Mostrando las entradas para la consulta figa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta figa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 31 de marzo de 2026

Raire, Rayre, Raure, Reire - Enramar

Raire, Rayre, Raure, Reire, v., lat. radere, rayer, retrancher.
Ras me del libre.
Aquel que peccara contra me, ieu lo rayray.
Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 13.
Raye-moi du livre,
Celui qui péchera contre moi, je le rayerai.
Autre no l' en pot un mot raire.
Marcabrus: Auiatz.
Autre ne lui en peut un mot retrancher.
Us no s' en pot raire
Que mal se sabon venjar.
Guillaume de Berguedan: Bernard ditz.
Un ne s'en peut retrancher, vu que mal ils se savent venger.
 
destraleta, destraletes; Raire, Rayre, Raure, Reire
 
- Trancher, couper.
Tal donet a 'N Aimar qu'el cap en * res. 
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.
Tel (coup) il donna au seigneur Aimar que la tête il en trancha.
ANC. FR.
La teste me vouloit jus des espaulles raire.
Roman de Berte, p. 186.
- Raser, racler, effleurer.
Prumier lo fan banhar e tondre e raire. 
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 113.
Premièrement le font baigner et tondre et raser.
C' om vos rase e tonda 
En redon. 
Sordel: Non puesc mudar.
Qu'on vous rase et tonde en rond.
L' un esperon
Li trenquet, razen lo talon.
Roman de Jaufre, fol. 13.
L'un éperon lui coupa, en rasant le talon.
Loc. No i es uns no 'l poscatz tondr' e raire.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Il n'y en a pas un que vous ne le puissiez tondre et raser. 
Un rics malvatz a cui sofranh merces
Tan qu'om no pot del sieu raire ni tondre.
P. Vidal: No m fai chantar. 
Un riche méchant à qui manque merci tant qu'on ne peut du sien raser ni tondre.
Subst. Son tondut et an paor del raire.
E. Cairels: Pus chai.
Ils sont tondus et ont peur du raser.
ANC. FR. Renart dit: Mès rere et tondre.
Roman du Renart, t. 1, p. 42.
Il les faisoit raire et plumer comme cochons.
Rabelais, liv. V, ch. 25.
- Part. prés. empl. subst. Rasoir.
E 'l cor plus dolz per sentir
C' uns prims *rausans sus car nuda.
L'évêque de Bazas: Cor poder.
Et le coeur plus délicat pour sentir qu'un fin rasoir sur chair nue.
Part. pas. Prec qu' els motz fals en sian ras.
Bernard de Venzenac: Iverns vay.
Je prie que les mots faux en soient retranchés.
Lo reis fon tondutz, bainatz e raus.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90.
Le roi fut tondu, baigné et rasé.
Fig. Totz paubres e ras.
Garins d'Apchier: Cominal.
Tout pauvre et rasé (dénué).
Es coma taula rasa. Brev. d'amor, fol. 53.
Est comme table rase.
Subst. et prov. Atertan (atretan) vos es del ras
Com del tondut.
Amanieu des Escas: Dona per cuy.
Pareillement vous est du rasé comme du tondu.
Adv. comp. Prendetz 1 vaissel et empletz lo tot ras e ras d' oli.
Liv. de Sydrac, fol. 77.
Prenez un vaisseau et emplissez-le tout ras et ras (à ras) d'huile.
Perdras la testa ras e ras del costat. Roman de Fierabras, v. 922.
Tu perdras la tête ras et ras (au ras) du côté.
Fay un nos a la corda rais et rais de l' ayga.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1, ch. 35.
Fais un noeud à la corde ras et ras (au ras) de l'eau.
ANC. FR. Tot contreval reiz à reiz dou roignon.
Roman de Gérard de Vienne, v. 2375.
Et pristrent si rez à rez que il lessièrent sa fame à grant povreté.
Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 245.
ESP. Raer. IT. Radere. (chap. afeitá, rasurá, chollá, pelá, esquilá, tallá lo pel, tonsurá.)
 
esquilá a estisora; Raire, Rayre, Raure, Reire

 

2. Ras, s. m., ras, sorte de mesure.
Caveron la lauza
Mais d' un ras e de miey.
De tal vertut que la grossa lansa...
Passet un ras fora l' esquina.
V. de S. Honorat.
Creusèrent la roche plus d'un ras et demi. 
De telle force que la grosse lance... passa un ras hors l'échine.
ESP. Ras.
 
3. Razor, s. m., rasoir.
Razors non es plus trencantz. Roman de Jaufre, fol. 18.
Rasoir n'est pas plus tranchant.
Fig. Apres lo fer am lo razor de disciplina. V. et Vert., fol. 57.
Après il le frappe avec le rasoir de discipline.
ANC. FR. E razur ne li montera el chief.
Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 2.
En sa main lo razor *prant. (prend)
Nouv. rec. de Fabl. et cont. ant., t. Ï, p. 121.
ANC. CAT. Rasó. IT. Rasoio. (ESP. Navaja, cuchilla, afeitadora, maquinilla de afeitar, máquina de afeitar; rasuradora; navaja de afeitar.) (chap. Navalla, cuchilla, afeitadora, maquineta, máquina de afeitá, rasuradora.)
 
Xavier Tarzán; Navalla, cuchilla, afeitadora, maquineta, máquina de afeitá, rasuradora
 
4. Rasura, Razura, s. f., lat. rasura, rapure, raclure, rature.
En la rasura de dents. Trad. d'Albucasis, fol. 21.
Dans la rapure de dents.
Boysh..., sa razura... restrenh cors de ventre. Eluc. de las propr., fol. 201.
Buis..., sa raclure..., estreint cours de ventre.
Prenetz razura de veill lart. Deudes de Prades, Auz. cass.
Prenes raclure de vieux lard.
Charta ses razura, ses tranchadura. Charte de Montferrand, de 1273.
Charte sans rature, sans coupure.
(chap. Carta sense rasura, sense trencadura : que no estigue tallada ni trencada. Comparéu lo chapurriau de 2026 en lo ocsitá de Monferrán del añ 1273.)
ANC. CAT. Razura. CAT. MOD. ESP. PORT. IT. Rasura. (chap. Rasura, rasures; tall, talls. Ratat, ratats, ratada, ratades; rossegat, rossegats, rossegada, rossegades. Se trobe a mols escrits : “non rasa”.)
 
