Mostrando las entradas para la consulta diebe ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta diebe ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

2. 11. Aon se prosseguix lo escomensat.

Capítul XI.

Aon se prosseguix lo escomensat.


Va arribá la hora, y abans de eixí se van asseá los estudians lo milló que van pugué. Pedro Saputo va traure la funda de la gorra, se va ficá un coll nou mol risat y va quedá fet un caballé, y per lo jove y guapo, un Amor vestit, un Adonis en traje español y de tall, y acompañats del huésped, de un cuñat, una filla de deu añs y una neboda de quinse, en alguns veíns que se van pendre la libertat de pujá mentres sopáen, se van encaminá a la casa portán detrás una gentada, mes gen que va aná may al sermó de la galtada. Van arribá, van saludá mol cortesmen an aquelles siñores y a datres que elles habíen convidat; y don Severo al vorels tan cortesans, tan atentos y ben parlats se va alegrá mol y va di en veu baixa a la dona y filla:

- ¿Veéu, gloria meua, quin porte y qué ben criats? No dirás mes que són fills de grans caballés: y alguns de ells u sirán, perque mentres seguixen los estudis ñan mols als que los agraden les aventures y libertat de esta vida a les vacassions, y cuan se reincorporen al curs repartixen los profits als compañs mes pobres. En aixó la mare y la filla los trataben en miramén, y al mateix tems los mostraben afabilidat y confiansa. La gen del poble que los habíe seguit va sé tamé admitida a dos grans sales que estáen una a cada costat de la del sarao y va di lo caballé:

- An esta rogo que dingú entro sense la meua llissensia; a les atres que s' acomodon los que puguen en orden y bons modos. Ara, siñós, cuan vullgáu, va di als estudians, podéu escomensá la música.

Primé van tocá un rato pera amostrá la seua habilidat, y después van preguntá a don Severo si se habíe tratat de que ballaren. 

Va contestá que sí, y los va suplicá que obrigueren dos de ells lo ball, pos així tamé u dessichaben aquells joves caballés. Entonses dixen los instrumens lo de la pandereta y lo del pito, y trauen a ballá lo primé a la filla de la casa, y lo segón a un atra donsella que ere cusina de Morfina, agarrán mentrestán Pedro Saputo la pandereta. La destresa y grassia que los estudians van ostentá al ball va agradá a tots, y no menos la dessensia, que sempre y en tot es importán. Ya no eren ixos estudians vestits en cuatre draps; eren uns verdadés caballés ben naixcuts, y finamen educats, de lo que s' alegrabe 

l'amo del convit y no dixáe de medíu la seua dona y atres siñores prinsipals que ñabíe. Se van retirá y van agarrá los instrumens, dixán la part del ball als joves que van vindre convidats.

Van ballá totes y tots, la festa se va correspondre en la magnifissensia que en tot se usabe a la casa. 

Lo del pito li va di al home de la casa:

- Ara, don Severo, si li pareix a vostra mersé, lo meu compañ Paquito y yo predicarem un sermó a la plebe de les antessales, los dos a un tems, y cada un a una sala desde la porta pujats a uns púlpitos que sirán dos taules.

- Está be, va di lo caballé, ¿y a tú, Mariquita?, va preguntá a la dona. Va contestá ella que sí. Y parades les taules y saltán an elles los oradós, escomensen a soltá chorros de disparates, que cada minut teníen que pará y doná tems a la rissa que a les tres sales va arrencá mil novedats als cossos ya una mica fluixos. Les dames y caballés de la del mich podíen sentí al un o al atre, no paráen de riure y apretás les barres y pegás als ginolls en les dos mans y hasta puñades a les parets. Lo mateix don Severo va pedre la seua seriedat, y va tindre que recuperala, tapanse los oíts pera pugué dils: 

- ¡Prou, siñós, prou!, que mos morirem tots. Pero ells embriagats de elocuensia ni paraben ni podíen encara que vullgueren. Hasta que van agarrá los instrumens los atres y van fé soná la música, y esta per fin va tallá l'enchís. Paren ells y pare tamé la música, y saludán los dos a les siñores y caballés en una gran cortessía, va estampí un aplausso de mans tan estrepitós y llarg, que se va comunicá a les antessales y pareixíe que anáen a sorsís.

Se van volé ficá a ballá per segona vegada, y no va sé possible. 

Be se esforsaben los musics, pero ningú podíe fé mes que riure y torná als disparates dels sermons. Se ficáen en actitut de ballá, pero algú soltáe una carcañada y ya tots se retiráen, caén a les cadires y fen pasmos y exclamassions.

