Mostrando las entradas para la consulta huesca ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta huesca ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 23 de junio de 2025

una cosica te voy a decir y que no te sepa malo

Cuando un aragonés te dice "una cosica te voy a decir y que no te sepa malo" es que te va a decir algo que te va a sentar como una patada en los cojones. Esto es así. Así somos.

 
Cuando un aragonés te dice "una cosica te voy a decir y que no te sepa malo" es que te va a decir algo que te va a sentar como una patada en los cojones. Esto es así. Así somos.
 
@Birchinia

Aragón (en aragonés y oficialmente, Aragón; en chapurriau Aragó)​ es una comunidad autónoma de España, resultante del reino histórico del mismo nombre y que comprende el tramo central del valle del Ebro, los Pirineos centrales y las Sierras Ibéricas. Está situada en el norte de España, y limita por el norte con Francia (Occitania y Nueva Aquitania), por el oeste con las comunidades autónomas de Castilla-La Mancha, Castilla y León, La Rioja, Navarra y por el este con Cataluña y la Comunidad Valenciana.

Está definida en su Estatuto de autonomía como nacionalidad histórica.​

El Reino de Aragón, junto con el Principado de Cataluña, el Reino de Valencia, el Reino de Mallorca y otros territorios de Francia, Italia y Grecia conformaron durante siglos la histórica Corona de Aragón.

Desde 1978 es una comunidad autónoma española, compuesta por las provincias de Huesca, Teruel y Zaragoza, y que se articula en 32 comarcas y 1 delimitación comarcal. Su capital es la ciudad de Zaragoza. El 23 de abril se celebra la festividad de San Jorge, día de Aragón.

Aragón contaba, en enero de 2017, con 1.308.750 habitantes,​ lo que la sitúa en el puesto undécimo de las comunidades españolas en términos de población, a pesar de ser la cuarta por extensión con 47 719 km². Esta diferencia se debe a que es también una de las cuatro comunidades con menor densidad de población. Cabe destacar que la mitad de la población aragonesa (exactamente el 50,12 %) se concentra en la ciudad de Zaragoza.

El Producto interior bruto generado en Aragón durante el año 2016 fue de 34.686.536 miles de euros, con una tasa de variación en términos de volumen respecto al año anterior de 2,7%, cinco décimas por debajo de la tasa de España (3,2%). El PIB per cápita de Aragón del año 2016 fue de 26.328 euros con una tasa de variación respecto al año 2015 del 3,3%. Aragón se sitúa 9,8 puntos porcentuales por encima del PIB per cápita de España. La Comunidad cuenta con dos cadenas montañosas. El Pirineo concentra en la provincia de Huesca las mayores altitudes, con el Pico Aneto como techo de Aragón y del Pirineo. El Aneto cuenta con una altitud de 3404 metros sobre el nivel del mar. El sistema Ibérico limita con la meseta central de España. Su pico más alto es el Moncayo, con 2313 metros sobre el nivel del mar, y se ubica entre la provincia de Zaragoza y la de Soria.

Aragón alberga uno de los parques nacionales de España, el Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, situado en la comarca pirenaica de Sobrarbe (provincia de Huesca). Es el segundo parque nacional más antiguo de España, declarado en 1918, y ocupa una superficie de 15 608 hectáreas.

En Aragón se hablan distintas variedades lingüísticas clasificadas dentro de tres idiomas, el castellano, el aragonés (mal llamado fabla o fablilla) y el valenciano de Aragón o chapurriau. Sin olvidar el árabe, rumano, marroquí, etc.

El castellano, por ley, es la única lengua oficial y mayoritaria. Sin embargo, el castellano aragonés se incluye entre las variantes septentrionales del castellano, con características propias sobre todo en el léxico y la entonación. Este tipo de castellano es predominante en la comunidad autónoma debido a la impronta del aragonés, lengua hablada anteriormente en todo el territorio. Actualmente se habla aragonés en algunos puntos del centro y norte de la provincia de Huesca y del extremo noroccidental de la provincia de Zaragoza. Según la Ley de Lenguas de Aragón, el aragonés se considera como lengua propia, original e histórica de Aragón, aunque no se reconoce su oficialidad.
En los valles pirenaicos es donde más se conserva su uso.

Alfonso II no conocía esa ley. 

