Mostrando las entradas para la consulta farás ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta farás ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 2. De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Capítul II.

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.


Pos siñó, aixó porte lo seu camí, pero mol depressa, a escape, a tota mecha. Per supost que lo lectó sempre haurá pensat que lo llibre se teníe que acabá; pos be, u séntigue o no, corre cap al seu final, y sen va a ressibí y tancá l'arco; y si un atre portal es, lo veu ya doblegat y buscanse los dos caps pera tocás y quedá fet un sírcul perfecte. O de un atre modo, aquí lo tossal y aquí lo escomensamén de la baixada.

Están un día senán Pedro Saputo va arribá un criat de Juanita en una carta a la que li suplicabe aniguere cap allá inmediatamen, pos li fée falta, y que procurare arribá entre les nou y onse del matí. Ere lo primé favor, la primera mersé, la primera grassia y firmesa que li demanáe aquella vella amiga, a la que com a Paulina, ya sap lo lectó que no podíe ell negá res, pero cridanlo tan a propósit y en tanta urgensia, del sementeri se haguere eixecat pera servila. Sen va aná cap allá, pos, y va prepará la jornada de modo que va arribá a la hora prevista. Va trobá a Juanita vestida de dol, encara que al semblán va vore que ere per los vius y no per lo mort. Y en efecte, li va di que qui se habíe mort pera descans de tots, de un benéfic tabardillo, ere la seua bona y gloriossíssima sogra, dona (va afegí) de la rassa de les arpíes o germana de les furies, a qui de dret li tocáe per home un gos o can Cerbero, y se va emportá un ángel, si es que ñan entre los homens casats. Be que va tindre la culpa un descuido. En fin, s'ha mort, no li rosseguem los ossos; Deu la haigue perdonat, tanta pau se emporto com descans dixe; y anem al cas abans de que vingue lo meu sogre.

- Te hay cridat perque te nessessito. Yo hay viscut en una sogra y antes me frechirán viva que ne patiré un atra. ¡Ay si sapigueres lo que hay patit en ella! Tres mesos fa que la va diñá, y tres mesos fa que se descanse y viu an esta casa; perque no patía yo sola, sino tots; y sort de la prudensia y amabilidat del meu sogre, si no, yo al menos ya me haguera secat y mort. Lo meu home no té lo talento de son pare. Pos be, ting barruntos de que este home, no escarmentat encara de una dona, trate de casás. ¡Me cago en los homens y les dones! Y desde que hay sabut la seua idea ha perdut mol a la meua opinió, perque no es de sabuts casás dos vegades tenín fills y casa; fills bons, vull di, com natros que besam la terra que ell poteche, de amor y respecte que li tenim; y la casa plena a cormull de totes les bendissions del sel. Yo crec que u trate en lo mossen del poble, que no li aconsellará mes que lo mateix que ell proposo y vullgue, perque sap mes lo meu sogre que lo retó, y cuan lo mossen eixeque lo peu, ell ya ha anat y tornat dos vegades. Yo li diré que te vach coneixe de estudián después de passá pel meu poble, y que te vam vore tamé a Saragossa. ¿Li dic quí eres? 

- Per ara no, va contestá Pedro Saputo.

- Be, va di Juanita; y si te rogue que te estigues demá y mes díes no sigues melindrós. Ell te portará a vore los seus bancals, les seues finques, margens en coruñes y ribassos de romé, y tú l'has de disuadí del casamén, aprofitán be la ocasió y parlanli com se parle a qui no nessessite consells. La ocasió, si es verdat que té eixe maldit pensamén, ell mateix te la donará sabén guañali la voluntat, que u farás, perque no ha de sé ell una exepsió al món.

En aixó va arribá un jornalé de casa en lo recado de que no aguardaren a minjá al amo perque habíe passat al poble de N. y no vindríe hasta 'l tart. Ere lo poble de Paulina, y va di Juanita: men alegro; estarem sols, perque lo meu home no ve hasta la nit. Has de sabé que com mos va tocá la sort de casamos prop, no mes de dos legües de distansia, mos visitam assobín, y natres ham fet amics als sogres y a les families. Paulina té sogres y cuñades; pero una bona gen que la idolatren, y es la verdadera siñora de la casa. 

- ¿Saps, Juanita, li va di Pedro Saputo, que te has tornat una chicharra? Si no acabes, ¿qué hay de dit yo del propósit en lo que me crides? Ara es la meua, escóltam. No me pene habé vingut, perque ting lo gust de vóret, y después aniré a vore tamé a Paulina. Pero yo no sé si sirá assertat parlali a ton sogre encara que ell me dono peu, que no es normal perque de eixes coses no se parle mes que en persones mol conegudes, en amics en una paraula, y encara aixina no en tots. Pero no te apuros. Si ton sogre té la idea de casás, creu que no li estará mal ni an ell ni a vatres. Perque no pot dixá de sabé que la vostra compañía no la milloraríe una dona forastera y nova, y perdre la vostra per la de ella siríe imprudensia que homens com ell no cometixen.

- Una mica me calme ixa reflexió, va contestá Juanita; pero sempre ting aquí dins un pes y tristesa que no sé lo que me anunsie. Per sí o per no, aprofita la ocasió si te la done y trauli ixa manía del cap; anem al segú.

En tot lo día sol van parlá de lo mateix, y no va pugué Pedro Saputo assossegá del tot a Juanita, no perque an ell li faltaren raons sino perque ella ere dona. Per la tarde tampoc va vindre lo sogre, va torná en son demá per lo matí. Li va di Juanita cóm teníe un huésped que habíe conegut a casa de Paulina a un atre tems, y que esperabe que se alegraríe de vórel, pero que encara no se habíe alsat.

Al poc rato ya estáe Juanita al apossento de Pedro Saputo y li va di: 

- Mon sogre acabe de arribá y pareix que vol entrá a vóret; yo voldría que anigueres tú al seu cuarto y acompañát. Perque, encara que en rigor an ell li tocáe visitát primé, eres tú mes jove, estás a casa desde ahí y així li donarás a vore que no eres un ignorán.

Van entrá, en efecte, a vore al sogre, que se entreteníe mirán uns papés; se va girá al sentí la porta, y veén a Pedro Saputo se li va escomensá a cambiá lo semblán, contestán en poca atensió a les seues paraules cuan lo saludabe; y sense apartá la vista de la seua cara, se va assentá y va fé seña als dos que s' assentaren. Juanita, sense sabé per qué, se va ficá a tremolá veén tan formal y serio al seu sogre. Pedro Saputo no estáe tampoc sereno al seu interió perque no esperáen aquell ressibimén.

Al cap de un bon minut de silensio li va preguntá: 

- ¿De aón sou?, y ell va contestá:

- De Almudévar.

