Mostrando las entradas para la consulta fransesa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fransesa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

viernes, 15 de marzo de 2024

Lexique roman; Franc - Defraudar

 

Franc, adj., franc., libre, exempt.

S'anc fos francs, ar es sers ses doptansa.

P. Vidal: Lanza marques.

Si jamais il fut franc, maintenant il est serf sans doute.

- Sincère.

Francx e liais ses bauzia.

Augier: Per vos belha. 

Franc et loyal sans tromperie.

- Vrai, véritable.

Fig. Aquest malvais volatilh

Don francs yverns nos nedeya.

Marcabrus: Pus la fuelha. 

Ce mauvais volatile dont franc hiver nous nettoie.

ANC. ESP. Quien es franc e ardido.

Poema de Alexandro, cop. 66.

CAT. Franc. ESP. MOD. PORT. IT. Franco. (chap. Franc, francs, franca, franques; Franco es lo apellit preferit dels catalanistes y roigets.)

Lexique roman; Essil – Estalvar

2. Francament, Francamen, Franchamen, adv., franchement, librement, sincèrement.

Francament... cum sian gens de paubretat.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. XCIII, fol. 258.

Franchement... comme ils soient gens de pauvreté.

Que eu tenia francament.

Tit. de 1263. DOAT, t. CXXXIX, fol. 88.

Que je tenais franchement.

Li respondet tot franchamen.

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Lui répondit tout franchement.

Mas tan m' ausi ab dols martyre, 

Qu' ie 'lh perdo ma mort francamen. 

G. Faidit: Coras que m des. 

Mais me tue avec si doux martyre, que je lui pardonne ma mort sincèrement.

CAT. Francament. ESP. PORT. IT. Francamente. (chap. Francamen)

3. Francal, adj., franc, affranchi. 

Exceptat lo fiu francal, cavaleyral.

Cout. de Saussignac, tit. de 1319.

Excepté le fief franc, de chevalier.

4. Franquetat, s. f., franchise, liberté, affranchissement.

Franquetatz pot esser donada a servs o en gleisa, o entre sos amicx, o per letras. Trad. du Code de Justinien, fol. 74. 

Affranchissement peut être donné à esclave ou en église, ou entre ses amis, ou par lettres. 

Lors franquetatz e lors establiments.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 134. 

Leurs franchises et leurs institutions.

5. Franquesa, Franqueza, s. f., franchise, droiture, liberté, exemption.

Franquesa de peadge. Tit. de 1271. DOAT, t. LXXIX, fol. 231.

(chap. Franquesa de peache; impost de passá a peu per algún puesto.
Si ere per un pon, de pontache.)

Franchise de péage.

Previlegi et... franquezas. V. et Vert., fol. 16.

(chap. Privilegi y... franqueses.)

Privilége et... franchises. 

Mout estai gent franquez' ab gran beutat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu.

Moult gentiment est franchise avec grande beauté.

Treis manieyras son de franquezas... la primieyra es franc albiri o franca voluntat, que hom puesca far o elegir francament lo be o lo mal.

V. et Vert. fol. 33. 

Trois sortes sont de libertés... la première est libre arbitre ou libre volonté, qu'on puisse faire ou choisir librement le bien ou le mal. 

CAT. Franquesa. ESP. PORT. Franqueza. IT. Franchezza. (chap. Franquesa, franqueses. Ara me ve al cap una masada que ña a Horta de San Juan, que se diu la Franqueta. Es un puesto mol majo per a rostí carn, si es que dixen, agarrá aigua a les fons del camí, fé excursions, etc.)

6. Franc, s. m., franc, monnaie. 

Per lo pretz e la soma de detz francs.

Terrier de la Confr. du S.-Esprit de Bordeaux.

(chap. Per lo preu y la suma de deu francs.)

Pour le prix et la somme de dix francs.

Per lo pretz et soma de tretze francx

Tit. de 1468. Bordeaux, bibl. Monteil.

Pour le prix et somme de treize francs.

ESP. PORT. IT. Franco. (chap. Franc, francs.)