El catalán de Aragón NO existe, es puro occitano.

jueves, 15 de agosto de 2024

Parabola - Parlementar

 

Parabola, s. f., lat. parabola, parabole.

Parabola, es expositios e declaratios d'una cauza mens conoguda per autra mays conoguda, per alquna semblansa qu'an entre lor.

Leys d'amors, fol. 140.

Parabole, c'est exposition et déclaration d'une chose moins connue par autre plus connue, par aucune ressemblance qu'elles ont entre elles.
CAT. ESP. (parábola) PORT. IT. Parabola. 

(chap. Parábola, paráboles; són conegudes algunes de Jessucristo

Parábola de les matemátiques, estadística, etc. Del griego παραβολή)


2. Paraula, s. f., bas. lat. parabola, parole, discours.

On trouve dans la Vulgate: Addidit quoque Job, assumens parabolam.

Job, c. 27, v. 1, et c. 29, v. 1.

Assumptaque parabola sua, dixit... ait. 

Numer., c. 23, v. 7 et 18.

Le glossaire ajouté à la collection de Denis le Petit, mort en 556, porte: Qui dicit in rustica parabola ungareh.

Un capitulaire de 853: Nostri seniores... parabolaverunt.

Un autre de 857: Insimul parabolare potuissemus.

Dans un titre de l'an 960, rapporté au tome II, p. 43, du Choix des Poésies originales des Troubadours, on lit:

Ipsas parabolas quae ipse Isarnus dizira ad ipso Froterio ant per suum missum li mandara.

Le poëme sur Boèce présente l' emploi du verbe parlar.

Fe son sermo denant totz en aytalhs paraulas. Philomena.

Fit son discours devant tous en telles paroles.

Non vol mas paraulas auzir.

Richard de Barbezieux: Be m cuiava. 

Ne veut mes paroles ouïr.

A penas pot formir

Sa paraula.

Roman de Jaufre, fol. 60. 

A peine il peut fournir sa parole.

- Loi, commandement, ordre.

Auzir volontiers la paraula de Dieu e los sermos. V. et Vert., fol. 84.

Entendre volontiers la parole de Dieu et les sermons.

Ella lo fetz ausire per paraula del rei d'Aragon. V. de Bertrand de Born.

Elle le fit occire par parole du roi d'Aragon. 

Fig. Aquells que vendon la paraula de Dieu, que predico principalmens per trayre deniers. 

Paraulas ociozas,... paraulas serpentinas e veninosas.

V. et Vert., fol. 16 et 23.

Ceux qui vendent la parole de Dieu, qui prêchent principalement pour tirer deniers.

Paroles oiseuses,... paroles de serpent et venimeuses.

Loc. Cant hom es ardens de batalhar o d' aver paraulas ab alcuna persona. Liv. de Sydrac, fol. 101.

Quand on est empressé de disputer ou d'avoir des paroles avec aucune personne.

Sa paraula atendre.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Tenir sa parole.

Contensos, es cant se desmenton l' us al autre o se dizon grossas paraulas. V. et Vert., fol. 25. 

Dispute, c'est quand ils se donnent des démentis l'un à l'autre ou se disent de grosses paroles. 

En las paraulas d' aquels sy deu hom fiar. Liv. de Sydrac, fol. 131.

Aux paroles de ceux-là on doit se fier. 

En paraulas ociozas pot hom peccar.

Lo frug glorios de paraula de vida. V. et Vert., fol. 22 et 37. 

On peut pécher en paroles oiseuses. 

Le fruit glorieux de parole de vie. 

Adv. comp. Deus no vol pas que l' amem solamen per paraula, mais en faitz. Trad. de Bède, fol. 23.

(chap. Deu no vol que l' amem solamen per paraula, sino (pero) en fets.) Dieu ne veut pas que nous l' aimions seulement en parole, mais en faits.

ANC. FR. Vous eustes sur cela de grosses paroles avec sa majesté.

Mémoires de Sully, t. 1, p. 130.

ANC. IT. Unde sopra di ciò metto la mia paraula, che a voi, nè alcuno non intendo più faccia mistieri. 

Le fallacie delle divizie affogano la paraula di Dio, e la paraula di Dio vita d' anima è. Guittone d'Arezzo, lett. 1 et 3.

CAT. Paraula. ESP. Palabra. PORT. Palavra. IT. MOD. Parola.

