Mostrando las entradas para la consulta faena ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta faena ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 3. Relassió del pare de Saputo.

Capítul III.

Relassió del pare de Saputo.


Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:

ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.

Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.

Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.

Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa. 

La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.

Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:

"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»

Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella. 

- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.

Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá: 

- ¿Aón anéu, don Alfonso?

- A casa vostra, li vach contestá.

- ¿Sabéu lo que passe an ella?

- U sé y an aixó vach.

- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:

- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di: 

- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.

Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.

- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell. 

- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:

- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones. 

- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.


Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

Lexique roman; Mensa – Immensitat, Inmensitat

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.

1. 9. De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

O u hay ensomiat o u hay vist; yo crec que es lo segón. ¡Y en quina ocasió y cóm u vach vore! Encara me bull la sang y me se ensén lo coraje de pensáu. ¡Cobart! Allí debía morí, allí debía acabá, que esta va sé la seua intensió o lo seu aturdimén. Pero me va salvá l'ángel antic de Pedro Saputo perque sabíe que passán lo tems había de tindre la inspirassió de escriure la seua vida. Agraíxco la seua protecsió, y cumplixco lo encárrec de la Providensia.  

Tenen los de Almudévar, a la part del poble que mire cap a Saragossa, un santuari y capella de la nostra Siñora de la Corona a un puch o eixecada aon a un atre tems estáe lo castell dels moros

Y com la habíen renovat de la seua dixadesa y ruines van volé tamé pintala, buscán pera la obra un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes; éste va demaná tressentes libres jaqueses per lo seu traball en la condissió que ell ficaríe los colós y l'aigua llimpia.

un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes

U va sabé lo chiquet Pedro Saputo y se va alegrá mol perque volíe sabé de pintura, faltanli entre atres coses vore la compossisió y mescla dels colós, ya que al dibuix habíe arribat al extrem de primor y fassilidat. Va aná al mestre Artigas y li va di que lo prenguere com aprendís y criat; y la primera vegada no va volé. Pedro va rogá, suplicá, y veénlo sempre du li va di una mica enfadat pero templadamén:

- Miréu, pos, siñó mestre Artigas, que vullguéu o no vullgáu yo hay de sé lo vostre discípul; y si no, lo vostre mestre. 

Lo va mirá entonses lo mestre Artigas, va menejá lo cap y va contestá: 

- Yo tos admitixgo, chiquet Pedro, perque me es impossible fé un atra cosa obliganme una forsa secreta que no sé lo que es; pero entén que sirás lo meu discípul mentres sápigues menos que yo y may lo meu mestre encara que arribos a pintá milló que Miguel Ángel, perque per an aixó han de passá mols añs y yo soc ya vell, que ting sixanta y nou añs, y an ixa hora que me buscon al món. 

Y tots se van admirá de que lo mestre Artigas li haguere contestat tan blanamen, perque ere de condissió mol aspra, de voluntat absoluta y de opinió forta y asserada.

Van escomensá, pos, a pintá; y lo primé que lo mestre li va enseñá va sé a moldre los colós; y Pedro li preguntáe moltes vegades cóm se mesclaben y quina diferensia ñabíe dels que portáen oli als que no ne dúen, en atres coses del art. Lo mestre Artigas se importunabe, pero unes vegades de bona gana, y atres de mala, satisfée al discípul; y alguna tamé se quedabe mut o li allargáe una clatellada per resposta. Pero ell no se aburríe ni arredráe, sino que cada día procuráe servil en mes afissió y tornáe a les preguntes.

Habíen demanat los del consell al mestre Artigas que primé pintare parres y muixons y después lo que vullguere; y va pintá a la faixa del altá a la má dreta un abre en una parra y mols muixons an ella picán los raíms; y a la punta de un sarmén que fée eixí per un costat va pintá un corv. Li va di entonses Pedro: 

- Siñó mestre Artigas, si me done llissensia li diré una cosa que observo an esta pintura. La hi va doná, y va di:

Lo corv. Edgar Allan Poe.

- Astí hau pintat un corv a la parra, y los corvs mes van als muladás que a les viñes. Una garsa quedaríe milló. Se va assombrá lo mestre Artigas per l'atrevimén del discípul, y li va maná que callare y no sen ixquere de moldre los colós. Va passá un rato, y un atra vegada va di Pedro Saputo:

- Pos encara si me donáreu llissensia diría un atra cosa, siñó, mestre meu. 

- No te la dono, va contestá éste mol alsada la veu. 

- Es una cosa sense importansia, va replicá lo sagal: volía di a vostra mersé que lo corv té que pesá tan com una gallina o poc menos; y de raó hauríe de fé inclinás eixe sarmén solt, y la vostra mersé lo ha pintat tan tiesso com si fore de asser o lo corv estiguere fofo. Al sentí aixó va sé tan gran la rabia del mestre Artigas, que no podén atiná en les paraules va acudí al cacharro dels colós que teníe entre les mans y la hi va aviá en molta furia, chafanse en trossets contra enterra perque lo chiquet va esquivá lo tiro, y va di:

- No vull pintá mes, perque eres un llauradó, un descarat, un insolén, un perillán, un grandíssim bellaco. Y va cridá al poble, y ajuntanlos a la plassa los va di, que mentres tingueren al poble al atrevit de Pedro Saputo, no pintaríe la capella. Entonses Pedro Saputo va demaná llissensia pera parlá y va contá lo que habíe passat en lo seu mestre; y li van doná la raó y lo van aprobá, y no van volé que sen aniguere del poble.