- ¿De quí sou fill?

- De una dona.

- ¿Y lo vostre pare?

- No lo hay conegut.

- ¿Quí es la vostra mare?

- Una infelís y honrada pubilla que va sé pobre a la seua juventut y de un engañ en que la van seduí va tindre un fill que ha sapigut fela rica y exaltala a un estat dessén y a la estima y respecte públic.

- ¿Quína edat teniu?

- Vach als vinticuatre añs.

- ¿Cóm tos diéu?

- La gen me diu Pedro Saputo...

Va callá una mica lo caballé, va torná a mirá a Pedro Saputo, y tussín y aclarinse la gola, va di mes sossegat y en veu natural, encara que reprimín lo afecte de la expresió:

- ¡Sou mon fill...!, ¡Yo soc ton pare! 

Al acabá de pronunsiá estes paraules y veén a Pedro Saputo enrochit de cara y eixecanse del seu assiento, se va eixecá ell tamé, y se van abrassá en gran amor y sense sentís mes paraules que la exclamassió de Pedro Saputo cuan va di: 

- ¡Pare meu...!

Juanita se va trastorná del tot, y plena de imaginassions, avergoñida, acalorada, blanca y casi sense llum als ulls sen va eixí fora y va pendre un glopet de aigua, y sen va aná y se va dixá caure al llit; va suspirá, va suá, va entressuá, se va assossegá una mica y va di:

- ¡Pedro Saputo fill de mon sogre! ¡Pedro Saputo germá del meu home! ¡Y cuñat meu! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuan u sápigues! Va torná a suspirá, una y un atra vegada, y va fixá lo pensamén en Paulina, se va eixecá, va escriure mol depressa dos línies aon li díe que a casa seua estáen passán acontessimens mol serios, no tots de bon agüero, y que per Deu vinguere corrén; va cridá a un criat, lo va enviá cap allá aposta, y sen va entorná cap al cuarto de la gran escena.

Va mirá entonses al fill y al pare, y no fen cas de lo que parláen va di exclamán: ¡tan que s'assemellen, y no había caigut! Van riure los dos, y lo pare li va preguntá si habíe enviat recado al seu home; ella va di que no hi habíe pensat, pero que sen anáe a enviál, com en efecte u va fé y va torná a vore y aguaitá milló an aquells dos homens que se teníe que coneixe abans de tindre tancats los ulls pera sempre.

Va vindre lo fill, se van alegrá mol, van selebrá lo día, y después de la michdiada va cridá lo pare als tres, va ajuntá la porta y los va fé una llarga relassió de la seua vida que tocáe al cas presén. Pero aixó demane un atre capítul. Advertixgo que en lo nom del caballé tenim les nostres dudes; yo per lo que ting averiguat lo hay anomenat sempre don Alfonso López de Lúsera: y lo fill mes gran, lo home de Juanita, se díe don Jaime.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.


Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.

miércoles, 26 de junio de 2024

Lexique roman; Molt, Mout, Mot, Motz


Molt, Mout, Mot, Motz, adv. de quantité, lat. multum, moult, beaucoup,

très.

Molt val lo bes que l' om fai e joven. Poëme sur Boèce.

(chap. Mol val lo be que lo home fa a la juventut.)

Moult vaut le bien que l'on fait en jeunesse.

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

A domna, so sapchatz,

Esta molt gent beutatz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

A dame, cela sachez, sied moult gentiment beauté. 

Mot m' entremis de chantar volontiers. 

Peyrols: Mot m'entremis. 

Moult je m'entremis de chanter volontiers. 

Vos amarai, vos plassa o us pes, 

Mas mout valgra mais que us plagues. 

Guillaume de Berguedan: Aisi com. 

Je vous aimerai, qu'il vous plaise ou vous pèse, mais il vaudrait beaucoup plus qu'il vous plût. 

Loc. Los enclinaran a motz de bes. V. et Vert., fol. 82.

(chap. Los inclinarán a mols (de) bens : a moltes coses bones.)

Les inclineront à moult de biens.

ANC. FR. Mult deit fère pur sa preière.

Marie de France, t. II, p. 61. 

Mez mult part fu cruel e mult fu envious. 

Roman de Rou, v. 4411.

Certes ge sui marrie molt. 

R. de (Parthonopex) Partonopex de Blois, not. des MSS., t. IX, p. 21. Quant Hannibal, roi de Cartage,

Eut subjugué moult de Romains.

Alain Chartier, p. 720.

Moult manque à qui moult desire.

Luc de la Porte, Trad. des Od. d'Horace, p. 85.

CAT. Molt. ESP. Mucho. PORT. Mui, muito. IT. Molto. (chap. Mol, mols, molta, moltes.)

- Adjectiv. Sanet en motos que eran treballat de diversas langors.

(chap. Ne va saná mols que estaben treballats (atormentats) de diverses enfermedats, dolensies.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 1. 

En guérit de nombreux qui étaient tourmentés de diverses langueurs.

Moutas sazos es hom plus volentos 

De so don mals e dans li deu venir, 

Que de son ben.

G. Faidit: Moutas. 

Nombreuses saisons (très souvent) l'homme est plus désireux de ce dont mal et dam lui doit venir, que de son bien.

Loc. Motas de vetz pensara hom de far be

Una causa de qui venra grans mals.

B. Carbonel: Motas de. 

Nombre de fois on pensera de bien faire une chose de qui viendra grand mal. 

CAT. Molt. ESP. Mucho. PORT. Muito. IT. Molto. (chap. Mol, mols, molta, moltes.)

2. Moltisme, adv. superl., extrêmement, excessivement.

En lui ac chavalier moltisme bo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 14. 

En lui eut chevalier extrêmement bon.

(chap. Moltíssim, moltissims, moltíssima, moltíssimes.)

3. Molteza, Mouteza, Moteza, s. f., multitude, quantité.

Molteza d' omes. Leys d'amors, fol. 53. 

Multitude d'hommes.

Ordes d' angels, es mouteza

De celestials esperitz.

Brev. d' amor, fol. 19.

Ordre d'anges, c'est multitude d'esprits célestes.

Fig. Tan grans es la moteza de la doussor que tu as rescota a tos temens. V. et Vert., fol. 55.

(chap. Tan gran es la multitut (abundansia) de la dolsó que tú has amagat o amagada a tons temens : als que te tenen temó.)

Tant est grande la quantité de la douceur que tu as cachée à ceux qui te craignent.

4. Moutaleza, s. f., abondance, quantité.

Ha de poble gran moutaleza.

Lebre... ha de pels moutaleza.

Eluc. de las propr., fol. 174 et 254.

A grande abondance de peuple.

Le lièvre... a quantité de poils.

(chap. Abundansia, cantidat, multitut, caterva, etc.)

