Mostrando las entradas para la consulta estigue ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta estigue ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 10 de agosto de 2024

Offrir, Ofrir, Ufrir - Oi, Oy!

  

Offrir, Ofrir, Ufrir, v., lat. offerre, offrir, présenter.

Mai lor vey deniers offrir 

Que n' a negun del autar.

B. Martin: A Senhors. 

Je leur vois offrir plus de deniers que n' en a nul de l'autel.

Elh va ofrir al autar un calice d'argent. Philomena.

(chap. Ell va oferí al altá un cáliz d' argén, de plata.) 

Il va offrir à l'autel un calice d'argent.

Part. pas. Ara tal me sui offertz.

R. Vidal: Entr'el taur. 

Maintenant je me suis offert tel.

Arnautz vol sos chans sia ufertz 

Lai on dous motz mov en agre.

A. Daniel: En breu. 

Arnaud veut que son chaut soit offert là où doux mot tourne en aigre.

CAT. Oferir. ESP. Ofrecer. PORT. Offrecer, offerecer. IT. Offerire, offerere.

(chap. Oferí, oferís: yo me oferixco, oferixes, oferix, oferim, oferiu, oferixen; oferit, ofert, oferits, oferts, oferida, oferta, oferides, ofertes.)

2. Offerenda, Oferenda, Ufrenda, s. f., offrande.

Fai sos dos... e sas oferendas.

P. Cardinal: Qui ve gran.

Fait ses dons... et ses offrandes. 

Laissa aqui t' oferenda, e vai far paz ab ton fraire, e pois torna offrir 

t' oferenda. Trad. de Bède, fol. 25. 

Laisse là ton offrande, et va faire paix avec ton frère, et puis retourne offrir ton offrande. 

Quar ie us ador e us cre, 

Senher, e us fauc ufrenda 

De me e de ma fe.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Car je vous adore et vous crois, Seigneur, et vous fais offrande de moi et de ma foi.

- Terme de liturgie.

Los introitz e 'ls graduals e la offerenda. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 55. 

Les introïts et les graduels et l' offrande. 

ESP. Ofrenda. PORT. Offrenda. IT. Offerenda. (chap. Ofrendaofrendes.)

3. Offerta, Uferta, s. f., offre, offrande.

Las offertas o las autras drechuras que son per devotio establidas.

V. et Vert., fol. 16.

Les offrandes et les autres redevances qui sont établies par dévotion.

Facha l' uferta 

Del encens.

Trad. d'un Évangile apocryphe

L'offrande de l'encens faite.

Fig. Fa de son cors uferta. Leys d'amors, fol. 27. 

Fait de son corps offrande. 

ANC. FR. Quant il li firent tel offerte.

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 27.

CAT. ESP. Oferta. PORT. IT. Offerta. (chap. Ofertaofertes.)

4. Offra, s. f., offre.

Ly fan offra. Chronique des Albigeois, col. 55.

Lui font offre.

Oltra las offras dessus dilas. 

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 422.

Outre les offres dessus dites.

5. Ufrenna, s. f., offrande.

Spiritals ufrennas.

Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.

Offrandes spirituelles.

6. Preferir, v., du lat. praeferre, préférer.

Part. pas. Las personas plus prochanas en affinitat... sian preferidas. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 261. 

Que les personnes plus proches en affinité... soient préférées.

Sian preferidas enfra un mes. Statuts de Provence. BOMY, p. 47.

Qu'elles soient préférées pendant un mois.

CAT. ESP. PORT. Preferir. IT. Preferire. 

(chap. Preferí: preferixco o preferixgo, preferixes, preferix, preferim, preferiu, preferixen; preferit, preferits, preferida, preferides.)

Vol que lo pare del chiquet estigue presén al parto? Preferixco que no. No se porte be en lo meu home.

7. Proferre, v., lat. proferre, proférer, produire, alléguer.

Anc hom no i venc conseill querre, 

Per tal que dreit poges proferre, 

Que s' en anes desconseillatz.

Roman de Jaufre, fol. 1. 

Oncques homme n'y vint quérir conseil, pourvu qu'il pût produire un droit, qui s'en allât désappointé.

Si no 'l platz que s' amor li profera. 

T. d'un anonyme et d'une dame: Bona dona. 

S'il ne lui plaît pas qu'il lui produise son amour.

- Offrir.

Tot zo qu'ieu posc ni qu'eu sai, 

Vos profer, et encara mai.

Lanfranc Cigala: Seingner Thomas.

Tout ce que je puis et tout ce que je sais, je vous offre, et encore plus.

Qui fai misericordia profer sacrifizi. Trad. de Bède, fol. 64. 

Qui fait miséricorde offre sacrifice. 

Part. pas. Si la bella, cui sui profers, 

Me vol honrar. 

Giraud de Borneil: Quan lo freg. 

Si la belle, à qui je suis offert, me veut honorer. 

CAT. ESP. PORT. Proferir. IT. Proferire, profferire.

(chap. Proferí: proferixco, proferixes, proferix, proferim, proferiu, proferixen; proferit, proferits, proferida, proferides.) 

8. Proferta, s. f., offrande.

Portavon li torcas et candelas e motas profertas que cremavon nueg et jorn davan Nostra Dona. Cartulaire de Montpellier, fol. 74.

(chap. Li portaben antorches y candeles (veles, siris) y moltes profertes (ofrendes) que cremaben nit y día dabán de Nostra Dona.)

Lui portaient torches et chandelles et nombreuses offrandes qui brûlaient nuit et jour devant Notre Dame.

ANC. CAT. ANC. ESP. Proferta. IT. Proferta, profferta. 

(chap. Proferta, profertes: ofrenda, ofrendes.)

9. Referendari, s. m., lat. referendarius, référendaire. 

Veiam donx quans rims poyrem trobar... que comenso per a e pueys per b, etc... De a havem adversaris,... de r, referendaris. 

Leys d'amors, fol. 150..

Voyons donc combien de rimes nous pourrons trouver... qui commencent par A et puis par B, etc... De A nous avons adversaire,... de R, référendaire. 

ESP. (refrendario) PORT. IT. Referendario. 

(chap. Referendari, referendaris, referendaria, referendaries : persona que referix o conte coses.)

10. Referre, v., lat. referre, rapporter, rendre. 

Loc. Tu, qual merce li 'n refers?

Giraud de Borneil: Ar ausiretz.

Toi, quelle grâce lui en rends-tu? 

Ad aquesta soplei e joing 

Mas mas, per referre merces.

Gaubert Amiels: Breu vers. 