(chap. Paraula, paraules; palaura, palaures.)

Voyez Aver.

3. Parauleta, s. f. dim., petite parole, douce parole.

Per plus enganar la gen,

Ab proverbis dauratz de sen

Et ab parauletas venals,

Vol far creyre del ben qu' es mals.

Aimeri de Peguilain: D' aisso. 

Pour tromper davantage la gent, avec proverbes dorés de sens et avec douces paroles vénales, il veut faire accroire du bien qu'il est mal. 

CAT. Parauleta. ESP. Palabrita. IT. Paroletta. 

(chap. Parauleta, parauletes.)

4. Parladura, s. f., langage, manière de parler.

Molt mi platz

Vostra parladura.

Pierre d'Auvergne: Ben ha.

Moult me plaît votre langage.

ANC. FR. As Normanz l' enveia, ki sont lor parléure.

Roman de Rou, v. 1227.

Car bien voi ore apertement, 

Par vostre parléure bande, 

Que vous estes fole ribaude.

Roman de la Rose, v. 7013.

ESP. Parladuría (habladuría). PORT. Palradura. IT. Parladura, parlatura.

(chap. Parladuría, parladuríes; sempre té un sentit despectiu (com la parlaria que seguix). Llengua, llenguache.)

5. Parlaria, s. f., parlage, bavardage.

Auripelat de parlaria.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Brillanté de parlage.

Folas parlarias.

V. et Vert., fol. 91.

Fous bavardages. 

ANC. FR. Que trouverons-nous que sophistiqueries et règles confuses et incertaines dans la logique ou art de parlerie. 

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 302. 

CAT. ESP. Parleria. (ESP. Habladuría.)

6. Parlament, Parlamen, s. m., entretien, conversation.

PARLAMENTO EN TORTOSA, agosto, 1411

Venc ab ela a parlamen. Titre de 1168. 

Vint avec elle à conversation.

Ieu sai so que cascus ditz

Al pus celat parlamen.

(chap. Yo sé lo que cadaú diu al mes selat (secret) parlamén.)

Raimond de Miraval: S' adreg fos. 

Je sais ce que chacun dit dans le plus secret entretien.

- Caquetage, babil.

Qui aira parlament estengera malicia. Trad. de Bède, fol. 33. 

Qui hait caquetage éteindra malice.

- Conférence, congrès.

Fon ordenatz per lor uns parlamen, on foron ensems en la marcha de Torena et de Berrieu. V. de Bertrand de Born. 

Fut disposée par eux une conférence, où ils furent ensemble en la marche de Touraine et de Berri.

- Parlement, assemblée délibérante.

Ten a sos baros un parlamen.

Karles Martels lai tenc son parlamen.

(chap. Carlos Martel (Martell) va tindre allí son parlamén. Después, a Aragó, se va diferensiá entre Parlamén y Cort, Curia, segons si hi estabe o no lo rey. Los que van seguí a la mort de Martín I són un bon ejemple.)

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza).

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 50 et 22.

Tint avec ses barons un parlement. 

Charles Martel tint là son parlement. 

Fig. Al derrier jorn que tenra parlamen 

Aysel Senher que ns formet de nien.

(chap. Al radé día que tindrá parlamén aquell Siñó que mos va formá del no res.)

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Au dernier jour que tiendra parlement ce Seigneur qui nous forma de néant. 

ANC. FR. Li rois fist parlement de ses barons et du pueple. 

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 234.

Il avoit commandé que li baron e li poples fussent là assemblé à parlement. Gest. de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, 

p. 149.

CAT. Parlament. ESP. PORT. IT. Parlamento. 

(chap. Parlamén, parlamens.)

7. Parlier, Parler, s. m., parleur, bavard.

Non dupta lauzengiers

Ni parliers.

Aimar de Rocaficha: Si amors. 

Ne craint médisants ni bavards.

Papagay, trop es bel parliers. 

Non dupta lauzengiers  Ni parliers.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Perroquet, tu es fort beau parleur. 

Adj. De lieys lauzar no serai trop parliers. 

R. Jordan: Vas vos.

A la louer je ne serai pas trop parleur.

De trastotz los lengatjes parliers et entendens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De tous les langages parleur et entendeur. 

ANC. FR. Molt fu biaus parliers. Roman de la Violette, p. 36. 

