Mostrando las entradas para la consulta escola ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta escola ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de septiembre de 2024

Peticio, Petition - Philantropos

  

Peticio, Petition, s. f., lat. petitionem, pétition, prière.

Fan falsas peticios e quero fals jutges.

La peticio que ell nos essenha.

V. et Vert., fol. 15 et 37.

Ils font de fausses demandes et cherchent de faux juges.

La prière qu'il nous enseigne.

Per demanda o petition de somma d'argen. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 473. 

Par demande ou pétition de somme d'argent.

CAT. Petició. ESP. Petition (petición). PORT. Petição. IT. Petizione. 

(chap. Petissió, petissions; demanda, demandes; v. demaná.)

2. Appetit, Apetit, s. m., appétit, envie, désir.

Per l' apetit d' un home. Chronique des Albigeois, col. 60.

Pour l' appétit d'un homme.

Vencer los appetitz del cors. Arbre de Batalhas, fol. 261.

Vaincre les appétits du corps. 

CAT. Apetit. ESP. Apetito. PORT. Apetite. IT. Appetito.

(chap. Apetit, apetits; gana, ganes; dessich, dessichos.)

3. Appetiment, s. m., appétit, désir.

Perdo appetiment de manjar.

Engendra appetiment dezordenat.

Eluc. de las propr., fol. 30.

Perdent désir de manger.

Engendre appétit désordonné.

(chap. Apetimén, apetimens : apetit, apetits.)

4. Appetitiu, adj., appétitif, qui produit l'appétit, le désir.

La virtut appetitiva que es ministrativa de talent et de desirer de aliment.

Eluc. de las propr., fol. 14.

La faculté appétitive qui est productive d'envie et de désir d'aliments.

CAT. Apetitiu. ESP. Apetitivo. IT. Appetitivo. (chap. Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá.)

Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá


5. Appetar, v., lat. appetere, convoiter, désirer, ambitionner.

Lo qual conte de Montfort l' appetet (la terra) e prenguet.

Chronique des Albigeois, col. 19. 

Lequel comte de Montfort l'ambitionna (la terre) et la prit.

CAT. Apetir. ESP. PORT. Apetecer. IT. Appetere. 

(chap. Apetí: apetixco o apetixgo, apetixes, apetix, apetim, apetiu, apetixen; apetit, apetits, apetida, apetides.)

6. Repetitio, s. f., lat. repetitio, répétition.

Repetitio d'una meteyssa dictio en la fi de verset. Leys d'amors, fol. 123.

Répétition d'un même mot en la fin de verset.

- Figure de grammaire.

Fay se repetitio per aquela meteyssha maniera. Leys d'amors, fol. 123. Se fait répétition de cette même manière. 

CAT. Repetició. ESP. Repetición. PORT. Repetição. IT. Repetizione, ripetizione. (chap. Repetissió, repetissions; v. repetí.)

7. Repeteire, s. m., lat. repetitorem, répétiteur.

De Clemen... repeteires... en essenhar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 22. De Clément... répétiteur... pour enseigner. 

CAT. ESP. PORT. Repetidor. IT. Ripetitore, ripititore. 

(chap. Repetidó, repetidós, repetidora, repetidores : que repetix, be un curs a escola, be les ondes de radio, tv, internet, etc...)

8. Repetir, v., lat. repetere, répéter.

Deu hom repetir et entendre las paraulas del comensamen.

Leys d'amors, fol. 112.

On doit répéter et entendre les paroles du commencement. 

Subst. Car el repetir no m' agrada. Brev. d'amor, fol. 6. 

(chap. Ya que lo repetí no m' agrade.)  

Car le répéter ne m'agrée pas.

Part. pas. Li duy bordo de la premiera cobla son repetit en la segonda. Aquesta dictio tan soen repetida.

Leys d'amors, fol. 34 et 114. 

Les deux vers du premier couplet sont répétés dans le second.

Ce terme si souvent répété.

CAT. ESP. PORT. Repetir. IT. Ripetere. 

(chap. Repetí: repetixco o repetixgo, repetixes, repetix, repetim, repetiu, repetixen; repetit, repetits, repetida, repetides.)

9. Competent, adj., lat. competentem, compétent.

Son judges competentz. Fors de Béarn, p. 1074.

Sont juges compétents.

- Convenable, suffisant.

Distancia competent.

Purgar... ab competent medecina.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 92.

Distance convenable. 

Purger... avec médecine convenable.

CAT. Competent. ESP. PORT. IT. Competente.

(chap. Competén, competens, competenta, competentes.)

10. Competentment, adv., convenablement, suffisamment.

Sian refresquit competentment de viandas.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 42. 

Qu'ils soient rafraîchis convenablement de vivres. 

CAT. Competentment. ESP. PORT. IT. Competentemente. 

(chap. Competenmen.)