- Pos men aniré yo, va contestá mol emborrascat lo mestre Artigas. 

- Anéu en hora bona, van cridá tots; pero que no se pinto la capella. Y Pedro Saputo eixecán la veu desde una pedra va di al poble: 

- Si lo mestre Artigas sen va y vatres voléu yo pintaré la capella. 

- ¡Que la pinto, que la pinto!, va cridá lo gentío. Y lo justissia y lo consell en los prohomens del poble van encarregá la pintura a Pedro Saputo. Ell entonses mol contén va di:

- Ara miréu, poble de Almudévar; yo pintaré la capella de la nostra Siñora de la Corona, pero me hau de doná lo mateix que li donáeu al mestre Artigas. Y lay van prometre. Los va preguntá qué volíen que pintare, y no sabíen qué dili. Y va torná a preguntáls: 

- ¿Voléu que pinta lo que veéu o lo que no veéu? 

Y van contestá tots: 

- Lo que no veém. 

- Pos yo, va di ell, u pintaré, y tos ha de agradá.

Inmediatamen sen va aná cap a la capella y va borrá lo que habíe pintat lo mestre Artigas, que ere poca cosa. Tres mesos va está pintán, y va acabá l' obra y va di al poble a la plassa: 

- La pintura está acabada. Ara vull que la ermita estigue vuit díes uberta pera que vaiguen a vórela tots los del poble, grans y minuts, sabuts y ignorans, y que si algú trobe defectes a la pintura me los digue pera enmendáls. Y van aná tots a vórela y ningú va trobá cap falta, sino al contrari, lo alabáen mol y díen: 

- ¿Cóm sap fé aixó lo fill de la pupila, que es un chiquet y ningú la hi ha amostrat? Pero li van di que no enteníen les escenes que habíe pintat ni la intensió de ixos cuadros. Y ell los va di: 

- Escolteume, fills de Almudévar: yo tos vach preguntá si había de pintá lo que veéu o lo que no veéu, y me vau contestá que pintara lo que no veéu. Pos be: segons ixa paraula, yo tos hay pintat a un lienzo dos cuadros; la un es un olivá, y l’atre una viña, que són coses que pera vore teniu que aná a Huesca y al Semontano; pero lo que es al vostre lloc no les veéu per dixats y dropos

Al atre lienzo ñan dos cuadros mes; la un es una dona de casa seua mol asseada y cuidada, mol atenta, modesta y aplicada a la seua faena y a la inteligensia de les coses del gobern doméstic, la volten dos chiquets y una chiqueta, fills seus mol grassiosos, llimpios, asseats, ben vestits y criats; que tamé es cosa que no veéu al vostre poble. Al atre ña una sogra y una nora minchán les dos a un plat mol concordes, amigues y ben animades entre elles: cosa que tampoc veéu a la aldea. Per lo voltán y per l'aire ñan bosques, fieres y muixons, nugols, y atres coses segons me s'anáen ocurrín, importabe poc que foren estes o datres. Y a dal a la bóveda o sel de la capella hay pintat a María Santíssima en les mans tancades perque no ña an este poble qui les óbrigue en orassions devotes y sinseres, y la obligo a obriles pera dixá caure damún de vatres les bendissions de que les porte plenes.

Al sentí esta explicassió se van quedá tots espantats de la sabiduría de les pintures, y van cridá mol rato en gran ardó y jubileu: 

- ¡Es verdat!, ¡es verdat! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva lo fill de la pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y lo van agarrá y lo van portá a muscles a casa seua alabanlo y cantán a la seua gloria y lo van presentá a sa mare y li van di que ere la dona mes dichosa del món. Ella lo va ressibí plorán de goch, y va doná a tots les grassies per aquell favor que mostraben a son fill.

sábado, 6 de abril de 2024

Lexique roman; Guele - Pregustar


Guele, adj, guéle, ce mot servait à désigner une certaine qualité de soie. Que neguna persona non auze far mesclar ab ceda guela... ni ab autra bona ceda... negunas autras cedas. Cartulaire de Montpellier, fol. 193. Que nulle personne n'ose faire mêler avec la soie guéle... ni avec autre bonne soie... nulles autres soies.

(chap. Guela, gueles, un tipo de seda.)


Guenchir, v., empêcher, détourner, préserver, éviter, esquiver.

Era vei qu' eu no m' en puesc guenchir.

G. Faidit: Tot me cuidei. Var.

Maintenant je vois que je ne puis m'en empêcher.

ANC. FR. No pot desturner ne guencir.

Marie de France, t. II, p. 374.

Et tout à droit sans faire tort 

Ne riens n'i guenchist ne estort.

Roman de la Rose, v. 19468. 

Il ne péust le cop guenchir.

Fables et cont. anc., t. II, p. 410.

