Mostrando las entradas para la consulta gramática ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta gramática ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 20 de febrero de 2025

Antoni Maria Alcover Sureda

Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.


Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.

Nació en Santa Cirga, finca situada entre Manacor y Porto Cristo, hijo de labradores acomodados. Tras estudiar latín y cultura clásica se trasladó, a los quince años de edad a Palma para estudiar en su seminario

Muy rápidamente se dio a conocer como polemista intransigente, puesto que su carácter recio le hizo intervenir en furiosas polémicas.

Su vocación literaria se despertó primero en español, y a partir del 1879 en catalán y mallorquí. A partir de este año inició la tarea de recoger en el mallorquín coloquial de Mallorca las fábulas, que empezó a publicar el 1880 con el pseudónimo de "Jordi d'es Racó". La primera fábula aparece en la revista La Ignorancia. En 1885 publica Contarelles, un recuento de narraciones de tema popular. En 1886 fue ordenado presbítero. Fue vicario de la parroquia de Manacor, y en 1888 obtuvo la cátedra de Historia Eclesiástica del Seminario. Más adelante llegaría a ser vicario general y canónigo de la Sede de Mallorca.

En 1906, por iniciativa suya, y bajo su presidencia se celebró el Primer Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Cuando se constituyó la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes fue nombrado presidente. Debido a la feroz disputa que mantuvo con los miembros del Instituto, esta relación terminó pronto. Claro, con catalanistas no se puede juntar uno.

Su obra magna fue el Diccionario Catalán Valenciano Balear, que no vio terminado, y que acabó su colaborador Francesc de Borja Moll

Fuertemente enfrentado a Pompeu Fabra (Pompeyo) por su gramática de laboratorio,​ Alcover llegó a afirmar que Fabra había sido uno de los gramáticos más funestos que había tenido jamás la lengua catalana, que había pretendido imponer una ortografía exótica y que había creado un estado de violencia entre los estudiosos del catalán, haciendo de la lengua una bandera de separatismo y de odio contra España

Entre otros, tuvo el cargo de corresponsal de la Academia de Buenas Letras de Barcelona y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona.

En política fue uno de los principales promotores del partido integrista en Mallorca. Inicialmente dio apoyo al movimiento autonomista de la Solidaridad Catalana. Jodó con la solidaridad catalana, dinero para el proceso, millones de euros que no van a los pobres o enfermos.

No obstante, tras su intensa pelea con el Instituto de Estudios Catalanes y la Liga Regionalista hacia finales de la década de 1910, se opuso al catalanismo político y se hizo maurista

Su producción literaria, dirigida a la investigación lingüística, la historia, la descripción de costumbres populares, la recogida de materiales folclóricos, cuando no se dedica a la polémica, es de pocos artificios, prosa sin voluntad estética, se reduce a la Recopilación de Rondallas Mallorquinas de Jordi des Racó, algunas biografías, como la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa, una novela de tono costumbrista (Arnau), y los dietarios de sus viajes.

Fue impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear, obra lexicográfica que recoge el conjunto del léxico catalán, mallorquín, valenciano en todos los dialectos y todas las épocas. Los tres son idiomas muy próximos al aragonés y occitano antiguo.

http://dcvb.iec.cat/results.asp

seguramente está más que manipulado, no es como el original, aparece País Valencià, por ejemplo, dudo mucho que Alcover escribiese o dijese País Valencià.

  1.  Laínz Fernández, Jesús (2012). Desde Santurce a Bizancio: El poder nacionalizador de las palabras. Encuentro. p. 405. ISBN 978-84-9920-095-8.
  2. Massot i Muntaner, Josep (1985). Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. p. 49. ISBN 84-7202-745-7.
  3.  Mayurqa, n.º 23. Universitat de les Illes Balears. 1990-96. p. 112.



 
  • https://web.archive.org/web/20010814220339/http://www.terra.es/personal6/scabello/cope1.htm Además de describir el fenómeno de la popularidad de los programas de radio incluye un catálogo de las Rondallas publicadas y las grabaciones.
  • http://rondalles.uib.es/ Biblioteca virtual de la Universidad de les Illes Balears dedicada a las Rondallas Mallorquinas
  • http://www.uoc.edu/lletra/obres/rondaies/index.html 
    Un artículo de crítica literaria de Josep A. Grimalt en las páginas de la Universitat Oberta de Catalunya, UOC
 
 
Josep Massot Muntaner, nascut a Palma el 1941, es va llicenciar en Filologia romànica a la Universitat de Barcelona i és monjo de Montserrat des de 1962. Des de 1971 dirigeix les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És director també de les revistes Serra d’Or, Randa i Llengua i Literatura, i codirector de la Catalan Historical Review. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vicepresident de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i responsable de publicacions de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Ha publicat una seixantena de llibres i més de mil articles, pròlegs i ressenyes extenses sobre temes de llengua, literatura i història dels inexistents Països Catalans. És doctor honoris causa per la Universitat de ses Illes Balears i ha rebut un bon nombre de premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 2012.

Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través de l'espistolari d'A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras (Textos i Estudis de Cultura Catalana)

Narcís Iglésias Franch

El Diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver)

Maria Pilar Perea Sabater

jueves, 8 de agosto de 2024

Obrar - Obstinar


Obrar, v., lat. operare, ouvrer, opérer, travailler, ouvrager.

Prepausan en lur cor que morissan enan

Que obressan la festa. V. de S. Honorat.

Proposent dans leur coeur qu'ils mourussent avant qu'ils ouvrassent la fête.

Lo fust s' obra per lo fer. Liv. de Sydrac, fol. 81. 

Le bois s' ouvrage par le fer. 

Fig. Obri e lim

Motz de valor.

A. Daniel: Chanson.

Je travaille et lime mots de valeur. 

Si no so sanas tas pessas, 

Obras a ton dampnamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si ne sont saines tes pensées, tu travailles à ta damnation.

Vers paires Dieus, ...

Faitz nos obrar tals obras ab crezensa

Qu' entr' els gueritz trobem ab vos guirensa.

G. Riquier: Fortz guerra.

Vrai père Dieu,... faites-nous ouvrer telles œuvres avec croyance, qu'entre les préservés nous trouvions avec vous refuge. 

Part. prés. Obrant e fazent de sas artz. V. de S. Honorat. 

Travaillant et faisant de (pratiquant) ses arts. 

Part. pas. Qui vi las peyras entailladas, 

D' anticas figuras obradas.

V. de S. Honorat. 

Qui vit les pierres entaillées, d'antiques figures ouvragées.

Copas obradas meravelosament. Philomena.

Coupes ouvragées merveilleusement.

CAT. ESP. PORT. Obrar. IT. Operare. (chap. Obrá: obro, obres, obre, obrem u obram, obréu u obráu, obren; obrat, obrats, obrada, obrades; operá: opero, operes, opere, operem u operam, operéu u operáu, operen; operat, operats, operada, operades. Sinónim de traballá o treballá, cuan se referix a pedres, escultures, joyes, etc.)

2. Obra, s. f., lat. opera, oeuvre, ouvrage, action.

Erguelhs non es sinon obra d' aranha.

P. Vidal: Quor qu' om.

Orgueil n'est sinon ouvrage d'araignée.

Obras servils que podon esser fachas els autres jorns ferials.

(chap. Obres servils que poden sé fetes als atres díes ferials : festius, de festa.)

V. et Vert., fol. 89.

Œuvres serviles qui peuvent être faites aux autres jours fériaux.

Fig. Se deu hom gardar de obras de peccat.

Las VI obras de misericordia. V. et Vert., fol. 2 et 96. 

(chap. Les sis (6) obres de misericordia. Recordéu que, en ocsitá, tan los articuls com los noms, com los adjetivos se solíen escriure en A: 

las obras. Per supost, passabe lo mateix al dialecte catalá, inclús después de la gramática de laboratoris Pompeyo Fabra, escrita en llengua castellana per als semi analfabetos catalans que la teníen que lligí.
La mayoría de los que se consideren catalanoparlans no han lligit ni una página de aquell llibre, com a mol del que va fé después lo IEC pera despistá e intentá apartás del ocsitá, castellá, fransés, sense conseguíu.)

On doit se garder d' œuvres de péché.

Les six œuvres de miséricorde.

Loc. A las obras pareis

Qu' el vol tant pretz e tant (') bon' aventura.

Bertrand de Born: Nostre Senher. 

Aux œuvres il paraît qu'il veut tant gloire et tant bonne aventure.

Proverb. Qui fai deslial obra,

Segon c' a servit, o cobra.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui fait oeuvre déloyale, selon qu'il a mérité, le recouvre.

A l' obra conois hom l' obrier. Brev. d'amor, fol. 81.

A l' oeuvre on connaît l'ouvrier.

CAT. ESP. PORT. Obra. IT. Opera. (chap. Obra, obres.)

3. Obralha, s. f., ouvrage, fabrique.

Ilh son de peior obralha

Que non es lo fers san Launart.

Bertrand de Born: Un sirventes on.

Ils sont de pire fabrique que n'est le fer de saint Léonard.

4. Obratge, s. m., ouvrage.

Que m' ayen trencats mon obratge.

Un troubadour anonyme: El nom de.

Qui m'aient coupé mon ouvrage.

CAT. Obratge. (N. E. ¿Alguien ve alguna diferencia entre el occitano obratge y el catalán obratge? Si es así, quiero un poco de lo que os metéis por la nariz o directamente en la vena; no es para mí, es para un amigo aragonés catalanista.) ESP. Obrage (obraje). IT. Operaggio.

