Mostrando las entradas para la consulta ensondemá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ensondemá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 13 de mayo de 2024

Lexique roman; Malha, Malla - Recommandar, Recomandar


Malha, Malla, s. f., lat., macula, maille, tissu. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 120.

Ilh m'a mes en tal cadena 

Don malha no s descadena.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Elle m'a mis en telle chaîne dont maille ne se déchaîne.

Trauc' ausberc de bona malha,

Trabuc e gans e capmalh.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Troue haubert de bonne maille, trébuchet et gants et camail.

Enueia m, si Dieus me vailha,

Longua taula ab breu toalha,

Et hom qu'ab mans ronhosas talha,

Et ausberc pezan d' avol malha.

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia.

M'ennuie, si Dieu me vaille, longue table avec courte nappe, et homme qui avec mains rogneuses découpe, et haubert pesant de mauvaise maille. 

Els se armo de quota de malha. 

(chap. Ells se armen de cota de malla.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Ils s'arment de cotte de maille. 

Fig. Alaman flac, volpilh, de frevol malha, 

Ja lo vers Dieus no ns ajut ni vos valha. 

Paulet de Marseille: Ab marrimen. 

Allemands flasques, lâches, de fragile tissu, que jamais le vrai Dieu ne vous aide ni vous vaille. 

CAT. ESP. Malla. PORT. Malha. IT. Maglia. (chap. Malla, malles.)

2. Capmal, Capmalh, Capmail, Camal, s. m., camail, sorte d'armure de tête. 

Tant camal derompre. Guillaume de Tudela. 

Briser tant de camails.

Ni ausberc ab capmail

Non fon per els portatz.

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.

Ni haubert avec camail ne fut par eux porté.

Trauc' ausberc de bona malha, 

Trabuc e gans e capmalh.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Troue haubert de bonne maille, trébuchet et gants et camail.

ANC. FR.

Et voit ses chevaliers bien armez de camail. 

Chronique de Bertrand Duguesclin, Ms. 

IT. Camaglio.

3. Mealhar, v., mailler, ouvrer. 

Part. pas. Ab aur fi frenatz,

E d' argen mealhatz. 

Pierre Basc: Ab greu cossire. 

Avec or fin brodé, et d'argent ouvré.

4. Desmalhar, Desmaillar, v., démailler, rompre les mailles.

Part. pas. Feric Olivier sus son ausberc safrat, 

Que de pus de XX malhas s'es l' ausberc 

Desmalhatz.

Roman de Fierabras, v. 420. 

Frappa Olivier sur sou haubert safré, tellement que de plus de vingt mailles s' est le haubert démaillé.

Mant albert desmaillat.

Paulet de Marseille: L' autr' ier.

Maint haubert démaillé.

Enantz sera fraitz mon escutz,

E mon ausbercs totz desmaillatz. 

Roman de Jaufre, fol. 12. 

Avant sera brisé mon écu, et mon haubert tout démaillé. 

ANC. FR. Ne pot haubert desrompre et desmailler.

Monin, Diss. sur le roman de Roncevaux. 

Si lancent et fierent d' estoc 

De tel force et de tel viertu 

Ke desmaillié et desronpu 

Sont lor escu et lor clavain.

Roman du Renart, t. IV, p. 151. 

Vray que d'avoir tant chamaillé 

Son haubert en fut desmaillé.

Forcadel, p. 189

ESP. Desmallato (desmallado). IT. Smagliato. (chap. de malla: Desmallat, desmallats, desmallada, desmallades; sense forsa: desmayat, desmayats, desmayada, desmayades.)

5. Enmalhotar, Emmayllotar, Enmaillorar, Enmaillolar, Amaillotar, v., emmailloter, envelopper. 

Calque forsa que hom fassa 

A son ausel enmaillolar. 

Aprop en un bel drap 

L' amaillotatz tro sus el cap.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quelque force qu'on fasse pour emmailloter son oiseau.

Ensuite dans un beau linge vous l' enveloppez jusqu'au-dessus de la tête. 

Part. pas. L' enfantet enmalhotat 

Met sus l'autar.

V. de S. Honorat.

L' enfançon emmailloté il met sur l'autel.

Enmaillorat lo tenretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous le tiendrez emmailloté.


Malva, s. f., lat. malva, mauve. 

La malva postema madura. Brev. d'amor, fol. 50. 

La mauve mûrit apostème.

Malvas esfoilladas, 

Sol las costetas ben mundadas,

Cozetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mauves effeuillées, seulement les petites côtes bien nettoyées, cuisez. CAT. ESP. PORT. IT. Malva. (chap. Malva, malves. Los roigets no valen ni per a criá malves a les cunetes.)


Malevar, Manlevar, v., emprunter.

Malevar 

Deniers, blat o drap de Fransa.

Brev. d'amor. fol. 122.

Emprunter deniers, blé ou drap de France.

Lo qual sapia be despendre e donar e malevar. Philomena. 

Lequel savait bien dépenser et donner et emprunter.

Om cove manlevar 

Ades sobre penhoras.

G. Riquier: Sel que sap. 

On convient d' emprunter actuellement sur gages.

- Servir de caution, se rendre garant de, répondre pour.

De perdonar lo deute ad aquelh que no lo pot pagar, es mandamen en la ley de Deu: "Si 1 de tos frayres cas en pauretat, tu non endurziras ton cor, ni retrairas ta ma; manlevaras al paure, e prestaras li de so que ha mestiers.” V. et Vert., fol. 78.

De pardonner la dette à celui qui ne la peut pas payer, c'est un commandement en la loi de Dieu: “Si un de tes frères tombe en pauvreté, tu n' endurciras ton coeur, ni retireras ta main; tu serviras de caution au pauvre, et lui prêteras de ce dont il a besoin.”

Part. pas. Quan son malevat en defauta del propri nom.

Leys d'amors, fol. 25. 

Quand ils sont empruntés à défaut du propre nom. 

Fig. Nostres deutes son nostres peccatz que nos avem manlevatz sobre nostras armas. V. et Vert., fol. 43. 

Nos dettes, (ce) sont nos péchés que nous avons empruntés sur nos âmes.

ANC. CAT. Manlevar. CAT. MOD. Manllevar.

2. Maleu, Manleu, s. m., emprunt, secours.

No voill aillors querre manleu.

B. Calvo: Tant auta.

Je ne veux ailleurs querir secours.

Est passatges del autr' ensegra 'l treu,

Si no us en fai la deingna crotz manleu. 

B. Zorgi: On hom plus. 

Cette croisade de l'autre suivra le train, si la digne croix ne vous en fait secours. 

Adverb. comp. Deu l' om donar a maleu.

Cout. de Moissac, du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 5.

On doit le donner à emprunt.

CAT. Manlleu.


Mamilla, Mamella, s. f., lat. mamilla, mamelle.

Las mamillas de alcus homes..., las mamillas de las femnas.

Trad. d'Albucasis, fol. 27. 

Les mamelles de quelques hommes..., les mamelles des femmes.

Blanc peich ab dura mamella.

P. Vidal: Be m pac. 

Blanche poitrine avec dure mamelle.

Il toc son pietz e sa mamella dura.

T. de Simon et d'Albert: N Albert. 

Je lui touche sa poitrine et sa mamelle dure. 

CAT. Mamella. ESP. Mamila (tetas, pechos). PORT. Mamma, mama. 

IT. Mammilla, mammella. (chap. Mamella, mamelles; mamellam, mamellams. Ovella mamia : que no produíx lleit de alguna de les mamelles, que té mamitis : mastitis. Cáncer de mama.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

Mamelluda, mamelludes, mamellut, mamelluts; mamón, mamons, mamona, mamones; mamá: mamo, mames, mame, mamem o mamam, maméu o mamáu, mamen; mamat, mamats, mamada, mamades. Mamera se li diu a la beguda en alcohol.)

Si veus un muixó, díxa la mamera


Man, Ma, s. m., du lat. mane, matin.

Voyez Muratori, Diss. 33.

L' om l' a al ma, miga non l' a al ser. Poëme sur Boèce. 

L'homme l'a au matin, mie ne l'a au soir. 

Es n' altre que parla des lo man. Trad. de Bède, fol. 34.

Il en est autre qui parle dès le matin.

Loc. Si cum la nibles cobr' el jorn lo be ma. Poëme sur Boèce. 

Ainsi comme le brouillard couvre le jour le bien matin.

Adverbial. Van per temps jazer per man levar. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 61. 

Vont reposer à temps pour se lever matin.

ANC. FR. El main por reposer tornerent en un prez. 

