champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa. Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII.
A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.
Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana.
Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals
(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.
Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823
(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa.
Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa.
Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.
Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.
La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.
Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).
Atres llibres, en castellá:
Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.
Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.
Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.
Art latino sensill, fássil y segú, 1842.
Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)
Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).
Método pera enseñá la llengua griega, 1857.
Lo verdadé dret natural, 1832.
Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.
Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.
Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.
Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.
Reflexions a M. Renán, 1853.
Novíssisma Poética, 1859.
Los franciscans y lo Evangelio, 1864.
Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.
No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes. Y de atres pobles, lo mateix).
Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.
Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.
Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée;
y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res.
En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.
Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.
Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.
Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort.
No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:
- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.?
Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar.
Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.
Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.
Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?
Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:
"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.»
Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.
Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.
Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.
Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.
Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.
Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit.
Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.
Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.
Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat.
Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.
¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues. Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.
Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.
Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.
Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá:
- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.
- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana.
- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!
- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es?
- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi.
- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern.
- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.
Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí:
- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa.
- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe.
- Sí, va contestá mossen Fallata.
- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet.
- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen?
- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:
A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut.
- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.
Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.
- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.
- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.
Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:
- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.
- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:
- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.
Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista:
- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.
Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens.
- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.
Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.
Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di:
- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.
Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.
De tout son coeur elle soupirait et désirait cela.
2. Alenar, v., haleiner, respirer, souffler.
Bel m'es quan lo vens m' alena
En abril, ans qu'intre mays.
Arnaud de Marueil: Bel m'es.
Il m'est agréable quand le vent souffle vers moi en avril, avant que vienne mai.
Quan alenet vas me,
En ma boca bayzan,
El cor seguet l'ale.
G. Faidit: Ges no.
Quand, en baisant ma bouche, elle haleina vers moi, le coeur suivit l'haleine.
Que alenar
Non pot mas un pauc per la nar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Qu'il ne peut respirer qu'un peu par la narine.
Del dreg volar, no s' alena.
Marcabrus: Lo vers.
A cause du voler droit, il ne prend pas haleine.
Subst. L' alenars mov e ieis del roilh e de l' escuma de las humors.
Liv. de Sydrac, fol. 104.
L' haleiner meut et sort de la rouille et de l' écume des humeurs.
ANC. FR. Un doux vent humide qui les halenoit.
AMYOT, Trad. de Plutarque, vie d'Antoine.
Tandis qu'un zephyre clement
Contre sa sainte pou pe haleine heureusement.
Du Bartas, p. 373.
Fr. Redi, Lett., t. 1, indique les exemples suivants:
E che egli possa leggermente alenare.
Aldobrandino di Siena.
Che non è dilettevole ad alenare.
Libro de' mali delle donne.
CAT. Alenar.
3. Ale, Alen, Hale, s. m., haleine, souffle, respiration.
E dis c'om es niens de pueys que pert l'ale.
H. de S.-Cyr: Un sirventes.
Et je dis qu'homme est néant depuis qu'il perd le souffle.
Ab l'alen tir vas me l'aire
Qu'ieu sen venir de Proensa.
P. Vidal: Ab l'alen.
Avec la respiration je tire vers moi l'air que je sens venir de Provence.
Gran dolor e dificultat en lo hale.
Trad. d'Albucasis, fol. 61.
Grande douleur et difficulté en la respiration.
ANC. CAT. Alens, alent. CAT. MOD. Ale (alé).
4. Alena, s. f., haleine, souffle.
Adams fo fahs de l' alena de Dieu, cant el lh' alenet en la cara.
Liv. de Sydrac, fol. 78.
Adam fut fait du souffle de Dieu, quand il lui souffla en la face.
Ist lauzengier
Que m'an tout sen et alena.
T. de la Comtesse de Die et de R. d'Orange: Amicx.
Ces médisants qui m'ont ôté sens et souffle.
Ce mot a été autrefois employé dans la langue italienne, mais on ne le trouvait pas dans les deux premières éditions du Dictionnaire de la Crusca.