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, no sap lligí ni un cromo

(chap. Obra, obres.)

Mireu la cara de un ser superió, de un atra rassa diferenta a la española

5. Obrier, s. m., lat. operarius, ouvrier, artisan.

Ab pauc de foc fon l' aur e 'l franh

L' obriers, entro qu' es esmeratz.

P. Vidal: Neu ni gel.

Avec peu de feu fond l'or et le brise l' ouvrier, jusqu'à ce qu'il est épuré.

Pagar vol sos obriers. V. de S. Honorat.

Veut payer ses ouvriers.

Proverb. A l' obra conois hom l' obrier. Brev. d'amor, fol. 81.

A l'oeuvre on connaît l' ouvrier.

CAT. Obrer. ESP. Obrero. PORT. Obreiro. IT. Operaio.

(chap. Obré, obrés, obrera, obreres; operari, operaris, operaria, operaries; se li diu obré al que obre : fa cases, edifissis, lo paleta

baldosas, antideslizante, al revés, cemento cola

pero tamé al que fa pa, lo forné, fornés, fornera, forneres; ve de operatorium, obradó, en castellá obrador.
Operatorium (tamé furnus) ix a mols textos antics, perque ere mol importán per a consevol poble que se fundabe, y eixíe a les cartes de poblassió, donassió, testamens, etc. Laboratori, com lo de Pompeyo Fabra, taller, botiga o tenda, fábrica.)

6. Obrador, s. m., ouvroir, laboratoire, atelier, boutique, fabrique.

Ben vuelh que sapchon li plusor

D' est vers, si 's de bona color,

Qu' ieu ai trag de mon obrador.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.

Bien je veux que les plusieurs (le plus grand nombre) sachent de ce vers, que j'ai tiré de ma fabrique, s'il est de bonne couleur.

A tot jorn acostumat

De venir a lor obrador.

Brev. d'amor, fol. 125.

A toujours accoutumé de venir à leur ouvroir.

D' aquo te obrador a renieu.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

De cela il tient boutique à usure.

(N. E. Sol los faltabe als de la Ascuma tindre una botiga de usura, perque la mayoría dels llibres los tenen agotats (ells escriuen exhaurit : exhausto), pero mentres vaiguen caén subvensions está assegurada la assossiassió catalanista del Matarraña. “La pela no ens la pela”, diu lo presidén Juaquinico Monclús lo jónec.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

CAT. ESP. Obrador. (chap. Obradó, com hay explicat aquí dal.)

7. Obransa, s. f., oeuvre, ouvrage.

Per forsa d' obransa

Del Senhor pietados.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Par force d' oeuvre du Seigneur miséricordieux.

8. Obrari, adj., ouvrable.

Neguna obra servil d' aquellas que pot hom far els VI jorns obraris de la setmana. V. et Vert., fol. 2.

Nulle oeuvre servile de celles qu'on peut faire aux six jours ouvrables de la semaine.

9. Operatio, Operacio, s. f., lat. operatio, opération, action.

Ni es homs del mon poderos

Que de sas operatios,

Ni del sieu secret jutgamen,

Puesca saber perfiechamen

La raso.

Son de contemplacio

Pro mais que d' operacio.

Brev. d'amor, fol. 61 et 4. 

Ni est homme du monde puissant qui, de ses opérations ni de son secret jugement, puisse savoir parfaitement la raison.

Sont de contemplation beaucoup plus que d' opération.

CAT. Operació. ESP. Operación. PORT. Operação. IT. Operazione, operagione. (chap. Operassió, operassions.)

10. Adobrar, v., travailler, exercer, façonner.

Aquel om fai furt, qui adobra, en alcuna maniera, la causa d' autrui contra la volontat del senhor. Trad. du Code de Justinien, fol. 54. 

Cet homme fait vol, qui façonne, en aucune manière, la chose d'autrui contre la volonté du maître.

Fig. Que lo jutges e l' actors e 'l reus, cadaus d' aquels adobre son offici.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13. 

Que le juge et le demandeur et le défendeur, chacun de ceux-là exerce son office.

IT. Adoperare. (chap. Adobá se fée aná antigamen en lo sentit de prepará. Avui en día sol se diu cuan se fique algún alimén en adobo, en espessies, o be colgat de oli, vinagre, etc. Té que vore en embuchá.)


Obstant, adj., lat. obstantem, obstant, qui s'oppose, qui fait obstacle. Adv. comp. Non obstant l' appellation.

Fors Beaérn (: Fors de Béarn, Fuero de Bearne), p. 1073.

Non-obstant l'appellation.

CAT. Obstant. ESP. PORT. IT. Obstante.

(chap. Obstán, obstans : que se opose, que fa obstácul; ob + stantem. Sempre lo fem aná en no dabán: no obstán : sense fé obstácul.