11. Competir, v., lat. competere, compéter.

Pogues o degues competir, o appartener.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Pût ou dût compéter, ou appartenir.

A las autras cors competiria drech de ho far.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 495. 

Aux autres cours compéterait droit de le faire.

CAT. Competir. ESP. Competer. PORT. Competir. IT. Competere.

(chap. competre, incumbí, correspondre : aixó te compet a tú, ella té la competensia en este tema, ella es competén o competenta; no confundí o confondre en competí, de competissió, competissions: competixco o competixgo, competixes, competix, competim, competiu, competixen; competit, competits, competida, competides.)


Petit, adj., petit, faible.

E 'l reys Felips cassa lai, ab falcos,

Sos passeratz e 'ls petitz auzelhos.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi.

Et le roi Philippe chasse là, avec faucons, ses passereaux et les petits oisillons.

Petita boca, belhas dens.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Petite bouche, belles dents.

Fig. El cors a gran e lonc e 'l cor petit e fals. 

Sordel: Sel que. 

Le corps il a grand et long et le coeur petit et faux.

Tals es apellatz petitz 

Qu' es, quan s' eschai, pros et arditz.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel est appelé faible qui est, quand il faut, preux et hardi.

Tant son li mal gran e petit li be.

Cadenet: Ben volgra.

Tant sont les maux grands et petits les biens.

- Adv. Peu.

Sabetz petit, car pauc avetz apres. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo. 

Vous savez peu, car peu vous avez appris. 

Es petit amatz 

Hom paubres e coytatz.

P. Cardinal: Selh jorn que. 

Est peu aimé homme pauvre et pressé. 

Conoyss e sent et enten que petit val e petit pot.

(chap. Coneix y sén (o sentix) y entén que poc val y poc pot.)

V. et Vert., fol. 50.

Il connaît et sent et entend que peu il vaut et peu il peut.

ANC. FR. Le chevalier se desmenta,

Petit dormi, matin leva.

Roman de Rou, v. 7116.

Adv. comp. Diguas me, tu heretje, parl' ab me un petit.

(chap. Disme, tú hereje, parla en mí un poc, poquet.)

Izarn: Diguas me tu.

Dis-moi, toi hérétique, parle avec moi un peu. 

Esgardet vas terra un petit. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

Regarda vers terre un peu. 

ANC. FR. Poiz le pria asez ke un petit menjast, 

Preist la cherité, un petit dinast.

Roman de Rou, v. 2491.

La resplandors del solelh la comensa a ferir petit cada petit.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

La clarté du soleil la commence à frapper petit à petit.

De petit en petit venc en gran estat. Arbre de Batalhas, fol. 26. 

De petit en petit (petit à petit) il vint en grande position.

En petit d' ora ven grans bes.

(chap. En poc tems ve gran be.)

Arnaud de Cotignac: Lo joi comens. 

En peu de temps vient grand bien.

ANC. IT. Di quel che costa a lei men che festuga

Petita.

Ancor non sien pitettè.

Barberini, Docum. d'amore, p. 253. 

CAT. Petit. (chap. Menut; poc.)

2. Petitet, adj. dim., petit, tout petit, enfant.

Auzeletz que son petitetz, 

C' om pren per mei lo cap ab bretz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Oiselets qui sont tout petits, qu'on prend par le milieu de la tête avec piéges. 

Subst. Aportavan li un petitet qu' el toques.

(chap. Li portaben un chiquet (pera) que lo tocare.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 10. 

Ils lui apportaient un enfant (pour) qu'il le touchât.

- Adv. légèrement, petitement.

Mot petitet vol durmir. Brev. d'amor, fol. 52. 

Moult légèrement veut dormir. 

ANC. FR. De la dame vos voldrai dire 

Un petitet de sa beauté.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 408.

Un petitet se tret ariere. Roman du Renart, t. II, p. 102.

CAT. Petitet. (chap. Menudet, menudets, menudeta, menudetes; minudet, minudets, minudeta, minudetes; poquet, poquets, poqueta, poquetes.)

3. Petitament, adv., petitement.

No trompet pas petitament. Arbre de Batalhas, fol. 7.

Il ne trompa pas petitement.


Petra, s. f., lat. petra (N. E. petrus y variantes), pierre.

Jaspis es una petra qui a XVII semblansas.

P. des Bonifaces, Not. des Mss., t. V, p. 705.

Le jaspe est une pierre qui a dix-sept apparences.

CAT. Pedra. ESP. Piedra. PORT. Pedra. IT. Pietra. 

(chap. Pedra, pedres; pedreta, pedretes. Sinonims: códul, coduls, códol, codols; barrócul, barroculs; canto, cantos, etc.)

2. Peira, Peyra, s. f., lat. petra, pierre.

Que 'l gota d' aigua que chai,

Fer en un loc tan soven

Que trauca la peira dura.