Je suis mult curios et el seir et el main 

Ke j'aie vostre amur tresk' al jor derrain. 

Roman de Rou, v. 1776 et 2692. 

Teus rit au main ki au soir pleure. Roman du Renart, t. IV, p. 255.

ANC. ESP.

Acordados fueron quando vino la man

Matines.

Poema del Cid, v. 3070. 

ESP. MOD. Mañana. PORT. Manha. IT. Mane. (chap. Matí.)

Man joint à Sept, sept matins, a produit Setmana, semaine.

Voyez Sept. (N. E. Hebdómada : semana : septimana : setmana.)

2. Deman, Dema, adv., demain. 

Non es amors, ans es engans proatz, 

S' uoi enqueretz, e deman o laissatz. 

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire. 

Ce n'est pas amour, mais c'est tromperie prouvée, si aujourd'hui vous recherchez, et demain vous le laissez.

Dema aurem cossel. Philomena.

(chap. Demá tindrem consell.)

Demain nous aurons conseil. 

CAT. Demá (demà). IT. Dimane, domane. (chap. Demá)

3. Lendeman, Lendema, s. m., lendemain.

Segunt lo comandament del Evangeli, no pesse de lendema.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Selon le commandement de l'Évangile, qu'il ne s'occupe pas de lendemain. 

Ja no sera lo jorn de lendeman passatz, 

Que Karles, l' emperaire, n'er dolenz et iratz. 

Roman de Fierabras, v. 84. 

Désormais ne sera le jour de lendemain passé, que Charles, l'empereur, en sera dolent et triste. 

Proverb. Tals se fia en lendema

Que ges no sap si 'l se veira.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel se fie en lendemain qui ne sait point s'il le verra.

Adverbial. El Capitoli lendema, al dia clar. Poëme sur Boèce. 

Au Capitole le lendemain, au jour clair. 

Ja m' amigu' a nueg no m' aura, 

Que nom vuelh' aver lendema.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que. 

Jamais mon amie de nuit ne m'aura, qu'elle ne me veuille avoir le lendemain. 

ANC. FR. Lendemain fist revestir le clergié. 

Gest. de Louis le Déb., Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 133. 

Que l'en paye le juste pris lendemain au plus tart.

Ord. des R. de Fr., 1355, t. III, p. 28.

Et quant ce vint lendemain. 

Chr. de S.-Denis, Rec. des Hist. de Fr., t. VII, p. 127.

(chap. Ensondemá.)

4. Sobredeman, Sobredema, adv., après-demain, au premier jour, bientôt.

Loc. L' a tolgut oguan

Engolesme, don s' es fagz poderos, 

E Toloza qu' el te, sobredeman.

Bertrand de Born: S'ieu fos. 

Lui a enlevé dernièrement Angoulême, dont il s'est fait possesseur, et Toulouse qu'il tient, après-demain.

(chap. Después demá.)

5. Mati, s. m., lat. matutinum, matin.

Per la frescor del mati.

Arnaud de Marueil: Belh m' es quan. 

Par la fraîcheur du matin. 

Adverb. Ara sai eu de pretz quals l'a plus gran 

De totz aquels que s leveiron mati. 

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Je sais maintenant du mérite lequel l'a plus grand de tous ceux qui se levèrent matin.

Le poëte fait allusion aux princes les plus empressés à se croiser.

Adv. comp. Deuriatz blanchir

Vostras dens totz matis.

(chap. Deuríeu, hauríeu de blanquejá les vostres dens tots los matins.)

Amanieu des Escas: En aquel. 

Vous devriez blanchir vos dents tous les matins. 

Ieu non dorm mati ni ser.

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

Je ne dors matin ni soir.

La donna la vol vendre de matin e de ser 

A malvays.

V. de S. Honorat. 

La dame veut la vendre de matin et de soir à méchants.

Al bel mati, 

Ans qu' el caut ni 'l solelh s' espanda. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Au beau matin, avant que le chaud et le soleil se répande.

Un bon mati, 

Enans de l' albeta. 

Un troubadour anonyme: Per amor. 

Un bon matin, avant la petite aube. 

ANC. FR. Tant qu'en la terre d' Avrencin 

S' aparurent un bien matin. 

B. de Sainte-Maure. Chron. de Norm., fol. 187.

CAT. Matí. IT. Mattino. (chap. Matí, matins; matinada, matinades.)

6. Matinet, s. m. dim., matinet, petit matin, point du jour.

Adverbial. Lo matinet sus l'alba, can sera adiat. 

Roman de Fierabras, v. 3484. 

Le matinet sur l'aube, quand il sera fait jour.

Lo matinet, ab la frescor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Au point du jour, avec la fraîcheur.

ANC. FR. Au matinet, sanz nul sejour.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 321.

El matinet, ainz l'ajornant.

Roman de Rou, v. 10019. 

CAT. Matinet. (chap. Matinet, matinets.)

7. Matina, s. f., matinée. 

Loc. Jap son grat ser ni matina.

Guillaume de Berguedan: Un trichaire. 

Aboie à son gré soir et matinée. 

IT. Mattina.

8. Matinada, s. f., matinée.

Deman ab la matinada.

Marcabrus: Estornelh.

Demain avec la matinée.

Mays val perdre IIII messas que una matinada de bon dormir.

V. et Vert., fol. 12. 

Plus vaut perdre quatre messes qu'une matinée de bon dormir. 

ANC. ESP. Que fusse recaldando de bona matinada. 

Poema de Alexandro, cop. 2288. 

CAT. Matinada. ESP. MOD. PORT. Madrugada. IT. Mattinata. 

(chap. Matinada, matinades.)

9. Matinal, adj., lat. matutinalis, matinal, du matin.

De ros matinal. Eluc. de las propr., fol. 189.

(chap. De rosada matinal, vore “la rosada del matí”.)

LA ROSADA DEL MATÍ (viernes de hermandad)

De rosée du matin.

Lux matinals. Sermons en provençal, fol. 33. 

Lumière matinale.

- Subst. Livre des matines.

Duy psalme del matinal. Regla de S. Benezeg, fol. 31. 

Deux psaumes du livre des matines.

ANC. ESP. Udieron los matines, las missas matinales. 

V. de S. Millán, cop. 361.

CAT. Matinal. (chap. Matinal, matinals.)

10. Matinier, Matiner, adj., matinier, matinal, matineux.

Dieus! e com es tan matiner? 

So li pres Melian a dir,

Que ja soliatz tant dormir?

Roman de Jaufre, fol. 110.

Dieu! et comment êtes-vous si matinal? cela se prit Mélian à lui dire, vu que désormais vous souliez tant dormir?

Cosselh vos premier 

Que siatz matinieira 

Cascun jorn.

Amanieu des Escas: En aquel. 

Je vous conseille premièrement que vous soyez matineuse chaque jour. CAT. Matiner. (chap. Matiné, matinés, matinera com la de Horta de Sant Joan, matineres.)

11. Matinas, s. f. plur., matines, terme de liturgie.

Cant avian dien matinas. V. de S. Honorat. 

Quand ils avaient dit matines. 

Enans que digua sas oracios o sas matinas. V. et Vert., fol. 20. 

Avant qu'il dise ses oraisons ou ses matines. 

Fig. Turpins lur cantara matinas. V. de S. Honorat. 

Turpin leur chantera matines.

CAT. ANC. ESP. Matines. ESP. MOD. Maytines (maitines). PORT. Matinas.

12. Matutin, adj., lat. matutinus, matinier, matineux, du matin. 

Estela matutina, lux matinals. Sermons en provençal, fol. 33. 

Étoile du matin, lumière matinale.

ESP. PORT. Matutino. IT. Mattutino. (chap. A Beseit ñabíe una dona que se díe Matutina, que signifique matinera, del matí, matinal.)

13. Matutinal, adj., lat. matutinalis, matutinal, qui appartient au matin.

Estela matutinals. Sermons en provençal, fol. 24. 

Étoile matutinale.

Apres la nuech tenebroza ve la hora matutinal.

Eluc. de las propr., fol. 10.

Après la nuit ténébreuse vient l'heure matutinale.

ESP. Matutinal. IT. Mattutinale.


Man, s. m., lat. mandatum, ordre, commandement, message.

Per so no us cal, bona dona, temer...

Qu' els vostres mans no m tenha per senhors.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

Pour cela, bonne dame, il ne vous faut pas craindre... que je ne tienne vos ordres pour suprêmes. 

Anc de re non passei son man.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Oncques de rien je ne passai son commandement.

En Proensa tramet mans e salutz.

B. de Ventadour: Be m' an perdut. Var. 

En Provence je transmets messages et saluts. 