5. Razedor, s. m., raseur, coupeur, rogneur.
A razedors de pargamis, lo portal de la blancaria.
Cartulaire de Montpellier, fol. 43.
À rogneurs de parchemins, le portail de la tannerie.
ESP. Raedor. (chap. Rossegadó, rossegadós, rossegadora, rossegadores; ratadó, ratadós, ratadora, ratadores; talladó, talladós, talladora, talladores.)
 
6. Rasibus, prép., rasibus, tout contre, tout près.
Rasibus de las possessions. Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. II, ch. 24.
Rasibus des possessions.

 

7. Abrader, v., lat. abradere, racler, ratisser, retrancher, tondre.
Que tu inquiras la corruptio... e que abradas aquela.
Trad. d'Albucasis, fol. 45.
Que tu cherches la pourriture... et que tu racles celle-là.

 

8. Arasar, Arassar, v., araser, raser, combler, niveler.
La a faita abatre e arasar.
Per emplanar et arassar los fossatz.
Chronique des Albigeois, col. 41 et 15.
Il l'a faite abattre et raser.
Pour aplanir et niveler les fossés.
ANC. FR. Tout le porpris voil embraser,
Tors et torneles arraser.
Roman de la Rose, v. 20932.
CAT. ESP. Arrazar. (CAS. Arrasar, a ras.) PORT. Arrasar, arrazar. (chap. Arrassá, abatre, enruná, tombá, aplaná, dixá algo a ras de terra: yo arrasso, arrasses, arrasse, arrassem o arrassam, arrasséu o arrassáu, arrassen; arrassat, arrassats, arrassada, arrassades; yo arrassaré; yo arrassaría; si yo arrassara.)
 
Ram, Ramp, s. m., lat. ramus, rameau, branche, verge, brin, baguette, tige.
Aissi com lo rams se pleia. 
B. de Ventadour: Lo rossignols.
Ainsi comme le rameau se ploie.
Quan si cargo 'l ram de vert fueilh.
Aimeri de Sarlat: Quan si.
Quand se chargent les rameaux de vert feuillage.
Aquest instrument havent dos ramps.
Trad. d'Albucasis, fol. 21.
Cet instrument ayant deux branches.
Fig. Uns rams de joi plens de dousor.
Cercamons: Ges per lo.
Un brin de joie plein de douceur.
Ab un ram de fadeza.
G. Riquier: Si m fos.
Avec un brin de fadaise.
Loc. fig. El mieu gen non plei ram
Qui tan leu fraing ni trenca.
Folquet: Vermillon.
(N. E. Vermillon clam vos fac d'un' avol pega pemcha
Qe m'a una chancon degolad' et estencha
Qe de qe fi de lei, e s'es vanad' e feimcha
Q'eu l'appellei Aut-Ram don il s'es aut empencha:
Il men, q'eu non plei ram qi tan leu fraing ni·s trencha
Ni voil branca tochar de qe leu ma man tencha.
À ma manière je ne ploie rameau qui si facilement casse et rompt.
ANC. FR. La batoit d'un rain d'aiglentier. Roman de la Violette, p. 212.
Flors e raims verz des paumiers portoient le jor de la feste.
Anc. trad. des Livres des Machabées, fol. 189.
Comme li rains qui est nouvellement trenchés d'un très bon arbre. 
Annales du Règne de S. Louis, p. 165.
Comme deux raims en une tige. Œuvres d'Alain Chartier, p. 627.
- La fête des rameaux.
So que Dieus dis lo jorn de Rams, cant el intret en Jherusalem.
Ce que Dieu dit le jour des Rameaux, quand il entra dans Jérusalem.
La vespre d' a Rams.
Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355.
Le soir d'aux rameaux.
(chap. La vespra de Rams : dissapte per la vesprada - nit, abans del Domenge de Rams, antigamén tamé dita “Ram e Palma” o Rampalm.)
 
La vespra de Rams : dissapte per la vesprada - nit, abans del Domenge de Rams, antigamén tamé dita “Ram e Palma”
 
 
- Signe et gage de paix.
Lai lhi ret terra plana per un ram fulh.
Lo coms pel ram del rei recep so fieu.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 91.
Là il lui rendit la terre entière par un rameau feuillé.
Le comte par le rameau du roi reçut son fief.
CAT. Ram. ESP. PORT. IT. Ramo. (chap. Ram, rams.)
2. Ramet, s. m. dim., petit rameau, baguette.
A m ferut d'un ramet el costat.
(chap. Me ha ferit en un ramet al costat; me ha futut, pegat, esbatussat en un vime, en una sarguera, pullís, a les costelles.)
Giraud le Roux: Ara sabrai.
M'a frappé d'une baguette au côté.
CAT. Ramet. ESP. Ramito (ramillete). PORT. Raminho. IT. Rametto. 
(chap. Ramet, ramets.)
3. Rama, s. f., rame, ramée, feuillée, jet, pousse.
Far pot de me son talen
Mielz no fa 'l venz de la rama,
Qu' en aissi vau lieis seguen
Com la folla sec lo vent.
B. de Ventadour: Amors.
Faire peut de moi son désir mieux que ne fait le vent de la ramée, vu qu'ainsi je vais la suivant comme la feuille suit le vent.
Hom enten vi de tres fuelhas
E de tres ramas, so es de tres ans.
Leys d'amors, fol. 129.
On entend vin de trois feuilles et de trois pousses, c'est-à-dire de trois ans.
CAT. ESP. PORT. IT. Rama. (chap. Rama, rames; chit, chits : rechito, rechitos; brosta, brostes; pullís, pullissos; chupón, chupons : mamón, mamons, com los de la Ascuma.)
 
Loís Alibèrt, occitans, catalan comprès
 
 
4. Ramilla, s. f. dim., petite branche, petite ramée.
E 'l rossinholet s' asaia
Sotz la ramilla.
Marcabrus: El mes.
Et le rossignol s'essaie sous la petite ramée.
(ESP. Ramilla, ramita. Chap. Rameta, rametes; branqueta, branquetes; pullisset, pullissets; chuponet, chuponets : mamonet, mamonets, com los pobrets que seguixen al gran mamón : Juaquín Monclús.)
 
Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2
 
5. Ramage, s. m., ramée, branchage.
Lo vergier era gratios
E de ramage ben fulhos.
Roman de Blandin de Cornouailles, etc.
Le verger était gracieux et de branchage bien feuillu.
CAT. Ramatge. ESP. Ramaje. IT. Ramage. (chap. Ramache, ramaches; brancache, brancaches; fulladissa, fulladisses; fullamenta, fullamentes; brostadissa, brostadisses; verdó, verdós : verdura, verdures.)
- Adj. Branchier, terme de fauconnerie.
Un esparvier ramatge
Que s' era sus mon pung pauzatz.
(chap. literal: Un esparbé branqué que se habíe damún de mon puñ posat.)
Giraud de Borneil: No m puesc mudar.
Un épervier branchier qui s'était posé sur mon poing.
6. Ramel, s. m., rameau, branche.
Lo gens temps m' abellis e m platz,
E 'l ramel carguat de verdor.
Arnaud de Marueil: Lo gens.
Le beau temps me charme et me plaît, et le rameau chargé de verdure.
Tal colp li vay donar sus l' escut de cartier,
Que l' escut no li valc un ramel d' olivier.
Roman de Fierabras, v. 4697.
Tel coup va lui donner sur l'écu écartelé, que l'écu ne lui valut un rameau d'olivier.
ANC. FR. Lorsque florissent li ramel...
E gent florirent li ramel.
B. de Sainte-Maure, Archeologia of London, t. XII.
7. Ramada, s. f., ramée, branchage.
M' es belh dous chan per l' ombratge
Que fan desus la ramada
L' auzelet per la verdura.
Marcabrus: Lanquan.
Il m'est beau le doux chant sous l'ombrage que font dessus la ramée les oiselets à cause de la verdure.
- Baraque.
Tro al jorn que vist lo pueg
E 'l castel e las albergadas
E las tendas e las ramadas.
Roman de Jaufre, fol. 53.
Jusqu'au jour qu'il vit la montagne et le château et les campements et les tentes et les baraques.
ESP. PORT. Ramada. (chap. Barraca, barraques : caseta feta de rames. Mol coneguda la valensiana de Vicente Blasco Ibáñez.)
8. Ramil, s. m., ramée, bourrée.
Mortz son li bon albre premier,
E 'ls vius son ramils e festucs.
Marcabrus: Al departir.
Morts sont les bons arbres les premiers, et les vivants sont ramées et scions. 
9. Ramenc, adj., branchier, qui va de branche en branche, terme de fauconnerie.
Ramencx es sel c' om pren el ram
Ab latz, ab ret.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Branchier est celui qu'on prend sur la branche avec lacet, avec réseau.
(N. E. Ramenc es Ignacio Sorolla Vidal, el aragonés catalanista de las redes “xarxes”, y los lacitos amarillos, al que no le vendría mal una caricia de branca en el costillar. Es sociolingüista, doctor, y vive del dialecto occitano catalán.)
 
Natxo Sorolla Amela, Ignacio Sorolla Vidal
 
 
enllassos, webs en dialecte occità catalá
 
 
Subst. Destriansa d' auzel nizaic e de ramenc.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Distinction d'oiseau niais et de branchier.
10. Ramier, s. m., rameau, feuillée, ramée, fourré.
Seguet tant la via per los ramiers,
Que trobet a un fuc dos charboniers. (N. E. foc, fuoc.) 
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.
Il suivit tant le chemin à travers les fourrés, qu'il trouva à un feu deux charbonniers.
- Adjectiv. Rameux, branchu.
Per mal talent s'en torna desotz un pi ramier.
Roman de Fierabras, v. 210.
Par mauvais désir il s'en retourne dessous un pin rameux.
- Branchier, terme de fauconnerie.
Son petit,
Ramier, fort, e son abelit. 
Deudes de Prades, Auz. cass. 
Ils sont petits, branchiers, forts, et sont agréables.
11. Reynh, s. m., rameau.
Son de flor cubert li reynh.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es.
Sont de fleurs couverts les rameaux.
12. Ramos, adj., lat. ramosus, rameux, branchu.
Aybres..., la calor exten la humor, e 'l ret may ramos.
Eluc. de las propr., fol. 196.
Arbre..., la chaleur étend la sève, et le rend plus rameux.
CAT. Ramos. ESP. PORT. IT. Ramoso. (chap. Ramós, ramosos, ramosa, ramoses : ramut.)
13. Ramut, adj., rameux, branchu.
Passeron l' espeissa del boi ramut.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 79.
Passèrent l'épaisseur du bois rameux.
(chap. Ramut, ramuts, ramuda, ramudes : que té molta rama, ufanós; fullat, fullats, fullada, fullades.)
14. Ramis, adj., branchu, rameux.
Vic los traps de Karle desotz us pis ramis. Roman de Fierabras, v. 629.
Vit les tentes de Charles dessous un pin branchu.
15. Ramificar, v., ramifier.
Ramifica si en quatre brancs, qui si expando per diversas partidas.
Eluc. de las propr., fol. 63.
Se ramifie en quatre branches, qui se répandent par diverses parties.
(ESP. Ramificar, ramificarse. Chap. Ramificá, ramificás.)
16. Ramar, v., verdir, reverdir, se couvrir de feuilles.
Quan branca 'l brondels e rama
Per vergiers.
Giraud de Borneil: Quan branca.
Quand pousse des branches le rameau et verdit dans les vergers.
Quan si raman li verjans.
Giraud de Borneil: Tos temps m' es.
Quand se couvrent de feuilles les vergers.
Fig. Car, per solatz e per chan, 
Creis amors e brot' e rama.
Raimond de Miraval: Sitot s'es.
Car, par soulas et par chant, croît amour et bourgeonne et reverdit.  
Part. pas. Marimonda traspassa, don li mons son ramatz.
Roman de Fierabras, v. 586.
Outrepasse (Marrimonde) Marimonde, dont les monts sont verdis.
(chap. Ramá, brostá, fullá, reverdí.)
17. Desramar, Deramar, Derramar, v., effeuiller, dégarnir de feuilles.
Pel brau temps sec qu'els desrama.
G. Adhemar: Al prim pres.
Par le dur temps sec qui les effeuille.
- Fig. Délabrer, ruiner.
Car us cascus la desrama
E 'l fer e las dentz li brisa.
Alegret ou Marcabrus: Bel m' es.
Car un chacun la délabre et la frappe et les dents lui brise. 
Part. pas. Per qu' el cons es derramatz.
(chap. Perque lo coñ está desramat; la figa, chona está desramada.)
Marcabrus: Dirai vos.
C'est pourquoi le vagin est délabré.
Ventres deramaz non dira ja: Aonda per lo vezi.
Trad. de Bède, fol. 54.
Ventre délabré ne dira jamais: Abonde pour le voisin.
(chap. Desramá, desramás, desfullá, desfullás : pedre la rama, fulla.)
18. Enramar, v., planter, garnir de branches, de rameaux.
Part. pas. fig.
Car de Sarrazis vey totz los pratz enramatz.
(chap. Ya que de Moros (sarracenos) vech tots los prats enramats.)
Roman de Fierabras, v. 1712.
Car de Sarrasins je vois tous les prés garnis.
Eluc. de las propr., fol. 63. 
CAT. ESP. PORT. Enramar. (chap. Enramá; enramás; enramat, enramats, enramada, enramades.)

jueves, 1 de agosto de 2024

Non, No - Renegament, Renejamen, Reneyamen


Non, No, adv. nég., lat. non, non, ne. 