Entretán corríe la nit, y mirán don Severo la hora, va vore que eren les onse y micha, y va di:

- Siñós, esta micha hora que falte hasta les dotse, perque de micha nit no passen les festes a casa meua, tots la nessessitem pera templamos y disposamos a dormí. Siñós llissensiats: ting barruntos de que vostés volen passá an este poble vuit díes per lo menos; yo per la meua part espero que lo dimecres per la nit tornon an esta casa.

- Demá, va di un jove caballé, me ha manat mon siñó pare que los rogara se dignaren vindre a la meua.

- Y a casa vostra, va contestá don Severo, tamé anirán les meues siñores dona y filla. Li va doná les grassies lo caballé, y parán los cumplimens se van oferí los estudians a les ordens de don Severo, y als peus de aquelles siñores, y se van despedí de tots los convidats.

Cada nit va sé la funsió a una casa diferenta, y tamé los estudians variaben les invensions passán los matins en ordenales, sense descuidás de visitá a les persones que mes los honraben y se u mereixíen, com don Severo. 

La nit de la segona funsió a casa de éste se va presentá Pedro Saputo disfrassat de dona y va engañá a tots, mes particularmen a Morfina, la va obligá a confessá lo seu amor guañanse lo cor y vensén la seua resserva. ¿Cóm resistiríe la infelís per advertida, per reportada, per serena, profunda y circunspecta que fore? 

No ere possible. Y així ell, lograt lo seu objectiu, va dixá caure lo disfrás, rién tots mol del engañ y selebrán la donosura de la forastera; después va continuá ya la funsió com totes les nits.

Lo radé día en lo bon pareixe de don Severo, perque tot lay comunicaben y consultaben, van fé un atra ronda pels carrés, y van fé tanta plega que casi los va pareixe massa; cosa impossible per als estudians. Daball del balcó de don Severo van pará y van cantá un rato. Per la nit van aná de tertulia a casa seua y don Severo los va doná sis escuts de or, suplicanlos que si no se apartaben mol a un atra direcsió tornaren per allí al retirás als seus estudis, y lay van prometre.

Pel matí van eixí del poble, passán aposta, encara que donáen volta, pel carré de Morfina, y a la porta se van pará a tocá lo himno de despedida. Van eissí don Severo y les seues siñores a sentils; y Pedro Saputo, que anáe previngut, va cantá en los seus compañs y mol ben acompañat de la música, unes lletres que portáe pensades, de les que la primera diebe:

Pos me dixo lo cor

¿Me emportaré un pensamén?


Morfina en mol dissimulo va fé seña que sí; y van cantá la segona, que teníe per final:


Pos te vach entregá, cor, 

¿Aón te guardarán?


Y Morfina a se va tocá y señalá lo pit en dissimulo. 

La tersera acababe:


¿Te trobaré, cor,

cuan torna, aon estarás?


Va incliná Morfina una mica lo cap y los ulls y per cántic de gloria y conclusió díen los radés versos de la radera lletra:

Pos influí ya no pot

sino be la estrella meua.


Y en aixó se va acabá lo can y se van despedí. Morfina, com se va alegrá de vorels encara un atra vegada, no va pugué evitá que se li bañaren los ulls, ixquere un suspiro, aufegat pel decoro, y corregueren per les seues rosades galtes dos llágrimes de mes valor que tot l'or que teníe son pare, al menos per al que les va vore corre y que va pugué di meues són cuan caíen y arreplegales en los seus labios y passales al cor en l'amor que les derramabe.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronanse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entresuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.

jueves, 25 de julio de 2024

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo. (+ Índice)

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.

Blogspot de Pedro Saputo

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó / Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.
Disponible a Amazon

¡Beneít sigue Deu, que al final lo gran Pedro Saputo ha trobat qui aplegare los seus fets, los ordenare convenienmén, y separán lo fals de lo verdadé eixecare a la historia acresolada y pura de la seua vida la digna estatua que debíem al seu talento y a les seues virtuts

¿Qué me donará lo món per este servissi, per este deute comú que pago, tocanme a mí en ves de a consevol atre veí? Pero ¡a cascala lo interés! No vull datra recompensa que sabé, com u sé desde ara, que este llibre se lligirá en gust per agüelos y joves, per sabuts y per ignorans, a les siudats y a les aldees. 

¡Oh, cuans bons ratos a les velades de hivern passarán en ell escofanse al foc o al brasé! Pos no vull mes recompensa, com dic; aixó, y aixó sol es lo que me hay proposat. Y pos u dono per conseguit, res mes me se oferix advertí, ni previndre als meus lectós y lectores.

