera què; quant, y menys encontrantse en lo nostre Idioma tantes grandees, excellencies, y
circunstancies pera ser amat, com algunes de elles ne tinch ponderades en lo breu Tratat que imprimì en lany 1734. en llengua Castellana, intitulat: Origen, y Grandezas del idioma Valenciano; el que confie reimprimirlo, anyadintli mòltes noticies ques folgaràn tots de lligirles. Laltra, que per la llengua Valenciana salcança, y deprèn a escriure la Castellana ab mes fonaments, y seguritat quels mateixos Castellans; com asxì ho tinch tambè imprès en un fullet de paper, y llenguatje Castellà, intitulat: Norma breve, por la que los Valencianos (sin hazer estudio particular en la Orthographia) sabràn escribir medianamente la lengua Castellana (guiandose por la Valenciana) segun el uso mas recto, conforme de los Eruditos, y ajustado a los fundamentos de los Antiguos.
Y encara que no fos aixì, quin dany pot fer als Valencians donarlos regles clares, y segures pera que no olviden sa Lengua, y que la sapien lligir, y escriure correntment?
Clar està, que qualsevol home de rahò dirà, sòn mos desves profitosos al comù; puix per aixo ideì fos lo assumpt de Adages, Refranys, o Proverbis, Valencians, per fer cosa gustosa, que facilment se queda en la memoria, y que tinguen tots escrites en Valencià eixes doctrines sentencioses, Humanes, y Divines, utiloses a la Republica, o Patria.
Mes com totes les Obres que ixen a la llum publica estàn expossades a la censura, suplique al sabi Lector, dissimùle, ab sa mòlta prudencia, les faltes, y defectes de ma insuficiencia. Vale.
De la mateixa Poetissa (Rosa Trincares en pur anagrama) que escriguè un Soneto en Valencià, al llibre de Orthographìa.
SONETO.
Tan gustosa quedì, y tan agradada
de lligir ton Tratat de Orthographìa,
que no puch explicar tanta alegrìa
com tinguì, perque fonch mòlt sublimada.
Bè pot esta Ciutat, y Patria amada
estimar los desvels de ta Thalia,
puix per cert que ta ploma mereixìa
per Obres tan selectes ser premiada.
Posses punt a la boca la malicia,
no mocègue tes Obres, ques pecat,
puix mereixes (o Carlos) de justicia
ser de tota Valencia ben lloat;
perque en este Tratat ques de Refranys,
dònes llum de sa Lengua, y desenganys.
Del Doctor en Medicina Alonso Carrasco.
OCTAVA RIMA.
Este erudit Tratat, ques de Refranys,
ab gran delectaciò mia he lligit,
y he trobat pera els vicis desenganys,
que seràn a tot hom de mòlt profit;
jà pera dies, mesos, sigles y anys,
tindràs este llibrèt ben admitit,
y sil Zoylo el mocèga tin paciencia,
que la embetja ho farà, mes no la sciencia.
DECIMA.
Bè poden los Valencians
(del Plebeu al Cavaller)
admetrel ab tot plaer,
perques pera gichs, y grans:
quen arribant a ses mans,
si en carinyo, y de tot cor
lligen aquest gran tesor,
advertiràn ben cabal,
en cada reglò un panal,
y en cada lletra una flor.
PREFACIÓ.
1 En lo passat any de 1732. donì a la Prempsa una Practica de Orthographìa Castellana, y
Valenciana, y com nostra Lengua es tan (tá, a nasal, no es tilde sino otro signo) dificil de escriure, huì en dia, per estar arrimada, y no usarse, determinì tambè donar a la llum publica aquest altre brèu Tratat de Adages, y Refranys Valencians, aixi pera mes practica de nostron Idioma, com per ser mòlt profitòs al comù, en cada Terra, estìen los Adages, y
Refranys impressos ab sòn Lenguatge, perque Adage, o Refrany, no es altra cosa, que una sentencia que corre en boca de tots; una llum de la veritat manifesta, que tot lo Mon
coneix ser aixì; puix sòn reliquies de la antiga Phylosophìa; y en ells se llogren dos coses mòlt lloables; la una, depèndre a lligir, y escriure bè la Lengua; laltra, que tota la gent que no es estudiosa, tè en eixes doctrines sentencioses, una rahò que conclou, y desenganva (desenganya, la parte de abajo de la y no se ve) pera poder reptar, o corregir los pares als fills, y els matjors als menors; de modo quels fa obrir los ulls, y sels imprimix en la memoria, passant de uns a altres, y aixì sera aquest Tratat de mòlt profit, y utilitat.