Non, non, était corrélatif d'oc, oui.

Qu' ametz mais dir oc que non.

Gui de Cavaillon: Senheiras.

Que vous aimassiez davantage dire oui que non.

Resposta de hoc o de no  

Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

Qui sol dir oc, ar ditz non.

T. d'Albert et de Pierre: En Peire.

Qui a coutume de dire oui, maintenant dit non.

Il s'employait aussi d'une manière simplement négative sans opposition directe.

Non dic e non embrugis 

Cum sui aissi guais e jauzens.

B. de Ventadour: Ab joi mov. 

Je ne dis et ne proclame comment je suis aussi gai et joyeux.

No sap chantar qui 'l so non di.

G. Rudel: No sap. 

Ne sait chanter qui le son ne dit. 

Senher non es cauzitz, 

Si merces no l' umelia.

B. Zorgi: L'autr'ier. 

Seigneur n'est distingué, si merci ne l'adoucit. 

ANC. FR. Onques sor mer no s' aidèrent gens mielz que les Vénitiens feirent. Villehardouin, p. 87.

No i s deu assire aut. Liv. de Sydrac, fol. 63. 

Ne s'y doit asseoir haut.

CAT. ESP. (chap.) No. PORT. Não. IT No, non.

L' o de NO s'élidait devant une voyelle.

Es folia et enfansa... 

Qu' a om n' auze son fin cor descobrir. 

B. de Ventadour: Ab joi mov. 

C'est folie et enfantillage... qu'à personne il n'ose son fidèle coeur découvrir.

Divers mots se joignaient explétivement à non.

Ella s fen sorda, gens a lui non atend. Poëme sur Boèce. 

Elle se feint sourde, point à lui ne fait attention.

Partir no m puesc ges 

De vos. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Séparer je ne me puis point de vous. 

Ors ni leos non etz vos ges. 

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Ours ni lion vous n'êtes point.

Molt feyratz gran franqueza, 

S' al prim que us aic enqueza 

M' amessetz, o non ges.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Moult vous auriez fait grande franchise, si au commencement que je vous eus recherchée vous m'eussiez aimé, ou non point. 

Non puesc mal dir de lieys, quar no i es ges. 

B. de Ventadour: Be m'an perdut. 

Je ne puis mal dire d'elle, car il n'y est pas. 

L' om l' a al ma, miga no l'a al ser. 

Quand o fait, mica no s'en repent.

Poëme sur Boèce. 

L'homme l'a au matin, mie ne l'a au soir. 

Quand il fait cela, mie ne s'en repent. 

Layssar m'en ai ieu? Non mingua.

G. Adhemar: Lanquan. 

M'en délaisserai-je? Non mie.

Pero no m'en desconort mia.

B. de Ventadour: En abril. 

Pourtant je ne m'en décourage mie.

Totz temps, non pas dos jors ni tres. 

Pierre d'Auvergne: Eu non laudarai. 

En tout temps, non pas deux jours ni trois. 

S'ieu ai tengut lonc temps lo vostr' ostal, 

No us pessetz pas leu lo m fassatz gurpir. 

P. Cardinal: De selhs. 

Si j'ai hanté longtemps le votre hôtel, ne vous pensez pas que facilement vous me le fassiez déguerpir.

No 'lh fai ponh de dampnage. Liv. de Sydrac. 

Ne lui fait point de dommage.

Divers mots exprimant des objets minimes se combinaient de même avec l'adverbe négatif NON et y ajoutaient une force explétive. 

Voyez entre autres les mots:

Aguilen, ail, assana, avelina, auriol, bezan, boton, brac, carobla, castanha, clau, figa, gan, gran, junc, mealha, mora, pailla, pluma, pogues, pruna, raba, rata, soritz, uou.

Substantiv. Val mais us cortes nos

Quant hocs no trob' aundanza (aondansa). 

R. Jordan: Era non. 

Vaut plus un courtois non quand un oui ne trouve effet.

No sai nul oc per qu'ieu des vostre non. 

Aimeri de Peguilain: Si com l'arbres. 

Je ne sais nul oui pour quoi je donnasse votre non.

NON joint à un substantif lui donnait un sens négatif; en voici quelques exemples:

Ges per tan non a fag non dever, 

Quar a pres so qu' elhs no volon aver. 

Bernard de Rovenac: D' un sirventes. 

Pourtant il n' a point fait non devoir, car il a pris ce qu'ils ne veulent avoir.

Tan los destreing non fes e cobeitatz. 

Sordel: Qui se membra. 

Tant les étreint non foi et convoitise. 

Charitatz aministra lo be que non poder tol. Trad. de Bède, fol. 24. Charité administre le bien que non pouvoir ôte. 

En fan clamor alques per non sabensa.

Aimeri de Peguilain: Ancmais de. 

En font clameur aucuns par non science. 

Lai on no senz pot plus valer.

B. Zorgi: Mout fai. 

Là où non sens peut plus valoir. 

El ris torna en plor..., 

E 'l gran poder en non re.

P. Cardinal: Caritatz es. 

Le ris tourne en pleur..., et le grand pouvoir en non rien.

NON a même modifié des verbes; voyez caler.

Conj. comp. Malvat hom dins sa maizo 

Que no fai ni ditz si mal no. 

Le Moine de Montaudon: Mot m'enueia. 

Méchant homme dans sa maison qui ne fait ni dit sinon mal.

Non agui m' entensio 

En autra si en vos no.

Hugues de Saint-Cyr: Longamen. 

Je n'eus mon intention en autre sinon en vous. 