2. Genchida, s. f., subtilité, tromperie, ruse.

A totz los jorns de ma vida 

No us farai de m' amor genchida. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

A tous les jours de ma vie je ne vous ferai subtilité de mon amour.

ANC. FR. Toz jors sot moult renart de guenche. 

Roman du Renart, t. I, p. 339.

Covient savoir guenches et tors 

Et engien por soi garantir.

Fables et cont. anc., t. III, p. 169.

Guer, adj., louche.

Fig. Hai! pretz, quon iest mutz, sortz e guers!

Pierre d'Auvergne: Belh m'es qu'ieu. 

Ah! mérite, comme tu es muet, sourd et louche! 

CAT. Guerxo. ANC. ESP. Güercho (MOD. bizco). IT. Guercio

(chap. Garcho com Junqueras o Trueba, garchos, garcha, garches.)

Oriol Junqueras, nova faena después del Butifarréndum

2. Guerle, adj., louche.

Nafra... uelhs, e 'ls ret tortz o guerles. Eluc. de las propr., fol. 68.

Blesse... les yeux, et les rend tors ou louches.


Guerpir, Gurpir, Grupir, v., déguerpir, abandonner, délaisser, quitter, séparer.

S' ieu ai tengut lonc temps lo vostre ostal, 

No us pessetz pas lu lo m fassatz gurpir.

P. Cardinal: De selhs. 

Si j'ai longtemps tenu votre hôtel, ne vous imaginez pas que vous me le fassiez déguerpir facilement.

Aissi guerpisc joy e deport. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Ainsi j'abandonne joie et amusement. 

Ieu mi gurp de lieys e m lays.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar. 

Je me sépare d'elle et m'éloigne. 

So qu' amar deuria 

Grup e mescre.

P. Cardinal: Ben tenh per. 

Ce qu'il devrait aimer délaisse et mécroit. 

ANC. FR. Cil guerpirent Richart ki le durent garder. 

Roman de Rou, v. 3156. 

Si le guerpirent bien quatre-vingts chevaliers tuit ensemble.

Villehardouin, p. 143.

Si vus Deu querez, vus le truverez, e si vus le guerpissez, il guerpirad vus. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 106.

Sans partir de là, et sans ce qu'il soit possible leur faire guerpir la place.

Arrests d'amour, p. 866.

2. Degurpir, v., déguerpir, délaisser. 

L' angels de Dieu no 'lh vol ajudar, e degurpis lo.

Liv. de Sydrac, fol. 75. 

L'ange de Dieu ne le veut aider, et le délaisse. 

Ja Dami Drieu non plassa omnipotan 

Que ja vos degurpisqua a mo vivan.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88.

Qu'il ne plaise jamais au Seigneur Dieu tout puissant que jamais je vous délaisse de mon vivant.


Guerra, Gerra, s. f., guerre.

Guerra mi plai, sitot guerra m fan

Amors e ma domna tot l' an.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Guerre me plaît, quoique guerre me font Amour et ma dame toute l'année.

Car tug son descofig li sieu 

En cella mortal guerra.

V. de S. Honorat. 

Car tous les siens sont déconfits en cette mortelle guerre.

Gerra mi play quan la vey comensar. 

Blacasset: Gerra mi. 

Guerre me plaît quand je la vois commencer. 

Loc. Savis homs de guerra.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 7.

Savant homme de guerre.

Non voill intrar en guerra ni en conten. 

Bertrand de Born: Gent fai nostre. 

Je ne veux entrer en guerre ni en dispute. 

Greu pot issir de guerra. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 78. 

Difficilement peut sortir de guerre. 

Prov. Car de guerra ven tart pro e tost dan. 

Aimeri de Peguilain: Cel que s' irais. 

Car de guerre vient tard profit et tôt dommage.

CAT. ESP. PORT. IT. Guerra. (chap. Guerra, guerres; guiarra, guiarres segons l'agüelo Sebeta.) 

2. Guerrestaje, s. m., guerroyage, action de guerre, de guerroyer.

Tenon per guerrestaje.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Tiennent pour guerroyage.

3. Guerrier, Guerrer, s. m., ennemi, adversaire.

Non ai guerrier pejor. 

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Je n'ai pas d'ennemi pire.

Mas, de so guerrer, es honratz 

Qui s' en ventga ni mal li fai.

Un troubadour anonyme: Si trobest tan. 

Mais, quant à son ennemi, est honoré qui s'en venge et lui fait mal.

- Guerrier, combattant, soldat.

Fo lo meiller guerrer que anc fos el mon. V. de Savari de Mauléon. 

Fut le meilleur guerrier qui oncques fut au monde. 

ANC. FR. Ysengrin qui fu ses guerriers 

Et qui le haoit mortelment.

Roman du Renart, t. II, p. 340.

CAT. Guerrer. ESP. Guerrero. PORT. Guerreiro. IT. Guerriere, guerriero.

(chap. Guerré, guerrés, guerrera, guerreres; guerrejadó, guerrejadós, guerrejadora, guerrejadores; enemic.)

4. Guerreira, s. f., ennemie.

Que m' es mala e salvatga guerreira.

P. Vidal: Quant hom onratz. 

Qui m'est mauvaise et sauvage ennemie.