Vers celle-ci je supplie et joins mes mains, pour rendre grâces.

Cant Deus nos bat, si nos o recebem eu paz e li en referem gracias.

Trad. de Bède, fol. 67. 

Quand Dieu nous frappe, si nous recevons cela en paix et lui en rendons grâce.

Nul grat no us refier. 

T. de la Comtesse de Die et de Rambaud d'Orange: Amicx. 

Je ne vous rends nul gré.

Aquesta dictios quays pot se referre a la votz o al significat.

Leys d'amors, fol. 114.

Ce mot peut quasi se rapporter à la voix ou à la signification. 

CAT. ESP. PORT. Referir. IT. Referire. 

(chap. Referí, referís : yo me referixco o referixgo, referixes, referix, referim, referiu, referixen; referit, referits, referida, referides.)


Oi, Oy, interj., oh! ah!

Oi Dieus! cum son escurzit li clar rai

Qu' alumavan Toscana e Lombardia.

Aimeri de Peguilain: Era par ben.

Ah Dieu! comme sont obscurcis les clairs rayons qui éclairaient Toscane et Lombardie.

La Crusca Provenzale di Antonio Bastero

Oy Dieus! Oy Dieus! de l' alba, tan tost ve!

Un troubadour anonyme: En un vergier

Oh Dieu! oh Dieu! de l'aube, sitôt elle vient! 

IT. Oi! (chap. Oi, uy, ay, oh!)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

viernes, 26 de julio de 2024

Llibre segón. Capítul I. De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.

Llibre segón.

Capítul I.

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.


Que a ningú se li ocurrixque di, de esta aigua no beuré, perque pot sé que tingue que béuressela, y aixó encara que estigue térbola, y mesclada en sang humana; encara que la estiguen passán de un cuerno a un atre, com fée un loco al carré este atre día.

Lexique roman; Mania – Manjuiar

¿Cuánta aigua de cuerno per al hidalgo de la cantonada de la plassa, que vóres obligat a rendí la seua soberbia al fill de aquella pupila a qui ell va denostá en tan despressio y en paraules de tanta injuria, debénli nada menos que la vida de sa filla y no tenín pas y amor en ella si cada día no la visitabe lo que ell destinare pera comadrón y casamenté, y ademés va eixí ara, que valíe mes sén un chiquet y pobre que tots los hidalgos de la provinsia? Y encara ell va patí menos que datres en aquella humillassió, perque no ere desagraít, y l'agraimén, ¡ay, qué majo que es!, no permitix quisquilles del amor propi. Si visquere una mica mes, y veiguere encara coses mes grans, y la seua soberbia mes retirada, y la seua imprudensia mes arrepentida. Van preguntá a un sabut antic qué fée Deu, y va contestá: Recachá lo alt y eixecá lo baix.

Se ha de anotá que la Providensia done lloc a preguntes com aquelles: 

Disme, pare comú, pos eres just, an esta may se ha de dessichá mol tems lo seu cuidado de recordá al home vano, que no es res y no res pot fé de ell mateix; habénmos previngut pera que no lo extrañem, que lo que se alegre de la caiguda de un atre, de la flaquesa de l'atre, o se creu exento y segú de ella, no quedará sense cástic, no dixará de sé abandonat pera que caigue an aquella mateixa o a un atra mes miserable. 

Trobáe Pedro Saputo esta llissó y doctrina als seus llibres, y encara que lo chiquet la teníe sempre mol presén y evitabe així la vanagloria, la pressunsió, lo engreimén, ajudanli tamé sa mare que continuamén referíe a Deu totes les grassies y habilidats del seu fill.

Passáe lo tems mentrestán, y ell entráe ya als quinse añs de edat; y va di un día a sa mare:

- Yo, mare meua, voldría anamen a vore món. Hasta ara sol hay vist la siudat de Huesca y alguns atres poblets de la comarca aon m' hau portat; y aixó es com no habé eixit de Almudévar, perque no ña diferensia en les costums, ni al sel, ni a la terra y vull anamen sol y mes lluñ, perque al món ña mol que vore y mol que sabé, y a casa y per aquí sempre són los mateixos campos, los mateixos margens, ribassos, les mateixes parets, finestres y finestrons, y ni los uns diuen res, ni les atres fan mes llum que lo primé día. Conque doneume la vostra bendissió y men aniré en la vostra llissensia. 

Se va entristí sa bona mare en esta notissia, y li va di plorán: 

- ¿Cóm, fill meu, cóm sirás lo consol de ta mare si ten vas del meu costat?

- Mare meua, va contestá ell: los fills són lo consol de sons pares pero no están sempre lligats a les seues garres, sino honrats, guañanse honestamen la vida, no donanlos maldecaps, volenlos mol, y assistinlos y cuidanlos cuan u nessessiten. Ademés, no tardaré en torná, perque com sirá lo primé viache y soc encara mol sagal, no vull aná a terres apartades ni embutím a la confussió de llengües y nassions pera probá a la fortuna.

- Pos be, va di sa mare, ya que estás convensut, yo voldría que u comunicares al siñó mossen, que es home que coneix a moltes persones, y escriu y ressibix cartes del correu, pera que te dono cartes que diuen de recomanassió.

- ¡Ay mare!, va contestá ell entonses; ¡qué lluñ estéu de atiná al blang, y qué mal caléu lo meu pensamén! No vull cap lletra de recomanassió, perque ni sé aón aniré, ni dixen de sé pigüelas (esposes) que no se poden chafá sense ofensa de algú.

Ademés, ¿Qué faré? ¿Pintá? Es títul que obligue a mol, y per ventura no me se oferirá pintá un estrel. ¿De músic? No sé aón podríe portam esta habilidat si no es an algún sarao, boda o festa de convén. Pero sobre tot la libertat es lo que me fa al cas; cap respecte, cap ley inútil me convé, fora de la honradés; y lo parlá be y lo just comedimén. Esta nit anirem a casa de ma padrina y li direm que demá me se oferix un curt viache, y a ningú mes donarem cuenta, exepte si después vullgueres contálay al siñó mossen, que es tan amic nostre

- ¿Demá ya ten vols aná?, va preguntá sa mare. ¿No veus, fill, que aixó es massa de repén?

- Aixó pera vosté, va contestá ell; no pera mí, que fa mol tems que u ting pensat y resolt. Plegueume dos camises, y en esta mateixa roba y un morral al muscle ting lo menesté per al poc tems que penso caminá fora de casa.

Va habé de asseptá sa mare per mes que li ploráe lo cor; y en son demá de matinet li va besá la má y va eixí del poble eixecán los ulls al sel com pera invocá a la Providensia.