Fr. Redi, Lett., t. I, indique des exemples:
Impedisce la libertà dell' alena.
Libro de' mali delle donne.
IT. MOD. Lena.
5. Alenada, s. f., haleine, respiration.
Et escridet: Aufrica, ab mot gran alenada.
Roman de Fierabras, v. 4629.
Et avec une grande respiration, il s' ecria: Aufrique.
Et en I trag d'un' alenada.
Leys d'amors, fol. 6.
Et en un trait d'une haleine.
ANC. FR. Et Zephirus soupirant doucement,
Soefves rendoit, par tiedes alenées,
Les belles fleurs.
C. Marot, t. IV, p. 17.
CAT. Alenada.
6. Alenament, s. m., souffle, respiration.
Serpens... per son alenament moro.
Halenament es movement del cor et del polmo.
Eluc. de las propr., fol. 240 et 53.
Serpents... meurent par son souffle.
Respiration est mouvement du coeur et du poumon.
IT. Allenamento.
7. Hanelit, s. m., lat. anhelitus, respiration.
Difficultat de hanelit e tos.
Trad. d'Albucasis, fol. 61.
Difficulté de respiration et toux.
8. Alainar, v., indiquer, héler.
Part. pas. Lo bon rei fasia sercar
Vas totas partz homes valens
E savis, car ab aital gens
Conquer hom las autras rictatz;
E cant us hom er alainatz,
Volia l' aver on que fos.
Nat de Mons: Al bon rey.
Le bon roi faisait chercher vers toutes parts vaillants et savants hommes, car avec telle gent on acquiert les autres richesses; et quand un homme était indiqué, il voulait l' avoir où qu'il fût.
9. Elenegar, Eslenegar, v., perdre haleine, s' épuiser.
Tal qu'el pueya greumens
Hom ses elenegar.
G. Riquier: Als subtils.
Tel qu'on le monte difficilement sans perdre haleine.
Part. pas. Si es plus tost eslenegada
Vida d'ome, quan miels li va.
Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.
Ainsi est plus tôt épuisée la vie de l'homme, lorsqu'il se porte le mieux.
ANC. CAT. Alenagar.
10. Exhalacio, s. f., lat. exhalatio, exhalaison.
Calor natural pren excessiva exhalacio.
Eluc. de las propr., fol. 19.
La chaleur naturelle prend une excessive exhalaison.
CAT. Exhalació. ESP. Exhalación. PORT. Exhalação. IT. Esalazione.
Anet, s. m., lat., anatem, canard. (ESP. ánade, pato y similares.)
Si quis anserem domesticum aut anetum furaverit.
Lex Salica, tit. VII, art. 5.
Serselas pren, anets e grailla. (chap. gralla, gralles)
J. le Maire, III. des Gaul., Sainte-Palaye, col. 873.
CAT. ESP. (Anómalo) PORT. IT. Anomalo.
2. Enorme, adj., lat. enormem, énorme.
Per homicidi o per autre enorme delit.
Tit. du XIIIe sièc., DOAT, t. CXVIII, fol. 45.
Pour homicide ou pour autre énorme délit.
CAT. ESP. PORT. IT. Enorme.
Ant, Ans, Anz, lat. ante, antea, avant, auparavant.
Ce mot et ses dérivés furent employés comme adverbes, prépositions
et conjonctions, soit dans la forme simple, soit dans la forme composée.
Adv. Que d'aquesta hora en ant. Tit. de 1122.
Que de cette heure en avant.
Qu' ant poiratz mi 'l bureus far
De presset dir que fos saya.
P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben.
Qu'auparavant vous pourriez me faire dire que le bureau fût sayon de drap de couleur perse.
ANC. FR. Qui est pire qu'il ne fut ainz.
Roman du Renart, t. II, p. 144.
Ki en Normandie erent ainz.
Roman de Rou, v. 375.
ANC. ESP. Et vos ant con ant sodes desfiuzados.
Poema de Alexandro, cop. 684.