7. Frances, s. m.. Français.

Quar li Frances no son Gasco.

(chap. Perque los fransesos no són gascons; y los Gascón no són fransesos, sino de La Codoñera, Valderrobres, etc.)

A. Daniel: D'autra guisa. 

Car les Français ne sont Gascons.

Chronique des Albigeois.

- Langue française.

E 'l li a en Frances durament demandat: 

“D'on iest tu natz, vilhart?”

Roman de Fierabras, v. 2698.

Et il lui a demandé durement en français: 

“D'où es-tu né, vieillard?”

CAT. Francesc (N. E. Como el nombre Cesc, Xesc, Xisco, Xiscu, Francisco, Paco, Curro). 

Francesc Franc B.

ESP. Francés. PORT. Francez. IT. Francese. (chap. Fransés, llengua fransesa.)

8. Franquir, v., affranchir.

Que m devria, s'ieu era sers, franquir. 

Lanfranc Cigala: Tant franc. 

Qui me devrait, si j'étais serf, affranchir. 

ANC. FR. Fussent franchi de leur propres segneurs.

Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 142.

9. Affranquiment, s. m., affranchissement.

Aquest affranquiment... ei faig.

Tit. de 1209. DOAT, t. CXV, fol. 20. 

(chap. Hay fet este afranquimén.)

J'ai fait... cet affranchissement. 

Als quals aquesta presen remissio et affranquiment toca.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLIX, fol. 27. 

Auxquels cette présente rémission et affranchissement touche.

10. Afranquir, v., affranchir, apprivoiser, adoucir.

Afranquir sas possessios.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 131. 

Affranchir ses possessions. 

S'ieu te donei un meu serv per so que tu l' afranquisses, anquara l'aias tu afranquit, eu lo posc demandar. Trad. du Code de Justinien, fol. 24. 

Si je te donnai un mien esclave pour ce que tu l'affranchisses, encore que tu l'aies affranchi, je le peux demander.

Dona, leos ja s' afranquis.

Arnaud de Marueil: Cui que. 

Dame, le lion incessamment s'apprivoise. 

Fig. Vos afranquis merces vas me.

Berenger de Palasol: De la gensor. 

Merci vous adoucit envers moi. 

Part. pas. Car mais val paubre afranquit 

No fa 'l servent trop enrequit. 

Libre de Senequa. 

Car plus vaut pauvre affranchi que ne fait le servant fort enrichi. 

CAT. Afranquir. (chap. Afranquí: afranquixco o afranquixgo, afranquixes, afranquix, afranquim, afranquiu, afranquixen; afranquit, afranquits, afranquida, afranquides.)

11. Afranquezir, v., affranchir.

Part. pas. Fig. Afranquezit de la servitut del dyable.

V. et Vert., fol. 33. 

Affranchi de la servitude du diable.

12. Afrancar, v., affranchir, adoucir, amollir.

Ei afrancat per tots temps Guillem Gautier.

Tit. de 1209. DOAT, t. CXV, fol. 20.

J'ai affranchi pour toujours Guillaume Gautier. 

Afranca lo cor, e l'esmov a far be. Liv. de Sydrac, fol. 114. 

Adoucit le coeur, et l'excite à faire bien. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Afrancar. IT. Affrancare. (chap. Afranquí.)


Franger, Franher, Fraingner, Frainher, Frainer, v., lat. frangere, briser, rompre, casser, séparer.

Franger i podetz mil bastos.

Giraud de Borneil: Obs m' agra. 

Casser y pouvez mille bâtons. 

Lo fais dels fruz frain los rams.

(chap. Lo feix, pes, dels fruits trenque les rames.)

Trad. de Bède, fol. 35.

Le faix des fruits rompt les rameaux. 

On plus chai d' aut pretz, plus fraing e pesseya. 

Aimeri de Peguilain: Destreitz. 

Où plus tombe de haut mérite, plus il se brise et se met en pièces.

Ieu d' amor non ai poder que m frangna.

Aimeri de Peguilain: En amor trop. 