2 Avènt tan de proposit tratat, en ma citada Practica, sobre la mescla de les Orthographies que admitixch, per causa de la costum; puix no sent així (com ho narra
extensament la Prefaciò de ma Practica) ningù ab sa opiniò eixirà en bè, perque rigorosa, una de les tres que allí suponch, no es pot seguir, ni aixo te remey per camí algù, asi jà no es menester detindrem en eixe punt; sols tocarè en esta Prefaciò mòltes altres circunstancies, conduènts a nostra Lengua, y algunes curiositats quem deixì en ma Obra Orthographica, pera millor lligirla, y entendrela.
3 La matjor dificultat que tè pera escriure nostra Lengua, consistix en aquestes cinch Iletres ç s p b v; y en estes dos b p mes; perquels Valencians tením una articulaciò de ap, y op, que mòltes voltes ha de ser la p, b, y en lo pronunciar no ho distinguìm; com esta ç y la s, sia en final, o no, es nostron natural pronunciar les dos del mateix modo que la s; motíu per lo que encara que una dicciò acabe en ç, y altra en s, no impedix pera la consonancia en la Poesìa Valenciana; perque la ç, es pera guardar la etymología la recta regla de bè escriure, o per donar a entendre li correspon aquella dicciò, en la llengua Castellana, z, o c; y els Valencians estes Iletres c ç s, les pronunciàm naturalment com si cascuna fora s. La z, entre els noms peregrins, y propis, que pera les veus nostres *(falta una palabra cortada en la pág. 20) usàm de ella, tambè la pronunciám com a s; puix en distinguir *eixes quatre Iletres, jamès nos hem mirat; ço es a la organiçaciò, mes sí al
escriure; en la b, y v, a moltes diccions, tampoch sens coneix distincciò al pronunciar, mes sí al escriure.
4 En lo primer Diccionari dels dos que hiá al ultim de aquest Tratat, sencontra lo del numero antecedènt tan extèns, y clar, que basta, y sobra, puix jà trobarà el Lector lo dificultòs fet facil. Pera la Poesía Valenciana, està el colp de la dificultat sobre els acentos
grave, y agùt, que per no averlos entès mòlts, han faltat a la consonancia, o assonancia, que es propia de aqueixa Art; y així en lo segon Diccionari està ben clar, y copiòs dit punt; puix si el Lector se fa carrech, y reflecta sobre el treball que tinch possat en aver format dits dos Diccionaris, y de lo sutìl que es lo segon, ha de coneixer entench, ab molta practica, nostron Idioma; perque es lo cert, aço dels acentos grave, y agùt, es lo mes delicat, y hon consistix lo dialectos de nostra Lengua. La explicaciò dels acentos ben extensa, y curiosament, se troba en ma Practica cap. o. nn. 21. 22. 23. 24. 25. y 26. hon remitixch *al curiòs que la vulla veure.
5 Que la ç, ni s, finals, no impedixen a la consonancia (virgulilla nasal en la o), en la Poesía Valenciana, com he dit al n. 3 sènt aixì que no fèm distincciò al pronunciar natural nostre, no tè que causarli al Lector novetat, perque jà es costum de tota la vida, que en mòltes coses vá la prolaciò per un camí, y la orthographìa per altre, per conservar etymología, o aquell dret de us, y practica, que fan Ley; com se veu en la Poesía Castellana, en estos consonants, y altres: quexa, lenteja: dexe, semeje: coxo, ojo: dixe, colige, &c. Y aço per quina causa es? La rahò que yo alcance, y em pareix bastant, es: perque estes lletres g j x, sòn guturals, y en la llengua Castellana sarticùIen de un modo: puix lo mateix passa, entre els Valencians, en la ç, y s, finals, per pronunciar les dos com a s, y no deixar la etymología de la dicciò que fins hui la conserva; que en aquelles que la ha perduda, jà no es facil restaurarla.