ANC. PORT.
Trocadas as mostranças d'ora em ante.
Sa de Miranda, ecl. 4.
ANC. IT.
Per quanto non vorreste o poscia od ante.
Petrarca, Son.: Anima che.
CAT. Ans. ESP. MOD. PORT. MOD. Antes. IT. MOD. Anzi.
Prép. Vai, Papiol, ades tost e correns,
A Trasinhac, on sias ans la festa.
Bertrand de Born: Non estarai.
Va, Papiol, toujours vite et courant, à Trasinhac, où tu sois avant la fête.
ANC. FR. Ainz un an trespassé.
Roman de Rou, v. 3263.
Mille ans ains sa venue. C. Marot, t. IV, p. 201.
ANC. ESP. Plogo me quando ove ant ti a venir.
Poema de Alexandro, cop. 341.
ANC. PORT.
Vay me sempre ante os olhos figurando.
A. Ferreira, Son. I, 3.
ANC IT. Lor morte permettendo ante lor viso.
Guittone d'Arezzo, Lett. 14.
CAT. Ante. ESP. MOD. PORT. MOD. Antes. IT. MOD. Anzi.
Prép. comp.
E la vespra de Paschas se mogron ans de dia.
Guillaume de Tudela.
Et la nuit de Pâques ils se murent avant le jour.
CAT. Ans de sa mort prega us li perdoneu.
Ausias March: Tal so com.
ANC ESP.
Non morrá por Achilles Ector ant del dia.
Poema de Alexandro, cop. 629.
C'est une sorte de préposition composée que l' emploi suivant d' ans que.
Si vols bona molher aver,
Enquier lo sen ans que l'aver.
Libre de Senequa.
Si tu veux avoir bonne femme, recherche le sens avant que la richesse.
Conj. Coma els no foso letrats, ant ero laïcx et idiotas.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 159.
Comme ils ne fussent lettrés, mais ils étaient laïques et idiots.
Bernart, so es desavinens
Que donas preion, ans cove
Qu'om las prec e lor clam merce.
T. de P. d' Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Bernard, il est inconvenant que les dames prient, au contraire il convient qu'on les prie et qu'on leur crie merci.
ANC. FR. Il ne s'en effroya point, ains dit: Sparte n'est pas à un homme près.
Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. IV, p. 56.
CAT. Que no 's lassat, ans tot jorn multiplica.
Ausias March: Fantasiant.
ESP. Ca non querie foir nin un passo sennero,
Ant morrerien todos fastal postremero.
Poema de Alexandro, cop. 910.
IT. E non mi si partia dinanzi al volto,
Anzi impediva tanto il mio camino.
Dante, Inf, I.
Conj. comp. En abril ans qu' intre mays.
A. Daniel: Bel m'es.
En avril avant que mai entre.
ANC. FR.
Mult en tueron, ainz ke il se possent armer.
Roman de Rou, v. 4792.
CAT. La part aquella deu esser venuda ans que la nau ò legni partesca.
Consolat de la mar, cap. 4.
ANC. ESP.
Dexar nos an el campo ant que los firamos.
Poema de Alexandro, cop. 903.
PORT. Antes que cahisse sobre elles o rigor.
Luiz de Sousa, Hist. de S. Domingo, I, 2.
ANC. IT. Ch'anti voria morir di spata
Ch'i voi vedessi curocciosa.
Allaci, Rim., not., p. 458.
2. Anceis, adv., avant, auparavant.
Cortezia e solatz e domneis
S'en ven a vos, e 'l cor estei anceis.
Bertrand de Born: Ai! Lemozis.
Courtoisie et gaîté et grâce s'en vient vers vous, et le coeur y est auparavant.
ANC. FR. Laissiez vos ençois enseignier
L'ostel où vos aler devez.
Fabl. et cont. anc, t. IV, p. 207.
Prép. comp.
Avars se dol anceis de dan que sabis.
Trad. de Bède, fol. 4.
Un avare se plaint du dommage avant que le sage.