Adjectiv. fig.

Per merce, qu' es guerreira d'orguelh.

Arnaud de Marueil: Us joys d'amor. 

Par merci, qui est ennemie d'orgueil. 

ANC. FR. Car ainc en nule manière 

Ne forfis 

Que fuissiez ma guerrière.

Romancero français, p. 88.

CAT. ESP. Guerrera. PORT. Guerreira. (chap. guerrera, guerreres.)

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

5. Guerreiaire, Guerreyador, s. m., guerrier, guerroyeur, combattant.

Molt devon esser ses paor, 

Segur e bon guerreyador

Selhs qu' iran.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Moult doivent être sans peur, rassurés et bons combattants ceux qui iront. 

Adjectiv. Tos temps fust orgulhos e guereyaire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86. 

En tout temps tu fus orgueilleux et guerroyeur. 

So m'o somon qu' eu sia guerreiaire. 

Marcabrus: Auiatz del chant. Var. 

Cela me le commande que je sois guerroyeur. 

CAT. Guerrejador. ESP. PORT. Guerreador. IT. Guerreggiatore. 

(chap. Guerrejadó, guerrejadós, guerrejadora, guerrejadores.)

6. Guerreiar, v., guerroyer, combattre.

Tro m fetz Angles guereiar. 

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d'Aragon. 

Jusqu'à ce que vous me fîtes combattre les Anglais.

Fig. Vuelh be qu' Amors m' asalha

E m guerrei matin e ser.

Peyrols: Manta gens. 

Je veux bien qu'Amour m'assaille et me combatte matin et soir. 

Atressi m'ai guerreiat ab Amor, 

Col francx vasals guerrei' ab son senhor, 

Que ill tol sa terr' a tort, per qu'el guerreia.

Raimond de Miraval: Dona. 

J'ai combattu ainsi avec Amour, comme le franc vassal combat avec son seigneur, qui lui enlève su terre à tort, c'est pourquoi il guerroie. 

ANC. FR. Si guerroioit un sien voisin. Marie de France, t. I, p. 98. 

Il avoit guerrojet son seigneur droiturier. Chronique de Cambray.

CAT. Guerrejar. ESP. PORT. Guerrear. IT. Guerreggiare, guerriare.

(chap. Guerrejá: guerrejo, guerreges, guerrege, guerregem o guerrejam, guerregéu o guerrejáu, guerregen; guerrejat, guerrejats, guerrejada, guerrejades.)


Réquiem per un llauradó español.


Guida, Guia, s. f., guide.

Jhesus Crist nos a mostrada 

Via, qu' es del ver gaug guida.

G. Riquier: Vertatz es. 

Jésus-Christ, qui est guide du vrai bonheur, nous a montré la voie.

Qu' ab vostre filh nos siatz bona guia.

P. Cardinal: Un sirventes.

Qu'avec votre fils vous nous soyez bon guide.

- Guidon.

Tort porta senheira, 

Et Orguelh la guia.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Tort porte l'enseigne, et Orgueil le guidon. 

Tantas senhas, de guias e tans penos. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 78.

Tant d'enseignes, de guidons et tant de pennons.

ANC. FR. Et l'oeil ma seule guide en l' amoureux voyage. 

Premières oeuvres de Desportes, p. 116. 

Guide pour luy bien arrestée. Forcadel, p. 112.

Sois guyde de ma guyde, et mes sens illumine. P. Hegemon, p. 1. 

CAT. ESP. (guía) PORT. Guia. IT. Guida. (chap. Guía, guíes.)

2. Guit, s. m., guide, conducteur, conduite. 

Fo en guitz e capdels I coms Giraus.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83. 

En fut guide et chef un comte Giraud. 

Fig. Roma enganairitz,

Qu' etz de totz mals guitz.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Rome trompeuse, qui êtes guide de tous maux.

Un troubadour a employé ce mot au féminin.

Sera ns la guitz 

Sobr' els fals fellos, descauzitz. 

Gavaudan le Vieux: Senhors per. 

Nous sera le guide contre les faux félons, infâmes. 

Loc. Si aquest guit Amors far mi volia.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum cel. 

Si Amour me voulait faire cette conduite. 

Que m denhet en guit aver.

Pierre d'Auvergne: Gent es entr' om. 

Qui me daigna avoir pour guide. 

ANC. CAT. Guitz.

3. Guidatge, Guizatge, Guiatge, Guidonatge, s. m., conduite, direction, sauf-conduit, sauvegarde. 

Donatz me guidatge que m men' a salvament. Guillaume de Tudela.

Donnez-moi conduite qui me mène à salut.

En bona companhia et en segur guizatge. V. et Vert., fol. 103.

En bonne compagnie et en sûre direction. 

Mas si m prezes Amors en son guiatge. 

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Mais si me prenait Amour sous sa sauvegarde. 

Ab lui ai guidonatge, 

Joc e gaug e joi e ris.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol. 

Avec lui j'ai sauf-conduit, badinage et plaisir et joie et ris.

- Droit de guide. 

Pezage ni guiatge. Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 867.

(chap. Peache ni guiache. Los dos eren impostos.)

Péage ni droit de guide.