Com lo camí de Huesca ere lo mes conegut y al mateix tems lo mes curt, se ni en van aná los peus per nell y va dixá lo poble atrás, no portán mes bartuls que lo que per la nit li va di a sa mare, y deu libres jaqueses de or, no habén vullgut mes provissió, perque díe que lo que va a corre món a la aventura, lo món li ha de valé y al món ha de trobá la vida o la mort.

1. 9. De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

O u hay ensomiat o u hay vist; yo crec que es lo segón. ¡Y en quina ocasió y cóm u vach vore! Encara me bull la sang y me se ensén lo coraje de pensáu. ¡Cobart! Allí debía morí, allí debía acabá, que esta va sé la seua intensió o lo seu aturdimén. Pero me va salvá l'ángel antic de Pedro Saputo perque sabíe que passán lo tems había de tindre la inspirassió de escriure la seua vida. Agraíxco la seua protecsió, y cumplixco lo encárrec de la Providensia.  

Tenen los de Almudévar, a la part del poble que mire cap a Saragossa, un santuari y capella de la nostra Siñora de la Corona a un puch o eixecada aon a un atre tems estáe lo castell dels moros

Y com la habíen renovat de la seua dixadesa y ruines van volé tamé pintala, buscán pera la obra un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes; éste va demaná tressentes libres jaqueses per lo seu traball en la condissió que ell ficaríe los colós y l'aigua llimpia.

un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes

U va sabé lo chiquet Pedro Saputo y se va alegrá mol perque volíe sabé de pintura, faltanli entre atres coses vore la compossisió y mescla dels colós, ya que al dibuix habíe arribat al extrem de primor y fassilidat. Va aná al mestre Artigas y li va di que lo prenguere com aprendís y criat; y la primera vegada no va volé. Pedro va rogá, suplicá, y veénlo sempre du li va di una mica enfadat pero templadamén:

- Miréu, pos, siñó mestre Artigas, que vullguéu o no vullgáu yo hay de sé lo vostre discípul; y si no, lo vostre mestre. 

Lo va mirá entonses lo mestre Artigas, va menejá lo cap y va contestá: 

- Yo tos admitixgo, chiquet Pedro, perque me es impossible fé un atra cosa obliganme una forsa secreta que no sé lo que es; pero entén que sirás lo meu discípul mentres sápigues menos que yo y may lo meu mestre encara que arribos a pintá milló que Miguel Ángel, perque per an aixó han de passá mols añs y yo soc ya vell, que ting sixanta y nou añs, y an ixa hora que me buscon al món. 

Y tots se van admirá de que lo mestre Artigas li haguere contestat tan blanamen, perque ere de condissió mol aspra, de voluntat absoluta y de opinió forta y asserada.

Van escomensá, pos, a pintá; y lo primé que lo mestre li va enseñá va sé a moldre los colós; y Pedro li preguntáe moltes vegades cóm se mesclaben y quina diferensia ñabíe dels que portáen oli als que no ne dúen, en atres coses del art. Lo mestre Artigas se importunabe, pero unes vegades de bona gana, y atres de mala, satisfée al discípul; y alguna tamé se quedabe mut o li allargáe una clatellada per resposta. Pero ell no se aburríe ni arredráe, sino que cada día procuráe servil en mes afissió y tornáe a les preguntes.

Habíen demanat los del consell al mestre Artigas que primé pintare parres y muixons y después lo que vullguere; y va pintá a la faixa del altá a la má dreta un abre en una parra y mols muixons an ella picán los raíms; y a la punta de un sarmén que fée eixí per un costat va pintá un corv. Li va di entonses Pedro: 

- Siñó mestre Artigas, si me done llissensia li diré una cosa que observo an esta pintura. La hi va doná, y va di:

Lo corv. Edgar Allan Poe.

- Astí hau pintat un corv a la parra, y los corvs mes van als muladás que a les viñes. Una garsa quedaríe milló. Se va assombrá lo mestre Artigas per l'atrevimén del discípul, y li va maná que callare y no sen ixquere de moldre los colós. Va passá un rato, y un atra vegada va di Pedro Saputo:

- Pos encara si me donáreu llissensia diría un atra cosa, siñó, mestre meu. 

- No te la dono, va contestá éste mol alsada la veu. 

- Es una cosa sense importansia, va replicá lo sagal: volía di a vostra mersé que lo corv té que pesá tan com una gallina o poc menos; y de raó hauríe de fé inclinás eixe sarmén solt, y la vostra mersé lo ha pintat tan tiesso com si fore de asser o lo corv estiguere fofo. Al sentí aixó va sé tan gran la rabia del mestre Artigas, que no podén atiná en les paraules va acudí al cacharro dels colós que teníe entre les mans y la hi va aviá en molta furia, chafanse en trossets contra enterra perque lo chiquet va esquivá lo tiro, y va di:

- No vull pintá mes, perque eres un llauradó, un descarat, un insolén, un perillán, un grandíssim bellaco. Y va cridá al poble, y ajuntanlos a la plassa los va di, que mentres tingueren al poble al atrevit de Pedro Saputo, no pintaríe la capella. Entonses Pedro Saputo va demaná llissensia pera parlá y va contá lo que habíe passat en lo seu mestre; y li van doná la raó y lo van aprobá, y no van volé que sen aniguere del poble.

- Pos men aniré yo, va contestá mol emborrascat lo mestre Artigas. 

- Anéu en hora bona, van cridá tots; pero que no se pinto la capella. Y Pedro Saputo eixecán la veu desde una pedra va di al poble: 

- Si lo mestre Artigas sen va y vatres voléu yo pintaré la capella. 

- ¡Que la pinto, que la pinto!, va cridá lo gentío. Y lo justissia y lo consell en los prohomens del poble van encarregá la pintura a Pedro Saputo. Ell entonses mol contén va di:

- Ara miréu, poble de Almudévar; yo pintaré la capella de la nostra Siñora de la Corona, pero me hau de doná lo mateix que li donáeu al mestre Artigas. Y lay van prometre. Los va preguntá qué volíen que pintare, y no sabíen qué dili. Y va torná a preguntáls: 

- ¿Voléu que pinta lo que veéu o lo que no veéu? 

Y van contestá tots: 

- Lo que no veém. 

- Pos yo, va di ell, u pintaré, y tos ha de agradá.