B. de Ventadour: Conortz era.

Vu que la goutte d'eau qui tombe, frappe en un endroit si souvent qu'elle troue la pierre dure. 

Si las peiras eran pa

E que las aiguas fosson vi.

(chap. Si les pedres foren pa y les aigües foren vi (siríe tanta la gloria que 'n parlaríe la historia. Si només calguere obrí les barres y caigueren butifarres.))

P. Cardinal: Tan son valen.

Si les pierres étaient pain et que les eaux fussent vin.

Loc. No y remanria peyra sobre peyra.

(chap. No hi quedaríe pedra sobre pedra.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 6. 

N'y demeurerait pierre sur pierre. 

Pausarai en Sion la soberana peira cantonal. Doctrine des Vaudois. 

Je poserai en Sion la souveraine pierre angulaire.

(chap. Yo posaré (ficaré) a Sion la soberana pedra angular, cantonera : del cantó, ángul.)

Clercia no valc anc tan

Qu' els solo anar prezican, 

Aras van peiras lansan 

A l' autra gen.

P. Cardinal: Un decret.

Le clergé ne valut oncques tant qu'ils ont coutume d'aller prêchant, maintenant ils vont lançant pierres à l'autre gent.

Proverb. Qui met peira contra son vizi si nafrara en lei.

(chap. Qui fique pedra contra son veí se nafrará (o ñafrará, ferirá, fará mal) en ella.)

Trad. de Bède, fol. 64.

Qui met pierre contre son voisin, se blessera en elle.

- Pierreries.

Es pus pretios, pus cars e pus valens

Que peiras pretiosas ni fis aur ni argens.

Pierre de Corbiac: El nom de. (N. E. Pierre también viene de petra, Petrus, PetrvsPetronila, Peironela, Peire, Peyre, Pere, Pedro, Peter, Piotr, etc. Toponimia: Peirapertusa, Peyrapertusa, Petrapertusa : petra + pertus; Peralada : Petralata, etc.)

Est plus précieux, plus rare et plus valant que pierres précieuses ni or fin ni argent.

Era cubert de peyras preciosas. Philomena.

Était couvert de pierres précieuses.

- En parlant de l'aimant.

Aissi col fer la peira d' ariman, 

Tira ves si fin' amors solamen.

Bernard Tortis: Per ensenhar. 

Ainsi comme la pierre d'aimant le fer, elle attire vers soi pur amour seulement.

Par allusion au serment que faisaient les combattants, dans les jugements de Dieu, de ne porter sur eux aucune amulette.

No sai si us portatz peir' o breu,

Qu' en aissi m faitz fondre cum nieu. 

Guillaume de Berguedan: Lai on hom. 

Je ne sais si vous portez pierre ou bref, vu que par ainsi vous me faites fondre comme neige.

ANC. CAT. Peyra. (chap. Pedra.)

- Sorte de poids et de mesure.

Durant le moyen âge, le mot pierre servait à désigner un poids, qui variait de huit jusqu'à quinze livres; c'était aussi une mesure.

Voyez Du Cange, Gloss,, t. V, col. 430-1.

La mesure du froment s'appelait petrata, ibid., 433; et Perea, Carpentier, t. III, col. 242.

Las dichas cinquanta peiras de blat de las proprias lauransas de la abaia.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35. 

Lesdites cinquante pierres de blé des propres champs de l'abbaye.

ANC. FR. S'il poise 36 pierres au prix de 9 livres la pierre.

Tit. des Péages de Paris. Du Cange, t. V, col. 431.

3. Peyreta, s. f. dim., petite pierre.

Am V peyretas. Leys d'amors, fol. 140. 

(chap. En 5 pedretes.)

Avec cinq petites pierres.

Peyretas ades lansan. V. de S. Alexis.

Lançant incessamment de petites pierres. 

CAT. Pedreta. (chap. Pedreta, pedretes.)

4. Peiros, Peyros, adj., lat. petrosus, pierreux, de pierre.

Tolrai vos lo cor peiros, 

E cor de carn vos donarai.

Brev. d'amor, fol. 82.

Je vous ôterai le coeur de pierre, et coeur de chair vous donnerai.

Peyressilh... naysh soven en locs peyrozes.

Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil... naît souvent en lieux pierreux.

(N. E. Petra, peira, peyra: Peyressilh; perejil, como mi primo Pedro Gil Guimerá; chap. julivert; FR. Persil, jolverd; Deutsch: Petersilie. 

EN. Parsley.)

CAT. Pedrigos. ESP. (pedregoso) PORT. Pedrogoso. IT. Pietroso, petroso.

(chap. Pedregós, pedregosos, pedregosa, pedregoses.)

5. Peyrient, adj., de pierre.

En doas taulas peyrientes la trames a Moises. Nobla Leyczon.