ANC. CAT. Guiatge. ANC. ESP. Guiage (MOD. guiaje). IT. Guidaggio.

(chap. guiache, guiaches; dret, drets de guía, impostos.)

4. Guidamen, s. m., direction, conduite.

Lo cors vay seguramen pel guidamen dels oilhs.

Per lo guidamen d'un' estela.

Liv. de Sydrac, fol. 76 et 119.

Le corps va sûrement par la direction des yeux.

Par la direction d'une étoile.

ANC. FR. A voulu le ciel, comme instrument,

De son pouvoir être le guidement.

J. Bouchet, triomphe de François Ier, fol. 48.

ANC. ESP. Guiamiento. IT. Guidamento. (chap. Guiamén, guiamens.)

5. Guisansa, s. f., action de guider, direction, sauvegarde.

Qui a vostra guisansa.

Un troubadour anonyme: Flors de Paradis. 

Qui a votre sauvegarde.

6. Guidaire, Guizaire, Guiador, Guisador, s. m., guide, conducteur. 

Cui sens non es guidaire, No sab ni pot a cap traire.

Giraud de Borneil: S'es cantars.

Celui à qui sens n'est pas guide, ne sait ni peut mener à bonne fin.

Ar es mortz selh que degr' esser guizaire, 

Lo mielhs del mon, de totz los joves bos.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Maintenant est mort celui qui devrait être conducteur, le meilleur du monde, de tous les jeunes bons.

Garda que ses guiador no t metas en la via. Trad. de Bède, fol. 80. Garde que sans guide tu ne te mettes en la route.

Nostre Senher Dieus anava lur davant... e fo lur guisador.

Hist. abr. de la Bible, fol. 39.

Notre Seigneur Dieu leur allait devant... et fut leur guide.

ANC. FR. Conduisières des os et guières de batailles.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 289. 

Devindrent guideurs et gouverneurs des marchans.

Monstrelet, t. III, fol. 86. 

Les maistres guydeurs d'une nef. 

G. Tory, Trad. des Politiques de Plutarque, fol. 33. 

CAT. ESP. PORT. Guiador. IT. Guidatore. (chap. Guiadó, guiadós, guiadora, guiadores; guía, guíes.)

7. Guidar, Guizar, Guiar, v., guider, conduire, diriger.

Aissi com la clara stela 

Guida las naus e condui,

Si guida bos pretz selui 

Q' es valens.

Folquet de Romans: Aissi com. 

Ainsi comme la claire étoile guide et conduit les navires, ainsi bon mérite guide celui qui est méritant.

Selh qui guidet tres reis en Betleem.

(chap. Aquell que va guiá tres reys hasta (a) Belén.)

Pons de Capdueil: Er nos sia. 

Celui qui guida trois rois en Bethléem.

Anc l' entresenh faitz ab benda 

De la jupa del rey d'armar, 

Que ilh baillet, no lo poc guizar 

Qu'om ab coltelhs tot no 'l fenda.

Bertrand de Born: Quan vey pels. 

Oncques l'enseigne qu'il lui donna, faite avec une bande du pourpoint du roi d'armes, ne le put diriger qu'on ne le fende tout avec couteaux.

Fig. Qui autre a salut guia, 

Venir deu a salvamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Qui guide un autre à salut, doit venir à sauvement.

Part. pas. Lo rey tenc per mal cosselhat 

De Fransa, e per piegz guizat.

(chap. Tinc al rey de Fransa per mal consellat, y per pijó guiat.)

Bertrand de Born: Ieu chan.

Je tiens le roi de France pour mal conseillé, et pour pirement guidé. 

ANC. FR. Il ne tienent reson ne droit

Ne nos sevent guier à droit.

Fables et cont. anc., t. II, p. 334.

A li debvent entendre, é il les maine é guie. 

Rogier sun filz la tierce guie.

Roman de Rou, v. 3929 et 6674.

CAT. ESP. PORT. Guiar. IT. Guidare. (chap. Guiá: guío, guíes, guíe, guiem o guiam, guiéu o guiáu, guíen; guiat, guiats, guiada, guiades.)

8. Desguidar, v., égarer, dévier.

Fatz assaber que Karles no s desguida.

Austor Segret: No sai. 

Fais assavoir que Charles ne s'égare.

(chap. Desviá; des + guiá : desguiá, pedre la guía o lo camídesencaminádesencaminás.)


Guil, s. m., tromperie, moquerie.

Leys que non pren en guil 

Mos bos digz.

Raimond de Miraval: Aissi m tenc.

A celle qui ne prend en moquerie mes beaux propos.

2. Guila, Gilla, s. f., tromperie, mensonge, moquerie.

Lunhs, per lieys lauzar, no pot dir guila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Nul, pour la louer, ne peut dire mensonge. 

Ben sai que li mal parlador, 

Car voill de lor gillas ver dir, 

M' en appelaran sofridor.

Bertrand de Born: Cortz e guerras. 

Je sais bien que les méchants parleurs, parce que je veux de leurs tromperies dire le vrai, m'en appelleront endurant.

ANC. FR. Cil qui savoit assez de guile.

Roman du Renart, t. I, p. 183. 