Yo soc una persona que se opose, que fa obstácul a consevol idiota que parle o escriu sense sabé de qué. Ma mare va naixe a Alustante, Guadalajara, Castilla la Mancha; mon pare a Beseit, Teruel, Aragó

Yo soc 100% aragonés, com diu la jota, y encara que vach naixe a Alcañís, que ere aon estabe lo hospital mes prop, pos soc sen per sen roquerol, de Beseit, Beceite.)


Obstinar, v., (lat.) obstinare, obstiner, opiniâtrer (ANC. FR. opiniastrer). 

Part. pas. Los avia trobat grandamen obstinats.

Lo dit leguat era obstinat. Chronique des Albigeois, col. 9 et 15.

Les avait trouvés grandement obstinés.

Ledit légat était obstiné.

CAT. ESP. PORT. Obstinar. IT. Ostinare.

(chap. Obstiná, obstinás : sé tossut en contra, ficás en contra: yo me obstino, obstines, obstine, obstinem u obstinam, obstinéu u obstináu, obstinen; obstinat, obstinats, obstinada, obstinades: tossut, tossuts, tossuda, tossudes.)

miércoles, 7 de agosto de 2024

Nuptial - Desnoirir

 

Nuptial, adj., lat. nuptialis, nuptial, de noce. 

Las araubas nuptials et la archa e l' escrin.

Cout. de Condom, de 1313.

Les robes nuptiales et le coffre et l'écrin.

CAT. ESP. PORT. Nupcial. IT. Nuziale. (chap. Nupsial, nupsials : de boda, casamén, matrimoni; antigamen les noces, noses o nozes, en plural.)

2. Nuptialmen, adv., nuptialement, en mariage.

Jurero que penrias nuptialmen 

Filha d' imperador.

(chap. Van jurá (ells) que pendríes nupsialmen filla d' emperadó : que te casaríes en la filla del emperadó, que la pendríes per esposa.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 20. 

Jurèrent que vous prendriez en mariage fille d'empereur. 

IT. Nuzialmente. (chap. Nupsialmen.)

3. Nupseiar, Noceiar, v., faire noces, se marier.

Mais val nupseiar que ardre.

(chap. Mes val casás que cremás.)

Izarn: Diguas me tu.

Mieux vaut faire noces que brûler.

Melh es noceiar qe esser usclatz. 

Trad. de la 1re Épit. de S. Paul aux Corinthiens. 

Mieux est se marier qu'être brûlé.

Part. pas. La femna non noceiada. 

Trad. de la 1re Épître de S. Paul aux Corinthiens.

La femme non mariée. 

ANC. FR. Fame espouser et noçoier.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 382. 

ANC. CAT. Nupciayar.

4. Nossas, s. f. pl., lat. nuptias, noces.

El ser la 'nmenet al sieu castel, e lendeman l' espozet, e fes grans nossas. V. de Raimond de Miraval. 

Au soir il l' emmena au sien château, et le lendemain il l'épousa, et fit grandes noces. 

Totz jorns festas e nossas reyals. V. et Vert., fol. 29.

Toujours fêtes et noces royales.

Fig. An elegit las nossas del anhell. V. et Vert., fol. 96. 

Ont choisi les noces de l'agneau.

CAT. ESP. PORT. Nupcias. IT. Nozze. (chap. Les noces, noses, nozes, bodes, lo casamén, matrimoni. Com veéu, Raynouard fique en plural nupcias tamé en catalá, ya que este dialecte ocsitá fée aná los plurals en AS, inclús después de la gramática de laboratoris Pompeyo Fabra, escrita en castellá.)

5. Noceyamen, s. m., noce, mariage.

Can fetz de l'aigua vi, lai on era prezens,

En cort d' architricli, on fo 'l noceyamens.

Izarn: Diguas me tu.

Quand il fit de l'eau vin, là où il était présent, dans la cour de l' architriclin, où fut la noce.

6. Novi, s. m., fiancé, marié.

Negus novis ni autra persona.

Parens o amicx del novi.

Cartulaire de Montpellier, fol. 41. 

Nul marié ni autre personne. 

Parents ou amis du marié.

CAT. Nuvi, novi. ESP. Novio. (chap. Novio, novios; novios val igual com plural de novio, masculí, o los novios referinse a la parella. Avui en día tamé poden sé dos homens los novios que se casen, com va passá a Beseit en “carretell”, Fermín Odón y Francesc Xavier Cortés Yáñez. Cuan van está casats, lo alcalde los va di: “ya ton podéu aná a pendre pel cul”.)

7. Novia, s. f., fiancée, mariée.

Per lo novi, o per la novia.

Parens o amicx del novi, o de la novia. Cartulaire de Montpellier, fol. 41. Pour le marié, ou pour la mariée. 