(chap. En dos taules de pedra la va transmetre o transmití a Moisés; la ley, los deu manamens.)

Sur deux tables de pierre il la transmit à Moïse.

6. Peyralier, s. m., maçon.

Fay tot a regla coma peyralier lo mur tot engal a livell. V. et Vert., fol. 59. Fait tout à la règle comme maçon le mur tout égal de niveau.

ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. (chap. Pedré, pedrés, pedrera, pedreres; picapedrépicapedrés, picapedrera, picapedreres; marmolista o marmoliste, marmolistes; lapidari, lapidaris, lapidaria, lapidaries, del latín lapides, tamé pedra, lápida, lápides. Pedrera, de pedra, com cantera de canto, es lo puesto d' aon se trau la pedra. Tosquera, a Beseit, de aon se traíe la tosca, pedra porosa, travertino. Lo toscá, que ara es un hotel y restaurán a la vora del toll de Rabosa.)

riu de les basses, toll de Rabosa, racó del Toscá 4

7. Peirier, s. m., pierrier, machine à lancer des pierres.

Can trazo 'l peirier, 

E 'l mur dezanvana.

B. Arnaud de Montcuc: Er quan li.

Quand les pierriers tirent, et le mur s'écroule.

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel,

Pogratz aver.

(chap. Lo reino o regne de Tesalónica, sense pedré (catapulta) y sense manganell, podríes tindre (conquistá, conseguí.))

E. Cairels: Pus chai.

Le royaume de Thessalonique, sans pierrier et sans mangoneau, vous pourriez avoir. 

CAT. Pedrer. ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. IT. Petriere. 

(chap. Pedré, manganell, catapulta.)

8. Peireira, s. f., pierrier.

Adoncs veirem aur et argen despendre, 

Peireiras far, destrapar et destendre.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Alors nous verrons or et argent dépenser, pierriers faire, lever tentes et détendre.

ANC. FR. Enging, perriere, ne befroi.

Desoz la tor sont les perrieres

Qui lanceront pierres plenieres. 

Roman du Renart, t. I, p. 289; et t. II, p. 327. 

9. Peiriera, Peirrera, s. f., carrière. 

Bartas, aiguas e peirieras. Tit. de 1278. Arch. du Roy., J. 308. 

Bois, eaux et carrières.

Peira de las peirreras.

Cout. de Fumel, de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 138. 

Pierre des carrières.

CAT. ESP. Pedrera. PORT. Pedreira. IT. Petriera. 

(chap. Pedrera, pedreres; cantera, canteres; tosquera, tosqueres.)

10. Peyrin, adj., de pierre.

Lucafer s'en montet en la sala peyrina. 

D'una sala peyrina que fo haut compassada.

Roman de Fierabras, v. 2660 et 4212. 

Lucafer monta en la salle de pierre. 

D'une salle de pierre qui fut haut disposée.

ANC. FR. 

En la maison Symon, en la chambre perrine. Roman de Berte, p. 78.

11. Peiro, Perro, Peiron, Peyron, s. m., perron, petits escaliers en pierres ou en marbre, placés aux portes des villes, des châteaux et sur les routes, de distance en distance, pour que les voyageurs pussent monter plus commodément à cheval.

Bel companhos, las! foras, al peiros, 

Me precavatz qu'ieu no fos dormilhos. 

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Beau compagnon, hélas! dehors, au perron, vous me priiez que je ne fusse pas dormeur. 

Peyrons obratz e bels tauliers. V. de S. Honorat. 

Perrons ouvragés et beaux tabliers.

Clavelat en la cros e batutz al peiron. V. de Ste. Magdelaine.

Cloué sur la croix et battu au perron.

A Toloza, part Montagut, 

Plantara 'l coms son guonfaino 

Al prat comtal, josta 'l peiro.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

A Toulouse, par delà Montagut, le comte plantera son gonfanon, dans le pré comtal, contre le perron.

ANC. FR. Au perron de la sale la royne descent. Roman de Berte, p. 16. Garda li dus de delez un perron. Roman d'Agolant, v. 472.

- Sorte de balcon.

Lai al perro on ella vai sezer.

G. Faidit: De lieis. 

Là sur le perron où elle va s'asseoir.

(N. E. Consultar: peirón o humilladero.)

12. Peyrenat, adj., sauvage, qui vit au milieu des rochers.

De cabra peyrenada. Eluc. de las propr., fol. 89. 

De chèvre sauvage.

(chap. Cabra salvache o salvache, que acampe per les roques o roquissals, capra hispanicapirenaicadels Alpes, íbex, íbice alpino, etc.)

Las cabras montesas de Beceite ya caminan a dos patas

13. Peyressilh, Peressilh, s. m., lat. petroselinum, persil.

Peyressilh pren tal nom, quar naysh soven en locs peyrozes... val en vianda et en medicina. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil prend tel nom, parce qu'il naît souvent en lieux pierreux... 

il vaut en nourriture et en médecine.