Je n'ai pouvoir que je me sépare d'amour. 

Anc no s frais 

S' amors, ni no l' a en biais.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Oncques son amour ne se brisa, ni elle ne l'a en biais.

- Enfreindre, ne pas observer.

Fig. No il fraissi son mandemen.

Giraud de Borneil: M' amiga. 

Je ne lui enfreignis son commandement. 

Aquels que franheran las festas. Cartulaire de Montpellier, fol. 181.

Ceux qui enfreindront les fêtes.

- Adoucir, fléchir.

Dregz es que domna s franha

Ves selui qu' a cor d'amar.

B. de Ventadour: Estat ai cum. 

Est juste que dame s' adoucisse envers celui qui a coeur d'aimer.

Part. pas. Entiers ni fragz non seria.

B. Martin: D' entiers vers. 

Entier ni rompu ne serait.

Manta testa fracha.

(chap. Molta testa fracturada, chafada, trencada, badada, esbadocada; Mols caps fracturats, chafats, trencats, badats, esbadocats, etc.)

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Mainte tête cassée.

Subst. A triar lo fraich del entier.

Marcabrus: Doas cuidas.

A trier le brisé de l'entier.

ANC. FR. Fraindre lances et peschoier.

Roman de Rou, v. 6735.

Cuidiez vos qu'il fraingnent la pes? 

Roman du Renart, t. I, p. 71. 

Homs ne doit freindre ne desjoindre 

Cels q'asembler velt Diex et joindre. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 34.

ANC. ESP. Frañer, frangir. IT. Frangere.

2. Frascar, Fruschar, v., briser, rompre, casser, déchirer.

Lansas frascar, escutz traucar, e fendre 

Elmes brunitz.

Bertrand de Born: Ar ven la. 

Briser lances, trouer écus, et fendre heaumes brunis. 

Cui el fier escreventa, o s' asta fruscha. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.

Il renverse celui qu'il frappe, ou rompt sa lance.

Malvestatz franh e fruscha.

Marcabrus: Belh m' es quan. 

Méchanceté casse et brise. 

Mas l'ira del mal temps frascat lur a la vela. V. de S. Honorat.

Mais l'ire du mauvais temps leur a déchiré la voile.

3. Frangible, adj., frangible, fragile.

Frangible, quar sa granda siccitat corrump sa ductibilitat.

Arena es... frangibla de leu en partidas no numerablas.

Eluc. de las propr., fol. 192 et 183.

Frangible, car sa grande siccité altère sa ductilité.

Arène est... frangible facilement en parties innombrables.

ESP. Frangible. PORT. Frangivel. IT. Frangibile.

4. Frangibilitat, s. f., frangibilité, propriété des corps frangibles, fragilité.

Quan es fondut, a ductibilitat; mas freg et dur,... frangibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 193. 

Quand il est fondu, il a ductilité; mais froid et dur,... frangibilité.

IT. Frangibilità, frangibilitate, frangibilitade.

5. Fraccio, s. f., lat. fractio, fraction, brisure.

La qual obliquitat apelam fraccio de rach. 

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Laquelle obliquité nous appelons fraction de rayon. 

CAT. Fracció. ESP. Fracción. PORT. Fracção. IT. Frazione.

6. Fracha, s. f., fracture, brisure, cassure.

A pres fracha que anc no pres tal. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

A reçu fracture que jamais il ne reçut telle.

7. Fractura, Frachura, s. f., lat. fractura, fracture, brisure, cassure.

Fractura en la coyssa.

(chap. Fractura a la cuixa.)

Fractura del os.

(chap. Fractura del os; Segons lo sompo de Pininfarinetes, hauría de escriure mes apóstrofes, de l'os, com en fransés. 

Este tonto inútil aragonés catalanista hauríe de lligí una mica mes y no pedre tan tems online en perfils falsos repetín com un papagayet o loret la mateixa cantinela.)

Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 56.

Fracture à la cuisse.

Fracture de l'os.

