champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.
No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:
- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?
- Dixémlo en pas, va di un.
- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)
Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.
- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)
- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.
- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.
- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.
- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.
- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.
- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet.
Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.
- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).
- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián.
Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.
Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:
- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.
- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.
- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?
- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.
- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe.
Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.
Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.
Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.
- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat.
Y ell va contestá:
- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.
Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca.
Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.
Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.
Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di: Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.
Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:
- ¡Ya sen ha anat!
Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.
Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.
- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.
- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.
Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.
Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe:
- Yo, - va contestá Pedro Saputo.
- ¿Vosté pot di quí es?
- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella.
- ¿Vosté?
- Yo, sí, pare prior; yo mateix.
- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.
- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?
Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia.
Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.
Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso:
- Yo me dic Pedro Saputo; soc...
- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:
- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.
Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare.
Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):
- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l' infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá.
- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap.
- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.
- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo.
- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita.
- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.
- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.
Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.
Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).
- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.
Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.
Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:
Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.
Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?
Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.
Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.
Fava, antiquament aquest legum era uzat en vianda.
(chap. La faba o fava, antigamén esta llegum ere usada, empleada com a minjá. A Pompeyo Fabra lo cap de fava li agradáen mol. Natros li diém fava o faba al castellá haba; ya sabéu que moltes paraules antigues castellanes se escribíen en f, y después en h; los asturians diuen faba al nostre fesol blanc, latín phaseolus.)
Eluc. de las propr., fol. 208.
La fève, anciennement ce légume était employé en nourriture.
Pero d' erbas saladas e de liume prenia
Cant venian las grantz festas.
V. de S. Honorat.
Pourtant il prenait des herbes salées et du légume quand venaient les grandes fêtes.
ANC. FR. Cil alad pur herbes querre e léum.
Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 127.
Bestes et gens, blez et léun. (N. E. Bestes : bêtes; chap. besties.)
Lo verbo habé: auxiliá + partissipi O equivalén a tindre.
Yo hay - o hai - begut. Tú has trascolat. Ell, ella, vosté ha dinat. Natros, natres ham (habem) minjat. Vatros, vatres hau (habéu) sopat. Ells, elles, vostés han amorsat.
Yo hauría Tú hauríes Ell hauríe Natros hauriem Vatros haurieu Ells hauríen
Yo hauré Tú haurás Ell haurá Natros haurem Vatros hauréu Ells haurán
Si yo haguera Si tú hagueres Si ell haguere Si natros haguerem Si vatros haguereu Si ells hagueren
Que yo haiga Que tú haigues Que ell haigue Que natros haigam o haiguem Que vatros haigáu o haiguéu Que ells haiguen
Ague, Àgui (m.), Àigui (niç.), Age (l.), Atge (auv.), Àgi (bord.), Àugi, Àugei (g.), Aie (a. Lim.), Àyi (b.), Ave, Avo (viv. d.), (rom. ag, aig, cat. haja, it. abbia, lat. habeam), que j' aie, v. avé. (chap. que yo haiga + partissipi, ejemple, que yo haiga minjat. Se apareix mes al de Niza, sigue en h o sense.)
Ague, Aigue (niç.), Age (l.), Àgi, Ayi (bord), Ajo (rouerg.), Atjo (auv.), Auge, Aujo (g.), Aie, Aio (a. Lim.), Aye (b.), Ave (d.), (rom. ag, ac, aga, aia, aya, aye, cat. haja, it. abbia, lat. habeat), qu' il ou qu' elle ait. v. avé. (chap. que ell o que ella haigue + partissipi, ejemple, haigue fet. Coinsidix en lo de Niza, sigue en h o sense.)
v. aux. Avoir, v. avé plus usité. (chap. verbo auxiliá habé. Presén del infinitiu: yo hay, tú has, ell o ella ha, natros o natres ham o habem, vatros o vatres hau o habéu, ells o elles han.)
Aguè, Aguèt (l.), Aiguèt (niç.), Aguèc, Aguit (a. D.), Agèt, Augèt (toul.), Atgèt (querc.), Auguèt (b. lim.), Auguèc, Auèc, Augouc, Auouc, Augout, Agout, Aouc, Aout, Augut (g.), Auut, Auu (bord.), Abou (b.), At (Velay), (rom. aguet, ago, ag, ac, cat. haguè, lat. habuit), il ou elle eut, v. avé.
Aguènt, Agent (g.), Aient (a. L.), Ajant (périg.), Aiant (lim. d.), (rom. avent, ayan), ayant, v. avent. R. aguè. (chap. habén + partissipi, ejemple: Habén suspés este examen, - tú - no passarás de curs.)
Aguères, Aiguères (niç.), Aguèreis (d.), Aguèrei (d. Lim.), Aguèra, Auguèras (lim.), Agères, Agèros (l. toul.), Auures (bord.), Augous (g.), Abous (b.), (rom, aguist, agras, cat. haguères, lat. habuisti, habueras), tu eus, v. avé. (chap. Si tú hagueres + partissipi. Coinsidix sense la h en lo de Niza y Tolosa: Toulouse, y en lo catalá segons Mistral. Lo catalá normatiu ha modificat lo hagueres per haguesses, haguessis.)