5. Multitut, s. f., lat. multitudo, multitude.

Lo Filh de la verge Maria deyscendet delh celh am gran multitut d'  arcangilhs e d' angilhs. Philomena.

(chap. Lo Fill de la virgen María va dessendí, dessendre, baixá del sel en gran multitut d' arcangels y d' angels.)

Le Fils de la vierge Marie descendit du ciel avec grande multitude d' archanges et d'anges.

CAT. Multitut. ESP. Multitud. PORT. Multidão. IT. Multitudine, moltitudine.

(chap. Multitut, multituts; caterva, caterves; fumé, fumés; una barbaridat de gen.)

6. Multiplicamen, s. m., multiplication.

De sos doze fils los multiplicamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De ses douze fils les multiplications.

ANC. FR. Pur li multipliement del peuple (N. E. o people) Deu.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 1.

ANC. CAT. Multiplicament. IT. Multiplicamento, moltiplicamento.

(ESP. Multiplicamiento, multiplicación. Chap. Multiplicamén, multiplicamens; multiplicassió, multiplicassions. V. Multiplicá, multiplicás; reproduí, reproduís; aumentá.)

7. Multipliable, adj., lat. multiplicabilem, multipliable.

Am multipliable replicamen.

Leys d'amors, fol. 110. Avec redoublement multipliable. 

CAT. ESP. Multiplicable. PORT. Multiplicavel. (IT. Moltiplicabile; chap. Multiplicable, multiplicables.)

8. Multiplicatiu, adj., multiplicatif, augmentatif.

Rims multiplicatiu. 

Cobla multiplicativa.

Leys d'amors, fol. 22 et 21. 

Rime multiplicative.

Couplet multiplicatif. 

Vianda... es... de sanc multiplicativa. Eluc. de las propr., fol. 73. Nourriture... est... augmentative de sang.

(chap. Multiplicatiu, multiplicatius, multiplicativa, multiplicatives; multiplicadó, multiplicadós, multiplicadora, multiplicadores.)

9. Multiplicitat, s. f., multiplicité.

Per la multiplicitat que ha. Leys d'amors, fol. 143.

Par la multiplicité qu'il a. 

La multiplicitat de nostres negocis.

Priv. accordés par les R. d'Angleterre, p. 36. 

La multiplicité de nos affaires. 

CAT. Multiplicitat. ESP. Multiplicidad. PORT. Multiplicidade. IT. Multiplicità, moltiplicità, multiplicitate, multiplicitade. (chap. Multiplissidat, multiplissidats.)

10. Multiplicatio, s. f., lat. multiplicatio, multiplication, augmentation.

Multiplications de candelas. Doctrine des Vaudois.

Multiplication de chandelles.

CAT. Multiplicació. ESP. Multiplicación. PORT. Multiplicação. 

IT. Multiplicazione, moltiplicazione. (chap. Multiplicassió, multiplicassions.)

11. Multiplicar, Multipliar, v., lat. multiplicare, multiplier, augmenter,

propager.

Jhesu Crist cant... ac fatz motz de miracles, de multiplicar los V pas e los  dos peyssos.

(chap. Jessucristo cuan... habíe fet mols milagres, de multiplicá los sing o sinc (5) pans y los dos (2) peixos.)

Lo borzes enten... a multiplicar son aver.

V. et Vert., fol. 55 et 63.

Jésus-Christ quand... il eut fait moult de miracles, de multiplier les cinq pains et les deux poissons.

Le bourgeois entend... à augmenter son avoir.

Fig. Viron multiplicar aicela gran folia. Guillaume de Tudela.

Virent propager cette grande folie.

Multiplicar messorgas e vanas paraulas. V. et Vert., fol. 17.

Multiplier mensonges et vaines paroles.

Malvestatz

Mais multiplia

Deves totz latz.

Jean Esteve: Cossi moria. 

Méchanceté plus se multiplie devers tous côtés.

Apres, Dieus, quan los ac formatz, 

Ditz: Creissetz e multiplicatz.

Brev. d'amor, fol. 56.

Après, quand il les eut formés, Dieu dit: Croissez et multipliez.

- Terme de mathématiques.

Creisser, multiplicar e mermar dividens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Additionner, multiplier et amoindrir en divisant.

Part. pas. Entruey que fosso multipliadas pel mon.

(chap. Hasta que elles foren multiplicades pel món.)

Liv. de Sydrac, fol. 116.

Jusqu'à ce qu'elles fussent multipliées par le monde.

ANC. FR. Sire, purquei sunt multipliet mi enemi?

(chap. Siñó, per qué se han multiplicat los meus enemics?)

Lingua Occitana. Catalaunensis : Chaalons, Châlons.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 3. 

Sur gravele seient multipliet.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

CAT. ESP. PORT. Multiplicar. IT. Multiplicare, moltiplicare.

(chap. Multiplicá: multiplico, multipliques, multiplique, multipliquem o multiplicam, multipliquéu o multiplicáu, multipliquen; multiplicat, multiplicats, multiplicada, multiplicades.)


Molto, Mouto, Moto, s. m., mouton, bélier. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ar es pretz de raubar 

Buous, motos e berbitz.

(chap. Ara es mérit lo robá bous, cordés (borregos) y ovelles.)

Giraud de Borneil: Per solatz.

Maintenant c'est mérite de dérober boeufs, moutons et brebis.

El pres 1 molto, e tolc lhi la testa. Livre de Sydrac, fol. 4.

(chap. Ell va pendre un cordé, y li va traure lo cap; la testa.)

Il prit un mouton, et lui enleva la tête.

Proverbial. Es plus necis que moutos.

(N. E. Le va al pelo a Arturico Quintana Font y a sus acólitos. No creo que ninguno de ellos necesite el traductor para entender esta frase en occitano. En chapurriau: Tú eres mes tonto que un borrego, cordé.)

Bertrand de Born: Maitolin.

Tu es plus niais que mouton.

Loc. fig. Trop ai estat sotz coza de mouton

Qu'eu non chantiei de ma dompna, ma sogra.

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat. 

J'ai trop été sous la queue de mouton (resté coi) que je ne chantai de ma dame, ma belle-mère. 

ANC. FR. Ot la gresse des agnels e dels multuns. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 75. 

Come mutuns serez tuez.

Roman de Rou, v. 6303. 

ANC. ESP. Que XXIIII lobos comerian un moton.

Poema de Alexandro, cop. 100. 

CAT. Moltó. IT. Moltone. (chap. Cordé, cordés, cordera, corderes; borrego, borregos, borrega, borregues.)

- Bélier, l'un des signes du zodiaque. 

Lo solhel...,

Quan passa per la regio 

Del dih signe nomnat moto.

Brev. d'amor, fol. 26. 