Mais li begins, li pappelars 

Qui plus seit gille que renars. 

Fables et cont. anc., t. 1, p. 116.

3. Guillador, s. m., trompeur, mensonger, moqueur.

Quan vey que 'l ric baron metran

So don eron avar e guillador.

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais. 

Quand je vois que les puissants barons dépenseront ce dont ils étaient avares et trompeurs.

ANC. FR. Puanz vilains et ors et lierres,

Este-vos devenuz guilierres?

Roman du Renart, t. II, p. 261. 

Et cil sont si nice et si fol 

Et guileor et lasche et mol.

Fables et cont. anc., t. II, p. 311.

4. Guilar, v., tromper, se moquer.

Mas ieu no trob entre mil

Un qu' en los sieus fagz no guil.

Aimeri de Bellinoy: Pos lo gays.

Mais je ne trouve entre mille un qui en ses faits ne trompe.

Mos cors d'amar se guila.

Raimond de Miraval: Aissi m. 

Mon coeur se trompe d'aimer. 

ANC. FR. Tant lor oï mentir et guiller 

Que je ne sai entr' aus parler.

Fables et cont. anc., t. II, p. 311. 

Car tant de gens se sont mis au guiller

K'à poine iert mais conus fins amis...

Ains vueil qu'el me truit bault

Sans guiller et sans mentir.

Le Roi de Navarre, ch. 11 et 26. 

Que par moi soit loial amor ghilée. 

Le Comte d'Anjou, ms. 7222, fol. 4.


Guimar, v., bondir. 

Fig. Mos cors de gaug salh e guima.

Rambaud d'Orange: Una chansoneta. 

Mon coeur de joie saute et bondit.


Guiner, s. m., renard.

Porcier, cara de guiner.

T. de Folquet et de Porcier: Porcier.

Porcier, visage de renard.

(chap. Rabosa, raboses. Rajadell, cara de rabosot; Margarita Celma Tafalla, cara de rabosota. En dialecte catalá: guineu.)

Cuando te levantas con sueño y te quedas mirando un zapato

Guinh, s. m., guignement, action de guigner.

S'il fai parventa

Qu'el guinh ni l' huelh lor vire.

P. Rogiers: Tan no plou.

Si elle fait semblant que le guignement et l'oeil elle leur adresse.

Am sol lo guinh dels ueills amdos. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Avec le seul guignement des deux yeux.

ESP. Guiño. (chap. Clucada, clucades d' ulls; v. clucá, guiñá.)

2. Guinhar, Guinlar, v., guigner, lorgner, regarder, faire signe.

No us denharia sol guinhar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 66. 

Ne vous daignerait pas seulement guigner. 

De sai guarda, de lai guinha.

Marcabrus: Dirai vos. 

Deçà regarde, delà guigne.

Guinhet li adoncs Symon P., e dis ad el: “Qual es de qui o dis?”

Frag. de trad. de la Passion. 

Simon Pierre regarda alors vers lui, et dit à lui: “Qui est celui de qui tu dis cela?” 

Part. prés. Sos oils es riens et guinians.

Trad. de Bède, fol. 40. 

Son oeil est riant et guignant.

Part. pas.

Floripar a guinhat Malmuzet de Gornat. Roman de Fierabras, v. 2145.

Floripar a regardé Malmuzet de Gornat.

CAT. Guinyar. ESP. Guiñar. IT. Ghignare. (chap. Mirá; clucá (com al alemán gucken): cluco, cluques, cluque, cluquem o clucam, cluquéu o clucáu, cluquen; clucat, clucats, clucada, clucades. Oriol Junqueras cluque un ull mes que l'atre.)

Si no hi ha referéndum em declaro en vaga de fam

Guinier, Guindolier, s. m., guignier, guindolier, espèce de cerisier. Guindolier per guinier. Leys d'amors, fol. 69.

Guindolier pour guignier.

CAT. Guinder. (ESP. chap. Guindo; classe de sireré, de sirera. Les guindes són famoses en almíbar. Yo no hay caigut de cap guindo ni de cap siré, y aixó que hay pujat moltes vegades.)


Guirbia, s. f., châsse, cassette.

Fetz far doas guirbias guarnidas d'aur e d' argen en las quals mes los cors sanhs.

Trobet en la sagrestia una guirbia d'argen... Aquesta guirbia era sagelada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 134 et 89.

Fit faire deux châsses garnies d'or et d'argent en lesquelles il mit les corps saints.

Trouva en la sacristie une châsse d'argent... Cette châsse était scellée.

(chap. Pareix que sigue la caixeta o capseta dels corporals.)


Guisa, Guia, s. f., guise, manière, façon, sorte.

Ce mot est venu de l'ancien allemand weise, qui signifiait manière, mode, etc. (N. E. Aún tiene este significado. Se usa sobre todo como adverbio de modo, ejemplo: möglicherweise : probablemente.)

Germanis superioribus vocabulum est weise, quod morem seu ritum ac modum significat. Cluverius, Antiq. germ., l. I, c. 9.

Voyez Wachter, V° weise. 

No sai en qual guiza m fui natz.

(chap. No sé de quína guisa o manera vach naixe.)

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. 