Si com, ses frachura faire, 

Vai et ven rais, quan solelha,

Per la fenestra vezina.

Pierre de Corbiac: Dona dels angels.

Ainsi comme, sans faire brisure, quand le soleil luit, le rayon va et vient par la fenêtre voisine.

CAT. ESP. PORT. Fractura, IT. Frattura.

8. Frachissa, s. f., jointure, articulation.

Las frachissas dels detz de las mas.

(chap. Les juntes, articulassions, dels dits de les mans.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 139. 

Les articulations des doigts des mains.

9. Franhadura, s. f., fracture, cassure, brisure.

La franhadura liaretz

Ab un fil.

(chap. La fractura lligaréu en un fil.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous lierez la fracture avec un fil.

10. Fragment, s. m., lat. fragmentum, fragment.

Si... ha fragmentz de hos, extratz totz aquels que podes.

Trad. d'Albucasis, fol. 41.

Si... il y a fragments d'os, extrayez tous ceux que vous pouvez.

CAT. Fragment. ESP. PORT. Fragmento. IT. Frammento. (chap. Fragmén, fragmens; v. fragmentá)

11. Fragil, Fragel, adj., lat. fragilis, fragile, faible.

Nos avem aquest tresaur en fragels vaycels. 

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Nous avons ce trésor en fragiles vaisseaux. 

Tant era viellz e fragel, per lo gran temps c' avia. V. de S. Honorat.

Tant il était vieux et faible, par le grand âge qu'il avait.

Fig. Mortals es e dechables e fragils. Trad. de Bède, fol. 16. 

Est mortel et périssable et fragile. 

Mout tenc per fol son sen e per fragil. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Moult je tiens son sens pour fol et pour fragile. 

ANC. CAT. ESP. (frágil) PORT. Fragil. IT. Fragile. (chap. Frágil, fragils; fluix, fluixos, fluixa, fluixes; débil, debils, débiles.)

12. Fragilitat, s. f., lat. fragilitatem, fragilité, faiblesse.

Fig. La fragilitat de la carn. Liv. de Sydrac, fol. 21.

La faiblesse de la chair.

(chap. La fragilidat, debilidat de la carn.)

Considerans la humanal fragilitat.

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 1. 

Considérant la fragilité humaine. 

Reconoyssen sa fragilitat. Eluc. de las propr., fol. 6. 

Reconnaissant sa fragilité.

ANC. CAT. Fragilitat. ESP. Fragilidad. PORT. Fragilidade. IT. Fragilità, fragilitate, fragilitade. (chap. Fragilidat, fragilidats; debilidat, debilidats; fluixera, fluixeres.)

13. Fragileza, s. f., fragilité, faiblesse.

Fig. Tos temps deu regardar sa fragileza. Regla de S. Benezeg, fol. 75.

Doit toujours regarder sa faiblesse. 

IT. Fragilezza.

14. Afragner, Afraigner, Afranher, v., briser, soumettre, fléchir, apaiser, calmer. 

En autr' amor non puesc mon cor afragner.

Albertet de Sisteron: Mout es. 

A autre amour je ne puis soumettre mon coeur. 

En que s' adoussa e s' afranh

Lo mals qu' ai per fin' amor.

Giraud le Roux: A ley de bon. 

En qui s'adoucit et s'apaise le mal que j'ai par pur amour. 

Per que l' afars s' enanz' e no s' afraigna. 

Aicartz del Fossat: Entre dos reis.

Par quoi l'affaire s'avance et ne s'apaise. 

IT. Affragnere.

15. Afrai, s. m., débris, rupture.

Fig. Leu dechai

L' amistat, e torn en afrai.

Giraud de Borneil: Tos temps me. 

Facilement l'amitié déchoit, et tourne en rupture.

16. Esfranger, Esfranher, Esfraingner, Esfrainher, Esfrainer, Effranher, v., détruire, rompre, briser. 

Fig. Lo compraire vol effranher la covenensa.

(chap. Lo compradó vol rompre, trencá la conveniensia, l' acord, lo pacte.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 41. 