A la vila de Almudévar, a tres legües de la famosa siudat de Huesca, a la carretera de Saragossa, va naixe Pedro Saputo de una huérfana donsella que vivíe sola perque se habíe quedat als quinse añs sense pare ni mare, y ere pobra, no teníe mes bens que una caseta a la carrera del forn de fora, y manteninse en lo ofissi de rentadora y lo de cuinera de totes les bodes y de les grans festes del lloc; a la seua juventut cantáe en molta grassia perque teníe una veu extremada y tocáe lo pandero com una gitana. En estes habilidats may li faltáe lo menesté, y algún regalo y bons passatems. Sempre anáe mol pincha y asseada; no envecháe res, ni a pobres ni a rics; tots la volíen be, y ella no volíe mal a ningú.

pera mes gran notissia de la persona direm que ere espabilada, redona de cara, no fea, pero tampoc guapa, primeta de cara tirán a grossa, desembossada de paraules; pit ple y ubert, discreta, honrada de casta, recatada, en bona fama al poble, y en tot mol afable. En estes virtuts entendre se pot que tindríe mols pretendens, y los va tindre, en efecte, no menos en linea recta que en la linea torsuda, y de tots los gustos y apariensies; pero no se donáe per entesa de la mala intensió de algúns, y agarrán les paraules sempre a la dreta, a tots responíe lo mateix y los despedíe sense ofendrels dién que no volíe casás ni tindre amors. Y aixó que la van marejá mossos mol fanfarrons y valens, y algúns en ajuar y pegujar, que la hagueren convertit en una hidalga. Cuan escomensáe a sé mosseta li va di una gitana en lo romeret a la boca que si se casáe ploraríe moltes llágrimes, fenli una professía en vers que diebe:

Si te cases tindrás home, 

llágrimes, pena y doló;

conserta sola lo teu amor

y lo fruit sirá gloriós.

No enteníe lo sentit general de la professía y poessía, pero va entendre mol be y se li va enclavá ben fondo com puncha al alma lo de llágrimes y penes, y ere prou pera que tinguere po: conque se va tapá los oíts a tota proposta de matrimoni per mes que passán lo tems va arribá a cumplí los vin añs de edat, que an aquell siglo casi ere afrenta está soltera.

Antes de que sen acataren al poble, ya teníe una pancha de sis mesos, y encara que teníe gran opinió de honesta no su hagueren cregut si ella no u diu; pero u díe y u afirmáe en tanta naturalidat que van tindre que creureu. Cuan va arribá lo tems va parí un chiquet mol fortot y majo, y preguntanli de quí ere, va di: Per ara meu y de Deu. Y de aquí no la van pugué traure. Una mica se van mosquejá lo justissia y tamé lo siñó retó perque no díe quí ere lo pare del chiquet; pero ella se va mantindre en lo dit y van habé de frená la curiosidat y se va mantindre lo secreto.

Cuan van batechá al chiquet, may un cas com aquell se habíe vist al poble y pareixíe un milagre (que los tems diuen que eren atres diferens dels que corren ara, encara que yo no u crec), dingú se oferíe a sé lo seu padrí; y lo justissia y lo síndic van ajuntá consell general del poble y van di: "honrats veíns de Almudévar: per la veu que ha corregut debéu sabé que la honesta filla pupila o pubilla de Antonio y Juana del forn de fora ha parit casualmén un chiquet, y no té qui lo porto a la pila. Femu a sorts si tos pareix, y dels tres noms que ixquen sen triará un per vots libres de tots.» 

- ¡Be, be!, va cridá lo gentío. Y van eixí dos homens y una dona; y passán a votassió, tots menos sis van votá que fore padrina la dona, y que los dos homens y lo síndic la acompañaren. Ere una donsella, y no va faltá qui remugare dién que les donselles no teníen que habés presentat per séu la mare del chiquet y no estáe be que la visitaren. Pero a qui aixó va di, que ere un ricacho en vanidat de hidalgo, lo van mirá mal de reúll y lo van aburrí tot aquell día. Va sé, pos, padrina la donsella, y lo va traure de pila mol contenta; y com ere de una casa acomodada va ñabé gran batech y alifara, que la van doná los acompañans y son pare de la mateixa padrina. 

Li van ficá de nom Pedro, y no se va parlá en mols díes de atra cosa al lloc. Cuan la mare va traure al chiquet al públic pareixíe una conda en la formalidat y satisfacsió que mostráe y als dijes y mantilla que li ficáe; y la gen la volíe encara mes que abans. La paráen tots pera mirá al chiquet, y sense sabé per qué se alegráen; y moltes dones, espessialmén les donselles, casi li teníen enveja.