Je ne sais en quelle manière je fus né.

Esta ben qu'ieu aprenda 

En qual guiza viu besonhos.

Guillaume de Balaun: Mon vers. 

Il est bien que j'apprenne en quelle manière vit le nécessiteux.

Aisi m'a tot Amors vout e virat 

D' autres afars, e tornat a sa guiza.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

Ainsi Amour m'a entièrement changé et détourné d'autres affaires, et tourné à sa guise.

- Genre, espèce.

Car l' un son gran, l'autre menor, 

L'autre petit de bona guisa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car les uns sont grands, les autres moindres, les autres petits de bonne espèce. 

Proezas son devizas,

E pretz de mantas guizas.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Prouesses sont diverses, et mérites de maints genres.

- Avis. 

Loc. Guillem, prims iest en trobar, a ma guia.

T. des deux Guillaume: Guillem prims. 

Guillaume, tu es ingénieux à composer, à mon avis. 

ANC. FR.

Chevals quistrent et armes à la guise franchoise.

Roman de Rou, v. 1305. 

CAT. ESP. PORT. IT. Guisa. (chap. Guisa, guises; manera, maneres; forma, formes.) 

Adv. comp. Si cum sel qu'es tan grevatz 

Del mal que non sent dolor... 

De guisa m sui oblidatz. 

Folquet de Marseille: Si cum sel. 

Ainsi comme celui qui est si accablé du mal qu'il ne sent douleur... de même je me suis oublié. 

Prép. comp. A guisa de lairo. Poëme sur Boèce. 

A manière de larron.

A guiza de fin amador,

Ab franc cor, humil et verai.

Arnaud de Marueil: A guiza. 

A manière de fidèle amant, avec coeur franc, humble et vrai.

ANC. FR.

Ne se contindrent mie à guise de félon. Roman de Rou, v. 2774.

ANC. ESP.

A guisa de sages ombres establecia raciones.

Poema de Alexandro, cop. 273. 

IT. A guisa d'un cane. 

A guisa d' animali bruti.

Boccaccio, Decameron, I, 1 et 2. 

Conj. comp. Cant hom amayestra la causa, que non deu pezar, de guisa que sia plus pezans. V. et Vert., fol. 17. 

Quand on arrange la chose, qui ne doit pas peser, de manière qu'elle soit plus pesante. 

En guia 

Que s' amor volia.

G. Riquier: Gaya pastorella.

En sorte que je voulais son amour. 

ESP. De tal guisa que ningun miedo non han.

Poema del Cid, v. 1500. 

PORT.

Espaço la de guisa que tres homens d'armas 

Podiam ir a par folgadamente por ella. 

Cron. del rey D. Joano I, cap. 169.

2. Aguisar, v., affaiter, arranger, disposer.

VIII jorns totz dreitz davant abril, 

Deu hom son auzel aguisar 

Aissi que meills deia mudar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Huit jours tous justes avant avril, on doit affaiter son oiseau ainsi qu'il doive mieux muer.

Fig. Ilh vos aguisaran

Cum ja joys non aiatz.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz. 

Ils vous disposeront de sorte que jamais vous n'ayez joies.

ESP. Aiguisar.

3. Desguisamen, Desguizamen, s. m., façon, genre, manière, différence,

diversité. 

Co 'ls savis e 'ls homes an lur perfazemens,

Tot en aissi com son de motz desguizamens. 

Auzels, peysos e bestias de motz desguizamens.

Fo partida per sorts en mains desguisamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Comme les sages et les hommes ont leurs perfections, tout par ainsi comme ils sont de beaucoup de manières.

Oiseaux, poissons et bêtes de beaucoup de genres.

Fut partagée par sorts en maintes manières.

4. Deguisable, adj., changeant, divers, différent.

Chausas cofeitas en deguisabla maneira. 

Deguisabla volontaz.

Trad. de Bède, fol. 46 et 57.

Choses confectionnées en diverse manière. 

Volonté changeante.

5. Desguisar, Desguizar, v., déguiser, transformer, diversifier.

En aisi 'l poiretz desguizar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Par ainsi vous le pourrez déguiser.

En cantas guizas se desguiza lo demoni.

(chap. De cuantes maneres “se disfrasse” lo dimoni. Inglés: disguise.)

Cant el se desguiza en forma d' angel.

V. et Vert., fol. 61 et 62.

En combien de façons se transforme le démon.

Quand il se déguise en forme d'ange.

Part. pas. Ni per faitz desguizatz.

G. Riquier: Aitan grans. 

Ni par faits déguisés.

Una bestia meravilhozamens desfigurada e desguizada.

V. et Vert., fol. 6.

Une bête merveilleusement défigurée et déguisée.

Comenseron a parlar en desguisadas lengas.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 2. 

Commencèrent à parler en langues diversifiées.

(chap. Disfrassá, transformá, diversificá.)

6. Desaguizar, v., déranger, changer, transformer, renouveler.

Quan se desaguisa l' anz.

Giraud de Borneil: Era quant. 

Quand se renouvelle l'année.


Guiscos, adj., rusé, habile, prudent.

Esser contra enemicx, 

Per esquivar son dam,

Guiscos...