Inmediatamen sen va aná cap a la capella y va borrá lo que habíe pintat lo mestre Artigas, que ere poca cosa. Tres mesos va está pintán, y va acabá l' obra y va di al poble a la plassa: 

- La pintura está acabada. Ara vull que la ermita estigue vuit díes uberta pera que vaiguen a vórela tots los del poble, grans y minuts, sabuts y ignorans, y que si algú trobe defectes a la pintura me los digue pera enmendáls. Y van aná tots a vórela y ningú va trobá cap falta, sino al contrari, lo alabáen mol y díen: 

- ¿Cóm sap fé aixó lo fill de la pupila, que es un chiquet y ningú la hi ha amostrat? Pero li van di que no enteníen les escenes que habíe pintat ni la intensió de ixos cuadros. Y ell los va di: 

- Escolteume, fills de Almudévar: yo tos vach preguntá si había de pintá lo que veéu o lo que no veéu, y me vau contestá que pintara lo que no veéu. Pos be: segons ixa paraula, yo tos hay pintat a un lienzo dos cuadros; la un es un olivá, y l’atre una viña, que són coses que pera vore teniu que aná a Huesca y al Semontano; pero lo que es al vostre lloc no les veéu per dixats y dropos

Al atre lienzo ñan dos cuadros mes; la un es una dona de casa seua mol asseada y cuidada, mol atenta, modesta y aplicada a la seua faena y a la inteligensia de les coses del gobern doméstic, la volten dos chiquets y una chiqueta, fills seus mol grassiosos, llimpios, asseats, ben vestits y criats; que tamé es cosa que no veéu al vostre poble. Al atre ña una sogra y una nora minchán les dos a un plat mol concordes, amigues y ben animades entre elles: cosa que tampoc veéu a la aldea. Per lo voltán y per l'aire ñan bosques, fieres y muixons, nugols, y atres coses segons me s'anáen ocurrín, importabe poc que foren estes o datres. Y a dal a la bóveda o sel de la capella hay pintat a María Santíssima en les mans tancades perque no ña an este poble qui les óbrigue en orassions devotes y sinseres, y la obligo a obriles pera dixá caure damún de vatres les bendissions de que les porte plenes.

Al sentí esta explicassió se van quedá tots espantats de la sabiduría de les pintures, y van cridá mol rato en gran ardó y jubileu: 

- ¡Es verdat!, ¡es verdat! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva lo fill de la pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y lo van agarrá y lo van portá a muscles a casa seua alabanlo y cantán a la seua gloria y lo van presentá a sa mare y li van di que ere la dona mes dichosa del món. Ella lo va ressibí plorán de goch, y va doná a tots les grassies per aquell favor que mostraben a son fill.

martes, 12 de marzo de 2024

Amor als sesanta (Luis Arrufat)

 Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Amor als sesanta.
Estic convensut que ñaurá chen, molta, que sen enriurá al veure lo titul de este treball. Pues tenen que tíndre en cuenta que fa mols añs, repetisco, mol añs, tamé eise home que ara ne té sesanta, va tíndre tremolóns a la esquena, palometes a la tripa, al veure a un chica; que va aná detrás de ella; que se va pasá hores, chitat al llit, mirán al techo, ensomián en los ulls ubiarts y preguntánse si alló que sentie ere amor o cóm serie lo voldre a una chica.
Si ella li farie cas. Si cuan li habíe mirat y ella se li habíe quedat miránlo un ratet en los ulls relluens li habíe enviat algún “washapp” que ell no habíe sabut resibí.
Eise mateis sagal, ara, en un mun de añs damún, seguís ensomián, mol més, perque an estes edats se dormís menos, encara que se estigue més hores al llit.
Ya no se ensomie tan en alló que, an aquells añs chovens, tots volíem y que pocs hu díem, encara que tamé, aisó no se piart mai. Ara se ensomie més en que l’atre o l’atra seguisque están al teu costat. Que la sentisques respirá o hasta roncá de nit, lo que vol dí que está a la teua vora, que seguís en tú.
An estes altures de la vida, seguís interesán que l’atra part penso igual de tú, que lo rose de una ma te seguisque donán garrampes, que los dos vullgueu seguí vivín chuns y, arribada la hora, morí tamé chuns. No enténs la vida sense ella, sempre hau estat chuns y chuns voleu acabá.
Es un tems en que se aforre mol, dién poques paraules, com entre ells se coneisen tan, sen diuen moltes més, sense parlá, sense ubrí la boca.
Pobret qui hasque arribat a esta edat y encara no hasque sintonisat en la seua parella.
Sempre esperán la felisidat, ¿vindrá cuan fasca los devuit añs?, ¿vindrá cuan me casa?, ¿vindrá cuan tinga una casa? ¿vindrá cuan tinga fills? ¿Vindrá cuan me chubila? ¿Vindrá cuan tinga nets? Y sempre esperán ¿cuán vindrá?
Dises pasá la vida sense disfrutá de lo que ya tens, de lo que ya ha vingut y tú, no u has sabut reconeise, hu has disat pasá per seguí esperán.
Es una edat en la que se diuen moltes coses, sense díles y que se ensomie que se fan moltes coses, sense féles.
Algúns romántics sol fan que dí que los agradaríe torná a sé chovens. No se donen cuenta de que esta es una “chuventut” tamé, encara que sigue diferenta y que ña que aprofitála tamé, com l’atra. Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer
La costúm, al amor lo convertís en cariño. Encara que algúns camíns desgrasiadamén es en cansamén, en aburrimén y entonses se busquen unes atres sendes que casi mai porten a cap de puesto milló quel que se dise.
Es la confiansa que se té en la persona que porte en tú tota la vida, encara que a camíns no estigues de acuerdo, saps que ella está ahí, a la teua vora, com sempre.
Com es natural, ella y tú o tú y ella, teniu alguna tentasió. Eres persona y ensomies que podíes está en una chica chove, eises que tenen de tot, menos añs; ella pense en eisos chicots que tenen mols músculs als brasos, al pit, sense tripeta.
Pero, al despertat, l’aigua torne al mar y te chires y roses a la persona que está al teu costat, com ha estat tans añs, y te conformes y reses pa que seguisque allí, en les seues arrugues, en la seua tripeta, en lo seu genio, pero tamé en la seua compañía.
Cuan arribes al alt de la montaña, mires cap a tras, cap a vall y eres felís, te dones cuenta de que sol quedes tú y la persona que te acompañe, que ha segut la teua parella tans añs y que ara es la teua gayata y te conformes. Disfrutes mirán tot lo que hau fet, segú que tos hau equivocat algún camí, pero hau pogut arribá adal.
Desde ahí mireu los nugols, ya están prop, pronte donareu lo pas y al remat descansareu, chuns. Y cuan has pasat tantes coses, arribe un momén en que casi no importe si ña o no ña sial, tú ya l’has tingut aquí. Ya l’hau disfrutat, en ella y en tot lo que ella ha significat.
Ha significat una familia, eisa seguirá enrecordánse un tems de vatres y com es normal, pasán lo tems, se perderá la vostra memoria, es la vida.
Se viu mentres se viu y un poquet més, uns añs més en que te convertises sol en un recuerdo; per una generasió, los fills y a lo milló hasta dos, los nets,
Ahí se acabe tot, ahí te acabarás. Y pan aisó tantes preocupasións, tans patiméns.
No val la pena; ña que disfrutá tot lo que se pot mentres se está aquí y sobre tot si estás acompañat y si has tingut la sort de tindre la teua parella, lo teu amor hasta los sesanta y més allá.
Los rosés vells tamé fan flos. Amor als sesanta. // Juan Carlos Abella li escriu:
“UN PREMIO PA VALCHUNQUERA
Avuy han premiat a un amic meu
Escritó de postín, de prosa equilibrada
Mos fa arrivâ la llum de la seua tiarra
Tiarra de la que presumich per tot arreu
Escritura que penetre al cor de la chen
Igual que lo coló de la primavera es lo viart
Que la seua prosa emosione en ben siart
Y trau de natros lo milló sentimen
Mol orgullós está de sê valchunquerí
Lo meu amic te un nom, se diu Luis Arrufat
Lo seu poble al cor sempre l’ha portat
Aon ha anat, ha presumit de que ha naixcut aquí
Lo meu amic escriu en chapurriàu
Únic, tan únic, que no ne ña cap de igual
Que se pugue mantindre viu es la clau
Amic de tots, persona de gran cor
Una aldea, Luiset, y lo ágüelo sebeta
Un regalo pa natros, cada historieta
Escrites, contades, explicades en gran amor.