Pren fenolh, peressilh, api. Collect. de recettes de méd. 

Prends fenouil, persil, ache.

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)



14. Pelitre, s. m., lat. petroselinum, ache, persil sauvage.

Pelitre... en yvern si cuelh. Eluc. de las propr., fol. 220.

Ache... se cueille en hiver.

CAT. ESP. PORT. Pelitre.

15. Apeyregar, Apeyreguar, v., lapider.

Apeyregar e aucire.

Giteron la fora de la ciutat, e apeyregueron la. 

Hist. de la Bible en prov., fol. 78 et 41.

Lapider et tuer.

La chassèrent hors de la cité, et la lapidèrent.

(chap. Lapidá, codolejá, pedregá. Yo lapido, lapides, lapide, lapidem o lapidam, lapidéu o lapidáu, lapiden; lapidat, lapidats, lapidada, lapidades.) 

16. Empeirezir, v., pétrifier, durcir.

Part. pas. Pero si la gorga es tan durzida

Que sia cais empeirezida.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Pourtant si la gorge est si durcie qu'elle soit quasi pétrifiée.

Cant es empeirezida. Brev. d'amor, fol. 229. 

Quand elle est pétrifiée.

ANC. FR. Le peitrissant avec la terre

Que les rayons du beau soleil 

Echauffez soudain empierrerent.

Rémi Belleau, t. 1, fol. 53. 

Nostre coeur est endurcy, empierré.

Camus de Belley, Diversités; t. II, fol. 330.

IT. Impietrire. (chap. petrificá, petrificás : fé, fés de pedra, endurí, endurís : fé du, ficás du.)


Peze, s. m., lat. pisum, pois.

Per quatre livras de pezes. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Pour quatre livres de pois.

CAT. Pesol. IT. Pisello. (chap. Pésolpesols. ESP. Guisante.)


Pezolh, Pezoill, Peoill, s. m., lat. pediculus, pou.

Cum pezolhs, negras e 'scorpios. Brev. d'amor, fol. 53.

Comme poux, puces et scorpions.

Pezoills et arnas l' en naisson. 

Cant auzels a peoills.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Poux et mites lui en naissent. 

Quand oiseau a poux.

ESP. Piojo. PORT. Piolho. IT. Pidocchio. (chap. Poll, polls. Tamé se li diu poll, polls al pollastrepollastres.)

2. Peoillet, s. m. dim., petit pou.

Car peoilletz noiris e fa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car de petits poux il nourrit et engendre.

ESP. Piojillo. IT. Pidocchino. (chap. Pollet, pollets. Tamé se li diu al pollastret, pollastrets.)

3. Pezolhos, Peoillos, adj., pouilleux.

Si vostr' auzel es peoillos.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau est pouilleux.

La pel... trop escatoza et pezolhosa. Eluc. de las propr., fol. 99-100.

La peau... trop écailleuse et pouilleuse.

ESP. Piojoso. PORT. Piolhoso. IT. Pidocchioso.

(chap. Pollós, pollosos; pollut, polluts.)

4. Peoillia, s. f., maladie de poux.

Aissi perdra la peoillia.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ainsi il perdra la maladie de poux.

ESP. (piogeria) Piojería (miseria, escasez, menudencia, poquedad). 

PORT. Piolharia.

5. Espulgar, v., bas lat. expulicari, épouiller, ôter les poux.

Ab nostres cofraires que soy appariatz,

Que m' espulgo ni grato, can m' en ven volontatz.

Izarn: Diguas me tu.

Avec nos confrères (avec) qui je suis apparié, qui m' épouillent et grattent, quand m' en vient volonté.

Quan espulga home... pezolhs. Eluc. de las propr., fol. 258.

Quand on épouille... poux.

ESP. (+ despiojar) PORT. Espulgar. IT. Spuleiare. (chap. Despollá.
Si es de pussa, pusses, despussá.)


Philantropos, adj., grec *gr, philanthrope.

Philantropos... vol dire amant d'home. Eluc. de las propr., fol. 212.

Philanthrope... veut dire ami de l'homme.

ESP. (filántropofilántropa) PORT. IT. Filantropo.

(chap. filántropo, filántropos, filántropa, filántropes; de filia, philia : amor + antropos : home.)

miércoles, 7 de agosto de 2024

O - Desobedir

O


O, s, m., quatrième voyelle et quinzième lettre de l'alphabet, o. 

V (5) vocals son: a, e, i, o, u. 

Li datiu e l' ablatiu termenat en o.

(chap. Los datius y los ablatius acabats en o.)

Leys d'amors, fol. 2 et 11. 

Cinq voyelles sont: a, e, i, o, u. 

Les datifs et les ablatifs terminés en o.