(chap. natros o natres haguerem + partissipi. Coinsidix en lo lemosín, treta la h. Lo catalá normatiu ha modificat haguèrem per nosaltres haguessem o haguessim.)
Aguèro, Aguèros, Aguèro, Agueram, Aguerats, Aguèrou (rom. agra, agras, agra, agram, agratz, agron, lat. habueram, habueras, habuerat, habueramus, habueratis, habuerant), 2e imp. du subj. usité en Albigeois et Limousin: j' eusse, tu eusses, il eût, nous eussions, vous eussiez, ils eussent, v. aguèsse, auriéu.
(rom. agron, agro, agren, agran, cat. haguèren, lat. habuerunt, habuerant), ils ou elles eurent, v. avé. (chap. ells o elles hagueren + partissipi. En lo cas de habé : tindre : tingueren.)
Agues, Aigues (niç.), Ages, Atges, Ajo (l.), Àtgei (auv.), Àgis, Àyis (bord.), Auges, Ajos (g.), Ayes (b.), Aies (a.), Àieis (d.), Àiei, Àia, Aio (lim.), (rom. aias, cat. hàjas, it. abbi, lat. habeas), impér. et subj. s. du v. avé, aie, que tu aies. (chap. que tú haigues + partissipi; en lo cas del verbo tindre, que tú tingues.)
Agués, Aigués et Augués (niç.), Agés, Agets, Atgets, Agas (l.), Atjas (auv.), Agits, Àyits (bord.), Augets, Ajats, Ajas (g.), Ayats (b.), Aies (a.), Aiei, Aia (lim.), Avit (d.), (rom. aiatz, aias, cat. hajau, it. abbiate, lat. habeatis), impér. et subj. plur. du v. avé, ayez, que vous ayez.
(chap. que vatros o vatres haigáu o haiguéu + partissipi.)
Aguèsse, Aguèssi (m.), Aiguèssi, Auguèssi (niç.), Agèsse, Agèssi (l.), Aguèsso, Aguèi, Aguè (lim.), Auèsse (toul.), Auguèsse (b. Lim.), Auguès (alb.), Agóussi, Óussi, Augóussei, Augusse (g.), Auùssi (bord.), Abóussi (b.), Aguèsso, Ausso, Ousso (d.), (rom. aguès, aguessa, cat. haguès, it. avessi, lat. habuissem), que j' eusse, v. avé. (chap. que yo haguera; en lo cas del verbo tindre: tinguera.)
Aguèsse, Aguesso (m.), Aiguèsse, Auguèsse (niç.), Agèsso, Agèsse, Agès (l.), Aguèsso, Aguè (lim.), Auèsso (toul.), Agousso, Agous, Augousse, Augusse, Augousso, Aousso, Ausso, Ousse (g.), Auùssi (bord.), Abousse, Aboussie (b.), Aièisse, Ausse, Eusse, Usse (d.), (rom. aguès, cat. haguès, it. avesse, lat. habuisset), qu' il ou qu' elle eût, v. avé. (chap. Que ell o ella haguere; en lo cas del verbo tindre: tinguere.)
Aguèsses, Aguèsseis et Aguèssei (d.), Aiguèsses, Auguèsses (niç.), Agèsses (l.), Aguèssa, Auguèssas (lim.), Auèsses (toul.), Augousses, Agousses, Aoussos, Ousses (g.), Auùssis (bord.), Abousses, Abóussis (b.), (rom. aguesses, cat. haguesses, it. avesti, lat. habuisses), que tu eusses, v. avé.
Aguessian, Aiguessian (niç.), Aguessam (lim.), Agaschan (auv.), Agèssen (l.), Augóussem, Óussem (g.), Aguèssim (d.), Auùssim (bord.), Abóussem, Abóussim (b.), (rom. aguessem, agossam, cat. haguèssem, it. avessimo, lat. habuissemus), que nous eussions, v. avé.
fiexa, afixa (afija, fija), o afierra (aferra) o se pega. (fixo : fijo)
fel, fiel, hiel. (Derivados de fidel, fideles - fieles - se encuentran fael, feel, faels, feels)
felix, dichoso. (feliz; Félix)
fellóna (fellona), enojada.
feltre, maraña difícil de deshacer. (fieltro, tipo de tejido; usado en caballerías)
fem, estiércol. (fiemo; femater : texto de Vicente Blasco Ibáñez : estercolero, el que recogía el estiércol y sobras de las casas pudientes para revender o usar en los campos propios)
fem, hacemos. (Verbo fer: hacer : en chapurriau: yo fach, tú fas, ell o ella fa, natros o natres fem, vatros o vatres feu o féu, ells o elles fan; facere; faire francés; rumano “ché fach” : qué haces?, cómo va?)