martes, 5 de octubre de 2021

Glosario, Ramon Lull, E.

E.

E. conj. y.

E. v. Es.

EDIFICADOR. sust. c. El que edifica.

EFECTU. Palabra latina. Efecto.

EGAL. V. EGUAL.

EGALAR. V. EGUALAR.

EGALMENT. V. EGUALMENT.

EGALTAT. V. EGUALTAT.

EGUAL. adj. Igual.

EGUALAN. v. gerundio de “egualar”. Igualando. - Alguna vez se usa como adjetivo, p. e: no seria egualan lo seu obrar al seu estar: no sería igual su obrar a su ser.

EGUALAR. v. modo inf. Igualar.

EGUALMENT. adv. Igualmente.

EGUALTAT. sust. c. Igualdad.

E' L. Y el.

ELA. pron. Ella.

ELA ‘M. Ella me.

ELAS. pron. Ellas.

ELA ‘S. Ella es, ella se.

ELA ‘T. Ella te.

ELECTA. part. pas. de "elegir”. term. fem. Elegida, escogida. (elet, eleta en otros textos)

ELEGIMENT. sust. c. Elección.

ELEGIDOR. sust. c. Elegidor, el que elige.

ELEIG. v. Elije, escoge. (elegeix; elegix)

ELET. part. pas. de "elegir". Electo, elegido.

ELEYG. V. ELEIG.

ELIGE. v. Elija, escoja.

ELLA 's. Ella se, ella es.

ELM. sust. c. Yelmo.

ELS. pron. Ellos. (como LOS)

E' LS. Y les, y los.

EM. pron. Me. (también encontramos ME)

E ‘M. Y me.

EMBLAMENT. sust. c. Robo, hurto.

EMBLAT, EMBLADA. part. pas. de "emblar”. Robado, robada; hurtado, hurtada.

EMFERM. sust. c. Enfermo.

EMPARAR. v. modo inf. Impedir.

EMPATXA. v. Impide, obsta.

EMPATXATS. part. pas. de "empatxar". Impedidos.

EMPATXEN. v. Impiden, obstan.

EMPER. Pero, empero.

EMPERAT. part. pas. de "emperar”. Impedido, evitado.

EMPERAYRE. sust. c. Emperador.

EMPERI. sust. c. Imperio. (imperi)
EMPERO' S. Empero es, empero se. (pero)

EMPERO ‘L. Empero el, empero le, empero lo.
EMPETRAR. v. modo inf. Impetrar, pedir.

EMPLASTRE. sust. c. Cataplasma, emplasto.

EMPLEGATS. part. pas. pl. de "emplegar”. Empleados, juntos, mezclados, y quizás también explicados.

EMPORT. v. Lleve. (portar; emportar; que ell s ‘emporto; el porte, los portes)

EN. Palabra que equivale al Don castellano. - En Nono; don Nuño: en Jacques: don Jaime. (Iavmes, Jaume, Jacme, Jaime I el conquistador)

EN. prep. En. - A veces a, p. e: d' alt en baix; de arriba abajo (a + bajo).

E ‘N. Y en.

ENADIMENT. sust. c. Quizás signifique lo mismo que ADIMENT, que corresponde a las palabras castellanas, aumento, adición, añadidura. (add inglés; añadir, aditivo, etc)

ENADIR. v modo inf. Quizás equivalga al verbo castellano añadir. ((263) Qu' hom no 'y poria enadir - Com no 'y poria enadir (263))

ENAMORAMEN. sust. c. Enamoramiento. (enamorament)

ENANS. adv. Antes, antes bien. (también se encuentra ANS)

ENANTAR. v. modo inf. Adelantar, avanzar, celebrar. (en la terminología jurídica aragonesa, enantament, enantar significa apoderarse de bienes, expropiar etc).
ENANTAMENT. V. ENANTIMENT.

ENANTIMENT. sust. c. Adelanto, ventaja, provecho, utilidad, gracia, honra.

ENANTIR. v. modo inf. Celebrar, loar, alabar, avanzar, adelantar, realzar, exaltar. (enaltecer; enaltir)

ENANTS. V. ENANS.

ENAPRES. adv. Después. (apres)

EN AVAN. En adelante. (avant)

ENAXÍ. Así, de esta manera. (axí, així, aixina, aixines)

E ‘NAXÍ. Y así, y de esta manera.

ENAXÍ ‘L. Así el, así le, así lo.

ENBEGUT. part. pas. de "embeurer". Embebido, empapado. (embegut)

ENBRIAGAR. v. modo inf. Embriagar.

ENCAR. adv. Aún. (encara; encore)

ENCAR' ALTRE. Aún otro.
ENCARA 'S. Aún es, aún hay, aún existe.