L'acheteur veut rompre la convention. 

Que n' esfrangna la tregua.

Saïl de Scola: Gran esfortz.

Que j'en rompe la trêve. 

Part. pas. Non pert pois sa forsa ni non es efragz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 61. 

Ne perd après sa force ni n'est rompu. 

Mas si el dis denant VII garens que el volia que valgues aquel divizemens, ben es effraigz, si el ordenet pois las soas causas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 61. 

Mais s'il dit devant sept témoins qu'il voulait que ce partage valût, il est bien rompu, s'il ordonna après les siennes choses.

ANC. FR.

Ne mur tant aut, qu'à la terre n' enfragne. 

Monin, Roman de Roncevaux. 

IT. Infragnere.

17. Effranhement, Enfrangement, s. m., infraction, dérogation, interruption.

Senes degun effranhement. Tit. de 1267. DOAT, t. LXXIX, fol. 190.

Sans aucune infraction.

(chap. Sense cap infringimén, infracsió; v. infringí.)

O gardaria ses enfrangement.

Tit. de 1307. DOAT, t. CXXIV, fol. 84.

Observerait cela sans infraction. 

Gardar e tener a totz temps, ses tot effranhement.

Tit. de Périgord de 1271. 

Observer et tenir à toujours, sans aucune interruption.

Ieu ai peccat en effranhemen de mos votz.

Cartulaire de Montpellier, fol. 173.

J'ai péché en infraction de mes voeux.

18. Enfractio, s. f., lat. infractio, infraction.

A... gardar sens deguna enfractio.

Tit. de 1412. DOAT, t. CXLVII, fol. 222.

A... observer sans nulle infraction. 

CAT. Infracció. ESP. Infracción. PORT. Infracção. IT. Infrazione.

(chap. Infracsió, infracsions.)

19. Defragner, v., rompre, casser, estropier.

Part. pas. fig. Mas quar iest vielhs e defrags.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Mais parce que tu es vieux et cassé.

Substantiv. Exceptat deffrach.

Tit. de 1313 et de 1326. DOAT, t. XXXVIII et XXXIX, fol. 182 et 43. Excepté estropié.

20. Refranher, Refragner, v., tempérer, adoucir, soulager.

E 'l rossinholet el ram 

Volt e refranh et aplana

Son dous chantar, e l' afina.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Et le rossignol sur le rameau roule et tempère et polit son doux chanter, et l'épure.

El malautes, quan se planh, 

Si no 'l val, si s' en refranh.

Arnaud de Marueil: Mout eron. 

Le malade, quand il se plaint, si ne lui vaut, pourtant s'en soulage.

Ab que m conort e m refranh.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no m. 

Avec quoi je m'encourage et me soulage. 

ANC. FR. Que vos vantises et haulx parlers veuillez refraindre.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 84. 

Quand ce oy li emperères si refranist I poi de se ire.

Chronique de Cambray.

PORT. Refranger. IT. Rifrangere.

21. Refraccio, s. f., lat. refractio, réfraction.

Quan si ajusto en loc de refraccio.

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Quand ils s'adaptent en lieu de réfraction. 

CAT. Refracció. ESP. Refracción. PORT. Refracção. IT. Rifrazione.

(chap. Refracsió, refracsions; se diu aixina perque se fracturen, trenquen los rayos de llum.)

22. Refranh, Refrim, s. m., refrain, fanfare.

Chans e retins, dousas votz e refranhs.

E. Cairel: Lo rossinhols.

Chants et roulades, douces voix et refrains. 

De trompas refrims.

(chap. Fanfarries de trompes, trompetes.)

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Fanfares de trompes.

Dansa es us dictatz gracios, que conten I refranh, so es I respos solamen. Leys d'amors, fol. 40. 

La danse est une composition gracieuse, qui contient un refrain, c'est-à-dire une réplique seulement. 

CAT. Refrá. ESP. Refrán. PORT. Refrão. IT. Refreno. (chap. Refrán, refrans, tros que se repetix a una cansó; fanfarria, fanfarries.) 