//

Índice (o Index):

Primé llibre:

espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet

com Pedro Saputo se va ficá mol fort

de com Pedro Saputo va aná a escola

de com Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi

com Pedro Saputo adepreníe ofissis en un rato

com Pedro Saputo va adependre música

Humanidat y caridat de Pedro Saputo

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo


Llibre segón:

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món

De lo que li va passá a Huesca

Aventures del camí de Barbastro

Aventures de Barbastro

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils

Pedro Saputo al convén

Se descubrix a les monges

Ix del convén

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna

Pedro Saputo escomense la vida de estudián

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble


Llibre tersé:

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache

Arribe a Saragossa. Después al seu poble

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España

Una carta anónima. Visita de un caballé

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro

La cova de Santolaria

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo

De la comisió de les tres figues

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá

Del pleite al sol

Llibre cuart:

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo

Relassió del pare de Saputo

Arribe Paulina. Casamén dels pares

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar

Testamén del tío Gil Amor

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea

De la fira de Graus

Seguix lo mateix registre. Morfina

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia

Del natural de Pedro Saputo

Máximes y sentensies de Pedro Saputo

martes, 5 de octubre de 2021

Glosario, Ramon Lull, D.

D.

D' AÇO. V. D' AYÇO.

D' AÇO 'T. De esto te.
D' AQUEYLS. De aquellos.
D' ALCÚ. De alguno, de alguien.

D' ALS. De otra cosa.

D' ALT. De arriba.
D' AQUEST. De este.

D' ALTA. De alta.

D' ALTRE. De otro.

D' ALTR‘ EN. De otro en.

D' ALTRUY. De otro.

D' ALTRUYL. V. D' ALTRUY.

DAM. V. DAN.

DAMDÓS. De ambos.

D‘ AMDÓS. V. DAMDÓS.

DAMÉS. Demás.

DAMNAR. v. modo inf. Condenar.

DAMNAT. part. pas. de “dampnar". Condenado.

DAMONT. adv. Encima, sobre.

DAMPNACIÓ, sust. c. Condenación.

DAMPNADA. part. pas. de "dampnar” term. fem. Dañada, perjudicada, destruida, condenada.
DAMPNAT. part. pas. de "dampnar". Condenado.
DAMPNATJE, sust. c. Daño, perjuicio.

DAMPNITATS. sust. c. pl. daños, perjuicios.
DAMPNOSA. adj. Dañosa, perjudicial.

DAN. sust. c. Daño, mal. (dany)

DAQUEST. V. D‘ AQUEST.
D‘ AQUEST. De este. (aqueste en castellano antiguo)
D' AQUI. De aquí.

DARAY. v. Daré. (daré : donaré)

DARETS. v. Daréis. (dareu : donareu, donaréu)

DARIATZME. v. Dariaisme. (me daríais; me donaríeu)

DARLOT. A galope. - Trotant e darlot: al trote y a galope.

DARMETS. Me habéis de dar. (dar me havets : me hau de donar)

D' ASO. V. D' AÇO.

DATS. v. Dad, dais. (doneu, donau, donéu, donáu)

DATSLOS. Dadles. (doneulos, donaulos)

DATSME. Dadme, daisme. (doneume, donaume)

DATZ. V. DATS.

DAVÍ. adj. Divino. (diví)

D' AXO. De esto.
D' AYÇO. De esto, de eso.
D' AYSO. V. D' AYÇO.
D' AYTALS. De tales.

D' AYTANT. De tanto. - A veces: de ello.
DE. prep. De. - A veces a, p. e: no es qui de Deus vuyla donar lausor: no hay quien a Dios quiera alabar (quien de Dios quiera dar laor).
DEÇEBUT. part. pas. de "deçebrer". Engañado. (decepcionado)

DECEPCIÓ. sust. c. Decepción, engaño.

DECH. v. Debió.

DECLARAMENT. adv. Claramente.
DECORARVOS. v. Honraros. (teneros decoro)

DECORAT. part. pas. de “decorar”. Decorado, honrado.
DECORRIMENT. sust. c. Corriente o curso de algún líquido.
DECORRIA. v. Corría. (decorrer : transcurrir : correr)
DEEN. Décimo. (deén, desén, desé; decena, diez)
DEENE. Décima. (diezmo, de diez, la décima parte)

DEENE 's. Décima es.

DEFAL. v. Falta, delinque, falla; falte, delinca, falle.
DEFALA. V. Falte.

DEFALIMENT. sust. c. Falta. culpa. (fallo; fallar)

DEFAYLEX. v. Falta, delinque.

DEFAYLIR. v. modo inf. Faltar, delinquir.