ANC. FR. Quant Tybers ot le mant, moult fu en grant desir.

Roman de Berte, p. 22. 

CAT. ESP. PORT. Mando. (chap. Mando, mandos.)

2. Mandamen, s. m., mandement, ordre, commandement.

Eps li satan son en so mandamen. Poëme sur Boèce.

Même les satans sont à son mandement.

Dieus, donatz me saber e sen, ab qu'ieu aprenda 

Vostres sanhs mandamens, e 'ls complis e 'ls atenda.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Dieu, donnez-moi le savoir et l' intelligence, avec quoi j'apprenne vos saints commandements, et les accomplisse et les médite.

- Condition, règle.

Que 'l mandamen de trobar son aquest.

Leys d'amors, fol. 1. 

Que les conditions de trouver sont celles-ci.

- District, ressort, territoire, domaine.

De Gumel ai lo castel e 'l mandamen.

Le Comte de Poitiers: Companho. 

De Gumel j'ai le château et le domaine. 

CAT. Manament. ESP. Mandamiento. PORT. IT. Mandamento. 

(chap. Manamén, los deu manamens de Deu.)

3. Mandat, s. m., lat. mandatum, mandat, commandement, ordre, voeu.

Agut en ai mandat. V. de S. Honorat.

J'en ai eu mandat.

Aras, dis l' almiran, sia faytz sos mandatz.

Roman de Fierabras, v. 4395.

Maintenant, dit l'émir, soit fait son commandement.

CAT. ESP. Mandato. PORT. Mandado. IT. Mandato. (chap. Mandato, mandatos, p. ej. de un presidén; orde, ordes : v. maná.)

4. Mandatge, Mandague, s. m., mandage, droit d' avertissement dû aux fourniers des fours banaux.

La meitat de totz mandatges de totz forns.

Tit. de 1230. Arch. du Roy., J. 323. 

La moitié de tous mandages de tous fours.

Deu donar mandagues e fornagues.

Tit. de 1204. Arch. du Roy., J. 320. 

Doit donner mandages et fournages.

5. Mandador, s. m., lat. mandator, mandataire.

Avem vos donats per mandadors e per guirens.

Tit. de 1203. DOAT, t. CXV, fol. 14.

Nous vous avons donné pour mandataires et pour garants.

ANC. ESP. PORT. Mandador. IT. Mandatore. (chap. Manadó, manadós, manadora, manadores; mandatari, mandataris, mandataria, mandataries.)

6. Mandar, v., lat. mandare, mander, commander, ordonner, recommander. 

Aitantost elh va mandar que tot hom s' en anes a sa tenda. Philomena. 

Aussitôt il va ordonner que tout homme s'en allât à sa tente.

Predicator 

Tenc per meillor, 

Cant fai l'obra que manda far.

P. Cardinal: Predicator. 

Prédicateur je tiens pour meilleur, quand il fait l'oeuvre qu'il recommande de faire.

- Faire savoir, instruire par message. 

Ren per autrui non l' aus mandar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Rien par autrui je n'ose lui mander.

Part. pas. Mandat e covengut a 'N Guillem. 

Tit. de 1203. DOAT, t. CXV, fol. 14. 

Mandé et convenu avec le seigneur Guillaume. 

Mandatz, 

E pregatz 

Sui de chant, per qu' el fatz.

G. Pierre de Casals: Al avinen. 

Je suis commandé, et prié de chant, c'est pourquoi je le fais.

Venc s' en lai al dia mandat.

V. de G. Faidit. 

S'en vint là au jour mandé.

ANC. FR. Manasses li avoit mandet par lettres qu'il destruisît Cambray.

Chronique de Cambray, fol. 26. 

CAT. Manar. ESP. PORT. Mandar. IT. Mandare. (chap. Maná: mano, manes, mane, manem o manam, manéu o manáu, manen; manat, manats, manada, manades.)

7. Coman, s. m., commandement, ordre. 

Dieus comanda c' om entenda 

Sos comans, e qu'els aprenda.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Dieu commande qu'on entende ses commandements, et qu'on les apprenne.

Ieu fui noyritz enfans 

Per far vostres comans. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Je fus nourri enfant pour faire vos commandements. 

Loc. Al sieu coman

Sui e serai, on qu'ieu m'an.

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

A son commandement je suis et serai, où que je m'aille.

Ieu, en baisan, 

Tot al mieu coman, 

Remir son cors benestan. 

P. Raimond de Toulouse: Non puesc. 

En embrassant, tout à ma volonté, j'admire son corps parfait.

Sian quiti et assoutz, des aquell' hora enant, 

De totas penedentias que avian en comant. 

V. de S. Honorat. 

Qu'ils soient quittes et absous, dès cette heure en avant, de toutes les pénitences qu'ils avaient en commandement.

Plus trai mos cors ves amor, 

E mielhs sui faitz a son coman.

B. de Ventadour: Non es. 

Plus mon coeur penche vers amour, et mieux je suis fait à son commandement.

Mot ai gran talan 

Qu' ie us tengues a mon coman. 

Albert, marquis de Malespine: Dona a vos. 

Moult j'ai grand désir que je vous tinsse à ma disposition.

ANC. FR. Par le command de maistre Jean de Vailly. 

Au command du comte de Charrolois. 

Monstrelet, t. 1, fol. 219, et t. III, fol. 109. 

ESP. IT. Comando.

- Sujet, serviteur, homme recommandé.

D'aquesta serai comans.

Giraud de Borneil: De chantar. 

De celle-ci je serai le serviteur. 

Si vos, cui sui homs liges e comans, 

No m (socoretz) socorretz.

G. Faidit: Pel messatgier. 

Si vous, à qui je suis homme-lige et sujet, ne me secourez.

8. Comanda, Commanda, s. f., commandement, puissance, domination, ordre, recommandation. 

Qu' ieu sia, per sa comanda, 

Pres del lieg.

B. de Ventadour: Lanquan vey per. 

Que je sois, par son ordre, près du lit.

Volgra fos premiers natz, 

Car es cortes, e fos en sa comanda 

Regismes e duguatz.

Bertrand de Born: D' un sirventes no m. 

Je voudrais qu'il fût premier-né, car il est courtois, et que fût sous sa domination royaume et duché.

- Commandite.

Far entre se comandas, 

Camjhes e compras e vendas.

En la riqueza granda 

Non a res mas la comanda.

Brev. d'amor, fol. 64 et 105. 

Faire entre soi commandites, changes et achats et ventes.

Dans la grande richesse il n'y a rien que la commandite.

Loc. Teno bestials... a cabal o en commanda. 

Tit. de 1389. DOAT, t. CXLVII, fol. 154. 

Tiennent bestiaux... à cheptel ou en commandite.

CAT. Comanda. PORT. Comenda, commenda.

9. Comendatio, s. f., lat. commendatio, recommandation, considération.

Per aytal comendatio.

A comendatio et a lauzor de sa dignitat.

Leys d'amors, fol. 148. 

Par telle recommandation. 

En considération et à la louange de sa dignité.

IT. Commendazione. (chap. Recomanassió, recomanassions.)

10. Comandamen, s. m., commandement, ordre.

Amar Dieu e temer,

E gardar sos comandamens.

P. Cardinal: Una cieutat.

Aimer et craindre Dieu, et garder ses commandements.

Loc. Ieu sui faitz al vostre servir 

Et al vostre comandamen.

G. Faidit: Ab chantar. 

Je suis fait au votre servir et au votre commandement.

- Recommandation.

E 'l drutz deu far precx e comandamen. 

T. de Marie de Ventadour et de Gui d'Uisel: Gui d'Uisel. 

Et l'amant doit faire prière et recommandation. 

ANC. CAT. Comandament. ANC. ESP. Comandamiento. PORT. Commandamento. IT. Comandamento. (chap. Manamén, orde.)

11. Comandaire, Comandador, s. m., lat. commendator, commandant, qui commande, commandeur.

Coma reys e senhers e governaires e comandaires. V. et Vert., fol. 42.

Comme roi et seigneur et gouverneur et commandant.

A vos, G. Rotbert, comendador del Hospital. 

Tit. de 1275. Cab. de Corcelles, n° 5678. 

A vous, G. Robert, commandeur de l'Hôpital. 

S' el s' en fai comandador, 

Al meins pot dire: “Ieu ai domneiador

Que m'ama.”

T. du cousin d' Elias et d' Elias: N Elias a son. 

S'il s'en fait commandant, au moins elle peut dire: “J'ai courtiseur qui m'aime.” 

CAT. Comanador. ESP. PORT. Comendador. IT. Commendatore. 