o Pera saber en nostron Idioma, quant sa de usar del article el, o lo, es en aquest modo: si la paraula, o dicciò, acaba en vocal, comença tambè el article, o pronom, en
vocal, y diu el, en lloch de lo; mes si finaliça la dicciò antecedent en lletra consonant, dièm llavors lo, y no el; corrent la mateixa norma en lo plural. Eixemples: Porta el mentjar asì. Altre: Jà he portat lo mentjar. Y el usar en nostra Lengua de el per lo, no es a altra fi, que pera embeure la Synalepha que en lo cas referit se comèt. Après de punt final o al principi de qualsevol escrit sempre dièm lo, y no el, aixi: Lo Mon està plè de enganys. Lo mateix modo de regirse hiá sobre el usar de me per em: nos per ens: ne per en: se per es: y te per et. Y segons lo expressat se trobarà asi ara practicat, en esta segona impressiò, jà que en la primera no es guardà esta regla rigorosa. Totes aquestes circunstancies referides, al vers no comprènen, puix alli es pot, per causa de allargar una sylaba, trocarho, ques llicencia Poetica. Encara hià mes circunstancies, y curiositats que tocar asi, pera quant se lligiràn escrits de nostra Lengua, antichs, y sòn: que començant lo vocable per en, o em, sescrivìa sens la e, com: mpressa, ncenall, &c. y el vocable que iniciava per es, tenìa lo mateix, aixì: Sglesia, scriure, scriptori, scull, &c. y asi yo no use de aço (si sols quant ajunte les diccions monosylabes, ab les polysilabes, pera suplir la synalepha) mes ho vull explicar, pera que tot ho entenga el Lector. La dicciò ne, signifca a vegades en nostra llengua Valenciana, no, altres voltes, ni, y en mòltes ocasions la possàm solament pera ornar la oraciò, sens que signifique cosa alguna. La l* sola en principi de dicciò, en los escrits antichs, tè pronunciaciò de* dos, y ellèa, mes yo no use asi de aixo, si sols quant es mayuscula y no en los vocables de minuscula. La Synalepha lleva una vocal en la Orthographia de mòlts vocables, com en aquestos Lestìu, per lo Estìu; Dorient, per de Orient; Despanya, per de Espanya, &c. escrivint la lletra del monosylabo, que se li ajunta al nom propi, mayuscula, del modo ques llig asi.
7 De un llibre intitulat: Refranys, y modo de parlar Castellans ab Latins, compost per lo Licenciado Geroni Martì Caro y Cejudo, Mestre de Latinitat, y Eloquencia en la Villa
de Valldepeñas de Calatrava, sa Patria, imprès en Madrid any 1675. he Valencianat mòlts destos Adages, y Refranys. Dels Refranys, o Proverbis en romanç, que glosà el Comanador Hernan Nuñez, Professor eminentissim de Rhetorica, y Grech en Salamanca any 1576. Del Galatheo Christià de Joan Blasco y Sanchez, imprès en Zaragoza any 1698. hià sentencies espirituals, a modo de jaculatories. Tambè dels quatrecents aphorismes Catalans del Doctor Joan Carlos Amát, impressos en Barcelona any 1718. ne tinch mes de la mitat acomodats a nostron modo Valencià.
Y aixìmateix mòlts dichos comuns he possat (augmentantho de tot) que no poden danyar, pera que ni hatja mes en esta segona impressiò.
8 Estes diccions, y altres semejants: mascara, jesmil, bisarro, bisarrìa, mesclar, tisue, &c. que ab alguna mudança usa de elles la llengua Castellana, sòn en ella zz lo que en la nostra ss; mes si vinguès lo cás de fer alguna obra Poetica, o rahonament en prosa,
que haguès de ser tot sancèr Castellà, y Valencià, com se pot ordenar, llavors deuen ser les zz, ss, per ser preheminencia que mereix pera dit cas nostron Idioma, y els Valencians jamès usam de la z en nostra Lengua, sino en sòn lloch, de la ç, o s. Eixemple en prosa, tot sancèr Valencià, y Castellà: Es tan dificil la Orthographia, y en tanta manera costosa de ceñirla, que quiçà nunca estarà medida a una, sino variada, o mesclada, y en la practica de la referida manera passa, y passarà. Tota aquesta prosa es rigorosament Castellana, y Valenciana, que sens mudar cosa alguna a la lligenda pot servir pera les dos Lengues. Eixemple en vers ab este
SONETO.