Le soleil..., quand il passe par la région dudit signe nommé bélier.

(chap. Signo o signe Aries del Zodiaco; es un cordé, borrego.)

2. Moutonet, s. m. dim., petit mouton, agneau.

Raubetz dels moutonetz velutz.

Torcafols: Comunal en. 

Que vous dérobassiez des petits moutons velus.

(chap. Corderet, corderets, cordereta, corderetes; borreguet, borreguets, borregueta, borreguetes.)

La chiqueta María teníe un corderet

3. Mutonin, adj., de mouton, moutonnier.

No trobo carn mutonina.

Bestias caudas et humidas com so mutoninas.

Eluc. de las propr., fol. 237 et 233.

Ne trouvent chair de mouton.

Bêtes chaudes et humides comme sont les moutonnières.

4. Motonier, s. m., vendeur, marchand de moutons. 

Mazelliers aion V rutlos, so es assaber... dos, motoniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45. 

Que les bouchers aient cinq suffrages, c'est à savoir... deux, les vendeurs de moutons.

5. Moltonina, Motonina, s. f., peau de mouton.

La dotzena de moltoninas.

Dotzena de motoninas afaitadas, 1 d.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114 et 113.

La douzaine de peaux de moutons.

La douzaine de peaux de moutons apprêtées, un denier.

(chap. Pell de cordé.)


Moment, s. m., lat. momentum, moment, l'une des divisions du temps. Us pons es d'ora quarta partz;

De quascus dels ponhs issamens,

La dezena part es momens.

Momens en XII partz partitz,

Quascuna partz onsa se ditz.

Brev. d'amor, fol. 43.

Un point est la quatrième partie d'une heure; de chacun des points également, la dixième partie c'est un moment.

Le moment en douze parties partagé, chaque partie once se dit.

Las onsas e 'ls momens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les onces et les moments.

CAT. Moment. ESP. PORT. IT. Momento. (chap. Momén, momens.)


Monestar, v., du lat. monere, avertir. 

Ce verbe se trouve dans la liste que la Grammaire provençale donne des verbes de la première conjugaison en AR.

Montar, monestar. Gramm. provençal.

Monter, avertir.

Enduire deu e monestar....

Monestar, es mostran blanden

Zo don pot pueis far mandamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Doit induire et avertir.... Avertir, c'est montrant en caressant ce dont il peut après faire commandement.

(chap. Monestá, admonestá, amonestá: avisá, anunsiá; se fa aná a la iglesia per a anunsiá una boda futura.)

2. Monition, Monicion, s. f., lat. monitionem, monition, avertissement, avis, remontrance.

Per monitions et censuras ecclesiasticas. Fors de Béarn, p. 1073.

Par remontrances et censures ecclésiastiques. 

En alcunas sieuas monicios. Trad. d'Albucasis, fol. 1. 

En aucunes siennes monitions.

CAT. Monició. ESP. Monición (amonestación). IT. Monizione.

(chap. Monissió, admonissió, admonestassió, anunsi, anunsiamén, anunsiassió, advertensia.)

3. Monitori, adj., lat. monitorius, monitoire.

Letras monitorias. Fors de Béarn, p. 1086. 

(chap. Lletres, cartes monitories, admonestatories, anunsiadores, anunsiatories, avisatories, avisadores.)

Lettres monitoires.

CAT. Monitori. ESP. IT. Monitorio. (chap. Monitori, monitoris, monitoria, monitories; avisatori, avisatoris, avisatoria, avisatories, avisadó, avisadós, avisadora, avisadores; anunsiadó, anunsiadós, anunsiadora, anunsiadores; anunsiatori, anunsiatoris, anunsiatoria, anunsiatories.)

4. Amonestar, v., avertir, admonéter, réprimander.

L' archivesque prec, de cui es Toleta,

Qu' amoneste lo bon rey d' Arago.

Guillaume de Mur: D'un sirventes. 

Je prie l'archevêque, à qui est Tolède, qu'il avertisse le bon roi d'Aragon.

Ramón Mur

Ieu vey als fals los fis amonestar.

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

Je vois aux faux les fidèles admonéter.

Part. pas. Per razo e per essemple es amonestada. 

Trad. de Bède, fol. 58.

Par raison et par exemple elle est avertie. 

ANC. FR. Elle vous prie et amoneste; 

Ne refusés pas sa requeste.

Roman de la Rose, v. 3325.

Par telles paroles me amonestoit.

Alain Chartier, p. 278. 

CAT. ESP. Amonestar. PORT. Admoestar. 

(chap. Admonestá, amonestá: amonesto, amonestes, amoneste, amonestem o amonestam, amonestéu o amonestáu, amonesten; amonestat, amonestats, amonestada, amonestades.)

5. Amonestable, adj., capable de persuader, prévenant.

En amonestablas paraulas. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens. En paroles prévenantes.

6. Amonestanza, s. f., avertissement, réprimande.

Li fai amonestanza, e li promet perdon. La nobla Leyczon.

Lui fait réprimande, et lui promet pardon.

7. Amonestassio, s. f., admonition, avis, instigation.

Lo fermamen de son coratge orrezet per amonestassio del serp.

Declaramens de motas demandas.

La fermeté de son coeur il souilla par l'instigation du serpent.

CAT. Amonestació. ESP. Amonestación. PORT. Admoestação.

(chap. Amonestassió, admonissió, avís, reprimenda, instigassió, sugestió.) 

Carabasa m'han donát. José María Juan García

8. Amonestamen, s. m., admonition, avertissement, suggestion.

Per bos e sans amonestamens. V. et Vert., fol. 76.

(chap. Per bons y sans amonestamens.)

Par bons et saints avertissements.

El fo desseubutz per l' amonestamen del diable. Liv. de Sydrac, fol. 13. 

Il fut déçu par la suggestion du diable. 

ANC. ESP. Amonestamento, amonestamiento. 

(chap. Amonestamén, amonestamens.)

9. Amonicio, s. f., lat. admonitio, admonition, avertissement.

Hy deu hom metre los enguens e los emplautz de dossas amonicios.

V. et Vert., fol. 57.

On y doit mettre les onguents et les emplâtres de douces admonitions.

ANC. FR. Adam fut pris en péchié par ton amonicion en un jardin.

Modus et Ratio, Ms., fol. 202.

Estouppez voz oreilles à toutes bonnes amonitions.

Alain Chartier, p. 413.

IT. Ammonizione.

10. Desamonestar, v., détourner.

Los enclinaran a motz de bes, e los desamonestaran motz de mals.

V. et Vert., fol. 82. 

Les inclineront à moult de biens, et moult les détourneront de maux.

ANC. CAT. Desamonestar.

11. Comonir, Cumunir, v., lat. commonere, avertir.

Tu cumuniras..., cumunir me faras.