(chap. Comendadó, comendadós; comanadó, comanadós, per ejemple de Calatrava; comandán, comandans.)

12. Comendable, adj., lat. commendabilem, recommandable.

De sancta et comendabla vida. Cat. dels apost. de Roma, fol. 80. 

De sainte et recommandable vie. 

ANC. ESP. Comendable. IT. Commendabile. (chap. Recomanable, recomanables; recomendable, recomendables.)

13. Commendatiu, adj., lat. commendativus, commandatif, qui sert au commandement.

Commendatius, de comanda. Leys d'amors, fol. 57.

Commandatif, de commandement.

14. Comandatari, Commanditari, s. m., commanditaire. 

Depositaris o commanditaris. Fors de Béarn, p. 1081. 

Dépositaire ou commanditaire.

Lo sobre dig comandatari.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Le susdit commanditaire.

15. Comandar, v., lat. commendare, commander, ordonner.

Tot so qu' ela li comandaria. V. de G. Faidit. 

Tout ce qu'elle lui commanderait. 

No puesc far esdig ni garda

En so que Amors me comanda.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne puis faire dédit ni garde en ce qu'Amour me commande.

- Confier, recommander, donner en dépôt.

A son cozi el l' anet comandar. Passio de Maria.

A son cousin il l' alla recommander.

Dieus li fes richa comanda

Lo jorn que 'l comandet las claus

De lai on es pretz chabaus.

G. Adhemar: Quan la. 

Dieu lui fit riche commandite le jour qu'il lui confia les clefs de là où est mérite supérieur.

Us ome comandet o prestet aver ad un autre, et amdui en feirunt cartas; aquel que comandet l' aver a perdudas las soas cartas. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 3. 

Un homme donna en dépôt, ou prêta de l'argent à un autre, et tous les deux en firent actes; celui qui déposa l'argent a perdu les siens actes.

Dona, a vos me coman, 

C' anc res mai non amei tant.

Albert, marquis de Malespine: Dona. 

Dame, à vous je me recommande, vu qu' oncques rien plus je n'aimai tant.

Us comandet a Johan, 

Quan sus en la crotz pendia.

Geneys: Dieus verais. 

Vous recommanda à Jean, quand sus en la croix il pendait.

A Dieu, nostre Senhor..., 

Coman mon esperit.

G. Figueiras: Del preveire. 

A Dieu, notre Seigneur..., je recommande mon esprit.

En tas mas mi comandi, aias ne pietat. 

Roman de Fierabras, v. 3710. 

Je me recommande en tes mains, aie-s-en pitié.

- Se déclarer vassal.

Tota sa terra li comanda. V. de S. Honorat. 

Lui recommande toute sa terre.

- Part. prés. empl. substant. Commanditaire.

A la premiera requezition del comandan, vist l' estrumen de la dicha commanda, o companhia.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

A la première réquisition du commanditaire, vu l' instrument de ladite commandite, ou compagnie. 

Part. pas. Amors m'a comandat escriure 

So que 'l boca non ausa dire. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Amour m'a commandé d'écrire ce que la bouche n'ose dire.

ANC. FR. Quant il orent veu le roy il le commanderent à Dieu.

Joinville, p. 185.

CAT. Comanar. ESP. PORT. Comandar. IT. Comandare. 

(chap. Encomaná: encomano, encomanes, encomane, encomanem o encomanam, encomanéu o encomanáu, encomanen; encomanat, encomanats, encomanada, encomanades.)

16. Deman, s. m., demande, réclamation. 

Anc jorn no m volc precx ni demans sofrir. 

Berenger de Palasol: De la gensor. 

Jamais elle ne me voulut souffrir prières ni demandes.

Ges no crei Frances, ses deman, 

Tengan lo deseret que fan 

A tort a mant baron presan.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Point je ne crois que les Français, sans réclamation, maintiennent le dépouillement qu'à tort ils font à maint baron distingué.

17. Demanda, s. f., demande, réclamation.

Tro 'l demanda que fai aia conqueza.

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Jusqu'à ce qu'il ait conquis la réclamation qu'il fait.

CAT. ESP. PORT. Demanda. IT. Dimanda. (chap. Demanda, demandes; v. demaná y demandá.)

18. Demandamen, s. m., demande, réclamation.

Per aquest demandamen pot demandar cadaus om la partida d'aquela causa cominal.

Aquest demandamens dura entro a XXX ans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Par cette réclamation chaque homme peut réclamer la partie de cette chose commune.

Cette réclamation dure jusques à trente ans.

ANC. FR. Mais à toz lur demandemenz. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 57. 

IT. Dimandamento. (chap. Demanamén, demanamens; demanda, demandes.)

19. Demandansa, s. f., demande.

Con el sagramental ancian es tengut, e 'l demandansa e 'l responsion issamen. Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 714.

Comme le serment ancien est tenu, et la demande et la réponse également.

20. Demandaire, Demandador, s. m., demandeur.

Si lo demandaire non poiria proar aquest aver.

Aquels omes que volunt esser actors, so es demandadors per autre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 33 et 5. 

Si le demandeur ne pourrait prouver cette possession.

Ces hommes qui veulent être acteurs, c'est-à-dire demandeurs pour un autre.

CAT. Demanador. ESP. PORT. Demandador. IT. Dimandatore. 

(chap. Demanadó, demanadós, demanadora, demanadores; demandadó o demandán, demandadós o demandans, demandadora o demandanta, demandadores o demandantes.)

21. Demandairitz, s. f., demanderesse. 

Demandairitz en vostra causa. Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 27. Demanderesse dans votre cause.

22. Demandar, v., lat. demandare, demander, réclamer.

S' esbaic d'esguardar 

Tan, que no saup demandar

De que servia 

La lansa ni 'l Grasaus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum Persavaus. 

S' ébahit à regarder tellement, qu'il ne sut demander de quoi servait la lance et le Saint-Gréal.

De mi dons ai lo guap e 'l ris, 

E sui fols, s'ieu plus li deman.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

De ma dame j'ai la plaisanterie et le ris, et je suis fou, si plus je lui demande.

S' aguem paor, no us o cal demandar.

(chap. Si teníem po o temó, no tos u cal preguntá.)

Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.

Si nous eûmes peur, il ne vous le faut pas demander.

Tot ai quan vuelh, qu'ieu non deman ren al.

B. de Ventadour: Quan par la flors. 

J'ai tout ce que je veux, c'est pourquoi je ne réclame rien autre.

Loc. Anc vos autres non demandetz venjansa

De la mia mort.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Oncques vous autres vous ne demandâtes vengeance de la mienne mort.

Prov. Qui demanda, recep, e qui quier, atroba. V. et Vert., fol. 87.

(chap. Qui demane, ressibix, y qui busque, trobe.)

Qui demande, reçoit, et qui cherche, trouve.

Part. prés. Sia be de sa mort demandans

E de l' anta qu' el per nos autres pres.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Qu'il soit bien réclamant de sa mort et de la honte qu'il prit pour nous autres.

CAT. Demanar. ESP. PORT. Demandar. IT. Dimandare. (chap. Demaná: demano, demanes, demane, demanem o demanam, demanéu o demanáu, demanen; demanat, demanats, demanada, demanades; preguntá. No se té que di “pedí”, que es un castellanisme.)

23. Desman, s. m., contre-ordre, refus. 

Mas eu teing ben per desman, si no m manda. 

Aimeri de Peguilain: En amor trob. 

Mais je tiens bien pour contre-ordre, si elle ne me mande.

ESP. Desmán. (chap. Desmán, desmans; contra orde, rechás.)

24. Desmandar, v., contremander, donner contre-ordre, refuser.

Pero d'un be la prec que no m desman.

Aimeri de Peguilain: En amor trob.

Pourtant je la prie qu'elle ne me refuse pas d'un bien.

Blasmes es grans e desonors 

A rei que leu man e desman.

Nat de Mons: La valors. 

C'est grand blâme et déshonneur à roi qui légèrement ordonne et contremande.

CAT. ESP. Desmandar. (chap. Contra maná; doná una contra orde; rechassá.)

25. Redemandar, v., redemander. 

En qualque maneira nos vos demandessem ni us poguessem redemandar. Tit. de 1248. DOAT, t. XXXI, fol. 146. 

En quelque manière que nous vous demandassions ni vous pussions redemander.

26. Recomandatio, s. f., recommandation.

Ieu agui letras de recomandatio al rei d'Englaterra.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

J'eus des lettres de recommandation au roi d'Angleterre.

CAT. Recommendació. ESP. Recomendación. PORT. Recommendação. 