Erguelhs non es sinon obra d'aranha. 

P. Vidal: Quor qu'om. 

Orgueil n'est sinon oeuvre d'araignée.

ANC. FR.

Hastainz esteitz en France ki ne fist se mal non. Roman de Rou, v. 755.

Ne désiroit se joustes non. Fables et cont. anc., t. I, p. 347. 

En amours n' a se plaisir non.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 502. 

ANC. ESP. A quien contare mis quexas 

Si a ti no.

El Marqués d' Astorga, Cançon. gener. 

ANC. PORT. Se per vosso mandado non.

Cancioneiro do coll. dos nobres de Lisboa, fol. 42. 

IT. A niun altro s'ha da attribuire la causa se alle donne no.

Castiglione, Corteg., lib. III. 

Non que despueys m' agues flac, envios. 

T. d' Esquileta et de Jozi: Jozi diatz. 

Non que depuis il m'eût flasque, ennuyeux. 

Mores, qu'ieu o sofrirai, 

Non per so que fort mi peza. 

T. de Bertrand et de Bernard: Bernartz. 

Mourez, que je le souffrirai, non pour ce que fort me pèse.

Loc. Ab semblant et ab oc, e 'n non dir. 

Aimeri de Bellinoy: Aissi col. 

Avec semblant et avec oui, et en dire non. 

Senher marques, ja no diretz de no. 

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Seigneur marquis, jamais vous ne direz de non. 

Si vos desdizetz un mot de no. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 30. 

Si vous dédisez un mot de non. 

ANC. ESP. Frayre cata derecho è non digas de non.

Martirio de San Lorenzo, st. II. 

IT. Domandiate, se io ogni volta e quante volte a lui piaceva, senza dir mai di no, io di me stessa gli concedeva intera copia, o no. 

Possa dir de no... Rispose del no. 

Boccaccio, Decameron, VI, 7; IX, 2; I, 7. 

Et apres non gaire jorns. Frag. de trad. de la Passion. 

Et après non beaucoup de jours.

Henri II, roi d'Angleterre, reçut de la part de Bertrand de Born, qui se

plaignait de sa politique versatile, le sobriquet de Oc e No, Oui et Non.

Clamava Rassa lo coms de Bretanha; e 'l rei d'Anglaterra, Oc et No; e 'l rei jove, so filh, Marinier. V. de Bertrand de Born.

Il appelait Rassa le comte de Bretagne; et le roi d'Angleterre, Oui et Non; et le roi jeune, son fils, Marinier.

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza).

2. Negar, Neguar, Nejar, Neyar, v., lat. negare, nier, contester, refuser. 

Lo joves homs li negua tota la veritat. V. de S. Honorat. 

Le jeune homme lui nie toute la vérité. 

Ges mas paraulas non neya, 

Ans vey qu' escota las be.

Peyrols: Nuls hom no. 

Point mes paroles ne conteste, au contraire je vois qu'elle les écoute bien.

No nejar a 'ltrui so que desiras que altre ti fassa. Trad. de Bède, fol. 63. Ne pas refuser à autrui ce que tu désires qu'autre te fasse.

ANC. FR. Ne porquant jà nel quier naier, 

Ma mère n'en seult riens paier.

Roman de la Rose, v. 10853. 

CAT. ESP. PORT. Negar. IT. Negare. 

(chap. Negá: nego, negues, negue, neguem o negam, neguéu o negáu, neguen; negat, negats, negada, negades.)

3. Negatio, s. f., lat. negatio, négation.

Doas negatios, segon lati, fan affirmatio. Leys d'amors, fol. 99. 

(chap. Dos negassions, segons lo latín, fan afirmassió.)

Deux négations, selon le latin, font affirmation. 

CAT. Negació. ESP. Negación. PORT. Negação. IT. Negazione.

(chap. Negassió, negassions.)

4. Negatiu, adj., lat. negativus, négatif.

Negativas, com no, ni, non, ges. Leys d'amors, fol. 99. 

Négatives, comme ne, ni, non, point. 

CAT. Negatiu. ESP. PORT. IT. Negativo. 

(chap. Negatiu, negatius, negativa, negatives.)

5. Abneguar, Abnejar, Abneyar, Amnejar, Amneyar, v., lat. abnegare, nier, renoncer à, délaisser, faire abnégation de.

Per que mos cors las abnegua.

T. de Bernard et de Gausbert: Gausbert. 

C'est pourquoi mon coeur les délaisse. 

Sitot me desley, 

Ges per so no us abney. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Quoique je m'éloigne, point pour cela, je ne vous délaisse.

Pero si ditz: Qu'usquecx amnei 

So qu'el mon plus li platz.

Giraud de Borneil: Al honor Dieu. Var.

Pourtant s'il dit: Qu'un chacun délaisse ce qui au monde plus lui plaît.

Per aquesta paor, laissam totas chausas... e nos mezeus abnejam.

Trad. de Bède, fol. 15. 

Pour cette crainte, nous laissons toutes choses... et faisons abnégation de nous-mêmes.

ESP. PORT. Abnegar. IT. Annegare. 

(chap. Abnegá, se conjugue com negá.)

6. Denegar, Deneyar, Desnegar, Desnedar, Desneyar, v., lat. denegare,

dénier, renier, refuser. 

Ells sabon defugir e desnegar aquo que dretz es.

Es pus grans desconoyssensa qui so denega o so oblida.

V. et Vert., fol. 7 et 15.

Ils savent éviter et dénier ce qui est juste.

C'est plus grande ingratitude qui cela dénie ou cela oublie.

No cantara lo gal tro que per tres vegadas me denegaras.

(chap. No cantará lo gall hasta que per tres vegades me (denegarás, renegarás de mí, me negarás) haurás denegat, renegat, negat : Pedro va negá que coneixíe a Jessús tres vegades y después va cantá lo gall.)

Fragment de trad. de la Passion. 

Ne chantera le coq jusqu'à ce que par trois fois tu me renieras.

Me desnedet que per res del mon non essages. 

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Me refusa que pour rien au monde je n'essayasse. 

ANC. FR. Ne me veuilles pas denéer pardon de mes péchiez. 

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 305. 

Il n'y eut pas un de tous ceulx que Cicéron feit exécuter par justice, à qui on deniast sépulture. Amyot, trad. de Plutarque. Vie d'Antonius. 

CAT. ESP. PORT. Denegar. IT. Dinegare. (chap. Denegá.)