(chap. Tú comonirás o cumunirás..., comoní o cumuní me farás; advertí.)

Per quantas vez nos en comonirez.

Titre de 960.

Tu avertiras..., avertir me feras. 

Par combien de fois vous nous en avertirez.

Entro lo comonesca. Titre de 1053. 

Jusqu'à ce qu'il l' avertisse.

12. Comonrar, Commonrar, v., avertir. 

M'en commonras..., et.... qui per te me comonra aut comonrar m' en volra. Titre de 1066. 

Tu m'en avertiras..., et... qui pour toi m' avertira ou avertir m' en voudra.

Si tu, Hermengards..,, me comons. Titre de 1068. 

Si toi, Hermengards..., m' avertis.

13. Comoniment, Commoniment, s. m., avertissement.

Del comoniment no m' en vedarei. Titre de 960. 

De l' avertissement je ne m' en défendrai. 

Si per dreit commoniment non fa. Titre de 1053. 

Si par droit il ne fait avertissement.

(chap. Comonimén, comonimens : advertensia, anunsi, avís, etc.) 

14. Semondre, Somondre, Semonre, v., lat. submonere, semondre, avertir, inviter, convier, semoncer. 

Ieu pauc sap servir e semondre.

(chap. Yo poc sé (sápigo) serví y semondre : invitá, convidá.)

P. Vidal: No m fay.

Je sais peu servir et semondre.

Nostre Senher somonis el mezeis

Totz los arditz e 'l valens.

Bertrand de Born: Nostre Senher. 

Notre Seigneur invite lui-même tous les hardis et les vaillants.

Hom non somona

Mas selhs qu' an aondansa

De vin e d' anona.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Qu'on ne convie que ceux qui ont abondance de vin et de blé.

No nos defina de somonre e de repenre. V. et Vert., fol. 33. 

Ne finit de nous semoncer et de nous reprendre. 

Part. pas. Per que totz hom deuri' aver gran cura

De gen parlar, cant se sen somogut

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

C'est pourquoi tout homme devrait avoir grand soin de bien parler, quand il se sent averti. 

Doncs, pus quascus n'es preguatz e somos.

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Donc, puisque chacun en est prié et invité.

- Substant. Avertissement, invitation.

Tot chant cuiava laissar, 

Mas aoras non aus mudar 

Qu' ieu no chant al vostre somos. 

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui d' Uiselh. 

Tout chant je pensais laisser, mais maintenant je n'ose m' empêcher que je ne chante à la votre invitation.

Que hom fassa la gaita per lo cors, al somos que lo cominals lh' en faria.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Qu'homme fasse le guet par le cours, à l' invitation que la commune lui en ferait. 

Al somos que l' en faria. Charte de Montferrand, de 1240. 

A l' invitation qu' il lui en ferait.

ANC. FR. Li roiz Loeis fist semondre son ost.

Roman de Rou, v. 3646.

De bien faire les ad sumuns.

Marie de France, t. 1, p. 414. 

Sans l'avoir deffié ni semons de rien.

Comines, liv. 1, p. 140. 

J' y fus aussi semond entre les autres. 

Amyot, trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 390.

15. Somonsa, s. f., semonce, avertissement.

A la somonsa et a la requesta.

Tit. de 1291. DOAT, t. XI, fol. 218. 

A l' avertissement et à la requête.

16. Semosta, Somosta, s. f., invitation, offre, démonstration.

Domnas, ses semosta, 

Y venon de totz latz.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Les dames, sans invitation, y viennent de tous côtés.

De deniers e d' aver li fazia gran somosta. 

Fai denant lo sancts somostas e sembels. V. de S. Honorat. 

De deniers et d'avoir lui faisait grande offre. 

Fait devant le saint démonstrations et parades.

17. Somossa, s. f., exhortation, semonce, invitation, offre.

A be far als paures, et a bonas gens far prezens e somossas.

Liv. de Sydrac., fol. 73.

A bien faire aux pauvres, et à bonnes gens faire présents et invitations.

18. Sostmonir, v., requérir, avertir, mander.

Part. pas. A Rossilho vai K. ab gen privada 

Que non ac sostmonida ni lonh mandada.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

Charles va à Roussillon avec gent privée qu'il n'eut requise ni mandée de loin.

19. Somonemen, Somonoment, s. m., requête, réquisition.

Ab los prozoms de la villa et a lur somonemen.

(chap. En los prohomens de la vila y al seu somonemén : manamén : requerimén.) 

Cout. d'Alais, Arch. du Roy., K, 867. 

Avec les prud'hommes de la ville et à leur requête.

A so somonoment li rendrai sos deniers. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 131.

A sa réquisition je lui rendrai ses deniers.

Lexique roman; Mo - Molada


Mo, s. m., lat. modus, mode, terme de grammaire.

V. mo son... indicatius, imperatius, optatius, conjunctius, infinitius. 

L' optatius es ters mos. Leys d'amors, fol. 75.

Cinq modes sont... l'indicatif, l'impératif, l'optatif, le conjonctif, l'infinitif. L'optatif est le troisième mode.

2. Modi, s. m., lat. modus, mode, manière d'être.

Cinq sun li modi dels verbes. Gramm. provençal. 

(chap. Sinc o sing són los modos dels verbos; modos verbals.)

Cinq sont les modes des verbes. 

CAT. ESP. PORT. IT. Modo. (chap. Modo, modos.)

3. Moderar, v., lat. moderare, modérer.

Podo lo bayle e los consolz moderar segon... la qualitat del fag e de la persona. For de Montcuc, Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128. 

Le bailli et les consuls peuvent modérer selon... la qualité du fait et de la personne.

Part. pas. Lo salari moderat d' un jorn tant solamen.

(chap. Lo salari moderat d'un día tan solamen.)

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423. 

Le salaire modéré d'un jour tant seulement.

CAT. ESP. PORT. Moderar. IT. Moderare. (chap. Moderá: modero, moderes, modere, moderem o moderam, moderéu o moderáu, moderen; moderat, moderats, moderada, moderades.)

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

4. Modificar, v., lat. modificari, modifier.

Plassa a la dicha real majestat de modificar e clarificar.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 434.

Plaise à ladite royale majesté de modifier et éclaircir.

Part. pas. Es en si perfiechament modificada, so es a dire formada.

Eluc. de las propr., fol. 281. 

Est en soi parfaitement modifiée, c'est-à-dire formée. 

CAT. ESP. PORT. Modificar. IT. Modificare. (chap. Modificá: modifico, modifiques, modifique, modifiquem o modificam, modifiquéu o modificáu, modifiquen; modificat, modificats, modificada, modificades.)

dicsionari chapurriau castellá, M

5. Modification, s. f., lat. modificationem, modification.

La reformation et modification de justicia. 