Una fabrica la de este Soneto
es en tanta manera de costosa,
de ardua, critica, y dificultosa,
nunca escrita, ni oida de Epiteto:
Esta idea contraria de assueto,
a la vista dificil, y costosa,
al numen serà facil, no penosa,
si entra en practica ella de Alphabeto.
No sabrè yo si vá la encadenada
de la regla, en rigor a la ceñida,
ni si està alguna phrase mal formada,
ni si apunta la Musa desmedida;
sè en aqueste Soneto ha de passar
quanta falta es possible de encontrar.
9 Aquest Soneto tenìa yo mòlt ha treballat, quel fiu no mes per probar com eixiría, puix es ben dificultòs, y encara que jabacanèt, pera possarlo asi hon està, fiu compte que aço es un eixemplar, y com jà el tenìa compost, per no entretindrem, lestampì aixì com es; puix pera mirarse a un espill, no es forçòs sia el vidre crystalí de allo mes floretjat, basta ques divisse la cara, encara que estìa ell manchat: y aixì poch li fá no sia el Soneto conceptuòs, de lo millor ques compon, puix pera eixemplar basta, y jà es donar camí pera quen facen altres ab mes facilitat, puix a mi ma estat dificultòs, per no averne vist altre, ni tan ordinarièt com ell. (Véase “un soneto me manda hacer Violante” de Lope de Vega)
10 No perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs de or amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors,
que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats: aixì nostra Lengua, tostem (tots temps) que la traèm a llum, se coneixen los quilats de sòn (este son tendría que ser sin tilde: su) valor.
11 La escusa que fins hui han tengut mòlts pera no lligir bè, ni escriure nostron Idioma,
de que no està en us, ni Orthographia Valenciana tenìen, nols valdrà ara; puix entre el llibrét de ma Practica, y este dels Refranys, y Adages, ab los dos Diccionaris de noms, questàn al ultim daquest Tratadet, se encontrarà quanta dificuItat se puixa oferir ben declarada, que a ocasiò de ser yo tan amant de nostra Lengua, y aver possat en ella tanta aplicaciò, he pogut tocar, y descobrir lo mes dificil, y precis, que he conegut necessari.
12 Encara quen aquest Tratat, no use yo aquelles veus, y termens antichs que podria, no per ço deixa de ser tot Valencià ben fi, puix en una Lengua, com al dialectos della, que per rahò de Art se li dèu, ni als punts principals se falte, poch li fa dalgunes veus se mude, o millore. Les dos llengues Castellana, y Valenciana, tenen algun parentesch,
quels ve per la llengua Latina, y encara que la nostra mòlts anys ha questà arrimada, no per ço va de cap a cayguda, que solen dir, puix tant com sa parenta, y veìna, la Castellana, ha alçat lo cap, y sa fet polida (pera qui entèn lo que es la cultura de una Lengua li ha servit tambè a la Valenciana, per adquirir dret en aquelles vèus millorades, preses de la llengua Latina.