2. O, conj. alternative, ou. 

Per un, o per dos, o per tres.

(chap. Per un, o per dos, o per tres. ¿Veéu alguna diferensia del ocsitá que fée aná Rambaud de Vaqueiras en lo chapurriau? En castellá seríe: por uno, o por dos, o por tres. Es una llengua diferenta que se entén perfectamen, encara que no hagueres anat a cap escola y sol parlares ocsitá, entendríes lo castellá del mateix tems. Lo mateix passe en tots los idiomes y dialectes derivats del latín si se comparen agarrán un mateix tems.)

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut.

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres.

Par un, ou par deux, ou par trois.

CAT. Ó. ESP. IT. O. (chap. O.)

3. O, pron. relatif m. employé neutr., lat. hoc, le, cela.

Voyez la Gramm. rom., p. 229. 

Qui fai deslial obra,

Segon c' a servit, o cobra.

(chap. Qui fa desleal obra, segons (lo) que ha servit, “u” cobre.

Se pot escriure “ho”, de hoc latín, pero se pronunsie u, y en ocsitá se trobe moltes vegades escrit “O”.)

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Qui fait oeuvre déloyale, selon qu'il a mérité, le recouvre.

S' agues mais de que us fezes prezen, 

De tot lo mon o feyra, si mieus fos.

Pistoleta: Ar agues ieu. 

Si j'eusse plus de quoi je vous fisse présent, de tout le monde je le ferais, si mien il fût.


Obedir, Obezir, v., lat. obedire, obéir, être soumis.

Qui fes totz los bes que pogra far...,

Et obezis so qu' es d' obediensa,

De belh saber agra belha sabensa.

G. Riquier: Fortz guerra.

Qui fît tous les biens qu'il pourrait faire..., et obéît à ce qui est d' obéissance, de beau savoir aurait belle science. 

Part. pas. Mout mi tenon a gran honor

Totz selhs cuy ieu n' ey obeditz.

G. Rudel: Belhs m' es l' estius. 

Moult me tiennent en grand honneur tous ceux à qui j'en ai obéi.

CAT. Obeir. ESP. PORT. Obedecer. IT. Obedire, obbedire, ubbidire.

(chap. Obeí: obeíxco, obeíxes, obeíx, obeím, obeíu, obeíxen; obeít, obeíts, obeída, obeídes; fé cas : fesme cas o te blandiré les costelles. Si no me obeíxes o no me fas cas te marcaré la espardeña a la esquena. Y no t' u tornaré a repetí.)

2. Obediensa, Hobediensa, s. f., lat. obedientia, obédience, obéissance, soumission.

Us fan senhor 

Amors, Jovens ab Honor, 

E us portan obediensa

Quascun jor.

Richard de Barbezieux: Lo nous mes. 

Amour, Grâce avec Honneur, vous font seigneur, et vous portent obédience chaque jour. 

Hobediensas e liansas e subjectios.

Tit. du XVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 222.

Obédiences et hommages-liges et soumissions.

Qui fes totz los bes que pogra far...,

Et obezis so qu'es d' obediensa.

G. Riquier: Fortz guerra.

Qui fît tous les biens qu'il pourrait faire..., et obéît à ce qui est d' obéissance. 

CAT. ESP. PORT. Obediencia. IT. Obbedienza, ubbidienza.

(chap. Obediensia, obediensies.)

3. Desobedir, v., désobéir.

Part. prés. subst. Desobediens als senhors et al comunal de la villa.

Cout. de Gourdon, de 1244.

(chap. Desobediens als siñós y al comú de la vila. Miréu com escribíen a Gourdon al añ 1244; está a 922 kilómetros de Valderrobres en coche, 

y Vaud a Suiza a 1000 a peu. Allí antes del 1100 ya se troben textos escrits en ocsitá ben format com a llengua, per ejemple La Nobla Leyczon.)

Les désobéissants aux seigneurs et à la communauté de la ville.

CAT. Desobeir. ESP. PORT. Desobedecer. IT. Disubbidire.

(chap. Desobeí: desobeíxco, desobeíxes, desobeíx, desobeím, desobeíu, desobeíxen; desobeít, desobeíts, desobeída, desobeídes; no fé cas. 

Si me desobeíxes te acarissiaré la esquena en una forca de ferro.)

Nunciar

 

Nunciar, v., lat. nuntiare, annoncer.

Metges deu nunciar breu malaptia. Trad. de Bède, fol. 76.

Médecin doit annoncer courte maladie. 

Part. pas. Sia nunciat

Que man mos albercs penre en la ciptat. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15. 

Qu'il soit annoncé que j'ordonne de prendre mes logements dans la cité. ANC. FR. Tant de paires de robes ne valent une trompe 

Que par les rues nuncent ta venue à grant pompe. 

Jehan de Meung, Test., v. 662. 