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 82. 

La réformation et modification de justice. 

CAT. Modificació. ESP. Modificación. PORT. Modificação. IT. Modificazione.

(chap. Modificassió, modificassions.)

6. Moderatio, Moderacio, s. f., lat. moderatio, modération, réserve.

A la moderatio real. Tit. de 1379. DOAT, t. CXXV, fol. 119. 

A la modération royale.

Sinon qu'els agessan mes autra condicio o moderacio o convenansa.

Arbre de Batalhas, fol. 237. 

Sinon qu'ils eussent mis autre condition ou réserve ou convention.

CAT. Moderació. ESP. Moderación. PORT. Moderação. IT. Moderazione.

(chap. Moderassió, moderassions.)

7. Moderamen, s. m., arrangement, tempérament, réserve.

Sals als moderamens de nos fatz.

Sals dels moderamens, et retenguda la jurisdiction nostra.

Statuts de Montpellier, de 1258.

Saufs aux arrangements par nous faits.

Saufs des arrangements, et retenue la juridiction nôtre. 

ANC. ESP. Moderamiento. IT. Moderamento. (chap. Moderamén, moderamens.)

8. Modular, v., lat. modulari, moduler. 

Modular o cantar dels salmes. Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Moduler ou chanter des psaumes. 

ESP. PORT. Modular. IT. Modulare. (chap. Modulá: modulo, modules, module, modulem o modulam, moduléu o moduláu, modulen; modulat, modulats, modulada, com la frecuensia, modulades.)

9. Modulacio, s. f., lat. modulatio, modulation. 

Modulacio o muzical proporcio. Eluc. de las propr., fol. 280.

Modulation ou proportion musicale.

CAT. Modulació. ESP. Modulación. PORT. Modulação. IT. Modulazione.

(chap. Modulassió, modulassions.)


Moble, adj., lat. mobilem, mobilier, meuble.

Totas las causas de la heretat e moblas et immoblas.

(chap. Totes les coses de la heredat, mobles e inmobles.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 21. 

Toutes les choses de l'héritage et mobilières et immobilières.

Substantiv. Moble e non moble on que sia, ni qual que sia. 

Tit. de 1209. Hist. de Languedoc, t. III, col. 219. 

Meuble et immeuble où qu'il soit, et quel qu'il soit.

Fig. Moble d' un' egaleza

Auran li paubr' e 'l manen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Meuble d'une égale sorte auront les pauvres et les riches.

ANC. CAT. Moble. ESP. Moble, mueble. PORT. Movel. IT. Mobile.

(chap. Moble, mobles. V. mobla, amoblá: amoblo, amobles, amoble, amoblem o amoblam, amobléu o amobláu, amoblen; amoblat, amoblats, amoblada, amoblades.)

2. Mobilia, s. f., mobilier.

Si la gleisa a tan gran deute que non posca esser pagatz de la mobilia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Si l'église a si grande dette qu'il ne puisse être payé du mobilier.

3. Immoble, adj., lat. immobilem, immobilier. 

O sia qu' ela sia mobla... o sia qu' ela sia immobla.

Trad. du Code de Justinien, fol. 19. 

Ou soit qu'elle soit mobilière... ou soit qu'elle soit immobilière.

CAT. Immoble. ESP. Inmoble (inmueble). PORT. Immovel. IT. Immobile.

(chap. Inmoble, inmobles.)


Mochar, v., du grec *gr, moquer, railler, taquiner. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 63 et 120.

Sy tu lo mochas denan la gen, tu lhi faras mal, et el t' aura en azir.

(chap. Si tú ten enfots d'ell dabán la gen, tú li farás mal, y ell te tindrá en odio.)  

Liv. de Sydrac, fol. 106.

Si tu le railles devant la gent, tu lui feras mal, et il t'aura en haine.


Moflet, adj., mollet, tendre, frais.

Del pan moflet de farina.

Cartulaire de Montpellier fol. 59. 

Du pain mollet de farine.

(chap. adj. Mollet, mollets; moll, molls; s. f. molla, molles.)


Moiol, Muiol, Mugol, s. m,, lat. modiolus, moyeu, jaune d'oeuf. 

Lo moiol d' un hueu fort batretz.

(chap. La yema o rovell d'un ou batréu o batiréu mol; fort, fortamen.) 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le moyeu d'un oeuf vous battrez fort.

Quan uou ha dos muiols, ret dos polets. Eluc. de las propr., fol. 276.

(chap. Cuan (un) ou té dos yemes o rovells, trau dos pollets.)

Quand un oeuf a deux moyeux, il rend deux poulets.

Am mugols de huous. Trad. d'Albucasis, fol. 62. 

Avec moyeux d'oeufs.

- Moyeu de charrette.

Ses muiol e ses retomba.

Arnaud Daniel: Lan can son.

Sans moyeux et sans cycloïde.

IT. Mozzo.


Moiseta, Moysheta, s. f., mouette. (N. E. Larus ridibundus.)

Moysheta es un petit auzel de rapina, menutz auzels prendent.

Eluc. de las propr., fol. 141.

La mouette est un petit oiseau de rapine, prenant les petits oiseaux.

Falc, esmerillos e moiseta.

Si no potz atrobar moizeta 

O d' autra pena petiteta, 

Si com es de tort e de tria.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Faucon, émérillon et mouette.

Si tu ne peux trouver mouette ou d'autre petite penne, comme serait de tourd ou de grive.

(ESP. Gaviota reidora. Chap. Gaviota, gaviotes. CAT. Gavina, gavines.)

Moiseta, Moysheta, s. f., mouette. (N. E. Larus ridibundus.)


Mola, s. f., lat. mola, meule.

Las plus dignas peiras que sion, so las molas del moli ab que hom mol lo blat. Liv. de Sydrac, fol. 78. 

(chap. Les mes dignes pedres que siguen, son les moles del molí en que hom mol (se mol) lo blat.)

Les plus dignes pierres qui soient, ce sont les meules du moulin avec quoi on moud le blé.

Allusiv. Mandibulas so... cum quaysshi doas molas per moldre la vianda ordenadas. Eluc. de las propr., fol. 42.

Les mâchoires sont... comme quasi deux meules établies pour broyer la nourriture.

- Roue de grès dont on se sert pour aiguiser.

Mola de fabre. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17. 

Meule de forgeron.

- Môle, terme de médecine.

A femna prens adhoras endeve la passio dita mola.

Una horribla pessa de carn pels phizicias dita mola.

Eluc. de las propr., fol. 64.

A la femme enceinte survient parfois la maladie dite môle.

Une horrible pièce de chair dite môle par les chirurgiens.