13 De mòltes vèus antigues (com jà he dit en lo numero antecedent) no use, perque alguns se quedaríen sens entendreles, me* tots los fonaments quen ma Practica duch, y asi tambè, en quant al escriure, sòn sens innovar cosa alguna de lo quels Inventors de la Art Orthographica, y bons Diccionaris amostren; perque qui fuig de lo antich (en quant als fonaments de les Arts) saparta de la rahò. Una excellencia he observat yo als Doctes de Valencia, digna de tota lloaciò (parle en materia de Orthographia) y es conservarla sempre per la costùm, sens alterarla, ni volerse detindre may en
menudencies; puix a una Lengua, com no se li falte als punts principals (jà ho tinch dit) en brocètes no hià necessitat de pararse; puix diuen los Sabis: Aquila non capit muscas. Y mes he oìt dir a persones entèses, que alguns, per volerse acreditar de Doctes, han intentat pervertir algunes Arts, en critiquees mal fonamentades; mes
com allo ha està fuigint de les regles, y preceptes quels Inventors, y Comù possaren, no es diuen adelantaments, sino corrupteles; perque la cosa que no và fundada en doctrina, si tan sols en la rahò seca de aixì empareix (así me parece; així me : em pareix), no val, ni aprofita, ans bè sacrediten de ridiculs singulars, los qui aixì parIen; mes pera els tals tambè hià un Adage que diu: Contra el comù no guanyaràs tu.
14 Infinites sòn les rahons ques poden donar pera defendre la costùm del escriure, com ne tinch mòltes alegades en ma Practica; y pera mes satisfacciò als Novators de la Orthographia, tocarè ara asi un puntèt del cas. A ocasiò de aver yo registrat tants escrits de nostra Lengua, antichs, he trobat una dificultat en dos paraules de un verb, que per causa de ser costùm, us, y practica, ho seguixch, sens innovar, sent aixì que podia mòlt bè, y fundat en la rahò forta de etymología, mes com la costùm casi en tot dèu ser primer, nom atrevixch. Sòn, dons, les paraules fes, y fas, que venen del verb facio, Latì, y la demès conjugaciò jà va en ç de rasguèt, o sens ell, com: faça, faces, feces, feço, facen, &c. puix ab gran fonament podia yo, entrar a alegar que fes, y fas, se devìen escriure en ç de rasguèt tambè, per vindre del verb facio, y no vull innovarho, sinos seguirho *així per costùm, y que passe, per ser punt gich (chich, chic, menut).
Ara considere el Lector ab reflexiò, els qui altèren la costùm, sens mes rahò, ni força, que per volerho ells, quant mal fundats van en semetjants *critiquees sophystiques.
15 No dubte aurà mòlts Zoylos, que per emberja (envidia; enveja, embetja anteriormente), o per mocègar, censuraràn aquest Tratat (puix en totes Obres fan lo mateix) y als tals los vull advertir, se facen carrech del treball, y desvels que costa qualsevol Obra que sa de *donar al publich, sino quen traguen, y ho sabràn, que no faltarà qui els mocègue tambè (y ab rahò) les sues Obres; y així atenguen a aquell
Adage, que diu: Mirat a tu, y no diràs mal de ningù. Puix per no ferse de mal voler, ni descobrir sa impericia, conserven lo Refrany, de Calla tu, y callaré yo. Sutjectant tot lo referit al sentir del perit en esta materia, y suplicantli al Lector perdone les faltes, y erros de ma ignorancia. Vale.
En lo llibre intitulat: Galatheu Christià, Moral, y Sagrat, quel tinch citat al n.7. desta Prefaciò, compost per lo Licenciado Joan Blasco y Sanchez, Prebere, y Notari Apostolich, imprès en Zaragoza any 1698. hià al ultim dell una decima, en Castellà, quem pareguè mòlt del cas traduirla en Valencià, pera possarla en aquest Tratat de Refranys, y Adages.
Viu lo porronèt, y em prenguè la sèt. (viu : vi, pasado de ver)
Viu lo llit, y em prenguè la son.
Vist un bastò, y pareixerà un varò.
Vos sòu lo Prior, y tan plè de taques?
Què faràn los altres?
Vetjesme asi bè passar,
que alla nom vorás penar.
PRACTICA
DE LA LENGUA
VALENCIANA.
Veus que, trocant les lletres, muden de sentit, a imitaciò de les que tinch possades en ma Practica de Orthographìa, que alli sols servixen pera la llengua Castellana, y asi les posse primer en Valencià, y en après explicades en Castellà; ab mòltes anyadides, que serviràn tambè pera la llengua Castellana: advertint, que la ç de rasguèt, ha de ser z en lo idioma Castellà. Y serà tan profitòs aquest Diccionari, ab laltre ques seguirà, que, entre els dos, qualsevol sabrà escriure en perfecciò, y fonamènt nostron Idioma, puix es lo matjor descans, a costa de mon treball, ques podrà encontrar.