Parents ou amis du marié, ou de la mariée. 

CAT. Nuvia, novia. ESP. Novia. 

(chap. Novia, novies. Avui en día tamé se poden casá dos dones. Cuan aixó passe, dos homens se queden solteros o soltés, y mes tranquils que una bassa d'oli.)

8. Novia, s. f., noce, mariage.

Per occaizon de la novia.

Alberc en que novias aia.

Cartulaire de Montpellier, fol. 40.

Par occasion de la noce. 

Habitation dans laquelle il (y) ait noces.


Nutritiu, adj., lat. nutritius, nutritif.

Per defauta de sanc nutritiu.

(chap. Per falta de sanc o sang nutritiva.)

Qu' el malaute sia pascut de viandas nutritivas.

Eluc. de las propr., fol. 57 et 56.

Par défaut de sang nutritif.

Que le malade soit nourri d'aliments nutritifs.

CAT. Nutritiu. ESP. PORT. IT. Nutritivo. 

(chap. Nutritiu, nutritius, nutritiva, farinetes nutritives pera Pininfarinetes : Carlos Rallo Badet, que está mol arguelladet.)

arguellat, arguellado, arguellao, caball, caballo, potro, jónec no

2. Nutricio, s. f., lat. nutricatio, nutrition, nourriture.

Quant a vianda et nutricio. Eluc. de las propr., fol. 154. 

Quant à aliment et nutrition.

CAT. Nudrició. ESP. Nutrición. PORT. Nutrição. IT. Nutrizione.

(chap. Nutrissió, nutrissions.)

3. Nutrimental, adj., nutritif. 

Denegant al cor sanc nutrimental.

La humor nutrimental.

Eluc. de las propr., fol. 53 et 217.

Déniant au corps sang nutritif. 

L'humeur nutritive. 

ESP. Nutrimental. IT. Nutrimentale.

4. Nurir, Nuyrir, Noirir, Noyrir, v., lat. nutrire, nourrir, alimenter.

En lor malvasa carn nurir delicament. Lo novel confort.

Pour leur mauvaise chair nourrir délicatement.

Noyrir fara celadament 

L' enfant.

V. de S. Honorat. 

Fera nourrir en cachette l'enfant.

Par extens. Per oli que noyriss lo fuoc en la lampeza.

V. et Vert., fol. 73. 

Par huile qui nourrit le feu dans la lampe.

Fig. Bonas obras noyrisso 'l ab doussor. 

G. Figueiras: Totz hom. 

Bonnes œuvres le nourrissent avec douceur. 

Los noyrisson en lur peccat et en totz mals. 

V. et Vert., fol. 23. 

Les nourrissent en leur péché et en tous maux.

Razo destruy, merce noyris.

Arnaud de Marueil: Sel que vos.

Raison détruit, merci nourrit. 

Substantiv. Per que no cre natura se desvi,

Si per noirir non muda son cami. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

C'est pourquoi je ne crois pas que nature se dévie, si par le nourrir elle ne change son chemin. 

Part. pas. Ni donzelo

C' om agues noirit en sa man.

P. Vidal: Abril issic. 

Ni jeune damoisel qu'on eût nourri dans sa main. 

ANC. FR. Ai-ge paour que Diex me faille,

Qui norrist les oisiaux au chans? 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 452.

CAT. Nudrir. ESP. PORT. Nutrir. IT. Nutrire. 

(chap. Nutrí, nutrís: yo me nutrixco o nutrixgo, nutrixes, nutrix, nutrim, nutriu, nutrixen; nutrit, nutrits, nutrida, nutrides. Juaquinico Monclús, lo presidén de la Ascuma, está ben nutridet, gort com un jónec; fotrá un pet consevol día y estirará la garra com lo folclorista Carrégalo.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

5. Nurimen, Noyrimen, s. m., lat. nutrimentum, nourriture, aliment.

Pot sostener sa vida de pauc de noyrimen. V. et Vert., fol. 101.

Peut soutenir sa vie de peu d' aliment.

Fig. Ayssi deu far qui vol afamar lo noyrimen de luxuria. 

V. et Vert., fol. 99.

Ainsi doit faire qui veut affamer l' aliment de luxure.

L' espiritual nuriment. Doctrine des Vaudois. 

La nourriture spirituelle.

- Éducation.

Bos noyrimens dona regla, 

E mals noirimens la tol.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Bonne éducation donne règle, et mauvaise éducation l'ôte. 

CAT. Nudriment. ESP. PORT. IT. Nutrimento. 

(chap. Nutrimén : nutrissió, nutrimens, nutrissions.)

6. Nuirissement, s. m., nourriture, aliment.

Que chascus, segont son poder, en recepcha bons nuirissemens.

(chap. Que cadaú, segons son (lo seu) poder, (ne) ressibixque bons alimens.)