IT. Raccomandazione. (chap. Recomanassió, recomanassions; recomendassió, recomendassions.)

27. Recommandar, Recomandar, v., recommander.

Lo dit conte de Montfort se recommandava a el.

Chronique des Albigeois, col. 76. 

Ledit comte de Montfort se recommandait à lui. 

Nos nos recomandam humilment à la vostra magnificencia.

Tit. de 1392. Trois états de Sisteron.

Nous nous recommandons humblement à la votre magnificence.

CAT. Recomanar. ESP. Recomendar. PORT. Recommendar. 

IT. Raccomandare. (chap. Recomaná: recomano, recomanes, recomane, recomanem o recomanam, recomanéu o recomanáu, recomanen; recomanat, recomanats, recomanada, recomanades. Recomendá : ocsitá recomandar.)

lunes, 4 de marzo de 2024

Lexique roman; Fersa - Ferment

Fersa, s. f., reine, dame au jeu des échecs.

Fersa, s. f., reine, dame au jeu des échecs.
reina blanca, ajedrez, fersa

Quan la fersa n'adus pres de si.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Quand il en amène la dame près de soi. 

ANC. FR. Après le roc a pris la fierce.

Roman du Renart, t. III, p. 333. 

Et qui échec dit lor éust 

N'iert-il que covrir le péust, 

Car la fierche avoit esté prise.

Roman de la Rose, v. 6735.

(N. E. Fürst, alemán, gobernante de un principado, príncipe, princeps; Fürstin, princesa.)

Fertilitat, s. f., lat. fertilitatem, fertilité.

Era de tan gran fertilitat, coma es huei.

(chap. Ere de tan gran fertilidat, com es avui.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 121.

Était de si grande fertilité, comme est aujourd'hui. 

CAT. Fertilitat. ESP. Fertilidad. PORT. Fertilidade. IT. Fertilità, fertilitate, fertilitade. (chap. Fertilidat, fertilidats.)

2. Fertil, adj., lat. fertilis, fertile. 

Terra es fertil et habundant en blatz.

(chap. literal: Terra es fértil y abundán en blats.)

Normandia... fertil es en camps.

Eluc. de las propr., fol. 175.

Est terre fertile et abondante en blés.

La Normandie... est fertile en champs.

CAT. ESP. (fértil) PORT. Fertil. IT. Fertile. (chap. fértil, fertils.)

3. Infertil, adj., infertile.

Loc... estreyt et infertil.

Tit. de 1468. DOAT, t. XCV, fol. 192.

Lieu... étroit et infertile.

IT. Infertile. (chap. Infértil, erm, no productiu. Faixeta estreta y erma, infértil; faixonet estret y erm; gaya estreta y dixada; faixa estreta y abandonada, etc. Avui en día no tenim lo vocabulari agrícola de allacuanta.)


Ferula, s. f., lat. ferula, férule, sorte de plante. (Apiaceae)

Ferula es herba que distilla suc.

(chap. Férula es herba que destile suc.)

Eluc. de las propr., fol. 209.

La férule est herbe qui distille suc.

CAT. ESP. (férula) IT. Ferula.

(chap. La férula té assobín auló de seba, ápit o all, com l' all de bruixa. La férula comú pareix lo fonoll espigat y datres plantes espigades.)

La férula té assobín auló de seba, ápit o all, com l' all de bruixa

Fervor, s. f., lat. fervor, ferveur, ardeur.

Per temprar la fervor del sanc.

(chap. Per a templá o temprá la fervó de la sang o sanc. Fervó : bull, bullimén, ardó; fig. Rasmia, espenta, forsa, ánim o ánimo, ímpetu, etc.)

Eluc. de las propr., fol. 30.

Pour tempérer l' ardeur du sang.

Si comensa alcuna bona obra ab alcuna fervor, lendema n'a mens, lo terz jorn mens, e lo quart cays non re.

(chap. Si escomense alguna bona obra en alguna (algo de) fervó, ensondemá ne té menos, lo tersé día (encara) menos, y lo cuart casi res o gens (non re : no + cosa : res : gens)

V. et Vert., fol. 13.

S'il commence aucune bonne oeuvre avec quelque ardeur, le lendemain il en a moins, le troisième jour moins, et le quatrième quasi rien.

Am gran fervor de religio.

(chap. En gran fervó de religió. - No se debíe referí a Lluïs Companys.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 135.

Avec grande ferveur de religion.

CAT. ESP. PORT. Fervor. IT. Fervore. (chap. Fervó; fervor, alguns y algunes seguramén pronunsien la r final an esta paraula, com a honor, Leonor, Héctor, Óscar.)

2. Fervent, Ferven, adj., lat. ferventem, fervent, ardent, animé.

Solelh trop fervent. Eluc. de las propr., fol. 19. 

Soleil très ardent.

Li dona gran volontat e ferven dezirier de ben perseverar.

(chap. Li done gran voluntat y fervén dessich de ben perseverá.)

V. et Vert., fol. 65.

Lui donne grande volonté et fervent désir de bien persévérer.

CAT. Fervent. ESP. Ferviente. PORT. IT. Fervente. 

(chap. Fervén, fervens, ferventa, ferventes.)

3. Sobrefervent, adj., très ardent.

Foc sobrefervent.

(chap. Foc sobrefervén, sobreardén, mol ardén, mol fort, achicharrán, achicharradó, torradó, sucarradó, etc.)

Eluc. de las propr., fol. 2.

Feu très ardent.

4. Fervemmens, adv., fervemment, avec ferveur.

Fervemmens levar son cor. V. et Vert., fol. 88. 

Élever son coeur fervemment.

CAT. Fervorosament. ESP. Fervorosamente. PORT. IT. Ferventemente.

(chap. Fervorosamen, fervenmen.)

5. Esfervir, v., animer, rendre fervent.

Sos cors s' esfervis contra Deu.

Trad. de Bède, fol. 43.

Son coeur s'anime contre Dieu.

ANC. FR. L'aultre se efferve et se trouble.

Coquillart, p. 43.

(chap. Efervessén tamé ve de fervor, “ferví” : bullí, com les pastilles efervessens en aigua. Per a fé vi ha de fermentá lo mosto. Pera fé pa ha de fermentá lo lleute.)

Pera fé pa ha de fermentá lo lleute

6. Ferment, s. m., lat. fermentum, ferment, levain.

Ferment es dit, quar es fervent.

Eluc. de las propr., fol. 208.

Est dit ferment, parce qu'il est ardent.

CAT. Ferment. ESP. PORT. IT. Fermento. (chap. Fermén, llevat. 
v. fermentá: fermento, fermentes, fermente, fermentem o fermentam, fermentéu o fermentáu, fermenten; fermentat, fermentats, fermentada, fermentades.)

sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells calius que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Habén tots los de la compañía contat les seues históries, va vore Dioneo que an ell li tocabe contá la seua, aixina que, sense esperá que lay manare la reina, fen callá als que encara comentáen y alabáen les paraules de Guido, va escomensá:

Grassioses siñores, encara que tinga per privilegi pugué parlá de lo que mes me agrade, no vull separám de la materia de la que vatres hau parlat mol apropiadamen; seguín les vostres huelles voldría amostrátoscóm se va escapá un dels flares (frater, frare, germá) de San Antoni de una burla que li habíen preparat dos mossos. Que no tos sigue penós que me allarga una mica contán la história sansera; si mireu al sol, encara está a la mitat del sel.

Certaldo, que potsé hau sentit nomená, es una aldea de Valdelsa situada an este terreno, y, encara que es minuda, va está antigamen habitada per hómens nobles y de perres. An este lloc, com se trobáen bones pastures, acostumbrabe de aná tots los añs una vegada, a arreplegá les almoynes que li donáen los tontos, un flare de San Antoni de nom fray Sebeta, ben vist allí, no menos per lo nom que per un atra devossió, perque an aquell terreno se faien uns sebollots famosos a tota la Toscana. Ere este fray Sebeta baixotet, de pel roch y alegre gesto, y lo mes campechano del món; y ademés de aixó, no tenín cap siénsia, parláe mol be y depressa, y qui no lo haguere conegut lo hauríe pres per gran retóric, tan que haguere dit que ere lo mateix Tulio o potsé Quintiliano; y casi de tots los de la comarca ere compare o amic o ben vullgut.