Conj. comp. Qui mor anceis que 'l convenia la mort a preiar.
Trad. de Bède, fol. 6.
Qui meurt avant qu'il lui convenait de prier la mort.
ANC FR. Ençois que cil assaut començast.
Villehardouin, p. 193.
C'on doit ainçois le leu huer
Des bestes qu'il i soit venuz.
Fabl. et cont. anc, t. IV, p. 471.
Et dit qu'il parleroit au roy et au duc d'Aquitaine, son fils, ainçois qu'il jurast la dite paix. Monstrelet, t. 1, fol. 219.
3. Abans, Abanchas, adv., bas. Lat. ab ante, avant, auparavant.
Plus que d'autra qu'ieu vis pueis ni abans.
Berenger de Palasol: Tan m'abelis.
Plus qu'autre que je vis depuis ni avant.
ANC. FR. Unkes nus homs poiz ne avant
N'en eustrent ne conquistrent tant...
En mer chaï le chief avant.
Roman de Rou, v. 49 et 9749.
CAT. Si ells lo ho otorgan è ho renuncian, là donchs ells poden emparar de fer è de obrar en aquella obra, è abans no.
Consolat de la mar, cap. 8.
Prép. comp. Si no m socor aban d'un an.
G. Adhemar: Ben fora oimais.
Si elle ne me secourt avant un an.
Conj. comp. Abans que il blan puoi sion vert.
Pierre d'Auvergne: Abans que.
Avant que les blancs sommets soient verts.
En abans que morisson aissi desconfes.
Guillaume de Tudela.
Auparavant qu'ils mourussent ainsi non confessés.
E conoc be la senha abanchas que fos natz.
P. Cardinal: Un estribot.
Et il connut bien l'enseigne avant qu'il fût né.
CAT. Abans qu'el leny partesca d'aquest loc.
Consolat de la mar, cap. 45.
4. Avant, adv., lat. ab ante, avant, devant, auparavant.
Qu'el cap derrier, e 'ls pes avan,
Lor coven dels palais issir.
Marcabrus: Emperaire.
Qu'il leur convient de sortir des palais, la tête derrière, les pieds avant.
No prometre re si no o pessas avant.
Trad. de Bède, fol. 61.
Ne promettre rien si tu ne le penses auparavant.
ANC. FR. Alez avant, g'irai après.
Roman du Renart, t. I, p. 117.
CAT. No guart avant ne membre lo passat.
Ausias March: Si col malalt.
PORT. Não pode fazer a sua jornada mais avante.
G. Barreiros, Chrorogr., 161.
Adv. comp. D'ist di en avant. Serment de 842.
De ce jour en avant.
CAT. En avant.
D'aqui avant fo tot assegurat. Philomena.
De là en avant il fut tout rassuré.
Que fuec no passes d'aqui avant.
Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 264.
Que le feu ne passât de là en avant.
ANC. CAT. Que d'aqui avant algun avol home, etc.
Consolat de la mar, cap. 99.
Prép. comp. Avan del avesprar.
Guillaume de Tudela.
Avant le soir.
Qu'aprenda 'l avans de Nadal.
P. Rogiers: Tan no plou.
Qu'elle lui apprenne avant Noël.
Ni vollias esser chavallers avant qu' escuders.
Trad. de Bède, fol. 80.
Ni ne veuilles être chevalier avant qu'écuyer.
PORT. E a verde Europa mais avante
De Tanais até o largo mar de Atlante.
G. Per. de Castro, Ulyssea, III, 119.
IT. Innanzi che.
5. Avanzar, v., passer devant, avancer.
Los pros e 'ls arditz avansava.
Leys d'amors, fol. 35.
Il avançait les preus et les hardis.
Dic qu'el mals qu'ai faitz al be,
Ses tot comte, avanza.
B. Zorgi: Jesu-Crist.
Je dis que le mal que j'ai fait, sans aucun compte, passe devant au bien.
Mas lo coms Olivier s'es mot be avansatz.