ANC. CAT. Parler. ESP. Parlero (charlatán, hablador). PORT. Paroleiro. ANC. IT. Parliere. (chap. Parladó, charraire, charlatán, cotorra, papagayo; que només parle y sol diu tonteríes, y les repetix com Carlos Rallo Badet. No es lo mateix que oradó, predicadó.)

8. Parlieira, s. f., parleuse, bavarde.

No m' aiatz per trop parlieira.

Giraud de Borneil: L' autr' ier.

Ne me teniez pour trop parleuse.

Adj. Dis vostra lengua parlieira 

Al comte greu mal.

Bernard de Rovenac: Una sirventesca.

Votre langue bavarde dit au comte grief mal.

ANC. FR. Mal parlière gent. Roman du chastelain de Coucy, v. 3622. 

ANC. IT. Ch' è troppo gran parliera.

Barberini, Docum. d'amore, p. 238.

ESP. Parlera. (habladora (mal), cotilla. Chap. parladora, charlatana, charraira, cotorra, papagaya, bachillera, etc. Miréu la ristra de insults que li diu Pedro Saputo a una agüela de estes. Braulio Foz diu que algunes de les de Huesca eren trilingües, pero que sol teníen una llengua, “expeditilla”.)

9. Aparlieyra, s. f., bavarde, parleuse.

Aparlieyras occupadas de non estar en lurs ostals.

V. et Vert., fol. 93.

Bavardes occupées à ne pas demeurer dans leurs maisons.

10. Parlaire, Parladre, Parlador, s. m., parleur, bavard, babillard.

Sabis parladre fai de grans paraulas, paucas. Trad. de Bède, fol. 55.

Sage parleur fait de grandes paroles, petites. 

Ben sai que li mal parlador

M' en appelaran sofridor.

Bertrand de Born: Cortz e guerras. 

Je sais bien que les méchants bavards m'en appelleront patient. 

Adj. Sabs tu d' aquestz amadors,

Leus parladors? 

Giraud de Borneil: Alegrar me.

Sais-tu de ces amants, légers parleurs?

Lauzengiers ni mal parlaire.

Raimond de Miraval: Cel que. 

Médisant ni mauvais parleur

CAT. ESP. Parlador. PORT. Palrador. IT. Parlatore.

(chap. Parladó, parladós, parladora, parladores.)

Es layres aisel que vay emblan. Jordi Pujol, Fuster

- Parloir, salle de conférence.

Pilat intret el parlador. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Pilate entra au parloir.

De mersorgas ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104. 

De mensonges il y a grand marché dans leurs parloirs.

CAT. Parlador. IT. Parlatorio. 

(chap. Parladó: sala de conferensies, aon se conferensie o se parle.)

11. Parlablament, adv., disertement, verbeusement.

Mot parlablament et en motas manieras.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.

Moult disertement et en nombreuses manières.

(chap. Parlablemen, disertamen.)

12. Parlatori, adj., parlatoire, qui est pour parler, pour articuler.

Rims en ori, coma... parlatori. Leys d'amors; fol. 151.

Rimes en oire, comme... parlatoire.

(chap. Parlatori; rimes en ori, com... parlatori, reclinatori, refectori, tanatori. A Beseit tenim lo portal de San Gregori o lo chiringuito del batá, tamé de Gregori, y sa mare Carmina. A Beseit igual se diu Gregori que Gregorio, Desideri que Desiderio, y encara hay conegut a una Desideria.)

lo chiringuito del batá, tamé de Gregori, y sa mare Carmina

13. Paraular, v., parler.

L' us paraula ties, l' autre roman.

(chap. La un parle alemán, l' atre romans.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 18.

L' un parle thiois, l' autre roman.

(N. E. Creo que este thiois es lo mismo que tedesco, teutón, deutsch, alemán. El otro hablaba romance, como ya se vislumbra en los documentos de 843: serment, sacramento, juramento.)

Si paraula ab ton amic,... non deves esser gilos. Liv. de Sydrac, fol. 18.

(chap. Si ella parle en ton amic,... no (deus) tens que está selós.)

Si elle parle avec ton ami,... tu ne dois pas être jaloux.

ANC. FR. Molt parolent parfondement

Des décrez et dou testament.

L' abé parole à toz ensanble.

Fables et cont. anc., t. II, p. 382, et t. IV, p. 131.