7. Renegar, Renejar, Reneyar, v., renier, dénier, nier, refuser.

Cuida, quar es manens, 

Qu' autre dieus non sia 

Mas sa manentia 

Que li fai Dieu renegar.

P. Vidal: Si m laissava. 

Pense, parce qu'il est riche, qu'autre dieu ne soit que sa richesse qui lui fait renier Dieu.

Cant hom se fay juzieus o sarrazis o heretges, e renega la fe catholica e son crestianisme. V. et Vert., fol. 16. 

Quand l'homme se fait juif ou sarrasin ou hérétique, et renie la foi catholique et son christianisme.

Reneguat a tota cortezia.

Aimeri de Bellinoy: Tant es d' amor. 

Renié il a toute courtoisie.

Juron e renegon, e jogon a tres datz. 

P. Cardinal: Un escribot (estribot). 

Jurent et renient, et jouent à trois dés.

Si meteis se renegara, 

Qui per el salvar se volra.

V. de S. Alexis. 

Soi-même se reniera, qui voudra se sauver par lui. 

Part. pas. Li fals clergue renegat.

Raymond de Castelnau: Era pueys. 

Les faux clercs renégats.

D'un fals sarazin renegat. 

Guillaume de Berguedan: Mal o fe. 

D'un faux sarrasin renégat.

Aquel es apellat renegatz qui lo fieu, que ten de son senhor, met en las mas de son enemic, e li fay homenatge. V. et Vert., fol. 7.

Celui-là est appelé renégat qui met le fief, qu'il tient de son seigneur, entre les mains de son ennemi, et lui fait hommage. 

Substantiv. Judeus ni renejatz 

Non deuria voler 

Preizonniers destener.

B. Zorgi: On hom. 

Juif ni renégat ne devrait vouloir prisonniers détenir. 

CAT. ESP. PORT. Renegar. IT. Rinnegare. 

(chap. Renegá de; renegá - sense de - signifique fotre la bronca, cantá les coranta an algú. Renec, renecs. En castellá reñir.)

8. Renegament, Renejamen, Reneyamen, s. m., reniement, renonciation. Blasphemias et renegamentz. Fors de Béarn, p. 1089.

(chap. Blasfemies y renegamens, renunsiassions. Al llibre Pedro Saputo en chapurriau podéu lligí “Renego de mantellines fetes aná”.)

Blasphèmes et reniements.

De grans renegamens e blasphemamens de Dieu.

Statuts de Provence, Julien, t. 1, p. 250.

De grands reniements et blasphêmes de Dieu.

Renejamens de son pechat. Trad. de Bède, fol. 16. 

Reniement de son péché. 

IT. Rinnegamento. (chap. Renegamén, renegamens; renegassió, renegassions.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 15. Del pleite al sol.

Capítul XV.

Del pleite al sol.

Mas de Torubio, pozo, pou, finca, Cretas, Queretes, viña, viñedo


Este capítul, discreto lectó, no voldría que lo llixgueres, perque dirás: trufa, trufa: y ya veus que aixó es contra lo meu crédit y la estimassió del llibre. Be me hay dit a mí mateix, que no debía escríureu; pero me hay contestat, que yo no ting la culpa de que la tradissió haigue conservat este fet. Y pera descárrec de la meua consiensia ting que manifestá que yo, u crega o no u crega, si ha passat, potsé no va sé a Almudévar, pos ña qui u atribuíx a datres pobles. Anem al cas.

Diuen, pos, que mentres Pedro Saputo va está a la Cort, van ficá los del seu poble un pleite al sol, y que cuan va arribá de Saragossa y después que lo van saludá tots, lo van cridá un día a la plassa aon estáe ajuntat lo poble, y li va di un del consell:

- En mol dessich, oh fill, lo nostre Pedro Saputo, esperabem la teua vinguda a la vila pera donát cuenta de una cosa que ham fet y que tú en la teua molta agudesa y sabiduría mos has de ajudá a portá a bon terme y final cumplimén. Has de sabé que fará un mes vam ficá un pleite al sol... tal com va sentí aixó Pedro Saputo, va di:

- ¡Pleite al sol! Y va contestá un de la plassa: 

- Pleite al sol, sí, pleite al sol; perque sempre mos ferix de frente al camí de Huesca. ¿Anem cap allá? Mos ferix la cara; ¿Tornem de allá?, mos torne a ferí la cara. Y l’atre día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas los va passá que de tan feríls lo sol se van quedá segos; y com aixó ya ha passat atres vegades no volem que mos passo a tots, avui un, demá dos, perque después los de atres pobles mos farán momos y mos dirán ullets, garchos y guiñosos. Per naixó ham ficat un pleite al sol, y hasta que lo guañem y no mos ferixque mes de cara al camí de Huesca, no ham de pará. Y ya pots, tú que eres tan espabilat y tan aquell, mirá de fé que aixó no se pergue y traballá en los juches y lletrats, que be los paguem, que yo vach doná l’atre día una ovella mamia que me va tocá per als gastos.

- Pero, siñós, va di Pedro Saputo: ¿es possible que haigáu caigut a la mengua que estáu dién? ¿Pleite al sol hau ficat? ¿Qué dirán los atres pobles?

- Que diguen lo que vullguen, va contestá un atre bárbaro de la gentada; mes val que diguen aixó que no tornamos cèlios com aquell de Tortosa que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes, y después no valgam pera res mes que fé bona música y fandangos, y mos faiguen la figa y no u veigam. Y ya pots traballá, sinó a volá d'icho puesto, que pareix que desde que has estat a la Cort del Rey ya no te coneixem. Y an estes paraules ne van seguí datres mes altes, acaloranse la gen de modo que Pedro Saputo va habé de sedí, y fen siñal de volé parlá, se van assossegá y van callá, y ell los va di:

- Yo tos dono paraula que lo pleite se acabará pronte, que no durará ni una semana, y que lo guañarem.

- ¡Be! ¡Be! ¡Viva Pedro Saputo! Y se va desfé la junta. Va preguntá quí ere lo lletrat que defeníe a Almudévar, y va aná a vores en ell y les demés pesses de aquell ajedrez.