Trad. de Bède, fol. 55. 

Que chacun, selon son pouvoir, en reçoive bonne nourriture. 

Fig. Lo nuirissement de cobeeza. Trad. de Bède, fol. 77.

L'aliment de convoitise.

ANC. FR. Car l'amour prent des yeux sans cesse accroissement,

Et se donne luy-mesme un grand nourrissement.

Œuvres de Dubellay, p. 309.

7. Noyritura, Noiridura, s. f., nourriture, éducation, instruction.

Sa noiridura, es del sanc qu' el beu per lo budel del emborilh.

Liv. de Sydrac, fol. 85.

(chap. Lo seu alimén es de la sang qu' ell beu per lo budell del melic.) 

Sa nourriture, c'est du sang qu'il boit par le boyau du nombril.

Fig. Mortz, per que nos as tout tant sancta creatura?

Com nos as mort am lui tota sa noiridura? 

V. de S. Honorat.

Mort, pourquoi nous as-tu enlevé si sainte créature? 

Comment nous as-tu tué avec lui toute sa nourriture?

ANC. FR. Qui eust jamais pensé et prédit si grand courage et si grande ambition à ce jeune roi, veu sa nourriture? 

Le vieux proverbe de jadis disoit que la nourriture passe nature.

Brantôme; Charles VIII. 

IT. Nutritura.

8. Nuiridor, Noyridor, s. m., lat. nutritor, nourricier, instituteur, gouverneur.

Can bo nuiridor avem que di: Eu ti donei dez, e tu no m vols una donar.

Trad. de Bède, fol. 46. 

Quand nous avons bon nourricier qui dit: Je te donnai dix, et tu ne me veux donner une.

Fig. Es noyridor de totz lachtz vicis. Eluc. de las propr., fol. 227. 

Est nourricier de tous laids vices.

(chap. nutridó, institutó, gobernadó).

IT. Nutritore. 

9. Nuirissa, Noyrissa, Noirissa, s. f., lat. nutricia, nourrice.

Ayssi co la noyrissa cossola son efan, cant plora, e li yssuga sos huells.

(chap. Així com la nodrissa console son infán, cuan plore, y li eixugue sons ulls.)

V. et Vert., fol. 63. 

Ainsi comme la nourrice console son enfant, quand il pleure, et lui essuie les yeux.

Noirissa del nostre paire.

Pierre de Corbiac: Domna dels.

Nourrice de notre père. 

Fig. Mesconioissensa es nuirissa de vices. Trad. de Bède, fol. 43.

Ingratitude est nourrice de vices.

(chap. Nodrissa, nodrisses, la dona que nutríe als chiquets o chiquetes, normalmen no eren fills seus. Ama de cría. Tamé ere la institutrís, educadora.)

10. Noyriguier, s. m., nourrisseur, producteur, cultivateur.

La terra torna guasta, non y a noyriguier. V. de S. Honorat. 

La terre devient déserte, il n'y a pas de producteurs.

Noyriguier panan so qu' om lor plieu. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nourrisseurs volant ce qu'on leur garantit.

(chap. Productó, cultivadó, llauradó, sembradó; productós, cultivadós, llauradós, sembradós; productora, cultivadora, llauradora, sembradora; productores, cultivadores, llauradores, sembradores.)

11. Norrigueira, s. f., nourrisseuse.

Es richa e bona norrigueira.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Est riche et bonne nourrisseuse.

12. Noirim, s. m., nourrain, rejeton, bouture.

Gen paissetz vostre noyrim.

B. Martin: A senhors.

Vous paissez bien votre nourrain. 

Aquels conpainos

Qui fan noirim cogular.

Marcabrus: L' autr' ier a l' issida.

Ces compagnons qui font abâtardir nourrain.

Mals albres de mal noirim;

De mala branca mala flors.

Marcabrus: Bel m' es quant.

Mauvais arbres, de mauvais rejeton; de mauvaise branche, mauvaise fleur.

(chap. Rechito, rechitos; empel, empels; cuan broste un abre y trau un peu, normalmen bort, que se ha de empeltá pera que faigue fruit o fruita bona. Estos brots són los millós per a replantá, perque están aveats al terreno, al clima.)

13. Anoirir, v., nourrir.

Molt si fai tener cueindamen, 

Et anoirir curiosamen.

Deudes de Prades: Auz. cass.

Se fait tenir moult proprement, et nourrir soigneusement.

14. Desnoirir, v., repaître, défrayer. 

E 'l sieu flac cors c' anc no m desnoiri, 

Ni cavalguet, ni garni, ni reten.

P. Durand: Mi dons qui. 

Et la sienne flasque personne qui oncques ne me reput, ni fournit cheval; ni équipa, ni retint.

(chap. Desnutrí, desnutrís; desnutrit, desnutrits, desnutrida, desnutrides.)

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.


Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen? 

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

jueves, 9 de mayo de 2024

Lexique roman; Loqusta - Paralogisme

 
Loqusta, s. f., lat. locusta, langouste, sorte de sauterelle.

Ero tans Sarrazis que semblavo loqustas sobre terra.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 115.

Étaient si nombreux les Sarrasins qu'ils ressemblaient à sauterelles sur terre. 

ANC. FR. Jeo mesneroi demain locustes en tes entrées.

Trad. de la Bible, Exode, c. 10.

PORT. IT. Locusta. (chap. Llangosto, llangostos; saltamontes.)

2. Langosta, Lengosta, Lingosta, s. f., langouste, sorte d'écrevisse.

Semlant a la lengosta de la mar.

Let. de Preste Jean à Frédéric, fol. 10. 

Ressemblant à la langouste de la mer.

Especie invasora.

- Sorte de sauterelle.

Si us mena pescar al lac,

Greu metretz langosta en clavel.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

S'il vous mène pêcher au lac, difficilement vous mettrez langouste en hameçon.

Langostas que manjaran las herbas e 'ls arbres.

Hist. abr. de la Bible, fol. 26.

Langoustes qui mangeront les herbes et les arbres.

Casegro tantas langostas.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 9. 

Tombèrent si nombreuses langoustes

Lingostas e rosilh 

Que tornavan los blats.

V. de S. Honorat. 

Langoustes et rouille qui détruisaient les blés. 

ANC. FR. Et laoustes et miel sauvage.

Roman du Renart, t. IV, p. 442. 

ANC. CAT. Lagosta, llangosta. CAT. MOD. Llagosta. ESP. Langosta (y también saltamontes). PORT. Lagosta. (chap. Llangosto, llangostos; la del mar langosta o llangosta, langostes o llangostes; pareguts són: bogaván, bogavans; escamarlán, escamarlans; cangrejos de riu.)

Loqucio, Locutio, s. f., lat. locutio, langage, parole, élocution.

Els parlo per loqucio mental. Eluc. de las propr., fol. 11. 

Ils parlent par langage mental.

- Locution, expression.

En autra maniera appar fada la locutios.

Leys d'amors, fol. 33.

En autre manière paraît folle la locution.

CAT. Locució. ESP. Locución. PORT. Locução. IT. Locuzione. 

(chap. Locussió, locussions.)

2. Loquacio, s. f., langage, parole, élocution. 

Boca... es necessaria a parlar et loquacio. Eluc. de las propr., fol. 42.

La bouche... est nécessaire pour parler et (pour) l'élocution.

3. Circumlocutio, s. f., lat. circumlocutio, circonlocution.

Vol dire circumlocutios circunstancia de paraulas quaysh semblans ad aquelas qu' om enten. Leys d'amors, fol. 132.

Circonlocution veut dire circonstance de paroles quasi semblables à celles qu'on entend.

CAT. Circumlocució. ESP. Circumlocución (circunlocución). PORT. Circumlocução. IT. Circonlocuzione. (chap. Circunlocussió, circunlocussions.)

4. Loquela, s. f., lat. loquela, loquèle, parole, langage.

Liament... ve en la lengua e prohibeys loquela.

Trad. d'Albucasis, fol. 32. 

Ligament... vient en la langue et paralyse la parole. 

PORT. IT. Loquela.

5. Eloquentia, Eloquencia, s. f., lat. eloquentia, éloquence.

Per nobla eloquencia.

De savieza et de eloquentia.

Eluc. las propr., fol. 23 et 15. 

Par noble éloquence. 

De sagesse et d'éloquence. 

CAT. ESP. (elocuencia) PORT. Eloquencia. IT. Eloquenzia. 

(chap. Elocuensia, elocuensies.)

6. Eloquensa, s. f., éloquence. 

Era be parlans e de bona eloquensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 27. 

Était bien parlant et de bonne éloquence. 

IT. Eloquenza.

7. Eloquen, adj., lat. eloquentem, éloquent.

Aquest papa era ben eloquens. 

Gran clerc e ben eloquen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 175. 

Ce pape était bien éloquent. 

Grand clerc et bien éloquent.

CAT. Eloquent. ESP. (elocuente) PORT. IT. Eloquente. (chap. Elocuén, elocuens, elocuén o elocuenta, elocuentes.)

8. Logica, Loica, s. f., lat. logica, logique, raisonnement.

Voyez Denina, t. III, p. 36.

Gramatica, logica, rethorica.

(chap. Gramática, lógica, retórica.)

Leys d'amors, fol. 13. 

Grammaire, logique, rhétorique. 

Un conseill hi a que es bos, 

E be i a hom sa loica salva.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il y a un conseil qui est bon, et on y a bien sa logique sauve.

CAT. ESP. (lógica) PORT. IT. Logica. (chap. Lógica, lógiques; lógic, logics, lógica, lógiques.)