DEFEN. v. Defiende. (defén; defendre; defender)

DEFENAM. v. Defendamos. (como aquellos aragoneses de esfendemos as luengas)
DEFENCIÓ. sust. c. Defensa.
DEFENDRE. v. modo inf. Defender. - Úsase, a veces como recíproco. - En algunos casos significa librarse.
DEFENEN. v. Defienden.
DEFENIMENT. sust. c. Defensa.
DEFENS. v. Defiendes.
DEFENSADOR. sust. c. Defensor.
DEFENSA ‘S. v. Defendióse. (
se defendió)
DEFENSIÓ. V. DEFENCIÓ.
DEFENT. v. Defiende.
DEFES, DEFESA. adj. Defendido, defendida.
DEFFALLIMENT. V. 
DEFALIMENT.
DEFFAYLIMENT. V. DEFALLIMENT.
DEFFENDRE. V. DEFENDRE.
DEFFENENT. v. gerundio de “deffendrer”. Defendiendo.
DEFFES. V. DEFES.
DEFORA. adv. Fuera. - Defora se: fuera de sí.
DEFORAS. A fuera, de fuera, por de fuera, en el exterior.
DEFORES. V. DEFORAS.
DEGASTABLE. adj. Desierta, desolada, abandonada.
DEGRA. v. Debiera. (
deguera, deguere)
DEIFICAR. v. modo inf. Deificar.
DEIFICAT. part. pas. de “deificar”. Deificado.
DEIG. v. Debo. (
dec, dech; deure; deber)
DEITAT. sust. c. Deidad.
DEIXAM. v. Dejamos.
DEJA. v. Deba. 
(dega)
DEJAM. v. Debamos. (
degam, deguem)
DEJATS. v. Debáis. (degáu, degau, deguéu, degueu)

DEJUNIS. sust. c. pl. Ayunos.

DEJUNAMENT, sust. c. Ayuno.

DEJUS. adv. Debajo. (de jus, dejús; Noguera jussana VS sobirana)

DE ‘L. De él.

DE LÁ. V. DELAY.
D' ELA. De ella.

DELAY. adv. De allí, en la otra vida, allí. (de lá)

DELECTABLE. adj. Deleitable, delicioso.

DELEN. v. Borran, destruyen. (inglés delete)

DELEX. v. Borra, destruye. (he, she, it deletes en inglés)

DELGAT. adj. Delgado. (cullóns, Pompeyo Fabra no usaba esta palabra?)

DELÍ. Borró, destruyó.

DELICAMENT. sust. c. Deleite.

DELICATS. v. Deleitáis.

DELICT. V. DELIT.

DELIR. Borrar, destruir.

DELIT. sust. c. Deleite. (disfrute; no significa delito)

DELIT. part. pas. de "delir”. Borrado, destruido.

DELITABLE. V. DELECTABLE.

DELITAMENT. sust. c. Deleite.

DELITAR. v. modo inf. Deleitar.

DELITATS. v. Deleitáis.

DELITZ. sust. c. pl. deleites.

DELS. De los, de las. - Dels claus de Sent Pera: de las llaves de San Pedro.

D' ELS. De ellos.
DE 'LS. De los.

DELONGAMENT. adv. Largamente. (longa, llarga; larga, luenga)

D' ÉLL. De él.

DEMAN. sust. c. Petición, demanda, súplica.

DEMANA ‘L. v. Le pidió.

DEMANÁN. v. gerundio de “demanar”. Pidiendo. (demanant)

DEMANATS. V. DEMANDATS.
DEMANDA. sust. c. Súplica, petición.

DEMANDATS. v. Pedís, pedid; demandáis, demandad.
DEMANDAVA. v. Pedía, demandaba.
DEMANS. v. Pidas.
DEMENTRA. Mientras, mientras tanto, mientras que, entretanto.
DEMENTR‘ EU. Mientras yo.
DEMONI. sust. c. Demonio. (dimoni)

DEMONI ‘L. Demio le, demonio el.
DEMONI ‘T. Demonio te.

DE ‘N. De don. - De ‘n Jacques: de don Jaime.
DENEJAR. v. modo inf. Limpiar. (nedea; neteja; nedeja; net)
DENANT, adv. Delante, antes. (devant)

DENYEN. v. Dignan. - No ‘us denyen veser: no se dignan veros.
DEPARTIR. v. modo inf. Partir, dividir, separar, explicar.

DEPARTIT. part. pas. de "depertir". Partido, dividido, separado, explicado.
DEPENYER. v. modo inf. Representar, describir, pintar, designar.
DEPERTIMENT sust. c. Partición, separación, división.

DEPERTIR. V. DEPARTIR.

DEPERTIT. V. DEPARTIT.

DEPORT. sust. c. Recreación, placer, diversión, reposo, descanso (deporte; sport, esport)

DEPORTANT. v. gerundio de "deportar”. Descansando.
DEPORTAR. v. modo inf. Descansar.

DEPUIS. adv. Después.

DEPUYS. adv. Después, después que.
DERROCAR. v. Derrocar, derribar.

DERROCAVEN. v. Derrocaban, derribaban.

DERROCA ‘L. Le derrocó, le derribó.