Ses conpaignons cuidoit noncier 

Qant lor blez seroit à soier.

Roman du Renart, t. III, p. 10. 

Envoya un de ses héraults à la porte de la ville noncer à ceux de dedans.

Monstrelet, t. 1, fol. 204. 

ANC. ESP. PORT. Nunciar. IT. Nunciare, nunziare. (chap. nunsiá, lo que fa lo nuncio o nunsio, per ejemple lo del Papa de Roma : anunsiá.)

Papa Roma,Francisco, cardenal Omella, Queretes, Cretas

2. Nonciatiu, adj., annonciatif, propre à annoncer, messager.

Columba de patz es nunciativa. Eluc. de las propr., fol. 143. 

(chap. Coloma es de pas anunsiativa, anunsiadora, mensajera o missachera. Lo colom es de pas anunsiatiu, anunsiadó, mensajero o missaché: la paloma.)

1714, Colom català, viure lliure, cup, esquerra, ANC, Ómnium, Generalitat de Catalunya, tv3%, CIU, independència, escola en català, volem votar, Da Vinci català,

Colombe est de paix messagère.

3. Annunciar, Anunciar, Annonciar, v., lat. annuntiare, annoncer, rapporter.

Can son delhieuradas de pena, annuncio a lor amix. 

Liv. de Sydrac, fol. 99. 

Quand elles sont délivrées de peine, elles annoncent à leurs amis.

Eys Dieus nos anuncia: Qui trop s' yssaussa mens es.

Bernard Martin: D' entier vers. 

Dieu même nous annonce: Qui trop s'exhausse moins est.

Us anunciara las causas. Frag. de trad. de la Passion. 

Vous annoncera les choses. 

Part. pas. Per l' angel annonciada. Brev. d'amor, fol. 83.

Par l'ange annoncée.

CAT. ESP. Anunciar. PORT. Annunciar. IT. Annunziare. (chap. Anunsiá, nunsiá: anunsio, anunsies, anunsie, anunsiem o anunsiam, anunsiéu o anunsiáu, anunsien; anunsiat, anunsiats, anunsiada, anunsiades.)

4. Annunciatio, Anunciacion, s. f., lat. annunciationem, annonciation, annonce.

Te fetz l' annunciatio. Brev. d'amor, fol. 101. 

Te fit l' annonciation.

Des la anunciacion e des la nativitat. Hist. de la Bible en prov., fol. 67. Dès l' annonciation et dès la nativité. 

CAT. Anunciació. ESP. Anunciación. PORT. Annunciação. 

IT. Annunziazione. (chap. Anunsiassió, com la del ángel o arcángel Gabriel a María, anunsiassions.)

5. Anunciamen, s. m., annonciation. 

Trames son Filh en terra naisser temporalmens 

De una sancta Verge per anunciamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Il envoya son Fils en terre naître temporellement d'une sainte Vierge par annonciation.

ANC. FR. Par l' annunciement du saint angel Gabriel. 

Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. 1, ch. 11. 

ANC. CAT. Anunciament. ANC. ESP. Anunciamiento. IT. Annunziamento.

(chap. Anunsiamén, anunsiamens : anunsiassió, anunsiassions.)

6. Denunciar, Denonciar, v., lat. denuntiare, dénoncer, déclarer, signifier, annoncer.

Ieu t' o venrai denunciar. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Je viendrai te l' annoncer. 

Lo denuncia dampnat. Liv. de Sydrac, fol. 104. 

Le déclare damné.

Si lo compraire no li poc denonciar qu' el li garis la causa qu' el li vendet.

(chap. Si lo compradó no li podíe denunsiá que ell li garantix la cosa que ell li veníe.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 95. 

Si l'acheteur ne lui put déclarer qu'il lui garantit la chose qu'il lui vendit. Part. pas. Atrestan ben cum si li fos denonciat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 95. 

Aussi bien comme s'il lui fut dénoncé. 

CAT. ESP. PORT. Denunciar. IT. Dinunziare. (chap. Denunsiá: denunsio, denunsies, denunsie, denunsiem o denunsiam, denunsiéu o denunsiáu, denunsien; denunsiat, denunsiats, denunsiada, denunsiades. Sinónim de declará, explicá, anunsiá; avui en día sol se fa aná en cas de ficá una denunsia, be al ajuntamén, polissía, guardia sivil, jusgats, etc.)

7. Denunciatio, Denonciatio, s. f., lat. denunciatio, dénonciation. 

Dins lo mes a la denunciatio. Charte de Gréalou, p. 90.

Dans le mois de la dénonciation.

Si clamor n' es facha, o denonciatios.

Cout. de Fumel, de 1265, DOAT, t. VIII, fol. 141.

Si plainte en est faite, ou dénonciation.

CAT. Denunciació. ESP. Denunciación (denuncia). PORT. Denunciação. 