ENCARA ‘T. Aún te.

ENCARÇERAT. part. pas. de "encarcerar". Encarcelado, preso, aprisionado, sujeto.

ENCARE ‘T, V. ENCARA ‘T.

ENCAREUS. Aún os.
ENCARE ‘US. V. ENCAREUS.

ENCARNAMENT. sust. c. Encarnación.

ENCLINA. v. Inclina. - S‘ enclina: se inclina.

ENCLINAS. v. Inclinas.

ENCLINÁS. v. Inclinase.

ENCLINON. v. Inclinan. - S' enclinon: se inclinan.

ENCOLPAR. v. modo inf. Culpar, inculpar.

ENCOLPAVETS. v. Inculpabais.

ENCOLPETS. v. Inculpéis, culpéis. - No m' encolpets: no me culpéis.

ENCONTINENT. adv. Inmediatamente, desde luego, en seguida. (incontinenti)

ENCONTRADES. sust. c. pl. Encuentros. (trobades, trobada)

ENCRESIA. v. Creía.

ENDREÇA. v. Dirige, endereza. (proviene de dreçar : enderezar : dret : derecho)

ENDREÇADOR. sust. c. El que dirige, el que endereza. (“enderezador”)

ENDREÇAR. v. modo inf. Dirigir, enderezar.

ENDREÇAT. part. pas. de “endreçar". Dirigido, enderezado.

ENDREÇ. V. Dirijo, dirija.

ENDUGA. V. Induzca.

ENDUIT. part. pas. de "enduir". Inducido.

ENDÚU. v. Induce. - L' endúu: le induce. (induix; indueix)

ENDÚUTE. Te induce.

ENEMIA, sust. c. Enemiga.

ENEMICH, sust. c. Enemigo. (inimich, enemic VS amich, amic)

ENFANS. sust. c. pl. Infantes, hijos. (infans, infants)

ENFANTAR. V. modo inf. Parir. (infantar)

ENFAYLONÍ. v. Enojó. - S' enfayloní: se enojó. (felón)

E ‘NFAYLONIT. Y enojado.

ENFERMETAT. sust. c. Enfermedad. (malaltia)

ENFORA. adv. Excepto, con exclusión de.

ENFORTEIX. v. Robustece, fortalece. (fort : fuerte; força : fuerza, fuerça)

ENFORTIDAMENT. adv. Fuertemente, tenazmente, firmemente.

ENFOSQUEHÍ. v. Oscureció.

ENFRE. adv. Entre.

ENGANA ‘L. Engaña el, engaña lo. (enganya)

ENGANATS. v. Engañáis, engañad. (enganyats : enganyeu)

ENGANS. sust. c. pl. Engaños. (enganys)

ENGANY. sust. c. Engaño.

ENGENRÁ ‘L. Le engendró, lo engendró.
ENGENRAMENT. sust. c. Concepción, el acto de engendrar.

ENGENRANT. part. a. de "engenrar”. El que engendra.

ENGENRANT. v. gerundio de "engenrar". Engendrando.

ENGENRANTSE. v. Engendrándose.

ENGENRAR. v. modo inf. Engendrar.

ENGENRAT. part. pas. de “engenrar”. Engendrado.

ENGINYOSES. adj. pl. Ingeniosos.

ENGOXANT. V. ANGOXANT.

ENGOXOS, ENGOXOSA. adj. Angustioso, angustiosa. (engoxós; engoixós)

ENGRANITS. v. Engrandeced. - Engranitsme; engrandecedme.

ENGRUXAT. adj. Grosero.

ENGUENT. sust. c. Ungüento. (engüent)

EN ISTAN. Al instante, al momento, desde luego. (instant, instán)

ENJURIA. sust. c. Injuria.

EN JUS. adv. Debajo. (jus, jús, jusá, jussá)

ENLASSAMENT, sust. c. Quizás equivalga a las palabras castellanas laxitud (lasitud), flojedad, descaecimiento (decaimiento), tibieza. (Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada // D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só; leixar : deixar : dejar : laissez)
ENLUMIN. v. Ilumino, ilumine.

EN PAR. Me parece. (em par, me par, me pareix)

ENPLEGAT. part. pas. de "enplegar”. Empleado. (emplear)

ENQUER. adv. Aún. (encara, encare)

ENQUERIR. v. modo inf. Buscar, inquirir.

ENQUESTA. part. pas. term. fem, de “enquerir”. Inquirida. (encuesta : preguntas)

EN REDON. adv. Al rededor.

ENREQUEIR. v. modo inf. Enriquecer.

ENRIQUEHIDA. part. pas. term. fem. de "enriquehir”. Enriquecida. (enriquida)

ENS. sust. c. Ente.

E ‘NS. Y nos.

ENSEMPS. adv. Juntos, juntamente, una cosa con otra.

E ‘NSEMPS. Y juntos.

ENSENY. v. Enseño, enseñe.

ENSENYADOR. sust. c. El que enseña.

ENSENYAMENT. sust. c. Enseñanza.

ENSENYAR. v. modo inf. Enseñar.

ENSENYAT. part. pas. de “ensenyar". Enseñado, cuerdo. (formado, educado)

ENSERCADAS. part. pas. de "ensercar", term. fem. pl. Buscadas. (encercar)

ENSERCAMENT. sust. c. El acto de buscar.

ENSERCANT. v. gerundio de "ensercar”. Buscando.

ENSERCAR. v. modo inf. Buscar.

ENSERCAT. part. pas. de "ensercar". Buscado.

ENSERCATZ. V. ENSERCAT.

ENSERCHS. v. Busques.

ENSUTZAT. part. pas. de “ensutzar”. Ensuciado.

ENTANT. En tanto. (en tant)

ENTENA. v. Entienda. (entenga, entengues, entengue, entengam o entenguem...)

ENTENCIÓ, sust. c. Intención.
ENTENDIMÉN. V. ENTENIMEN.

ENTENDRETS. v. Entenderéis. (entendréu o entendreu)

ENTENDUT. part. pas. de "entendrer". Entendido. (entengut, de entendre)

ENTENEN. v. gerundio de “entendre". Entendiendo.

ENTENÉS. v. Entendiese. (entenguere)

ENTENETS. v. Entendéis. (enteneu, entenéu)

ENTENIMEN. sust. c. Entendimiento. (que t‘ has begut l‘ enteniment?)

ENTERPRETAR. v. modo inf. Interpretar.

ENTESÉS. v. Entendiese. (entenguere)

ENTINME. v. Entiéndeme, óyeme. (entenme, entén me)

ENTITAT. sust. c. Entidad.