DES. v. Diese. (donés; donare)
DESÁ. V. DESAY.
DESAGUALAR. v. modo inf. Desigualar. (agual, agualar, Agualada)

DESAGUALTAT. sust. c. Desigualdad.
DESAMAR. v. modo inf. Desamar, aborrecer. (no amar, pero no odiar)

DESAMAT. part. pas. de “desamar”. Desamado, aborrecido.
DESAUNIT. part. pas. de “desaunir”. Desunido. (desunir)

DESAY. adv. De aquí, en esta vida, aquí. (de sá)

DESÇEBUT. part. pas. de “desçebre”. Engañado. (decepcionado)

DESÇEBUTZ. part. pas. de “desçebre”. Engañados. (decepcionados)

DESCONEIX. v. Desconoce.
DESCONEXENT. sust. c. El que desconoce. (desconeixent)

DESCONFORTAT. part. pas. de “desconfortar”. Desanimado, debilitado, privado de fuerza. (CONFORT. sust. c. Aliento, fortaleza, fuerza, ánimo. // reconfortar)

DESCONORT. sust. c. Desconsuelo. (título de un poema conocido)

DESCONORTAR. v. modo inf. Desconsolar.

DESCONORTAT. part. pas. de "desconortar”. Desconsolado.

DESCONSELLAT. part. pas. de “desconsellar”. Malaconsejado, desaconsejado.

DESCONSOLACIÓ. sust. c. Desconsuelo.

DESCONSOLAMENT. sust. c. Desconsuelo.

DESCORRE. v. modo inf. Discurrir.

DESCORTÉS, adj. Descortés.

DESCOVÉ. v. Desconviene.

DESCREENT. adj. Descreído, incrédulo.

DESCRESENT. v. gerundio de "descreser". Descreyendo.

DESE. Décimo, diezmo. (desé)

DESESPER. sust. c. Desesperación. (desespero)

DESESPERAMENT. sust. c. Desconfianza, desesperación.

DESFORMAR. v. modo inf. Desfigurar.

DESFORMAT. part. pas. de "desformar”. Desfigurado.

DESGRAT. sust. c. Desagrado.

DESHONRADAMENT. adv. Deshonradamente.

DESHONRAMENT. sust. c. Deshonra.

DESIA. v. Decía. (díe, die, diebe; deya; deye; deia; deie; deciba)

DESIG. sust. c. Deseo. (desitg; desich)

DESIJAMENT. V. DESIG.

DESIR. v. Deseo. (jo desitjo)

DESIRÁN. v. gerundio de "desirar". Deseando. - Úsase alguna vez este gerundio como adjetivo p.e: en vils fayts d‘ hon es desirán: en viles hechos de que está deseoso.

DESIRANT. V. DESIRÁN. (desitjant)

DESIRAR. v. modo inf. Desear.

DESIRAT. part. pas. de "desirar". Deseado. (desitjat)

DESIRATS. v. Deseáis.

DESIREN. v. Desean. (desitgen)

DESIRER. V. DESIRAR.

DESIRON. V. DESIREN.

DESIRÓS. adj. Deseoso. (desitjòs, desitjós)

DESITJATS. V. DESIRATS.

DESLEYA. Deslíe, disuelve, diluye (dilue). (verbo desleír)

DESLEYAL. adj. Desleal.

DESLEYALTAT. sust. c. Deslealtad.

DESLIAR. v. modo inf. Desligar, desatar, librar, libertar. (deslligar)

DESLIGARALNOTS. v. Librárnoslo. (librar + nos + lo; que ens el lliurés)

DESLIURAR. v. modo inf. Libertar, librar.

DESLIURAT. part. pas. de "desliurar”. Libertado. (liberado)

DESLIYAR. v. Desligar, desatar, o diluir, desleír, disolver.

DESOBEENT. adj. Desobediente.

DESOLAMENT. sust. c. Desolación.

DESORDONAT. part. pas. de "desordonar”. Desordenado.

DESOTS. adv. Debajo. (de sots, sotz; de sota)

DESPAGAT. part. pas. de "despagar”. Poco satisfecho, descontento.

DESPEN. v. Gasta, espende, (expende, expensas) emplea. (despén; despendre)

DESPES. part. pas. de “despendrer”. Expendido (espendido), gastado. (despés)

DESPLAENT. adj. Desagradable. (que no es plaent; que no place)

DESPLAER. sust. c. Desplacer, desagrado.

DESPLASENT. v. DESPLAENT.

DESPLASER. sust. c. Desplacer, desagradar.
DESPLAU. v. Desplace, desagrada. (si no us plau : us desplau)

DESPULLAR. v. modo inf. Desnudar, despojar.
DESPUYLANT. v. gerundio de "despuylar". Despojando, desnudando.

DESRAHÓ. V. DESRAYSÓ. (raysó, rahó, raó; razón)

DESRAYSÓ. sust. c. Sinrazón.