Roman de Fierabras, v. 2971.
Mais le comte Olivier s'est très bien avancé.
CAT. Avansar. ESP. Avanzar. PORT. Avançar. IT. Avanzare.
6. Avansa, s. f., reste, surplus.
Tu, destra l' avansa per petitas cayraduras e per petits conhetz.
Trad. du tr. de l'arpentage, part. I, c. 41.
Toi, mesure le surplus par petits carrés et par petits coins.
7. Avansament, s. m., avancement, prospérité.
L' avansament del qual veiras en vertut.
Trad. de Bède, fol. 8.
Duquel tu verras l'avancement en vertu.
Quan tu seras en ta honor et en ton avansament.
Hist. abr. de la Bible, fol. 14.
Quand tu seras en ta gloire et en ta prospérité.
ANC. CAT. Avansament. PORT. Avançamento. IT. Avanzamento.
8. Avantar, v., avancer, avantager.
So don fin amors l' avanta.
Rostans de Merguas: La douss' amor.
Ce dont le pur amour l'avantage.
Vas mon Oc e non t' avanta,
Papiols.
Bertrand de Born: Anc no us poc.
Papiols, avance-toi vers mon Oui et non.
- Éloigner, échapper.
Per que patz de nos s' avanta.
B. Alahan de Narbonne: No puesc.
C'est pourquoi la paix s'éloigne de nous.
Qu'a pauc lo cor no m' avanta.
Rambaud d'Orange: Aras no.
Peu s'en faut que le coeur ne m'échappe.
9. Avantir, v., avancer.
L'abas no deu el mostier amar ni avantir una persona plus qu'autra.
Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 4.
L'abbé ne doit au monastère aimer ni avancer une personne plus qu'autre.
- Pousser en avant.
No deus to litge que t vol servir
De guerra escomovre ni avantir.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 35.
Tu ne dois exciter au sujet de la guerre ni pousser en avant ton lige qui veut te servir.
10. Avantage, s. m., avantage, profit.
A que far donc van emblan e tolen,
Pus lo donars a dos tans d'avantage?
P. Cardinal: Ricx hom.
A quoi faire donc vont-ils volant et enlevant, puisque le donner a deux fois autant de profit?
Hom fai plus d'avantage ad un que ad autre.
V. et Vert., fol. 26.
On fait plus d'avantage à l'un qu'à l'autre.
CAT. Avantatje. EST. Ventaja. PORT. Ventagem. IT. Vantaggio.
11. D' avantage, adv. comp., de plus, davantage.
Dieus li fayra d'avantage aquest bes temporal.
E Dieus promet nos ab aco d'avantage tot cant nos fay mestier al cors.
V. et Vert., fol. 87 et 88.
Dieu lui fera de plus ce bien temporel.
Et avec cela Dieu nous promet de plus tout ce qui nous fait besoin au corps.
IT. Da vantaggio, davantaggio.
12. Sobravanzar, v., aller devant, surpasser.
Qu'autre socors al sieu non sobravanza.
B. Zorgi: Non lassarai.
Vu qu'autre secours ne surpasse le sien.
IT. Sopravanzare.
13. Davan, Devant, adv., auparavant, devant.
Car devan avian grant paor. La nobla Leyczon.
Car auparavant ils avaient grand peur.
E que tota lur bontaz era fencha, que an mostrada davan.
V. et Vert., fol. 10.
Et que toute leur bonté, qu'ils ont montrée auparavant, était feinte.
ANC. FR. A li vindrent li baron qui devant l'avoient guerpi.
Rec. des. hist. de Fr., t. III, p. 214.
Le temps vécu devant ne m' étoit que langueur.
Desportes, premières oeuvres, p. 140.
- Avant, devant, préférablement à.
Prép. No lauzar home devant sa mort.
Trad. de Bède, fol. 39.
Ne louer pas un homme avant sa mort.
Que devan lui s'es abauzada.
V. de S. Honorat.
Qui s'est prosternée devant lui.