CAT. Mola. ESP. Mola, muela. PORT. Mo, mola. IT. Mola. 

(chap. Mola, moles. De molí, quixals que molen; mola : lápida.

V. moldre: molgo, mols, mol, molem, moléu, molen; molt o molgut, molts o molguts, molta o molguda, moltes o molgudes.)

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

- Pierre tumulaire.

Qu' el sieu vas estes ses escrich,

Et en aquel de sa filhola 

Mesesson lo nom sus la mola.

V. de S. Énimie, fol. 47.

Que son tombeau demeurât sans inscription, et en celui de sa filleule qu'ils missent le nom sur la pierre tumulaire.

2. Moladenc, adv., en tas, en écheveau.

Que negun drap bru no sia ordit ni tescut am negun fial tenhs moladenc.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 219. 

Que nul drap brun ne soit ourdi ni tissé avec nul fil teint en écheveau.

3. Molar, adj., lat. molaris, meulière, propre à moudre. 

Si avia una peira molar liada al col. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 17. 

S'il avait une pierre meulière liée au cou.

Peiras molars hi ero soen trachas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 175.

(chap. Pedres molars : moles hi eren sobín tretes. De una cantera.)

 Pierres meulières y étaient souvent jetées.

- Dent molaire.

Dents ditas molars, quar so aptas a molre la vianda.

(chap. Dens dites molars, quixals, ya que són aptes a moldre lo minjá.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

Dents dites molaires, car elles sont aptes à broyer la nourriture.

Subst. En las molars adhoras si fan verms. 

Eluc. de las propr., fol. 85. Dans les molaires parfois se font des vers.

ESP. PORT. Molar. IT. Molare. (chap. Molar, molars : quixal, quixals com lo del señ : mola, moles.)

4. Molin, Moli, s. m., lat. moletrina, moulin.

Col molinz qu' a roda de latz, 

Que s mov tot jorn, e no vai re.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx. 

Comme moulin qui a roue de côté, qui se meut toujours, et n' avance point.

Fig. Met a sa lenga resclauza de discretion, que pot retener lo ven de foll parlar, que non passe trop per lo moli de sa boca. V. et Vert., fol. 103. Met à sa langue écluse de discrétion, qui peut retenir le vent de fou parler, de sorte qu'il ne passe pas trop par le moulin de sa bouche. 

ANC. FR. Seignor, j'ai encor trois molins 

Molanz farine.

(chap. Siñó, yo ting encara tres molins molén farina.)

Fables et cont. anc., t. 1, p. 244. 

Molins faire en eve torner. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 369. 

CAT. Molí. ESP. Molino. PORT. Moinho. IT. Molino. (chap. Molí, molins.)

5. Molinier, Moliner, s. m., meunier.

Cum moliniers vira 'l moli.

Marcabrus: Dirai vos. 

Comme meunier tourne le moulin. 

Tu tengas moliner en aquest moli.

Tit. de 1234. Arch. du R. J. 304. 

Que tu tiennes meunier dans ce moulin. 

CAT. Moliner. ESP. Molinero. PORT. Moleiro. IT. Molinaro. 

(chap. Moliné, molinés, molinera, molineres.)

6. Monier, Mounier, s. w., meunier.

Aquist sagrament fan li monier.

Al molin en que ieu estauc per mounier.

De l'escala del dissapte son... mouniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 140 et 45. 

Ce serment font les meuniers. 

Au moulin dans lequel je suis pour meunier. 

De la compagnie du samedi sont... les meuniers.

7. Moltura, Moldura, Moutura, Moudura, s. f., lat. molitura, mouture.

Aia Pons de Mondragon la moltura e 'l fermage.

Tit. de 1225. Arch. de l'archif d'Arles, n° 86. 

Que Pons de Mondragon ait la mouture et le fermage.

Albirero aquo que agro gasanhat de moldura.

(chap. Van evaluá aixó que habíen guañat de (per la) moltura o molguda.)

Tit. de 1277. DOAT, t. LXXIX, fol. 303. 

Évaluèrent ce qu'ils avaient gagné de mouture.

Om non a gaug pas del moli,

Mas per la moutura qu'en tra. 

(chap. Hom no té (no se té) goch del molí, mes que per la moltura que se 'n trau.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

On n' a pas de plaisir du moulin, si ce n'est par la mouture qu'on en tire.

Las tres partz de la moudura del fromental.

Cartulaire du Bugue, fol. 25.

Les trois parties de la mouture du froment.

CAT. Moltura. ESP. Molienda. PORT. Moedura. IT. Molinatura.

(chap. Moltura, moltures; molguda, molgudes.)

8. Molre, v., lat. molere, moudre, tourner la roue du moulin. 

Las molas del moli ab que hom mol lo blat.

Liv. de Sydrac, fol. 78.

Les meules du moulin avec quoi on moud le blé. 


Lo yssorberon, e pueys lo feron viure a gran vergonha, e fazian lo molre a gran servitut. V. et Vert., fol. 72.

(chap. Lo van segá (dixá sego), y después lo van fé viure en gran vergoña, y lo féen moldre (girá la mola) en gran servitut.)

L' aveuglèrent, et puis le firent vivre en grande vergogne, et ils lui faisaient tourner la meule en grande servitude.

Cupóns de la ONCE

- Broyer, mâcher.

Las dens molo la vianda de que lo cors vieu, e la lenga mena la vianda a las dens e lor ajuda a molre.

(chap. Les dens molen lo minjá de que lo cos viu, y la llengua porte lo minjá a les dens y les ajude a moldre.)

Liv. de Sydrac, fol. 60. 

Les dents broient la nourriture dont le corps vit, et la langue mène la nourriture sous les dents et leur aide à broyer.

Part. prés. En V molis molens.

Tit. du XIIIe siècle, Arch. du Roy., Toulouse, J. 322. 

En cinq moulins moulants.

ANC. FR. Fist de sanc saillir plein boisel. 

Par le champ en cort le ruisel

Si c' un molin en péust moldre.

Roman du Renart, t. III, p. 371.

Seignor, j'ai encor trois molins 

Molanz farine, muelent tuit.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 244. 

Mais les folz arrester n'y vuelent 

Ne que molins qu'à tous vens meulent. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 628.

- Emoudre, aiguiser. 

Part. pas. Vay ferir l'autre am bran d' acier molut.

Roman de Fierabras, v. 1601.

Va frapper l'autre avec glaive d'acier émoulu.

CAT. Moldrer. ESP. Moler. PORT. Moer. (IT. Macinare. chap. Moldre.)

9. Mouturar, v., mouturer, prendre le droit de mouture.

Que ieu non mouture negun blat dins vila ni deforas ab neguna autra mesura. Cartulaire de Montpellier, fol. 140.

Que je ne mouture nul blé dans la ville ni dehors avec nulle autre mesure.