DESSÁ. Aquí, por esta parte, en esta parte. (de sá, de sa VS de llá, dellá)

DESSEMBLANÇA. sust. c. Desemejanza. (sembla, pareix, semella; semeja, parece)

DESSEMBLANT. adj. Desemejante, contrario.

DESSUS. adv. Encima, sobre. (de sus, de sús, dessús)

D' EST. De este. (usa aquest, est, est‘ )

DESTREU. v. Quita, saca, arranca, extrae (estrae).

DESTRICH. Embarazo, obstáculo, desestimación, apuro, angustia.

DESTRUA. v. Destruya.

DESTRUYR. v. modo inf. Destruir.

DESUS. V. DESSUS.
DESVAL. v. No vale.

DESVERGONYATS. part. pas. de "desvergonyar". Desvergonzado. (desvergonzados)

DESVIAMENT. sust. c. Desvío.

DESVIAR. v. modo inf. Desviar.

DETERMEN. Variante de "dretamen". Derechamente, con justicia.

DETERMENAT. v. part. pas. de “determenar”. Determinado.

DETRAS, adv. Detrás,

DEUNE. Debe (de ello o por ello). (E deune ser a mòrt jutjat)

DEURIETS. v. Deberíais.

DEUS. v. Debes.

DEUS. sust. pr. Dios.

DEVALÁ. v. Bajó, descendió. (devallá)

DEVASTAR. v. modo inf. Devastar.

DEVAYLÁ. V. DEVALÁ.

DEVEN. v. Deben. (deuen)

DEVENIR. v. modo inf. Empezar a ser una cosa diversa de lo que era; hacerse, volverse diferente, convertirse.

DEVENSIMENT. sust. c. Quizás signifique el acto de vencer.

DEVENTERA. sust. c. Delantera, vanguardia.

DEVENTERS. adj. pl. delanteros, los que pertenecen a la vanguardia.

DEVESIT. part. pas. de "devesir”. Dividido. (dividit)

DEVETS. v. Debáis.

DEVINA. v. Adivina, acierta.

DEXASER. adj. Quizás equivalga a las palabras castellanas defectuoso, indolente, pecador, engañoso, vicioso.

DEXENT. V. Desciende.

DEXESA. sust. c. Diosa.

DEY. v. Debo. (dec, dech)

DEYA. v. Decía. (deia, deie, deye, die, díe, diebe)

D' EYL. De él.

DEYM. v. Decimos. (deiem; diém, diem es metátesis de deym; deym e manam)

DEYNETS. v. Dignaos.

DEYTAT. sust. c. Deidad.

D' HON. De donde, de que.

DIATS. v. Decid. (digats; diguéu o digueu, digáu, o digau)

DICMENGA. sust. c. Domingo. (se encuentran variantes en textos antiguos; dicmenge)
DICTAMÉN. V. DICTAT.

DICTAMENT. sust. c. Dictamo. (dictado)

DICTAR. v. modo inf. Dictar.

DICTAT. part. pas. de "dictar". Dictado.

DICTAT. sust. c. Lo que se ha dictado o lo que se ha dicho, escrito o hablado.
DIEN. v. Dicen. (diuen)

DIÉN. V. DIENT.

DIENT. v. gerundio de "dir". Diciendo.

DIETS. v. Decís. (dieu, diéu; deieu, deyeu)

DIFFERENCIAR. v. modo inf. Diferenciar, distinguir.

DIFFERENCIEJAR. V. DIFFERENCIAR.

DIFFERENT. adj. Diferente.

DIFFICULTAT. sust. c. Dificultad.

DIFFINENT. v. gerundio de "diffinir”. Definiendo.

DIFFINICIÓ. sust. c. Definición.

DIFFINIMENT. V. DIFFINICIÓ.
DIFFINIR. v. modo inf. Definir.

DIFFINIT. part. pas. de "diffinir". Definido.

DIGATS. v. Decid, digáis.

DIGATSME. Decidme.

DIGES. v. Di. (digues)

DIGNAT. Variante. V. DIGNITAT.

DIGNITAT. sust. c. Dignidad, mérito.

DIGUT. part. pas. de "dever”. Debido. (degut)

DILIGÉN. adj. Diligente. (diligent)

DINTRE. adv. Dentro.

DIRAY. v. Diré.

DIRETS. v. Diréis.

DIR T‘ HA. Te ha de decir. (escrito DIRT‘ HA)

DISCORRIMÉN. V. DISCORRIMENT.

DISCORRIMENT. sust. c. Discurso, reflexión, el acto de discurrir.

DISCORRENT. v. gerundio de "discorrer”. Discurriendo, reflexionando.

DISCURRIMENT. V. DISCORRIMENT.