Sos homs plevitz e juratz
Serai ades, s'a leis platz,
Davan totz autres senhors.
Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas.
Je serai toujours son homme engagé et juré, s'il lui plaît, préférablement à tous autres seigneurs.
ANC. FR. E prend le fil devant le père,
E kieult le fleur devant le fruit.
Helinand, Vers sur la mort.
Et abandonnant celle place devant la venue d'iceux.
Monstrelet, t. II, fol. 175.
CAT. Devant, davant.
ANC. ESP.
Las sombras è las aguas, las devant dichas flors.
Milagros de nuestra Señora, cop. 44.
ANC. ESP. Delant. ESP. MOD. Delante. PORT. Diante. IT. Dinanzi.
14. Davantal, s. m., tablier, linge à essuyer.
Fes bolhir los payrols, et aportet un davantal, et esgardet Maria als pes de Jhesu-Crist.
V. de sainte Magdelaine (Magdeleine).
Elle fit bouillir les chaudrons, et apporta un tablier, et Marie regarda aux pieds de Jésus-Christ.
CAT. Davantal. ESP. Devantal. (Delantal, se pone delante.)
15. Davancir, v., devancer.
Que per aventura... morz non davancischa.
Trad. de Bède, fol. 42.
Que par hasard... la mort ne devance.
16. Enan, Enans, Enant, adv., du lat. in antea, en avant, devant, par
avance.
Qu'en fosson pagats enant.
Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 95.
Qu'ils en fussent payés par avance.
Qu' areire s trais per miehs salir enan.
Folquet de Marseille: Ai! quant.
Qu'il se tire en arrière pour mieux sauter en avant.
Nulhs hom non sap que s'es grans benanansa,
S'enans non sap quals es d'amor l'afans.
Giraud le Roux: Nulhs hom.
Nul homme ne sut ce que c'est que le grand bonheur d'amour, si auparavant il ne sut quel en est le tourment.
Et es tan sabens d'artz e d'estronomia
Qu'el ve e conois enans so que ave.
G. Figueiras: Un nou.
Et il est si savant en arts et en astronomie qu'il voit et connaît d'avance ce qui arrive.
Adv. comp. Que sio tengudas d'aici enant.
Tit. de 1220. DOAT, t. CIII, fol. 4.
Qu'elles soient tenues d'ici en avant.
Usar d'aici enant. Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 125.
User d'ici en avant.
Pueis, d'aquella hora enan,
Anblan roncin que us sosteinha.
R. de Tors de Marseille: Amics Gaucelm.
Puis, de cette heure en avant, un roncin amblant qui vous soutienne.
Des aquesta hora enant.
Des huey enant, faray tota ta volontat.
V. de S. Honorat.
De cette heure en avant.
Dès aujourd'hui en avant, je ferai toute ta volonté.
ANC. FR. Et d'ores en avant seient si bien acort.
Roman de Rou, v. 1041.
Monnoies blanches et noires... des ore en avant.
Ord. des R. de Fr., 1313, t. 1, p. 319.
ANC. PORT.
Trocadas as mostrancas d'ora em ante. (mostranças)
F. de Sa de Miranda, ecl. 4.
ANC IT. Dall' or' inanzi un dì non vissi mai.
Petrarca, Son.: Non può far.
- Prép., devant, de devant.
Des (10) jorns enans l'avenimens.
Cant venc lo jorn enant la festa.
V. de S. Honorat.
Dix jours avant l'arrivée.
Quand vint le jour de devant la fête.
Perque tut sei corteiador
Parton d'enan lei ab desire.
Bertrand de Born: Sel qui camja.
C'est pourquoi tous ses courtisans partent de devant elle avec désir.
- Conj. Mais, au contraire.
Ja per autra no sera faitz contens;
Enans, sai be que si eron cinc cens,
Qual que chauzis la gensor vos penria.
Giraud le Roux: Ara sabrai.