Ceste gent dont je vous parole. Roman de la Rose, v. 731. 

Quant ainsi ensemble parollent. Œuvres d'Alain Chartier, p. 663.

14. Parlar, v., parler, dire.

Ses parlar, la preguarai, 

E cum? Per semblan.

Peyrols: Atressi col. 

Sans parler, je la prierai, et comment? Par apparence.

El mon non es vilas tan mal apres,

Si parl' ab leys un mot, non torn cortes.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Au monde il n'est vilain si mal appris, s'il parle un mot avec elle, qui ne devienne poli.

Ella ab Boeci parlet ta dolzamen. Poëme sur Boèce.

Ella avec Boèce parla si doucement.

Fig. Ades vol de l' aondansa 

Del cor la boca parlar.

Aimeri de Peguilain: Ades.

Incessamment veut la bouche parler de l'abondance du coeur.

Parlavon per me miei sospir. Passio de Maria. 

Parlaient pour moi mes soupirs.

Part. pas. No puesc mais

S' una vetz sola ai parlat 

So qu' el cor a mil vetz pensat.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne puis mais si une seule fois j'ai dit ce que le coeur a mille fois pensé.

Aquestas causas vos ay parladas, estant ab vos.

Fragment de trad. de la Passion. 

Ces choses je vous ai dites, étant avec vous. 

ANC. FR. Les ancelles dont tu as parled. 

Tu as parled vers moi tun serf. 

Trad. des Livres des Rois, l. I, fol. 48 et 49. 

Vous sçavez bien que j' estoye parlée de marier à tels et tels.

Les XV Joyes de Mariage, p. 21.

Qui daigne escouter si souvent 

Les vers que ma muse lui parle.

Olivier de Magny, p. 52. 

Ont tost mal dit et mal parlet. 

Roman du chastelain de Coucy, v. 4491.

CAT. ESP. Parlar. PORT. Palrar (falar). IT. Parlare. 

(chap. Parlá: parlo, parles, parle, parlem o parlam, parléu o parláu, parlen; parlat, parlats, parlada, parlades.)

15. Mesparlar, v., mal parler, médire.

Mesparlar e contendre.

Giraud de Borneil: Honraz es hom.

Médire et disputer. 

ANC. FR. Si jangleur u si losengier

Le me volent à mal turner, 

Ceo est lur dreit de mesparler.

Marie de France, t. 1, p. 48.

(chap. Malparlá, mal parlá: malparlo, malparles, malparle, malparlem o malparlam, malparléu o malparláu, malparlen; malparlat, malparlats, malparlada, malparlades.)

16. Sobreparlar, v., sur-parler, trop parler.

Amors m' a fag sobreparlar.

P. Vidal: Ges del.

Amour m'a fait sur-parler. 

Substantiv. Giet fors folia

E fol sobreparlar.

Marcabrus: Lo vers. 

Jette hors folie et fou sur-parler.

(chap. Parlá massa.)

17. Enparaular, v., apprendre, informer.

Part. pas. Cortes et ensenhatz 

E ben enparaulatz. 

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Courtois et enseigné et bien appris.

18. Emparlar, Enparlar, v., apprendre, emboucher, informer.

Part. pas. A n' y d' enparlatz

Que parlan leu e plan.

Nat de Mons: Sitot non.

Il y en a d' appris qui parlent facilement et uniment.

Per que domna gen enparlada 

Sera tos temps pros et onrada.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

C'est pourquoi dame gentiment apprise sera en tous temps méritante et honorée.

Doctrinatz,

Emparlatz

De bon' aventura.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut.

Instruit, informé de bonne aventure.

ANC. FR. Dix vos bénie, fait li uns qui plus fu enparlés des autres.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 398.

Seras-tu mès si emparlée

Com tu as esté jusqu'à ore.

Fables et cont. anc., t. III, p. 390.

ANC. IT. Imparolare.

19. Parlementar, v., parlementer.

Parlementar an els. Chronique des Albigeois, col. 16.

Parlementer avec eux. 

CAT. ESP. Parlamentar. PORT. Parlamentear, palramentear. 

IT. Parlamentare.

(chap. Parlamentá: parlamento, parlamentes, parlamente, parlamentem o parlamentam, parlamentéu o parlamentáu, parlamenten; parlamentat, parlamentats, parlamentada, parlamentades.)


lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.