DISEM. v. Decimos. (diém, diem; deiem, deyem)

DISEN. v. Dicen. (diuen)

DISETS. v. Decís. (diéu, dieu; deieu, deyeu)

DISFORMAT. part. pas. de "disformar”. Desfigurado.

DISJUNTIVA. adj. term. fem. Disyuntiva.

DISLUNGAMENT. sust. c. Dislocación.

DISON. V. DISEN.

DISPUTAMENT. sust. c. Disputa, argumentación, controversia.

DISTINCCIONAR. v. modo inf. Distinguir, hacer distinción.

DISTINCCIONAT. part. pas. de “distinccionar”. Distinguido.

DISTINCS. adj. pl. Distintos.

DIT. sust. c. Dicho, palabra.

DITS. part. pas. pl. de "dir". Dichos.

DIVINITAT. sust. c. Divinidad.

DIVISIBILITAT. sust. e. Divisibilidad.

DIX. v. Dijo. (va dir)

DIXEREN. v. Dijeron.

DIXÉS. v. Dijese. (digués; diguere)

DIXLI. v. Díjole. (le dijo)

DIXME. v. Díjome.

DIXQUÉ. v. Dijo.

DÓ, v. Doy, dé. (dono; que yo dona; que jo doni)

DÓ, sust. c. Don, donativo, presente, dádiva.

DOCTRINAT. part. pas. de "doctrinar". Adoctrinado. (corriente en la Cataluña de Pujol)

DOLÇOR. V. DOUÇOR.

DOLEM. v. Dolemos.

DOLENT. adj. Doliente, afligido.

DOLER. v. modo inf. Doler.

DOLRE. V. DOLER.

DOLRÓS. adj. Doloroso.

DÓ ‘M. Déme, doyme. (me doy)

DON. sust. c. Don, dádiva, presente.

D' ON. V. D' HON.

DONA. sust. c. Señora, dama. (domina, domna, doña)

DONADOR. sust. c. El que da, dadivoso, amigo de dar.

DONALI. Dale.

DONÁLI. Le dio.

DONÁN. V. DONANT.

DONANT. v. gerundio de "donar”. Dando.

DONASSETS. v. Dieseis.

DONATS. v. Dais, dad.

DONATS. part. pas. pl. de "donar”. Dados.

DONATSME. v. Dadme. (donaume, doneume)

DONATZ. V. DONATS.

DONAVETS. v. Dabais. (donabeu, donáeu)

DONÇELL. sust. c. Doncel.

DONÇEYL. V. DONÇELL.

DONCHS. adv. Pues, entonces.

DONE. v. Doy, da. (jo done, éyl, ela done; yo dono, ella done)

DONESSON. v. Diesen. (donaren; donessin)

DONETS. v. Deis. (donéu o doneu)

DONME. v. Dóyme, entrégome. (me doy, me entrego; me dono; “em donu”)

DONQUES. V. DONCHS.

DONS. v. Des. (que tú me donos; me dons)

DONS. sust. c. pl. Dones, presentes, donativos.

DONS. adv. V. DONCHS.

D‘ ONT. V. D' HON.

DORS. adv. Detrás.
DORS. sust. c. Dorso, espalda.

DOUÇ, DOUÇA. adj. Dulce. (dols, dolsa; dolç, dolça)

DOUÇOR. sust. c. Dulzura. (dolsor, dolçor)
DOUS, DOUSA. V. DOUÇ, DOUÇA.

DREÇALÍ. Le dirigió, le enderezó. (dreçali)

DREÇAR. V. modo inf. Enderezar, dirigir.

DRET. sust. c. Derecho, justicia. - Se pogren de Deus per dret clamar: pudieran con justicia clamar a Dios.

DRETAMENT. adv. Derechamente, justamente, con justicia.

DRETEMENT. V. DRETAMENT.

DRETS. adj. pl. Justos. - No está drets: no es justo.

DRETURA. sust. c. Derechura, rectitud, justicia.

DUALITAT. sust. c. La cualidad de ser una cosa dual. (dualidad)

DUCHS, sust. c. pl. duques. (DUCHduc : duquedux; el que dirige, conduce, ductor)

DUPTE. V. Dude.

DUPTETS. v. Dudéis. (dudéu o dudéu; dupteu)

DUPTÓS. adj. Dudoso, perplejo.

DURABILITAT. sust. c. La cualidad que hace una cosa durable. (durabilidad)

DURABLE. adj. term. fem. Duradera, durable.

DURAMENT. sust. c. Duración.

DUY. De hoy, desde hoy. (d‘ huy)

DUYL. v. Duelo. - No ‘m duyl: no me duelo.

DUYMAY. V. D' UY MAYS.

D‘ UY MAYS. De hoy más. (huy, uy, avui, avuy, vuy)