Jamais ne sera fait dispute pour une autre; au contraire, je sais bien que si elles étaient cinq cents femmes, quel qui choisit la plus gentille vous prendrait.
Mas amans dretz non es desmezuratz,
Enans, ama amezuradamen.
G. de Montagnagout: Nulhs hom.
Mais amant sincère n'est pas démesuré, au contraire, il aime avec mesure.
CAT. Ancianitat. ESP. Ancianidad. PORT. Ancianidade. IT. Anzianità.
45. Anticipacio, s. f., lat. anticipatio, anticipation.
Si conoysh per anticipacio de la accessio.
Eluc. de las propr., fol. 90.
Se connaît par anticipation de l'accès.
CAT. Anticipació. ESP. Anticipación. PORT. Anticipação. IT. Anticipazione.
46. Anticipar, v., lat. anticipare, anticiper, devancer.
Es dit Lucifer, anticipa denuncian... levant del solelh.
Eluc. de las propr., fol. 115.
Est appelé Lucifer, anticipe en l' annonçant... le lever du soleil.
CAT. ESP. PORT. Anticipar. IT. Anticipare.
Antenna, s. f., lat. antenna, antenne.
Am tant un adrech vens si fier sus en l' antenna.
V. de S. Honorat.
Alors un vent du nord frappe si fort sur l'antenne.
Doas antennas, LX sols.
Ch. du péage de Valence, Hist. de Val., p. 297.
Deux antennes, soixante sous.
CAT. Antena. ESP. Entena. PORT. Entenna. IT. Antenna.
Anthifrazis, s. f., lat. antiphrasis, antiphrase.
Antiphrasis est sermo e contrario intelligendus, ut lucus, quia caret luce per nimiam nemorum umbram.
Isidor., Orig., I, cap. 36.
Anthifrazis es cant alques vocables significa lo contrari de so que propriamen devia significar.
Leys d'amors, fol. 137.
L' antiphrase, c'est quand aucun terme signifie le contraire de ce que proprement il devait signifier.
CAT. ESP. PORT. Antifrasis. IT. Antifrasi.
Anthimetabola, s. f., lat. antimetabole, antimétabole.
*gr Quintilien, IX, 3, 85.
Antimetabole est conversio verborum, quae, ordine mutato, contrarium efficit sensum: Non ut edam vivo, sed ut vivam edo.
Isidor., Orig., II, 2.
Commutatios apelada anthimetabola.
Leys d'amors, fol. 146.
Changement appelé antimétabole.
Anthipofora, s. f., lat. anthipophora, antipophore, figure.
*gr, Jul. Rufin. fig. Sent., p. 270, ed. Putsch.
Le même auteur, p. 36, appelle en latin cette figure Adjectio, quae affectum adversariorum quemlibet fingimus, cui respondemus.
Anthipofora es cant hom respon a la questio o a la demanda qu'om poyria far.
Leys d'amors, fol. 141.
L' antipophore est quand on répond à la question ou à la demande qu'on pourrait faire.
Anthismos, s. m., persiflage.
Es anthismos mal dig o vilania dicha ad autre cubertamen am belas e cortezas paraulas. Leys d'amors, fol. 138.
Le persiflage est mauvais propos ou vilainie dite à un autre couvertement avec de belles et courtoises paroles.
Ce mot, qui en grec s' écrirait *gr, ne se trouve point dans les anciens rhéteurs. Sa racine est *gr, fleur.
Anthiteton, s. f., lat. antitheton, antithèse, opposition.
Quintilien, Inst. orat., IX, 3, 81: Contrapositum autem, vel, ut quidam vocant, contentio (*gr dicitur) non uno fit modo: nam et si singula singulis opponuntur, ut in eo quod modo dixi, vicit pudorem libido, timorem audacia, etc.
Es anthiteton cant hom pauza diversas cauzas contrarias per ostar, vencer, abayssar o cofondre la una per la diversitat o per contrarietat de l'autra. Leys d'amors, fol. 126.