Este flare, segóns la seua costum, al mes de agost sen va aná cap allí un domenge pel matí, y tots los bons hómens y les bones dones de les aldees del voltán habíen vingut a missa a la parroquia. Cuan li va pareixe be, avansán cap an ells, los va di:
- Siñores y siñós, com sabéu, la vostra costum es enviá tots los añs als pobres de Santantoni algo del vostre gra y de les vostres cullites, algúns poc y algúns mol, segóns les seues possibilidats y la seua devossió, per lo que lo beato San Antoni tos guarde los vostres animals, bous o bueys, burros, ovelles y demés. Y ademés de aixó, soléu pagá, los que estéu apuntats a la nostra cofradía (conflaría, confrariaconfrare), aquella minuda cuota que se pague una vegada al añ. Pera arreplegá estes coses hay sigut enviat per lo meu superió, es a di, lo siñó abad; y per naixó en la bendissió de Deu, después de nona, cuan sentigáu tocá les campanetes, veníu aquí fora de la iglesia, aon yo tos faré lo sermó de la manera acostumada y besaréu la creu; y ademés de aixó, com sé que tots sou devotíssims de Santantoni, com a grássia espessial tos amostraré una santíssima y antiga reliquia, que yo mateix hay portat de terres de ultramar, y es una de les plomes del ángel Gabriel (o Grabiel), que a la alcoba de la Virgen María se va quedá cuan va víndre a visitála a Nazaret.

Y dit aixó va callá y va entrá a la iglesia. Ñabíe, cuan fray Sebeta díe estes coses, entre datres mols jovens a dins de la iglesia, dos de mol espabilats y de la broma, Giovanni del Bragoniera y Biagio Pizzini; estos, después de enríuressen un rato de la reliquia de fray Sebeta, encara que eren mol amics seus y de la seua compañía, se van proposá féli alguna burla en esta pluma. Y habén sabut que fray Sebeta pel matí amorsáe al castell en un amic seu, al vórel assentat a la taula van baixá al carré aon estáe lo albergue del flare, y habíen quedat en que Biagio li donaríe conversa al criat de fray Sebeta y Giovanni teníe que buscá entre les coses del flare aquella ploma, y furtálay, per a vore qué díe ell al poble de este assunto.

Teníe fray Sebeta un criat al que algúns díen Guccio Balena y datres Guccio Imbratta, y algúns li díen Guccio Porco, que ere tan feo que ni Lippo Topo habíe pintat an algú paregut. De este fray Sebetamoltes vegades acostumáe a enríuressen están ell dabán, y díe: - Lo meu criat té nou coses que si només una de elles se trobare a Salomón, a Aristóteles o a Séneca tindríe la forsa de espentolá tot lo seu entenimén, tota la seua virtut, tota la seua santidat. ¡penséu quín home té que sé éste al que no se trobe ni cap virtut, ni entenimén ni santidat, tenín nou coses!

Y cuan li preguntáen quínes eren estes nou coses, en verso, responíe:

- Tos u diré: es calmós, pringós y mentirós; negligén, desobedién y maldién; descuidat, desmemoriat y maleducat, sense contá en que té algúns defectets, ademés de éstos que milló es calláls. Y lo que mes grássia me fa dels seus assuntos es que a tot arreu vol pendre dona y arrendá una casa, y tenín la barba llarga y negra y saginosa li pareix que es tan guapo y majo que creu que totes les dones que lo veuen se enamoren de ell y si sel dixare aniríe detrás de totes perdén les calses. Y es verdat que me es de gran ajuda, consevol que me vol parlá en secreto, ell tamé vol sentí la seua part, y si passe que me pregunten algo, té tanta temó de que yo no sápiga contestá que rápidamen conteste ell sí o no, segóns li pareix. An éste, al dixál a la fonda, fray Sebeta li habíe manat que vigilare be que dingú li tocare les seues coses, y espessialmén les alforjes, que allí estáen les coses sagrades; pero Guccio Imbratta, al que mes li agradáe está a la cuina que a un vilero damún de verdes rames, y mes si an alguna criada ensumáe per allí, habénne vist a una, grasosa, gorda, minuda y desgarbá, en un parell de cantrelles que pareixíen dos banastes de aboná y en una cara que pareixíe de los Baronci, tota suada, bruta y afumada, com un buitre se avíe a la carroña, abandonán la habitassió de fray Sebeta y totes les seues coses, allá que se va dixá caure.

Y encara que fore agost, assentánse a la vora del foc, va escomensá a parlá en ésta, que se díe Nuta, y a díli que ell ere un home noble per delegassió y que teníe mes de milientainuevefloríns, sense contá los que teníe que donáli a un atre, que eren mes o menos la mateixa cantidat, y que sabíe fé y di tantes o mes coses que lo domine unquanque. La seua capucha teníe tanta grassa o tan greix que haguere valgut per a condimentá la caldera de Altopascio, y la seua vestidura estáe esgarrada y en remiendos, y per lo voltán del coll y daball dels sobacos tot esmaltat de mugre, en mes taques y mes colós que may van tíndre los draps tártaros o indios; les seues sabates chafades y les calses descusides; li va di, com si fore lo siñó de Chatilión, que volíe donáli vestits, pulíla y tráurela de aquella casa forastera, y encara que no tindríe grans possessións, la ficaríe en estat de esperá milló fortuna; y moltes atres coses; aixó, per mol afectuosamen que u diguere, convertit en aire com li passáe en la majoría de les seues empreses, se va quedá en no res. Van trobá los dos joves a Guccio Porco ocupat en Nuta, y conténs perque se aforráen la mitat del traball, sense impedílsu dingú, van entrá a la cámara de fray Sebeta, que van trobá uberta. Aon primé van buscá van ensertá, a la alforja aon estabe la pluma van trobá un gran paquet embolicat a dins de una arqueta, y allí estáe una ploma de aquelles de la coa de un papagayo, y van pensá que deuríe sé la que habíe prometut amostráls als aldeáns. Y sértamen podíe an aquells tems fássilmen félsu creure, perque encara los lujos de Egipto no habíen arribat a la Toscana mes que en poca cantidat, no com después en grandíssima abundánsia, que va sé la ruina de tota Italia; y si eren poc coneguts an aquella comarca, encara menos per als aldeáns, que se conserváen com los antics, y no sol no habíen vist papagayos, sino que la mayoría no ne habíen sentit parlá ni de llun. Van agarrá la ploma, y per a no dixá la arqueta forra, veén carbó a un racó de la cámara, van omplí la arqueta; y tancánla y dixán totes les coses com les habíen trobat, sense que los veiguere ningú, sen van aná y se van ficá a esperá lo que diríe fray Sebeta cuan trobare lo carbó al puesto de la pluma. Los hómens y les dones sensills que estaben a missa, al sentí que voríen la pluma del arcángel Gabriel después de nona, acabada la missa sen van entroná cap a casa; y com su van aná dién uns veíns als atres, y una comare a l´atra, al acabá tots de minchá, tans hómens y tantes dones van acudí al castell que apenes cabíen allí, esperán en dessich de vore aquella pluma.

Fray Sebeta, habén omplit be la pancha y después descansat un rato, se va eixecá una mica después de nona, y sentín que una caterva de llauradós habíe vingut per a vore la pluma, li va maná a Guccio Imbratta que pujare allí en les campanetes y portare les alforges. Este, después que en prou faena de la cuina y de la Nuta se va despegá, en les coses demanades, y a pas lento, allá que va pujá, y va arribá allí sofocat, perque lo beure aigua li habíe fet unflás mol lo cuero, y com li habíe manat fray Sebeta, a la porta de la iglesia se va ficá a tocá ben fort les campanetes. Después de habés ajuntat tot lo poble, fray Sebeta, sense acatássen de que li habíen tocat les coses, va escomensá lo seu sermó y va di moltes paraules; y cuan teníe que amostrá la ploma del ángel Gabriel, dién primé en gran solemnidat lo Confiteor, va fé ensendre dos antorches, va desenrollá en cuidadet los sendals, habénse tret primé la capucha, y va traure la arqueta; y dién abans unes paraules en alabansa y lahor del arcángel Gabriel y de la seua reliquia, va obrí la arqueta. Y cuan la va vore plena de carbó, com si foren calius, no va sospechá que alló u haguere fet Guccio Balena, perque sabíe que no donáe per a tan, ni lo va maleí per no habé vigilat que algú atre no u faiguere; se va insultá an ell mateix per habéli encomanat la guarda de les seues coses, sabén que ere negligén, desobedién, descuidat y desmemoriat; pero sin embargo, sense cambiá de coló, alsán la cara y les mans al sel va di de manera que va sé sentit per tots:

- ¡Oh, Deu, alabat sigue sempre lo teu poder!