Lo lletrat, despert com un mussol, li va di que efectivamen li habíen demanat los de Almudévar que los escriguere una demanda y querella contra lo sol, perque los feríe de cara cuan veníen cap a Huesca y cuan sen entornáen al poble, y que li volíen ficá un pleite; que primé los va di que ere un disparate, pero que no va pugué disuadíls; que después los va volé acolloná en los gastos que vindríen, y que an aixó habíen contestat que no faltaríen dinés; y que en efecte después habíe sapigut que se escotaben y reuníen una cantidat mol considerable. Per esta relassió va vore Pedro Saputo que no ñabíe estafa o malissia; sen va enriure en lo lletrat, y se va está passeján per allí dos díes, y al tersé per la tarde sen va entorná cap a Almudévar discurrín lo modo de eixí del pas, dixán als del seu poble per sabocs hasta la consumassió dels siglos.

Va convocá al poble per lo matí, y los va di desde unes pedres que habíen sigut los solamens y lo peu de una creu: 

- Fills de Almudévar, tos partissipo que ham guañat lo pleite al sol... No tos abalotéu; escoltéu: ya no tos tornaréu segos, ni tos podrán di ullets o garchos, perque no u siréu mai mes. La cosa ha passat de esta manera. Después de vore lo que se va alegá de la nostra part y lo que va contestá la contraria, vach aná a la justissia y li vach parlá llárgamen de la tirria que mos té lo sol, de lo tossut que es, mos ferix sempre de cara; y a forsa de les meues reflexions ha sentensiat al nostre favor; y yo, agarrán una copia de la sentensia, me la vach ficá an esta burchaqueta secreta del meu gabán, y diu aixó:

(¡Cóm van eixecá lo cap y obríen la boca pera sentíu!):

"A la siudat de Huesca, als set díes del mes de novembre del añ a Nativitate mil y tans deu catorse, yo la justissia, alcalde, corregidó, tribunal y definidó de causes, pleites y querelles de la terra y los planetes del sel; a la instansia que se seguix per lo consell y vila de Almudévar contra lo procuradó Benito Camela nomine y de part del sol de España; atento al que per les dos parts se ha alegat, y remitínme al prossés en tot cas tam in preses quam in futurum, declaro y fallo a justissia, ley, consiensia, y raó, y a nom y veu de la católica Majestat del Rey lo nostre Siñó (que Deu lo guardo), que lo consell y vila de Almudévar no demane cap gollería ni lo que diuen cotufas al golfo, peres al olm, sino lo que fa mols añs y hasta siglos que van pugué demaná en lo mateix dret y justissia que ara, y que lo sol de dabán no sigue osat de feríls de cara cuan vaiguen cap a Huesca y cuan sen entornon per lo matí...»

Aquí no va pugué ya aguantás la multitut, y van tirá los sombreros al aire cridán: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y va durá un rato la alifara y selebrasió de la victoria.

Així que se habíen desfogat, va continuá Pedro Saputo y los va di: 

- Ara de eixes perres que hau arreplegat, que segons hay calculat passe de mil libres jaqueses, se podríe fé un pou de pedra pera tindre aigua abundán y bona a tot hora y tems, en una bassa, de la que se podríe passá l'aigua del sel después de aclarida y desenterbolida, com al Mas de Torubio de Queretes.

- ¡No, no!, va cridá una veu de la turba. ¿Aigua dius? Hasta la del sel mos fa nosa. Si hagueres dit una fon o un pou manantial de vi, entonses sí que hagueres assertat; pero d'aigua, ¡mal empleades perres! 

En un atra cosa u podem empleá. Escoltéu lo que passe: per ahí se están sorsín los muros y arruinanse a tota pressa, y día y nit tenim lo poble ubert; que se reforson los muros y faiguem unes portes ben fortes pera tancá de nit pera que no entron los lladres y no torno a passá lo fet de la semana passada, que van entrá a micha nit, van matá gossos, van assustá a la comare y al forné vell, y se van emportá a la filla de Jorge Resmello, a la Resmella, pos ya la coneixíeu; y la tornarán, sí, gora un rasco, o la dixarán que no valdrá pera res. Aixó es lo que ham de fé en eixes perres. Y van aplaudí tots al que aixó va di; y Pedro Saputo va callá, va eixecá los muscles, y sen va aná cap a casa seua, imaginán la ligeresa y fassilidat del vulgo, que igual aclamáe en vives com amenassáe de mort.

Pero, en efecte, lo lectó té que atindres al que hay dit al prinsipi: 

a sabé, que este fet es puro cuento, perque tanta simplissidat, tanta gran tontería, no cap a homens que caminen en dos peus y tenen los ulls a la cara. Ña qui assegure que van sé los de Loharre los del pleite al sol, uns atres diuen que los de Beseit, al Matarraña; yo dic lo mateix. Y tamé u hay sentit de un poble de Galissia y de dos de Andalusía. Pero de éstos y de tots, lo dit, dit. Conque lo lectó se servirá tindre este capítul per no escrit; de lo contrari lo acuso de roín y burlón y enemic de la pas dels pobles.


Original en castellá:

Capítulo XV.

Del pleito del sol.

Este capítulo, discreto lector, no quisiera que lo leyeses, porque vas a decir: trufa, trufa: y ya ves que esto es contra mi crédito y la estimación del libro. Bien me he dicho a mí mismo, que no debía escribirlo; pero me he respondido, que yo no tengo la culpa de que la tradición haya conservado este hecho. Y para descargo de mi conciencia debo manifestar que yo lo creo o no lo creo; y que si ha sucedido, quizá no fue en Almudévar, pues hay quien lo atribuye a otro pueblo, y aun a otros. Vamos al caso.

Dicen, pues, que mientras Pedro Saputo estuvo en la corte, pusieron los de su lugar pleito al sol, y que cuando llegó a Zaragoza y después que le hubieron saludado todos, le llamaron un día a la plaza en donde estaba ayuntado el pueblo, y le dijo uno del concejo: - Con mucho deseo, oh hijo nuestro Pedro Saputo, esperábamos tu venida al lugar para darte cuenta de una cosa que hemos hecho y que tú con tu mucha agudeza y sabiduría nos has de ayudar a llevar a buen cabo y final cumplimiento. Has de saber que habrá un mes pusimos un pleito al sol... Apenas oyó esto Pedro Saputo, dijo: - ¡Pleito al sol! Y respondió uno de la plaza: - Pleito al sol, sí, pleito al sol; porque siempre nos fiere de frente en el camino de Huesca. ¿Vamos allá? Nos fiere la cara; ¿venimos de allá?, nos torna a ferir la cara. Y el otro día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas les sucedió que de así ferirles el sol se tornaron cegatos; y como esto aconteció ya a otros en otras ocasiones pasadas no queremos que nos acontezca a todos, hoy uno, mañana dos, porque después los de otros lugares nos farán mueca y nos llamarán ojitos y guiñosos. Por eso hemos puesto pleito al sol, y hasta que le ganemos y no nos fiera más de cara en el camino de Huesca, no hemos de parar. Y ya puedes tú que eres tan agudo y tan aquel, mirar y fer que esto no se pierda y trabajar con los jueces y letrados, que al fin bien los pagamos, que yo dié el otro día una ovella que me tocó para los gastos.