ENTON. sust. c. Entonación, estro poético, inspiración.

ENTORN. adv. En torno, en derredor. (alrededor, al rededor; en torn)

ENTRASSEN. v. Entróse. (“se” entró)

ENTREPETAT. part, pas. de "entrepetar". Interpretado. (interpretat)

ENTREY. v. Entré. (vaig entrar, vach entrá)

ENTRISTAR. v. modo inf. Entristecer. (entristir; trist : triste)

ENTRO. adv. Hasta, cerca. (trò a)

ENVEJAR. v. modo inf. Envidiar.

ENVELOPAT. part. pas. de “envelopar”. Envuelto. (inglés envelope : sobre de carta)

ENVERGOYNIT. part. pas. de "envergoynir". Avergonzado. (envergonyir, envergonyit)

ENVERS. adv. Hacia, con respecto a.

ENVES. V. ENVERS. (VS, versus latín)

ENVESSAT. part. pas. de "envessar". Vejado, hostigado, oprimido, molestado.

ENVILANIR. v. modo inf. Envilecer. (vil, vilà, vilá, villano)

ENVIRÓ. adv. En rededor, al rededor.

ENVIRON. V. ENVIRÓ. (alt, baix, environ)

ENVIRONATS. v. Rodeáis, circuís. (environeu)

EQUAL. V. EGUAL.

ER. V. Será.

ERGULOS. V. ERGUYLÓS.

ERGULL. sust. c. V. ERGUYL.

ERGULLÓS. V. ERGUYLÓS.

ERGUMENT. sust. c. Argumento. (Argument)

ERGUYL. sust. c. Orgullo.

ERGUYL. v. Enorgullezca. - S‘ erguyl en res; se enorgullezca de nada.

ERGUYLÓS. adj. Orgulloso.

ERGUYLOSAMENT. adv. Orgullosamente.

ERGUYLLÓS. V. ERGUYLÓS.

ERON. v. Eran. - Qu' eron: que eran.

ERRA. sust. c. Error, yerro. (errada)

ERRA. v. Yerra. (él - ella yerra, de errar, error)

ERRAMENT. sust. c. Yerro, error.

ERRATS. v. Erráis. (cometéis errores)

ERRE. V. ERRA.

ERROR. sust. c. Error.

ES. pron. Se. (también se encuentra se y s‘; es diu, es fa, se diu, se fa)

ES. v. Es, está. - Alguna vez existe, p.e: si Deus no es: si Dios no existe.

E ‘S. Y se.

ESCALF. v. Caliente.

ESCALFAR. v. modo inf. Calentar, enardecer. (animar a las tropas)

ESCARAVAT. sust. c. Escarabajo, insecto. (escarabicha; escarbat)

ESCARNIR. V. SCARNIR.

ESCARNISCATS. v. Escarnezcáis.

ESCLATAMENT. sust. c. El acto de reventar. (esclatar)

ESCOLTATS. v. Escuchad, escucháis. (escolteu, escoltéu, escoltáu, escoltau)

ESCOMES. part. pas. de "escometre”. Acometido.

ESCOMETIA. V. Acometía.

ESCONDUT. part. pas. de "escondir". Escondido. (abscondut, ascondut; amagat)

ESCRIBIM. v. Escribimos. (escrivim)

ESCRIVIR. v. modo inf. Escribir. (escriure, scriure)

ESCULL. sust. c. Escollo.

ESCURAHIA. V. Oscurecía. (escur, oscur, escurina, oscurina; fosc, foscor; oscuro)

ESCUREHITS. part. pas. de "escurehir”. Oscurecido. (escurits, escureits)
ESCÚS. sust. c. Excusa (escusa).
ESCUSACIÓ. V. Escús.

ESCURAY. v. Oscureció.

ESCUSAMENT. V. ESCÚS.

ESDEVÉ. v. Acaece, acontece, sucede. (esdevenir, “es de venir”, esdevindre)

ESDEVENCH. V. Sucedió, aconteció, acaeció. - Alguna vez volvió, p. e: et esdevench tan paubre: y se volvió tan pobre o vino a tanta pobreza. (esdevenidor : futuro : venidero)

ESDEVENDRIA. V. Sucedería, acontecería, acaecería.

ESDEVENGUT. part. pas. de "esdevenir". Sucedido, acontecido, acaecido.

ESDEVENIR. v. modo inf. Acontecer, suceder, acaecer.

ESFORÇ, sust. c. Esfuerzo. (esfors)

ESFORÇAR. v. modo inf. Esforzar. (esforsar)
ESFORÇAT. part. pas. de "esforçar". Esforzado. (esforsat)

ESGART. sust. c. Desconocemos la significación de esta palabra como no sea un derivado del verbo provenzal ESGAUZIR, que significa regocijar, felicitar. (de gaug, goig, goch : gozo; No encuentro esgart en el texto).

ESGLAY. sust. c. Espanto. (esglai, esglayat, esglaiat)

ESGLEYA. sust. c. Iglesia. (hay variantes en textos antiguos, esglesia, iglesia, etc)

ESGUARD. sust. c. Mirada. (guarda, guardar, vigilar, guayta, guaytar; gard, regarder)

ESGUARDAMENT. V. ESGUARD.

ESGUARDAR. v. modo inf. Mirar.

ESGUARDARON. v. Miraron. - S‘ esguardaron: se miraron.

ESGUARDAT. part. pas. de "esguardar”. Mirado.

ESGUARDATS. v. Mirad.

ESMENDA. sust. c. Enmienda. (smena, esmena)

ESNE. v. Es (de ello). (ne es, en es)

ESPAHATJABAN. v. Despachaban. (espatxaban, espatxar, despatxar, despachar)

E ' SPAHORDIT. Y espantado.

ESPAVENTABLE. adj. Espantoso, espantosa.

ESPAVENTAMENT. sust. c. Espanto.

ESPER. v. Espero.

ESPER. sust. c. Esperanza.

ESPERANÇA. V. ESPER.

ESPERATS. v. Esperáis.

ESPERIT. sust. c. Espíritu. (espirit, sperit, espirit, etc)

ESPERITAL. adj. Espiritual, inmaterial.

ESPERITALMENT. adv. Espiritualmente.

ESPES. adj. Frecuente, a menudo. - Mi ha vençut tant espes: me ha vencido tan a menudo. (espés, espès)

ESPIRACIÓ. sust. c. Inspiración, animación.

ESPIRAMENT. V. ESPIRACIÓ.

ESPIRANT, v. gerundio de "espirar". Inspirando, animando.