Después, tornán a tancá la arqueta y giránse cap al poble, va di: - Siñores y siñós, hau de sabé que sén yo encara mol jove vach sé enviat per un superió meu an aquella part per aon ix lo sol, y me va sé manat que buscara los privilegis de Porcellana, que, encara que com indulgénsies no costaren res, mol mes útils los són a datres que a natres; per naixó, ficánme en camí, eixín de Vinegia y anán per lo Burgo de Griegos y de allí abán cabalgán per lo reino del Garbo y per Baldacca, vach arribá al Parión, de aon, no sense sed, después de un tan vach arribá a Cerdeña. ¿Pero per qué tos vach dién tots los paísos per aon vach aná buscán? Vach arribá, passat lo estret de San Giorgio, a Estafia y a Befia, paísos mol habitats y en molta gen, y de allí vach arribá a la terra de la Mentira, aon a mols dels nostres flares y de atres religions me vach trobá, y tots anáen evitán los disgustos per amor de Deu, cuidánse poc de atres faenes cuan veíen que perseguíen la seua utilidat, no gastán mes moneda que la que no estabe acuñada per aquells paísos; y passán de allí a la terra de los Abruzzos, aon los hómens y les dones van sense socs per los montes, vestín als gorrinos en les seues mateixes tripes, y un poc mes allá me vach trobá a una gen que porten lo pa a les gallates y lo vi als morrals, desde aon vach arribá a les montañes de los vascos, aon totes les aigües corren cap aball. Y en ressumen, tan vach caminá que vach arribá hasta la India Pastinaca, aon tos juro, per lo hábit que porto, que vach vore volá als plumíferos, cosa increíble per a qui no u haygue vist; pero que no me dixo dí cap mentira Maso del Saggio a qui vach trobá allí fet un gran viachán que trencáe anous y veníe les clasques al menut. Com no podía trobá lo que estaba buscán, perque de allí abán se ha de aná per mar, tronán cap atrás, vach arribá an aquelles santes terres aon al estiu los coste lo pa gelat cuatre dinés y lo caldo no res; y allí vach trobá al venerable pare y siñó No-em-blasmeu-si-us-plau, digníssim patriarca de Jerusalén, lo que, per reverénsia al hábit que sempre hay portat de San Antoni, va voldre que veiguera totes les santes reliquies que teníe, y ne van sé tantes que, si vullguera descríuretoles totes no acabaríem may; pero per no dixátos desilusionats ton diré, sin embargo, algunes. Primeramen me va amostrá lo dit del Espíritu San, tan sansé y sano com may u va está abans, y lo tupé del serafín que se li va apareixe a San Francisco, y una de les ungles dels querubíns, y una de les costelles del Verbum, y los vestits de la santa fé católica, y algúns dels rayos de la estrella que sels va apareixe als tres Reys Magos o Reixos, de Oriente o de lleván, y una botelleta en la suó de San Miguel cuan va luchá en lo dimoni, y la mandíbula de San Lázaro y atres. Y com yo libremen li vach entregá les faldes de Montemoreno en llengua vulgar, y algúns capítuls del Caprezio que mol tems habíe estat buscán, ell me va doná alguna santa reliquia, com van sé una de les dens de la santa creu, y una botelleta en una mica del soroll de les campanes del templo de Salomón, y la pluma que tos día del arcángel Gabriel, y un dels socs de San Gherardo de Villamagna, que li vach doná, no fa mol, a Florencia, a Gherardo de los Bonsi, que li té una grandíssima devossió; y me va doná los calius als que va sé rostit lo benaventurat mártir San Lorenzo; y totes estes relíquies les vach portá aquí, y totes les ting.
Y es verdat que lo meu abad may ha dixat que les amostrara mentres no se sertifico si són verdaderes o no, pero ara que per algúns milagres fets per nelles y per cartes ressibides del patriarca se ha assegurat que són verdaderes, me ha consedit la lissénsia per a que to les amostra; pero yo, en temó de confiáles an algú atre, sempre les porto en mí. Sert es que porto la pluma del arcángel Gabriel, per a que no se faigue malbé, a una arqueta, y los calius als que va sé sucarrat San Llorens a un atra, y com les arques se assemellen tan, ya m´ha passat alguna vegada que hay pres la que no ere, y ara me ha tornat a passá; y creén que había portat la arqueta aon está la ploma, hay portat aquella aon están los calius. Lo que no reputo com a errada, sino que me pareix que ha sigut la voluntat de Deu, y que ell mateix me ha ficat la arqueta de los calius a les mans, fénme enrecordá que la festa de San Lorenzo es de aquí a dos díes; y per naixó, volén Deu que yo, al mostrátos los calius en los que lo van rostí, ensenga a les vostres almes la devossió que an ell li hau de tíndre, y aixina en ves de la pluma me va fé pendre los beneits calius bañats en la sang y aigua del cos de aquell santíssim mártir. Y per naixó, fills meus, traéutos les capuches y arriméutos aquí devotamen a vórels. Pero primé vull que sapigáu que consevol que toco estos calius y fa la siñal de la creu pot viure segú tot lo añ de que no li cremará lo foc que nol toco.

Y después de dí aixó, cantán un laude de San Llorens, va obrí la arqueta y va amostrá lo carbó, y después de que un rato la estúpida multitut haguere mirat en reverén admirassió, en mol soroll de peus tots se van arrimá a fray Sebeta, y donán almoynes mes grans de lo que acostumáen, tots li rogáen que los tocare en los calius. Per naixó, fray Sebeta, agarrán aquell carbó en les mans, damún de les camisotes blanques y faldes y datra roba, y als vels de les dones va escomensá a fé les creus mes grans que li cabíen, afirmán que tot lo caliu que se gastáe fén aquelles creus tornáe a apareixe después a la arqueta, com ell habíe vist moltes vegades. Y de tal guisa, en bon profit seu, habén crusat a tots los aldeáns, per aquella rápida invensió se va burlá de aquells que, traénli la pluma, habíen volgut enfótressen de ell. Estos, están al sermó y habén vist lo extraordinari remey que habíe trobat, y cóm se les habíe arreglat y en quines paraules, sen habíen enrit tan que pensáen que sels engancharíen les barres; y después de anássen tots, anán cap an ell, en molta festa li van contá lo que habíen fet, y después li van troná la pluma, que al añ siguién li va valdre tan com aquell día li habíen valgut los calius.
Esta história los va agradá a tota la compañía, y sen van enriure mol en fray Sebeta y la seua peregrinassió, y les reliquies vistes per nell y les que habíe portat.
La reina, com habíe acabat lo radé cuento, y en ell lo seu señorío, se va ficá de peu, se va traure la corona y, rién, lay va ficá al cap a Dioneo, y va di:

- Ara es lo tems, Dioneo, que probos la cárrega que es tíndre que guiá y goberná a les dones; ara eres rey, y reinarás de tal manera que al final del teu gobern u alabarem. Dioneo, ressibín la corona, va contestá rién: 

- Moltes vegades haureu vist reys del ajedrés que són mes majos que yo; y per sert que si me obeíu com a verdadé rey se obeix, tos faré gosá y farem bona festa. Pero dixem estes paraules; gobernaré com puga. Y fen, segóns la costum, víndre al senescal, li va maná lo que teníe que fé mentres durare lo seu señorío, y después va di:

- Valeroses siñores, de diferentes maneres se ha parlat aquí del ingenio del home, de unes cuantes anécdotes que, si la Siñora Licisca no haguere vingut aquí fa un rato (que en les seues paraules me ha donat la materia de les futures narrassións per a demá) me penso que me haguere costat mol tems trobá un tema sobre lo que parlá. Ella, com hau escoltat, ha dit que no teníe cap veína que haguere anat donsella al seu home, y ha afegit que be sabíe cuántes y quines burles seguíen fen les casades als seus homens. Pero dixán la primera part, que es cosa de criatures, penso que la segona té que sé divertida per a parlá de ella, y per naixó vull que demá se diguen, ya que la Siñora Licisca mos ha donat lo motiu, burles que per amor o per salvassió seua han fet les dones als seus homens, habénsen ells donat cuenta o no.