10. Molinar, v., mouliner, tournoyer, tourbillonner, précipiter avec tournoiement.

Li montayna s'apella Dina, 

C' am roynas soven molina; 

Deves l' adreg e 'l vinayres

Peyras y rogan mot espes.

V. de S. Honorat. 

La montagne s'appelle Dina, qui avec ouragans souvent mouline; devers le levant et le vent des vignes les pierres y roulent moult épais.

- Part. pas. employé substantiv.

Que lo molinats del terrador..., ab tots sos apertenements, sia del dich P. de Panat, exceptat que no i fasa moli.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 224. 

Que la chute d'eau du territoire..., avec toutes ses dépendances, soit dudit P. de Panat, pourvu qu'il n'y fasse pas de moulin.

11. Molina, s. f., moulin, moulinet, petit moulin.

Per razo de la molina. Tit. de 1274. Arch. du Roy., J. 323. 

A cause du moulinet. 

En las molinas de nostre dit comtat. 

Tit. de 1448. DOAT, t. XCVI, fol. 185. 

Dans les moulinets de notredit comté.

12. Molinaria, s. f., mouture.

Tota la molinaria d' aquest moli. Tit. de 1234. Arch. du Roy., J. 304.

Toute la mouture de ce moulin.

13. Molinar, s. m., vanne, chute d'eau. 

De l' aiga del molinar. Tit. de 1274. Arch. du Roy., J. 323.

De l'eau de la vanne.

En V molis molens, et en las aiguas e 'ls molinars que i so.

Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., Toulouse, J. 322. 

En cinq moulins moulant, et en les eaux et les vannes qui y sont. 

ANC. ESP. Molinar. (chap. Moliná, com lo mas de Desideri Lombarte de Peñarroija de Tastavins. Los molinás.)

Botiga Ascuma

14. Amola, s. f., ampoule, fiole.

Pres Samuel huna amola tota plena d' oli, e gitet la sobre lo cap de Saul.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 14. 

Prit Samuel une ampoule toute pleine d'huile, et la jeta sur le chef de Saül.

(ESP. Ampolla, botella. CAT. Ampolla, ampollas o ampolles. Chap. Botella, botelles, botelleta, botelletes. Ampolla sol li diem a les que porten alguna medissina y se trencabe la punteta en los dits; ampolleta, ampolletes.)

15. Amoleta, s. f. dim., petite ampoule, petite fiole.

Pren hun' amoleta, e vay en l'ostal de Yzayas.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 15. 

Prends une petite ampoule, et va en l'hôtel d' Isaïe.

16. Amolar, v., émoudre, aiguiser.

Qui de fort fozil 

Non volh coltelh tochar, 

Ja no 'l cuid' amolar 

En un mol cembeli. 

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. Var. 

Qui de fort fusil ne veut frotter couteau, jamais ne pense l' aiguiser sur une molle fourrure. 

ANC. FR. Forte et longue l'espée et amoulée.

Gace de la Bigne, Ms. fol. 107. 

ESP. PORT. Amolar. (chap. Esmolá: esmolo, esmoles, esmole, esmolem o esmolam, esmoléu o esmoláu, esmolen; esmolat, esmolats, esmolada, esmolades.)

17. Esmoledor, s. m., émouleur, rémouleur.

Els aguza e 'ls esmol...; 

Merces al esmoledor, 

Ben venran a vita eterna.

Bertrand de Born: Greu m' es. 

Les aiguise et les émoud...; grâce à l' émouleur, ils viendront bien à la vie éternelle. 

ANC. FR. Eust baillié un fessouer pour amollier à l' esmouleur.

Lett. de rém. de 1334. Carpentier, t. I, col. 193. 

CAT. Esmolador. ESP. PORT. Amolador. (chap. esmoladó, esmoladós, esmoladora, esmoladores; esmolet, esmolets : home que esmolabe y anabe en una moto que fée voltá la mola; fée soná un chulet en un sonido mol peculiá.)

18. Esmolar, v., émoudre, affiler, aiguiser.

Part. pas. fig. An las lengas pus esmoladas que rasors ni alena.

V. et Vert., fol. 25. 

Ont les langues plus affilées que rasoir et alène.

CAT. Esmolar. (chap. Afilá, esmolá. Vore la conjugassió mes amún.)

19. Esmolre, v., émoudre, aiguiser, affiler, perfectionner.

Els aguza e 'ls esmol 

E 'ls toca coma coutelh.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Les aiguise et les émoud et les touche comme couteau.

Fig. D' on totz mos afars s' esmol, 

E conoyssensa m reve 

Vas leys cuy bon pretz mante.

Azemar le Noir: Era m vay. 

D'où toute mon affaire se perfectionne, et la connaissance me revient vers celle qui maintient bon mérite.

Part. pas. Detrenchan e detalhan ab los brans esmolutz. 

O apcha esmoluda, faucilla o pilo.

Guillaume de Tudela.

Tranchent et détaillent avec les glaives émoulus. 

Ou hache émoulue, faucille ou javelot.

Fig. An las lengas plus esmoludas que razors ni que alena.

V. et Vert., fol. 25. Var. 

Ont les langues plus affilées que rasoir et que alène.

Los deschauzitz 

Ab las lenguas esmoutas.

A. Daniel: Dols brays. 

Les grossiers avec les langues affilées. 

ANC. FR. Amors ne crient dart esmolu.

Fables et cont. anc., t. II, p. 193. 

Pour l' esmoudre trop, lui fait perdre le fil.

Œuvres de Dubellay (du Bellay), p. 401. 

CAT. Esmolar. PORT. Amolar. (chap. Esmolá.)

20. Emolumen, s. m., lat. emolumentum, émolument, subside. 

Los dits emolumens que son grands e de gran valor.

(chap. Los dits emolumens que són grans y de gran valor.)

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 422.

Lesdits subsides qui sont grands et de grande valeur. 

La meytat dels emolumens. Cout. de Saussignac, de 1319. 

La moitié des émoluments. 

CAT. Emolument. ESP. PORT. IT. Emolumento. 

(chap. Emolumén, emolumens.)


Molada, s. f., suie, noir de fumée. 

Ab clara d' hueu et ab molada 

Ben negra.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec glaire d'oeuf et avec suie bien noire.

Ieu vey lay un diable pus negre que molada. 

Roman de Fierabras, v. 4207. 

Je vis là un diable plus noir que suie. 

ANC. FR. Aucun ne mettra... noir de chaudière que on appelle à Paris molée. Tit. de 1391. Carpentier, t. II, col. 1307.

(chap. Fullí, fullins : carbonilla, per ejemple de la enchumenera. ESP. Hollín.)

La caiguda dels gigans, Ken Follet (un trosset)