Si fort non es guiscos, 

Soven er enganat.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Être rusé contre ennemis, pour éviter son dommage...

Si fort il n'est rusé, souvent il sera trompé. 

Mas pero l' apostolis qu' es savis e guiscos. Guillaume de Tudela.

Mais pourtant le pape qui est sage et prudent. 

Pros en armas, e fort guiscos en cavalairia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 166. 

Preux en armes, et fort habile en chevalerie.

2. Guiscosia, s. f., ruse, habileté, prudence.

Guiscosia 

Que tan d' obs a tot dia.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Prudence qui tant de besoin fait chaque jour.


Guisquet, s. m., guichet.

Bocals e gueridas e guisquet.

Guillaume de Tudela. 

Défilés et guérites et guichet.


Guitara, s. f., lat. cithara, guitare.

Amor te sos enamoratz 

Tot jorn alegres e paguatz,

Miels que lautz ni guitara.

Brev. d'amor, fol. 193.

Amour tient ses amoureux toujours joyeux et contents, mieux que luth et guitare.

CAT. ESP. PORT. Guitarra. IT. Chitarra. (chap. Guitarra, guitarres; guitarrejá : tocá la guitarra. Lo laúd o laút es paregut a la bandurria. 
En fransés es luth, y de aquí ve luthier.)

Yo voldría sé chiquet Y no pedre la ilusió

Guizier, s. m., gésier.

Mangero de son guizier. Cat. dels apost. de Roma, fol. 42.

Mangèrent de son gésier.

(ESP. Molleja.)

Guizier, s. m., gésier.



Gustament, s. m., goût.

Al tocament et al gustament.

(chap. Al tocamén, tacto, y al gust.)

La lengua que es istrument de gustament.

Eluc. de las propr., fol. 28 et 35. 

Au toucher et au goût.

La langue qui est instrument de goût. 

Atroba gustament de sanc en la sua boca.

(chap. Trobe gust de sang a la seua boca.)

Trad. d'Albucasis, fol. 54.

Trouve goût de sang dans sa bouche.

ANC. CAT. Gustament. IT. Gustamento.

2. Gost, s. m., lat. gustus, goût.

Una sabors dins lo cor que ve de molt suau gost.

Fig. Per aquest coral gost de divina sapiensa.

Trad. de Bède, fol. 18. 

Une saveur dans le coeur qui vient de goût très suave. 

Par ce cordial goût de divine sagesse.

CAT. Gust. ESP. Gusto. PORT. Gosto. IT. Gusto. (chap. Gustgustos.)

3. Gustatiu, adj., gustatif. 

Desplazer el sen gustatiu.

La virtut gustativa.

Eluc. de las propr., fol. 270 et 45. 

Déplaire au sens gustatif.

La faculté gustative.

(chap. Sentit gustatiu, sentits gustatius, glándula gustativa, glándules gustatives.)

4. Gustable, adj., appréciable au goût, susceptible d'être goûté.

Causas gustablas... La causa gustabla.

(chap. Coses gustables... la cosa gustable; apressiable al gust, que pot sé gustat.)

Eluc. de las propr., fol. 45.

Choses appréciables au goût... La chose susceptible d'être goûtée. 

ESP. Gustable.

5. Gostar, v., lat. gustare, goûter, tâter.

La boca d' ome si a dos officis: Gostar, so es manjar e beure, e parlar.

(chap. La boca del home té dos ofissis: gustá, aixó es minjá y beure, y parlá.)

V. et Vert., fol. 19.

La bouche de l'homme a deux emplois: goûter, c'est-à-dire manger et boire, et parler.

Fig. Jamais d'aital paor K. non gost. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

Jamais Charles ne goûte de telle peur.

Substantiv. An be sentir et odorar, 

Auzir et vezer e gostar.

(chap. literal: Tenen be lo sentí y lo aulorá, lo escoltá y lo vore y lo gustá; tacto, olfato, oít, vista, gust.)

Brev d'amor, fol. 5.

Ont bien le sentir et l'odorer, l'ouïr et le voir el le goûter.

ANC. ESP.

Pero aunque ome non goste la pera del peral.

(ESP. MOD. Pero aunque el hombre no pruebe la pera del peral.)

Arcipreste de Hita, cop. 144.

CAT. ESP. MOD. Gustar. PORT. Gostar. IT. Gustare. (chap. gustá, probá, tastá, catá. Yo gusto, gustes, guste, gustem, gustéu, gusten; gustat, gustats, gustada, gustades; probat, probats, probada, probades; tastat, tastats, tastada, tastades; catat, catats, catada, catades.)

6. Pergostar, v., goûter avec attention, savourer.

Per aquel coral gost de divina sapiensa pergostam las sobeiranas chausas. Trad. de Bède, fol. 18.

Pedro Saputo en chapurriau

Parce cordial goût de divine sagesse nous savourons les choses suprêmes.

7. Pregustar, v., lat. praegustare, déguster, goûter d'avance.

Medecina amara ab dossa deu palliar, et de la amara pregustar.

Eluc. de las propr., fol. 104.

Doit pallier médecine amère avec douce, et goûter d'avance de l'amère. IT. Pregustare.