- Pero, señores, dijo Pedro Saputo: ¿es posible que habéis caído en la mengua que estáis diciendo? ¿Pleito al sol habéis puesto? ¿Qué dirán los otros pueblos? - Que digan lo que quieran, respondió otro bárbaro de la turba; más vale que digan eso que no tornarnos cegatos y después no valgamos para cosa, y nos fagan la figa y no lo veigamos. Y ya puedes traballar si no a volar a d'icho lugar, que parece que desde que has estado en la corte del rey ya no te conocemos. Y a estas palabras siguieron otras más altas, acalorándose la gente de modo que Pedro Saputo hubo de ceder, y haciendo señal de querer hablar, se sosegaron y callaron, y él les dijo: - Yo os doy palabra que el pleito se acabará en breve, que no durará una semana, y que lo ganaremos. - ¡Bien! ¡Bien! ¡Viva Pedro Saputo! Y se deshizo la junta. Preguntó quién era el letrado que defendía a Almudévar, y fue a verse con él y las demás piezas de aquel juego.

El letrado le dijo que efectivamente le habían pedido los de Almudévar que les escribiese una demanda y querella contra el sol, porque les daba de cara cuando venían a Huesca y cuando se volvían al lugar, y que le querían poner pleito; que primero les dijo que era un disparate, pero que no pudo disuadirles; que después los quiso arredrar con los gastos que ocurrirían, y que a esto habían respondido que no faltaría dinero; y que en efecto después había sabido que se escotaban y reunían una cantidad muy considerable. Por esta relación vio Pedro Saputo que no había lo que él sospechara de estafas y malicia; se rió con el letrado, se estuvo paseando por allí dos días, y al tercero por la tarde se volvió a Almudévar discurriendo antes el modo de salir del paso, dejando a los de su lugar por tontos hasta la consumación de los siglos.

Convocó al pueblo por la mañana, y le dijo desde unas piedras que habían sido cimiento y pie de una cruz: - Hijos de Almudévar, os participo que hemos ganado el pleito al sol... No os alborotéis; oíd: ya no os volveréis cegatos, ni os podrán llamar ojitos y guiñosos, porque no lo seréis. La cosa ha pasado de esta manera. Después de ver lo que se alegó de nuestra parte y lo que contestó la contraria, fui al juez y le hablé largamente de la tirria que nos tiene el sol, y de su terquedad y trece de cuenta en herirnos siempre de cara; y en fuerza de mis reflexiones ha sentenciado a nuestro favor; e yo tomando una copia de la sentencia me la puse en este secreto de mi gabán, y es del tenor siguiente (¡cómo levantaron la cabeza y abrían la boca para escucharla!): «En la ciudad de Huesca, a los siete días del mes de noviembre del año a Nativitate mil y tantos diez catorce, yo el infrascrito juez, alcalde, corregidor, tribunal y definidor de causas, pleitos y querellas de la tierra y los planetas de cielo; en la instancia que se sigue por el consejo y villa de Almudévar contra el procurador Benito Gómez nomine y de parte del sol de España; atento a lo que por ambas partes se ha alegado, y remitiéndome al proceso en todo caso tam in preses cuam in futurum, declaro y fallo en justicia, ley, conciencia, y razón, y en nombre y voz de la católica majestad del rey nuestro señor (que Dios guarde), que el concejo y Villa de Almudévar no pide ninguna gollería ni lo que dicen cotufas en el golfo, sino lo que hace muchos años y aun siglos que pudieron pedir con el mismo derecho y justicia que agora, y que el sol en adelante no sea osado de ferilles de cara cuando vengan de Huesca y se vuelvan por la mañana...» Aquí no pudo ya contenerse la multitud, y tiraron los sombreros al aire gritando: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y duró un rato la algazara y jubilación de la victoria.

Así que se desfogaron, continuó Pedro Saputo y les dijo: - Agora de ese dinero que habéis recogido, que según he calculado pasa de mil libras jaquesas, se podría hacer un pozo de piedra para tener agua abundante y buena en todo tiempo, con una balsa inmediata, de la cual se podría pasar el agua lluvial después de clarificada. - ¡No, no!, gritó una voz de la turba. ¿Agua dices? Aun la del cielo nos incomoda. Si heses dicho una fuente o un pozo manantillo de vino, entonces sí que heses acertado; pero d'agua, ¡bien empleado dinero! En otra cosa lo podemos emplear. Oíd lo que m'ocurre: por ahí se están cayendo los muros y arruinándose a toda priesa, y día y noche tenemos o lugar abierto; compónganse los muros y fagamos unas puertas bien fuertes para cerrar de noche que no entren os ladrones y no vuelva a suceder o fecho de la semana pasada, que entraron a media noche, mataron perros, asustaron a la comadre y el hornero viejo, y se llevaron a filla de Jorge Resmello, a Resmella, pues ya la conocías; y la volverán, sí, gora un rasco, o la dejarán que no valdrá para cosa. Esto, es lo que hemos de fer con ese dinero. Y aplaudieron todos al que eso dijo; y Pedro Saputo calló, se encogió de hombros, y se fue a su casa, imaginando en la ligereza y facilidad del vulgo que en una hora muda de afectos, aclamando con vivas y amenazando de muerte.

Pero, en efecto, el lector debe atenerse a lo que he dicho al principio: a saber, que este hecho es puro cuento, porque tanta simplicidad, tan gran tontería, no cabe en hombres que andan con dos pies y tienen los ojos en la cara. Hay quien asegura que fueron los de Loharre los del pleito del sol; digo lo mismo. Y también lo he oído de un pueblo de Galicia y de dos de Andalucía. Pero de éstos y de todos, lo dicho, dicho. Conque el lector se servirá tener este capítulo por no escrito; o de lo contrario le mando desde aquí para malévolo y le acuso de burlón y enemigo de la paz de los pueblos.