L' antithèse est quand on pose diverses choses contraires pour ôter, vaincre, abaisser ou confondre l'une par la diversité ou par la contrariété de l'autre.
2. Anthiteta, s. f, antithèse, opposition.
Isidor., Orig., II, cap. 21 :
Antitheta, quae latine contraposita appellantur, quae dum ex adversa ponuntur, sententiae pulchritudinem faciunt et in ornamento locutionis decentissima existunt, ut Cicero: Ex hac parte pudor expugnat, illi ne petulantia; hinc pudicitia, illinc stuprum, etc.
Cicéron lui-même se sert de ce terme, Orat., 50. Semper hac, quae Greci
*gr nominant, cum contrariis opponuntur contraria, numerum oratorium necessitate ipsa efficiunt.
Anthiteta, en autra maniera apelada syndiasmos, segon alqus, se fay cant una sentencia es contraria o diversa a l'autra.
Leys d'amors, fol. 126.
L' opposition, d'une autre manière appelée syndiasme, se fait, selon aucuns, quand une expression est contraire ou diverse à l'autre.
3. Antitozis, s. f., antithèse, figure de grammaire.
*gr Alexand. *gr, p. 586.
Per una figura apelada alleotheta o antitozis.
Leys d'amors, fol. 79.
Par une figure appelée alleothète ou antithèse.
4. Anthitezis, s. f, lat. antithesis, antithèse.
*gr, Art. rhetor., p. 695. SOSIPP., Charis. inst. gramm., ed Putsch, col. 249. Antithesis est litterae pro littera immutatio, ut, impete nunc vasto, etc., pro impetu.
Anthitezis, laqual figura pauza o muda una sillaba o una letra per autra.
Leys d'amors, fol. 68.
Antithèse, laquelle figure pose ou change une syllabe ou une lettre pour une autre.
5. Anthitezir, v., substituer une lettre à une autre dans un mot.
Part. pas. Si per mutatio, adonc aytal mot son apelat anthitezit, quar aqui es una figura apelada anthitezis.
Leys d'amors, fol. 68.
Si par mutation, alors de tels mots sont appelés substitués, car là est une figure appelée antithèse.
Anthonomazia, s. f., lat. antonomasia, antonomase.
Antonomasia (*gr) est vocabulum, quod sine nomine positum loco ejus fungitur, ut est Arma virumque cano et intelligitur Aeneas,
Diomède, de Part. orat., col. 452, ed. Putsch.
Anthonomazia... se fay cant hom per excellensa pauza en loc de nom propri alcu nom qu'es comus... Per apostol, Paul enten.
Leys d'amors, fol. 131.
L' antonomase... se fait quand on pose par excellence au lieu d'un nom propre aucun nom qui est commun... Par apôtre, il entend Paul.
CAT. ESP. PORT. IT. Antonomasia.
Antidotari, s. m., antidotaire, dispensaire.
Fasson las confeccions ses tota sophisticacion, aisi com l' antidotaris o comanda.
Cartulaire de Montpellier, fol. 128.
Qu'ils fassent les compositions sans aucun mélange, ainsi comme le dispensaire le commande.
ESP. PORT. IT. Antidotario.
Antifona, Antifena, s. f., bas lat. antiphona, antienne, sorte de poésie.
Antiphona se disait dans la basse latinité d'un chant ecclésiastique, quand deux choeurs chantaient alternativement les versets d'un psaume ou d'une hymne.
On lit, dans un des manuscrits des troubadours, ce titre d'une pièce en
*gr (N. E. Frase larga en griego) Quando Deo tribuuntur membra vel partes, id juxta humanam affectionem quidem dicitur, sed intelligitur convenienter Deo.
S. Athanas., Dial. I, de Trin., t. II, p. 164.
Antropospatos es cant alcuna proprietat d'ome hom aplica e attruibuish a Dieu, e pel contrari. Leys d'amors, fol. 141.
L' antropospate est quand on applique et attribue à Dieu quelque propriété de l'homme, et par le contraire.