(se actualiza en parte la ortografía sólo en castellano)
Abrazar, dar abrazo.
abrasar, quemar.
avanç, de avance.
avans, antes.
Barò, Título (barón).
varò, hombre (varón).
ball, bayle, y el albañal.
vall, valle.
Bas, linage. (linaje; apellido)
vas, la sepulcura, y verbo.
baça, junta de naypes (naipes). (hacer baza en un juego de naipes)
basa, columna, o fundamento. (basamento, base)
Baza, Ciudad de Andaluzìa (Andalucía).
basques, fatigas, desasosiegos, &c.
Vazques, linaje.
bè, bien.
vè, de venir (viene).
bèll, bello, hermofso.
vèll, viejo.
bella, hermosa, bella.
vella, vieja.
bellèa, belleza.
vellèa, vejez.
bèns, haberes, bienes.
vèns, de venir (vienes).
vènç, de vencer (vence).
bèu, de beber (bebe).
vèu, de ver, y la voz.
bès, beso.
vès, vete (vé imperativo).
bèus, de beber (bebes).
vèus, de ver (ves), y las voces.
bèure, de beber.
vèure, de ver.
Bèda, el Venerable.
vèda, por lo prohibido. (veda, vedado)
baya, color.
vaya, matraca.
bull, de hervir. (hierve; bullir; ebullición)
vull, de querer.
bulla, la bulla. (suele ser una bula papal)
vulla, de querer.
boltes, de boltear (voltear).
voltes, veces.
bol, de bolar (vol : vuelo).
vol, de querer. (quiere)
boç, el bozo. (bozal)
vos, vosotros.
bocì, bocado de comer.
vocì, de vomitar.
bèna, la cinta, o lienço (lienzo; venda).
vèna, el numen del Poeta (vena artística), y la vena, o venas del cuerpo.
braç, el braço (brazo).
Bras, nombre.
braça, brazada.
brasa, ascua (brasa para asar).
botar, dar bote.
votar, dar voto, parecer, o jurar.
caça, de animales (caza).
casa, de morada.
caçar, animales (cazar).
Casar, lugar de casas, y casar en matrimonio.
cassar, es, quitar algo a alguna cosa, disminuir la autoridad, o estima: quitar, o sacar, y cassar, o anular la Ley: cassar la cuenta, o escritura, que es cancelarla: truncar, o cassar la escritura.
cap, la cabeza, y adv. ninguno,y también azi* (hacia)
cab, por el cabo, y por caber.
Calbo, linaje.
calvo, el calvo de cabellos.
cessiò, de ceder (cesión).
Sessiò, asiento en Concilio.
cegar, de la vista.
segar, con la hoz.
ceba, cebolla.
Seva, linaje.
seba, porrazo, golpe, &c.
centelles, por las centellas.
Sentelles, linaje. (También aparece como Centelles y Centellas)
çopes, de cenar. (çopar, sopar : cenar, se cenen sopas u otra cosa)
taça, para beber (taza).
tassa, tasación.
temps, el tiempo. (en Valencia, en caso de tiempo atmosférico se usa oratge)
tems, de temor (temes).
En estes altres veus ques seguixen tocarè el punt mes dificil, sutil, y quengrandix nostra Lengua, y es tan costòs dentendre, quencara explicat, y possat en practica, com no sia el Lector natìu Valencià, crech se quedarà sens entendrel. Es, dons, lo acento que tenìm en nostra Lengua, grave, y agùt, en les dos lletres o, y e, motìu per hon pronunciàm, los Valencians, ab tant primor, la llengua Latìna, y estàm tan aptes pera parlar les demès: y note el curiòs, que de totes aquestes vèus ques seguixen, pera el vers Valencià, encara questìen escrites ab unes mateixes lletres, no sòn consonants. Primer posse les del acento grave, senyalat, y en après les del agùt, sens signarlo, puix este jamès ha estàt en us, en nostra Lengua, notarlo; com ho tinch jà declarat en ma citada Practica, encara quel pronunciàm naturalment.