ESPIRAR. v. modo inf. Inspirar, animar.

ESPIRAT. part. pas. de "espirar". Inspirado, animado.

ESPIRATS, V. Inspiráis, animáis.

ESPIRIT. V. ESPERIT.

ESPIRITAL. V. ESPERITAL.

ESPITAL. sust. c. Hospital. - Significa también la orden hospitalaria de San Juan de Jerusalén. (Spital)

ESQUARMENT. sust. c. Escarmiento. (escarment)

ESQUERRE. adj. Izquierdo, siniestro. (esquerra : zurda : izquierda)

ESQUIVAR. v. modo inf. Esquivar.

ESQUIVETS. v. Esquivéis.

ESSENCIALITAT. sust. c. La naturaleza y condición de lo que es esencial.

ESSENT. v. gerundio de "esser". Siendo, estando, existiendo.

ESSER. sust. c. Ser.

ESSER. v. Ser, estar.

EST. v. Eres, estás, existes.

EST. pron. Este. (también el punto cardinal Este)

ESTÁ. v. Es, está.
ESTABIT. V. ESTABLIT.

ESTABLIT. part. pas. de "establir”. Establecido.

ESTAIG. v. Estoy.

ESTA 'L. Está el, es el.

ESTAMENT. sust. c. Estado, condición de una cosa o persona, importancia, p.e: algun fayt que sia de molt gran estament: algún hecho o empresa que sea de gran importancia. (estamento, los tres estamentos : eclesiástico, militar, jurídico)

ESTÁN. V. ESTANT.

ESTAN. v. Son, están, existen.

ESTAN. sust. c. Instante.

ESTANT. v. gerundio de "estar”. Siendo, estando.

ESTAR. v. modo inf. Ser, estar, y alguna vez es, esta. - En otros lugares existir.

ESTARAY. v. Seré, estaré. (Estaray de tot bé faydit,)
ESTARETS. v. Estaréis, sereis.

ESTÁS. v. Estás, eres.

ESTAT, ESTADA. part. pas. de "estar". Sido, estado, estada. - Alguna vez se lee

estada por está.

ESTATS. v. Sed, sois; estad, estáis.

ESTATSME. v. Sedme, estadme.

ESTATSNE. v. Estad (de ello). (Ans ne siats alegre e estatsne joyós,)

ESTAY. v. Soy, estoy, y a veces es, está.

ESTATZ. V. ESTATS.

ESTÉ. v. Extiende (estiende).

ESTECH. v. Estuvo.

ESTEGRE. v. Estuviera. (estiguere)

ESTEGREN. v. Estuvieron, existieron.

ESTEGUÉS. v. Estuviese. (estigués)

ESTELA. sust. c. Estrella. (estel, estels, esteles, estrelles)

ESTÉS. v. Fuese, estuviese.

ESTEVEN. sust. p. Esteban. (Steve, Esteve)

ESTIA. V. Esté. (estigue; estigui)

ESTIA ‘N. Esté en.

ESTIAN. v. Estén.

ESTIATS. v. Seáis, estéis; sed, estad.

ESTOL. V. STOL.

ESTOMÍ. v. Hundió, cayó, arruinó.

ESTORS. part. pas. pl. de “estorçre o estorcer". Arrancados, extraídos, libertados.

ESTORT. part. pas. de "estorçre". Arrancado, extraído, libertado. (liberado)

ESTRENA. sust. c. Presente, estreno de una cosa, regalo.

ESTRUMENT. sust. c. Instrumento, instrumento de música. (instrument)
ESTS. pron. Estos. (aquests, aquets, estos)

ESVAHIREN. v. Conquistaron.

ESVAHITS. part. pas. pl. de "esvahir". Conquistados.

ESVESIMENT. sust. c. Conquista.

ET. conj. Y.

ET. pron. Te. (te diu : et diu)

E ‘T. Y te.

ETAT. sust. c. Edad. (edat)

ETERNAL. adj. Eternal. (eterno)

ETERNALMENT. adv. Eternamente (eternalmente).

ETERNAR. v. modo inf. Eternizar.

ETERNAT. part. pas. de "eternar”. Eternizado.

ETERNITAT, sust. c. Eternidad. (eternidat)

ETS. v. Eres.

EU. pron. Yo. (jo)

EUS. pron. Os.
E ‘US. Y os.

EVITERNAL. sust. c. Salvación eterna. (sempiterno; eternidad)

EVITERNAR. v. modo inf. Dar la salvación eterna.

EVITERNATS. part. pas. pl. de "eviternar”. Salvados en la eternidad.

EXALÇADES. adj. Ensalzadas.

EXALÇAMENT. sust c. Ensalzamiento.

EXALÇAR. v. modo inf. Ensalzar.

EXALÇAT. part. pas. de "exalçar". Ensalzado.

EXAMENT. adv. Juntamente.

EXAMENTS. V. EXAMENT.

EXAUSEIX. v. Escucha, oye.

EXAUSIT. part. pas. de "exausir". Oído, escuchado. (ausir; exaudire, audire)

EXCITAR. v. modo inf. Excitar (escitar).

EXELLATS. part. pas. pl. de "exellar". Desterrados.

EXELLER. sust. c. Destierro. (exili; exell; exilio)

EXEMPLI. V. EXIMPLI.

EXEMPLIFICAT. part. pas. de "exemplificar". Puesto en o por ejemplo.
EXÍ. v. Salió. (eixí; exir, eixir; salir; exit inglés: salida, exitus : muerte en medicina)

EXIDES. sust. c. pl. Salidas. (eixides; sortides pronunciado “surtides”)

EXIMPLI. sust. c. Ejemplo.

EXIMPLI ‘NS. Ejemplo nos. (eximpli ens - nos - mos)

EXIMPLIFICAR, v. modo inf. Poner en o por ejemplo. (ejemplificar)

EXIR. v. modo inf. Salir. (yo ixco, ixes, ix, ixim o eixim, ixiu o eixiu, ixen)

EXIT. part. pas. de “exir". Salido.

EXOBLIDAR. v. modo inf. Olvidar.

EXOEIS. v. Escuchas, oyes.

EXOEIX. V. EXAUEIX.

EXOIDOR, sust. c. El que escucha. (oidor; de comptes : de cuentas)

EXOIMENT. sust. c. El acto de escuchar.

EXOIR. v. modo inf. Escuchar, oír.

EXOIT. part. pas. de "exoir", Escuchado, oído.

EYL, pron. Él.

EYLA. pron. Ella.

EYLS. pron. pl. Ellos.