23. Refranhamen, s. m., soulagement.

Quar fis amicx a gran refranhamen

Quant au si dons lauzar et enantir.

Aimeri de Bellinoi: Aissi col pres.

Car fidèle ami a grand soulagement quand il entend louer et exalter sa dame.

24. Refrandres, s. m., adoucissement. 

Jois e repaus e sojorn er refrandres.

Guillaume de S. Didier: Lo greus desir. 

Joie et repos et plaisir sera adoucissement.


Frapar, v., frapper.

Son venguts sailhir per frapar sur lo dit sety.

Volria salhir dessus per frapar.

Sur lo dit Bocard et sas gens son anats frapar.

Chronique des Albigeois, col. 11, 12 et 43.

Sont venus sauter pour frapper sur ledit siége.

Voudrait sauter dessus pour frapper.

Sur ledit Bouchard et ses gens sont allés frapper. 

ANC. CAT. Frappar. IT. Frappare.


Frau, s. m., lat. fraus, fraude, fourberie, fausseté.

L' un ab forsa, l' autr' ab frau.

Raimond de la Tour: Ar es dretz. 

L'un avec force, l'autre avec fraude. 

Adv. comp. Gent e covinent e non a frau. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17. 

Bien et convenablement et non en fraude. 

Cofonda Dieus la lengua 

Que ditz a frau ni a saubut.

Rambaud d'Orange: Er quan sembla. 

Que Dieu confonde la langue qui parle en secret et en public.

Baisson joi a present et a frau.

P. Vidal: Drogoman. Var. 

Abaissent joie à découvert et en cachette.

CAT. Frau. ESP. PORT. IT. Fraude. (chap. Fraude, fraudes; v. defraudá.)

2. Fraudament, s. m., fraude.

Per tolir plusors fraudaments et engans.

Statuts de Provence. BOMY, p. 13.

(chap. Per a toldre : traure, evitá fraudes y engañs.)

Pour ôter plusieurs fraudes et tromperies.

IT. Frodamento.

3. Fraudulent, adj., lat. fraudulentus, frauduleux.

Es fraudulenta. Doctrine des Vaudois. 

(chap. Es fraudulenta. Estos textos dels Vaudois són del añ 1100 y anteriós; encara se parle este romans a Suiza, Vaud, se li diu romanche.)

La nobla leyczon. Poésies des Vaudois.

Elle est frauduleuse.

CAT. Fraudulent. ESP. PORT. Fraudulento. IT. Fraudolente, fraudolento.

(chap. Fraudulén, fraudulens, fraudulenta, fraudulentes.)

4. Fraudulenment, Fraudulenmen, Fraudulentament, adv., frauduleusement. 

Violenment o fraudulenment.

(chap. Violentamen o fraudulentamen.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 32. 

Violemment ou frauduleusement.

Fetz partir fraudulenmen l' emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 165. 

Fit partir frauduleusement l'empereur. 

Servir fraudulentament a las idolas. Doctrine des Vaudois.

Servir frauduleusement aux idoles.

CAT. Fraudulenment. ESP. PORT. Fraudulentamente. IT. Fraudolentemente, fraudulentemente. (chap. Fraudulentamen)

5. Fraudar, v., lat. fraudare, frauder, frustrer. 

Part. pas. Per sos devers fraudatz e no pagatz. Cout. de Condom.

Par ses dettes fraudées et non payées. 

ANC. ESP. PORT. Fraudar. IT. Fraudare.

6. Defraudar, v., dépouiller, frustrer. 

Part. pas. Car lo senhor i es defraudatz. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 193.

Car le seigneur y est frustré. 

Que ly efans no sian deffraudat de lor leyal part.

Cont. de Saussignac, de 1319.

Que les enfants ne soient pas frustrés de leur part légale.

CAT. ESP. PORT. Defraudar. IT. Defraudare. (chap. Defraudá: defraudo, defraudes, defraude, defraudem o defraudam, defraudéu o defraudáu, defrauden; defraudat, defraudats, defraudada, defraudades.)