IT. Denunziazione. 

(chap. Denunsiassió : anunsiassió, denunsiassions; denunsia, denunsies.)

8. Denunciamen, s. m., dénonciation, annonciation.

Copia del denunciamen. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Copie de la dénonciation.

Denunciamen del an jubileu.

(chap. Denunsiamén, anunsiamén, anunsiassió del añ jubileu.)

Eluc. de las propr., fol. 281. 

Annonciation de l'an du jubilé.

ANC. CAT. Denunciament. (chap. Denunsiamén, denunsiamens : anunsiamén, anunsiassió.)

9. Denunciador, s. m., lat. denunciator, dénonciateur.

Si hi a denunciador. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

S'il y a dénonciateur.

CAT. ESP. PORT. Denunciador. IT. Denunziatore. 

(chap. Denunsiadó, denunsiadós, denunsiadora, denunsiadores; denunsián, denunsians, denunsianta, denunsiantes.)

Daniel Vives Albesa, Fuentespalda, denunsiadó, denunsiadós, denunsiadora, denunsiadores; denunsián, denunsians, denunsianta, denunsiantes

10. Pronunciar, v., lat. pronunciare, prononcer.

Se deu jutgar per los consols, e pronunciar en nom del bayle.

(chap. Se deu jusgá per los consuls, y pronunsiá en nom del bayle, baile, batle, batlle, latín bajulus.)

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 127. 

Se doit juger par les consuls, et prononcer en nom du bailli.

CAT. ESP. PORT. Pronunciar. IT. Pronunciare, pronunziare.

(chap. Pronunsiá: pronunsio, pronunsies, pronunsie, pronunsiem o pronunsiam, pronunsiéu o pronunsiáu, pronunsien; pronunsiat, pronunsiats, pronunsiada, pronunsiades.)

11. Pronunciatio, Pronunciation, s. f., lat. pronunciationem, prononciation. 

No reproam aquesta pronunciatio. Leys d'amors, fol. 149. 

(chap. No reprobam esta pronunsiassió.)

Nous ne réprouvons pas cette prononciation.

La pronunciation de la nullitat. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542. La prononciation de la nullité. 

CAT. Pronunciació. ESP. Pronunciación. PORT. Pronunciação. 

IT. Pronunziacione, pronunziazione. 

(chap. Pronunsiassió, pronunsiassions.)

12. Pronunciamen, Prononciamen, s. m., prononciation, décision.

E m gar de barbarisme en pronunciamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Et me garde de barbarisme dans la prononciation.

Lo prononciamen del senhor En Gui. Cartulaire de Montpellier, fol. 53. 

La décision du seigneur le seigneur Gui. 

ESP. Pronunciamiento. IT. Pronunziamento. 

(chap. Pronunsiamén, pronunsiamens.)

13. Pronunciatiu, adj., précursif, présageant.

Coruscacio... de toneyre pronunciativa. Eluc. de las propr., fol. 138. Coruscation... précursive du tonnerre.

(chap. Predictiu, precursiu, preanunsiatiu, preanunsiadó.)

14. Renunciar., v., lat. renunciare, rapporter, annoncer.

Anas renunciar a Johan so que aves vist ni auzit.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 7. 

Allez annoncer à Jean ce que vous avez vu et ouï.

- Renoncer.

Renunciam scientalmen ad aquels dreigs. 

(chap. Renunsiam sabudamen an aquells drets. Scientalmen, de sciencia, scientia, siensia, sabé; sabudamen : sabén lo que fem.)

Tit. de 1274, Arch. du Roy., K, 17.

Nous renonçons sciemment à ces droits.

Part. pas. Renonciat a totz autres bens payrenals et mayrenals. 

Tit. de la maison de Turenne, 1399. Justel, p. 135. 

Renoncé à tous autres biens paternels et maternels. 

CAT. ESP. PORT. Renunciar. IT. Renunziare, rinunziare.

(chap. Renunsiá: renunsio, renunsies, renunsie, renunsiem o renunsiam, renunsiéu o renunsiáu, renunsien; renunsiat, renunsiats, renunsiada, renunsiades.)

15. Renunciatio, s. f., lat. renuntiatio, renonciation.

Sotz las dichas renunciatios. Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille.

Sous les dites renonciations.

ANC. CAT. Renunciació. ESP. Renunciación (renuncia). 

PORT. Renonciação. IT. Rinunziazione, rinungiazione.

(chap. Renunsiassió, renunsiassions; renunsia, renunsies.)

16. Renunciamen, s. m., renonciation.

Totz los generals renunciamens.

(chap. Tots los generals renunsiamens.)

Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille.

Toutes les renonciations générales.

ESP. Renunciamiento. IT. Rinunziamento. 

(chap. Renunsiamén, renunsiamens : renunsia : renunsiassió.)

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.