9. Logician, s. m., logicien.

E 'l lengua de logicia.

P. Cardinal: Tan son valen. 

Et la langue de logicien.

Li logicia prendo gendre coma plus general que especia.

Leys d'amors, fol. 139.

Les logiciens prennent genre comme plus général qu'espèce.

(chap. Lógic, qui practique la lógica, com Andrés Piquer de Fórnols.)

Lógica de D. ANDRÉS PIQUER, Médico de su majestad.: TERCERA EDICIÓN. MADRID. MDCCLXXXI. (1781)

10. Logical, adj., logique, conforme à la logique.

De intencios logicals cum so noms et verbi.

Eluc. de las propr., fol. 18.

D' intentions logiques comme sont noms et verbes. 

ESP. Logical (lógico). IT. Logicale.

11. Prolec, s. m., lat. prolegomena, prolégomène, prologue.

Ayssi comensa lo prolec de la tersa partida. Trad. d'Albucasis, fol. 56.

Ici commence le prologue de la troisième partie.

CAT. Proleg. (chap. Prólogo, prólogos; próleg, prolegs; proemio, com lo del Decamerón en chapurriau, proemios. ESP. Prólogo, proemio.)

Lo Decamerón. Llibre de cuentos. Texto complet en Chapurriau.

12. Prologue, Prologre, s. m., lat. prologus, prologue, exorde.

Aiso es lo prologues de la regla... E sona aytan prologues com comensamen de paraulas. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 1. 

(chap. Aixó es lo prólogo de la regla... y sone tan prólogo com escomensamén de paraules: pro + logo.)

Ceci est le prologue de la règle... Et prologue signifie autant comme commencement de paroles. 

Non ausavan far prologue ni sermon. V. de S. Honorat. 

N'osaient faire exorde ni sermon. 

Lo prologre es finitz, 

Comensa lo romans. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le prologue est fini, le roman commence.

ESP. (prólogo) PORT. IT. Prologo. (chap. Prólogo, prólogos; próleg, prolegs; proemio, proemios.)

13. Cathalogue, s. m., lat. catalogus, catalogue, liste. 

Cathalogue dels apostolis de Roma. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2. Catalogue des évêques de Rome. 

CAT. Catalog. EST. (catálogo) PORT. IT. Catalogo. (chap. Catáleg, catalegs.)

14. Epilogus, s. m., lat. epilogus, épilogue.

Epilogus es una figura que, en breus motz, compren generalmen, recita e replica tot aquo de que ha parlat e tractat en especial. 

Leys d'amors, fol. 142.

L' épilogue est une figure qui, en peu de mots, comprend généralement, rapporte et rappelle tout cela de quoi il a parlé et traité spécialement.

CAT. ESP. (epílogo) PORT. IT. Epilogo. (chap. Epílogo, epílogos.)

15. Interlocutori, Interloqutori, adj., interlocutoire.

Sentensa interlocutoria... que non diffinesca la materia.

Fors de Béarn, p. 1073.

Sentence interlocutoire... qui ne définisse pas la matière.

Subst. Dona tal interloqutoria. Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 251. Donne tel interlocutoire.

Donar interloqutoria ni definitiva. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125. Donner interlocutoire et décision.

CAT. Interlocutori. ESP. PORT. IT. Interlocutorio. (chap. Interlocutori, interlocutoris, interlocutoria, interlocutories. Sentensia, sentensies no definitives.)

16. Emologuar, Amologuar, v., du lat. homologus, homologuer.

Conferma et emologua. Tit. de 1318. DOAT, t. XLII, fol. 217. 

Confirme et homologue. 

Aproo et confirmo et emologo. Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 344. Approuvent et confirment et homologuent. 

Part. pas. Approbat, ratifiat, confermat et amologuat.

(chap. Aprobat, ratificat, confirmat y homologat.)

Tit. de 1318. DOAT, t. XLII, fol. 218. 

Approuvé, ratifié, confirmé et homologué. 

PORT. Homologuar. (ESP. Homologar. Chap. Homologá: homologo, homologues, homologue, homologuem u homologam, homologuéu u homologáu, homologuen; homologat, homologats, homologada, homologades.)

17. Sillogisme, s. m., lat. syllogismus, syllogisme.

En sillogismes e paralogismes. Leys d'amors, fol. 113. 

En syllogismes et paralogismes. 

CAT. Sillogisme. ESP. Silogismo. PORT. Sillogismo, syllogismo. 

IT. Sillogismo, silogismo. (chap. Silogisme, silogismes.)

18. Paralogisme, s. m., lat. paralogismus, paralogisme.

En sillogismes e paralogismes. Leys d'amors, fol. 113. 

En syllogismes et paralogismes.

CAT. Paralogisme. ESP. PORT. IT. Paralogismo.