Parlá de tal materia los pareixíe an algunes de les dames que no ere apropiat per an elles, y li rogaben que cambiare lo tema proposat; a lo que lo rey va contestá:

- Siñores, sé lo que hay manat milló que vatres, y com está manat ya no me podreu apartá, considerán que estam a uns tems que con tal de guardás los hómens y les dones de obrá deshonestamen, tota conversa está permetuda. Pos ¿no sabéu que per la peste de este tems los juches han abandonat los tribunals, les leys tan divines com humanes están callades y ampla llissénsia per a conservá la vida se ha consedit a tot hom? Per lo que, si algo se relaje la vostra honestidat al parlá, no per a seguí en les obres res desordenat sino per a que chalon los demés y vatros, no vech perqué dingú tos u pugue traure en cara. Ademés de aixó, la nostra compañía, desde lo primé momén hasta esta hora honestíssima, per res que se digue no crec que en cap acte se taco ni sigue maculada, en la ajuda de Deu. Ademés, ¿quí no coneix la vostra honestidat? a la que no ya les converses divertides sino la temó de la mort crec que no podríe desalentá. Si algú sapiguere que vau dixá de parlá de estes burles, igual sospecharíe que ereu culpables de lo que teníeu que contá, y que per naixó no vau vullgué contáu. Be me honraréu si habéntos yo fet cas a totes, ara, habénme fet lo vostre rey, vullguéreu imposám la ley y no parlá de lo que yo mana. Dixéu, pos, esta temó mes propia de ánims baixos que de los nostres, y bona sort tingue cada una en pensá una bona história. Cuan les siñores van sentí aixó, van di que siguere aixina com an ell li fee goch; per lo que lo rey hasta la hora de sopá va doná a tots llissénsia per a fé lo que vullgueren. Estabe lo sol encara mol alt perque les narrassións habíen sigut curtes; per lo que, habénse Dioneo en los atres jovens ficat a jugá a les birles, Elisa, cridán apart a les siñores, va di: - Desde que estem aquí hay volgut portátos a un puesto, mol prop de aquí, aon no crec que cap de vatres haigue estat, y se diu lo Vall de les Dames; y hasta ara no hay vist lo momén de puguétos portá allí mes que ara, ya que lo sol está encara mol alt; y per naixó, si tos va be víndre, no ting cap duda de que cuan estigáu allí tos ficaréu contentíssimes de habéy anat.

Les siñores van di que abán, y cridán a una de les criades, sense dils res als joves, se van ficá en camí; y no habíen caminat mes de una milla cuan van arribá a la Vall de les Dames. Allí se van embutí per un camí mol estret; a la vora corríe un riuet claríssim, y tot ere mol hermós y en molta sombra, cosa de agraí an aquell tems en que la calina y la basca ere mol gran. Y segóns me va di después una de elles, lo pla que ñabíe a la vall ere tan redó com si haguere sigut dibuixat en un compás, encara que pareguere artifissi de la naturalesa y no de la ma del home; y teníe de volta poc mes de mija milla, rodejat per sis montañetes no mol altes, collets, y al puch de cada una se veíe un edifissi que teníe la forma de un castellet o fortí.

Les faldes de estes montañetes que baixaben cap al pla eren com als teatros les grades hasta la part mes baixa, com a escalóns, estretínse sempre lo sírcul. Y estaben estes faldes, les que miráen cap al michdía, totes plenes de viñes, olivés u oliveres, amelés o armelés, sirés, figueres y atres classes de ábres frutals, sense un pam de terra erm.
Les que miraben al carro del Septentrión totes eren de bosquets de carrasques, freixes (fresnos) y atres ábres verdíssims y mol drets. Lo pla de aball, sense tíndre datra entrada que aquella per aon les dames habíen vingut, estabe ple de abetos, sapíns, sipresos, llorés y de algúns pins, tan ben ordenats com si tots hagueren sigut plantats per lo milló jardiné; y entre ells poc sol o gens, inclús entonses que estabe alt, entrabe hasta enterra, que ere tot un prat de herba minuda y plena de flos de colós. Y ademés de aixó, l´aigua saltáe per les roques y al caure sonáe un brogit mol acorde al oít, y al esquichá pareixíe de llun plata fundida que caíe; y al arribá abaix al planet, arreplegada per una bona séquia, anáe a una estanca o bassa, com a vegades fan al chardí los habitáns de les siudats que poden féu.

Y ere esta bassa no mol fonda, com hasta lo pit de un home, y l´aigua allí estáe mol clara, se veíe lo fondo, que ere de gravilla y pedretes; qui no haguere tingut datra cosa que fé, hauríe pogut contáles. Y no sol al mirá se veíe lo fondo, sino tans peixets navegán per aquí y per allá, que ere una maravilla. Y no estabe tancada per l’atra vora mes que per la terra humida del prat. Lo chorro que desbordabe anáe a pará a un atra sequieta, que portáe l´aigua fora de la vall, corrén cap a les parts mes baixes.

Están aquí les joves dames, después de habéu mirat y alabat tot, sén gran la caló y veén que no podíe vóreles ningú, va dessidí bañás; y manánli a la criada que se quedare al camí per aon habíen baixat, y que mirare si veníe algú y les avisare, se van despullá y van entrá a nadá, y l'aigua amagáe los seus cossos com u faríe un cristal sutil en una rosa roija. Están elles allí, sense que se enterbolire l´aigua, van aná caminán de aquí allá detrás de los peixos, que no teníen aon amagás, y los volíen agarrá a sarpeta; y encara ne van enchampá algún. Después van eixí, se van vestí y sen van entorná, a pas lento, parlán mol de la bellesa de aquell puestet. Arribán al villorrio, a bona hora, van trobá jugán als jovens aon los habíen dixat. Pampínea, rién, los va di: - Pos ya tos ham engañat avui.

- ¿Y cóm? - va di Dioneo-. ¿Escomenséu primé les obres que les paraules?
Va dí Pampínea:

- Siñó nostre, sí.

Y en detalls los van contá de aón veníen, cóm ere lo puesto, a cuan tros estáe, y lo que habíen fet.

Lo rey, sentín parlá de la bellesa del puesto, va volé vórel, y va fé prepará lo sopá a escape; y después de habé minjat, los tres joves en los seus criats, dixán a les dames, sen van aná cap an esta valleta, y fixánsen en tot, com no habíen estat allí may, cap de ells, van alabá alló com una de les coses mes majes del món; se van bañá, se van vestí y com se fée massa tart, van torná cap a la casa, aon van trobá a les dones que dansaben una carola a un aria, cantada per Fiameta; y en elles, acabada esta cansó, entrán en conversa sobre la Vall de les Dames, moltes alabanses se van di.
Lo rey, fen víndre al senescal, li va maná que ensondemá de matí se prepararen les coses y fore portat algún llit per si algú vullguere fé la michdiada. Después de aixó, fen víndre llums y vi y dolsaines, va maná que tot lo món se ficare a ballá; y habén escomensat Pánfilo una dansa per voluntat seua, lo rey, giránse cap a Elisa, li va di:
- Hermosa jove, avui me hau fet lo honor de donám la corona, y yo vull fétos esta nit lo de la cansó; y per naixó ne podrás cantá una que digue lo que mes te agrado.

A lo que Elisa va contestá sonrién que de bona gana, y en veu suaveta va escomensá de esta guisa:

Amor, si de les teues garres yo ixquera

no podríe passá

que datre dels teus hams mes mossegare.

Yo era una chiqueta cuan vach entrá a la teua guiarra

creén que ere gran y dolsa pas,

les armes me vach dixá per enterra

com qui confíe en un que diu verdat,

tú, desleal tirano, eres rapás

y me vas fé caure

en lo teu armamén y en la teua garra fiera.

después, ben apretada en les teues cadenes,

al que va naixe per a sé verdugo meu,

plena de tristes llágrimes y penes

cárcel me vas doná, y me vas pendre lo albedrío;

y es tan du y cruel lo seu señorío

que no poden conmoure

lo seu cor los meus suspiros ni ulleres.

Los meus rogs tots se los emporte lo ven:

dingú me escolte ni me vol sentí,

y, si cada hora creix lo meu tormén,

vivín en doló no sé morí,

¡Ay, dolte, siñó, del meu patí!

Lo que no puc fé

fésu tú, y dónameu lligat en forma fiera.

Y si no vols, per lo menos solta
lo nugo en que me lligue la esperansa.

¡Ah, que la libertat me sigue tornada!

Pos yo tindré, si u fas, confiansa

en torná a sé guapa sense tardansa;

y sense mes patimén

que en blanca y roija flo yo me tornara.

Después de habé acabat la cansó en un suspiro, encara que tots se maravillaren de tals paraules, ningú va ñabé que puguere adiviná quí ere la raó de cantá aixina.
Lo rey, que estabe de bon humor, fen cridá a Tíndaro, li va maná que traguere la cornamusa, y al són de ella va fé ballá moltes danses; y cuan ya bona part de la nit habíe passat, los va di a tots que sen anigueren a dormí.

ACABE LA SEXTA JORNADA.

cornamusa (del francés cornemuse, formada de corne cuerno y muse, divertirse o vagar)